Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • La Covid-19 torna a considerar-se accident laboral pel personal sanitari

    Els facultatius de l’Estat espanyol que s’infecten o moren a causa de la Covid-19 són considerats víctimes d’accident de treball. Aquesta classificació, que ja van adquirir a finals de maig després de molta pressió sindical, va desaparèixer un mes després del final de l’estat d’alarma, com establia el decret llei. El 4 d’agost l’executiu espanyol va signar-ne un de nou que torna a dotar-los d’aquesta protecció.

    La pròrroga estableix que «s’aplicarà als contagis del virus SARS-CoV2 produïts des de l’1 d’agost de 2020 i fins que les autoritats aixequin totes les mesures de prevenció adoptades per fer front a la crisi sanitària». Amb aquest nou redactat, s’atorga a la mesura un caràcter temporal indefinit, tal com reclamaven els col·lectius sanitaris.

    La diferència entre malaltia comuna o laboral

    D’acord amb la Llei General de la Seguretat Social de 2015, es considera accident de treball tota “lesió que el treballador pateix amb ocasió o per conseqüència del treball que executa» i com a malaltia professional aquella «contreta a causa del treball executat». Això les diferencia d’una malaltia comuna que qualsevol persona
    pot patir: «Es considerarà que constitueixen malaltia comuna les alteracions de la salut que no tinguin la condició d’accidents de treball ni de malalties professionals», diu la llei.

    Més enllà de la definició, hi ha diferències considerables entre les malalties i accidents laborals i els comuns en el terreny dels drets laborals. El percentatge de la base reguladora de les prestacions quan es tracta d’un accident de treball i malaltia professional és del 75% des del primer dia, mentre que en la malaltia i accident
    comú és del 60% entre el dia 4 i el 20. A partir de la tercera setmana és també del 75%.

    A més, per tenir accés a prestacions econòmiques com la incapacitat temporal o permanent o la de lesions permanents no invalidants cal necessàriament haver patit un accident o malaltia professional. Lògicament i en la mateixa línia, les indemnitzacions en cas de mort només cobreixen els casos en què el decés s’ha donat per causa laboral.

    Així les coses, el professional de la salut que s’infecta o mor per Covid-19 i és considerat accident de treball gaudeix d’un seguit de drets laborals i prestacions específiques. Altrament, tindria les mateixes cobertures que qualsevol altre ciutadà que pateix la malaltia.

    Una llarga demanda i actualitzada

    Nombrosos col·lectius sindicals del món sanitari van reclamar durant setmanes que la malaltia causada pel nou coronavirus fos considerada un accident laboral. Aquesta demanda va ser escoltada pel govern espanyol a les darreries de maig. El 26 de maig va aprovar un decret llei que reconeixia com a accident de treball les baixes que «causi el personal que presta servei als centres sanitaris o sociosanitaris i que, en l’exercici de la seva professió, ha contret la Covid-19 en qualsevol fase de la pandèmia, per haver estat exposat a aquest risc durant la prestació de serveis».

    Tanmateix, el decret donava validesa a aquest article fins un mes després de la finalització de l’estat d’alarma, que va acabar el 21 de juny. Així, les infeccions de Covid-19 van deixar de comptabilitzar-se com a accidents laborals el 21 de juliol. Els sindicats i col·lectius sanitaris van alçar de nou la veu.

    Metges de Catalunya va titllar d’»aberració» que acabés aquesta protecció «tenint en compte els nombrosos brots de COVID-19 que estan sorgint arreu del territori, als quals els professionals han de fer front exposant-se al risc d’infecció». El sindicat sanitari català reclamava que «s’ampliïn els criteris per reconèixer l’accident de treball a tots els efectes i de manera indefinida».

    Per altra banda, el Consell General de Col·legis Oficials de Metges (CGCOM) va traslladar per carta al ministre de Sanitat Salvador Illa la demanda que «el reconeixement dels contagis dels professionals sanitaris torni a estar vigent». “El CGCOM incideix que la situació sanitària persisteix, existeixen rebrots continus que situen la crisi a les portes d’una segona onada pandèmia, raó per la qual sol·licita que no es limiti la cobertura a períodes temporals concrets”, deien a la mateixa nota de premsa en què demanaven que la «professió mèdica sigui declarada professió de risc». Segons fonts del CGCOM, el Ministeri d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions està estudiant aquesta petició.

    Celebració parcial de l’extensió

    Els col·lectius de representació dels professionals de la salut han valorat positivament l’aprovació del nou decret que allarga la cobertura de la infecció de la Covid-19 com a accident de treball. Si CGCOM «expressa la seva satisfacció» en una nota de premsa, el Sindicat d’Infermeria (SATSE) “ha valorat positivament”
    l’extensió. El darrer sindicat es mostra satisfet que el ministre a qui es va dirigir, José Luis Escrivá d’Inclusió, Seguretat Social i Migracions, “s’hagi fet ressò de la petició i hagi fet realitat dins de l’executiu aquesta demanda”.

    Això no obstant, el SATSE “no entén ni comparteix” que el nou decret doni validesa als casos de contagis a partir de l’1 d’agost, donat que aquells compresos entre el 21 de juliol i aquesta data queden descoberts. “Continuaran sent considerats com a malaltia comuna disminuint, per tant, la cobertura als treballadors, reduint les seves prestacions econòmiques i deixant en una clara desigualtat als mateixos respecte a altres companys i companyes pel simple fet d’haver-se contagiat en aquestes dates”, critica.

  • “Quan som incapaços d’anticipar el futur ens envaeix l’estrès i s’esquerda la confiança en nosaltres i en el món que ens envolta”

    Metges Afiliats de Nova York és una organització sense ànim de lucre formada per 3.500 metges i professionals de la salut que presten els seus serveis en sis hospitals públics i a les deu presons de la ciutat. Luis Rojas Marcos és el director executiu d’aquesta associació, a la qual dedica bona part de les seves energies. L’esclat de la pandèmia de la Covid-19 ha posat de nou a prova la capacitat de treball d’aquest doctor que, tot just després de llicenciar-se en Medicina, es va instal·lar a Nova York, el 1968.

    Quinze anys més tard, l’alcalde Edwar Koch el va elegir per dirigir els serveis psiquiàtrics dels onze hospitals generals de la ciutat. Un altre alcalde, David Dinkins, el va nomenar el 1992 responsable dels serveis municipals de salut mental, alcoholisme i drogues. I el 1995, un tercer alcalde, Rudolph Giuliani, li va encarregar la presidència del Sistema de Salut i Hospitals Públics. A punt de fer 77 anys, constata els efectes devastadors de la pandèmia i es desviu per minimitzar-ne les conseqüències sobre la salut dels novaiorquesos. Es considera un ‘guanyador lent’.

    Quin impacte està tenint la crisi de la Covid-19 en la salut mental dels ciutadans?

    Indubtablement, aquesta pandèmia està tenint efectes devastadors per a la salut en el sentit més ampli: estat de benestar físic, psicològic i social. Pel que fa a la salut mental, està sent un gran repte per a la nostra resiliència: la barreja de resistència i flexibilitat que necessitem per afrontar i superar adversitats. Concretament, aquest enemic invisible soscava el sentit de futur. Des de petits, en tot moment pensem amb il·lusió sobre què farem més tard, el mes que ve o fins i tot d’aquí uns anys. Per això, quan ens sentim incapaços d’anticipar el futur, ens envaeix l’estrès, la incertesa, la vulnerabilitat i s’esquerda el fonament vital de la confiança en nosaltres mateixos i en el món que ens envolta. Com a resultat, han augmentat considerablement els trastorns d’ansietat, la depressió i la incidència de problemes personals i de convivència associats al consum d’alcohol i drogues.

    Aquest impacte és idèntic en els ciutadans dels Estats Units, la Xina, Espanya o qualsevol país europeu o del món?

    L’impacte psicosocial varia segons els valors culturals de país. Es diu que la cultura és com la sal a la sopa, no la veiem, però té efectes importants en la nostra forma de veure la vida. Així, en els països on predomina el sentit de grup o col·lectivitat, es tendeix a pensar que l’impacte de la pandèmia depèn dels recursos i la col·laboració del grup i és responsabilitat de la comunitat. Per contra, en les societats individualistes, com els Estats Units, on es pensa que l’individu és el principal responsable tant dels seus èxits com de les seves misèries, els efectes de la pandèmia tendeixen a considerar-se errors personals.

    Quan som incapaços d’anticipar el futur ens envaeix l’estrès i s’esquerda la confiança en nosaltres mateixos i en el món que ens envolta

    A Nova York es constata que els col·lectius més vulnerables són els més afectats per la malaltia? La pandèmia afecta de forma molt diferent rics i pobres?

    Sens dubte. Els recursos personals, siguin econòmics o socials, determinen definitivament la defensa davant la pandèmia, tant en l’accés als remeis sanitaris com als dispositius protectors. És evident que els col·lectius de nivells socioeconòmics més baixos -que solen incloure les minories ètniques i immigrants- pateixen i moren desproporcionadament. Aquest fet representa un enorme desafiament als principis fonamentals de justícia i a valors humans molt bàsics, incloent el dret a accedir a cures mèdiques, independentment del nivell econòmic.

    Sembla com si aquesta pandèmia es visqués a dos nivells per qüestions d’edat: els joves, poc susceptibles de patir contagis greus, i la gent gran, amb alts nivells de mortalitat

    Així és. Els efectes patològics del virus discriminen la població segons l’edat i la presència de malalties com diabetis, hipertensió i trastorns pulmonars, que són més prevalents entre la gent gran. Un exemple tan evident com commovedor és el contrast entre les altes xifres de mortalitat entre els residents d’asils i residències d’ancians i l’impacte del virus, sovint asimptomàtic, en la població menor de 35 anys. Aquest fet repta la societat a prendre mesures específiques per protegir la gent gran.

