Just Deploy It!

Autor: Blanca Blay

  • Una revisió del model sanitari trenta anys després de la construcció del sistema

    La Llei General de Sanitat aprovada l’any 86, de la qual el llavors ministre de Sanitat i Consum Ernest Lluch n’és considerat el pare polític, és vist avui com un dels èxits aconseguits durant la Transició. La llei d’ara fa poc més de trenta anys ha romangut pràcticament intacta des que va ser aprovada durant el primer govern del PSOE. Ara bé, com ha evolucionat el model? Cal revisar-lo? Quins són els reptes actuals?

    Precisament amb motiu del trentè aniversari, que va produir-se el mes d’abril passat, l’Ateneu Barcelonès ha acollit aquest dijous una sessió per fer balanç del que va suposar l’impuls de la llei, que situava les bases del model sanitari que avui té l’estat espanyol. Sota el títol Llei general de sanitat: Gestió i finançament, l’economista i director del Servei Català de la Salut, David Elvira, i el metge Juli de Nadal, han reflexionat al voltant del model i de la llei. Nadal va participar directament en el procés de gestació de la LGS,  ja que va formar part del gabinet del ministre Lluch, i recentment ha publicat el llibre La construcció d’un èxit: així es va fer la nostra sanitat pública. Josep Carles Rius, president de la Fundació Periodisme Plural -editora d’El Diari de la Sanitat– ha estat el moderador.

    Les dificultats per acordar un redactat de la llei

    “La major part de la gent que va contribuir a fer que aquesta llei fos possible ha quedat en l’anonimat”, ha dit De Nadal a l’inici de l’acte. Segons ha recordat van ser molts els professionals de diferents disciplines, com ara la medicina, la infermeria o l’economia, els que van bolcar-se a construir una nova llei. “No va ser gens senzill acordar l’articulat de la llei, un dels primers fronts de conflicte venia del propi partit, del PSOE, però també de l’establishment mèdic o la indústria farmacèutica”, ha recordat.

    El metge Juli de Nadal durant la seva intervenció. / © SANDRA LÁZARO
    El metge Juli de Nadal durant la seva intervenció. / © SANDRA LÁZARO

    L’esquerra de la Transició volia una sanitat pública, universal, gratuïta i finançada amb impostos. “Quan Ernest Lluch va arribar al ministeri les taules eren plenes de documents que la gent d’esquerres havia elaborat sobre com havia de ser el model”, ha dit De Nadal. Per ell, la reflexió prèvia que s’havia fet des de l’esquerra “va ser molt important” i ha citat com a exemple el paper del PSUC.

    Els reptes de l’actual model

    El director del Servei Català de la Salut David Elvira s’ha referit als reptes del model actual. Una població més vulnerable o fràgil, un sistema infrafinançat o la innovació en són alguns. A més, segons ha destacat, un dels reptes és adaptar el model a la societat del segle XXI: “No és la mateixa que fa 30 anys. Avui la ciutadania està més informada, al segle XXI la política sanitària ha de ser menys paternalista, més participada i ha d’oferir més rendiment de comptes”.

    El model actual, després de 30.anys, s’ha de “transformar més que reformar”, ha dit Elvira, i “trencar amb mantres”. El director del Servei Català de la Salut ha reivindicat que el model tingui una orientació comunitària i els determinants socials de la salut en el focus: “No només és important el servei sanitari sinó la situació social del pacient”. A més, també ha reconegut que cal fer un pas més en salut mental així com comptar amb la participació dels professionals i els pacients en les polítiques. Sobre aquest darrer punt ha assegurat que el departament ja treballa en mesures de participació. Amb tot, Elvira ha reconegut que cal superar mantres com per exemple “que la propietat dels proveïdors no importa” i així mateix ha reconegut que la crisi econòmica no va aprofitar-se per fer una reforma estructural del sistema. Per contra, “s’han adoptat mesures de restricció per mitjà una política de preus i excessivament de pressa”, ha afegit.

    David Elvira parla dels reptes de l'actual model. / © SANDRA LÁZARO
    David Elvira parla dels reptes de l’actual model. / © SANDRA LÁZARO

    Per la seva banda, Juli de Nadal ha posat èmfasi en què “els canvis de la sanitat en els darrers anys són tan profunds i vinculats a un progrés científic que no hi haurà capacitat de generar riquesa suficient”. Davant d’aquest pronòstic, el metge ha advertit que “s’han de prendre mesures perquè es corregeixi el finançament del sistema” i ha emplaçat a fer una reflexió sobre un “gran pacte per la sanitat”.

    L’acte, que ha comptat amb l’assistència de prop d’una cinquantena de persones, s’ha fet en el marc de xerrades i debats del Cicle d’Economia i Sanitat de l’Ateneu i l’han coorganitzat l’Associació dels Amics de la UAB, la Fundació Ernest Lluch i l’Ateneu Barcelonès.

  • Quin metge necessita la societat? La professió afronta el repte de renovar-se

    L’envelliment de la població, la consolidació de les noves tecnologies o un pacient cada vegada més informat són alguns dels aspectes sobre els quals pivotarà el canvi de la professió mèdica en els pròxims anys. Un canvi que els professionals destaquen com a necessari per actualitzar la professió, i de retruc, la formació dels metges i metgesses futurs.

    Quin metge necessita la societat? Com s’ha de formar el nou metge? Com poden facilitar les organitzacions sanitàries que el metge exerceixi el seu rol? A quins reptes ètics i deontològics haurà de fer front? Prop d’un miler de professionals miraran de donar resposta a aquestes preguntes en el 3r Congrés de la Professió Mèdica de Catalunya (CPMC), que se celebrarà aquesta setmana a Girona després de vuit anys des del darrer congrés. Sota el lema Construïm junts la professió del futur al servei de les persones, els assistents debatran al voltant d’aquests quatre eixos, que ja s’han treballat en els darrers sis mesos.

    L’empoderament del pacient

    En Carles Blay fa trenta-tres anys que exerceix de metge. Treballa al CAP Santa Eugènia de Berga. Valora molt positivament que tingui lloc un debat en què es revisin els reptes actuals, ja que al seu parer “la medicina és una pràctica subjecte a canvis en molts aspectes i cal que estigui en revisió contínua”. Un dels principals àmbits de canvi, destaca, és l’empoderament de les persones. “Avui el pacient té un posicionament més madur, és més autònom i està més informat. Cal que el metge tingui una pràctica menys paternalista i més d’acompanyament”, apunta Blay.

