Just Deploy It!

Autor: Blanca Blay

  • Les dones catalanes viuen més anys que els homes però ho fan amb menys anys de bona salut

    L’esperança de vida d’una dona en néixer a Catalunya el 2014 és de 86,1 anys de mitjana. Així es desprèn de l’Informe de salut 2016, que recull dades de diversos indicadors que mesuren l’estat de salut i els principals problemes entre la població catalana. Entre els homes catalans l’esperança de vida és de 80,5 anys. Amb tot, si bé els homes viuen menys temps que les dones, en proporció, viuen més temps en bona salut.

    El temps que pot esperar un home viure amb bona qualitat de vida, segons les últimes dades disponibles, és de 67,9 anys de mitjana mentre que en una dona és de 68,8 anys. Això explica que si es alculreuen aquestes dades amb les que s’obtenen de la mitjana d’esperança de vida en ambdós sexes es pugui dir que els homes viuen menys anys però amb millor salut durant el temps de vida.

    Segons l’Enquesta de Salut a Catalunya (ESCA) amb dades del mateix any, 4 de cada 10 dones majors de 15 anys conviu amb alguna malaltia crònica, mentre que afecta 3 de cada 10 homes. Els trastorns crònics que més pateixen les dones, segons l’informe, són dolor lumbar o dorsal, dolor cervical, artrosi o reumatisme i hipertensió arterial. Més dades que mostren la desigualtat en salut segons el gènere és que les dones, en un 16,3%, tenen més problemes per caminar que ells, amb un 10,8%. També són elles les que tenen més problemes d’ansietat i depressió, 22,6% del total de les enquestades, enfront d’un 13,5% en el cas dels homes. 10,5% del total de les dones té probabilitats de patir un trastorn mental, però només un 6,5% dels homes podria patir-ne.

    La classe social és un determinant de la salut

    L’informe també  recull que el 83,3% de la població catalana té una percepció positiva de la seva salut -més alta entre els homes que entre les dones- i que la percepció empitjora amb l’edat. A més a més també es desprèn de l’informe que les persones que pertanyen als grups socioeconòmics més desfavorits i les que tenen nivells d’estudis més baixos tenen una percepció pitjor del seu estat de salut, sobretot entre les dones. Per exemple, mentre que el 91,4% de persones amb estudis universitaris té una bona percepció de la seva salut, el percentatge baixa fins al 66% entre la població sense estudis o amb estudis primaris.

    Altres indicadors, com ara les malalties o trastorns crònics o l’excés de pes també tenen en proporció més presència entre les classes més desfavorides. Per exemple, els problemes de salut crònics tenen gairebé el doble de presència entre les persones sense estudis o amb estudis primaris que entre les persones amb estudis universitaris. Un altre exemple és la salut mental. Mentre que la depressió només afecta un 7% de les persones de classe alta el percentatge augmenta fins al 20% en les de classe més baixa.

    En aquest sentit en l’informe, impulsat pel Departament de Salut, es posa de manifest la necessitat “de dur a terme accions adreçades a les poblacions més vulnerables i de promoure’n per incidir en la reducció de les desigualtats socials que afecten la salut”.

  • Així és com es pot millorar l’atenció sanitària que reben els refugiats a Catalunya

    El calvari burocràtic habitual pel que passa un migrant a l’hora de fer diferents tràmits, com per exemple l’obtenció de la targeta sanitària del Servei Català de la Salut, s’afegeix en el cas dels refugiats que arriben a Catalunya a una travessia prèvia sovint poc fàcil, marcada per la recerca forçada d’una protecció que els seus països d’origen no els poden garantir.

    A Espanya les persones sol·licitants d’asil tenen dret a una assistència sanitària gratuïta d’acord amb el que estipula la Llei 12/2009 reguladora del dret d’asil i la protecció subsidiària. Amb tot, algunes es troben amb diverses barreres que els impedeixen exercir aquest dret. “És cada vegada menys freqüent, però de vegades el desconeixement per part dels agents de salut i els administratius dels centres sanitaris sobre l’asil pot generar dificultats per accedir a la targeta sanitària”, explica a aquest mitjà Pascale Coissard, de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).

    Millorar la formació d’agents de salut i administratius sobre asil

    Precisament fa només unes setmanes la CCAR, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat), SOS Racisme i la Plataforma STOP Mare Mortum denunciaven el cas d’una persona que havia acudit al Centre d’Atenció Primària de Santa Coloma de Gramanet per tramitar la targeta sanitària mitjançant la targeta de sol·licitant d’asil. “Tot i que el dret a l’atenció sanitària de les persones refugiades comença en el mateix moment en què la sol·licitud és admesa a tràmit, el van informar que no li podien tramitar la Targeta Sanitària Individual (TSI) si no portava un número d’assegurat expedit per la Seguretat Social”, expliquen des de les entitats. El número que li demanaven s’adjudica després de sis mesos de l’admissió a tràmit de la sol·licitud d’asil, o abans si es resol i s’accepta la sol·licitud. Per tant, durant tot aquest temps la persona afectada hauria estat sense rebre atenció si no hagués estat per la intervenció de les entitats.

    “També ha passat en algun cas que l’hospital hagi demanat un import per atendre una persona en aquesta situació administrativa a Urgències, quan tota persona ha de tenir garantida l’assistència urgent gratuïta”, comenta Coissard. “Tot i que són casos puntuals, ha passat”, afegeix.

    Segons ella un dels aspectes en els que cal que l’administració treballi és millorar la formació dels agents de salut i altres persones que poden atendre un usuari en aquesta situació ja que molts desconeixen els protocols, la normativa, el document de sol·licitant d’asil i el que això implica. Així mateix també apunta a un reforç de la formació dels agents de les oficines d’atenció ciutadana (OAC), ja que a Catalunya l’empadronament -que es gestiona des d’aquestes oficines- és condició per a l’atenció sanitària especialitzada (no urgent) si es tracta de persones en situació irregular. “Si les persones tenen dificultats per empadronar-se vol dir que tindran dificultats per obtenir la targeta sanitària”, diu Coissard.

    Reforçar l’especialització en salut mental

    Sovint les persones refugiades i immigrants poden estar afectades per múltiples pèrdues i estan en procés de de dol pel que han deixat enrere. “L’acollida de persones que han patit un trauma complex, l’exili i l’arribada a un país que no els esperava genera fàcilment una frustració”, explica Bernat Aviñoa, treballador social i coordinador d’Exil, una O.N.G. centrada en l’atenció terapèutica metge-psico-social a persones traumatitzades per diferents tipus de violacions dels Drets Humans.