    Quin efecte està tenint aquest fet en la forma de reaccionar davant la crisi d’uns i altres?

    En nombroses situacions veiem que mentre la població més jove, emparada pel sentit d’invulnerabilitat, actua sovint imprudentment davant els riscos d’infecció, els grans tendeixen a sentir-se desemparats o fins i tot desnonats en ser considerats font de contagi per uns o víctimes irremeiables per altres.

    Aquesta crisi ha demostrat que vivim en un món insolidari, egoista, o, per contra, ha posat de manifest les grans dosis de solidaritat que hi ha a les nostres societats?

    Crec que la pandèmia està posant de manifest, una vegada més, la impressionant capacitat per resistir i superar adversitats de l’espècie humana i el paper fonamental que juga la solidaritat en la supervivència de les persones i, en definitiva, de la humanitat. Potser els mitjans no ajuden a exposar aquest aspecte positiu dels éssers humans. No oblidem que les bones notícies no són notícia. Crec que el títol dels informatius hauria de ser “Males Notícies” o “Successos aberrants”.

    La pandèmia posa de manifest la impressionant capacitat per resistir i superar adversitats de l’espècie humana i el paper fonamental que juga la solidaritat en la supervivència

    Alguns sistemes sanitaris han reaccionat millor que altres davant la pandèmia? Són moltes les veus que reclamen ara que la sanitat ha de ser 100% pública perquè sigui el màxim d’eficient davant crisis com aquesta

    La reacció dels sistemes sanitaris ha variat depenent dels recursos disponibles, de la fiabilitat de la informació rebuda i dels missatges dels professionals de la salut i líders socials i polítics. Indubtablement, la sanitat de missió pública -que encara escasseja en països potentats-, dotada dels recursos necessaris, està millor preparada per afrontar les epidèmies i altres amenaces a la salut dels ciutadans.

    La pandèmia marcarà aquesta generació? Quina empremta deixarà en les nostres vides i en la forma d’organitzar la nostra societat?

    Ens marcarà i formarà part de la nostra biografia. El tipus d’empremta dependrà de les conseqüències que hagi tingut en nosaltres i en el nostre entorn i de la interpretació o explicació que donem al seu impacte, a les nostres decisions i al paper que hagin jugat en el seu moment els líders socials. És reconfortant recordar que la humanitat no només ha sobreviscut a terribles epidèmies i calamitats, sinó que sovint n’ha sortit reforçada. I és que són molts els homes i dones que en la seva lluita per superar l’adversitat descobreixen qualitats en ells mateixos que desconeixien, reconfiguren les seves prioritats i afirmen haver experimentat canvis positius. Això és el que anomenem Creixement Postraumàtic.

    La solució arribarà amb aquesta vacuna que tots esperem?

    La vacunació massiva de la població i la consegüent prevenció de futures infeccions per la Covid-19 marcarà el final de la pandèmia. La recuperació dels danys produïts pel virus requerirà un procés de dol per als que hagin patit pèrdues d’éssers estimats i de rehabilitació per als que hagin afrontat els efectes perniciosos de la pandèmia sobre la convivència familiar i social, la seguretat econòmica i laboral i el pla de vida.

    El virus ens marcarà i formarà part de la nostra biografia. L’empremta dependrà de les conseqüències que hagi tingut en nosaltres de l’explicació que donem al seu impacte

    Lidera l’associació Metges Afiliats de Nova York, que treballa en hospitals públics i presons. Com ha impactat la Covid-19 a les presons que vostè coneix?

    A l’escenari de les presons de Nova York, la pandèmia ha adquirit un matís especialment desolador. El confinament involuntari de 9.000 reclusos en cel·les construïdes per a un màxim de 4.000, que no permeten distanciament físic, ha plantejat un enorme repte a la prevenció dels contagis i ha creat un ambient d’alt risc i estrès en la població empresonada i de gran tensió entre presos i guàrdies. Les intervencions més freqüents, a part de les urgències mèdiques, han estat crisis d’ansietat, depressió i intents de suïcidi.

    Sortirem d’aquest malson amb una societat més solidària o creixeran els populismes i els nacionalismes?

    Sense negar la persistència dels prejudicis i la discriminació en molts països, inclosos els Estats Units, on coincidint amb la pandèmia hem viscut de prop proves esfereïdores d’un racisme empedreït, l’evidència demostra que la majoria de les persones viuen convençudes que la tasca diària més important és conviure en harmonia i que el millor negoci és el bé comú. De fet, quan afrontem situacions catastròfiques com aquesta pandèmia i ens envaeix el pessimisme, amb el temps, la resplendor de la solidaritat es converteix en la font més segura d’esperança.

    Com valora la gestió de Donald Trump davant aquesta crisi?

    Al meu entendre, la gestió del president Trump ha estat capritxosa, impulsiva, mal informada, i ha estat amarada de motivacions polítiques personals i manipulada per tal d’encobrir la ignorància i seriosos errors de judici per tal de culpar forces externes o contrincants polítics. Encara sort que han sorgit líders locals com els governadors de determinats estats, inclòs Nova York, que han agafat les regnes, absorbit la confiança dels ciutadans i ens han guiat en la superació de la devastadora pandèmia.

    Aquest novembre volia córrer la marató de Nova York. Tornarà la normalitat a les nostres vides en uns pocs mesos?

    Com era d’esperar, la marató de Nova York ha estat cancel·lada per motius de salut pública. Però tenim l’oportunitat de córrer-la individualment, monitoritzats per l’organització. Aquesta opció ha estat una bona notícia per als que estem enganxats a aquesta prova anual -jo en porto 26-, acabades amb prou feines en més d’una ocasió, ja que sóc un vencedor lent. Aquest és el meu lema, que vaig aprendre de Martin Luther King i recomano: “Si no pots volar, corre; sinó pots córrer, camina; si no pots caminar, gateja; però facis el que facis, continua avançant!”.

  • El 88% de les dones amb problemes habitacionals pateix mala salut mental

    Era mitjans de març i la Sandra afrontava la seva tercera ordre de desnonament. Les anteriors s’havien parat als jutjats, però la tercera s’havia d’executar. Pagava 750 euros de lloguer per un pis d’un petit tenidor. El dia abans d’haver de deixar el seu pis, gràcies a la pressió exercida per la PAH, va aconseguir ser reallotjada a un pis turístic. “La darrera cosa que va sortir de casa meva, va ser la trona del meu fill petit”, explica. Tres dies més tard, just quan havien acabat de posar el pis al seu gust, va començar el confinament.

    La Sandra es descriu com “molt afortunada”, ja que coneix molts companys de la PAH que van haver de passar el confinament en hostals o albergs. Ara espera que li atorguin un lloguer social a un pis on pugui establir-se definitivament amb el seu marit i els seus tres fills, el més petit de tots amb una greu malaltia respiratòria. La Sandra va deixar la feina per cuidar-lo i aquí van començar els problemes econòmics.

    Aquesta situació va provocar greus problemes psicològics a la Sandra i la seva família: “no hi ha dia que no hi pensis, no dorms, no menges i amagues les llàgrimes davant els teus fills”, reconeix. El mateix va passar a la Vosky, que va perdre la feina al 2012 i des de llavors ha afrontat sis ordres de desnonaments. Finalment ha aconseguit un lloguer social a casa seva, on paga 175 euros. Però fins a arribar fins aquí, va haver de passar anys d’insomni, mentre la seva filla deixava el batxillerat per a posar-se a treballar i ajudar a casa. Encara ara ho recorda amb llàgrimes als ulls.

    I és que la salut mental és una de les conseqüències, a priori, més evidents de l’emergència habitacional, però també una de les més invisibilitzades. Els problemes d’accés a l’habitatge són una vulnerabilitat que sovint coexisteix amb d’altres, com la pobresa energètica o els problemes de salut mental. Així ho retrata l’informe sobre Inseguretat residencial a Barcelona 2017-2020, elaborat per la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), l’Observatori DESC, Enginyers Sense Fronteres i l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

    En aquest informe, que recull 452 enquestes a persones arribades a la PAH i l’APE després del 2017, surt a la llum que el 50% de les persones enquestades pateixen dues de les tres vulnerabilitats analitzades (accés a l’habitatge, pobresa energètica i inseguretat alimentària). Aquesta situació de crisi permanent fa que el 88% de les dones enquestades i el 71% dels homes pateixin una mala salut mental (mentre que les xifres del conjunt de la població a Barcelona són del 19,5% i el 14,5%, respectivament).

    Aquestes dades, tot i que només analitzen persones que són membres de la PAH o l’APE, tenen rellevància en tant que “mostren realitats que no estan a les estadístiques: les enquestes oficials no interrelacionen desnonaments amb pobresa energètica o salut mental”, apunta Guillem Domingo, de l’Observatori DESC. El conjunt d’entitats responsables de l’informe alerten que les dades dels desnonaments i talls energètics no estan actualitzades; “per donar solucions adequades, necessitem dades adequades. Veiem que l’administració actua a cegues i hi ha accions que no arriben perquè hi ha situacions que no saben que es produeixen”, denuncien. Això passa, diuen, en el cas de l’ocupació: es prenen mesures i s’impulsen normatives “que no estan basades en dades sinó en percepcions”.

    Proporció de dones i homes que presenten mala salut mental i mala salut percebuda (%).

    Desmuntar creences

    Un dels objectius d’aquest informe és trencar estereotips o desmuntar creences infundades com, per exemple, les relacionades amb les persones que ocupen. Segons l’enquesta, després de pagar la hipoteca o el lloguer, el 46% i el 15% respectivament de les persones enquestades es queden amb un saldo negatiu al banc. “L’habitatge suposa un esforç tan gran que moltes persones no el poden pagar”, explica la Lucia Delgado, de la PAH. És d’aquí d’on beu el “problema invisibilitzat” de l’ocupació. Al contrari del que es pugui pensar, diu Delgado, només el 2% dels casos enquestats són de llars amb persones sense vincle familiar. De fet, el 38% son famílies monoparentals i el 30% parelles amb fills.

