Just Deploy It!

Etiqueta: salut mental

  • Les dones tenen més diagnòstics i més comorbiditat per depressió però menys atenció i despesa sanitària

    El Servei Català de la Salut disposa d’un programa anomenat «d’harmonització farmacoterapèutica (PHF)» que vol garantir «l’equitat en l’accés als medicaments hospitalaris i medicaments en recepta en l’àmbit del SISCAT, la millora en els nivells d’eficiència i efectivitat i en el nivell d’utilitat terapèutica, d’acord amb els principis d’ús racional, tenint en compte el marc de disponibilitat i la necessària optimització dels recursos». Per arribar a aquesta equitat hi ha un equip darrere treballant en l’anàlisi d’on hi ha més desigualtats i per què.

    Caridad Pontes, gerent d’aquest programa, va explicar el funcionament del grup durant la primera Jornada “Incorporem la perspectiva de gènere en salut” de l’Institut Català de la Salut. «Fem anàlisi de consum, de despesa… però també fem anàlisi de l’adequació de la prescripció», explica. «Podem tenir informació molt detallada no només de quantitat de caixes dispensades, sinó també de quins són els resultats i algunes dades de pràctica real de quines són les conseqüències de les prescripcions», segueix. Donat que la seva exposició havia de cursar sobre sexe i gènere, Pontes va explicar que quan van començar a fer anàlisis a hospitals també i des del principi es van plantejar com contemplar les variables del sexe. Tot i intentar aplicar aquesta anàlisi sistemàtica, quan la presentaven a molts tècnics rebien com a resposta que era massa informació i no calia posar-ho tot: «s’ha de dir que hi ha clínics amb sensibilitats molt variables».

    En tot cas, Pontes durant la ponència va intentar desenvolupar el perquè d’aquesta importància amb un cas que s’adiu molt al dia d’avui, el Dia Mundial de la Salut Mental i la malaltia de la depressió.

    Com ja revelava l’Enquesta de Salut de Catalunya, el 7,6% de la població de 15 anys i més pateix depressió major o depressió major severa. Això suposa el 3,9% dels homes i l’11,2% de les dones. L’ESCA també mostrava que aquest percentatge augmenta amb l’edat (sobretot a partir dels 75 anys, que és del 13,9%) i és més elevat en les persones que pertanyen a la classe social menys afavorida (8,5% la classe III i 4,6% la classe I) i en les persones amb un nivell
    d’estudis més baix (11,5% les que tenen estudis primaris o no en tenen i 3,4% les persones amb estudis universitaris). El paràgraf dedicat a aquesta malaltia de salut mental acabava afirmant que el percentatge de població amb depressió major o depressió major severa ha augmentat en el darrer any en més d’un punt de percentatge sobretot en les dones.

    Diapositiva del consum d’antidepressius durant la Jornada de l’ICS

    En aquest sentit, Francesca Zapater escrivia per aquest diari que «la millora de l’estat de salut de les dones ha de passar per mesures actives de reducció de les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones. Mesures actives que són urgents, perquè la situació està empitjorant. A ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts».

    Una sèrie d’anàlisis que va voler treballar l’equip d’harmonització farmacoterapèutica va centrar-se en la depressió. Per què? Per ser un dels grups terapèutics en el qual la diferència per sexe en la prescripció és més gran. Pontes explica que «les dones consumim antidepressius en una proporció molt més elevada i molt més intensa que els homes» i que «els analgèsics són un altre dels candidats de recepta més elevat».

    La prevalença de depressió és molt més elevada en dones que en homes. Pontes creu que pot haver-hi moltes causes que expliquin això però que, en tot cas, «els números al final ens diuen que la prevalença en dones és de tres vegades més». I això passa en totes les franges d’edats: la prevalença és continuada i es nota encara més en edats avançades.

    Com a banda dels fàrmacs, on les dones estan molt més medicades, cal també saber quin ús es fa dels serveis de salut, Pontes va explicar que en mirar la taxa de salut mental ambulatòria, es veu que els homes no fan un ús menor d’aquests alhora que «hi ha 2-3 vegades més dones amb diagnòstic i el consum d’antidepressius és fins a 3-4 vegades més». «Això és inesperat però potser és que s’atenen en altres tipus de dispositius, no? Doncs si mirem quin grau de salut tenen en general les dones que tenen depressió respecte els homes que tenen depressió… Si fem un anàlisi de comorbiditat veiem que els dones amb depressió tenen una càrrega de comorbiditat molt més gran que la dels homes», segueix Pontes. Aleshores planteja que «hauríem d’esperar que les dones fessin un consum de recursos sanitaris molt més gran que els homes». No és així en comparar les taxes d’ús de serveis sanitaris a partir de taxa d’ingressos, taxa d’ingressos urgents i ús de serveis ambulatoris per dones diagnosticades de depressió o per homes.

    Un altre dels elements analitzats va ser la despesa sanitària en depressió (farmàcia, hospitalització…). La despesa sanitària en homes amb depressió és de nou més elevada que la què fan les dones amb depressió. «Tenint en compte que tenen més comorbiditat les dones i que fan molt més consum de fàrmacs…», valora Pontes.

    Ús de recursos sanitaris en dones amb depressió

    Li planteja aleshores al públic que «igual és que tenen una mica menys de gravetat les dones o pot ser que hi hagi una major queixa». Però aquests són supòsits que des del grup no poden comprovar amb les dades que fan servir per l’anàlisi de fàrmacs. Sí que van mirar un factor que podia ajudar-les a tenir més concreció: les dades d’intents d’autolisis que «és una marca de gravetat, és el factor de risc més elevat per tenir un suïcidi consumat posteriorment». Pontes, sobre això, a més, va valorar que «hi ha una discrepància molt gran en la incidència d’intents d’autolisis en dones i homes» que a més «no correlaciona gens amb la incidència de mort per suïcidi que és molt més elevada en homes que en dones». És a dir, com a indicador de gravetat van veure si hi havia menys intents d’autolisis entre les dones i la resposta va ser que no: les dones tenen dues vegades més d’intents d’autolisis que els homes.

    Així, en salut mental el sexe també importa. «Hi ha coses que són esperables perquè depenen del sexe però altres que són inevitables que depenent de la cultura i la societat que, si estan produint inequitats, hauríem d’intentar analitzar i afrontar. El primer pas és mirar-les», va tancar Pontes.

  • Un estudi conclou de nou que la desocupació de llarga durada afecta la salut mental dels treballadors

    La desocupació de llarga durada afecta la salut mental dels treballadors. Aquesta és la conclusió principal de l’estudi Estar a l’atur perjudica la salut mental?, publicat per l’Observatori Social de la Caixa” i elaborat per Lidia Farré, professora de la Universitat de Barcelona i investigadora associada de l’IAE-CSIC, MOVE i IZA; Francesco Fasani, de la Queen Mary University of London, IZA i CEPR, i Hannes Mueller, investigador científic de l’IAE-CSIC i professor de la Barcelona GSE i MOVE.

    L’informe creua dades de l’Enquesta de Població Activa i de l’Enquesta Nacional de Salut del 2006 i el 2011. Els autors han analitzat amb aquestes dades com el col·lapse del sector de la construcció en l’última crisi econòmica va afectar l’empitjorament de la salut mental dels treballadors.

    Entre el 2006 i el 2011, cada vegada que la taxa de desocupació augmentava 10 punts percentuals, els desordres mentals relatats pels treballadors expulsats del sector creixien al voltant de 3 punts percentuals. Concretament, la desocupació en el sector de la construcció va passar del 6 al 24 %, i, en el mateix període, el percentatge estimat de treballadors empleats anteriorment en la construcció que van declarar haver tingut problemes mentals va augmentar gairebé 6 punts percentuals.

