Just Deploy It!

Etiqueta: salut mental

  • “La hiperindividualització d’aquesta societat neoliberal transforma el patiment en malaltia i el medicalitza”

    El Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) va presentar un document denominat ‘Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc de Suïcidi’. En ell busquen incorporar els determinants socials tant en la comprensió del suïcidi com en la intervenció social i sanitària. Comenten que “el sistema neoliberal ha desenvolupat una societat altament competitiva, amb grans desigualtats, generadora d’expectatives que no es poden aconseguir i que poden conduir a la frustració”.

    Alberto Lobo Ortiz, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, va participar d’aquesta presentació aportant les seves vivències i la seva opinió. La seva última novetat pel que fa a la psiquiatria la trobem en un llibre que reuneix crítiques a una perspectiva reduccionista i biologicista alhora que cerca alternatives que caminin cap a una “assistència més horitzontal, més participativa i més democràtica”. I tot amb la finalitat de transmetre la idea que “a les persones se les ha de mirar en el seu context, no com un cervell equivocat”.

    Atribueix l’alta medicalització i l’alt ús dels serveis mentals a aquesta societat neoliberal que individualitza els problemes i conflictes, els despersonalitza i esborra les seves causes socials.

    El document que es va presentar ahir denuncia la facilitat amb la qual s’atribueix malalties mentals a aquelles persones que tenen tendències suïcides. Com s’explica?

    El plantejament de base és com el patiment psíquic que tots experimentem s’ha transformat en una malaltia mental. La metàfora de tot això és mèdica: hi ha un tipus d’alteració cerebral que necessita exclusivament un abordatge sanitari.

    La psiquiatria no és el mateix que la nefrologia o la cardiologia. El cervell és el substrat biològic de la ment però la ment humana té a veure amb la cultura, amb el context, amb allò social, amb el significat, amb els valors… amb una sèrie de coses que són irreductibles al cervell. Des d’allí el patiment psíquic necessita un abordatge moltíssim més obert que no un purament sanitari. Es produeix llavors la medicalització i la transformació del patiment en una malaltia.

    Això té a veure amb la hiperindividualització que hi ha en aquesta societat neoliberal d’aquests 40 anys i també amb el supremacisme del cientifisme. La idea que les ciències positives ens donaran la solució i la tecnologia per resoldre-ho tot… Això, a més, dins d’un mercat sanitari on s’ha desenvolupat d’una manera espectacular la venda farmacèutica i també el creixement de les empreses sanitàries, ja que tractar a les persones sanes és molt rendible. S’obre un camp on es medica i es posa en tractament a persones amb un patiment psíquic normal. Això succeeix amb la tristesa, amb la por i també amb les conductes suïcides: tot es converteix en una malaltia mental.

    En aquesta societat cadascú també és amo del seu destí i si jo estic a l’atur és que no tinc la formació adequada o no busco apropiadament. Si em desnonen, no he reunit diners o no he conduït la meva vida d’una manera idònia per tenir una casa. Amb el patiment és el mateix: tot cau en l’individu i això obre la porta a individualitzar i medicalitzar qualsevol tipus de sofriment i de problemàtica social.

    Què factors socials contribueixen al fet que es diagnostiqui ràpidament encara que, com dius, no sempre de manera correcta una malaltia mental?

    Tots. L’ocupació precària i l’atur. En el sistema educatiu, la hipercompetitivitat. L’habitatge. La individualització dels conflictes… Sobre la desigualtat social sempre s’ha dit que a més desigualtat socioeconòmica, major prevalença de malaltia mental. Els condicionants socials són determinants en el nivell de salut de la població.

    Existeix el discurs que el caràcter influeix a banda de o indiferentment dels condicionants socials.

    No podem caure en un reduccionisme cerebral però tampoc en un sociològic. Una cosa que també és crucial és la biografia d’una persona. Si un té un entorn on és cuidat i atès des de sempre, això propicia que un es vinculi i s’adapti millor amb l’entorn i tingui més capacitats d’enfrontament. Els determinants socials són importants però també el desenvolupament psíquic. Tampoc cal menysprear evidentment allò biològic. Estem dins d’un cos que també ens pot condicionar molt… Realment sabem poc i llavors tendim a simplificar-ho. I que senzill que seria tot si es reduís a la dopamina i a la serotonina… no podem quedar-nos amb aquesta deriva biologicista.

    La depressió és el que es relaciona més de pressa com a causa d’intent de suïcidi i es crea un estigma al voltant: “mai vol fer res”, “sempre està tirat al sofà”. Com trenquem amb aquesta relació, com fem valdre que potser la solitud en certes situacions no és dolenta i com gestiona l’entorn no comprendre les necessitats de l’altre?

    La solitud és estupenda quan és buscada. El problema és quan és imposada: no tinc teixit, ni vincles. Un dels factors que protegeix a l’hora de tenir sofriment psíquic és tenir xarxa, família, amics, companys… un se sent més abrigallat i sofreix menys a tenir un espai on poder compartir i sentir-se comprès. Però si el meu patiment és només meu doncs és possible que la gent del meu entorn no em cuidi i em digui que m’apanyi, que no sigui gàndul. Moltes vegades hi ha aquest estigma de la discriminació que en comptes de cuidar i ajudar el que es fa és culpar i desatendre a aquesta persona que està patint.

    Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, durant la seva visita a Barcelona / Carla Benito

    Hi ha l’estigma del desganat i el gandul però també hi ha, davant d’intents d’autolisis, la idea de voler cridar l’atenció i inclús de ser un egoista.

    Un intent d’autolisis és una comunicació i sovint el que vol dir és “estic patint i necessito ajuda”. Un ho pot fer tancant-se o estant trist i si potser la gent del voltant no respon, llavors amb símbols autolítics es transmet un “fixa’t com de malament que estic que vull morir”. Això de vegades mobilitza la xarxa de cures. És lícit també.

    Al final l’estigma i la discriminació tenen a veure amb l’etiqueta de malalt mental. Amb la idea que he tingut un ingrés, un diagnòstic, un tractament… això genera un autoestigma: sóc menys que els altres. Això pot suscitar vergonya i altres problemes com que si s’assabenta el meu cap no em renovi el contracte, els meus companys s’allunyin de mi… Els diagnosticats com a malalts mentals tenen menys oportunitats.

    Ara mateix el suïcidi és una de les primeres causes de mortalitat a nivell mundial. Per què s’oculta?

    Pel significat que té ara el suïcidi: és un fracàs de l’individu i és una cosa vergonyosa. Entenc que en l’època dels vikings quan es glorificava, no es jutjava. Ara avergonyeix tant a la persona com al seu entorn. Això danya a les persones que sobreviuen, als familiars de la gent que s’ha suïcidat.

    En l’acte es va parlar de com ho viuen els professionals de l’Atenció Primària, la facilitat de diagnosticar depressió o ansietat i també el procés de donar baixes laborals. En què afavoreix que aquesta persona rebi una baixa laboral però no rebi per falta de recursos o altres factors altres ajudes?

    La baixa laboral ara s’ha convertit en un instrument perquè els treballadors es puguin defensar dels problemes laborals. Un estudi suec va comparar els dies de baixa laboral per causa psiquiàtrica amb el nombre de dies perduts de treball per vaga laboral. Aquests estaven descendint a l’una que augmenten els altres. Això significa que abans els problemes es tractaven de manera col·lectiva a través del sindicat on hi havia el sentiment que el patró ens estava putejant i havíem d’unir-nos per batallar per això i ara els problemes s’individualitzen. Ja no tenim un conflicte de classe sinó que Carla o Alberto tenen un conflicte i la manera que un d’ells pugui manejar un conflicte individualment a la seva empresa de la qual depèn i que li dóna un sou a fi de mes és a través de la baixa laboral per allunyar-se d’aquest ambient que l’està pressionant i danyant.

    La baixa és una forma d’enfrontar totes les dificultats i els conflictes laborals de moment. Per a què serveix? Doncs és pa per avui i gana demà. És interessant si durant aquest temps la persona contracta a un advocat, va al comitè d’empresa, contacta amb un sindicat i intenta resoldre un conflicte que està individualitzat.

    Qui té la culpa?