    Una altra creença que vol desmuntar l’informe és que la pobresa energètica només es pateix a l’hivern. El 48% dels enquestats té problemes per mantenir la llar a una temperatura adequada a l’hivern i, molt a prop, amb un 43% hi ha qui no la pot mantenir a l’estiu. Els casos de persones que tenen problemes tant amb el fred com amb la calor sumen el 34%. “Aquesta realitat es torna més crua encara quan sabem que un terç de les persones que tenen problemes energètics també tenen retrasos en el pagament de les factures”, apunta la Maria Campuzano, de l’APE. I és que hi ha vegades en que “has d’escollir si dones de menjar als teus fills o pagues la llum. En aquests casos no hi ha dubte possible”, explica la Sandra Blasi.

    I precisament sobre l’impagament hi ha una altra creença infundada: “se sol pensar que qui no paga és per què no vol”, diu Campuzano. Però el 72% de les persones que tenen la llum punxada es troben en llars ocupades precàriament, fet que vol dir que les empreses energètiques es neguen a facilitar un contracte legal i han de triar entre “viure sense llum o punxar-la, amb el risc que això suposa”, afegeix Campuzano.

    Esforç realitzat per les persones enquestades un cop pagat la seva hipoteca o lloguer (%).

    Una PAH gestionada per l’administració

    És per aquestes conclusions extretes de l’informe que les entitats impulsores han realitzat una sèrie de recomanacions a les administracions per a millorar la situació de les persones que pateixen inseguretat residencial o pobresa energètica. Una de les recomanacions que més destaca és la de crear “espais de socialització promoguts per l’administració”, diu Josep Babot, d’Enginyers Sense Fronteres. Una espècie de PAH municipal. “Molta gent no coneix la PAH i és un greuge comparatiu enorme i injust, perquè quan te’n vas amb la samarreta verda a Serveis Socials, t’atenen molt millor que quan vas vestida normal. I quan els companys van a donar-te suport, ni t’explico”, relata la Sandra.

    Que associacions com la PAH i l’APE empoderen ja s’ha dit, però l’informe hi posa xifres. El 75% de persones enquestades a principis de 2020, van relatar a l’enquesta de seguiment, realitzada al maig, que la seva salut mental havia millorat, tot i el confinament, gràcies al suport de l’associació. Una altra recomanació, també relacionada amb la salut, és que es formi al personal dels CAPs sobre la situació d’emergència habitacional i les seves repercussions a la salut, per tal que “no es culpabilitzi a ningú per conductes de risc, que venen derivades de la situació personal”, diu Babot. Així, es recomana aportar un catàleg de serveis de cultura, oci o esport als quals es pugui derivar, per a millorar el benestar general de la població amb problemes habitacionals.

  • Covid-19: Emergència sanitària i fractura de la longevitat a Occident

    Les societats premodernes es van caracteritzar per elevades taxes de mortalitat infantil i una esperança de vida mitjana al voltant dels 35 anys al nord d’Europa. Com civilització, ens va costar prop de tres segles ser tan exquisits en les cures pre i neonatals i efectius en el control de malalties que mataven la població en la seva etapa vital més productiva.

    Des de finals de l’Edat Mitjana, la percepció sobre la mort estava canviant a Occident, però és en el context de la Revolució Industrial, caracteritzat pel desenvolupament de nous coneixements que van permetre a l’ésser humà un major domini sobre el seu entorn, que la mort adquireix certa previsibilitat, i l’home occidental, trencant amb la seva tradicional resignació davant el fenomen, desenvolupa un fort sentiment de rebuig a la seva brevetat existencial. Això no vol dir que en les societats preindustrials no existís una preocupació real per la preservació de la salut i la prevenció de malalties, sinó que per primera vegada en la història l’ésser humà va tenir la capacitat, no sense limitacions, de comprendre científicament els processos que determinen la seva degeneració i incidir positivament sobre ells.

    En qualsevol cas, les cultures de salut premodernes van tenir un impacte reduït sobre la mortalitat si la comparem amb alguns dels descobriments mèdics desenvolupats en el context de la Revolució Industrial, com la vacuna antivariolosa desenvolupada per Edward Jenner, per citar només un exemple ben conegut. L’auge en aquesta etapa de nocions com risc de mort, mort prematura, o la salut de la feina, entre altres categories, revelen una major consciència sobre els determinants socioeconòmics de la mortalitat. D’acord amb George Rosen: “Només en l’època moderna apareix una clara consciència dels estrets lligams que hi ha entre les condicions socials i els problemes mèdics.” [1]

    Tot i que no serà fins a mitjans de segle XIX que comenci, primer a Anglaterra, un enlairament progressiu de l’esperança de vida en néixer, això va ser el resultat dels canvis que succeeixen dècades abans. Entre ells la forta valorització econòmica i social de la salut, sustentada no només sobre la creença, cada vegada més estesa, de l’amenaça que tot cos malalt suposa per a la col·lectivitat, sinó també sobre la possibilitat real de perllongar l’existència. Aquestes qüestions són al centre del mercat mèdic i les polítiques de salut que es desenvolupen des de mitjans de segle XVIII a Europa i s’estenen posteriorment a altres regions.

    En 1850 l’esperança de vida en néixer a Anglaterra era de 43 anys aproximadament. La seva població estava afectada per una llavors envejable taxa de mortalitat de 25 defuncions per mil habitants. Des de finals de segle XVIII i durant tot el XIX, la taxa de creixement de la població britànica va ser amb diferència la més elevada de les potències occidentals europees: 1,23% anual. Aquesta acceleració va permetre que la societat anglesa retallés la diferència poblacional que tenia a mitjans del segle XVIII respecte França o Espanya. La magnitud del ritme de creixement de la població anglesa al segle XIX es pot valorar si considerem que la segona millor mitjana va ser dels Països Baixos amb un 0,84% anual, i que la mitjana europea entre 1820 i 1870 va ser de 0,69%.

    Entre els factors que expliquen l’augment de l’experiència de vida destaca conscienciar la població en pautes d’higiene que havien de ser de domini col·lectiu, la vulgarització científica i reforçar la legislació sanitària

    Entre els factors que expliquen l’augment de l’esperança de vida en néixer en aquesta etapa hi ha la reducció de la mortalitat infantil per malalties infeccioses. La medicalització de la societat es va transformar en una pràctica habitual de l’administració pública. “Totes les morts prematures, per qualsevol causa, són calamitats per a ser deplorades” [2], suggeria un funcionari anglès. La gestió interna dels hospitals va ser reformada i es va millorar el tractament de diverses malalties, sobretot les febrils. Per conscienciar la població en pautes d’higiene que havien de ser de domini col·lectiu es va incentivar la vulgarització científica i es va reforçar la legislació sanitària. Les millores que hi ha hagut en el tractament de les aigües, les escombraries i els aliments, van reduir significativament l’exposició a diversos agents infecciosos.

    L’enlairament britànic a l’esperança de vida en néixer va ser seguit per altres països d’Europa nord-occidental, Estats Units i Canadà. La transició va ser més tardana a l’Europa meridional. El regne d’Espanya va estar durant tot el segle XIX en desavantatge. En la dècada de 1860 l’esperança de vida en néixer d’un espanyol era uns 10 anys menor a la dels danesos, francesos, holandesos, britànics, italians, suecs i suïssos. Llavors, un nadó a la península ibèrica podia esperar viure uns 29,8 anys. Encara el 1900 l’esperança de vida en néixer a Espanya tenia una mitjana de uns 34,8 anys i no serà fins a 1910 que un espanyol mitjà podia esperar viure els gairebé 42 anys que ja eren possibles sis dècades abans per a Anglaterra, Dinamarca, Suècia i França. En l’actualitat, la majoria de la població mundial pot esperar viure fins als setanta anys.

    Però en tot aquest procés històric assumim que la batalla contra la malaltia i la mort prematura era la batalla decisiva contra la malaltia i la mort. Està clar que la longevitat és un problema per a l’estabilitat financera mundial tal com està estructurada. Que qüestiona els pilars econòmics dels Estats post baby boom en les economies més avançades d’Europa. En definitiva, l’actual pandèmia de coronavirus està revelant el procés mitjançant el qual l’adult gran s’ha transformat en objecte de neofòbies d’un sistema que no sap què fer amb la longevitat que tant d’esforç ha costat aconseguir. Aquí està l’estratègia que en un inici va defensar el primer ministre anglès Boris Johnson davant la propagació de la Covid-19. Un apocalipsi víric enfrontant l’avi i el nét per la supervivència. Aquí hi ha les desafortunades declaracions de Jair Bolsonaro sobre les causes de l’extraordinària mortalitat a Itàlia, un país amb “massa vells”. Aquí està l’apoteosi sanitària en residències de gent gran a Espanya i França. Exemples ben coneguts entre una extensa llista d’arguments -polítics, socials i epidemiològics- que suggereixen una fractura sensible de la longevitat, com a concepte i conquesta, en el context d’emergència sanitària associada a la pandèmia de la Covid-19.

    La pandèmia està revelant el procés mitjançant el qual l’adult gran s’ha transformat en objecte de neofòbies d’un sistema que no sap què fer amb la longevitat que tant d’esforç ha costat aconseguir

    Segons les dades publicades pel Ministeri de Sanitat d’Espanya, la taxa de mortalitat per coronavirus, és a dir la proporció de casos que moren sobre els positius registrats, és de 17,9% en la població major de vuitanta anys. Xifra que situa els octogenaris en el sector demogràfic de més risc. Amb percentatges diferents, aquest ha estat el comportament epidemiològic del virus a la resta dels principals països infectats fins a la data. La probabilitat de morir per aquest agent patogen disminueix considerablement en la mesura que també ho fa l’edat de la població contagiada.

