Just Deploy It!

Autor: Gonzalo Casino

  • Experiència i talent

    El psicòleg suec K. Anders Eriksson, professor de la Universitat Estatal de Florida (els EUA), ​ és reconegut com el major expert en com s’arriba a ser un expert. El 1993 va publicar amb Ralf Krampe i Clemens Tesh-Römer un article que s’ha convertit en canònic sobre el paper de la pràctica deliberada i sistemàtica per a aconseguir un rendiment propi d’un expert i que és un dels més citats en la literatura científica sobre psicologia (9.873 cites actualment). Aquest estudi, realitzat amb violinistes experts de tres nivells (els millors, els bons i els normals), va arribar a la conclusió que el temps dedicat a la pràctica es «correspon totalment» amb el nivell aconseguit, i va entronitzar la pràctica sistemàtica com el principal factor predictor –per davant dels gens o la personalitat– del nivell del rendiment en una tasca complexa, com pot ser tocar un instrument, practicar un esport competitiu o realitzar recerca científica.

    L’estudi d’Eriksson et al. ha inspirat la famosa regla de les 10.000 hores, popularitzada pel periodista Malcolm Gladwell en el seu llibre Outliers: The Story of Success (Fora de sèrie: Per què unes persones tenen èxit i unes altres no), segons la qual, per a convertir-se en un expert en qualsevol activitat fan falta almenys 10.000 hores d’experiència. Tant la comunitat científica com el públic general no ha deixat d’interessar-se per l’estudi d’Eriksson et al. i la seva principal implicació: l’exercici sistemàtic és la clau per a aconseguir l’excel·lència. No obstant això, mentre la idea que «l’experiència és la mare de la ciència» resulta indiscutible, en els últims anys s’han publicat altres estudis que indiquen que la magnitud de l’efecte (rendiment expert) atribuït a la pràctica s’havia sobreestimat i que entre els millors experts l’experiència no era tan important.

    Un recent treball que ha replicat l’original d’Eriksson et al. amb violinistes –però amb preregistres de l’estudi, comparacions a doble cec i, en general, un major zel científic per a evitar biaixos– ha ofert resultats ben diferents, confirmades les sospites que s’havien sobreestimat la importància de la pràctica deliberada en l’adquisició del rendiment d’un expert (la magnitud de l’efecte o diferència observada es redueix del 48% al 26%). De fet, en aquest estudi de replicació, els millors violinistes havien acumulat menys hores de pràctica que els bons. A més, constata que la pràctica dirigida per un professor no té major valor predictiu que la simple pràctica individual sense supervisió. En definitiva, indica que la pràctica, amb ser important, no ho és tot i probablement no és el més rellevant per a establir la diferència entre els bons i els millors.

    Les conclusions d’aquest estudi tiren per terra la regla de les 10.000 hores com a fórmula per a l’èxit i, sobretot, la idea que simplement amb esforç i dedicació es pot aconseguir un nivell d’expert, és a dir, convertir-se en un violinista, un esportista o un científic excel·lent. Com ens diu el sentit comú i la simple observació dels millors en cada activitat, per a destacar en una activitat complexa fa falta el que comunament es diu talent. I la pràctica seria, per tant, un factor més, com ho són la genètica, alguns trets de la personalitat i la història personal, entre altres, sense oblidar l’atzar. El periodista especialitzat en psicologia Brian Resnick interpreta aquest descrèdit de la regla de les 10.000 hores com un alleujament, perquè lleva pressió i frustracions a la gent comuna, que comprova que per més obstinació i dedicació que li posi a pintar, tocar el violí o qualsevol altra activitat no aconsegueix sobresortir. I això, diu Resnick, pot llevar-nos «l’alegria que es pot trobar en la mediocritat».

  • Veritats en xarxa

    Si els científics són realment els experts amb major credibilitat, això significaria que la veritat científica cotitza més alt que altres tipus de debò. Però a ningú se li escapa que aquesta superior credibilitat se circumscriu a aquells àmbits en els quals la ciència té una cosa important a dir, ja sigui la pràctica mèdica o la predicció del clima. Quan parlem de futbol, de política, de gustos o del bo i el dolent, un científic és un més en la conversa, per més que aporti els seus apunts escèptics i empírics. Establir la veritat empírica, aquella que es basa en proves verificables, és l’objectiu de la ciència moderna, probablement la major empresa humana mai organitzada darrere de la veritat (amb l’excepció de la religió). Però aquesta empresa se circumscriu als dominis dels fets comprovables amb el mètode científic; i té, a més, altres limitacions, entre elles les d’estar sotmesa, com qualsevol activitat humana, a les ingerències del poder i l’elaboració d’un producte de baixa qualitat.