    Núria Serre, metgessa de la Unitat de Salut Internacional de Drassanes-Vall d’Hebron, assegura que pot ser que en alguns casos l’ansietat o la frustració poden aparèixer més tard, no en els primers mesos d’acollida. Sovint és en una segona fase, passats els primers sis mesos d’entrar en el programa estatal d’acollida, quan han de trobar una feina o un lloc on viure, explica, que comencen a aparèixer problemes. Per la seva banda, Aviñoa apunta que és molt important trobar eines d’integració.

    Identificar possibles problemes de salut mental o esdeveniments potencialment traumàtics (al país d’origen, durant el viatge de trànsit o al país d’acollida) no és tasca fàcil. És per això que des del 2015 Catalunya compta amb un protocol en atenció a la salut mental de les persones refugiades amb l’objectiu de dotar els professionals d’eines per oferir una atenció adequada i no fer un abordatge psiquiàtric innecessari ni medicalitzar innecessàriament les persones refugiades.

    Entre altres coses, el protocol estableix que “és molt necessari que els professionals que fan les diferents intervencions disposin d’una formació adequada en competència intercultural i que puguin disposar de l’ajut de mediadors interculturals”. Bernat Aviñoa recorda que també és important la formació als treballadors socials i no només als agents de salut o als psicòlegs. Sobre aquest punt del protocol Núria Serre va més enllà i assegura que seria molt convenient que es comptés amb agents de salut de la pròpia comunitat i comenta que en moltes entitats d’atenció primària no hi ha cap figura d’aquest tipus.

    Pascale Coissard, de CCAR, assegura que a nivell de salut mental hi ha pocs recursos especialitzats. “Quan ens trobem amb alguna situació greu ens trobem amb pocs recursos per derivar la persona a un hospital psiquiàtric”, explica. Aviñoa recorda que si bé han augmentat molt el nombre de persones refugiades l’augment de l’ajuda ha estat «relatiu». El 2015 a Catalunya hi havia 1.302 sol·licitants d’asil, gairebé el doble que l’any anterior quan eren 786.

    Més coordinació entre administració i entitats

    La setmana passada va tenir lloc la primera trobada entre la Creu Roja, que gestiona el programa estatal d’acollida i integració, i responsables territorials de la Conselleria de Salut. Precisament en aquesta reunió una de les conclusions va ser millorar la coordinació entre l’entitat i els serveis territorials de salut, especialment quan les persones es traslladen de municipi.

    A més a més també s’ha detectat  la necessitat de reforçar els serveis de traducció als centres sanitaris públics i explicar a refugiats com funciona el circuit dels serveis públics de salut a Catalunya. En la reunió es va acordar que a partir d’ara la reunió es faci dues vegades l’any.

  • L’augment de joves atesos en centres de salut mental públics satura la xarxa

    Cada vegada són més els joves que acudeixen a un servei de salut mental. L’any 2015 70.521 van acudir a algun dels 54 centres de salut mental infantil i juvenil (CSMIJ) que hi ha a Catalunya, centres ambulatoris especialitzats en atenció psiquiàtrica i de salut mental. Aquesta xifra suposa un increment respecte l’any anterior, en què els CSMIJ van atendre’n 59.570. I el mateix passa amb els joves atesos a les unitats de salut mental dels hospitals. El 2015 aquestes unitats van registrar 1.844 altes, un 27% més que l’any anterior. Entre els motius de consulta hi ha alteracions de la conducta (el TDAH és el diagnòstic més freqüent), gestos auto-lítics o conductes disruptives.

    Segons un informe presentat per la Taula del Tercer Sector aquest dimarts que analitza l’atenció en salut mental dels infants i adolescents, les causes que s’associen a l’increment de consultes són diverses. D’una banda, la crisi econòmica ha conduït a un augment en la demanda en les consultes en els serveis públics de salut i salut mental. De l’altra, factors com les ràpides transformacions en l’àmbit social, educatiu o familiar també han fet créixer els trastorns mentals entre els més petits.

    Així, segons l’informe, l’increment de diagnòstics sumat a una inversió en polítiques socials destinades a infància insuficient -es constata una mancança de recursos en relació al volum de demanda- revela que la xarxa pública per atendre aquest tipus de casos està saturada.

    Dificultats i mancances en la xarxa pública

    L’informe exposa que entre les dificultats actuals en l’atenció als infants i adolescents hi ha la manca d’espais de reflexió i coordinació pels professionals de diferents departaments. Així mateix també constata “buits assistencials i duplicitats en el desplegament territorial del conjunt de la xarxa” que es tradueixen en inequitat territorial pel que fa a dispositius.

    Des del tercer sector denuncien també un augment de les llistes d’espera i les dificultats per accedir a aquests tipus de serveis, a més d’escassetat de temps i recursos per als professionals. De fet, segons l’informe, s’ha detectat que no es cobreixen baixes ni jubilacions, fet que repercuteix en més estrès entre professionals. Així mateix reivindiquen més formació específica per als professionals -especialment en els serveis de pediatria- i serveis d’assessorament i suport a les famílies.

    El model assistencial, excessivament biomèdic

    Entre les mancances també es posa de relleu que la vessant biomèdica té un pes predominant en perjudici d’altres tipus d’intervenció. De fet, segons dades que recull el document, al 80% dels infants atesos en centres de salut mental se’ls ha prescrit un tractament amb fàrmacs mentre que al 20% un amb psicofàrmacs. En aquest sentit, des de la Taula aposten per un model més psicosocial menys centrat en el tractament farmacològic d’alguns diagnòstics i que promogui més accions destinades a la psicoteràpia.

  • El Cercle de Salut es presenta com un ‘think tank’ per estimular el debat sobre el sistema sanitari català

    Una nova iniciativa batejada com ‘Cercle de Salut’ pretén fer-se un espai en la reflexió i el debat sobre el sistema sanitari català. El cercle, que s’autodefineix com un think tank i rebutja definir-se com un grup de pressió o lobby, està promogut per  persones vinculades amb el sector salut i té com a objectiu “promoure el debat serè sobre el sistema sanitari”. Així ho han explicat els impulsors de la iniciativa en la presentació feta aquest dilluns al vespre a l’auditori de l’Hospital Sant Joan de Déu davant de prop de 200 assistents, entre els quals s’hi ha pogut veure el director del Servei Català de la Salut, David Elvira.