    S’ha dit que la Covid-19 no respecta ideologies polítiques i desconeix la classe social de el cos que emmalalteix. No podem esperar una altra cosa d’un virus com a entitat biològica. Però, encara que el virus no discrimini, opera sobre un ordre econòmic i social amb profundes desigualtats. Quan passi l’emergència sanitària en la qual encara estem embolicats, una lectura assossegada de la traçabilitat social de la malaltia posarà al descobert les fissures de la democràcia que ens hem donat. Fins i tot al regne d’Espanya, amb un sistema de salut pública dels més avançats del món, el virus, tràgicament, no ha fet més que zoom a la realitat existent abans que s’iniciés des de Wuhan el seu desconcertant viatge planetari.

    A propòsit del debat sobre la mortalitat a les residències de gent gran a Espanya, on s’estima que gairebé 20.000 persones han mort de Covid-19 o símptomes compatibles amb la malaltia, una tesi doctoral defensada el 2016 a la Universitat de Sevilla per Sandra A. Pinzón Pulido ha destacat que, en la població analitzada, les persones amb més de 65 anys que viuen i són assistides dels seus problemes mèdics en els seus domicilis tenen major esperança de vida que les que estan internades en residències. Sosté a més que “l’atenció residencial incrementa el risc de morir un 52% en comparació amb l’atenció a domicili” i que “el 87,4% de les dones i el 85,9% dels homes consultats van manifestar el seu desig de rebre les cures en el seu domicili particular”. [3] A les residències s’ha produït gairebé el 70% de totes les defuncions comptabilitzades oficialment pel Ministeri de Sanitat. A la resta de països d’Europa occidental les residències d’avis no han estat molt més segures.

    És possible que la pandèmia de Covid-19 marqui un punt d’inflexió en la manera com la nostra generació i les futures entenguin la longevitat. Al llarg de segle XXI, segons les projeccions més pessimistes, pot ser que l’esperança de vida en néixer augmenti 13 anys més als països més desenvolupats. Estaria prop dels 100 anys. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), entre 2015 i 2050 la proporció de la població global amb més de 60 anys passarà de 900 a 2.000 milions. S’estima que el nombre de persones de 80 anys o més es triplicarà, de 143 milions el 2019 a 426 milions el 2050. Ja en 2018, per primera vegada en la història, la població de 65 anys o més va superar en nombre als menors de cinc anys. Això suposa un canvi de paradigma civilitzatori. De manera que, necessitem reinventar el nostre sistema de valors i reformar els sistemes de protecció social, desposseint de l’aritmètica de vida i mort associada a el liberalisme econòmic, a la lògica de la productivitat i el guany com a fonament últim de la vida humana. Urgeix més recuperar la sensibilitat que les societats premodernes tenien amb les persones que, amb gran fortuna, sobrepassaven el llindar de la mort.

    Notes:
    [1] George Rosen, De la policia mèdica a la medicina social. Assajos sobre la història de l’atenció a la salut, Segle XXI, Mèxic DF, 2005, p.77. George Rosen va ser editor de la prestigiosa revista American Journal of Public Health i professor d’història de la medicina i de la salut pública a Yale University.

    [2] El tercer informe anual de la condició sanitària del districte de Whitechapel per a l’any que finalitza l’1 de gener de 1859, Impreso per T. Penny, Londres, 1859, p.

    [3] Sandra Arlette Pinzón Pulido, “Atenció residencial vs. atenció domiciliària en la provisió de cures de llarga durada a persones grans en situació de dependència “, Tesi doctoral, Departament d’Infermeria, Universitat de Sevilla, 2016.

    Aquesta opinió va ser publicada primer a Sin Permiso

  • La vulnerabilitat dels treballadors a Lleida mostra la insostenibilitat del model agrari

    Rere la cassolada de dimarts al vespre per demanar mesures urgents contra la COVID-19 a Lleida o la campanya Antiracistes que han engegat els moviments socials s’hi acumulen anys i anys de lluites pels drets laborals i fins i tot humans dels treballadors del camp.

    Les demandes que des de la Marea Blanca de Lleida i amb el suport de la Plataforma Fruita amb Justícia Social dirigien a les autoritats el passat dimarts implicaven quatre punts. El primer d’ells, com explicava en una entrevista per aquest diari el portaveu de Marea Blanca Lleida, Gerard Sala, era qüestionar quines polítiques de salut pública s’estan promovent i denunciar la falta de mesures de salut pública i rastreig. “És evident que hi ha elements difícils de preveure en situacions així”, deia Sala, “i també hem sigut curosos a l’hora de fer certa crítica de l’administració i entendre part de la improvisació, però hi ha algunes coses per les quals sí que no hi podem passar”.

    Amb aquesta sentència Sala es referia a reforçar la prevenció que es fa des del servei comunitari de salut pública però podria ser ampliable a la falta de previsió que hi ha hagut des de l’inici de la campanya de la fruita pel que fa a mesures socials. “Les administracions no estan donant resposta habitacional, que volen dir albergs, ni tampoc ajudes destinades concretament al col·lectiu de temporers”, deia Sala. I en aquesta mateixa línia Gemma Casal, de Fruita amb Justícia Social, comenta que aquest any, a causa de la COVID hi ha molts establiments tancats i les empreses no estan facilitant l’allotjament per als seus treballadors.

    Per Casal, arribada la pandèmia, s’ha visibilitzat tota una vulneració de drets que ve de lluny perquè “mentre tothom estava tancat a casa, hi havia gent vivint al carrer” i perquè “mentre s’exigia a les empreses mesures sanitàries per poder anar a treballar, resulta que existia un volum enorme de persones que anaven a treballar sense tenir-les i ni el Departament de Treball ni Salut han fet la feina que s’havia de fer”. En aquesta situació, prosegueix, la Patronal, que des del seu punt de vista sempre ha tingut una mirada i un discurs corporativista, no s’ha volgut responsabilitzar de les conseqüències de les accions de les empreses i, més enllà d’això, “diuen que els rebrots s’estan donant en les persones que dormen al carrer una altra vegada dient que són sense papers i que no són treballadors i això és mentida. El rebrot s’ha donat sobretot a les centrals fruiteres i als magatzems”.

    Així, des de la plataforma es mostren indignats quan les empreses es desentenen dels seus treballadors i apunten que “ells diuen que no són responsables del què fan quan surten de treballar”. Per Fruita amb Justícia Social sí que ho són: “ho són en tant tant que tenen l’obligació de donar un allotjament en condicions”. “Que la manera d’allotjar-los sigui en espais no salubres, a compartir entre moltíssima gent i sense les eines higièniques necessàries per poder mantenir la prevencio de la COVID també és responsabilitat de la patronal”, afirma Casal.

    Mesures sanitàries insuficients al camp i a la central

    La plataforma Fruita amb Justícia Social fa més d’un mes que rep denúncies i queixes de treballadors que asseguren no tenir mesures de seguretat suficients. Algunes de les situacions en les que s’han trobat són no disposar de gel hidroalcoholic però tampoc tenir aigua als camps. També, rebre una mascareta quirúrgica cada quinze dia quan, al seu entendre, haurien de rebre una al dia. “Amb molta gent una mascareta quirúrgica és insuficient i més quan a les centrals fruiteres no pot haver distanciament… I sabem que a molts centres la gent fa doble torn: 16 hores diàries, de dilluns a dissabte en un mateix espai… Clar que diferents persones s’han posat malaltes”, critica Gemma Casal.

    Per la seva banda, Agustí Liñan, secretari a Lleida de la CGT, assenyala que la problemàtica del camp a Lleida no és nova. Per una banda destaca la problemàtica de l’allotjament: “ens trobem que hi ha un munt de gent en condicions infrahumanes vivint al carrer” i, per altra, “tota la precarització laboral que hi ha en el món de la fruita”. Una precarització que ve determinada, segons Liñan, pel tipus de model agrari: “un model que beneficia les grans multinacionals o les grans empreses horticoles i que perjudica als treballadors o a la petita pagesia”. Ara, a les vulneracions, s’ha sumat que les empreses no han disposat les mesures adequades de seguretat i salut als seus llocs de treball. «Es paga per sota del que marca el conveni, s’està fent treballar en dies festius sense pagar el plus de festius, se’ls hi està fent fer hores extres sense pagar-les com a tal i estan fent torns interminables», denuncia Liñan. Qui afegeix que l’eina davant d’això és fer denúncies públiques i a Inspecció de Treball però la por a perdre el lloc de treball fa que siguin els mateixos treballadors els qui posen traves. En tot cas, diu, «la resposta d’Inspecció de Treball en molts casos és nul·la».

    Tant des de la CGT com des de la plataforma Fruita amb Justícia Social creuen que la COVID ha servit per fer emergir de nou tota la vulneració de drets i fer que la població estigui més informada i més sensibilitzada. Tot i que sindicalment sigui un àmbit de díficil actuació també per la pròpia temporalitat i per l’hermetisme de les empreses. Liñan apunta que, tot i que no a totes passa, “costa molt entrar dins les empreses”, que “moltes vegades els delegats sindicals formen part de l’entremat empresarial” i que, per tant, “els treballadors es veuen orfes d’alguna eina que els aixoplugui per reivindicar els seus drets”. Davant d’això, des de la plataforma amb l’ajuda dels sindicats intenten fer arribar informacions a través de xerrades o octavetes als treballadors perquè prenguin consciència de quins drets tenen i en quines condicions laborals haurien de treballar.

    També sobre la realitat de les empreses de treball temporal. “Fan un gran negoci de la gestió de la mà d’obra i els hi és absolutament indiferent què passi perquè no es veuen obligades a donar allotjament ni a garantir les condicions sanitàries. Els es igual si es posen 10, 100 o 1000 treballadors malalts perquè els poden reemplaçar en qualsevol moment. Les ETT tracten a les persones com mercaderia i la patronal diu que no ho poden aturar perquè han de recollir la fruita”, denuncia Casal.

