Just Deploy It!

Etiqueta: salut mental

  • Una entitat promou grups d’ajuda mútua entre estudiants universitaris amb problemes de salut mental

    L’Hugo és lingüista i activista, té 39 anys, i fa poc més d’un any que li va posar nom mèdic als problemes que l’havien perseguit des què en tenia 17. Un nom mèdic que ens estalviem per innecessari. L’Hugo es refereix a discapacitat psicosocial, que és com en el món anglosaxó es coneix als que aquí s’anomenen, genèricament, problemes o trastorns de salut mental. Amb 38 anys, doncs, l’Hugo va conèixer el diagnòstic i va entrar voluntàriament al psiquiàtric de la Vall d’Hebron, una etapa d’un mes que recorda com “un infern”, a la qual van seguir sis mesos més de tractament en l’hospital de dia. Ara és membre d’Activament, col·lectiu de persones que parlen sobre l’experiència del trastorn mental en primera persona, amb el qual impulsa el projecte la Foixarda, que vol fixar la seva mirada específicament en el col·lectiu d’estudiants universitaris amb discapacitat psicosocial.

    “La major part d’estudiants no coneixen els recursos i les adaptacions que posen al seu abast les universitats des de les seves àrees d’inclusió, tampoc saben que l’assegurança de la matrícula cobreix ajut psiquiàtric o psicològic, ni saben que a partir d’un grau del 33% de discapacitat la matrícula és gratuïta”, explica l’Hugo, el qual té reconegut un grau del 65%. “Però és que la major part vivim la nostra situació en solitud, per por a ser rebutjats o discriminats; una de les coses que patim és l’autoestigma”, afegeix.

    A banda d’aquest assessorament, una de les iniciatives que es proposa dur a terme la Foixarda (nom que s’inspira en les antigues pedreres de Montjuïc que fins fa un segle havien estat propietat de la seva família) és crear una xarxa universitària catalana de grups d’ajuda mútua (GAM) d’estudiants amb discapacitat psicosocial, així com posar en marxa la figura de l’agent de suport entre iguals. Altres reptes, explica l’activista, passen per promocionar l’accés a la universitat de les persones amb discapacitat psicosocial, així com la seva inclusió laboral com estudiants o titulats universitaris en el mercat laboral ordinari, i també promoure testimonis d’estudiants o exestudiants amb discapacitat psicosocial que han passat per la seva mateixa experiència. “Volem ser també una pedrera d’activistes formats intel·lectualment a les universitats públiques catalanes que contribueixin a transformar la realitat de les persones amb discapacitat psicosocial a Catalunya”. El primer conveni de col·laboració per començar a treballar l’acaben de signar amb la Universitat de Girona, ja que és la ciutat on ara viuen l’Hugo i la seva parella. Esperen poder signar-ne d’altres ben aviat amb la UB i la UPF.

    L’Hugo coneix bé el pa que s’hi dona. Va trigar 14 anys a acabar la llicenciatura en Filologia Hispànica a la UB, i de fet abans ho havia intentat amb Dret. Les dades que exposa fan esgarrifar. Només el 3% dels joves amb discapacitat arriben a l’educació superior (Observatorio sobre Discapacidad y Mercados de Trabajo en España); hi ha estudis internacionals que senyalen que un de cada tres universitaris de primer any té trastorns mentals, entre els quals el més comú és la depressió, seguit dels d’ansietat i pànic (Estudiants Universitaris Internacionales de Salud Mundial, iniciativa vinculada a l’OMS); un 10% dels estudiants universitaris espanyols ha tingut pensaments suïcides; i més de l’1% ha realitzat una temptativa de suïcidi en els darrers dotze mesos (estudi de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques). Més dades: el 18,9% de les persones amb discapacitat psicosocial han estat discriminades pels seus professors, i el 51,3% decideixen ocultar el seu trastorn mental als docents i el 53% als companys.

    “Sortir de l’armari”

    “El primer brot psicòtic em va venir quan tenia 17 anys, estudiava el COU i vaig fumar un porro de haixix un migdia abans d’anar a classe”, explica l’Hugo, que aclareix que després d’aquell dia no ha tornat a provar la droga, i que de tota manera l’origen del seu trastorn és multifactorial. Li diem que no ens fan falta aquests detalls, però insisteix que és important anotar-ho “perquè jo defenso la llibertat de les persones, però cal saber que el haixix és un factor de risc per patir un trastorn mental o per empitjorar-lo”. Ara pren medicació, afegeix, però poca, “ja que els fàrmacs són molt forts i t’anul·len, per això tinc símptomes però puc viure amb ells”.

    L’Hugo practica el que en diu “sortir de l’armari”, un pas molt complicat per qualsevol persona i encara més si és estudiant, perquè “t’exposes a perdre amistats i que caiguin sobre tu tots els esterotips, com que som persones violentes”. Però a la vegada és molt necessari fer-ho i que el professor ho sàpiga, afirma. “Si un estudiant té fòbia social o ansietat, i li fan fer una presentació oral, ho passarà molt malament, és com demanar-li a una persona en cadira de rodes que salti”, comenta. Com que normalment no ho revelen “són pocs els qui acaben la carrera”.

    Quan va tenir aquell primer brot tampoc l’Hugo va demanar ajut. Al contrari, el record que en té és que se n’avergonyia i se’n sentia responsable. No va demanar ajut ni aleshores ni durant els anys posteriors. Als seus 39 anys només ha treballat cotitzant durant dos mesos i mig. I ara busca feina. La taxa d’atur entre les persones amb discapacitat psicosocial frega el 62%, segons l’estudi L’estigma i la discriminació en salut mental, elaborat per Obertament, entitat focalitzada en la denúncia i sensibilització sobre l’estigma que pateixen les persones amb aquests trastorns. “Jo sóc vàlid per treballar, però mitja jornada, com tantes persones”, diu l’Hugo, que considera que les ofertes que es troben als centres especials de treball “són un tipus de feina infraqüalificades, segregadores i molt físiques. “Jo defenso el nostre dret –subratllat– a treballar en el mercat laboral ordinari sense que ens discriminin i excloguin per tenir una discapacitat psicosocial”.

  • Estimar en temps d’alzheimer

    La malaltia d’Alzheimer s’endinsa en la vida de les persones de manera insidiosa, sense fer soroll però amb pas ferm fins que, de sobte, obliden usar els coberts per a menjar, comencen a exclamar inesperades grolleries o manifesten un inopinat desig sexual. L’alzheimer atrapa així no només al pacient, sinó també als seus éssers estimats.
    La deterioració cognitiva que comporta aquesta patologia –que representa el 70% de totes les demències– no afecta únicament a la memòria o al llenguatge. Els pacients experimenten una progressiva disminució dels mecanismes de control, la qual cosa deixa lliure albir als impulsos.

    «Tenim menys neurones per a fer el mateix. Tot funciona pitjor», explica a Sinc Luis Agüera Ortiz, cap de secció en el Servei de Psiquiatria de l’Hospital 12 d’Octubre a Madrid. En aquest context, la sexualitat, tan controlada per les normes socials, l’educació i la cultura, no es queda fora.

    Els pacients deixen de saber com satisfer adequadament les seves necessitats de proximitat i intimitat i les seves conductes es tornen cada vegada menys matisades. Els escassos estudis científics que tracten el tema parlen de ‘comportaments sexuals inapropiats’, referint-se a una hipersexualitat o desinhibició de les pulsions sexuals.

    «La majoria dels articles dedicats a la sexualitat l’aborden des d’aquests ‘comportaments sexuals inadequats’. És sobretot aquesta sexualitat que es considera problemàtica la que rep atenció mèdica centrada en qüestions de consentiment i desinhibició», indica a Sinc Lorraine Ory, investigadora en l’Institut Nacional de Salut i Recerca Mèdica de França, que ha comparat la percepció de la sexualitat en persones amb discapacitats i amb alzheimer.

