Només durant el 2015 els centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) de Catalunya van atendre 11.000 joves més que l’any anterior. En total més de 70.000 joves van acudir a algun dels 54 centres ambulatoris especialitzats que hi ha al territori. A partir d’aquest any, però, la situació de la xarxa pública, saturada per l’augment de casos, podria canviar: el Govern preveu reforçar amb part del pressupost destinat a l’atenció a la Salut Mental -partida amb una injecció addicional de 75 milions d’euros- la xarxa comunitària infantil i d’adults amb més professionals, tot i que no ha concretat en quants.
El Pla integral d’atenció a les persones amb trastorn mental i addiccions, presentat aquest dilluns, preveu que l’atenció als infants i joves sigui una de les prioritats en l’estratègia per als pròxims dos anys. El nou full de ruta fixa, per exemple, estratègies per promoure la integració de les intervencions dels serveis de salut, socials i educatius de la petita infància, de la població en edat escolar i de l’adolescència amb especial risc o vulnerabilitat. “Una comunitat que promogui la salut mental i l’atenció a la població amb especial risc o vulnerabilitat és imprescindible per garantir la inclusió social, l’equitat i la igualtat d’oportunitats”, resa el document.
Davant la manca de coordinació que denunciaven fa uns mesos les entitats, el full de ruta preveu que s’intensifiqui el desplegament arreu del territori català de les unitats funcionals d’abordatge integral de la infància. És a dir, que l’abordatge o l’atenció de la primera infància i l’etapa escolar es faci amb la integració funcional de diferents recursos: els centres de desenvolupament infantil i atenció precoç (CDIAP), els CSMIJ i els equips d’assessorament i orientació psicopedagògica. El document també estableix que s’avanci en l’abordatge d’altres tipus de trastorn mental del Trastorn de l’Espectre Autista. Així mateix també es fixa promoure formació sobre detecció i maneig integral de les alteracions de conducta, consum de substàncies i patologies emergents en la població adolescent i sobre el foment d’accions per a la detecció precoç a l’escola.
Millora dels programes de suport a les famílies
El Pla preveu també capacitar les famílies i les persones amb trastorn mental perquè puguin ser subjectes actius i tinguin eines per abordar la situació. Això implica crear espais d’orientació, informació i assessorament. Una de les accions en aquest sentit és la de seguir desenvolupant el Projecte Activa’t -que té com a objectiu la formació i l’apoderament de les famílies- en duna dotzena de territoris pilot. “L’accés a la informació i el coneixement contribueix de forma positiva a una gestió més eficient del propi procés de cura i recuperació”, apunta el document.
En total les noves línies estratègiques presentades aquest dilluns inclouen 29 objectius i 71 actuacions de cara al 2017-2019 i inclouen també mesures destinades a millorar els centres d’atenció a les drogodependències, implantar el model d’escola inclusiva, incrementar la xarxa social, reforçar l’atenció en el sistema penitenciari o reforçar l’atenció a adolescents en el sistema de protecció. Tot plegat però està vinculat a l’aprovació dels comptes del 2017, que tenen com a objectiu donar resposta a l’impacte negatiu sobre la salut mental que ha provocat la crisi econòmica, especialment entre els grups de població més vulnerables i en risc d’exclusió social.
Cada dia circulen pel campus hospitalari de Vall d’Hebron unes 50.000 persones. Amb tot el centre de referència ha estat anys sense tenir un finançament per invertir en les seves estructures. Això canviarà a partir de l’any que ve, quan el campus hospitalari iniciarà una transformació que s’allargarà fins al 2022.
Els canvis més importants durant els pròxims anys seran els dos edificis nous que es construiran: el primer estarà dins el mateix campus i s’hi ubicarà el Vall d’Hebron Institut de Recerca (VHIR), actualment dividit en mòduls prefabricats situats en diferents punts. El segon edifici de nova construcció allotjarà les Consultes Externes, també disperses actualment, però en aquest cas no serà dins del campus sinó a la perifèria d’aquest. De moment, queda concretar-ne la ubicació, que el Departament de Salut està estudiant amb l’Ajuntament de Barcelona.
Un hospital de referència amb barracons
“Som un servei públic però la infraestructura ens ha d’acompanyar”, ha dit Vicenç Martínez, gerent de l’Hospital, en la presentació del pla de transformació feta aquest divendres. Segons ha dit Martínez el campus – que l’any passat va celebrar el seu 60è aniversari- té des de fa anys mòduls prefabricats, edificis obsolets i urgències que cal millorar, com les de Traumatologia. “Fa molts anys que esperem el dia d’avui”, ha expressat satisfet.
Així ho ha reafirmat el conseller de Salut, Toni Comín, que ha arribat a descriure la situació actual com “barraquisme hospitalari”. “Després de visitar Vall d’Hebron vam repetir-nos que hi havia un desencaix inacceptable entre el nivell assistencial i la percepció social. No pot ser que la infraestructura de l’edifici no estigui a l’alçada del que s’hi fa”, ha afegit Comín.
Per la seva banda, el vicepresident i conseller d’Economia, Oriol Junqueras, ha posat en valor l’esforç dels prop de 9.000 professionals que treballen al centre. “Sabem que els serveis públics han estat amb un nivell d’estrès extraordinari”, ha dit Junqueras, que ha recordat l’esforç del govern “per uns pressupostos més socials”.
Més de 100 milions d’euros d’inversió
Altres canvis que el centre experimentarà en els pròxims anys serà la construcció d’un Parc de Salut que aprofitarà bona part de la zona verda del campus i que passa per desfer-se del pàrquing que hi ha situat. Més actuacions que es faran en un procés de millora permanent i sense un calendari concret són, entre altres, la construcció d’un nou heliport o reformar les urgències de l’Hospital de Traumatologia -actualment no hi passen les ambulàncies-. Les urgències de l’Hospital General seguiran igual.