    Segons ha explicat el seu president, l’hepatòleg Miquel Bruguera, la iniciativa preveu funcionar com un think tank o centre de pensament i elaborar informes o organitzar debats, entre d’altres activitats, per tal de tenir projecció exterior i “estimular” el debat per fixar “bases de millora del sistema de salut”. Entre els problemes del sistema que ha mencionat durant la presentació Bruguera ha citat les llistes d’espera, els serveis d’urgències dels hospitals o la incapacitat del sistema de fer front a l’envelliment de la població arran de l’increment demogràfic.

    Davant de la informació publicada les darreres setmanes en alguns mitjans, en la qual s’assegurava que el cercle naixia per fiscalitzar el conseller de Salut, Toni Comín, Bruguera ha negat que fos l’objectiu. “Nosaltres els hi hem d’ensenyar el que fem i facilitar-los el material d’estudi, el departament està en el seu dret de fer-ho servir o no”, ha dit.

    Noms reconeguts del sector

    Miquel Bruguera és reconegut en el sector. Entre 1994 i 2010 va ser president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona i del Consell de Col·legis de Metges de Catalunya i tot i que el 2012 es va jubilar com a metge de l’Hospital Clínic segueix exercint al seu braç privat, Barnaclínic. El vicepresident del cercle és Lluis Bohigas, economista que ha treballat a la Generalitat de Catalunya i al Ministeri de Sanitat i va presidir també l’Associació d’Economia de la Salut. Entre els fundadors hi ha altres noms reconeguts en el sector com ara el de Núria Cuixart, Degana al Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Olga Pané, gerent del consorci Parc de Salut Mar o Helena Ris, directora general de la patronal Unió Catalana d’Hospitals.

    En busca de la transversalitat i d’aconseguir una «àmplia base social», la iniciativa impulsada per professionals individuals exhibeix el suport d’entitats com ara el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya, el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, el Col·legi Oficial de Farmacèutics de Barcelona, el Col·legi d’Enginyers de Catalunya, el Col·legi d’Economistes de Catalunya, la Societat Catalana de Gestió Sanitària i el Centre de Recerca en Economia i Salut (CRES) de la Universitat Pompeu Fabra.

    En una atenció prèvia als mitjans, Bruguera ha remarcat que “és una associació molt heterogènia per garantir que hi ha una transversalitat ideològica”. Segons ha explicat el cercle inclou perfils molt diversos i tot debat hi té cabuda sempre i quan no es toqui la universalitat i la gratuïtat del sistema públic. “Al ciutadà no li ha de preocupar tant la propietat del centre de salut on va, al que aspiren tots els ciutadans és que els metges ho facin bé i depressa”, ha dit Bruguera.

    Alguns col·lectius, en contra del Cercle de Salut

    Només tres setmanes després de la fundació oficial de l’associació de professionals -va fundar-se el 24 de gener- alguns col·lectius com la Marea Blanca de Catalunya, Acampada Clínic o la PAICAM s’han mostrat reticents a la creació del Cercle. De fet una prop d’una trentena de persones d’aquests col·lectius s’han concentrat a les portes de l’hospital durant la presentació del cercle per protestar contra aquest. Entre els crits que més s’han sentit durant la concentració hi ha els que han retret als fundadors que “siguin unes elits les que vulguin decidir com ha de ser el sistema sanitari”.

    Un grup de persones protesta durant la presentació per la creació del Cercle de Salut. / SANDRA LÁZARO

    La declaració d’intencions del Manifest fundacional i la composició ha conduit a les les plataformes a veure en la iniciativa una intencionalitat de manteniment de l’statu quo del model català, un model de provisió pública mixt en el qual hi tenen cabuda centres de titularitat pública i privada.

    En el manifest constitutiu els sotasignants destaquen com un aspecte positiu del model organitzatiu del sistema sanitari «la bona arquitectura del sistema, especialment per l’existència d’una cobertura universal i d’una xarxa de proveïdors de diferent titularitat» i declaren que «en els últims anys, malgrat els bons resultats acreditats, s’han multiplicat les crítiques al model basades freqüentment en un cert apriorisme ideològic molt poc fonamentat en dades».

    Per la seva banda, els col·lectius Acampada Mar, PAICAM i Tancada Clínic apuntaven en un article publicat per aquest diari que reclamen «un debat fugit d’apriorismes ideològics de debò». «No acceptem la iniciativa del Cercle de Salut, ja que rebutja la possibilitat de canviar l’actual model de gestió», conclouen en el mencionat article.

  • «Moltes famílies defensores de l’ablació han abandonat la idea gràcies a la prevenció»

    Adama Boiro, d’origen senegalès, és mediadora comunitària a Girona i membre fundadora de l’associació Jokkere Endam, que centra l’actuació en els drets sexuals i reproductius de dones migrades residents a Catalunya. Entre altres tasques Boiro es dedica a la prevenció i la conscienciació sobre la mutilació genital femenina, una pràctica consistent en la lesió del genital femení que és reconeguda internacionalment com una violació dels drets humans de les dones i nenes. «Fa molts anys era de les persones que creia en les mutilacions», admet. Ara és de les que es dediquen a convèncer a famílies que resideixen a Catalunya de per què no fer-ho.

    Segons dades d’UNICEF, més de 130 milions de dones a tot el món han patit mutilació genital femenina. Per on passa l’eradicació d’aquesta pràctica, que és considerada una violació de drets humans?

    Falta molta feina per fer i s’ha de fer sobretot molta conscienciació i sensibilització, sobretot a aquelles persones que poden patir d’alguna manera directament -noies de 16,17 o 18 anys- o a aquelles mares que tenen filles que corren el perill de ser mutilades. D’altra banda també cal treballar molt amb els homes, conscienciar-los i que ho vegin com una vulneració de drets d’una persona i com un risc per a la salut.

    Què suposa per una dona o una nena ser mutilada? Pel que fa a salut però també a altres nivells.

