El Diari de la Sanitat, editat per la Fundació Periodisme Plural, publica la Revista DS, una publicació de 160 pàgines en la qual es reconstrueix la lluita de la comunitat sanitària contra el coronavirus. La revista recull l’experiència dels diferents professionals implicats, des del personal d’ambulàncies, d’atenció primària, de les residències i dels centres sociosanitaris fins als professionals dels hospitals.
La publicació en paper posa l’accent especialment en les vivències dels sanitaris, que s’enfronten a un doble combat: el de cuidar i curar als malalts, i el d’autoprotegir-se, ells i les seves famílies. També aprofundeix en la transformació experimentada pels hospitals i pels centres d’atenció primària per tal d’afrontar l’emergència.
La Revista DS incorpora part de la molta informació que va omplir les pàgines digitals d’El Diari de la Sanitat al llarg dels moments més crítics de la primera onada de la pandèmia. Aporta peces de tots els gèneres periodístics, com són articles d’opinió, anàlisi, reportatges i entrevistes a referents professionals de la comunitat sanitària. A partir d’ara, la Revista DS es publicarà periòdicament per fixar, en paper i format llibre, el periodisme que ja fa El Diari de la Sanitat en l’àmbit digital.
Què inclou la revista?
La publicació està distribuïda en sis grans àrees: ‘A primera línia’, ‘La gran transformació’, ‘El combat professional’, ‘El repte científic’, ‘Veus de l’experiència’ i ‘Per fer memòria’. A la secció ‘A primera línia’, metges i metgesses, infermers i infermeres, estudiants de darrer curs, personal d’ambulàncies i personal de les residències ens expliquen com van viure de primera mà l’inici de la pandèmia i la seva evolució. ‘La gran transformació’ aglutina la metamorfosi que van experimentar els principals hospitals catalans i els centres d’atenció primària amb l’inici de l’alerta sanitària.
A ‘El combat professional’ parlem de les condicions laborals dels sanitaris i dels efectes de les retallades en la situació actual del sistema sanitari. I ho fem amb veus molt rellevants dins de la comunitat sanitària, com Jaume Padrós, president del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), Josep Maria Puig, secretari general del sindicat Metges de Catalunya, la presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), Meritxell Sánchez-Amat, i Antoni Sisó, president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària.
El ‘Repte científic’ recull una anàlisi profunda de la carrera per aconseguir la vacuna contra la Covid-19, una cursa sense precedents. A ‘Veus de l’experiència’ recollim entrevistes en profunditat al voltant de la pandèmia que ens aporten reflexions d’importants figures del sector sanitari, com Miquel Vilardell, Montserrat Busquets, Vicky Fumadó, Joan-Ramon Laporte o Miquel Porta. Finalment, a ‘Per fer memòria’ recordem epidèmies passades que van marcar profundament a la humanitat.
Com puc aconseguir-la?
El Diari de la Sanitat va néixer l’any 2016 de la mà de la Fundació Periodisme Plural amb la voluntat d’exercir un periodisme independent al servei de la comunitat sanitària. Som una Fundació implicada en la defensa del dret universal a la salut, però només podem seguir fent la nostra feina amb la vostra ajuda. Per aconseguir la Revista DS només cal que et facis subscriptor/a d’El Diari de la Sanitat a través d’aquest enllaç. Si vols, també pots fer una donació en aquest mateix web o regalar una subscripció a algú. La publicació, a més, es podrà comprar directament, per un preu de 20 euros, a qualsevol botiga Abacus.
La Revista DS constitueix un autèntic i sentit homenatge des d’un periodisme que pretén ser rigorós i compromès amb el sector sanitari. Des del Diari de la Sanitat mantenim el nostre compromís al servei de la comunitat sanitària i seguirem estant al costat de tots els professionals del sector. Perquè volem ser la vostra veu, la veu que us mereixeu.
A Barcelona dormen cada dia al carrer unes 1.200 persones, xifra que ha augmentat molt respecte a l’any passat per culpa de la pandèmia. La llista d’espera per accedir a albergs, menjadors socials i altres serveis cada dia és més llarga i la situació comença a ser insostenible ara que comença a venir el fred de l’hivern. El districte de Sants-Montjuïc és el segon de la ciutat amb més persones vivint al carrer.
Dades recents ens indiquen que aquest 2020 són ja 70 les persones sensellar que han mort a la ciutat de Barcelona, segons la Fundació Arrels. Això significa que cada cinc dies mor una persona sensellar a la nostra ciutat. 18 d’elles han mort soles al carrer, tres d’elles assassinades. La mitjana d’edat dels difunts és de 56 anys, 26 anys menys que la resta de la població de Barcelona, cosa que demostra que viure al carrer malmet molt la salut integral de les persones.
És important diferenciar tres conceptes bàsics: Sensellarisme, sensesostre i sensellar. Sensellarisme és la situació que afecta les persones que no poden accedir a un habitatge digne. Els Sensesostre són les persones que dormen al ras o en un recurs de primera acollida (lloc temporal on poden dormir unes hores). Els sensellar són persones que dormen en algun habitatge insegur, inadequat, sense uns mínims, o en algun refugi o serveis temporals destinats a ells (pis, alberg, llar, etc.) Els serveis socials generals s’ocupen de les persones «Sensellar» mentre que pels sensesostre hi ha serveis socials específics.
La situació en la qual viuen les dones Sensesostre i sensellar és especialment dura. Les dones sensesostre són només el 16% de la població que viu al ras a la majoria de ciutats, de les sensellar no hi ha dades. Per a les dones, viure al carrer és un patiment constant. A part de la por, la violència i la incomoditat que viuen els homes, al carrer, les dones són més vulnerables de patir abusos i agressions sexuals. Per això, la majoria d’elles intenta evitar per tots els mitjans possibles quedar al carrer. Per no trobar-se en aquesta situació viuen allà on poden, sovint a costa de rebre molta violència i suportar relacions abusives, que aguanten com a estratègia de supervivència per no quedar-se soles i sense casa. I a l’inrevés: moltes dones en situació de sensellarisme han patit violència masclista per part de les seves parelles que les han abocat a aquesta situació. Algunes conseqüències d’aquesta violència són la baixa autoestima, l’absentisme a la feina, la poca autocura, l’empobriment gradual, les addiccions i diversos problemes de salut. Tot això provoca que puguin perdre la casa i els fills. Cal remarcar que el 75% de les dones que viuen al carrer tenen fills, per tant es veu clarament que el fet de ser mare penalitza socialment a la dona i és un factor de risc de pobresa.
Barri de la Mina, juny del 2020 / Foto: Neus Montserrat Tarín
Treballant d’educadora de carrer al barri de la Mina, fa uns mesos vaig conèixer la «I». Era drogodependent i patia un trastorn de salut mental. Dormia dins d’un cotxe i explicava que havia sobreviscut a tota mena de violència física, psicològica i sexual, tant de nit com de dia. Finalment, i després d’una baralla multitudinària davant de l’escola on ens va ser complicat mediar, va accedir de forma voluntària a un ingrés hospitalari i va marxar en ambulància. Aquestes situacions són difícils de gestionar, ja que els veïns i veïnes de tots els barris de Barcelona i rodalia es queixen molt d’haver de conviure amb gent malvivint en portals, pel carrer, consumint alcohol i altres drogues, protagonitzant baralles, etc. Tot això provoca que algunes persones sensellar pateixin més estigma, discriminació per aporofòbia i inclús agressions.
A les dones se’ns ha educat per complir el rol social de cuidar de la casa i dels fills. Quan una dona passa per una situació de sensellarisme, ho viu diferent que un home. El sentiment de fracàs i la culpa de no poder oferir i cuidar d’una casa és molt dur per a elles. El mateix passa amb les dones amb problemes d’addiccions (que en la majoria de casos van lligades), el sentiment de no complir amb la cura de la casa i dels fills pesa molt més sobre elles perquè se suposa que és la seva responsabilitat i no la de l’home.
Per abordar aquesta problemàtica i revertir la situació existeixen diferents serveis, públics i privats, que ofereixen lloc on dormir, menjar, rentadores, dutxes, calor i cafè, punts de consum, assistència mèdica i psicològica, orientació i atenció social, etc. Aquests centres, espais, llars, albergs, tradicionalment han estat pensats i dissenyats per a homes, amb una normativa i un funcionament que de vegades no contempla les problemàtiques específiques de les dones. Per això ja fa un temps que intentem adaptar els serveis existents i el seu funcionament a les necessitats de les dones perquè elles puguin vincular-se, on elles se sentin realment segures i còmodes per poder començar un procés d’empoderament a nivell personal, relacional i col·lectiu. Sense les necessitats bàsiques cobertes no es poden fer intervencions socials i psicològiques de garantia.
És important també que les persones o professionals que atenguin a les dones sensellar tinguin un mínim de sensibilitat i perspectiva de gènere. Com ens deia una companya de l’associació «Lola no estás sola» al webinar de Sensellarisme i violència masclista de fa uns dies, és important que ens fixem en alguns posicionaments que adoptem davant les dones i fugir d’aquestes actituds: infantilitzar, culpabilitzar, desvaloritzar o jutjar. Apostar per una línia d’intervenció que es basi en un vincle horitzontal, un acompanyament respectuós i encaminada a un alliberament personal.
