Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • CAP en lluita per unes instal·lacions dignes

    L’atenció primària ha sortit el carrer per exigir a les autoritats una resposta immediata davant l’actual manca d’espais que pateixen molts ambulatoris. Es queixen també de la falta de planificació per fer front a l’actual fase de desescalada i que no es prioritzi prou l’atenció primària, dotant-la de personal, recursos i infraestructures adequades. Tenint en compte, a més, que correspon als centres d’atenció primària el seguiment dels pacients post-covid-19 i la detecció precoç de nous casos.

    Per aquests motius el passat 22 de juny al migdia professionals de diversos centres d’atenció primària de Barcelona es van concentrar a la Plaça de Sant Jaume sota crits de “volem caps dignes!” i “atenció primària de qualitat!”. La manifestació va ser convocada per la Plataforma CAP Gòtic Nou Ja!, la Plataforma Nou CAP Passeig de Sant Joan/Carles I Ja!, la Plataforma CAP Raval Nord Digne!, el CAP Drassanes, el CAP Casc Antic, el CAP Ramon Turró, el CAP Besòs i el CAP La Pau. “No tenir una planificació adequada per l’atenció primària suposa un risc per la salut de la població i això ni ara ni mai no ho podem permetre”, van reivindicar els CAPs participants a través de la lectura d’un manifest conjunt.

    La manifestació va aplegar també veïns usuaris dels CAP, que es van sumar a la protesta comuna per unes millors condicions d’assistència sanitària. És el cas de l’Antònia, usuària del CAP Passeig Sant Joan, que no s’ha perdut ni una de les concentracions que ha organitzat el centre durant els darrers dies. “Com a usuària, defenso la sanitat púbica de qualitat i els professionals del CAP on em visito treballen en una condicions inadequades. Estan estressats i no donen a l’abast, i és molt injusta la situació que pateixen. S’està jugant amb la salut i la vida de les persones i, per això exigeixo que se solucioni la situació”, reivindica.

    La manifestació va aplegar usuaris dels CAPs | Èlia Pons

    La situació de manca d’espais d’aquests centres s’ha vist agreujada per la pandèmia de la Covid-19 i és especialment crítica als CAP Gòtic i Passeig de Sant Joan, que recentment han organitzat protestes per exigir un canvi d’ubicació o una ampliació de les seves instal·lacions, tal com se’ls hi havia promès des de feia anys. En el cas dels CAP Passeig Sant Joan i Carles I, que esperen que se’ls reubiqui en un únic espai adequat i suficient per atendre tota l’àrea que cobreixen en un terrenys a l’encreuament entre el carrer de Nàpols i la Gran Via. Els professionals del CAP Gòtic també fa anys que esperen la construcció d’un nou centre que subsani la manca d’espais actual.

    També destaca el cas del CAP Raval Nord que, després de dos anys de lluita dels seus treballadors i veïns del barri, va aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona cedís l’espai que ocupa la Capella de la Misericòrdia per construir-hi un nou CAP. Amb la pandèmia, la situació del centre també s’ha complicat per la manca d’espais i unes instal·lacions deficitàries i antigues. 

    Reivindicacions comunes

    Abans de la pandèmia, l’atenció primària al barri del Fort Pienc es duia a terme a través de dos CAP coordinats, el CAP Passeig de Sant Joan i el CAP Carles I, al carrer Marina, abastint a un total de 28.000 pacients. Aquesta divisió es va fer el 2013, de manera temporal, fins que s’unifiquessin els dos CAP en un de sol, el CAP Fort Pienc, mesura que, set anys després, encara no s’ha fet efectiva. “La construcció del nou CAP ja estava aprovada al pla de barris del 2008 i del 2016, ens van dir que estaria fet pel 2019 i encara estem esperant. En menys de cinc anys no tindrem un nou centre, i la situació és insostenible”, explica Alba Martínez, metgessa de família del centre.

    L’arribada del coronavirus va forçar el tancament del CAP Carles I perquè un terç de la plantilla es va contagiar i el centre no comptava amb les instal·lacions adequades per complir els requisits de seguretat per evitar la propagació del virus. Les instal·lacions del centre no compten ni amb sortida d’emergències, ni aigua calenta. Les consultes no tenen finestres i no hi ha una ventilació adequada. Així, amb el tancament del CAP Carles I, tota l’assistència sanitària es va haver d’unificar al CAP Passeig de Sant Joan, saturant per complet l’espai.

    “Estem en una situació molt precària. Som 70 treballadors i no hi cabem. Hem hagut d’habilitar la sala de reunions amb diversos ordinadors i els despatxos de direcció per poder assistir als pacients”, explica Custo Buil, metge de família del centre. “És un edifici molt vell i la meitat de les consultes tenen problemes de ventilació. El passadís de l’entrada és molt estret i no podem tenir sales d’espera diferenciades per fer els dos circuits -brut i net- recomanats, de manera que fem el triatge a fora del centre, i es creen cues al carrer”, assenyala Martínez. A més, contínuament es troben plagues de diversos insectes, com paneroles.

    En una situació semblant es troba el CAP Gòtic. El centre va obrir l’any 2000 amb una evident manca d’espai, de manera que el 2005 es va inaugurar un annex al centre per afegir-hi consultes, però aquest va tancar al cap de poc temps per problemes de salubritat. L’Ajuntament va acordar el 2008 la construcció d’un nou CAP, que no s’ha materialitzat. El problema per la manca d’espais s’ha intensificat amb la pandèmia. “Ja ens faltava espai, però el coronavirus ho ha desequilibrat tot. Ens hem vist obligats a reservar espais on visitar pacients amb símptomes respiratoris separats dels altres pacients, i això ens ha fet perdre més consultes de les poques que teníem. Hem arribat a una situació límit”, explica Oriol Rebagliato, metge de família del CAP i adjunt de direcció.

    A banda de les condicions deficitàries dels dos centres, se suma la càrrega assistencial derivada de la pandèmia. “Nosaltres estem fent el diagnòstic de coronavirus, el rastreig dels contactes dels pacients i alhora fent assistència telemàtica i domiciliària a la resta de població del barri, que tenen un perfil molt envellit. I sense més personal ni dotació econòmica”, afirma Buil.

    El que més preocupa als professionals és que hi hagi una segona onada de la pandèmia del coronavirus. “Ara és estiu, i hi haurà professionals de vacances. Estem en la fase de desescalada, i de moment no estem visitant presencialment pacients a ple rendiment. Però si ve una altra onada del virus a la tardor, no sé com ens ho farem”, explica Buil.

    Professionals dels CAPs durant la protesta. | Èlia Pons

    Acords amb l’administració

    Després d’una setmana de protestes, el CAP Gòtic i el CAP Passeig Sant Joan/Carles I han arribat a un acord amb l’Ajuntament i el Departament de Salut per tal d’ampliar temporalment els centres. En el cas del CAP Gòtic, es farà una ampliació provisional del centre en mòduls prefabricats a la Plaça de Joaquim Xirau i en el cas del CAP Passeig Sant Joan l’ampliació es farà amb mòduls al carrer Ali Bei, just a la sortida de la porta d’emergència del centre.

    Malgrat aquests acords inicials, els treballadors dels dos CAP asseguren que no afluixaran les protestes i que seguiran fent pressió a les administracions per a tenir el nou centre que se’ls va prometre. “Aquest acord ens pot resoldre la situació de manera provisional. El que ens fa por és que, de nou, aquesta situació temporal s’eternitzi. Nosaltres seguim demanant el centre definitiu que se’ns va prometre el 2008”, reivindica Rebagliato.

    L’atenció primària, la gran oblidada

    El personal de l’atenció primària ja va sortir al carrer a protestar per reclamar unes millores assistencials i laborals el novembre del 2018. Sota el lema “Atenció Primària digna i respectada”, van protestar durant una setmana per exigir mesures que frenessin la precarització progressiva del primer nivell assistencial. Ara, tornen a protestes, recordant demandes que ja tenien aleshores. “En l’última vaga de primària que es va realitzar el 2018, nosaltres ja exigíem una dotació econòmica del 25% del pressupost sanitari per la primària”, recorda Buil. “Continuem en la mateixa situació precària que aleshores”, afegeix.

    Segons Martínez, les mancances dels CAP que es reivindiquen s’han anat salvant gràcies a la bona voluntat dels treballadores, però cal una major planificació i dotació de recursos per part de les administracions. “Si volem que l’atenció primària sigui l’eix vertebrador del sistema de salut pública, necessitem recursos”, argumenta. Una altra de les reivindicacions és la necessària injecció de personal. “Si augmentes el nombre de professionals en l’atenció primària, augmenta la possibilitat de supervivència de la població”, diu Rebagliato. Espera que les mobilitzacions serveixin d’alguna cosa, però té clar que aconseguir l’esperada millora de la situació serà ”una carrera de fons”.