    El descontrol sexual

    Des del punt de vista científic, no hi ha a penes dades objectives sobre aquest tema, i en l’àmbit associatiu, sanitari o psicosocial no existeixen protocols d’actuació per a abordar els canvis conductuals sexuals. L’experiència amb pacients demostra, no obstant això, que es poden donar situacions socialment conflictives.

    «Una persona amb alzheimer que es despulla en públic, que es realitza tocaments o que es masturba en un entorn que no és la seva intimitat genera animadversió i malestar», detalla a Sinc l’educadora sexual Felicitat Iriarte Romero. Aquests comportaments es deuen a «una disminució del control social i personal que tothom exerceix, més que a una hipersexualitat», aclareix Agüera Ortiz.

    Aquests símptomes són especialment cridaners en la demència frototemporal, també coneguda com a malaltia de Pick, en la qual es degeneren centres del cervell com els lòbuls temporals que tenen a veure directament amb el control. «Realment es perd la capacitat de valorar l’adequat o inadequat de les coses en el context social», matisa el psiquiatre, fins fa poc president de la Societat Espanyola de Psicogeriatria.

    Aquests pacients, que a més acusen el canvi de manera molt més precoç que altres demències i a edats més primerenques (a partir dels 45 anys), poden començar a fer proposicions a gent que no coneixen de res davant dels seus éssers estimats.

    «No hi ha intencionalitat. És a la regió cerebral que té a veure amb el control de la conducta i de l’adequació dels hàbits socials on s’estan morint les seves neurones i, per tant, aquest control deixa de succeir. És molt característic d’aquesta demència», recalca a Sinc l’expert.

    En aquestes poblacions, no obstant això, la funcionalitat sexual o les malalties de transmissió sexual són poc analitzades. «Hi ha molt pocs estudis que se centrin en les persones afectades», assenyala Ory.

    Però aquests canvis conductuals i aquesta pèrdua de control no es produeixen en totes les persones que sofreixen alzheimer o altres demències. «Depèn una mica de quin ha estat la seva vida sexual anterior. En una persona de 80 anys que ha viscut d’una manera molt important la seva activitat sexual en els 15 o 20 últims anys, és possible que això no tingui major repercussió», subratlla l’expert de l’Hospital 12 d’Octubre.

    La vida en parella es ressent

    Entre el 50% i el 80% de les persones majors de 60 anys es mantenen sexualment actives, i aquesta activitat sexual normal es pot mantenir fins passats els 80. Malgrat l’edat, el desig no té per què desaparèixer, ni tan sols amb la malaltia d’Alzheimer, encara que sí que poden sorgir pertorbadors canvis conductuals que acaben afectant la parella.

    Aquests trastorns en la conducta sexual poden ser font de sofriment a l’entorn del pacient. La sexualitat no és fàcil d’abordar per la parella. Segons una publicació de la Confederació Espanyola de l’Alzheimer (CEAFA) sobre les conseqüències de la malaltia en els cuidadors familiars, la relació afectiva i sexual sol ser un tema tabú.

    «Als cuidadors els costa manifestar els seus sentiments davant les noves situacions i comportaments sexuals que poden sorgir durant el procés de la malaltia: canvis en l’apetit sexual, conductes anòmales, desinhibició, etc.», manifesta el document.

    «La sexualitat és un dels temes que no es tracta, no s’aborda o es fa de manera biològica o fisiològica sense aprofundir en l’engranatge», declara Iriarte Romero, presidenta de l’Associació de Familiars de Persones Malaltes d’Alzheimer i altres Demències ALCREBITE a Granada.

    Un estudi liderat per científics brasilers va mostrar, mitjançant entrevistes als cònjuges-cuidadors de pacients amb alzheimer, una falta de coneixement en el terme ‘sexualitat’, així com vergonya per a tractar el tema. «La sexualitat està present en la vida d’uns i és anul·lada en la d’uns altres», adverteixen els experts.

    Així, en certs casos, la malaltia provoca una apatia important no només per a sortir al carrer, vestir-se, parlar amb altres persones, o rentar-se, sinó també per a tenir sexe. «El pacient amb demència s’oblida de la vida sexual, deixa de tenir aquesta activitat i la parella el sofreix», exposa Agüera Ortiz.

    La qüestió de gènere també en alzheimer

    Però en la vida en parella tot pot passar: l’espectre és molt ampli, coincideixen els experts. «Hi ha parelles que ho porten millor, fins i tot si hi ha un increment de la demanda sexual que no correspon amb els hàbits anteriors. Però unes altres es poden sentir molt mal i espantades, o poden irritar-se molt», apunta Agüera.

    Fins i tot, a vegades, apareixen actituds d’agressivitat o violència. «El malalt es torna més impulsiu, la demanda en la relació es fa més autoritària, sobretot si és home», exposa l’educadora sexual.

    Investigadors en el National Ageing Research Institute d’Austràlia suggereixen en un treball que és necessari comprendre l’impacte dels cònjuges cuidadors en les relacions íntimes per a anticipar i donar suport a experiències. A això també s’afegeix la necessitat d’entendre les diferències de gènere en els canvis que es produeixen.

    «Quan el malalt és home hi ha major problemàtica, major conflictivitat i més problemes emocionals en la parella que quan la malalta d’alzheimer és dona», revela Felicitat Iriarte Romero.

    Per això, algunes dones perceben l’acostament sexual de la seva parella malalta com una agressió i sofreixen alts nivells d’ansietat i angoixa. «Hi ha dones que es veuen reclamades a tenir relacions sexuals no desitjades de manera freqüent. Quan no hi ha relacions amb penetració, hi ha tocaments continus», assegura a Sinc l’experta, que destaca que en aquesta demència es projecten tots els estereotips, prejudicis, falsos mites, tabús i creences errònies entorn de la sexualitat.

    No, no s’enamoren d’uns altres

    En general, tot canvi en el pacient repercuteix en la parella. Això forma part del procés d’adaptació del paper de cuidador, sobretot quan sorgeixen conductes mai abans observades. «És més freqüent l’increment de trets de personalitat que l’aparició de nous, però poden sorgir», estima el científic espanyol.

    El cònjuge se situa en primera línia i el frec amb el malalt és inevitable. «Malgrat ser les persones que més els cuiden, les parelles s’emporten tots els empipaments. El malalt s’enfada amb qui l’està cuidant», assegura Agüera Ortiz, que porta dècades tractant a pacients amb demències.

    No obstant això, contràriament al que algunes experiències han relatat, la persona amb alzheimer no només no s’allunya emocionalment de la seva parella, sinó que difícilment pot enamorar-se d’una altra persona. Els pacients es tornen extraordinàriament dependents dels seus cuidadors.

    «L’enamorament i la vida afectiva requereixen d’un funcionament mental no deteriorat. En la immensa majoria dels casos, aquests canvis de conducta produeixen més sofriment en la parella», observa el psiquiatre.

    Encara que podria ocórrer que les persones descurin la seva afectivitat, això és justament una de les coses que més tard es perden. En realitat, poques vegades s’observa en consulta casos en el que el pacient s’oblidi de la seva parella.

    Com controlar els impulsos sexuals

    Els canvis de conducta sexual que es poden produir en les persones amb la malaltia d’Alzheimer poden rebre tractaments, sobretot quan la sexualitat es converteix en una cosa disruptiva. «Però no hi ha moltes coses», lamenta Luis Agüera Ortiz, cap de secció del Servei de Psiquiatria a l’Hospital 12 d’Octubre.

    Segons l’expert, aquests canvis conductuals es tracten a través de dues vies. Els pacients poden prendre inhibidors selectius de la recaptació de serotonina (ISRS)​ usats com a antidepressius perquè l’efecte secundari que poden generar és beneficiós en el control d’impulsos. «Produeixen una disminució de la libido i de la funció sexual que en aquest cas es pot utilitzar com una cosa terapèutica», aclareix el psiquiatre.

