Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • La Fundació que edita ‘El Diari de la Sanitat’ compleix deu anys de periodisme independent

    La Fundació Periodisme Plural, que edita El Diari de la Sanitat, es va posar en marxa ara fa deu anys, amb l’edició del seu primer portal: Catalunya Plural. Era el mes de maig del 2012, i va ser el primer pas del grup de periodistes que van crear la Fundació Periodisme Plural, constituïda oficialment deu mesos després. Així naixia l’única entitat sense ànim de lucre a Catalunya que té com a objectiu l’exercici del periodisme.

    La Fundació ha creat en aquests deu anys sis mitjans digitals: Catalunya Plural (2012), El Diari de l’Educació (gener 2014), El Diari del Treball (2015), El Diari de la Sanitat, El Diario de la Educación (ambdós el 2016) i la Revista XQ (2017). En conjunt, constitueixen un projecte amb vocació de contribuir a la qualitat democràtica a partir de l’exercici del periodisme.

    La Fundació Periodisme Plural va néixer fa deu anys amb el propòsit de defensar tant l’exercici d’un periodisme independent i lliure com els valors de progrés i solidaritat. El projecte sorgeix com a resposta a la recessió del 2008. En aquell moment, els impulsors de la Fundació van creure necessari explorar noves vies que permetessin preservar la independència del periodisme.

    Per a aquest propòsit, van considerar que la millor fórmula societària era una fundació, i per això, expliquen en la seva declaració de principis, «vam constituir una entitat sense ànim de lucre, però amb voluntat de rendibilitat econòmica i social, que aspira a ser una veritable plaça pública on es trobin, dialoguin i es comuniquin totes les entitats i persones que lluiten per preservar la cohesió de la societat; la sanitat i l’educació com a pilars de l’estat del benestar; el treball i l’habitatge com a drets fonamentals; la solidaritat com a justícia social, i la regeneració com a exigència democràtica».

    Amb motiu dels seus primers deu anys de vida, la Fundació Periodisme Plural ha estrenat una nova web amb tota la informació sobre el Patronat, estatuts, mitjans i activitats de l’entitat. La Fundació té com un dels seus principis bàsics la transparència i per això la nova web aporta el màxim d’informació sobre l’entitat. Un espai recorda les figures de José Martí Gómez i Margarita Rivière, dos dels grans referents del periodisme, que van participar en la constitució de la Fundació Periodisme Plural i hi van estar implicats fins a la seva mort.

    Web de la Fundació

    La Fundació recorda, en la seva web, que «la pandèmia i totes les conseqüències que se’n deriven van donar, més que mai, sentit al projecte. La pandèmia ha estat una gran oportunitat per fer l’exercici de posar-se en la pell de l’altre i per reivindicar la importància de la solidaritat, la sanitat pública, l’educació inclusiva i la dignitat en el treball. Aquestes havien estat les apostes de la Fundació des del primer dia».

    La Fundació Periodisme Plural explica que aquest projecte només té futur si compte amb el suport de les comunitats a les quals es dirigeix. «Deu anys després, continuem pensant – afirmen els seus promotors – que el periodisme honest i responsable és més necessari que mai. Però, per aconseguir-ho, necessitem la implicació de les persones que comparteixen aquestes conviccions».

    La col·laboració entre ciutadania i periodisme és el que porta a la Fundació Periodisme Plural a posar l’accent en els processos participatius. Amb la voluntat d’implicar a les comunitats a les quals es dirigeix, i que estan en primera línia en la defensa dels drets essencials. En el cas de El Diari del Treball la Fundació compta amb el suport de la comunitat sindical.

    «La implicació dels lectors -llegim- és l’única garantia per fer un periodisme lliure, independent i amb vocació de servei a la societat. Per això, és imprescindible el suport de la comunitat, en forma de subscripcions o donacions. La fundació Periodisme Plural està declarada d’interès públic, i, per tant, totes les donacions que rep tenen dret a una desgravació fiscal de fins al 75%».

    «El periodisme rigorós, en profunditat, de qualitat, independent, crític i amb un sòlid compromís ètic ja no és possible sense la implicació dels lectors», es pot llegir a la web de la Fundació. «Quan els mitjans no són rendibles, són vulnerables a interessos que no tenen res a veure amb el servei públic de la informació. Per això el periodisme està en un veritable procés de reconstrucció que necessita l’ajuda de la ciutadania, la d’aquells lectors que volen compartir un projecte periodístic independent i lliure».

    La col·laboració entre ciutadania i periodisme és el que porta a la Fundació Periodisme Plural a posar l’accent en els processos participatius. Amb la voluntat d’implicar a les comunitats a les quals es dirigeix, i que estan en primera línia en la defensa dels drets essencials. En el cas de El Diari de la Sanitat, la Fundació compta amb el Consell de mecenes, que està format per les següents persones: Emili Ferrer, Miquel Vilardell, Antoni Sitges, Josep Martí i Valls, Montserrat Figuerola, Joan Ramon Villalbí, Francesca Zapater, Josep Maria Caralps, Josep Moya, Jordi Pujol Colomer, Carme Borrell, Joan Benach, Joan Gené, Rafael Barba, Glòria Jodar, Carme Valls, Santiago Dexeus, Carles Porta, Vicens Ortún, Carlos A. González, Gonzalo Casino, Alba Llop, Anna Martínez, Nani Vall-llosera, Mireia Julià, Miquel Porta, Rosa Boyé, Albert Planes, Ramon Sarrias, Carlos Villanueva, Maria Amparo Cuxart, Amando Martín Zurro, Joan Ramón Laporte, Juli de Nadal i Ramon Espasa. La generositat de tots ells va fer possible que el 7 d’abril de l’any 2016, el Dia Mundial de la Salut, es pogués posar en marxa El Diari de la Sanitat.

  • Trencar l’estigma de les malalties mentals des de l’escenari

    La Raquel té prop de cinquanta anys, és veïna del tercer segona i treballa en un supermercat fent de carnissera. Avui ha sortit abans de la feina per arribar a temps a la reunió de l’escala, on no hi acostuma a assistir. Aquest cop, però, ha d’explicar una cosa important als seus veïns i veïnes. El seu fill, que té una malaltia mental, ha destrossat les bústies de l’escala. Durant l’espai de precs i preguntes de la reunió ella, que és una persona solitària i no està acostumada a parlar davant de tanta gent, els explica què ha passat i els demana un favor molt important. Com qualsevol altra mare, només vol que el seu fill estigui bé. Però la resposta al problema és difícil de trobar.

    La dona del tercer segona és una obra de Víctor Borràs, dirigida per Ivan Benet i interpretada per Àurea Márquez, qui, amb un intens monòleg que dura 70 minuts, aconsegueix captar completament l’atenció del públic i submergir-lo en una història que podria ser també la de qualsevol altra persona. Una història que reflexiona sobre l’estigma que arrosseguen les persones que pateixen algun tipus de trastorn o malaltia mental.

    Es tracta d’una nova proposta de Teatre Nu, una companyia amb seu a Sant Martí de Tous (l’Anoia), que considera el teatre com un art comunitari i que, en vint anys de vida, ha produït fins a dinou espectacles. Després de preestrenar-se al Festival Grec, es va estrenar el 8 de setembre a la Sala Atrium de Barcelona, on es pot veure fins al 3 d’octubre.