    Amb aquest panorama, des de la plataforma defensen que es fa evident que el sistema no és sostenible, que sense grans pagesos igual podria haver-hi fruita atès que l’agroindústria va cap a aquest camí, però sense jornalers no.

    Imatge de la manifestació en defensa dels drets de totes les persones migrades i refugiades / Plataforma Fruita amb Justícia Social @destriem_ponent

    Fruita amb Justícia Social exigeix un pla d’inspeccions a les empreses de l’agroindústria a Lleida

    Una altra eina de la que fan ús, com tant Casal com Liñan expliquen, són les denúncies a Inspecció de Treball. Des de Fruita amb Justícia Social, arran de les queixes estem reben de persones que treballen en la campanya de la fruita, ho facin al camp o a les centrals hortofructícoles sobre vulneracions de drets recollits en els convenis agropecuari de Catalunya i de recaptació, emmagatzematge, manipulació i venda de fruites i verdures, exigeixen doncs a la Inspecció de Treball que dugui a terme un pla de treball per inspeccionar les empreses de l’agroindústria de Ponent. Apuntaven que, “tot i que alguns sindicats hagin presentat denúncies els darrers dies identificant conductes concretes i empreses concretes, l’actuació d’inspecció de treball no pot limitar-se a esperar actuar quan hi hagi una denúncia sinó que ha de fer-ho d’ofici, per prevenció i perquè aquestes empreses se sentin interpel·lades a complir amb les obligacions legals i convencionalment previstes”.

    A més, durant la mateixa roda de premsa, van demanar a la Generalitat de Catalunya que auxilies a Inspecció de treball oferint recursos i mecanismes per poder efectuar les tasques de control i inspecció necessàries, especialment al Departament de Sanitat i a l’Agència de Salut Pública de Catalunya perquè es duguin a terme les actuacions de vigilància i de control sanitari oficial que tenen per finalitat evitar o minimitzar els riscos per a la salut humana presents als aliments.

    Per altra banda, com assenyalava Gemma Casal, “en aquests moments ens preocupa tant el brot de la COVID com el brot del racisme que es dóna quan s’assenyala a les víctimes en comptes dels responsables: patronal i administració”. Uns afectats que són els temporers per ser “la baula més feble d’aquesta cadena i, precisament per la seua vulnerabilitat i les seues condicions laborals, són els més exposats a contagiar-se” però també ho són les dones a les centrals fruiteres. “La majoria de les dones treballen als magatzems i als magatzems es donen vulneracions de drets molt bèsties”, denuncia Casal. A banda d’haver de treballar sense distància i amb les condicions generals, a moltes de les dones se’ls hi suma patir “una doble o triple discriminació” per tenir una situació administrativa encara no regularitzada. Casal apunta que la majoria no tenen permisos de treball definitius, que els han d’anar renovant de tant en tant i, sempre sota l’amenaça de l’acomiadament, es veuen lligades a l’únic lloc de treball al qual poden accedir sent a més temporal.

    Fruita amb Justícia Social exigeix un pla d’inspeccions a les empreses de l’agroindústria a Lleida

    Cinc anys de lluita contra la llei d’estrangeria i les vulneracions de drets laborals al camp

    La plataforma Fruita amb Justícia Social neix l’any 2015 a partir d’una acció promoguda per Crida per Lleida, la candidatura de la CUP i els moviments socials a les municipals. A l’agost de 2015, l’Ajuntament vol desnonar els temporers de la plaça on havien estat vivint durant la campanya de la fruita amb l’excusa de fer obres. Davant la pressió policial, un seguit de persones que feia anys que denunciaven la situació de les persones temporeres als carrers de Lleida van evitar el desnonament i van elaborar un seguit de demandes dirigides a les institucions. Unes demandes que es van convertir en un decàleg que analitzava els eixos de vulneració dels drets d’aquests persones, més enllà de Lleida, a tota la campanya fruitera.

    Com ens explica Gemma Casal de Fruita amb Justícia Social, els tres principals eixos de vulneració i de discriminació cap els temporers era per una banda la llei d’estrangeria i la política de fronteres. Un segon eix, la inoperància d’inspecció de treball i la vulneració sistemàtica del conveni del camp per part de la patronal i, per últim, el propi model agrari “que és un model agrari completament insostenible que requereix de mà d’obra vulnerable i indefensa per fer funcionar al final grans empreses que deixen desassistides i al marge a la petita pagesia”.

    Des d’aleshores, Fruita amb Justícia Social s’ha reunit amb entitats de Lleida però també de fora. Entenent, en veu de Casal, que “Ponent viu una doble discriminació”. Per la centralitat de Catalunya, apunta que Ponent està abandonat i “mentre la campanya funcioni i es puguin computar les exportacions doncs es dóna màniga ampla”. I també, paral·lelament, pel creixement que han viscut en empreses de treball temporal i en altres empreses paral·leles que, sense tenir a veure amb el sector agrari, “s’incorporen a l’agricultura com una forma d’especulació”.

    Així, analitzada la situació, Fruita amb Justícia Social va veure que, més enllà del camp, les vulneracions de drets s’entrecreuaven amb la llei d’immigració i van decidir començar a treballar l’antiracisme amb entitats com SOS Racisme, Tanquem els Cies, la tancada per drets, el sindicat manter… L’altra pol, sobre la lluita pel conveni laboral, el van treballar amb sindicats com la CGT però també amb Càrnies en Lluita. Fins i tot van visitar la gent del SAT, “perquè patien vulneracions molt similars i fins i tot perquè compartim la mateixa gent en ser temporers”. En la mateixa línia, també han visitat Huelva per conèixer la situació del jornalerisme allà i estar també en contacte amb les persones que acaben la campanya de la fruita vermella i van després cap a Lleida “per poder establir unes eines conjuntes de suport cap a les persones temporeres que es mouen d’una campanya a l’altra”.

    A partir d’aquí, sempre dins les possibilitats, ja que tots són voluntaris, la plataforma comença a treballar també en donar formacions, en fer conèixer els drets i saber trobar en quin conveni laboral es trobaven. Quan es troben en casos de vulneracions a treballadors que no s’atreveixen a denunciar, són ells qui ho gestionen alhora que fan incidència a ajuntaments, Diputació i Generalitat perquè s’impliquin.

    Cal que ho facin perquè ara mateix, com ressalta Casal, “és una evidencia que tota aquesta gent vénen per la temporada de la fruita i al setembre marxen. No tenen les condicions de vida garantides i hi ha una enorme vulneracio de drets laborals tant al camp com als magatzems de fruita”. Davant d’això, per ella, “són els moviments socials, a través del tercer sector i de la solidaritat, els qui estem intentant solventar la situació de la gent al carrer” i, per tant, és la gent qui està “cobrint els costos de la patronal agrària”. Reconeix que sí que hi ha hagut alguna iniciativa de l’administració: “l’única que hi ha hagut realment ha estat de l’Ajuntament de Lleida, que és criticable i no és el model que nosaltres voldríem però de moment és l’únic que ha fet alguna cosa”.

  • Crida del personal sanitari per un sistema 100% públic i unes millors condicions laborals

    Durant la pandèmia de la COVID-19, els professionals sanitaris han fet grans esforços per combatre el coronavirus, fent front a la incertesa d’evolució de la nova malaltia i treballant sense parar per atendre a la població afectada. Passats els mesos més complicats i de major pressió assistencial, els professionals es van organitzar sota la plataforma Sanitàries de Lluita, i aquest matí, dimecres dia 8 de juliol, han sortit al carrer a denunciar les mancances del sistema sanitari. Proposen iniciar una vaga de sanitaris la segona quinzena de setembre.

    Els professionals s’han concentrat davant el Departament de Salut a Barcelona, i també davant les delegacions de salut d’arreu del territori. Denuncien manca d’inversions, precarització laboral i l’alta privatització del sistema de salut pública català, amb la subcontractació de serveis com el de les ambulàncies o el 061. «Questionem el model del sistema de sanitat català, que està àmpliament privatitzat pràcticament des dels seus orígens. Les polítiques aplicades en els últims anys només han fet que aguditzar aquesta mercantilització de la salut. Per això exigim que la titularitat i gestió del sistema sigui 100% pública», reivindica Xavier Tarragón, auxiliar d’infermeria al Parc de Salut Mar (de l’Hospital del Mar) i membre de la plataforma.

    Els sanitaris demanen revertir les retallades que fa anys que pateix el sector i recuperar el 5% del sou que els van retallar fa 10 anys. Unes reivindicacions que fa anys que fan, però que ara, amb la pandèmia, segons diuen, s’han fet més necessàries que mai. «La pandèmia ha posat sobre la taula que aquest model d’excel·lència que tan lloen els polítics no existeix. El sistema té moltes deficiències, té molts forats i el que han anat fent durant anys és tapar-los amb pegats. I això s’ha vist, per exemple, en a manca d’equips de protecció», assenyala Tarragón, qui creu que la manca de previsió i les retallades només han servit per donar una resposta menys eficaç de cara a la pandèmia.

    Totes aquestes reivindicacions que fa la plataforma van ser trasllades a la Consellera de Salut Alba Vergés fa unes setmanes, però des del Departament se’ls va comunicar que la consellera no es podria reunir amb els professionals degut a la seva atapeïda agenda, una resposta que els convocants de la concentració qualifiquen de ‘lamentable’. «Davant d’això vam dir: ‘si la consellera no ve a nosaltres, nosaltres anem a ella’», destaca Tarragón.

    | Èlia Pons

    Durant la concentració s’ha fet especial èmfasi en l’atenció primària, exigint un canvi en la configuració del sistema. «Tenim un sistema molt hospitalocentrista, en que només es veuen per la televisió UCIs i hospitals de companya, quan l’atenció primària és la que ha portat gran part dels pacients contagiats de coronavirus. No només no han centrat l’atenció en la primària, sinó que fins i tot s’han tancat CAPs», assenyala Mireia Moret, metgessa de família del CAP Pare Claret. Moret també assenyala les instal·lacions deficitàries que tenen molts centres d’atenció primària. «Hi ha CAPs en molt mal estat; si un hospital caigués a terra segur que es posarien recursos. Però l’atenció primària no dona beneficis privats», expresa. Segons ella, l’atenció primària es troba invisibilitzada i menystinguda per les administracions. «El govern parla de l’atenció primària com a eix del sistema sanitari però no fa res perquè ho sigui. Això ens va pensar que només  són discursos buits», afegeix.