“Artivisme” de Neus Montserrat Tarín
Però, més enllà d’oferir recursos assistencials, hem d’anar a l’arrel del problema, vetllar perquè es respectin els drets fonamentals i assegurar que totes les persones tinguin un mínim per poder viure: salut, pa i sostre. S’haurien de posar totes les energies en la sanitat i en la protecció de les persones més vulnerables que el sistema patriarcal i capitalista deixa al marge. En aquesta línia, els desnonaments haurien d’estar totalment prohibits, sobretot durant la pandèmia, ja que el circuit social que hauria de donar resposta a les famílies que es queden sense casa ara mateix està col·lapsat i no hi ha alternatives factibles per a elles. L’Estat de dret no només ha de protegir la propietat privada, els bancs i altres especuladors varis, primer de tot ha de protegir la vida i evitar que les persones comencin un camí llarg i feixuc d’on serà difícil que se’n surtin i on la seva salut física i mental es veurà greument afectada.
El toc de queda fa encara més evident la vulnerabilitat de les persones que no tenen una llar on confinar-se. La setmana passada mateix, una dona sensesostre m’ensenyava una multa de 180 € que li havia posat la guàrdia urbana per dormir al carrer durant el dia. Les entitats socials estan demanant més mesures per protegir-les a tots els nivells i per sort, bona part de la ciutadania també està prenent consciència. Venen temps complicats i caldrà que tots i totes invertim energies a cuidar-nos i ajudar-nos entre nosaltres, amb solidaritat i organització veïnal, perquè un cop les persones perden el seu habitatge i acaben al carrer, en poc temps la salut es veu greument perjudicada i costa molt de trobar una solució factible, sobretot per a les dones.
Que la salut és el més important que té l’ésser humà, ho hem tingut sempre clar, i molt més des que es va iniciar la pandèmia. Ara s’ha convertit en el tema principal de conversa, ens preocupa. Sembla que alguns, com les Mútues Privades, han vist que poden treure de la nostra por la seva rendibilitat. Ja tenen un 33% de clients i va en augment.
La guerra de preus entre les companyies asseguradores, el deteriorament de l’Atenció Primària i la Sanitat Pública en general conformen l’escenari perfecte que empeny cada cop a més gent a contractar assegurances privades amb la convicció o falsa promesa que gaudiran d’una millor atenció sanitària. Ara explicarem per què és falsa.
Les Mútues són un negoci i qualsevol negoci vol tenir guanys. El seu guany està, com sempre, a la lletra petita, en què ens diuen que ens ho cobreixen tot, consultes, proves, operacions, etc. per un cost mínim cada mes i sense límits, ni de temps ni de quantitat.
La realitat, però, és que si malauradament necessites fer-te proves sí que tenen un límit en funció del preu o et cobren un complement. El mateix passa amb les operacions; si hi ha complicacions et cobraran un complement per dia d’ingrés i, si no pots fer front a aquest pagament, et derivaran a la Sanitat Pública. Així de clar. O sigui, que estarem pagant una atenció mèdica dues vegades.
A les Plataformes que defensem la Sanitat pública ens preocupa i molt que la ciutadania tingui la percepció que ja és tard, que no podem fer-hi res. Quan va començar la pandèmia i estàvem confinats, vam prendre consciència de la importància dels nostres sanitaris, que la tasca que duia a terme la Sanitat pública no l’havíem reconegut prou. Ara que hem hagut d’aprendre que una pandèmia mundial no és una qüestió de dies, que costarà molts mesos veure la llum, ara que veritablement veiem que el virus és greu i posa a prova tots els sistemes sanitaris del món, ara ens rendim.
Que el sistema pot millorar i molt? Sí.
Que fan falta més facultatius, infermers, investigadors i sobretot més CAP i Hospitals? Sí.
Que la gestió política no és segurament la més adient? Sí.
Però també és veritat que l’única solució és exigir i lluitar per aquest sistema que és públic, que dóna les mateixes oportunitats a tothom, independentment del nivell adquisitiu i que, per això, és igualitari i universal.
Des de la Plataforma del Baix Vallès/Marea Blanca, volem fer una crida a lluitar pel sistema. Perquè val la pena. Volem ser pacients/usuaris i no clients, volem millorar i no vendre la Sanitat Pública, volem que les autoritats prenguin nota i facin la seva feina. I, sobretot, volem dir a qui ens escolti que NO ENS RENDIREM.
El passat dissabte es va presentar públicament el SAD, un sindicat format per cuidadores dels serveis municipals de diverses poblacions de Catalunya. Cura en la higiene corporal, bany i alimentació, neteja a domicilis o acompanyaments fora de la llar, les treballadores atenen persones amb algun grau de dependència, infants i persones grans a domicilis particulars. El sindicat va donar-se a conèixer al parc de la Ciutadella, davant el bust de Pepita Teixidor, «primera dona ni reina ni obradora de miracles a tenir un monument a la ciutat», enunciava Pilar Nogués, portaveu del sindicat, que va voler donar el missatge que l’origen humil no determina l’assoliment de fites monumentals.
Les treballadores van denunciar que l’externalització dels seus serveis «ha incrementat el cost a les administracions i als usuaris, augmentant any rere any el preu de l’hora de la prestació i prestant menys serveis». Lourdes, una de les sindicalistes, explica que a l’empresa on treballa, Sacyr Social, les cuidadores cobren aproximadament 6 euros nets l’hora mentre que l’empresa n’ingressa 18 euros de l’ajuntament per cada treballadora i hora realitzada. La mateixa situació es produeix a diversos municipis de Catalunya. Les administracions consideren que no tenen capacitat per a gestionar el servei, mentre que les treballadores denuncien que aquesta situació les precaritza.
Una situació similar a la de les Kellys
Les treballadores del SAD van presentar l’acte acompanyades de les Kellys, que han donat suport a la iniciativa sindical per lluitar contra una situació que elles coneixen bé: la cessió il·legal. El SAD reclama la municipalització del servei d’atenció domiciliària. Consideren que d’aquesta manera es millorarien els salaris i els materials amb què treballen, i que es produirien menys males praxis contractuals. «Moltes de nosaltres tenim contractes de mitja jornada però acabem superant les hores que estan establertes al contracte», explica Pilar. El conveni col·lectiu estableix que no es poden fer més de 80 hores extres a l’any, mentre que la portaveu del SAD ha arribat a comptabilitzar-ne 300 algun any. «A l’últim conveni col·lectiu que ha signat CCOO, i que encara no ha fet públic, vam demanar l’eliminació de les bosses d’hores. Aquest sistema ens precaritza perquè molts cops les hores extres que comptabilitzem les treballadores són menys que les que ha comptat l’empresa», explica la treballadora de Sant Feliu de Llobregat.
Les Kellys van participar de l’acte de presentació del SAD / Oriol Daviu – Fotomovimiento
Intents frustrats de municipalització a Barcelona
Lourdes, que presta serveis d’atenció domiciliària a Barcelona, es queixa que la ciutat vol contractar una empresa externa per controlar que les empreses subcontractades per part de l’Ajuntament compleixen el plec de condicions. «S’està destinant uns diners a una empresa perquè vigili que altres subcontractades actuen correctament. Aquesta despesa seria innecessària si existís una empresa pública que ho gestionés tot», explica.
La realitat a Barcelona és complexa. Des del consistori van anunciar la municipalització del servei el maig del 2019, una qüestió que Barcelona en Comú s’havia compromès a aplicar a entre un 7% i un 10% de les 4000 treballadores que donen servei a la ciutat. No obstant, el desembre de 2019, la Junta Consultiva de Contractació Administrativa de la Generalitat va emetre un informe desfavorable a la internalització del SAD i els serveis jurídics municipals no van trobar cap escletxa per fer-la efectiva. Des del consistori expliquen també que l’altre impediment per a municipalitzar la totalitat de les treballadores és l’anomenada llei Montoro, que va restringir l’autonomia financera. El passat mes de setembre, l’oposició al Congrés va aconseguir frenar la proposta del govern central d’utilitzar el superàvit que les ciutats havien acumulat des de l’aplicació de la llei Montoro, i que en cas de Barcelona correspon a 480 milions.
Lourdes també denuncia que el conveni col·lectiu signat el juliol passat no va assolir les millores desitjades. «Amb el nou conveni anem cap enrere. Els sindicats majoritaris i la patronal van signar un increment salarial d’un 1% al primer any, un 4% al segon i un 8% al tercer, però no expliquen que les empreses també podran fer contractes de fins a quatre hores». Precisament el SAD neix amb la voluntat de tenir una veu independent dels sindicats majoritaris. Es queixen que aquests sindicats han «permès que les treballadores del sector de les cures tinguin els sous més baixos, amb jornades partides que les incapaciten per a poder trobar altres feines», explicava Pilar.