    En l’obra, la Raquel trenca el silenci. Parla del tabú, del rebuig, de la desconfiança i de la incomoditat que senten les persones davant el seu fill. També denuncia la falta de mitjans i recursos en la sanitat pública adreçats a atendre les persones amb problemes mentals, la falta de llits d’ingrés hospitalari i la sobremedicalització dels qui pateixen aquest tipus de malalties. Subratlla també una veritat punyent: només s’actua i s’atén correctament a la persona malalta quan la situació ja és molt crítica.

    L’obra parla del tabú, del rebuig, de la desconfiança i de la incomoditat que senten les persones davant les malalties mentals / Sílvia Poch

    La veïna del tercer segona ens explica la seva història i la del seu fill mentre ell apareix en un videomuntatge que es projecta al fons de l’escenari. La Raquel es mostra avergonyida i angoixada, però també enfadada. Enfadada amb tots aquells qui fan la vida del seu fill més difícil. Alhora, pateix perquè el seu fill no faci mal a ningú i, sobretot, perquè no es faci mal a ell mateix.

    L’espectacle, doncs, tracta un tema complex i que ens toca de prop. L’autor, Víctor Borràs, i el director, Ivan Benet, ja havien treballat plegats en un dels últims espectacles de la companyia, La lleugeresa i altres cançons. L’actriu, Àurea Márquez, té una extensa carrera al teatre i també ha treballat en nombroses produccions televisives catalanes -com La Riera, Ventdelplà o Com si fos ahir– i al cinema. Un cop acabades les funcions a la ciutat de Barcelona, La dona del tercer segona es podrà veure durant la tardor a La Casa del Teatre Nu (Sant Martí de Tous), al Teatre Municipal de Banyoles i al Teatre Kursaal de Manresa, entre d’altres.

  • El menjar escombraria com a premi emocional pels infants, un risc que pateixen les famílies sense recursos

    Segons dades de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), l’any 2020 es van duplicar (de 291 a 598) les visites a familiars i a persones afectades per aquests trastorns alimentaris. També les trucades de consulta es van duplicar (de 556 a 1096) i les consultes per correu electrònic varen passar de 410 a 2717. Aquests increments evidencien que les emocions, en aquest cas per la situació de pandèmia, ha tingut un impacte directe en la conducta alimentària.

    Compensar amb menjar determinats estats emocionals és un acte habitual de les persones. Premiar-se o castigar-se amb capricis del paladar fan de l’alimentació un element de canvi que l’allunya de la seva funció nutricional.

    La sociòloga Priya Fielding-Singh, professora assistent del departament d’Estudis de la Família i Consumidors de la Universitat d’Utah, als Estats Units, va entrevistar 73 famílies, més de 150 pares i infants, i va observar durant més de 100 hores els seus hàbits dietètics diaris, també a les botigues de comestibles. La seva investigació suggereix que l’estatus socioeconòmic de les famílies afecta no només al seu accés a aliments saludables, sinó a quelcom encara més fonamental: el significat dels aliments.

    La majoria dels pares als quals va entrevistar la sociòloga –de nuclis familiars amb diferents estatus econòmics- volien que els seus fills mengessin aliments nutritius, i creien en la importància d’una dieta saludable. I en tots els casos, els fills reclamaven menjar amb alt contingut en sucre, sal o greix, menjar del que anomenem popularment ‘escombraria’. Algunes de les conclusions de l’estudi, publicades al diari The New York Times, indicaven que davant la mateixa demanda dels fills, en el 96% dels pares amb alts ingressos, almenys un dels dos pares confirmaven que regularment rebutjaven les peticions de menjar ‘escombraria’ dels seus fills. En canvi, tal com explica l’autora de l’estudi, els pares amb menys recursos econòmics varen honrar les peticions de menjar ‘escombraria’ dels seus fills «per a nodrir-los emocionalment». Només en el 13% de les famílies amb baixos ingressos, pare o mare, de manera regular, rebutjava la petició dels seus fills. La diferència en la resposta dels pares rau en les possibilitats d’uns i altres de satisfer les demandes dels seus fills. En els d’entorn més benestant, els pares podien respondre a moltes de les peticions dels seus fills de coses materials, com l’últim iPhone o un patinet. Mentre que en el cas dels pares més pobres, acostumats a haver de dir que no a la majoria de peticions de compra de joguines i articles als seus fills, per a ells l’única cosa que de tant en tant sí podien permetre’s comprar per complaure els fills era menjar ‘escombraria’.

    Un refresc i una bossa de patates fregides esdevenien així un grapat de felicitat per als seus fills i, al mateix temps, agraïment i carinyo per als seus pares. Aquests pares de situació econòmica modesta prenien, doncs, el consentiment de compra de menjar no saludable, però barat, com un acte d’estima cap als fills.

    Segons explica la psicòloga Andrea Arroyo, coordinadora del Grup de Treball de Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) i tractament psicològic de l’obesitat del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, «en termes generals, és més comú del que ens pensem fer servir el menjar com a premi o inclús com a càstig. I normalment es fa servir el dolç com a premi per tal que un nen deixi de plorar o es calmi o, fins i tot, com a premi en les postres oferim aliments dolços per reforçar que s’ha acabat tot el plat. Però aquest fet només afavoreix que el nen es desconnecti de les seves pròpies sensacions de sacietat, a més d’afavorir que tingui una major motivació pels dolços i el menjar excessivament ric en sucres afegits».

    Ambient obesogènic

    El gran poder de la indústria alimentaria i el màrqueting alimentari tenen molt a veure amb aquests aliments no saludables que s’usen com a premi. «Dissenyen productes molt atractius, especialment destinats a públic fàcil i vulnerable, com són els infants i els joves, com a exemple», afirma la psicòloga. «Això fa que ens envolti el que es coneix com a ambient obesogènic, on l’excés de menjar i l’accés és molt disponible i afavoreix que el menjar processat esdevingui d’un alt consum».

    Però, ¿Què fa que aquests aliments siguin més apreciats? L’especialista en trastorns de l’alimentació explica que «existeix una associació entre la ingesta de sucres i greixos i l’activació de determinades àrees cerebrals que fan que la persona senti una sensació de recompensa o plaer similar al que succeeix quan es consumeix algun tipus de droga o tòxic. Això fa que es provoqui un reforç positiu de la conducta i cada vegada sigui més apreciat aquell aliment ric en greix i/o sucre, i per tant, aliment no saludable».

    Per evitar-ho, diu Andrea Arroyo, «d’entrada és molt important respectar l’autoregulació de la persona des d’etapes inicials. No obligar mai a menjar ni a acabar el menjar del plat si no se’n vol més, simplement pel fet de deixar el plat buit. Com a alternativa al premi amb el menjar, es pot fer servir qualsevol altre tipus de reforç positiu que no sigui menjar. Pot ser una joguina, una abraçada, una visita d’un familiar, etc.

    Amor com a premi?

    De totes maneres, davant d’aquest fenomen de premiar a través de capricis alimentaris i no saludable, Arroyo planteja que ens porta a una qüestió més profunda. «Amor en forma de menjar ‘no saludable’ equivaldria a manca de consciència del que és bo i no per als infants i joves, i també sobre què és estimar, a què en diem amor, si és complaure senzillament sense analitzar res més enllà».