    Quan parlem en l’àmbit de la salut, per exemple, moltes dones no relacionen problemes de salut que pateixen amb la mutilació però en molts casos és així, com ara infeccions d’orina. També pot provocar una hemorràgia en el moment de la mutilació i complicacions en el part. A banda d’això, també pot suposar un problema en les relacions sexuals a l’hora de sentir plaer.

    Quina és la situació a Catalunya de les dones migrants respecte a la pràctica de la MGF?

    Tot i que jo sempre penso que es pot fer més reconec que Catalunya és una de les comunitats pionera en prevenció. N’és un exemple la jornada que es va fer l’any passat a Girona el 6 de febrer, on va quedar clar que hi ha consciència i coneixement que la mutilació genital femenina és una vulneració de drets humans, un delicte, però encara falta informació sobre les conseqüències que té aquesta pràctica per la salut. Hem de posar més l’accent en aquest punt, també perquè les relacions que tenen els professionals de la salut amb la resta de la ciutadania no la podem tenir des d’altres àmbits. Quan tens una nena petita cal fer una sèrie de revisions mèdiques amb el pediatre i hi ha una relació molt fluida amb els professionals sanitaris, que tenen possibilitats de treballar aquest tema perquè tenen informació real de les conseqüències de la mutilació.

    Hi ha prou formació entre professionals sanitaris?

    Els professionals tenen clar que si cal, hi ha un protocol que han d’activar. Ara bé, la part de prevenció, d’informar, etc., de la qual també tenen responsabilitat, queda reduït una mica al criteri personal del professional. No hi ha una revisió o un seguiment personalitzat dels casos. Per exemple, quan es fan jornades formatives moltes vegades veiem persones de l’àmbit del treball social o del cos de Mossos d’Esquadra i no tant professionals sanitaris.

    Des del 2002 les administracions públiques treballen l’abordatge de la MGF amb el protocol que comentaves. En què consisteix?

    El protocol normalment s’activa quan hi ha un viatge imminent en què hi ha un risc. En aquest cas l’escola avisa serveis socials, que poden contrastar amb el CAP si la família ha anat a fer la revisió. Des del CAP es pot citar a la família per una revisió i demanar la signatura del document de compromís de no mutilació. Si la família no vol, en aquest cas s’activa als Mossos, que poden derivar el cas a la justícia. El problema del protocol és que s’activa quan ja és tard. A més, arribar al jutjat tampoc no és bo i el patiment de la nena, la família i els treballadors implicats…podria evitar-se. Fent més prevenció i actuant amb més antelació allò ideal seria no haver d’arribar a activar el protocol.

    Quin és el col·lectiu en què aquesta pràctica té cabuda? Quin tipus de famílies?

    És difícil emmarcar la pràctica en un tipus de família. Ens podem trobar que si una família la mare és d’ètnia wolof, que no practiquen l’ablació, però el pare és d’una altra ètnia que sí i que és patriarcal hem de considerar-ho com una família de risc. Si és a l’inrevés, podríem dir que no hi ha tant de risc tot i que el risc segueix existint sempre. De vegades et trobes famílies aquí que tenen clar que no mutilaran però dins de la família hi ha els que segueixen al país d’origen i aquests no tens tan clar que no estiguin a favor de la mutilació. Sovint els infants passen les vacances amb aquests familiars i els pares es queden aquí, per tant en general hi pot haver risc.

    És cert que moltes famílies van arribar aquí com a defensores de l’ablació i que han abandonat aquesta idea?

    Sí. Això ho podem dir clar. A Catalunya realment t’adones que cada vegada surten més dones de grups de prevenció i treball que entenen per què no defensar l’ablació i per què està penat per llei. També cada cop surten més homes que tenen clar que no ho faran. Si comparem la situació actual amb els anys 98 o 99, quan es va començar a treballar aquí el tema es nota molt la millora.

    En part és gràcies a la prevenció i la conscienciació?

    Sí. Jo fa molts anys era de les persones que creia en les mutilacions, no hi veia un problema. El dia que vaig tenir molt clar que aquesta pràctica tenia moltes conseqüències per la salut i que vulnerava els drets dels infants i les dones, vaig veure que de la mateixa manera que m’havien convençut a mi jo volia convèncer a altres. D’alguna manera això és el que m’ha dut a fer aquesta feina.

    Quin rol juga en tot això [en la prevenció] la teva tasca com a mediadora?

    Treballar de mediador entre la societat autòctona i la societat que té un altre origen, com jo, ajuda a dur a terme aquesta tasca de fer entendre totes les conseqüències que té una mutilació per a una dona i també a l’hora de ser mare. La mutilació és una pràctica però hi ha tot un procés després i això és el que cal explicar.

    Com veus l’evolució del programa de la sanitat pública per una reconstrucció de clítoris a les dones que han patit una ablació? Segons dades de Salut, 9 dones han pogut sotmetre’s a aquesta intervenció des de la posada en marxa del circuit l’any 2015.

    Ho veig molt positiu tot i que sento que s’ha d’informar molt, molt bé sobre què és. La dona no ha de pensar que l’endemà o al cap de dos mesos serà una dona amb plaer sexual complert. El plaer sexual no només està en el clítoris, hi ha dones que pensen que amb la reconstrucció el plaer serà ple. He parlat amb dones que després de la reconstrucció se senten millor però també recordo una dona que el fet de sotmetre’s a la reconstrucció li va fer reviure la mutilació. Hem de vigilar que, en casos com aquest darrer cas, hi hagi un acompanyament psicològic.

  • Treballadors del gegant sanitari Quironsalud denuncien l’incompliment del conveni

    Treballadors i treballadores del grup de sanitat privada QuironSalud s’han concentrat aquest dimecres a les portes del centre hospitalari Dexeus per denunciar l’incompliment del conveni col·lectiu de la sanitat privada per part de l’empresa. A més a més, també han protestat per la precarietat laboral i la manca de personal que asseguren que pateixen en centres del grup privat, que aglutina entre altres l’Hospital Universitari Dexeus, el centre mèdic Teknon, l’Hospital Sagrat Cor o l’Hospital General. Segons han explicat a aquest mitjà treballadors del centre Dexeus, a finals de 2016 es va negociar i signar un nou conveni que havia de suposar millores salarials per al personal dels centres però de moment no s’han complert aquestes millores.