Una de les treballadores municipals que ha creat el SAD / Oriol Daviu – Fotomovimiento
Millorar el servei per tal de millorar l’atenció
Un altre dels aspectes que ha ressaltat el sindicat és que la millora de les condicions de les treballadores repercuteix en la millora de l’atenció als usuaris. «Les dones del SAD no ens hem pogut quedar impassibles i mirar cap una altra banda mentre els nostres avis i àvies estaven desatesos», enunciava a l’acte la portaveu del SAD, en relació amb l’atenció produïda durant els mesos d’abril i maig de covid-19. El tancament dels locals, a l’inici de la pandèmia, que els ajuntaments cedien a les empreses, ha obligat que les treballadores haguessin de recollir els EPI al carrer. Pilar considera que s’ha exposat a possibles contagis de Covid-19 per manca de recursos i mala gestió. «Només podíem recollir els EPI de 12 h a 13:30 h, i si durant aquest horari estaves donant algun tipus de servei, havies d’avisar a alguna amiga que te l’agafés i anar-lo a recollir pel teu propi compte». La portaveu del sindicat també critica que l’empresa per la qual treballa, Accent social, propietat de Florentino Pérez, hagi retallat les hores dels desplaçaments i les resti de l’atenció als usuaris. «Si jo abans tenia una hora per atendre un pacient ara tinc 45 minuts, perquè 15 minuts els he de fer servir per al trasllat».
Primeres accions
El sindicat ha iniciat les primeres mobilitzacions a Sant Feliu de Llobregat. A través dels seus comptes han organitzat una concentració per aquest dimecres a les 19 h de tarda reclamant una millora dels materials per protegir-se de la segona onada de contagis. La portaveu del sindicat explica que ara els donen EPI de vinil que es trenquen amb major facilitat, i també que no es respecta el repartiment de mascaretes FPP2. «A les treballadores d’alt risc els hi pertoca una FPP2 cada cinc domicilis, però només n’han donat una, i l’han donada perquè la vam reclamar a riscos laborals», expliquen des del sindicat.
El SAD també està donant suport a algunes treballadores del Baix Llobregat que han denunciat l’impagament de tres mesos per part de l’empresa SENFO, que va entrar en concurs de creditors el 2019. Isabel, una de les afectades, explica que van deixar de cobrar al maig i no va ser fins a mitjans de juliol que la cooperativa SUARA es va fer càrrec dels seus contractes. Durant aquest període van continuar l’atenció domiciliària perquè com explica l’afectada «estem donant un servei essencial, i si no ho fem nosaltres, no ho faria ningú. No estem parlant d’un producte al qual se li pot aturar la producció, sinó de persones amb dependència o infants que no tenen familiars ni persones properes que se’n puguin fer càrrec». Fathia, una de les afectades per aquesta situació, explica que han hagut de pagar els serveis jurídics de la seva butxaca fins ara, i que tot indica que qui acabarà pagant aquests mesos d’impagament serà el Fons de garantia salarial.
La Pepa Bertran és metgessa de família, viu a Corbera de Llobregat i treballa a l’Àrea Bàsica de Salut (ABS) del Baix Llobregat Nord, que inclou els municipis d’Olesa de Montserrat, Abrera, Collbató i Esparreguera. Fa atenció domiciliària i a residències, i va ser en una visita a una dona gran amb demència que feia diàlisi a Esparreguera a principis de març quan suposadament es va contagiar de coronavirus. Llavors encara es considerava una epidèmia, arribaven notícies d’Itàlia i de la Xina, i la doctora no duia protecció perquè no sabia que la senyora, que semblava estar bé, tenia la Covid, de la qual, finalment, va morir.
“Al cap d’unes 48 hores vaig començar a tossir molt. Era cap de setmana. Dilluns vaig trucar a la feina perquè tenia molta tos, tenia tota la pinta de Covid, però com que llavors a la primària no hi havia PCR, em van enviar a casa a fer teletreball. Dissabte vaig ingressar al Clínic amb pneumònia bilateral greu. No vaig anar a l’UCI, vaig demanar aguantar al màxim, que no contemplessin aquesta opció encara. Vaig necessitar oxigen, amb una mascareta que et permet respirar pels teus propis pulmons. En canvi, si t’intuben, un tub t’insufla l’oxigen i et fa moure els pulmons”, explica la metgessa.
La Pepa va passar 10 dies al Clínic, a vegades sola en una habitació i a vegades amb alguna altra persona, i 8 dies a l’Hotel Plaza de la plaça Espanya de Barcelona. “No cabia gent als hospitals, molts vam haver de marxar amb l’oxigen. Els símptomes que tenia encara els tinc. Estic millor, perquè les analítiques de sang surten millor, però la Covid em va afectar els ronyons, la pell, el fetge…. Encara avui m’ofego, estic baixa d’oxigen i tinc un cansament que no em deixa moure. És com si el meu cos no fos meu”.
La doctora va contagiar la seva parella, que va patir pneumònia bilateral i que ja està recuperada. Els seus fills estan independitzats i no viuen amb ella, però el patiment de portar la malaltia a casa no desapareix. “Hi ha por a contagiar els altres, i una vegada els contagies el sentiment que tens és… També hi ha el patiment dels meus fills cap a mi, perquè és una malaltia nova. Vaig tenir un dia molt crític en què no podia respirar, i tenia tots els paràmetres de les analítiques fora de control”.
Sanitaris amb Covid-19 persistent
La Pepa Bertran forma part d’un grup de recent creació que es diu ‘Sanitaris amb Covid19 persistent’ i que està format per unes 30 persones entre metges, infermers, auxiliars i treballadors socials, que continuen amb símptomes múltiples mesos després de patir la malaltia. “Demanem que se’ns compti. Volem saber quants sanitaris ens vam contagiar i quin és el nostre estat de salut. Hi ha que estan molt afectats, per mals de cap, o perquè se’ls adormen els braços, o que no han recuperat el gust o l’olfacte. Com és una malaltia nova, no sabem què passarà. Seria bo que ho fes el Col·legi de Metges i, després, que cada societat científica comptés els seus. Hauria d’haver-hi categories per especialitats perquè estem contagiats de moltes especialitats. Quasi tots ens vam contagiar al principi. Les primeres setmanes de març van ser fatídiques”. Declarar la Covid com a malaltia professional és un primer gran pas. La metgessa explica que tenen suport, entre d’altres, del Col·legi de Metges, de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFIC) i del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM).
La doctora Bertran va tornar a la feina el 25 de setembre després de més de sis mesos de baixa, assignada a l’ambulatori de Martorell, però de moment fa tasques de despatx i documentació. “No m’imagino la meva vida professional sense visitar pacients”, lamenta, als seus 61 anys, després de ser metgessa des dels 23. Encara s’ofega, li baixa l’oxigen i té dolor muscular. Té anticossos que la protegeixen del contagi però, com ella remarca, “no sabem quant duraran ni la qualitat d’aquests anticossos”.
“Els metges que estem malalts de Covid persistent i que ens estem organitzant per defensar nos com a col·lectiu professional davant la nostra empresa i l’administració, tenim un doble patiment: a nivell personal, cap a nosaltres i les nostres famílies, i a nivell professional. Jo ara no puc treballar de metge? I què m’ofereixen? Hi ha persones amb 30 anys que estan com jo. Som els que tenim cura dels pacients; si ningú té cura de nosaltres, nosaltres no podem cuidar els pacients”. La Pepa ho té molt clar: “Jo no vull estar en una habitació fent receptes. Amb la meva experiència puc ajudar altres àrees de la medecina, i així ho he demanat a la meva empresa. Volem que el nostre futur professional no sigui estar tancat a fer receptes, sinó que s’aprofiti la nostra experiència en altres camps”. Com a exemple, destaca que poden col·laborar en la recollida de dades de simptomatologia o ajudar a crear protocols per a pacients lleus amb Covid quan tornen a casa i fer-los un bon seguiment.
La doctora Rosa Maria Alcolea treballa des de fa més de 20 anys al CAP Besòs, on els passats 17 i 19 d’agost es van fer 1.541 PCR, amb un resultat de 34 casos positius. «La població aquí funciona pel boca a boca i és molt col·laboradora. El primer dia es va calcular que es farien uns 400 PCR i es van arribar a fer 569. La setmana anterior vam detectar una pujada important de persones que necessitaven fer-se una PCR, per contagi o per sospites. Com que hi ha molts pisos petits i viuen famílies juntes, venien a realitzar-se la prova famílies senceres, i també grups d’amics».
«Aquí hi ha un problema socioeconòmic important i el poder adquisitiu és més aviat baix. La gent de barri vol treballar, però té sous molt baixos. Els pisos solen ser d’entre 50 i 60 metres quadrats, en els quals poden viure dues famílies; per exemple, dues parelles amb els seus fills, o els pares amb els fills i els néts, perquè molts d’ells potser han perdut la feina i s’han vist obligats a tornar a la casa dels pares. També hi ha famílies de gent jove, migrant, que comparteixen el pis entre diversos per poder pagar-lo i arribar a final de mes», exposa Alcolea.
