Just Deploy It!

Etiqueta: salut mental

  • Addicció a les noves tecnologies: el risc de viure la vida a través d’una pantalla

    Històricament, a la ciutat de Barcelona el punt de trobada entre amics era la porta principal d’El Corte Inglés de Plaça Catalunya: cèntric, ample i fàcil de trobar per a aquella època en què no existien les noves tecnologies que ens permeten conèixer constantment la ubicació dels nostres coneguts. Avui, en l’era de Whatsapp, el punt de trobada no s’ha desplaçat massa: pocs metres més enllà, a l’altra banda de la Plaça, cada tarda es combreguen desenes de joves, sota el paraigües del gran logotip d’Apple que corona l’entrada d’una de les seves botigues.

    Els adolescents no s’hi reuneixen perquè sigui un punt de trobada fàcil d’ubicar, sinó per una qüestió ben diferent: hi ha Wi-Fi gratis. En aquesta cantonada del centre de la ciutat, cada tarda s’hi pot veure un reflex de què són les relacions socials avui en dia: una reunió d’amics que es parlen amb –o a través- d’un mòbil a la mà. Que aquesta mateixa escena sigui ja quotidiana a instituts, bars, o transport públic no treu que siguin moltes les veus que asseveren que això és un problema de caràcter social. Però, es pot anar més enllà? Es pot parlar d’addicció a les noves tecnologies?

    L’Ajuntament de Barcelona considera que sí i, per això, ha inclòs el risc de dependència a les pantalles en el pla d’Acció sobre Drogues per primera vegada aquest 2017, que considera que aquesta addicció podria afectar vora el 3% dels joves de la ciutat. El punt més complex que ressalten els experts en referència a aquest nou tipus de dependència és saber quan realment podem parlar d’addicció: en una societat en què gairebé tothom disposa i fa ús constant d’aquests dispositius és difícil saber quan hi ha realment una problemàtica.

    Adolescents amb telèfon mòbil / FLICKR Skinny Casual Lover

    «A aquests joves que es reuneixen a la botiga d’Apple, per exemple, no se’ls podria titllar d’addictes: la reunió al voltant d’una Wi-Fi gratuïta funciona com una espècie de comunió virtual, hi ha cara a cara d’alguna manera. El problema vindria si aquesta Wi-Fi fos condició sine qua non per a la reunió o si la connexió substituís les relacions», opina Jordi Bernabeu, psicòleg i educador a l’Ajuntament de Granollers, on treballa en qüestions de prevenció de consums de drogues i usos 2.0.

    Conèixer i reconèixer que es pateix una addicció

    «Com que ho fa tothom, a simple vista costa saber si hi ha o no un problema d’addicció», explica la Sònia Fernàndez, psicòloga de l’equip de tractament del centre de prevenció i intervenció en drogodependències SPOTT, de la Diputació de Barcelona. Però el punt diferencial, segons aquesta experta, es dóna quan «la conducta de relació amb les noves tecnologies té afectacions a la vida diària: quan no es respecten les hores de son, s’abandonen responsabilitats o es veu irritabilitat en el moment en què no es té accés a una pantalla és quan parlem d’addicció», explica.

    I és la crispació que se sent davant la mancança de l’estímul és clau: qui més qui menys ha patit en veure que el mòbil es quedava sense bateria o ha deixat una activitat a mitges per llegir un missatge, però això podria suposar simplement que «fem un mal ús de les tecnologies. La diferència entre això i l’addicció és que el primer pot deixar aquestes actituds sense patir ansietat» i la solució, assegura, es basa simplement en una re-educació de la relació amb les pantalles.

    «El pitjor és que és impossible concentrar-se sabent que et poden haver enviat un missatge i tu no el pots llegir!», explica la Belén, una jove de 17 anys en tractament per addicció a les pantalles. Forma part del programa Fest@ formació, a la ciutat de Barcelona, on alumnes de l’ESO al Batxillerat reben una escolarització altament personalitzada i se’ls retiren els mòbils durant hores lectives. «Si t’expliquen una tafaneria a través del whatsapp, ja és impossible que deixis anar el telèfon en tota la classe», confessa.

    Però retirar la font de dependència és quelcom que s’ha de fer amb cura, perquè tal com explica Fernández, primer s’ha d’esbrinar «per què és tan important per a la persona estar connectada constantment, quina mancança emocional supleix aquesta conducta. La majoria de vegades ens trobem amb persones que se senten desplaçats del grup d’iguals i les tecnologies els permeten sentir-se intgrats».

    L’equip de l’SPOTT, debatent sobre el treball referent a les addiccions a noves tecnologies / ©SANDRA LÁZARO

    «Un addicte a les noves tecnologies mai no deixa de ser-ho. Has de lluitar cada dia»

    Però no sempre el perfil d’addicte respon al d’una persona que defuig les relacions en persona; és el cas de l’Èric que pateix una addicció als videojocs: «jo mai no he tingut dificultats per a relacionar-me amb la gent, sé que els amics es fan cara a cara i cara a cara és com es cuiden», explica.

    La seva dependència dels videojocs va començar de ben petit, «jo ja sabia que allò de passar-me tantes hores jugant era perquè alguna cosa no anava bé. Però feia que em sentís millor i em distreia del veritable problema que tenia, que era un conflicte greu familiar». Ara l’Èric té 37 anys i just surt d’una teràpia que va durar poc més d’un any i, tot i que en té l’alta, afirma que «un addicte mai no deixa de ser-ho, has de lluitar dia a dia contra aquest estímul i tornar-lo a reconvertir en el teu hobby, no en la teva obsessió».

    I és que aquest és un tret diferencial de l’addicció a les noves tecnologies: la ‘desintoxicació’ no és igual que amb les dependències convencionals, no es pot eliminar totalment la tecnologia de la vida de ningú. Es tracta d’un treball a dues bandes en el que mentre es retira gradualment l’estímul, es busca també l’origen emocional del problema i es treballa «el problema de la regulació del plaer. Les pantalles ofereixen un estímul immediat que s’ha de moderar», explica Bernabeu.

    Quan es parla d’addiccions, la reminiscència immediata és la de les drogues i, a primera vista, no sembla que les pantalles puguin passar la mateixa factura que dependències com la de l’heroïna, per exemple. «Encara que no et prengui salut ni diners a priori, el que sí que et treuen les pantalles és temps. I això no es recupera mai», explica l’Èric. Assegura que allò que el fa valorar més aquests moments perduts és el seu fill, que ara té 10 anys i es comença a interessar molt pels videojocs. «Que què faig? Doncs jugar amb ell!», exclama.

  • Equipaments, salut mental en joves i formació de personal públic: els propers passos del Pla de Salut Mental 2016-2022

    L’informe del primer any en marxa del Pla de Salut Mental 2016-2020 afirma que s’ha aconseguit iniciar el 82% de les 111 mesures previstes i transmet la intenció de millorar la formació del personal municipal per detectar precoçment problemes de salut mental entre la població. En aquest segon any de Pla, l’Ajuntament de Barcelona pretén introduir la millora dels equipaments sanitaris, crear més Espais de Consulta Jove i formar en salut mental personal públic. Després de formar els treballadors de Barcelona Activa ara els hi toca a l’Oficina d’Habitatge introduir una perspectiva de salut mental en l’atenció al públic del seu dia a dia.

    Gemma Tarafa, comissionada de salut de l’Ajuntament de Barcelona, va publicar un enllaç a l’informe de l’Agència de Salut Pública de Barcelona que resumeix i desglossa els problemes i l’estat de salut mental a Barcelona així com l’atenció que s’ha donat. També ha valorat públicament la importància de treballar la salut mental: «Hem estat massa temps sense parlar de salut mental. Fins que no es va aprovar, ara fa un any, el Pla de Salut Mental 2016-2022, les polítiques que abordaven la salut i el benestar emocional a la ciutat de Barcelona i al conjunt del país eren molt fràgils». Així, per Tarafa, l’informe presentat condueix a fer front a l’actualitat, ja que presenta uns «indicadors preocupants» com ara l’increment del patiment psicològic en adolescents i també en persones amb dificultats laborals.