    D’altra banda, també s’han provat tractaments hormonals per a disminuir la sexualitat en casos en els quals el descontrol és molt gran, com amb pacients amb demència frototemporal. «L’abordatge és treballar amb la parella-cuidador i intentar veure les vies perquè aquest tema millori per mètodes no farmacològics, però aquests tractaments ajuden, i, encara que no són curatius, alleugen l’efecte que la malaltia té sobre els mecanismes de control dels impulsos sexuals», conclou.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • La salut mental, el sedentarisme, la mortalitat infantil i l’impacte climàtic, reptes del nou any

    Fa anys que la informàtica i la transformació digital han irromput en el camp de la salut. L’atenció virtual, les aplicacions vinculades al món sanitari o els dispositius portables (wearables) són algunes de les eines tecnològiques que han vingut per a quedar-se i que creixeran els pròxims anys, eines que poden ajudar a la prevenció i el diagnòstic precoç de malalties i aconseguir que els usuaris siguin més «proactius» en el maneig de la pròpia salut i, per tant, fer més sostenible el sistema sanitari, cada cop més tibat per l’alta esperança de vida i les malalties cròniques. L’atenció de la salut mental, la lluita contra el sedentarisme en les societats industrialitzades, la reducció de la mortalitat infantil als països de renda baixa i l’impacte del canvi climàtic en la salut són alguns dels reptes clau que els especialistes posen sobre la taula per aquest any que comença. Els professors dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC Carme Carrion i Diego Redolar expliquen les tendències i qüestions que marcaran l’agenda d’aquest àmbit els propers mesos.

    1. Continuaran augmentant les aplicacions de salut. L’any 2017 hi havia més de 325.000 aplicacions disponibles al mercat, de les quals 78.000 s’havien creat només en un any, segons la consultora alemanya Research 2 Guidance. Aleshores es van fer més de 370 milions de baixades d’aquesta mena d’aplicacions, fet que representa un increment d’un 16% respecte de l’any anterior. La professora Carme Carrion, que és coordinadora de l’àmbit de disseny i avaluació d’intervencions de l’eHealth Center, augura que aquesta xifra continuarà creixent enguany i que aquest fet respon a un model més «proactiu» del pacient/usuari en la seva salut.

    2. Els dispositius portables per a monitorar malalties cròniques es faran servir més. Continuant amb aquesta tònica de vetllar per la pròpia salut, també continuarà creixent la venda de dispositius portables (rellotges, braçalets, peces de roba, ulleres…), que entre altres coses permeten registrar la pressió arterial, el pols o els passos recorreguts. L’any 2016 se’n van vendre més de 102 milions d’unitats a tot el món, segons dades de l’empresa d’anàlisi i consultoria IDC, que en un dels darrers informes pronostica sobretot un increment dels rellotges intel·ligents (smartwatches), uns aparells que té la població sana d’entre trenta i cinquanta anys, que n’és la usuària principal. Carrion considera que un repte de futur seria el monitoratge amb aquests dispositius de malalties cròniques, un tema que encara és a les beceroles. Darrerament, la revista Plos Biology ha publicat alguns estudis del professor Michael Snyder, de la Universitat de Stanford, que permeten predir persones que poden patir diabetis en un futur, i en un cas es va poder fer un diagnòstic precoç de la malaltia de Lyme a partir dels canvis al pols, la temperatura i la concentració d’oxigen en sang d’un pacient.

    3. Augmentarà la relació virtual entre el professional i el pacient. Com més va més, les assegurances mèdiques inclouen el metge en línia a les pòlisses. La possibilitat de ser tractat per un doctor sense sortir de casa comença a agafar força. Segons dades d’algunes asseguradores, l’any 2020 el 25% de les consultes mèdiques es farà per mitjà de canals digitals com el xat, la veu o la videoconferència, una tecnologia que ha arribat per a quedar-se. Carrion explica que en el sistema públic també hi comença a haver canvis en aquest sentit, el que es coneix com a eConsulta, una eina de comunicació digital entre els pacients i els professionals sanitaris que complementa l’atenció presencial. Tot i que les xifres encara són baixes, la tendència és que vagi adquirint més importància en un futur, segons l’experta.

    4. Falten psicòlegs en la sanitat pública. El professor i neurocientífic Diego Redolar constata una mancança important d’aquests professionals en el sistema sanitari actual. «La xifra de psicòlegs que treballen en l’àmbit públic és petita», assegura. A l’Estat espanyol, la ràtio de psicòlegs en la sanitat pública és de 4,3 per cada 100.000 habitants, mentre que la mitjana europea és de 18 professionals, segons dades recollides per la Confederació de Salut Mental d’Espanya. Un nombre més elevat d’aquests professionals seria de gran ajut en patologies mentals com la depressió major o els trastorns d’ansietat. Redolar explica que actualment l’actuació més habitual en aquestes malalties és el tractament farmacològic, i poques vegades s’opta pel tractament psicològic, perquè es més lent i més car. Si el pacient tingués la possibilitat de seguir tots dos tractaments, la resposta seria més ràpida i tindria menys recaigudes, explica l’expert.

    5. El canvi climàtic fa aflorar noves malalties. L’aparició de casos aïllats de dengue en diferents zones de la Mediterrània és, segons l’experta Carme Carrion, un «petit senyal d’alerta» dels efectes que pot generar el canvi climàtic sobre la salut. Els canvis motivats per la climatologia fan que determinades espècies que ja fa anys havien desaparegut o mai no havien existit en aquest país s’adaptin al territori, i això pot fer aflorar malalties que pensàvem que ja havien desaparegut. Al marge, l’escalfament global també té conseqüències sobre les collites o la falta d’aigua en països en via de desenvolupament, fets que es poden traduir en problemes de desnutrició importants.

    6. Cal reduir la mortalitat infantil. Un dels objectius de desenvolupament sostenible de l’Organització de les Nacions Unides és reduir la taxa mundial de mortalitat materna com a mínim a 70 per cada 100.000 nadons que neixen vius i reduir la mortalitat neonatal almenys fins a 12 per cada 1.000 nadons nascuts vius. En regions en via de desenvolupament, la taxa de mortalitat materna és encara 14 vegades superior a la que tenen les regions desenvolupades, una diferència a la qual es vol posar fi l’any 2030, any en què segons l’ONU també es vol posar fi a epidèmies com la sida, la tuberculosi, la malària, les malalties tropicals desateses, les malalties transmeses pel consum d’aigua en mal estat i altres malalties que es poden transmetre.

    7. El sedentarisme és un problema greu. Segons la darrera Encuesta nacional de salud, elaborada pel Ministeri de Sanitat, més d’un terç de la població d’entre 15 i 69 anys a l’Estat espanyol no arriba al nivell d’activitat física saludable recomanat per l’OMS, que en població adulta i sana, d’entre 18 i 64 anys, consisteix a fer 30 minuts d’exercici moderat cinc cops per setmana. Carrion afirma que el sedentarisme és un «problema greu» que afecta totes les edats. Tant homes com dones asseguren que passen gran part de l’activitat principal asseguts i, el seu temps de lleure, un 37,8% diu que el passa també assegut, sigui llegint, veient la televisió o anant al cinema. El temps mitjà diari que la població passa asseguda són 5 hores, però és més elevat entre els joves de 15 a 24 anys, en els quals s’enfila a les 6 hores i mitja. Entre els nens, crida l’atenció la dada que diu que més de la meitat dels que tenen entre 1 i 4 anys passen més d’una hora davant una pantalla.

    8. S’han de promoure hàbits per a evitar l’envelliment del cervell. El professor Redolar explica que un dels reptes que té la neurociència en un futur relativament pròxim és identificar factors i hàbits que poden fomentar un bon envelliment del cervell. L’estudi internacional Barcelona Brain Health Initiative, coordinat per l’Institut Guttmann, i en què col·laboren diverses universitats, entre les quals hi ha la UOC, treballa per predir tots aquests factors. De moment ja s’ha vist que l’exercici físic incrementa la neurogènesi en l’hipocamp del cervell, una estructura vinculada a la memòria i l’aprenentatge i on es formen noves neurones cada dia. Explica Redolar que s’ha vist que mentre l’exercici físic fa augmentar la taxa de neurogènesi, l’estrès la redueix. Per tant, diu l’expert, «si volem millorar l’aprenentatge i la memòria, hem d’evitar l’estrès i seguir unes pautes d’exercici físic».