    «Fa temps que tenim el salari congelat i ara que hi havia una nova negociació de conveni semblava que tindríem una sèrie de millores, insuficients però millores, com ara un augment del sou. Amb tot ni tan sols s’han complert», assegura Alfonso Cervera, infermer i president del comitè d’empresa. Segons expliquen els treballadors, l’empresa hauria absorbit diferents ‘plusos’ i per tant el sou continua sent el mateix.

    «Fem malabars per atendre els pacients»

    Una altra de les reivindicacions és la manca de personal. «L’acumulació de treball afecta els pacients perquè com a professionals no podem realitzar la feina que per vocació i professió podem fer en les condicions que hauríem de fer-la», diu Cervera. Cita com a exemple que els treballadors que fan el torn de nit es troben que quan tanquen els quiròfans, a partir de les 11 de la nit, potser els arriben 7 o 8 pacients aguts que surten de quiròfan i que necessiten una atenció que han de sumar a l’atenció a altres pacients. «Fem malabars per atendre els pacients com es mereixen», resumeix.

    «El problema és que tot i que intentem fer la nostra feina el millor que podem, quan la càrrega de treball augmenta al primer que afecta és al pacient, que no pot ser atès al 100% com es mereixeria», diu tambe Inés Pazos, infermera de l’hospital Dexeus i membre del sindicat d’infermeria SATSE. «A més a més, hi ha molts companys que treballen a cop de telèfon, contractats a un 20% de jornada però que en realitat fan molt més i no poden compaginar aquesta feina amb una altra i guanyar-se bé la vida», afegeix el president del comitè.

    De la sanitat pública a la privada

    Els treballadors insisteixen en què la situació a la sanitat privada no és aliena a la realitat que els darrers anys ha tingut lloc a la sanitat pública, durant la qual el negoci privat ha crescut. De fet, segons dades de Metges de Catalunya, les contractacions del CatSalut al grup privat IDC (actualment Quironsalud) van augmentar de 71,1 milions el 2010 a 82 milions el 2013 (+15%), amb un pic de facturació l’any 2012 quan va rebre 127 milions d’euros del Servei Català de la Salut.

    En un comunicat, la CGT apunta que «mentre cada dia augmenten els beneficis en favor dels accionistes, mantenen plantes a plena ocupació i quiròfans a tota hora a costa dels treballadors». «Cada hora d’espera a urgències i cada pacient en un passadís de la pública és un nou client de la sanitat privada», segueix el comunicat. «El pacient veu la sortida de la sanitat pública com una única sortida i això ha augmentat la facturació dels centres però també la sobrecàrrega assistencial», diu Cervera. «L’empresa cada vegada té més beneficis però nosaltres guanyem menys», lamenta Inés Pazos.

    Finalment, una altra de les reivindicacions del personal és que s’equiparin les condicions amb els treballadors del sector públic. Segons explica Cervera en tots els centres del grup privat hi ha una demanda assistencial i una atenció comparable als centres grans -concertats o públics- malgrat que les condicions laborals són molt diferents. «En un centre del grup, un torn de nit són 1714 hores quan als centres de la xarxa d’utilització pública els professionals estan al voltant de les 1500 hores. Això, al llarg d’un any, estem parlant d’una diferència d’un mes de feina», diu.

  • Salut repetirà el concurs per gestionar teràpies respiratòries a domicili després de trobar-hi «defectes tècnics»

    Un dels últims moviments de Boi Ruiz com a conseller de Salut en funcions va ser licitar un concurs per adjudicar la gestió del servei de teràpies respiratòries a domicili, un servei que atén pacients amb insuficiència respiratòria o ventilatòria.

    El concurs, però, que preveia un import anual de 34,7 milions per un termini de deu anys, no es va arribar a adjudicar, ja que el nou govern va implicar també canvis en la Mesa de contractació i es va decidir revisar el concurs. El Servei Català de la Salut (CatSalut) ha anunciat aquest dilluns la convocatòria d’un nou concurs després de detectar «defectes tècnics» en els plecs de les clàusules.

    Entre els defectes tècnics que ha esmentat el director del CatSalut, David Elvira, hi ha la inadequació del volum d’activitat prevista al contracte, insuficient tenint en compte les previsions demogràfiques dels pròxims anys. L’envelliment de la població, l’augment de persones que pateixen malalties cròniques així com l’augment del sedentarisme o l’obesitat -associat a alguns tipus de malalties respiratòries- fan que es requereixi un major volum d’activitat en la contractació. Segons dades facilitades per Elvira, en els últims 7 anys, per exemple, s’ha doblat el nombre de pacients que necessiten aquest tipus de teràpia.

    D’altra banda també ha destacat que el concurs es va fer sense un estudi econòmic previ que justifiqués racionalment el preu de licitació al cost del servei. En aquest sentit, el nou concurs contempla una baixada de les tarifes.

    Un altre punt que el CatSalut vol modificar en els plecs té a veure amb els criteris de puntuació. Si l’oferta econòmica tenia un pes del 41%, en el nou concurs no superarà el 30% i s’atorgarà més pes a aspectes tècnics per tal de valorar més la qualitat del servei que poden oferir les empreses que s’hi presentin.

    A més, segons ha explicat Elvira, el concurs vigent incorria també en un defecte de tipus legal. D’acord amb la directiva europea de contractació de serveis el termini màxim de vigència del contracte passarà ara a ser de 6 anys i no 10. A més, el procediment de licitació haurà de publicar-se també al Diari Oficial de la Unió Europea.

    Com funcionen les teràpies respiratòries a domicili?

    Actualment prop de 129.000 pacients reben un tractament de teràpia respiratòria domiciliària per la malaltia respiratòries que pateixen, com ara malalties pulmonars obstructives cròniques, fibrosis pulmonars o apnees del son, entre altres.

    Aquest tractament, que és alternatiu a una hospitalització, el reben perquè els ha prescrit un metge especialista, en aquest cas un pneumòleg. Els tractaments més freqüents són l’oxigenoteràpia i la ventilació mecànica. En els casos més extrems pot ser que el pacient depengui d’un aparell les 24 hores del dia per sobreviure. L’objectiu d’aquests tractaments és millorar l’estat ventilatori dels pacients i en la majoria de casos es tracta de prescripcions a llarg termini.