    Els símptomes més freqüents entre les persones afectades són estrès, incapacitat per concentrar-se i reaccionar davant les adversitats, i sensació d’inutilitat. Aquests problemes no els manifesten únicament els treballadors de la construcció, sinó també el conjunt de desocupats, els quals declaren més problemes mentals que els empleats.


    L’estudi assenyala també que la clau de la gran afectació de l’atur en la salut mental dels treballadors seria la llarga durada. El 2006, només el 2 % de la població activa havia estat a l’atur més de dos anys. El 2011, aquest grup s’havia gairebé quadruplicat fins a arribar pràcticament al 8 %. Aquest fet va afectar especialment el sector de la construcció, en el qual la incidència de l’atur de llarga durada es va multiplicar per 18: de registrar el 0,1 % de la població activa el 2006, va passar a gairebé l’1,8 % el 2011.

    Els autors consideren que la crisi de la construcció ofereix una oportunitat única per identificar els efectes de l’atur de llarga durada en la salut mental, ja que els treballadors afectats es van veure obligats a apuntar-se a l’atur independentment del seu estat de salut mental previ. En el sector de la construcció, recuperar la feina era molt complicat, ja que no havia tancat una empresa, sinó pràcticament un sector sencer, cosa que va propiciar el sorgiment i la consolidació dels problemes mentals.

    Els treballadors d’aquest sector s’han vist atrapats, segons l’estudi, en un cercle viciós entre la inadequació de les seves capacitats a allò que requereix el mercat laboral i els problemes mentals sobrevinguts que els impedeixen afrontar aquesta situació.

    Els autors conclouen que els problemes mentals provocats per la desocupació de llarga durada podrien arribar a alentir la recuperació econòmica del país si una part important de la població experimenta aquesta situació

  • 10 contes i novel·les per treballar la malaltia, la mort i el dol

    És fonamental abordar aquesta complexa situació amb sinceritat, honestedat i claredat, sense caure en la sobreprotecció o en eufemismes que poden confondre més i alimentar tabús als infants. És necessari acollir-los i acompanyar-los en aquesta nova situació, des de i en la proximitat.

    Es tracta d’oferir un espai més d’expressió dels sentiments i les emocions, reconèixer-les, compartir-les i naturalitzar-les.

    Els contes poden ser un bon recurs. És desitjable fer una lectura prèvia i sobretot, quan el llegim plegats, fer partícip l’infant de la història. Podrà empatitzar amb els protagonistes i li pot ser útil per poder expressar-se, posar nom a allò que sent i que està passant. Podem fer preguntes sobre què ocorre al conte, aturar la lectura quan ho veiem convenient, preguntar-li com se sent, què en pensa… I si ens pregunten, cal dir sempre la veritat, amb paraules que puguin entendre, així com repreguntar “I tu què penses?”.

    Cada infant té el seu procés i necessiten temps diferents per elaborar la pèrdua. Cal acollir les emocions i reaccions tal com ragen, i que no se sentin estranys o culpables per tenir-les: a nosaltres també ens passa. És complex i difícil, per això és millor fer aquest camí junts. Acollim i ens sentim alhora, acollits. Com adults, hem de facilitar aquests espais d’expressió per viure-ho de forma emocionalment saludable.

    És recomanable afrontar la situació com més aviat millor (en casos de malaltia greu), ja que els infants capten de seguida els canvis en el seu entorn, i arribat el moment, facilitar el comiat.

    Sempre va bé apropar-se a la biblioteca del barri i consultar el fons de contes. De fet, de la mateixa manera que llegim un conte d’aventures, d’animals fantàstics, etc. També podem llegir un conte amb la temàtica que ens ocupa, com un fet que ocorre en el nostre dia a dia i en poder parlar-ne amb naturalitat. Des d’aquí, fer una petita recomanació.

    Contes

    El camí d’en Dan i El camí de la Lua.

    Xevi Ventura, Neus Ballesteros, Ivan Tàpia i Ewa Sitko

    Ens ajudarà a parlar de la mort de la mare o del pare. Acompanyarem als protagonistes en el seu procés de dol i en les diferents emocions que viuen. Ens farà viure de prop les fases del dol.

    El niño de las estrellas.

    Grient, katrien van der; il Somers, Patrik

    Clara, una nena de 6 anys que durant l’estiu ha vist com el seu germà ha mort. Està molt trista. A més comença un nou curs amb una nova mestre, que l’ajudarà en el seu camí.

     

    Como todo lo que nace

    Elisabeth Brami

    Ajuda a explicar el cicle de la vida i de la mort en diferents àmbits: la natura, els animals, les persones… Fa un recorregut per les fases que segueix qualsevol ésser viu. Un relat tranquil i natural.

     

    Una flor de recanvi per a la mare.

    Rebeka Elizegi

    Parla del procés de malaltia greu de la mare de la protagonista, amb molta tendresa i sensibilitat, des de la perspectiva del nen, utilitzant també les estacions de l’any per entendre el dur procés de la mare.

     

    On és el iaio?

    Mar Cortina

    A partir dels 9 anys. Text preciós sobre la pèrdua de l’avi o de l’àvia. La mort acompanya a la vida i nosaltres acompanyarem al protagonista per les seves vivències.

     

    El buit.

    Anna Llenas

    A partir dels 7 anys. El conte explora les diferents sensacions i emocions que ens generen les pèrdues, i allò que ens ha de permetre superar l’adversitat, i donar-li un sentit. Un buit gran, que de mica en mica es fa més petit.

     

    La Júlia té un estel.

    Eduard José i, Valentí Gubianas

    A partir dels 6 anys. Una història molt tendre i sensible. La mare, greument malalta, tracta d’ajudar a la seva filla, li explica que anirà a treballar a un estel.

     

    Narrativa

    El nen de l’ombra

    Beatrice Masini

    Novel·la a partir de 9 anys. L’Héctor ha perdut el seu germà petit, i a casa, no se’n parla. Un llibre que parla d’estimar i de la pèrdua, i com s’arriba a acceptar i conviure amb la nova situació.

     

    Coi de Quico

    Jaume Cela

    A partir de 10 anys. Tracta sobre la mort de l’avi, i per sobreposar-s’hi la mare li regala un quadern perquè escrigui tot el que pensa i sent. De mica en mica, se n’anirà sortint reconstruint la figura de l’avi i la relació que hi tenia.

     

    Abans de néixer, després de morir.

    Jaume Cela

    Novel·la per adolescents. Tracta d’una noia de 15 anys que perd la seva mare en un accident inesperat. Un relat on pots acariciar els protagonistes i acompanyar-los en el difícil i pedregós camí que tot just han iniciat.

     

    Més recursos: https://natibergada.cat/58-contes-per-parlar-de-la-mort

  • “Es calcula que, aproximadament, dins de cada aula de secundària hi ha un cas d’anorèxia”

    Fa unes setmanes, la Generalitat va aconseguir que es retiressin de la xarxa set blogs que feien apologia de l’anorèxia i la bulímia. L’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB) ha estat implicada en aquesta fita. Com ha estat el procés?