Tot plegat s’emmarca dins el pla de transformació de Vall d’Hebron que Salut té dissenyat pel centre. La primera actuació serà la de construir el nou edifici per a la recerca, que parteix d’una inversió inicial de 15 milions d’euros d’uns fons europeus ja concedits. Les obres s’iniciaran d’aquí a un any, l’abril de 2018 i està previst que finalitzin el 2019. Quant a l’edifici de Consultes Externes -que tindrà 30.000 metres quadrats- la inversió que calcula Salut és de 60 milions d’euros.
Pel Parc de Salut la dotació inicial serà de 20 milions mentre que la resta d’actuacions requeriran una inversió de 27 milions. En total, es tracta d’una inversió de 122 milions d’euros per unes obres que es faran entre el 2018 i el 2022.
El 40% dels metges i metgesses tenen força o molta dificultat per conciliar la feina amb l’atenció i l’educació dels fills, un percentatge que arriba a gairebé el 70% entre els més joves, d’entre 30 i 34 anys. Les dades es desprenen d’un informe sobre la conciliació de la vida laboral, familiar i personal que el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB) ha publicat aquesta setmana.
Els professionals sanitaris, no només metges sinó també infermeres o auxiliars entre altres, viuen des de fa anys una situació de precarietat laboral en la qual sovint la planificació dels projectes personals, com tenir fills, es fa difícil, ja que la precarietat s’acarnissa especialment amb els joves. Per exemple, un cop acaben els anys de residència, 1 de cada 4 metges no troba feina i dels que ho fan gairebé el 90% té contractes temporals.
«La insuficiència financera dels darrers anys arran de la crisi ha agreujat encara més la situació, amb equips molt ajustats als centres sanitaris. Aquesta realitat sovint fa que el dret a acollir-se a mesures per afavorir la conciliació, per exemple el cas de les reduccions de jornada, acabi generant un efecte pervers quan es tradueix en un increment de les càrregues de treball per a la resta de l’equip», resa l’informe presentat pel COMB.
La Montserrat García coneix bé les dificultats de la conciliació: és metgessa de família i té quatre fills. Quan es va quedar embarassada del primer, l’any 2006, es trobava encadenant contractes temporals. Al saber que estava en estat l’ICS no va renovar-li el contracte tot i que després va reincorporar-se a la feina. Amb el segon fill, que el va tenir quan treballava en un CAP a Sabadell, treballava de torn de tardes i feia alguna guàrdia els dissabtes. I després van arribar els bessons. Llavors va acollir-se a una reducció de jornada. «Ara bé, tens el mateix nombre de pacients i com que tens menys hores al final acabes treballant més del que hauries», explica en una conversa amb aquest mitjà. Des de fa dos mesos treballa al CAP de Gironella i fa una guàrdia cada 15 dies, de manera que s’ho pot combinar més bé. En el seu cas, reconeix, ha estat clau l’ajuda dels avis i la cangur. Des de fa un any però s’ho poden muntar més bé entre ella i la seva parella.
Elles, amb més dificultats per a la conciliació
Les dones representen més de la meitat del col·lectiu mèdic i la tendència anirà a l’alça, ja que prop del 70% de l’alumnat universitari que cursa Medicina són dones. Amb tot, les dades de l’informe indiquen que elles tenen més dificultats que ells a l’hora de conciliar la vida laboral i familiar. Segons constaten les autores del document, d’una banda, assumeixen més responsabilitats familiars i domèstiques que els metges i sol·liciten més permisos per tenir-ne cura. Per exemple, les col·legiades dediquen gairebé el doble d’hores a les tasques domèstiques que ells.
Si bé gairebé la totalitat de metges i metgesses s’acullen al permís de maternitat i paternitat estipulat per llei, un terç de les dones que ho fan prorroguen aquests permisos amb la consegüent disminució d’ingressos mentre que d’ells només ho demanen un 5%. Una altra diferència es troba en la reducció de jornada. Mentre que un 40% de les dones amb fills menors de 3 anys han optat per reduir la seva jornada o demanar-se una excedència amb motiu del naixement del fill, entre els homes aquest percentatge no arriba ni al 10%.
D’altra banda, en el terreny professional, les dones tenen menys presència als càrrecs de decisió i lideratge. Una dada: el 86% dels caps de servei dels vuit hospitals de l’Institut Català de la Salut són homes.
Potenciar el teletreball o flexibilitzar les guàrdies
Entre les propostes que fan les autores de l’informe hi ha la millora salarial (per afavorir la reducció de jornada laboral) i eliminar les males pràctiques contractuals per reduir la precarietat sobretot entre els més joves.
A més d’aquestes mesures també es fan propostes com abandonar la cultura del presentisme i potenciar el teletreball si és possible o flexibilitzar la realització de guàrdies per tal que sigui possible deixar de fer-ne temporalment i tornar-hi més endavant, quan les necessitats de conciliació siguin menys acusades. «Actualment només estàs exempt de fer guàrdia en cas de malaltia greu, embaràs o a partir dels cinquanta anys. Poder estar exempt quan els nens són petits i compensar-ho amb més guàrdies quan siguin més grans seria una solució», apunta Montserrat García.
Una altra de les propostes consisteix a crear un banc d’hores que permeti acumular-ne per poder-les invertir en situacions com ara reunions amb mestres. Aquesta és una de les propostes que García celebra més. «Seria útil perquè podries doblar un dia que et vagi bé i guardar-te les hores per exemple per quan un dels nens està malalt i s’ha de quedar a casa», explica la metgessa.
La Montserrat Busquets és infermera, llicenciada en Antropologia Social i Cultural i màster en Bioètica i Dret. Fins fa pocs dies treballava com a professora titular d’Ètica i Legislació Professional de l’Escola d’Infermeria de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB. Ara però, després de gairebé 35 anys dedicats a la docència, s’ha jubilat, no sense abans rebre el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’ 2016. El premi és el màxim guardó que atorga la Fundació Infermeria i Societat i està dedicat a les persones que fan possible el desenvolupament de la professió infermera, el tema que centra aquesta entrevista.
Fa poc has rebut el Premi Infermeria i Societat ‘A prop teu’, en reconeixement a la teva contribució a la professió infermera. Com descriuries el rol de la infermera?
