Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Vicky Fumadó: «Al món occidental vivíem en una falsa seguretat, pensàvem que les epidèmies no tornarien»

    Vicky Fumadó és pediatra de l’Hospital Sant Joan de Déu especialitzada en malalties infeccioses i patologia importada i tropical. Durant la seva trajectòria, ha treballat al Sant John of God Missionary Hospital de Sierra Leona durant l’epidèmia de l’ebola i també a altres països del continent africà com Tanzània, Etiòpia i Moçambic. Considera que si el coronavirus arriba al continent africà amb la mateixa intensitat que a Europa, pot tenir greus conseqüències a causa de la gran fragilitat dels sistemes sanitaris africans. “Els programes de salut funcionen del finançament dels països occidentals, i això es notarà molt el 2021. El pressupost per cooperació en matèria de salut de l’Àfrica serà encara molt més limitat”, assenyala la pediatra. També remarca que, en general, en el món cal una major inversió en prevenció davant les epidèmies. «El nostre sistema sanitari és molt bo en l’àmbit assistencial, però s’inverteix molt poc en salut pública i epidemiologia, que, en aquest cas, són les eines que ens haguessin ajudat a contenir millor la pandèmia del coronavirus».

    Com està vivint l’Hospital Sant Joan de Déu la crisi del coronavirus?

    El coronavirus ha trastocat les nostres rutines. Des del gener teníem activat tot un dispositiu per si arribava el virus. A més ames l’hospital té un conveni de col·laboració amb la Xina, que ens envia infants per tractar-los a l’hospital. En tot aquest temps, això no s’ha deixat de fer, de manera que havíem d’estar molt preparats per poder atendre bé als pacients. Des del gener vam començar a fer formació perquè els professionals aprenguessin a posar-se els equips de protecció individual, ja que només els que treballem amb alt aïllament estàvem formats, vam adoptar les adequades mesures de protecció i ens vam anar adaptant a les circumstàncies segons evolucionava l’epidèmia.

    Els primers casos que vam tenir van ser molt lleus. Primer testàvem a tothom i va veure com va arribar un moment que això no era possible, hi havia molts més possibles casos que test. En aquest moment, els hàbits de l’Hospital van canviar molt. Som un Hospital «amic dels nens», en el qual hi ha molts llocs per jugar, hi ha pallassos, mags, gossos, zones d’espera per les famílies i un contacte molt estret amb voluntaris. Tot això es va haver de desmuntar de la nit al dia. Hem hagut de deixar de fer el que feia que el nostre Hospital tingués unes característiques tan especials, per prioritzar la seguretat.

    Com s’han hagut d’adaptar els professionals i les infraestructures hospitalàries?

    Enmig de la pandèmia, vam haver d’adaptar espais per ingressar els pacients i separar zones amb pacients covid-19 i zones lliures del virus. Va haver-hi un moment que l’Hospital va admetre adults, primer adults joves i després no tan joves, per tal de donar ajuda a la resta d’hospitals de Catalunya, i especialment de Barcelona. Molts hospitals van tancar les unitats de pediatria i nosaltres en ser un monogràfic vam haver d’atendre tots els infants amb altres patologies, d’acord amb els altres hospitals. La vida hospitalària va canviar molt, i encara continua canviant. Hem passat de tenir uns pocs casos aquí, a estar envoltats per la pandèmia, i tot això requereix adaptacions molt ràpides del personal i de tota la infraestructura hospitalària.

    L’adaptació dels professionals per atendre adults ha sigut sobretot més a nivell de l’UCI, i hospitalització, sempre comptant amb suport d’internistes i el suport de l’Hospital Clínic per poder adaptar també les pautes i protocols i demanar ajuda en el tractament de malalties dels adults que acompanyen a aquesta infecció. Sobretot, hem hagut de posar-nos molt al dia amb l’afectació que té el coronavirus en els adults i la que té amb els infants. La infecció la podíem tenir protocol·litzada i saber les complicacions que hi ha, però en els adults hi ha altres malalties que acompanyen a la infecció que no estem acostumats a tractar.

    En els nens la incidència del coronavirus és força lleu.

    Sí que és cert que en la gran majoria és lleu, però hem vist casos més greus, hem tingut nens ingressats a les UCIs. De fet, des de l’Hospital hem engegat una plataforma que es diu Kids Corona que consisteix en diversos estudis per veure la incidència del coronavirus en els infants i estudiar perquè l’expressió de la malaltia és més lleu en els nens. Es tracta d’estudiar nuclis familiars que hagin patit la Covid-19, per mirar la infecciositat i veure perquè la incidència del virus sembla menor en nens que en adults. Aquest programa va començar perquè quan portàvem quasi 400 tests només hi havia un 5% de positivitat, i a partir d’aquí ens vam preguntar què estava passant. Hi ha diversos estudis en marxa, basats en diverses hipòtesis, com la protecció que pot proporcionar la microbiota de la nasofaringe en nens, o l’estudi de biomarcadors que poden afavorir la protecció de l’organisme del nen, entre altres.

    Que el nen se senti com a casa no pot ser prioritari. Que l’Hospital sigui un lloc segur passa per davant

    Com canviaran les dinàmiques de treball amb la reducció de la intensitat de la pandèmia?

    Ara mateix estem en un procés de desescalada, tenim menys pacients ingressats a planta i a les UCIs. S’estan tornant a obrir algunes consultes externes que durant aquest període no han sigut essencials i han disminuït molt la seva activitat, i això fa que vulguem ser un espai segur pel personal i pels pacients que arriben. Hem de seguir fent circuits diferenciats de pacients i veure una mica en cada servei què cal fer i com tractar els grups més vulnerables de pacients perquè tot sigui el més segur possible. També se seguiran fent seguiments telemàticament d’algunes patologies com hem fet fins ara, per no posar en risc els pacients.

    En aquest moment, una filosofia que sempre ens guia que és fer que el nen se senti com a casa, que estigui còmode i tingui un ambient amigable, no pot ser la prioritària, el que passa per davant és que l’Hospital sigui un lloc segur. Els acompanyants s’han reduït només a un i les dones que ara tenen un fill no poden rebre visites. I això haurà de seguir així mentre hi hagi transmissió comunitària. En aquests moments sembla que està baixant, però no podem assegurar res i és possible que hi hagi un rebrot, perquè durant moltes setmanes hem estat confinats i ara que tornem a sortir al carrer el més probable és que hi hagi una pujada de casos, tot i que això no vol dir que s’arribi a la situació d’abans.

    Amb l’endarreriment en les proves diagnòstiques, pot ser que en els pròxims mesos es detectin més casos entre infants de malalties greus, com el càncer?

    Tot i que part de l’activitat s’ha reduït en les darreres setmanes, el que és essencial no s’ha posposat. Oncologia, per exemple, ha continuat funcionant. Això no crec que passi, perquè normalment quan detectes un càncer o malaltia greu és perquè un nen s’ha posat molt malalt. El que sí que passarà és que activitats no imprescindibles s’allargaran més en el temps i això pot tenir una repercussió en les llistes d’espera. Però tot el que són malalties greus hem intentat que la gent vingués i se sentís segura. El que sí que hem notat és que la gent, a vegades, tenia por a venir a l’Hospital. Cada dia trucava als pacients que havien de venir l’endemà per saber si vindrien i molta gent em deia que, com que no era imprescindible, vindrien quan hagués passat tot això. També el que ha passat és que pacients amb malalties molt agudes, com pot ser una apendicitis, han vingut més tard, de tal manera que han vingut amb patologies més evolucionades.

    Vostè és especialista en Medicina Tropical. Ara la incidència a l’Àfrica del coronavirus encara és força lleu, però com creu que pot afectar la pandèmia al continent africà?
    Sembla evident que els sistemes sanitaris africans no estan prou preparats.

    De moment el nombre de casos al continent africà és molt més baix dels que hi ha aquí. Per sort. Però clar, jo he viscut l’epidèmia del virus de l’ebola allà, treballant a Sierra Leone a l’Hospital Saint John of God, i l’epidèmia va deixar un sistema sanitari, que ja és precari de per si, molt destruït. La gent tenia molta por d’anar als hospitals, de manera que morien d’altres malalties, com de malària o, per exemple, dones que tenien el part a casa, sense cap atenció. Això fa por, perquè ells tenen molt al cap la idea de l’ebola. Les repercussions d’una pandèmia com el coronavirus en un sistema de salut molt més dèbil que el nostre serien molt més grans, també per la mortalitat per altres malalties.

    Si aquí les conseqüències poden ser nefastes, a Àfrica encara ho seran més. La majoria de persones viuen en la pobresa i sobreviuen de donacions

    El més preocupant és que la covid-19 arrossega a Europa i als països més rics a una crisi econòmica molt greu, a causa de l’aturada de l’economia i de les indústries. Si aquí les conseqüències poden ser nefastes, a Àfrica encara ho seran més. La majoria de persones viuen en la pobresa i sobreviuen de donacions, els programes de salut funcionen del finançament dels països occidentals, i això es notarà molt el 2021. El pressupost per cooperació en matèria de salut de l’Àfrica serà encara molt més limitat. Això si no acaba d’entrar el virus, perquè, si entra, serà terrible. Afectarà d’una forma encara més accentuada que a Europa. Si encara no ha entrat del tot el virus, no sabem per què és. Es diu que potser és pel clima, que la incidència directa dels infrarojos en el virus pot ajudar a la seva destrucció. Però poden ser altres factors. També pot ser perquè hi ha una mitjana de població més jove, que pot ser un factor que contingui també els casos més greus. Hi ha moltes coses que no sabem d’aquest virus encara. És complicat. És molt desconegut encara i, quan pensem que estem controlant una cosa, ens n’apareix una altra.

