Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Els riscos per la salut de sobreviure a la Covid

    Ja fa un any d’aquell 13 de març que ens va canviar la vida. El president del Gobierno, Pedro Sánchez, anunciava l’inici de l’Estat d’Alarma que, en principi, havia de durar 15 dies però es va acabar allargant fins al 21 de juny. Tres mesos durant els quals, la població espanyola va estar confinada a casa seva, mentre la Covid ens deixava xifres esfereïdores. La pandèmia no ha acabat encara i, tot i que ja hem deixat enrere el confinament, aquesta restricció s’ha vist substituïda per altres mesures com el tancament perimetral o el toc de queda, que allunyen la desitjada ‘nova normalitat’.

    Aquesta volta al sol es va centrar a protegir la salut dels ciutadans, enfocant-se en la prevenció al contagi del coronavirus. Durant els primers mesos hi va haver una allau de pacients als hospitals i centres d’atenció primària que van obligar a reconvertir els centres sanitaris, transformant unitats, plantes i quiròfans en sales d’UCI. Inclús es van arribar a construir hospitals nous i a adaptar hotels que, com el Plaza, havien quedat buits. La vida de tothom estava centrada en la Covid i semblava que la seva absència era sinònim de benestar. Però altres malalties i patologies no entenen de pandèmies i continuen afectant els ciutadans que, en una situació excepcional com aquella, no tenien a disposició els recursos sanitaris habituals.

    Totes les energies se centraven en la Covid i semblava que la seva absència era sinònim de benestar; però altres malalties i patologies no entenen de pandèmies i continuen afectant la ciutadania

    “Bona part dels professionals sanitaris van haver de dedicar-se a la Covid. Hi va haver una aturada assistencial motivada per la manca de recursos humans i d’espai”, recorda el Dr. Ernest Bragulat, cap del servei d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona. A la manca d’especialistes disponibles s’hi va sumar la prohibició de sortir de casa i la imatge gairebé apocalíptica dels hospitals, atapeïts i caòtics. Les urgències dels hospitals es van convertir en sales per atendre i detectar positius de Covid, fet que va provocar una davallada en les atencions d’urgències no relacionades amb la pandèmia. “La gent tenia por de contagiar-se si venia als hospitals i, a més, hi havia dificultats per a mantenir els circuits habituals de diagnosi”, explica el Dr. Bragulat.

    La por a anar als hospitals va fer que molta gent trigués més del compte a anar al metge o que decidís passar la seva malaltia a l’espai segur de casa seva. Això explica el fet que augmentessin les defuncions a les cases particulars. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), entre els mesos de març i maig, van morir 100.000 persones per malalties no relacionades amb la Covid. Aquesta xifra és gairebé igual a la d’altres anys, però amb la diferència que les morts a hospitals van reduir-se en un 15%, mentre que les morts a domicili van créixer en un 24% i a les residències en un 38%.

    Menys deteccions no vol dir més salut

    Segons el metge, “tot el dia era el mateix. Només vèiem pacients de Covid a urgències”, relata. Així, a l’Hospital Clínic, per exemple, les urgències en traumatologia van arribar a descendir entre un 30 i un 35% en els mesos de confinament. Això, segons Bragulat, té sentit, ja que si la gent no es pot moure de casa no cau a terra, no té accidents i no es lesiona. Ara bé, “què passa amb les apendicitis o els ictus?”, es pregunta el metge, qui afegeix que “vam veure persones que venien a urgències després d’aguantar dies amb malestars que, després, van resultar ser infarts o ictus. Aquestes persones van arribar tard i, en conseqüència, l’opció d’oferir tractaments efectius es reduïa”, explica.

    Els tractaments que es van aturar o alterar no van ser només els de les malalties noves que no s’estaven detectant, sinó que pacients crònics també van haver d’esperar. Durant tot un mes no es van poder fer trasplantaments perquè no hi havia sales de quiròfan disponibles i, també, perquè les donacions es van aturar en gran mesura. Al conjunt de Catalunya, els trasplantaments van caure en un 80% durant març i abril. Ara bé, segons assegura el Dr Bragulat, les llistes d’espera per a tractaments i intervencions “no han augmentat com caldria esperar”. Això és degut al fet que la gent, tot i que el pitjor de la pandèmia sembla que ja ha passat, continua sent reticent a anar al metge. A banda d’això, des de l’Hospital Clínic també posen l’accent en la sobrecàrrega de treball que hi ha als CAP, que són la primera porta d’entrada dels ciutadans al sistema sanitari.

    Els CAP són els serveis mèdics més propers a la ciutadania i perdre’ls en la gestió del caos de la pandèmia va ser determinant a l’hora de detectar malalties que actuaven en silenci

    “S’han passat la pandèmia saturats. Al principi amb els rastrejadors, havien de fer el seguiment de les persones confinades i realitzar les proves PCR. Durant una època van estar a càrrec de l’atenció a residències i ara estan amb la vacunació. No es pot fer tot. Hi va haver una època que teníem 3.000 positius diaris a Catalunya, que eren detectats per l’Atenció Primària; no podíem esperar que es dediquessin a res més”, assegura el cap del servei d’urgències. Els CAP són els serveis mèdics més propers a la ciutadania i perdre’ls en la gestió del caos de la pandèmia va ser determinant a l’hora de detectar malalties que actuaven en silenci.

    Sense Covid però amb pitjor qualitat de vida

    “Vam entrar en un mode de supervivència”, recorda el Dr. Bragulat. Les restriccions per contenir el virus també han afectat a la gestió dels centres de salut. I és que haver de mantenir les distàncies, haver de canviar els vestits EPI dels sanitaris o desinfectar les sales, fa que no hi pugui haver tants pacients al centre com hauria i això duu a poder fer menys visites. Algunes d’aquestes s’han substituït per atencions telefòniques o telemàtiques, amb les conseqüents mancances. “Si no et puc posar la mà a la panxa com haig de saber que tens, per exemple, un tumor?”, es pregunta el metge, qui assegura que “encara no hem vist les conseqüències de tot això”.

    El cap d’urgències de l’Hospital Clínic assegura que “arribarà una onada de malalties no relacionades amb la Covid que minvaran la qualitat de vida de la gent perquè la diagnosi es farà tard i el tractament no serà tan efectiu”. Aquest pronòstic es corrobora amb les dades extretes d’un estudi elaborat per la British Paediatric Surveillance Unit (BPSU). A Anglaterra, les reduccions de visites a urgències pediàtriques han disminuït de mitjana en un 50%; això ha dut al 32% de serveis a observar endarreriments en la diagnosi, sobretot en casos de diabetis, sepsis i patologies malignes. L’estudi va detectar nou defuncions de nens, degut a una detecció tardana. Aquestes nou morts van ser superiors a les que es van registrar per Covid en pediatria durant el mateix període.

    Unes altres patologies que s’estan detectant tard són aquelles relacionades amb la salut mental. Segons el Dr. Bragulat, de l’Hospital Clínic, s’estan registrant moltes més atencions, sobretot en la franja infantojuvenil, per depressions, agressivitat, angoixa o crisi. El confinament i totes les restriccions decretades per a prevenir del contagi de coronavirus estan causant situacions de crisi a moltes persones des de fa ja un any. Segons el psicòleg i professor de la UOC Enric Soler, “estem normalitzant el malestar psicològic perquè l’ésser humà és molt resilient. Fins que explota: estem veient que totes les expectatives que teníem se’ns cauen a trossos”, diu, també en referència a la crisi socioeconòmica derivada de la pandèmia. “Les diagnosis psiquiàtriques es poden duplicar en un futur proper”, pronostica.

    La salut mental també és salut

    Enric Soler apunta que hi ha una tendència a sobreposar la salut física a la mental. “Quan algú emmalalteix, la persona i el context es mobilitza per curar el seu cos. Tothom es preocupa de seguir viu, moltes vegades de la mà de tractaments traumàtics i que deixen seqüeles. No és fins que la nostra vida no corre perill que comença la baixada emocional”, explica. El psicòleg considera que hi ha d’haver una intervenció per cuidar de la salut mental des del primer moment, per tal d’aconseguir millors resultats. “Quan demanem ajuda, normalment només podem assistir a un centre on el màxim que ens ofereixen és una sessió d’un quart d’hora que acaba amb una recepta mèdica. No es tracta d’això: la psicologia sempre ha estat marginada i ho veiem ara més que mai, que caldria haver incorporat prevencions de salut mental per superar les seqüeles físiques i emocionals de la pandèmia”, apunta.

    Aquesta prevenció, segons Soler, també s’hauria d’haver aplicat als treballadors sanitaris des del principi, sabedors de les conseqüències que tindria atendre la Covid. I és que segons un estudi publicat a la revista Psiquiatria i Salut Mental, el 45,7% de treballadors sanitaris consultats patia un trastorn mental derivat de la pandèmia, el 14,5% dels quals va resultar discapacitant. Tot i l’atenció que serveis com el de Prevenció de Riscos Laborals de l’Hospital Clínic van oferir els seus treballadors, “hi ha hagut un nombre significatiu de professionals que han hagut de ser derivats als serveis de psiquiatria per rebre atenció i tractaments especialitzats”, asseguren la Laura Pujol, especialista en psicosociologia i el Dr. Ricard Navinés, psiquiatra de l’Hospital Clínic.

    Hi ha tendència a sobreposar la salut biològica a la mental; quan algú emmalalteix, ens dediquem a curar el cos i no és fins que la vida deixa de córrer perill, que ens preocupem per les emocions

    Segons aquests dos especialistes, molts dels treballadors sanitaris presenten “trastorns d’ansietat amb sensació d’inquietud, dificultats per concentrar-se, no poder descansar o desconnectar. Molts pacients acaben presentant trastorns depressius”, asseguren. Aquesta sensació d’angoixa generalitzada i constant també és present al gruix de la ciutadania que, en gran mesura, sent que lluita contra un enemic invisible. La por a anar a l’hospital, a agafar el metro, a anar pel carrer se sumen a la por a quedar-se a casa, sol i aïllat dels éssers estimats. “La pandèmia ens ha robat una parcel·la de llibertat i ens ha obligat a tancar-nos en nosaltres mateixos. Això ens ha fet veure de manera més evident la crisi social, que molts projectes vitals no tenen sentit”, apunta Enric Soler.

    Si bé els infants són el col·lectiu que podria presentar més seqüeles físiques no derivades de la Covid, a l’altra cara de la moneda hi ha les persones grans, que són les qui estan patint més les conseqüències psicològiques. “Són les que han pagat un preu més elevat: van néixer durant la guerra i moren en pandèmia. És una biografia molt trista”, considera el psicòleg. S’han hagut de tancar a casa per sobreviure a un virus, però el preu a pagar és allunyar-se de les persones que s’estimen. Les noves tecnologies, que han estat un gran aliat per a mantenir els vincles emocionals, estan fora de l’abast de moltes persones grans.

    Ara bé, segons Enric Soler, la tercera edat és un dels col·lectius més resilients, amb una “intel·ligència cristalitzada construïda a base d’afrontar totes les pèrdues que han viscut. Han perdut les dents, la joventut, alguns amics,…la vida és un entrenament constant per la pèrdua més existencial, que és la pròpia mort”, explica. I és que, segons el psicòleg, ens falta educació per la mort. “Sempre hem viscut pensant que som immortals, però ens morim a cada segon”. La pandèmia ens ha fet conscients de la mort i del fet que la seguretat total no existeix. “Vivim en una societat massa individualista i el virus ens ha fet adonar-nos que no estem sols i que el que fem influeix en la resta”, apunta. Així, cal resiliència, resistència i paciència per superar aquesta pandèmia que va per llarg i que ens ensenya que el perill no s’acaba només esquivant la Covid.

