Just Deploy It!

Autor: Blanca Blay

  • «Estem molt bé en recerca sobre VIH però molt enrere en prevenció»

    Des de l’inici de la pandèmia del VIH, 39 milions de persones han mort a causa de la sida al món. Amb tot el número de diagnòstics disminueix any rere any en els països que disposen d’un bon accés als tractaments antirretrovirals. De fet, gràcies a la recerca, avui dia l’esperança de vida d’una persona amb VIH en un país com Espanya és la mateixa que una que no en té sempre que es diagnostiqui i es tracti a temps. Un dels reptes per als investigadors ara és millorar els tractaments i aconseguir trobar una vacuna preventiva. En parlem amb Beatriz Mothe, que es dedica a la recerca en aquest àmbit a la Fundació Lluita contra la sida i IrsiCaixa, a l’Hospital Germans Trias i Pujol de Badalona.

    Com ha evolucionat fins avui la recerca o tractament des dels anys 80, quan la sida va començar a fer-se visible?

    El VIH és un virus que es va descobrir els anys 80 i de seguida al cap de poc llavors van començar a desenvolupar-se fàrmacs. Hi va haver uns primers fàrmacs als anys 90 que eren els que començaven a concebre una mica el control de la dramàtica progressió de la malaltia i a finals 90 es va descobrir que combinant alguns fàrmacs allò era la teràpia més efectiva. D’allà a avui en dia s’ha evolucionat moltíssim en qüestió dels fàrmacs disponibles, la facilitat de prendre’ls –abans era un fotimer de pastilles al llarg del dia i avui hi ha teràpies d’una pastilla al dia, la tolerància, els efectes secundaris, etc. El tractament actual limita la replicació del virus i evita la immunodepressió i al final el que fa és frenar la progressió cap a la sida. Per tant estem parlant pràcticament d’una malaltia crònica, en el sentit que si es diagnostica relativament precoçment i comences una teràpia antiretroviral efectiva estem parlant que es té la mateixa supervivència o esperança de vida que la població no VIH.

    És veritat que també hi ha una proporció de gent que es diagnostiquen molt tardanament, quan ja porten molts anys infectats sense saber-ho, perquè tenien el virus latent sense cap símptoma. I aquest són el percentatge que encara hi ha de mortalitat en el nostre entorn. Aquesta foto és radicalment diferent en altres zones del món.

    Quina és la fotografia en el món subdesenvolupat?

    Hi ha zones molt més endèmiques, amb una prevalença molt més alta i amb un accés limitat al tractament a més que els tractaments disponibles i el maneig de les malalties tampoc no són els mateixos. La foto és molt diferent: molta gent diagnosticada de forma tardana, molta sense diagnosticar, molts que tot i diagnosticats no accedeixen als tractaments, etc. és una pena perquè les eines hi són. És una malaltia que si tu la diagnostiques i la tractes bé no és un problema però si no té un pronòstic fatal. Les diferències també tenen a veure amb la població infectada. Mentre que per exemple a l’Àfrica subsahariana el nombre d’infeccions pràcticament impacten a la població heterosexual, jove, dona, aquí la gran majoria de noves infeccions s’estan produint en un col·lectiu molt concret, que és el d’homes que tenen sexe amb homes.

    Tot i tenir les eines la fotografia és molt diferent en una zona o una altra…com ho vius tu des de la recerca?

    És difícil…al final des del món desenvolupat el que pots fer és intentar entendre les peculiaritats dels virus en aquests llocs, de per què els tractaments no funcionen, fer estudis de resistència i intentar intervenir perquè les coses millorin. Evidentment hi ha moltes decisions que són polítiques...que un país decideixi no invertir en més diagnòstics en tractar les mares quan estan embarassades per no infectar als fills...és qüestió d’una inversió que no està a les teves mans. Des de la recerca només podem intentar entendre i aportar coneixement i treballem amb eines destinades a l’eradicació i el control de les malalties sense tractaments. El tractament de la malaltia avui té aquesta doble cara: és molt efectiu però és difícil d’implementar i tenim l’exemple als països subdesenvolupats, on no està arribant suficientment. Amb tot s’ha millorat moltíssim i s’han assolit unes fites enormes però hi ha moltíssima gent per tractar.

    Beatriz Mothe al seu despatx. © SANDRA LÁZARO
    Beatriz Mothe al seu despatx. © SANDRA LÁZARO

    En quin punt es troba ara la recerca, quina és la meta principal?

    Jo diria que n’hi ha dos. D’una banda tenir una vacuna preventiva que eviti noves adquisicions del VIH i per altra banda eradicar o curar la malaltia amb un tractament o una vacuna -probablement serà una estratègia combinada- que t’ajudi a eradicar el VIH sense tractament. Jo crec que hi haurà un boom important de coneixement en els pròxims anys sobre aquests aspectes. Els objectius a llarg termini, ara que ja tenim fàrmacs que van bé, són millorar els tractaments -que puguis prendre una pastilla i t’alliberis durant tres mesos per exemple, evitar l’envelliment prematur dels pacients i seguir amb la recerca en el sentit de trobar una vacuna preventiva i una terapèutica.

    Pot ser que precisament pel fet de disposar ja de tractaments eficaços interessi menys destinar esforços a la recerca?

    Jo crec que no…que simplement s’ha com redirigit una mica. Els primers anys la necessitat era que no es morissin els pacients i per tant desenvolupar fàrmacs, ara els recursos sobretot s’estan destinant a estratègies de prevenció i curació. Cal fer moltíssim més, perquè hi ha estratègies de prevenció que no s’estan implementant. De vegades la recerca demostra una cosa i políticament no s’implementa. La nostra epidèmia avui dia s’està concentrant sobretot en homes que tenen sexe amb homes i hi ha molts estudis que demostren que la presa d’antiretrovirals previs al contacte sexual pot evitar l’adquisició del VIH en aquestes circumstàncies. Això s’està implementant ja als EUA i les institucions europees i molts països han recolzat que s’hauria d’implementar i en canvi aquí hi ha una dificultat.

    Per què no s’implementa a Espanya?

    Perquè és costós, són fàrmacs que són cars i implica una logística: qui pauta els fàrmacs, qui fa el control de les persones que els estan prenent, etc. La recerca ha aportat aquest coneixement i triga molt a implementar-se, no només al món subdesenvolupat. S’estan fent esforços però molt més a poc a poc del que caldria fer perquè estem parlant que cada any tenim més de 3.000 noves infeccions. La recerca ha d’anar acompanyada d’una voluntat d’implementar, si no tota aquella recerca es queda a les revistes científiques o als laboratoris.

    Hi ha hagut assajos que hagin demostrat certa eficàcia en una vacuna preventiva o terapèutica i que no s’hagin arribat a comercialitzar? Com de lluny estem d’aquest pas?

    No. A nivell de vacuna preventiva, l’última que ha demostrat una eficàcia és una que es va testar a Tailàndia el 2009, que és l’assaig tailandès, i que l’eficàcia que es va demostrar era d’un 30% i la protecció era a curt termini: era una mica més alta al cap de poc d’haver rebut la vacuna però veies que l’eficàcia s’anava perdent al cap d’un o dos anys. Aquest no és un resultat que permeti comercialitzar un producte, ni de bon tros, però sí que és un primer senyal per dir: ‘tenim quelcom que funciona i hi hem de seguir treballant’. Des de llavors s’han fet molts estudis i aquesta setmana s’ha anunciat que s’inicia un assaig molt semblant a Sud Àfrica amb els mateixos candidats a vacuna. En el món de les vacunes es parla que perquè una vacuna arribi a mercat han de demostrar una eficàcia molt alta perquè no pots posar en risc una persona sana i ha de ser per malalties que tinguin una comorbiditat molt greu.

    A nivell de     vacuna terapèutica encara estem més lluny. No hi ha cap candidat a vacuna que hagi arribat a fase III ni a fase II, estan tots en fase I, que és el primer pas. L’última fase d’un desenvolupament i que és la prèvia a la comercialització és un estudi de fase III d’eficàcia. Una vacuna preventiva el que voldria és substituir el tractament, tu prendries aquell fàrmac o vacuna i aconseguiries que el virus no progressés.