    Alguns països africans poden estar més preparats davant el coronavirus, amb l’experiència que tenen de l’ebola?

    El que sí que estan més preparats és a l’hora d’acceptar un confinament, a saber que hi ha un moment que han d’acceptar el que ve i limitar els seus moviments, però no estan preparats, no són forts els sistemes de sanitat que tenen. Continuen sent molt més forts els nostres. Nosaltres tenim molta sort d’estar on estem. Al final s’han posat en marxa els recursos, tindrem una greu crisi econòmica, però jo crec que ens en sortirem. Crec que, amb esforços, d’aquí a un any tindrem una vacuna. La gent ha patit molt, i està patint, però aprendrem que la prevenció és important, que coses tan bàsiques com el rentar-se les mans pot controlar una infecció i moltes altres coses simples i no tan simples. Ens han col·locat en el nostre lloc una mica.

    Quines lliçons extraurem de tot això?

    Al món occidental vivíem en una falsa seguretat. Pensàvem que les epidèmies no podien tornar i que no podria passar això, i ara ens hem sentit vulnerables, i crec que li donarem més importància a coses que no li donàvem. Crec que aquesta crisi ens ha fet sentir menys prepotents, i adonar-nos que hem de treballar per tenir un món millor i sense infeccions, i que hi ha coses senzilles que pot fer tothom que haurien d’estar molt més interioritzades i incloses en la nostra educació. Jo crec que molta gent no es rentava les mans en tornar del carrer, i són coses molt senzilles que permeten tallar la transmissió d’un virus.

    Els infants han estat molts dies tancats a casa i fa només uns dies que poden sortir una estona. Creu que aquest confinament pot tenir conseqüències en la seva salut mental?

    La veritat és que els infants aguanten millor les coses que els adults, tenen millor resiliència. Han pogut gaudir de passar l’estona amb els seus pares i han pogut divertir-se en alguns moments. Però sí que és veritat que no tothom té les mateixes oportunitats. Hi ha pisos que són molt petits i en els quals viuen moltes persones. Això al final genera tensió dins la família, perquè els nens es posen nerviosos si no es poden moure. Naturalment, els que han tingut un mínim espai o una terrassa, ho hauran viscut millor que aquells que viuen en un espai tancat i fosc, i amb molta gent a casa. Però en l’àmbit de recuperar-se i de problemes de salut mental, en tenen i en tindran més els adults que els nens. A més hi ha una altra cosa, que és que els nens viuen la immediatesa, viuen el moment.

    Els infants aguanten millor les coses que els adults, tenen millor resiliència

    Nosaltres estem més angoixats de cara el futur.

    Exacte, i aquestes preocupacions no les tenen ells. Si en aquell moment s’ho estan passant bé, no pensen si demà podran sortir de casa. Quan a un nen li dius: «això ho farem diumenge que ve.» Et diu: «uff falta molt!». Potser ho han viscut pitjors els adolescents, però la majoria poden fer servir eines per comunicar-se amb els seus companys.

    Com pot haver afectat el confinament a infants amb malalties amb l’autisme o, per exemple, amb dèficit d’atenció o especialment hiperactius?

    Ha afectat, sobretot, els infants amb autisme, els nens amb els quals no pots connectar o no els pots explicar les coses i necessiten moure’s. Per això al final es va aconseguir que poguessin sortir i, fins i tot, alguns es van haver d’identificar perquè si no la gent els insultava des dels balcons. Era necessari que aquests infants poguessin sortir. De fet, jo crec que si fóssim més disciplinats, s’hagués pogut fer que tothom pogués sortir a donar una volta una estona, però ja has vist que quan es pot sortir, la gent surt i s’ajunta, amb la qual cosa és complicat dur a terme el desconfinament d’una forma segura.

    Creu que s’està assumint responsablement la desescalada per part de la ciutadania?

    M’ha semblat observar que no es manté correctament la distància física que s’ha de mantenir. No s’han fet servir correctament les mascaretes en llocs on no es pot mantenir aquesta distància…això em preocupa, són coses que ens poden fer anar cap enrere.

    El nostre sistema de salut estava prou preparat per la pandèmia del coronavirus? Quines millores reivindica?

    Jo crec que tenim un bon sistema de salut, molts bons professionals i hospitals, però la salut pública i l’epidemiologia no es veia com una especialitat important. Aquí s’hauria d’haver invertit molt més en això i, sobretot, preveure que es necessitaria quan l’epidèmia ja era evident, però continuàvem pensant que no arribaria a Europa. Hem anat una mica lents amb això. Jo crec que aquesta crisi posarà de manifest això: la necessitat d’invertir en salut pública. Primer ho teníem lluny, a la Xina, però en un món global la distància és difícil de mesurar, però després quan ho teníem aquí al costat, a Itàlia, era evident que ens arribaria de la mateixa manera, però aquí sembla que es pensava que ens salvaríem, pensàvem que el nostre sistema assistencial era més fort i contindria la pandèmia, però no ha sigut així. Tanmateix, no hi havia cap raó per pensar que no ens arribaria de la mateixa manera. Aquí vam relliscar una mica. Portugal per exemple, s’han avançat molt més que nosaltres i ha pogut frenar-ho abans. El nostre sistema sanitari és molt bo en l’àmbit assistencial, però s’inverteix molt poc en prevenció, salut pública i epidemiologia, que en aquest cas són les eines que ens haguessin ajudat a contenir millor la pandèmia.

  • Salut mental enfront de la crisi sanitària per la COVID-19

    En primer lloc, aquesta crisi ha comportat situacions, informacions i imatges que impactaven durament i exhibien la nostra vulnerabilitat com a éssers humans, la fragilitat de la nostra vida biològica. I aquesta vulnerabilitat intrínseca com a éssers humans s’ha fet més palesa pel grau d’incertesa que existeix sobre una futura resolució de la malaltia. Els discursos bèl·lics des d’institucions governamentals tampoc és que hagin ajudat gaire.

    Aquesta crisi ha portat també una reorganització brutal de la xarxa sanitària pública. Reorganitzacions internes dels hospitals, creació d’hospitals de campanya, reorganització de l’atenció primària i comunitària, tant familiar com de la salut mental, implementació de nous protocols continuadament canviants i a vegades contradictoris. Les implicacions pels treballadors: canvis de torns, augment de jornades, sobrecàrregues de treball, augment de disponibilitat i desconeixement del lloc de treball els dies següents, implementació de noves eines assistencials. A això s’ha d’afegir la sobrecàrrega emocional, la por i la desconfiança per la manca de mesures adequades de protecció i la modificació conjuntural dels protocols d’atenció, prevenció i actuació davant possibles contagis o l’angoixa d’haver de prendre decisions ètiques complexes.

    Per altra banda, també hem pogut veure una voluntat ferma de solidaritat des de molts àmbits que ha ajudat a veure llum dintre de l’excepcionalitat de la situació i a mantenir la confiança en l’altre en una situació en la que hem conegut informacions i vist imatges de greus vulneracions de drets, tant en l’àmbit públic obert com en el tancat, per part de les pròpies autoritats emparades per una legislació d’excepció.

    Sobre les conseqüències en la salut mental d’aquesta crisi es poden assenyalar algunes qüestions. Abans cal dir que es tracta d’una situació compartida que ens inclou a tots i totes i que d’una o altra forma ens agermana en el patiment i en la comprensió de l’altre. Dit això, l’afectació és desigual dependent dels factors de sempre, els socioeconòmics. I aquest fet determina també en bona mesura qui és més probable que necessiti recursos d’atenció o més continuïtat de recursos.

    Per bé d’entendre millor que podem trobar en l’atenció en salut mental, convindria distingir entre l’afectació en les persones que han patit la malaltia en persona o de prop o fins i tot han perdut a algun ésser estimat, les persones que ja es visiten en centres d’atenció a la salut mental i poden patir un trastorn mental greu i els professionals que han estat directament en contacte amb les situacions més dures de la crisi sanitària.