    En això coincideix la Mireia Garcia, que fa quatre anys que va acabar el MIR i treballa com a metgessa de família al CAP l’Hospitalet de l’Infant (Tarragona). “Tot i que des d’alguns sectors es veu l’empoderament del pacient com una amenaça, la introducció del pacient com agent actiu ha de promoure una nova relació metge-pacient en què hi hagi més diàleg i interacció”, assegura. En aquest sentit, però, matisa que cal també fomentar més educació en salut: “Els pacients s’han de responsabilitzar molt més de les seves malalties”.

    Potenciar la col·laboració entre professionals

    Per a la Mireia Garcia una de les línies de canvi ha de consistir en “treure la jerarquització” que té el metge a dalt de tot. “S’ha de donar molt poder a tot l’equip assistencial (metges, infermeres, psicòlegs, auxiliars…) i que cadascú des del seu coneixement pugui tenir un rol actiu”, assegura. Amb tot té clar que hi ha d’haver molta més relació entre l’Atenció Primària i l’especialitzada essent el metge de capçalera “qui porti la batuta”.

    “Els canvis en l’àmbit demogràfic i epidemiològic implicarà cada vegada més persones grans amb més multimorbiditat, és a dir, que presenten més d’una malaltia. “Això ens obligarà a atendre processos molt més complexos en què cadascun dels professionals haurem de ser més generalistes, més col·laboratius i còmplices d’altres professions”, afegeix Carles Blay.

    Una formació actualitzada

    N’hi ha prou amb un bon expedient acadèmic? S’han de valorar habilitats, a més de coneixements, per ser metge? Convé que matèries com comunicació o ètica tinguin més pes? Aquestes reflexions ocuparan part de la jornada de dijous. La Mireia Garcia, que fa uns anys era tot just acabant la carrera de medicina, troba a faltar en el seu dia a dia a la consulta recursos per abordar problemes o malalties que tenen una base psicosocial. “Gairebé un 80% de les malalties tenen una base psicosocial, que té a veure amb com viu la gent: si es troba a l’atur, si té bronquitis i viu en un pis sense ascensor, etc.”, assegura. Per ella “ningú ensenya això a les facultats de medicina”. “Si la professió està canviant la carrera també ho haurà de fer”, sentencia.

    «A les facultats s’ensenya poc d’empatia o de bioètica, per exemple, s’ha de repensar en funció del que la societat reclama. La universitat també és dels sectors que els costa més canviar», assegurava fa uns mesos a aquest diari en una entrevista el president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, Jaume Padrós.

    L’indubtable paper de la tecnologia

    Un dels reptes més grans serà el paper que jugarà la tecnologia en el dia a dia de la pràctica mèdica. “Com gestionem la ingent quantitat d’informació que hi ha a la xarxa, que les persones tinguin accés digital a la seva història clínica i els condicionants ètics de tot plegat són reptes que imposa la tecnologia”, diu Carles Blay.

    De rerefons: l’impacte de la crisi

    El darrer congrés de la professió mèdica es va celebrar a Tarragona fa vuit anys i els efectes de la crisi en forma de retallades, pressió assistencial i precarietat laboral seran el teló de fons d’aquest dijous. La Mireia recorda com en acabar la residència va agafar una suplència d’estiu i des de llavors encadena contractes cada any. “Vas encadenant contractes, guàrdies i jornades laborals aquí i allà i això passa factura. A més, no pots planificar quan podràs ser mare o agafar-te una excedència”, lamenta aquesta metgessa.

    Amb tot, en Carles Blay, es mostra orgullós de l’actitud del col·lectiu del qual forma part. “Hem mantingut el compromís amb els pacients amb la mínima conflictivitat malgrat tenir més pressió, més complexitat clínica i menys recursos”, diu. “La professió mèdica ha estat capaç de mantenir el compromís amb les persones per damunt de condicionants adversos. Això em fa sentir content de ser metge”, confessa.

    Punts de vista sobre la professió mèdica

    Recupera entrevistes amb professionals de la medicina en què hem abordat qüestions que tenen a veure amb el que es debatrà aquest dijous al 3r Congrés de la Professió Mèdica de Catalunya (CPMC).

    DOLORS FORÉS: “La majoria de vegades és mentida que sigui millor anar al metge especialista”

    JOSEP MORERA: “Amb els sous actuals no pots mantenir una flota de metges entregats al sistema”

    VICTÒRIA CAMPS: “En medicina mai hi ha respostes automàtiques, el que importa és plantejar-se el dubte ètic”

    SALVADOR ESQUENA: “Ens toca haver de donar un diagnòstic de càncer en deu minuts”

  • L’atenció domiciliària urgent a Barcelona torna a mans públiques

    La ciutat de Barcelona, Montcada i Reixac i el barri de La Mina eren els únics territoris de Catalunya on fins la setmana passada l’atenció sanitària continuada a domicili era gestionada per una empresa privada. Des del 2 de novembre passat però aquest servei d’atenció a domicili és assumit per l’Institut Català de la Salut (ICS), l’empresa pública que gestiona vuit grans hospitals i el 80% dels Centres d’atenció primària i que ja se’n fa càrrec a la resta del territori.

    La desprivatitzarció del servei, que va alineat amb la tasca que estan fent en el si del Consorci Sanitari de Barcelona la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, recondueix una anomalia territorial històrica. I és que des de del 1994 l’atenció domiciliària urgent l’han proveït a Barcelona empreses privades, que se n’han fet càrrec gràcies a l’obtenció de concerts. La darrera, l’empresa SARdomus, s’encarregava d’aquest servei des de l’any 2010 i tenia un contracte fins aquesta tardor pel qual rebia una anualitat de 2,4 milions d’euros que el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) li pagava. Ara el Servei Català de la Salut destinarà aquesta partida a l’equip de professionals del sistema públic que s’encarregaran d’aquest servei i per tant no tindrà cap impacte econòmic en el pressupost públic.

    El nou servei disposarà de 148 professionals, dels quals 40 són professionals interins de l’ICS en plantilla estable de nova contractació i 108 professionals -metges i infermeres que ja formaven part de la plantilla de l’ICS-que voluntàriament faran guàrdies. Els 12 vehicles comptaran amb l’equipament habitual: maletins medicalitzats, desfibril·ladors, aparells d’electrocardiograma i mòbils.