    És a dir que estem més a prop d’una vacuna preventiva que d’una terapèutica?

    No ho sé. És difícil de dir perquè són vies diferents...aborden el sistema immunitari d’una forma diferent. D’una banda has d’evitar que el virus penetri i per altra banda necessites lluitar contra un sistema ja infectat, debilitat i amb un virus que ja és dins el genoma. Sembla que hagi de ser més difícil una vacuna terapèutica però d’altra banda és més fàcil demostrar la seva eficàcia i clar no pots infectar-los.

    Com es fa això doncs?

    Has d’anar a una població de molt alt risc, on la prevalença és d’un 2-3%, i agafar un grup i veure si entre un grup vacunat i un grup no vacunat hi ha una diferència. Això és molt costós i has de garantir que durant tot aquest temps les persones reben tota la informació necessària per evitar la infecció, ja que tu no has de provocar que s’infecti. Per altra banda, una vacuna terapèutica és més fàcil perquè agafes població ja infectada i és més fàcil veure els efectes. Són camins totalment diferents.

    Hi ha algun exemple de virus en què la recerca sobre el VIH pugui emmirallar-se?

    És difícil perquè el VIH és un virus que s’integra al genoma i per tant és molt difícil eliminar les cèl·lules que ja s’han infectat. Això ho diferencia per exemple del virus de l’Hepatitis C. Hi està havent molta recerca en teràpia gènica. El que sí que tenim són exemples d’infeccions de virus durant la infantesa que en la majoria de casos no produeixen malalties, d’aquests podem aprendre coses sobre com interacciona el nostre sistema immunitari amb els virus. Jo crec que amb el camp que més s’assembla és amb el càncer pel que fa a desenvolupament de mesures terapèutiques perquè al final el càncer són cèl·lules que comença a fer una producció anòmala i que el nostre sistema immunitari hauria de ser capaç d’eliminar. A nivell de VIH passa el mateix, el nostre sistema immunitari es col·lapsa i no pot fer-hi front.

    Beatriz Mothe durant l'entrevista © SANDRA LÁZARO
    Beatriz Mothe durant l’entrevista © SANDRA LÁZARO

    Tornem a Espanya. Aquesta mateixa setmana hem conegut els resultats d’un informe del Centre Europeu de Control i Prevenció de Malalties (ECDC). La taxa de contagis el 2015 està per damunt de la mitjana de la UE. En comparació a altres països europeus, s’estan fent els deures?

    En recerca estem molt bé i aquest centre és un exemple, som punters en recerca del VIH. Per una banda fem una assistència multidisciplinar als pacients i per altra banda tenim recerca en moltes àrees de coneixement del VIH: vacunes, microbioma, resistències, envelliment, etc. Ara bé, com a societat i a nivell d’estratègies públiques de prevenció estem molt enrere. Estem tardant a implementar les noves estratègies de prevenció, de Prep. Aquí l’epidèmia està impactant en un col·lectiu molt gran i tenim una estratègia eficaç, que és prendre aquests tipus de medicaments i s’està trigant massa a implementar.

    En els països on ja s’està administrant aquest tractament quins resultats està donant?

    Tenim exemples com ara a San Francisco on s’ha vist una clara reducció de noves infeccions. Hi ha múltiples assajos clínics que han demostrat la seva eficàcia. Tenim les guies americanes i europees que recomanen que s’implementi, és una qüestió política decidir qui ho fa i qui ho paga. Ara bé, l’argument econòmic és molt arriscat perquè a la societat ens costa molt més una persona infectada, evidentment per l’impacte per a la salut d’aquesta persona però també perquè el cost del maneig clínic al llarg de tota la vida és incalculable. Sempre serà cost-eficaç prevenir una infecció, amb una vacuna o amb una pastilla. I la Prep en aquest cas s’ha demostrat que és cost eficaç, és una qüestió de voluntat política. I com més triguem a fer-ho noves infeccions que tenim.

  • La despesa en Salut augmenta per sota la mitjana en els pressupostos pel 2017

    El vicepresident Oriol Junqueras ha exhibit aquest dimarts un augment encara més alt en inversió social respecte als pressupostos que la CUP va rebutjar per a l’exercici anterior, els presentats el mes de maig passat. D’aquest augment respecte a l’anterior proposta pressupostària del Govern -els comptes es preveien aprovar el 2016 però van haver de prorrogar-se els anteriors- 92 milions van a la partida de Salut, on van a parar un total de 8.750,5 milions d’euros.

    Si la darrera oferta del Govern contemplava augmentar el pressupost de Salut en 316,7 milions d’euros, l’actual (ja amb vista a 2017) puja la partida en 408,4 milions respecte als darrers pressupostos aprovats, els del 2015. Amb tot, Salut augmenta la despesa per sota la mitjana de tots els departaments. Si bé l’augment de la despesa general en aquest projecte augmenta un 7,2% respecte a la del 2015, la partida de Salut s’incrementa en un 4,8%.

    En cas que els nous pressupostos puguin ser aprovats com espera el Govern, el departament de Salut tindria assignada per a l’any vinent una partida de despesa de 8.750,5 milions d’euros respecte als 8.342,1 milions d’euros del 2015.

    Aquests 408,4 milions més de despesa serviran, segons estableix el document presentat, per «avançar en l’assoliment d’un sistema universal, públic i equitatiu». D’entre les diferents partides que s’enduen més diners d’aquest augment respecte a 2015 hi ha la cobertura de receptes i nous medicaments aprovats – 127,7 milions- o la partida per a millorar el model d’atenció a les persones amb problemes de salut mental, on van 99 milions d’euros més per a polítiques de prevenció, inserció laboral i acompanyament a les famílies. Destaca també la partida de Medicació Hospitalària de Dispensació Ambulatòria (MHDA) -83 milions addicionals- pel finançament de nous fàrmacs, la centralització de la compra de medicaments oncològics i augments d’eficiència en la compra de tractaments.

    A més, també es preveuen 35 milions addicionals per reduir les llistes d’espera per una intervenció quirúrgica, una prova diagnòstica o una primera visita a l’especialista i 26 milions per a la millora d’infraestructures i equipaments sanitaris.

    1.000 milions lluny dels pressupostos de 2010

    Malgrat que el projecte pel 2017 suposa una millora respecte als cinc exercicis econòmics anteriors en termes pressupostaris, amb 8.750,5 milions d’euros el Departament de Salut segueix lluny del que va disposar el 2010, l’any que la Generalitat va destinar-hi 9.700 milions.

    Així, en comparació l’any 2010, el de més despesa social abans de les retallades, la partida en sanitat és un 11% més baixa amb encara 1.000 milions d’euros menys. Durant els dos governs d’Artur Mas, amb Boi Ruiz al capdavant del Departament de Salut, la tisorada va ser de més de 1.300 milions d’euros i el Govern no ha aconseguit encara revertir del tot les retallades.

  • Els metges, sense eines per abordar la violència masclista per la falta de formació

    Des del 2008 els jutjats han registrat 114.577 denúncies per violència masclista a Catalunya, segons informació del Departament d’Interior. Tot i que no hi ha dades oficials es calcula que prop de la meitat de les denúncies es fan amb el suport i l’ajuda dels serveis d’urgències sanitaris. Aquests serveis o les consultes d’un CAP es converteixen sovint en la porta d’entrada de les víctimes a un llarg circuit que implicarà recursos sanitaris, psicològics, legals i socials i que pot conduir la víctima a denunciar l’agressor. No obstant això, la falta de formació específica dels professionals sanitaris fa que la majoria no tinguin prou coneixements per prevenir, detectar i derivar casos de maltractament.

    «No tenim eines per afrontar una situació si tenim una pacient que ha patit violència masclista i pensem ‘serem el primer contacte del sistema per a moltes d’aquestes persones’», expressa preocupada Aina Delgado, alumna de cinquè curs de medicina a la Universitat de Barcelona. «A la carrera l’únic que es fa específic és durant el rotatori de sisè, quan fem una formació de tres hores. La perspectiva de gènere és totalment absent durant els estudis. Ni tan sols a medicina legal es tracta bé el tema de la violència masclista», lamenta.