    Pel que fa al primer grup s’entén que podrem trobar aquelles persones que han patit la malaltia i que per diverses raons poden patir més afectació emocional (situacions traumàtiques, retard en el diagnòstic per causes externes, confinaments perllongats en males condicions) i persones que han patit la mort d’una persona estimada amb conseqüències emocionals comprensibles en pèrdues traumàtiques per la dificultat d’integrar-la per manca del ritual col·lectiu de comiat i l’escalfor dels éssers estimats. Dit això, cal assenyalar que la capacitat dels éssers humans per superar les adversitats i reconstruir-se després de les crisis és molt gran. Millor si forgem narratives compartides que donin sentit col·lectiu a allò que ha succeït. I això s’ha de fer com a comunitat i des de la comunitat. En aquestes últimes setmanes veiem contínuament als mitjans de comunicació l’aparició d’especialistes en psiquiatria de grans hospitals insistint en la pandèmia de trastorns mentals que vindrà i l’augment que s’espera de la demanda assistencial als serveis de salut mental. Això contribueix a construir un discurs preconcebut del qual hem d’experimentar emocionalment sense donar marge a les persones per desenvolupar les seves capacitats adaptatives i establir els lligams relacionals que redueixen la nostra vulnerabilitat. Es tracta d’un discurs que infravalora la capacitat de resiliència de l’ésser humà, i que segurament busca millorar la dotació econòmica dels serveis de salut mental, que per altra banda seria molt necessari tenint clar que el pes s’hauria de posar en aspectes comunitaris de l’atenció.

    En segon terme, les persones que ja es visitaven als serveis de salut mental, i que en aquest sentit estaven en situacions de major vulnerabilitat, és fàcil que puguin sentir els efectes del confinament, el distanciament social, l’ansietat i la por a la malaltia o l’abandonament dels hàbits i costums.

    Alguns trastorns mentals es caracteritzen per la dificultat per establir lligams relacionals amb els altres i per patir un aïllament social important, tot i que a vegades desitjat. I en aquests casos es pot veure intensificat amb el risc de l’abandonament del vincle amb els professionals (sovint, únic llaç amb el món compartit). No són aquestes les persones que busquen ajuda, però sí que són precisament les que requereixen un esforç més actiu dels serveis i una destinació de recursos més gran.

    Altres trastorns que s’expressen més en la intensitat de les relacions interpersonals o en les ansietats, en aquesta situació de confinament forçat i d’incertesa, és probable que hagin patit més angoixes durant les primeres setmanes i potser algunes hagin pogut patir un agreujament. Igualment amb les addiccions a drogues o comportamentals. S’haurà de valorar en acabar l’excepcionalitat del confinament i en la possibilitat de retornar als seguiments presencials quin és el seu estat.

    El que sembla obvi és que, com sempre, les persones amb unes condicions de vida més precàries seran les que requeriran un major esforç per part dels serveis. Persones amb dificultats d’accés a l’habitatge o en situació de perill de desnonament, amb càrregues familiars importants, amb dificultats econòmiques cròniques o derivades també de les repercussions de la pandèmia, amb situacions de violència familiar o masclista, amb problemes de drogues, etc.

    Però també s’ha de dir que hi ha persones que han millorat el seu malestar durant el confinament. Persones que pateixen en relació amb l’estrès o conflictes laborals o persones que pateixen dificultats per dur una vida normalitzada pel dolor i que han vist reduïda l’exigència social d’haver de complir-les diàriament, per posar dos exemples.

    S’ha de dir que durant aquest temps els serveis comunitaris d’atenció en salut mental s’han reorganitzat arreu per tractar de mantenir un seguiment amb els pacients minimitzant el més possible la possibilitat de contagis. Per aquest motiu s’han implementat nous sistemes de comunicació que han requerit l’esforç i adaptació de tots, tant professionals dels serveis com de pacients i familiars. El seguiment en la gran majoria de casos s’ha fet telefònicament, a vegades s’han fet tractaments grupals per videoconferència, la comunicació per correu electrònic s’ha agilitzat i s’han mantingut serveis d’urgències tant a hospitals com puntualment en centres de salut mental. En tot cas, s’ha intentat pal·liar la reducció al màxim possible de l’atenció presencial amb dispositius tecnològics a l’abast. Dit això, s’han d’assenyalar aquelles limitacions i problemes que aquest funcionament ha mostrat i no fer una negació tecnofílica de la realitat com fan molts amb interessos particulars avui dia: dificultats per arribar a contactar amb el pacient, dificultats amb pacients sense una relació terapèutica prèvia, dificultat d’una avaluació tècnica acurada, problemes de confidencialitat de dades, sobrecàrrega tècnica dels treballadors, canvis laborals que inclouen difusió d’horaris de treball o la invisibilització de determinats treballs, redistribució de les responsabilitats i competències entre terapeuta i pacient, etc. Cal estar molt atents a un canvi del model de l’atenció en salut que empitjori la qualitat i redueixi encara més els equips assistencials. Aquests són efectes coneguts de la implementació de les tecnologies i existeixen molts interessos econòmics i gremials en fer-lo realitat.

    Per últim, trobem les conseqüències per la salut mental dels professionals sanitaris derivades de les situacions que han viscut. Ha sigut habitual durant les fases més intenses de la crisi sanitària viure experiències de sobrecàrrega emocional i laboral molt intensa (situacions d’exposició important al contagi, por al contagi de familiars, desconeixement de les repercussions del virus, augment d’hores i càrregues de treball, canvis constants de protocols durant les setmanes de més intensitat de la crisi, decisions ètiques complicades…). Si bé, s’han organitzat ràpidament serveis de suport emocional a càrrec dels serveis de psiquiatria dintre de cada entitat proveïdora, i això pot tranquil·litzar en part i ajudar a identificar persones més vulnerables pels motius que siguin a una situació que ens desborda a tots i evitar el desenvolupament de problemes clínics més greus, em sembla que es pot tractar d’una resposta individualitzadora a problemes compartits i que pot minvar la capacitat col·lectiva de donar respostes de més recorregut i que abordin l’arrel d’alguns problemes de fons previs. Penso per exemple que s’hauria d’apuntar a una millora sostinguda de les condicions laborals dels treballadors. El desbordament dels serveis sanitaris també és causat d’una situació prèvia de retallades i reorganitzacions dels serveis assistencials de caràcter neoliberal que ha fet que durant els últims anys es treballés al límit. Baixes que no es cobreixen, augment de les càrregues de treball, precarització de contractacions, externalitzacions de serveis, nul reconeixement i freqüent culpabilització dels sanitaris des de les direccions, implementació de protocols i directrius de dalt cap a baix, obstaculització de mesures de millora de condicions laborals, són alguns exemples del que vivim d’un temps cap aquí.

    En el camp de la salut mental per exemple, podem veure l’aplicació forçada de categories econòmiques com la productivitat que porten a una ocultació i devaluació de l’activitat que realment es fa a les consultes. Mesurar quantitativament el nombre de visites que es fan no diu res bo de la qualitat amb la qual es fan. Aquesta sempre anirà a costa de l’esforç i la sobrecàrrega del professional (perquè es redueixen temps de visites, es busquen millores immediates i que es puguin objectivar amb instruments poc adequats al que tractem, no es deixa temps per reflexionar i supervisar els casos…) sense tenir una representació econòmica objectivable pel gestor de torn. Massa vegades es busquen números i imatge pública per sobre de la qualitat. És cosa del món neoliberal que vivim i que forçadament contribuïm a construir malgrat les resistències existents arreu.

    A tall de conclusions

    Si bé és molt probable que augmenti la pressió assistencial als serveis de salut mental, penso que aquest pes recaurà especialment als centres de salut mental, tant d’adults com infanto-juvenils, i si aquests no poden donar cobertura suficient es traslladarà a altres nivells assistencials, com l’hospitalització com ja és habitual en períodes de sobrecàrrega i als que ja estem acostumats als darrers anys. Altres serveis que fan ingressos programats, com unitats de rehabilitació en salut mental, hospitals de dia o hospitalitzacions de desintoxicacions d’alcohol i drogues, també poden veure incrementada la pressió perquè durant aquest temps no han pogut fer ingressos i això vol dir que hi haurà més llistes d’espera. Previsiblement passarà igual als centres de salut mental, on les derivacions des de l’atenció primària s’han reduït en aquest temps i ara es preveu una allau de casos en espera. Més si tenim en compte les conseqüències d’una eventual crisi econòmica i social, la seva repercussió en la salut mental i les polítiques públiques que s’acostumen a posar en marxa en aquests casos. Com durant la crisi del 2008 en endavant. Desnonaments, reagrupacions familiars forçades per manca de recursos, atur, impagaments, etc., es van traduir òbviament en depressions, ansietats, suïcidis, consums de drogues. I la resposta institucional va ser una remissió als serveis d’atenció sanitària i social que alhora veien com se’ls aplicaven unes retallades i unes reorganitzacions criminals amb conseqüències funestes. No volem que torni a passar i per això cal estar atents. La temptació passa ara per tecnologitzar l’atenció sanitària sense mesura i això és un perill real.

    I quant a la resposta immediata a la crisi sanitària des de la salut mental, dir que si bé en un primer moment s’han engegat programes de suport emocional de fàcil accés, no queda clar el benefici d’aquest tipus d’intervencions al moment. Algunes entitats del camp de la salut mental, com l’AEN amb un manifest publicat recentment, o editorials de revistes de l’àmbit com The Lancet Psychiatry, s’han mostrat escèptics i contraris a aquestes d’acord amb estudis previs d’intervenció immediata en situacions de crisi i sustentades en la capacitat humana de resiliència i en el suport de les comunitats pròpies. Al meu parer, en lloc de focalitzar-se en tractar mèdicament i psicològicament a individus «malalts», es pot enfocar l’acció en salut des d’una perspectiva de salut pública enfortint el que es diu «resiliència comunitària», donant més veu i pes a entitats socials i sindicals en el si de les administracions públiques i privades, establint mecanismes que millorin la cohesió social (la solidaritat, el compromís social, etc.) o establint polítiques públiques que contribueixin a millorar la injustícia i la desigualtat social. Aquestes són accions que sens dubte poden millorar la nostra condició de vulnerabilitat a patir psíquicament davant qualsevol tipus de crisi.