    Alguns dels passos en fals de la ciència, com, per exemple, la demonització del greix dietètic a l’una que la indulgència amb el sucre, perpetrada per la ciència mèdica en l’últim mig segle i només recentment revelada, ha estat més una conseqüència de la ingerència de certs poders econòmics que de la natural evolució del coneixement científic. En aquest cas, com en uns altres en els quals medien conflictes d’interessos, la veritat «poderosa» ha impedit que aflori la veritat científica. Molt sovint són les condicions que afavoreixen la producció d’una ciència de baixa qualitat (entre elles, el famós publicar o morir que atabala a tants científics) el que obstaculitza i desvirtua la veritat basada en proves. Encara que la ciència té una notable capacitat d’autocorregir-se i d’aflorar la seva veritat provisional, aquests passos en fals minven la seva credibilitat i poden donar ales a altres suposades veritats, sobretot en aquests temps de relativisme i post-veritat.

    Encara que no existeix una taxonomia canònica, és clar que ens manegem amb diferents espècies de debò que competeixen entre si i fins a cert punt completen les seves respectives llacunes. Així, la veritat revelada o religiosa, que ha regnat a pler durant la major part de la història humana, és una espècie especialment singular, i el reconeixement d’aquesta singularitat bastaria perquè no competís amb les veritats laiques. La veritat raonada, que va entronitzar Descartes i es basa en la raó pura i la deducció, ha mostrat que el seu regne és el dels conceptes, el de la lògica i la matemàtica, però no és aplicable a les impures coses reals. Per part seva, la veritat moral opera sobre els valors, un àmbit estretament vinculat als sentiments i l’empatia, encara que també es va actualitzant amb el coneixement empíric dels fets. Però hi ha més: el filòsof britànic Julian Baggini, en la seva Breu història de la veritat, identifica fins a una desena de tipus habituals, cadascun amb la seva història, el seu camp d’aplicació i les seves limitacions.

    El llibre de Baggini mostra que la veritat és complexa i multiforme, però no una cosa abstracta ni en decadència. Unes veritats es recolzen en unes altres formant xarxes de creences o certeses, que ens resulten de gran ajuda per a interpretar el món i funcionar en el dia a dia. La ciència, amb el seu prestigiós sistema o xarxa de veritats no pot oferir certeses ni respostes per a tot, ni de bon tros. No obstant això, ens ensenya que per a no equivocar-nos en buscar la veritat dels fets és important tenir una actitud crítica, des-prejutjada i escèptica. I mostra també que, encara que la veritat és una empresa col·lectiva, hem de pensar per nosaltres mateixos.

  • Comprensió i malentesos

    «Per què tanta gent es resisteix als fets i veritats de la ciència?», pregunta el pare. «Papà, crec que en realitat estàs fent més d’una pregunta alhora. Si la teva pregunta és: la gent desconfia de la ciència i dels científics? La resposta que els meus col·legues han estat donant durant les últimes dues dècades és: no, no ho fan. La ciència ha estat, i és, un camp molt respectat». La conversa segueix i ara li toca al fill: «Saps quantes persones s’oposen fermament a la vacunació obligatòria en aquest país [Itàlia]?». Ell mateix respon: «Menys del 5%». Al que replica el pare: «Això no és possible! Continuo llegint coses ridícules sobre les vacunes». El fill: «Bé, certament hi ha una minoria molt vociferant, sobretot en les xarxes socials. Una proporció significativa de persones pensen que només unes poques vacunes han de ser obligatòries, i amb les altres, la persona ha de decidir». I el pare: «Aha! Tenia raó! Això deu ser perquè són ignorants».

    Aquest fragment de conversa entre Massimiano Bucchi, director de la revista Public Understanding of Science, i el seu pare és part de l’editorial del número de juliol de 2019 en el qual, mitjançant un diàleg imaginari, el sociòleg italià deixa la direcció de la revista amb una reflexió sobre la comunicació científica. En un moment de la conversa surt a relluir l’anomenat model de dèficit d’informació (information deficit model), el model teòric concebut en la dècada de 1980 que explicaria l’escepticisme sobre certes implicacions i aplicacions científiques (les vacunes, per exemple) per ignorància i falta d’informació. Com el propi Bucchi desgrana en la seva editorial, molts estudis mostren que l’equació «més comunicació = més coneixement = més suport» no és correcta. De fet, les persones amb més formació poden ser més crítiques amb la ciència, mentre que les actituds més optimistes i positives cap a la ciència i les seves aplicacions no s’associen necessàriament amb una major comprensió.

