Just Deploy It!

Autor: Blanca Blay

  • «Hi ha molts refugiats que pateixen Síndrome d’Ulisses»

    Joseba Achotegui, psiquiatre, fa anys que estudia i tracta la relació entre migració i salut mental. A principis dels noranta va participar en la fundació del Servei d’Atenció Psicopatològica i Psicosocial a Immigrants i Refugiats (SAPPIR) de l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona, ​​que dirigeix ​​ell mateix. També és el director del Curs de Postgrau «Salut mental i intervencions psicològiques amb immigrants, refugiats i minories» de la Universitat de Barcelona i ha estat premiat per la seva tasca amb immigrants. Una de les seves contribucions a aquest àmbit ha estat sens dubte el de posar nom al sofriment psicològic del migrant. «Com que és una simptomatologia diferent va sorgir la idea que calia donar-li un nom que no fos el de malalts», explica en aquesta entrevista. Inspirat el clàssic d’Homer L’Odissea, Achotegui va batejar la Síndrome de l’Immigrant amb Estrès Crònic i Múltiple com a Síndrome d’Ulisses.

    El SAPPIR de l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona es va fundar el 1994. Per què en aquest moment?

    Ens vam adonar que començava a arribar una nova migració. Espanya va entrar a la Comunitat Econòmica Europea i França va reaccionar amb un control més estricte de les fronteres per la crisi del petroli. Aquests i altres factors van donar lloc al fet que marroquins que passaven per aquí de cop i volta es quedessin i també van començar a arribar persones de diferents països d’Amèrica Llatina en esclatar la crisi del deute. El paisatge humà era diferent, hi havia més gent d’altres llocs i molts no tenien atenció sanitària. Vam començar a organitzar algunes conferències i va sortir la idea d’organitzar alguna cosa a nivell de salut mental, d’aquí va sorgir la idea de crear el SAPPIR l’any 1994.

    Al llarg d’aquests 25 anys hem anat veient el canvi que s’ha produït en la migració. Per aquest motiu el 2002 vaig plantejar el concepte de la Síndrome d’Ulisses, perquè em vaig adonar que estava canviant completament la migració: al principi venien en millors condicions, després van començar a arribar en pastera i espantats.

    Quines eren les necessitats detectades llavors?

    Les persones que vèiem en els noranta tenien problemes més aviat culturals: arribaven aquí i tenien algunes dificultats d’adaptació. A partir del 2000 els problemes són socials perquè apareix la figura de l’indocumentat, les famílies es trenquen, la gent té por, se sent indefensa…Tot ha canviat tremendament.

    Com deia vostè l’any 2002 planteja el concepte de la síndrome d’Ulisses o la síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple. Per què ‘Síndrome d’Ulisses’?

    Amb el canvi migratori canviava també la problemàtica. A partir del 2000 vam començar a veure problemes d’estrès, por…I un dia em va venir la imatge que el que m’explicaven els pacients era el que s’explica en l’Odissea. Eren gent sola, indefensa.

    Quins són els símptomes d’un migrant amb Síndrome d’Ulisses?

    En la Síndrome d’Ulisses els símptomes són sobretot insomni, cefalea, fatiga…És un quadre d’estrès, no una malaltia. Com que és una simptomatologia diferent va sorgir la idea que calia donar-li un nom que no fos el de malalts.

    En la seva investigació diu que hi ha set dols migratoris. Quins són?

    Sí, vam plantejar que hi ha set dols en la migració: la família, la cultura, la llengua, la terra, l’estatus social, el grup de pertinença i els riscos de migrar. Això ho viu tot immigrant però els que tenen Síndrome d’Ulisses viuen això al quadrat. Qualsevol immigrant ho nota i cal fer un esforç per adaptar-se, per això es diu dol, però en els casos d’immigrants en situació extrema tot això es viu d’una manera molt més radical.

    Achotegui a la seva consulta a l’Hospital Sant Pere Claver de Barcelona. / ROBERT BONET

    En l’actual crisi de refugiats, molts o tots són casos de situació extrema.

    Tothom que es desplaça a un altre lloc és immigrant i els refugiats són un tipus d’immigrant en condicions molt difícils. També n’hi ha molts a qui no se’ls reconeix com a refugiats i igualment viuen condicions molt difícils però sí que hi ha molts refugiats que tenen Síndrome d’Ulisses, quadres de por i indefensió. Alguns emmalalteixen i d’altres viuen aquests quadres d’estrès.

    Com afecta aquest procés als joves i als nens?

    La Síndrome d’Ulisses també està descrita en nens. Aquests ho viuen en pitjors condicions perquè estan en un procés de creixement i maduració i viure una migració extrema els afecta profundament i els desestructura. Es trenquen les famílies i per als nens és encara pitjor que per als adults, que són persones amb més recursos i amb un ‘jo’ ja format.

    Almenys 10.000 nens refugiats no acompanyats han desaparegut després d’arribar a Europa segons l’Europol, què passa amb ells?

    Les situacions dolentes sempre poden empitjorar: pots estar espantat, sol, malalt, amenaçat … per desgràcia tot és susceptible d’empitjorar i els nens que ja estan sols i sense protecció evidentment viuen en unes condicions tremendes perquè necessiten un mitjà estable per madurar i no el tenen.

    Estem preparats com a societat per fer front al moment que vivim? En l’última jornada organitzada per l’Institut Docent i de Recerca del Sant Pere Claver es va demanar més professionalització en els serveis d’atenció mèdica i psicològica i serveis socials.