     

    José M. López Santín

    Psiquiatra del CSMA Martí i Julià (Parc de Salut Mar)

    Delegat sindical CGT-CATAC

    Vicepresident ACPSM-AEN

  • Fàrmacs contra el coronavirus per a tots: l’accés a la salut, en el punt de mira

    Des del començament de la pandèmia de COVID-19, centres de recerca públics i privats de tot el món lliuren la carrera per una vacuna i un tractament eficaç. Mentre els seus científics investiguen, organitzacions internacionals reclamen que els medicaments que es desenvolupin siguin accessibles per a tot el planeta.

    Ja s’estan fent els primers passos. Divendres 24 d’abril es va acordar una col·laboració mundial entre l’Organització Mundial de la Salut (OMS), la Comissió Europea i altres organitzacions com la Fundació Bill i Melinda Gates, anomenada Access to COVID-19 Tools (ACT) Accelerator, per accelerar el desenvolupament de diagnòstics, medicaments i vacunes contra la COVID-19 i assegurar-se que seran accessibles per a tots els països.

    «El repte consisteix a accelerar i harmonitzar els processos per garantir que, una vegada que els productes es considerin segurs i eficaços, puguin arribar als milers de milions de persones del món que els necessiten», va expressar l’OMS en un comunicat. No obstant això, experiències passades demostren que «fins i tot quan es disposa d’instruments, no han estat a l’abast de tots».

    El 4 de maig la Comissió Europea començar una campanya per reunir 7.500 milions d’euros destinats a aquest projecte, segons va explicar divendres passat la presidenta, Ursula Von der Leyen.

    Els tractaments

    Com drecera per trobar un tractament contra la COVID-19 es busca el reposicionament de fàrmacs que ja es feien servir per a altres malalties i poden ser eficaços contra el nou coronavirus. Tenen l’avantatge que la seva seguretat i perfil de toxicitat ja es coneixen i el procés s’accelera.

    Un dels projectes més destacats és Solidarity, un megaassaig de l’OMS que provarà quatre dels tractaments més prometedors: Remdesivir, cloroquina i hidroxicloroquina, una combinació de Ritonavir / Lopinavir i Ritonavir / Lopinavir més Interferó Beta.

    El que semblava més potent és Remdesivir, un fàrmac de l’empresa farmacèutica Gilead que posseeix la seva patent en més de 70 països i que podria bloquejar l’entrada de genèrics fins a l’any 2031, segons l’organització Salud por Derecho, fundació sense ànim de lucre per la salut universal.

    Vanessa López, directora de Salut per Dret, alerta a SINC del perill d’aquesta situació. «Si només una companyia té la patent, podríem trobar-nos amb problemes de subministrament i preus abusius», afegeix López. «Seran milions de persones les que necessitaran el medicament».

    Javier Padilla, metge d’atenció primària i autor del llibre A qui deixarem morir?, Sosté que la seva patent podria limitar l’accés, i coincideix amb López: «Pot ser un problema perquè tindran una baixa capacitat de sostenir la demanda en termes de producció del medicament, i per la fixació del preu».

    De fet, Gilead va reconèixer el mes passat que no podia fer front a la demanda de Remdisivir que s’estava produint per l’ús compassiu d’aquest medicament a Europa i els Estats Units, és a dir, la seva utilització en pacients de COVID-19 al marge de l’assaig clínic.

    Salud por Derechos, al costat d’un centenar d’organitzacions civils, va escriure a finals de març una carta a la companyia demanant-li que «reconegui plenament l’escala i les conseqüències potencials de perseguir drets exclusius en lloc de permetre l’augment de la producció i el subministrament assequible de Remdesivir durant aquesta pandèmia» i l’instava a posar a disposició pública totes les dades i coneixements dels seus assajos.

    Els plans per desenvolupar un tractament amb Remdisivir semblen patir sots. Un document que va filtrar l’OMS per error i de què s’han fet ressò diversos mitjans revelar que un dels grans assajos que ho provava a la Xina no millorava l’estat dels pacients i va mostrar efectes secundaris. Aquest assaig va acabar abans d’hora, va explicar la farmacèutica en un comunicat, però altres segueixen en marxa.

    Les patents

    La cloroquina i hidroxicloroquina són medicaments genèrics contra la malària, mentre que la combinació Ritonavir / Liponavir sí que té patent en 39 països de la farmacèutica Abbvie sota el nom comercial Kaletra. Aquesta companyia va anunciar que podria renunciar als drets si s’arriba a comprovar la seva eficàcia, tal com va informar Financial Times.

    Un altre fàrmac prometedor que ja s’està utilitzant per al maneig de la infecció respiratòria, com informa l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris (AEMPS), és Tocilizumab. «La seva patent va expirar el 2017, tot i que encara no té biosimilar [fàrmac comparable al medicament innovador de referència una vegada que la patent ha expirat] el que podria dificultar que hi hagués un subministrament ràpidament», afegeix López.

    No és la primera vegada, ni serà l’última, que es qüestiona el sistema actual de patents en la indústria farmacèutica.

    Segons explica a SINC Consol Giménez , professora titular de Malalties Tropicals i Salut Global de la Universitat d’Alcalá (UAH), «les patents són un dret exclusiu que atorga cada Estat als inventors, perquè puguin explotar comercialment les seves invencions per un temps determinat dins d’aquest Estat de manera que, un cop venci el termini de la patent, qualsevol la pugui reproduir lliurement».

    Aquesta exclusivitat sobre una invenció o tecnologia sol ser un mecanisme per estimular la innovació. No obstant això, Giménez creu que «hi ha límits» en aquest model. «El dret de patent d’un particular no pot esdevenir un obstacle que dificulti l’atenció de l’emergència».

    Les vacunes

    En una situació similar a la dels nous tractaments es troben les vacunes. Encara que a data 26 d’abril ja hi havia 89 candidates, segons l’OMS, només set d’elles estan en avaluació clínica.

    La professora Consuelo Giménez, que codirigeix el màster universitari en Acció Humanitària Sanitària de la UAH i Metges del Món, recorda que «l’alt nombre de dosis de la vacuna que fa falta en una situació de pandèmia fa difícil que puguin produir-se per un sol laboratori».

    «Previsiblement també estaran protegides per patent», diu Vanessa López, per la qual cosa s’enfrontarien a problemes de subministrament i preus. A més, afegeix, «en els últims anys el nombre d’empreses que fabriquen vacunes ha anat decreixent, fet que suposa una dificultat afegida».

    Per això, multitud d’organitzacions internacionals insten els governs a prendre mesures, ja que les més eficaces s’han de fer a escala de cada país.

    Laboratori de coronavirus del CNB-CSIC, a Madrid, on es treballa en el desenvolupament d’una vacuna. / Álvaro Muñoz Guzmán / SINC

    Les llicències obertes

    Una de les solucions que proposa Salud porDerechos és que en els contractes de finançament que els estats estan donant per a la investigació de la COVID-19 «s’incloguin clàusules perquè els resultats tinguin preus que siguin justos i que siguin de llicències obertes», segons explica la directora de l’organització.

    «Com que hi ha una gegantesca quantitat de diners públics invertits en aquestes vacunes i aquests tractaments, cal que no hi hagi una llicència d’exclusivitat i pugui ser produïda per diferents companyies», aclareix.

    Efectivament, en el model actual de desenvolupament de fàrmacs i vacunes s’inverteix diners públics en investigació, «i després aquests coneixements es transfereix en exclusiva a companyies farmacèutiques perquè els desenvolupin i comercialitzin, moltes vegades a preus desorbitats», recorda López.

    En l’epidèmia, Espanya ha invertit gairebé 30 milions d’euros per a projectes d’investigació relacionats amb el nou coronavirus, tal com recull l’organització Salut per Dret en un informe.

    La vacuna d’Inovio Pharmaceuticas, una de les que ja estan en fase clínica, ha estat parcialment finançada per la Coalició per a les Innovacions en Preparació per Epidèmies (CEPI), una coalició públic-privada fundada per Bill i Melinda Gates que té com a objectiu accelerar el desenvolupament de vacunes en epidèmies.

    Llicències obligatòries per assegurar el subministrament

    Una altra de les mesures proposades és la de llicències obligatòries. «L’Estat pot emetre immediatament un decret executiu sotmetent la patent, o la sol·licitud de patent, a llicència obligatòria amb la finalitat que la invenció sigui explotada per una entitat estatal o per tercers», declara la professora de la UAH.

    Aquests decrets es poden dur a terme en circumstàncies d’emergència per buscar el bé comú, com l’epidèmia actual, i a la companyia se li reconeix favor seu amb un pagament o ‘royalties’.

    Hernán Núñez, exdirector de l’Oficina Equatoriana de Propietat Intel·lectual (IEPI / SENADI), declara a SINC que, «sens dubte, la situació que estem vivint a nivell global a causa de la COVID-19 s’emmarca dins d’aquestes circumstàncies».