    Els professionals presents a la convocatòria també han remarcat també la urgència de garantir l’accés al sistema sanitari per a tothom. «Malauradament, no tenim un sistema realment universal. Hi ha molts col·lectius que a causa de no tenir una situació administrativa regular tenen dificultats per accedir a la totalitat del sistema sanitari. Si volem un bon sistema sanitari, aquest ha de ser per a tothom», al·lega Tarragón. En la lectura del manifest, s’ha fet referència al rebrot de Lleida com un «efecte directe de les males condicions laborals de les persones migrants» i s’ha assenyalat com a culpable qui mantè les condicions que allunyen aquestes persones del sistema de salut pública.

    | Èlia Pons

    La pressió assistencial i la gran càrrega emocional que han sofert els professionals sanitaris durant la pandèmia del coronavirus fa que els ànims hagin quedat molt minvats. «Són moments complicats, perquè estem esgotades per tot el que hem viscut», assenyala Tarragón. «Hi ha molts professionals que tot això ho patiran ara, en forma d’angoixes, ansietats i estrès postraumàtic», afegeix. Malgrat el cansament, la mobilització no s’atura. «Tenim ànims per seguir mobilitzant-nos, el que ens interessa és que els polítics donin resposta a les nostres demandes. No volem aplaudiuments, volem que se’ns escolti», destaca Carmen Masjuan, metgessa de l’Hospital de Mataró.

  • L’Atenció Primària, clau per a la detecció de nous focus de COVID-19, no té els reforços necessaris per a ser eficient

    L’Atenció Primària està afrontant el seu paper clau en el control de rebrots de la pandèmia de COVID-19 gairebé sense rebre reforços que mitiguin el deteriorament que anys de falta d’inversió li havien provocat. La seva missió: detectar com més aviat els casos sospitosos, tramitar les proves per confirmar els nous contagis de manera que puguin acotar les cadenes de transmissió. La seva debilitat: arrosseguen una escassetat de recursos humans que només s’ha apedaçat, segons relaten els sanitaris des de Madrid, Barcelona, ​​València, Castella i Lleó o Múrcia.

    Els centres de salut s’han convertit ara en centres de control epidemiològic, a banda d’haver de recuperar tota l’atenció sanitària que solen gestionar els seus professionals. Un repàs autonòmic ofereix un panorama amb deficiències. Per exemple, tot i que la pandèmia va colpejar amb menys força, a la Regió de Múrcia, la nova normalitat comença a ser «verdaderament estressant» per a aquests professionals: «Tenim la sensació d’estar desfent el camí», apunta Jesús Abenza, vicepresident de la Societat Murciana de Medicina Familiar i Comunitària (Smumfyc).

    De fet, 30 centres de salut murcians no han rebut el personal extra anunciat al no haver-hi suficients candidats, segons ha reconegut el Govern regional. Allà, la desescalada plena ha suposat «el retorn de la immediatesa, gairebé sense filtres», assenyala el metge. L’arribada massiva de pacients, unit a la «falta de substituts, la indicació de doblegar consultes per garantir el dret a vacances i la baixa percepció de risc per part de la població han portat de tornada la massificació de les consultes, l’augment de la demora per demanar cita amb el metge de família i l’aparició de brots», remata.

    Madrid i els seus «contractes escombraria»

    Si a Múrcia, amb menor incidència, s’estan topant amb dificultats, en què ha presentat pitjor situació, a la Comunitat de Madrid, els sanitaris de Primària esperen, entre angoixats i enfadats, els reforços promesos. Es queixen ja públicament que als centres només arriben el que anomenen «R-0», és a dir, graduats en medicina amb l’examen MIR aprovat, però encara sense destinació per estudiar l’especialitat. «Poden ajudar, però no poden exercir completament», explica Mar Noguerol, portaveu de la plataforma AP es mou. «No poden receptar ni fer una baixa. Sí que poden donar suport a la consulta telefònica, però això no és un reforç», repeteix Noguerol, al centre del qual «ni tan sols han arribat metges».

    «Són persones molt motivades, però no són metges de família», descriu un director de centre del sud de la comunitat autònoma. «Actualment estem treballant amb entre 30 i 50 pacients per dia i l’únic reforç real que hem tingut aquí és una infermera que compartim amb un altre centre», descriu. Concha Herranz, directora en un centre de la capital, va ser una de les que va alçar la veu per explicar el que estava passant. Ara afegeix que s’acosta un nou problema: «Arriben les nostres setmanes de descans i si normalment ja hi ha dificultats per cobrir places a l’estiu, cal imaginar el que pot passar quan les nostres tasques són més del doble que abans».

    Ja a principis de juny, el sindicat CSIT augurava que seria «molt difícil» cobrir les 335 noves places de metges que calculava el Govern regional als quals afegia 249 llocs en infermeria i 109 d’administració. El problema, adduïen, rau en les pobres condicions que ofereix Madrid: precarietat i gran volum de treball. L’Associació de Metges i Titulats Superiors (Amyts) va acabar per denominar «contractes escombraria» les ofertes que rebien els MIR per signar fins al 31 de desembre, però sense destinació fixa. El conseller de Sanitat Enrique Ruiz Escudero va contestar que el que se’n anava ho feia per decisió personal. «S’ha ofert seguir a tothom», ha tancat.

    A l’altre epicentre de la pandèmia, a Catalunya, la realitat és molt variada, però al menys a la zona metropolitana de Barcelona els reforços han estat més aviat escassos. Com a molt alguna infermera, i no en tots els centres. Això vol dir que a la càrrega de l’atenció precoç se li ha sumat la tornada als serveis mèdics habituals, que durant el confinament molts pacients havien pausat. «Estem fent les dues coses amb el personal que érem, i en realitat, amb menys, perquè hi ha molts de baixa», assegura Meritxell Sánchez Amat, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària.

    A la Comunitat Valenciana no hi ha hagut reforços i s’han pogut realitzar els seguiments de casos sospitosos de COVID-19 gràcies a la davallada d’atencions ordinàries. El que sí que està previst per Sanitat són contractacions per cobrir les baixes per vacances. Tanmateix, la Primària a la Comunitat està enfrontada amb la Conselleria per la decisió d’obrir el servei les tardes d’agost sense tenir, diuen, recursos humans per oferir una atenció de qualitat. Les associacions mèdiques i els sindicats van signar un comunicat de queixa amb el títol «fins aquí hem arribat». Qualificaven com a «despropòsit» al pla de la Generalitat.

    «La càrrega de treball ha augmentat. S’han acumulat pacients d’altres patologies amb els de la COVID-19, als quals cal seguir fent seguiment», explica José Julio Benito, metge i assessor sanitari del sindicat CSIF a Castella i Lleó. En aquesta comunitat, la Junta de aprovar aquest dijous una inversió de 200.000 euros per a Atenció Primària, però no per augmentar el personal, una de les queixes dels sanitaris.

    Aquí s’ha primat l’atenció telefònica en la nova normalitat. Això vol dir que el metge fa primer una consulta telemàtica i, si té dubtes, torna a citar el pacient de forma presencial. «En aquest sentit, el treball també s’ha duplicat», sentencia el metge avilès. Hi ha temor que aquest model s’acabi per imposar aprofitant la pandèmia. I més tenint en compte la dispersió territorial de Castella i Lleó.

    Els consultoris rurals, una mena de mini-centres de salut, estan tancats per evitar contagis, així que els metges exclusivament atenen per telèfon i només s’obren quan hi ha diversos pacients, als quals s’han de citar de forma esglaonada. Per l’envelliment de la població, molts pacients no poden traslladar-se fins als centres, així que els metges es traslladen als seus domicilis. «Això fa que les jornades siguin encara més llargues, perquè després de les consultes per telèfon han d’agafar el cotxe i anar a atendre pacients», sentencia Benito.

    A Andalusia, les infermeres de Sevilla van assegurar el mes passat que els plans de reforç de la Junta no donen per cobrir-les durant els seus descansos o baixes. Per quadrar els horaris redueixen les vacances, expliquen. Els sindicats SATSE i CCOO consideren que els 20.000 contractes calculats per a tota la comunitat autònoma per l’Executiu «no garanteixen la recuperació i normalització de l’activitat dels centres que s’han anat demorant durant la crisi de la COVID-19».

    La coordinació amb Salut Pública

    El 19 d’abril, el president de Govern, Pedro Sánchez, va encomanar a l’Atenció Primària gran part de la responsabilitat sanitària en la nova normalitat. Va ser un encàrrec crucial, ja que són la primera línia de defensa perquè els brots de COVID-19 no es descontrolin. Brots que s’estan succeint, com demostren les intervencions de el director de el Centre d’Emergències Sanitàries, Fernando Simón, on dóna compte d’ells.

    L’Atenció Primària s’està encarregant, en la pràctica, de la detenció de casos, rastreig de contactes i, en moltes ocasions, també del seguiment, expliquen des de Catalunya. La Generalitat es va dotar d’un servei telefònic per contactar i informar els contactes de positius de COVID-19, que va ser polèmic perquè es va externalitzar la tasca a través d’una concessió a Ferrovial. A més, es queixa Meritxell Sánchez Amat, en realitat aquest servei «es limita a fer de call-center», des d’on es truca als contactes prèviament rastrejats per l’Atenció Primària.