  • Els països més empobrits van actuar aviat contra la COVID-19, però no serà suficient

    Mentre l’hemisferi nord relaxa els seus confinaments i recupera a poc a poc certa normalitat, el coronavirus avança imparable en l’altra meitat de la planeta. Enfrontar-se a la pandèmia consisteix a mantenir un delicat equilibri entre salut i economia, però aquest exercici de funambulisme no és igual de fàcil per a tots els governs. Un estudi publicat a la revista Science intenta predir l’impacte que tindrà la COVID-19 en els països més desfavorits, així com els reptes a què s’enfronten per controlar-la.

    «Els països d’ingressos mitjans i baixos tenen economies i sistemes de salut més fràgils, de manera que hi ha menys espai per trobar aquest equilibri i les conseqüències són molt més greus si no es manté», explica a SINC l’investigador de l’Imperial College de Londres (Regne Unit) i coautor de l’estudi, Patrick Walker.

    Aquestes economies compten amb alguns avantatges a priori a l’hora d’enfrontar-se al coronavirus. El continent africà, per exemple, és un veterà en la lluita contra epidèmies i emergències sanitàries, i això s’ha reflectit en les primeres etapes de la pandèmia. «Molts països de baixos ingressos van actuar molt aviat i amb efectivitat, molts fins i tot abans de tenir morts per COVID-19», assegura Walker. «Això probablement va evitar molts brots catastròfics».

    No obstant això, aquests llocs no ho tenen tan fàcil a l’hora de paralitzar les seves economies. Els mateixos països africans que van imposar confinaments dràstics amb molta antelació, com Ghana, Sud-àfrica i Nigèria, van haver de relaxar-los davant el temor que les conseqüències econòmiques sobre la població més vulnerable fossin pitjors que les de la pròpia pandèmia.

    D’altres, com el Perú, van fer confinaments molt estrictes amb tot just 70 casos i 0 morts, però això no ha evitat que es converteixi en un dels epicentres de Sud-amèrica, amb més de 220.000 casos. Allà la majoria de persones ha de sortir de casa per treballar i els ajuts econòmics de Govern només van poder mitigar aquesta situació temporalment. A més, els amplis supermercats occidentals són substituïts per mercats abarrotats, de manera que l’aïllament resulta més complicat.

    Una altra aparent avantatge per a aquests països és comptar amb poblacions més joves. Walker diu que això «probablement» faci que «una major proporció de les infeccions siguin lleus».

    L’investigador afegeix, a més, que «hi ha indicis que la transmissió en els països d’ingressos més baixos és lleugerament més lenta», encara que aclareix que «segueix sent prou alta perquè infecti la majoria de gent si no es controla».

    Més joves, però amb més riscos

    El problema, segons els investigadors de l’Imperial College, és que aquests avantatges són anul·lades pels inconvenients. Walker resumeix els tres factors principals que «reduiran l’efecte protector» de tenir una població més jove.

    En primer lloc, aquestes poblacions pateixen majors nivells de malnutrició i malalties com la sida, malària i tuberculosi. «No sabem com això pot interactuar amb la COVID-19», lamenta Walker.

    En segon lloc, les persones d’edat avançada sovint viuen amb la seva família, pel que són menys capaços d’aïllar-se de la infecció.

    Però la major preocupació de Walker és el tercer factor: l’accés a un sistema de salut. «Molts països tenen pocs respiradors, si és que en tenen algun, i l’accés a oxigen de qualitat és escàs». Sudan del Sud , per exemple compta amb 4 per als seus onze milions d’habitants. Deu països africans ni tan sols tenen un.

    «Això probablement augmentarà substancialment el risc de mortalitat en gent de més de 50 anys», explica Walker. Un cop l’epidèmia s’estengui i la sanitat d’aquests països es col·lapsi, els investigadors estimen que el risc mitjà de morir per COVID-19 serà superior per a alguns pacients en comparació amb països com el Regne Unit i Espanya, encara que amb grans variacions segons els recursos sanitaris.

    «En absència de ventilació mecànica, la mortalitat podria estar entre el 90 i 100%, en comparació del 51% del Regne Unit», escriuen els autors de l’estudi. També consideren que les morts s’incrementaran entre majors de 40 anys i fins i tot joves, amb una mortalitat de fins al 60% si no hi ha oxigen disponible.

    Segons les seves dades, això faria que la taxa de letalitat per infectats (IFR) fora «en el millor dels casos» semblant a la dels països més rics, tot i comptar amb l’avantatge inicial d’una població més jove.

    Lluitar contra la COVID-19 sense recursos

    «Tot i que la situació a Europa millora, globalment està empitjorant». El director de l’OMS Tedros Adhanom pronunciava aquestes paraules fa una setmana. Dies més tard, el mateix organisme expressava la seva preocupació pel continent africà, on la pandèmia de COVID-19 s’accelera. Allà es va arribar als primers 100.000 casos en 98 dies, però només 18 en arribar als 200.000. A més, ja hi ha transmissió comunitària en 54 països.

    «Una conclusió clara de la nostra feina és que, independentment que els països siguin capaços de suprimir la transmissió a llarg termini, mantenir nivells el més alts possible de distanciament social i invertir en [augmentar la capacitat de fer] test salvarà milions de vides a comparació amb abandonar els esforços de contenció», comenta Walker. Tot i així, admet que «no hi ha respostes fàcils».

    «Els epicentres es desplacen a països amb ingressos mitjans com Brasil, Índia, Mèxic i Sud-àfrica, on els sistemes de salut estan arribant al seu límit. Les properes setmanes seran excepcionalment tristos», diu Walker

    L’efectivitat dels confinaments és una cosa que estudis recents dels modelitzadors de la mateixa universitat de Walker ja han suggerit: només a Europa es van evitar tres milions de morts. Però, què passarà amb els països d’ingressos més baixos?

    «Allà on l’accés a aigua per a rentar-se les mans no està garantit, les mides de les famílies convivents són molt més grans i treballar des de casa és poques vegades una opció, el distanciament social i la prevenció és molt més difícil», diu Walker. «La vigilància rigorosa i els tests seran un element clau» però, al mateix temps, «seran molt més difícils d’implementar en contextos desafavorits amb pitjors infraestructures».

    La pandèmia de COVID-19 ha mostrat certa aleatoritat en el seu impacte en diferents països. «Ja hem vist que l’impacte de la pandèmia en els països rics és molt variable, i que depèn sobretot del moment i efectivitat de les estratègies d’intervenció».

    Així i tot, Walker és pessimista. «Estem veient com els epicentres es desplacen a països amb ingressos mitjans com Brasil, Índia, Mèxic i Sud-àfrica, on els sistemes de salut estan arribant al seu límit. Si aquesta tendència continua, les properes setmanes i mesos seran excepcionalment tristos». Per desgràcia, afegeix, el risc de la COVID-19 segueix sent el mateix que al gener.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • La salut mental hauria de constituir uns dels eixos centrals de les polítiques de salut

    Aquests dies s’està parlant molt sobre l’impacte de la COVID en les persones amb malaltia mental i de quina manera l’impacte de la pandèmia i de la crisi econòmica els afectarà.

    El passat mes de gener vaig escoltar una reflexió interessant a la London School of Economics (LSE) del Professsor Richard Layard en la presentació del seu darrer llibre, «Can Be Happier?». Layard és professor emèrit de la LSE . En els darrers anys, els seus treballs han estat enfocats a analitzar el benestar de les persones i de la societat. En el 2014 va escriure un potent llibre conjuntament amb David Clark, «Thrive», sobre el poder de les teràpies psicològiques amb evidència científica.

    El que més m’ha interessat d’aquest economista és la importància que dóna a la malaltia mental en la seva contribució al benestar de la societat. I en conseqüència, la necessitat de disposar de potents polítiques de salut mental amb un finançament adequat

    Altres economistes també han aprofundit en els costos que comporta la malaltia mental, no solament des del vessant del tractament sinó també per a la societat en general, fent una especial insistència en el món del treball, tenint en compte l’absentisme laboral de les persones amb malaltia mental o l’impacte en la salut de les persones que treballen en organitzacions amb deficients polítiques de gestió. A més posen un especial interès a analitzar el patiment que la malaltia mental significa per a les persones afectades i les seves famílies. Això hauria d’estimular a fer una anàlisi cost/benefici i a recomanar una major despesa en salut mental per evitar despeses més grans en altres àmbits.

    Aquestes anàlisis m’han portat a reflexionar sobre la situació de les polítiques de salut mental en el nostre país.