    El perfil de pacient atès, segons ha explicat el director del Servei Català de la Salut David Elvira en la presentació del nou model, és gent gran, de mobilitat reduïda, pacients crònics amb més d’una patologia que requereix una atenció al domicili més que no un desplaçament.

    El nou model suposarà millores en l’atenció del pacient

    El canvi en la gestió de l’atenció domiciliària, que passa ara de mans privades a mans públiques, implica també la integració en l’atenció primària i una millora en l’atenció del pacient. “L’eficiència es manté i la qualitat millora”, ha assegurat el conseller de Salut Toni Comín aquest dilluns durant la presentació davant els mitjans.

    El nou model integra del tot l’atenció domiciliària amb els circuits de l’atenció primària. Això vol dir que els metges de família de referència rebran alertes dels pacients visitats i en podran consultar les anotacions fetes pel metge d’atenció continuada. A més, aquest professional podrà programar una visita de seguiment amb el metge de capçalera del pacient. “Que sigui la primària qui s’encarregui d’aquesta part de l’assistència és una qüestió de model, d’empoderar la primària”, ha apuntat Comín. Per la seva banda, la Comissionada de Salut a l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, ha valorat molt positivament l’actuació, ja que “Barcelona era una illa, una excepció dins de Catalunya, i ara integrem aquest servei a l’atenció primària”.

    A més, aprofitant el canvi de proveïdor s’han elaborat nous protocols de derivació que inclouen la possibilitat de derivar els pacients d’atenció a domicili als serveis socials d’urgència de l’Ajuntament de Barcelona.

    D’altra banda, i a diferència del que passava amb el personal de l’empresa privada SARdomus, els professionals que ara fan el servei a domicili tenen accés a la història clínica i farmacològica del pacient en el moment de la visita. Així mateix, si el metge que es desplaça prescriu una recepta aquesta quedarà registrada a la història clínica compartida (HCCC) i a l’estació clínica d’atenció primària (ECAP), que és el programa d’història clínica informatitzada que comparteixen pràcticament tots els equips d’atenció primària de Barcelona. Amb tot, això no suposarà cap canvi a ulls del ciutada ja que el procés d’activació serà el mateix: una trucada al 061 CatSalut Respon, que enviarà segons es consideri un vehicle amb un metge a domicili o una ambulància.

  • Salut i el Consell de l’Audiovisual presenten 12 recomanacions per tractar el suïcidi als mitjans

    L’any 2014 van morir a Catalunya 526 persones per suïcidi, de les quals un 10% tenia entre 18 i 25 anys, duplicant el nombre de morts en la mateixa franja d’edat per accident de trànsit. Malgrat la incidència del suïcidi en la societat -es calcula que per cada persona que se suïcida n’hi ha vint que ho intenten- continua sent un tema tabú i els mitjans poden jugar un paper crucial en la concepció social.

    Si bé l’Organització Mundial de la Salut reconeix que una cobertura informativa sensacionalista del suïcidi pot augmentar el comportament suïcida, cada vegada guanya més pes la teoria que diu que l’efecte pot ser preventiu si se’n parla amb responsabilitat.

    Fa uns anys parlar del suïcidi era vist directament com un factor de risc que podia induir a altres persones a una temptativa de llevar-se la vida. Ara, experts de diferents disciplines coincideixen a veure els mitjans de comunicació com una eina pedagògica social tant en l’abordatge del suïcidi com de les seves conseqüències sempre que sigui una cobertura responsable.

    Per contribuir a què la cobertura sigui responsable el Departament de Salut, el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i l’Associació Després del Suïcidi – Associació de Supervivents han presentat aquest divendres una sèrie de recomanacions als mitjans audiovisuals sobre el tractament informatiu. Entre les recomanacions hi ha, per exemple, evitar la descripció detallada del mètode emprat o evitar relacionar-ho amb idees d’heroïcitat o valentia. «El comportament suïcida no s’ha de mostrar mai com una solució vàlida per afrontar problemes personals, per contra, abordar el dany emocional en la família i amistats pot impulsar una persona amb pensaments suïcides a buscar ajut professional», es diu en el text.

    De fet, un estudi sobre el tractament del suïcidi per part de la premsa espanyola revelava que les variables que fan referència al patiment de la família o la disponibilitat de xarxa de suport eren recomanacions que s’incomplien en major mesura a l’hora de publicar notícies sobre suïcidi.

    El document presentat també recomana no atribuir la mort a una causa simplista i defugir d’identificar-la amb una malaltia mental com a causa única directa o curar el llenguatge que s’utilitza. Per exemple, des del CAC recomanen evitar expressions com «s’ha suïcidat» i consideren preferible dir «s’ha mort per suïcidi». «S’ha de normalitzar conceptualment el suïcidi: morim per accidents de trànsit, per malalties o per suïcidi», ha dit durant la presentació Cecília Borràs, presidenta d’ADSAS. “Forma part de la realitat i n’hem de parlar per poder prevenir i, així, poder salvar vides”, ha conclòs Borràs.

    Objectiu: reduir el nombre de suïcidis

    «Els mitjans de comunicació tenen una importància cabdal pel seu impacte», ha reconegut el conseller de Salut Toni Comín, que ha recordat que la mort per suïcidi és un indicador que no ha evolucionat bé durant la crisi. De fet les morts per suïcidi de 2014 a Catalunya són les més baixes des del 2007. Un descens que Comín ha atribuït en part a l’inici el mateix any de la implementació del Codi Risc de Suïcidi (CRS).

    Aquest codi, impulsat per Servei Català de la Salut i ja desplegat arreu del territori, és un instrument que atén i fa un seguiment a les persones amb risc de temptativa. Segons dades del departament, des de l’inici al juny del 2014 fins a l’agost del 2016, s’han registrat 3.530 persones que s’han trobat en situació de risc a Catalunya. De fet un dels objectius que conté el Pla de Salut de Catalunya és el de disminuir la taxa de suïcidi en un 10% d’aquí a l’any 2020.