El rol de la infermera en l’àmbit de la sanitat el percebo com imprescindible en el sentit que la infermera des del punt de vista de tenir cura de les persones, és la persona que té en compte les necessitats de la vida de les persones que pateixen una malaltia i també les que poden emmalaltir. La gran diferència amb la medicina és que s’enfoca a la malaltia mentre que la infermera acompanya la persona al llarg de la vida. Per exemple, no només durant la malaltia sinó també en un naixement, un part, o durant la vellesa.
Sovint es diu que la infermera cura però també cuida?
Més aviat diria que mentre cuida també cura. És a dir el que cura és cuidar de la persona, és a dir que la persona estigui en una millor disposició contextual, social o emocional condiciona el procés de curació. Per exemple, quan una infermera aconsegueix ajudar un malalt a dormir millor la seva curació és més fàcil.
És vocacional?
La vocació tenia a veure amb una cosa poc reflexiva, amb una cosa que es podia tenir o no, era un valor afegit. La infermeria durant molt de temps ha tractat de reconvertir la professió perquè no depengui de la vocació o la manera de ser de la persona. Si entenem per vocació allò que ve ja donat, no. Ser infermera s’aprèn sobretot veient com les persones desenvolupen la seva capacitat quan estan malaltes. Si entenem vocació perquè les condicions de vida d’una persona siguin millors, sí.
A part de ser infermera treballes en l’àmbit docent des de 1983. Ha evolucionat la manera d’ensenyar-la?
Tot ha canviat de la mà de l’evolució de la societat, hem anat aprenent a ser millors infermeres i millors docents. La formació ha canviat molt, de ser una classe magistral a ser una classe més motivadora, més centrada en l’alumne per exemple. També ha canviat molt la informació. Al principi gairebé tota la informació o coneixement que hi havia era en anglès, ara hi ha molta documentació i articles científics en castellà també. Tot i això el repte continua sent motivar l’estudiant.
I en el dia a dia de la infermera, què ha canviat?
La nostra societat en els últims anys ha fet alguns passos enrere arran de la crisi però un dels canvis positius ha estat anar adquirint autonomia professional. Passar de ser una professió més dependent i de col·laboració amb el metge a tenir un rol més autònom, a ser més capaç de fer el que fa. Avui en dia però per la crisi segurament el racionalisme torna a imperar i ara estem en una època de recessió.
Com vius com a docent i professional, per exemple, el fet que d’ençà de la crisi cada any marxin de l’estat espanyol prop de mil infermeres a treballar a l’estranger? (Dades del Consejo General de Enfermería)
Això ha passat sempre tot i que es pot haver accentuat amb la crisi. D’una banda que això passi vol dir que la formació aquí és molt bona, en altres països d’Europa no ha estat així. De l’enorme expansió dels hospitals durant els 80 o els 90 a l’estat espanyol la infermera va anar assolint competències tècniques que en altres països no tenen i això és molt valorat. És a dir que se’n vagin no està malament perquè l’experiència enriqueix, el que sap molt greu és que no tornin. I que quan tornen es troben amb un sistema sanitari que no reconeix encara l’expertesa professional. No tenim els llocs de treball adequats.
Decidir treballar com a infermera avui és decidir treballar en precarietat?
Sí, igual que ser metge o tantes altres professions. Treballar com a infermera és treballar en precarietat i amb contractes molt difícils. A més, una infermera docent avui ho tindrà més difícil per poder-ho fer, pel sou i per les exigències de la universitat espanyola i els centres sanitaris, que valoren poc la docència i valoren més les publicacions en revistes d’impacte internacional i els projectes de recerca. Això vol dir que no té sentit publicar en català o en castellà, perquè això no es valorat, i perquè al final del dia valoraran que la Universitat de Surrey tingui un contracte amb tu.
Darrerament s’ha parlat del col·lapse de les urgències i la presència de pacients als passadissos. Quina és la sortida per reduir la pressió assistencial que viuen els professionals i que repercuteix en els pacients?
Segurament seria tornar enrere amb la política de llits però de l’altra reforçar l’atenció primària. La infermera té un paper importantíssim en l’atenció primària, per exemple amb les persones que estan en una situació crònica. També hi ha una qüestió molt perversa, que és l’ocupació de llits. En els últims anys hem assistit a una política d’ocupació de llits curta, entenent que l’alta hospitalària es pot donar quan el procés mèdic s’ha acabat. La realitat però és que no s’ha acabat el procés d’atenció ja que si bé mèdicament pot marxar a casa, les seves necessitats no estan cobertes. Moltes vegades els reingressos es podrien evitar si el sistema se centrés en les necessitats de les persones malaltes i no de les malalties. Per exemple, un procés quirúrgic té quatre dies però no és el mateix que te’l facin a tu o a mi. El sistema sanitari es col·lapsa perquè l’atenció és bàsicament mèdica.
D’altra banda en els ciutadans s’ha generat una idea de desresponsabilització, el sistema ha medicalitzat gran part dels problemes de la vida quotidiana i ha donat a entendre que les qüestions de la vida se solucionen anant el metge. Molts pares per exemple van a Urgències pel plor dels nens i en la majoria de casos no es tracta d’una urgència. El propi sistema sanitari ha generat la necessitat i ara té la demanda.
La infermera hauria de tenir més responsabilitats o més decisió en alguns aspectes? Per exemple, penso en la petició del col·lectiu perquè es derogui el decret del PP que limita el que poden prescriure als malalts les infermeres i es faci una regulació que inclogui certs medicaments o productes.
La prescripció és un molt bon exemple. Imagina’t que tens el teu pare a casa i necessita bolquers i tens una prescripció de 3 o 4 bolquers al dia. Jo vinc com a infermera a visitar-lo i m’expliques que pel que sigui necessita més bolquers. En aquell moment jo no puc prescriure més bolqueres. Les infermeres que fan el seguiment per exemple als malalts ostomitzats (persones que duen una bossa on hi deriven les necessitats fisiològiques) no poden receptar el tipus de bossa, ni el tipus de pomada o medicament que fa que la pell al voltant del forat millori. Elles ho veuen, ho pensen i ho indiquen el metge, que és qui ha de firmar. Les infermeres tenim la responsabilitat i tenim la capacitat però si no tenim la possibilitat d’exercir no ens serveix de res, al contrari, ens neguiteja. A més a més, hi ha una perversió del sistema perquè per exemple durant l’epidèmia de grip es modifiquen els criteris i es planteja un pla d’atenció i la infermera pot receptar-te per exemple un antibiòtic. A Anglaterra s’ha demostrat que les infermeres de l’atenció primària disminueixen els costos, milloren els resultats i disminueixen les urgències.