    Fa entre vuit i deu anys que estem intentant moure mecanismes per conscienciar de la realitat d’aquestes pàgines web que fan apologia del trastorn de la conducta alimentària. Nosaltres, com a Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia liderem, juntament amb l’Agència Catalana del Consum, una taula de diàleg per a la prevenció d’aquests trastorns. La nostra acció durant aquests anys ha estat observar quina afectació patien les persones que consumien aquests continguts i quines conseqüències portava. Com a resposta, vam demanar a l’Administració que en prengués responsabilitat. Vam aconseguir establir un protocol que consisteix en enviar aquests llocs web als Mossos per a què puguin valorar l’impacte del contingut que ofereixen. Actualment, hi ha un decret llei mitjançant el qual, a través d’una plataforma de l’Agència Catalana del Consum, es pot denunciar pàgines web amb continguts perjudicials. S’avisa a qui té el domini de les webs per a què les retirin de la xarxa i, si no ho fa, s’enfronta a sancions econòmiques importants.

    Quins són els diagnòstics relacionats amb els trastorns de la conducta alimentària?

    Ara mateix, hi ha quatre diagnòstics: l’anorèxia nerviosa, la bulímia nerviosa, el trastorn per afartament i el trastorn de la conducta alimentària no especificat. A nivell general, aquests tipus de trastorns tenen en comú característiques com la insatisfacció corporal i les alteracions en la conducta alimentària. La persona que pateix anorèxia nerviosa duu a terme una restricció alimentària que la porta a perdre pes i a tenir por d’engreixar-se. La bulímia nerviosa consisteix en episodis d’afartaments –ingerir grans quantitats d’aliment en un temps curt− amb compensacions, és a dir, expulsant aquests aliments del cos a través de l’activitat física, vòmits o mitjançant diürètics o laxants. El trastorn per afartament s’assembla a la bulímia, però la diferencia és que no hi ha aquests episodis de compensació. El trastorn de la conducta alimentària no especificat s’utilitza quan no és possible encabir a una persona en un diagnòstic concret. Quan aquesta no encaixa amb els comportaments que defineixen l’anorèxia, la bulímia o el trastorn per afartament, s’etiqueta amb aquest trastorn no especificat.

    Davant de quins comportaments ens hauríem d’alertar en una persona que podria patir anorèxia nerviosa?

    S’han de tenir en compte diferents factors, per exemple, insatisfacció corporal, aïllament i/o alteracions o canvis en l’estat d’ànim. Veiem que la persona deixa de menjar, comença a ser més selectiva amb algun tipus d’aliment, baixa de pes, desapareix menjar de casa, etc. També podem observar que la persona oculta el seu cos o bé l’exposa de manera estranya, manifesta una baixa autoestima, deixa de participar en actes socials relacionats amb el menjar i, a conseqüència, deixa d’assistir a trobades amb els amics o la família i es va aïllant de certs entorns. Pel que fa a l’estat d’ànim, la persona està més ansiosa, depressiva i irritable i això fa que la relació amb els entorns més propers canviï. El senyal d’alerta més important és percebre un canvi. Estar atents i observar els canvis de comportament de les persones del nostre entorn ens ajuda a descobrir si estan patint.

    Com s’ha de tractar a una persona que es tem que pot patir un trastorn de la conducta alimentària, per a què reconegui el què li passa i busqui ajuda?

    Si a una persona li parlem del seu cos, de menjar o de la seva salut, el trastorn es veu amenaçat i, per tant, posarà defenses. Els mecanismes que tindrà per defensar-se són fugir o atacar. És important tenir en compte que, amb aquests comportaments, el què s’està manifestant és un patiment. L’única manera en què podem connectar amb una persona que està sofrint un trastorn alimentari és preguntant-li com se sent, i no demanar-li explicacions, subratllar el què fa amb el menjar o insistint en la baixada de pes. S’ha d’entendre el trastorn de la conducta alimentària com un iceberg. La part visible es correspon amb la baixada de pes i amb el comportament envers el menjar, en canvi, a la part invisible, normalment trobem patiment emocional, traumes, conflictes, estrès, etc. El tractament consisteix en abordar aquestes qüestions emocionals, un cop estabilitzada la part alimentària.

    Quines conseqüències a nivell de salut pot tenir l’anorèxia nerviosa?

    Totes les conseqüències d’aquesta malaltia van relacionades amb les conductes, per exemple, quan la persona restringeix la seva alimentació, baixa de pes, i això deriva en altres conseqüències com pèrdua de la menstruació, sensació de fred, problemes en la percepció i sensació de gana, problemes gastrointestinals i risc cardíac. La persona té la tensió i les pulsacions molt baixes i això posa el cos en risc d’aturada cardíaca. També poden presentar-se signes cutanis: aparició de pèl negre quan el nivell de desnutrició és molt sever i que actua per protegir el cos d’infeccions, fred, etc. Altres conseqüències poden derivar-se de la autoinducció del vòmit: problemes en la laringe i la faringe, a les dents o desequilibris metabòlics.

    Quins són els serveis dels que disposeu a l’Associació contra l’Anorèxia i Bulímia?

    Com a associació, la nostra missió és informar, orientar i acompanyar les persones afectades proporcionant-los informació dels recursos de tractament que hi ha per posar solució al trastorn. No fem tractament. De vegades, realitzem un petit acompanyament per a què la persona pugui motivar-se per accedir a la cura que necessita. També acompanyem a les famílies perquè puguin tenir un espai per a elles i comparteixin com s’estan sentint en aquest procés.

    Hi ha unitats especialitzades en els trastorns de la conducta alimentària als hospitals públics?

    Hem de partir de la idea de què el trastorn de la conducta alimentària és un problema de salut mental, per tant, es necessiten professionals que treballin en aquest àmbit però, a poder ser, que estiguin especialitzats en tractar aquest tipus de trastorns. Hi ha unitats que són exclusives per als trastorns de la conducta alimentària. A Barcelona, n’hi ha a diferents hospitals: per infanto-juvenil, a Sant Joan de Déu i l’Hospital Clínic, i per adults, a Bellvitge, Can Ruti i l’Hospital de Sant Pau. A part, hi ha centres privats que també tenen diferents nivells assistencials. El què recomanem és que el tractament estigui dirigit per un equip terapèutic, no només per un professional.

    Quina és la prevalença de l’anorèxia entre dones i, també, entre homes?

    Les estadístiques indiquen que, de cada 10 persones que pateixen la malaltia, 9 són noies i 1 és noi, encara que les últimes dades que tenim són de l’any 2016. La prevalença en la població femenina jove és d’un 5%, i un 11% està en risc de patir-la. Aproximadament, es calcula que dins de cada aula de secundària hi ha un cas d’anorèxia. La insatisfacció corporal és un comportament molt habitual entre els nois i noies joves fins al punt que la normalitzem, i no ho hauríem de fer. Per això, des de l’Associació contra l’Anorèxia i Bulímia treballem en la prevenció, fomentant certs aspectes com realitzar àpats en família, promoure la bona autoestima i tenir esperit crític envers el model de bellesa.

    Creus que s’hauria d’erradicar segons quin tipus de publicitat on es mostren cossos de dones massa primes?

    El model de bellesa imperant no és només físic, sinó que li són atribuïts una sèrie de valors com èxit, benestar o triomf. I, per desgràcia, tampoc és del tot erroni, perquè estem en una societat on la imatge és molt important. No es tracta d’erradicar un model perquè sigui prim, sinó que s’ha de mostrar el què és real, i no hi ha res més real que la diversitat. La publicitat, poc a poc, ja està canviant aquest model. Empreses com Evax i H&M han introduït en les seves campanyes dones amb cossos diferents. Ens queda camí per fer, però de moment valorem molt positivament la iniciativa de marques que aposten per un canvi de paradigma.