    No hi ha culpa. Culpa de què? Les baixes són el que tenim ara. Desafortunadament no tenim ni una consciència de classe ni uns sindicats poderosos. Tenim una legislació laboral horrible que propicia l’ocupació precària, que la gent sigui maltractada, que tingui règims de contracte de semiesclavitud. Si hi hagués una altra política laboral no es tolerarien aquests abusos i la gent, en tenir uns treballs més segurs, no tindria tant conflicte i no necessitaria les baixes. La culpa és del sistema. Conflictes laborals sempre hi ha hagut la forma de resoldre’ls es deu a la societat neoliberal on cadascun s’ha d’enfrontar només a les seves coses.

    Què fem?

    Doncs hem de crear teixit social que ens permeti enfrontar de manera col·lectiva tots els problemes socials que ens concerneixen a tots.

    I mentrestant, com fem per desmedicalitzar?

    Els professionals sanitaris som part del problema en el sentit que hem assumit aquest encàrrec de la societat de medicalitzar i mantenir individualitzat el patiment de les persones. Si em ve una persona desnonada jo com a psiquiatre li donaria un medicament. El que hauríem de fer és veure què podem fer amb el seu desnonament i el seu patiment: anar a la PAH, a serveis socials, intentar demanar una ajuda tal o un lloguer tal. Anar a les causes socials del que li està passant i no solament donar una resposta sanitària en veure què té la serotonina baixa o que té poques eines d’enfrontament i el millor és donar-li una teràpia.

    Els professionals sanitaris hem d’ampliar el focus i no quedar-nos només amb el mèdic i psicològic. Veure que hi ha de social i orientar a aquestes persones a les agències que els puguin ajudar: advocat, comitè d’empresa, serveis socials, PAH… això és crucial. S’estan construint des de baix tot de moviments que estan propiciant que es construeixin un teixit de suport en el moment que l’estat ja no ho proveeix la ciutadania l’hi aquesta buscant.

    Això al final és atenció comunitària.

    Sí i hauria de propiciar-la l’estat però com no és així la gent s’organitza pel seu compte. La societat de benestar hauria de garantir unes ajudes socials perquè tothom tingués uns bàsics.

    Haurien d’existir grups d’experts en salut comunitària que fessin acompanyaments?

    Els professionals experts poden al principi propiciar la creació d’un grup però s’haurien de retirar immediatament. La PAH funciona sense psicòlegs ni psiquiatres que gestionin els grups. No necessiten a cap professional sanitari. La gent sap organitzar-se pel seu compte. Hem de des-sanitaritzar.

    Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, durant la seva visita a Barcelona / Carla Benito

    Si es crea un grup amb gent de l’entorn d’algú que s’ha suïcidat, com es treballa el dol per exemple?

    Depèn. Hi ha gent que no necessita treballar res. La mort, el suïcidi, forma part de l’ésser humà i hi ha gent que no té una vivència de fracàs o horror. Els que sí, doncs ja anirien a serveis de salut mental però si poden conviure amb el dolor millor que acudeixin a grups de suport mutu. Si a algú se li ha mort un fill i té un dolor extraordinari ja ho atendríem però no a tothom.

    Però si tothom es pot autogestionar, quin és el vostre paper? Només en casos extrems?

    Sí. Hi ha persones que tenen un patiment psíquic brutal i que solament el suport mutu no els funciona. Si necessiten una intervenció sanitària tenim un paper però això passa en casos explicats.

    Als psicòlegs i els psiquiatres se’ns està col·locant en una posició idealitzada en la societat estenent la idea que tots hauríem d’acudir a serveis de salut mental perquè la tristesa ja no és tristesa, és depressió.

    Què ha canviat perquè ara, al mínim sentiment, amics et recomanin anar al psicòleg o al psiquiatre?

    L’individu, a part de ser responsable del què li passa i haver de buscar un gestor de les seves emocions en un psicòleg o en un psiquiatre, sap que està sempre en risc i que a qualsevol moment li pot passar alguna cosa. En comptes de pensar en la nostra resiliència i en la nostra capacitat d’enfrontament i d’aixecar-nos, vivim en risc i hi ha uns professionals que d’alguna manera et poden conduir i aconsellar però això és mentida.

    Explicant que l’atenció primària no té suficients recursos per atendre a tota la població i les visites queden molt reduïdes, s’acudeix a serveis de salut mental pagant. Existeix risc d’addicció?

    De vegades enganxa perquè si jo vaig al psicòleg ja no l’hi haig d’explicar als meus amics, familiars, parella. L’anar al psicòleg moltes vegades fa desaparèixer xarxes tradicionals de contenció i de suport perquè ja tinc unes orelles professionals que es fan càrrec del meu sofriment i això és dolent, és nociu.

    Despersonalitza.

    Clar. Els professionals de la salut tenim molta fe en els nostres coneixements i eines i per això considerem que podem atendre a tothom. Primer perquè així també arribem a fi de mes cobrant de 60 a 100 euros però també per tenir una fe cega. Hi ha molt poca actitud escèptica sobre la nostra disciplina.

    Això passa amb totes les especialitats per això?

    Bé, aquesta idolatria que tenim amb la ciència i amb els experts ha fet també que els experts ens ho vam crear, que podem salvar a tothom. Per això no tenim cap objecció a posar en tractament a tothom, a prendre antidepressius i fer psicoteràpia. També ho fem de manera benintencionada, per cuidar a l’altre. Però hi ha un conflicte amb el ‘és que jo sé’ perquè realment sabem poc.

    També donats els temps limitats que teniu per conèixer a les persones que acudeixen a vosaltres per tractar-se.

    La falta de recursos és un problema però també el nostre optimisme terapèutic, pensar que som capaços de fer-nos càrrec de més coses de les quals en realitat ho som. No veiem límit tampoc a intervenir si ens demanen antidepressius. No veiem que potser fem més mal que bé si els posem en tractament.

  • Els entorns d’alt risc condicionen les actituds violentes en la població adulta independentment de la presència d’un trastorn mental

    Viure en grans ciutats, experimentar abús físic o sexual, consumir cànnabis o abusar de l’alcohol durant la infància o l’adolescència són alguns factors que poden determinar el risc de desenvolupar un comportament agressiu o violent en l’edat adulta. Així ho constata un estudi publicat a la revista Molecular Psychiatry, que presenta les primeres evidències científiques de l’efecte combinat de diferents factors en el risc de convertir-se en un adult violent, independentment de la presència d’un trastorn mental.

    Per dur a terme la recerca han participat experts de l’Institut de Biomedicina de la Universitat de Barcelona, el CIBERSAM, la Universitat de Lleida, la Universitat Jaume I i l’Institut Max Planck de Medicina Experimental d’Alemanya. Per fer l’estudi s’han analitzat les dades de més de 1.500 persones diagnosticades d’esquizofrènia que pertanyen a l’Associació de Recerca sobre l’Esquizofrènia de Göttingen (GRAS) juntament amb una mostra de més de 550 persones de la població general espanyola.

    En el marc de l’estudi, es va analitzar si els participants havien estat exposats durant la infància i la joventut a diferents factors: viure en una gran ciutat, abús físic o sexual, pertànyer a un col·lectiu d’immigrants, consumir cànnabis i beure alcohol en excés.

    En els pacients amb diagnòstic d’esquizofrènia, la presència de conducta violenta es va establir segons l’existència de condemnes per crims violents (abús sexual, homicidi involuntari, agressió o assassinat). En el cas de la població general, es van utilitzar indicadors relacionats amb les conductes d’agressió violenta, com la presència d’aspectes antisocials psicopàtics i trets de personalitat relacionats amb agressió o hostilitat.

    Segons el treball, la probabilitat de convertir-se en un adult violent i agressiu es va incrementar d’una manera significativa en tots els grups analitzats que mostraven, com a mínim, un factor d’alt risc. A mesura que s’afegien factors de risc, la probabilitat augmentava de manera escalonada. En els individus que presentaven tres o més factors, la possibilitat de presentar actituds agressives i violentes en l’edat adulta es multiplicava fins a deu vegades. Els autors conclouen així que l’expressió de l’agressivitat en l’edat adulta està relacionada amb l’exposició a múltiples factors de risc en la infància o l’adolescència. A més, aquest risc seria independent de l’existència d’un trastorn mental previ en l’individu, destaca l’equip investigador.