    El model del dèficit d’informació i coneixement, centrat en els experts, ha anat perdent crèdit en benefici d’altres models que donen més importància al públic i les seves circumstàncies. La informació, transmesa unidireccionalment des dels experts als llecs, no és l’única cosa que importa per a donar compte de les complexes relacions entre ciència i societat. Com s’ha comprovat, disposar de més informació no implica que la gent vagi a canviar el seu punt de vista. Quan les persones han de prendre decisions en les quals la ciència té alguna cosa a dir, no només poden considerar els fets científics, sinó molts altres factors, com la seva experiència personal, els seus valors i les seves conviccions polítiques i religioses. Últimament, el públic també vol deixar sentir la seva veu i participar en el rumb de la ciència, alguna cosa que ha facilitat la revolució digital. I així, el coneixement públic de la ciència (la idea que dóna nom a la revista) ha donat pas a la participació pública en la ciència (public engagement with science), un marc teòric més ampli que contempla la interacció i la col·laboració entre els científics i el públic.

    D’altra banda, la ciència és una cosa complexa i sobrecarregat d’informació, la comprensió de la qual requereix un esforç. Segons la teoria de la baixa racionalitat de la informació, aquest esforç no té sentit per a moltes persones, als qui els n’hi ha prou amb una comprensió limitada, encara que això impliqui dèficits i malentesos. Per a fer comunicació científica, no n’hi ha prou amb ser científic i conèixer la ciència: cal conèixer els agents i els processos, incloent-hi com funcionen els mitjans i com es formen les opinions i els malentesos. Perquè, com apunta Bucchi, aquests malentesos són en realitat una forma de comprensió.

  • Buscar sense prejudicis

    La fórmula de la Coca-Cola passa per ser un dels grans secrets industrials. Ara que aquesta marca ja no és la més valuosa del món i ha estat desplaçada per Apple, Google i altres companyies tecnològiques, la fórmula secreta més cobejada bé podria ser la de l’algorisme de Google, el cercador que usen dos de cada tres internautes. Els primers resultats que ofereix aquest cercador són els que més s’usen, per la qual cosa Google té un enorme poder sobre la informació que manegem i la visió de la realitat que projecta. No és d’estranyar, per tant, que el secretisme sobre els factors d’aquest algorisme no deixi de suscitar especulacions. «Google i uns altres estan suprimint les veus dels conservadors. Estan controlant el que podem i no podem veure», va clamar en un tuit Donald Trump en 2018. Però la preocupació sobre els possibles biaixos ideològics del cercador i la possibilitat que el seu algorisme incorpori alguns prejudicis humans és generalitzada.

    Per a analitzar si Google és més d’esquerres o de dretes, la revista liberal The Economist ha fet un experiment comparant la presència de diversos mitjans de comunicació en els resultats de cerca amb la d’una predicció estadística basada en la credibilitat d’aquests mitjans. En aquest experiment, realitzat en un lloc d’ideologia centrista de Kansas (els EUA) després d’esborrar l’historial de cerques del navegador, es van buscar 31 termes cada dia de 2018. I els seus resultats, publicats el 8 de juny de 2019, mostren que Google afavoreix els mitjans amb millor reputació, però no sembla tenir un biaix ideològic; simplement, hi ha menys resultats dels mitjans més radicals i menor credibilitat. L’estudi no demostra que Google sigui imparcial, com adverteix The Economist, però confirma que el seu algorisme afavoreix la credibilitat i les notícies més virals.

    Tant la credibilitat com la densitat d’enllaços són dos dels senyals d’identitat de l’algorisme de cerca de Google, que no ha deixat d’evolucionar i sofisticar-se. Ara, en realitat, no és un sinó una sèrie d’algorismes que tenen en compte centenars de factors, des de la història de cerques de l’internauta fins a la seva ubicació. A més, el pes de cada factor sembla canviar en funció de la naturalesa de la consulta (si es tracta, per exemple, d’una cerca sobre notícies, es preval el contingut d’actualitat). La intel·ligència artificial batega cada vegada més en el cor del cercador, encara que, com l’empresa reconeix, hi ha milers d’experts externs que vetllen perquè els resultats de les cerques siguin rellevants, útils i de qualitat.