    L’especialista apunta que «per cobrir les nostres necessitats afectives no necessitem menjar, per cobrir les nostres necessitats nutricionals, sí. El menjar també és plaer i està clar que existeix una forta associació emocional entre el nostre món intern i emocional i la nostra alimentació. Però demostrar afecte o amor a través de permetre o dir que sí als aliments poc saludables, no és una bona manera de practicar amor de forma funcional. Una abraçada, un petó, una mirada o simplement una carícia, són formes més adaptatives de demostrar amor», conclou.

    Entre les conclusions de l’estudi realitzat per aquesta sociòloga dels Estats Units, explica que «els pares pobres varen honrar les peticions de menjar ‘escombraria’ dels seus fills per nodrir-los emocionalment. En canvi, els pares adinerats que varen negar als seus fills els aliments processats ho varen fer per ensenyar-los hàbits saludables de per vida, i no per a privar-lo d’un gust». Així doncs, Piya Fielding-Singh, considera que «la desigualtat nutricional als Estats Units té més a veure amb l’estatus socioeconòmic de les persones que amb la seva ubicació geogràfica».

    L’autora de l’estudi també valora que «viure en la pobresa o en la riquesa afecta més que el nostre accés als aliments saludables, perquè dona forma als significats que donem als aliments». I com a possibles vies de canvi, la sociòloga expressa que «abordar la desigualtat nutricional requerirà alguna cosa més que obrir supermercats en barris de baixos ingressos. Aquestes intervencions no canviaran allò que signifiquen els aliments per a les famílies pobres que vaig conèixer». I conclou que «si els pares de baixos ingressos tinguessin els recursos per satisfer els desitjos dels seus fills, potser una bossa de Doritos seria només una bossa de Doritos, en comptes d’un símbol excepcionalment important d’amor i cura dels pares cap als seus fills».

  • Vacuna i menstruació, un exemple més del biaix de gènere en la medicina

    La vacuna de la covid-19 altera la menstruació? La resposta curta és que encara no se sap perquè no hi ha estudis concloents. Diverses dones han compartit a través de les xarxes socials experiències de desajustos en el cicle menstrual després de rebre la vacuna, amb sagnats més abundants i prolongats, i també endarreriments o retards en l’arribada de la regla.

    Alhora, es pregunten per què no hi ha més informació al respecte i sobretot per què no s’avisa prèviament d’aquests efectes. El cert és que ni els protocols ni les fitxes tècniques de cap de les vacunes inclouen la possibilitat d’aquests efectes secundaris, que han aparegut amb l’inici de la vacunació massiva.

    Carme Valls, endocrinòloga especialitzada en medicina amb perspectiva de gènere, afirma que és habitual que en la fase 3 dels assajos clínics no es coneguin tots els efectes secundaris, i que és en la fase 4, en què molta més gent rep la vacuna, on es detecten nous efectes com ara els casos de trombosi.

    Hipòtesis a l’espera de respostes definitives

    Davant la desconeixença, diverses hipòtesis intenten explicar quin mecanisme podria haver-hi al darrere d’aquestes alteracions. D’una banda, es planteja que les modificacions del període menstrual formin part de la resposta immunitària del cos. D’altra banda, hi hauria la possibilitat que sigui fruit de l’estrès, que al seu torn indueixi una alteració en les hormones de l’hipotàlem i altres òrgans que regulen el cicle menstrual.

    Valls assenyala que en qualsevol cas, es tracta d’una «alteració temporal com també pot donar-se en determinades èpoques de l’any o durant un període d’exàmens», i que es normalitzen després d’un o dos cicles menstruals. Així i tot, creu que val la pena informar a la metgessa si apareix una alteració, especialment si és greu i es manté durant tres cicles menstruals.

    La recollida de dades i informació és el primer pas perquè es pugui fer una investigació. Francisco Carmona, cap de Ginecologia a l’Hospital Clínic de Barcelona, explica que després de la recollida de dades, el primer que s’hauria de fer és «confirmar si l’increment d’alteracions té una base real», i després, «si hi ha una relació de causa-efecte amb la vacuna, o si només és una associació temporal».

    A més d’informar el metge, també és possible notificar l’aparició d’efectes adversos a través del web de l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS), organisme que duu a terme les tasques de farmacovigilància a l’estat espanyol.

    L’AEMPS encara no ha informat de la posada en marxa de cap recerca específica sobre aquests possibles efectes adversos ni ha fet públiques dades del nombre de notificacions d’aquest tipus. Al Regne Unit, l’Agència Reguladora de Medicaments i Productes Sanitaris menciona que s’han informat de 22.981 casos de desajustos del període menstrual, un nombre que matisen, «és molt baix en proporció amb el nombre de dones que han rebut la vacuna».

    A la Universitat d’Illinois, als Estats Units, ja està en marxa una enquesta que va llançar una professora associada d’antropologia, Kathryn Clancy, després de patir algunes alteracions menstruals. A l’estat espanyol, el Departament d’Infermeria de la Universitat de Granada, amb la matrona Laura Baena al capdavant, també té en marxa un estudi per poder aclarir les causes d’aquestes alteracions.

    Aquest estudi es presentarà a la càtedra Antonio Chamorro-Alejandro Otero de la Universitat de Granada, que ha obert una convocatòria pública per presentar projectes d’investigació que tinguin relació amb les «característiques cel·lulars, fisicoquímiques i immunològiques de la menstruació».

    La necessitat d’escoltar les dones

    La ginecòloga Enriqueta Barranco, directora de la càtedra Antonio Chamarro-Alejandro Otero, assenyala que malgrat que els desajustos en la menstruació siguin temporals, «comporten una necessitat de consultes mèdiques, proves diagnòstiques i patiment amb un cost per a la salut de les dones en conjunt i de manera indirecta per al sistema sanitari».

    La qüestió de fons és el biaix de gènere en la medicina. Per exemple, l’exposició dels efectes adversos en els informes i els protocols es fa de manera global, sense especificar les diferències entre homes i dones. Una pràctica que la ginecòloga assegura, «forma part del patró patriarcal de la ciència», ja que «una malaltia o una resposta adversa a un medicament o una vacuna és absolutament diferent per a homes i dones».

    En aquest sentit, un element a destacar en el cas de la vacuna de la covid-19 és que un dels requisits per a les dones voluntàries en els assajos clínics era l’ús d’anticonceptius. Barranco assenyala que «no hi ha informació sobre quin tipus d’anticonceptius utilitzaven», una variable a destacar, ja que «no es pot equiparar el patró de sagnat natural amb el que es produeix amb anticonceptius hormonals».

    Amb tot, la ginecòloga demana «entendre les dones quan es queixin de problemes menstruals i facilitar-los-hi ajuda informativa per contribuir a disminuir l’angoixa». Sobretot, Barranco insisteix que «quan una pacient pregunti si el que li succeeix és conseqüència de la vacuna que la resposta no sigui directament un no per por a ser titllat de negacionista».

  • ‘Sí o sí atenció primària’: Mobilitzacions arreu de Catalunya per evitar el desmantellament del primer nivell assistencial

    Més d’un centenar d’entitats, entre moviments socials i veïnals, col·lectius de professionals de l’àmbit sanitari i forces polítiques, han impulsat més d’una quarantena de concentracions durant el dia d’avui arreu de Catalunya davant de diversos centres d’atenció primària. La convocatòria respon a una crida de la Marea Blanca de Catalunya, en el marc de la campanya ‘Ara més que mai sanitat pública, sí o sí Atenció Primària’ per «aturar la degradació progressiva de l’atenció primària i comunitària» i exigir la reobertura dels CAP i consultoris locals tancats amb l’inici de la pandèmia de la Covid-19.