    Per revertir aquestes situacions, l’estudi publicat a la revista Molecular Psychiatry subratlla la necessitat d’impulsar mesures de tipus psicosocial que millorin les polítiques de prevenció contra la violència en tota la societat. Davant aquest repte, els autors apunten que cal desenvolupar estratègies d’intervenció psicosocial des d’edats primerenques que impliquin la participació i el compromís de les famílies i dels agents socials (educadors, etc.).

  • Deixar de culpabilitzar als individus de «fracassos» socials, no assenyalar-los com a malalts mentals i abordar les situacions col·lectivament: claus per reduir els suïcidis

    La crisi dels darrers anys ha dut a la gent a viure nivells elevats de patiment tan a curt com a mitjà termini. S’ha viscut també un augment en la taxa d’intents de suïcidis i de suïcidis reflectits en estadístiques de mortalitat. Tots aquests intents es recullen dins el protocol del Codi Risc de Suïcidi, un codi que desenvolupa el sistema sanitari per intentar reduir la taxa. Aquest codi parteix de la premissa que la majoria d’intents es donen per la prevalença d’una malaltia mental.

    Diverses veus posen en evidència la falta de consistència científica a l’hora d’assegurar que les conductes suïcides s’atribueixen a malalties mentals. Elena Serrano, autora d’un document elaborat pel Fòrum Català de l’Atenció Primària anomenat ‘Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc Suïcidi’, opina que no és creïble que el 90% dels casos, com afirmen, siguin causats per una malaltia mental i valora que no es pot parlar del suïcidi només sobre bases biomèdiques. En aquest sentit, durant la presentació del llibret, Serrano va plantejar la necessitat de comprendre factors socials i de vivència i també impulsar polítiques vinculades a una realitat comunitària.

    En el document, les seves autores defensen que la mort voluntària és un fenomen multi-causal, que respon en part a l’existència d’agressions externes, entre les quals es troben les pèrdues de treball i d’ingressos econòmics o d’habitatge que comporten greus dificultats  per subsistir i posen les persones en situacions límit. També apunten que «el sistema neoliberal ha desenvolupat una societat altament competitiva, amb grans desigualtats, generadora d’expectatives que no es poden assolir i que poden conduir a la frustració. Aquesta mateixa societat traspassa als individus les causes dels fracassos i de les insatisfaccions socials i això pot provocar sentiments de culpa i patiment mental».

    Això xoca frontalment amb la interpretació d’entorns mèdics que apunten que tenir una malaltia mental és la causa en un 90% dels casos de suïcidis o intents de suïcidi. Aquest argument està basat «en la concepció biologicista que ha dominat la medicina des de la meitat del segle passat i menysté els determinants socials de la salut i de la conducta humanes».

    Suport mutu davant el risc de patir problemes de salut mental

    A principis d’abril un informe impulsat per l’Observatori DESC, l’Agència de Salut Pública, Enginyeria Sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca afirmava que la inseguretat habitacional augmenta per quatre el risc de patir problemes de salut mental i física. Eines com la PAH, per Lucía Delgado, la seva portaveu són essencials per fer treball emocional: «afrontar un problema individual de manera col·lectiva amb un resultat transformador i d’apoderament col·lectiu».

    Delgado, convidada a l’acte de presentació del document sobre abordatges del suïcidi, va explicar el relat de creació de la PAH. Un relat que comença amb un grup inicial de persones enfadades amb les lleis i el tracte dels bancs i el fet que la gent perdi casa seva i encara es quedi amb el deute però que segueix amb històries en primera persona de «gent que no estava enfadada, el què estava era feta pols».

    De fet, un vídeo anomenat ‘Llei d’habitatge PAH. Salut i habitatge’ mostra a través de testimonis el procés de benvinguda a la PAH, amb els problemes específics de cadascú i com a partir de compartir les seves experiències han superat situacions extremes. És el cas de Jose Antonio que explica com es va apropar a una de les assemblees però no va ser fins la cinquena trobada que es va decidir a parlar i ara gestiona totes les ordres de desnonaments. «Una persona que venia a buscar una solució individual ara forma part d’un col·lectiu aportant el que ell ha rebut», explica Delgado. Això, el que significa és que en situacions extremes, formar part d’una xarxa acaba sent terapèutic.

    Per les autores del document, «les xarxes de suport naturals [com seria la PAH] tenen un paper protector de la salut mental en la mesura que contraresten la solitud i l’aïllament i poden operar com a estructures solidàries d’ajuda material i també emocional».

    Imatge de l’acte de presentació del document Consideracions per a un abordatge social i sanitari del suïcidi a propòsit del Codi Risc de Suïcidi del FoCAP / Carla Benito

    «El patiment, com els suïcidis, s’han d’abordar col·lectivament i políticament»

    Com també destaquen dins el document, la complexitat i diversitat de les causes del suïcidi són molt diverses.  Encara que «l’acte suïcida es produeixi en un moment de desesperança i de greu afectació de l’estat d’ànim, això no equival a un estat patològic de depressió». Algunes de les causes sí que són fruit de la depressió o d’altres trastorns, però una part són desencadenats per les condicions de vida i la falta d’expectatives de futur. De fet, les dades epidemiològiques relacionen clarament el seu augment amb episodis de crisis socials i polítiques d’austeritat.

    L’increment en el número i les taxes de suïcidis es va iniciar a Espanya el 2012 i s’ha mantingut durant els anys 2013 i 2014 (les taxes de suïcidis per 100.000 han passat de 7’6 al 2012 a 8’4 a 2014). Les darreres dades publicades per l’Instituto Nacional de Estadística (INE) són del 2015 i sembla que disminueixen lleugerament en els homes, tant el número com les taxes, i es mantenen en les dones.

    Així, com es va comentar durant l’acte, les xarxes són importants alhora de crear teixits que ajudin a contrarestar els efectes biopsicosocials que puguin dur a una persona en pensar en el suïcidi. Com destaca Alberto Ortiz Lobo, psiquiatre al Centre de Salut Mental Salamanca a Madrid, que va fer un recorregut pel significat del suïcidi en diferents moments de la història, cal fer èmfasi en el caràcter col·lectiu i polític del patiment. En aquest sentit, Ortiz denuncia que el relat que es fa majoritàriament del suïcidi és el relat d’un fracàs de l’individu, d’una persona que és la responsable del seu destí i ha fracassat, que està malalta.

    Aquest és el significat actual que se li dóna al suïcidi però la mort voluntària sempre ha acompanyat a l’home i no sempre tenia vincle amb la malaltia. El significat es dóna segons l’època històrica. Per Ortiz, és durant el segle XIX, quan surt la psiquiatria, que es produeix una progressiva medicalització de la vida i es comença a identificar la mort voluntària amb una malaltia mental. A més, «des de fa 40 anys s’ha instal·lat una societat neoliberal i tots som empresaris de nosaltres mateixos, del nostre destí totalment aliè al context i als determinants socials», explica Ortiz que critica que fins i tot els llibres d’autoajuda parlen de les persones en termes econòmics.

    De la mateixa manera, protocols i programes com ara el Codi Risc de Suïcidi, acaben sent, per Ortiz, «productes de la narrativa individualista del neoliberalisme i de l’autoritarisme científic», ja que al seu entendre, «la prevenció individual sanitària és una aproximació ingènua i nociva, cal focalitzar en la persona en particular i no aplicar un protocol estadístic». El suïcidi ha de ser doncs una prioritat multisectorial: «sempre es silencia les persones que pateixen i es fa un abordatge del suïcidi des d’una perspectiva unidireccional i professional però cal teixir aliances i veure que hi ha en allò personal, anar més enllà dels models d’avaluació i comprendre què li passa a cada persona».

    El suïcidi i la salut mental, una tasca multisectorial

    Un dels darrers blocs del document indica que «el suïcidi de causa social expressa una denúncia del fracàs de la societat per garantir unes condicions de vida dignes per a tothom, i expressa també un trencament de la persona amb la societat que l’ha maltractat». Així, a part de les necessitats materials i psicològiques caldrà tenir en consideració les necessitats d’inclusió social de la persona amb ideacions o conductes suïcides. Per tant, s’ha d’abordar també des de fora del sistema sanitari.