    De la mateixa manera que per a atendre una dona embarassada o un diabètic els professionals de la salut es formen, per atendre una persona amb una altra cultura i amb unes circumstàncies molt diferents a les de l’autòcton, cal una formació. Que no hi hagi aquesta formació no deixa de ser una forma de desvalorització per a aquestes persones. No pot ser que a un refugiat o una persona que ve d’unes condicions culturals molt diferents se l’atengui com ‘bonament’ es pugui, això no deixa de ser una forma de discriminació. Es mereixen una atenció de màxima qualitat i tenen dret a exigir-la. Si finalment arriben a Espanya els refugiats que estaven previstos, espero que se’ls pugui atendre bé. El que em preocupa és que aquí som de fer les coses amb molt de cor però poca previsió. Està molt bé rebre amb els braços oberts però no podem tenir un programa per a sis mesos perquè el que pot passar llavors és que faltin recursos.

    Hi ha algun país o programa modèlic en aquest sentit?

    Sí, els països nòrdics o Alemanya són un bon exemple en el sentit que es programa molt més. Un refugiat no ve per dues setmanes i els conflictes i les crisis, per desgràcia, duren diversos anys.

    Com pot influir una bona atenció a la superació d’aquests dols?

    Doncs mira em ve ara el cas d’una família, com tantes que hi ha, que han estat trencades. A Espanya una reagrupació familiar triga uns vuit anys. Vuit anys és tota la infància d’un nen, és trencar-li totalment la columna vertebral de la seva infància. El cas que recordo és el d’una família d’Hondures que el nen tenia cinc anys quan la seva mare va marxar per venir a Espanya. Va començar a treballar, va trigar molt a aconseguir els papers, etc. Finalment el nen, ara ja amb 13 o 14 anys, pot venir a Espanya però quan arriba se sent completament abandonat per aquests anys sense la seva mare. Afortunadament aquests són casos que tenen bon pronòstic: el nen i la mare pateixen perquè volen comunicar-se i no poden i s’ajunten la ràbia i la culpa. Nosaltres, en fer una mica de mediadors, de cola, funciona. Hi ha casos que hem vist aquí que han estat molt exitosos, són processos que són agraïts.

    La culpabilitat en aquells que han de deixar enrere familiars és una cosa que s’arrossega a nivell psicològic?

    Això es veu, per exemple recordo una refugiada siriana que vaig veure fa unes setmanes aquí que se sentia malament perquè la seva família seguia allà. Són processos complicats, tothom pateix molt, és generar una xarxa de problemes molt gran.

    Achotegui durant l’entrevista / ROBERT BONET

    Als camps de refugiats, a Grècia per exemple, aquests han d’enfrontar-sovint a sentir subjectes passius ja que no els permeten involucrar-se en l’autogestió del camp, la compra de menjar o altres tasques, que s’adjudiquen a voluntaris. Això pot generar també un nivell de frustració?

    Una persona necessita mantenir una imatge de dignitat, d’autoestima. El que no és bo és infantilitzar a la gent i tenir-la allà en una mena de llimbs o stand by. És bo que les persones refugiades o qualsevol persona que viu una situació d’aquest tipus mantinguin una autonomia. També cal entendre que no és una feina fàcil, no és un pur paternalisme, però s’ha de treballar d’una manera que tingui en compte que l’altre no és un objecte de caritat, és una persona.

    En el cas per exemple de refugiats sirians, molts han d’enfrontar-se, a més del propi procés, a acceptar una ocupació (en el millor dels casos) de baixa qualificació en relació a la formació que un té.

    Sí, hi ha molts estudis que diuen que tots els immigrants refugiats que arriben, que tenen un ventall d’unes 200 professions, aquí acaben fent quatre: cuidar ancians, neteja … al principi ho accepten però quan passa el temps és un impuls molt humà frustrar-se. La gent que ja tenia un estatus relativament baix en el seu país d’origen i aquí també no ho nota tant. Diferent és per als que vénen de professions al seu país amb un estatus més alt, per exemple d’enginyer o professor.

    Finalment, quines repercussions creus que pot tenir per a la salut mental de les persones migrants l’auge de discursos antiimmigració com els de Trump?

    L’immigrant aquí és una mica supervivent, algú que va lluitant i que no mira tant aquest tipus de discursos…però als Estats Units és una mica diferent. A Espanya l’immigrant no té una visió tan polititzada, té una visió més individual. Hi ha moltes maneres de migrar, es pot migrar en bones condicions o en males condicions. Però males condicions no és només el que està en un camp de refugiats sinó també el que no pot entrar a Ceuta o Melilla o viu aquí indocumentat i no hi ha manera de tirar endavant.

  • Salut dissoldrà Barnaclínic per substituir-lo per una nova entitat

    Barnaclínic, el braç privat que opera a les instal·lacions de l’Hospital Clínic de Barcelona, deixarà d’existir almenys en la forma actual. No desapareixerà però sí que serà substituït per una nova entitat. Segons ha anunciat el Departament de Salut aquest divendres, la societat mercantil de capital públic Barnaclínic es dissoldrà al llarg del 2017 i se substituirà per una entitat de la qual no s’han concretat els detalls. «El motiu pel qual hem pres ara la decisió és que hem tingut coneixement de la publicació d’un informe específic de Barnaclínic per part de la Sindicatura de Comptes», ha explicat el conseller de Salut, Toni Comín. «Des del Departament es reprenen els treballs per determinar quin ha de ser el marc normatiu que ha de regular la activitat privada dels centres públics» ha afegit.