    «El nostre repte és comunicar a la societat que la persona en la vida adulta ha de treballar per prevenir l’envelliment del cervell», afirma el professor Redolar. De la mateixa manera, també és important donar a conèixer que al llarg de la vida d’una persona, també un cop jubilada, si aquesta persona té una activitat mental contínua (llegeix, estudia, fa mots encreuats…), el deteriorament cognitiu lligat amb l’envelliment i malalties com l’Alzheimer poden tardar més a afectar-la. L’Encuesta nacional de salud constata que un 31,3% de la població de més de 65 anys presenta alguna dificultat cognitiva.

    9. Les dades massives (big data) i la intel·ligència artificial ajudaran a escurçar el temps de diagnòstic. Segons la patronal tecnològica Digitales, cada 73 dies les dades sanitàries es dupliquen i cada persona pot arribar a generar durant la seva vida una gran quantitat de dades sobre la seva salut, amb les quals podria omplir 300 milions de llibres. És per això que les dades massives ja s’apliquen en aquest àmbit, com també es fa amb la intel·ligència artificial, capaç d’identificar patrons ocults en les dades que poden ajudar un metge a prescriure tractaments més personalitzats. Carrion confia que aquests sistemes poden ajudar a predir malalties abans que arribin i posar-hi remei més aviat. Redolar explica que un dels projectes en què hi ha implicades aquestes eines és un estudi de la Universitat de Califòrnia Meridional que permetrà investigar la connectivitat funcional del cervell per mitjà de dades de neuroimatge d’investigadors d’arreu del món i de manera col·laborativa.

    10. Convé invertir més en prevenció per reduir medicaments. Un de cada deu ciutadans consumeix tranquil·litzants, relaxants o pastilles per a anar a dormir i prop d’un 5%, antidepressius o estimulants, segons l’Encuesta nacional de salud. Carrion parla d’una societat excessivament medicada no solament en el camp de la salut mental. «Socialment, preferim prendre’ns una pastilla que sortir a caminar cada dia», explica i, en aquest sentit, aposta per la necessitat d’invertir més en prevenció. Un dels reptes de l’atenció del trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) és, segons Redolar, disposar d’eines diagnòstiques que permetin saber si un nen amb TDAH necessita ser tractat amb medicació o no i quina li pot anar millor. «En el TDAH hi ha diferents gens implicats i factors, i això explica que la medicació pugui funcionar en un nen sí i en un altre no», diu el professor.

    11. El doctor Google guanya pacients. La informàtica permet consultar en línia qualsevol símptoma que puguem patir. L’estudi internacional Global Views of Healthcare 2018, fet per la consultora Ipsos a més de 20.000 adults de 27 països, constata que el 43% de persones amb dubtes sobre el seu estat de salut recorre a motors de cerca com Google. El pacient està més apoderat i pot arribar a qüestionar decisions de professionals amb informació consultada a la xarxa. Explica Carrion que això, més que un element de por per al professional, hauria de ser una oportunitat per a avançar conjuntament en la presa de decisions compartides entre la ciutadania i els metges, que també haurien d’orientar els pacients a saber destriar el gra de la palla.

    Aquest és un article original de la Universitat Oberta de Catalunya

  • L’obesitat comporta més risc de patir trastorns i alteracions psicològiques

    En el marc del Dia Mundial de la Lluita contra l’Obesitat, la Societat Espanyola de l’Obesitat (SEEDO-SEO) i la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN) han desenvolupat la campanya ‘L’OBESITAT TAMBÉ ESTÀ AL CAP’ per fer al·lusió al fet que els aspectes psicològics lligats a l’obesitat són presents abans i després de desenvolupar-la. Per realitzar la campanya també han comptat amb la participació de membres del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya (COPC).

    Han volgut aprofitar aquesta jornada per explicar que és l’obesitat i que comporta, ja que l’obesitat, definida com un excés de greix, és una malaltia crònica de tendència epidèmica en el món i constitueix un dels reptes més difícils d’abordar en salut pública.

    Segons l’OMS, entre 1980 i 2014, la prevalença mundial d’obesitat gairebé s’ha duplicat. A Espanya, segons l’estudi ENPE publicat el 2016, el 39,3% de la població té sobrepès; i un 21,6% obesitat (22,8% en homes i 20,5% en dones), xifres que augmenten amb l’edat.

    A aquestes persones l’obesitat els hi afecta negativament la salut global i s’associa a altres factors de risc cardiovascular com hipertensió arterial, diabetis, dislipèmies i apnees del son. A més, també presenten un risc de patir trastorns i alteracions psicològiques superior a les persones amb normopès. Com han explicat, l’obesitat té un alt índex de comorbiditat amb psicopatologies com ara l’ansietat, l’addicció al menjar, la depressió i certs trastorns de la conducta alimentària com el trastorn d’afartaments, entre d’altres. Segons els experts, un 30% de les persones obeses que van a teràpia expressen tenir trets de bulímia. A més, un 50% dels pacients amb impulsos bulímics també presenten depressió.

    Relació entre obesitat i trastorns psicològics

    Segons la Societat Espanyola de l’Obesitat (SEEDO-SEO) i la Societat Espanyola d’Endocrinologia i Nutrició (SEEN) hi ha una relació clara entre l’obesitat i els trastorns psicològics de manera que, pel fet de tenir més pes, aquestes persones són fortament estigmatitzades tant durant la infantesa a l’escola com durant l’edat adulta en l’àmbit laboral. Conseqüentment això comporta una disminució de la seva autoestima, un increment de l’ansietat i un empitjorament de la relació amb el menjar, dels hàbits d’estil de vida i de les seves relacions personals, en definitiva, de la seva qualitat de vida.

    Habitualment, les persones obeses, amb baixa autoestima tenen una imatge insatisfeta sobre el seu propi cos i una percepció negativa de l’estat de salut. En una enquesta realitzada per la SEEDO-SEO, menys de la meitat dels obesos defineixen la seva salut com a bona o molt bona.

    Els esforços en la intervenció psicològica s’han de centrar en valorar i reeducar certes creences dels pacients, a més de conèixer les variables afectives (gestió emocional), psicosocials i ambientals (costums alimentaris, hàbits, etc.). Han ressaltat això perquè és ben comú trobar persones obeses que «utilitzen el menjar com a font de gratificació i com a vehicle per gestionar les seves emocions, per exemple com a recompensa després d’una jornada dura de treball o com a manera per alleujar les penes o disgustos».

    Els pacients amb obesitat tendeixen a infravalorar la seva ingesta calòrica en comparació amb les persones sense problemes de pes. Aquesta és una característica comuna amb les persones que pateixen un altre tipus d’addiccions. Per controlar això, el professional de la psicologia ha d’acompanyar al pacient i realitzar registres en viu per mostrar quines quantitats han de ser les acceptables per a cada àpat.

    Entre les característiques comunes que poden trobar entre les persones amb obesitat és la falta de rutina. És a dir, no hi ha un horari establert per als àpats: 50,4% de les persones obeses picotegen sense menjar en horaris fixos. A més, un terç de la població sol dormir diàriament menys de 7 hores i un altre 12,4% no té una rutina establerta i més de la meitat de la població passa asseguda almenys tres hores al dia fora de les seves hores de treball o estudi.

    A partir d’aquí, des del SEEDO-SEO, la SEEN i el COPC recomanen que la teràpia s’ha d’enfocar no només a la pèrdua de pes, sinó al procés de maduració psicològica que permeti prendre consciència del problema, millorar la qualitat de vida i assentar hàbits saludables, com l’activitat física, una alimentació més ordenada i saludable i aconseguir una millor autoestima i percepció del propi cos.