    L’institut que feia la formació va desaparèixer el 2013

    Molts dels que es dediquen a l’àmbit de la prevenció i l’abordatge de la violència masclista coincideixen a destacar que falta molta més formació entre professionals. La llei catalana per eradicar la violència, aprovada el 2008, fixa que el Govern «ha de garantir que el professional sanitari té la formació específica adequada». Per garantir-ho, la llei estableix que és l’Institut d’Estudis de la Salut -un òrgan autònom de la Generalitat- a qui li correspon aquesta formació específica exigida.

    No obstant això, aquest institut, que s’encarregava de tasques relacionades amb la formació contínua, ja no existeix. El 2013 va desaparèixer i les poques tasques que li quedaven les va assumir la Subdirecció General d’Ordenació i Desenvolupament Professional del Departament de Salut de la Generalitat. Pep Roma, responsable d’Acreditació i Desenvolupament en aquesta unitat, explica per telèfon que si bé entre 2008 i 2011 «es va fer molta formació a professionals en violència masclista» ara mateix la formació no s’està fent. «Hi va haver un moment que amb la crisi es van eliminar programes per retallar la despesa i al final l’IES desaparèixer perquè també van desaparèixer les subvencions i es va retallar en personal», recorda.

    A la manca de formació se li suma manca de personal. «A Catalunya sort en tenim de les associacions de dones i els moviments feministes perquè els recursos de les diferents administracions haurien almenys de duplicar-se o triplicar-se», assegura Rubén Sánchez, psicòleg especialitzat en violència masclista que treballa a l’Oficina d’Atenció a la Víctima del Delicte. Per la seva banda la Laia Rosich, psicòloga i membre d’El Safareig, lamenta que un dels àmbits que ha patit més retallades en els últims anys hagi estat el de la prevenció.

    Un circuit que no sempre funciona

    «La xarxa sanitària i social han d’anar de la mà i el paper dels professionals sanitaris a l’hora de detectar, prevenir i intervenir és crucial. Aquesta primera fase per posar la pacient en contacte amb recursos especialitzats és molt important», explica Sánchez.

    Per a ell és molt important «trencar amb el corporativisme» que assumeix que el circuit sempre funciona. «És necessària més crítica constructiva», afirma davant l’audiència de la seva ponència al Primer Congrés per a l’Eradicació de les Violències Masclistes, que ha tingut lloc aquesta setmana a Barcelona.

    «Alguns professionals es converteixen en jutges o fins i tot en alguns casos recomanen a la pacient un procés de mediació o teràpia de parella», critica i recorda que la violència masclista és un delicte. Una altra actitud inadequada recurrent és la infantilització de la víctima. «Cal tractar-les com a supervivents, amb sensibilitat i com a adultes», conclou.

    Tenir present que pot ser un cas de violència

    Per la Laia Rosich l’important en els professionals sanitaris a l’hora de detectar és tenir present que una possibilitat és que la pacient que tenen davant hagi patit violència masclista. El fet de tenir l’opció en ment ja implica, segons ella, un canvi de xip. «És important intentar veure-la sola, observar les seves actituds, el seu estat emocional i practicar una escolta activa», comenta.

    I és que els símptomes no sempre permeten determinar que es tracta de violència. Segons explica Carme Valls, metgessa membre de l’ONG CAPS i referent en temes de gènere i salut, sovint els símptomes poden confondre’s amb una situació d’angoixa. Mal de cap, de panxa, dolor articular, confusió mental, pèrdua de memòria o dificultat per concentrar-se són alguns d’aquests símptomes. És per això que en casos de dubte, explica, sobretot en centres d’atenció primària, la metgessa de capçalera pot jugar un paper crucial no només observant amb atenció sinó fent preguntes clau com ara ‘el teu marit, parella o amic és gelós?’. «Les persones que pateixen violència masclista ho viuen com un secret i explicar-ho a algú que no et coneix de res és extremadament delicat», afegeix Rubén Sánchez.

    «Les característiques d’accessibilitat, contacte directe i continuïtat amb els diversos col·lectius de dones i el fet de comptar amb equips multidisciplinars fan de les consultes sanitàries un context idoni per detectar a les dones en situació de violència, així com per prevenir i frenar les conseqüències de la violència en la salut i el benestar de les dones», recull el Protocol per a l’abordatge de la violència masclista en l’àmbit de la salut a Catalunya.

    Amb tot, la Laia Rosich reconeix que «la pressió assistencial dels metges, que han de cenyir-se a les ràtios de pacients, dificulta molt tenir el temps mínim per atendre la pacient amb la calidesa suficient per generar un espai de confiança».

    De l’informe de lesions a la Fiscalia: l’inici del circuit

    «Fins a quin punt puc involucrar-me? Com ​​sé si estic posant en perill la víctima?», es pregunta una de les assistents del Congrés Violències Masclistes. A Catalunya la Llei 5/2008 és la que estableix el marc legal en situacions de violència masclista.

    Segons aquesta «totes les persones professionals, especialment els professionals de la salut, dels serveis socials i de l’educació, han d’intervenir obligatòriament quan tinguin coneixement d’una situació de risc o d’una evidència fonamentada de violència masclista, d’acord amb els protocols específics».

    Segons marca el protocol el professional ha d’»emetre, quan sigui procedent, el comunicat de lesions i l’informe mèdic corresponent», que es fa arribar a la Fiscalia, des d’on es valorarà el cas i s’activaran els mecanismes corresponents. A més, segons el circuit fixat, el professional també haurà d’informar dels recursos jurídics i de seguretat. De fet, des de les mateixes oficines de l’Institut Català de les Dones (900 900 120) s’ofereix assessorament a professionals sanitaris en cas de dubte d’on derivar la pacient o com prosseguir en un cas concret. Amb tot, tant Rubén Sánchez com Laia Rosich insisteixen que el professional no prengui mai la decisió sol sinó que ho faci un equip multidisciplinari.

    Per la seva banda, el grup de Violència de Gènere i Atenció Primària de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), recull reflexions ètiques en un document publicat el 2013. Aquest grup de professionals recorda en el document que si bé la llei els obliga a comunicar les situacions de violència també els obliga a atendre la dona i vetllar per la seva seguretat. «La llei diu que hem de comunicar les situacions de violència de gènere però – fora de la presència de lesions – no precisa quan». En aquest sentit recomanen als professionals que valorin des d’equips multidisciplinars cada cas particular per seguir oferint assistència a la víctima. «La responsabilitat amb la llei i l’atenció a les dones en situació de violència no es mesura per una única decisió presa de forma heroica, solitària i urgent. Són molts actes clínics i assistencials sumats els que perfilen la responsabilitat del metge cap a la violència», conclouen.

    En el document també es recorda que és imprescindible que a l’hora de realitzar el part de lesions i l’informe a la justícia, s’ajudi a la dona a prendre mesures de seguretat: «Si veient la situació en què es troba la dona pensem que el comunicat podria augmentar el risc d’agressió cal considerar la possibilitat de no remetre immediatament l’informe a la justícia».

    Així ho apunta també el codi deontològic, segons el qual «el metge té el deure de denunciar l’existència de violència un cop s’asseguri en la mesura del possible de la protecció de la víctima».

  • «La gent no vol sentir parlar d’estadístiques, vol saber si el seu familiar es recuperarà o no»

    James Bernat és professor de Neurociència a la Universitat de Darthmouth, als Estats Units, i està especialitzat en mort encefàlica o cerebral. La setmana passada va ser a Barcelona, on va oferir dues conferències en el marc de la jornada «Repensar el concepte de mort» organitzada per la Fundació Víctor Grífols i Lucas. Parlem amb Bernat de quins són els aspectes de debat al voltant de la mort cerebral, l’estat vegetatiu permanent i el coma, així com de quins són els protocols mèdics als Estats Units en aquests casos.

    Repensar el concepte de mort. En quin sentit?