Per superar les dificultats de l’idioma, el CAP Besòs compta amb dos mediadors culturals que coneixen el sistema sanitari i la llengua de país d’origen de l’usuari
Amb aquestes característiques, fer la quarantena en una habitació en cas de tenir Covid o d’haver estat en contacte amb un positiu, és gairebé missió impossible. «L’aïllament a casa és molt difícil perquè hi ha diverses persones convivint. Tu et pots posar mascareta i guants, però si la casa és petita, és molt complicat fer l’aïllament correctament, encara que s’intenta. S’han fet veritables esforços per deixar el malalt en una habitació, mentre tots els altres es reparteixen la resta de la casa». En moltes ocasions se’ls ofereix passar les dues setmanes de quarantena a un Hotel Salut proper, al Condal Mar «Ho han acceptat i estan molt agraïts que els hi hàgim pogut enviar. Allà se’ls atén com si estiguessin al barri i se’ls fa seguiment».
Per superar les dificultats de l’idioma, el CAP Besòs compta amb dos mediadors culturals que coneixen el sistema sanitari i la llengua de país d’origen de l’usuari. «Han ajudat moltíssim i han fet un treball excel·lent», apunta Alcolea. «Moltes vegades, el pacient no entenia què passava ni per què insistíem en que havia de quedar-se a casa. O no entenia les instruccions que li donàvem. Tu li dius ‘mira’t la temperatura’, però hi ha gent que no està acostumada a mirar si té febre. Ens hem trobat amb gent asimptomàtica, que es trobava bé, i els costava molt entendre que havia de fer un confinament. Es preguntaven ‘per què no puc sortir, per què no puc anar a treballar?’, Si és que treballaven».
Notes que el teu pacient t’intenta cuidar, amb tots els mitjans que té, inclús van arribar a fer-nos màscares, de tela, al març. Ens deien ‘Però la teva família està bé? Cuideu-vos molt, que us necessitem’
A això s’afegeix la por d’algunes persones a quedar-se sense feina, sobretot quan perceben pocs ingressos. «Hi ha molta por a perdre la feina si agafen la baixa. Pensen: ‘Tinc un contracte amb un sou baix, i si el perdo? Què serà de la meva família?’ Això preocupa moltíssim en zones com aquesta». Més enllà que entenguin que han de finalitzar l’aïllament de 14 dies, si es troben bé, si la PCR és negativa, si ja no estan en contacte amb cap positiu i si necessiten amb urgència els diners, la situació és complicada. Moltes persones treballen en la restauració, sobretot en cuina, i en el sector de la construcció. També hi ha un col·lectiu important de treballadores de geriàtrics als quals se’ls està fent especial vigilància a causa del contacte directe amb la gent gran.
Els metges de capçalera, i tot l’equip ambulatori, es converteixen en un referent per a la població. «En barris com aquest, l’atenció primària és molt important. A nosaltres, el que ens sabia molt greu era que trucàvem a casa dels nostres pacients per saber com estaven i, tot i trobar-se malament, alguns no havien acudit a el centre. Et deien: ‘És que no vull molestar, que teniu molta feina’. En certa manera, en barris com aquest, notes que el teu pacient t’intenta cuidar, amb tots els mitjans que té, inclús van arribar a fer-nos màscares, de tela, al març. Ens deien ‘Però la teva família està bé? Cuideu-vos molt, que us necessitem’. Totes aquestes coses, sabent com de dur ha estat, són d’agrair. No només ha estat dur per a metges i infermeria, també per a administratius, treballadors socials… Tots han tret temps per donar una resposta comunitària, encara que voldríem que fos millor i esperàvem comptar amb més mitjans. Estem sobrecarregats i tenim molta feina, però estem al costat del pacient «.
La Doctora Rosa María Alcolea | Pol Rius
La pandèmia agreuja la pobresa
El doctor Daniel Roca treballa al CAP Drassanes i al Centre d’Atenció Sociosanitària (CAS) Baluard, que atén persones amb problemes de drogodependències al barceloní barri del Raval. Per a Roca, «la pandèmia el que ha fet ha estat accentuar les diferències. Qui té mitjans i recursos pot adaptar-se i tirar endavant, i qui no, segueix estant com abans». Potser per això, la població amb addiccions de droga i alcohol, igual que les persones sense llar, tenen una baixa incidència de coronavirus: «Han estat força preservades de la Covid perquè en certa manera ja estaven en aïllament, la gent no se’ls acosta. Crec que és un col·lectiu bastant aïllat del món». En cas que un drogodependent doni positiu per Covid, se l’envia a un equipament específic de la Fundació Pere Tarrés.
En els seus 12 anys com a metge al Raval, Roca ha vist com famílies de 15 membres vivien en una sola casa en què hi havia dues habitacions, sobretot quan vénen d’altres països i estan un temps amb els familiars que han arribat prèviament. «No és infreqüent», assegura el doctor. Recentment, va presenciar com 12 treballadors que recollien fruita compartien un mateix habitatge. Se’ls anava a buscar en furgoneta per portar-los al camp i, després d’acabar la jornada, se’ls portava de tornada a el pis. Quatre d’ells van donar positiu en les PCR, i alguns compatriotes es van negar a fer-se la prova en veure que els seus companys havien perdut la feina. La situació precària de treballadors com aquests és anterior a la pandèmia: «Moltes vegades, en el moment en què se signa el contracte, de forma encoberta, ja se signa la liquidació, ja tenen els papers preparats. Ho he viscut prèviament, igual que he vist contractes de quatre hores diàries quan se’n feien quinze».
La població amb addiccions, igual que les persones sense llar, tenen una baixa incidència de coronavirus: «En certa manera ja estaven en aïllament, la gent no se’ls acosta»
Roca sosté que «la pobresa i la precarietat no permeten fer les coses bé des del punt de vista sanitari. Els Hotels Salut només donen resposta a aquesta precarietat. Se’ls confina per no expandir la pandèmia, se’ls dóna tres àpats a el dia i s’evita la propagació de virus. Però no se soluciona el problema perquè segueix havent-hi molts pisos petits en els quals viu molta gent que necessita menjar. Sense pandèmia, ja teníem problemes, per exemple, amb persones diabètiques perquè fessin la dieta correcta. Amb la pandèmia, estem demanant un nivell d’exigència que no poden complir perquè abans ja no podien complir-lo».
En aquestes circumstàncies, els dos mediadors culturals de al CAP Drassanes no donen abast. «Hi ha gent que sap que està passant una cosa molt grossa però que no acaba d’entendre-ho. Els ho intentes explicar i, normalment, ho comprenen, els dius que hi ha un període d’incubació i que necessitem un temps en el qual s’aïllin per seguretat, però n’hi ha que no volen fer-se la prova, o que et diuen que ja l’han fet i no és així».
L’ambulatori rep cada dia centenars de trucades telefòniques relacionades amb la pandèmia, a més d’altres centenars que tenen a veure amb l’atenció primària habitual. A aquesta saturació s’hi suma un altre inconvenient quotidià: que no totes les persones estan censades al Raval, i no totes tenen targeta sanitària, amb el conseqüent esforç de temps i dedicació sanitària i burocràtica per atendre-les per via d’urgència o derivar-les a serveis socials. «L’organització administrativa és d’una manera, però la realitat és una altra. Intentem posar tanques a camp, però el camp és lliure», precisa Roca.
Estic acompanyant la família d’un nen de pocs anys amb patologies respiratòries, que s’està plantejant una escolarització a casa durant la pandèmia, per evitar el risc de contagi. Des de l’escola, seguint les indicacions del Departament d’Educació, els han demanat presentar un certificat mèdic que els permeti faltar a classe de forma justificada i que els autoritzi a gaudir d’un acompanyament per part de l’escola.
En anar al CAP que els correspon, a la porta de Pediatria, s’indica: NO ES FAN CERTIFICATS PER A L’ESCOLA. Carreró sense sortida per a la família. Em pregunten si els prendran el fill, no saben com prendre’s les declaracions alarmants, que han anat sentint sobre l’assistència inexcusable a l’escola. El President ha dit que es prendran totes les mesures contra les famílies que no portin els nens i nenes a l’escola. La fiscalia espanyola ha amenaçat les famílies amb accions penals… No m’estranya que s’inquietin.
Algunes famílies tenen por, perquè el retorn a l’escola enmig d’una pandèmia vírica, és una situació nova, desconeguda i incerta. La resposta de l’Estat, des de tots els estaments i administracions, ha estat i és, descoordinada, desproporcionada, inadequada,i sobretot autoritària. Minvar la por i la incertesa, no es fa a cop d’amenaça, es fa amb mesures, informació, missatges tranquilitzadors, i acompanyament.
Em pregunten si els prendran el fill, no saben com prendre’s les declaracions alarmants, que han anat sentint sobre l’assistència inexcusable a l’escola
Segur que hi ha famílies hiperventilades pel pànic al virus de la Covid, però sospito que justament aquestes no portaran la seva canalla a l’escola, per més que els amenacin amb greus penes. D’altres, poques, simplement reflexionen sobre el futur d’un curs incert, en que no se sap si hi haurà una continuïtat o no, i consideren la possibilitat d’organitzar-se per tenir la canalla a casa, com porten fent des del mes de març. I finalment estan aquelles famílies que tenen fills o filles amb afeccions de salut que poden, en cas de contagi de la Covid, complicar-se greument. Aquestes estan fent malabarismes, per atendre la salut de la seva canalla i respondre a la burocràcia que se’ls ha imposat.