    Tots i els esforços de l’administració, de les organitzacions sanitàries i associacions de familiars i persones amb malaltia mental, la salut mental encara és una realitat amagada o poc compresa per al conjunt de la societat.

    La salut mental hauria de constituir uns dels eixos centrals de les polítiques de salut tant per l’impacte que té en el benestar de les persones com per la interrelació amb altres polítiques públiques i l’impacte en el conjunt de la societat I en aquest sentit els lideratges han d’estar al màxim nivell Conseller/a i Director/a del Servei Català de la Salut.

    Existeix una transversalitat en l’abordatge de tots els aspectes de la Salut mental. A més del de Salut, cal tenir molt present les interrelacions amb el mercat laboral (Treball), amb els Serveis Socials i amb el món educatiu principalment (Ensenyament).

    Per tant caldria anar més enllà. La salut mental no hauria de ser només una línia sectorial pròpia del Departament de Salut. S’hauria de configurar com una política assistencial central, tant del Departament de Salut com del departament de Presidència si realment és capaç de liderar el programa interdepartemental de Salut Mental. Per això caldria articular millor el Pla Integral amb lideratges clars i recursos adients

    A més, l’aproximació des dels serveis de salut a la malaltia mental ha de ser realment àmplia, i contemplar totes les patologies i els estadis de gravetat (lleu, mitja o greu). Cal destacar que els enfocaments terapèutics són diferents en funció de les patologies i dels nivells de gravetat. Actualment, veiem que a nivell de recursos s’ha orientat molt a l’atenció d’aguts i no sempre hi ha un alineament entre aquesta atenció i la que cal fer després en el seguiment o el suport a la cronicitat. Per això també caldria ampliar l’atenció amb les teràpies psicoterapèutiques, amb més recursos i amb la contractació de professionals. El temps actualment destinat, que es dedica avui a l’atenció psicoterapèutica és realment baix.

    En aquest sentit la recuperació de la persona amb malaltia mental i la seva integració plena en la vida quotidiana tant laboral com social és clau i les entitats orientades a l’atenció comunitària són les que millor poden fer-ho.

    Caldrà seguir treballant amb els professionals de l’atenció primària per aproximar i donar suport a l’atenció de la salut mental en els primers nivells del sistema sanitari i incorporar polítiques preventives potents, en especial en la infància o l’adolescència en els entorns comunitaris. Una bona actuació en aquestes edats impedeix el desenvolupament de malalties greus en edats posteriors

    L’atenció en salut mental necessita de tots els actors i cal continuar adequant els serveis a les noves necessitats, als avenços del coneixement i de noves formes de pràctica assistencial.

    S’haurà de treballar cada vegada més amb evidència científica i d’acord amb la valoració dels resultats assistencials. Hi ha molt camp a recórrer en el nostre país, però projectes com el d’Arsisam-ROM (Routine Outcome Measures), nascuda d’una iniciativa de diverses entitats d’atenció comunitària, enfocat a avaluar de manera continuada els resultats de l’atenció tenint en compte la percepció de les persones ateses marquen un camí a seguir. El ROM pretén, mitjançant qüestionaris validats, conèixer de manera sistemàtica l’evolució de la malaltia tant des de la visió de la persona atesa com de la del professional que l’atén. A més l’autoavaluació del professional i l’explotació agregada dels resultats poden obrir molts camps d’estudi i recerca.

    Resumint, calen lideratges socials i polítics clars, polítiques globals i orientades a tota la societat, integració i suma d’esforços equilibrats entre tots els actors i participació activa de les persones afectades amb malaltia mental.

  • Passem l’atenció de les residències als equips d’atenció primària

    Catalunya, així com molts països del nostre entorn ha experimentat una alta mortalitat per COVID-19 a les residències geriàtriques. La pandèmia ha fet sentir-nos culpables d’haver pensat que n’hi havia prou en pagar «una bona residència» als nostres grans mentre seguíem atrafegats amb la nostra petita quotidianitat sense mirar que passava dins d’aquestes institucions. El Catsalut és responsable d’haver permès que cada residència privada pagués el seu metge i de fer un conveni laboral a la baixa pel sector sociosanitari, i l’atenció primària de limitar-se a prescriure receptes a uns pacients que no coneixia. Hem estat més preocupats en estalviar en personal i farmàcia que en donar un bon servei als nostres majors institucionalitzats. La tensió provocada per la pandèmia ha destapat dramàticament la precarietat d’aquests arranjaments.

    Quan les autoritats sanitàries van veure que quasi la meitat dels deu mil morts que ha produït la COVID-19 a Catalunya eren persones ingressades en residències geriàtriques van comprendre que calia fer alguna cosa. La decisió inicial durant la fase àlgida de la pandèmia va ser transferir la responsabilitat assistencial als Equips d’Atenció Primària que, arribant molt tard, han fet un cribratge poblacional de les persones institucionalitzades i dels seus cuidadors, han organitzat els circuits dins dels centres, han procedit als aïllaments necessaris i han tractat als malalts. Una vegada superada la fase d’urgència no queda gens clar com es concretarà l’atenció a les persones institucionalitzades per part de l’atenció primària.

    Donada la precarietat crònica de la sanitat catalana, és probable que com sempre el Catsalut es limiti a transferir la responsabilitat de l’atenció sanitària de les residències geriàtriques públiques o privades als Equips d’Atenció Primària sense adjuntar el pressupost corresponent. És capaç de limitar-se a fixar uns objectius d’atenció específics dins del marc de la direcció per objectius. Aquesta estratègia precaritzaria encara més l’Atenció Primària, especialment en aquells territoris amb molta població anciana institucionalitzada. A la pràctica no produiria cap canvi rellevant en la salut de la població de les residències.

    Una segona possibilitat és que el Catsalut creï un equip específic per fer aquesta tasca. És l’estratègia que segueix quan vol mostrar a la societat que realitza una activitat determinada. Tradicionalment ha desconfiat dels Equips d’Atenció Primària, especialment dels públics gestionats per l’Institut Català de la Salut (ICS) i ha atorgat els serveis de nova creació a empreses del sector concertat properes al partit del govern amb l’argument que els Equips de l’ICS al ser administració pública no podien contractar ni ser contractats. La conversió de l’ICS en una empresa pública no ha modificat aquest prejudici molt arrelat en les estructures de gestió sanitària. Seguir aquest camí seria repetir l’error de contractar empreses com Mutuam, que justament ja feia aquesta tasca a Barcelona fins a veure’s desbordada per la pandèmia. Aquesta és una entitat, molt representativa del model català de salut. Està regida pel dret privat malgrat treballar exclusivament pel sector públic. Compta amb un ampli quadre directiu de persones molt significatives dels partits de govern que contrasta amb una plantilla molt justa que percep les baixes retribucions del sector sociosanitari. Apostar per aquesta via suposa reobrir la porta giratòria i entropessar en la mateixa pedra.

    Després de veure que el Catsalut acaba de fer un contracte milionari amb Ferrovial pel seguiment dels contactes dels pacients amb COVID-19 dins del 061, és molt probable que es plantegi repetir l’operació amb les residències geriàtriques. Aquestes grans empreses especialistes en subrogar i precaritzar el personal, habitualment de neteja, són una opció molt temptadora pels polítics que dirigeixen el Catsalut. S’avenen a cobrar més endavant i s’ofereixen a realitzar les inversions que calen a curt termini. Els directius pensen que quedaran bé perquè faran la feina deixant la factura milionària pel proper que ocupi la seva posició. Al meu entendre aquesta via suposaria un desastre encara més gros. Ressorgirien els fantasmes del Palau de la Música i cauria dramàticament la qualitat assistencial en atorgar la responsabilitat de l’atenció clínica dels nostres pares a unes organitzacions amb poca experiència sanitària que busquen el lucre pels seus inversors.

    No m’atreveixo a apuntar la possibilitat que ho cedeixin als hospitals comarcals com ja van fer amb els serveis sociosanitaris i els equips d’atenció primària. Aquesta seria una opció cara, que reduiria el poder del Catsalut en el territori, reforçaria encara més els oligopolis territorials en mans d’alguns ajuntaments i medicalitzaria terriblement la població anciana institucionalitzada. Afortunadament, la limitada capacitat d’endeutament d’aquestes entitats que li atorga la legislació Europea limita l’atractiu d’aquesta via.