    La idea de mort cerebral està basada en el concepte que diu que un ésser humà és mort quan les seves funcions cerebrals han deixat de funcionar de manera irreversible, encara que el cor bategui i la persona continuï respirant amb un ventilador artificial. Els òrgans poden continuar funcionant però el cervell és mort. Fa cinquanta anys un grup de físics va considerar que una persona havia de ser considerada morta quan es produïa la mort cerebral i això ha estat acceptat a la major part de països del món desenvolupat i és un dels moments claus per la donació d’òrgans. Ara bé, hi ha persones que creuen que mentre el cor funcioni i l’oxigen circuli la persona no ha de ser considerada morta. És un debat peculiar perquè la majoria de societats sí que ho consideren però no totes, és un debat que sobretot té lloc a les universitats. Alguns, com jo, intentem respondre a la pregunta de per què una persona amb mort cerebral ha de ser considerada morta amb un discurs més filosòfic per contraargumentar els més escèptics. Amb tot, vull matisar que aquest no és un debat que realment s’hagi estès entre la comunitat mèdica o la societat.

    El fet de considerar la mort cerebral com la mort d’una persona té conseqüències: mantenir o no mantenir la persona respirant.

    Sí, perquè si no consideres la persona morta, una vegada la mort cerebral és declarada pots mantenir la persona amb respiració atrificial. Amb tot, la majoria de vegades, fins i tot quan potser no hi ha mort cerebral però el dany cerebral és molt alt i irreversible la decisió de retirar el suport vital es pren des de les unitats de cures intensives (UCI). Això és comú arreu del món.

    Com és als EUA el procediment una vegada una persona és declarada morta cerebralment? Quin és el protocol?

    Els EUA tenen lleis a cada estat que permeten als professionals declarar una persona morta a través de la determinació de mort cerebral. El que passa habitualment és que els professionals ho declaren així i comuniquen als familiars ‘ho sento, el teu fill o dona és mort’ i llavors li retiren el suport. De vegades pot ser que els familiars s’oposin a què li retirin el tractament que manté la persona respirant. Cada cas és particular i les raons que poden portar algú a oposar-s’hi poden ser diferents. Per exemple, hi ha algunes persones que invoquen un motiu religiós, perquè les seves religions no reconeixen la mort cerebral com la mort. Hi ha tres estats als EUA en què permetrien en circumstàncies d’aquest tipus que els metges continuïn amb el tractament. Amb tot, la majoria de vegades la reacció té més a veure amb les emocions. Una gran part dels casos de mort cerebral són persones joves amb bona salut que han patit un traumatisme molt fort i que de cop i volta es troben en aquesta situació. En aquests casos el xoc és molt gran, és difícil per les famílies acceptar que el seu fill és mort perquè el veuen allà i senten com respira i creuen que potser es tracta d’un coma del qual pot recuperar-se. Requereix molta compassió, els parles de la donació d’òrgans i mires de convèncer-los que és la millor opció. Amb tot, la gran majoria de persones sí que ho accepten.

    Bernat està especialitzat en mort cerebral. / © SANDRA LÁZARO
    Bernat està especialitzat en mort cerebral. / © SANDRA LÁZARO

    Recordes algun cas particular en què et trobessis en una situació especialment complicada en aquest sentit?

    Recordo un cas en què l’excepció era religiosa. Era una família que vivia a Nova York i era de visita. Vam organitzar els papers perquè transportessin el pacient a la seva clínica comunitària, on volien que seguís el tractament. També recordo un parell de casos en què els familiars no volien acceptar-ho per raons culturals. Una família era del sud-est asiàtic i no entenia el que era la mort cerebral. La mare del jove va demanar-nos un encefalograma que mostrés que no hi havia funció i que li enviéssim al seu germà, que era metge. Vam fer-ho així, li vam enviar l’encefalograma i va ser el germà qui va convèncer-la que no hi havia funció cerebral i que per tant el seu fill era mort. En qualsevol cas als EUA hi ha una legislació segons la qual ningú ha d’interferir en l’activitat i les decisions dels metges.

    Canviem de tema. En una entrevista en què parlaves de desordres de la consciència deies que determinar si una persona que es troba al llit en estat vegetatiu és o no conscient de què passa al seu voltant era «fascinant alhora que era un repte». Explica’t.

    Sí, era una entrevista en què parlava de la consciència, un estat en què pot o no trobar-se una persona que té els ulls oberts però que no es troba en mort cerebral. La pregunta que responia en aquesta entrevista era com podem determinar si una persona és conscient o no de què li passa i el que passa al seu voltant si no es mou ni pot parlar. Com podem estar-ne segurs? No pot estar-ne 100% segur però hi ha metodologies estandarditzades per les quals estimules a la persona i en funció de com respon a aquests estímuls pots concloure si hi ha evidència de consciència. Si poden seguir-te amb la mirada a mesura que et mous, per exemple, vol dir que té consciència. També fem coses com ara posar-los un mirall davant i veure si hi ha un reconeixement en la seva mirada. O ensenyar-los imatges de familiars i veure com respon, si plora, etc. també intentem reduir la medicació per assegurar-nos que responen adequadament i que no estan sedats. Sí que és cert que de vegades alguns familiars et diuen que senten que la persona els escolta o sap que són allà. En aquests casos diem ‘D’acord, deixa’m venir amb tu i observar el pacient mentre li parles’. De vegades veiem que tenen raó i d’altres que no, n’hi ha que es deixen guiar més pel que volen creure que pel que realment passa. No pots ficar-te en la ment d’algú per tant l’única manera de determinar la seva consciència és basar-te en reaccions a estímuls. No és fàcil.

    Parlem ara d’un altre estat neurològic: el coma. Què diu l’evidència científica? Hi ha històries que circulen de vegades sobre casos que semblen sospitosament miraculosos.

    Cada cas és diferent. El coma equival a ulls tancats i cap resposta. Aquesta és la diferència d’un estat vegetatiu. En general un coma dura unes setmanes i després la persona o bé mor o bé «millora» i passa a un estat vegetatiu. S’ha de ser molt curós a l’hora de confiar en històries que apareixen en premsa popular. Sovint les històries estan tergiversades o els casos que expliquen no són reals. Normalment només hi ha algunes millores a llarg termini. Un cas típic de recuperació seria: una ferida o un cop provoca un traumatisme cerebral, la persona està en coma durant dues setmanes, després la persona obre els ulls però no respon i al cap d’uns mesos és capaç de respondre a estímuls o dir una paraula. Després, amb una llarga rehabilitació, la persona podria tornar a parlar i moure’s depenent de molts factors, com ara l’edat o el dany cerebral. La gent vol tenir esperança i de vegades, si han sentit parlar d’algun cas excepcional, pensen que la seva persona estimada es podrà recuperar. La relació amb els familiars comporta una sèrie de llargues converses i molt de tacte. Gairebé sempre hi ha una petita part d’incertesa perquè el pronòstic l’has de basar en estadístiques de persones en unes condicions molt semblants a les del pacient actual. Però és clar la gent no vol sentir a parlar d’estadístiques, vol saber si el seu familiar es recuperarà o no.

    James Bernat en una sala de l'Ateneu Barcelonès, on va pronunciar dues conferències. / © SANDRA LÁZARO
    James Bernat en una sala de l’Ateneu Barcelonès, on va pronunciar dues conferències. / © SANDRA LÁZARO

    Quins creu que seran els temes que seran objecte de debat o de reflexió en els pròxims anys en relació a la mort?

    Les preguntes que sovint acaben sorgint tenen a veure amb si cal o no mantenir amb suport vital a persones que tenen un dany cerebral molt sever. D’això ja se n’està parlant ara. En aquests moments no hi ha un consens al voltant d’aquesta qüestió. Decidir el que creus que una persona hauria volgut si pogués decidir sobre la seva pròpia vida és molt difícil. La majoria de persones en aquesta situació són persones joves que lògicament no pensaven que els passaria això. Aquesta és una àrea, l’altra és l’impacte que té en termes sanitaris i econòmics aquest tipus de cura, que és molt alt. Invertir diners en algú que saps que mai es recuperarà és un tema de debat molt controvertit. Als Estats Units el percentatge que es destina a aquests casos però és molt petit en relació al que es gasta en sanitat. També hi ha moltes partides destinades a investigacions i tractaments pilot innecessaris.