Un altre tema d’actualitat en aquests moments és la lluita per una mort digna. Creus que el debat sobre la legalització de l’eutanàsia té el lloc que mereix?
No, no té el lloc que es mereix. Curiosament els col·lectius mèdics presenten una situació més reticent que no pas la pròpia societat. La infermera, des del punt de vista de tenir cura, es planteja que davant de la fi de vida, per un metge el fracàs serà que el malalt es mori, per la infermera el fracàs serà que es mori malament, sol, brut, amb angoixa o patiment. Per això Cicely Saunders va impulsar les cures pal·liatives, però per dur-ho a terme va haver d’acabar cursant medicina.
Estan la infermeria i la medicina en prou consonància?
La professió infermera pot aportar molt, m’agradaria que els metges aprenguessin de nosaltres igual que nosaltres podem fer-ho d’ells. La medicina, la infermeria i el treball social són tres professions que haurien d’anar de la mà i encara anem força separats. L’atenció sanitària o és sociosanitària o no ho és.
Les llistes d’espera continuen engreixant-se. Al desembre 164.828 persones es trobaven en llista d’espera per ser operades, 4.000 més que l’any 2015. “No és una satisfacció incrementar les llistes d’espera però els resultats han estat amb un pressupost prorrogat sense la possibilitat de fer un Pla de Xoc”, ha justificat el director del Servei Català de la Salut (CatSalut), David Elvira. Amb tot, sí que es redueix el nombre de persones que superen el temps de garantia marcat per llei per a ser operades en un 26,3%. Tot i això encara hi ha més de 2.000 persones que superen el període de garantia en aquest tipus de procediments, com per exemple les pròtesis de genoll o de maluc, és a dir que fa més de sis mesos que esperen.
També es redueix el nombre de pacients que esperen per una primera visita a l’especialista (un 20% menys) i els que esperen per fer-se una prova diagnòstica (un 6,7% menys). Segons ha explicat aquest divendres Elvira, l’augment de persones en llista d’espera per una intervenció quirúrgica s’explica precisament perquè s’absorbeix la bossa de persones que han pogut fer-se una prova diagnòstica o una primera visita a l’especialista. “Una millor diagnosi i les visites impliquen més intervencions”, ha matisat.
Per altra banda, la reducció de les llistes d’espera per una prova o una primera visita té a veure amb l’activitat addicional feta durant el 2016, període durant el qual s’han fet 121.716 proves i 160.538 visites addicionals respecte 2015.
10 procediments seran prioritaris
Segons ha apuntat Elvira, durant el 2017 Salut prioritzarà deu procediments quirúrgics, que són els que concentren més del 50% dels pacients fora del temps de garantia o referència. Aquests són per exemple els de pròtesis de genoll o herniorrafia inguinal/femoral, entre altres.
“Són les intervencions amb un major volum de llistes d’espera i/o de persones que superen el temps màxim d’espera garantit”, ha dit el director del CatSalut. Dels 57’2 milions previstos pel Pla de Xoc per reduir les llistes d’espera, 41 aniran destinats a reduir les esperes d’aquests deu procediments.
Si s’aproven els pressupostos per al 2017 el Pla de Xoc comptarà amb 57,2 milions d’euros per aconseguir els objectius fixats: reduir a la meitat el temps mitjà d’espera per a primera visita i proves diagnòstiques, i un 10% el nombre de persones que esperen ser operades. Tot plegat amb un increment de l’activitat.
En l’últim any el temps mitjà per una primera visita a consultes externes ha disminuït lleugerament, passant de 163 dies a 152 mentre que el temps mitjà per una prova diagnòstica ha augmentat de 71 a 85. En global l’augment del nombre de persones que esperen ser operades suposa un 5% més que l’any anterior.
*Fe d’errors: Una primera versió d’aquesta notícia assegurava que el nombre de pacients respecte 2015 havia augmentat en 8.000, quan en realitat són 4.000. Les xifres que el Servei Català de la Salut va donar en un primer moment sobre 2015 són errònies. La xifra correcta, segons diu ara el Departament, és que el 2015 160.804 persones esperaven per ser operades i no 156.799 com havien dit fins ara.
Aquest dimarts s’ha presentat a Barcelona l’Informe de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) de 2016. L’informe, que es publica cada dos anys, segueix enguany el lema «la salut pública i les polítiques de salut: del coneixement a la pràctica» ja que se centra en recollir experiències i exemples de bones pràctiques en alguns territoris perquè puguin implementar-se en d’altres. Rosana Peiró treballa a la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana i és una de les editores de l’informe. Parlem amb ella sobre els principals punts que es plantegen en l’informe, que conté 17 articles escrits per múltiples experts i que van des de com millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut fins a parlar de polítiques de salut en ciutats o barris que han demostrat millorar la salut de la població.
Quins exemples de palanques de canvi o reformes per millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut heu recollit en l’informe SESPAS 2016?
Tot el que té a veure amb bon govern té a veure amb la transparència, la rendició de comptes, la participació, la intel·ligència i la integritat. Algunes de les línies d’actuació que es proposen són la universalització de l’assistència i el sistema nacional lligat a la residència, que hi hagi un marc financer estable o que hi hagi una agència -com existeix al Regne Unit- o institució governamental independent que faci protocols i guies sobre com millorar la pràctica clínica i la salut pública basats en l’evidència. També es parla per exemple d’una transparència reforçada, això vol dir tenir un sistema d’informació que permeti que tota la informació sigui pública, com l’Observatori de sistemes de Salut de l’OMS, que permeti la comparació entre iguals. Una altra acció és la transparència en la regulació del conflicte d’interessos i la compra de béns i serveis. La Central de Resultats de Catalunya es fica com a exemple innovador a nivell nacional en bon govern perquè fa públics els resultats de diferents proveïdors del sistema sanitari fomentant la transparència per comparació entre iguals.