    Tot i així, una orientació integral per a la prevenció del suïcidi hauria d’incloure mesures de prevenció primària com ara polítiques socials actives de millora dels condicionants socials. El document explica que «la ideació suïcida relacionada amb la privació econòmica està vinculada amb sentiments de desesperança, injustícia, pèrdua de dignitat personal i d’inutilitat per resoldre les pèrdues i la pobresa». Per contrarestar això, cal que «la societat trobi la manera d’assegurar els mitjans de vida a tots els seus membres».

    En aquest sentit, els metges s’han de preguntar quin és el seu paper. En el text s’observa que, com els serveis d’Atenció Primària són els més propers a les persones i a les comunitats, el paper dels metges i metgesses de família en la prevenció del suïcidi de causes socials pot ser més rellevant del que han tingut fins ara si es porten a terme plans de formació per a la detecció del risc i per a la intervenció.

  • L’ansietat i la depressió seran la primera causa de baixa laboral a Espanya l’any 2020, segons l’OMS

    Les alteracions de salut mental són actualment la segona causa de baixa laboral a Espanya i les previsions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) és que a l’any 2020 sigui la primera. A la Unió Europea també tindrà una incidència molt similar. Quan es parla de malalties mentals «ens referim bàsicament a l’ansietat i la depressió», afirma Núria Martínez, secretària de la junta d’AMMFEINA, una organització sense afany de lucre que des de l’any 2005 agrupa i representa les 31 entitats d’iniciativa social de l’àmbit català, que afavoreixen la inclusió i la no exclusió laboral de persones amb un problema de salut mental.

    Martínez especifica que el concepte «malaltia mental és molt ampli, però en l’entorn laboral la depressió i l’ansietat són les més recurrents». Afegeix que si no es fa un tractament adequat «hi ha el perill que es cronifiqui  i esdevingui un trastorn mental sever». Per combatre aquestes situacions, AMMFEINA reclama «l’impuls d’estratègies públiques i privades orientades a la promoció d’un clima laboral saludable». L’entitat assenyala que «el principal risc perquè una persona presenti problemes de salut mental en el lloc de feina està relacionat amb factors psicosocials».

    Mala organització del treball

    Per a l’Organització Internacional del Treball (OIT) aquests factors són, per una banda, les interaccions entre el treball, el medi ambient, la satisfacció a la feina i les condicions organitzatives; i de l’altra, les capacitats del treballador, les seves necessitats, la seva cultura i la seva vida personal. Històricament, hi havia hagut la sensació que l’estrès i l’ansietat només afectaven persones amb determinades responsabilitats a la feina. Ara, reconeix Martínez, «tot és molt més interclassista». Amb les noves tecnologies tothom està molt més controlat, «tots portem una vida on hi ha més terminis urgents per acabar les tasques, on s’ha de treballar de pressa, que no es pot desconnectar mai, sempre pendent del mòbil…».

    La secretària d’AMMFEINA creu que «això no és culpa de ningú i és culpa de tothom». Assegura que «en general hi ha molt poca consciència sobre aquest problema. Tenir feina és un element de bona salut, però també ho pot ser de mala salut». Explica que en matèria de salut laboral s’han pres moltes iniciatives per evitar riscos per a qüestions físiques, com l’ergonomia o l’alimentació però, en canvi, els riscos mentals «s’han deixat de banda». Per prevenir-les, Martínez proposa la realització d’una enquesta psicosocial a les empreses entre els seus treballadors. A Catalunya, «només un 2% de les empreses l’han feta». Aquestes enquestes –«que són difícils d’aplicar»- poden detectar, per exemple, situacions de mòbing entre caps i empleats o entre empleats i tenen com a objectiu millorar el clima laboral a les empreses.

    L’estrès afecta el 51% dels treballadors segons un informe de l’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut en el Treball (OSHA), que titlla «d’alarmants» aquestes dades. AMMFEINA aporta xifres d’altres aspectes sobre la salut mental en l’entorn laboral en l’informe que va elaborar per al 28 d’abril passat, Dia Mundial de la Salut i la Seguretat en el Treball. Totes aquestes estadístiques fan que Martínez reclami que «la salut mental hauria de ser un element prioritari per a qualsevol govern». En canvi, lamenta que «als programes electorals de cap partit aquesta qüestió hi és inclosa».

    Les polítiques i estratègies de prevenció «cal adaptar-les al territori, ja que no és el mateix el que s’ha de fer en una gran multinacional, en una empresa mitjana o en una de petita». Recorda el gran pes que té a Catalunya la petita i mitjana empresa, «que suposa el 75% de l’ocupació».

    El problema de l’estigmatització

    Un problema afegit és «l’estigma que suposa patir una malaltia mental». Martínez assenyala que «el cervell forma tanta part del cos humà com una cama. Si te’n trenques una, al cap d’un temps tornes a treballar. Amb una depressió ha de passar exactament igual». Per lluitar contra aquest tipus de discriminacions, les entitats agrupades a AMMFEINA es dediquen a ajudar «persones amb trastorns greus que normalment, o encara no són al mercat de treball o bé n’han estat expulsats». Però més enllà d’aquests casos, «a totes les empreses hi ha gent amb problemes». I el que cal és evitar que finalment «aquestes persones siguin acomiadades», que és el que succeeix habitualment.

    Però les empreses han viscut fins ara d’esquena a aquesta problemàtica, «tot i que darrerament –admet– hi ha un canvi molt tímid i incipient» Però és encara força testimonial que les empreses vagin a buscar ajuda per tractar els casos que puguin tenir entre el seu personal. AMMFEINA i les entitats que en formen part promouen cursos de formació destinats a directius de Recursos Humans o càrrecs intermedis.

  • El Dia de l’Orgull Boig a Catalunya, una convocatòria per combatre l’estigma i la discriminació a les persones amb trastorns mentals

    A finals de gener es sabia que Catalunya es sumava al ‘Dia de l’Orgull Boig’ per combatre l’estigma contra les persones amb trastorns mentals. La data triada a nivell estatal és aquest diumenge 20 de maig sota el lema en castellà ‘El Orgullo Lo Cura’ i que a la seva web en català manifesta que «res per a nosaltres… sense nosaltres!»

    La jornada es preveu alhora festiva i reivindicativa i, sent la primera vegada que es celebra, es realitzarà paral·lelament a Aragó, Andalusia, Astúries, Canàries, Castella La Manxa, Castella-Lleó, Comunitat Valenciana, Galícia, Madrid, Múrcia i Navarra.

    Des de l’organització de l’esdeveniment, formada per diverses entitats i plataformes de salut mental, asseguren que “es tracta de reivindicar la bogeria. De reapropiar una paraula usada de manera despectiva i nociva contra el col·lectiu, per donar-li un sentit nou, lliure de connotacions negatives. De fer de l’insult bandera. De combatre l’estigma amb la seva pròpia medicina”.

    L’Orgull Boig té els seus antecedents en el Mad Pride originat a Toronto (Canadà) l’any 1993. Un esdeveniment l’esperit del qual va anar escampant-se en poc temps per nombrosos països de tot el món, fins a convertir-se en l’actualitat en una celebració multitudinària i de gran repercussió. 25 anys després, l’estat espanyol es suma a aquest moviment global per primer cop.

    La decisió parteix de la necessitat que té el gran col·lectiu de persones amb diagnòstic de salut mental d’ajuntar esforços per influir de manera determinant en les decisions polítiques, el que llavors es traduirà en la manera d’enfrontar els seus drets sanitaris o jurídics. Segons els seus promotors, «el ‘Dia de l’Orgull Boig’ pretén reivindicar el “dret a consensuar els seus propis tractaments, recordar a les persones que han patit abusos i tortures als centres psiquiàtrics (com l’aïllament o la contenció mecànica)».

    També es busca modificar la percepció que té la societat dels problemes de salut mental, acabar amb l’estigma, els prejudicis i la discriminació i “dignificar la bogeria com a pas previ per reivindicar un canvi en la forma en què s’afronta la salut mental a Espanya” asseguren en el seu manifest.

    És a dir, suprimir tractaments coercitius com la contenció mecànica o l’electroxoc sense consentiment, garantir l’aplicació de la Convenció sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides i sensibilitzar a la població per reduir l’estigma són algunes de les reivindicacions d’aquest col·lectiu. Així és com volen fer escoltar la seva veu, perquè es tingui en compte i marqui la ruta del seu propi projecte de vida i benestar.