    En definitiva, l’única alternativa que suposaria un canvi qualitatiu positiu per la salut de les persones grans ingressades en les residències és revertir l’error inicial de la reforma de l’Atenció Primària catalana i efectivament atorgar la responsabilitat de l’atenció clínica als Equips d’Atenció Primària. D’aquesta manera les persones institucionalitzades tindrien el mateix servei que les que viuen a casa seva en el mateix territori. Gaudirien de la mateixa facilitat d’accés a la resta de serveis de salut i es beneficiarien de la continuïtat assistencial. Perquè això sigui possible cal una inversió en infermeres i en metges pels equips d’atenció primària proporcional a la càrrega de treball que suposa la nova tasca. Afortunadament comptem amb l’experiència positiva que l’actual govern atorgués amb èxit la gestió de l’atenció continuada dels pacients crònics de Barcelona a l’ICS. Només cal seguir aquest camí per millorar en servei i qualitat.

    Els polítics tenen la possibilitat d’introduir una reforma que efectivament tingui un impacte en la salut de la població institucionalitzada en residències geriàtriques. Desitjo que no la desaprofitin.

  • La immunització accessible per a tots els països desafia a líders mundials

    El món ha posat els ulls sobre el desenvolupament d’una vacuna contra el virus de la COVID-19, una malaltia que s’ha multiplicat epicentres a escala mundial i que, fins a la primera setmana de juny, ja s’ha cobrat la vida de més de 395.000 persones, segons dades de la Universitat John Hopkins. No obstant això, la crisi sanitària global de la COVID-19 ha obligat diversos països a interrompre els seus programes de vacunació contra altres malalties.

    D’acord amb l’Organització Mundial de la Salut, Unicef ​​i GAVI, 80 milions de menors d’un any, de com a mínim 68 països, podrien contagiar-se de malalties que es poden prevenir amb vacunes. Les raons serien múltiples: restricció de mobilitat, falta d’equips de protecció de treballadors de la salut, manca d’informació o por al contagi de la COVID-19.

    El manteniment dels programes de vacunació a nivell mundial i l’accés a una futura vacuna contra la COVID-19 va convocar a líders mundials, organitzacions de salut, fundacions filantròpiques i corporacions de tot el món. El passat 4 de juliol a Londres, es va desenvolupar la Cimera Mundial sobre Vacunes, organitzada per GAVI i el govern del Regne Unit.

    A la cita es va anunciar la recaptació de 8,8 milions de dòlars (al voltant de 8 mil milions d’euros) de governs, fundacions, corporacions i organitzacions per immunitzar a 300 milions de nens i donar suport a la lluita global contra COVID-19. Boris Johnson, primer ministre del Regne Unit, va liderar la cimera que es va desenvolupar de forma telemàtica i va qualificar a la lluita en contra les malalties com «el major esforç compartit de la nostra vida».

    Espanya és un dels 32 governs que finança aquesta iniciativa. El president Pedro Sánchez, va saludar els esforços de GAVI i el govern britànic i va manifestar el compromís de país per generar accessibilitat a les vacunes. Va anunciar la donació de 50 milions d’euros per a aquest esforç global i va demanar, particularment, que s’incrementin esforços a Amèrica Llatina, on, va dir, hi ha els índexs de desigualtat més grans del món i «GAVI pot exercir una tasca crucial».

    Una altra dels plantejaments de la cimera va ser assegurar l’articulació del sector privat amb la iniciativa. En aquest sentit, es va crear el Compromís Avançat de Mercat per a les Vacunes COVID-19 (COVAX AMC), Un mecanisme global que busca assegurar la producció necessària d’una futura vacuna contra la Covid-19. Per a això es va proposar la generació d’un fons de 2 mil milions de dòlars que permeti un accés equitatiu de països de diverses escales econòmiques, per immunitzar grups més vulnerables com a treballadors de la salut, així com a les persones d’alt risc. El fons ja compta amb 567 milions de 12 donants.

    No obstant això, organitzacions com Metges Sense Fronteres, en un comunicat, demanen que la iniciativa vagi més enllà i es contempli la fixació de preus justos amb les empreses farmacèutiques. L’organització argumenta que no hi ha cap garantia que es cobrin preus assequibles.

    «Encara que és encoratjador que molts líders mundials hagin afirmat que les futures vacunes seran béns públics globals, hi ha una preocupació real sobre els interessos nacionalistes de cada un, ja que això podria generar una lluita per veure qui pot comprar-les primer. Els governs i GAVI han adherir-se a un sistema d’assignació global transparent i objectiu que, com a mínim, prioritzi l’accés a les vacunes per als treballadors de la salut que estan en primera línia i per a les persones amb més risc de desenvolupar una malaltia greu en tot el món», sostenen Metges Sense Fronteres.

  • «La pandèmia ha arribat en un dels pitjors moments d’aquest sistema sanitari»

    En temps líquids i ràpids, s’agraeix la mirada històrica, rigorosa i profunda de Borja de Riquer. Ha impartit una conferència sobre Salut Pública i Pandèmies a l’Espanya Contemporània, dins el cicle de xerrades on streaming de l’Escola Europea d’Humanitats, amb seu al Palau Macaya de la Fundació ‘La Caixa’. Si per comprendre el present, cal mirar el passat, parlem amb el savi historiador de com s’ha anat forjant allò que en diem Estat del Benestar, dels perills que assetgen la democràcia i sobretot, d’ensenyament i sanitat, dos pilars que en els últims anys han patit greus retallades. Una mica d’història per saber com hem arribat fins aquí.

    Durant molt de temps, la sanitat pública no s’ha considerat un dret a l’Estat Espanyol. S’ha d’emmarcar aquest fet dins el retard general d’Espanya respecte als altres països europeus veïns?

    Sí, en un retard tant econòmic com polític en termes de democratització. Si el comparem amb altres països europeus, el trànsit espanyol cap a la democràcia ha estat llarg. La sanitat pública i universal és una peça bàsica de l’Estat del Benestar, que només apareix a Europa. Abans de la II Guerra Mundial, però, alguns països ja l’assagen, com Suècia i Dinamarca. Ara bé, la majoria de països europeus conceben la sanitat pública com un dret dels ciutadans després de 1945. Però, aquí, la democràcia no arriba fins a finals dels 70.

    I quines són les causes per no concebre la sanitat com un dret bàsic?

    Hi ha uns governants que no la consideren. De fet, en els pressupostos de l’Estat s’hi dedicaven molt pocs diners i recursos a la salut pública, perquè la salut no era una obligació de l’Estat, sinó una petita atenció que calia procurar. Però res més. Serà amb la democràcia quan la salut esdevindrà un dret dels ciutadans i un compromís polític per part dels governants.

    Ha comentat que amb liberalisme va haver-hi un retrocés en matèria de salut. Sembla contradictori, si s’entén el liberalisme com un factor de modernitat.

    La filosofia del liberalisme promou que cadascú s’ha d’espavilar en funció dels seus recursos. Ser pobre o ric era responsabilitat teva, i l’Estat no tenia cap obligació ni de pagar-te un sou ni d’atendre’t. Les persones que tenien treball s’ho havien de procurar pel seu compte.

    La beneficència és atendre els pobres en la seva desgràcia. Però no concebre l’atenció com un compromís polític

    Existia una cultura de la beneficència?

    Sí. I la beneficència per qui era? Com es deia, ‘para los pobres de solemnidad’. Ara bé, l’Estat no tenia cap obligació d’atendre la gent. I això què implicava? Que l’atenció pública s’incrementarà a poc a poc, de manera reduïda, mentre que les classes altes i mitjanes amb recursos rebran una atenció mèdica privada i hospitalària.

    No és el mateix beneficència que atenció pública.

    No, no ho és. La beneficència és atendre els pobres en la seva desgràcia. Però no concebre l’atenció com un compromís polític

    Resulta evident, doncs, que la idea de sanitat pública és intrínseca a la cultura democràtica.

    Sí. De fet, apareix en el procés de democratització de la societat, quan els partits democràtics, normalment progressistes, pressionen les administracions públiques a favor dels drets dels ciutadans per una sanitat gratuïta i universal. I passa el mateix amb l’educació.

    Durant la conferència al Palau Macaya de ‘La Caixa’, ha explicat també com la desamortització dels béns de l’Església i la municipal de Madoz l’any 1855, repercuteixen en el deteriorament de la cultura de la beneficència.

    Sí, perquè moltes propietats eren de certes ordres religioses, d’hospitals o de centres caritatius. I amb les desamortitzacions, aquests centres es perden o romanen amb pocs recursos. Gran part d’aquesta atenció de beneficència anava a càrrec de l’església des de l’Edat Mitjana. Tota aquesta xarxa queda desmantellada perquè perden les seves propietats. En conclusió: la beneficència es deteriora.

    I l’Estat no la substitueix?