L’informe constata les desigualtats en l’accés a les prestacions sanitàries. Quin tipus de desigualtats?
Hi ha desigualtats en l’accés per la legislació (el RDL 16/2012) que exclou de l’assistència sanitària pública les persones en situació irregular però també hi ha desigualtat en la utilització de serveis, per exemple, es constaten desigualtats geogràfiques o en el temps d’espera.
Com s’hi pot fer front?
Algunes propostes són redefinir la cobertura segons criteris de residència i oferir la mateixa protecció als residents en situació administrativa irregular que als ciutadans espanyols. També s’apunta a repensar el model de copagament per substituir els copagaments obligatoris perquè siguin evitables. És a dir, per exemple que aquests siguin flexibles i hi hagi uns màxims segons el nivell de renda familiar o que els col·lectius més vulnerables estiguin exempts de pagar-los o siguin reduïbles al mínim. Una altra proposta prou revolucionària és convertir el règim especial dels funcionaris en un règim transitori a extingir perquè qui entri a la funció pública ja no tingui l’opció d’escollir entre proveïdor públic o anar-se’n a una mútua. També es proposa començar un estudi sistemàtic de les desigualtats i l’accés a les prestacions sanitàries. Es reivindica una acció necessària per avaluar l’impacte en l’equitat de totes les iniciatives dins i fora dels serveis sanitaris.
Quina avaluació es fa en l’informe de la prevenció i la promoció de la salut en les polítiques públiques?
La promoció de la salut a Espanya està menys desenvolupada que els serveis sanitaris. La proposta d’institució independent per fer guies i protocols de la qual parlava abans, que també podria fer-se simplement amb una millor coordinació entre agències autonòmiques, també pot aplicar-se en promoció de la salut. Un dels problemes que hi ha a Espanya és que la promoció de la salut s’ha entès sempre com una cosa individual. La promoció de la salut no s’entén així a cap altre lloc, s’hauria d’entendre com innovació social. A l’informe en un dels articles es proposa precisament que en aquesta hipotètica institució hi hagi una part de promoció de la salut.
Recolliu exemples de polítiques de promoció de la salut a ciutats i barris que evidencia l’efectivitat de determinades polítiques en l’àmbit local. Quins exemples tenim que puguem aplicar en altres barris o ciutats?
Un dels exemples és justament el programa de Salut als barris, que ha mostrat millora de la qualitat de vida i la salut dels veïns de Barcelona. Altres exemples que han mostrat evidència en millorar la salut de la població són les escoles infantils per a famílies en situació de vulnerabilitat, augment de les hores en els currículums d’escolars en activitat física, augment del consum i la disponibilitat (per exemple mitjançant preus subvencionats) de fruites i verdures. També respecte a l’organització de la ciutat ha mostrat evidència la promoció del transport a la feina a peu o en bicicleta, identificació de punts negres d’accidents i camins escolars segurs perquè els infants puguin anar i tornar caminant de l’escola. El manteniment d’espais verds i l’ús de poliesportius públics, la reducció de l’aïllament i prescripció d’activitats com passejos per part dels professionals de primària o programes de millorar de la qualitat de l’aire també milloren la salut. Hi ha molts exemples…Però també és important parlar de les barreres.
Quines són aquestes barreres?
La manca de lideratge i voluntat política però també el desconeixement ciutadà, tècnic i polític de les causes de la salut. En l’informe apunten que la ideologia, els prejudicis, les polítiques que ignoren l’evidència científica, la falta d’informació poblacional sobre la salut o els temps curts en política redueixen també les oportunitats per millorar la salut urbana. Això també té a veure amb la necessitat de tenir estudis que permetin la comparació i entendre per què en un barri hi ha una millor salut que en un altre.
Sobre els serveis de l’atenció primària, quines conclusions treu l’informe? Cap a on ha de reorientar-se la primària?
A Catalunya hi ha un grup de professionals d’atenció primària fent promoció de salut però en general la promoció de la salut és voluntària i no està estructurada. Sovint, les tasques que s’imposen i el poc marge de temps que tenen els professionals de l’atenció primària, dificulta que es faci promoció des dels centres. L’informe recull l’experiència de Catalunya i la de Balears. A Balears hi ha una iniciativa que va sortir dels professionals i que consisteix en un programa d’educació física. Si un CAP vol incorporar el programa el que fan és que els professionals dissenyen una ruta que després poden prescriure a pacients seus. Com que saben la condició del malalt saben, per exemple, quina distància és recomanable, el que poden fer i el que no i fins i tot es planteja l’opció que el metge pugui acompanyar el pacient en el passeig. Més de trenta CAP de prop dels cinquanta que tenen les Balears han incorporat el programa, per tant, es tracta d’una intervenció exitosa. Després a Catalunya hi ha el cas del programa COMSalut, promogut pel Departament de Salut, i consistent a la prescripció d’activitats socials, acció comunitària orientada en salut.
El COMSalut és una experiència que ha generat bons resultats? Quins?
En els primers 18 mesos s’han fet 30 actuacions en 14 àmbits diferents i s’han identificat 566 accions que tenen impacte en salut i que poden començar a desenvolupar-se. De moment però només implica 16 de les 370 àrees bàsiques (com Centres d’Atenció Primària) de salut que hi ha a Catalunya. És un projecte a llarg termini.
Una altra experiència que s’analitza és la del País Basc i la seva estratègia per fer abordar la cronicitat. En aquest sentit, què en podem aprendre?