    A Madrid, la preocupació està en la feble coordinació entre els metges i els tècnics que fan el rastreig una vegada que els sanitaris han comprovat un positiu. «Hi va haver una declaració d’intencions per coordinar Primària i Salut Pública, però ni ells poden veure el que fem ni nosaltres veure quin és el resultat del seu rastreig; falta comunicació», expliquen els implicats. «Suposem que Salut Pública fa la seva feina, però no ho podem assegurar», resumeix un altre director de centre de Primària.

    El doctor Abenza, des de la Regió de Múrcia, relata una circumstància similar que resumeix l’escenari més general: «La coordinació amb Salut Pública ha de ser plena, ràpida i eficaç perquè si se’ns demana que atenguem als nostres pacients i als dels companys que no hi són, així com als turistes que arriben, i que seguim fent detecció i seguiment diari dels possibles casos, els casos confirmats i els seus contactes, em temo que fracassarem. No podem fer més amb el mateix, i menys encara si som menys».

    Aquest és un article publicat originalment a eldiario.es elaborat amb informació de Carlos Navarro, Erena Calvo, Arturo Pont i Àngel Villaescusa

  • Pensar l’atenció primària des de la comunitat

    La pandèmia ha capgirat per complet les dinàmiques habituals dels centres d’atenció primària. Alguns CAPs van haver de tancar per aglutinar l’atenció primària en centres més espaiosos, les visites han passat a ser pràcticament totes telemàtiques i els professionals també s’han hagut de fer càrrec de l’assistència a les residències i de practicar els tests PCR a la població. Tot això, més enllà de la pressió assistencial, ha suposat també un important trasbals en la feina diària dels professionals. Ha introduït, així mateix, la necessitat d’establir espais de debat per tal de revisar l’atenció primària i introduir-hi millores que puguin beneficiar al conjunt de la societat.

    Per això, el passat 1 de juliol el Fòrum Català d’Atenció Primària i el col·lectiu de professionals sanitaris La Capçalera van organitzar un acte a la Capella de la Misericòrdia per debatre sobre l’atenció primària, el seu paper en la comunitat i les complicacions que ha causat la COVID-19 per fer una bona atenció sanitària. L’acte va reunir professionals sanitaris de diversos centres d’atenció primària, usuaris dels CAPs i moviments socials, com Raval Rebel o Vecines en Red, aplegant a una setantena de persones.

    En el decurs de l’acte es van revisar els pilars fonamentals de l’atenció primària. Aquests pilars són, en primer lloc, l’accessibilitat, és a dir, que els centres estiguin oberts i siguin propers a la ciutadania. En segon lloc, la integralitat, que és la visió de la persona en el seu conjunt, englobant també la seva situació socioeconòmica i tot el seu entorn. En tercer lloc, la longitudinalitat, que representa el vincle i la relació continuada entre professionals i pacients. En quart lloc, la coordinació, que és la interacció que es produeix amb tot el sistema. Finalment, la permeabilitat, que representa l’adaptació a la població i al voltant del centre. Els assistents a l’acte es van agrupar en grups de treball per analitzar i proposar mesures de millora per a cada un d’aquests pilars fonamentals, acabant amb una posada en comú de les diverses propostes.

    «Ja fa temps que els centres no s’organitzen d’acord amb aquests pilars fonamentals, i el coronavirus només ha fet que intensificar a pitjor aquesta problemàtica situació», va assenyalar Meritxell Sánchez Amat, presidenta de la FoCAP, qui va destacar que aquests pilars són els que aporten valor a l’atenció primària. «Sabem que els sistemes sanitaris que tenen una atenció primària forta són més eficients i més sostenibles», va afegir. Segons Jasmine Mcghie, metge de família del CAP Raval Sud i membre de La Capçalera, la pandèmia ha suposat treballar sota una lògica a la primària que trenca amb aquests pilars fonamentals de la primària.

    Més comunitat, presencialitat i atenció als més vulnerables

    Un dels elements que es va considerar com essencial és que l’equip d’atenció primària estigui integrat en el barri i conegui la situació socioeconòmica de les persones que hi viuen i que atenen als respectius centres. En aquest sentit, es va remarcar que la ruptura de la longitudinalitat afecta les poblacions més vulnerables i accentua l’anomenada ‘llei de cures inverses’, que significa cuidar menys a les persones que més ho necessiten, ja que són les que tenen més difícil l’accés al sistema. Es proposava, per tant, intensificar l’atenció a aquelles persones que més ho necessiten, reforçant el treball amb les entitats socials dels barris. «Els professionals de l’atenció primària tenen la responsabilitat i el deure de conèixer quines entitats i xarxes hi ha als barris on treballen i tenir un compromís amb els pacients que va més enllà de la malaltia», va remarcar Antònia Raya, infermera del CAP Raval Nord, durant l’espai de debat.

    També es va proposar la recuperació, en la mesura del possible, de la presencialitat, ja que en l’atenció telefònica es perd gran part de la informació sobre el pacient i la seva situació personal. Es va assenyalar al respecte que, durant la crisi del coronavirus, l’atenció primària s’ha hagut de centrar molt en la situació mèdica i epidemiològica i s’han descuidat altres aspectes socials dels pacients. Aspectes que, a més, per telèfon, o bé no es poden o són molt difícils d’abordar. Un dels temes que va sortir, per exemple, va ser el de la soledat que pateixen les persones grans, que encara s’ha fet més evident amb la pandèmia. També es va considerar primordial que en situacions de crisi com la que hem viscut, els centres d’atenció primària es mantinguin oberts. «No es pot deixar a la població sense els referents que els han cuidat sempre», es va comentar.

    Des d’una altra perspectiva, els participants van expressar que a l’atenció primària se l’ha situat «com a subordinada en el sistema sanitari i que no se li ha atorgat un paper coordinador, fet que acaba produint una situació de desigualtat en relació amb altres institucions». Respecte d’això, es va proposar dotar de professionals d’atenció primària totes les estructures sanitàries, de manera que s’estengui una visió primarista a totes les institucions. «El sistema no pot deixar perdre el nostre coneixement sobre els pacients, sinó que ha de pensar en com l’atenció primària pot participar en el conjunt del sistema i liderar determinats aspectes», es va dir durant el debat.

    Una altra mesura proposada va ser la resignificació d’altres actors que formen part dels centres d’atenció primària, com la figura d’infermeria, d’administració i de treball social, evitant que l’atenció primària sigui ‘metgecentrista‘. També es va fer referència a la necessitat de potenciar l’autogestió des dels centres d’atenció primària i enfortir la seva capacitat organitzativa, coneixent l’entorn dels pacients i treballant amb la comunitat per arribar a tothom. «És important fer un diagnòstic de barri, per veure les necessitats que hi ha», es va remarcar. Els presents van insistir en la necessitat que la gent dels barris formi part de les decisions preses en l’àmbit comunitari i que els centres d’atenció primària generin aquests espais de participació per a tothom. En aquest sentit, es va destacar com a limitació l’actual precarietat laboral que existeix en molts centres d’atenció primària, que fa difícil mantenir les relacions amb el barri, a causa de la gran rotació de personal.

  • Es duplica el nombre de persones que va consumir tranquil·litzants durant la pandèmia

    Segons l’enquesta COTS, “Condiciones de trabajo, inseguridad y salud en el contexto del COVID-19”, elaborada pel sindicat Comissions Obreres i la Universitat Autònoma de Barcelona que ha analitzat l’impacte de la pandèmia entre les persones assalariades o autònomes, un 21,5% de d’aquestes ha consumit tranquil·litzants, sedants o somnífers durant l’últim mes.

    D’aquests, més de la meitat (12%) són nous consumidors, mentre que entre els qui ja consumien abans de l’inici de la pandèmia, una de cada tres va augmentar la dosi o va canviar a un fàrmac més fort. El consum total va ser superior en dones (27,4% enfront de 15,9% en homes), així com el percentatge de noves consumidores (15,4% enfront de 8,8%),

    En el cas del percentatge de netejadores que van consumir tranquil·litzants es va duplicar (del 16,9% prepandèmia al 34,7%), similarment a les auxiliars de geriatria (14,3% al 32,3%); en canvi, l’increment relatiu per a auxiliars d’infermeria gairebé es va triplicar (11,6% al 31,6%), per a infermers va augmentar per més de tres vegades (10,7% al 37,5%) i en el cas de metgesses es va quintuplicar (del 6,9% a 34,7%).

    Empitjorament de la salut percebuda

    Un 36,7% de la població assalariada espanyola considera que la seva salut ha empitjorat durant la pandèmia de la COVID-19. Aquest empitjorament va ser més acusat entre dones que entre homes (41,6% enfront de 31,9%). L’empitjorament va ser una mica menys acusat entre els majors de 50 anys (32,9%) que entre la resta de franges: d’un 37,9% i 38,6% per a 16-34 anys i 25-49, respectivament.

    En la mateixa línia, més de dos de cada cinc participants en situació de no cobrir sovint les seves necessitats bàsiques amb el seu salari declaren haver empitjorat el seu estat de salut durant la pandèmia, gairebé un 10% més que entre els qui sí que cobreixen les seves necessitats bàsiques. Entre les ocupacions seleccionades per a aquest estudi els auxiliars d’infermeria són les que més declaren empitjorar la seva salut general, més de la meitat (51,8%), seguides de gericultors (46,6%), infermers (45,8%) i treballadors en botigues d’alimentació, supermercats, etc. (44,5%).

    Risc de mala salut mental

    El 55,1% de les persones participants va mostrar alt risc de mala salut mental. Una excel·lent referència per a valorar aquesta estimació, és que aquesta va ser del 23,8% en l’Enquesta de Riscos Psicosocials de 2016 (ERP 2016), basada en una mostra representativa a nivell nacional on la salut mental es va mesurar d’idèntica forma.