    Altres dades que s’han donat durant la presentació de la campanya han estat que aproximadament un 30% de les persones obeses que van a teràpia expressen tenir trets bulímics. A més, un 50% dels pacients amb trets bulímics, també presenten depressió, a diferència de només un 5% dels pacients sense aquest tipus d’impulsos.

    Tractar els trastorns de tipus afectiu com l’ansietat o la depressió en persones obeses resulta clau per a un bon pronòstic. És la base necessària perquè el pacient es comprometi a realitzar el tractament i canviar els seus hàbits de vida.

  • La falta d’un habitatge digne afecte a la salut: «He aprimat 10 quilos i em passo tot el dia plorant»

    L’absència d’un habitatge digne està estretament relacionada amb la mala salut. És una de les conclusions d’un informe que ve a posar negre sobre blanc en una realitat que s’agreuja amb la nova crisi d’accessibilitat i estabilitat en l’habitatge. Així, les persones en situació de carrer, que viuen amuntegades o en habitatges insalubres, les que estan travessant processos de desnonament o les que es troben ocupant habitatges per necessitat pateixen més malalties, tan físiques com a mentals, tenen una menor esperança de vida i, fins i tot, són més propenses a patir intents de suïcidi.

    «Si el dret a l’habitatge no està garantit, el dret a la salut tampoc», indica l’investigador Thomas Ubrich, de l’associació privada Provivienda (en favor de garantir casa a les persones vulnerables) i autor de l’estudi ‘Quan la casa ens emmalalteix’. L’informe presentat per aquesta associació, que compta amb prop de mig centenar de testimoniatges de persones afectades, així com dades i recerques prèvies d’organismes oficials i diferents organitzacions i professionals, estableix tres grups d’estudi: persones sense llar; persones que resideixen en infrahabitatges, com a enclavaments xabolistes o habitatges insalubres; i les que pateixen fragilitats residencials per estar immerses en processos de desnonaments o en situació d’ocupació.

    El grup més afectat és el que es troba en situació de carrer. Una situació que «no solament emmalalteix, sinó que arriba a matar», lamenta Ubrich. La mostra més clara és la dada de l’esperança de vida. Aquesta ronda els 50 anys, uns 30 menys que la mitjana nacional, sense comptar amb que el 31% de persones en aquesta situació han intentat suïcidar-se. Però les estadístiques sobre la prevalença de malalties tampoc deixen lloc a dubtes: el 20,9% pateix algun tipus de malaltia del sistema circulatori; el 20,3%, de l’aparell respiratori i digestiu; el 17,4%, endocrines o metabòliques; el 16,8%, relacionades amb el sistema osteomioarticular; i un 30,9%, d’un altre tipus, segons l’enquesta sobre persones sense llar de 2012, a la qual fa referència l’informe i les dades del qual no semblen estar desfasats segons «les persones amb les quals treballem als nostres programes i les converses amb professionals», explica el director de desenvolupament estratègic de Provivienda, Eduardo Gutiérrez.

    «Passar fred i por»

    Miguel Racionero té 54 anys i porta des de 2015 en un centre per a persones sense llar de Catalunya. Abans, havia passat quatre anys i mig «dormint al carrer, a la intempèrie, passant fred i por» i patint tota mena d’agressions d’una banda de «la joventut que es diverteix pegant-te», recorda. De fet, el 57% de les persones que viuen al carrer han sofert en alguna ocasió delictes o agressions. El 65,4% ha estat insultat o amenaçat; el 61,8%, assaltat o robat; el 40,8%, agredit; el 28,3% intimidat; el 24,7% de les dones han sofert delictes sexuals… que afecten la salut tan física com a mental. D’aquella època Racionero arrossega també «problemes d’ossos, d’artritis, un càncer de còlon, quatre infarts i problemes de mobilitat, perquè la part vascular de les cames no em funciona», lamenta. Malalties que li han anat apareixent «com un duel que has de passar».

    En els enclavaments xabolistes, la situació millora lleument, però la dada de l’esperança de vida se situa encara lluny de la mitjana espanyola. Un informe elaborat per la Universitat de Comillas i Save The Children calcula que en ‘El Gallinero’, recentment desmantellat, el 98% de la població no viuria més de 60 anys. En les situacions d’amuntegament, que a Espanya suposen un 5,1% segons dades d’Eurostat, les estadístiques revelen que el 28,4% de persones compten amb mala salut i, també, amb més problemes relacionats amb la salut mental, amb índexs de depressió i ansietat de fins al 86% en el cas de les dones i el 71% dels homes. Aquí entren en joc altres factors, com «una pitjor qualitat de l’aire, pobresa energètica, goteres o humitats, brutícia o contaminació» que poden provocar «problemes respiratoris, grips, diarrees», explica Ubrich, que apunta també al fet que «viure en un habitatge amb més persones pot portar a una major conflictivitat».

    Pitjor salut autopercebuda

    Els processos de desnonament també fan mossa en la salut, amb problemes cardíacs o de diabetis, principalment, i en la salut autopercebuda. En concret, els afectats per aquesta situació tenen 13 vegades més possibilitats de tenir mala salut percebuda. Són el 57,3% dels homes i el 80,9% de les dones, segons els investigadors de l’Escola andalusa de Salut Pública de Granada, que indica també que el 68,4% d’aquestes persones presenten característiques d’estrès posttraumàtic, el 16,6% presenten risc alt de suïcidi i el 48,3% pren medicaments tranquil·litzants, antidepressius o per dormir.

    L’estrès, l’angoixa i la depressió són les problemàtiques més habituals. Sara Vázquez, cap d’una família monoparental amb dos fills, és un exemple d’això. El 28 de setembre, gràcies al suport veïnal i a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, va aconseguir frenar el desnonament de l’habitatge en la qual viu des de 2015 a Leganés, propietat de l’IVIMA i que havia estat ocupada, sense ella saber-ho, per la seva inquilina. Ara, una sol·licitud del Comitè de Drets Econòmics, Socials i Culturals (CDESC) ha aconseguit donar-li de termini fins al 29 de novembre per estudiar el seu cas. «He anat al metge per depressió, he aprimat 10 quilos, em tiro tot el dia plorant, perquè et veus al carrer amb dos nens. Vas comptant els dies i no saps què fer amb la teva vida. No tinc ganes de res», explica. El dia del desnonament que va aconseguir paralitzar va ser un dels més angoixants de la seva vida. «Em van fer venir ganes de tirar-me per la finestra», reconeix. Precisament, el mateix estudi de la universitat de Granada, del que es fa ressò l’informe, sosté que el 16,6% de les persones en processos de desnonament es troben en risc alt de suïcidi.

    «Les problemàtiques residencials es poden acumular», indica Ubrich. Així, es donen una altra sèrie de situacions, com destinar els recursos econòmics a pagar l’habitatge o l’habitatge insalubre i no poder fer front a altres despeses, com aquells derivats d’una dieta adequada, la qual cosa reverteix en majors taxes d’obesitat, o els sanitaris o de medicaments que no estan coberts per la Seguretat Social, el que passa en un 44% dels casos.

    Destinar l’1,5% del PIB

    Eduardo Gutiérrez sosté que «el tractament és una bona política d’habitatge», que passa no solament per un parc públic suficient, sinó també «per mobilitzar habitatge buit, donar ajudes al lloguer, ampliar la durada dels contractes d’arrendament o articular fórmules com el co-housing», entre altres mesures. En concret, situa el pressupost necessari entre un 1 i un 1,5% del PIB. «L’acord pressupostari entre PSOE i Units Podemos parla d’ampliar la dotació actual fins al 2021 per aconseguir aquest percentatge. Actualment estem parlant de 630 milions d’euros per 2019, que haurien d’arribar als 20.000 el 2021», explica.