    No. Aquí no comencem a construir hospitals públics fins molt tard. A Barcelona, l’Hospital Clínic, s’inaugura l’any 1906, però el projecte és de l’any 1870. Són 30 anys per construir-lo. De fet, quan inauguren el Clínic, els estudiants de medicina, indignats pel retard, organitzen una mena de carnaval amb pancartes per queixar-se per la desatenció.

    I quan ens equiparem a la resta de països europeus?

    L’any 1986 amb la Llei de Bases de la Sanitat que estableix la sanitat com un dret universal i gratuït. És la llei de l’Ernest Lluch. A partir d’aquí, tothom té dret a una assistència sanitària i gratuïta. Costarà aplicar-la i exigirà molts recursos. No serà fins a l’any 1990 i principis de segle, que Espanya s’aproparà a la mitjana europea. Sempre per sota, però relativament a prop.

    I amb les retallades de l’any 2010?

    Torna a produir-se un distanciament notable. Perdem pistonada.

    La pandèmia ha arribat en un dels pitjors moments d’aquest sistema sanitari

    La sanitat pública era la joia de la corona de l’Estat de Benestar.

    Ho era. Però l’hem deteriorada amb les polítiques de precarietat dels anys 2009 i 2010, tant a Madrid com a Barcelona. Els governs del PP i de CiU van fer unes retallades notables en sanitat i ensenyament. Que ho manava la UE? Certament, però ells ho van acceptar.

    De fet, creu que una de les raons del fort impacte de la pandèmia aquí rau en aquestes retallades del sistema sanitari?

    Sí. La pandèmia ha arribat en un dels pitjors moments d’aquest sistema sanitari. Només cal anar a l’hospital i parlar amb els professionals de la salut. S’ha reduït personal, les jubilacions no s’han cobert, no s’han renovat instal·lacions, les llistes d’espera s’han incrementat, etc.

    Ha comentat com durant el franquisme, no interessava el pressupost en sanitat. En quin any de la història espanyola, el pressupost en sanitat serà la primera partida pressupostària?

    L’any 1984.

    Què haurà canviat?

    El govern és progressista. Malgrat la crisi, reformen i prioritzen dues o tres qüestions importants: la reforma de l’ensenyament i la llei de sanitat, per exemple. Com això requerirà recursos, s’aprofundirà en la reforma fiscal, que ja havia començat l’UCD.

    El retard de la sanitat pública té a veure també amb el desenvolupament del sector privat?

    Sí, perquè el sector privat es beneficia. Si l’atenció en un centre públic és difícil, els sectors amb recursos, classes mitjanes i altes, sobretot en les ciutats, paguen quotes per gaudir d’una atenció mèdica i hospitalària. El desenvolupament del sector privat, tant a l’ensenyament com a la sanitat, és resultat de la insuficiència de l’oferta pública. Com aquesta absència perdura, el sector privat es consolida. De fet, un dels grans problemes de la reforma de l’Ernest Lluch són els pactes i concerts entre la privada i la publica.

    Aquests concerts varien bastant per Comunitats Autònomes?

    Sí. El sector privat a Catalunya és molt més important que, per exemple, a Andalusia; perquè l’any 86, ja la privada era molt forta aquí. A Catalunya la gestació la fa CiU, que tendeix al pacte amb el sector privat.

    Sanitat i ensenyament són dos béns indiscutibles de l’Estat del Benestar. De fet, el franquisme va desatendre la sanitat. Però l’educació pública, també.

    Cal recordar que durant la República es van crear noves escoles primàries i, sobretot, instituts de segon ensenyament. De fet, la República crea el doble d’Instituts a Espanya només en 5 o 6 anys. Mentre que el franquisme, entre els anys 1939 i 1940, tanca 102 instituts a tot l’estat. A Catalunya, en concret, 25 instituts. El franquisme deixa l’ensenyament en mans del sector privat i sobretot, en mans de l’Església, que era el pacte que Franco havia acordat amb l’església.

    Tornem a les retallades en sanitat de 2010. Si tenim en compte l’economia del país, en quina situació ens trobem ara?

    En termes reals, tenim un 30% menys en recursos, tant en personal com en disponibilitat de material pels hospitals. I tot això es tradueix en la mateixa atenció sanitària. Però això ha passat en altres sectors públics.

    Cal posar més recursos econòmics, fet que implica recaptar més impostos

    Com en l’ensenyament.

    Sí, tant en el primari com en el secundari. A la universitat ha passat el mateix i la degradació és notable: precarietat en els nous professors, que cobren sous baixíssims per fer la mateixa feina que es feia abans, jove professorat sobreexplotat per cobrar una quarta o cinquena part del que es cobrava abans. I més.

    Què cal fer?

    Posar més recursos econòmics, que implica recaptar més. No sóc expert en fiscalitat, però he llegit articles que descriuen Espanya com un dels estats europeus on es recapta menys, i on hi ha, d’altra banda, més frau fiscal. Si hi hagués l’eficàcia de la fiscalitat d’Alemanya, cada any recaptaríem 50.000 milions d’euros. Si fos així, totes les administracions anirien molt bé.

    Com valora la situació actual?

    Em preocupa la fragilitat del mateix sistema democràtic. Des de posicions autoritàries, consideren que el sistema hauria de privilegiar a les elits, i que per això cal una política d’ordre per beneficiar una renovació econòmica. Els més progressistes, en canvi, que veuen les febleses de la democràcia, han d’intentar plantejar què s’hauria de reformar, perquè molta gent considera insatisfactori el sistema actual. Cal reformar-lo.

    Com s’hauria d’enfocar aquesta reforma?

    Caldria atendre més les pautes d’igualtat social i de solidaritat, més control des de baix de la política. Hi ha un gran desafecció dels polítics i dels partits perquè se sent que s’han apartat dels interessos de la gent. I en part és cert. Els polítics tenen por i són molt reticents a fer reformes. I caldria fer-les abans que això es podreixi més del que ja ho està.

    Perilla la democràcia?

    Està sent atacada per tot arreu. Hi ha sectors que intenten desprestigiar-la. Si no fem un bon diagnòstic de quins són els problemes del funcionament d’aquest sistema i d’allò que hauríem de reformar, tindrem més problemes. Per exemple, és evident que la Constitució Espanyola està obsoleta. Ara bé, si s’han de posar d’acord el PP i el PSOE, ho veig molt difícil.

    Sí, hi ha molta tensió. A més, hi ha pel mig el conflicte català.

    Sí, encara ho agreuja més. Però em preocupa el funcionament mateix de la política. Com és que pràcticament el 60 % dels casos de corrupció ja dictaminats pels jutges, els beneficiats fossin partits polítics? Hi ha d’haver una nova llei sobre com s’han de finançar els partits polítics. Ara bé, això no s’atreveix a tocar-ho cap gran partit dels que manen? Aquest és el problema.

    Hauríem de ser més exigents encara.

    Si no hi ha una important pressió social, una opinió pública majoritària que exigeixi canvis profunds, patirem. No cal demanar-los de manera radical i immediata, però si exigir canvis profunds, que impliquin tocar una sèrie de peces sobre com funciona el sistema polític. Ara amb l’excusa de la crisi diran que no és urgent, allò de l”ara no toca’. Però superar la crisi amb aquests instruments tan qüestionats, no és la millor opció.

    Creu que els independentistes s’haurien de sumar per renovar el pacte del 78?

    És un pacte que s’ha de replantejar. La qüestió és si l’Estat Espanyol de forma seriosa, ofereix una via de reforma profunda tractant els gran temes que funcionen malament. I l’independentisme hauria d’entrar en aquest debat i ser-hi dins, i plantejar quines formes pot trobar per avançar en els seus projectes. Perquè és evident que l’independentisme català no té prou força per seguir la via pròpia cap a la independència. Si la desitja, només la pot aconseguir pactant-la. Tot el que sigui una reforma seriosa sobre com funciona la política espanyola, interessa ser-hi, no inhibir-se.

    I a una Catalunya independent s’hagués fet millor la gestió de la crisi, com va declarar la consellera Budó?

    Això és una ximpleria que no té sentit. Aquest tipus d’especulació interessada està fora de lloc.

    Com veu el panorama europeu?

    Dins Europa hi ha moltes diferències. La majoria de països tenen un sistema sanitari relativament eficaç, com el danès, el suec o l’alemany. Altres, com el nostre i l’italià, ha tingut problemes. Però hi ha països que estan pitjor. Sorprèn el cas grec, que s’ha sortit prou bé, més per les mesures polítiques preses que per l’eficàcia del seu sistema de salut, bastant deteriorat.

    I el Regne Unit?

    Té el record europeu en víctimes. I també té un servei sanitari bastant tocat per les retallades aplicades.

    Cal reformar el sistema democràtic europeu, hereu de 1945. La gran contribució de la postguerra va ser l’estat del benestar. I això no ho podem perdre

    Creu que hi ha un avenç dels models autoritaris?