    «Entenem amb caràcter urgent i prioritari l’atenció primària com a servei imprescindible per a la població i per al sosteniment i permanència d’un sistema sanitari públic, universal i de qualitat, i per això reclamem una atenció primària que garanteixi els atributs que li donen sentit i la participació efectiva de la població en les decisions de política sanitària en tots els nivells i instàncies», han comunicat els convocants de la jornada. Les mobilitzacions estan repartides arreu del territori des de les 10:30 fins a les 20 hores, tant a grans ciutats com Barcelona (amb accions a diferents barris), Tarragona, Girona, L’Hospitalet de Llobregat, Sabadell, Terrassa, Badalona o Mataró fins a localitats com Masquefa, Polinyà o Abrera.

    La jornada s’ha engegat amb una roda de premsa convocada a les 9:30 h davant del Departament de Salut amb representants dels diferents moviments socials i veïnals i forces polítiques i sindicals adherides a la convocatòria, on han intervingut, entre altres, la diputada Jéssica Albiach, d’En Comú Podem, i Eulàlia Reguant, de la CUP. Albiach ha destacat la necessitat de recuperar la longitudinalitat i els valors propis de l’atenció primària i de millorar les condicions laborals dels seus treballadors i treballadores. «Si alguna cosa ha demostrat la pandèmia és que tenim uns professionals de primera, que han de ser ben tractats», ha assenyalat la diputada. Per la seva banda, Eulàlia Reguant ha defensat un sistema sanitari 100% públic i l’augment del pressupost destinat a l’atenció primària. «Esperem que la jornada d’avui sigui l’inici del camí per assolir un sistema sanitari totalment públic, primarista i que posi la vida de les veïnes al centre», ha dit Reguant.

    A la roda de premsa han intervingut la diputada Jéssica Albiach, d’En Comú Podem, i Eulàlia Reguant, de la CUP. | Èlia Pons

    Segons explica Marea Blanca, el sistema sanitari i els seus professionals han fet un esforç «enorme» per atendre les noves necessitats que s’han presentat arran de la pandèmia de la Covid-19, però a canvi de deixar de banda moltes altres necessitats que tenia el sistema. «Partíem d’un sistema debilitat per un baix finançament públic que la dinàmica de mercantilització que les polítiques capitalistes d’austeritat dels últims anys imposen sistemàticament», assenyalen, alhora que remarquen que la part del sistema que més ha patit les conseqüències de la pandèmia ha estat l’atenció primària, que també és el sector que ha patit més retallades durant els darrers anys.

    Antoni Barbarà, de Marea Blanca, ha assenyalat en roda de premsa que la jornada és «l’inici d’una revolta. «Tornem als carrers, que és el nostre lloc habitual de presència i lluita com a moviment social. Estem més juntes que mai, perquè la ciutadania tenim dret a posar-nos dempeus, i no pararem fins a guanyar aquesta batalla», ha dit Barbarà.

    Marea Blanca remarca que l’atenció primària no és una prioritat per als governs ni per als diferents grups de poder que operen en la sanitat, perquè genera «poc negoci». «Les mesures que ha posat en marxa el Departament de Salut han estat bàsicament de contractació de personal administratiu per a tasques Covid i, en lloc de restablir el funcionament dels CAP i consultoris i reforçar-los per assumir noves funcions, s’han obert altres dispositius, com centres de vacunació, o s’han dedicat recursos a altres línies de serveis externalitzats, com el 061 i el SEM», denuncia la plataforma en defensa de la sanitat pública.

    A més, l’organització denuncia que el tancament de CAP i consultoris locals, alguns dels quals encara continuen tancats, té «greus repercussions pel que fa a l’accés de la població a aquests serveis sanitaris bàsics, en especial per a les persones grans i amb més problemes de salut». L’entitat sosté que molts centres continuen amb poques visites presencials i que les demores per a les proves i exploracions, així com per a les consultes als hospitals, s’han allargat «de manera inacceptable». «Tot això repercuteix en un empitjorament de la qualitat de l’atenció i dels problemes de salut», remarquen.

    A les mobilitzacions s’hi van sumar entitats com el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) o Rebel·lió Atenció Primària | Cap de la Sagrera(19h) / Pol Rius

    A les mobilitzacions s’hi han sumat entitats com el Fòrum Català de l’Atenció Primària (FoCAP) o Rebel·lió Atenció Primària, que han remarcat el patiment dels i les professionals de la salut durant la pandèmia per no tenir les condicions adequades per donar l’atenció que «saben i poden donar». «Anys de retallades, que no han revertit els últims governs de la Generalitat, amb un pressupost molt insuficient i unes plantilles minvades i maltractades, van deixar als CAP sense capacitat de resposta», assenyalen des de Rebel·lió Atenció Primària. «Com a resultat de l’augment de demanda assistencial per la pandèmia, les baixes per malaltia i l’estrès sotmès als i les professionals d’AP, aquesta no compta amb els mitjans necessaris per a reprendre la seva activitat prepandèmia en condicions de donar una assistència digna», afegeixen.

    Maria José Fernández de Sanmamed, del FoCAP, ha assenyalat que l’atenció primària de qualitat és aquella que «és accessible, que atén ràpid a la ciutadania i on són els mateixos referents qui ens visiten sempre». «Desgraciadament, l’atenció és molt hospitalocèntrica i medicalitzada, i la Covid-19 ens ha agafat en un moment on l’atenció primària estava profundament debilitada, a causa de les retallades. O aconseguim el 25% del pressupost destinat a l’atenció primària, o la primària caurà i, si cau la primària, cau el sistema sanitari públic», ha argumentat.

    Les reivindicacions

    Marea Blanca i les entitats signants del manifest de la jornada reclamen la reobertura de tots els CAP i consultoris locals i la recuperació de les visites presencials, evitant la bretxa digital que expulsa la gent gran del sistema. També exigeixen la recuperació de la metgessa i infermera de referència dels pacients, ja que, segons expliquen, «l’atenció primària és beneficiosa quan és accessible i longitudinal, realitzada per una mateixa professional amb la qual es creen vincles de confiança». Així mateix, destaquen que aquesta professional de referència ha de poder decidir si es fa un ingrés hospitalari o sociosanitari, prioritzar una exploració o una visita d’especialitat.

    A més, els convocants de la mobilització exigeixen que un 25% del pressupost de Salut es destini a l’atenció primària, que es dugui a terme una millora dels equipaments tecnològics, en molts casos obsolets, i que es faci un redimensionament dels Equips d’Atenció Primària en funció de la població a atendre, garantint unes condicions laborals dignes per a tots els treballadors i treballadores de la sanitat.

    Proposen també posar en marxa Consells de Participació en cada Àrea Bàsica de Salut amb representació de pacients i ciutadania com a instrument per millorar la transparència, la qualitat dels serveis i la gestió dels centres. Així mateix, les entitats convocants remarquen la importància d’impulsar programes d’atenció comunitària per a un enfocament global dels problemes de salut, incidint en els determinants socials de la salut.