    Després de la presentació d’aquest primer any del Pla en marxa s’inicia una segona fase de desplegament que busca «més professionals, millors equipaments, nous serveis per joves i més formació per professionals».

    Tarafa conclou la seva valoració a la feina feta dient que «el repte és important, però també ho és la nostra determinació per mirar el problema a la cara». Afegeix que, donat que «la salut mental va molt lligada a factors de desigualtat, d’exclusió social i de vulnerabilitat, na ciutat més cohesionada i justa ens portarà sens dubte a una ciutat més saludable».

    El primer any del Pla de Salut Mental 2016-2022

    L’Ajuntament de Barcelona presentava al juliol del 2016 el Pla de Salut Mental 2016-2022, el primer d’aquestes característiques a la ciutat i que va comptar amb participació d’associacions i entitats especialitzades. El definien així: «Entre els seus principis rectors hi ha un major impuls a les actuacions preventives i de promoció de la salut mental; la focalització dels esforços en l’atenció a infants, adolescents i joves; el suport a la plena inclusió de les persones diagnosticades de trastorn mental i l’inici d’accions als barris amb especials dificultats i en situació de desigualtat».

    Amb aquesta voluntat, el Pla, un any després té en funcionament el 82% de les 111 mesures previstes. Ara, a banda dels projectes ja engegats, l’Ajuntament té previst desplegar d’immediat tres línies «que pretenen impulsar i completar tota la feina desplegada fins ara». Millora dels equipaments sanitaris, Espais de Consulta Jove i formació en salut mental són aquestes tres línies.

    Pel que fa a la millora d’equipaments, el departament de Salut de la Generalitat va destinar un increment de 12 milions d’euros del seu pressupost per l’actuació en salut mental dels serveis sanitaris de Barcelona. L’Ajuntament està treballant junt amb el Consorci Sanitari de Barcelona (CSB) on es centrarà aquest augment que, principalment anirà a «incrementar i adequar els serveis de salut mental i reforçar la figura del Pla de Serveis Individualitzats (PSI) als barris prioritzats per l’existència de desigualtats socials en salut, amb l’objectiu de gestionar els casos de trastorns mentals severs a la comunitat», «incrementar la intensitat de la teràpia psicològica a la xarxa de salut mental de la ciutat» i «ampliar el nombre de professionals als Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) i als Centres de Salut Mental per a Adults (CSMA)».

    L’Ajuntament obrirà fins a quatre Espais de Consulta Jove als districtes amb pitjors indicadors socials i de salut. En aquests espais comunitaris es podran atendre consultes presencials o telefòniques per donar resposta a les necessitats d’atenció i dels possibles casos de patiment psicològic i/o emocional que poden aparèixer en el context escolar, familiar o comunitari dels joves d’entre 12 i 21 anys. L’objectiu és donar respostes especialitzades així com dotar als infants i adolescents d’eines per afrontar una situació personal angoixant. També oferir un servei als professionals que treballen a les escoles i a d’altres equipaments o serveis amb adolescents o joves, amb assessorament i orientació sobre casos o situacions concretes que es poden trobar durant l’exercici de la seva tasca professional diària i orientar i donar recolzament especialitzat a les famílies de l’infant o adolescent que siguin atesos.

    En la mateixa línia de donar eines a professionals i entorn proper de joves en possible situació de vulnerabilitat psicològica, l’Ajuntament de Barcelona vol formar en salut mental al seu personal. Durant l’any 2016 Barcelona Activa va formar el seu personal tècnic amb l’objectiu d’incloure la perspectiva de salut mental en els seus serveis. Al gener del 2018 s’iniciarà un programa específic adreçat a les 10 Oficines d’Habitatge que hi ha a la ciutat per després fer-ho extensible a altres àrees. «La intenció és que el personal que hi treballa en aquestes oficines sigui capaç d’identificar aquests problemes entre els usuaris i usuàries d’aquest servei, tot partint de la premissa que la pèrdua de l’habitatge és un focus important d’angoixa i patiment per l’afectat». Formar el personal servirà perquè l’atenció sigui més adequada i adaptada a les necessitats de suport del malestar emocional i que s’ofereixi una primera orientació i es detectin els casos més greus mitjançant la necessària coordinació amb la xarxa de salut i social. Un equip de suport i orientació oferirà un assessorament permanent a aquest personal de les Oficines d’Habitatge per «mantenir i actualitzar la formació rebuda, facilitar l’acompanyament cap als serveis professionals, donar pautes d’autoprotecció i, en definitiva, donar suport i assessorament immediat sempre que sigui necessari».

    Els antecedents i la necessitat del Pla de Salut Mental 2016-2022

    El gènere i sobretot la situació socioeconòmica (definida pel nivell d’estudis, d’ocupació o el districte de residència) expliquen en gran part el risc de desenvolupar algun problema d’aquest tipus. Així, en termes generals, els problemes de salut mental són més freqüents entre les dones adultes i grans, entre les persones aturades i entre les classes socials i zones més desafavorides.

    Estudis diuen que entre el 10% i el 20% de la població de Barcelona té algun problema de salut mental. Ara bé, l’estudi La salut mental a Barcelona ja mostra xifres on aquests percentatges han empitjorat. Les darreres dades mostren que les noies adolescents i els homes adults són els que més han empitjorat la seva salut mental durant els últims anys.

    Entre els anys 2012 i 2016, la prevalença dels problemes de salut mental va passar del 5,3% al 12,3% entre les noies que estudiaven 4t d’ESO i del 6,7% al 10,5% entre les de 2n de Batxillerat. Entre els nois les prevalences respectives van passar del 6,0% al 9,7% per als més joves i del 5,4% al 6,0% per als més grans. L’informe explica la importància de l’edat d’aquesta manera: «tot i que durant la primera infància són els nois els que presenten una pitjor salut mental, la tendència canvia a partir de l’adolescència i s’estableix una diferència que es manté en l’edat adulta i s’accentua a partir dels 45 anys».

    Les visites registrades i ateses als Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) ha augmentat d’una manera notable entre els anys 2002 i el 2016. Aquests centres van passar d’atendre unes 5.400 persones a atendre més de 12.300. Els diagnòstics per trastorn mental greu suposen el 12% del total d’atencions que fan els CSMIJ. La resta de visites, expliquen a l’informe, tenen a veure amb «un increment progressiu de la notificació dels casos, amb un increment de l’oferta i amb una millor capacitat diagnòstica, més que no pas amb un empitjorament de la salut mental».

    Pel que fa a la població d’entre 18 i 64 anys, en el període 2011 i 2016, els diferents estudis diuen que la mala salut mental ha pujat especialment en el cas dels homes, que passen d’una prevalença de l’11,5% al 16,2%, tot i que el problema continua afectant més a les dones, que passen d’un 16% a un 18,9%. En aquesta franja d’edat, entre les persones aturades la prevalença de mala salut mental supera amb escreix el 25% i en aquelles que pertanyen a les classes socials més desafavorides la mateixa prevalença és d’un 27,3% entre els homes i d’un 31,3% en dones.

    La població de més de 64 anys, entre el 2011 i el 2016 la seva prevalença de mala salut mental va passar del 13,5% al 17,6% en el cas dels homes i, tot i ser superior, va experimentar una lleugera reducció del 24,9% al 23,8% entre les dones.

    Pel que fa a les visites registrades en adults, els Centres de Salut Mental per a Adults (CSMA) van passar d’atendre unes 32.800 persones l’any 2002 a atendre unes 45.400 l’any 2016. Els diagnòstics per trastorn mental greu en aquest cas representen el 32,2% del total.

  • Davant el context actual, Irene Santiago recomana «posar les cures al centre i continuar»

    Des de Som Defensores i des d’Irídia, Centre de Defensa de Drets Humans, en coordinació amb altres agents i l’Ajuntament de Barcelona es treballa en un grup de suport jurídic i psicosocial específic dins l’Oficina per la No Discriminació. El mateix 2 d’octubre, conseqüència de la repressió patida a diversos municipis catalans només un dia abans, es va iniciar aquest operatiu de suport psicosocial i jurídic destinat a treballar situacions de vulneració de drets que s’haguessin donat durant la jornada del referèndum derivades principalment de les agressions policials. Parlem amb Irene Santiago, Directora de Psicosocial d’Irídia i membre del grup de suport psicosocial de l’Oficina per la No Discriminació, de la coordinació amb l’Oficina, les tasques que s’estan desenvolupant i les eines de resiliència que estan adquirint barris i grups.