    La qualitat de la informació de les cerques és més fàcil d’analitzar quan es tracta d’un assumpte científic. En l’àmbit acadèmic hi ha alguns estudis, com els del grup de l’italià Pietro Ghezzi, que ha analitzat les característiques dels 200 primers resultats que ofereix Google quan es busquen els termes «vacuna» i «autisme» en diferents idiomes i països. Els resultats d’aquest estudi són molt interessants, perquè mostren que la qualitat de la informació no és la mateixa en totes les ubicacions i idiomes. Les cerques en francès i xinès, per exemple, presenten una major proporció d’informació antivacunes; i, en anglès, el percentatge de resultats provacunació és major als EUA que al Regne Unit i Austràlia.

    D’alguna manera, l’algorisme de Google sembla tenir en compte les característiques dels usuaris. Però, com la fórmula del cercador és secreta, realment no és possible saber fins a quin punt l’algorisme que potser més influeix en la informació que manegem és permeable als prejudicis humans. Si no fos secreta, qui sap com canviarien les cerques i la interpretació dels seus resultats.

  • Empatia i compassió

    La foto dels salvadorencs Óscar Martínez i la seva filla Valeria de 23 mesos, ofegats en tractar de travessar el riu Bravo de Mèxic als EUA, ha fet la volta al món per a il·lustrar, una vegada més, el drama de la immigració. La imatge és similar a la del nen sirià Aylan Kurdi, que va aparèixer ofegat en una platja de Turquia el 2015. En totes dues fotos, les persones apareixen de cap per avall, amb la postura desfeta del cos mort i sense mostrar la inconvenient imatge del rostre del cadàver, la qual cosa ha facilitat la seva difusió en els mitjans de comunicació. Coneixem els seus noms i retalls de les seves biografies, i això també ha ajudat a despertar en moltes persones sentiments davant el dolor dels altres. La paraula que més usem ara per a aquesta comunió emocional és empatia, signifiqui el que signifiqui aquest terme, en detriment d’altres menys modernes, com a compassió o commiseració. L’empatia té sens dubte bona premsa, per més que no sapiguem què és exactament.

    L’empatia passa per ser un sentiment i una capacitat, la de sentir el que uns altres senten i veure a través dels seus ulls. La primera vegada que es va utilitzar aquesta paraula va ser el 1974, a l’Argentina, segons documenta en la seva selecció de textos la Real Academia Española (RAE), que la va introduir en el seu diccionari de 1992 (empathy, en anglès, es remunta a un parell de segles enrere). El núvol de paraules de la RAE l’aparella amb assertivitat, comprensió, tolerància, compassió, identificació, simpatia, sentiment, intuïció i emocional, com a termes acompanyants més freqüents. I, efectivament, per aquests rumbs del llenguatge vaga l’empatia, amb aquesta aura d’una cosa bona i moral que té l’expressió «posar-se en la pell d’un altre».

    Encara que els conceptes d’empatia i compassió (sympathy) són rellevants en ètica, continuen oberts al debat entre escoles filosòfiques i manquen de suficient precisió. Tampoc semblen clars en les ciències socials, doncs fins al sociòleg Richard Sennet es fa un embolic amb ells en el seu llibre Junts. Rituals, plaers i política de cooperació, segons aclareix el seu traductor. Tots dos termes remeten al que senten i pensen els altres, però l’empatia implica en general una identificació emocional que no existeix en la compassió, en la qual preval la preocupació i el desig d’ajudar. En la seva versió més purament emocional, l’empatia no és una bona guia per a prendre decisions, com adverteix el psicòleg Paul Bloom en el seu iconoclasta llibre Contra l’empatia. El món no necessita més empatia sinó menys, argumenta Bloom, perquè l’empatia és esbiaixada (es tendeix a empatizar amb els semblants), curta de mires, passatgera i pot conduir a decisions irracionals i polítiques injustes. Potser funciona com a indulgència emocional i coartada moral, però no resulta útil per a resoldre problemes complexos com els de la immigració.

    La difusa ratlla que separa l’empatia i la compassió no és només lèxica. També és probable que tinguin mecanismes cerebrals diferents, encara que això és alguna cosa que precisa molta més recerca. Les humanitats poden aportar molt en la comprensió dels sentiments més socials, com la ironia i la compassió, però per a això necessiten el concurs de la biologia i d’altres ciències frontereres com l’antropologia, la psicologia i la biologia evolutiva. Aquesta necessitat és més evident si volem explicar els sentiments més primaris, com l’empatia, i en general les emocions més animals, des de la ira a la gelosia. En aquest sentit, l’empatia seria un d’aquests nusos gordians que només podrien resoldre’s amb la col·laboració de ciències i humanitats. Si sabéssim què és exactament l’empatia, com s’ha desenvolupat evolutivament i per a què serveix, probablement miraríem de forma diferent la foto d’Óscar i Valeria i actuaríem de forma diferent.