Va ser una innovació. L’envelliment de la població i la cronicitat dels problemes de salut va fer que es plantegessin la manera d’abordar aquest tema. Els autors de l’article sobre aquest punt diuen que l’estratègia va servir per tenir un plantejament que va aconseguir il·lusionar diferents grups d’interès i focalitzar-se en un model d’atenció integrada als pacients amb malalties cròniques. Es va fer un marc sòlid amb evidència i amb comparació amb altres experiències internacionals. Es va fer un enfocament des de baix i una de les limitacions va ser que va haver-hi massa tipus de projectes.
La Marea Blanca de Catalunya, la Plataforma d’Afectats per l’ICAM i l’INSS, així com col·lectius i entitats en defensa de la sanitat pública no estan satisfets amb el pressupost de Salut. Les entitats i plataformes han ocupat aquest dimarts al matí la seu de Vicepresidència del Govern, Economia i Finances per reclamar al vicepresident del Govern i titular d’Economia, Oriol Junqueras, que el Pla de Xoc per fer front a les llistes d’espera recuperi la dotació prevista inicialment pel departament. El Pla estava dotat en un primer moment amb 96 milions d’euros però comptarà només amb 57.
Aquesta rebaixa en 39 milions d’euros –que segons el conseller de Salut Toni Comín no impedirà complir amb els compromisos inicials– és la que no convenç als concentrats d’aquest dimarts. Segons ha expressat en declaracions als mitjans la portaveu de Marea Blanca Trini Cuesta, el que demanen a Junqueras és que mantingui el pressupost inicial que s’havia associat al Pla de Xoc per reduir les llistes d’espera, és a dir, prop de 100 milions d’euros. «El pla redueix en 40 milions el pressupost i no estem d’acord amb aquesta reducció. Davant les necessitats de les llistes d’espera haurien de mantenir el pressupost de 96 milions d’euros», ha assegurat Cuesta.
Per la seva banda, Marta Serrés, de la PAICAM, ha valorat els pressupostos com «continuïstes» i ha avisat que els 100 milions d’euros que reclamen «són per subsanar el problema de les llistes d’espera de la sanitat pública i no per solucionar-ho derivant pacients a centres privats de la xarxa d’utilització pública».
Segons el Pla, presentat a l’abril, el pressupost inicial havia de permetre augmentar l’activitat assistencial per reduir en un 50% els temps mitjans d’espera per proves i primeres visites a l’especialista, que comportarien en conseqüència una reducció del 10% els pacients que esperen per sotmetre’s a una operació. Tot i destinar-hi gairebé 40 milions menys Salut insisteix que els objectius continuen sent els mateixos que ja es van fixar en el Pla de xoc de Junts pel Sí ara fa un any. Com? Segons va explicar Toni Comín en una compareixença parlamentària al gener, gràcies a “les eficiències en la gestió de les llistes” dutes a terme durant l’any 2016.
“S’ha pogut reduir més del que pensàvem la gent que superava els terminis de garantia”, va assegurar el conseller. El departament calcula que d’aquí a un any es mantingui aquest ritme i que, per tant, es necessitin menys diners per assolir els objectius inicials. Les previsions de millora, juntament amb les mesures de gestió, permetran segons Comín complir amb tots els objectius del pla. Amb tot, si el pressupost fos insuficient s’aconseguirà el necessari de la diferència entre el pressupost inicial i el liquidat, ha afegit el conseller, és a dir, de la desviació pressupostària..
Així ho van explicar també responsables de la Conselleria de Salut a diverses plataformes com Marea Blanca en una reunió que van mantenir la setmana passada. Amb tot, des de les entitats desconfien i consideren que l’argument de Salut «és una excusa per reduir el pressupost».
Fa poc més d’una dècada es va posar en marxar a Catalunya un programa molt valorat des de diferents sectors: el programa Salut als barris. Per primera vegada s’impulsava un programa amb mirada de barri orientat a millorar la salut dels habitants en ciutats com Barcelona, posant en marxa, per exemple, estratègies d’acció comunitària orientades en salut, és a dir, amb l’objectiu de millorar la salut de la població. Ara, un projecte d’investigació liderat per l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) i l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) i finançat per RecerCaixa ha avaluat si l’acció comunitària en salut s’associa realment a una millora de la salut de la població d’un barri.
Davant l’increment de les desigualtats en salut a Barcelona, el projecte es fixava com a objectiu avaluar si l’acció comunitària té un impacte real sobre la salut i pot servir també com a eina per reduir les desigualtats en salut. El resultat és que en els barris amb forta acció comunitària en salut es detecta una millora de la salut autopercebuda -un indicador que els experts assenyalen com molt representatiu- més gran que en els barris sense acció comunitària.
“L’acció comunitària en salut implica una manera diferent d’entendre la salut, parteix de la idea que la salut està afectada en gran mesura per factors socials i d’entorn (laborals, culturals, familiars, socials, mediambientals, etc.) i d’això hi ha molta evidència científica”, explica Raquel Gallego, investigadora principal del projecte. La idea, diu, en l’acció comunitària orientada a la salut és que diferents agents -veïns, mestres, monitors de lleure, serveis socials, professionals sanitaris del barri, etc.- s’impliquin en el diagnòstic de les principals problemàtiques de salut d’una comunitat però també en com es poden abordar.
L’estudi s’ha fet centrant-se en 49 dels 73 barris de Barcelona: aquells amb un nivell socioeconòmic més baix, amb una renda inferior a la mitjana de la ciutat. “La salut té molt a veure amb les condicions socioeconòmiques de la població per això ens hem volgut centrar en aquests barris”, explica a aquest mitjà Maribel Pasarin, metgessa i directora de l’Observatori de l’ASPB. En la mateixa línia Gallego recorda que hi ha una relació clara entre renda i desigualtats en salut: “a mesura que augmenta la renda milloren els indicadors de salut”. “A més a més és precisament en els barris on s’han desplegat les accions comunitàries orientades en salut més intenses», afegeix Gallego. Així, s’han comparat d’aquesta mostra de barris indicadors en salut en dos anys concrets (2001-2011) dins d’una dècada segons el seu nivell d’acció comunitària en salut.