  • Que és la Salut

    Avui, cada cop més persones estem dient que, en els serveis sanitaris, l’important és la salut, no sols l’atenció a la malaltia ja instaurada. Però, per això, hem de tenir clar que entenem per salut.
    No ens enganyem. La salut no són els bons hospitals, les altes tecnologies, els fàrmacs, ni els professionals que surten molt als mitjans, això és per tractar les malalties, molt necessari també però, com veurem, no tant per la salut.

    Si mirem el concepte de salut a la Viquipèdia, es diu que l’OMS el 1946 (hem de tenir present el context històric de la postguerra mundial, la declaració dels drets humans i la creació dels estats de Benestar) defineix la Salut com: «El complet estat de benestar físic, mental i social, i no sols l’absència de malaltia». Hi ha hagut forces crítiques a aquesta definició (utòpica) perquè el «complet estat de benestar» és difícil assolir-lo en moltes ocasions a la vida, i no per això tenim menys salut, i també podem estar malalts i tenir encara molta salut. De fet, un company metge primarista deia en aquest tema, «el complet estat de benestar només el tinc sota l’efecte de les drogues (fàrmacs inclosos) o quan tinc un orgasme compartit».

    Per aquest motiu, seguim amb Viquipèdia, que diu: el 1976 en el Xe Congrés de Metges i Biòlegs (terminologia fruit de l’època, avui políticament no correcte) es va definir la Salut (per l’equip de Jordi Gol) com: «Aquella manera de viure que és autònoma, solidària i joiosa, que vol dir que és dinàmica. És a dir, tenir suficient autonomia personal per poder porta a terme el nostre projecte de vida (autonomia tan física, mental com dels determinats socials, econòmics, etc.); solidària, en el sentit de tenir-ho amb equitat, sense desigualtats socials, amb el medi ambient, etc.; i joiosa, amb alegria, optimisme, esperança».

    Segons la definició que agafem ens condicionarà el que hem de fer per la salut i, per tant, també quin és el model de Sistema públic de Salut (avui dit de Sanitat) que necessitem i hem d’organitzar. Si ens decantem per la definició de l’OMS (1946), dedicarem els recursos al «benestar», al diagnòstic i tractament de la malaltia (ja instaurada), que voldrà dir: medicalitzar, consum de proves, alta tecnologia i fàrmacs. Amb això no augmentarem la salut de les persones, sinó que intentarem pal·liar la malaltia, ni millorarem els determinants socials i econòmics que limiten l’autonomia (i la solidaritat i equitat). Augmentarem els beneficis de les empreses privades que viuen d’això, fent cada cop més insostenible el sistema públic.

    Si agafem la definició que diu que la salut és autonomia, solidaritat i joia, haurem de fer polítiques de salut en tots els nivells de l’administració pública: econòmiques (renda de ciutadania, impostos progressius i justos, jubilacions, prestacions socials, etc.) ambientals (contaminació, alimentació, canvi climàtic, etc.), educació, cultura, desigualtats de gènere, democràcia i participació real, qualitat de l’habitatge i subministraments, llibertat i igualtat per totes i tots (drets socials). En el tema de model de sistema públic de salut, haurem de dissenyar, organitzar i gestionar polítiques públiques de promoció de la salut, prevenció de determinats i riscos per la salut, bons serveis de salut pública (com hem vist la seva necessitat amb la pandèmia), bona atenció, eficient i de qualitat (que voldrà dir amb més professionals per atendre les necessitats) a l’atenció Primària i Comunitària, a les cures de les persones (de salut i treball social) i a la salut mental.

    Això vol dir canviar d’arrel l’actual Sistema Sanitari cap a un Sistema Públic de Salut: integral (amb tota la cartera de serveis), integrat (sense la dispersió de proveïdors de serveis, ni les externalitzacions privades dels recursos públics), amb una crida pel retorn als borns professionals que han desertat del sistema per les males condicions laborals, tornant a donar els recursos necessaris, el prestigi i les bones condicions de sous i permanència en el sistema. Caldrà també una bona política per fer front a la medicalització i consum innecessari i perjudicial de fàrmacs i tecnologies. Per això, caldrà un canvi de «cultura» i percepcions dels mateixos professionals (formats per fer front a la malaltia) i de la ciutadania (molts cops manipulada amb la por per interessos de negoci o corporatius)

    En fi, cal una aposta ferma i radical per la salut de veritat. Això vol dir un canvi de paradigma, de programes i accions polítiques, o seguir en el camí fet fins ara, de recordar-se de Santa Bàrbara quan trona. Així ens ha anat en la pandèmia. Cal passar d’invocar a Panacea a fer-ho a Higiea, deessa de la salut veritable.

  • Laura Oliva i Miquel Farrés (En Comú Podem): «Cal un Pacte Nacional de Salut per garantir una gestió plenament pública, prioritzant la primària i la salut pública»

    El Diari de la Sanitat publica una sèrie d’entrevistes a representants dels partits que es presenten a les pròximes eleccions catalanes del 14 de febrer i tenen representació parlamentària. Hem enviat el mateix qüestionari a tots els partits i els hem demanat que el contestés la persona que consideressin més indicada per parlar de les mesures del partit en matèria de salut. Avui és el torn de Laura Oliva i Miquel Farrés, d’En Comú Podem.

    Dissabte 6: Santi Rodríguez (PPC)
    Diumenge 7: Vidal Aragonés (CUP)
    Dilluns 8: Pere Àngel Montserrat (PDeCat)
    Dimarts 9: Laura Oliva i Miquel Farrés (En Comú Podem)
    Dimecres 10: Assumpta Escarp (PSC)
    Dijous 11: Carme Bertral (ERC) i Jordi Fàbrega (JxCat)
    Divendres 12: Martín Barra (Ciutadans)

    Laura Oliva Mirón, nascuda a Manresa el 1996, és infermera de vocació, treballant a l’atenció primària. Estudia també humanitats a la UOC. Es defineix com una persona compromesa amb el municipi, la Catalunya Central i en portar a les institucions «els problemes reals de la gent». Per la seva banda, Miquel Farrés Fernández, nascut a Terrassa el 1984, és metge especialista en medicina familiar i comunitària i, recentment, ha estat nomenat co-cordinador de la sectorial Salut de Catalunya en Comú. Implicat en diversos activismes, els darrers anys s’ha centrat en la defensa del dret a la salut i, especialment, de l’atenció primària.

    Si arriben al govern, quines són les prioritats amb relació a l’actual pandèmia de la Covid-19? Cal adoptar mesures més restrictives i un confinament generalitzat?

    Dependrà de com estigui la situació epidemiològica, econòmica, social… i el mateix sistema sanitari. El que segur que serà prioritat és un pla de vacunació transparent i clar, que no doni peu a trampes de cap mena, un sistema de rastreig públic i potent que permeti garantir seguretat d’abordatge dels brots i reforçar l’atenció primària per com a element fonamental de prevenció, detecció i acompanyament, i comunicar amb coherència i rigor.

    Arran de la gestió de la pandèmia de la Covid-19, si estan en el govern apostaran per reforçar els mecanismes de coordinació territorial en l’àmbit de l’Estat?

    SÍ, evidentment. L’abordatge és global, ha de continuar sent coordinat a escala europea i molt coordinat entre els territoris de l’Estat. Som interdependents i hauríem de sortir d’aquesta crisi reforçant els mecanismes de vigilància epidemiològica i de salut pública estatals i europeus.

    Des del govern com s’haurien d’abordar els problemes de comorbiditat i de les llistes d’espera que ha generat la Covid-19?

    Amb més pressupost, per a equiparar-nos a nivells de la mitjana europea, amb més professionals, amb una millor gestió i amb una reforma valenta del sistema sanitari català que inclogui garanties de terminis d’espera clars

    La gestió i supervisió de les residències de la gent gran seguirien vinculats al Departament de Salut o els retornarien al Departament d’Afers Socials? Per quin model/titularitat aposten?

    El control i seguiment dels temes de salut a les residències han de ser responsabilitat del sistema sanitari públic. No així la gestió en si de les residències. Plantegem un nou model de molta més coordinació entre salut i afers socials i d’atenció a la dependència amb serveis flexibles i ajustats als moments vitals de les persones i que afavoreixin projectes de vida independent i la permanència en el seu entorn social. I en el cas de les residències, adaptar-se a models d’unitats convivencials. I sempre que sigui possible, públiques.

    De tots els problemes estructurals (més enllà de la pandèmia) que pugui tenir el sistema sanitari català, quin serà per vostès el primer a abordar en cas que arribin al govern?

    En primer lloc, cal un pla de rescat que sigui una crida a retornar als professionals que han marxat a altres països. És necessària una nova llei i un Pacte Nacional de Salut per garantir una gestió plenament pública i sense cabuda per l’ànim de lucre, amb priorització de l’atenció primària i la salut pública. Cal també una avaluació, governança i gestió transparent i democràtica del sistema, que fomenti la participació ciutadana.

    Creuen que cal invertir més en els hospitals comarcals de segon i tercer nivell? Estan infrafinançats actualment?

    SÍ, sobretot en equipament, manteniment i personal. Fent un pla general segons necessitats poblacionals.

    Quines mesures concretes tenen per enfortir l’atenció primària?

    Cal arribar al 25% del pressupost de Salut i desburocratitzar i retornar-li competències que ara pengen dels hospitals o que s’externalitzen (domicilis, hospital de dia, rehabilitació, etc.). Així mateix, és necessari augmentar els recursos humans i millorar les seves condicions laborals per garantir cita en 48-72 h màxim, visites de mínim 10 minuts i dur a terme tots els programes de salut, preventius, comunitaris i docents propis de l’Atenció Primària. Cal una gestió i planificació centrada en el pacient i en l’atenció primària.

    Si arriben al govern, augmentarien les retribucions dels professionals sanitaris i el nombre de recursos humans disponibles? En quina mesura?

    Sí, cal acabar amb la sobrecàrrega i precarietat dels professionals, i arribar a ràtios de professionals sanitaris de la mitjana de la UE.

    Si arriben al govern, el sistema de salut pública serà una prioritat en termes de finançament? Quina és la seva proposta pressupostària?

    Sí, desplegar i potenciar l’Agència de Salut Pública de Catalunya i altres òrgans salubristes és clau pel model que volem. I arribar progressivament a destinar-hi el 3% del pressupost sanitari català.

    Quina posició ocupa entre les seves prioritats pressupostàries la recerca sanitària?

    Té molta rellevància, òbviament la recerca farmacèutica i la de tecnologies de salut. Així com impulsar la producció d’aquestes a Catalunya mateix. Procurant potenciar aquella que tingui més impacte en salut a curt o llarg termini, amb aplicabilitat sobre el terreny i que ajudi a reduir les desigualtats en salut.