    «En aquest món estructuralment malalt els bojos i les boges som les més assenyades»

    Les entitats organitzadores a Catalunya del Dia de l’Orgull Boig consideren que el seu patir «no és gratuït, sinó que expressa de mil maneres diverses l’esdevenir inhumà d’un món que ens enfronta, ens aïlla i ens explota. Un món que gira entorn d’eixos de discriminació que es sobreposen de manera diferencial i dinàmica sobre els nostres cossos: la raça, la classe social, el gènere, l’orientació sexual, la diversitat funcional i els diagnòstics de salut mental formen part d’aquesta llista incompleta de condicions que ens oprimeixen i maximitzen la nostra vulnerabilitat i patiment».

    Així, organitzats en la lluita contra l’estigma i discriminació recorden que s’ha de garantir la “Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat”, ratificada per més de 170 estats, entre ells l’espanyol. Dins aquesta Convenció entenen que haurien de tenir dret a rebre informació comprensible, suficient i veraç; dret a decidir sobre la pròpia vida i el tractament; dret a ser protegits i protegides contra la tortura i els tractes cruels, és a dir: «zero contencions, zero aïllaments, zero ingressos involuntaris, zero imposicions, zero sobremedicalització i zero esterilitzacions».

    Tot i «fer sonar les alarmes en relació amb les amenaces», des de l’organització també volen destacar tot el camí recorregut i la introducció d’una línia estratègica als nous Plans de Polítiques Públiques de l’àmbit de la Salut Mental a Catalunya. En contraposició, també assenyalen la seva «rotunda oposició» al debat que es celebrarà entre el 23 i el 25 de maig sota el nom «Projecte de Protocol Addicional al Conveni d’Oviedo sobre Drets Humans i Biomedicina, relatiu a la protecció dels drets humans i la dignitat de les persones amb trastorns mentals respecte a l’ingrés involuntari i al tractament involuntari», ja que entenen que aquest pretén ser un instrument legalment vinculant que anul·li els estàndards de la Convenció sobre els Drets Humans de les Persones amb Discapacitat per al cas de les persones amb trastorn mental. Les entitats convocants que comparteixen aquesta opinió, entenen que buscar això és un acte de discriminació en si mateix, ja que és contrari a la Convenció de Nacions Unides en relació amb la no-discriminació, l’igual reconeixement davant la llei, la llibertat i seguretat de les persones, el dret a la sanitat i la prohibició de la tortura i els maltractaments.

    El primer ‘Dia de l’Orgull Boig’ a Catalunya

    Des de les 11 h del matí i fins a les 22 h de la nit, el pròxim 20 de maig, per primera vegada a Catalunya, juntament amb tot l’estat espanyol, es celebrarà una jornada d’Orgull Boig. Com a moviment en primera persona de salut mental, les entitats convocants criden a totes les organitzacions i persones a recolzar i celebrar aquesta iniciativa.

    L’Orgull Boig ha sigut organitzat per representants d’associacions autogestionades els membres dels quals tenen algun diagnòstic en salut mental. La Federació Veus i l’Associació Activament són dos dels principals impulsors d’un acte que comptarà amb activitats infantils de sensibilització i un taller de pancartes per la manifestació durant el matí després d’una sessió de benvinguda i parlaments a plaça Sant Jaume. A la tarda, Ràdio Nikòsia retransmetrà en directe un programa especial centrat en associacionisme i drets en salut mental des de la plaça del Rei a partir de les 16.30 h.

    La manifestació de la jornada està convocada a partir de les 18.00 h a plaça Catalunya amb final a plaça del Rei, on després de la lectura del manifest es celebrarà un acte de clausura, amb performances, recital poètic i concerts a càrrec de persones amb diagnòstic de salut mental.

  • Salut Mental Espanya denuncia que el tracte a les persones amb problemes de salut mental és «inhumà i denigrant»

    Les persones amb problemes de salut mental han patit greus abusos i vulneracions dels seus drets durant tot el 2017. Així ho denuncia la Confederació Salut Mental Espanya a través del seu «Informe sobre l’estat dels Drets Humans de les persones amb trastorn mental a Espanya 2017». Les conclusions duen a la Confederació a titllar d’inhumans o degradants els tractes a aquestes persones i insten a prevenir i eliminar la discriminació, ja que «les persones amb problemes de salut mental constitueixen un dels col·lectius més susceptibles de patir situacions d’exclusió, discriminació, explotació i desigualtat».

    El tercer informe que ha editat Salut Mental Espanya denuncia principalment que «encara se segueix de manera general ignorant la diversitat de la persona com a ésser humà subjecte de drets i digna d’un tracte humà». Així, afirmen que a Espanya segueix sent una pràctica habitual els tractaments forçats i la medicació administrada sense el consentiment de la persona o en contra de la seva voluntat, així com la denominada ‘teràpia electroconvulsiva’ i mesures restrictives com l’ingrés involuntari, els aïllaments o les contencions mecàniques.

    L’informe recull com a exemples de vulneracions la defunció de diverses persones a les quals els havien aplicat contencions mecàniques en hospitals psiquiàtrics d’Astúries i Galícia, així com la falta d’assistència psiquiàtrica a l’Hospital Psiquiàtric Penitenciari de Sevilla. Denuncien que no existeixi protocol d’actuació únic ni normes mínimes a nivell estatal.

    Tres de cada quatre dones amb problemes de salut mental pateixen violència de gènere

    «La perspectiva de gènere continua sent una assignatura pendent en l’àmbit de la salut mental», denuncia aquest document, i afegeix que “no es compleixen els estàndards internacionals» pel que «aquest enfocament continua exclòs en matèria de salut mental de manera injustificable».

    De fet, en aquest nou informe i un any més, una de les principals vulneracions de drets és la violència de gènere. L’informe denuncia que tot i que 3 de cada 4 dones amb problemes de salut mental pateixen violència de gènere, encara no existeixen recursos d’acolliment específics per a persones amb trastorn mental.

    «Les dones amb problemes de salut mental es troben en aquest estadi de la lluita pels seus drets en el qual es qüestiona sistemàticament la seva condició de víctimes sota arguments tals com que el seu relat no és veraç a causa del seu problema de salut mental», assegurava Irene Muñoz, l’assessoria jurídica de Salut Mental Espanya durant la presentació.  «Per tant, aquestes dones es troben desprotegides i excloses dels recursos, fins i tot en les ocasions en les quals es constata la violència, i els seus drets queden desemparats», afegia.

    A la situació de violència que reben les dones es suma una més: la privació del dret a fundar una família a moltes dones i nenes amb trastorn mental arribant fins i tot a danyar la seva integritat corporal. L’informe afirma que pràctiques com l’esterilització forçosa i l’avortament coercitiu (sense el seu consentiment) continuen vigents.

  • Situacions d’assetjament, abús sexual o anorèxia al teatre per trencar els tabús sobre suïcidi juvenil

    Sis veus. Sis testimonis de joves que desgranen, poc a poc, una història que pertany també a molts d’altres. Un escenari i dos actors que posen cara i cos a les paraules d’uns adolescents que expliquen la seva experiència. Una experiència que parteix, sovint, del trauma, de l’assetjament o de la falta d’estima. Una història silenciada: el suïcidi juvenil. Però la companyia de teatre l’Enjòlit posa veu a aquesta realitat a través de l’obra ‘No m’oblideu mai’, una producció que s’emmarca dins el teatre documental, que es basa en recollir testimonis que cobren vida a l’escenari de la mà d’actors.

    Les veus són les de la Marta Montiel i Elies Barberà que, sota la direcció de Llàtzer Garcia, donen vida a la història de sis joves -tres nois i tres noies- que van ser entrevistats per la companyia i que expliquen una situació de desesperança que els va dur a cometre temptativa de suïcidi. “Però aquesta no és una història trista: és una història de superació, ja que tots sis adolescents van sobreviure i lluiten ara per superar els seus conflictes”, explica Garcia, qui afegeix: “han triat la vida”.