    En un informe que publiqueu, titulat “No trobar la teva talla promou l’anorèxia”, s’afirma que dones amb índexs de massa corporal adequats tenen problemes a l’hora de trobar la seva talla. Des de l’ACAB denuncieu que el sistema de patronatge espanyol és deficient i que contribueix a la incidència de trastorns alimentaris. En què consisteix la vostra demanda sobre aquesta qüestió?

    Un dels fets que genera més insatisfacció és veure que la teva talla canvia segons la botiga on vagis. La nostra proposta consisteix en establir un sistema de talles real consensuat amb els diferents proveïdors. El sistema de talles actual està fonamentat en un model de cos, per tant, no és representatiu. A més, demandem que a les botigues se’ls doni oportunitat a totes les talles per igual i no que, d’uns mateixos pantalons, trobem tres models de 36 i un de 42.

  • La mort d’ Andreas lligada a un llit revela l’ús «massa habitual» de les contencions en salut mental

    Andreas Fernández González va morir l’abril de 2017 en la unitat psiquiàtrica de l’Hospital Central d’Astúries després de 75 hores lligada a un llit. Li havien diagnosticat una malaltia mental, però tenia meningitis. La seva història va sortir a la llum gràcies a un reportatge d’El País. Després, més de 60 associacions es van sumar a un manifest de repudi pel cas que deia que Andreas, més enllà d’haver estat tractada de manera suposadament negligent, «no hauria d’haver estat lligada perquè ningú mereix ser contingut mecànicament». Qüestionaven «com a tal» una pràctica que es realitza «constantment».

    En les unitats de psiquiatria sol haver-hi, preparades, corretges que es col·loquen al voltant dels canells, turmells i tòraxs del pacient i se subjecten amb imants, en principi per a casos aguts. A Espanya, segons un informe del Comitè de Bioètica nacional de 2016 que recomanava la «protocol·lització» i «humanització» del procés, recórrer al seu ús «és més freqüent que als països del nostre entorn». Nel González, president de la Confederació de Salut Mental afirma que és «una pràctica massa habitual en l’ingrés en salut mental quan el pacient està molt ‘disparat’«, és a dir, presenta agitació. Ho saben en primera persona pels pacients i famílies que acudeixen a ells i, defensa, «no és una teràpia i només afegeix major patiment».

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix les contencions mecàniques com a «mètodes extraordinaris amb finalitat terapèutica, que segons totes les declaracions sobre els drets humans només resultaran tolerables davant aquelles situacions d’emergència (…) per a la vida i/o integritat física del mateix pacient o de tercers». En l’informe de 2013 del Relator Especial de l’ONU sobre la tortura es recomanava la prohibició dels mètodes tant d’immobilització com de medicació forçosa, negant qualsevol «justificació terapèutica». A Espanya, està regularitzada en lleis autonòmiques i guies internes dels centres: en la Comunitat de Madrid, el Pla de Salut esmenta aplicar-lo en «circumstàncies excepcionals».

    Per a Nel González, hi hauria tres mesures a prendre sobre aquest tema per a arribar a l’objectiu de «tendència a 0 de les subjeccions. És impossible que mai s’usin, però que sigui l’excepcional». La primera raó que descriuen és la «Falta de recursos. És la clau. Moltes vegades, es fa perquè els professionals no tenen mitjans i només així poden contenir al pacient. Mai se m’ocorreria responsabilitzar als metges o infermers». La segona, educacional: «Explicar la importància que té, la vulneració dels Drets Humans que suposa. Formar als professionals perquè coneguin les alternatives, que hi hagi personal especialitzat». I la tercera, estadística: «Més transparència. Indicadors que ens diguin en quines comunitats i hospitals es realitzen més, per exemple, que ens permeti portar un registre».

    «No és tan difícil posar fi a això»

    I quines són les alternatives? «No és tan difícil acabar amb aquesta pràctica. Es ven com que sí que ho és, i efectivament no és una cosa simple perquè si no, no es faria, però amb diversos elements comuns en diversos països o centres concrets han aconseguit que ni es concebi», contesta Ana Carralero, membre del col·lectiu Locomún, que ha subscrit la carta per Andreas i autors de la campanya 0 Contencions. «Un tracte més humà, monotonitzar les pràctiques, auditories sempre que hi hagi algun problema, que el pacient doni la seva opinió… seria el resum. Andreas també va demanar que la deslliguessin i li fessin proves, però no se li va fer cas». Sistemes que s’han aplicat en llocs com Mòdena (Itàlia).

    La majoria de protocols, també el de la Conselleria de Sanitat d’Astúries, citen que, quan es requereixi una contenció en un estat agut, primer s’apliqui la verbal –tranquil·litzar amb paraules al pacient– i després la farmacològica. «Aquest és un discurs molt repetit i nosaltres pensem que cal anar amb compte amb ell», aclareix Carralero, que també és infermera i ha treballat en unitats psiquiàtriques. «Sembla que sigui el curs natural i desitjable: primer parlar, després fàrmacs i en última instància, lligar. Però un pacient també pot veure perillós i humiliant que se’l mediqui sense consentiment, perdre la voluntat. Com les càmeres de vigilància sense consentiment. Tot això va en la mateixa línia que la mecànica. I no crec que es justifiqui per la falta de personal perquè la correcta aplicació requereix que hi hagi igualment gent supervisant sempre».

    Celso Arango, vicepresident de la Societat Espanyola de Psiquiatria, sosté que la contenció mecànica com una pràctica que «és traumàtica, ha de ser evitada i excepcional. Ha d’estar protocol·litzada i aplicar-se únicament quan s’han esgotat la resta d’alternatives i el no fer-ho suposa un risc major per a la persona i tercers». No obstant això, reconeix que «és fàcil parlar des de la teoria i dir que no ha d’haver-hi cap subjecció mecànica. Com dir que no ha d’haver-hi cap trastorn mental, càncer de pàncrees o pobresa infantil, tant de bo! Això és el que voldríem tots. Però no s’ha de confondre el desideratiu amb la realitat del dia a dia en la pràctica clínica».

    Des de l’Associació Espanyola d’Infermeria de Salut Mental (AEESME), que també signaven el manifest per Andreas, recorden que el tema de les contencions, «recurrent», també és un problema en geriatria o en urgències, no només en salut mental. Per al seu president, Francisco Megías, cal buscar les «contencions 0», «plantejar-lo com que es poden recórrer a elles en última instància és fer que fuita del control». Les seves solucions passen per un Pla Nacional que posi de nou el focus en més recursos per a les unitats i, també, les tècniques «de desescalada«.

    «Assertivitat, comunicació, treball en equip. Que tot el personal estigui format i sensibilitzat per a abordar aquestes situacions i, abans de res, el reforç de la plantilla: que ningú es vegi només davant una situació difícil», descriu Megías. El d’Andreas ha estat el cas més mediàtic per extrem, uns arriben a la premsa i uns altres no, «però el debat porta molts anys«. I afegeix Ana Carrelero que «és estructural, cal millorar-ho tot: moltes situacions que es donen en les unitats són el que agreugen l’estat del pacient. Que no se’ls escolti, per exemple, els posa més nerviosos i desemboca en les corretges. Però no hi ha un interès social, només s’ha avançat pel moviment activista. Aquests malalts no li importen a ningú».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • El projecte Aquí T’Escoltem obre un nou servei d’acompanyament i escolta a l’adolescència a Barcelona

    Els punts d’atenció “Aquí T’Escoltem” són serveis preventius en els quals els adolescents d’entre 12 i 20 anys troben un espai d’assessorament i escolta individual i confidencial per acompanyar-los en el procés de creixement o per donar-los suport en moments de desorientació, dubte o angoixa. L’objectiu és donar resposta a la necessitat de treballar el desenvolupament personal i emocional dels adolescents. Alhora també es realitzen activitats grupals entre iguals per millorar les competències personals i les habilitats socials a través de propostes creades des dels interessos adolescents.