Ens hem cansat de sentir que les famílies deleguen a les escoles la responsabilitat sobre la criança dels seus fills i filles, però quan les famílies assumeixen la seva responsabilitat, la resposta que se’ls dóna és la desautorització i la infantilització. Simplement s’espera que segueixin ordres, com a l’antiga escola.
L’Estat ha de vetllar pel dret a l’educació dels nostres infants i joves, però a mi la imatge que m’està transmetent la manera en que s’està gestionant tot plegat és que allò que és important ara és que els pares i mares puguin anar a treballar, sigui quin sigui el cost que això suposi. M’equivoco?
L’organització d’acció sanitària-humanitària Metges Sense Fronteres (MSF) ha elaborat un informe “que posa de manifest greus problemes al model de gestió de residències i en la coordinació entre les diferents administracions”. “La situació viscuda a les residències de gent gran durant l’epidèmia de la Covid-19 a Espanya mai hauria de tornar a ocórrer. Les lliçons apreses i les vides perdudes haurien de provocar un canvi profund”, comença el text.
Gairebé el 70% de les morts registrades a l’Estat per coronavirus són d’usuaris de residències, dada que segons MSF reflecteix “un abandó a les residències de les persones més vulnerables a la Covid-19 i la desprotecció del personal que els cuidava”. A Catalunya el 49% de les morts per Covid-19 s’han donat a aquests equipaments.
A Catalunya s’han registrat 6387 decessos a residències de gent gran, el que suposa que hagi mort gairebé el 10% dels seus usuaris
“La combinació de dèficit va fer inviable respondre a l’epidèmia. No disposar de recursos sanitaris i assistencials va tenir un impacte directe a la salut dels residents”, denuncia Ximena Di Lollo, responsable de la resposta de MSF a les residències. A banda, i com va reconèixer Garcia al Diari de la Sanitat, va ser comú el protocol de no rebre pacients de residències infectats de Covid-19 als hospitals. “Trucaves a l’hospital i et deien: ‘Ho sento, avui només podem admetre una persona de residències, escullin vostès”, relata Luisa, treballadora social d’una residència auxiliada per MSF. “Van prioritzar la resposta assistencial als hospitals, deixant enrere les persones grans a les residències, malgrat ser el col·lectiu més vulnerable i amb més mortalitat”, recorda Di Lollo.
L’informe és el colofó dels dos mesos i mig en què l’organització ha prestat el seu coneixement i gestió a les residències de l’Estat espanyol. En total, Metges Sense Fronteres ha donat suport a 486 residències. Catalunya, amb 200, encapçala la classificació, seguida de Castella i Lleó amb 114 i de la Comunitat de Madrid amb 79.
La llista negra
Metges Sense Fronteres fa un llistat dels problemes amb què es va trobar quan les seves unitats van començar a donar suport a les residències de gent gran de l’Estat. En destaquen la “manca d’anticipació i de plans de contingència agreujada per la descoordinació i multiplicitat d’interlocutors”. Això, junt amb un “reduït marge de maniobra per implementar les mesures d’aïllament, quarantena i distància a causa de la inadequació de les infraestructures i espais i l’alta ocupació”, va deixar moltes residències a tocar del col·lapse.
“No tinc temps per veure el bombardeig de correus que arriba a l’ordinador. Tinc molt de personal de baixa, els familiars truquen constantment i he d’elaborar dos o tres informes diaris amb la mateixa informació per a diferents administracions”, assegurava Alba, directora d’una residència castellana-lleonesa on MSF va col·laborar. “Em trobo amb recomanacions i protocols que es contradiuen. És una confusió total i mentrestant els residents emmalalteixen i algú els ha d’atendre”, afegeix la gestora del centre.
Precisament per les baixes de personal, MSF també destaca “falta d’organització, direcció i recursos humans” per controlar el contagi, amb un “personal restant que va haver d’assumir tasques gairebé mèdiques que no eren pròpies de la seva funció”.
La falta de tests diagnòstics, la denegació de derivacions a centres hospitalaris amb un “aïllament en detriment de la salut i les cures dignes”, així com la falta de protocols per a l’etapa final de la vida i la “carència d’atenció psicosocial a residents, personals i familiars” completen la llista de denúncies que fa Metges Sense Fronteres.
En conjunt, MSF constata que “donat el perfil de les persones que viuen a residències, mantenir-los en espais tancats i sense l’atenció mèdica i psicològica adequada va multiplicar els contagis, accelerar la mortalitat i va produir situacions indignes i humanes”. L’organització insisteix que “no es van prioritzar les derivacions hospitalàries” i que les residències, “llocs per a la convivència i les cures i no per al tractament medicalitzat, van haver de donar unes cures per a les quals no estaven preparades”.
Metges Sense Fronteres també remarca que, a bada de què els equipaments de protecció individuals van arribar tard i van ser insuficients durant setmanes, existia “falta de formació en la utilització” per part d’un “personal gens habituat a l’ús d’aquests elements”. A banda, assegura Ximena Di Lollo, “els EPI no sempre estaven adaptats a les necessitats de les residències”.
Laura, auxiliar d’infermeria d’una residència privada a què MSF va prestar suport, reconeixia: “A les residències hi ha molta gent que no sap utilitzar materials de protecció com guants o mascareta. Les cuidadores, el personal de manteniment i neteja o el de cuina estan molt despistats i al final és un caos. Uns van sobreprotegits, sense diferenciar la zona en què es troben, portant la contaminació d’un lloc a un altre”.
La gent gran, al centre de la resposta
El col·lectiu sanitari-humanitari dedica unes pàgines del seu informe a presentar unes recomanacions que dirigeix a “l’administració central, les autonòmiques, provincials i municipals” en tant que “responsables de traslladar, desenvolupar i dotar de recursos la política de prevenció i resposta a la Covid-19 per a les residències de gent gran”.
Consideren que “les persones grans han d’estar al centre de la resposta a la Covid-19 per garantir-ne el dret a rebre un tractament específic, urgent i digne, incloent-hi les derivacions hospitalàries”.
El Parlament ha aprovat una resolució que insta a augmentar la ràtio de gericultores a les residències catalanes
Per això, MSF recomana als governs l’elaboració de plans de contingència adaptables a les residències, l’establiment de “polítiques i mecanismes per a la detecció, vigilància i control efectiu en entorns com les residències”, assegurar que es poden sectoritzar -és a dir, que no es massifiquin-, disposar de “mecanismes per cuidar la salut mental i emocional de residents, personal i familiars” i “acompanyar-ho de recopilació, sistematització, publicació i anàlisi de dades per millorar la presa de decisions.
Referent a l’aïllament social, un dels punts més durs que relata l’informe, MSF exigeix que “es permetin les visites de familiars i els acomiadaments en els moments finals, sempre amb les mesures de protecció adequades”. Tot plegat perquè “no hagin de passar moments tan durs lluny dels seus” i evitar situacions com les que relata Carme, directora d’una petita residència familiar: “Una pacient va deixar de menjar i de moure’s; es passava les hores mirant per la finestra. Altres es queixaven i miraven de sortir de les habitacions. Ha estat molt dolorós haver-los de mantenir tancats”.
Una comissió al Parlament ho investiga
Lògicament, no totes les residències de l’Estat ni de Catalunya han viscut les problemàtiques que reporta MSF. Amb tot, és on l’organització ha hagut de fer més suports. No en va, ja s’han registrat més de 6.389 decessos a centres residencials catalans, el que suposa que hagin mort gairebé el 10% dels seus usuaris.
En els darrers set dies s’han confirmat per PCR 145 infeccions a residències catalanes: 119 a la demarcació de Barcelona, 11 a Tarragona i a Lleida i 4 a Girona. La xifra de les tres darreres setmanes ascendeix a 499 a tot el país. Actualment hi ha 50 pacients ingressats, un dels quals és a l’UCI.
És per això que el legislatiu català va crear el 7 de juliol una comissió d’investigació a proposta dels grups parlamentaris de C’s, PSC-Units, CatECP, CUP i PPC i amb el vistiplau de tots els partits que conformen el Parlament. El motiu de la comissió és “analitzar i investigar les formes de gestió de les residències durant la crisi presentant especial atenció a les més i menys exitoses des del punt de vista de protegir la vida i mantenir la vida digna”.
Tot seguit es va celebrar un debat plenari en què l’oposició va insistir en les errades que Metges Sense Fronteres detalla al seu estudi i l’executiu, per la seva banda, va parlar d’un “operador públic” com a forma de gestió de les residències de gent gran catalanes.
Fruit d’aquest debat, el Parlament va aprovar 58 resolucions relatives a la gestió de les residències durant la pandèmia i sobre el seu futur més pròxim. Es van validar les propostes de la CUP d’establir el salari brut de les plantilles de residències als 1200€ mensuals en 14 pagues, l’increment de ràtios de gericultores a una per cada quatre residents o l’increment del nombre d’inspectors i inspectores per garantir dues visites anuals a tots els centres.