    «És cert que sembla que s’està reorientant la política d’habitatge amb el canvi de Govern. De moment són més anuncis que una altra cosa, però la Llei d’Habitatge ens sembla que pot ser un bon pas, o la reorientació del Pla Estatal d’Habitatge, on s’incorporarà un pla específic per a les persones sense llar, amb la reactivació de l’estratègia per a persones sense llar, que estava ficada en un calaix. O fins i tot l’anunci de l’estratègia nacional contra la pobresa energètica. Són mesurades que per si mateixes no són suficients, però que van donant passos a una direcció més adequada», reconeix Gutiérrez.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • L’abús de les noves tecnologies, la discriminació, les addiccions o l’assetjament escolar entre els problemes de salut mental en joves

    El 30% dels joves de 15 a 29 anys de l’estat espanyol, el que suposa un total de 2 milions de persones, han tingut símptomes de problemes de salut mental en l’últim any, segons el Baròmetre Juvenil de Vida i Salut de la Fundació Ajuda contra la Drogoaddicció (FAD). D’elles, tan sol la meitat va sol·licitar ajuda. A més, els problemes de salut mental es desenvolupen d’hora en les persones, ja que el 50% dels problemes de salut mental en adults comencen abans dels 15 anys i el 75% abans dels 18. Davant aquest context de xifres tan elevades, la Federació Mundial per a la Salut Mental (WFMH) ha centrat el Dia Mundial de la Salut Mental 2018 en la salut mental dels joves.

    En aquest sentit, la Confederació Salut Mental Espanya va celebrar una jornada de debat i anàlisi sobre salut mental i joves en la qual han participat diverses persones afectades per problemes de salut mental, familiars i professionals de diferents àmbits (educació, sanitat, tercer sector i comunicació). La van titular «Educació inclusiva, salut mental positiva» i va tractar diferents aspectes que perjudiquen la salut mental dels joves, alguns d’ells de recent aparició, com el abús de les noves tecnologies, a més d’uns altres molt rellevants com la violència i abusos sexuals, discriminació, addiccions o l’assetjament escolar. També es van abordar aspectes com la importància d’implantar l’educació inclusiva a la universitat, l’atenció específica a menors i campanyes sobre salut mental a les aules.

    La Confederació Salut Mental Espanya és una entitat sense ànim de lucre i d’interés social que integra a 19 federacions i associacions i a més de 300 entitats i compta amb 47.000 socis arreu de l’estat. El seu president, Nel A. González Zapico va assegurar que, ja que «l’educació transcorre en aquestes etapes de canvi fonamentals per a les persones, és necessari fomentar un sistema educatiu inclusiu que potenciï les habilitats de cada nen o nena, que faciliti la participació de tot l’alumnat, que lluiti contra l’exclusió i que permeti a totes i tots els joves accedir a un aprenentatge de qualitat». També va afegir que «una educació inclusiva d’aquest tipus repercutirà de forma positiva en la salut mental de les noves generacions i contribuirà a la prevenció de futurs problemes de salut mental».

    A Catalunya es reclamen més recursos i suports comunitaris per una millor salut mental a la comunitat i a la feina

    Els problemes de salut mental segueixen sent un obstacle per trobar feina. Malgrat la feina és un element clau en la recuperació i la inclusió social de les persones amb un problema de salut mental, perquè permet que gaudeixin d’autonomia, participin activament en la societat i puguin desenvolupar el seu projecte de vida, aquestes han de sortejar nombrosos obstacles per assolir un lloc de treball.

    Així ho apunten dades com les de l’estudi ‘El empleo de las personas con discapacidad’, de l’Institut Nacional de Estadística (INE), segons el qual l’any 2016 només un 14,3% de persones amb certificat de discapacitat per raó de salut mental va treballar. Aquesta xifra representa la taxa d’ocupació més baixa de tots els grups de població amb discapacitat i el situa com l’únic que va experimentar una baixada de l’ocupació respecte de l’any anterior (-1,7%).

    També hi ha un greuge pel que fa a la retribució econòmica d’aquestes persones. El salari anual brut dels professionals amb discapacitat és de 19.596 euros, un 15% inferior al que perceben les persones sense discapacitat, que cobren 23.308 euros. I el de les persones amb discapacitat per raó de salut mental, està un 20% per sota de la mitjana dels col·lectius amb discapacitat (15.699 euros).

    En un acte celebrat a Girona prèviament al Dia Mundial de la Salut Mental, s’ha posat l’accent en l’atenció i els suports comunitaris vers la recuperació i l’apoderament, i la inserció laboral de les persones amb trastorn mental, en el marc d’una societat més inclusiva que deixi enrere l’estigma cap al col·lectiu i el trastorn mental. A l’acte, on s’ha comptat amb la presència de Quim Torra, Roger Torrent i Chakir el Homrani , han assistit més d’un miler de persones del moviment social de persones amb problemes de salut mental i les seves famílies, juntament amb els professionals socials i sanitaris del sector. Aquest acte s’ha celebrat per primera vegada a Girona, per ser model de referència en l’atenció a la salut mental a Catalunya i Europa.

  • 7 línies estratègiques per desplegar un model d’atenció comunitària per la salut mental de joves i infants

    El Govern ha aprovat just un dia abans del Dia Mundial de la Salut Mental 7 línies estratègiques d’atenció en salut mental i addiccions per a la població infantil i juvenil a través del desplegament d’un model d’atenció comunitària que s’ha traduït en un increment pressupostari d’aproximadament 22 M€.

    A Catalunya, segons l’Enquesta de salut de Catalunya de 2017, 5 de cada 100 infants d’entre 4 i 14 anys és probable que pateixin un problema de salut mental, una tendència creixent des de 2014. Els informes de l’Observatori sobre els Efectes de la Crisi en la Salut de la Població mostren com l’empitjorament dels indicadors socials i econòmics té un efecte negatiu en la salut de la població, especialment sobre la salut mental dels col·lectius més vulnerables.

    De fet, en el període 2013-2017, el nombre de persones menors de 18 anys ateses en l’àmbit de l’atenció primària per un problema de salut mental es va incrementar un 12,7%, i va representar l’any 2017 el 7% del total de visites de menors de 18 anys.

    Paral·lelament, en el període 2010-2017, el nombre total de persones ateses a la xarxa de centres de salut mental infantil i juvenil va augmentar un 20%, i va arribar a atendre el 4,7% de la població menor de 18 anys de Catalunya. Es va donar, així mateix, un increment notable dels diagnòstics de trastorn mental greu.

    Les set línies estratègies que volen implementar-se ara impliquen promoure la salut mental i la prevenció, especialment en els col·lectius més vulnerables, comptar amb la participació dels moviments en primera persona i les seves famílies, promovent la lluita contra l’estigmatització i garantir que l’atenció especialitzada sigui territorialment equitativa, accessible, integral, competent i basada en la comunitat, prioritzant l’atenció a la població infantil i juvenil amb trastorns mentals greus i a les poblacions en situació de vulnerabilitat.

    A més, millorar les condicions de la pràctica clínica, la formació dels professionals i la continuïtat assistencial entre els serveis de salut mental infantil i juvenil i els serveis d’adults alhora que s’ofereix atenció integrada a la salut física i mental amb la implantació de la Cartera de serveis de salut mental i addiccions a tots els centres d’atenció primària de Salut. També en aquest sentit, desplegar de serveis i programes de suport i col·laboració amb els serveis educatius, socials, de justícia i laborals en el marc del Pla d’atenció integral a les persones amb trastorns mentals i addiccions i, per últim, garantir els elements de suport al canvi, com la millora dels sistemes d’informació, l’ús de les noves tecnologies, la innovació i la recerca.