    Ahir es va obrir un nou servei dins el marc d’Aquí T’Escoltem (ATE) d’escolta i acompanyament emocional als adolescents al districte de Sants-Montjuïc. Serà el 9è districte que compti amb aquest servei després que l’any 2018 s’obrissin els centres de Ciutat Vella i Horta-Guinardó. A més, des de l’Ajuntament de Barcelona també s’ha comunicat que l’Eixample obrirà el seu punt d’atenció l’any 2020 i amb ell es completarà la xarxa de centres ATE d’atenció a l’adolescència en el conjunt de la ciutat.

    El servei ATE del Districte de Sants-Montjuïc s’ubica a l’Espai d’adolescents La Clau i a l’Espai Jove La Bàscula, disposarà d’educadora i de psicòloga. La figura d‘educadora donarà suport i promourà activitats conjuntament amb els professionals dels serveis i equipaments per a joves i, la psicòloga, en canvi, farà tasques més individualitzades amb els joves, fent-los un acompanyament emocional i educatiu i treballant des d’una perspectiva de la prevenció.

    A més dels dos espais on donaran servei, La Clau i l’Espai Jove La Bàscula, també donaran resposta a les necessitats d’atenció i programació d’activitats d’altres espais del districte dedicat als joves.

    L’any 2018, les activitats grupals dels vuit punts d’informació Aquí T’Escoltem van comptar amb 10.541 usos. És un 28% més que l’any anterior, quan se’n van fer 8.207 usos.

    I un total de 348 adolescents van rebre atenció per part de les psicòlogues dels punts ATE. Per tant, ens trobem davant d’un increment del 43,4% respecte els 239 joves atesos al 2017. Cal tenir present que durant el maig i juny de 2018 es van obrir 2 nous punts ATE a Horta-Guinardó i a Ciutat Vella.

    D’altra banda, es van fer 1.134 acompanyaments i atencions individualitzades a nois i noies, el que suposa un 24,3% més que l’any anterior quan es van fer 912 acompanyaments.

    L’edat mitjana d’edat dels atesos ha estat de 16 anys. Cal destacar una majoria de noies ateses, el 68,1% respecte i un 31,9% de nois. Respecte l’any anterior ha augmentat el percentatge de nois, que el 2017 va ser del 28%.

    Pel que fa a l’accés dels joves al servei d’atenció individual i confidencial, la principal ha estat l’accés directe (48%), per darrere hi trobem les derivacions formals per part d’altres professionals (35%) i, per últim, hi trobem l’accés a través de la família (17%).

    Analitzant el motiu principal de consulta dels nois i noies, continua sent el malestar en l’entorn familiar (33,84% dels casos), seguit de les dificultats per relacionar-se (11, 11%), el malestar emocional inespecífic (9,07%), les dificultats en la relació de parella (8,89%), l’angoixa o ansietat (7,78%), la desorientació vital (5,74%) i el control d’impulsos (4,4%). La mitjana d’edat dels/les participants a les activitats grupals ATE ha estat de 16 anys. Ha augmentat respecte la mitjana de 2017, que es situava en els 15 anys. un 68,1% de noies, un 30,9% i un 1,1% de persones que no s’identifiquen amb aquestes identitats

    Entre les activitats que s’han dut a terme adreçades als adolescents, hi trobem tallers de sexualitat i afectivitat, activitats de gestió emocional o accions per fomentar l’autoestima i l’apoderament.

  • Cal millorar l’atenció en salut mental

    Fins als anys 90 l’assistència psiquiàtrica no estava integrada dins del sistema nacional de salut, ja que aquesta assistència depenia de les diputacions provincials. Amb l’aprovació de la llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC) es va integrar l’assistència psiquiàtrica en el sistema de cobertura del Servei Català de la Salut.

    L’atenció a la salut mental prioritza la inserció a la comunitat i combina diverses possibilitats d’atenció en l’àmbit ambulatori, comunitari de rehabilitació, d’internament i d’atenció a les addiccions, tenint en compte les necessitats de les persones malaltes i de les seves famílies. Però això no sempre és així o s’aplica de la manera correcta, ja que per part dels usuaris d’aquest servei no sempre es percep que l’atenció rebuda per Servei Català de la Salut sigui la més adient en alguns casos. Com per exemple: Protocol d’ingrés involuntari.- L’aplicació d’aquest protocol no sempre es realitza correctament, ja que en molts casos intervenen les forces de seguretat en primer ordre abans que ho facin els Serveis Sanitaris. Quan hauria de ser a l’inrevés, ja que estem parlant de malalts, no de delinqüents.

    També existeixen molts dubtes per part dels pacients de com se’ls informa de la medicació que hi prescriuen els psiquiatres. Sobre els ingressos voluntaris o involuntaris, s’ha observat que s’inicia un període d’aïllament total, quan aquest en molts casos no seria necessari. Els malalts mentals també tenen dubtes de com se’ls hi pot ajudar correctament una vegada ingressats. En molts casos consideren que seria positiu estar acompanyats contínuament d’un familiar. Durant els ingressos involuntaris es practica sovint la contenció mecànica (lligar als malalts per immobilitzar-los). Aquesta pràctica es veu poc adequada i es demanen alternatives més humanes. Com apunt a aquest punt, només afegir que una pacient afectada de meningitis va morir després d’estar lligada durant 75 hores en la unitat de Psiquiatria de l’Hospital Central d’Asturies.

    Quines necessitats o reivindicacions per millorar l’assistència als malalts mentals ens han arribat a la nostra plataforma per part d’aquest col·lectiu a la nostra ciutat?

    • Urgències Psiquiàtriques 24h a l’Hospital de Mollet.
    • Boxes adequats a la unitat d’urgències per Psiquiatria.
    • Creació d’una Unitat d’ingressos psiquiàtrics a MolletMantenir plantilles estables.
    • Substitucions immediates de professionals que estiguin absents o de Baixa laboral.
    • Es considera necessari dotar de més hores de psquiatria/psicologia a l’atenció primària.
    • Abans de derivar a un malalt mental des del metge de capçalera a un psiquiatre, es considera adient derivar-lo primer al psicòleg de primària per una primera valoració per iniciar una medicació adequada.

    Les retallades a la Sanitat Pública Catalana hi han posat a aquest col·lectiu en una situació molt precària, ja que els serveis són insuficients i en molts casos, aquests serveis no són gestionats d’una manera adequada o eficient, segons ens han explicat els mateixos usuaris d’aquest servei des de la seva experiència.

    És per això que des de la nostra plataforma en col·laboració amb membres i entitats d’aquest col·lectiu, ens proposem de fer un acte públic pròximament a la nostra ciutat que portarà com a lema «La salut mental avui». Així com fer tot el possible per aconseguir millores i que sigui un servei públic 100×100… Ja n’hi ha prou d’acostar-se a la malaltia mental amb les idees preconcebudes que han estigmatitzat durant segles a les persones amb aquestes patologies i les seves famílies.