    La voluntat del Departament de Salut i de l’Hospital Clínic, asseguren, és que l’estructura i la naturalesa jurídica de la nova entitat sigui compatible «de forma inequívoca amb la legislació actual, respecti de manera escrupolosa el principi d’equitat en l’accés als serveis públics i reforci el seu caràcter d’organització de professionals».

    L’anunci arriba gairebé un any després que es creés una comissió d’estudi formada per responsables del Departament i de l’Hospital, amb l’encàrrec d’analitzar alguns reptes de futur de l’Hospital Clínic, entre aquests la seva naturalesa de servei públic i el no lucre. Aquesta comissió serà, també, la responsable d’identificar la personalitat jurídica més adequada per substituir l’actual Barnaclínic.

    També fa prop d’un any, Josep Maria Campistol, director de l’Hospital Clínic de Barcelona, ja va anunciar durant la presentació del Pla Estratègic 2016-2020 de l’hospital que no estava previst tancar Barnaclínic. Amb tot va assegurar que una comissió de professionals revisarien el model de negoci de l’ala privada del Clínic i estudiarien la possibilitat de traslladar el centre en un altre indret.

    La polèmica

    El cas de Barnaclínic, un centre privat dins d’un centre d’ús públic que comparteix espai físic i professionals, ha aixecat polèmica des de la seva posada en marxa i l’inici d’activitat hospitalària l’any 2000. De fet, ha estat en el punt de mira d’entitats de defensa de la sanitat pública així com també de veïns i veïnes, que han recollit firmes pel tancament de la clínica perquè consideren que la línia entre allò que és públic i allò que és privat es fa difícil de dibuixar.

    Una de les opcions que es contemplaven fa un any és la de reconvertir Barnaclínic en una fundació privada sense ànim de lucre, segons van indicar fonts consultades per aquest diari. Tot i que encara no hi ha cap decisió presa, les mateixes fonts apuntaven que també s’estaria contemplant l’opció de traslladar físicament la sala d’hospitalització de Barnaclínic, que es troba a la setena planta de l’Hospital Clínic, fora del centre.

  • Barcelona registra la taxa d’incidència de tuberculosi més baixa de la seva història

    La tuberculosi és cada vegada menys present a Barcelona. El 2016 s’hi van registrat 280 casos nous i la taxa d’incidència mitjana va ser de 16,5 casos per 100.000 habitants, la més baixa de la història. Des de fa trenta anys l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) controla aquesta malaltia infecciosa causada per un bacteri a través del programa de prevenció i control de la tuberculosi.

    En els pitjors anys, a principis dels 90, es van registrar taxes que gairebé arribaven als 70 casos per 100.000 habitants. «És una disminució important i demostra que el programa de prevenció i control funciona», afirma la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa. Amb tot, la disminució no respon únicament al manteniment del programa sinó que respon a diversos factors. Segons explica Joan Caylà, cap del servei d’epidemiologia de l’ASPB, també hi contribueix el fet que a causa de la crisi econòmica i l’elevat índex d’atur a Espanya, en els darrers anys el país hagi perdut força com a destí per alguns immigrants.

    Ara bé, la tuberculosi és una malaltia que afecta tant immigrants com autòctons. Segons les dades de l’agència, la meitat dels casos nous detectats el 2016 a la ciutat eren autòctons mentre que la resta eren ciutadans provinents d’un altre país.

    La incidència de la tuberculosi: indicador de desigualtat

    Amb 280 casos nous registrats durant l’any passat a Barcelona -a tot Catalunya van ser prop de 1.200-, es confirma el descens progressiu en la incidència de la malaltia dels darrers anys. Amb tot, les dades constaten que la incidència varia molt depenent del districte. Per exemple, la incidència al districte de Ciutat Vella (39 casos per cada 100.000 habitants) és vuit vegades superior que a Les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, on hi ha 5 casos pel mateix nombre d’habitants. Així mateix si bé la mitjana disminueix en alguns barris més pobres la incidència augmenta.

    «La tuberculosi afecta més a les grans ciutats i dins d’aquestes afecta més als barris més desfavorits. El mapa mundial de la riquesa del PIB es correlaciona molt bé amb el de la tuberculosi», explica Caylà. En aquest sentit Gemma Tarafa apunta que «mitigar aquestes desigualtats és un repte per a la ciutat».

    La recepta de Barcelona per fer front a la malaltia

    Mantenir els programes de control, reforçar la salut comunitària, combatre les desigualtats i garantir l’accés als serveis sanitaris de tota la població formen part de l’estratègia o el ‘model Barcelona’ per reduir la incidència de la malaltia. Segons Caylà, el manteniment i l’adaptació del programa de prevenció i control de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha estat clau. Un exemple de millora o d’adaptació citat per aquest epidemiòleg és la incorporació de la figura de l’agent de salut comunitari. Segons explica, a partir de l’any 2000, amb l’arribada d’immigrants econòmics provinents de països molt pobres, es decideix comptar amb agents de salut comunitaris originaris d’altres països que puguin fer de mediadors.

    Un altre exemple va ser la creació, fa prop d’una dècada, de les unitats clíniques de tuberculosi. A Barcelona hi ha cinc unitats (a l’Hospital Vall d’Hebron, al Clínic, al Sant Pau, al Mar i al CAP Drassanes) des d’on es fa un seguiment proper als casos.

    D’altra banda també és clau la lluita contra les desigualtats des de diferents polítiques. En aquest sentit Caylà explica que tenir uns habitatges on no hi hagi amuntegament -el contagi és via aire persona a persona- o que el nivell socioeconòmic dels barris sigui més alt és també prevenir casos de tuberculosi.