  • La Marea Blanca avui

    Aquesta és una història recent dels moviments socials en defensa de la Salut i del Sistema Sanitari Públic de Catalunya. Moviments inspirats en la moguda del 15-M i en resposta a les retallades, la corrupció i les privatitzacions que deriven en la crisi profunda del Sistema Públic de Salut a partir del 2010.

    Els antecedents de la Marea Blanca van ser la constitució el 2011 (fa 10 anys) de la Plataforma pel Dret a la Salut (PDS) i Dempeus per la Salut Pública (febrer 2009). Aquests antecedents tenen tres etapes temporals: la primera, de denúncia i protesta de la situació sanitària, amb tres manifestos i vàries manifestacions (contra l’Euro per recepta, com a exemple). La segona etapa, fruit de l’assemblea anomenada ‘Sedeta 1’, una etapa de múltiples protestes i accions, radicalització i extensió a tot Catalunya contra actuacions i retallades. Destaquen importants manifestacions a Lleida contra l’intent d’un Consorci amb l’ICS, a Mataró per l’hospital, a Barcelona, al SAP Muntanya, cadenes humanes i ocupacions a l’Hospital Vall d’Hebron, l’Hospital del Mar, el Clínic, manifestacions contra la venda de dades sanitàries (projecte VISC+), l’impuls de la revista Cafè amb Llet, i altres. Finalment, la tercera etapa, l’assemblea de la Sedeta 2, «De la protesta a la proposta», on es va definint el programa cap a un autèntic Servei Nacional de Salut.

    I d’aquí neix la Marea Blanca de Catalunya. Es constitueix el 28 de febrer de 2015 en una assemblea amb 300 assistents representant a 60 entitats, organitzada pel Parlament Ciutadà, al Paranimf de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, amb l’aprovació del Decàleg del Sistema de Salut Públic que volem i defensem per Catalunya.

    Aquesta lluita per la salut, pels drets de la ciutadania i la defensa dels serveis públics i el bé comú, ha seguit aquests anys amb diverses intensitats i s’ha globalitzat al territori. Marea Blanca ja és un referent a Catalunya de lluita social, coordinada en l’àmbit de l’estat (com altres Marees).

    En aquests moments, amb un nou govern (en Salut més professional i tècnic) i una nova «etapa» política a Catalunya, sortint, esperem, d’una etapa dura de crisi sanitària, social, econòmica i política, pensem, ara més que mai, amb la importància de la Salut de la comunitat i la qualitat dels Serveis de Salut públics com a garantia d’equitat, juntament amb la lluita i les polítiques per reduir les desigualtats econòmiques, socials i culturals. Marea Blanca segueix amb la idea de lluitar per aquests objectius. Si no ho fan ells, ho farem nosaltres. Ara ens hem posat al CAP la defensa i la qualitat de l’Atenció Primària, les Cures, la Salut Mental, la Salut Pública (sembla que la pandèmia ens l’ha descobert), els drets de les professionals i treballadores del Sistema i la Participació ciutadana.

    Així ha estat possible tornar a convocar les mobilitzacions per tot Catalunya per la campanya per la salut ‘Ara més que mai sanitat pública, sí o sí Atenció Primària’. L’objectiu de la campanya, que compta amb un manifest de reivindicacions urgents que han signat més de 100 entitats, és aturar la degradació progressiva de l’Atenció Primària i Comunitària i començar a millorar-la. Nosaltres seguim, amb la determinació i l’esperança de millora.

  • Sense accés als medicaments per motius econòmics

    La pobresa farmacèutica és una realitat poc coneguda, però que afecta milions de persones en situació de vulnerabilitat. Es tracta de la dificultat per afrontar les despeses dels medicaments i/o productes sanitaris.

    Abans de la pandèmia pel coronavirus, un 3% d’espanyols tenien algun problema d’accés a tractaments subjectes a prescripció mèdica, segons el Baròmetre Sanitari del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). A Catalunya la pobresa farmacèutica afectava un 3,9% de la població.

    La crisi econòmica derivada de la Covid-19 ha disparat encara més aquest tipus de pobresa, i prop de 400.000 catalans no han pogut assumir les despeses dels medicaments (un 5% de la població). Això suposa que, actualment, hi ha un 30% més de persones que no pot afrontar el copagament per motius econòmics.

    Model de copagament farmacèutic

    Aquestes persones es veuen afectades pel decret de copagament farmacèutic, aprovat pel govern del Partit Popular el 2012, en el marc de les mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut. El model comporta que la ciutadania ha de fer una aportació econòmica pels medicaments comprats amb recepta, concretament un copagament de l’import del seu cost.

    Hi ha col·lectius que estan exemptes del copagament i que, per tant, tenen la possibilitat d’adquirir els productes farmacèutics gratuïtament. Tanmateix, aquesta mesura resulta insuficient per eliminar la pobresa farmacèutica. En conseqüència, les persones amb rendes baixes que no compleixen els criteris legals per l’exempció del copagament de medicaments han d’acudir a entitats que els facilitin la cobertura.

    L’ONG de la farmàcia

    El paper de les organitzacions no governamentals és fonamental per ajudar les persones més vulnerables a adquirir la medicació i els productes sanitaris que necessiten. En aquest sentit, Banc Farmacèutic (BF) dona un valor social al medicament des del 2005. La seva missió és afavorir la inclusió social de les persones que viuen en situació de vulnerabilitat a través de la millora de la seva salut. Per aquest motiu, el 2016 posa en marxa el projecte Fons Social de Medicaments (FSM) mitjançant el qual es cobreixen les despeses en medicaments de les persones que pateixen pobresa farmacèutica.

    L’ONG treballa directament amb els treballadors socials dels Centres d’Atenció Primària (CAP) que, després d’estudiar la situació socioeconòmica del pacient, l’accepten com a benefactor del projecte. Així, el pacient pot acudir a una farmàcia de la xarxa col·laboradora per adquirir la medicació prescrita sense cost. Posteriorment, el FSM paga a la farmàcia les factures de medicació. Actualment col·laboren amb més de 700 farmàcies i més de 220 centres d’atenció primària hi estan adscrits.

    Homero Val, gestor del FSM a Catalunya i Aragó, explica que des de la seva creació s’han donat d’alta més de 7.000 plans de medicació per valor de més d’1.000.000 euros. Per pla de medicació entenem la cobertura en medicaments i productes farmacèutics durant sis mesos; després d’aquest temps la persona ha de retornar a la treballadora social per veure si ha canviat la seva situació sanitària o econòmica.

    Davant de la pressió a la qual s’ha vist sotmesa el sistema sanitari el 2020, des del Banc Farmacèutic s’han creat proves pilots per tres programes més. El primer projecte és un Fons Social d’Emergència per ajudar a famílies i persones en situació econòmica precària que no tenen accés a la sanitat pública. D’altra banda, la Campanya Sanitària d’Emergència és una ajuda en material físic: diferents laboratoris fan donacions de medicament, les entitats sol·liciten els productes que necessiten i aquests s’envien a les farmàcies que fan de punt de distribució. Finalment, el Fons Social de la Menstruació pretén pal·liar la dificultat de la població femenina jove en l’accés de productes menstruals d’higiene.