El ple també va donar suport a “impulsar una mesa tècnica per analitzar el model actual d’atenció residencial”, a proposta de Ciutadans. Els grups que conformen l’executiu, JxC i ERC, van proposar i aprovar la creació d’una “agència que, com a operador públic, integri el vessant social i sanitari per tal de garantir una millor resposta pública a les persones” amb l’objectiu d’esdevenir “l’instrument que ens permeti planificar conjuntament en l’àmbit residencial amb una única mirada”.
Els pares de la Caty Serrano, Vicente i Carmen, tots dos de 89 anys, compartien habitació a la residència Bertran i Oriola, al barri de la Barceloneta. Ell va morir el 6 d’abril, en plena pandèmia, i ella, a la pèrdua del marit, va sumar no poder acomiadar-se d’ell, no assistir a cap cerimònia, no veure els seus fills, empitjorar de la demència i donar positiu en Covid.
“La meva experiència ha estat nefasta”, narra Caty. “Una setmana abans que morís el meu pare, el metge em va dir que tenia una infecció d’orina. Em va xocar, perquè mai li havia passat. Ja tenia unes dècimes de febre. Al cap d’uns dies, em van dir que semblava que tingués pneumònia i que li donarien antibiòtics. Jo vaig demanar que el traslladessin a l’hospital, però em van dir que ho tenien prohibit. Em vaig oferir a portar-lo jo, però tampoc podia ser. En aquell moment, no es feien les proves de PCR, però al metge li semblava que era coronavirus. Va ser terrible. Les residències no estaven medicalitzades, no tenien res, no es podia posar una via amb sèrum. Al cap de pocs dies, el meu pare va morir. Potser no el tenen comptabilitzat com a mort per coronavirus, però la majoria o tots els que hi van morir poc abans dels PCR van morir per Covid”.
Caty va veure Vicente per última vegada el 13 de març, abans que prohibissin les visites de familiars. “No el vaig poder veure en els seus últims moments, no em van deixar entrar perquè deien que no podien desaprofitar un EPI (Equip de Protecció Individual). No hi va haver cap cerimònia. Res. El vam enterrar, però jo no hi era presencialment. No hem pogut complir la seva última voluntat, perquè el meu pare volia ser incinerat, però la funerària va dir que portava un marcapassos i en aquell moment no li podien treure i, per tant, no se’l podia incinerar. Està enterrat a Montjuïc, però si és ell o una altra persona, jo no ho sé. El meu pare va morir el dia 6, que és quan m’ho van comunicar, però els de la funerària no se’l van emportar de la residència fins al 8 i ara consta en el document de defunció que va morir el 8. A vegades és com que no m’ho crec”.
No vaig poder veure el meu pare en els seus últims moments: no em van deixar entrar perquè deien que no podien desaprofitar un EPI
Pocs dies després, la mare de la Caty va patir una caiguda i li van posar punts al front i a la barbeta. “La meva mare ho va passar fatal. Els vaig demanar que per favor m’ensenyessin la meva mare, que la volia veure, per trucada de vídeo, però la comunicació amb l’empresa en aquell moment era totalment inexistent. Les famílies vam passar unes angoixes impressionants. Ho hem viscut amb moltíssima preocupació, indignació i impotència”. Quan va aconseguir contactar amb la Carmen, la va veure moradenca, amb dificultat per mantenir una conversa i molt pitjor de la demència.
A finals de juny es va reobrir el centre i la Caty va acudir diàriament a veure la Carmen, fins que a mitjans de juliol van tornar a tancar els seus familiars i ara només es poden comunicar mitjançant el telèfon. Carmen no entén què està passant. Quan veu la Caty a la pantalla del mòbil, creu que sortiran a passejar, i vol anar-se’n. “Va, anem al carrer”, li diu, i després mira a una altra banda. “La meva mare necessita un tracte més proper, encara que estiguem a dos metres de distància. La resta, és enterrar-la en vida”.
A Bertran i Oriola hi havia 92 residents, dels quals el 95% es va infectar. L’empresa que gestionava el geriàtric, Eulen, va comptabilitzar 25 morts per coronavirus, mentre que els familiars sostenen que van ser més de 40. A finals d’abril, la Generalitat va intervenir el centre per presumptes irregularitats durant la pandèmia i va atorgar temporalment la gestió a les Hermanas Hospitalarias-Psicoclínica de la Mercè.
“A part de la guerra, no havia vist una cosa com aquesta”
Els residents que no tenen problemes cognitius sí que han pogut comprendre la dimensió de la malaltia i, sobretot, que els seus familiars no poden anar a visitar-los perquè hi ha un protocol. És el cas de Montserrat Barcons que, amb 92 anys i després d’haver donat dues vegades positiu per Covid, al març i a l’abril, segueix a la residència Sant Jaume de Cardona (Barcelona), que va ser el principal focus de preocupació del municipi. Part de la plantilla va emmalaltir i alguns companys van morir, però ella va ser asimptomàtica i només va tenir unes dècimes de febre: “A part de la guerra, no havia vist una cosa com aquesta, és una pandèmia molt dolenta, i hi ha gent que està molt espantada, però jo crec que no es pot viure així, amb por. He d’estar contenta mentre visqui. Hi ha una pandèmia i ho accepto. Aquí ens cuiden, ens renten la roba i ens tracten bé”.
Montserrat troba a faltar anar al seu poble, Freixinet (Lleida), però va anar a la residència fa un any i mig per voluntat pròpia, i està convençuda de la seva decisió. Ella és de camp i explica que, quan era petita, sempre hi havia algú a la casa que s’encarregava de cuidar qui estigués malalt, però la vida, diu, ha canviat, perquè ara tots treballen, o busquen treballar. Montserrat, amb dos fills i una filla, se sent molt estimada per la seva extensa família, i parla al detall de cunyades, germans, fills, nebots, nétes… que la truquen diàriament. Durant el confinament, va conèixer per videotrucada una nova besnéta i solia veure vídeos dels fills de les seves altres nétes. “Jo tinc una sort, i és que em poden parlar de qualsevol cosa, i me’n recordo. Jo no pateixo perquè recordo les coses.
Abans sempre hi havia algú a casa que s’encarregava de cuidar qui estigués malalt, però la vida ha canviat, perquè ara tots treballen, o busquen treballar
Fins i tot malalta de Covid, era ella qui calmava els seus éssers estimats: “Els deia: ‘jo estic bé, tothom m’estima’. No m’agrada preocupar, s’ha de saber estar tranquil”. Del seu dia a dia, explica que hi ha persones de la residència a les quals ja no veu perquè van morir. Una companya amb problemes de salut mental li diu que vol anar a casa seva i ella la calma amb un “ja anirem, no et preocupis, que estan tots bé”. Una altra senyora té sis fills i no en reconeix cap. A la residència, n’hi ha que juguen a el dòmino, altres que fan ganxet, però a ella li agrada passejar pel jardí, llegir, veure les “xafarderies” a la televisió i parlar per telèfon, mentre es restringeixin les entrades.
Caty Serrano | Pol Rius
“La iaia és una passada”
El diumenge anterior, van venir a visitar Montserrat tres familiars, entre ells la seva néta Elisabeth Solà, de 31 anys, que viu a Cardona. Elisabeth confirma que era l’àvia qui els donava ànims durant el confinament. “Ella sempre ha estat molt valenta. Jo li deia cada dia i em deia: ‘La iaia està molt bé’. Ella intentava passar el temps amb la tele, amb les revistes… Enèrgicament és una passada. No hem patit d’una manera tan forta com altres familiars. Va tenir tos i febre un dia, i va donar positiu dues vegades, però al no tenir símptomes, estàvem més tranquils. Sempre ens van passar vídeos des de la residència. Quan va començar a morir gent, la van traslladar a una altra planta, i ara torna a estar a la seva habitació”.
Elisabeth va estar sense veure Montserrat més de tres mesos. Ara, permeten visitar-la mitja hora a la setmana un màxim de tres persones. El retrobament, explica la néta, va ser tranquil i alegre, com és Montserrat, “però sense llàgrimes, la iaia no ha estat així mai”. “Mentalment està bé, té una memòria impressionant. Entén que ara mateix no hi pot haver contacte, però et diu que, amb les paraules, amb el que hem parlat, ja està contenta”.
Quan va saber al març que Montserrat tenia Covid, al principi es va alarmar, però amb les trucades i videotrucades, es va anar asserenant. “En els pitjors moments de la pandèmia et deia ‘si la iaia està bé, tu has d’estar bé”. No ha tingut mai por. Ella ha passat una guerra civil, ha viscut al camp, amb tres fills, els ha tirat endavant com ha pogut. El seu missatge era el de ‘no patiu per mi’”. Elisabeth valora l’enteresa de la seva àvia i sap què és estar a càrrec d’una persona dependent durant el confinament. Recentment, va haver d’ingressar en un altre centre la seva mare, de 62 anys i malalta d’Alzheimer, perquè el confinament li va fer augmentar l’ansietat, el nerviosisme i l’agressivitat.