    A banda de les millores de programa i de combatre les desigualtats també és bàsic l’accés als serveis de salut, un accés retallat pel reial decret llei del PP 16/2012. Sobre aquest punt, tant Tarafa com Caylà reconeixen que és molt important garantir una sanitat universal i facilitar la targeta sanitària a tota la població. I és que si bé la tuberculosi és una malaltia que té tractament, casos com el d’Alpha Pam, mort per tuberculosi a Palma per estar exclòs del sistema sanitari públic, recorden la importància de l’accés. «No el van visitar a l’hospital perquè no tenia targeta sanitària», recorda Caylà.

  • El Parc Taulí destitueix la directora del servei d’urgències de l’hospital

    El director general de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, Joan Martí, ha cessat la directora del servei d’urgències del centre, Maria Luisa Iglesias, qui feia prop de deu anys que n’era al capdavant.

    En un comunicat enviat als treballadors al que ha tingut accés aquest diari Martí explica que la destitució es va produir divendres passat i que davant del cessament, la responsabilitat del servei es repartirà temporalment. Així seran els tres coordinadors mèdics i la cap de l’àrea d’infermeria qui assumeixen la responsabilitat de l’àmbit fins que s’ocupi de nou la plaça de direcció.

    «A efectes operatius, de manera diària aquests mantindran una reunió amb la directora executiva de l’Hospital de Sabadell, Cristina Carod, i amb la directora d’Infermeria, Carmen Díaz, per garantir la gestió, el seguiment de l’activitat i l’estabilitat del Servei», diu el text enviat per Martí.

    Amb tot, no s’especifiquen els motius del cessament. Des del Parc Taulí asseguren que són «temes interns». Està previst que la convocatòria per cobrir la plaça fins ara ocupada per Maria Luisa Iglesias es faci pública de manera immediata.

    Unes urgències col·lapsades

    El cessament arriba un mes i mig després que un miler de persones protestessin a Sabadell per la saturació de les urgències del Parc Taulí. «Fa anys que estem patint unes urgències que no hi ha dret, doblant boxes i amb llits als passadissos», lamentava Xus Merino, infermera de l’Hospital Parc Taulí i membre de la La Plataforma Assembleària de Treballadors del Taulí (PATT).

    Només l’any 2015, l’Hospital Parc Taulí va atendre 134.828 pacients d’urgència, fet que suposa que una mitjana de 369 pacients passen cada dia per les Urgències del centre. A finals de març el departament de Salut té previst presentar el Pla Nacional d’Urgències, un pla que abordarà el col·lapse que viuen les urgències d’alguns hospitals catalans com ara el Taulí.

  • Barcelona facilitarà la inserció laboral de joves que pateixen un trastorn de salut mental

    El 12% dels barcelonins i barcelonines han patit o patiran un trastorn de salut mental al llarg de la seva vida, un percentatge lleugerament superior quan es tracta d’adolescents i joves. A partir del mes de maig, Barcelona comptarà amb tres dispositius especials per facilitar la inserció laboral de joves que pateixen un trastorn de salut mental diagnosticat, com ara un trastorn bipolar, esquizofrènia, depressió o angoixa.

    L’Ajuntament de Barcelona ha presentat aquest dilluns els nous dispositius adreçats a la cerca de feina, una de les primeres mesures del Pla de Salut Mental de la ciutat que es posen en marxa i que es farà des de l’agència d’ocupació Barcelona Activa. Segons ha explicat el primer tinent d’alcaldia Gerardo Pisarello, els tres dispositius se situaran als districtes de Sant Andreu, Sant Martí i Nou Barris i serà un servei dimensionat per atendre fins a 150 joves d’entre 16 i 35 anys. «Hi ha un enorme malestar psicològic que ha generat la crisi, un fenomen sovint invisibilitzat en forma de malestar psicològic o depressió. Barcelona Activa ha de poder baixar al territori per ajudar la gent», ha dit Pisarello.

    Per tal de garantir una atenció especialitzada i específica per als joves que participin d’aquest servei d’inserció, 200 professionals de Barcelona Activa participaran en un programa de formació amb experts de l’Agència de Salut Pública de Barcelona i entitats de salut mental. Segons ha explicat la directora de Barcelona Activa, Sara Berbel, els professionals s’encarregaran d’orientar els joves i es farà un seguiment tutoritzat durant els primers sis mesos de feina un cop la persona hagi estat contractada. «És important no deixar sols aquests joves, que necessiten l’acompanyament perquè la societat no es pot permetre malbaratar el seu talent», ha afegit Pisarello.

    Els joves podran ser derivats a aquest servei específic pel seu metge de família, per agents de salut comunitaris o des del mateix servei de Barcelona Activa, entre altres. Tot i que de moment els dispositius se situaran en aquests tres districtes «prioritaris», segons ha dit la comissionada de salut Gemma Tarafa, no descarten ampliar més endavant aquest servei específic a altres districtes.

    Primer any de posada en marxa del Pla de Salut Mental

    Tal com ha explicat la comissionada de Salut del consistori, Gemma Tarafa, el servei acompleix una de les línies del Pla de Salut Mental 2016-2022 que ha preparat l’Ajuntament i que va ser aprovat el mes de setembre. «És important recordar que la salut mental és un dret essencial, quan parlem del dret a la salut no parlem només de la salut física sinó també mental i aquest és un tema prioritari», ha dit Tarafa.