    «Crear grups de suport mutu és una de les eines més resilients»

    Des del dia 2 el correu electrònic específic creat pels agents que participen de l’Oficina per la No Discriminació ha anat rebent diàriament comentaris, denúncies i demandes de suport. Algunes s’han vehiculat tant pel grup psicològic com el de suport jurídic. Santiago ens explica que han estat assistint a escoles i a barris a parlar directament amb les persones afectades per la repressió. En alguns d’ells, tal com s’anima des del grup, s’està iniciant una metodologia grupal per superar les situacions viscudes col·lectivament. Crear grups de suport mutu és, segons Irene Santiago, una de les eines més resilients i d’apoderament que les persones poden crear davant de situacions on les emocions siguin difícils de gestionar.

    Les visites que l’Oficina està realitzant estan dirigides tant a barris, comitès de defensa del referèndum o assemblees que ho demanen, com a escoles que van ser col·legi electoral. En aquests casos, la gestió del conflicte no va encarada només als alumnes sinó a tota la comunitat educativa i a aquelles persones que van ser presents al col·legi al llarg de l’1 d’octubre.

    En format de taller i d’una durada de dues hores, Santiago ens explica que l’objectiu principal és parlar de com trobar eines protectores, com generar espais de suport mutu i com gestionar les emocions col·lectivament. «Allò important és situar les cures al centre», comenta, «així enfortirem la nostra salut psicosocial».

    Santiago veu que, fora del que va passar el mateix 1 d’octubre, Catalunya arrossega des del dia 20 de setembre, amb la detenció de polítics i tot un dia de mobilització al carrer, una escalada del conflicte. «Aquest context desgastant fa que estiguem en un estat d’alerta continua», comenta. Pel grup de psicòlegs coordinats a l’Oficina per la No Discriminació és important doncs transmetre la idea que «es pot continuar». La barreja d’emocions que algú pugui sentir són comprensibles donat «el context desgastant que vivim». En aquest sentit, després de l’eufòria que alguns haguessin pogut viure l’1-O, la por o l’angoixa viscuda per la repressió, la impotència o la frustració, també hi ha gent que es troba davant la decepció post-ple de dimarts 11 d’octubre al Parlament. I ara, després de variar l’estat emocional respecte la situació actual, un nou impacte: estat de xoc per l’entrada a presó dels dos portaveus de l’ANC i Òmnium.

    La barreja de sentiments, contradictoris en si mateixos, provoca una barreja interna i un malestar que genera «una bola» que la persona no sap com expressar. Així, Santiago ens explica que moltes de les persones que assisteixen als tallers que ofereixen no saben descriure exactament el què pensen o senten: «si després del dia 1 això hagués parat i haguéssim passat a viure una situació de normalitat, la gent podria haver-se parat a pensar el què sent, però com això continua, seguim en tensió», comenta Santiago qui, davant d’això, anima a «que ningú s’espanti del que pugui sentir» i que es doni una mirada resilient, una mirada d’apoderament.

    «Posar les cures al centre i a continuar»

    Ens podem trobar el cas que algú no vulgui parlar, cada persona és un món i molta gent prefereix gestionar les cures des de la intimitat. L’atenció psicosocial és totalment recomanable però des d’Irídia també entenen que, com molts estudis sobre contexts de repressió diuen, la major part de la gent acaba activant les seves defenses i la seva resistència per si sol. Sigui de manera col·lectiva, en grups de suport mutu, o d’una manera més íntima i reduïda, és important, per Santiago, entendre que «podem aprendre del què ha passat i del què hem viscut». Si ho fem així, segueix Santiago: «si enfoquem el treball psicosocial cap a la resiliència i l’enfortiment, generarem eines i aprenentatge que ens ajudaran a augmentar la fortalesa emocional i cuidar la salut psicosocial».

    La tasca de l’Oficina per la No Discriminació de l’Ajuntament de Barcelona finalitzarà el 20 d’octubre però Irídia, qui té activat el Servei d’Atenció i Denúncia davant situacions de Violència Institucional (SAIDAVI), es planteja valorar si seguir amb el pla. SAIDAVI és un servei que ofereix assistència jurídica i psicosocial a les persones que pateixen situacions de maltractament en el marc del sistema penal català. Si ho fan, serà per donar suport a aquells grups de suport mutu que es vagin generant i a nous casos que puguin sorgir.

    Irene Santiago entén que la situació política és molt rellevant però no vol que la gent s’oblidi d’ella mateixa. «Hi ha gent que sent que té una responsabilitat política i no crea espais de cures perquè prefereix seguir treballant, però això no és incompatible», comenta Santiago. A més, suggereix que es pot fer feina política «d’una manera més cuidada». Davant el context actual, «posar les cures al centre i a continuar!»

     

     

  • Les persones que pateixen una malaltia mental encara viuen marginalitat a la feina

    Associacions de pacients i familiars han reclamat en el Dia Mundial de la Salut Mental que el mercat laboral sigui més inclusiu i es pugui acabar així amb la marginalitat. Una de les dificultats que pateixen les persones amb algun tipus de trastorn o malaltia mental és la incorporació al mercat laboral. Des d’entitats com Salut Mental Catalunya o la plataforma Clúster Salut Mental, que agrupa diverses associacions però també empreses i institucions, creuen que la feina és un element cabdal i que s’ha de tractar com un factor terapèutic. Així, adaptar les jornades laborals o fer una reincorporació progressiva a la feina després de la baixa són algunes de les mesures que proposa el sector.

    Flexibilitzar les jornades laborals per a les persones que pateixin algun tipus de trastorn o malaltia mental, segons diverses associacions, ajudaria al col·lectiu a sortir de la sensació de la marginalitat que pateixen. La flexibilització implicaria jornades més reduïdes o tornar d’una baixa laboral progressivament. En aquest sentit, Pere Bonet, president del Clúster Salut Mental Catalunya, creu que després d’una baixa prolongada, una persona amb una malaltia mental no pot incorporar-se al mateix ritme que abans de patir la malaltia però amb una incorporació progressiva, el seu retorn al mercat laboral seria més satisfactori. En el mateix sentit, Marta Poll, directora de la Federació Salut Mental Catalunya, creu que cal atendre als pacients anant més enllà del tractament i la curació mèdica. La feina és doncs un element molt important.

    Des de Clúster Salut Mental animen a implementar el Pla de Salut Mental que en principi preveia més pressupost per a la contractació de serveis relacionats amb la salut mental des del Departament de Salut. Si això s’acabés complint, creuen que això ajudaria a tenir més «iniciatives per a la lluita contra l’estigma del col·lectiu, ja que, des de l’entitat es proposa dedicar-los a l’atenció comunitària per ajudar a la integració de les persones».

    El Comitè organitzador del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 va suspendre l’acte que tenia previst en contra la vulneració de drets l’1-O

    Ahir, en aquest mateix diari, el Comitè organitzador del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 publicava un article d’opinió on explicava que no celebrarien aquest dia a Girona tal i com estava previst. Ho van anular perquè «el lema d’enguany, Salut mental, a la comunitat i a la feina, aposta per la defensa d’una societat més justa, més inclusiva, que respecta els drets i la diferència, generadora d’oportunitats per a les persones». Opinen que a partir del que va passar el passat 1-O durant la realització del referèndum i «atesa la situació d’excepcionalitat que està vivint el nostre país i la seva gent», no podien celebrar res. «Fa anys que lluitem per la promoció i defensa dels drets de les persones que pateixen problemàtiques de salut mental i avui ens toca revisar la lluita pel respecte als drets fonamentals de tota la ciutadania», comenten en el citat article.