    I és que aquesta obra, que es va estrenar el passat 25 d’abril a la Sala la Planeta de Girona, trenca un dels primers falsos mites que planegen sobre el suïcidi: “parlar-ne el fomenta”. Garcia explica que la producció pot ser feta servir com a eina pedagògica, perquè precisament “afrontar aquest conflicte pot ajudar a alertar de signes que estaven ocults i tots els joves amb qui hem treballat ens diuen que la parla ha estat una gran teràpia, encara que no sempre és alliberadora i pot fer mal, ajuda en última instància”. Així, l’equip de l’Enjòlit es va assessorar amb psicòlegs que els van posar en contacte amb els testimonis i els van guiar per a generar un diàleg positiu i que cridi a la vida.

    “Tot i això hi apareix molta ràbia”, reconeix el director. Els joves que recorden la depressió que van patir mostren testimonis durs que traslladen l’espectador a situacions dures d’assetjament, abús sexual, anorèxia… Tot de situacions que porten a una temptativa de suïcidi de joves d’entre 12 i 15 anys. “És un diàleg potent que intentem reforçar amb l’escenografia”, explica el director. I és que la música, de la mà del baterista Edu Vásquez, és també un protagonista important, ja que “tots els joves tenen un punt en comú: l’art, la majoria de vegades a través de la música, ha estat un salvavides que els ha ajudat a sortir-se’n”.

    L’actor Elies Barberà i l’actriu Marta Montiel a l’obra ‘No m’oblideu mai’ de Llàtzer Garcia / ‘No m’oblideu mai’

    Trencar amb el tabú i l’estigma per trencar amb l’increment del suïcidi juvenil

    Dos anys enrere el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) impulsava una campanya anomenada  “Trenquem tabús! Parlem de Suïcidi” per reivindicar la necessitat de trencar estigmes entorn del suïcidi juvenil i destacar el paper de prevenció i sensibilització del teixit associatiu.

    Més de 800.000 persones se suïciden cada any al món segons l’Organització Mundial de la Salut i hi ha 16 milions de temptatives. A escala mundial el suïcidi ha esdevingut la segona causa de mort entre joves de 15 a 29 anys, i una de les primeres al nostre país. A més, el 20% dels joves d’arreu del món pateix alguna mena d’afecció sobre la seva salut mental, com ara l’ansietat o la depressió, però aquesta realitat és poc visible en l’esfera pública.

    La majoria dels suïcidis no ocorren de manera precipitada i normalment es relacionen amb algun trastorn de salut mental com la depressió major que l’entorn proper pot detectar. Davant d’aquesta possibilitat de detecció i prevenció, el CNJC incideix en la necessitat de trencar tabús i parlar-ne, una recomanació que fan també nombrosos experts. Uns d’ells són Obertament, una plataforma d’entitats que treballen la salut mental a Catalunya i que es dedica a lluitar contra l’estigma i la discriminació, creu que el tabú i l’estigma poden portar al suïcidi.

    De fet, en coordinació amb el CNJC, Obertament realitzava tríptics informatius sobre la magnitud de les conseqüències de l’estigma. Aquestes dades xifren en un 16% els catalans que no estarien disposats a conviure amb una persona amb trastorn de salut mental. A banda, un 17% no els donaria cap tipus de responsabilitat i un 34% no ho sap o no respon. Un 29% dels catalans i catalanes creuen que una de les principals causes del trastorn mental és la manca d’autodisciplina i un 21% considera que no es pot confiar per a la cura d’altres en persones que han estat pacients en hospitals de salut mental.

    La depressió que porta cap al suïcidi o la temptativa és un procés llarg que va desgastant, com “portar un got d’aigua que poc a poc es va omplint: al principi no pesa però després se’ns cansen els braços”, apunta Fina Trullàs, psicòloga, educadora social i promotora de la resiliència. Aquesta experta, que participarà en un dels col·loquis posteriors que se celebraran després de totes les representacions de ‘No m’oblideu mai’, apunta cap a la percepció personal com a factor important. “No és suficient pensar en si una persona té una bona situació vital; hem de saber com ho veu ell. Un nen, pot ser que amb un sol petó ja se senti estimat, però n’hi ha d’altres que en necessiten vint”.

    Així, també expressa que és necessari el temps per a detectar les necessitats dels qui tenim a la vora i sobretot “trencar amb l’estigma de la depressió i dels psicòlegs”, assegura. “Si quan se’ns espatlla el cotxe anem al mecànic, per què no acceptem que quan estem passant una mala època hauríem d’anar al psicòleg?”, i afegeix que hem de superar la por a demanar ajuda, perquè hi ha coses que “en solitud no es poden resoldre”. Així, considera que l’estigma de la depressió i el suïcidi provenen d’una cultura de portes tancades, “catòlica i religiosa. Venim del trauma d’una guerra que es va superar callant, assumint que les males èpoques passarien i sabent que el que succeïa dins una casa allà s’havia de quedar”.

    El jovent d’avui vol obrir les portes i aposta per tenir cura de la salut emocional com a eina per evitar un increment dels suïcidis. El CNJC publicava en aquest sentit un recull de 5 recursos que aporten informació sobre la situació actual del suïcidi juvenil a Catalunya, trenquen alguns dels mites existents, proposen activitats per realitzar en el si de les entitats per tractar el suïcidi i l’educació emocional i donen eines enfocades a la detecció i prevenció. A més, també posava a disposició de les entitats la guia “Tenim la salut en ment: #AssociativaMent” elaborada amb la col·laboració de Fil a l’Agulla.

  • Accessibilitat i al·licients en publicitat: factors que incrementen la quantitat i la gravetat de les addiccions al joc

    Segons els informes trimestrals de la Direcció General d’Ordenació del Joc, l’any 2017 a Espanya la indústria del joc online va invertir més de 220 milions d’euros en concepte de publicitat, patrocini i promoció. Aquestes xifres corresponen únicament a operadors de joc amb llicència espanyola, no inclouen per tant jocs d’internet ubicats a l’estranger ni tampoc els canals online de la Societat Estatal de Loteria i Apostes de l’Estat.

    La major part de publicitat de joc es concentra en les apostes online. Fonts del sector asseguren que les empreses de joc presencials (escurabutxaques, bingos, casinos) inverteixen molt poc en publicitat, però en canvi sí que fan patrocinis, normalment d’esdeveniments o equips esportius.

    Un dels motius perquè s’aposti en publicitat en joc que es pot realitzar online és perquè avui en dia aquest mou més de 10.000 milions d’euros anuals a Espanya. Només cal connexió a Internet i una targeta de crèdit.

    D’aquesta manera el joc avui en dia s’ha estès i normalitzat, el que fa que pugui causar fàcilment greus addiccions a les persones que s’hi aboquen. Així, com ho defineix el Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya, es coneix com a joc patològic el trastorn caracteritzat per la pèrdua de control sobre el joc, amb pensaments irracionals en relació als premis que es poden obtenir. Per a la persona que juga d’aquesta manera, el joc d’atzar deixa de ser un entreteniment i passa a ser una necessitat.

    L’addicció al joc, un trastorn mental en augment

    El joc patològic és un problema de salut important reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) que cal abordar. Entre 2005 i 2010, la psicòloga clínica Àngels González, una de les primeres especialistes a Catalunya en tractar el joc, va impulsar i desenvolupar dispositius especialitzats en joc patològic a tots els hospitals generals. Per González, joc responsable vol dir que tu tens un control sobre la teva conducta de joc, que pot ser aleshores una diversió si és que t’agrada. Compara el risc de l’addicció al joc amb la que pot existir amb l’alcohol o el tabac, ja que també té conseqüències físiques i psicològiques. «En el cas del joc no hi ha cap tòxic però a nivell conductual el joc és capaç de modificar els nostres neurotransmissors. Genera una necessitat de jugar sense control, perdre diners i fer el que calgui per seguir apostant fins a acabar al carrer», apunta González.

    Als Estats Units des del 2011, González havia treballat a l’Hospital de Bellvitge i al de Mataró per enfortir aquestes unitats especialitzades que ella mateixa va impulsar. És també l’autora de l’Estudi epidemiològic de prevalença del joc patològic a la població adulta de Catalunya (2007-2008) fet pel Departament de Salut.