    El Pla de Salut Mental és el primer pla específic amb què compta la ciutat de Barcelona per fer front a aquesta problemàtica. Per al primer any de posada en marxa, el pla compta amb 51 milions d’euros i un 11% del pressupost anirà destinat a les mesures d’ocupació, una de les línies del pla.

  • El CAP Can Vidalet d’Esplugues es rebeŀla contra la pressió assistencial

    Els metges i infermeres d’Atenció Primària del CAP Can Vidalet (Esplugues de Llobregat) s’han rebel·lat en contra de la situació que viuen el dia a dia al seu centre. Després dirigir un manifest a l’Institut Català de la Salut i publicar-lo a la plataforma Change.org, ja han aconseguit el suport de més de 2.500 persones i s’han adherit a les seves reivindicacions almenys una quinzena de centres de primària.Els professionals asseguren en el manifest La necessària rebel·lió dels metges que l’atenció primària «és encara la torna del sistema sanitari» i diuen que es troben en «una posició difícil de donar una bona assistència sanitària disposant cada vegada de menys recursos».

    Tamara Sancho és una de les metgesses de Can Vidalet que ha impulsat el manifest. Segons explica a aquest diari, els treballadors s’han vist en situacions que defineix com «límit» i que passen per no substituir les baixes, ni les vacances, ni d’altres absències. Aquest fet, entre altres, provoca que assumeixin pacients dels quals no són el seu metge de referència. «Un altre motiu és que en la majoria de casos no es compleix el que estableix la llei: que és que es doni cita per una visita a l’atenció primària en un termini de 48 hores», lamenta. Això provoca que en molts casos els pacients es visitin d’urgència, i sigui molt menys resolutiu que si fos atés pel seu metge que el coneix.

    Entre altres aspectes el personal sanitari i no sanitari dels centres adherits es queixen de la reducció del finançament de la sanitat pública dels darrers anys i en particular de l’atenció primària. Un finançament que, segons defensen, impedeix mantenir els recursos humans i les infraestructures adients necessaris per desenvolupar amb l’excel·lència que es demana les activitats de cura i promoció de la salut. Entre el 2010 i el 2015, el Govern català va reduir un 20% el pressupost de l’atenció primària, mentre que la mitjana de la retallada dins del sector havia estat del 16%. Aquest dimarts responsables de l’Institut Català de la Salut i del Cat Salut es reuniran amb l’equip de Can Vidalet després que els professionals enviessin a la Conselleria i a l’ICS el manifest.

    El dia a dia en un ambulatori

    L’atenció primària és la porta d’entrada al sistema i a aquest fet se li suma un context d’envelliment i complexitat i problemes de salut relacionats amb determinants socials com l’habitatge o la feina. En aquest sentit, el manifest resa que «una població fràgil i envellida, juntament amb l’atur, l’emigració i la precària situació econòmica i social, creen un còctel explosiu que acompanyat d’escassos recursos, dificulta la cobertura de necessitats creixents dia a dia».

    Anna Vall-llossera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), assegura que tot i que cada centre té les seves especificitats, el manifest és una expressió d’un descontentament generalitzat. «La situació de sobrecàrrega assistencial i que no es reforci o se substitueixi el personal ens afecta directament als professionals i també a l’atenció als pacients», lamenta aquesta metgessa de família. En una conversa amb aquest mitjà Vall-llossera denuncia que les demores per visitar-se amb el metge de capçalera arriben a ser de 3 i 4 setmanes en alguns CAP.

    Una persona és atesa al taulell d’un Centre d’Atenció Primària. / ROBERT BONET

    Segons explica la presidenta del FoCAP, l’Àrea Metropolitana de Barcelona ha patit molt, ja que a diferència de Barcelona ciutat ha sofert alguns canvis que han empitjorat la situació en equips d’atenció primària com els del Baix Llobregat o Costa Ponent. Alguns exemples d’aquests canvis tenen a veure amb el fet que els professionals del CAP assumeixin tasques que abans no assumien o que s’unifiquin els equips directius de dos o tres CAP de manera que no estan presents a tots els centres.

    Tamara Sancho explica que els metges i infermeres ara assumeixen tasques que abans feien només els especialistes (crioteràpia, infiltracions, espirometries, entre moltes altres…) sense augment de professionals ni de pressupost. Moltes radiografies que abans s’informaven per part d’un radiòleg ara no ho són. Una altra tasca que ara assumeixen els sanitaris de la primària és la tècnica de control de la anticoagulació: sintron -medicament que s’administra com a prevenció d’un ictus-, que segons explica abans s’assumia des dels hospitals.

    A banda d’aquests canvis, el dia a dia els metges de família pateixen també les conseqüències de les bosses de llistes d’espera per les visites a l’especialista o les proves diagnòstiques. «Si tens un pacient a qui has enviat a fer-se una colonoscòpia i ha d’esperar mesos són mesos que tens el pacient sense diagnosticar», cita com a exemple Vall-llossera. Són pacients, com diuen en el manifest, en casos retinguts en «pre-llistes d’espera per a proves o especialistes».

  • Desprivatització i llistes d’espera, la pedra a la sabata de l’any Comín

    Toni Comín va comparèixer per primera vegada al Parlament com a conseller de Salut fa prop d’un any. Poc després va quedar palès que els principals reptes tindrien a veure amb la reducció de les llistes d’espera i la desprivatització de la xarxa pública. I aquest dijous, que Comín ha tornat a comparèixer per passar llista als compromisos anunciats un any enrere, s’han reafirmat les dificultats per tirar endavant aquestes mesures. Amb tot, el conseller ha fet bandera dels compromisos assolits fins ara, que segons ha dit, s’han complert en un 85%.