“La meva mare es morirà i no la podrem veure”
La mare de la Pilar Canosa, Josefina de Puig, té 92 anys, pateix Alzheimer, i fa any i mig que resideix en un geriàtric. Quan va començar el deteriorament, va tenir una cuidadora a casa i els seus fills van estar fent torns perquè estigués acompanyada les 24 hores, però Josefina va empitjorar físicament. “Ja no s’aguantava de peu, tot era a pes, aixecar-la, vestir-la…”, explica la Pilar. Des del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES), els van recomanar traslladar-la a un sociosanitari i els fills (d’un total de nou) van valorar la seva entrada en una residència. Van obtenir una plaça a Eixample III, situada en un pis del carrer Muntaner, al barri de Sant Gervasi-Galvany, que compta amb menys d’una vintena d’usuaris.
Entre els germans que tenien disponibilitat, la visitaven matí i tarda, fins que va arribar l’ordre de confinament. “Va ser bastant dur. Hi va haver una persona amb Covid, una cuinera, i a partir d’aquí, van dividir els residents i van enviar la meva mare a un centre sanitari. Llavors ens van dir que tenia Covid asimptomàtic. Ella és com una nena petita, que no veu què està passant, i havia d’observar la gent amb mascareta, sense saber res més. Va estar allí prop d’un mes, fins que va donar negatiu i va tornar a la residència”.
El geriàtric no té jardí i el protocol estableix que la pot visitar mitja hora a la setmana la mateixa persona dues setmanes seguides a través d’un vidre, prèvia declaració responsable de no haver passat la Covid. “Alguns dels germans ja no la veurem viva perquè està molt deteriorada. Vam tenir una angoixa tan gran en conèixer aquestes normes. Han anat tres de les meves germanes, però ella no les reconeix a través de la mascareta, té un filet de veu i amb un vidre pel mig no hi ha comunicació”.
Les mesures de protecció són necessàries, però s’ha passat “de 0 a 400”; és «absurd»
La Pilar creu que, si bé les mesures de protecció són necessàries, s’ha passat “de 0 a 400”, i ho qualifica d’absurd. “La meva mare no entén res, ella veu mitja hora una persona disfressada a la qual no sent. Al centre ens han dit que està molt bé, que està contenta. Té molt bon caràcter, menja, somriu, no sol queixar-se, és simpàtica, bona companya, tranquil·la, agradable, i les treballadores la valoren moltíssim. Però és desesperant, es morirà i no la podrem veure”. La Pilar i els seus germans qüestionen que, si els treballadors entren i surten amb les degudes mesures de seguretat, no puguin fer-ho alguna vegada els familiars. Sosté que entre els germans no hi ha queixa de centre, perquè la veuen ben atesa, però les restriccions en les visites han fet empitjorar Josefina.
De vegades, li agradaria emportar-se-la del geriàtric, però es necessita una grua per traslladar-la, diverses persones per cuidar-la, tota una infraestructura amb la cadira de rodes i calendaritzar entre els germans que viuen a diferents indrets de Catalunya. “La societat haurà d’estar preparada per això que està passant. Crec que és molt inhumà, molt dur, és devastador emocionalment”, sentencia.
Negoci versus humanitat
María José Carcelén és portaveu de la Coordinadora 5+1, una plataforma de familiars d’usuaris de les residències de gent gran. Considera que ha primat el negoci a la humanitat i que el problema existia anys abans de la pandèmia, tal com ve denunciant aquesta entitat: “Com estaven les residències, qui tenia la capacitat de saber-ho, ho sabia de sobres, que era la Generalitat”. L’any passat van portar les seves propostes al Parlament i es van reunir amb els grups parlamentaris per sol·licitar, entre altres qüestions, que totes les residències tinguin infermera de nit, cosa que només passa en una minoria, i que millorin les ràtios de personal.
“Si la situació era insuficient, amb l’emergència sanitària, va empitjorar. Primer, no es feien tests. Segon, no hi havia EPI pels treballadors. Es van tancar les residències pels familiars, però els treballadors entraven i sortien cada dia sense equips de protecció, i si calia aixecar els residents, o canviar-los els bolquers, la distància de seguretat era zero. I no es podia fer aïllament perquè en les residències estaven absolutament totes les places ocupades. Quan tens habitacions dobles és impossible fer aïllament. Ja sabíem que seria un desastre”.
Enfront de la residència Mossèn Vidal Aunós, al barri de la Bordeta, assenyala: “Aquí es va contagiar gairebé tota la plantilla, al voltant del 90%. Aquí han mort 29 persones (de 112 places). Les 11 primeres no van trepitjar l’hospital. La gent va morir sola a les seves habitacions. Sola i abandonada. No hi havia metges, no hi havia infermeria, no se’ls portava a hospitals, no se’ls podia posar ni un sèrum. Aquestes persones van morir i van viure en condicions absolutament indignes”.
Aquí han mort 29 persones (de 112 places). Les 11 primeres no van trepitjar l’hospital. La gent va morir sola a les seves habitacions. Sola i abandonada
Ha vist com algunes persones han deixat de caminar, han perdut fins a quinze quilos o ja no reconeixen els seus familiars. Subratlla que la gent gran amb problemes mentals i un alt nivell de dependència no assimilen l’absència dels familiars: “No entenen que hi hagi gent que se’n vagi de vacances, que estigui prenent alguna cosa als bars i pugui anar a la platja, però que els seus familiars no vagin a veure’ls. Una persona de 90 anys amb demència senil no ho entendrà. Els van matar perquè els van deixar morir per no portar-los als hospitals, perquè no van anar als hospitals fins a la segona setmana d’abril, i ara els maten de pena”. I afegeix: “Les autoritats estan dient que hem d’aprendre a viure amb el coronavirus. Llavors, amb els ancians què fem? Els tanquem i tirem la clau a la mar?”.
La portaveu de la plataforma remarca que els avis “han viscut durant mesos en un geriàtric, un centre sanitari o un hospital, sense visites, en solitud i amb una angoixa terrible, mentre que ara se’ls dóna un tracte de mobles i els estan causant un dany irreparable”. Sosté que la presència dels familiars en alguns centres és incòmoda perquè donen més feina per haver de desinfectar i gastar més EPI, però, sobretot, perquè exerceixen un control sobre menjars, higiene i funcionament de centre. Posa com a exemple la residència Mossèn Vidal Aunós, també intervinguda per la Generalitat, que va retirar la gestió a Eulen per irregularitats i se la va donar a la Fundació Vella Terra.
Per Carcelén, si el Govern català té la titularitat, però una empresa privada realitza la gestió, corre el risc de convertir-se en un negoci, cosa que els familiars viuen amb “moltíssima indignació”. La manca de manteniment dels centres és, segons la Coordinadora 5+1, una altra deixadesa institucional, i enumera el mal funcionament de l’aire condicionat, problemes en el sistema elèctric, parets sense pintar, esquerdes, persianes trencades i rentadores espatllades.
Mª José Cardelén | Pol Rius
“S’han venut les residències al millor postor”
Les entitats del sector repeteixen que fa anys que alertaven de les mancances de les residències, com a falta de personal i mitjans, i que amb el coronavirus s’ha fet visible el que venien denunciant, per exemple, des de la Coordinadora Estatal de Plataformes de Dependència, que reuneix familiars, afectats i cuidadors. La seva presidenta, Aurelia Jerez, assenyala que “durant anys s’han venut les residències al millor postor, s’han signat contractes mirant gairebé exclusivament l’oferta més barata, i això s’ha vist agreujat amb l’arribada de la pandèmia”.
Segons la seva opinió, la solució passa per posar més personal i, sobre el coronavirus, afegeix: “A la gent gran l’ha abandonada en els últims dies de la seva vida. Han mort sols, i això no és humà. Les restriccions de visites familiars i el fet de no deixar-los sortir als jardins, no dic que sigui maltractament per part dels treballadors, però el protocol que estan duent a terme és inhumà. De què serveix restringir les visites a mitja hora a la setmana si els treballadors entren i surten diàriament? Et pots fer un PCR i contagiar-te mitja hora després”.
Temor a represàlies per parlar amb la premsa
Altres parents accedeixen a donar el seu testimoni a condició de no posar el seu nom en el text, ni el del familiar que resideix al geriàtric, ni el de centre. Volen millorar l’assistència de les residències, però temen que parlar amb la premsa els perjudiqui. És el cas de tres dones, una de l’Hospitalet de Llobregat, i dues de la comarca barcelonina del Baix Llobregat, que tenen a les seves mares en geriàtrics.
En el primer cas, la mare pateix demència i Alzheimer des de fa quatre anys i era inviable tenir-la a casa per la falta d’infraestructura a la llar i per la necessitat d’haver de contractar una persona de dia i una altra de nit. Abans de la Covid, treia la seva mare a passejar cada dia perquè a les instal·lacions no hi ha àrea a l’aire lliure, però des del 13 de març es va prohibir l’entrada als familiars. Amb informació a comptagotes i més per la bona voluntat d’alguna auxiliar que de la direcció, va saber que el coronavirus havia arribat a la residència i que “estaven caient com a mosques”. Com durant l’estat d’alarma aquesta filla havia d’estar confinada a casa i tenia la possibilitat de dur-hi la seva mare, així ho va fer. “Després de treure-la de la residència, ja al carrer, a corre-cuita, em van fer signar un consentiment, que em feia responsable que la meva mare no tenia Covid i que havia de fer la quarantena de 15 dies amb ella per precaució. A la residència no van fer les proves PCR, la doctora va fer una revisió i va dir que no tenia Covid”.