    El risc de mala salut mental va ser notablement superior en dones que en homes (63,8% vs 46,8%). Per edats el grup més afectat van ser els més joves seguits de prop pels participants amb edats compreses entre els 34 i 49 anys (58% i 56,8 respectivament). Per altra banda, dos de cada tres persones que no poden cobrir les seves necessitats bàsiques amb el seu salari tenen un alt risc de patir mala salut mental, això és, un 18,5% més que als qui sí que els aconsegueix. Auxiliars de geriatria (73%), d’infermeria (71,5%), treballadores de botigues d’alimentació i productes bàsics, mercats i supermercats (68,3%) i netejadores (66,9%) van ser les ocupacions amb major risc de patir mala salut mental.

    Consum d’analgèsics i opioides

    Si bé en global les dones consumeixen més analgèsics que els homes (22,2%), proporcionalment l’augment va ser lleugerament superior entre aquests últims, passant d’un 6,7% abans de la pandèmia a un 15,2%, (figura 44). Quant a l’edat (figura 45), el consum de base augmenta amb l’edat (el grup de 50 o més doblega al de persones d’entre 16 a 34 anys) però en tots els grups ha crescut significativament el nombre de nous consumidors (entre un 8,9% i un 10,4%).

    El consum d’analgèsics opioides era més alt entre aquells participants el salari dels quals no cobreix les necessitats bàsiques de la llar però a més, durant la pandèmia, els nous consumidors han ugmentat més en aquest grup, un 12,4% enfront d’un 8,3% en el grup dels quals sí que cobreixen les seves necessitats bàsiques amb el seu salari (figura 46). D’altra banda, destaquen els alts percentatges de noves consumidores entre auxiliars de geriatria i d’infermeria (17,9% i 16,1% respectivament). Així mateix, el nombre de noves consumidores entre les netejadores ha augmentat un 13,8% que se suma a l’alt consum de base (19,6%) que ja tenien, mentre que els treballadors en botigues d’alimentació i/o productes bàsics, mercats o supermercats aconsegueixen un 28,9% de consumidors després d’afegir un 14% més durant la pandèmia.

  • Brigades sanitàries autogestionades desinfecten barris de coronavirus a Xile: «S’estan morint els meus veïns»

    El maleter com un tetris: micos de protecció, guants, màscares, filtres, esprai desinfectant, alcohol gel, motxilles de polvoritzar i diversos litres d’amoni quaternari (un netejador desinfectant). Nicolau, Giovanni i Ignacio repassen els últims preparatius abans de pujar al cotxe.

    El matí es preveu llarga. Els tres són joves voluntaris del Comité de Emergencia del barrio La Granja, situat a la perifèria sud de Santiago de Xile, que des de finals de març realitza tasques de prevenció sanitària i desinfecció en carrers, passatges i domicilis amb persones contagiades. La planificació d’avui inclou sanejar els dos carrers complets, una casa amb COVID positiu-quatre «olles comunes», com es coneixen a Xile als menjadors socials autogestionats pel moviment veïnal per enfrontar la crisi econòmica aguditzada per la pandèmia.

    La Granja és un dels barris més castigats per la pandèmia. La seva taxa de mortalitat és del 71,8 per cada 100.000 habitants i registra una taxa d’incidència que arriba a 3.238 per cada 100.000 persones, la major de l’àrea metropolitana. La corba de contagis de Xile es va disparar a principis de maig i just ara el país enfronta l’etapa més dura de l’epidèmia. Aquest dijous s’han registrat més de 225.000 contagis i 3.841 morts. El primer cas es va detectar el 3 de març a les zones més acomodades de la capital i es va anar propagant fins a arribar als barris més populars. Amb els més pobres, s’ha acarnissat.

    «En aquest país hi ha una situació de molta iniquitat que s’ha desvetllat encara més amb aquesta pandèmia. Els que vivim en barris perifèrics hem estat abandonats pel Govern i les institucions, i l’única manera de no morir-nos i tenir unes mínimes condicions és ajudant-nos entre nosaltres i resolent col·lectivament els problemes», explica Ignacio, professor d’història ara a l’atur i lliurat per complet a Comitè.

    Voluntaris de l’esclat social

    Tant aquesta iniciativa com altres de similars vinculades a la prevenció de salut que han proliferat al país, tenen com a base la participació ciutadana que va néixer amb l’esclat social d’octubre. Són integrades per membres de les assemblees (veïnals, esportives, artístiques, etc.) que es van aixecar en els territoris i han rebut capacitació i suport de les brigades de primers auxilis que van passar des d’octubre fins al març socorrent als manifestants ferits per la policia a la Plaza Italia, o Plaza Dignidad, tal com va ser batejat l’epicentre de les protestes.

    A més de la desinfecció de l’espai públic, el Comité de Emergencia, amb l’ajuda de brigadistes de salut de la Plaça, ha implementat una enquesta al veïnat per identificar i fer seguiment dels pacients crònics, els més vulnerables davant la pandèmia, i ha posat en marxa un número d’atenció d’emergència per als habitants del sector.

    Carlos Jara té 50 anys, és analista químic i es dedica a la docència en l’àmbit de la gestió emergències. Des d’octubre participa en el Movimiento Rescatistas Voluntarios que va atendre, en sis mesos de mobilització, més de 8.000 persones. Ara surt cada cap de setmana a desinfectar diferents zones de la ciutat. «Teníem un coneixement en l’àrea de la descontaminació que vam implementar quan els camions llança-aigües de la policia van començar a llançar un líquid que produïa fortes irritacions a la pell dels manifestants», explica Jara.

    La seva experiència, basada en corredors de reducció de contaminació, incloïa l’ús de vestits químics i guants, procediments de neteja segons l’agent químic, i l’ús de piscines inflables, abastament d’aigua i apilament de roba per a canviar-se la persona contaminada. «A partir d’aquí, va ser molt senzill fer una reconversió dels operatius i constituir una unitat de desinfecció tècnica», assenyala el professor.

    «Molts ens confonen amb les institucions»

    Ignacio polvoritza l’amoni quaternari per la façana de la casa de Marcela Vicencio, una veïna que avui servirà menjar per 130 veïns que no tenen com proveir-la. «És molt bo que vinguin a sanejar els abans i després de l’esmorzar perquè així es manté tot net. És la forma com tractem d’ajudar-nos entre tots», diu la dona mentre prepara l’»olla comú». El jove passa per sobre de cada racó i s’atura en portes i poms: «Em fixo sobretot en les superfícies més utilitzades, com a marcs d’entrada, manilles de mobles o el control de la televisió, a les zones de major ventilació i on es reté molt la bestiola, com cortines o vèrtexs dels sostres», detalla.

    Un voluntari del Comitè d’Emergència de barri La Granja desinfecta una casa a Santiago de Xile pel brot de coronavirus al país MERITXELL FREIXAS

    Des que va començar l’emergència, ha realitzat una trentena d’operatius, més de 20 en llars de persones positives. En una setmana ha arribat a entrar en vuit cases infectades: «Sé que té riscos, però hem creat condicions per minimitzar les possibilitats de contagi perquè cal ajudar a la gent», subratlla. Fa uns dies es va sotmetre a una PCR i va sortir negativa.

    Amb més de 30 anys d’experiència en l’àrea de l’enginyeria en biotecnologia, Cristian Fuenzalida ha exercit de formador dels voluntaris de la Granja. Avui, sense feina, s’ha abocat a tenir cura de la salut del seu barri: «Hem estat en operatius per desinfectar cases just després d’haver tret a una persona morta, perquè la gent segueixi fent la seva vida normal entre cometes. Això és dolorós perquè s’estan morint els meus veïns, la generació dels meus pares», lamenta.

    La resposta de les autoritats locals ha estat, segons els voluntaris, «molt mancat» i «amb incapacitat» de donar resposta des del punt de vista preventiu. «Molts ens confonen amb les institucions per la feina que fem», diu Cristian. Carlos Jara assegura que els brigadistes són molt ben rebuts pels residents. Quan arriben a barri fan sonar per un altaveu la cançó de ‘Els Caçafantasmes’, que s’ha convertit en una mena d’himne per a ells: «La música sona i la gent sap que arriba la sanitització», exclama l’analista químic. «El treball no consisteix només a matar la bestiola, té tints socials, morals i d’amor», afegeix.

    «Només el poble ajuda a poble»

    Sebastià Figueroa escolta atent mentre grava amb el seu mòbil l’explicació de Cristian sobre la col·locació del vestit protector per entrar a un domicili amb presència de COVID-19. És de Macul, un barri limítrof amb La Granja, i ha estat convidat per conèixer la iniciativa del Comitè perquè vol reproduir-la en el seu comuna. «Ells van partir del no-res i ara tenen una molt bona organització. Anem a fer el mateix», diu el jove. Pel Cristian Fuenzalida, la visita és una excel·lent notícia: «Volem demostrar que amb l’autogestió i l’organització de la pròpia gent podem resoldre problemes, sense esperar que vingui la institucionalitat a resoldre’ls», apunta.

    La crisi sanitària a Xile es va sumar a la crisi política, social i econòmica oberta al país des de l’octubre. En aquest llavors, molt assumir que l’única forma de suportar mesos de mobilitzacions era amb l’organització des dels territoris. La pandèmia ha reforçat aquest sentir: «Quan va arribar el primer contagi ens vam aturar a reflexionar i vam decidir que la rebel·lió no havia conclòs, però que l’escenari havia canviat. No podíem paralitzar el procés d’autoorganització que estàvem desenvolupant», sosté Nicolau.

    La prevenció en salut i la cura del veïnat ha estat la millor manera que han trobat per donar-li continuïtat i posar en pràctica el missatge que han estampat en llenços, adhesius i cartells: «Només el poble ajuda a poble».

    Aquest és un article traduït de eldiario.es