Els barris analitzats en el projecte segons el nivell d’acció comunitària en salut / ASPB
En els resultats s’observen millores sobretot en la salut autopercebuda de les dones d’edat avançada. “La hipòtesi és que les dones grans són un dels col·lectius més beneficiats per l’acció comunitària perquè hi ha moltes accions orientades a la gent gran i les dones són les que més participen”, explica Pasarin.
Així mateix els resultats també indiquen que disminueix el consum de drogues si hi ha més accions de tipus comunitari i que és un element afavoridor de la reducció de les desigualtats socials en salut, és a dir les diferències degudes a factors socials. En aquest indicador la diferència entre homes i dones és a la inversa que en la salut autopercebuda. “Hi ha una baixada molt espectacular en consum de drogues entre els homes fins i tot partint d’un consum més elevat que les dones”, matisa Gallego.
Amb tot el projecte també conclou que no hi ha una fórmula única ni millor de fer acció comunitària. De fet, els investigadors asseguren que és el tipus de comunitat que hi ha en cada barri (per exemple si és activa i cohesionada o no ho és) el que determinarà la manera en què es fa l’acció comunitària. “Pot ser que en un barri hi hagi una manca d’hàbits saludables en l’alimentació mentre que en un altre el principal problema de salut sigui l’aïllament de les persones de tercera edat”, diu Gallego. Els resultats del projecte es presentaran aquest dimarts a l’Escola de l’IGOP seguit d’un debat sobre l’acció comunitària en l’àmbit de la salut amb diverses experiències.
El cas del barri de Roquetes
De tots els barris de Barcelona el de Roquetes és precisament el que, d’acord amb una sèrie d’indicadors, té una acció comunitària més intensa. Roquetes, al districte de Nou Barris, té una renda familiar disponible a la franja baixa de la ciutat de Barcelona i l’atur supera àmpliament la mitjana. A més, es tracta d’un barri que ha tingut un dèficit històric de serveis. Amb tot, ha estat aquesta mancança la que també ha fet de Roquetes un barri amb capacitat d’acció col·lectiva que s’ha mobilitzat en múltiples ocasions, com van fer per exemple durant la dècada dels vuitanta, per reivindicar un Centre d’Atenció Primària.
Tanmateix, la millora de la salut d’una població -en aquest cas d’un barri- no depèn únicament dels serveis sanitaris dels quals disposa. “Tenim el xip que els que ens hem d’implicar en millorar la salut són els professionals sanitaris i tot i que és cert que l’atenció primària té una mirada comunitària també hi ha altres agents i professionals que poden implicar-se”, explica Pasarin. Un exemple, cita, és l’aïllament no volgut en gent gran. “En un cas així pot fer molt més la xarxa social, generar vincles, que no pas un metge”, diu. Una idea que comparteix Felipe Herrera, tècnic del Pla Comunitari de Roquetes que s’encarrega dels temes de salut. Segons ell, molts dels elements que generen salut no estan al centre de salut sinó al seu voltant i cita com a exemple fer activitat física o tenir feina.
En els darrers vint anys aquest barri, com d’altres de la ciutat, ha anat incorporant accions comunitàries orientades a incidir en aquells aspectes que condicionen la salut. Va ser a Roquetes però, explica Raquel Gallego, on l’acció comunitària en salut va ser pionera. Així, l’any 2003 -abans fins i tot que es posés en marxa el programa Salut als barris- Roquetes va iniciar un Pla de desenvolupament comunitari i un diagnòstic participatiu de la salut al barri. Més endavant aquest pla passaria a a ser ‘A Roquetes fem salut – salut als barris’.
«La gent a Roquetes té la sensació que si hi ha alguna dificultat al barri es pot solucionar», diu Herrera. Alguns exemples d’accions comunitàries al barri de Roquetes són tallers o accions de grup orientades a fomentar l’autocura, millorar els hàbits d’alimentació, prevenir el consum de drogues o promoure la salut mental dels veïns i les veïnes del barri. Aquest últim, intervencions destinades a millorar el benestar mental, va sorgir de fet, explica Herrera, perquè amb la crisi cada vegada arribava més gent a la xarxa amb malestar emocional per una situació d’atur. “Si et sents millor, si trobes una xarxa en el teu barri potser no et sents deprimit i no cal que t’acabin receptant ansiolítics”, diu la investigadora principal del projecte. «L’important és el concepte de barri saludable i de xarxa cuidadora, fer de la necessitat una capacitat», conclou el tècnic.
Poques esperances els queden a les infermeres respecte un canvi en l’actual marc normatiu que regula els medicaments i productes sanitaris que poden prescriure. El rebuig del Congrés aquest dijous a una proposta no de llei dels socialistes per derogar el Reial decret del PP ha estat un pal més a les rodes en la lluita que des del 2015 mantenen des del sector perquè es derogui el decret i es faci un nou marc normatiu que generi consens. «La pitjor de les situacions és l’actual», assegura a aquest mitjà Glòria Jodar, vicepresidenta del Col·legi Oficial d’infermeres i Infermers de Barcelona. Segons ella, el Reial Decret «és absurd» i dificulta molt la feina de la infermera.
Des de fa anys el col·lectiu professional demana que es reguli la prescripció infermera, és a dir, que s’empari legalment la feina que des de sempre han fet de forma habitual. Alhora, però, el col·lectiu rebutja el reial decret al considerar que retira tota capacitat prescriptora a les infermeres. El decret obliga, per exemple, a què les infermeres hagin de demanar permís al metge per posar una pomada o modificar una pauta d’insulina. «Jo no puc fer la meva feina, el reial decret sobre prescripció infermera és insostenible», diu Jodar.
Des de diferents col·legis professionals rebutgen el polèmic reial decret perquè, entre altres factors, obliga a les infermeres a rebre una formació i acreditar-se per a poder prescriure (180 hores per a infermeres generalistes i 360 hores per a infermeres especialistes). «Entenem aquesta acreditació totalment innecessària i interessada, ja que els coneixements adquirits al grau són prou amplis per a abastar aquesta formació», denuncien.
A més, explica Jodar, són múltiples les situacions del dia a dia que es veuen dificultades pel reial decret. «Per exemple si un senyor gran té incontinència urinària i com a infermera necessites prescriure-li bolquers has de recórrer a un metge», diu.