    Acabi la frase
    1. Les mesures restrictives actuals són… necessàries però insuficients. No estem frenant com cal el virus, i tota mesura restrictiva hauria d’anar acompanyada de compensacions suficients per als sectors afectats.
    2. La pandèmia de la Covid-19 ha provocat… que les iniquitats socials ja existents i les debilitats dels serveis públics retallats s’evidenciïn i s’aprofundeixin encara més.
    3. La Generalitat hauria de tenir competències per decretar… tantes ajudes per als sectors afectats per la pandèmia i per les restriccions com calgui. Segur que cal més capacitat de la que es té, però també és cert que no s’ha esgotat, ni de bon tros, l’existent.
    4. Per tenir un sistema de salut pública fort cal… convenciment que «la pública» és de tothom i per tothom; cal pressupost suficient, professionals motivats i ben tractats i una gestió pública, transparent i eficient.
    5. La crisi econòmica i les retallades… han estat aprofitades per debilitar els serveis públics i obrir encara més camp per córrer per als qui volen fer negoci amb la nostra salut i amb els nostres drets.
    6. La col·laboració publicoprivada és… un camp a regular estrictament i controlar perquè només es doni en benefici del bé comú, amb criteris de gestió pública i mai per a facilitar negoci. Parlem de serveis bàsics que garanteixen drets.
    7. Invertirem més recursos en el sistema de salut, que caldrà treure de… una fiscalitat justa que faci pagar a qui més té, una redistribució de recursos per àrees i més eficiència de la mateixa despesa de Salut.
    8. La telemedicina… hi és per quedar-se i cal regular-la bé per a usar-la quan és útil, com a eina complementària, però mai substitutiva del contacte presencial i personal sanitari-pacient.
    9. Amb relació al final de la vida i a la futura llei sobre l’eutanàsia… Ens felicitem que finalment assolim el dret a poder elegir individualment quan i com morir dignament. Un avenç històric. Ara cal preparar les eines per a aplicar-la amb celeritat i equitat territorial i social a Catalunya un cop s’aprovi.
    10. Entre el sistema sanitari públic i la xarxa sanitària privada, sempre que necessito assistència mèdica vaig a… al sistema públic, sense cap dubte. Per convenciment, per responsabilitat social, per seguretat i per qualitat.

  • «Mentre hi hagi humanitat hi haurà cures: els serveis públics són la gallina dels ous d’or immortal»

    La Plataforma en Defensa dels Serveis Públics neix com a hereva directa de la plataforma Aturem la Llei Aragonès. Des d’aleshores no han aturat la lluita per aconseguir i garantir uns serveis 100% públics i comunitaris que responguin a la sobirania popular amb una gestió participada per tot el personal i per la població en general. I és que per la Plataforma, sobirania popular vol dir «garantir les necessitats col·lectives».

    El passat dissabte es van concentrar de nou a Sant Jaume sota el lema «Un model de serveis públic per posar la vida al centre». Allà van reclamar posar fi a la mercantilització existent en els subministraments, els serveis socials, les pensions, l’educació, la sanitat o la sociosanitat.

    Parlem sobre què, com i per què de l’existència de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics amb dos dels seus representants. Un d’ells, l’Adrià, militant de l’organització de l’Esquerra Independentista Endavant OSAN (Organització Socialista per l’Alliberament Nacional). I l’altra, la Rosa Salido, treballadora del SAD a Sabadell i delegada de la CGT.

    La lluita contra la llei Aragonès era una lluita concreta, però com us coordineu ara que teniu una lluita molt més amplia? Com arribeu a tocar totes les branques?

    Adrià: La coordinació de la plataforma és via reunions setmanals on tots els col·lectius que han tingut interès han mantingut l’assistència. En fer el canvi de nom a principis de 2020, vam fer un parell de documents bàsics sobre el discurs que tenim. Un parla no de cap àmbit en concret, sinó de model de serveis públics en el sentit més ampli del terme. Dissabte ens vam concentrar per parlar d’unes característiques que creiem que conformen un model de serveis que s’oposa al model actual mercantilista. Vam fer una impugnació al model vigent de serveis que depenen del lliure mercat.

    Rosa: Serveis externalitzats, vaja.

    A: La plataforma funciona, però tenim pendent un debat estratègic. Hem de veure si som un col·lectiu en si mateix, què significa que un col·lectiu formi part de la plataforma, o si la plataforma en realitat és un espai on tots els col·lectius més o menys mobilitzats en algun àmbit dels serveis públics van allà i es fa una xarxa. En el cas d’Aturem la Llei era molt obvi: qui la volia aturar hi era. Ara potser ens hem de trencar més el cap en quin ús té aquest espai i com s’ha de concretar a nivell organitzatiu. És un espai eminentment de caràcter pràctic i mobilitzador.

    Entenc que per a la Plataforma, defensar els serveis públics també vol dir garantir la continuïtat d’aquests. Penso en les concentracions de les treballadores del SARA, un servei municipalitzat, però fins fa res que ja han arribat a un acord, amb problemes amb l’administració. Feu seguiment també doncs per a assegurar que es garanteixin els drets laborals?

    A: Jo no sóc treballador municipal, la Rosa pot explicar-te més, però l’únic que aportaré en aquest sentit és que encara que els serveis públics siguin 100% públics i que siguin de titularitat, gestió i provisió a través de les institucions no és garantia que les condicions siguin bones. És una condició necessària, sí. Si està mercantilitzat les condicions laborals patiran segur, si està municipalitzat tens l’opció de tenir més control per part de les treballadores i de les usuàries. També més capacitat de gestió i de pressió per part del comitè perquè es pugui organitzar dins o al voltant d’aquest servei.

    Tu Rosa ets treballadora del Servei d’Atenció Domiciliària de Sabadell

    R: Sí. Per nosaltres la municipalització del SAD va davant de tot perquè, què passa amb les treballadores del SAD externalitzades? Que no formem part d’un equip multidisciplinari, treballem soles en domicilis, casa per casa i estem al carrer. Hi ha una amnèsia col·lectiva per part de les administracions un cop externalitzen aquest servei… Però som un servei essencial.

    El SAD des de l’octubre que ens mobilitzem arreu. Jo sóc de Sabadell, però fa mesos que s’ha creat un sindicat nou que on té més força és a Sant Feliu de Llobregat. A través d’ell ens informem sobre com lluitar contra les mancances que hi ha i ens hem unit per fer concentracions conjuntes del SAD de Catalunya. Precarietat, EPI insuficients, la qualitat del servei pèssim, condicions de treball… Estem amb això ara. I denunciant que les externalitzacions converteixen els usuaris en clients i en la lluita de la ciutadania i les treballadores del SAD contra la mecànica de les empreses privades situant el servei de l’atenció en la persona en l’argolla mínima de la cadena capitalista.

    A: Una de les coses que pretenem en la plataforma és trobar l’espai de trobada entre treballadores i tothom perquè d’una manera o altra tothom és usuari d’un servei públic o de molts. En l’àmbit de la lluita pels serveis públics sempre hi ha hagut una mica de sisme entre el personal que treballa en els serveis, també hi ha hagut poca unió entre diferents categories d’un mateix servei i després hi ha la lluita de les usuàries situada a una altra banda. La Plataforma vol unir-ho tot perquè al final l’objectiu és tenir uns serveis públics que siguin de i per tothom. Ha d’haver-hi un control tant de les treballadores com de la comunitat que ha de rebre aquest servei.

    Agafant aquest exemple, les treballadores del SAD ens explicaven per un reportatge que més enllà de fer tasques d’higiene corporal, bany i alimentació també han de sortir al mercat, canviar de casa… Quan es parla de serveis públics es parla sobretot ara de la sanitat, però vosaltres aprofundiu en una mirada més integral de totes les necessitats i posar la cura al centre…

    A: La sanitat és un tema que per raons intrínseques sempre tira moltíssim i arrossega molta atenció en la lluita dels serveis públics. El model mercantilista el què fa és enfortir o sobredimensionar certs àmbits de la salut que l’interessen perquè és on hi ha un negoci lucratiu. Els macrocomplexos hospitalaris amb consorcis i amb empreses privades de farmacèutiques que els potencien sempre tenen un finançament públic darrere que els beneficia. Un cas clar és l’Hospital Clínic, on trobem mil corrupteles i lobbies. En canvi sectors com l’atenció primària en lloc de tenir un 25% que hauria de tenir de pressupost no sé ni si arriba al 16% i és perquè no se’n pot treure massa suc.

    El model mercantilista fa aigües per tot arreu i a la sanitat es veu molt clarament i sempre deixa sectors invisibilitzats com els de les cures. Les residències han esclatat ara amb la pandèmia, però fa anys que sabíem que estaven en un estat infame.

    Sectors com l’atenció primària enlloc de tenir un 25% que hauria de tenir de pressupost, no arriba al 16% i és perquè de l’AP no se’n pot treure massa suc

    R: A més de l’estat en el qual es troba la sanitat en general, nosaltres estem soles a primera línia de la Covid amb tot el que estem vivint. No tenim una estructura, no estem en una empresa fixes com a les residències que estan tancats i es comuniquen… Què passa? Anem pel carrer, anem en autobusos, anem a fer higienes, higienes necessàries que són essencials per a la supervivència. Comencem a les 7 am i estem una hora a cada domicili. Això ens dificulta moltíssim tenir una bona qualitat del servei si no estem bé nosaltres… Cada matí en anar a treballar ens estan esperant perquè molts usuaris van amb bolquers, necessiten dutxes… Som un servei essencial que no es reconeix. I mentre això no passa, estem en mans d’Accent social, una empresa privada del Florentino Pérez, que tot i tenir centenars de denúncies i de demandes judicials no compleixen. Hi ha algun SAD com el de Sant Feliu al qual no els hi reconeixen els desplaçaments com hores de feina i els hi treuen. Tenim una sentència a favor que ens indica els minuts per desplaçament i així poder fer l’hora sencera a domicili… I si no les compleixen, insisteixo, és perquè saben que poden tirar endavant igualment.

    A: El que hem aconseguit a la Plataforma és que diferents municipis del territori creïn una mica de xarxa en el cas concret del SAD. Anirem estenent això arreu del territori perquè cada cop soni més i sigui més escandalós a nivell d’opinió pública. Al final aquests exemples que posa la Rosa són una constatació de la lògica del lliure mercat. Aquesta gent veuen en aquests serveis un nínxol de mercat que no s’esgotarà. No estàs fent patinets sabent que algun dia l’interès pels patinets s’acabarà. Tu estàs gestionant les cures de les persones, que sempre les necessitarem perquè tothom envelleix. Saben que si posen aquí un tentacle aniran xuclant fins a sempre. A la que facin una inversió aquí, aquesta els hi retornarà sempre amb beneficis, que és la seva lògica, i per tenir-los minimitzarà qualsevol despesa que s’hagi de fer en aquest servei. Si em puc estalviar el 50% dels EPI ho faré. Si puc no pagar les hores que les treballadores fan entre domicilis tot i ser part de la jornada laboral, doncs ho faig, Més beneficis per la meva empresa.

    La lògica del mercat és totalment contrària als interessos de les treballadores i de les usuàries. Quan les treballadores tenen les condicions dolentes és inevitable que repercuteixi en l’atenció que poden dispensar, a més de la seva pròpia salut, perquè com a persona tu vols que el servei sigui correcte i estaràs destinant més esforços dels que hauries intentant solucionar problemes pels quals no tens ni el temps, ni se’t paga per fer-ho. És molt pervers.