    Sí, de formes autoritàries, encavalcades, descarades en el cas de Bolsonaro i Trump. També, els règims d’Hongria i Polònia. Són forces que ataquen i s’aprofiten de la democràcia, que volen aprimar el joc democràtic i excloure importants sectors del joc polític. És un perill real. Per tant, cal reformar de fons el sistema democràtic que tenim a Europa, hereu de 1945. La gran contribució de la postguerra a l’Europa occidental va ser la construcció de l’Estat del Benestar. I això no ho podem perdre.

    El cas de Bolsonaro i Trump sorprèn. No tenen penalització política.

    Això és el que preocupa en una societat com la nord-americana, que un polític com Trump digui aquestes barbaritats. I que no se’l castigui políticament. Obliga a reflexionar sobre el tipus de societat, sobre com funcionen els missatges polítics en el món de la comunicació radial tan excepcional que vivim. Estem pagant els costos de la globalització.

    Si cal defensar l’Estat del Benestar, hem d’aprendre a parlar de salut i ensenyament alhora?

    Sí, i també de medi ambient, una altra assignatura pendent. Si no intervenim ara, ens podem trobar amb uns efectes tan greus com la pandèmia actual. A més, la qüestió del medi ambient pot ser irreversible. L’única forma d’abordar tot això seriosament és modificant notablement les formes de funcionament democràtic. Si no ho fem així, jo ho veig impossible.

    No valen nyaps.

    No. Si no s’aborden amb serietat els problemes greus que tenen les societats avançades del segle XXI, jo ho veig impossible.

    Vostè té un gran bagatge, una llarga experiència. Està perplex amb aquesta pandèmia? Era inimaginable?

    Sí. Ens els últims anys, no acabo de tenir sorpreses a nivell polític. Fa 20 anys, el moviment independentista català, era una novetat política impensable. I la pandèmia també ho és, que es produís un col·lapse tan total i veloç, en 3 mesos, a nivell global. És veritablement excepcional.

  • Un nou cas de maltractament a les persones grans: ara el culpable és una companyia de telefonia

    Des de fa setmanes, en el context generat per la pandèmia de la COVID-19, estem comprovant, estupefactes, com milers de persones grans, residents en centres geriàtrics, han estat les principals víctimes de la pandèmia de la COVID-19. Moltes famílies han denunciat la manca de recursos de les residències de gent gran i també la poca sensibilitat que han mostrat alguns – no tots – professionals.

    A partir del que ja resultava més que evident, l’Administració es va posar les piles i va prendre cartes en l’afer. No es podien tolerar més discriminacions, més maltractaments, més negligències i això ha portat a prendre decisions tendents a dotar de millors recursos els centres, sobretot pel que fa al personal sanitari, molt deficitari durant anys.
    Semblaria que tota la societat ha pres consciència de la necessitat d’acabar amb el tracte denigrant que han rebut i encara reben moltes persones grans. Semblaria que a partir d’ara les coses seran diferents i, per tant, les àvies i els avis rebran el tracte digne que es mereixen. Fa uns dies, una catedràtica de microbiologia ens recordava el deute que totes i tots tenim vers aquelles persones, al cap i a la fi, d’elles i ells hem heretat el món que ara tenim. Elles i ells varen patir una guerra civil i una terrible postguerra; elles i ells varen sobreviure a unes èpoques espantoses. No solament això, varen seguir lluitant per crear el que ara podem gaudir. Aquest és el deute que tenim amb elles i ells. I això implica, entre moltes altres coses, procurar generar les condicions de benestar en els darrers anys de la seva vida.

    Perfecte! Tothom ho té clar. La vida de les persones grans també té valor, i no sembla que posar un número sigui la millor manera de fer justícia, de mostrar una actitud ètica. La vida de qualsevol ésser humà és valuosa, independentment de l’edat, gènere o condició social. Hem après la lliçó, la pandèmia de la COVID-19 ens ha ensenyat moltes coses, entre d’elles, que hem de tractar millor les persones grans.

    Ah, però sembla que no tothom ho ha entès així. El dia 28 de maig, vaig rebre la notícia de què un bloc de pisos del carrer Eugeni d’Ors de Sant Feliu de Llobregat havia perdut la comunicació telefònica. Avisada la companyia – Movistar – un tècnic va inspeccionar la instal·lació i va descobrir que uns operaris d’una obra propera havien tallat – potser accidentalment – el cablejat de telefonia. D’acord, acceptem que va ser un accident però és obvi que en els temps que corren un problema com aquest ha de ser resolt en qüestió d’hores. Doncs no! Han passat quatre dies i ningú de la companyia s’ha adreçat al carrer Eugeni d’Ors per arreglar el problema.

    I potser algú es preguntarà què té a veure aquest incident amb la gent gran i la pandèmia de la COVID-19. Ben senzill, en aquest bloc hi viuen diverses persones de més de vuitanta anys, la més gran en té noranta-nou! He parlat amb aquesta persona i m’ha explicat que arran de «l’avaria» s’ha quedat incomunicada. No pot fer ni rebre trucades i tampoc pot fer ús del servei de teleassistència que té contractat. Ni ella ni cap de les àvies que viuen en el mateix bloc.

    Les trucades fetes a la companyia de telefonia no han donat cap resultat. En conclusió: Movistar ha mostrat un menyspreu absolut per totes les persones afectades i no ha tingut en compte que algunes d’aquestes persones tenen una forta dependència del telèfon a causa de la seva avançada edat.

    Negligència professional? Incompetència? Menyspreu?

    S’ha enviat un correu electrònic a l’alcaldessa de Sant Feliu de Llobregat explicant-li el que està passant i demanant-li que l’Ajuntament prengui mesures. I també s’ha advertit a la companyia de la gravetat de la seva negligència i de les conseqüències que se’n poden derivar.

    Esperem les respostes. Però, el que es desprèn de tot això és que malgrat les proclames de les administracions i malgrat les declaracions d’intencions, les persones grans segueixen sent víctimes de maltractaments i abusos i no sempre els culpables són els familiars, els coneguts o els professionals de les residències. També hi ha altres culpables, que menyspreen els «vells» sense tenir en compte que elles i ells també es podran trobar, d’aquí a uns anys, davant dels mateixos problemes i davant dels mateixos menyspreus.

  • Els indígenes del Brasil demanen ajuda per combatre la Covid-19

    pandèmia mundial de la Covid-19 ja ha arribat a 76 pobles indígenes de Brasil, segons l’Articulació dels Pobles Indígenes a Brasil (APIB). Fins al 30 de Maig hi havia 1.747 detectats amb coronavirus i 167 morts. L’epicentre de l’epidèmia es troba en l’estat d’Amazones, on han constatat que 28 professionals de la salut que atenen els pobles indígenes estaven contagiats. Ja han mort 42 indis Kokama d’Alt Solimões.

    En l’estat de Roraima, després de la mort d’un membre Yanomami a l’abril, la Hutukara (Associació Yanomami) va decidir que marxarien al bosc per escapar de la pandèmia. Però un mes després ja eren 76 professionals de salut dels contagiats amb Covid-19 i van morir dues persones Yanomami més.

    A Manaus, capital de l’estat d’Amazones, el caos és total. El Districte Sanitari Indígena Especial (DSEI) va confirmar que molts pacients indígenes amb altres malalties estaven infectats de Coronavirus, ingressats a la Casa de la Salut Indígena, en hospitals estatals i municipals i després van tornar als seus pobles. Els hospitals a la ciutat de Manaus estan en la seva capacitat màxima i ara la situació és encara més crítica a l’interior de l’estat. L’únic hospital amb UCI a l’interior d’Amazones es troba a la ciutat de Tefé, situada a 522 km de Manaus.

    L’únic hospital amb UCI a l’interior d’Amazones es troba a la ciutat de Tefé, situada a 522 km de la capital de la oregió

    La segona regió de Brasil més afectada per la Covid-19 es troba en el Nord-oest, a Mines Gerais/Espírito Santo, on els indígenes viuen a les regions més pobres, amb 21 morts fins al moment. Allà, com està succeint a tot Brasil, les xifres de la Covid-19 no es reporten. Sonia Guajajara, presidenta de APIB, revela que “les xifres obtingudes pel moviment indígena, en comparació amb les de la Secretaria de Salut Indígena (Xeixai) revelen una discrepància absurda. A més de l’abandó de l’Estat brasiler, hi ha racisme institucionalitzat”.