Pocs dies després, el centre va informar que hi havia diversos infectats i un mort. La seva mare va començar a tenir febre i, després de trucar el CAP, li van prescriure parecetamol cada vuit hores, ja que només ingressaven pacients greus. Una nit, va caure del llit i va ser necessari traslladar-la en ambulància a l’hospital, on li van realitzar el PCR i va donar positiu. Es va recuperar en un sociosanitari i va tornar al geriàtric de l’Hospitalet a una habitació compartida, però una setmana després la companya d’habitació va morir per Covid, i així fins a una quinzena de residents.
L’Hospitalet és un dels focus més actius de Covid, fet que va fer restringir les visites al geriàtric abans que en altres zones. Les videotrucades que rep de la seva mare són escasses i, en elles, no parla. “Amb l’Alzheimer, no manté la vista fixa en tu, perquè desvia l’atenció. Per telèfon, riu i et reconeix la veu. Entre que no surt i no et veu, està perdent el contacte amb la realitat, i la discapacitat segueix avançant. Ha perdut més de deu quilos, i en les últimes fotos que m’han enviat, no portava la seva roba. El meu temor és que no ens permeten entrar els familiars, però amb la rotació de personal es poden contagiar. Vull fer un trasllat de residència, però la llista d’espera és de diversos anys. Abans de la Covid, la meva mare estava mig bé i mig entenia, hi havia moments en què em reconeixia. Ara està viva, la tenen sobrevivint però, de quina manera? No ho sé. El tracte que reben és indigne”.
“He vist gent morir-se de pena”
En el segon cas, la mare va haver d’ingressar en una residència fa tres anys i mig arran d’un ictus que li va deixar la meitat de el cos paralitzat, si bé cognitivament es defensava força bé. A principis de març, tenint en compte les notícies letals que arribaven de geriàtrics de Madrid, va preguntar a la directora de centre del Baix Llobregat quines mesures havien previst. “Va posar cara de sorpresa, no havia previst res. Estaven ella i dues encarregades, i em miraven com dient que no hi havien caigut. Parlaven que calia rentar-se les mans, rentar-se les mans i rentar-se les mans. No hi havia ni gel”.
Quan al cap de pocs dies van tancar la residència, li va costar acceptar-ho, però inicialment havien de ser dues setmanes en què es podien moure lliurement per la residència i rebre trucades de vídeo. “Els parts que ens anaven donant des de la residència deien que tot anava bé, que controlaven la situació, però en parlar amb la meva mare, repetia molt el que explicava, no semblava ella. Un dia, a les 11 i escaig del matí encara no havia esmorzat. Em vaig alarmar molt perquè ha de prendre unes pastilles i seguir uns horaris”.
Per tot això, quan a la residència van donar permís per portar-se els residents a casa, va anar a buscar la seva mare. “El confinament a la residència el va viure de forma molt traumàtica. Estava en una habitació amb dues dones més. Segons explica, estaven tancades i només venien a entregar-los el menjar, tancaven la porta, i marxaven. Va estar així dues setmanes, fins que la vam treure d’allà. A nivell mental estava fatal, com en bucle, com si hagués viscut una història de terror, i tenia la cara desencaixada”.
En preguntar quines mesures havien previst a la residència, «van posar cara de sorpresa, no havien previst res. Parlaven que calia rentar-se les mans. No hi havia ni gel”
Lamenta que s’hagi deixat de banda la part emocional i que al centre no hi hagi ni una revista, ni un diari, ni fulles per pintar, ni activitats, ni res per distreure’s. La seva mare era una persona alegre, però porta tres anys en aquesta residència i no s’ha adaptat. “S’ha anat amargant. L’ictus li ha truncat la vida. Era una dona independent, vídua, però feliç amb les seves coses. El mal geni se li ha accentuat. Va haver d’abandonar casa seva i es veu obligada a viure en un lloc on no hi vol ser. Si normalment no tenen oci, durant el confinament s’han passat hores i hores a les habitacions”.
Entre les seves queixes, indica que quan els familiars van preguntar per l’aprimament general dels seus parents, des de direcció van respondre, a través de missatge grupal de WhatsApp: “Estan una mica més primets, sí, és veritat, per no mobilitzar-se, hi ha menys ingesta, en no cremar calories, es té menys gana i es menja menys”. Un altre missatge que li va desagradar va ser: “Hi ha residents que simplement no s’han adonat que no veniu perquè no tenen la consciència suficient per a això. A aquests, la veritat és que no els prioritzarem”.
Segons la seva opinió, hi ha una manca d’afecte i d’atenció, a més de manca de personal: “He vist gent morir-se de pena. Si no estàs fent res, i no et vénen a visitar… Expliqueu-los a ells les coses, pregunteu. I, si t’importen els teus ancians, els estàs veient confinats i no els pots atendre, no se’t passa pel cap valorar això, escriure a la Generalitat, plantejar-te alguna cosa, una alternativa? Sé d’alguna residència en la qual no tenien casos i no els van tancar. El que van fer va ser no permetre les visites externes”. La seva sorpresa és que, sent un centre verd, és a dir, sense positius, les persones seguien confinades a les seves habitacions: “És anar pansint-los poc a poc”.
“Estan tot el dia aquí com si fos un pàrquing”
En el tercer testimoni anònim, la seva mare té cossos de Lewin, un tipus de demència, i va emmalaltir de coronavirus a un sociosanitari de l’Hospitalet. Quan va anar a visitar-la després del confinament, va comprovar que se li queia tota la roba i que la hidrataven mitjançant una cànula, mentre que ella va ajudar a la seva mare a beure aigua amb un got sense massa complicació. Per això, en l’informar-la que li havien adjudicat una plaça en una residència verda del Baix Llobregat, va pensar que era una bona notícia, fins que va saber que no li estaven permeses les visites, que no hi havia personal disponible perquè la seva mare caminés una hora a el dia, i que no els estaven traient a passejar a pati.
Es tracta del mateix centre que el cas anterior: “No fan jocs, no els posen a caminar, estan tot el dia allà com si fos un pàrquing. Estan vivint els últims anys de la seva vida com si fossin delinqüents”. Segons la seva opinió, “això és més profund que la Covid” perquè la falta de personal en els centres és anterior i la desinformació és contínua. Puntualitza que “hi ha gent que no vol parlar amb periodistes perquè creu que després els tractaran malament, però això no és un cas aïllat. S’estan vulnerant els seus drets. No es tracta de focalitzar en una residència, sinó que s’han d’investigar a nivell general perquè moltes persones grans s’estan morint de pena”.
Seguim en uns moments d’incertesa i certa por social a un virus agressiu i encara desconegut. La crisi sanitària, econòmica i social derivada del ràpid contagi i els rebrots cerca solucions des de les administracions públiques i ha comportat un important recés de molts sectors econòmics que reclamen mesures per superar-ho. L’esclat de la pandèmia i l’estat d’alarma a l’estat va possibilitar que els treballs invisibles, feminitzats i precaris fossin al centre. Sortíem cada vespre a picar de mans en un homenatge comunitari a aquelles persones que permetien que teletreballéssim i restéssim en confinament.
La lloança va durar fins a la desescalada, els horaris de sortida coincidien amb els aplaudiments que van anar minvant fins a consensuar una gran aplaudiment final. La pandèmia continua però hem anat oblidant la precarietat d’aquests sectors, els perills associats i les hores i esforços dedicats. En paral·lel hem anat descobrint els riscos del teletreball i han sorgit les conseqüències del confinament. Els treballs invisibles, tot i ser la clau, resten invisibles i apartats de les solucions.
Els treballs d’atenció i cura són els que més han patit la pandèmia, tant des d’una vessant professional com dins de les llars. La vida no funcionaria sense aquests treballs que són imprescindibles pel seu sosteniment i malgrat tot han estat apartats del centre de les polítiques i segueixen precaritzats.
La “nova” normalitat segueix construint-se en base al vell patriarcat i antigues desigualtats. Què tot canviï perquè tot resti igual. La por al virus ha permès retallades de drets; l’emergència i augment de situacions de pobresa permet desvirtuar la necessitat d’un canvi paradigmàtic cap a un nou model econòmic. Les noves necessitats porten a demandes plantejades que fa temps havien rebut resposta.
El manifest “Una Renda Bàsica, Ara!” o el “Pacte per una Economia per la Vida”, plantegen demandes i solucions a aquestes dicotomies. Noves necessitats reclamen noves respostes. L’emergència econòmica i social reclama un nou model econòmic més igualitari, més democràtic i no vinculades exclusivament a l’economia productiva. Qualsevol solució passa per tornar a posar al centre els treballs de cura.