  • L’assistència a la salut mental es perpetua com a luxe a Espanya davant els escassos recursos del sistema públic

    L’atenció a la salut mental a Espanya ha estat i continua sent oblidada. La mitjana europea està en 18 professionals de salut mental per cada 100.000 habitants. Les mitjanes espanyoles estan en 2,19 psicòlegs clínics o 1,96 infermers especialitzats, segons les dades que maneja l’Associació Espanyola de Neuropsiquiatría (AEN) i la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP) que són de 2011. Els recursos varien per comunitats, però totes quedaven lluny de la ràtio comunitària. Al seu torn, la Organització Mundial de la Salut recomana 8 psiquiatres per 100.000 habitants.

    Aquest panorama deriva en problemes concrets d’assistència sanitària com les llargues esperes per a obtenir una cita en el sistema públic el que redunda en un transvasament de pacients als serveis privats dels pacients que tingui renda suficient per a afrontar-lo.

    La situació actual és «greu no, molt greu», qualifica Fernando Chacón, Degà del Col·legi de Psicòlegs de Madrid. No ha canviat –les places PIR i MIR per a psiquiatria romanen estables– i és «de sempre. La salut mental ha estat la germana pobra de la sanitat, entre algunes raons històriques, per l’estigma. Després de la crisi no s’ha fet cap esforç per revertir el que es va retallar en sanitat. Tot revela una profunda injustícia social: qui té recursos per a un tractament continuat per a trastorns com l’ansietat o depressió, li ho paga en el privat. Qui no els té, no. Tenint en compte, a més, que molts problemes de salut mental estan relacionats amb aspectes socioeconòmics».

    La falta de dades accessibles i actualitzades és un dels motius pels quals es va crear un Observatori en la AEN, que ara es troba en procés d’actualització. El Defensor del Poble també va demanar el juny de 2018 xifres a les comunitats autònomes per a conèixer al detall la falta de recursos en la matèria, però continuen «recaptant dades». «S’haurien de conèixer, però és un treball molt difícil i la diferència estructural entre comunitats el dificulta molt», explica Mikel Munarriz membre de la AEN.

    Tant ell com Nel González, president de la Confederació de Salut Mental Espanya, assenyalen aquesta falta de transparència com un problema en si mateix: «Ni tan sols sabem bé quines són les necessitats de la població, on hi ha més i en què». Mentrestant, l’Estratègia de Salut Mental continua sense ser renovada des de 2013.

    «Amb un trastorn, comença un pelegrinatge»

    La falta de recursos humans opera directament sobre el calendari de cites: fa unes setmanes, El País es feia ressò d’una resposta parlamentària del Govern de la Comunitat de Madrid en el qual es reconeixia que la mitjana per a la primera consulta en els centres de salut del territori estava en els tres mesos. Centenars d’adults havien arribat a esperar un any per a ser atesos i en nens i adolescents la situació és encara pitjor, entre altres motius perquè encara no existeixen especialistes.

    «El problema no és sol que trigui la primera visita des de la derivació en Atenció Primària, és que, per a una segona, el normal és esperar entre dos o tres mesos. Tot professional sap que perquè un tractament psicològic sigui eficaç s’ha de produir una visita per setmana. En els casos més greus, dos. Amb aquests temps d’espera, l’ansietat, la depressió i altres trastorns es cronifiquen o aguditzen», explica Chacón.

    Ho il·lustra Nel González, que des de la Confederació rep a pacients i famílies: «Quan un trastorn mental entra en una casa, en una família, s’inicia un pelegrinatge. Falta d’informació, derivacions, cridar a milers de portes… Sembla que això no existeix fins que et passa a tu».

    I, no obstant això, l’Organització Mundial de la Salut calcula que una de cada quatre persones sofrirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. «Quan ho vivim, ens adonem que a Espanya no hi ha cultura ni de la prevenció, ni de l’atenció, ni mitjans. Pensem que la salut mental és alguna cosa que es resol en un despatx d’un metge i no: requereix d’una atenció continuada, que moltes vegades comença en etapes primerenques de la vida», remata González.

    «Veiem un consum desorbitat de psicofàrmacs»

    En l’informe de 2017 de la Confederació sobre els Drets Humans de les persones amb trastorn de Salut Mental a Espanya destacaven que Espanya incompleix la Declaració Europea que va signar en 2005 i deixa «desproveïts de drets a un dels col·lectius més vulnerables de la nostra societat». En aquest document es posa de manifest que la falta de recursos generals es tradueix en problemes específics: falta, per exemple, perspectiva de gènere en víctimes d’abusos sexuals, o tractaments per a salut maternoinfantil. «El creixement que s’ha donat en demanda d’assistència en salut mental no s’ha acompanyat en la dotació de plantilla, ni en psiquiatres ni en psicòlegs clínics ni en infermeria de salut mental», reproduïen de paraules de la Societat Espanyola de Psiquiatria.

    «La incidència de la depressió, de l’ansietat, dels trastorns de somni, ha anat augmentant els últims anys per aspectes com que les xarxes de suports familiars són més febles o per la pressió laboral», explica sobre això Chacón, «i estem veient l’augment de suïcidis, també entre adolescents. No podem donar-li l’esquena: cal prendre-li-ho com a salut pública». Una altra anotació que donava Mikel Munarriz, de l’AEN, és que els pocs mitjans «no es reparteixen equitativament. On hi ha més precarietat també augmenta la incidència i el nombre de persones que necessiten atenció i que no tenen recursos, i això no se sol tenir en compte».

    L’ideal, recalquen des del Col·legi de Psicòlegs i coincideixen des de la Federació, és que es posin esforços en què es pugui combinar el tractament psiquiàtric i les consultes psicològiques: «I el que estem veient és que una conseqüència és el consum desorbitat de psicofàrmarcs a Espanya. És lògic: si un metge de capçalera no té recursos per a remetre’t a l’especialista de salut mental, o trigarà molt, l’única cosa que té al seu abast per a remetre alguns símptomes és receptar, per exemple, un ansiolític».

    «Que no existeixin recursos suficients implica, clar, que no existeixin un altre tipus de tractaments que es podrien provar i alternar amb l’atenció farmacològica i clínica habitual», afegeix Nel González. Per exemple: que s’integri la psicoteràpia en atenció primària perquè «moltes malalties que arriben aquí tenen tints mentals». En la mateixa línia opina Chacón: «A més d’augmentar recursos, hi ha fórmules que es podrien incorporar ja mateix i que són eficients, que és alguna cosa que als economistes els agrada molt. Els tractaments grupals en segons quins processos poden ser molt beneficiosos. La reflexió és que incrementem els mitjans, però, encara que no fos possible, que revisem les nostres prioritats i a on va els diners».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La violència de dubtar del vot de les persones amb discapacitat

    Les persones amb discapacitat viuen cada dia situacions de microviolència. La instrucció de la Junta Electoral Central (JEC) és una demostració més de violència estructural cap el col·lectiu; i és que ha decidit permetre a les properes eleccions que els interventors i apoderats puguin assenyalar les persones amb discapacitat que considerin que no voten conscient, lliure o voluntàriament, anotant el seu DNI a l’acta.

    Per si no havíem tingut prou amb el fet de negar moltes persones amb discapacitat poder exercir el vot, ara que el poden portar a terme podran ser observats i valorats per persones que no tenen la més absoluta idea al respecte ni tenen capacitat per poder determinar si el vot es porta a terme de manera conscient o no.

    Violència és posar en dubte el valor de la teva votació quan tens el dret a efectuar-la.