    Brasil té 34 Districtes Especials de Salut Indígena (DSEI), responsables de servir als vilatans indígenes, però el 36% dels indígenes al Brasil viuen en àrees urbanes i no són atesos per DSEI, sinó pel Sistema Unificat de Salut (SUS) pel qual els pobles indígenes estan generalment discriminats.

    La Fundació Nacional de l’Indi – FUNAI (un organisme de govern de Brasil), no està fent la seva feina com hauria, segons critiquen les organitzacions. La manca d’acció nacional en la lluita contra la pandèmia de coronavirus per part de president Jair Bolsonaro ha afectat els pobles indígenes en totes les regions, de nord a sud del Brasil, agreujant la dramàtica situació que ja existeix. Només en els últims 12 mesos, 150 terres a l’Amazònia han patit invasions de acaparadors de terres, fusters i miners, instigades pel Govern Federal.

    Enterraments col·lectius en Manaus | Alex Pazuello / Semcom)

    La Covid obre les portes a especular amb terres indígenes

    Aquesta setmana, els brasilers van veure amb sorpresa el vídeo publicat per la Cort Suprema Federal (STF) d’una reunió de el president Bolsonaro amb els seus ministres a Brasília, en la qual el ministre d’Educació, Abraham Weintraub, va dir que odia els pobles indígenes i el ministre de Medi Ambient, Ricardo Sales, va parlar sobre aprofitar la situació de pandèmia de coronavirus per aprovar reformes de desregulació i simplificació per canviar les regles ambientals a favor dels més poderosos i els agronegocis.

    Entre el 22 i el 28 de maig, la Cort estava a punt de votar sobre el projecte de llei PL2633, que estableix l’anomenat «Marc temporal» (3) que limita les demandes per terres indígenes, en lloc de reconèixer les seves demandes tradicionals o històriques de terres. Aquestes converses es donen en un marc de decisions que es fan servir per legalitzar invasions, legitimar expulsions i encobrir la violència que victimitza els pobles indígenes. A causa de decisions com aquesta, contra els indígenes, no només Brasil, sinó que tot el medi ambient mundial es veurà directament afectat.

    Malgrat tot el context actual, els indis brasilers mai han estat tan organitzats. Aquest mes, APIB va celebrar una gran Assemblea Nacional on-line per a la Resistència Indígena i abordar temes com els diagnòstics regionals sobre Covid-19 en els llogarets. Acostumats a lluitar pels seus drets durant 520 anys, els pobles indígenes s’estan unint per trobar noves formes i exigir millors condicions per a la cura de la salut, la defensa de les seves terres i el medi ambient.

    Notes

    Hi ha diverses organitzacions que reben donacions per fer front a les conseqüències de la Covid en terres indígenes al Brasil

    (1) Institut Nacional d’assentament i Reforma Agrària
    (2) En 2017, la investigació parlamentària presidida pel Farmers ‘Caucus tenia com a objectiu processar antropòlegs, indígenes, funcionaris de Funai i Incra i membres de l’executiu, així com a ONG. La idea era tancar Funai, aturar la reforma agrària i canviar els criteris per a la demarcació de terres per als pobles indígenes i les antigues comunitats d’esclaus (quilombola).
    (3) Marc temporal – «Límit de temps». La idea d’el projecte de llei és establir que els reclams indígenes de terres només serien reconeguts per la llei si els indígenes ocupessin aquest tros de terra en particular el 1988, any en què es va consagrar l’actual Constitució brasilera.

  • MSF Grècia: «El coronavirus és un obstacle extra que fa la crisi de refugiats encara més difícil»

    Més de 20.000 persones han arribat a les costes europees a la recerca de refugi en el que portem d’any. Gairebé la meitat d’elles s’han dirigit a Grècia, que ja acull més de 115.000 refugiats i migrants, segons l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR).

    El país hel·lè és un dels estats europeus que té menys casos de COVID-19, amb 2.726 infectats i 151 morts (dades del 12 de maig), però ja s’han reportat contagis dins dels seus centres d’asil.

    El primer va ser una jove de 19 anys que va donar positiu després de donar a llum en el camp de Ritsona, a 75 quilòmetres d’Atenes. Després d’aquest fet, van analitzar 63 persones que havien tingut contacte amb ella, de les quals 20 van resultar en un diagnòstic positiu, i es va posar aquest camp en quarantena.

    No obstant això, l’efectivitat de les recomanacions d’aïllament social i higiene de mans és diferent en aquests llocs. Vasilis Stravaridis, director de Metges Sense Fronteres (MSF) a Grècia, destaca l’amuntegament de persones en els camps de refugiats. «Per exemple, el de Moria de l’illa de Lesbos té capacitat per a menys de 3.000 persones i ara mateix hi ha més de 20.000», assenyala.

    No obstant això, Stravaridis subratlla que aquestes condicions ja suposaven una emergència abans de la pandèmia.

    El coronavirus ja ha arribat alguns camps de refugiats. Quants infectats hi ha ara mateix en els centres grecs?

    Hi ha dos tipus de camps. D’una banda, hi ha els camps a les illes, on no hem tingut cap cas confirmat. En els de la part peninsular de Grècia, al voltant de 30, en almenys quatre d’ells s’han confirmat positius, però asimptomàtics.

    Com és l’accés a sistemes bàsics d’higiene en aquests llocs?

    En algunes parts de Moria hi ha una aixeta per a cada 1.300 persones i una dutxa per a més de 200. A l’illa de Samos passa una cosa semblant, on hi ha estructures per a unes 650 persones i en aquest moment hi ha més de 7.500.

    Amb això es pot entendre com és aquí el repte de la prevenció. És molt difícil per a la gent que viu als camps seguir les recomanacions d’higiene de les autoritats. Per això, si arribem a tenir un nombre de casos positius elevat dins el camp, serà molt tard. No es pot gestionar tanta gent en una estructura que no té el bàsic en higiene ni llocs per aïllar.

    I atenció mèdica?

    El problema existeix des d’abans del coronavirus. En els camps hi ha metges, però no són suficients per als problemes diaris. En general, són per examinar a la gent que ve a camp, però no hi ha recursos humans suficients per atendre a tothom.

    Existeixen grups voluntaris i ONG com que treballen dins i fora dels camps, com MSF, on treballem en clíniques fora de camp a Lesbos atenent a més de 100 nens al dia, sobretot amb malalties cròniques i problemes de salut mental. També a dones embarassades.

    Intentem cobrir una part de les necessitats de la gent i la veritat és que és gairebé impossible poder atendre a tots. Però aquest problema d’accés a atenció mèdica existeix abans del coronavirus i també existirà després. El coronavirus és un factor extra per fer-ho una mica més complicat.

    Consulta de pacients amb símptomes sospitosos en el camp de Moria, Lesbos. / Peter Casaer / MSF

    Les xifres d’infectats a Grècia no són tan altes com en altres països europeus, però en els camps de refugiats no és tan fàcil posar mesures de distanciament físic. Té sentit aplicar mesures com el confinament en aquests llocs?

    Tot aquest període que Grècia porta a confinament, la gent en els camps també ha hagut d’estar dins del recinte. Això sí que s’ha implementat. Però les condicions són diferents. Moltes vegades no tenen ni tan sols una porta per poder tancar-la i aïllar-se.

    Hem de tenir un pla d’emergència per a aquests llocs adaptat a les necessitats i característiques dels camps. Ha estat molt complicat per a tots quedar-se a casa, però al mateix temps hem tingut calefacció, aigua corrent i televisió i internet per informar-nos de la situació. En els camps la majoria de la gent no sap què està passant ni per què han d’aïllar-se.

    S’han posat en marxa un altre tipus de mesures per a frenar l’expansió de virus en els camps?

    No, fins ara no ens han comunicat cap pla. El que intentem fer nosaltres a MSF, juntament amb les autoritats locals i altres ONG, és trobar solucions per evitar que tinguem un problema més seriós en cas de tenir un brot en els camps.

    Per això, en MSF hem demanat que la gent de risc, com a persones de més edat o amb malalties cròniques, pugui sortir d’aquests camps i aïllar-se per si de cas hi ha un brot dins.

    Però en general tot el procés va molt lent. Ara només tenim l’esperança que no hi hagi un brot o que, si n’hi ha, la gent sigui prou jove i sana i no tingui problemes seriosos per passar la malaltia sense complicacions. Però això no és un pla.

    Necessitem un pla realista, també per a després d’aquesta crisi perquè aquesta gent seguirà vivint en aquestes condicions. El coronavirus és un parèntesi. Ells tornaran a una normalitat que ja abans no era normal.

    Segueixen en funcionament els procediments de petició d’asil?

    No. Ja durant el mes de març es va parar perquè el govern grec després d’uns desacords amb Turquia va decidir no acceptar peticions d’asil durant un mes. Després d’abril, en teoria, es pot tornar a demanar asil, però per la pandèmia tot aquest sistema no està funcionant. Les oficines estan tancades.