    Veuria com a positiu introduir com obligatori omplir un document de voluntats anticipades al complir els 18 anys, per exemple?

    Recomanem vivament a tothom que signi un document de voluntats anticipades però la gent no vol pensar en la mort. La reacció de la gent és: per què hauria d’omplir aquest paper si només tinc 18 anys? Als Estats Units quan et treus el carnet de conduir, per exemple, et pregunten si vols ser donant d’òrgans [Als EUA, a diferència d’Espanya, ningú es converteix en donant d’òrgans a no ser que expressi el contrari]. Molts estats ara ofereixen la possibilitat d’omplir aquest tipus de document, de voluntats anticipades, en línia i inclou el concepte de donant d’òrgans, que als EUA d’entrada és voluntari. Per exemple, la meva dona i jo vam decidir convertir-nos en donants d’òrgans així que vam autoritzar-ho i quan morim si els nostres òrgans resulten útils seran utilitzats per un trasplantament.

    Signar aquest tipus de documents és una manera de treure responsabilitat als que han de decidir per tu?

    Sí, és una bonica manera de veure-ho. Li resta el sentiment de culpa a aquells que han de decidir pel pacient i viuran amb el dubte de si han pres la decisió correcta que el pacient hauria volgut.

  • «La medicina privada està situant-se dins del sistema públic i avui tenim oligopolis»

    La Llei General de Sanitat, aprovada ara fa trenta anys, és vista per molts com un dels èxits més grans de la Transició ja que va posar les bases a Espanya del sistema sanitari públic i universal. Així ho considera Juli de Nadal, metge i membre del gabinet del ministre de Sanitat i Consum Ernest Lluch, considerat el pare polític de la llei. Conversem amb De Nadal sobre la llei i el sistema sanitari actual així com quins són els principals reptes que afronta. De Nadal, que acaba de publicar La construcció d’un èxit: així es va fer la nostra sanitat pública (Edicions Els Llums), es mostra partidari d’un gran pacte sanitari i fa una crida a revisar el model de finançament del sistema per garantir-ne la sostenibilitat. El sistema públic tal com és avui serà sostenible en els propers anys? «No, ja ho estem veient. A poc a poc la medicina privada està situant-se dins del sistema públic i avui tenim uns oligopolis, com Quirónsalud, que cobreixen una part important del mercat», respon taxativament.

    Al principi del llibre expliques que les bases del sistema sanitari que tenim avui es posen amb la Llei General de Sanitat de l’any 86. Durant la darrera etapa de la dictadura es va començar a gestar ja la idea d’una llei o no va ser fins a la Transició?
    El canvi d’allò que era la sanitat a Espanya després de la Guerra Civil ja era motiu de conversa en les facultats de medicina dels anys 60. L’àmbit sanitari es va prendre com un àmbit de reivindicació de la democràcia i la supressió de la dictadura. Una gran part dels elements que recull la llei del 86, les bases, van ser motiu de reflexió de l’oposició del franquisme des de la dècada dels seixanta, sobretot de la mà dels partits clandestins d’esquerra, com el PCE o el PSUC a Catalunya. El mirall d’aquests partits va ser el model anglès: el National Health Service. Durant molt de temps el model anglès tenia algunes modificacions relacionades amb la sanitat cubana, molt orientada a l’Atenció Primària. La Transició recull gran part d’aquesta reflexió, que s’inicia a Catalunya els anys 50. Va ser un grup de metges, la majoria pediatres, els que van començar a reflexionar sobre com havia de ser la sanitat pública. Els estudiants que feien guàrdia passaven bona part de les hores parlant d’això: de com s’havien de formar els metges, com havien de ser els hospitals…

    L’any 82 quan Ernest Lluch es converteix en ministre de Sanitat, quines dificultats o oposició us vau trobar a l’hora de buscar consensos per redactar la llei?
    L’Ernest era un home culte però va ser un privilegiat perquè ell el món de la sanitat el desconeixia i quan va arribar al ministeri es va trobar les taules plenes de papers i propostes sobre com havia de ser el model. Arriba en plena crisi econòmica, derivada de la crisi de finals del 70, amb una inflació galopant i el problema de contenir la despesa pública. Els homes de Felipe González, sobretot els economistes, es van trobar que havien de reconvertir tota la indústria subvencionada per l’Estat i els diners no arribaven. En aquest context el plantejament d’allò que implicava la llei general de sanitat era inassumible perquè no hi havia diners. Aquest va ser un primer obstacle. El segon va ser que la sanitat depenia de 18 estructures administratives diferents. El primer ministeri de sanitat no arriba fins a la Transició. Els grups de pressió, l’establishment dels metges -que van veure que la medicina privada quedaria més reduïda- o la indústria farmacèutica van dificultar que canviés d’un dia a l’altre. L’Ernest però va ser un gran polític, se’n va ensortir i la llei va aprovar-se amb majoria i des de llavors pràcticament no s’ha modificat.

    És positiu que una llei gairebé no es modifiqui en trenta anys o caldria fer algun tipus de revisió? En quin sentit?
    Hi ha coses que s’haurien de revisar perquè la societat ha evolucionat molt però el fet que hagi durat trenta anys vol dir que les bases que es van incloure en la llei van permetre desenvolupar un sistema sanitari que ha estat bastant conforme amb les necessitats de la societat. I el que és més important: amb la satisfacció dels mateixos usuaris. Quan un fa enquestes veu que una de les coses que funcionaven molt satisfactòriament fins a l’any 2007 era la sanitat. El tipus de propostes que feia la llei ha permès també que cada comunitat autònoma ha pogut desenvolupar el seu propi sistema. Hi ha gent que pensa que és poc bo que la comunitat autònoma de Galícia tingui un sistema diferent del basc, el català o l’andalús. Pot ser vist negativament o positivament, és un motiu de debat. El que és cert és que la llei ho ha permès i fins al 2007 els usuaris de les diferents comunitats estaven satisfets amb els seus sistemes. Altra cosa és la sostenibilitat dels sistemes.

    De Nadal va ser membre del gabinet d'Ernest Lluch. / © SANDRA LÁZARO
    De Nadal va ser membre del gabinet d’Ernest Lluch. / © SANDRA LÁZARO

    De fet, en el pròleg Lluís Foix apunta que seria una gran pena per la societat arribar a un punt que un sistema sanitari públic com el que tenim fos inviable. Què ha de canviar per no arribar a aquest punt?
    La ciència i la tècnica evolucionaran molt ràpidament i evocaran en el sistema sanitari tecnologies que tindran un cost impressionant. Cada descoberta d’un nou medicament contra el càncer suposa una despesa tremenda. I això és una cosa que no té aturador perquè ningú pot posar portes al desenvolupament científic i tècnic. Només en tecnologia, farmàcia, aparells de diagnòstic, etc…la riquesa que es genera en un país com el nostre mai podrà escurçar l’angle de relació amb la despesa sanitària. Si volem tenir un sistema sanitari públic, els diners han de sortir de la riquesa del país, ningú posarà diners per gratia et amore. Els governs, a través dels impostos, han de generar una partida que sigui suficient. El cost de la sanitat es pot millorar amb més eficiència però si veus com estan els professionals d’espremuts, controlats i amb jornades esgotadores i salaris baixos… Dit això, la part utòpica de com es pot canviar la situació inclou dues coses. D’una banda, intentar un pacte sanitari a l’estil del que van ser els pactes de la Moncloa. És a dir, en els pròxims vint anys seuen tots els actors -metges, infermeres, jutges, economistes, etc.- per debatre i arribar a acords sobre grans temes. Alguns exemples són l’eutanàsia, el paper de la sanitat privada en el sistema públic, quines prestacions pot donar el sistema de forma generalitzada i gratuïta i quines no, etc.

    Si no hi ha cap gran canvi, el sistema és sostenible tal com és avui?
    No, ja ho estem veient. A poc a poc la medicina privada està situant-se dins del sistema públic i avui tenim uns oligopolis, com Quirónsalud, que cobreixen una part important del mercat.