    A Espanya, el joc d’atzar es va legalitzar l’any 1977 i el joc online va fer-ho el 2011. Des d’aleshores els jugadors han anat en augment. La quantitat jugada a Espanya l’any 2007, ens indica l’estudi fet per González, va ascendir a 30.989,59 milions d’euros, el què indica la importància d’aquest sector d’activitat en l’economia nacional. La despesa real equivalent a la despesa neta dels jugadors va ser en aquest mateix període de 9.840,48 milions d’euros, que equival als ingressos bruts de les empreses. Representa, aproximadament, el 31,75% del que es va jugar. A Catalunya la quantitat jugada l’any 2007 va ser de 4.897,21 milions d’euros.

    Donades les quantitats que es mouen, per revertir la situació del joc patològic, González creu que la via que s’ha de posar en marxa és la de la prevenció. Catalunya, segons el parer de González, no avança en aquest sentit: «les unitats segueixen però no hi ha difusió i això fa que els nous pacients perdin aleshores la informació d’on anar». Ho atribueix a un desinterès dels últims diputats que han passat pel Parlament però també a grans interessos.

    Prevenció per González vol dir aplicar polítiques de joc responsable a tots aquells llocs on hi pogués haver gent afectada com ara casinos o botigues de loteries. La psiquiatra justifica aquesta falta d’interès amb la por de la indústria doncs «són reticents a aplicar polítiques de joc responsable perquè tenen la idea totalment equivocada que aquestes frenen els clients d’anar al casino». En aquest sentit, González ho contradiu, ja que, per ella, «és al revés, les polítiques de joc responsable fidelitzen els clients del joc que hi van perquè saben que estan jugant en un lloc seriós, que saben que aquella empresa no vol tenir jugadors patològics». «A més jugadors patològics, més jugadors que s’autoprohibeixen l’entrada i per tant menys clients», resumeix.

    I de fet, aquesta és una de les opcions que molts jugadors patològics s’apliquen quan volen acabar amb la seva addicció. Jugadores Anónimos, una «germandat» que té grups de suport arreu del món, té un enllaç directe al seu web a un formulari oficial del Ministeri d’Hisenda i Administracions Públiques perquè qui vulgui, dins el Registre General d’Interdiccions d’Accés al Joc, s’autoprohibeixi l’accés a locals de joc.

    Jugadores Anónimos va néixer l’any 1957 i prové del corrent de Gamblers Anonymous, és a dir, de jugadors patològics en relació a jocs d’atzar i apostes. Entenen que «jugar de manera compulsiva és una malaltia de naturalesa progressiva que mai pot curar-se, però que pot detenir-se» i fixen que «l’únic requisit per ser membre és el desig de deixar d’apostar».

    «Passi el que passi, avui no jugaré»

    En Josep, membre de Jugadores Anónimos, va sumar-s’hi amb 32 anys. Als 44 ho va deixar perquè a la feina el van desplaçar a una altra província i va tornar a jugar. Ara, duu dos anys, un mes i cinc dies sense jugar.

    El programa que segueixen els membres de Jugadores Anónimos consta de 12 passos. El primer d’ells consisteix a desitjar deixar de jugar. Les persones que s’apropen al grup, ens explica en Josep, «arriben destrossades pel joc i explicar-se experiències ajuda a aconseguir no jugar més, es crea un efecte d’empatia». La majoria d’elles, segons la visió d’en Josep, creuen que són «males persones, que tenen el dimoni dins i no els estima ningú» però aleshores, veient els exemples dels companys, «veuen que pot haver-hi una vida sense joc».

    L’efecte que es genera en aquestes trobades serveix tant per als qui van per primer cop com per aquells que fa anys que han deixat de jugar però podrien recaure. «A uns els hi mostra com es viu sense joc i als qui ja fa temps que no juguem ens posa els pèls de punta, ens fa estar alerta i no deixar-nos agafar», conclou en Josep.

    Des de Jugadores Anónimos col·laboren amb totes les institucions i amb les Unitats Específiques de Ludopatia. Creuen que els tractaments clínics són totalment compatibles amb aquests grups de suport. Actualment existeixen 12 grups (cinc a Barcelona capital i set a la perifèria) i, per tant, es pot fer teràpia cada dia de la setmana.

    «Sempre ens jurem i perjurem: demà no tornaré a jugar. Has de fer un canvi de xip i dir-te: passi el que passi, avui no jugaré». Però darrere d’això hi ha múltiples dificultats. Sobre la publicitat i que arreu es vegi el joc? En Josep explica que a Jugdores Anónimos saben que el joc els hi fa molt de mal però entenen que pugui haver-hi gent que jugui a la loteria un cop per setmana, «el problema el tinc jo, que no tinc límit, que buidaré el compte corrent i, quan se m’acabi, potser robaré».

    Sant Pau estudiarà com la publicitat impacta en els jugadors

    La unitat de conductes addictives de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau iniciarà un estudi sobre l»Impacte de la publicitat en funció de la tipologia de joc, factors sociodemogràfics i psicopatologia associada’ després d’haver guanyat el IV Certamen Internacional ONCE d’Investigació sobre Joc Responsable.

    L’Organització Nacional de Cecs Espanyols (ONCE) realitza bianualment un certamen sobre joc responsable on dota amb fins a 30.000 euros a recerques i estudis científics per tal de contribuir a la comprensió social dels problemes vinculats al joc excessiu. La finalitat del certamen internacional és traslladar els resultats dels estudis a la societat i als entorns sectorials on puguin ser de major utilitat a l’hora d’investigar, prevenir o tractar les problemàtiques derivades del joc.

    Segons va concretar l’ONCE, en els primers 12 mesos, es recopilaran dades de la mostra clínica i de la mostra control. Els primers s’obtindran de les persones que acudeixin a la Unitat de Conductes Addictives de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau; mentre que les dades per la mostra control seran obtinguts de persones de l’àmbit universitari i d’altres àmbits de la població general.

    La hipòtesi que s’espera poder confirmar és que els joves del sexe masculí, solters i amb un nivell socioeconòmic mitjà són els més vulnerables a l’impacte de la publicitat sobre els jocs d’atzar amb aposta, especialment aquells de tipus estratègic com les apostes esportives.

  • Nova York s’uneix a França en regular el dret dels treballadors a desconnectar el mòbil quan acaben la jornada

    L’Ajuntament de Nova York està preparant una normativa per afavorir que els treballadors, un cop acabin la feina, no estiguin obligats a atendre els missatges que els arribin als seus dispositius electrònics dels seus caps laborals. El projecte de llei preveu que les empreses privades amb més de deu empleats haurien de prohibir que els seus treballadors responguin a comunicacions electròniques de treball (correu electrònic, text i altres) després de les hores de treball, segons publica The New York Times. Les empreses serien multades almenys amb 250 dòlars per cada cas d’incompliment.

    El diari cita el regidor responsable del projecte, Rafael Espinal, qui explica que «molts de nosaltres estem enganxats als nostres telèfons intel·ligents i els nostres ordinadors, i és important entendre que no hem de sentir-nos com si la nostra feina s’hagi d’abocar en la nostra vida personal». El projecte de llei no prohibeix que els empresaris es posin en contacte amb els treballadors després de la seva sortida, afirma Espinal, que s’ha inspirat en models legislatius similars a Europa. El regidor afegeix que «vostè, com a empleat, hauria de tenir el dret de no respondre la trucada o el correu electrònic, sense por a les represàlies».

    França és l’exemple a Europa de regulació d’aquesta qüestió. L’1 de gener del 2017 va entrar en vigor una llei laboral que obliga les empreses i organitzacions amb més de 50 treballadors a impulsar negociacions per definir els drets dels empleats a ignorar els seus mòbils o altres dispositius electrònics. Els arguments utilitzats per promoure aquest tipus de legislacions és que l‘ús excessiu dels dispositius digitals ha provocat tota mena de trastorns, des del desgast físic i mental, insomni, problemes de relació, ja que molta gent  no sap quan pot desconnectar-se.

    L’objectiu és posar fi a la cultura de treball d’estar sempre atent, cosa que provoca un allargament de la jornada laboral no remunerada, mentre que per una altra banda dóna flexibilitat als empleats per treballar fora de l’oficina. La llei obliga les empreses a negociar amb els treballadors per establir els seus drets de desconnexió per tal que redueixin la intrusió de la feina en la vida personal o familiar. En cas que no es puguin assolir acords, l’empresa ha de publicar un document en el qual  constin les demandes i els drets del seu personal fora de l’horari.