     

  • Tercer suïcidi en tres anys d’una presa en règim d’aïllament a la presó catalana de Brians I

    Nou cas de suïcidi en règim d’aïllament al centre penitenciari de Brians I, a Barcelona. El passat 5 d’agost es va llevar la vida la interna Gina Katherine Gómez Gutiérrez, de 20 anys d’edat. Ho va fer després d’un intent previ i diverses autolesions, i en una presó que ja està sota el focus per altres dos casos de suïcidi en els últims tres anys, un dels quals ha portat a la Generalitat a judici.

    Gómez va entrar a la presó l’octubre de 2017, a la presó de Ponent (Lleida), i posteriorment va ser traslladada al mòdul psiquiàtric penitenciari de l’Hospital Santa Maria de Lleida. En diverses ocasions la interna va avisar als funcionaris que estava «farta i deprimida» i que «s’anava a suïcidar» i a «fer mal», malgrat que mai va arribar a fer-ho, segons consta en la fitxa dels seus expedients disciplinaris, a la qual ha tingut accés eldiario.es.

    Durant el temps que va estar interna, segons consta en aquest document, va deixar de prendre la medicació en diverses ocasions i fins i tot va protagonitzar un intent de fugida. Aquesta informació està ara també en mans del jutjat de primera instància i instrucció 2 de Martorell (Barcelona), que s’ha fet càrrec del cas.

    Fonts de la conselleria de Justícia de la Generalitat, de la qual depèn la gestió de les presons catalanes, expliquen a eldiario.es que l’»avaluació psiquiàtrica va avalar el règim tancat» de Gómez, i que aquest examen no va detectar risc de suïcidi. Afegeixen així mateix que la Inspecció de Serveis Penitenciaris ha obert una «recerca reservada» sobre el cas.

    El passat mes d’abril, la interna va ser traslladada al centre penitenciari de Brians I, on li van aplicar una sanció en primer grau, és a dir, d’aïllament, de tres mesos, dels quals va acabar complint 74 dies. Un mes després, a la fi de juliol, va tornar a entrar en aquest règim, pels seus problemes de conducta recurrents, i nou dies després es va acabar penjant. Així ho ha constatat l’autòpsia, que també recull que la interna prenia medicaments com Loette, Quetiapina, Tomapax i Tranxilium, utilitzats com a antidepressius, ansiolítics i antiepilèptics.

    L’aïllament és un règim en el qual els presos passen unes 21 hores tancats i en solitud, amb només dues hores de pati o activitats, en cel·les aïllades en un departament especial conegut com a DERC (Departament Especial de Règim Tancat). Reglaments internacionals com el Protocol d’Istambul o el Comitè contra la Tortura de les Nacions Unides recomanen que no es tanqui a les persones més de 15 dies en règim d’aïllament per les seqüeles psicològiques irreversibles que pot comportar, encara que no existeix cap llei que ho traslladi al plànol estatal o autonòmic.

    Per a Olga Casado, metge i membre del Mecanisme Català per a la Prevenció de la Tortura del Síndic de Greuges (el Defensor del Poble català), el règim d’aïllament pot generar «danys profunds de desidentificació i despersonalització que en alguns casos poden ser irreversibles». Tot això «afecta la integritat psíquica de la persona i pot derivar en conductes d’autolesions», afegeix.

    Des del centre de defensa de drets humans Iridia, que s’ha personat com a acusació particular en representació de la família de la morta, denuncien com «especialment greu» que es tanqui en aïllament a una persona que tenia problemes de salut mental i que ja hi havia estat tancada en un psiquiàtric anteriorment. Per això demanen responsabilitats en la mort de Gómez a la Generalitat.

    El jutge es nega a investigar més

    El jutge de Martorell ha denegat totes les diligències sol·licitades per Iridia, que incloïen sol·licitar les càmeres dels passadissos de la presó, les fotografies realitzades pels Mossos d’Esquadra al moment de l’aixecament del cadàver, l’expedient mèdic complet de la morta així com la totalitat d’expedients sancionadors o incidents que constin en l’expedient.

    La defensa ha recorregut davant l’Audiència de Barcelona la negativa del jutge a investigar més el cas. L’advocat de la família, Andrés García Berrio, lamenta especialment la negativa del jutge a practicar a la morta una segona autòpsia, que des d’Iridia proposaven «per descartar qualsevol altre resultat de mort que no sigui el suïcidi», tal com va indicar la primera autòpsia.

    En aquest sentit, l’instructor ha ordenat enterrar immediatament el cos de la dona, que portava ja dos mesos en l’Institut de Medicina Legal i Forense. La família de la interna critica la «falta de claredat i transparència» per part de les institucions penitenciàries de la Generalitat, pel que s’oposen a enterrar el cos sense una segona autòpsia.

    La Generalitat, a judici pel cas de Raquel E. F.

    La mort de Gina Katherine Gómez es produeix tres anys després del suïcidi de Raquel E.F. i un any més tard del de Lewis Alfaro. Tots dos es trobaven en règim d’aïllament a Brians I en el moment en què es van llevar la vida. El cas de Raquel I.F. va obrir un debat sobre els Departaments Especials de Règim Tancat en el Parlament de Catalunya i va canviar la normativa d’aïllament.

    A més, l’exdirector de Brians I, Joan Carles Navarro, i diversos funcionaris compareixeran com a testimonis en el judici de la família de la interna Raquel E.F., que havia denunciat maltractaments abans de llevar-se la vida, contra la Generalitat. Sobre la presó de Brians I pesen diverses denúncies per maltractaments i suïcidis. Segons xifres facilitades pel Departament de Justícia de Catalunya, quatre persones s’han suïcidat en el conjunt dels centres penitenciaris catalans entre gener i juny de 2018.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La salut mental de les persones a l’atur millora amb l’acompanyament durant la reinserció laboral

    No només són els serveis sanitaris qui depenen de la salut de les persones, hi ha determinants socials al darrere i l’atur és un dels determinants significatius. Així ho valora Vanessa Puig, investigadora a l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) que a través d’un estudi ha comprovat que la salut mental i el benestar emocional de les persones en una situació d’atur millora notablement si existeix un acompanyament personalitzat durant el procés de reinserció laboral. La investigació científica que ho ha constatat l’ha desenvolupat l’ASPB i Barcelona Activa, que s’han centrat en el programa Treball als Barris.

    En termes generals, el que s’està fent per reduir l’atur es pot explicar mitjançant polítiques actives i passives. Puig comenta que és evident que, pel que fa a les polítiques passives, la contribució directe té un impacte positiu, ja que pots cobrir necessitats bàsiques. Ara bé, també afegeix el següent per explicar el per què de la investigació: «no havíem mirat si les polítiques actives com aquestes tenien un impacte positiu en la salut i vam creure que seria interessant analitzar Treball als Barris».

    El programa d’inserció laboral Treball als Barris vol millorar l’ocupabilitat i afavorir la reinserció sociolaboral de persones que es troben en una situació d’atur i només es realitza a zones on hi ha protecció de la Llei de Barris. És a dir, en barris on les persones que hi viuen tenen poques capacitats econòmiques. L’any 2015, l’ASPB va agafar totes aquelles persones que van entrar dins el programa, i van voler participar-hi voluntàriament, i van realitzar un seguit d’enquestes amb algunes preguntes de salut i altres sociodemogràfiques. La mateixa enquesta se’ls hi va repetir en passar un any per analitzar les diferències. Fins a un 41% dels homes i el 47% de les dones que van participar en l’estudi científic havien trobat feina després de participar del projecte però, més enllà de les taxes d’ocupació, les xifres demostren que  millora de la salut mental i emocional és encara més gran i té efectes positius fins i tot en aquells casos en que l’atur es prolonga.

    L’acompanyament fa mantenir un millor estat en la salut de les persones a l’atur

    D’acord amb els resultats, la millora en la salut mental després de passar pel Treball als Barris és fa palesa tant en homes com en dones, tot i que és més accentuada en aquelles persones que han trobat feina, les quals també emfatitzen les seves capacitat tècniques adquirides i una millor xarxa social.