    De fet, segons va recordar Salut per Dret en una carta a l’executiu espanyol, «mesures com les llicències obligatòries o la producció pública dels medicaments estan recollides en l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç (ADPIC) i podrien arribar a ser emprades pel Govern per assegurar el proveïment i els preus no abusius dels medicaments necessaris per a la protecció de salut en aquesta epidèmia».

    Mesures globals i coordinades

    «Les llicències obligatòries ja han tingut èxit en altres ocasions. Per exemple, països com Zimbabwe i Eritrea van concedir patents sobre antiretrovirals contra la infecció per VIH i van aconseguir una reducció dels preus dels medicaments», explica Núñez.

    Diversos estats ja estan prenent mesures per assegurar l’accessibilitat dels medicaments en aquesta pandèmia, com Israel, que ha emès una llicència obligatòria per poder importar el fàrmac Kaletra des de països on hi hagi expirat la patent, com l’Índia.

    No obstant això, Yuanqiong Hu, assessora legal de la campanya Accés de Metges Sense Fronteres (MSF), alerta a SINC que és necessari que les mesures es posin en marxa de forma mundial i coordinada.

    «Qualsevol tractament o vacuna pot esdevenir un recurs escàs. Els països rics podrien emmagatzemar qualsevol recurs disponible i deixar als països amb capacitat limitada amb les mans buides», declara.

    «L’escala i l’impacte no tenen precedents i requereixen el ràpid establiment d’una producció i un subministrament diversos, suficients i coordinats a nivell mundial per a qualsevol tractament o vacuna que surti de les companyies farmacèutiques. Confiar en una sola empresa només donarà lloc a més tragèdies i comprometrà el control de la pandèmia», insisteix.

    Núñez opina que les empreses també han de posar de la seva part. «Les companyies haurien d’adoptar mesures per obrir les seves tecnologies patentades, dades, coneixements tècnics i línies cel·lulars necessàries per al desenvolupament de la producció», afegeix.

    En aquest sentit, Costa Rica va sol·licitar al març als estats membres de les Nacions Unides la creació d’un fons comú que recopili els drets sobre les dades i tecnologies útils contra la pandèmia, i que ha estat recolzada per desenes d’organitzacions en una carta a l’OMS, inclosa Salud por Derechos i l’exdirector de l’IEPI.

    A més, un estudi de què es va fer ressò MSF ha estimat el cost de producció dels fàrmacs que s’estan estudiant i assegura que, si són eficaços, seria possible per a les companyies produir-les a preus baixos i així i tot obtenir beneficis.

    «Només aturarem a COVID-19 amb solidaritat», va dir divendres passat Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’OMS. «Els països, els associats a l’esfera de la salut, els fabricants i el sector privat han d’actuar junts i vetllar perquè els fruits de la ciència i la investigació puguin beneficiar a tots».

    Aquest és un reportatge traduït de l’Agència SINC

  • Desemparament social vs prevenció

    No volem tornar a on estàvem abans de la pandèmia, amb una societat feble i injusta. Tampoc volem caritat, ajudes ni subvencions, sinó drets i repartiment de la riquesa. Volem la societat que ens mereixem, una societat que estigui preparada per eliminar les desigualtats socials i econòmiques. Volem un nou model social que promogui la igualtat i l’equitat de les persones, el feminisme, la sostenibilitat, l’ecologia, la justícia social, la cooperació, la capacitat crítica, la participació política, les xarxes veïnals i posar el benestar i les cures al centre.

    «El poder ha substituït la justícia per la caritat».
    Ken Loach

    Les mesures preses arran de la pandèmia, han deixat nues les realitats socials, les desigualtats i les conseqüències de la mercantilització de la salut i sanitat. S’imposa el confinament, es controla l’accés als aeroports, estacions de metro i caixers i ens adonem que aquest era l’espai per dormir de centenars de persones sense llar a les ciutats. No sabem com acollir a un dels col·lectius més vulnerables. Enviem les i els estudiants a casa a fer formació online i no totes tenen un ordinador ni accés a internet, ni tan sols un espai propi on estudiar. Es proposa fer teletreball i la majoria de la població té feines precàries o informals sense contracte que els permeti cobrar prestacions. Milers de petites empreses han de tancar durant el març perquè no poden sostenir la situació. Es posa en marxa el #JoEmQuedoACasa sense pensar que gran part de la població viu a infrahabitatges sense espai ni llum natural. Es prohibeix que els infants i adolescents surtin al carrer quan la majoria de països del món sempre han pogut sortir mínim 1 h al dia. Es tanca a dones maltractades amb els seus agressors, i no es pensa en la violència intrafamiliar i de gènere que pateixen moltes famílies. Es prohibeix als familiars estar al costat dels malalts en la fase final de vida -i es prohibeixen també els enterraments- deixant un buit i un dolor terrible per un dol no tancat.

    A les residències per a la gent gran, avis i àvies comparteixen habitació entre 3 o 4. Es disposa de molt poc personal; amb contractes temporals, precaris i sous irrisoris. El resultat és que milers d’avis i àvies moren en soledat i sense l’atenció necessària. No estem pensant en la repercussió emocional d’aquest confinament. Tampoc en la relació entre les emocions i les malalties. Per primera vegada a la història, s’ha aïllat dràsticament a tota la població sana. Aquest confinament i les mesures d’insuficient suport social i econòmic, durà a una llarga llista de seqüeles psicològiques, emocionals, socials i econòmiques, sobre les que és urgent que parlem i reflexionem. Per saber els nombres reals haurem de sumar les morts per desigualtat i pobresa a les morts per la malaltia.

    Mentrestant, el govern espanyol fa un maquillatge d’ajudes econòmiques. Ajudes per autònoms que no arriben. Microcrèdits pel lloguer que generaran més endeutament. Equipaments improvisats per a les persones sense llar en comptes d’habitatges. Decrets per a treballadores que les obliga a acumular un munt d’hores a retornar a l’empresa Totes aquestes ajudes serien innecessàries si tinguéssim plens drets. Dret a tenir una vida més conciliadora amb jornades laborals que possibilitin repartiment dels llocs de treball i mecanismes efectius que permetin compaginar la vida productiva que ens imposen amb la cura de les persones. Dret a la renda bàsica universal, com la d’Alaska (des del 1982) o la Renta de Garantia d’Ingressos (RGI) d’Euskadi. Disposar de tot el personal que ara es dedica a gestionar burocràcia -ajudes, prestacions, subvencions, beques-, per a l’atenció directa a les persones. Comptar amb professionals que ofereixin eines per millorar la convivència, per acompanyar filles i fills en els seus estudis, per rebre una reorientació professional, adquirir nous hàbits, cuidar a casa la mare que ja es fa gran, entendre la nòmina o conèixer els drets laborals. És urgent accedir al dret a l’habitatge. És molt necessari expropiar els béns comuns: aigua, gas, electricitat, internet, educació (també la superior) i per descomptat, la sanitat i la banca. Cal millorar les condicions de treball de sectors desemparats i precaris, gran part d’ells ocupats per dones que es dediquen a les tasques domèstiques i de cura, fent valdre la seva feina amb sous dignes, d’acord amb el valor de la vida. Dotar la inspecció del treball de prou personal per garantir que les grans corporacions i persones amb grans ingressos (grans empresaris, banquers, futbolistes) paguin rigorosament els impostos corresponents. Invertir en el control del frau de les grans corporacions. Hem d’exigir el retorn dels diners del rescat de la banca i per descomptat, mai més tornar-ho a fer. Posar l’economia social i solidària per davant de les grans corporacions, el comerç de proximitat, la petita i mitjana empresa, per davant de la importació. En definitiva, no volem tornar a on estàvem abans de la pandèmia, no volem la societat feble i injusta que deixa desemparada a gran part de la societat amb milers de morts. Volem un nou model social que promogui la igualtat i l’equitat de les persones, el feminisme, la sostenibilitat, l’ecologia, la justícia social, la capacitat crítica, la participació política, la cooperació, les xarxes veïnals i posar el benestar i les cures al centre.

    No volem caritat, no volem ajudes ni subvencions, volem drets i repartiment de la riquesa. Potser ara que els desemparats som més, i més visibles, tenim la força i la claredat necessària per reclamar la societat que ens mereixem, una societat que estigui preparada per eliminar les desigualtats socials i econòmiques que qualsevol virus, crisi o bombolla, ens posi per davant.

     

  • “Potser s’han deixat de vendre drogues, però qui té problemes amb l’alcohol troba cervesa al súper”

    Jordi Bernabeu-Farrús és psicòleg a la Divisió de Salut Mental, Fundació Althaia, a Manresa, especialitzat en atenció a les addiccions. Aquests dies, però, dedica part de la seva jornada a donar suport als companys i companyes sanitaris de l’hospital que s’encarreguen de lluitar contra la Covid. “No són bons temps”, afirma. I és que actualment “el sistema està centrat en la pandèmia” i hi ha altres serveis que, degut al confinament, “no estan podent fer tractament a malalties com tocaria”.