    A Catalunya, l’ONG farmacèutica es troba activa a la ciutat de Barcelona i a alguns municipis de l’àrea metropolitana, a Granollers, a Lleida capital i a la seva regió sanitària. Aquest 2021 començarà a treballar a la regió sanitària de Tarragona i a la província de Girona. També està provant d’expandir-se a altres parts de la Catalunya central. Pel que fa a la resta d’Espanya, tenen presència a Madrid i Aragó: actualment col·laboren amb 15 centres de salut del Barri de Vallecas de Madrid; treballen a diferents poblacions de la província de Saragossa, i aquest any començaran projectes a Terol i Osca.

    Creu Roja

    Creu Roja desenvolupa programes de suport a persones que requereixen ajudes per poder adquirir medicaments. Així doncs, proporciona ajuts en finançament de medicació i en tractaments crònics d’aquelles persones que no poden pagar les despeses farmacèutiques no assumides per la Seguretat Social.

    L’entitat posa el focus sobre la situació de fragilitat social que viuen les persones que atenen els seus programes. Són els grups més vulnerables qui presenten més dificultat per pagar les despeses de medicació.

    Fons d’ajut de l’Ajuntament de Barcelona

    Per la seva banda, la Regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, explicava en una entrevista a El Diari de la Sanitat que s’ha de potenciar la salut comunitària per treballar l’equitat sanitària. “Creiem que s’ha d’eliminar el copagament per rendes baixes, ja que moltes famílies no se’l poden permetre”. Aquesta situació ha obligat les administracions a prendre mesures i l’Ajuntament concedeix ajuts a partir dels Serveis Socials.

    Al mateix temps, en el marc de les accions recollides en la Mesura de Govern d’Acció Conjunta de Reducció de les Desigualtats Socials en Salut , té dos convenis de col·laboració signats amb la Creu Roja i Banc Farmacèutic. L’Ajuntament destina un fons de 100.000 euros anuals a les entitats del Tercer Sector per facilitar la cobertura econòmica de fàrmacs a persones en situació de pobresa.

    Qui pateix pobresa farmacèutica?

    Les diferències socioeconòmiques es troben estretament relacionades amb els nivells de salut de la població. L’Observatori de la Pobresa Farmacèutica, projecte del BF, va presentar el passat mes d’octubre els resultats de la seva última investigació en col·laboració amb el grup Evaluación de Tecnologías Sanitarias en Atención Primaria y Salud Mental (PRISMA) . Les dades mostren que la mitjana d’edat de la persona que pateix pobresa farmacèutica se situa al voltant dels 49 anys i que el 68% dels beneficiaris del programa de l’ONG farmacèutica tenen un nivell d’educació baix (manca total d’estudis o amb estudis primaris).

    Gairebé el 57% es troba en situació d’atur i no és beneficiari de subsidi. D’altra banda, comparat amb la població general, les persones que mostren més prevalença d’incapacitat econòmica per adquirir els productes farmacèutics tenen alguna discapacitat funcional i més d’un fill.

  • Clam per l’equitat en l’accés a les vacunes contra la Covid en el Dia Mundial de la Salut

    El 7 d’abril és el Dia Mundial de la Salut, escollit en en commemoració a la fundació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i amb la necessitat de crear consciència sobre les malalties mortals mundials i crear hàbits sans en les persones. Així mateix, també és un dia utilitzat per visibilitzar a escala europea la lluita contra la mercantilització de la salut i la privatització dels serveis públics.

    Per sisè any consecutiu, la jornada està organitzada per la Xarxa Europea contra la Comercialització i Privatització de la Salut i la Proteccio Social i Peoples’s Health Movement Europe, en el marc de la campanya ‘Right 2 Cure‘, una coalició de més de 170 organitzacions europees de la societat civil. Marea Blanca de Catalunya s’ha sumat de nou a aquestes demandes. Membres d’aquesta organització s’han concentrat aquest matí davant l’oficina del Parlament Europeu i la Comissió Europea de Barcelona, al Passeig de Gràcia, per reclamar la suspensió de les patents de les vacunes per la Covid.

    Els promotors de la iniciativa han elaborat una carta oberta signada per més de setanta entitats europees dirigida a les màximes autoritats de la Unió Europea on exigeixen a la UE la «suspensió temporal dels drets de propietat intel·lectual com l’única forma d’augmentar la producció i ampliar ràpidament l’accés a les vacunes.» La iniciativa popular es pot signar aquí.

    «Aquest any, en plena catàstrofe humanitària que és la Covid que ha arrabassat la vida a 2,86 milions de persones en tot el planeta, reivindiquem la necessitat imperiosa de disposar de vacunes per a tothom, sense discriminació. Fem una crida a l’acció perquè les vacunes contra el coronavirus i els productes mèdics estiguin disponibles per a tothom, a tot arreu», explica Marea Blanca de Catalunya en un comunicat.

    Aquesta proposta es presenta també com a solució als retards anunciats pels fabricants de vacunes Pfizer / BioNTech i AstraZeneca, que han provocat demora en les campanyes de vacunació en diversos estats membres europeus. «La suspensió de les patents permetria a totes les empreses amb capacitat tecnològica assumir la producció de les vacunes, de manera que hi hauria una major producció. Tots aquests problemes que patim ara, de retard en les campanyes de vacunació, es veurien superats amb una major producció», assenyala Enric Feliu, responsable de comunicació de Marea Blanca.

    «Necessitem que les vacunes arribin a tothom, no s’han de fer solucions parcials, perquè és una pandèmia global. Si estem en temps de pandèmia, calen solucions d’emergència, i aquesta n’és una, continua l’activista. Segons explica Feliu, la suspensió de les patents s’ha fet altres vegades en circumstàncies semblants a la pandèmia de la Covid. «La vacuna de la pòlio, per exemple, no va ser patentada, sinó que ha sigut un bé comú d’aplicació universa».

    La campanya ‘Right 2 Cure‘ planteja qüestions ètiques sobre l’estat actual de les coses: tot i que la investigació i el desenvolupament de vacunes i tractaments es paguen en gran part amb diners públics, les empreses poden reclamar drets de propietat intel·lectual i cobrar en milers de milions de beneficis. Segons els promotors de la campanya, aquesta posició de monopoli garanteix «enormes beneficis a la indústria farmacèutica enmig d’una pandèmia a costa de la vida humana». Segons la coalició d’entitats, aquests exemples mostren com l’actual model de beneficis de les empreses farmacèutiques, basat en drets de propietat exclusius, impedeix una distribució ràpida i assequible de les vacunes.

    Marea Blanca denuncia que els països d’alts ingressos han acaparat el 53% de les vacunes disponibles quan representen només el 14% de la població mundial, ignorant les necessitats dels altres. Per aquest motiu, assenyalen, «hem d’actuar ara perquè la pandèmia no passi a la història com un fracàs moral dels països rics en detriment de les vides vulnerables de tot el món». De fet, un estudi estudi de la Universitat Johns Hopkins assenyala que un 25 % de la població mundial no tindrà accés a una vacuna contra la Covid fins al 2022.

    A banda de la suspensió dels drets de propietat intel·lectual, les organitzacions signants de la carta oberta a la UE reclamen que els governs exigeixin als fabricants que comparteixin el coneixement sobre la producció de vacunes Covid. «Una pandèmia no és un bon moment per al secret industrial. La UE té l’imperatiu moral d’actuar d’acord amb el que demana la seva població», assenyala Marea Blanca.