La promesa d’un decret català, a l’espera des de fa un any
A Catalunya l’exconseller de Salut Boi Ruiz va prometre desplegar un marc normatiu català que permetés l’ús i la prescripció de medicaments per part de les infermeres. El seu substitut en el càrrec, Toni Comín, va assumir aquesta promesa després que les infermeres reclamessin al govern català fer ús de les competències autonòmiques en Salut per implementar el decret d’una forma particular que permetés desplegar la prescripció infermera.
Al març Comín va anunciar que el govern recorreria el decret espanyol i va assegurar que el seu departament aprovaria el decret català. Poques setmanes després de l’anunci va parlar d’un preacord amb el col·lectiu, notícia que va ser celebrada per part de les infermeres. Amb tot, des de llavors, ara fa un any, no hi ha hagut més novetats des del govern sobre aquesta promesa.
En una entrevista amb aquest mitjà a l’estiu, Comín va dir que s’estava treballant «al ritme previst». «Tenim un preacord molt bo amb els col·legis d’infermeria i era important construint també un consens amb els metges». Fonts del departament de Salut apunten a aquest mitjà que «continuen treballant per tirar endavant el decret català».
Per la seva banda, Glòria Jodar assegura que la majoria de professionals metges estan absolutament d’acord amb què les infermeres puguin prescriure alguns medicaments i productes sanitaris bàsics. «La norma està pràcticament acabada però encara s’està buscant el consens amb el col·lectiu mèdic», admet.
L’àmbit de la salut compta actualment amb milers d’aplicacions pensades per satisfer les necessitats de ciutadans, pacients i professionals sanitaris. “El món de la salut no és una excepció en la introducció de la tecnologia, la salut ja és digital i és un component important però encara hi ha algunes barreres”, ha assegurat aquest dimarts Montserrat Vendrell, d’Alta Life Sciences, en la taula rodona “Qualitat de vida, revolució digital en salut”, que ha tingut lloc a l’Hospital Vall d’Hebron.
En aquesta taula, que s’ha celebrat en el marc de la Mobile Week Barcelona, professionals sanitaris i del sector tecnològic han compartit experiències i visions al voltant d’una qüestió central: com fer que la tecnologia – per exemple aplicacions mòbils (APPS)- ajudi a millorar la qualitat de vida de les persones.
Alguns dels reptes que afronta el sector els ha apuntat Barbara Vallespín, del programa d-LAB al Mobile World Capital Barcelona. “Les tecnologies han de ser part integrada en els processos clínics, cal trobar models de negoci orientats als resultats i els professionals han d’estar formats en tecnologies digitals”, ha dit Vallespín. Amb tot també ha llençat un altre repte de vital importància per millorar la qualitat de vida: demostrar l’eficiència d’aquestes tecnologies, generar evidències clíniques i científiques. Segons informació del Departament de Salut, calen estudis que aportin evidència científica sobre l’impacte real d’aquest tipus d’aplicatius.
El valor afegit de les tecnologies passa per l’evidència científica
“Les TIC han de donar resposta a necessitats, no crear-ne de noves. Han d’aportar molt valor i estar al servei dels professionals”, ha apuntat el metge Francesc García, director de la Fundació TicSalut. Sobre aquest punt el doctor Ramos Quiroga, de la Comissió d’Innovació de Vall d’Hebron, ha compartit una experiència positiva que funciona en aquest centre sanitari.
Segons ha explicat, l’aplicació Scan Kids, que permet als infants saber en què consistirà el TAC que els han de fer, ha permès reduir en un 75% les anestèsies als petits. Un altre exemple és la telemedicina. Gràcies a això professionals d’unitats especialitzades, com la Unitat de Cremats de Vall d’Hebron, han pogut compartir coneixement amb altres centres catalans.
La dificultat d’introduir algunes aplicacions, ha dit Marta Sanchez, Clúster Manager de Salut Mental Catalunya, és com un metge pot tenir la certesa en prescriure a un pacient que utilitzi una aplicació mòbil concreta. Segons ha explicat Sanchez, hi ha centenars d’aplicacions enfocades a millorar la salut mental o el benestar de les persones com ara aplicacions basades en qüestionaris avalats per professionals de la psicologia per fer veure com evoluciona un tractament.
Amb tot, els milers d’aplicacions per a mòbils relacionades amb la salut no estan avaluades ni regulades per les autoritats sanitàries. El departament de Salut recomana en aquest sentit «tenir en compte l’estat de salut i l’objectiu de salut de l’aplicació abans de seguir-ne els consells de manera cega». Francesc García ha explicat que des de fa dos anys estan treballant amb la Comissió Europea en un model d’acreditació d’aquest tipus d’aplicacions. El que sí que existeix actualment és el segell d’homologació per iSalut que atorga el Departament de Salut, mitjançant l’Oficina d’Estàndards i Interoperabilitat de la Fundació TicSalut. Alguns exemples d’aplicacions que compten amb aquest segell són DiabeTIC de Sanofi, Emminens Conecta de Roche Diagnostics i Medical Guard Diabetes de Medical Guard, que permeten controlar els nivells de glucosa i paràmatres d’altres malalties cròniques.
El Big Data i la necessitat de protegir les dades
Un altre repte compartit pels ponents és el de fer ús de la disponibilitat massiva de dades sobre salut i ús del sistema sanitari per fomentar la recerca i millorar la qualitat de vida de les persones. “Hem de prendre consciència sobre la importància de les dades que recollim. Tenim més dades en els últims 4 anys que en els últims 100”, ha dit Barbara Vallespín.
El Big Data en salut és una de les grans tendències dels pròxims anys, ha assenyalat Joana Sanchez, però també cal protegir els drets dels pacients i tenir-ne el consentiment.
Amb tot, segons ha explicat Francesc Garcia, la principal tendència en la introducció de la tecnologia en el sector salut no serà en el tractament de malalties sinó en la prevenció d’aquestes i la promoció d’hàbits saludables. En són exemples les aplicacions per deixar de fumar, perdre pes o estimular l’activitat física.