    Un d’ells és el servei d’atenció a persones amb problemes d’usos de drogues, que han vist un canvi en les seves rutines assistencials i vitals. Lluitar contra una addicció “requereix d’una força brutal”, diu Bernabeu, qui assenyala que “em trec el barret davant la feina que fan els usuaris”. I és que estar tancat entre quatre parets genera una angoixa creixent, sentiment que, moltes vegades, està darrera del mal ús d’una droga.

    El confinament ha afectat diversos tractaments mèdics, com s’estan donant les teràpies o tractaments per ús problemàtic de drogues?

    Ha afectat significativament pel que fa a ingressos per desintoxicació hospitalària i els contextos terapèutics. El seguiment es dóna en la lògica de la consulta externa, que és igual que quan vas a l’oncòleg o l’oftalmòleg. Són tractaments ambulatoris, que s’han reduït molt a causa de la pandèmia. Així que el seguiment mèdic i psicològic el fem telefònicament i amb fòrmules online. Pel que fa als serveis bàsics com la dispensació de metadona, continuen oberts, tot i que sempre evitant anades i tornades prescindibles.

    Parlem de tractaments complexos, que van des de la psiquiatria pel control de medicació, fins a la teràpia psicològica, passant per l’assistència sociosanitària per assessorar a persones amb dificultats per trobar feina o fer gestió penal. L’assistència social és la que ara està més parada, no per gust, sinó perquè els jutjats estan parats i per tant no hi ha desnonaments, ni judicis ni incapacitacions temporals…

    L’assistència psicològica la resolem per telèfon o videotrucada. Però ara mateix ningú no podria començar un procés de desintoxicació amb la mateixa atenció que abans de la pandèmia. A algunes de les persones que estaven ingressades se’ls va donar l’alta per prevenció (tot i que se’ls manté el seguiment), però s’ha de tenir en compte que parlem d’ingressos de 10 o 15 dies. El sistema de salut ha estat dedicat quasi exclusivament a la Covid. Ara s’estan estudiant quines fórmules cal abordar en un escenari de futur a curt-mig termini.

    Com està afectant el confinament a les persones que han de fer un tractament des de casa?

    Hem de començar aclarint que normalment parlem de persones amb problemes amb l’alcohol, que és la droga amb principal demanda de tractament a Catalunya i Espanya. I això canvia molt les regles, perquè encara que se sentin comentaris aquests dies sobre que els camells ja no venen droga, hem de recordar que als súpers continua havent-hi cervesa.

    El confinament fa que no se segueixi el tractament com tocaria, però com a totes les malalties. En línies generals, ens trobem amb tres tipus de casos. Primer, les persones a les quals el confinament els va bé: ja havien iniciat un procés de tractament, així que el fet de no sortir és una barrera més per ajudar a mantenir l’abstinència. Segon, els que tota la vida han consumit drogues i ho seguiran fent, i si no tenen accés a la cocaïna, possiblement segueixin consumint o ho compensin amb altres substàncies.

    I els tercers, que són els que no ho porten gaire bé: persones amb usos problemàtics que estan alterats i que senten la necessitat de consumir per compensar el malestar d’estar tancat entre quatre parets. Per a tots aquests casos, el gran dubte és què passarà quan s’aixequi el confinament. Esperem que aquesta contenció també hagi estat terapèutica.

    L’alcohol és la droga amb principal demanda de tractament a Catalunya i Espanya

    Deu ser determinant si el confinament es passa sol o acompanyat. Teniu cap tipus de contacte amb qui conviu amb persones amb usos problemàtics de drogues?

    El sistema català de salut protegeix molt la privacitat del pacient, per tant jo no puc trucar ningú del seu entorn sense el seu permís, però tot sovint el tenim, perquè s’entén que les persones que hi conviuen són rellevants pel tractament. I és que darrere d’un ús problemàtic, acostuma a haver-hi persones amb molt malestar que consumeixen per compensar-ho. Per això no creiem que l’abstinència sigui la única estratègia per a tothom aquests dies, sinó que intentem treballar el sostrat emocional, psicològic i regular l’equilibri durant el confinament.

    Tancats entre quatre parets hi ha dos grans perfils: aquell que externalitza la ràbia cap a fora i qui l’internalitza i es matxaca a si mateix. Quan contactem amb els pacients no els demanem només si estan consumint o no aquests dies, sinó com estan. Perquè drogues com l’alcohol són grans ansiolítics i, per molt que estiguis en procés de canvi, si ara t’han fet un ERTO o si et sents sol, pot ser que no puguis evitar consumir.

    Em preocupa la gent que està sola, perquè domina el discurs que la solitud és una manera de saber estar bé amb tu mateix, però per això has de tenir uns recursos mentals determinats. Les persones que han tingut problemes de drogues viuen sota la permanent lupa de la desconfiança i la recaiguda i, si aquests mesos hi ha algú que recau, no s’han de flagelar, sinó que cal aprendre’n i, sobretot, procurar no aïllar-se.

    Drogues com l’alcohol són grans ansiolítics i, per molt que estiguis en procés de canvi, si ara t’han fet un ERTO o et sents sol, pot ser que no puguis evitar consumir

    Considereu rellevant la possibilitat que, quan s’acabi el confinament, us trobeu una alta demanda de gent que hagi començat a fer un ús problemàtic de drogues aquests dies?

    Ara estem col·lapsats pel present, però haurem d’estar preparats, perquè passaran diverses coses. Per una banda haurem d’atendre els que encara segueixen el tractament; la gent que l’ha deixat per la pressió del moment, però que recuperarem. I també hi haurà gent que durant el confinament haurà introduït l’ús de drogues o medicació com a mecanisme de gestió del malestar. L’estrès d’aquests dies genera una sensació d’impotència i tensió brutal i això tindrà un impacte en el consum.

    I és que normalment quan algú desenvolupa un problema amb les drogues, és perquè ja coneixia aquesta droga i en algun moment crític el consum augmenta perquè compensa. Pot ser que hi hagi gent que abans bevia, no de manera problemàtica, però aquests dies augmenta el consum i comença a entrar en un llindar de risc. Haurem de veure com es gestiona aquest consum un cop s’aixequi el confinament.

    Em preocupa, però, si la xarxa tindrà recursos per a atendre tota aquesta gent. Si ja tenim llistes d’espera, què passarà quan tot això s’acabi? Aquesta crisi ha posat sobre la taula que la planificació en termes sanitaris, socials o educatius hauria d’haver estat millor. No es podia tenir resposta pel coronavirus, perquè ningú no l’esperava, però el que no és de rebut és no tenir recursos suficients per fer front a aquesta crisi o la que vindrà.

    Considera que les televisites són una bona manera de fer tractaments?

    Sembla que acabem de descobrir les televisites, però fa 20 anys que existeix Internet, el problema és que no teníem protocols per a fer-les. Això durà a repensar com s’atén la gent i reflexionar sobre si amb alguns usuaris hem estat, fins i tot, paternalistes. Perquè ens pensàvem que alguns, sense nosaltres, no sabrien funcionar, però estic molt content de com ho estan fent. De vegades tractem l’usuari com algú que no és capaç de ser autònom, però és una persona com qualsevol altra que, de vegades, necessita acompanyament.

    Deixar-se acompanyar és un procés i es nota quan es perden les rutines. Aquests dies, molts ens diuen que les sessions setmanals són el mateix que anar al gimnàs. És gimnàstica emocional i ara l’han perduda. Igual que ara tenim un munt de runners que sembla que necessiten sortir sí o sí, hi ha molta gent que ha perdut un espai de seguretat i acompanyament emocional. El confinament, com a tothom, ens ha obligat a repensar-nos, però mai no em refiaria de ningú que em digués que una crisi com aquesta és una oportunitat.

    Per exemple, no diria mai que un confinament és una oportunitat per a deixar les drogues, però el que sí que presenta és la necessitat d’adadaptació. Sortir de les drogues és una lluita brutal, perquè és mental, i hi ha persones que conviuen 24 hores al dia amb els seus malestars. Em trec el barret per la feina que estan fent. Per això hem de demanar-los que el desconfinament sigui encara més exigent que el confinament, perquè, si no, es poden donar uns “homenatges” que després patirem…

    No diria mai que un confinament és una oportunitat per a deixar les drogues, però el que sí que presenta és la necessitat d’adadaptació

    En el sistema públic atenen persones amb diversitat de recursos? Quines diferències marca la classe social en el tractament per abús de drogues?

    No és el mateix atendre una persona amb una situació social i econòmica molt precària que altres més afavorides. No se li pot dir a algú que s’apunti al gimnàs quan no té pasta ni per menjar. Ni és el mateix demanar que es compleixin unes rutines quan es té el dia ocupat a la feina que quan es lleva a les 10 del matí i no ha de fer res en tot el dia i l’únic que té són imputs negatius.

    Viure permanentment en estrès crònic per si et desnonaran, per anar al banc d’aliments, per veure que tots els nens van de colònies i els teus no poden…això genera un malestar que, en confinament, s’agreuja. S’ha de treballar l’atenció plena i tractar també coses que poden venir. Conviure amb el que pot ser. Molts dels usuaris tenien pendent un desnonament durant el mes d’abril o maig i, ara que s’han aturat, treballem amb la ‘bona notícia’ de la treva, però pensant en les respostes que haurem de donar.