  • Diguem-ne «en ratolins»

    Moltes informacions sobre estudis biomèdics obliden el petit detall d’assenyalar que han estat realitzats en ratolins o altres animals d’experimentació. Certament, algunes sí que ho diuen, però en una part tan poc rellevant del text que és com si no ho diguessin. I el malentès ja està creat, perquè molta gent no arriba a llegir el text complet i, en tot cas, el missatge breu que recircula per les xarxes omet aquest important matís. Sembla un tòpic, però els ratolins no són humans i els resultats dels estudis en animals d’experimentació no poden traslladar-se sense més a les persones. El que passa en un ratolí no té per què passar en l’organisme humà i, a més, solen passar bastants anys fins que això es comprova, si és que s’arriba a fer. Bastaria afegir l’afegitó «en ratolins» a molts titulars per a evitar aquest greu error que genera tanta confusió i soscava la confiança en la ciència i el periodisme científic.

    Fa un parell de mesos, el científic i bloguer estatunidenc James Heathers va tenir la ximple idea –com ell diu– de crear el compte de Twitter @justsayinmice per a cridar l’atenció sobre aquest clamorós biaix informatiu que encoratja tantes falses expectatives. El que semblava una provocació, ja tenia 1.700 seguidors a les 24 hores i 15.000 tan sols 48 hores després, segons refereix Heathers en el seu article In mice, explained. Avui són ja més de 63.000 els seguidors d’aquesta idea que ha servit de revulsiu perquè molts informadors científics –com han reconegut a Twitter– tinguin ben present que el seu titular no està complet si no inclou la postil·la «en ratolins». El missatge és ben diferent si diem «L’oli d’oliva verge extra protegeix de l’alzheimer» en comptes de «L’oli d’oliva verge extra protegeix de l’alzheimer en ratolins», o «Els bacteris intestinals influeixen en l’obesitat» en comptes de «Els bacteris intestinals influeixen en l’obesitat en ratolins». Entre un missatge i un altre existeix tot un abisme científic, metodològic i temporal, que és el que hi ha entre els estudis preclínics i els clínics, a part de les limitacions dels models amb ratolins que, com si fossin humans, prenen oli d’oliva verge extra i pateixen alzheimer i obesitat.

    Encara que els estudis amb animals (la majoria són en ratolins, i d’aquí la simplificació) són molt valuosos en una primera fase d’algunes recerques biomèdiques, els seus resultats són molt preliminars i cal considerar-los amb cautela en el context de la salut humana. D’entrada, la majoria no es replica en humans: només van passar a assajos clínics el 37% dels experiments en animals molt citats i publicats en set de les millors revistes per a aquest tipus d’estudis (Science, Nature, Cell, Nature Medicine, Nature Genetics, Nature Immunology i Nature Biotechnology). A més, per a iniciar aquests estudis en humans poden passar entre 1 i 15 anys (7 de mitjana). I finalment, quan ja es tenen resultats, aquests no sempre són coincidents (de fet, en el 18% dels casos són contradictoris).

    Un bon costum que tenien alguns diaris era no informar sobre estudis amb animals en la secció de salut, per a no crear falses expectatives, i reservar-los per a la secció de ciència. En les edicions digitals aquesta judiciosa frontera és menys visible i potser el més assenyat seria el silenci informatiu sobre uns resultats que, en el millor dels casos, trigaran anys a confirmar-se en humans. I, si realment existeix interès informatiu, tinguem tots present ­–investigadors, metges, comunicadors, periodistes i públic en general– el #justsayinmice i no oblidem dir «en ratolins».

  • Revisionisme

    La medicina ha fet durant l’últim quart de segle la seva pròpia transició digital. No és un procés acabat, ni de bon tros, per la qual cosa no és fàcil comprendre la seva profunditat i abast. A més, els canvis són molt recents, s’han succeït de forma accelerada i es confonen i superposen amb els esdevinguts en altres àmbits. Google, els telèfons intel·ligents i fins i tot la Wikipedia, per citar només alguns dels productes digitals que no hi havia fa 20 anys, també han transformat la medicina. Tendim a ficar totes aquestes novetats en el sac de l’e-Salut, però no sempre és fàcil partionar l’important de l’accessori. La telemedicina i la cibercirurgia són espectaculars, però si calgués identificar un canvi realment profund, aquest seria la pèrdua de l’autoritat del metge o, millor dir, el desplaçament de l’autoritat individual a la d’un ens col·lectiu i distribuït en xarxa, en el qual també estan presents els pacients.