    Durant una hora llarga el conseller s’ha ocupat de repassar les mesures que el Govern ha anat implementant durant els últims mesos, com ara un projecte de llei per blindar la universalitat de la sanitat, l’ampliació de l’accés a la reproducció assistida a totes les dones, el refinançament de l’Atenció Primària o el nou Big Data sanitari, entre altres. No tot són bones notícies però. Altres compromisos que s’estan implementant parcialment, com ara el Pla de Xoc per reduir les llistes d’espera, no satisfan a l’oposició, que retreu a Comín l’augment de les llistes per ser operat. Per altra banda, la desprivatització del sistema no genera consens i el col·lapse a les urgències dels hospitals (amb el pic d’aquest hivern) o el decret de prescripció infermera són assignatures pendents del govern que l’oposició s’ha preocupat de recordar-li. Des de Ciutadans el diputat Jorge Soler ha lamentat que en un any no hi hagi hagut cap «canvi substancial» i s’ha referit a la pressió assistencial que viuen els professionals. «No ha reconstruit ponts amb l’oposició i dubtem que pugui consensuar grans temes en aquest parlament», ha lamentat Soler.

    Una desprivatització a mitges

    Una de les banderes del govern de Junts pel Sí era convertir-se en el gran desprivatitzador, marcant distància amb l’anterior conseller del ram. Així, una de les mesures del pla de govern és la «garantia que la llista de centres hospitalaris integrats en el SISCAT -la xarxa d’atenció pública- no inclou centres privats amb ànim de lucre». Amb tot, la desprivatització no és plena, ja que dels centres amb afany de lucre que tenen concerts amb el CatSalut només s’ha retirat el concert a un dels cinc centres: la Clínica del Vallès. També hi ha la Clínica Girona, l’Hospital Universitari Sagrat Cor, la Clínica de Ponent i l’Hospital General de Catalunya. «Al llarg del mandat hem completat la mesura d’acord amb el que diu la Llei d’Ordenació Sanitària de Catalunya (LOSC), és a dir, no comptar amb ànim de lucre a excepció de si el necessites», ha dit aquest dijous Comín per justificar-ho. És a dir, ha reconegut en altres paraules, com ja va dir en una entrevista amb aquest mitjà, que hi ha centres públics que no poden renunciar a l’activitat privada.

    «‘La desprivatització’ és un gest molt limitat en un oceà de privatització i mercantilització fruit de 30 anys de consensos en les polítiques sanitàries», li ha retret dijous al conseller el diputat de CSQP Albano Dante. Sobre aquest aspecte Eulàlia Reguant ha expressat que el problema va més enllà de fer fora l’ànim de lucre, ja que, segons ella, s’estén també a fundacions o xarxes com la xarxa sanitària Santa Tecla (a Tarragona). Per la seva banda, Assumpta Escarp ha criticat que s’hagi passat «de la major desprivatització a complir l’article 5 de la LOSC [que fa referència al principi de subsidiarietat]» i ha assegurat que continua havent-hi un problema amb l’ànim de lucre en centres de salut mental i sociosanitaris, un àmbit que queda fora del procés engegat per Comín. A banda de retirar el concert a la Clínica del Vallès Salut també ha tornat a mans públiques l’atenció domiciliària a Barcelona i Montcada.

    Augmenten les llistes d’espera per ser operat

    La realitat és que les llistes d’espera per una intervenció quirúrgica han augmentat: el desembre passat hi havia 4.000 persones més que fa un any esperant per ser operades. Ara bé, també és cert que s’ha reduït el percentatge de persones que superen els temps d’espera de referència o garantia i que disminueixen les llistes per fer-se una prova diagnòstica o visitar l’especialista. De fet la l’augment de les llistes per ser operat, segons va dir Comín fa uns dies en una sessió de control, té una explicació: com que millora la diagnosi i la visita a consultes externes més gent passa a la llista per ser operat. A més, Comín s’ha escudat en el fet que la millora que s’ha fet s’ha fet sense el pressupost previst per al Pla de Xoc, un fet del qual ha responsabilitzat l’oposició, ja que a causa de la pròrroga pressupostària el pla només s’ha desplegat parcialment.

    Tanmateix l’oposició li ha retret que s’hagi reduït la dotació per al Pla. «Hem perdut 45 milions d’euros i no sabem quanta gent ha abandonat durant aquest temps les llistes per operar-se a la privada. Si no s’incrementen més quiròfans, més anestesistes, etc. veig difícil que abordem aquest pla», li ha etzibat la diputada socialista Assumpta Escarp.

    Amb tot, el conseller ha recordat que el compromís del govern de reduir en un 50% el temps mig d’espera per a proves diagnòstiques i un 10% les llistes per a intervencions quirúrgiques és un compromís que comença a comptar en el moment que es doti el pla de xoc del pressupost. En aquest sentit ha assegurat que l’avaluació dels compromisos sobre llistes d’espera es podran fer el març del 2018, assumint que l’aprovació dels comptes es farà en les pròximes setmanes.

    El col·lapse a les urgències

    La situació en alguns hospitals catalans -especialment la viscuda aquest hivern durant el pic de la grip- també ha pesat sobre el balanç del primer any de govern amb Comín al capdavant de Salut. El compromís del govern era el de fer un Pla Director d’Urgències (ara anomenat Pla Nacional d’Urgències), un pla que Salut està treballant i que té previst presentar a finals de març.