  • La sanitat privada carrega contra el pla de Comín de comprar l’Hospital General

    L’oferta de la Generalitat de comprar l’Hospital General de Catalunya no ha deixat de trobar-se entrebancs des que el conseller de Salut, Toni Comín, va anunciar la intencionalitat del seu departament en una entrevista. El grup propietari de l’hospital, Quirónsalud, ha afirmat reiteradament que l’hospital no està en venda i fonts del grup van arribar a afirmar a aquest mitjà que Quirónsalud «compra hospitals, no els ven». Aquest dijous qui s’ha pronunciat en contra l’oferta de Comín ha estat l’Alianza de la Sanidad Privada Española (ASPE).

    ASPE, que agrupa més de 600 entitats sanitàries i representa més del 75% dels centres hospitalaris de l’estat, considera en un comunicat que l’anunci fet per Comín és «desafortunat per la profunda sensació d’inseguretat generada entre treballadors, pacients i en les mateixes institucions catalanes». En el text l’aliança critica que «la ideologia s’ha posat, una vegada més, per damunt de la lògica i la salut dels ciutadans» i reivindica la necessitat  «d’optimitzar els recursos existents i prendre decisions en funció de criteris objectius de cost-efectivitat que permetin proporcionar als ciutadans la millor atenció sanitària possible».

    En aquest sentit, des d’ASPE consideren que «la sanitat no pot veure’s immersa en un debat continu sobre qüestions diferents a la qualitat de la prestació sanitària rebuda» i posen en valor les diferents fórmules de col·laboració público-privada que, segons defensen, «contribueixen a augmentar l’eficàcia del sistema i són essencials per mantenir l’accessibilitat dels ciutadans, reduir les llistes d’espera i controlar la despesa sanitària».

    Per la seva banda, fonts del departament de Salut asseguraven a aquest mitjà que la Generalitat només contempla una possibilitat, que és comprar l’Hospital General de Catalunya. La proposta anunciada fa uns dies pel conseller de Salut, Toni Comín, passa per comprar l’HGC per prop de 55 milions d’euros com a inversió que permetria oblidar-se de construir els dos hospitals que encara avui estan pendents al territori: l’Hospital Vicente Ferrer (a Rubí) i l’Ernest Lluch (a Cerdanyola). Els dos equipaments són dues reivindicacions històriques i els dos únics hospitals nous que queden per fer a Catalunya dels catorze hospitals que preveia el mapa sanitari d’inversions de l’any 2005.

    Pel que fa als sindicats, aquests veuen amb bons ulls la compra – segons Salut es faria sense cap acomiadament i els treballadors passarien a tenir un conveni públic- tot i que demanen tenir més informació respecte què passarà amb la plantilla, especialment a partir del mes de gener, quan està previst que la Generalitat rescindeixi parcialment el contracte que té amb l’Hospital General. Des del Sindicat Metges de Catalunya (MC) demanen «garanties d’estabilitat laboral per a la plantilla mèdica» i reclamen una «planificació territorial acurada». En aquest sentit, el secretari general de MC, Josep Maria Puig, demana que es clarifiqui la situació i adverteix que «el procés de publificació també podria tenir conseqüències sobre l’activitat sanitària de Mútua de Terrassa, Hospital de Terrassa i Hospital de Sabadell, ja que el CatSalut podria reduir l’activitat que té concertada amb aquests centres per traspassar-la al nou HGC de titularitat pública, amb el consegüent efecte sobre les plantilles».

  • Un comitè d’experts afirma que la resposta d’Espanya a l’ebola va ser “feble i inconsistent”

    L’estat espanyol va incórrer en diversos errors a l’hora de donar resposta als dos casos importats i el cas de transmissió autòcton d’ebola. Així ho constata l’informe La resposta enfront de l’epidèmia pel virus de l’Ébola a Àfrica Occidental (2014-2015): lliçons apreses en el nostre entorn, elaborat pel Comitè Científic Assessor sobre la Malaltia pel Virus Ebola (CCAMVE). El comitè, creat el 2014 pel Departament de Salut, l’integren una dotzena de professionals dels àmbits de la gestió clínica de malalties tropicals, salut pública, virologia, vacunes, acció operativa i comunicació.

    A Espanya hi va haver dos casos importats, que corresponen a dos religiosos de l’ordre de Sant Joan de Déu, i un cas de transmissió autòctona, el de l’auxiliar d’infermeria de l’Hospital Carlos III de Madrid, Teresa Romero. Segons destaquen els experts en l’informe, que s’ha fet públic ara, aquests casos “van disparar una allau de reaccions a tots els nivells, posant de manifest que el model de resposta estava sent feble i inconsistent”.

    Per exemple, es critica que el cas inicial fos atès a l’Hospital Carlos III de Madrid quan aquest centre “no disposava de cap acreditació per atendre aquest tipus de pacients”. Una decisió, a més, “incongruent” segons el Comitè atès que Espanya comptava en el moment de la repatriació dels pacients amb dos centres de referència del Sistema Nacional de Salut per a l’atenció de les malalties importades: l’Hospital Ramon y Cajal a Madrid i l’Hospital Clínic-Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, tots ells acreditats pel Ministeri de Sanitat per aquest tipus d’atenció.

    D’altra banda, l’informe també destaca que la gestió política i comunicativa del trasllat dels dos pacients, que es va fer a nivell autonòmic, “es va fer a través d’uns responsables manifestament no preparats tècnicament per a la situació, contribuint a la confusió i la desconfiança generalitzades”.

    Segons el text un dels errors va raure també en com des de l’administració i alguns mitjans de comunicació es va informar dels fets. La comunicació després de les primeres 24 hores després de la confirmació del cas de transmissió autòctona “va ser especialment desastrosa”, a ulls del comitè, que recalca l’existència d”errors de comunicació durant la roda de premsa” així com també “absència d’informació oficial fluida”. Aquesta absència d’informació hauria fomentat conductes irresponsables des d’alguns mitjans.

    Amb tot, es posa en valor que davant possibles emergències de salut pública a Espanya i a Catalunya, el grau de preparació de la resposta ha anat millorant.

    Manca de coordinació i lentitud en la resposta internacional

    En l’informe el Comitè també fa una valoració de la resposta internacional a l’epidèmia a l’Àfrica Occidental. Aquesta resposta ha estat “lenta i amb importants dèficits de coordinació” segons els experts, que consideren que la resposta a l’ebola va posar de manifest la vulnerabilitat davant epidèmies globals de malalties infeccioses. “La comunitat internacional no està preparada per abordar ràpidament i efectivament crisis de salut pública, especialment quan afecten països de renda baixa”, resa el text.