    El metge, investit com a autoritat suprema des de l’edat dels xamans, està deixant de ser el gran sacerdot de la salut. Com tots els intermediaris, des dels llibreters i altres comerciants fins als carters i els periodistes, han vist erosionat el seu poder i camp d’acció per la revolució digital. La població té ja accés directe al coneixement mèdic sense necessitat d’anar al metge, encara que continua reclamant la seva interpretació i la seva presència, perquè la medicina és una de les activitats que més es resisteix a la despersonalització. I les tecnologies digitals han fet possible un desig llargament anhelat: la possibilitat de sintetitzar, resumir i actualitzar el saber mèdic dispers en milers d’estudis i experiències personals. Gràcies al treball col·laboratiu en xarxa de milers de metges, canalitzat principalment per la Col·laboració Cochrane, ha estat possible transformar l’experiència personal en experiència col·lectiva i desplaçar l’autoritat del metge a la revisió sistemàtica.

    Aquest assoliment de la revolució digital és, probablement, el avanç més gran de la medicina en les últimes dècades i, alhora, el més desconegut pel gran públic. Per dir-ho en termes senzills, una revisió sistemàtica és la resposta més científica que es pot donar a una pregunta de salut, el destil·lat científic de tot el coneixement acumulat sobre aquesta qüestió. Per a moltes preguntes sobre tractaments, proves diagnòstiques i altres intervencions mèdiques no existeix encara una revisió sistemàtica i, a vegades, ni tan sols, una resposta científica, però aquesta és una altra qüestió. A més, les revisions no solucionen el problema de com traslladar tot aquest coneixement a la realitat individual de cada pacient, amb els seus valors, preferències i circumstàncies vitals úniques. Aquesta continua sent la important tasca del metge.

    El valor de la revisió sistemàtica és que porta incorporat de sèrie la màxima exigència quant a metodologia científica, amb els seus valors inqüestionables de transparència, reproduccibilitat i escrutini constant. Enfront de la caixa negra de l’opinió individual, la revisió sistemàtica es presenta com una caixa digital transparent i en permanent actualització. Aquesta obra col·lectiva és, en bona mesura, responsable del revisionisme de l’autoritat del metge, alhora que la millor garantia que la medicina és una activitat tècnica basada en la ciència. La majoria dels metges ho saben i estan involucrats en aquesta empresa col·laborativa. Ara, el gran repte és que els pacients i el públic també el sàpiguen i tinguin al seu abast, en un format senzill i assequible, tot aquest coneixement.

  • Filtres minvants

    Els principals problemes amb la informació de salut ja no són l’escassetat i la dificultat d’accés. Ho eren fa a penes dues dècades, però en aquest breu temps les tecnologies digitals han transformat l’ecosistema informatiu. Els problemes d’ara tenen a veure més amb l’abundància, la saturació, la bidireccionalitat, la credibilitat, la proliferació de missatges falsos i, sobretot, la capacitat de filtrar i assimilar la informació. Probablement són preferibles aquests problemes als derivats de la carestia. Però aquestes noves dificultats tampoc afecten a tothom per igual: hi ha una bretxa digital, amb ramificacions socioeconòmiques, que condiciona l’accés a la informació i la seva interpretació. La sociòloga Belén Barreiro, en el seu assaig La societat que serem, dividia als ciutadans en digitals-acomodats, digitals-empobrits, analògics-acomodats i analògics-empobrits, perfilant així quatre grups amb pautes diferents de consum de la informació i diferent capacitat d’usar-la en benefici de la pròpia salut.

    L’accés a la informació de salut ha donat una bolcada radical amb internet. Mai com ara hi ha hagut tan bona informació de salut a l’abast de la mà i, alhora, tantes escombraries informatives. No és fàcil saber si ara circulen més o menys falsedats que en uns altres temps, però mai com ara ha estat tan fàcil triar malament i equivocar-se amb el menú informatiu, com ocorre també amb el menú alimentari. Això es deu en part a la sobreabundància d’informació, però també a la falta de filtres en molts casos. Els metges i altres professionals sanitaris continuen sent un filtre fonamental i el canal preferent per a informar-se sobre salut, segons l’estudi Els ciutadans davant l’e-Sanitat, realitzat en 2015 per l’Observatori Nacional de les Telecomunicacions i de la Societat de la Informació. Però aquest estudi mostra també que el 60,5% dels ciutadans usa internet per a informar-se sobre salut, mentre que només la meitat (53,8%) recorre ja als mitjans de comunicació, que són l’altre gran filtre de la informació.