    El que sí que ha fet Salut és engegar una campanya per fomentar que la gent truqui el 061 i sigui des d’aquest servei des d’on es faci el triatge segons el risc que pateix el pacient. Una campanya que va arribar just després que Salut constatés que el 64% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un Centre d’Urgències d’Atenció Primària o un Centre d’Atenció Primària. Des de la CUP, la diputada Eulàlia Reguant ha lamentat però que les empreses encarregades del 061 -un servei externalitzat- provoquin precarietat i vulnerabilitat entre els treballadors.

  • El nou protocol de reproducció assistida obre la porta al tractament a 285 dones que en quedaven fora

    Des del mes de juliol fins al desembre passat 285 dones lesbianes i/o sense parella han accedit a un tractament per ser mare a través de processos de reproducció humana assistida en centres públics. Fins al juliol només podien accedir a una fecundació in vitro o una inseminació artificial a través de la sanitat pública les dones heterosexuals amb parella i problemes de fertilitat. El Govern però va modificar a l’estiu el protocol per ampliar l’accés a totes les dones, independentment de si tenen parella o de si aquesta és masculina o femenina. La xifra, 285, l’ha donat aquest dijous el conseller de Salut, Toni Comín, durant una compareixença al Parlament en la qual ha fet balanç dels primers mesos de legislatura. Amb tot, des de Salut no concreten si les dones ja han iniciat el tractament o senzillament s’han incorporat a la llista d’espera pertinent.

    El protocol, basat en els principis d’autonomia, dignitat i intimitat, distingeix dues vies diferenciades a l’hora d’accedir al servei: les dones que tenen problemes de fertilitat i les que no. És a dir, l’únic motiu diferencial és clínic. A partir del juliol les primeres interessades ja van poder incloure’s en les llistes d’espera per iniciar el tractament a través algunes de les tècniques que incorpora el protocol: l’estimulació ovàrica, la inseminació artificial conjugal, la inseminació amb semen de donant, la fecundació in vitro (FIV) amb gàmetes pròpies o donades i la microinjecció citoplasmàtica d’espermatozous. Segons dades de Salut, a Catalunya 2.801 persones es trobaven en llista d’espera el 2015 per una fecundació in vitro i la mitjana de temps d’espera eren 22 mesos.

    El nou protocol, aprovat aquest estiu, arribava un any i mig després que s’aprovés la llei 11/2014 que establia en un dels articles “garantir a les dones lesbianes la igualtat d’accés a les tècniques de reproducció assistida”. “Sense aquesta campanya o aquesta llei avui no estaríem aquí”, va reconèixer llavors el conseller. El compromís d’ampliar l’accés als processos de reproducció assistida a totes les dones era també un dels compromisos de govern fixats en el Pla de Xoc de Junts pel Sí.

  • La universitat es planteja com millorar la formació dels futurs metges i metgesses

    Els propers deu anys es jubilaran prop de 7.000 metges i cada any prop d’un miler d’estudiants de medicina es graduen a les universitats públiques catalanes. El relleu generacional arribarà i el paper dels metges joves serà clau. Davant d’aquesta perspectiva el món universitari es planteja com millorar la formació dels futurs metges i metgesses. Precisament aquest ha estat el motiu de celebració de la jornada «Com millorar la formació dels metges i les metgesses», una sessió organitzada per l’Agència de Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU) que ha tingut lloc aquest dimecres a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona.

    «L’examen MIR és del 1981», ha apuntat Marc Soler Fàbregas, director corporatiu del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) per emfasitzar el fet que els estudis de medicina han restat pràcticament iguals des del seu disseny inicial, dècades enrere. «Nosaltres plantegem un examen que promogui la igualtat d’oportunitats i avaluï que el metge del futur té coneixement però també que és humanista i creatiu», ha dit Soler. Segons ell, en els pròxims anys el metge tindrà facilitats tecnològiques i eines tècniques encara més a l’abast i en aquest context «l’àmbit humanista serà el més difícil d’assolir i també el més valorat».

    El MIR condiciona els estudis

    «A partir de tercer la formació ‘està manipulada’ perquè està marcada per la pressió de l’examen MIR (per convertir-se en Metge Intern Resident) i les acadèmies per les que han de passar els alumnes», ha expressat Joan Ribera Calvet, membre de la comissió específica de Ciències de la Salut d’AQU Catalunya i catedràtic de la Universitat de Lleida. De fet, tant Ribera com Soler han coincidit a plantejar que l’examen condiciona els estudis.

    «Durant l’últim any els alumnes gairebé no veuen un malalt i competeixen amb el veí per la nota», ha dit Soler. Segons ha explicat, l’examen no facilita «en absolut» la resolució de les mancances actuals. Les mancances a les que s’ha referit són les recollides en un estudi d’opinió fet el 2015 a 90 caps de servei dels centres de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP) i de l’Institut Català de la Salut (ICS). Segons l’estudi, les principals mancances tenen a veure habilitats i competències com ara com comunicar millor al pacient o tenir més empatia o gestionar conflictes.

    «Les mancances dels plans d’estudis, que han de respondre a les necessitats que la societat demana, tenen més a veure amb el professionalisme que amb la metodologia dels plans formatius», ha afegit Francesc Cardellach, degà Facultat de Medicina i de Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona.

    N’hi ha prou amb superar la nota de tall?

    Una altra reflexió present en la jornada d’aquest dimecres ha estat l’accés als estudis, un dels graus universitaris amb més demanda de Catalunya i on arriben estudiants de batxillerat amb les notes més altes. Joan Ribera ha suggerit que a més de les proves d’accés a la universitat existents «hi hauria d’haver altres exàmens de tipus psicotècnic» que ja permeti fer una primera preselecció en funció no només del coneixement sinó també de les competències dels futurs universitaris.