    De cara a les empreses que gestionen el servei, ha destacat la directora de l’Àrea d’Atenció Sanitària del CatSalut Cristina Nadal, aquestes han de fer-se càrrec del manteniment dels aparells i fer ajustaments si s’escau, fer controls periòdics al pacient i millorar la coordinació amb els centres prescriptors per fer-ne el seguiment. En el nou concurs es valorarà també la contractació en funció de resultats en salut i no només en volum d’activitat. És a dir, que per exemple, no només es mirarà que els pacients que ho necessiten tinguin un aparell a casa sinó que els recursos s’utilitzin de manera adequada pels pacients per la seva salut.

  • La cara menys visible del càncer: l’impacte sobre el benestar emocional

    «He passat per moltes coses però el càncer és lent i avorrit», explica Gohar Yeritsyan. Fa tres anys li van diagnosticar un càncer de mama. Després de mesos convençuda que no necessitava cap ajuda va arribar el dia: després d’operar-se d’una mastectomia i sotmetre’s a una reconstrucció de pit, Gohar va acudir a Oncolliga, entitat que té per finalitat l’atenció psicosocial a persones amb càncer i als seus familiars. «Un dia em vaig aixecar, no sabia on anar i vaig venir aquí», reconeix.

    El càncer afecta cada vegada més persones a Espanya. Segons les últimes dades de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM) el 2015 es van diagnosticar 247.771 tumors, sobrepassant la xifra de les estimacions fetes. El quart càncer més diagnosticat és el de mama, per darrere del colorectal, pròstata i pulmó. Només el 2015 22.747 dones van rebre aquest diagnòstic. A Gohar Yeritsyan la notícia li va arribar un 26 de juny de 2014. Era a l’Hospital Sant Pau. Allà li van parlar per primera vegada d’Oncolliga però en aquell moment va decidir no anar-hi. Durant la seva lluita per superar aquesta malaltia, però, l’impacte sobre la salut mental, sovint poc visible, la va portar fins aquí.

    Gohar s’autodefineix com una persona forta i lluitadora. La seva psicooncòloga, Patricia Martí, assenteix amb el cap quan Gohar tria aquests adjectius per descriure’s. «L’impacte que genera un diagnòstic de càncer i els tractaments tenen efectes diferents en cada persona», puntualitza Martí. «N’hi ha que ho veuen com una debilitat, però no va d’això. Demanar ajuda és ser savi amb un mateix», afegeix.

    Aquesta professional, especialitzada en psicooncologia, explica que fins i tot hi ha persones que acudeixen a la recerca d’ajuda dos o tres anys després de superar un càncer. En el cas de Gohar, una complicació mèdica -una infecció- va ser el detonant perquè es decidís a demanar ajuda psicològica perquè va retardar la seva recuperació i la reconstrucció del pit.

    «La persona diu coses que no diria en un altre context»

    Patricia Martí explica que en les sessions l’important és que la persona senti que té un espai de seguretat en tancar la porta sense por a sobrepassar qui té davant perquè sap que és un professional. «A diferència del que pot compartir amb els seus familiars o amics, aquí la persona s’atreveix a dir coses que no diria en un altre context», afegeix. «Tenir un professional al costat et dóna molta confiança per explicar segons quines coses. Jo em sentia molt sola», comenta Gohar.

    L’impacte de la malaltia va més enllà del malalt. És per això que a Oncolliga el servei de suport no està només dirigit a pacients. Els familiars, la parella o els amics també poden buscar ajuda en aquest espai. «Donem unes pautes per saber com manejar-se en situació d’alt impacte emocional i perquè expressin les seves pors i la seva crispació», explica aquesta psicooncòloga.

    Un procés de diverses fases

    El suport psicològic que s’ofereix té com a objectiu ajudar a la persona a afrontar la fase en què es troba per després adaptar-s’hi el millor possible. No obstant això, cada fase és diferent. En l’espera del diagnòstic, explica Patricia Martí, els nivells d’ansietat es disparen enormement perquè hi ha una alerta i passen uns dies fins que no es verifica si és una cosa maligna o no.

    «Durant els tractaments es necessiten més espais d’escolta perquè la persona pugui queixar-se i no sentir que minimitzen el seu malestar. Hi ha estratègies i recursos per a abans de la quimio o després, abans de la cirurgia, etc.», comenta. Amb tot, matisa, «sovint els recursos els té la persona però pot ser que no els vegi». Gohar explica, per exemple, que després de l’operació no se sentia amb forces per sortir de casa i que hi havia preguntes que no s’atrevia a fer a l’hospital. «Hi ha dones aqui els fa vergonya dir al seu metge que els fa por perdre el cabell perquè senten que des del punt de vista mèdic això serà secundari i serà minimitzat», explica Martí. Precisament entre els serveis que ofereix l’entitat on treballa també n’hi ha un d’estètica oncològica.

    Gohar, en un moment de l’entrevista. / © SANDRA LÁZARO

    L’última fase -quan ja s’han acabat els tractaments- passa, en la teoria, per tornar a la normalitat. No obstant això, emfatitza Martí, la vida d’una persona que ha passat per un càncer mai torna a ser com abans. «Això genera frustració, hi ha una pressió comunitària molt forta i sovint la persona es culpabilitza per no arribar a tot el que arribava abans», explica.

    «Venir aquí m’ha ajudat molt a entendre el que he viscut i a veure la realitat d’una altra manera, a pensar diferent. El càncer és un examen de vida», diu contenta Gohar. Des de la Federació d’Entitats Contra el Càncer (FECEC) han iniciat aquesta setmana una campanya per recaptar diners perquè entitats com Oncolliga puguin desenvolupar programes com aquest de suport psicològic.

  • Un centenar de persones reclamen a Comín revertir les retallades en sanitat

    Més personal, més dotació per atenció primària i reobrir serveis tancats. Aquestes són les principals reivindicacions de diferents col·lectius per una sanitat pública aplegats sota el paraigua de la Marea Blanca de Catalunya. Han estat prop d’un centenar de persones les que han enviat el missatge en una concentració davant el Departament de Salut.

    «Volem revertir les retallades dels anys anteriors», ha expressat Enric Feliu, de la Marea Blanca. Si bé el projecte de pressupostos per al 2017, que dota Salut amb 8.806 milions d’euros, suposa un augment de 408 milions respecte el 2015, només aconsegueix revertir parcialment les retallades des des del 2010. «Ja hem revertit un 37% de les retallades en sanitat», deia fa unes setmanes el conseller de Salut Toni Comín al Parlament. Feliu, ha recordat que «el metge d’urgències no pot esperar per passar el malalt a planta». «Tampoc no poden esperar la metgessa que ha d’assumir més pacients perquè no es cobreixen les baixes del personal o la infermera que no té lliteres disponibles pels malalts», ha afegit.