    A més a més, es fa una mirada crítica al retard en la decisió i mobilització per part de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), organisme responsable de la resposta institucional i tècnica davant les epidèmies mundials. Un retard al que s’hi van afegir també les actuacions de diversos països desenvolupats: “No és fins a l’aparició dels primers casos importats als EUA i a Europa que es mobilitzen diferents governs de manera consistent i àmplia”, apunta l’informe. En aquesta línia es mostrava crític Luis Encinas, de Metges Sense Fronteres (MSF), que en una entrevista amb aquest diari assegurava que “l’OMS no va declarar l’emergència d’ebola fins al primer cas d’un occidental”. Encinas és una de les persones que ha participat en l’informe.

    L’epidèmia més mortífera de l’ebola ha deixat al seu pas 11.300 víctimes mortals i 28.000 infectats, a més d’uns sistemes de salut -els dels països més perjudicats per l’epidèmia- encara més dèbils.

    La doctora Adelaida Sarukhan, que ha donat suport en la gestió de la informació científica de l’informe, apuntava ja en un article: “el greuge sobre els països més afectats i la memòria de les seves víctimes serà doble si després d’haver permès el desencadenament de la crisi ignorem les lliçons essencials que se’n desprenen”. En aquest sentit assenyalava com una de les principals lliçons que la lluita contra amenaces a la salut global, com l’ebola, comencen “molt abans que es diagnostiqui el primer cas” en al·lusió a la necessitat d’invertir en uns sistemes de salut forts en països en vies de desenvolupament així com en recursos destinats a la prevenció i la investigació .

  • “Treballar a oncologia pediàtrica és una escola de vida”

    La Montserrat Roig fa 24 anys que es dedica a curar i cuidar nens amb càncer. Treballa com a infermera a l’àrea d’oncologia pediàtrica a l’Hospital Sant Joan de Déu, centre de referència que rep cada any prop de 200 casos nous de càncer infantil. “Posar una línia i dir a mi això no m’afectarà és molt difícil. Ara bé, si alguna infermera oncològica pediàtrica et diu que no s’ha ‘emportat’ mai un nen a casa és que no és una bona infermera oncològica”, afirma.

    Com definiries el dia a dia en una àrea com és oncologia infantil?

    Per treballar a oncologia infantil necessites saber què és la pediatria, el món de l’infant, i després especialitzar-te en quines són les patologies dels nens amb càncer. Respecte el dia a dia, és cert que quan dius que treballes en oncologia pediàtrica et diuen ‘ui, jo no podria’. Però l’oncologia pediàtrica és vida, és alegria, és esperança. Evidentment hi ha qui es queda pel camí i hi ha moments durs però el nen, si no té dolor, és nen, per tant està amb la seva quimio però està rient o jugant amb altres nens. És per això que tot allò que l’adult potser hi dóna més voltes, pels infants és un altre concepte. Per nosaltres, és un dia a dia molt intens però sempre surts satisfet de la feina que fas.

    Entenc que és molt diferent tractar amb infants que amb adolescents a l’hora d’explicar i viure la malaltia.

    Amb el nen petit són els pares qui decideixen com explicar-li. En l’adolescent o amb el nen més gran, juntament amb el metge, se’ls explica el que tenen, que hauran de venir a l’hospital, a vegades a ingressar a vegades no, que potser no podran anar a totes les classes de l’escola, que hi haurà períodes que potser no hi podran anar, etc. A part de la informació dels metges també és important com ho viu la família i com ells volen explicar-ho. A l’adolescent se li explica i a partir d’aquí deixem que es vagi paint d’alguna manera, i després tenim l’educació sanitària a l’adolescent, que es fa de manera individual i en el moment que va millor a totes les parts fer-ho. Aquí se li expliquen els hàbits saludables que ha de tenir: tant per a higiene com pel que fa a alimentació, sexualitat, si en condicions no pot anar a una discoteca, per exemple, etc.

    Quin és el rol de la infermera en l’acompanyament de la família?

    La família després del primer diagnòstic tenen una acollida a planta on se’ls protegeix de tot el que ens és possible, els posem també en contacte amb l’equip de psicòlegs oncològics que tenim i després d’aquest ingrés tenen l’alta i des de l’Hospital de Dia es coordina l’educació sanitària amb les famílies. Cada 15 dies, per exemple, tots els debuts nous que hi ha vénen els pares i de vegades s’hi afegeix un tiet o un avi, per saber què ha de fer si els pares treballen i s’ha de quedar amb el menor a casa. Aquí ja es crea un vincle molt important entre la infermera educadora i aquella família. Tu els dónes eines perquè quan ells arribin a casa sàpiguen distingir l’urgent del no urgent, quan han de venir a l’hospital sí o sí, què fer quan vomiten, si tenen febre, on ens poden localitzar, etc. Després de passar amb ells la primera hora comencen a sortir dubtes d’ells mateixos, com ara ‘què fem a l’hora de dormir’, ‘què fem si no menja’, etc. El primer vincle és a la planta, el segon vincle és durant l’educació sanitària i a partir d’aquí ja ens coneixen a totes les infermeres, no només les educadores. Al final es crea una família, ningú parla de l’habitació 22, la 9 o la 10, parles de la Maria, la Júlia o l’Eric i la seva família. El rol de la infermera no és posar medicació, és saber el que fas, acompanyar i cuidar al nen però també a la família. L’actitud de la família, que ho intenti viure bé i no ficar angoixa en el nen, fa molt de bé a la criatura.

    El Sant Joan de Déu rep cada any 200 casos nous de càncer infantil. / SANDRA LÁZARO
    El Sant Joan de Déu rep cada any 200 casos nous de càncer infantil. / SANDRA LÁZARO

    Per fer aquesta feina necessites posar una línia professional en la implicació emocional. Les emocions estan a flor de pell…

    Posar una línia i dir a mi això no m’afectarà és molt difícil. A poc a poc però anem agafant experiència ique et fa saber estar. Ara bé, si alguna infermera oncològica pediàtrica et diu que no s’ha ‘emportat’ mai un nen o una família a casa és que no és una bona infermera oncològica. Una cosa és que t’afecti com a persona i l’altre és que t’emportis dolor o una paraula que t’han dit. Treballar a oncologia pediàtrica és una escola de vida. De la mateixa manera que a una família o un adolescent li canvien els valors, gent que pensaves que no donaria per tu un duro t’ajuda, què té importància i què no, etc. Això les famílies ens ho transmeten i per tant és una escola de vida. Metges, infermeres, auxiliars, a casa també som família, d’una altra manera.  Això sí, el saber estar s’aprèn, aguantar-se unes llàgrimes o donar calidesa quan t’abracen.