    No és el mateix atendre una persona amb una situació social i econòmica molt precària que altres més afavorides. No se li pot dir a algú que s’apunti al gimnàs quan no té pasta ni per menjar

    Durant l’entrevista hem parlat de persones que estan en tractament per deixar les drogues, però què passa amb les persones dependents que, a causa del confinament, passen una abstinència involuntària?

    Si et vols drogar aquests dies, et drogues. És més difícil, t’exposes més i és caríssim, però ho aconsegueixes. No sé com evolucionarà el consum després del confinament, però el que no m’agradaria és que acabéssim reduint temes vinculats a recaigudes o augment de delinqüència a responsabilitats individuals de les persones amb usos problemàtics. Es tracta d’una crisi estructural. No seria just. És fàcil comprar binomis com el de droga-delinqüència o droga-problema.

    L’experiència ens diu que en èpoques de restriccions, quan el mercat restringeix l’accés a les drogues, les continua oferint, però de pitjor qualitat i això vol dir que situa els consumidors en un escenari de més vulnerabilitat. Parlem de consums més clandestins, amb risc de multa per saltar-se el confinament, o de perill a la salut per drogues adulterades. El mercat facilita enganys i, de vegades, aquests són els que maten. El problema de les drogues, en gran part, radica en les polítiques que hi ha al darrera sobre el seu accés. Les drogues són una qüestió vinculada amb la salut pública, però entenent aquesta des d’una perspectiva molt global.

    La història ens ha ensenyat que amb restriccions sovint incrementen els problemes, com ara que estem confinats. A més, s’ha de tenir en compte que amb algunes drogues concretes, com els opiacis, es perd molt ràpid la tolerància. Això vol dir que quan deixes de prendre les quantitats que prenies o ho fas amb menys freqüència, el cos perd capacitat per assumir-les i això va lligat al risc de sobredosi quan es torni a tenir accés a la droga. I és que hi ha drogues que no es poden retirar de cop, perquè si la persona no està monitorada mèdicament ni acompanyada professionalment, pot haver-hi un desajust vital que es pot traduir un problema de salut molt greu, que fins i tot pot acabar tenint un final tràgic.

    Què recomaneu, doncs, per a aquests consumidors?

    Als que no poden ni volen deixar-ho, els recomanem recòrrer només als consums imprescindibles. Per a entendre’ns: treure’s el mono i ja està. I que la reducció en el consum pugui ser un primer pas per a plantejar-se abordar els usos problemàtics.

    S’ha de respectar les persones consumidores i garantir uns drets bàsics, perquè si no les respectes mai no vindran per a que les ajudis i tampoc sabrem com estan. Serveis de reduccions de danys, com les sales de venopunció i consum, més conegudes com narcosales, estan pensades des d’un llindar d’exigència baix, en relació als de tractamen: no els que el primer sigui l’abstinència, sinó que simplement els garanteixes unes condicions mínimes d’ús de drogues. No es tracta d’entaforar-los a aquests espais per a que es droguin allà i punt, sinó que es busca acompanyament amb professionals de referència i també certa pau social. Si tens controlades conductes de risc, hi ha menys problemes.

    S’ha de respectar les persones consumidores i garantir uns drets bàsics, perquè si no, mai no vindran per a que les ajudis i tampoc sabrem com estan

    Creu que, després del confinament, podria ser un moment per reprendre amb força el debat sobre la legalització d’algunes drogues, per a garantir un consum més controlat?

    El problema d’aquest debat és que és molt complex perquè es pot entendre des de moltes perspectives, encara que actualment només es plantegi la regulació de la marihuana. No es pot assegurar què passaria, però algunes experiències ens diuen que allà on hi ha relativa facilitat d’accés no hi ha més usos problemàtics que en altres indrets amb més restriccions: on les polítiques són molt criminalitzadores, la gent se segueix drogant i sovint els problemes de salut públic augmenten a propòsit de la pròpia prohibició.

    Voldria deixar clar que tots aquests escenaris són hipòtesis. I jo no sóc un expert en polítiques sobre drogues. I menys en termes de regulació. Sí que se’m plantegen algunes qüestions a tenir presents:
    Qui controla el mercat: on es vendria i qui en tindria la llicència? Com es faria la dispensació, amb una perspectiva liberal o més discreta? Com es controlaria l’accés de persones, per exemple, amb problemes de salut mental o menors d’edat? El primer pas, crec, és deixar de sancionar algunes conductes i deixar de criminalitzar el consum. Crec que la legalització és un debat polític que, encara avui, no dóna prou vots com per posar-lo sobre la taula. I els qui sí el posen ho fan per la voluntat de controlar el mercat negre.

    Encara ens costa regulartizar substàncies com l’alcohol o el tabac… pas a pas. Però el que sí hem de tenir clar és que si es regularitza un producte que genera addiccions, col la beguda o el joc, també s’ha de pensar en les conseqüències. Si tens problemes se t’ha de garantir un servei d’atenció, perquè ara per ara, sembla que si generes una addicció problemàtica amb una droga, encara que sigui legal, t’has de menjar sol el teu propi problema. Les pròpies polítiques de regulació contemplaran la inversió en tractament dels usos problemàtics?

  • Residències geriàtriques, dany i reparació

    La Cèlia és treballadora d’una residència geriàtrica concertada bastant gran. Ha estat treballant amb simptomatologia de coronavirus fins que no ha pogut més.

    – No podia deixar-los a l’estacada. Hi havia poques treballadores i calia anar-hi.

    – Però has pensat en la teva situació i en la possibilitat d’haver pogut contagiar els residents?

    – Sí. Hi he pensat i molt. També en què podia contagiar la meva família. Hem treballat com en una fàbrica, sense descans, dotze hores seguides. No teníem protecció. Amb bosses d’escombraries ens hem fet davantals. La mascareta ens durava quinze dies perquè ens deien que no n’hi havia. He sortit molts dies plorant.

    – Ho hem fet pels avis.

    L’actual epidèmia ha posat al descobert la situació i els problemes de la majoria de les residències geriàtriques, tant de Catalunya com de l’Estat Espanyol. Les morts de persones ingressades en centres residencials representen més del 66% de totes les morts per SARS-CoV-2 i ara com ara superen les 14.000. Era esperat que la malaltia afectés les persones més fràgils, les més grans i amb més malaltia preexistent, però les xifres sobrepassen les expectatives i ens ofereixen una realitat de morts relacionades amb mancances d’atenció i, per tant, evitables. El drama personal acaba en una mort en la més estricta soledat, però el drama familiar i social no acaba aquí.

    Encara que aquesta epidèmia és nova, la situació que pateixen les residències geriàtriques era ben coneguda de fa temps: moltes persones en poc espai; treballadores, generalment dones, amb una situació laboral precària, poca formació i una gran càrrega de treball; famílies desenteses de la situació del seu pare o mare; institucions poc transparents i insuficient atenció sanitària. Per sort, no és exemple de totes però sí d’una gran majoria que recull l’oblit de les persones velles i dependents en una societat que ha mirat cap a un altre costat.

    Els problemes fa temps que es gesten de la mà de les polítiques neoliberals de destrucció dels serveis públics i la mercantilització dels serveis a les persones. Les retallades dels pressupostos públics dels anys 2011-2014 i la febre privatitzadora que ja venia d’abans van propiciar l’entrada d’empreses no especialitzades i de fons d’inversió en un camp que oferia grans oportunitats de negoci. Segons dades recollides per ctxt a l’Estat Espanyol hi ha 5.457 centres residencials, dels quals el 75% són privats. El volum de negoci l’any 2016 va ser de 3.500 milions d’euros, i el 2019 de 4.500, amb una perspectiva de creixement continuat, en mans de multinacionals i de fons voltors. A Catalunya, amb 1073 centres, més de la meitat de les 64.000 places estan en mans privades, una tercera part són concertades i només un 17% són totalment públiques.

    La privatització i mercantilització també s’han estès a l’atenció sanitària, en moltes ocasions amb connivència dels organismes polítics i les entitats empresarials. El Grup MUTUAM és una de les entitats beneficiades, que assumeix l’atenció a més de 300 residències de Barcelona, el Baix Llobregat, Vallès Oriental i Occidental.

    Les persones residents han perdut el dret que té tota la ciutadania de comptar amb metgessa i infermera de capçalera referents i han estat víctimes d’un sistema fraccionat d’atenció. En efecte, segons explica el Pep Martí al Diari de la Sanitat, existeixen actualment quatre xarxes d’assistència sanitària no coordinades ni integrades amb el Sistema Públic de Salut:

    1. Serveis propis pagats per l’empresa, amb més o menys dedicació i competències
    2. Els Equips Assistencials a Residències (EAR), concertats pel Departament de Treball i Afers Socials.
    3. Els Equips d’Atenció Domiciliària i de Suport (PADES), assumits per entitats públiques i concertades
    4. Els Equips d’Atenció Primària (EAP) de l’Institut Català de la Salut, que assumeixen sobretot residències petites.

    Sovint intervé més d’un equip a la vegada, amb el qual la descoordinació i la falta de responsabilització estan servides.