    Els assistents també han reivindicat una partida més gran per reduir les llistes d’espera després que la dotació pel Pla Integral per a la millora de les llistes d’espera hagi patit una rebaixa en 39 milions d’euros. Una altra reivindicació visible ha estat la de posar en valor l’Atenció Primària. «No arreglarem una situació dramàtica als hospitals mentre hi hagi un 20% de retallada en atenció primària», ha dit Toni Barbarà, portaveu de Dempeus per la Salut, en relació a les retallades que ha patit aquest àmbit assistencial.

    Dues manifestants durant la concentració aquest dimecres. / © SANDRA LÁZARO

    D’altra banda els manifestants també han posat el focus de protesta en l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM), que s’encarrega de la gestió i l’avaluació en l’àmbit de les incapacitats laborals. «Denunciem el conveni entre l’Institut Català de la Salut i l’ICAM perquè es guia per criteris economicistes i no per criteris de salut», ha dit una portaveu de la Plataforma d’Afectats per l’ICAM (la PAICAM).

    Amb la mirada posada en els mestres

    El reclam per uns «pressupostos socials» en sanitat arriba just després que el col·lectiu de mestres hagi aconseguit amb les protestes una millora en els pressupostos pel que fa a la partida d’Ensenyament. «Ja no demanem 4.000 professionals més, amb 1.000 treballadors en l’àmbit de la salut, amb contractes no precaris ens conformem», ha dit Barbarà.

    «Quan la mobilització i la pressió social és més forta és més fàcil aconseguir objectius i segurament nosaltres no fem prou, hem de ser més. Si la reivindicació d’una educació pública és imprescindible, la reivindicació d’una sanitat pública és urgent», ha assegurat Toni Barbarà.

  • Així serà el nou ‘Big Data’ sanitari català

    La comunitat científica de Catalunya comptarà aquest any amb un programa públic per reutilitzar dades sanitàries amb finalitats d’investigació. El nou projecte de la Generalitat, batejat com a PADRIS (Programa Públic d’Analítica de Dades per a la Recerca i la Innovació en Salut) permetrà centralitzar dades, per exemple, provinents de radiografies, informes o receptes fetes en farmàcies, hospitals o centres d’atenció primària, entre altres, per posar-les a disposició de centres de recerca i universitats públiques.  Suposa una millora respecte el sistema actual? Quins centres podran accedir a les dades? Com es gestionaran? Compta el programa amb garanties de protecció de dades? En què és diferencia el nou projecte del VISC+, l’anterior i polèmic projecte de Big Data sanitari que va acabar fulminat per Toni Comín després de restar paralitzat en un calaix per una moció parlamentària?

    Una única porta d’accés

    Actualment quan un grup de recerca d’un centre vol accedir a dades de salut per fer un projecte d’investigació ha de trucar porta per porta al responsable del fitxer que conté aquelles dades, procés que pot comportar mesos d’espera i dificulta el creuament de dades. La idea és que amb el nou Programa hi hagi una única porta d’accés: l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS). Serà aquesta agència, una entitat de dret públic adscrita al Departament de Salut, qui tindrà la clau de tots els fitxers de dades. En aquest sentit, el director de l’AQUAS Toni Dedéu explica a aquest mitjà que suposarà una millora per a la comunitat científica ja que “s’agilitzarà el procés d’accés a les dades”. “Facilitarem la feina de l’investigador”, apunta en una conversa telefònica. Miquel Porta, epidemiòleg i investigador de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, explica a aquest diari que «aquest tipus de projectes són necessaris, positius i inevitables per una societat».

    Quins centres podran accedir-hi?

    No qualsevol centre d’investigació ni projecte podrà accedir a les dades. Un dels criteris del Programa és que només puguin optar-hi els investigadors de centres acreditats per la institució Centres de Recerca de Catalunya (CERCA), centres de recerca vinculats a centres assistencials públics o sense ànim de lucre de la xarxa d’utilització pública de Catalunya i universitats públiques. És a dir, queden fora aquells amb ànim de lucre i aquells que no estiguin acreditats degudament.  Amb tot, no n’hi haurà prou amb què es tracti d’un d’aquests centres acreditats ja que el projecte de recerca pel qual es demanen les dades haurà de complir amb una sèrie de principis ètics i de seguretat -entre ells transparència, recerca responsable i protecció de dades personals- i comptar amb l’aval d’un Comitè Ètic d’Investigació Clínica (CEI). Segons Helena Roig, directora de l’Institut Borja de Bioètica, «és un gran avenç que es limiti l’accés a centres públics i sense ànim de lucre» ja que l’anterior projecte obria portes a centres amb ànim de lucre. Amb tot, Roig considera que «caldria anar més enllà i fixar-se no només en quin tipus de centre es fa la recerca sinó també qui és el promotor d’aquesta. «És important saber qui està finançant la recerca i si aquesta tindrà beneficis per la salut de la població o beneficis econòmics per una empresa», diu i cita com a exemple que es faci una recerca per acabar fent un fàrmac nou amb un benefici molt limitat respecte d’altres que ja estan en el mercat.

    Com es gestionaran les dades?

    Els centres interessats hauran de signar un conveni amb l’AQUAS una vegada la petició d’accés a unes dades concretes hagi passat tots els filtres necessaris. En primer lloc la sol·licitud ha d’anar acompanyada de la descripció del projecte de recerca així com d’una justificació de l’interès que té i del potencial benefici en la salut de la ciutadania o el sistema sanitari, és a dir el retorn que suposa per als ciutadans. A més, segons el document que defineix el Programa es diu que “es prioritzarà la recerca independent amb finançament públic”. Abans de cedir les dades però l’AQUAS utilitzarà mecanismes per anonimitzar-les, és a dir per eliminar la informació identificativa directa de les persones pacients. També s’anonimitzarà altres dades personals com ara la dels professionals sanitaris que han atès el pacient. Seran dades utilitzades per fer estudis de recerca mèdica, estudis d’epidemiologia, planificació i avaluació. «Els epidemiòlegs necessitem accedir a dades de milions de persones durant dècades de la seva vida. La recerca s’ha de fer a llarg termini perquè és com funcionen les malalties humanes», diu l’investigador Miquel Porta.