    R: Totalment d’acord. L’última vegada que vam fer una demanada judicial a l’inici de la pandèmia, ens va trucar la inspectora de treball de Barcelona perquè l’havien trucat des dels jutjats de Sabadell. Quan va venir, jo vaig posar-me tots els EPI que tenia i vaig fer com de maniquí: la bata, la bata curta per la cintura, sense bates d’un sol ús, els guants d’aquell moment que eren més dolents que els d’ara (hem aconseguit que ens els canviïn), protector de peus perquè hem d’entrar als plats de dutxa dels usuaris i ens mullem els peus, mascaretes, sense ulleres… Tot això quan ja tenim denúncia guanyada de prevenció de riscos laborals de l’any 2014 i considerem que això serien drets adquirits, però no compleixen ni les sentències ni el que diu inspecció de treball. La inspectora es va quedar… I amb la pandèmia han seguit així, canvis de mascaretes, que ni ens veiem els qui portem ulleres, i les mascaretes quirúrgiques una cada set serveis… duren 5 hores però no 8.

    Pancarta de la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics | @endavantstap

    Després hi ha el tema de les vacunes. A part de tota la jerarquia, asseguren que en algun moment s’acabaran perquè la patent pertany a empreses privades. Alguns dels col·lectius que integren la Plataforma com ara Endavant estan reivindicant una indústria farmacèutica pública perquè realment es pugui donar resposta a totes les necessitats.

    R: A nosaltres ens han trucat sobre les vacunacions, però encara estem pendents perquè estem a l’última línia… Primer residències, després sanitaris i ja aleshores nosaltres.

    A: Quan parlem d’una sanitat pública això inclou una indústria farmacèutica i una indústria sanitària pública que tingui els mitjans per crear mascaretes, per fer vacunes… Que com a societat no depenguis del lliure mercat globalitzat i estar pendent de veure si pots pagar i qui pot aconseguir-ho. Cal que tu siguis sobirà com a poble per autoabastir-te de les coses més essencials.

    La sanitat arrossega molta atenció en la lluita dels serveis públics. El model mercantilista el què fa és enfortir o sobredimensionar certs àmbits de la salut que l’interessen perquè és on hi ha un negoci lucratiu

    R: Ha sortit una llei que diu que les persones amb un grau de dependència 3 que estiguin en el seu domicili s’han de vacunar ells i les cuidadores i també si tenen a partir de 80 anys. I això depèn dels ajuntaments, que són qui coordina amb sanitat tot això de les vacunes. A veure quan ens arriba a nosaltres. Han començat a les residències, després als sanitaris… Aquesta decisió és pública, però no se’n responsabilitzin prou.

    A: Aquí el què hi ha és una mena de desistiment de funcions. El responsable últim dels serveis públics és l’administració i, si hi ha incompliment de funcions, en última instància, el responsable és qui decideix que s’externalitza aquest servei a empreses que després es salten els plecs de condicions. Perquè per aquests, tots els beneficis que tenen són suficients per pagar qualsevol multa que els hi arribi, si és que els arriba.

    Les institucions estan ara mateix al servei d’aquests interessos privats capitalistes i operen en aquest marc mercantilista com a opció absoluta i única. Són les institucions que no responen als interessos de l’enorme majoria… Lluitant pels serveis públics sempre acabes topant molt ràpidament amb la institució. La que en principi hauria de vetllar perquè tothom tingués accés i estigués cobert de serveis…

    Nosaltres ens concentrem, ens mobilitzem, fem un manifest, però al final tens allà un edifici monumental on ningú es mou, cada 4 anys hi ha eleccions, t’han promès que es municipalitzarà el SAD per segona vegada, però no passa tampoc… Estem en aquesta situació d’enrocament que no avança. O que sempre avança cap a la direcció que no ens interessa al poble. Es perpetua. Passen governs i la dinàmica és la mateixa.

    R: Així i tot traspassarem els murs, traspassarem l’edifici de l’administració.

    Un altre tema amb el qual topeu contra l’administració és amb l’exigència de garantir els subministraments a tothom. Divendres us vau concentrar a Sabadell sota el lema «La llum no és un luxe, nacionalitzem les elèctriques»

    R: La concentració responia a molts talls de llum que va haver-hi a diverses zones de Sabadell i això és increïble.

    A: Hi ha talls de llum per deficiències en el manteniment de la xarxa, però per què invertir en aquest manteniment si això no dóna diners? Quan caigui, ja posaré el mínim perquè torni a funcionar… En el seu moment es van liberalitzar les comunicacions i les energies sent això un avanç per part de les classes capitalistes i des d’aleshores la cosa està igual o avança en contra nostra. En quin moment nosaltres i sobretot com plantem batalla perquè les institucions estiguin al servei dels interessos d’aquesta enorme majoria que no som els qui posseïm les accions d’Endesa?

    R: I aquests talls sempre són en detriment de les treballadores. En una reunió l’altre dia ens deien que ens havíem d’adaptar a les circumstàncies…

    A: No et deixen triar. No és una decisió que prenguin les treballadores, és que t’hi adapten. Això és el que hi ha.

    R: Juguen amb la por de les treballadores per si et fan fora de la feina i la por paralitza.

    A: I no és una por infundada. Coneixem casos de repressió contra les treballadores de serveis públics per part de tota mena d’empreses privades. A les treballadores del SAD de Barcelona la nova empresa que les gestiona, Domus Vi, després de passar per mans de dues constructores de l’Ibex 35, doncs els hi feia un qüestionari on els hi demanaven informació personal i familiar.

    Tu estàs gestionant les cures de les persones, que sempre les necessitarem perquè tothom envelleix. Saben que si posen aquí un tentacle aniran xuclant fins sempre. A la que facin una inversió, aquesta els hi retornarà sempre amb beneficis

    Sí, ho van denunciar públicament que els hi demanaven dades sobre amb qui vivien per exemple.

    R: Són empreses que no tenen ni idea de l’atenció a domicili, no tenen res a veure ni en això ni amb l’atenció a la persona en si. Són constructors la majoria i no tenen experiència, però sí que la tenen en facturació.

    A: Els serveis públics en general són la gallina dels ous d’or immortal. Mentre hi hagi humanitat hi haurà necessitat de cures. A sant de què se n’han de lucrar uns pocs d’això. Des del punt de vista d’aquests pocs té tot el sentit del món… poses allà una màquina de diners que mai falla. Això ja és un debat molt filosòfic, però els recursos naturals són recursos naturals i per tant anem a socialitzar-los. Tothom necessita beure aigua i dutxar-se i no entenc com un grup de senyors tancats en un edifici ha de tenir la decisió sobre si l’aixeta raja o no raja. No em sembla que procedeixi.

    Sense cap mena de connexió, però us llançaré un tema bomba. Què passa amb les pensions?

    A: Aquest tema està bastant lligat amb el rescat entre mil cometes que planeja la Unió Europea. A canvi de rescatar grans empreses de l’Ibex 35 el procediment és que les pensions es rebaixin en un nou Pacte de Toledo infame, en aquest cas amb els partits progressistes de l’estat espanyol, a més de seguir incrementant l’endeutament públic amb capital privat. És tot un muntatge on el capital privat a través de l’Ibex 35 i els grans bancs surten beneficiats i l’estat, que hauria de representar a tothom, assumeix el risc que alguna inversió no vagi bé i s’endeuti. Tens una obligació respecte a una sèrie d’agents econòmics que tenen el poder i controlen el panorama. La reforma de l’article 135 de la Constitució espanyola es va fer en una cap de setmana i PSOE i PP semblaven el mateix partit sense cap mena de fricció… Aquesta és la mostra més evident que l’estat espanyol prioritza el retorn del deute a qualsevol despesa social. Això vol dir retallar pensions, desinvertir en sanitat, educació, sociosanitat… en qualsevol recurs públic. Tot en pro que les grans empreses segueixin fent més benefici.

    Dins l’àmbit de les pensions hi ha bastanta frustració amb el govern de l’estat perquè no sé fins a quin punt de l’espectre de gent organitzada en un espai com la Marea Pensionista hi havia una part amb expectatives bones respecte al govern… El pitjor de tot també és com intenten vendre aquest Pacte de Toledo d’una manera positiva. A la Marea Pensionista no l’enganyen, però de cara a la població… S’està endarrerint l’edat de jubilació, rebaixant el valor de les pensions…

    Algunes treballadores del SAD Barcelona a la concentració de plaça Sant Jaume | @Endavant_Bcn

    R: És brutal perquè a nosaltres per exemple ja ens han dit que ens jubilem un any més tard. I s’ha de tenir en compte que la nostra feina és diferent. Estem treballant físicament, psicològicament i mentalment perquè som un servei assistencial físic. Tenim malalties de l’esquena, dels braços… I no són reconegudes com a derivades de la nostra feina per la repetibilitat.

    A: L’endarreriment de l’edat de jubilació ja no és que sigui una contradicció en el model que defensem, és una contradicció en el mateix discurs capitalista… que t’intentin vendre que estiguis treballant fins més tard com una cosa de progrés… Progrés seria haver de treballar menys anys i jubilar-te més jove i poder gaudir de la resta de la vida havent complert amb les teves obligacions. El progrés hauria de ser rebaixar… En una mentalitat fins i tot liberal dic. Fins i tot acabar als 55, això seria progres.

    Quan parlem d’una sanitat pública això inclou una indústria farmacèutica i una indústria sanitària pública que tingui els mitjans per crear mascaretes, per fer vacunes… Cal que tu siguis sobirà com a poble per autoabastir-te de les coses més essencials

    I si pensem en les xifres d’atur fins i tot abans si estigués més repartit el treball.

    A: Sí. Són contradiccions que comencen a explotar per tot arreu.

    Heu contactat amb partits perquè incorporessin al seu programa electoral un compromís per treballar en pro dels serveis públics?

    A: Ens ho vam plantejar, però no ho hem fet. Qui si ho ha fet és la Coordinadora 5+1 que va enviar un document amb demandes exigint posicionament als diferents partits polítics. També és cert que és aquest desencís amb les institucions que està calant una miqueta fort. Quan t’han promès dues vegades que municipalitzaran el SAD

    …i no passa

    A: I no et donen explicacions de per què no passa. Que diguin A o B en un paper que tu els hi has donat, però que no té cap vinculació de cap mena… És una cosa que està bé fer-la i mai serà contraproduent exigir compromisos electorals a formacions polítiques, però arriba fins on arriba.

    Si es pot fer es fa i si no al final, més enllà del què hagin dit previ a les eleccions, després el què importa és el que facin. Com a Plataforma hem d’intentar influenciar en el que ells fan. «Mira ens agradaria que en matèria de serveis públics fessis aquestes coses començant per consultar la ciutadania sobre decisions estratègiques en serveis públics». No ens val que ens colin el decret 69/2020 que és bàsicament la llei Aragonès convertida en decret i ens l’hem menjat amb patates perquè no ha passat ni pel Parlament… Volem que això no passi i que es consulti.

    En aquest sentit, hem intentat posar també un caràcter antiracista a la Plataforma perquè l’accés a serveis públics hauria de ser universal i no ho és. A les eleccions hi ha part de la població que no pot votar, a les consultes que es poguessin fer en aquest marc legal molta gent no podria participar i per això tenim en els nostres documents explícitament posada la derogació de la llei d’estrangeria com a element fonamental en general i en l’àmbit de serveis públics en concret. Hi ha un munt de col·lectius organitzats que demanen la derogació de la llei d’estrangeria o la de la llei mordassa, és igual, perquè al final després arriba el govern més progressista de la història de l’estat espanyol o això és el que diuen i no es deroga res. El que sí que vaig sentir que havien fet era ampliar un 30% la tanca de Ceuta i Melilla. Per això sí que hi havia pressupost.