    Quin ha de ser el paper de la sanitat privada en el sistema públic?
    L’acord públic privat és inevitable però s’han de buscar les bases d’aquest acord i han d’estar molt definides i haver-hi una transparència total. L’autoritat pública hauria de participar en els òrgans de govern de les institucions privades o trobar una manera directa de control. Per exemple, sobre l’oferta del conseller de Salut de la Generalitat, Toni Comín, de comprar l’Hospital General de Catalunya, que pel que diu implicaria deixar de construir dos hospitals nous, em sembla una proposta magnífica però s’ha de veure primer com es faria això. En el llibre poso un exemple que ha anat molt bé de col·laboració públic privada i aquest és el sector de la recerca. Els acords funcionen perfectament i tenim una de les recerques més importants de virus de la sida a Can Ruti (Badalona), amb una col·laboració pública amb La Caixa o el Centre de Genòmica té relació també amb la indústria farmacèutica.

    En el llibre parles de la formació dels metges, el canvi des dels anys 60 fins ara. Com valores que ha evolucionat la formació i en què s’ha de millorar?
    La formació ha tingut una edat d’or, sobretot a partir de finals dels setanta fins als noranta. Es va aconseguir a través de la formació MIR dotar els hospitals espanyols de gent molt preparada. Ara bé, aquesta formació es va fer d’acord amb uns paradigmes que ja no són els actuals. A mesura que la societat s’ha anat democratitzant i el progrés científic i social ha evolucionat, el trasllat de la centralitat del sistema sanitari al malalt, les necessitats de salut de les persones no són només les necessitats d’una malaltia concreta. Hi ha moltes més coses i l’envelliment ha fet també que hi hagi moltes persones grans amb més d’una malaltia. Aquests canvis haurien d’haver comportat canvis també en la formació. Ara és l’autoritat sanitària la que diu que s’estan formant metges que no serveixen per a les necessitats actuals perquè han après una especialitat molt concreta i avui calen metges més transversals. A tots els hospitals hi hauria d’haver metges amb capacitats més plurals i repartides.

    La generació de metges joves actual ha tingut altres reivindicacions en els darrers anys més que no pas un altre model formatiu, com ara unes condicions laborals més dignes.
    El metge ha passat de ser omnipotent i liberal a ser un funcionari i viure d’un sou. La cultura de les generacions més recents és aprovar el MIR, tenir un lloc de treball i acceptar les condicions que ja s’han aconseguit a través de moviments reivindicatius. La gent sembla que ja està conforme amb això…Abans els col·legis de metges eren representants d’una professió liberal i el seu objectiu era la protecció de la professió i el codi deontològic. En el moment en què això es converteix en una professió assalariada els col·legis fan bastant el paper d’un sindicat. Entre el jovent d’ara no hi ha un moviment fort que protesti perquè hi hagi guàrdies que es paguin a un preu irrisori o perquè hi hagi llistes de 50 malalts de consulta externa. La idea de «la meva parcel·la arriba fins aquí» no té res a veure amb l’esperit de la medicina vocacional de fa 50 anys.

    El canvi amb la llei general de sanitat va ser possible, dius en el llibre, perquè hi havia un govern d’esquerres que va impulsar-ho. Quin cicle s’obre ara amb el nou govern a Espanya?
    Amb el nou govern tenim un enorme risc que la parasitació del sistema públic pel sistema privat continuï i que es continuïn posant pegats sobre situacions concretes. La diferència entre ara i abans hi havia reflexió prèvia abans de la decisió política. Abans les coses es veien amb gran angular i ara es veuen amb zoom. Mentre no hi hagi una reflexió d’on es vol anar amb un sistema públic les coses aniran per les seves inèrcies i interessos més concrets dels grups de pressió més grans. En el moment en què tornem a tenir llistes d’espera de cirurgia de dos anys es tornarà a contractar clíniques privades perquè no hi haurà diners. Si no hi ha tendència a un gran pacte sanitari, cada vegada es deteriorarà més el sistema públic.

    De Nadal en un moment de l'entrevista. / © SANDRA LÁZARO
    De Nadal en un moment de l’entrevista. / © SANDRA LÁZARO

    Un dels aspectes crítics de la passada legislatura va ser el RD 16/2012, que qüestionava el principi d’universalitat de la sanitat a l’exclouran alguns col·lectius.
    Algunes comunitats no han fet cas d’això. És una mesura tan impopular que no crec que sigui una via de no retorn de permetre que les comunitats que ho vulguin atenguin aquestes persones. En el llibre també explico que hi ha una altra anomalia en el sistema que ningú qüestiona: els funcionaris. Aquests són 2,5 milions de persones que tenen la sanitat pública garantida i que no tenen retallades, ja que ningú els hi diu que han de pagar la prestació farmacèutica o que tenen llista d’espera. Tenim els dos extrems: l’exclusió amb privilegis i l’exclusió amb manca de privilegis.

    El model de les autonomies pot generar desigualtats entre la sanitat que hi ha entre una comunitat i una altra?
    És desigual però a partir d’un denominador comú correcte, són desigualtats que no generen un greuge comparatiu remarcable. Sí que l’organització sanitària del país basc pot tenir llistes d’espera molt més curtes que el País Valencià però quant a prestacions els diferents models no arriben a crear greuges comparatius. Per exemple, entre el que necessita un trasplantament de cor al País Valencià o Andalusia no hi ha diferència. Una de les formes de millorar el cost de la sanitat és que la gent es faci responsable de la seva salut i conegui bé el sistema. Que sàpiga com funciona, quina és la seva responsabilitat. A les escoles s’ensenya a prevenir embarassos, a vacunar-se però la resta no s’ensenya. La gent sap quins són els seus drets però no les seves obligacions perquè no s’ensenyen. Per exemple, com s’utilitza el 112, quan s’ha d’anar a les urgències, quins medicaments tenir a casa, etc.

  • Salut destinarà 65 milions d’euros a pal·liar desigualtats en salut des de l’atenció primària

    Les desigualtats socioeconòmiques tenen molt a veure amb les desigualtats en salut, tanmateix els criteris que es tenen en compte per decidir els recursos que es destinen a un CAP o un altre són bàsicament demogràfics. Si es tenen en compte indicadors socioeconòmics, prop de la meitat dels CAP de Catalunya estan infrafinançats en relació a les necessitats que han d’atendre. Davant d’aquest fet el Departament de Salut ha actualitzat, com va anunciar al febrer, els criteris a l’hora d’assignar recursos i preveu un pla de finançament per reforçar l’atenció primària a les zones més desfavorides amb 65 milions d’euros en els pròxims cinc anys.

    El nou model d’assignació de recursos per a la primària es basarà a partir del 2017 en l’índex de privacions socioeconòmiques, un nou indicador elaborat per l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS) que combina factors com ara el percentatge de població amb rendes anuals inferiors a 18.000 euros o amb un nivell d’instrucció baix, a més de demogràfics. Així, guanyen pes els indicadors socioeconòmics, ja que fins ara només tenien un pes del 20% en els criteris d’assignació. La idea de Salut és que afinant més el mapa de necessitats al territori aquest es tradueixi també en una dotació de recursos més justa que serveixi per pal·liar les desigualtats en salut.

    Vint-i-cinc àrees prioritàries

    “Volem finançar la xarxa d’Atenció Primària perquè sigui encara més capaç de combatre les desigualtats un cop s’han produït”, ha explicat aquest dimecres el conseller de Salut, Toni Comín. Salut ha identificat un total de 180 àrees bàsiques de salut (ABS)-unitats territorials en les què s’organitza l’atenció primària a Catalunya- que estan infrafinançades segons els nous criteris.  Seran aquestes les que a partir del 2017 i fins a l’any 2021 rebran un total 65 milions d’euros. El finançament, que serà addicional, es farà de forma progressiva, és a dir, cada any Salut destinarà 13 milions d’euros. La prioritat, de cara l’any vinent, serà per les 25 ABS amb més desigualtats i per tant prioritàries pel seu subfinançament, que rebran 2,5 milions dels 13 previstos pel total d’àrees amb més necessitats.  Aquests 13 milions addicionals, ha explicat Comín, sortirien dels nous pressupostos del 2017 que el Govern preveu que siguin aprovats.