    Pot oposar-se la ciutadania a l’ús de les seves dades sanitàries?

    Sí. D’entrada totes les dades de la ciutadania són susceptibles de ser utilitzades amb finalitats de recerca però hi ha una opció d’opt-out. Segons explica Dedéu qui vulgui oposar-se a que es facin servir les seves dades sanitàries pot fer-ho constar així posant-se en contacte amb l’AQUAS a través del correu electrònic.

    La doctora en dret Itziar de Lecuona, subdirectora de l’Observatori de Bioètica de la Universitat de Barcelona, es mostra molt crítica amb aquest punt. “En primer lloc la ciutadania ha de conèixer com són utilitzades les seves dades -això de moment no passa- i en segon lloc hi ha d’haver un procediment real establert perquè una persona pugui negar-se, amb totes les garanties de compliment, a què les seves dades siguin reutilitzades”, assegura. Segons ella, enviar un correu electrònic a una adreça genèrica no és un procediment adequat ni amb suficients garanties i critica que s’hagi de justificar, a més, el motiu de la negativa.

    Compta el programa amb garanties de protecció de dades?

    Una de les principals ombres d’un hipotètic Big Data sanitari té a veure amb la protecció de dades. Els dubtes inicials van venir de la mà del projecte VISC+ (Més Valor a la Informació de Salut de Catalunya), promogut per l’exconseller Boi Ruiz, perquè s’obria la porta a què puguessin accedir a les dades sanitàries empreses amb ànim de lucre. Lluis Cabré, de l’Observatori de Bioètica de Catalunya, alertava a aquest diari fa un any i mig que els principals riscos que pot suposar que les dades no estiguin ben controlades és que acabin en mans d’empreses o organitzacions amb ànim de lucre. Alguns exemples que citava llavors Cabré era que empreses en procés de contractació de personal tinguin l’historial mèdic de ciutadans o que les asseguradores puguin saber si el client té o no alguna patologia.

    Toni Dedéu explica que a diferència de l’anterior projecte de Big Data VISC+ -on es preveia externelitzar a empreses el procés d’anonimització de dades-, en el PADRIS la manipulació de dades per anonimitzar-les es farà des de l’AQUAS. “La gestió de tot el programa es farà internament”, matisa. De Lecuona defensa un Big Data sanitari català però qüestiona, en declaracions a aquest diari, com es farà el procés d’anonimització. “L’AQUAS té capacitat per gestionar una gran base de dades amb totes les garanties? De ser així hauria de tenir ja un centre tècnic de computació”, comenta.

    Un informe del Síndic de Greuges del 2015 sobre el VISC+ assegurava en les conclusions que «No existeix el risc zero. L’aplicació de processos informàtics especialitzats o el creuament amb altres bases de dades podrien permetre la reidentificació». Per la seva banda, Porta creu que «cal tenir la màxima confiança que no hi haurà cap problema de confidencialitat si l’AQUAS fa bé la seva feina». «De vegades es fa populisme amb aquests temes.. El repte és regular-ho», afegeix. En una línia similar s’expressa Helena Roig. Segons ella, amb les tecnologies informàtiques actuals les dades poden ser reidentificades en un 30%. «No es tracta que la gent deixi de cedir les dades, perquè és gairebé un deure moral, però cal explicar a la ciutadania la lletra petita», diu.

    És el programa una continuació del VISC+?

    Sí i no. Sí perquè el PADRIS és un projecte que té el mateix objectiu que el VISC+: la reutilització de dades amb finalitats de recerca. No perquè, segons Dedéu, serà un programa gestionat plenament des de l’administració pública, des de l’AQUAS. En el model del VISC+, en canvi es preveia externalitzar part del procés a empreses. Aquest punt, precisament va ser criticat en el seu moment i així consta en el Document sobre bioètica i Big Data de salut publicat llavors per l’Observatori de Bioètica de la UB. “No està gens clar si serien les empreses adjudicatàries qui decidirien a qui traspassen les dades de salut, presumptament a canvi de contrapartides econòmiques que tampoc no es precisen enlloc ni s’esmenta com retornarien als ciutadans”, apuntava el text.

    Respecte l’anterior projecte, el PADRIS també comptarà amb diversos òrgans de governança, com ara un Consell Assessor format per professionals provinents de l’Autoritat  Catalana de Protecció de Dades o el Comitè de Bioètica de Catalunya, entre altres. Una altra diferència respecte el VISC+, apunta, és que el PADRIS compta amb “més transparència i retiment de comptes”. Com a exemple cita el fet que els centres de recerca estiguin obligats a fer públics els resultats de la recerca i que s’avalui l’impacte que aquests resultats han tingut en la societat.

    Itziar de Lecuona es mostra menys optimista i considera el projecte PADRIS continuïsta en alguns aspectes. “Si bé és cert que s’ha fet un esforç no n’hi ha prou amb pocs mesos i una jornada de debat d’un dia per passar d’un VISC+ a un PADRIS”, diu. Per ella, un bon model de Big Data sanitari passa per explicar als ciutadans, no als experts només, que les seves dades són utilitzades. “Hi ha d’haver un debat social real i abans que res entri en vigor hauríem de conèixer la lletra petita del procés i tot allò que té a veure amb la privacitat”, afegeix. Com a exemple cita que hi hauria d’haver una pàgina web activa on s’expliquin tots els detalls del procés de gestió i cessió de dades.

    Des de quan poden accedir els centres a les dades?

    “Com a molt tard serà a finals de juliol”, preveu Dedéu. Des del passat 12 de gener -quan el programa va presentar-se a la Universitat de Barcelona- els centres ja poden adreçar-se a l’AQUAS però durant els primers mesos de 2017 aquesta entitat encara ha de definir el perfil de les persones que formaran part dels diferents òrgans, com el Comitè de Vigilància. També es concretaran els procediments per a la tramitació de sol·licituds. L’any 2019-2020, quan el programa estigui en ple funcionament, es farà una primera avaluació.

    «El programa serà excel·lent si els diferents òrgans aconsegueixen garantir l’anonimització de les dades i que els projectes de recerca siguin projectes amb un benefici per la salut de la població. És important fer recerca entre tots», conclou Helena Roig.