    Així, s’ha pogut observar una disminució notable en el risc de patir mala salut mental, que passa del 61% al 27% en el cas dels homes i del 73% al 34% en el cas de les dones. La millora va més enllà, com demostra que també es redueix el percentatge de persones que consumeixen medicaments com tranquil·litzants o antidepressius: del 20,8% al 12,7% en el cas dels homes i del 28,2% al 17,3% en el cas de les dones.

    Tot i això, Puig remarca que hi ha una prevalença de risc de mala salut mental, fins i tot si comparem la salut mental entre gent aturada dels barris inclosos dins el programa amb els altres barris de Barcelona «veiem que està molt pitjor». De fet, l’estudi en avaluar científicament els efectes del programa en la salut i la qualitat de vida dels participants entre 2015 i 2017 ha vist que els participants ja en el moment inicial presentaven un risc de mala salut mental el doble d’alt que la resta de persones aturades a Barcelona.

    En relació a com s’assoleix aquesta millora en la salut, les persones participants en el programa han manifestat que van aconseguir reduir l’estrès, millorar la seva xarxa social i augmentar els seus coneixements en la recerca de feina, l’ús de noves tecnologies i drets laborals, i van expressar igualment que sentien que rebien suport i acompanyament que millorava la seva situació prèvia.

    «Les enquestes ens relaten un acompanyament, una sensació de contacte humà i que gràcies a això noten els canvis en la seva autoestima i també en viure suport social», confirma Puig qui també destaca que el discurs és diferent entre homes i dones. Així com els primers atribueixen les millores pel fet d’haver trobat feina, les dones valoren molt mes l’acompanyament.

    A nivell tècnic, s’ha vist que l’estudi ha servit per veure que existeixen millores en el benestar emocional i en l’apoderament de les persones que també adquireixen experiència tpecnica com ara saber què els hi poden preguntar i què no. «Les sessions formatives que reben els ajuden a saber què estan obligats a contestar i què no els hi podran preguntar mai en una entrevista i això els fa buscar feina amb més seguretat i tranquil·litat».

    Ara, tot i haver donat per finalitzat l’estudi, les conclusions ajuden a que l’equip de l’Agència de Salut Pública de Barcelona incideixin perquè es realitzin polítiques de millora de la qualitat de l’ocupació, ja que, com observa Puig, «per molt que de primeres millori la salut, a la llarga no haurà servit de res». Això passa, com apunten, perquè «per molt que els programes d’ocupació laboral puguin ajudar, totes les millores que es podrien fer xoquen amb una realitat d’un mercat super precari». Com indica Puig, la situació de precarietat laboral pot fer disminuir els efectes positius d’aquest programa, perquè aquesta situació té un efecte nociu en la salut de les persones treballadores.

  • Els problemes de salut mental i ansietat es multipliquen sota l’amenaça d’un desnonament

    Un home s’ha suïcidat aquest dijous a Cornellà quan estaven a punt de desnonar-lo. El que el va portar a llançar-se pel balcó, més enllà del desallotjament imminent, és encara una incògnita, però després d’anys de crisis a Espanya ja hi ha algunes certeses sobre el patiment dels qui veuen que perdran casa seva. La seva salut mental i el seu benestar solen veure’s minvats en un grau molt superior al de la resta de la població.

    Ho evidencia un recent estudi de l’Observatori DESC de Barcelona, amb dades de 2018. Entre el 70% i el 80% d’una mostra d’un centenar d’afectats per la hipoteca –o per la pèrdua del pis per impagament de lloguer– presenten problemes de salut mental, una prevalença que en la població general es redueix a taxes per sota del 30%. Ansietat, maldecaps, mal humor, vertigen, insomni o esgotament són alguns dels símptomes, que a més són més freqüents en dones que en homes.

    «No estaríem parlant estrictament de problemes mentals, en el sentit que no tenen a veure amb problemes del cervell, sinó d’un patiment psíquic social que la majoria de les vegades és legítim i proporcionat a la situació que s’està vivint», explica el psiquiatre Alberto Ortiz, del centre de salut mental de Salamanca a Madrid. A causa del que explica aquest professional sanitari, els problemes de salut associats a l’exclusió residència no tenen una resposta mèdica més enllà de pal·liar alguns dels seus símptomes concrets.

    Les dades recollides per l’Observatori DESC de 2018 parteixen de les respostes al Qüestionari General de Salut de Goldberg d’un centenar de persones que es van acostar a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca a Barcelona. Es tracta, per tant, d’un estat de salut autopercebut, segons el que fins a 4 de cada 5 persones va manifestar almenys tres símptomes de patiment mental. Però aquests problemes no tenen a veure únicament amb la situació d’exclusió residencial, sinó amb problemes laborals, per mantenir els subministraments bàsics en l’habitatge i, en general, situacions de pobresa i precarietat.

    Ansietat en el circuit institucional

    Les situacions de patiment mental associats a la possible pèrdua de l’habitatge són diferents en les diverses fases del procés. Segons explica Irene Escorihuela, directora del DESC, quan es produeix la primera perspectiva de desnonament «els sentiments són de por i d’incertesa», ja que «tenir una llar és el pilar que dóna accés a tots els altres drets».

    Però no menys dur és el circuit que s’obre a partir d’aquest moment, tant per tractar de no ser desnonat com per buscar alternatives. «Comença una batalla institucional que pot ser esgotadora, amb molta pressió personal per aconseguir entrar en una taula d’emergència, tenir tots els papers en regla… i pot haver-hi una llista d’espera d’entre 9 mesos i un any i mig per aconseguir un reallotjament efectiu», relata Escorihuela.

    Per aquesta raó la pressió mental associada a un procés de desnonament no acaba ni molt menys en el fet de ser expulsat de casa, que en molts casos obre una etapa crítica de mesos i fins i tot d’anys de conseqüències en la salut mental. L’anomenada «inseguretat residencial» sostinguda en el temps abans i després del desnonament pot ser més traumàtica que el mateix llançament, segons els experts. Entre unes altres, pot derivar en processos de depressió. «Que deixi seqüeles té a veure amb la intensitat d’un esdeveniment, però també amb el durador que sigui i, sobretot, que no hi hagi un final de la situació social que ho ha causat», explica el psiquiatre Alberto Ortiz.

    Més xarxa de suport i menys patologització

    El DESC ve alertant a més que la tipologia de desnonaments ha canviat en els últims anys. Si la PAH va popularitzar en el seu naixement els problemes relacionats amb la hipoteca, en una ciutat com Barcelona la majoria dels desallotjaments estan ja motivats per l’impagament del lloguer, fruit de la bombolla de preus en aquest mercat. Això genera problemàtiques una mica diferents, com és l’expulsió del desnonat lluny del seu entorn social, a la recerca de lloguer a preu assequible, el què pot derivar en desarrelament.

    «La nostra principal recomanació i l’única cosa que hem comprovat que pot funcionar és afrontar la situació de desnonament de forma col·lectiva», explica Escorihuela. La directora del DESC es refereix al vessant social i econòmic d’un procés d’exclusió residencial, però la recepta per pal·liar el dany psicològic no és diferent. De fet, l’ideal és combinar-ho, segons Ortiz: «Els grups de suport mutu amb persones en les mateixes circumstàncies serveixen per rebaixar la pressió psicològica. Si a més aquests grups promouen canvis estructurals que ataquin el focus del problema, encara millor».

    Segons explica el psiquiatre, són grups com la PAH o xarxes de suport veïnal els qui fan una part del treball terapèutic en situacions d’exclusió, en coordinació amb els serveis socials. Per això Ortiz assegura que en moltes ocasions són els propis metges d’atenció primària els qui són la porta d’entrada a l’atenció sociosanitària i rebutgen la patologització. «Un metge de capçalera t’escoltarà i atendrà els teus símptomes, sobretot si t’estan condicionant, però sobretot pot ser clau a l’hora de dirigir-te cap als serveis socials o potser cap a grups com la PAH», explica el psiquiatre.

    Aquest és un article de eldiario.es