    El Comitè organitzar del Dia Mundial de la Salut Mental 2017 està conformat per Salut Mental Catalunya, l’Associació Família i Salut Mental Girona i comarques, la Fundació Drissa, l’Institut d’Assistència Sanitària de Girona i la Fundació Tutelar de les comarques gironines. Totes elles tanquen l’article afirmant que «la vulneració de drets té un impacte directe sobre la vida de les persones i sobre la seva salut, també la mental […] Els drets humans són eines de canvi i transformació social i no els podem malmetre. Una societat justa i cohesionada cal que els defensi i els promogui. I per això avui no podem celebrar res. Però continuarem lluitant cabuts i persistents contra la vulneració dels drets i la conquesta de la ciutadania plena».

  • Amb els drets vulnerats, la salut mental no celebra res

    El dissabte 7 d’octubre prop de 2 milers de persones amb problemes de salut mental, les seves famílies, professionals i agents i institucions implicades havien de reunir-se, en aquesta ocasió, a la ciutat de Girona per celebrar junts el Dia Mundial de la Salut Mental el 10 d’octubre. Aquest any això no serà possible, les entitats organitzadores (Salut Mental Catalunya, l’Associació Família i Salut Mental Girona i Comarques, la Fundació Drissa, l’Institut d’Assistència Sanitària de Girona i la Fundació Tutelar de les Comarques Gironines) hem decidit suspendre els actes programats durant tota una setmana incloent l’acte central previst pel passat dissabte dia 7.

    El lema d’enguany, Salut mental, a la comunitat i a la feina, aposta per la defensa d’una societat més justa, més inclusiva, que respecta els drets i la diferència, generadora d’oportunitats per a les persones. Arran dels fets succeïts el passat 1 d’octubre a Catalunya, i atesa la situació d’excepcionalitat que està vivint el nostre país i la seva gent, hem decidit que no podíem celebrar res. Fa anys que lluitem per la promoció i defensa dels drets de les persones que pateixen problemàtiques de salut mental i avui ens toca revisar la lluita pel respecte als drets fonamentals de tota la ciutadania.

    Un dia encara no prou llunyà, les persones amb un problema de salut mental van ser ciutadans privats d’identitat i de paraula. Persones excloses i recloses. Els seus drets anaven per ramals sinuosos i allunyats dels de la resta. La història recent ens il·lustra en conquestes molt significatives per apropar-los als drets bàsics, com va ser la llei Basaglia a la Itàlia dels anys 70, que va dictar el tancament dels hospitals psiquiàtrics (vigents encara a alguns territoris de Catalunya) i la prohibició d’internar ningú de per vida en contra de la seva pròpia voluntat, o la Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat (2006) de l’ONU que va més enllà i suposa un nou marc en relació a la promoció dels drets, il·lusionant i ambiciós, que encara planteja grans reptes a assolir.

    Hereus, i orgullosos, d’aquelles conquestes, propugnem que la defensa dels drets bàsics de les persones amb un problema de salut mental, alguns tan bàsics com el de decidir sobre el propi projecte de vida, han de ser un imperatiu legal i ètic. Ho és per salut, perquè quan les persones exerceixen la seva ciutadania, el seu patiment disminueix i parlem d’un apoderament major, però també ho és per justícia social, per dignitat i per democràcia. Per salut de la democràcia.

    Aquests dies, però, assistim esfereïts i perplexos a un nou escenari on la societat catalana en el seu conjunt ha estat víctima d’una vulneració indiscriminada d’alguns dels seus drets més fonamentals. Aquesta situació d’excepcionalitat, doncs, ens impedeix enguany trobar-nos amb motiu del Dia Mundial de la Salut Mental, una trobada festiva i reivindicativa que cada any ens serveix, per una banda, per posar en valor la conquesta de drets de les persones al voltant de valors com la igualtat d’oportunitats, la llibertat d’expressió i d’opinió, el reconeixement de la diversitat, la salvaguarda de la integritat física i emocional, o la inclusió plena de totes les persones en la comunitat i, per l’altra, per assenyalar mancances, necessitats i reptes.

    La vulneració de drets té un impacte directe sobre la vida de les persones i sobre la seva salut, també la mental. Per això avui sentim dolor i impotència, però sobretot molta tristor. Els drets humans són eines de canvi i transformació social i no els podem malmetre. Una societat justa i cohesionada cal que els defensi i els promogui. I per això avui no podem celebrar res. Però continuarem lluitant cabuts i persistents contra la vulneració dels drets i la conquesta de la ciutadania plena.

  • «S’esperen un boig, però s’adonen que ets normal»: aules que trenquen el tabú de la salut mental

    “Als 13 o 14 anys vaig estar molt fumuda. Estava grassoneta i a causa del meu físic vaig començar a patir bullying a l’escola, llavors vaig dir que mai més, vaig començar a perdre pes, vaig passar de 90 a 47 kilos, i al mateix temps em vaig anar allunyant de tothom. Jo era de treure bones notes i vaig passar a treure cincs, no volia que ningú m’estigués a sobre, tenia amigues i les vaig passar a considerar enemigues perquè es preocupaven per mi però jo creia que l’únic que volien és que tornés a ser una bola”. ¿L’assetjament va ser la causa del trastorn alimentari o a l’inrevés? “Causa i conseqüència, tot anava lligat”, afirma la Niobe.

    Ella ara té 25 anys, treballa, té parella i amigues, i se sent especialment realitzada perquè pot compartir la seva difícil experiència amb alumnes de tercer d’ESO gràcies al programa What’s Up: Com vas de salut mental?, engegat fa un parell d’anys pel Departament d’Ensenyament i l’ONG Obertament, entitat especialitzada en la lluita contra l’estigma sobre les persones amb problemes de salut mental en qualsevol àmbit social. “Es tracta de trencar el tabú i que a l’escola els alumnes puguin parlar sobre com se senten, aquest és el primer pas”, comenta la Niobe, que afegeix que l’experiència li ha servit “per reconciliar-me amb la Niobe adolescent”.

    What’s up es defineix com una proposta pedagògica que involucra l’equip docent mitjançant la “infusió curricular” per la normalització de la salut mental. Aquesta infusió consisteix en l’aplicació de 9 unitats didàctiques corresponent a 6 àmbits competencials (matemàtic, lingüístic, cultura i valors, cientificotecnològic i educació física) en les quals, a la vegada que se segueix el contingut curricular corresponent, s’aborda el tema de la salut mental. Per exemple, a classe de català s’organitza un debat amb un presentador, un jurat, i diversos grups d’alumnes on l’objectiu és l’ús correcte de la llengua però el tema de debat és la salut mental.

    Al final d’aquestes unitats didàctiques –cada centre decideix quantes i com les utilitza o si hi introdueix alguna adaptació– es fa una sessió amb el testimoni. “Els alumnes esperen un boig, llavors et veuen entrar, t’escolten i s’adonen que ets una persona normal; per ells això és un primer xoc”, explica la Niobe. Durant la xerrada, afegeix, “surten coses molt maques i molts alumnes et diuen que per fi poden parlar d’allò que els preocupava, que és el que jo no vaig fer, jo m’ho vaig callar fins que vaig explotar”.

    Alumnes de tercer d’ESO

    El programa –que també compta amb el suport de l’obra social La Caixa– s’adreça als alumnes de Tercer d’ESO perquè, segons els responsables d’Obertament, el 75% dels problemes de salut mental s’inicien a l’adolescència. El curs passat van arribar a 1.500 alumnes de 24 instituts repartits en les comarques de l’Urgell, Anoia, Baix Llobregat, Bages i Barcelonès. Aquest curs la previsió d’Ensenyament és que el programa arribi a 3.500 alumnes de 60 centres d’educació secundària, i a mig-llarg termini la idea és ampliar-lo a altres cursos de l’ESO o fins i tot de primària i entitats de lleure. Com a testimonis compten de moment amb 34 persones, una de les quals és la Niobe, que té tota la intenció de seguir fent-ho.

    En la presentació del programa What’s Up, feta fa uns dies a Barcelona, els seus responsables van assegurar que tots els centres on es va implementar el curs passat pensaven repetir-ho aquest any, i que s’havia constatat una disminució significativa en estigma i discriminació en els instituts on s’havia aplicat (avaluant-ne cinc d’ells i cinc on no s’havia fet).