  • La lluita contra la mutilació genital femenina: prevenció i empoderament

    La Fatou (nom fictici) va néixer al Senegal i tenia tan sols uns mesos de vida quan li van practicar la mutilació genital femenina. «Malgrat que no recordi el moment en què m’ho van fer, vaig créixer sabent que m’havien practicat l’ablació. Això se sap, perquè forma part de la nostra cultura», diu. «Jo em pensava que era normal no tenir clítoris», afegeix.

    No va ser fins que va començar a ser sexualment activa quan es va adonar de la repercussió que va tenir l’ablació. «Cada dona és un món i l’afecta de manera diferent. També depèn del tipus d’ablació que t’hagin fet. En el meu cas, jo sí que sentia plaer en el moment de tenir relacions sexuals, però sentia que tenia limitacions. Que no sentia tot el que podia sentir. Altres noies que conec no han tingut mai un orgasme per culpa d’això», explica.

    Davant les limitacions que tenia a l’hora de gaudir plenament de les seves relacions sexuals, la Fatou va començar a informar-se sobre les operacions de reconstrucció genital postablació. Així va descobrir el programa de la Fundació Dexeus Dona, que ofereix aquesta operació de forma gratuïta des de l’any 2007, i el passat mes de novembre es va operar. Es tracta d’una intervenció quirúrgica que dura uns 45 minuts i el seu objectiu és restituir anatòmicament el clítoris i altres òrgans afectats, així com recuperar el seu aspecte i capacitat sensitiva, cosa que s’aconsegueix en més del 75% dels casos.

    La Fatou encara no ha tingut relacions sexuals des de l’operació, i no sap quins canvis li haurà suposat, però encoratja a què facin el que va fer ella les dones que pateixen limitacions en l’aspecte sexual i que no puguin fer una vida completament normal a causa de l’ablació. «Si abans no senties res, sempre anirà a millor», diu.

    116 dones s’han beneficiat de la reconstrucció postablació

    Des de la seva posada en marxa i fins al gener de 2021, la Fundació Dexeus Dona ha atès 173 pacients, i ha practicat la reconstrucció a un total de 116 dones. El Programa està liderat pel Dr. Pere Barri Soldevila, que va ser el primer metge que va realitzar aquest tipus d’intervenció a Espanya. Segons explica Barri, l’operació de reconstrucció suposa un gran pas perquè les dones que han patit ablació se sentin millor amb el seu cos i guanyin confiança i autoestima en les seves relacions.

    «Moltes vegades, ens trobem que les dones que atenem tenen una afectació psicològica a causa de l’ablació. Al voltant d’un 30% de les dones que ens visiten pateixen depressió, insatisfacció sexual o inadaptació social, entre altres», explica. Aquestes afectacions, diu, cauen de forma significativa després de l’operació.

    Segons el ginecòleg que lidera la iniciativa, la dona mutilada que viu aquí està més afectada psicològicament que la dona que viu en un estat africà envoltat de situacions idèntiques o similars a la seva. En aquest sentit, Barri destaca la importància de fer un bon acompanyament psicològic. «Fem una avaluació psicològica de la pacient abans i després de l’operació, al cap d’uns 4 o 6 mesos de la intervenció quirúrgica», explica.

    La Fundació Dexeus Dona rep cada any peticions de pacients procedents d’altres comunitats autònomes, com ara Madrid, Aragó, Canàries, València i País Basc, encara que un 65% de les pacients resideixen a Catalunya, i viuen majoritàriament a Barcelona o Girona. Per països d’origen, un 25% han nascut a Espanya, un 25% al Senegal, un 10% són de Gàmbia i un 9% de Mali. La resta de pacients procedeixen majoritàriament d’altres països africans, com Costa d’Ivori, Guinea, Guinea Bissau, Nigèria, Burkina Faso, Etiòpia, Egipte, Ghana i Kènia.

    La MFG, en xifres

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que actualment hi ha al món més de 200 milions de dones i nenes que han estat objecte de la mutilació genital femenina (MGF) en els 30 països de l’Àfrica, Orient Mitjà i Àsia on es concentra aquesta pràctica, que es considera una violació dels drets humans. Tot i que la MGF està prohibida en alguns d’aquests països, com el Senegal, Sierra Leone, Uganda o Kènia, aquest prohibició moltes vegades és més teòrica que efectiva. En la majoria dels casos, l’ablació es practica en la infància, en algun moment entre la lactància i els 15 anys.

    L’OMS indica que la MGF no aporta cap benefici i que pot provocar dolor intens, febre, inflamació dels teixits genitals, hemorràgies greus, problemes urinaris, infeccions com el tètanus, problemes menstruals, problemes vaginals i problemes sexuals, a més de trastorns psicològics. A llarg termini, també pot causar problemes de fertilitat, complicacions durant el part i, fins i tot, la mort de l’infant.

    Segons l’informe La Mutilació Genital Femenina a Espanya del 2020, promogut per la delegació del Govern contra la Violència de Gènero i elaborat per la Fundació Wassu-UAB, més de 3.600 nenes que resideixen a l’estat espanyol es troben en risc de patir la mutilació genital. Un xifra que ha augmentat un 5% en els últims quatre anys, i que afecta fonamentalment a nenes procedents de països com Nigèria, Senegal, Gàmbia, Guinea o Ghana.

    «És una pràctica que al principi es feia a escala local, segons el grup ètnic, però en els darrers anys ha passat a ser global, i amb els moviments migratoris s’ha anat estenent», destaca Neus Aliaga, coordinadora de projectes de la Fundació Wassu. Aquesta Fundació és una entitat sense ànim de lucre que treballa en l’àmbit transnacional, tant a països d’origen com Gàmbia, Senegal o Kènia, com a Catalunya, que és un dels principals destins migratoris a Espanya de la població procedent d’aquests països. «Del total de població d’aquests països on es practica la mutilació genital femenina, el 39% es troba a Catalunya, seguit de Madrid i Andalusia», assenyala Aliaga.

    Prevalència de la MGF en els diversos països africans / Font: Fundació Wassu-UAB, amb dades d’UNICEF del 2020

    La importància de la prevenció

    La Fundació Wassu s’encarrega de formar professionals d’atenció primària arreu de l’estat en matèria de prevenció davant la mutilació genital femenina. «Són els que estan a primera línia i tenen una relació de confiança amb les pacients. En ells també recau la tasca de prevenció en altres temes de salut pública. Per tant, pensem que no cal inventar cap circuit nou, sinó utilitzar els circuits ja existents, com és la visita d’un pediatre, d’un metge de família o d’un treballador social», explica la coordinadora de projectes de l’entitat.

    En aquest sentit, des de la Fundació es promou una formació constant dels professionals, ajudant-los a desenvolupar habilitats interculturals i a saber com abordar correctament el tema, així com entendre què significa fer prevenció. «Molts cops, es pensa que la prevenció es fa en el moment que es detecta un viatge al país d’origen per practicar l’ablació, i no és així, en aquest moment ja hem fet tard. La prevenció ha de començar quan una dona es queda embarassada d’una nena», explica Aliaga.

    Segons explica la coordinadora de projectes de la Fundació Wassu, tant en l’àmbit català com en l’estatal hi ha un protocol que marca les línies de coordinació entre els serveis que intervenen en la prevenció, però el contingut qualitatiu d’aquest protocol es basa en la formació dels professionals d’atenció primària. «Si els professionals no estan formats o la formació no és la correcta, les actuacions poden ser de caràcter més punitiu o actuant des de la por, i no des de la comprensió», assenyala.

    «La prevenció implica escoltar a la persona que hi ha al davant, que és una dona, un pare, una nena. Escoltar els motius que els porten a perpetuar la pràctica, entendre’ls, intentar no caure en prejudicis ni estigmes i, a partir d’aquí, establir aquest diàleg intercultural d’escolta activa i intentar canviar aquesta percepció», afegeix Aliaga. La prevenció no és una tasca que es pugui fer de la nit al dia. «Per molt que nosaltres veiem clarament que aquesta pràctica és perjudicial per a les nenes i les dones, potser la percepció de la família no és aquesta. La prevenció és un treball de llarg recorregut», destaca.

    Un tabú per la família

    Un dels objectius de la Fundació Wassu també és promoure l’empoderament de les dones i que aquestes no siguin vistes com a víctimes, sinó com a supervivents. En aquest sentit, Aliaga destaca que cal trobar un espai on les dones es puguin obrir i se sentin còmodes. «Elles tenen un tabú, però els professionals també el tenim a l’hora de parlar d’aquesta pràctica. Cal veure quines són les mancances en l’acompanyament de les dones, com se les pot ajudar, com s’ha d’abordar el tema amb normalitat, sense culpabilitzar. Perquè moltes dones viuen amb la pràctica i amb la culpabilitat d’haver-ho fet a les seves filles perquè pensaven que era el millor», explica.

    I és que el tabú sobre l’ablació està molt present a la família. La Fatou explica que cap membre de la seva família sap que ella s’ha fet la reconstrucció postablació. «Jo no ho he parlat amb ells ni ho faré mai», explica. «De portes enfora no tinc cap problema en parlar-ne, però amb la família no ho faig. I crec que la majoria de dones tampoc ho fem. És un tema molt incòmode», diu la Fatou, que considera que, si la seva família sabés que s’ha fet la intervenció, els hi semblaria «estrany». «Han crescut amb aquesta mentalitat des de ben petites. Això no ho pots canviar en un tres i no res. Potser podries convèncer a la teva mare, però no pots convèncer a les teves àvies, a les teves tietes, a tota la comunitat… sempre hi haurà gent que ho critiqui i ho vegi malament. Sempre t’assenyalaran amb el dit», apunta. Per això, diu, l’únic que es pot fer és «mirar endavant».

    Cada vegada més a prop de l’erradicació

    Per la Fatou, l’erradicació de la mutilació genital femenina és qüestió de temps. «És una pràctica extremadament masclista. A l’Àfrica tenim molts problemes en aquest sentit. Tot el que sigui limitant per a la dona, tan intel·lectualment com des de l’àmbit del plaer, s’ha fet sempre. Tot i això, crec que cada vegada estem més a prop de l’erradicació», explica. Segons ella, hi ha persones molt arrelades a aquesta cultura de l’ablació, a les quals costa molt fer canviar d’opinió, però «les nenes i les mares estan despertant, hi ha molts moviments en contra d’aquesta pràctica», afirma.

    «Les que hem tingut la mala sort de passar per això no ho podrem canviar. L’únic que podem fer és evitar que les futures generacions passin pel mateix», remarca la Fatou. «I jo crec -afegeix- que estem anant pel bon camí. Amb el temps, les persones amb una mentalitat més estancada veuran les conseqüències negatives que té aquesta pràctica en les dones».

  • La UB crea una assignatura sobre l’atenció a les persones trans al grau de Medicina

    La Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona oferirà l’assignatura optativa Formació en Diversitat de Gènere: les Persones Trans, dins del grau de Medicina, pionera a l’estat espanyol. L’objectiu és formar all futur personal sanitari en la realitat de la diversitat de gènere per poder oferir una atenció adequada a les necessitats sanitàries de les persones trans.

    L’assignatura ha estat dissenyada per la Dra. Pepita Giménez-Bonafé, del Departament de Ciències Fisiològiques de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB (Campus Bellvitge), qui és precursora en la creació d’oferta formativa pionera i innovadora en àmbits específics de coneixement (com l’assignatura de Lactància Materna, que s’ofereix també en el grau de Medicina), assignatures que fins ara no s’havien abordat en la docència de les disciplines de la medicina i les ciències de la salut.