    Un debat obert

    El debat és obert a molts països. A Alemanya, a empreses com la Porsche s’han plantejat demandes similars. A Espanya tampoc hi ha cap llei que ho reguli, però l’asseguradora Axa va trencar motllos quan l’any passat va reconèixer el dret dels seus treballadors a desconnectar el mòbil un cop acabada la seva jornada laboral. Enrique Dans, professor d’Innovació a l’Institut Business School i expert en l’aplicació de noves tecnologies, apunta en un article al seu blog, que «un model legislatiu proteccionista que sembla estar posant-se de moda últimament, quan, en realitat, el problema no és el correu electrònic, el missatge o la trucada més enllà de les set de la tarda, sinó l’existència, en moltíssimes companyies, d’una cultura de treball 24/7 o d’estructures jeràrquiques piramidals i autoritàries que són les que realment justificarien una prohibició com aquesta. En la pràctica, es tracta d’una identificació incorrecta del problema, que no està en la tecnologia, sinó precisament en aquest tipus d’estructures, la qual cosa porta al fet que, en realitat, una legislació així acabi per crear més problemes dels quals realment soluciona».

    A França, els sindicats es veuen com a guàrdies del lloc de treball altament protegit i de la setmana laboral de 35 hores fa temps que reclamen mesures en aquesta línia. De tota manera, la part més controvertida d’aquesta llei del dret de desconnexió, que forma part d’una reforma molt més àmplia i controvertida de la legislació laboral francesa, no preveu cap sanció per a les empreses que no ho defineixen o que no arribin a cap acord amb els sindicats. L’escriptor britànic Peter Fleming, en un article escrit l’11 d’octubre de 2016 i titulat «El camí cap a un millor equilibri entre la feina i la vida? Sindicats, no l’autoajuda», recorda que «és important adonar-se que el problema de tenir una relació de treball-vida incompatible no és nova. Quan el treball i la vida privada es van separar durant la revolució industrial, la primera lluita dels treballadors va ser reduir la durada de la jornada laboral oficial. La vida atrapada a l’interior d’una fàbrica durant 17 hores al dia, sis dies a la setmana no tenia cap vida».

    Fleming constata que «la faceta més preocupant sobre la ideologia del treball és aquesta: ens hem d’esforçar encara que no sigui realment necessari en termes concrets i econòmics. Aparèixer super ocupat es converteix més a complir una expectativa social que fer alguna cosa útil per a la societat. Això pot provocar disfuncions importants.». Conclou l’escriptor: «vols un equilibri entre la vida laboral i la vida? Uneix-te a un sindicat.»

    Aquest és un article del Diari del Treball

  • La inseguretat habitacional augmenta per quatre el risc de patir problemes de salut mental i física, segons l’Agència de Salut Pública

    Les persones que pateixen inseguretat habitacional i financera tenen quatre vegades més probabilitats de patir problemes de salut mental i física. Aquesta és una de les principals conclusions presentades a l’informe ‘Radiografies de la situació del dret a l’habitatge, la pobresa energètica i el seu impacte en la salut a Barcelona’. Aquesta xifra s’extreu d’una enquesta a un centenar de persones amb prop de 250 preguntes sobre l’habitatge, els subministraments i la salut amb dades sociodemogràfiques i altres rellevants.

    El document, impulsat per l’Observatori DESC, l’Agència de Salut Pública, Enginyeria Sense Fronteres, l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE) i la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), presenta la situació del dret a l’habitatge, la pobresa energètica i el seu impacte en la salut a Barcelona. Destaquen la complexitat del fenomen de l’ocupació, una alternativa «desesperada» de moltes famílies que es quedaven al carrer, les dones com a col·lectiu «especialment afectat» per l’emergència habitacional i energètica, i els problemes de salut mental i física que comporta la manca d’habitatge.

    L’informe mostra com el 82,3% dels homes i el 70% de les dones enquestades en situació d’exclusió residencial presenta una mala salut mental. Aquests percentatges són molt superiors als que presenta la població general de Barcelona (16,5% i 20,3%, respectivament). A més el 30% dels homes i el 54,8% de les dones refereixen un estat de salut dolent o molt dolent, una xifra, també, molt superior al de la població general de la ciutat (15,5% i 22,6%, respectivament). Per obtenir aquests percentatges s’han creuat les dades amb les obtingudes a través de l’Enquesta de Salut de Barcelona de l’any 2016.

    Davant d’aquesta situació, des de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) reclamen la necessitat de posar eines per diagnosticar aquestes problemàtiques «però evitant la sobre medicació». «La solució als problemes no és prendre una pastilla o un antidepressiu, sinó apoderar a les persones, que sàpiguen quins drets tenen i on poden acudir per generar suport mutu», ha explicat Ana M. Novoa, tècnica de l’ASPB i una de les autores de l’estudi. Novoa ha reivindicat que «cal assegurar» un accés digne a l’habitatge i als subministraments per a tothom i fer tasques de prevenció «com ja venen fent els moviments socials» per revertir aquesta situació. Novoa també ha volgut llençar un missatge als responsables mèdics perquè quan els hi arribi una persona a la consulta «no només tinguin en compte la malaltia en concret», sinó que «cal veure en quines condicions viu«.

    Les dones són les principals afectades per processos de pèrdua d’habitatge

    L’informe també mostra com el 68% de les persones enquestades són dones i el 44% del total tenen menors a càrrec seu, sent el 32% famílies monomarentals. Aquesta situació es repeteix pel que fa a pobresa energètica: el 78% dels casos són dones que manifesten no poder mantenir casa seva a una temperatura adequada durant l’hivern. Pel que fa a impagament de factures i subministraments bàsics, el 69% dels casos corresponen també a dones.

    Per les entitats autores de l’informe aquestes dades «posen sobre la taula» que les dones són un col·lectiu «especialment afectat» per l’emergència habitacional i la pobresa energètica. Conclouen també que «la desigualtat de gènere és un factor de risc que augmenta la vulnerabilitat i les situacions d’emergència habitacional i pobresa energètica». Des de la PAH i l’APE asseguren que, a més, hi ha més presència de dones a les seves assemblees.

    «Cal promoure atenció especialitzada a famílies monomarentals en situació d’exclusió social afectades per la crisi en centres educatius per tal d’evitar situacions de vulnerabilitat i proporcionar ajuda adequada», han reivindicat des de la PAH. Per això demanen disposar de pisos destinats a dones víctimes de violència masclista, una demanda que ja dicta la Llei Orgànica 1/2004 de mesures de protecció integral contra la violència de gènere.

    Els autors de l’informe durant la presentació en roda de premsa / SÒNIA CALVÓ

    Els problemes de lloguer disparen les ocupacions d’habitatges de grans tenidors

    El 82% de les persones enquestades per l’informe han accedit a habitatges en propietat de bancs o grans tenidors. Amb aquesta dada els autors de l’informe han volgut desmuntar «el mite» que s’ocupen «pisos de petits propietaris quan marxen de vacances» i han criticat «l’estigmatització» d’aquest fenomen. El 73% de les famílies que han ocupat un habitatge a Barcelona ho han fet després del 2017 i un 29% havien estat prèviament desnonades per impagament del lloguer. Aquesta situació es deu a la forta pujada dels preus del lloguer els darrers anys que va desembocar en una onada de desnonaments. És la primera vegada que s’elabora un informe que estudia l’ocupació.

    Un dels autors de l’estudi, Guillem Domingo, ha remarcat que, a diferència de la dècada dels 60, ara la gent «no va a un terreny i posa els totxos, sinó que hi ha un habitatge buit i hi accedeix precàriament», en paral·lelisme al barraquisme que va viure Barcelona. Per Domingo, «vivim una situació polièdrica d’exclusió social» que afecta cada vegada a més gent.

    «Volem que l’informe sigui una eina per utilitzar i veure que l’habitatge no és una mercaderia, sinó un dret», ha conclòs la portaveu de la PAH, Lucía Delgado. Per això reclama que, davant d’aquestes situacions «que viuen persones, no números», no es tracta de garantir «quatre parets», sinó «una estabilitat que permeti a la gent crear un projecte de vida».