    Empar Llopis, coordinadora d’ESO de l’institut Ventura Gassol de Badalona, recorda que el seu claustre va rebre la proposta d’implementar el programa amb moltes reticències, malgrat que des del Departament els van dir que per fer-ho no calia ser expert en salut mental. Al final, però, l’experiència ha estat molt satisfactòria. “Els professors ens vam adonar que coneixem moltes coses dels nostres alumnes però a la vegada en desconeixem moltes altres, que intentem treballar les emocions però no sempre hi arribem”, explica Llopis, per a la qual el moment àlgid del programa és la visita del testimoni: “El torn de preguntes es va quedar curt, als alumnes els va tocar la fibra i van sortir molt conscients que un problema de salut mental el pot tenir qualsevol”.

    Trencar el tabú, asseguren des d’Obertament, permet identificar el malestar emocional i a acceptar-lo, tant pel qui el té com per part dels seus companys, també provoca que hi hagi més alumnes que recorrin al suport del seu tutor o del psicopedagog del centre o que apareguin espais de confiança on surtin experiències que fins el moment havien estat silenciades.

    Segons un estudi sobre estigma i discriminació als entorns educatius fet per Obertament i corresponent a l’any 2016, al voltant d’un de cada tres alumnes amb trastorns mentals han patit algun tipus de discriminació a l’escola per part dels seus companys, ja sigui evitació i rebuig (14,3%), sobreprotecció i control (10,8%) o escarni (10,8%). En un percentatge inferior, també n’hi ha que pateixen aquesta discriminació per part del professorat. Això fa que més de la meitat ocultin el diagnòstic, als companys i als professors, si bé no sempre ho aconsegueixen, la qual cosa desemboca sovint en abandó dels estudis o canvi de centre.

  • «El mur de rebuig que es troben els refugiats a Europa pot afectar molt la seva salut mental»

    Nabil Sayed-Ahmad Beiruti és un psiquiatre d’origen sirià instal·lat des de fa anys a Andalusia, on ha treballat en serveis de Salut Mental Comunitària en l’àmbit de la migració i on ha col·laborat amb l’Agència Andalusa de Salut Pública. Tot i que ara està jubilat és membre d’associacions i ONG en l’àmbit de la salut, la solidaritat i els drets humans i és a Barcelona perquè és un dels ponents del 6è Congrés Català de Salut Mental, que sota el títol «Migracions, exili i refugi: Drets Humans i Salut Mental» se celebra aquests dies a la ciutat. La recepta, segons ell, per disminuir els riscos derivats de les migracions -un dels objectius del Congrés- és tan senzilla com complexa: «Aplicar el sentit comú, facilitar a les persones migrants i refugiades l’acollida i ajudar-les a recuperar la seva dignitat. Tot això són factors de salut».

    Com influeix un procés migratori en la salut mental de la persona que el viu?

    És una pregunta molt difícil de contestar. Sempre he defensat que el que és el procés migratori en si no és cap causa de malaltia, no és un factor patogen, sinó fins i tot el contrari: és un procés favorable, pot ser una experiència molt enriquidora, i ho dic per la meva experiència personal. El que més pot influir en el benestar de la persona, en la seva salut mental, és el context. Si el context és desfavorable, de vulnerabilitat, és diferent i pot haver-hi estrès i malaltia.

    Com l’exili, la recerca d’asil polític o el refugi d’una guerra, migracions forçoses?

    El cas dels refugiats és un cas de migració forçosa però també els migrants econòmics, perquè ningú vol deixar el seu país. En el cas dels refugiats cal tenir en compte els factors fins i tot pre sortida: vénen d’un lloc hostil, on hi ha violència i d’on ja vénen amb multitraumes. Si la seva sortida és un procés d’arribada i assentament favorable potser no hi hauria problemes vitals i els únics que hi hauria es podrien recuperar. No obstant això, la realitat és una altra: rutes perilloses, tractes vexatoris, fins i tot violacions o abusos sexuals. I quan arriben a Europa es troben un mur de rebuig i això pot afectar molt la seva salut mental. Ja vénen amb una sèrie d’estressors d’origen i en el camí, porten una càrrega d’angoixa, ansietat i frustració d’expectatives molt forta. Aquesta tríada pot afectar de forma seriosa la salut mental de la persona, causant ansietat, reaccions depressives o fins i tot derivar en malalties més importants si no s’ajuda aquestes persones a superar-ho.

    Molts refugiats, alguns provinents de Síria, no saben quin és el camí i viuen en una espera permanent, atrapats en camps a Grècia.

    He tingut l’ocasió d’atendre persones que vénen d’allà i la capacitat de resistència d’aquestes persones acaba minvant pel que hem comentat: l’angoixa, els estressors, etc. però també pel context de fustigació, rebuig, estigmatització o de fer-los sentir culpables. He vist gent amb reaccions de suspicàcia o de paranoia per por de ser agredits. Fins i tot hi ha gent propera que ha decidit tornar al seu país d’origen perquè prefereixen morir sota les bombes que viure així. Els camps que tots hem vist a la televisió…si ja vénen amb múltiples traumes, se’ls afegeixen més. Hi ha una pèrdua important de la dignitat humana i quan una persona perd la seva dignitat perd la seva humanitat i aquesta capacitat d’afrontament, de resiliència, s’esquerda.

    Sayed-Ahmad durant l’entrevista abans del Congrés. / © SANDRA LÁZARO

     

    Com repercuteix en aquestes persones no saber què passarà demà?

    Quan se’ls tracta com a delinqüents o se’ls fica en centres d’internament amb normes rígides, això és molt dolorós però també ho és el procés d’espera. El refugiat busca pau i protecció i quan arriba i no la troba, la incertesa va a poc a poc minant la capacitat de resistència de la persona. Tot això va afectant la persona i causant reaccions depressives, apatia, fatiga cognitivoemocional, mal humor, falta d’atenció, reaccions psicosomàtiques…

    Vostè ha col·laborat durant anys amb l’Escola Andalusa de Salut Pública. Ha vist una evolució en el tipus de problemàtiques de salut amb què es troben els migrants? Ha requerit aquesta evolució una actualització professional per abordar nous problemes?

    Els professionals de la salut mental, especialment la comunitària, hem d’estar sempre al dia dels canvis socials que hi ha perquè requereix una forma diferent d’abordatge. Ara bé…aquí a Espanya no han arribat refugiats.

    Molt pocs, sí.

    Llavors és veritat que pel fet que hagin arribat pocs aquí no hem vist tant aquesta evolució per la qual preguntes. Però sí que hem vist molt canvi en els migrants econòmics a partir de la crisi econòmica. La crisi ha colpejat a molta població, sobretot la població feble, i la migrant és la més feble dels febles. Amb la crisi ha disminuït la quantitat de població migrant fins i tot. On jo treballava [Roquetas de Mar, Almeria] era al voltant d’un 30% i ara és el 25%. Gent que tenia ja la seva feina, papers en regla, el seu permís…i ho van perdre. Hem observat això i que de cop i volta aquestes persones visquin de forma amuntegada, una major frustració d’expectatives, l’angoixa o la por davant la incertesa del futur, etc. Però sobretot el major de tots és la por a perdre els papers. A més, amb eufemismes administratius com «situació irregular sobrevinguda».

    També hem notat com això afecta de forma diferent el migrant segons si té un suport afectiu. Hem vist un augment de crisis psicòtiques sobretot en xavals joves subsaharians. El migrant subsaharià ve sol i aquí hem vist molta angoixa precisament per la manca d’una xarxa afectiva familiar. En els nord-africans, en canvi, la migració és més tipus familiar. No es tracta només de família nuclear sinó també d’oncles o ties, família gran.

    Vostè ha participat en projectes de salut comunitària orientada a migrants. Com podem definir la salut comunitària?

    Salut comunitària vol dir treballar amb la comunitat, no per a la comunitat. Treballar amb els migrants i no per als migrants. Treballar amb els recursos i fer-ho en xarxa amb els agents formals i sobretot no formals; amb la parròquia, amb associacions, etc. La salut és un bé comú que neix de la societat, així que no estem parlant de salut com a absència de malaltia.

    En què consisteix el programa d’acció comunitària per millorar la salut mental de migrants que es va implementar a Roquetas?