    La zona que aplega més àrees desfavorides -amb més privació- és l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Encapçalen la llista els Equips d’Atenció Primària de Badalona Sant Roc;  Sabadell La Serra; Mataró Ronda Gatassa; Barcelona Ciutat Meridiana i Badalona Gran Sol-La Salut. Amb tot també estan entre els 25 primers; l’EAP de Tarragona La Granja-Torreforta o el de Constantí, al Camp de Tarragona.

    Es preveu, així, que amb el reforç de les 180 àrees territorials més desfavorides els seus CAP comptin d’aquí a cinc anys amb els recursos necessaris per respondre a les demandes de la població assignada. En què es traduiran aquests recursos -per exemple, en més personal- encara està per veure. Segons Salut els gestors de cada àrea hauran de decidir-ho una vegada estigui clar el pressupost addicional del què disposin. “El que atenen els equips d’atenció primària no són persones, són persones amb una situació socioeconòmica concreta”, ha assegurat Comín des del CAP Gran Sol del barri de Llefià de Badalona, un dels municipis en què es concentren més àrees amb un índex alt de privació.

  • Veïns i veïnes de Barcelona denuncien el col·lapse de les urgències hospitalàries

    Els serveis d’urgències hospitalaris de Barcelona «voregen el col·lapse la major part de l’any». Així ho denuncien els membres de la comissió de salut de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB). A través d’un manifest, que els membres han lliurat aquest dimarts a la Conselleria de Salut, lamenten «la precària situació dels serveis d’urgències» que viuen centres com l’Hospital Universitari de la Vall d’Hebron, l’Hospital del Mar o l’Hospital Clínic.

    «La situació dels serveis d’urgències a la ciutat sovint és dramàtica. En molts casos mantenen la situació fins al límit, fins i tot tenint llits d’hospitalització tancats», manifesten. «Avui a Vall d’Hebron hi ha 76 pacients que esperen un llit i alguns fa 5 dies que esperen per passar a planta», comenta a aquest diari Trini Cuesta, activista en defensa de la sanitat pública. «Ara ens consta que l’hospital està gairebé al cent per cent d’ocupació – fa unes setmanes hi havia una vintena de llits tancats- i encara no hem entrat en època de grip», alerta Cuesta.

    Les desenes de persones que s’han presentat a la Conselleria aquest dimarts ho han fet amb missatges visibles de «no més de 24 hores a urgències» o «no més malalts als passadissos» per reivindicar una atenció de qualitat en aquest servei. Allà han pogut parlar amb el director i la Subdirectora General d’Organització i Serveis al Departament de Salut, Xavier Rodriguez i Montserrat Sagalés, i altres membres del gabinet. Aquests han escoltat les seves demandes i els han facilitat una via de contacte per tal de reunir-se en les properes setmanes.

    Missatge de la FAVB en defensa d'una sanitat pública. / © SANDRA LÁZARO
    Missatge de la FAVB en defensa d’una sanitat pública. / © SANDRA LÁZARO

    Des de la FAVB asseguren que la situació a les urgències «és el resultat de la insuficiència de recursos i d’una gestió ineficaç demostrada any rere any». En aquest sentit exigeixen al Departament de Salut, al Servei Català de la Salut i al Consorci Sanitari de Barcelona que donin «instruccions pertinents» i duguin a terme «accions clares» per revertir la situació.

    «Els convidaríem a què, com a mètode experimental, passessin un mínim de 72 hores en una llitera a qualsevol passadís dels hospitals del Mar o de la Vall d’Hebron, amb una bossa de plàstic amb les seves pertinences als peus, sense timbre per demanar ajuda i fent les seves necessitats davant de tothom», assevren en la carta.

    Amb tot, els veïns i veïnes matisen que amb aquest manifest no qüestionen l’atenció que es dóna per part dels professionals tot i que sí que expressen dubtes que «en les condicions físiques i de saturació en les quals han de treballar siguin òptimes per garantir la qualitat i seguretat assistencial».

    Veïns i veïnes de Barcelona denuncien el col·lapse a les urgències / SANDRA LÁZARO
    Veïns i veïnes de Barcelona denuncien el col·lapse a les urgències / © SANDRA LÁZARO

  • Sense data per veure el metge especialista “a causa del nombre de peticions”

    La Maria Núñez no sap quan podrà veure l’especialista de l’esquena al seu hospital de referència: l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. El mes d’octubre passat va rebre una carta de l’hospital en què se li assegura que “a causa del nombre de peticions i la prioritat assignada” el centre no podria atendre la seva petició “a curt termini”. “En el moment que puguem programar la seva petició li ho comunicarem”, tanca la tercera frase del text.  

    La Maria (nom fictici) té 82 anys i fins no fa gaire era una persona completament autònoma. Des de fa prop de tres mesos però un metge del CUAP Cerdanyola-Ripollet li va diagnosticar estenosis del canal lumbar, un estretament estructural del canal raquidi que li produeix dolor a la zona lumbar que se li afegeix a l’artrosis que ja patia. Després del diagnòstic el metge la va derivar a la Unitat Clínica del Dolor perquè seguís un tractament basat en peridurals terapèutiques. Llavors la Maria va entrar a la llista d’espera, que apuntava que no podria iniciar el tractament de les peridurals fins al maig-juny del 2017.                         

    Davant la llarga espera i l’intens dolor va optar per fer el tractament en una clínica privada però no li va resultar efectiu. Va ser en aquest moment quan la Maria va tornar a anar al CUAP pel dolor i aquesta vegada el metge va derivar-la a l’especialista de l’esquena -que pertany a l’àrea de traumatologia- a l’Hospital de Sabadell. La carta que va rebre fa unes setmanes però l’ha deixat en la incertesa i l’espera indefinida. Des dels primers símptomes de dolors fins ara la Maria “ha passat d’estar bé a anar del sofà al llit i viceversa, a més de dur una bateria de pastilles a sobre per calmar el dolor”, explica un dels seus familiars.

    La carta que va rebre la pacient. / DS
    La carta que va rebre la pacient. / DS

    De moment no sap quin tractament especialitzat ha de seguir, si cal que es faci més proves o si haurà de ser intervinguda en una operació quirúrgica. “Sabíem que hi havia un impàs de temps entre la visita al metge de capçalera i l’especialista però no enteníem com podia ser que l’espera no tingués data”, expliquen sorpresos els familiars de la pacient.

    En llista d’espera sine die: una pràctica habitual

    Davant d’aquesta experiència, un dels familiars de la Maria es pregunta quants casos hi ha com aquest i lamenta que “tot aquest temps d’espera no compta enlloc”. Des de l’Hospital de Sabadell asseguren que no coneixen amb exactitud quantes persones es troben a l’espera que se’ls comuniqui la data en què podran visitar l’especialista. En qualsevol cas, comenten des de l’Hospital, és comú que en algunes especialitats s’envii aquesta carta ja que puntualment no es pot respondre a la demanda d’assignar als pacients data de visita a l’especialista. Les mateixes fonts matisen però que aquests pacients pendents de data de visita ja són inclosos en la llista d’espera i que el temps comença a registrar-se ja des de la derivació del metge de capçalera i neguen que comenci a comptar des de que es dóna dia i hora al pacient.  

    Amb tot, l’espera sense data assignada és habitual en molts hospitals i no és exclusiu del de Sabadell, comenta el metge i exdirector assistencial de l’Hospital Vall d’Hebron Josep Martí, qui destaca però que sí que sorprèn el fet que en aquest cas es notifiqui per carta. “Normalment en casos així es diu als pacients que ja se’ls ha derivat i que ja els trucaran”, afegeix. Martí, que és traumatòleg, explica que precisament aquesta especialitat sol acaparar un 45-50% de totes les visites a l’especialista. “La gent té dolors molt freqüents de tipus físic i solen ser els que acumulen més demora”, explica. Aquest metge, que també és membre del col·lectiu Marea Blanca, recomana que en casos d’espera perllongada amb data o sense data de citació, les persones posin una reclamació al centre.«És de sentit comú que pot haver-hi llistes d’espera raonables per operar-se però el que no és tolerable és la incertesa i l’angoixa. La visita a l’especialista perquè li proposi un camí terapèutic hauria de ser en casos no urgents de màxim tres setmanes», opina.