    Què diries que ha canviat en tu des que vas començar el primer dia fins avui?

    Per exemple, quan treballava com a infermera a cures pal·liatives de vegades pensava en les famílies i em deia ‘jo no podria’. Com a infermera d’oncologia veus que aquesta expressió no existeix. Pots amb els ingressos, les recaigudes…També ha evolucionat molt l’oncologia. Des de fa 23 anys fins ara els tractaments han canviat d’una manera increïble. Abans quan un nen vomitava només tenia un fàrmac, ara podem combinar mil coses perquè aquest nen vomiti molt poc o no ho faci. El confort és molt bo en comparació a fa vint anys. També és apassionant tot el que són els assajos clínics. Cada dia has d’estar posant-te al dia. Després nosaltres tenim la gran sort que quan hi ha alguna medicació nova que s’aplicarà de seguida ens reuneixen i ens expliquen com es posa, etc. Com a persona a mi l’oncologia pediàtrica m’ha format i m’ha donat les línies del que vull ser i com actuo amb la resta.

    A banda de treballar com a infermeres també formes a altres infermeres en aquesta especialitat.

    Estem fent un curs online d’oncologia pediàtrica i també sóc a la universitat, al Màster d’Oncologia Pediàtrica.

    Hi ha alguna cosa que diguis als alumnes que han de tenir sempre present?

    Sí, la infermera oncològica ha de ser una infermera experimentada però sobretot ha de ser una persona humil. La infermeria fa que siguem iguals, el càncer no fa distinció i per tant no ens podem apropar de qualsevol manera a una família.

    De l’inici de la teva trajectòria professional fins ara, hi ha algun moment que recordis especialment?

    N’hi ha tants…Però els millors són quan després de tots aquests nens se’n surten, es fan grans i de sobte, al cap de dotze o tretze anys apareix una persona que va ser pacient. Per exemple recordo el cas del Dani, que quan era petit va ser a l’hospital per un limfoma i es va curar. Li dèiem ’piecitos’ irònicament perquè tenia els peus grans. Anys més tard un dia, era amb una companya mirant documents i de sobte, un dia d’agost, apareix un noi i em diu: A veure si em coneixeu. I era ell, que venia a presentar-nos la seva xicota. Ens va fer una il·lusió tremenda. I al cap de dos anys va venir a presentar-nos els seus bessons. Aquesta història és un exemple dels que et fan pensar que aquesta feina val la pena.

    La Montserrat Roig ha dedicat més de vint anys a l'especialitat d'oncologia pediàtrica. / SANDRA LÁZARO
    La Montserrat Roig ha dedicat més de vint anys a l’especialitat d’oncologia pediàtrica. / SANDRA LÁZARO

     

  • Càncer infantil: “Els sanitaris són la família que tens aquí, et coneixen”

    La Noah és una de les pacients de l’Hospital Sant Joan de Déu que amb només 8 anys coneix bé els passadissos i els professionals del centre. Té leucèmia limfoblàstica aguda (LLA), el càncer infantil més freqüent. Aquest tipus de càncer a la sang li provoca que per motius desconeguts es produeixin quantitats excessives de limfòcits immadurs que envaeixen la sang, la medul·la òssia i els teixits limfàtics.

    «El primer dia és molt dur, no t’ubiques», expressa el pare de la Noah, en Jordi, des de l’habitació on es troben. «Va passant el temps i és cert com els professionals et diuen a poc a poc tot va sortint. Les infermeres estan molt a sobre teu, tothom t’ajuda. Per sort, estem on estem i estem bé», afegeix.

    Fa un any que són en el procés de tractament de la malaltia, concretament des del 24 de desembre de l’any passat. «Ara estem a la meitat més o menys. Et diuen pas a pas què has de fer i t’ho expliquen tot molt bé», diu en Jordi. Recorda bé com un dels moments més difícils va ser quan, després d’un mes hospitalitzats -sempre parla en primera persona del plural- van haver de tornar a casa. «El pas d’anar a casa era molt dur per a nosaltres», reconeix. Per a moltes famílies anar a casa implica allunyar-se de les garanties de ser a l’hospital, a prop de professionals que saben com actuar, i això els genera por o dubtes sobre si ho faran bé o no.

    A la Noah li van diagnosticar leucèmia amb 7 anys. / SANDRA LÁZARO
    A la Noah li van diagnosticar leucèmia amb 7 anys. / SANDRA LÁZARO

    L’Hospital Sant Joan de Déu, però, prepara les famílies per fer aquest pas mitjançant l’educació sanitària que es coordina des de l’Hospital de Dia. «Ells t’expliquen què has de fer, que has de netejar-te les mans, com netejar el menjar, etc. També com reaccionar en segons quines actuacions que has de fer amb ella», explica en Jordi.

    «En determinats blocs pels quals passa la nena, t’expliquen com actuar, per exemple, que baixarà de defenses, quins símptomes pot tenir, si està pàl·lida o té febre…», afegeix la Carme, la seva mare. «També et diuen quan has de venir al metge o a qui pots trucar si necessites res. Saben l’historial de tots els nens i et diuen què has de fer a cada moment», comenta.

    Preguntats per com han viscut fins ara el procés tots tres remarquen que el patiment de l’adult és diferent del de l’infant. «Com a pare pateixes per tot, pels nens potser és una punxada, la posada de la medicació i prou però tu saps el que pot passar o no, què implica la medicació», diu ell.

    Els pares de la Noah expressen gratitud amb les paraules però també amb la mirada pel tracte rebut a l’hospital. «Els sanitaris són la família que tens aquí, et coneixen», diuen tots dos. «Qualsevol infermera sap que a la Noah no li agrada, per exemple, que li posin una tireta al cul i llavors ja no l’hi porten», diu en Jordi. La Noah riu per sota el nas.