    El programa d’atenció a la població immigrant és un programa transversal, que no substitueix programes existents; no és una xarxa paral·lela, al que sempre m’he negat. És un programa que intenta integrar la salut mental en el conjunt dels dispositius. Treballa amb serveis socials dels ajuntaments, amb ONG, etc. llavors hem format una xarxa on treballem tots alhora per atendre els malalts que ho necessiten. Amb aquest programa es pot derivar directament des de qualsevol ONG o associació, no cal que sigui des del metge de família.

    Sayed-Ahmad ha treballat durant anys en projectes de salut comunitària. / © SANDRA LÁZARO

    A Catalunya fa mesos l’Institut Docent i de Recerca Sant Pere Claver va organitzar una jornada per reflexionar sobre l’atenció a la salut mental dels refugiats. Els psicòlegs i psiquiatres que van participar-hi demanaven més professionalització en els serveis d’atenció de salut. Coincideix en aquesta reivindicació?

    Sí, és clar, encara que tampoc cal diferenciar molt el que és l’atenció entre refugiats i migrants. Al cap i a la fi, el que hi ha darrere són persones que pateixen i el sofriment humà és igual a tot arreu. Quan la persona plora, plora aquí, a Síria i on sigui. I el mateix a l’inrevés, quan està alegre i riu. On jo vaig treballar tenim força experiència en adaptar els serveis a la diversitat cultural. Però cal adaptar els serveis en el seu conjunt, incloure un model intercultural, dialògic (que hi hagi diàleg i escolta entre usuaris i professionals). Moltes vegades tenim el mecanisme defensiu de dir «no entenc la seva cultura» o la famosa barrera lingüística, que moltes vegades és falsa. A Andalusia per exemple hi ha el telèfon de multitraducció, a tres bandes. És important no caure en el llaminer parany de crear xarxes paral·leles perquè això és una relliscada sense fi. Decideixes fer una xarxa per a immigrants, després una altra per a refugiats…arribarà el moment en què voldrem posar xarxa per marroquins, una altra per a subsaharians…La tendència ha de ser a la inclusió, a l’adaptació dels nostres serveis a la diversitat per anar vencent barreres culturals i lingüístiques mútues. Per exemple, en la cura del nen sa, de la dona embarassada…Cal escoltar i entendre com viuen en la seva cultura el part i el postpart, etc. i fer aquest mestissatge per assegurar la col·laboració de l’usuari per adaptar-lo. Molta gent pensa que en salut mental cal crear una nova psicoteràpia, i no.

    L’objectiu del Congrés que té lloc aquests dies a Barcelona és construir propostes capaces de disminuir els riscos derivats de les migracions i millorar la convivència i la cohesió ciutadana. Quin tipus de propostes podrien contribuir a això?

    Aplicar el sentit comú, que com deia un autor és el menys comú de tots els sentits. Intentar també aplicar principis ètics, bona acollida, facilitar a les persones migrants i refugiades l’acomodar-se i l’elaboració de vincles amb el seu context social nou sense renunciar als vincles amb els seus semblants i gent de la seva cultura. Ajudar-lo a recuperar la seva dignitat, solidaritat afectiva. Per exemple, que no passin coses com denuncien algunes ONG que han trobat dificultats d’ubicar refugiats en pisos perquè els propietaris no volen llogar-lo. Evitar al màxim la retòrica de la por i facilitar la convivència, acceptant les diferències. Tot això són factors de salut.

  • «Estem perdent el dret a la ciutat i això té implicacions en la salut mental i física»

    46 famílies perden casa seva cada dia a Catalunya, segons les dades del Consell General del Poder Judicial, quasi 10 al dia només a la ciutat de Barcelona. Els preus dels lloguers es troben en màxims històrics, amb una mitjana de més de 800 euros a Barcelona, amb una pujada creixent des de l’any passat d’un 11,69% d’increment, segons dades de la Generalitat. I la proliferació de pisos turístics expulsa a la població dels barris més cèntrics, apartant-los cap a la perifèria de la ciutat. Tot això està comportant que moltes persones es vegin forçades a deixar casa seva, sigui per un procés de gentrificació o per impagament de lloguer o hipoteca. Parlem amb Hugo Vásquez-Vera i Andrés Peralta, investigadors en el Grup de Recerca en Habitatge i Salut de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, sobre les conseqüències que té per la salut, física i mental i de canvi d’hàbits, passar per un procés de pèrdua de l’habitatge.

    Què entenem per habitatge?

    Hugo Vásquez-Vera (H.V.): Un habitatge és molt més que la part física. És un refugi, un lloc de protecció i de seguretat. Involucra aspectes socials molt rellevants. Allà aprenem a relacionar-nos, a entendre que hi ha unes normes, ens dóna seguretat, ens fa estar bé, augmenta l’autoestima… Tots aquests aspectes moltes vegades es deixen de banda i només es té en compte l’aspecte físic. Per altra banda, l’habitatge també involucra el barri. Això és molt rellevant a l’hora de parlar de l’accés als serveis públics, al transport, a les escoles, als llocs de feina… Tot això s’ha de tenir en compte en la definició més integral de l’habitatge.

    Quines conseqüències té per la salut trencar amb l’habitatge, com per exemple quan hi ha un desnonament?

    H.V.: Primer de tot cal tenir en compte que la salut de la gent està influenciada per aspectes socials, polítics i econòmics, no només per la sanitat o pels medicaments. Aquests aspectes socials són els que més impacten a la salut dels col·lectius. Quan hi ha judicis d’execució hipotecària, desnonaments, problemes d’assequibilitat o la gentrificació, tot això són processos que van més enllà de la part només física de l’habitatge. Això repercutirà directament en la salut dels afectats, tant física com mental. Hem comprovat que hi ha més probabilitat per una persona que està vivint un desnonament desenvolupi depressió, ansietat, estrès psicològic i fins i tot idees suïcides. El 2014 vam fer un estudi amb la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) on miràvem la situació de salut de la gent de la Plataforma comparat amb la població general. Vam trobar xifres com que algunes dones presentaven una probabilitat del 90% de presentar problemes de salut mental, en comparació del 15% de les dones de la població general.

    Per tant, els efectes en homes i en dones són diferents?

    H.V.: Sí. En la societat heteropatrialcal en la qual vivim, les dones tenen pitjors efectes en la salut en un procés de desnonament. Això és perquè, en general, hi ha diferències de poder, de decisió, de càrrecs… Són una sèrie de factors que fan que hi hagi menys capacitat de control per part de la persona.

    Andrés Peralta (A.P.): Té a veure amb la divisió injusta del treball i de com es carreguen les tasques de cures a les dones. Com a col·lectiu estan més lligades a la casa. Això fa que davant d’un procés de desnonament o de tall de subministraments estan més exposades a enfrontar-se amb això en el seu dia a dia.

    També en relació a la cura dels infants?

    H.V.: El discurs que es transmet d’intentar no transmetre al teu fill tot el problema fa que l’adult responsable acumuli tot l’estrès, la tristesa i la preocupació, perquè no ho està externalitzant. Hi ha molts casos de persones que no ho han volgut compartir amb la família per por a no preocupar-los. Als fills, un procés de pèrdua de l’habitatge els afecta directament pel que fa al fracàs escolar i també perquè trenquen els vincles amb l’escola i amb els amics.

    A.P.: En el cas de pobresa energètica també es veuen directament les conseqüències pels infants, sobretot trobem pitjor desenvolupament psicomotor, a més dels resultats escolar. Quan una família es preocupa perquè ha de triar entre pagar el lloguer o comprar menjar de qualitat, o fins i tot intentar que el teu fill pugui anar d’excursió amb l’escola, això augmenta l’estrès i l’ansietat. També té una conseqüència directa en la qualitat de l’alimentació i la nutrició, ja que si una família ha de pagar els subministraments, voldrà dir que estarà gastant menys en menjar sa, com fruites i verdura.

    Per tant, estaríem parlant de problemes en la salut física i mental, però també d’hàbits saludables.