    L’assignatura s’oferirà per primera vegada als alumnes del grau de Medicina durant el segon semestre d’aquest curs, de manera que s’haurà d’impartir, de moment, en línia a causa de la pandèmia de la Covid-19. La coordinadora del pla docent exposa que en aquesta realitat trans hi inclou persones transgènere, transsexuals, no binàries, fluides, transvestides, entre d’altres. «Es tracta d’un ampli col·lectiu de persones que requereixen una atenció especialitzada i que avui els centres sanitaris no ofereixen, sigui per desconeixement d’aquestes realitats o per falta de formació del personal sanitari», lamenta Giménez-Bonafé.

    Amb aquesta nova assignatura, per tant, es pretén donar a conèixer una visió actual en l’àmbit legal, psicològic, fisiològic, mèdic, i social de les persones trans i evitar situacions de transfòbia i discriminació en el tracte a aquest col·lectiu dins l’entorn sanitari. La Dra. Giménez insisteix que amb aquesta assignatura els futurs professionals sanitaris podran abordar i tractar persones trans amb coneixements sobre la realitat que les envolta, tant en l’àmbit psicosocial com en l’àmbit fisiològic i mèdic.

    Al llarg del curs, els alumnes podran gaudir de classes magistrals o intervencions en l’assignatura de referents nacionals en l’àmbit trans, com ara membres de Trànsit, del Servei Català de la Salut, Generem, EnFemme o Chrysallis, aquesta última dedicada a l’acompanyament dels menors trans. També participaran en l’assignatura referents en l’entorn trans, com Sofía Bengoetxea i Judith Juanhuix que, a més de compartir les seves pròpies experiències personals, aportaran un coneixement ampli que ajudarà l’estudiant a conèixer la situació actual de la diversitat de gènere en l’àmbit sanitari.

  • L’estudi de seroprevalença confirma que el coronavirus entén de gènere i precarietat: cuidadores i treballadores de neteja són les més afectades

    La quarta entrega de l’estudi de seroprevalença del Ministeri de Sanitat ha revelat que al menys 4,7 milions de ciutadans s’han contagiat amb SARS-CoV-2 al llarg del 2020, un 9,9% de la població espanyola. També ofereix unes quantes dades sobre com es produeixen aquests contagis. A la presentació de l’estudi, les seves directores, Raquel Yotti (Institut de Salut Carlos III) i Marina Pollán (Centre Nacional d’Epidemiologia) han destacat a diversos col·lectius que tenen una prevalença més gran que la mitjana nacional. Són el personal sanitari (16,8%) i les dones que tenen cura de persones dependents en el domicili (16,3%). També les persones de nacionalitat no espanyola (el 13,1%).

    Encara que a penes hi ha diferència entre el nombre de dones i homes contagiats de coronavirus a Espanya des de març (10,1% enfront de 9,6%), sí que són alguns dels treballs altament feminitzats els que més exposició al virus experimenten. Al costat de sanitaris i cuidadores, les que s’encarreguen de tasques de neteja (13,9%) i les que treballen en residències (13,1%) són els altres dos sectors que presenten una prevalença superior al de, per exemple, comerç, transport o cossos i forces de seguretat de l’Estat. Un fet que revela el major risc a què s’exposen les professions lligades a les tasques de cures i en primera línia de la Covid.

    Aquesta relació que es dóna en la pandèmia ha estat posada de manifest per organismes internacionals i expertes, que al mateix temps criden l’atenció sobre la precarietat que travessen aquest tipus de llocs de treball, en molts casos en constant i directe contacte amb persones malaltes i que s’han vist molt afectats per la falta d’equips de protecció. Mostra d’això és el que ha passat en les residències de gent gran, on el 90% de professionals són dones. Elles estan plantant cara al coronavirus en un dels seus principals focus, i fa anys que denuncien les condicions en què treballen, la sobrecàrrega i els baixos salaris, que en la major part de casos no sobrepassen els mil euros al mes.

    Així ho destaca l’economista feminista Carmen Castro, professora a la Universitat de València, que explica com aquestes ocupacions en condicions de major precarietat i la segregació per gènere que hi ha en elles «interactua amb l’excessiva càrrega de treball que han tingut les dones en aquests llocs, a més de la poca previsió i l’estat embrionari i debilitament en el qual estaven els serveis públics, entre ells, el sociosanitari».

    Per a l’epidemiòloga Pilar Serrano, experta en salut comunitària i secretària de l’Associació Madrilenya de Salut Pública, les dades «evidencien una bretxa de gènere que veiem en altres problemes de salut» i que s’estan reproduint amb el coronavirus, analitza. Una cosa curiosa que destaca Pedro Gullón, membre de la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE), és que, entre els 51.000 participants d’aquesta segona ronda, només hi havia 12 homes que es dediquessin a les cures de dependents. Així que entre aquest col·lectiu fragmentat, el Ministeri deixa la seroprevalença en blanc, perquè no es pot treure una conclusió d’una mostra tan petita, i parla només de dones cuidadores. És part del que explica la lleu diferència de gènere.

    Les cures al centre de la crisi

    «L’assignació del paper de cuidadora a les dones posiciona a les professionals sanitàries en la primera línia de resposta a la malaltia», deia un altre informe sobre la Covid-19, de l’Institut de la Dona, La perspectiva de género, esencial en la respuesta a la Covid-19. Posa el focus en sanitàries, cuidadores, treballadores de residències, dependentes o caixeres, a més de les empleades de la llar, «especialment aquelles que treballen com a cuidadores internes de persones grans o dependents, on la situació de confinament ha fet que hagin de romandre en el llar en el qual treballen, de vegades sense la protecció adequada». Una posició «tradicional» assignada a les dones que «els atorga un grau de presència en la resposta a la malaltia que s’ha de tenir en compte en l’abordatge de la crisi. Ignorar l’impacte de gènere en les conseqüències econòmiques i socials agreujarà les desigualtats», afegeix.

    Al mateix impacte, encara que en termes socials i econòmics, es refereix l’Institut de Salut Global de Barcelona en un altre recent estudi que desglossa les conseqüències de la presència majoritària de dones en les cures, tant informals com en l’àmbit laboral: segons un informe de l’Organització Internacional del Treball (OIT), cita, «estan majoritàriament emprades en un mercat laboral segregat, de pitjor qualitat i més precari, el que disminueix els seus recursos per afrontar la crisi». Segons les seves xifres, les dones constitueixen «més del 70%» de les treballadores del sistema sanitari i social.

    Silvia Espinosa, secretària de Dones i Igualtat de la Federació Estatal de Sanitat i Sectors Sociosanitaris de CCOO, explica en la mateixa línia que «de moment, estem veient molts estudis que coincideixen que els homes pateixen el coronavirus amb més gravetat, però elles tenen un impacte concret per aquesta segregació ocupacional i feminització dels treballs que sostenen la vida». Ocupacions que, sobretot durant la primera onada, «van viure molta desprotecció per la falta d’EPI i hi va haver molts contagis». No obstant això, el sindicat denuncia que sectors com el d’ajuda a domicili o neteja «hagin quedat fora del criteri tan restrictiu de la Seguretat Social per considerar la infecció en aquests treballs com a accident o malaltia professional».

    «En les polítiques públiques cal incloure l’equitat»

    Encara que en la roda de premsa no es va posar èmfasi en tot el desglossament, en l’informe, molt extens, hi ha més. La prevalença és més gran com menor és la renda: els que estan en seccions amb el llindar més baix tenen un 9% de seroprevalença; les del més alt, del 6,9%. En total, no són xifres noves però vénen a cerciorar, per als onze primers mesos de 2020, és a dir, per a gairebé tot el que portàvem de pandèmia, que el virus entén de condicionants socials. «Confirma alguna de les coses que portem parlant mesos», resumeix Pedro Gullón, «que les condicions laborals i socials són un indicatiu de l’exposició a virus. Molt més això que els estils de vida, que va dir al seu dia la presidenta de la Comunitat de Madrid».

    També l’estudi mostra diferències per províncies. A Conca, Sòria i Madrid se supera el 18% de persones amb anticossos; a la Corunya, Canàries i Lugo són menys o prop del 4%. Per Gullón, coautor del llibre Epidemiocracia, en què tracta al costat de Javier Padilla alguns dels aspectes socials d’aquesta crisi, aquesta part era «més esperable, sense grans sorpreses». Li resulta més interessant comprovar «les diferències per renda i per nacionalitat» i coses com que «no sembla haver-hi grans diferències per nivell d’estudis». A al final «són les persones cuidadores, treballs a més precaritzats, feminitzats i amb una gran part d’ocupació immigrant. És el més lògic per les seves condicions, i perquè hi ha un contacte molt estret en la necessitat de cures».

    Ildefonso Hernández, portaveu de la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS) assenyala el mateix que altres col·legues: tot i que cal ajustar totes les dades per fer una anàlisi fina -per exemple, van participar en proporció menys joves d’entre 25 i 30 anys que adults, gent gran o nens-, la pobresa és un condicionant associat a la Covid-19. Pensant no tant en un dels col·lectius més afectats, el dels sanitaris, sinó en el de les cuidadores i el dels immigrants, «amb un efecte molt més gran. En les xifres de què parlem, d’un 9,9% a un 13,1% de persones estrangeres, és una diferència que podríem anomenar gran. I en aquest cas parlem majoritàriament de gent immigrant, que viu a Espanya, de la diferència social».

    Aquests estudis -el d’Espanya ha estat pioner a Europa i elogiat per la comunitat científica- serveixen per a diverses coses. Entre elles, per conèixer l’abast real de la malaltia més enllà de les persones amb PCR, la capacitat de diagnòstic, o quantes perden anticossos encara que els desenvolupin. «Per a més informació epidemiològica a alt nivell, és un bon treball el de l’Institut de Salut Carlos III, molt més detallat que els informes setmanals que treuen», segueix Hernández. Però també «permet donar un quadre sobre per on ataca més la pandèmia. A qui afecta més. Ha de servir per recordar a les autoritats sanitàries que, quan es fan programes per a la prevenció i per controlar l’epidèmia, cal incloure l’eix de l’equitat».

    Aquest és un article publicat originalment a Eldiario.es

  • Espanya aprova l’eutanàsia i assoleix el dret a la mort digna

    L’Estat espanyol ha fet el pas més gran, fins al moment, en el camí cap al reconeixement del dret a la mort digna. La cambra baixa ha aprovat la Llei Orgànica de Regulació de l’Eutanàsia (LORE), que reconeix i finança públicament la prestació, dins del sistema nacional de salut, a l’eutanàsia activa i al suïcidi assistit. La norma, que va camí del Senat on també s’aprovarà, converteix Espanya en el sisè Estat del món amb l’eutanàsia despenalitzada i regulada a tot el seu territori.

    La llei, aprovada amb 198 vots favorables, dues abstencions i 138 vots negatius de PP, Vox i UPN, posa com a condicions per a rebre l’eutanàsia ser ciutadà espanyol o haver-hi viscut durant un any i «capaç i conscient» en el moment de la sol·licitud.

    Els supòsits en què un ciutadà pot acollir-se a l’eutanàsia activa o al suïcidi assistit són «patir una malaltia greu incurable» o «un patiment greu, crònic i impossibilitant». En tots dos casos, caldrà demanar la prestació d’ajuda a morir per escrit. Un metge, després de verificar que es compleixen els requisits necessaris, realitzarà amb el pacient «un procés deliberatiu sobre el seu diagnòstic, possibilitats terapèutiques i resultats esperables, així com possibles cures pal·liatives».