    Segons les dades oficials, al juny d’aquest any 2.123 pacients es trobaven en llista d’espera a l’Hospital de Sabadell per fer una primera visita a l’especialitat de Traumatologia i el temps mig d’espera se situava en una mica més de dos mesos. Precisament per aquesta especialitat és per la que més pacients es troben en la llista d’espera del centre. En total 21.882 esperaven al juny per visitar per primera vegada l’especialista. Per darrere de traumatologia, les especialitats que acumulen més pacients en espera són urologia (837), neurologia (834) i ginecologia (791). El Pla integral per a millorar la gestió de les llistes d’espera sanitàries presentat a l’abril pel conseller de Salut, Toni Comín, tenia com a objectiu reduir a la meitat el temps mitjà d’espera per a la primera visita (163 dies) a l’especialista. Davant la pròrroga pressupostària però el pla, que preveia activitat addicional, va quedar aturat ja que estava pressupostat en 100 milions d’euros.

    Mentre el procés d’espera de la Maria avança, en detriment de la seva salut, els seus familiars han recorregut, davant la incertesa, a una clínica privada perquè pugui veure un especialista.

  • La prevalença de la diabetis es duplica en vint anys

    Molts s’hi refereixen com l’epidèmia silenciosa del segle XXI. La diabetis, provocada per una alteració en el metabolisme de la glucosa, afectarà el 2040 una de cada deu persones adultes, segons càlculs de la Federació Internacional de Diabetis (IDF), però prop de la meitat no ho sabrà. Aquesta malaltia crònica pot ser present sense manifestar-se durant anys, motiu pel qual una de cada dos malalts no estan diagnosticats.

    Segons les projeccions la malaltia serà molt prevalent en els propers anys, ja que la previsió és que segueixi creixent com ho ha fet en els darrers anys. A Catalunya el nombre de persones amb diabetis s’ha duplicat des de 1994, quan  afectava un 4,7% de la població. El 2015 el percentatge ja era el 8,4% – 530.000 persones de 15 anys o més- segons dades de l’Enquesta de Salut de Catalunya.

    Molts experts reconeixen la diabetis com un problema creixent de salut pública a causa de l’elevada prevalença dels factors de risc que s’associen a la diabetis mellitus del tipus 2 (DM2), que representa més del 90% dels casos de diabetis. Aquest tipus, dita també de l’adult o no insulinodependent, apareix normalment en persones majors de 40 anys i la causa té a veure habitualment amb l’estil de vida.

    Tal com diu l’estudi Evolució de l’atenció a la diabetis tipus 2 a Catalunya, la DM2 molt freqüentment s’associa a factors de risc com l’obesitat, la hipertensió o la dislipèmia, fet que li confereix un elevat risc cardiovascular. De fet, recull el text, la principal causa de mortalitat entre la població diabètica és precisament la malaltia cardiovascular, responsable d’aproximadament un 60-70% de les morts en les persones amb diabetis. Segons dades de l’IDF la diabetis va deixar 5 milions de morts al món el 2015 -una mort cada sis segons-.  

    Prevenir l’obesitat és prevenir la diabetis

    Davant les xifres creixents quant al nombre de persones obeses -prop de la meitat dels adults diabètics presenten excés de pes- i altres factors de risc un estil de vida saludable es dibuixa com el millor aliat en la prevenció de la malaltia crònica. “Portar una dieta saludable és important per a tot ésser humà, però per a una persona que pateix diabetis és una prioritat ja que és un hàbit determinant per la seva salut”, es resumeix en la publicació L’alimentació en la diabetis en situació de pobresa i exclusió social. És recomanable un consum d’aliments nutritius i rics en fibra com fruites, hortalisses i verdures, i farinacis integrals; acompanyats de proteïnes d’alt valor nutritiu i greixos d’origen vegetal; consumits de manera repartida durant el dia i acompanyats d’exercici físic diari.

    Persones diabètiques en situació de pobresa

    El mateix departament de Salut reconeix que la diabetis presenta un clar gradient social. Les persones amb nivell d’estudis primaris o sense estudis tenen més del doble de probabilitat de patir diabetis respecte la població amb estudis universitaris, tant en homes com en dones.

    “Les persones diabètiques que viuen en situació de pobresa fan un canvi cap a una dieta més econòmica. Aquesta, normalment es basa en aliments de densitat energètica elevada, els quals generalment inclouen una gran proporció de greixos afegits, sucres afegits i altres carbohidrats refinats. Aquest tipus d’alimentació els pot ajudar a mantenir les seves necessitats energètiques, tot i que dificulten el control glicèmic.”, alerten Mercè Vidal i Berta Vidal en la publicació sobre l’alimentació en la diabetis.

  • Catalunya impulsarà l’impost a les begudes ensucrades que demana l’OMS

    Fa unes setmanes l’Organització Mundial de la Salut va demanar als governs que gravin les begudes ensucrades com a mesura per lluitar contra l’obesitat, després que diversos estudis hagin posat de manifest que la indústria alimentària fa anys que maniobra per ocultar els riscos d’un consum excessiu de sucre. I més concretament, després que un estudi tragués a la llum les pràctiques de Pepsi i Coca-Cola per ocultar els seus vincles amb l’obesitat als EUA.

    Catalunya farà cas de les recomanacions de l’OMS. El Parlament ha aprovat aquest dijous amb el vot a favor de tots els grups i l’abstenció del PPC una moció perquè el Govern impulsi un impost a les begudes amb excés de sucre i sodi. La moció presentada per Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) defensava gravar amb taxes les begudes ensucrades i els aliments insans i no permetre l’entrada d’aquests tipus d’aliments en els centres educatius de Catalunya. “Hi ha taxes que es poden fer per gravar en certs aliments i afavorir els preus d’uns altres. Fer més accessibles els aliments sans i més inaccessibles els aliments insans”, va assegurar la diputada Marta Ribas en una intervenció parlamentària fa uns dies.

    La iniciativa però només tirarà parcialment endavant ja que l’aplicació de nous impostos només afectarà els refrescos i deixarà fora del nou gravamen els aliments insans. El punt que contemplava presentar un projecte de llei per a la creació d’un gravamen sobre els aliments amb excés de sucre, sodi i greixos, no ha prosperat pels vots en contra de Junts pel Sí i el PP.

    El text aprovat estableix un gravamen sobre les begudes de refresc amb excés de sucre o sodi que recaurà principalment sobre les grans distribuïdores de begudes i que previsiblement hauria d’implementar-se el 2017. A més a més, la moció contempla la posada en marxa d’un sistema d’etiquetatge que identifiqui els aliments i les begudes insanes mitjançant els seus perfils nutricionals. En aquest etiquetatge però no hi interferirà la indústria alimentària sinó que serà definit per òrgans del Govern. Així mateix es revisarà la normativa de menjadors escolars per tal que aquesta doni prioritat a la gestió que garanteixin millor una alimentació saludable.

    El sobrepès i l’obesitat a Catalunya

    La diputada de Catalunya Sí que es Pot Marta Ribas ha recordat que “l’alimentació insana” és la causant de gran part de les malalties i que “la meitat dels infants a Catalunya pateix sobrepès i obesitat”. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, el sobrepès i l’obesitat són el cinquè factor principal de risc de defunció al món i l’estat espanyol és líder en incidència de sobrepès: un 60% de la població espanyola pateix sobrepès, de la qual un 20% té obesitat. A Catalunya el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys són obesos.

    Els darrers resultats de l’Enquesta de Salut a Catalunya (ESCA) mostraven les diferències pel que fa al consum freqüent de productes hipercalòrics i l’estil de vida segons el context socioeconòmic. Mentre que el 40% dels infants que pertanyen a classes socials desfavorides fan un consum freqüent de menjar ràpid, brioxeria industrial, llaminadures i begudes ensucrades el percentatge es redueix a la meitat en infants de famílies de classe social més afavorida o quan un dels pares té estudis universitaris.