    H.V.: Els impactes en la salut mental impliquen un major risc de depressió, estrès, ansietat i augment del risc de suïcidi. Hi ha un estudi als Estats Units que demostra com la gent que està en les primeres etapes de retràs en el pagament té quatre vegades més risc de depressió que qui no té cap impagament. Pel que fa a la salut física, hi ha més risc de sobrepès i obesitat i de contraure malalties cròniques. També problemes d’hipertensió arterial i de major mortalitat per problemes cardiovasculars. El tercer punt, i això és clau, és el tema d’hàbits. Una persona que està vivint un procés de desnonament canviarà les seves conductes. Hi ha qui comença a fumar per l’estrès o que ja no podrà seguir tenint una dieta saludable. Què triaries, pagar la llum o comprar verdures? També troben casos de gent que tenien una vida saludable i feien esport que ho han deixat de fer arran del problema amb l’habitatge.

    Hugo Vásquez i Andrés Peralta, investigadors del l’Agència de Salut Pública / ©SANDRA LÁZARO

    Un dels missatges que més repeteix la PAH és que “no és culpa teva”.

    H.V.: Hi ha un problema molt gran pel que fa als desnonaments que és la sensació de culpabilitat i vergonya. Això afecta els processos psicològics per culpa d’aquesta sensació de fracàs, vergonya, aïllament… La PAH, a més de la lluita política, busca apoderar a la gent i ajudar-les a no sentir-se culpables. La sensació de no controlar el teu futur és una de les més terribles que hi ha.

    Per tant, el sentiment de grup és important pel que fa a la salut mental?

    H.V.: Seguint amb l’exemple de la PAH, per una banda hi ha un suport mutu clar, de cohesió social, de fer-te sentir acompanyat. Però hi ha un altre factor que no es té en compte en un primer moment i és que la persona que està allà s’adona que també pot ser útil per algú altre i que el pot ajudar. Això ho resignifica tot i fa que la persona torni a dotar-se d’identitat. Fa que entenguin que ells també són importants.

    A.P.: Hem de canviar de xip, com a persones i com a societat. Hem de deixar enrere la culpabilització i entendre que l’habitatge és un dret. Encara que no pagui no em poden deixar al carrer amb la meva família. No es pot negociar amb l’habitatge.

    Recentment hem vist la creació del Sindicat de Llogaters.

    H.V.Totes aquestes iniciatives col·lectives són un factor protector que atenua els efectes negatius de la crisi de l’habitatge. Pel suport social, per l’ajuda mútua, pel fet de sentir-te acompanyat, que no ets l’únic a qui li passa. T’ajuden a apoderar-te i a treure’t la sensació de fracàs i aïllament, a organitzar-te per lluitar i canviar les coses.

    A.P.: Tot va lligat. Una persona que té problemes per pagar el lloguer o la hipoteca, molt probablement també en tindrà per pagar els subministraments com l’aigua o la llum. Quan hagi de marxar del barri, segurament anirà a un menys serveis i que estarà allunyat del teixit social de la persona. A més, no pagar els deutes crea un estigma social que fa que la persona limiti les interaccions socials, causant estrès i ansietat que pot acabar ocasionant problemes físics també.

    H.V.: A la PAH les persones afectades retroben la xarxa social que han perdut. Molts han perdut els amics que tenien o els cercles per on es movien han deixat d’existir, alguns de manera traumàtica i altres que per situacions de la vida o per haver marxat del barri. Totes les iniciatives socials que promoguin la integració, la cohesió i el treball conjunt, com la PAH o el Sindicat de Llogaters, en termes de salut col·lectiva són molt necessaris.

    Com afecta saber que un contracte de lloguer pot vèncer al cap de tres anys i poden renegociar-se les condicions del contracte?

    H.V.: El lloguer aquí s’ha precaritzat molt i ara per ara no és una alternativa segura i sostenible. Amb la finalització d’un contracte, i amb l’estrès de la possible pujada de preu, el llogater té dues opcions. O et quedes en aquell pis i, com que no pots pagar, t’enfrontes a un desnonament, o marxes i busques un pis assequible a l’extraradi. Però això voldrà dir trencar amb l’entorn, com els veïns, l’escola, la feina o les activitats. Estem perdent el dret a la ciutat i això té implicacions directes en la salut.

    A.P.: Establir un projecte a llarg termini, quan tens un lloguer de tres anys, és molt difícil. Costa establir vincles i crear projectes, perquè no saps que et passarà en un futur pròxim. La gent es veu obligada a anar canviant de pis cada tres anys i això et fa perdre seguretat i estabilitat.

    Andrés Peralta / ©SANDRA LÁZARO

    Un barri amb una alta taxa de desnonament, com per exemple Ciutat Meridiana, quines conseqüències té pel conjunt de veïns?

    H.V.: En un barri que té una alta taxa de desnonaments, no només afecta la salut dels que estan afectats directament, òbviament, sinó també dels veïns del barri que no estan afectats per processos hipotecaris. Es veurà perjudicada la salut de tothom per motius com ara l’efecte de les cases buides. Això pot portar a disminuir la qualitat de la infraestructura pública, dels serveis, a augmentar la sensació d’inseguretat… Tots aquests efectes al barri perjudicaran la salut de les persones.

    A.P.: A això cal afegir-hi l’estigma que es crea al barri. La sensació d’orgull de barri es perd. A més del teixit social del barri que també es perd. Tot i això, però, contrasta amb el fet que es creen processos de reivindicació veïnal que aconsegueixen unir els veïns per lluitar contra el sistema. Això no vol dir que les condicions no es deteriorin, però sense el teixit social els resultats i els efectes encara serien pitjors. Parlant amb gent de la PAH, ells defineixen el teixit social com un factor de protecció davant de tots els problemes i els efectes negatius en la salut.

    Què pot fer l’administració per millorar la salut, en relació a l’habitatge?

    H.V.: Cal entendre que la salut està influenciada per aspectes socials, econòmics i polítics, més allà de la sanitat i de l’atenció al CAP o a l’hospital. Quan es fan polítiques públiques s’han de tenir en compte quins seran els efectes que això tindrà per la salut. Per això recomanem augment del parc de lloguer social, fomentar lleis que permetin contractes de lloguer més estables, potenciar la dació en pagament, escriure lleis que apuntin cap als subministraments i la pobresa energètica, la regulació dels preus del lloguer… Són mesures que pot semblar que estan lluny de la salut, però que tenen molt a veure.

    A.P.: Una de les coses perverses del sistema d’habitatge és que moltes vegades les intervencions de les administracions, com ara fer parcs o reformar pisos, creen un procés de gentrificació. Això es deu al fet que no hi ha un parc de lloguer social o lleis que estabilitzin el preu del lloguer. Per tant no estem permetent que els veïns es quedin al barri. En el context macro que hi ha actualment, és molt difícil l’actuació de les administracions sense crear processos de desplaçament de veïns.

  • El CIE de Barcelona no proporciona l’atenció mèdica necessària als seus interns amb problemes de salut mental

    Un estudi alerta que al CIE de Barcelona els interns amb problemes de salut mental no reben l’atenció que haurien per llei. Quan un migrant entra en un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), el servei mèdic ha de fer-li un reconeixement, així com un informe de lesions. L’objectiu d’aquest procediment és poder identificar persones malaltes, físicament o mentalment, i veure quin tractament necessiten o si és preferible que siguin traslladades a un hospital.

    No obstant això, segons la Fundació Migra Studium, entitat que visita amb regularitat el CIE de la Zona Franca de Barcelona, ​​durant els dos últims anys han trobat interns amb trastorns psíquics al costat d’altres que no tenen, una situació que va en contra de la normativa vigent. El Govern espanyol ha reconegut aquest mateix dimecres que no està complint amb el reglament en aquest sentit en els CIE d’Algesires i Tarifa. A això caldria sumar-li, segons Migra Studium, el de la capital catalana. El que estableix la normativa és la «separació de la resta dels interns» d’estrangers que presentin una malaltia física o psíquica.

    A més, tal com apunta l’informe, la situació d’aquests malalts és la causa, de vegades, de «greus distorsions en la convivència» amb la resta d’interns, amb la policia i amb el personal del CIE. Quan es donen aquests conflictes, l’entitat denuncia que no es té «prou en compte» l’estat de salut de les persones, ni en la sol·licitud policial de l’internament ni en l’autorització judicial. Pel que asseguren que hi ha «greus deficiències» en l’atenció mèdica de les persones amb problemes de salut mental dins del CIE.