    Després d’una segona sol·licitud per escrit, hi haurà una segona deliberació que, després de vint-i-quatre hores, culminarà amb la decisió final del pacient. En cas afirmatiu, el metge principal haurà de presentar el cas a un altre col·lega, que també haurà de validar les condicions. Encara més, abans de rebre l’eutanàsia, una «comissió de garantia i avaluació” rebrà el cas en un màxim de tres dies i tindrà una setmana més per donar la seva resolució.

    “La nostra vida és nostra; no és de Déu ni de l’Estat”

    Això no obstant, en els casos en què el pacient «no es trobi en ple ús de les seves facultats», no serà necessari expressar la voluntat per escrit en el moment actual. N’hi haurà prou que, amb anterioritat, hagués subscrit un document amb instruccions per a aquests casos, com ara un testament vital o unes voluntats anticipades. La persona representant nomenada en el document «serà l’interlocutor vàlid per al metge responsable», preveu el text legal.

    “Estem molt contents, portem des del 1984 lluitant per això”, assegura Isabel Alonso, presidenta de l’associació Dret a Morir Dignament (DMD). Tot i que amb alguns matisos com ara la comissió de control previ, Alonso es mostra molt satisfeta i alegre per la victòria social. “Hi ha persones que venen a l’associació que viuen situacions desesperants. La llei els permetrà viure-les amb una mica menys de dolor i amb més sensació de control sobre la seva pròpia vida i els seus desitjos”, argumenta.

    La llei entrarà en vigor tres mesos després de la seva publicació al Butlletí Oficial de l’Estat (BOE), amb tota probabilitat les primeres setmanes de la primavera del 2021. El text concorda, majoritàriament, amb la voluntat de l’associació Dret a Morir Dignament: «Si una persona considera que la seva vida no té la dignitat necessària per a ser viscuda, ha de tenir la possibilitat de triar», diu Alonso. “La nostra vida és nostra; no és de Déu ni de l’Estat. Per tant, nosaltres podem decidir”, sentencia.

    Eutanàsia activa, passiva i suïcidi assistit

    L’eutanàsia activa i el suïcidi assistit són dos conceptes similars, però amb un matís important que els diferencia. El primer procediment és “l’actuació mèdica l’objectiu de causar la mort, de manera ràpida i indolora, a un pacient amb un patiment insuportable, provocat per una malaltia incurable i en fase irreversible, a petició expressa, reiterada i informada del pacient”, explica el doctor Josep Mª Busquets Font, responsable de Bioètica del Departament de Salut.

    En canvi, en el cas del suïcidi assistit la tasca del personal sanitari és «l’ajuda mèdica» a una persona que «posa fi a la seva vida gràcies a la informació i els fàrmacs que li prescriu un professional sanitari», exposa Busquets.

    Així, la diferència entre l’eutanàsia activa i el suïcidi assistit és que el primer cas és un facultatiu qui proporciona la substància que porta el pacient a la mort, mentre que en el segon cas hi ha una ajuda i recomanació mèdica, però és el pacient qui s’administra el contingut que desfà la seva vida. D’aquí que es consideri un suïcidi assistit pel personal sanitari.

    Ara bé, hi ha un tercer concepte, el de l’eutanàsia passiva, notablement més estès i aplicat arreu del món. És aquell procediment en què, per voluntat del pacient, s’ometen o es paralitzen tractaments que haurien d’allargar la seva vida. En seria exemple la persona que pot continuar un tractament de quimioteràpia però decideix aturar-lo, tot i saber que en fer-ho està reduint les seves possibilitats d’esperança de vida. No és, però, un tractament que posi fi directament a la vida del pacient.

    L’estat espanyol és el sisè del món en regular el dret a rebre l’eutanàsia activa

    Fins al moment, Espanya és un dels molts Estats del bloc de l’Europa occidental on s’aplica l’eutanàsia passiva. Es regula a la llei d’autonomia del pacient aprovada el 2002 i que reconeix el dret del pacient «a decidir lliurement, després de rebre la informació adequada, entre les opcions clíniques disponibles» i a «negar-se al tractament» sempre que consti per escrit.

    La nova regulació aprovada al Congrés amplia les possibilitats de la població espanyola a rebre l’eutanàsia activa i el suïcidi assistit. El text legal reconeix les dues opcions: “La prestació d’ajuda per a morir es pot produir de dues modalitats: l’administració directa al pacient d’una substància per part del professional sanitari competent» o «la prescripció al pacient per part del professional sanitari d’una substància, de manera que se la pugui autoadministrar, per causar la seva pròpia mort», recull la llei.

    Isabel Alonso, presidenta de l’associació Dret a Morir Dignament (DMD) no veu diferències substancials entre els dos procediments, de cara al pacient que decideix acabar la seva vida: “La mort és digna quan s’ajusta als valors de la persona, per tant és igual eutanàsia que suïcidi assistit. És perfecte que les dues opcions estiguin legalitzades perquè la persona pugui triar”, diu.

    Vistiplau social i sanitari

    El reconeixement d’escollir el moment de la mort per part dels pacients és un dret àmpliament acceptat entre la societat espanyola, tal com mostren diverses enquestes.

    L’empresa Metroscopia ha preguntat quant al «dret d’un malalt incurable a què els metges li proporcionin algun producte per a posar fi a la seva vida sense dolor» en diverses ocasions, i la societat espanyola és cada cop més favorable. El 2008 hi van respondre favorablement un 80% dels enquestats, mentre que el 2017 ho va fer el 84% i el 2019 el 87%.

    En una enquesta elaborada per Ipsos el 2018, el 85% de la ciutadania va respondre que sí que regularitza l’eutanàsia, enfront d’un 15% que s’hi oposa. Més enrere en el temps, el 2011, el Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS) també va reportar el vistiplau general, amb un 77,5% de la població a favor de regular «el dret de les persones a tenir una mort digna» enfront del 9,8% que no ho volia.

    Els resultats no concorden amb el reflex de la societat que es trasllada al Congrés. El Partit Popular i Vox, partits fermament oposats a la llei, ocupen el 40,2% dels escons de la cambra baixa espanyola.

    La paradoxa s’explica perquè, fins i tot entre els votants dels partits més conservadors de la política espanyola, hi ha una majoria a favor de l’eutanàsia. Segons Metroscopia, el 73% de l’electorat de Vox és favorable a la pràctica i també s’hi suma un 65% del vot del PP. El consens és tal que fins i tot l’aproven els catòlics practicants (59%) i els practicants d’altres religions (73%).

    L’eutanàsia és un dret àmpliament acceptat entre la societat espanyola

    «La informació empírica constata que la població espanyola és majoritàriament favorable a poder prendre el control de les seves vides en el moment de morir», resumeixen a l’article ‘Actitudes de los españoles ante la eutanasia y el suicidio médico asistido‘ (2018) els experts Rafael Serrano del Rosal (CSIC) i Adrián Heredia Cerro (Universitat de Granada).

    En concret, reporten més suport a l’eutanàsia que al suïcidi amb suport mèdic. Els autors creuen que és una qüestió «més cultural que racional» perquè «el suïcidi en general (…) en societats com la nostra de tradició judeocristiana està culturalment proscrit».

    Les pràctiques que afavoreixen el dret a la mort digna també són rebudes de bon grat entre el col·lectiu sanitari, cabdal en la pràctica que s’ha aprovat al Congrés. Després d’una enquesta realitzada als seus socis el 2019, la Sociedad Española de Medicina Interna (SEMI) afirma que el 83% hi estan a favor, mentre que un 17% en contra.

    De la mateixa manera, un sondeig a quatre col·legis de metges de l’Estat va reportar un percentatge superior al 90% de facultatius favorables a la regulació de l’eutanàsia. L’única delegació catalana a la mostra, la de Tarragona, va ser la més favorable. El col·legi tarragoní va rebre un 76% de posicionaments a favor de la regulació «amb total seguretat» i un 15% que va respondre «probablement sí». Els opositors ferms o dubtosos són el 8,7%.

    Topada entre els comitès de bioètica

    «No és un debat mèdic, o exclusivament mèdic, sinó ètic i social», opinava respecte de l’eutanàsia el Col·legi de Metges de Barcelona en un comunicat el 2018. En efecte, l’aspecte del suïcidi assistit i l’eutanàsia entren al terreny de la bioètica, on el comitè espanyol i el català han mostrat postures molt diferents.

    El Comitè de Bioètica d’Espanya (CBE), per unanimitat, declara que «hi ha fermes raons per a refusar la transformació de l’eutanàsia i l’auxili al suïcidi en un dret subjectiu i en una prestació pública”. Per raons de «fonamentació ètica de la vida, dignitat i autonomia», creu que les opcions de mort digna aprovades al Congrés són un «retrocés de la civilització». Els membres del CBE aposten per una millora de les cures pal·liatives, un argument que coincideix amb la tesi del Partit Popular i Vox defensada en seu parlamentària.

    Les institucions catalanes són més favorables al dret a l’eutanàsia. “Les cures pal·liatives poden rescatar molt malalts incurables de la desesperació i de les ganes de morir. Això no treu, tanmateix, que una persona (…) desitgi disposar de la seva pròpia vida i demani ajuda mèdica per a fer-ho”, diu el Col·legi de Metges de Barcelona. “Cures pal·liatives i petició d’eutanàsia, per tant, no s’exclouen”, conclou.

    «Si es fa eutanàsia a una persona que no ho ha demanat, no és eutanàsia: és homicidi»

    De forma oposada al seu homònim espanyol, el Comitè de Bioètica de Catalunya (CBC) sí que aprova l’eutanàsia i el suïcidi assistit. “Les persones tenen dret a disposar de la seva vida”, diu Josep Mª Busquets Font, responsable de Bioètica del Departament de Salut. «Atesos els principis de dignitat, autonomia i benestar del pacient amb un patiment insuportable és èticament acceptable i socialment desitjable la despenalització de l’eutanàsia i l’ajuda al suïcidi», assegura el comitè català per veu del doctor Busquets Font.

    Un punt que critica el Comitè de Bioètica de Catalunya és el fet que la llei espanyola requereix un estudi previ del cas. “Exigir un control previ és una mesura contraproduent, perquè el malalt veurà que la seva difícil decisió, tan íntima i transcendent, ja no es basa en la confiança indispensable amb el professional sanitari que atén la seva sol·licitud», explica Busquets.

    L’expert recorda que el CBC veu suficient la comissió posterior «per verificar que s’han complert els requisits de la llei com es fa en tots els països que l’han despenalitzat». «És innecessari: burocratitzarà molt la prestació i farà esperar gent que no pot esperar més”, concorda Isabel Alonso, presidenta de l’associació DMD.

    Tant Busquets com Alonso refusen la teoria que l’aprovació de l’eutanàsia provocarà morts que pacients vulnerables no desitgen. “Per més que es repeteixi, no ha passat a cap dels països que fa anys que exerceixen la pràctica. Com tampoc és cert que les cures pal·liatives donin resposta a totes les demandes dels pacients», diu l’expert. «Si es fa eutanàsia a una persona que no ho ha demanat, no és eutanàsia: és homicidi. Per compassió o no, però no és eutanàsia», afegeix la presidenta de DMD.