  • Cinc escenaris que afronta la Generalitat després de l’oferta per comprar l’Hospital General

    Després de l’anunci del conseller de Salut, Toni Comín, sobre l’oferta de comprar l’Hospital General de Catalunya (HGC) a Quirónsalud fa una setmana, s’ha obert un mar d’incògnites sobre què passarà a la comarca del Vallès Occidental. La proposta de Salut -que Quirónsalud nega rotundament haver rebut- passa per comprar l’HGC per prop de 55 milions d’euros com a inversió que permetria oblidar-se de construir els dos hospitals que encara avui estan pendents al territori: l’Hospital Vicente Ferrer (a Rubí) i l’Ernest Lluch (a Cerdanyola). Els dos equipaments són dues reivindicacions històriques i els dos únics hospitals nous que queden per fer a Catalunya dels catorze hospitals que preveia el mapa sanitari d’inversions de l’any 2005. Què passarà amb aquests equipaments? I amb l’Hospital General de Catalunya? Plantegem cinc possibles escenaris:

    Es construeixen els dos hospitals nous

    El 2005 les projeccions demogràfiques al Vallès Occidental indicaven que en els següents deu anys els municipis de Rubí, Sant Cugat, Terrassa, Sabadell, Ripollet, Montcada o Cerdanyola augmentarien la població de forma significativa. Es passaria dels 785.877 habitants a gairebé un milió el 2015 i això incorporava en les previsions del mapa sanitari territorial la construcció de dos hospitals nous a la comarca: l’Hospital de Rubí i el de Cerdanyola.

    D’acord amb les previsions originals, el primer dispositiu, a Cerdanyola, seria l’Ernest Lluch i comptaria amb 180-200 llits per donar assistència a la població de Cerdanyola, Ripollet i Montcada. El segon, que havia de tenir 80-120 llits, seria l’Hospital Vicente Ferrer i seria referent per als municipis de Sant Cugat i Rubí, construint-se en aquest segon municipi. Tots dos centres serien hospitals bàsics, és a dir, que no requereixen grans especialitats.

    Ara bé, el retard en la construcció dels centres -encara no s’ha posat cap pedra- implicaria començar de zero la construcció -amb els corresponents concursos públics-. Segons experts consultats, això voldria dir que seria una realitat a quatre o cinc anys vista com a mínim -o trigaria en el pitjor dels casos deu anys-, i la construcció seguiria la lògica d’aquell mapa sanitari que deia que a cada 30 km hi havia d’haver un hospital. Una lògica, segons aquestes fonts, que no té per què ser la millor necessàriament. Per la seva banda, fonts del departament de Salut asseguren a aquest diari que no hi ha disponibilitat pressupostària per fer les dues inversions -tot i que no donen xifres- i asseguren que aquest escenari seria «molt complicat».

    Només es construeix un dels dos hospitals

    En cas que la compra de l’Hospital General de Catalunya no prosperi i davant la situació pressupostària que reconeix Salut, una possibilitat seria tirar endavant amb només una de les dues infraestructures previstes. Aquesta opció, però, implicaria una posició delicada a l’hora de triar quin hospital s’acaba construint, i per tant, decantar-se per un municipi. A més, segons les previsions del nombre de llits i recursos per fer front a la demanda assistencial a la comarca només un dels dos hospitals podria ser insuficient. Així mateix podria implicar una revisió del projecte en cas que s’hagués de modificar, i això provocaria que s’allargués el procés de construcció.

    La Generalitat compra l’Hospital General de Catalunya

    Els únics detalls públics que es coneixen de moment són els que va donar el conseller de Salut quan va anunciar la proposta de la Generalitat en una entrevista a El Matí de Catalunya Ràdio. Segons va explicar, la Generalitat podria comprar l’hospital, del grup privat Quirónsalud, per prop de 55 milions d’euros -una quantitat que fons consultades estimen com a baixa-. Així, segons Comín, s’estalviarien construir els dos hospitals previstos al Vallès, ja que, a més, va remarcar, l’Hospital General és a Sant Cugat, a mig camí entre Rubí i Cerdanyola. Tècnicament, per nombre de llits i capacitat, podria substituir els dos hospitals però fonts coneixedores remarquen que caldria restaurar el centre.

    D’atra banda, caldria saber si el manteniment del funcionament de l’hospital, un cop fos públic, es faria amb una dotació pressupostària nova o restant recursos que ja es destinen a altres centres. Des del departament de Salut expliquen que la xifra d’inversió de 55 milions és un «preu aproximat», ja que caldria prèviament acordar-ho en una negociació «extensa i complexa amb molts condicionants». «S’haurien de fer auditories, veure l’estat dels quiròfans…», matisen aquestes fonts que remarquen que «la gràcia de comprar l’hospital és la immediatesa» i citen a tall d’exemple que el malalt podria entrar per la porta en un any. Amb tot, però, també apunten que «molt probablement» el cost del manteniment de l’hospital no comptaria amb una dotació pressupostària nova sinó que es reorganitzarien els recursos.

    Ara bé, l’opció de compra és, segons fonts de Quirónsalud, inviable. «Quirónsalud no ven hospitals, els compra». Així de contundents s’han mostrat fonts consultades per aquest diari, que repeteixen que l’hospital no està en venda i tanquen qualsevol possibilitat que ho estigui. Per contra, pel Departament de Salut aquesta opció és ara mateix plausible i la situen com la millor tant per a treballadors com per a pacients com per a les arques públiques. Sobre els treballadors, Salut assegura que el personal de l’Hospital General se subrogaria sempre i quan el grup no els vulgui per altres centres de Quirónsalud. «El procés però no provocaria cap acomiadament», diuen.

    Salut lloga una ala a l’Hospital General

    Aquesta possibilitat no ha estat plantejada oficialment per la Generalitat. Ara bé, l’alcaldessa de Sant Cugat, Mercè Conesa, va posar-la damunt la taula en preguntar al conseller si el Departament s’havia plantejat «llogar una ala de l’hospital», en lloc de tot l’edifici sencer. «Es pot permetre el Departament pagar tants diners per totxos si hi ha dificultats per fer front a les despeses diàries?», va apuntar en roda de premsa Conesa fa uns dies.