    El periodisme continua tenint més credibilitat que internet en el seu conjunt, però el panorama no és encoratjador. Els periodistes de salut tenen ara més recursos per a fer bon periodisme, i de fet mai com ara hi ha hagut tan bons exemples, però el nivell d’exigència també ha augmentat, perquè la població està més informada i té més oferta informativa i més possibilitats de contrastar. A més, cal tenir en compte que la revolució digital ha transformat i precaritzat la professió i les empreses periodístiques. El periodisme ha perdut el monopoli de la intermediació informativa, a l’una que han cobrat major protagonisme altres agents, des dels metges i investigadors fins als comunicadors més o menys professionals, que informen directament el públic. El resultat ha estat una transformació de l’ecosistema de la informació biomèdica en el qual el filtre del periodisme ha anat perdent rellevància.

    En els mitjans de comunicació espanyols hi ha ara menys periodistes especialitzats en salut i menys espai per a aquest tipus d’informació, segons constata l’estudi Com les tecnologies digitals estan influint en la informació de salut, coordinat per Carlos Cachán, de la Universitat Nebrija. Aquesta recerca, que ha analitzat de forma quantitativa i qualitativa els esdeveniments, les fonts i les rutines dels professionals de la informació, constata no obstant això que la salut és un dels assumptes informatiu de major interès i complexitat, que requereix periodistes especialitzats i amb experiència. Alguns dels mals i deficiències de la informació periodística de salut tenen a veure amb aquesta discordança entre la demanda de social de periodistes experts, capaços de filtrar la informació i donar-li significat, i la falta de recursos per a aquest periodisme especialitzat en els mitjans de comunicació.

  • Disquisicions significatives

    L’expressió «estadísticament significatiu» no és fàcil de definir amb propietat, ni tan sols per a alguns investigadors, però això no ha impedit que hagi fet fortuna més enllà de l’àmbit tècnic. La Real Academia Espanyola (RAE), en el seu mapa de paraules associades a «significatiu», identifica «estadísticament» com la més habitual; i, en l’edició de 2001 del seu diccionari, va actualitzar l’anterior definició de «significatiu» (Que dóna a entendre o conèixer amb propietat una cosa) substituint «propietat» per «precisió». Efectivament, la significació estadística és una qüestió de precisió en els resultats de la recerca. En la pràctica, la diferenciació categòrica entre els resultats estadísticament significatius i els que no els són es visualitza sovint com una ratlla nítida que separa les intervencions mèdiques que funcionen de les que no, i fins i tot els estudis que mereixen publicar-se i els que no. Aquesta dicotomia no és només una arbitrarietat que casa malament amb la multiforme realitat clínica, sinó a més una font de mala ciència.

    Fa ja temps que els estadístics caminen remugant un manifest contra l’etiqueta «estadísticament significatiu». Molts són conscients que es tracta d’un controvertit segell de qualitat que crea no pocs problemes en interpretar els resultats. La convenció de decidir si els resultats d’un estudi confirmen o desmenteixen una hipòtesi científica amb l’únic criteri de la significació estadística (normalment , p<0,05 o p<0,01) és una font d’equívocs i falses conclusions. El terme «significatiu» ja va ser considerat com un dels més ambigus en ciència per la revista Nature, i ara (20 de març de 2019) tres estadístics han tornat a la càrrega en la mateixa revista amb un article en el qual demanen la retirada de la significació estadística en els articles científics. Als tres autors, s’han sumat 250 signatures de suport en les primeres 24 hores i, al cap d’una setmana, les de més de 800 científics de 50 països, incloent estadístics, investigadors clínics i metges, biòlegs i psicòlegs.

    El principal argument dels autors és que en la meitat dels articles científics (51% dels 791 analitzats) s’assumeix erròniament que uns resultats «no significatius» impliquen que «no hi ha efecte», entre altres falses conclusions que adulteren la recerca. John Ioannidis, un dels principals experts en metodologia de la recerca biomèdica, va intervenir en la polèmica l’endemà passat rebutjant aquesta proposta. «La significació estadística representa un obstacle per a les afirmacions infundades», va escriure. «Eliminar aquest obstacle podria promoure el biaix. Les ximpleries irrefutables serien moneda comuna». En la seva opinió, per tant, seria pitjor el remei que la malaltia. La revista Nature, en el seu comentari editorial que acompanya al text dels estadístics, reconeixia que no es pot interpretar una recerca amb l’únic criteri de la significació estadística, perquè això implica biaixos, sobrevalorar alguns falsos positius i passar per alt alguns autèntics efectes. Però deia que no canviarà la seva forma d’avaluar els manuscrits perquè no albira una alternativa millor, més enllà que els autors necessiten més i millor formació estadística.