    La reforma de la llei orgànica de règim electoral (LOREG) es va aprovar per una unanimitat al Congrés del Diputats el passat mes d’octubre per permetre el vot de persones amb discapacitat intel·lectual. Va ser el resultat d’una llarga lluita de les persones amb discapacitat i les institucions. Això suposa que aproximadament unes 100.000 persones podran exercir el seu dret a vot quan abans no el tenien.

    Els apoderats dels mateixos partits polítics que es van fer la fotografia el dia que es va aprovar la llei, ara seran improvisats pèrits socials i psicopedagògics per determinar si una persona no exerceix el seu vot lliurement. Cap d’aquests hauria d’admetre aquesta funció que se’ls atribueix. En primer lloc per dignitat democràtica, en segon lloc per una qüestió d’igualtat entres les persones i en tercer lloc perquè no tenen cap mena de capacitat per fer-ho i se’ls està demanant que facin una acció totalment arbitrària basada en intuïcions sobre una qüestió tant important com és el vot democràtic.

    La resta de població sense certificat de discapacitat podrem anar a les urnes més tranquil·lament perquè a nosaltres ningú no ens jutjarà. Ningú no valorarà si anem de manera lliure i voluntària perquè simplement no es qüestionarà. Així doncs, com a novetat electoral aquest cop tindrem dues fileres metafòriques que diferenciaran els que voten sense haver de ser jutjats i els que hi ha la possibilitat de valorar-los.

    Estem acostumats a que les persones amb diversitat funcional tinguin una vida plena de microviolències. Una vida en la que han de demanar permís per moltes accions de la seva quotidianitat. Demanar permís per entrar a les estacions de metro que no garanteixen la igualtat d’oportunitats, demanant permís per passar pels carrers ocupats per terrasses que impedeixen el pas fluid, demanant permís per votar, per poder exercir un dret tant bàsic com a ciutadà.

    Posar en qüestió el vot no ve de nou al col·lectiu, perquè venen d’haver estat qüestionats al sistema escolar, al barri, o haver estat qüestionats com a treballadors i treballadores o fins i tot com a dones i homes. El sistema és el principal generador de discapacitat al nostre país i ho ha tornat a fer amb una acció destinada única i exclusivament a posar en dubte un dret reconegut a la Declaració Universal dels Drets Humans.

    Afortunadament a la resta de persones no se’ns qüestiona el per què i com exercim el nostre dret a vot. Ni tan sols es posa en dubte que tothom ho pugui fer de manera lliure i conscient, però el sistema sempre és capaç d’inventar-se alguna acció com per poder marcar d’alguna forma a tot aquell que se surt de la norma.

    Malgrat no es podrà impedir el vot, aquesta instrucció perpetua, un cop més, la discriminació social que com una llosa de formigó recau en totes les persones que tenen formes diferents de funcionar respecte a la normalitat estadística.

    El que veritablement hauríem d’assenyalar amb el dit és la falta de suports en la vida de les persones amb discapacitat com per poder tenir una vida plena com la de la resta. Ningú no s’atreveix a donar la consigna d’assenyalar en quin moment l’Estat no proporciona veritablement aquests suports com perquè totes les persones puguin tenir la possibilitat d’una vida independent i amb igualtat d’oportunitats. Ningú no donarà l’ordre d’assenyalar els causants de que tots els drets de les persones amb discapacitat no estiguin realment garantits. Sobre això ningú no rebrà l’encàrrec d’assenyalar perquè potser se li faria un esquinç al dit d’haver-ho de fer tantes vegades.

  • El silenci sobre el suïcidi perpetua la primera causa de mort no natural a Espanya

    Quan la filla d’Olga Ramos i Carlos Soto va acabar amb la seva vida, quan tenia 18 anys, ells no sabien res de suïcidis. Tampoc dels senyals que manifesten les persones amb ideacions suïcides. «Ara sabem moltes més coses i som capaces de veure signes, senyals… però a toro pasado. En aquell moment no sabíem el que teníem a veure. El tabú funciona fins a tal punt que no et fa informar-te fins que no li ha passat a algú molt pròxim», expliquen. Per això estan segurs que «parlar de suïcidis salva vides».

    «La gent sempre emet senyals, que no només es manifesten amb la paraula, sinó també amb l’actitud, la pèrdua de costums, el canvi de gust per les coses, una actitud depressiva, etc. Però per a detectar-les cal estar preparats i parlar amb naturalitat», explica el president de la Confederació Salut Mental Espanya, Nel González. Olga, que és coordinadora de l’associació de Familiars i Afins en Dol per Suïcidi (FAeDS), afirma que ara s’adona d’algunes coses que llavors no va saber identificar i enumera pistes perquè altres persones puguin detectar i intervenir abans que sigui tard. Si escau, recorda que la seva filla, que sempre havia tret molt bones notes, va començar a tenir problemes per a estudiar. A vestir-se amb colors clars, quan sempre havia preferit els foscos. A tenir problemes per a dormir o a menjar coses que li aixequessin l’ànim, com a xocolata. Mai va verbalitzar frases de l’estil «em vull morir» o «això no val la pena», que els experts recomanen no passar per alt.

    A Espanya, el suïcidi porta sent la primera causa de mort no natural durant 12 anys. I no remit: el 2017 –últimes dades disponibles–, la taxa va augmentar un 3,1% respecte a l’any anterior. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística, 3.679 persones van veure com a única solució al gran sofriment que estaven travessant llevar-se la vida, i la hi van llevar. Una xifra que, segons els experts es queda curta i que podria aconseguir les 6.000 morts a l’any, perquè la forma en la qual es recullen aquestes defuncions en els comunicats de defunció falsegen les dades. «La nostra filla no consta com a suïcidi, perquè en el comunicat apareix com a causa de la mort una parada cardiorespiratòria. Evidentment, aquesta no és la causa de la mort», denúncia Olga.

    Retallades sobretot en salut mental

    «No se sap a què es deu l’augment de la taxa de suïcidis, encara que existeixen algunes hipòtesis», explica el president de l’Associació de Recerca, Prevenció i Intervenció del Suïcidi (Aipis) i psicòleg especialista en psicologia clínica, Javier Jiménez. En primer lloc, aquest expert apunta a les retallades en sanitat, «que afecten sobretot salut mental», però també al fet que «no existeix cap programa de prevenció a nivell estatal» i «els de les comunitats autònomes que els tenen no estan dotats de mitjans econòmics ni de personal adequat».

    En l’Estratègia Nacional de Salut Mental en la qual treballa el ministeri de Sanitat s’incloïa la prevenció de suïcidis, una aposta de l’exministra Carmen Montón, que ja havia posat en marxa un pla a la Comunitat Valenciana, quan era consellera. De fet, l’exministra va reunir el passat 7 de setembre a diferents representants d’associacions que treballen aquest assumpte per a abordar el problema. «Estava molt implicada i sortim molt contents», indica Antonia Jiménez, coordinadora del grup d’estudi i recerca de la conducta suïcida del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid.

    Montón va dimitir el dia 11 de setembre després de detectar-se les irregularitats amb les quals va obtenir un títol de màster universitari entre les quals estava la còpia del treball final. «La següent ministra, María Luisa Carcedo, va dir que reprendria el tema, però no estava tan implicada», prossegueix Antonia Jiménez. Amb la convocatòria d’eleccions, els treballs sobre aquest tema s’han detingut encara que la veritat és que uns dies abans de l’anunci electoral del president Pedro Sánchez, des del ministeri reconeixien que encara no hi havia un esborrany elaborat. Aquesta redacció ha tornat a posar-se en contacte amb el ministeri per a conèixer algunes de les mesures que contempla el pla, però no ha obtingut resposta.