    En les visites de l’entitat al CIE també han trobat casos de persones amb VIH i malalties cròniques. A finals de març es van donar a conèixer dos casos de tuberculosi, una malaltia molt contagiosa, al CIE de Barcelona.

    El Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, així com el relator especial sobre Drets Humans dels Migrants, avisen que la privació de llibertat és perjudicial per a les persones amb algun tipus de discapacitat física o psíquica. A més, tornar-les al seu país d’origen interromp el tractament i el seguiment que s’està fent a aquestes persones. El Síndic de Greuges considera que el CIE «no garanteix l’atenció psiquiàtrica que requereix l’intern», en referència a Hoecein, un jove que va presentar «idees suïcides» i que havia estat en tractament psiquiàtric a l’hospital de Sant Boi.

    Avui dia, es desconeix quin percentatge suposen els interns amb problemes de salut mental dins dels que dormen diàriament en aquests centres. L’any 2016 van passar 640 persones pel de Barcelona.

    Manca d’accés continuat a l’atenció mèdica

    Una altra de les denúncies de Migra Studium és que l’atenció mèdica als CIE està lluny de ser 24 hores al dia, tal com estipula el reglament d’aquests centres. Haurien d’estar preparats per a una «atenció permanent i d’urgència» en l’àmbit mèdic i també farmacològic, però, en canvi, des de la plataforma Tanquem els CIE asseguren que l’atenció és únicament als matins, de 9 h a 15 h, de dilluns a divendres.

    La no existència d’atenció sanitària fora dels horaris previstos, el poc temps d’atenció, el desconeixement per a la sol·licitud de visat… Són algunes de les queixes que han transmès els interns a la fundació i que plasmen en l’informe. No obstant això, en general, i segons Migra Studium, els interns valoren com «correcta» l’atenció rebuda.

    Sí que es queixen de la manca de roba, calçat i productes d’higiene personal. La queixa més generalitzada i reiterada és en relació a l’alimentació, ja sigui per repetició de pastes i fregits o per l’absència de menús adaptats per celíacs, diabètics o hipertensos. L’entitat assegura que molts interns diuen haver perdut pes a causa de la mala alimentació del centre.

    Dificultats en l’accés al part de lesions

    Les últimes protestes al CIE de Barcelona van tenir lloc en els mesos d’octubre i novembre de l’any passat. Des de Tanquem els CIE es va demanar una investigació sobre possibles agressions a interns després del motí. Dos interns consultats per la plataforma van denunciar agressions durant el trasllat a la seva cel·la després de l’intent de fugida. De les prop de 40 persones que van participar en les protestes, 35 estaven sent visitades per Migra Studium i, asseguren, que únicament en un cas van poder accedir a l’informe de lesions. Encara que segons estableix el reglament del CIE s’ha de redactar un informe de lesions de cada intern, tant en el moment d’ingrés com el de sortida, els interns relaten dificultats per accedir al seu propi informe de lesions.

    267 de les 290 agressions sofertes pels interns en els Centres d’Internament d’Estrangers de tot l’Estat van tenir lloc al de Barcelona, ​​segons dades del Govern. No obstant això, aquestes xifres no distingeixen entre interns que han resultat ferits «com a conseqüència de l’agressió d’un altre intern» o per «lesions causades en els enfrontaments amb la Policia Nacional».

  • El Diari de la Sanitat compleix un any al servei del dret a la salut

    Avui fa un any El Diari de la Sanitat començava a caminar coincidint amb el Dia Mundial de la Salut, que se celebra el 7 d’abril. Ho feia gràcies al suport inicial de persones individuals que confiaven que era necessari un mitjà independent que des de la defensa del dret a la salut informés sobre temes de salut pública, sanitat i política sanitària, entre altres. Avui seguim en la defensa de drets fonamentals i ho fem amb el suport dels nostres lectors.

    Durant el nostre primer any de vida hem escoltat les veus que ens han assessorat des de l’expertesa i hem volgut posar el focus en aquells temes menys visibles en la premsa generalista com ara els determinants socials de la salut, la salut mental o l’Atenció Primària. Entrevistes al president de la Federació Salut Mental Catalunya Israel Molinero, la gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) Carme Borrell o el psiquiatre Joseba Achotegui en són exemples. Així com també reportatges com Acció comunitària per combatre les desigualtats en salut als barris més desfavorits, La pobresa energètica:una amenaça per a la salut o La soledat no volguda en gent gran: un factor de risc per a la salut mental, entre altres.

    També hem intentat seguir i explicar de manera entenedora els canvis més importants a nivell polític que afecten directament o indirectament la salut de les persones. Durant els darrers mesos hem explicat, per exemple, com serà el nou ‘Big Data’ sanitari català i hem donat claus per entendre el col·lapse a les urgències dels hospitals. També hem analitzat com la Generalitat està duent a terme l’anomenat procés de desprivatització de la sanitat pública o quins són els escenaris possibles amb l’Hospital General de Catalunya. Per aprofundir més en l’actualitat política hem parlat en llargues entrevistes amb el mateix conseller de Salut, Toni Comín, i amb la comissionada de Salut a l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa.

    Per altra banda, i com no pot ser d’una altra manera, ens hem fet ressò de les lluites ciutadanes i professionals que reivindiquen una sanitat pública de qualitat i universal. Hem parlat de les demandes dels treballadors de l’Atenció Primària (Amb el cas de Can Vidalet com exemple), de les demandes de llargues esperes per ser operat o visitar l’especialista, de les signatures perquè es tanqui Barnaclínic, de la temporalitat dels contractes de les infermeres i els metges o de la situació de les urgències a l’Hospital Vall d’Hebron o a Sabadell, entre altres. A més a més, hem seguit de prop la lluita de plataformes que denuncien casos d’exclusió sanitària o facturació il·legal, com el de la Sabrina Piras, que va passar mesos sense saber que tenia càncer per culpa de l’exclusió sanitària.

    Per últim, i d’això n’estem molt orgulloses, durant aquest any de vida hem comptat regularment amb col·laboradors i col·laboradores -cada vegada més- per a la secció d’Opinió que han donat el seu punt de vista expert, aportant així valor afegit als temes d’actualitat que hem anat tractant i generant debat al voltant. Si bé és cert que desitgem incorporar més veus femenines, confiem que en un futur ho aconseguirem.

    Un any en xifres

    Durant els últims dotze mesos, hem registrat 209.604 sessions i 283.809 pàgines vistes i hem superat els 150.000 usuaris. De mitjana, per tant amb pics pronunciats que coincideixen amb determinats articles, cada mes hi ha prop de 15.000 usuaris que visiten almenys una vegada el nostre web. En xarxes socials – d’on provenen la majoria dels usuaris- hem acumulat durant el primer any de vida gairebé 1.800 seguidors a Twitter i gairebé 3.000 seguidors a Facebook. Al butlletí que enviem cada setmana ja s’hi han subscrit més de 800 persones, associacions i entitats diverses.

    Tot i que les xifres són modestes, podem estar molt satisfetes del que hem aconseguit en un any i necessitem del vostre suport per continuar fent-nos un lloc i ser definitivament un mitjà referent per informar-se, com ja ho som per actors clau del sector.

    Com ens pots ajudar?

    • Fes possible un periodisme independent: El Diari de la Sanitat, com la resta de projectes de la Fundació Periodisme Plural, és possible gràcies a la publicitat però sobretot també gràcies als mecenes. Tu decideixes quin grau d’implicació vols tenir, qualsevol ajuda és benvinguda.

    • Dóna’ns més visibilitat: Si ens vols ajudar tens moltes maneres de fer-ho. Pots començar per seguir-nos al Twitter i al Facebook i fer difusió compartint els nostres articles i ajudant-nos a maximitzar la visibilitat.

    • Sigues part de la comunitat: Apunta’t al butlletí i cada divendres t’enviarem les informacions més destacades que hem publicat en els darrers dies. Així ens ajudes a fer créixer la comunitat.

    • Comparteix informació: Per a nosaltres és important la relació amb el consell assessor i les opinions de professionals, usuaris i experts. Si tens una proposta de reportatge, entrevista o opinió ens la pots fer arribar a redaccio@diarisanitat.cat