    El debat no és estèril, ni molt menys, perquè probablement ajudarà a trobar solucions per a reduir les conclusions falses. Vistes les coses des de fora, resulta encomiable la voluntat de transparència i autocorreció de la ciència, però no deixa de sorprendre l’enorme proporció d’estudis publicats amb interpretacions equivocades. Per a molts metges, aquest debat els permet constatar, una vegada més, l’abisme que mitjana entre les disquisicions estadístiques i la realitat clínica, perquè saben bé que una cosa és la significació estadística, s’interpreti com s’interpreti, i una altra la rellevància clínica. Però potser el més cridaner és alguna cosa que ens incumbeix a tots: l’enorme dificultat de gestionar la incertesa de la salut.

  • Consumidors crítics de notícies

    Entre tots els productes de consum, potser són les notícies el més buscat, el més consumit i també el més indigest. Mai ha estat tan fàcil com ara l’accés a la informació i tampoc tan intensa la compulsió per seguir el fil de l’actualitat. Els informatius de la ràdio i la televisió, disposats en horaris clau al llarg de la jornada, es complementen ara amb un flux aclaparador i continu d’informació que circula i recircula per les xarxes. Suggeria Hegel que les societats es fan modernes quan les notícies reemplacen a la religió com a referent d’autoritat, segons va escriure Alain de Botton en el seu llibre The news. A user’s manual. Cada vegada més gent dedica més temps al consum de notícies que al d’altres aliments intel·lectuals potser més profitosos. Encara que les notícies sempre han tingut alguna cosa que ens atreu, ara comencem a ser conscients del seu poder per a modelar la nostra visió del món i de la general falta de preparació per a interpretar-les amb sentit crític i distingir el seu grau de debò.

    Es parla molt de la necessitat de ser un consumidor informat, però la primera necessitat seria la de ser competent en el consum d’informació. Per a molta gent, una vegada acabada la formació reglada a l’escola o en la universitat, la principal referència educativa són els mitjans de comunicació. Però els mitjans no solen ensenyar com cal interpretar les notícies i com manejar-se en el corrent informatiu que barreja missatges rigorosos i falsos. Les notícies han resultat ser un vehicle tan potent i eficaç per a promocionar tot tipus d’interessos particulars, que resultarà molt difícil regular-les i limitar la difusió de falsedats i pseudonotícies (aquelles la raó de les quals de ser no és l’interès públic sinó el de qui les difon). Val més, per tant, posar l’èmfasi a educar al consumidor i a fomentar el seu esperit crític. Tots hauríem d’esforçar-nos per ser consumidors competents de notícies, igual que ens esforcem a comprar els aliments més saludables o qualsevol altre producte.

    En el camp de les notícies mèdiques, aquesta competència és essencial per a prendre decisions que afecten la nostra salut. Escampades en diversos documents i estudis, es van embastant una sèrie de pautes generals per a orientar-se. Una d’elles és la de desconfiar, d’entrada, de les informacions que infonen grans esperances i grans pors, perquè les intervencions mèdiques rares vegades són extremadament beneficioses o perjudicials. Una segona pauta és la de no donar molt de crèdit a les notícies que parlen de les troballes d’un nou estudi sense posar-los en context amb el que se sabia fins llavors, perquè la resposta a una pregunta mèdica no es basa normalment en un únic estudi, ni tan sols en l’últim, sinó en el coneixement acumulat; convé tenir present, a més, que l’últim i més nou en medicina no és necessàriament millor. Una tercera pauta és plantejar-se si els resultats dels estudis ens incumbeixen o no, tenint en compte si la població estudiada (animals o persones, homes o dones, sans o malalts, etc.) se’ns sembla més o menys.

    Hi ha, sens dubte, més qüestions que considerar a l’hora de llegir les notícies mèdiques, com és l’existència d’interessos ocults en la informació i de conflictes d’interessos en els experts que opinen. És clar que no és fàcil desenvolupar el pensament crític per a interpretar les notícies, però cada vegada hi ha més recursos, pistes i recomanacions assenyades, alhora que més professionals involucrats en la dissecció crítica de la informació, des de metges i científics a periodistes i comunicadors. Amb tot, la implicació personal i l’aproximació a la informació amb un cert escepticisme és potser el més important.