    Així mateix, l’organització denuncia que la pandèmia de la Covid-19 ha posat en evidència les principals debilitats dels nostres sistemes de salut. «Després d’anys de retallades sostinguts als serveis públics i polítiques basades en l’austeritat, els sistemes de salut s’han vist sotmesos a pressió davant d’una epidèmia d’aquesta magnitud i només pot mantenir-se en peu gràcies a la dedicació de les persones que treballen en els establiments de salut», assenyala l’entitat catalana.

    La plataforma també defensa que la Covid-19 s’ha convertit en un «negoci enorme i lucratiu a un alt cost per a la nostra salut i la vida de moltes persones a tot el món». En aquest sentit, consideren que les institucions de la UE i els governs dels països europeus ara han d’assumir la responsabilitat i «remodelar la seva resposta a la pandèmia de coronavirus, assegurant que les vacunes estiguin disponibles per a tots i que els interessos de les companyies farmacèutiques no passin per davant  la salut de les persones». «Només una resposta mundial, basada en la solidaritat mundial, serà eficaç per combatre aquesta pandèmia», conclouen.

    «Construir un món més just i saludable«, el lema d’aquest any

    Aquest 2021, en el Dia Mundial de la Salut, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) posa l’accent en les desigualtats que existeixen i que condemnen a les poblacions més pobres a patir malalties. Sota el lema «Construir un món més just i saludable», l’OMS demana als líders polítics que garanteixin que totes les persones tinguin unes condicions de vida i de treball que afavoreixin la bona salut. Al mateix temps, insta als països i governants a monitoritzar les desigualtats en matèria de salut i a garantir que totes les persones puguin accedir a serveis de salut de qualitat quan i on els necessitin.

    L’organització internacional destaca que la Covid-19 ha colpejat durament a tots els països, però que el seu impacte ha estat més acusat en les comunitats que ja eren vulnerables, que estan més exposades a la malaltia, que tenen menys probabilitats d’accedir a serveis de salut de qualitat i que tenen més probabilitats de patir conseqüències adverses com a resultat de les mesures aplicades per contenir la pandèmia. «Aquesta circumstància no només és injusta, sinó que també és evitable», destaca l’OMS.

  • El Diari de la Sanitat: cinc anys al teu costat

    El 7 d’abril, la data escollida per les Nacions Unides com a dia Mundial de la Salut, El Diari de la Sanitat compleix els seus primers cinc anys de vida. En l’acte fundacional, celebrat al vell recinte de l’Hospital de Sant Pau, es van sentir la veu de metgesses, de metges, de professionals de la infermeria, de científics, d’acadèmics… Tots reclamaven més temps, més recursos, més implicació de la societat per poder afrontar el repte de garantir el dret universal a la salut.

    Cinc anys després, aquelles paraules cobren més sentit que mai. La pandèmia i la lluita dels sanitaris per preservar la salut dels ciutadans posa en evidència la justícia de les seves reivindicacions. En aquell acte, els representants de la Fundació Periodisme Plural, entitat sense ànim de lucre que edita El Diari de la Sanitat, vam expressar “el compromís en un periodisme independent i lliure, que estigui al servei de la comunitat que lluita en primera línia per defensar un dret tan essencial com és l’assistència sanitària”.

    Ha estat un camí difícil, perquè durant aquests anys tots els focus, de la política, dels mitjans i d’una part considerable de l’opinió pública, han estat centrats en altres objectius. Els sanitaris, dèiem en el nostre últim editorial, “heu patit aquest oblit i malgrat tot, quan ha esclatat l’emergència més greu de les nostres vides, heu donat un exemple de coratge i eficiència que no oblidarem mai”.

    Donem testimoni d’aquesta lluita amb la primera revista que, coincidint amb el seu cinquè aniversari, edita El Diari de la Sanitat. Al llarg de 160 pàgines, la Revista DS reconstrueix la lluita de la comunitat sanitària contra el coronavirus. La publicació recull l’experiència de tots els estaments professionals implicats, des del personal d’ambulàncies, l’assistència primària, les residències, els centres sociosanitaris… fins als hospitals i les unitats de cures intensives.

    Amb l’edició de la Revista DS, la Fundació Periodisme Plural obre una campanya de subscripcions, l’únic camí per garantir, especialment en l’àmbit de la sanitat, el futur d’un mitjà de comunicació independent i crític. La Revista DS pretén reforçar la implicació amb la comunitat sanitària iniciada fa ara cinc amb l’edició d’El Diari de la Sanitat.

    La Fundació Periodisme Plural es va posar en marxa l’any 2012 i, des del primer dia, va centrar la seva atenció en la importància la sanitat pública, l’educació inclusiva i la dignitat en el treball. Tots els diaris que la Fundació ha creat en aquests anys (El Diari de la Sanitat, El Diari de l’Educació, Catalunya Plural, El Diari del Treball, El Diario de la Educación i la RevistaXQ) parteixen de la convicció que el periodisme també és un servei a la societat, i que té la responsabilitat cívica de contribuir a la defensa dels drets essencials. Començant pel dret universal a una assistència sanitària de qualitat. Però no ho podem fer sols, i per això demanem el vostre suport, la vostra subscripció.

  • Júlia Ojuel, doctora especialista en medicina familiar i comunitària: «La primera onada van ser els pitjors mesos de la meva vida laboral»

    Júlia Ojuel Solsona és Doctora en Medicina, especialista en medicina familiar i comunitària. Ha viscut la pandèmia en primera línia des del Servei d’Atenció Continuada Domiciliària de l’Institut Català de la Salut a Barcelona.

    Quina ha estat la teva feina durant aquest any de pandèmia?

    Treballo al servei d’Atenció Continuada Domiciliària (ACD). Fem l’atenció a domicili quan els ambulatoris tanquen, és a dir, cada nit de 7 del vespre fins a les 8 del matí, i dissabtes, diumenges i festius les 24 hores, a Barcelona, Montcada i La Mina. En general, les persones sense problemes de mobilitat van als serveis d’urgències, però quan són pacients que ja no surten del domicili o si la malaltia impedeix desplaçar-se, hi anem nosaltres. Per això, la majoria de la gent que visitem és més gran de 80 anys o està institucionalitzada. Les visites ens arriben pel 061, que és qui rep les trucades i determina quin recurs enviar, si és necessària una ambulància o una visita a domicili.

    Una atenció continuada vol dir canviar constantment de pacients. Com afecta això al teu treball?

    Jo havia estat quasi vint anys en un CAP i, al principi d’estar en aquest servei, em semblava estrany visitar cada vegada pacients que no coneixia, i no fer jo mateixa un seguiment. Has de canviar una mica la manera de treballar. Per sort, l’ACD som un servei d’atenció primària de l’Institut català de la Salut, la majoria som metgesses de família que hem treballat o treballem als CAP, i tenim accés a la història clínica i a la informació de les seves professionals de referència, de manera que quan anem a visitar a algú ja hem mirat la seva història i alguna informació tenim. Després de la visita podem fer continuïtat i seguiment amb les seves metgesses i infermeres de família, però la veritat és que cada nit que hi vas, acabes revisant el que ha passat amb la gent que has vist la nit anterior.

    Sóc crítica amb el paper que va fer el 061. Crec que és un servei bo per emergències, però que en la gestió de recursos de l’atenció primària no va estar a l’altura.

    Com es va viure a l’atenció primària continuada a Barcelona la primera onada?