    A diferència d’algunes comunitats de l’Estat, Catalunya no disposava d’una llei pròpia de mort digna. «No es va considerar necessari, amb les lleis existents era suficient per a atendre de manera respectuosa la fi de la vida. Promulgar lleis que incideixen en aspectes ja regulats poden produir situacions no desitjades», argumenta el responsable de Bioètica a Catalunya.

    Amb tot, el Parlament sí que va aprovar una proposta per dur al Congrés la proposició de llei per despenalitzar l’eutanàsia. Van votar sí 124 diputats (Cs, JxCat, ERC, PSC, En Comú-Podem i la CUP), no quatre (PPC i Units per Avançar) i un diputat de Junts per Catalunya es va abstenir.

    Degoteig de regulacions

    L’estat espanyol és el sisè del món que ha regulat el dret a rebre l’eutanàsia activa. Fins al moment ja és legal a tres estats europeus -Països Baixos, Luxemburg i Bèlgica- i al Canadà i Colòmbia. A la pràctica també cal sumar-li l’estat de Victòria, a Austràlia, que en la seva llei de «mort assistida voluntària» del 2017 assumeix que, en el cas que el pacient no es pugui autoadministrar la medicació que el porti a la mort, ho farà el facultatiu.

    Amb el pas dels anys cada cop són més els països que avancen en la regulació de la mort digna, més enllà de les cures pal·liatives. Fa tot just una setmana, el Tribunal Constitucional d’Àustria va reconèixer el dret al suïcidi assistit perquè l’autodeterminació a què té dret la ciutadania inclou el dret a la vida però també «el dret a una mort digna». Si bé l’eutanàsia seguirà penada, es permetrà el suïcidi assistit a partir del 2022. El Constitucional alemany, el febrer del 2020, també va obrir la porta a aquest tipus de mort digna.

    El reconeixement d’escollir el moment de la mort és un dret àmpliament acceptat entre la societat espanyola

    En una línia similar, el suïcidi assistit també s’ha despenalitzat en la darrera dècada als estats de Vermont, Colorado, Washington D.C., Califòrnia, Hawaii, Nova Jersei i Maine, tots ells als Estats Units, on la dècada anterior també el van regular a Washington i Montana. A Suïssa, un buit legat sobre els motius que porten un facultatiu a assistir un suïcidi permeten que la pràctica no sigui contrària a la llei. De fet, aquest estat fins i tot permet que estrangers hi vagin per practicar-lo.

    De cara al futur, l’estat australià d’Austràlia Occidental va aprovar una llei que facilita el suïcidi assistit o l’administració de l’eutanàsia i que entrarà en vigor el 2021. Encara a Oceania, el mes l’octubre la població de Nova Zelanda va aprovar en referèndum, amb un 66% de vots a favor, regularitzar l’eutanàsia. Per la qual cosa, estarà permesa a partir del novembre de l’any vinent.

    Així, cada cop són més estats els que, de mica en mica, s’afegeixen a una llista que van iniciar els Països Baixos a principis de segle. Concretament, va ser el 2001 quan el legislatiu neerlandès va ser el primer a permetre l’eutanàsia.

  • El teu suport té retorn: fas possible El Diari de la Sanitat i desgraves la teva ajuda l’any 2021

    La Fundació Periodisme Plural és l’única entitat sense ànim de lucre de Catalunya que té com a objectiu l’exercici del periodisme. Ha estat declarada d’interès social perquè el periodisme independent, lliure i crític representa un dret essencial de la ciutadania. Entenem la sanitat, l’educació, el treball i l’habitatge com a drets fonamentals; la solidaritat com a justícia social, i la regeneració com a exigència democràtica.

    Volem ser una plaça pública on s’escoltin les veus que sorgeixen de la societat, amb la voluntat de recuperar, junts, els projectes col·lectius de progrés. Aquests valors inspiren la línia editorial de El Diari de la Sanitat i demanem el suport dels nostres lectors que, de ben segur, els comparteixen. Tenim un model de subscripcions i de donacions que podeu veure aquí. En aquesta ocasió volem recordar-vos que les vostres donacions, per petites que siguin, són molt grans per nosaltres. A més, com a entitat sense ànim de lucre que som, la vostra aportació realitzada abans de final d’any us servirà per desgravar el 2021 fins a un 75% de la quantitat aportada.

    Per exemple, si feu una donació de 50 euros, el retorn que tindreu en forma de desgravació és de 38 euros. És a dir, el cost que té per vosaltres és de 12 euros, mentre que per nosaltres l’ajuda es triplica. Un altre exemple: una aportació de 150 euros, us representa 37,5 euros gràcies a l’estatus fiscal de les entitats sense ànim de lucre d’interès social. Aquí podeu veure la taula corresponen a cada quantitat.

    A més de El Diari de la Sanitat, la Fundació Periodisme Plural ha creat mitjans com El Diari de l’Educació, Catalunya Plural, El Diari del Treball, El Diario de la Educación o la RevistaXQ. La comunitat sanitària, la comunitat educativa, les entitats i les persones que defensen drets fonamentals han trobat en els nostres diaris informació i opinió de qualitat. I, especialment, una àgora on poder compartir idees, reflexions i propostes que milloren la seva tasca.

    La pandèmia i totes les conseqüències que se’n deriven donen, més que mai, sentit al projecte que la Fundació Periodisme Plural va posar en marxa l’any 2012. Des del primer dia vam centrar la nostra atenció en la importància la sanitat pública, l’educació inclusiva i la dignitat en el treball. La Fundació Periodisme Plural ja apostava des dels seus inicis per aquests valors, pels drets essencials, abans de la pandèmia. No ens ha agafat a contrapeu. Però la vostra ajuda ens és imprescindible.

    Tots els diaris que hem creat parteixen de la convicció que el periodisme també és un servei a la societat, i que té la responsabilitat cívica de contribuir a la defensa dels drets essencials. Començant pel dret universal a una assistència sanitària de qualitat. En aquests moments, tots els mitjans de comunicació afronten la paradoxa de tenir millores en l’audiència i, al mateix temps, situacions econòmiques molt fràgils. Nosaltres no som una excepció, però tenim més sentit que mai. Per això demanem el vostre suport.

  • Rescat o cop definitiu als serveis públics?

    En primer lloc, cal qüestionar el sistema que s’utilitza per fer arribar aquests ajuts a qui els necessita. En aquestes aportacions de fons europeus, és l’Institut de Crèdit Oficial (ICO) qui s’encarrega de la seva gestió. Els crèdits i suports financers que ofereix l’ICO es gestionen habitualment a través dels grans bancs espanyols. Sí, els mateixos que vam rescatar amb els diners de totes i dels que no hem recuperat els diners. El paper d’intermediaris d’aquests bancs fa que siguin els grans beneficiats de tot aquest procés. Obtenen uns grans guanys, a causa de la diferència dels tipus d’interès que els hi imposa l’ICO a ells, respecte als que ells imposen a les empreses sol·licitants de préstec. I això no és tot, si les empreses no poden tornar els diners dels préstecs, és l’Estat qui assumeix les pèrdues, no pas els bancs. Negoci rodó.

    En segon lloc, es fa necessari qüestionar l’esborrany del Real Decret Llei per a gestionar els contractes finançats amb aquests fons europeus. Aquest document és un gir de rosca més cap a la privatització dels Serveis Públics. Amb ell, es consolida el model de Col·laboració Publicoprivada (CPPs). No ofereix garanties i deixa exempte d’aplicació la normativa actual a totes aquelles operacions que es considerin «Projectes Estratègics per a la Recuperació i Transformació Econòmica» (PERTE). Algunes perles d’aquest document:

    «[…] es declara igualment de tramitació urgent els procediments administratius que estiguin vinculats a l’execució dels fons inclosos en l’àmbit d’aplicació d’aquesta norma. […] seran les comunitats autònomes i entitats locals les competents per a configurar els seus respectius procediments de tramitació de convenis, quan escaigui simplificar-los o agilitzar-los»

    «Art 9. Podran ser reconeguts com […] PERTE, aquells […] per al creixement econòmic, l’ocupació i la competitivitat de l’economia espanyola, que exigeixen la col·laboració publicoprivada per la presència de riscos significatius que obstaculitzen a la iniciativa privada»

    «Art 51. […] Els contractes i acords marc que es vagin a finançar amb fons procedents del Pla de Recuperació […] queden exempts del requisit de l’autorització per a contractar prevista en […] la Llei 9/2017 […] Contractes del Sector Públic

    «Art. 64 […] seran reduïts a la meitat els terminis establerts per al procediment ordinari, excepte els relatius a la presentació de sol·licituds i recursos»

    «No cabrà recurs contra l’acord que declari l’aplicació de la tramitació d’urgència al procediment»

    «Amb efectes des de l’entrada en vigor d’aquesta Llei i vigència indefinida es modifica la Llei 40/2015, d’1 d’octubre, de Règim Jurídic del Sector Públic»

    En definitiva, delimita ostensiblement el control públic dels diners destinats a aquestes operacions i obre de bat a bat privatitzacions en potenciar la modalitat de col·laboració públic-privada, tan lloada per diferents lobbys de pressió autòctons, com el Cercle de Salut o el Cercle d’Economia. Ells la lloen molt, però no són poques les evidències que demostren «insuficiències generalitzades», «despeses ineficaces», «falta de transparència», «abusos socials, ambientals i de gènere», «precarització de condicions laborals i salarials», «corrupció», «retards», «sobrecostos» i un llarg etcètera d’aspectes negatius en aquesta modalitat de contractació. Podem concloure doncs, que aquesta suposada col·laboració, és més aviat, una parasitació que traspassa els diners públics (de tots i totes, cal recordar-ho) en mans de grans empreses privades i habitualment amb pitjors resultats econòmics i de qualitat del servei. Sembla justificat sospitar, que els grans interessos empresarials volen aprofitar el drama de la Covid-19 i les seves alarmants conseqüències per fer un pas de gegant en el seu full de ruta.

    No podem permetre que, novament, no es rescati a les persones. Els diners del rescat han d’arribar a les empreses i famílies directament, sense intermediaris extractors de recursos. Cal finançar amb una agosarada reforma fiscal, una Renda Bàsica Universal, que garanteixi l’existència material digna de totes les persones. Redistribuïm la riquesa. S’ha de posar fi a la parasitació de la privada dins la pública. La sanitat i els serveis públics en general han de ser de provisió, titularitat i gestió, 100% públics.

    Cal revertir totes les lleis que permeten aquestes privatitzacions de la sanitat. La llei 15/97 i l’article 90 de la LGS a escala estatal i la LOSC a Catalunya. D’acord, perfecte, i com ho fem? Hem d’aprofitar aquesta nova amenaça del repartiment dels fons europeus per denunciar les malifetes d’aquest model tan instaurat a casa nostra, però alhora desconegut per molts sectors de la població. Com diu l’amic Carles Roig, «cal crear alarma social». Potser és aquesta una nova oportunitat de determinar un objectiu comú, clar i definit per la Plataforma en Defensa dels Serveis Públics (evolució de l’exitosa Plataforma aturem la llei Aragonès), en l’àmbit autonòmic. Serem capaços d’articular des d’aquesta plataforma mobilitzacions conjuntes amb totes les diferents plataformes i organitzacions que la componen? I, serà possible coordinar-nos arreu de l’estat amb altres plataformes de les diferents Comunitats? Entenc que així haurà de ser si volem tenir alguna petita possibilitat d’èxit. Posem-nos-hi.