    També sobre aquest punt s’ha referit Josep Pallarès Marzal, director general d’Universitats. Segons ha dit una opció seria la possibilitat d’avaluar els futurs estudiants de medicina amb proves d’aptitud personal (PAP). «Seria interessant introduir aquesta cerca de la motivació i l’interès personal més enllà de la nota», ha dit amb prudència.

    Per la seva banda, Cardellach ha afegit que si bé «la nota de tall demostra que tenim uns alumnes excel·lents i magnífics» no permet saber si són els mes vocacionals. «Necessitem una altra eina per buscar aquests professionals», ha llançat tot i que no ha concretat cap proposta. Segons ell, «no sempre les millors notes de MIR són aquelles amb més vocació».

    Algunes d’aquestes reflexions van ser recollides també durant el tercer Congrés de la professió mèdica, en el qual les conclusions apunten també que cal plantejar si seria adient establir proves d’accés a les facultats de Medicina que, més enllà de l’expedient acadèmic, valorin habilitats necessàries per al nou perfil de metge així com també millores a la Universitat. Per exemple, els participants al Congrés van concloure introduir modificacions al currículum de Medicina per tal que prioritzi les habilitats i coneixements que realment necessita el metge del futur i es focalitzi menys en la preparació de la prova MIR. També es va proposar la conveniència d’introduir formació en matèries com ara comunicació, bioètica, coneixements humanístics o gestió clínica.

  • L’ús dels serveis de salut mental és deu vegades més alt entre les persones amb menys recursos

    Les persones amb menys recursos tenen, a grans trets, pitjors perspectives de salut. Així ho apunta un primer gran estudi fet per l’Observatori del Sistema de Salut de Catalunya, que constata a través de l’anàlisi de la informació individual de gairebé tota la població de Catalunya, que les desigualtats socioeconòmiques es tradueixen també en desigualtats en salut. L’estudi, presentat aquest dimarts, analitza les diferències en la salut, la utilització de serveis sanitaris públics i el consum de fàrmacs de la població de Catalunya segons el seu nivell socioeconòmic, tenint en compte per exemple la situació laboral i el nivell de renda.

    La tesi no és nova ja que segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS) els determinants socials de la salut, com ara la feina, l’habitatge o les condicions econòmiques, expliquen la major part de les inequitats sanitàries. Algunes de les diferències que posa de manifest l’estudi fet ara per l’observatori és que les persones amb menys recursos presenten més hospitalitzacions per causa psiquiàtrica i més consum de fàrmacs i tenen una probabilitat quatre vegades més alta de morir abans dels 65 anys. Per contra, l’ús de l’atenció primària o de les urgències és molt més igualitari entre nivells socioeconòmics.

    Entre les variables que s’analitzen, la que presenta més desigualtat en funció del nivell de renda de la persona és precisament l’atenció en centres de salut mental. Mentre que el percentatge de persones amb rendes anuals més altes -superiors a 100.000 euros- que visiten un centre de salut mental no arriba a l’1%, la proporció es multiplica per deu en els homes i per nou en les dones que tenen el subsidi d’atur esgotat o viuen amb la Renda Mínima d’Inserció (RMI). “Clarament el fet d’estar aturada, tant per la part material com per la part emocional, té efectes en la salut mental”, apuntava recentment en una entrevista amb aquest mitjà la gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) Carme Borrell.  Ara bé, l’estudi recull que un cop les persones van al centre de salut mental, les diferències són petites quant al nombre de visites.

    Un altre dels indicadors analitzats és el consum de fàrmacs. De l’estudi es despren que el percentatge de persones que prenen psicofàrmacs, ansiolítics, antidepressius o antipsicòtics en les persones amb menor nivell socioeconòmic multiplica per 2, per 3 i per 4 el de les persones amb major nivell socioeconòmic, en tots dos sexes i en tots els grups d’edat.

    Els infants de famílies pobres, doblement vulnerables

    “Les relacions entre renda i salut no són lineals, però la pèrdua de poder adquisitiu de les famílies i l’empobriment sobtat, si sobrepassa un límit crític, té un impacte immediat sobre la salut, sobretot en els grups més vulnerables com ara la població infantil”, apuntava ja el monogràfic “Efectes de la crisi econòmica en la població infantil de Catalunya” (2014).

    Una de les conclusions rellevants de l’estudi fet per l’Observatori i presentat aquest dimarts és que les desigualtats socioeconòmiques marquen la salut des dels primers anys de vida de les persones. Per exemple, les nenes i els nens de famílies de menor nivell socioeconòmic -les que han esgotat el subsidi d’atur o perceben una renda mínima d’inserció- presenten respectivament 4 vegades i 2,8 vegades més probabilitats de pertànyer al grup de persones que pateixen malalties greus respecte els de famílies amb rendes superiors als 100.000 € anuals.

    De la mateixa manera, la taxa d’hospitalització psiquiàtrica d’un nen amb pocs recursos és gairebé 7 vegades superior a la d’un amb majors rendes familiars. I pel que fa al consum de psicofàrmacs, la probabilitat és de 3,4 vegades superior en infants amb menys recursos.

    “La salut de la infància queda condicionada per l’ambient en què es desenvolupa i les condicions socioeconòmiques que viuen en els seus primers anys de vida es perpetuen més enllà d’una única generació”, resa l’estudi.