    Llogar una ala a l’hospital, però, aniria en contra de la política del departament de desprivatitzar el sistema sanitari, ja que suposaria seguir invertint diners en un grup privat amb ànim de lucre per oferir assistència pública, aprofitant una de les ales del centre per fer-hi activitat. En qualsevol cas, si bé el departament admet que és una alternativa que s’ha parlat informalment en el si de Salut, «no té sentit» i tenen una visió «més integral». «La finestra d’oportunitat és disposar de tot l’edifici, ja que necessitem tot l’hospital i a més des del punt de vista de la gestió hi ha més opcions quan n’ets el propietari», comenten a aquest diari.

    Ni l’Hospital General ni dos hospitals nous

    Una possibilitat que indiquen alguns treballadors consultats és la de reforçar els centres de provisió pública – que formen part de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP)- que ja existeixen al territori dotant-los de més recursos o capacitat: l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, la Mútua de Terrassa i l’Hospital de Terrassa. «Amb menys diners [menys de 55 milions] es poden obrir plantes i alleugerir llistes d’espera, si es manté l’HGC amb pressupost públic traient els diners d’altres centres és un error perquè el Vallès ja té hospitals deficitaris», apunten fonts expertes.

    Des del punt de vista de Salut però el que cal quant a planificació assistencial és un altre dispositiu i no «sobredotar» els que ja hi ha. «Podríem fer-ho però no és la solució òptima», admeten i justifiquen amb l’argument que la xarxa pública en aquella zona necessita un hospital bàsic que complementi l’activitat que fan els d’alta complexitat o especialitzats, com el Taulí o els dos de Terrassa. «Cadascú ha de fer la seva funció», conclouen.

    La idea original quan es van dissenyar els dos hospitals a Rubí i a Cerdanyola era la de restar càrrega assistencial a aquests hospitals. Llavors, el 2005, el Taulí havia registrat 41.000 pacients en espera de primera visita, dels que 14.140 estaven pendents de programar, i havia atès 164.000 urgències -més que l’Hospital del Mar de o l’Hospital de Bellvitge-.

    Des del Taulí, un treballador assegura a aquest diari: «Nosaltres ens trobem amb el conseller veient com fa una oferta milionària a un grup privat per comprar-li un hospital i encara no hem cobrat la paga extra del 2014, cosa que ens va prometre a canvi d’entomar els treballadors i treballadores de la Clínica del Vallès».

    Aquesta última opció, la de reforçar els hospitals públics de la zona, seria la millor segons un metge membre de Marea Blanca de Catalunya: «Seria el millor avui, amb la incertesa econòmica i política que vivim, a més de la precarietat laboral i de falta de recursos».

  • Catalunya destina un 25,6% de la seva despesa en salut a concerts sanitaris

    La Generalitat destina prop de 2.400 milions d’euros a concerts sanitaris, és a dir, a la compra de serveis assistencials a operadors privats. Així se situa com la comunitat autònoma que més percentatge del seu pressupost destina a aquesta partida, que suposa un 25,6% respecte al total de despesa sanitària, molt per davant de Madrid (10,6%) o Canàries (10,5%). Les dades corresponen a l’any 2013 i es desprenen de l’informe Sanitat Privada. Aportant Valor. Anàlisi de la Situació 2016 (Catalunya), que s’ha presentat aquesta setmana, coincidint amb un moment en què precisament el Govern està desprivatitzant la sanitat pública.

    L’informe, fet per l’Instituto para el Desarrollo e Integración de la Sanidad (IDIS), posa en valor l’aportació de la sanitat privada a tot l’estat. “La supressió dels concerts amb el sector sanitari privat pot suposar un handicap per l’atenció adequada i a temps dels pacients, a causa fonamentalment de l’increment dels períodes de llistes d’espera i de la càrrega assistencial dels centres sanitaris públics”, apunta el text. Sobre la situació la presidenta de l’ACES, la patronal de la Sanitat Privada Catalana, Cristina Contel, destacava en la presentació que la «imprescindible complementarietat de tots els recursos sanitaris és especialment rellevant a Catalunya». «La interacció públic-privat ha presidit el sistema sanitari mixt català, on avui de manera polititzada es qüestiona i es combat la seva essència», lamentava.

    Segons dades del mateix informe, a tot l’estat, un 42% dels hospitals privats presenta algun tipus de concert amb les administracions públiques i a Catalunya un 7% dels hospitals privats (32) estan integrats a la xarxa pública (XHUP), sent el major número d’aquests hospitals generals. Un exemple és el de l’Hospital General de Catalunya, que el Govern s’ha ofert a comprar. En nombre de llits hospitalaris Catalunya és l’única comunitat autònoma que compta amb més llits privats que públics: 19.387 privats front als 15.307 llits públics. Juntament amb Andalusia i Madrid, les tres comunitats concentren el 62% dels llits privats a tot l’estat. El sector sanitari privat emplea a Catalunya 8.431 metges i 9.535 infermeres i gairebé 20.000 professionals més.

    El sector hospitalari privat s’uneix en grans grups

    Un dels fenomens que destaca l’informe és la unió, en els darrers anys, de diferents grups privats en grans grups. De fet, només 12 grups hospitalaris concentren gairebé la meitat dels hospitals privats de l’estat. Entre aquests destaquen els dos principals: Quirónsalud i San Juan de Dios. Concretament, Quirónsalud representa prop del 8% dels hospitals privats i el 10% dels llits privats.

    “Fins fa relativament poc temps, el sector hospitalari privat es trobava fragmentat i atomitzat. Tanmateix, en els darrers anys s’han produït al nostre país una sèrie d’operacions  que demostren la tendència del sector privat en la unió en grans grups”, resa l’informe que vaticina que aquest procés continuarà avançant.

    Entre les operacions destaca la que origina el 2014 Quirónsalud, el grup hospitalari resultant de la fusió entre IDC Salud i el Grup Hospitalari Quirón. A Catalunya el grup gestiona el Centre Mèdic Teknon, l’Hospital Quirónsalud, la Clínica del Pilar, l’Hospital Universitari Sagrat Cor, l’Institut Oftalmològic Quirónsalud, l’Hospital General de Catalunya i la Clínica del Vallès. Aquest últim amb qui recentment la Generalitat va rescindir el concert estalviant, segons dades del departament, un milió d’euros dels comptes públics.