    La primera onada ens va agafar de sorpresa. L’hivern havia estat difícil, com tots els hiverns -que sembla que no se sàpiga que la grip ve cada any per agafar-nos sempre sense prou recursos- i, quan pensàvem que aniríem cap a millor, com la resta d’anys, de cop al febrer vam començar a veure febres, pneumònies, ofecs, embòlies pulmonars, pacients greus… pensàvem que era la grip que arribava més tard, o que començaven les infeccions respiratòries de la primavera. En dues setmanes vam tenir a sobre la Covid.

    Anàvem a les residències o als domicilis de gent que potser havia passat el dia més o menys bé, amb febre lleu i, de cop, en poques hores, es posaven molt greus, s’ofegaven o feien deshidratacions, tenien alteracions de consciència, la febre no baixava… fins i tot, algunes persones van morir. Si el o la pacient que anàvem a visitar es podia moure, demanàvem que anés al rebedor o al menjador i la visitàvem amb les portes obertes. A les residències hi ha hagut molts casos, en totes les onades, no n’hi han deixat d’haver des de fa un any. Arribàvem de matinada i ens trobàvem una auxiliar de geriatria per 25 residents, la meitat dels residents amb infecció per Covid, un ofegant-se, l’altre també, una altra cridant…

    Sóc crítica amb el paper que va fer el 061. Crec que és un servei bo per emergències, però que en la gestió de recursos de l’atenció primària no va estar a l’altura. Per exemple, durant la pandèmia, havíem d’anar a visitar gent que pels símptomes de gravetat que presentaven no tenia sentit anar a casa seva. Era necessària una derivació a l’hospital, i el 061 ens hi feia anar abans per valorar-ho, en comptes de fer la derivació directa, que s’acabava posposant unes hores sense necessitat, i ens obligava a una exposició innecessària al virus. Sobre Ferrovial i el 061 s’ha parlat molt, però no prou. No puc entendre que encara estigui concertat un servei com aquest i que estigui treballant en l’àmbit corporatiu al marge i amb tant desconeixement de la resta del sistema de salut públic i, sobretot, de l’atenció primària.

    Què va significar aquest període?

    La primera onada van ser els pitjors mesos de la meva vida laboral, i ja fa 30 anys que vaig acabar la carrera. Després va venir l’estiu i la situació va millorar. Ens van obligar a agafar les vacances per por de com seria l’hivern, de manera que aquell juliol i agost els centres es van quedar «en quadre». Jo vaig fer vacances i vaig aprofitar el programa recuperART que ens van oferir a professionals de la salut per visitar museus i fer interiorització. Però només arribar ja va venir la segona onada, que va empalmar amb la tercera, i que va començar abans que no ens esperàvem. A l’octubre ja estava de nou tot fatal. No ens podíem creure que no tinguéssim un respir, el mateix panorama… teníem EPIs, això sí, però l’afectació des de la tardor està sent molt extensa i no s’ha pogut normalitzar gens el funcionament del sistema sanitari.

    S’ha posat en evidència la precarietat del sistema sanitari. Per suposat que el sistema va col·lapsar, perquè no és un sistema sanitari robust.

    No sé si sortirem millors de la pandèmia, ho dubto, però el que és segur que sortirà pitjor és el sistema sanitari. Quan això vagi passant, i encara falten uns mesos, el panorama serà dolent, la gent gran i vulnerable està en davallada funcional pel confinament, els programes de seguiment de patologia crònica aturats i moltes malalties amb retard diagnòstic. S’ha posat en evidència la precarietat del sistema sanitari. Per suposat que el sistema va col·lapsar, perquè no és un sistema sanitari robust. S’anava fent amb sobreesforç, però amb l’onada va començar a entrar aigua per totes les esquerdes. Ara mateix s’estan començant a fer als centres visites presencials, però intercalades amb 40 o 45 visites telefòniques, i això no és assumible.

    Com has portat -heu portat els equips- el contagi de companyes i companys i la por al contagi?

    És el que he portat pitjor. Als domicilis, entrem a les habitacions de les persones malaltes, amb molta càrrega viral i, sobretot al principi, que encara era hivern, les habitacions tenien les finestres tancades. A les residències hi ha moltes habitacions compartides. El que han passat a les residències no té nom. Les cuidadores ho expliquen. Moltes van emmalaltir també, desbordades i veient morir a la gent que cuidaven. A alguna residència encara ens reconeixem amb l’auxiliar o amb la infermera quan anem a una visita. És com si tornessis a l’impacte emocional d’aquests mesos passats.

    No hem notat massa que hagin augmentat les ràtios, seguim veient moltes auxiliars soles de nit. I la gestió ha passat als equips de primària pràcticament sense posar reforços. Jo crec que així no es pot donar una atenció com es mereixen. La majoria de les persones són pacients en situació de cronicitat complexa o amb malaltia avançada i s’han d’actualitzar sense demora les ràtios de personal auxiliar, d’infermeria i de medicina.

    Entre la gent que treballem a l’atencio domiciliària hi va haver infeccions greus. Una quarta part del servei de medicina va necessitar ingrés hospitalari, i un dels companys metge, l’estimat Juanjo, va morir després de setmanes a l’UCI. El Departament de Salut va treure un document, que després van retirar per la indignació que van provocar, on deia que el deure d’assistència era superior al dret de seguretat en el treball dels i les professionals, que el que venia a dir era que havíem de visitar sense EPI. Portàvem bates de paper i bosses, amb el pensament màgic que així no ens infectaríem. Jo crec que si hi ha tants casos de Covid persistent entre el personal sanitari va ser per la contínua pluja de virus que vam rebre i seguim rebent. Ara mateix està assimilada com a malaltia professional, però encara no reconeguda com a tal, i tot sembla indicar que s’haurà d’anar al tribunal si no es reconeix com accident de treball.

    A tot això se li suma la por a contagiar la família i l’entorn…

    Sí, jo arribava a casa amb por de contagiar a la meva filla, després de tota la nit treballant. Vaig estar mesos sense veure a ma mare. Quan anava a treballar em parava a la cantonada de casa seva i la saludava des del balcó. Jo devia passar la Covid perquè en la primera analítica que em van fer, al maig o juny, em van sortir els anticossos. Per sort vaig ser asimptomàtica, però suposo que devia contagiar quan visitava perquè no ens feien PCR sistemàtiques. Ens han «apretat» massa des del Departament de Salut. En el document de contactes, es demana aïllament vuit dies si hi ha contacte amb una persona positiva, sigui quin sigui el resultat del test. En canvi, al personal sanitari, si tenim un contacte amb una PCR negativa ens hem d’incorporar a la feina.

    Cap al final de la primera onada, van oferir des de l’ICS un servei d’acompanyament emocional als professionals. Van rebre moltes trucades, però amb la segona onada, em comentava un company que hi és, que se’n reben moltes menys. Jo penso que és perquè veiem que el problema no som nosaltres, ni com ho portem, sinó que el problema és estructural. Tothom ha tingut moments de molt desànim, però el sentiment principal que tinc ara és d’ira. Estic enfurismada. Amb el Ministeri, amb el Departament de Salut, amb l’ICS i amb la mútua laboral. M’ha sostingut i em sosté el sindicat del qual formo part, Metges de Catalunya, i m’alegra veure que també la resta de sindicats treballen per la millora de les condicions de treball i seguretat i per una crítica al model sanitari actual.

    Aquesta entrevista s’ha publicat originalment a La Independent