    Segueixen relocalitzant a gent per la resta d’Europa tot i la situació del continent?

    Hi ha molt pocs. Hi ha un pla de la Unió Europea per relocalitzar a nens sense acompanyants o amb malalties cròniques, però parlem de nombres molt baixos. A més, amb la pandèmia i les mesures de confinament es fa molt difícil traslladar-se amb seguretat. Llavors sí, hi ha els plans, i suposo que tot es mou, però a un ritme bastant lent.

    Què fa Metges Sense Fronteres per alleujar aquesta situació?

    Una de les coses que hem fet és estructurar un sistema per estar preparats, com llocs per a aïllament i per fer proves i informar la gent sobre la situació i les recomanacions adequades a les seves circumstàncies.

    També proporcionem 60.000 litres d’aigua al dia a la part de fora de camp a l’illa de Samos, on viuen gairebé 5.000 persones. Són coses que fèiem abans de la pandèmia perquè era important per evitar qualsevol tipus d’infecció. A més, ara oferim sabó perquè almenys tinguin alguna cosa mínim bàsic i necessari.

    Quines mesures s’haurien de posar en marxa?

    Per a nosaltres a MSF l’important és prevenir. No podem esperar fins a haver de gestionar una crisi. És molt més fàcil en aquest tipus de context impedir una situació greu preparant uns espais, aïllant i evacuant a la gent de més risc.

    Nosaltres ajudem proporcionant aigua i algunes clíniques però, per descomptat, cal estar en cooperació amb les autoritats locals, altres ONG i Nacions Unides perquè crear un pla en cas d’emergència.

    Així i tot, la situació dels camps de refugiats ja era una emergència abans de la pandèmia. Ara té un obstacle extra, però aquestes persones porten gairebé cinc anys en aquestes circumstàncies. Després d’aquests mesos, seguiran vivint en aquestes condicions sense un pla de futur.

    Aquesta és una entrevista traduïda de l’Agència SINC

  • La violència masclista durant el confinament: una perspectiva interseccional

    El confinament decretat el passat 14 de Març ha posat en evidència, de manera dràstica, la persistència de la violència masclista. Les consultes al telèfon d’atenció a les víctimes (016) s’han incrementat un 47,3% entre l’1 i el 15 d’Abril respecte al mateix període de l’any anterior i les consultes on line un 650%. El recent feminicidi a Corbera de Llobregat (Barcelona) és el resultat més terrible de tancar a les dones amb els seus agressors.

    No obstant això, l’increment d’aquesta violència era una situació que es podia preveure. L’excepcionalitat del confinament, on la convivència és permanent i forçosa i la mobilitat reduïda o nul·la, afavoreix les situacions de conflicte i de violència, amb l’agreujant de la dificultat per a buscar suport social, contactar amb familiars o persones de suport, professionals o serveis. No obstant això, el primer Estat d’Alarma no va contemplar aquests casos ni els va atorgar la importància necessària. No va ser fins al 31 de Març -quinze dies després de la declaració oficial de l’excepcionalitat- quan es va presentar el Pla de Contingència en referència a la violència de gènere. El nou Reial Decret considera essencials els serveis d’atenció a les víctimes i permet a les comunitats autònomes utilitzar determinats fons per a reforçar els serveis durant la crisi de la Covid-19.

    Enfront d’aquesta situació, tant a nivell estatal com comunitari, s’han posat en marxa diverses mesures dirigides a garantir l’atenció a les dones en situació de violència. Algunes de les iniciatives han estat el reforç de les línies d’atenció telefònica, la intensificació de la difusió dels números, la implantació de la modalitat escrita a través del correu electrònic i l’obertura d’una línia de missatgeria immediata via whatsapp. Per part seva, associacions i col·lectius feministes locals han divulgat aquests serveis a través de les seves xarxes socials, posant l’accent principalment en la importància de mantenir les xarxes i el contacte amb amigues i familiars per a poder sentir-se cuidades i més segures. Ara, més que mai, hem d’apel·lar a la sororitat.

    Però no es tracta, únicament, d’ampliar de manera simple els serveis i la seva divulgació. El ICD publica «L’estat de confinament derivat de la situació d’emergència sanitària per la Covid-19 provoca un impacte clar en les dones en situació de violència masclista i els seus fills i filles, especialment aquelles que pateixen situacions de risc». Per tant, cal preguntar-se; quines són les situacions de més risc? Quines dones accedeixen a aquests serveis? Quines queden excloses i per quines raons? I, la més important; com s’entrecreuen els diferents eixos de desigualtat a les dones i amb quin impacte?

    Encara que la llei catalana 5/2008 incorpora la paraula masclista al títol i a la definició de les violències que pateixen les dones pel simple fet de ser-ho, el concepte ‘violència de gènere’ és l’utilitzat més extensament i la legislació estatal vigent ho interpreta d’una forma molt limitada i ho restringeix a les relacions de parella heterosexual i queda pràcticament circumscrit a l’àmbit domèstic. Aquest marc legal i jurídic exclou a moltes dones de ser reconegudes com a víctimes. I el més greu, durant aquest confinament, totes aquestes víctimes no reconegudes, no poden accedir a les ajudes i els reforços incorporats per les institucions per a pal·liar l’augment de les situacions de violència, tot i que el seu risc augmenta d’igual forma.

    Les ocupacions de l’àmbit domèstic, social i de cures, altament precaritzats, han estat dels més castigats amb les retallades dels últims anys. Com a conseqüència, és un dels sectors on la pandèmia està afectant amb més força i empitjorant encara més les condicions laborals. Aquests llocs són ocupats en un 80% per dones. A més, el 70% del treball de cures es realitza sense contracte majoritàriament per dones migrades. Aquestes dones, que potser estan allunyades de les seves famílies i de les seves xarxes, poden trobar-se en situacions d’especial vulnerabilitat: situació administrativa irregular, dependre dels seus marits econòmicament o en forma de reagrupació familiar, entre altres. Si es troben, a més, en una situació de violència, recloses amb el seu agressor, el perill augmenta de manera exponencial. No obstant això, no són mereixedores dels recursos disponibles, i les seves múltiples situacions de violència seguiran més invisibilitzades que mai.

    Aquests són només uns mínims exemples que ens permeten acostar-nos a la idea de la necessitat immediata d’incorporar una perspectiva interseccional per a l’abordatge de totes i cadascuna de les manifestacions de les violències masclistes. No hem d’acceptar que el mateix sistema ens posi en risc, sense a més, adjudicar cap responsabilitat als estats.

    Parlar d’interseccionalitat significa assumir que existeixen altres matrius de dominació més enllà de les conseqüències del patriarcat. Deixar de costat el gènere com a únic eix de desigualtat i incorporar altres elements d’estratificació i identitat com poden ser la classe, la raça, l’ètnia, la identitat sexual o la diversitat funcional entre altres, que poden travessar a una sola dona en un moment determinat i que poden portar-la a una situació de vulnerabilitat important. En definitiva, tenir en compte els determinants socials de la salut.

    Aquest canvi de paradigma inclou una visió més complexa i holística de les persones i pot ampliar la mirada cap a una perspectiva global, on les experiències individuals siguin considerades, i els condicionants que legitimin la situació de víctimes no vinguin determinats per estereotips arrelats en l’imaginari col·lectiu, estàndards de comportament, perfils socials o inclusions jurídiques i legals. Les estratègies polítiques interseccionals han de partir d’una anàlisi real i completa sobre les diverses formes i àmbits en els quals es pot produir violència masclista, tenint en compte situacions de pobresa, d’estrangeria, d’accés al mercat laboral, de salut… Han de ser crítiques amb l’essencialisme, incidir en la problemàtica estructural i institucional existent i fomentar l’autonomia i la responsabilitat de la víctima, emfatitzant la capacitat de recuperació i de transformació i evitant la revictimizació.

    El confinament, provocat en aquest cas per la pandèmia, ens obliga a allunyar-nos de les xarxes de suport i de cures extrainstitucionals (associacions, veïnes, amistats..) a les quals algunes dones han de recórrer, ja que no són emparades pel nostre sistema polític i social. La situació actual posa en relleu la necessitat d’adequar les estratègies polítiques i jurídiques, així com les eines i l’ampliació dels recursos sota un paraigua més ampli on puguin entendre’s i protegir-se de manera real a totes les dones, moltes de les quals són travessades per diversos eixos d’opressió i de desigualtat, sense que s’hagin de veure limitades per cap motiu.

    Agraeixo a Ana Martinez, la seva revisió, aportacions i per animar-me a escriure