    González assenyala altres factors a tenir en compte. Entre ells, l’augment de les addiccions sense substància, «amb les noves tecnologies, internet, el joc o la compra online, la pornografia…». Noves patologies que «són, en realitat, dependències que generen frustració, ansietat i que, a vegades, tallen la vida de la gent», explica. L’any passat, el ministeri de Sanitat ja va incloure en el seu Pla Nacional d’Addiccions a les noves tecnologies, mentre reconeixia que un 18% dels joves de 14 i 18 anys les utilitza de forma inadequada. Una altra dada: l’auge de les apostes per internet va augmentar un 36% les inscripcions en el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc. En 2017, 41.117 persones havien demanat que se’ls prohibís jugar. Era un 9% més que l’any anterior i, del total, més de la meitat tenien entre 18 i 35 anys.

    Intervenir a les escoles

    González apunta també que «la societat en la qual vivim genera patologia ambiental per moltes raons: expectatives en la gent que després no es compleixen, la qual cosa provoca frustració, depressió, estrès, ansietat…». Per això, advoca per intervenir de forma preventiva a les escoles, «parlant amb els joves de les addiccions amb substància i sense substància, dels problemes de salut mental, del benestar, d’un consum responsable, amb una dimensió més humana de la vida, reorientant-los a un procés de maduració cap a una vida més vivible i no cap a una competició».

    «En moltes direccions se centren més en el tabú i en què és millor no tocar el tema, però és a l’inrevés: el millor és intentar solucionar-ho», defensa Carlos, que després de la mort de la seva filla promou xerrades en centres escolars. «Després de la primera xerrada, ens assabentem que el de la meva filla era el sisè cas en sis anys en el seu institut», explica. «Al cap de poques hores, els seus companys ja ho sabien, però ningú els explica què és. Al final, ho veuen com una sortida, perquè es queda aquí com una forma de solucionar els seus problemes», indica.

    «Igual que parlem de sexe o de drogues, per què no parlar de tots els aspectes de la vida que són importants? Això no és una cosa que els passi a uns altres, és una cosa que succeeix. No té res a veure amb un determinat estrat social o econòmic», recalca Olga. El suïcidi és la tercera causa de mort entre els joves de 15 i 29 anys a Espanya, per darrere dels accidents i els tumors. En 2017, segons l’INE, es van suïcidar 273 joves.

    José Luis Herrera explica que ha tingut diversos intents de suïcidi. L’últim, el 16 d’abril de 2018. «Des de llavors, no he vist més al meu psiquiatre. El dia que em tocava la data no vaig poder anar, però a mi ningú m’ha cridat», explica. Ell ha optat per acudir a una psicòloga privada. «Perquè puc permetre-m’ho», diu. Viu a les Illes Canàries, però la falta de seguiment als pacients amb temptatives o ideacions suïcides és habitual en altres comunitats. Això, malgrat que «el principal predictor que una persona se suïcidi és que ho hagi intentat abans», assenyala Javier Jiménez. «A Madrid, quan algú s’intenta suïcidar li han de donar una cita preferent, entre tres i set dies, però s’han adonat que prop del 80% no va» pel que «queden en mans de la seva família», indica.

    Sensació de sentir-se incomprès

    «Depèn de cada lloc, però les llistes d’espera són molt llargues i, en aquest transcurs, la persona perd la confiança» i «multiplica la seva sensació de sentir-se incomprès», explica Aminta Pedrosa, que ha viscut molt de prop experiències relatives al suïcidi. És psicòloga sanitària i reconeix que ni ella ni els seus col·legues reben formació necessària per a abordar aquesta problemàtica. «En les universitats es veuen dades, estadístiques i dues o tres idees bàsiques», però res més.

    Per això, fa un any va començar a posar-se en contacte amb totes les facultats de psicologia perquè incloguessin en els seus plans d’estudis formació en conductes suïcides i autolesivas, en forma de matèria o assignatura de grau. Després, va ampliar aquesta petició a les facultats en les quals s’imparteix medicina, infermeria, treball social i teràpia ocupacional. Per a això, va elaborar un model de guia docent en la qual indica com impartir l’assignatura, quants crèdits tindrà, el temari, la seva ubicació i justificació dins de l’estratègia del pla d’estudis de grau, etc. «La majoria de respostes han estat: ens sembla oportú, encara que una tasca complexa. Ho tindrem en compte quan modifiquem el pla actual», assenyala. Però la veritat és que els procediments administratius «estan fent que es dificulti» l’adaptació curricular. De moment, la Universitat Complutense de Madrid ha suggerit la possibilitat d’impartir un taller formatiu per a alumnes i professors com a solució a curt termini.

    Els experts consultats assenyalen la importància d’incloure la figura del psicòleg especialitzat en atenció primària. «Se sap que moltes persones que se suïciden, en el mes anterior, havien anat al metge amb queixes inespecífiques o sense una raó precisa», explica Antonia Jiménez. «Podria haver-hi un psicòleg d’atenció primària que detectés i derivés. Un metge no pot detectar-lo tot en cinc minuts», continua. «Aquests problemes de gestió d’emocions», apunta José Luis, «es poden treballar des de la psicoteràpia i no des de l’abordatge solament amb pastilles». Ho explica Pedrosa: «El psiquiatre no està format en la intervenció a nivell cognitiu, és a dir, de pensaments, que és la que facilita unes emocions, sensacions físiques i actituds o unes altres. Si davant cada situació penso que ningú m’entén, això pot facilitar un canvi químic en el cervell. Si em dónes una medicació per a equilibrar això, m’estàs donant un pegat, perquè no m’estàs ajudant un canvi real a nivell de pensaments».

    Encara que soni contradictori, un dels possibles efectes adversos dels antidepressius és el risc d’autolesions. Quan Olga i Carlos van portar a la seva filla a la seva metgessa de capçalera perquè tenia problemes per a dormir i aquesta li va receptar medicació, ningú els va advertir. Tampoc li ho va dir el psicòleg al qual acudia la noia. «La meva filla es va suïcidar a la setmana i mitja de prendre la medicació», indica la mare.

    Un telèfon de tres dígits

    A més d’un pla contra el suïcidi que englobi reformes sanitàries, educatives, i als cossos policials i que estigui dotat d’un pressupost suficient, totes les persones consultades recalquen la necessitat d’un telèfon d’atenció ràpid, gratuït i de tres dígits, tant per a persones que estiguin pensant a suïcidar-se com per a aquells que detectin ideacions suïcides en algú pròxim. Actualment, aquesta funció la compleixen associacions com el Telèfon de l’Esperança -717003717-, que recorre a voluntaris. «El que ocorre moltes vegades és que el que hauria de ser públic, ho fan associacions, com la meva, amb voluntariat, però no hauria de ser així, perquè ens sobrepassa», reconeix Jiménez.

    L’Organització Mundial de la Salut reconeix que «l’estigma, particularment entorn dels trastorns mentals i el suïcidi, dissuadeix de buscar ajuda a moltes persones que pensen a llevar-se la vida o han tractat de fer-ho i, per tant, no reben l’ajuda que necessiten». En el Pla d’acció sobre salut mental 2013-2020, els estats membres es van comprometre a reduir la seva taxa de suïcidis en un 10%. Un objectiu que no sembla que Espanya vagi a ser capaç de complir en un any. Això, malgrat que com indica González: «El suïcidi és el problema més greu de salut pública a Espanya i és prevenible».

    Aquest és un article original de eldiario.es