    L’atenció a les persones grans, amb demència i alta dependència en els centres residencials es caracteritza per un baix grau de cura personal, un elevat ús de fàrmacs amb escàs control, la separació de les famílies i l’aïllament social. La restricció en personal auxiliar ha fet disminuir la qualitat de l’assistència i moltes vegades, per compensar la manca de professionals, s’han instaurat tractaments amb psicofàrmacs (hipnòtics, sedants i neurolèptics) més dirigits a la disminució dels requeriments d’atenció que al benefici de la persona. Segons el Registre de prestació farmacèutica del CatSalut, l’any 2015 el 68% de persones de 70 anys o més que vivien en residències van rebre algun psicofàrmac, enfront del 51% de la població total de la mateixa edat. Les xifres de mortalitat, l’alarma social i la denúncia d’entitats han obligat al Govern de la Generalitat a prendre unes primeres mesures, entre les quals cal destacar el traspàs de la gestió sanitària al Departament de Salut. Però aquest pas és insuficient i caldrà plantejar-ne molts més per dignificar la vida de les persones grans i dependents i donar-los l’atenció sanitària que necessiten i es mereixen.

    En una societat on la comunicació virtual, la tècnica, la joventut, la productivitat, i l’economia primen per davant de tot, cal donar valor a la cura de les persones, més encara si hi ha patologia i fragilitat. És el gran repte que ha d’afrontar la societat occidental, on la taxa d’envelliment és cada vegada més alta i cal garantir la suficient protecció a la salut i la dignitat.

    El FoCAP vol que la situació viscuda en molts centres geriàtrics no es repeteixi. Per això pensem que cal una reflexió social i política sobre el model de cures que desitgem, tant en el domicili com en les institucions. Un model que s’ha de sustentar en el respecte a les persones, la preservació del dret a ser cuidades segons les necessitats i en garantir la dignitat i les condicions de vida bàsiques, entre les quals hi ha el manteniment de les relacions i els afectes.

    L’actual crisi portarà a qüestionar el model de cures institucionalitzat i potser a recuperar el model tradicional dels països mediterranis basat més en la cura a domicili. Tant en un cas com en altre queda palès que el tema té una prioritat política i sanitària i que caldrà dotar de més recursos de professionals de cures i oferir serveis de major qualitat tal com reclamàvem a l’entrada Espai de cures, espai de dones.

    El model privatitzador ha demostrat el seu fracàs, per això advoquem per la universalització del dret de cura i la gestió 100% pública de tots els equipaments sanitaris i socials finançats amb diners públics. Reclamem una investigació de responsabilitats en la gestió de les residències en aquesta crisi i la rescissió de contracte de totes les empreses que hagin mostrat abandonament i manca d’auxili de les persones que tenien a càrrec seu.

    La millor atenció sanitària a les residències la poden donar els equips d’atenció primària (EAP), que han de rebre els recursos suficients per cobrir totes les necessitats, incloses les pal·liatives. Amb caràcter d’emergència alguns EAP ja estan treballant en moltes residències, però a curt termini caldrà una planificació de serveis i de recursos en funció dels centres existents a cada territori i àrea bàsica de salut. Volem alertar sobre qualsevol temptació de crear equips específics fora dels EAP. Les professionals d’infermeria tenen capacitat i experiència per liderar el treball en els centres residencials i proporcionar les cures amb qualitat i han de ser les qui portin el pes de l’atenció. Convé acabar amb l’actual fragmentació i diversitat d’equips assistencials, traspassant els recursos que s’hi dediquen als proveïdors d’atenció primària de cada zona.

    Amb una concepció integral de cures serà imprescindible l’estreta coordinació dels equips sanitaris i els socials per poder oferir una atenció global, en la qual les necessitats sanitàries sovint són menors que les de cures personals i familiars.

    L’enorme dany moral causat als residents supervivents i als familiars de persones mortes de manera injusta i per manca d’assistència haurà de ser reparat. No es pot passar per alt un fet d’aquestes dimensions. Un primer i ineludible acte de reparació és que els organismes responsables de les residències i les empreses i entitats implicades en morts evitables durant la pandèmia, donin explicacions de què ha passat, de què han fet i què han deixat de fer, i assumeixin responsabilitats, que inclouen destitucions i nomenament de nous responsables. La justícia haurà de donar compte dels càrrecs penals que puguin tenir lloc.

    Per tot això, reclamem:

    • Investigació, assumpció de responsabilitats i reparació del dany.
    • Reorientació del model de cures en el domicili o en centres
    • Residències públiques i de qualitat.
    • Desfragmentació i desprivatització de l’atenció sanitària a residències.
    • Atenció sanitària a residències a càrrec dels EAP amb un paper rellevant per part d’infermeria.
    • Dotació de personal i mitjans dels EAP per poder fer aquesta tasca.

    El coronavirus ha posat en evidència moltes mancances. Ara és temps de rectificar i de donar la volta a la realitat, acabar amb les polítiques privatitzadores, els negocis i la mala gestió. No es pot repetir l’horror que estem vivint. És urgent prendre mesures. Mesures que vagin en la direcció correcta, al marge de les pressions que exerciran les diverses corporacions privades i dirigides amb fermesa cap a l’enfortiment de què és públic, basades en la millor evidència i amb l’horitzó d’unes cures dignes per a la nostra gent gran i en situació de dependència.

    Aquest és un article de la web del Fòrum Català de l’Atenció Primària

  • Propostes que encara no hem explorat en salut en la crisi de la Covid-19

    A nivell mèdic, sanitari i socioeconòmic estem vivint un dels moments més crítics dels últims cent anys. Una infecció vírica s’ha escampat arreu i ha posat al límit el sistema sanitari, parant de retruc l’economia quan els governs han decidit posar a la població en quarantena. En aquesta situació excepcional se’ns plantegen un munt de preguntes com si era necessària una quarantena més dura o més flexible, si la pandèmia pot rebrotar a la tardor, quanta gent ha passat la malaltia i si aquesta ha pogut crear suficient immunitat, i quant temps dura aquesta immunitat; fins quan toca allargar totes aquestes mesures que amenacen la viabilitat del nostre funcionament a nivell econòmic, i també, com hem de gestionar el dia després de la pandèmia.

    Aquest és un article que no pretén tenir respostes a totes aquestes difícils preguntes que requeriran temps i un debat honest quan anem tenint més dades. La intenció és sumar elements al debat, començant primer per reconèixer als meus companys i companyes professionals de la salut, que estan sostenint l’actual situació dramàtica; i segon, per alertar i prevenir que caiguem en respostes autoritàries en la fase posterior a la crisi, quan hi ha moltes alternatives que encara som a temps d’explorar, la majoria de les quals es podrien començar a aplicar en el curt termini sense esperar que acabi la crisi.

    En aquest context aquests dies s’estan sentint propostes de professionals de la salut amb gran reconeixement i en espais amb gran difusió que em semblen desmesurades i poc d’acord amb la investigació més avançada en el camp que ateny a com es produeix la infecció. Propostes com crear un sistema de salut global militaritzat, seguir a la gent a través d’aplicacions mòbils amb geolocalització o dispositius biomètrics o medicar preventivament i de forma massiva a la població a la qual volem protegir, no s’adeqüen a tot el que ja sabem i abans no sabíem sobre la malaltia infecciosa ni tenen en compte el principi mèdic de ‘primer, no fer mal’. És cert que algunes d’aquestes propostes de control i seguiment que vulneren la privacitat ajudaran a reduir l’avenç de la pandèmia i podrien estar justificades només en l’actual context excepcional, però no en una situació de relativa normalitat. Per tant, hem d’estar alerta perquè el seguiment de la nostra salut torni a fer-se des d’on s’ha de fer, que és bàsicament a través dels professionals de la salut dels Centres d’Atenció Primària. Sistemes basats en el Big Data controlats pels governs o per grans empreses no poden substituir en cap cas un model de salut que actuï des d’un enfocament humanista basat en la proximitat, el seguiment continuat i l’autonomia dels centres i dels professionals, com ha de ser el de l’atenció primària.

    A més, per evitar enfocar la salut com una guerra, com ens proposa Bill Gates, i caure en solucions autoritàries cal que ens fixem en els darrers avenços en el camp de la malaltia infecciosa, principalment en investigacions com la del microbioma, que estudia el comportament de bacteris, virus i fongs (bacterioma, viroma i micoma, respectivament) dins l’ecosistema que és un ésser humà, i com afecta la salut la integritat d’aquest ecosistema. Aquest enfocament ens permet deixar de veure la infecció com un atac extern d’un enemic al qual s’ha de bombardejar i aniquilar a qualsevol preu, i passar a un enfocament d’ecologia dins d’un cos humà que estudia com aquest sistema es relaciona amb altres ecosistemes, cosa que ens permetrà entendre les condicions que han facilitat que la infecció pugui produir-se i fer mal a l’organisme, i actuar per prevenir aquestes condicions de propensió a la malaltia.

    El 2012 els Instituts Nacionals de Salut (NHI, per les sigles en anglès) dels EEUU van publicar una nota sobre el Projecte Microbioma Humà (HMP, per les sigles en anglès) que començava de manera contundent: «Els investigadors van trobar, per exemple, que gairebé tothom és portador de patògens, microorganismes que sabem que causen malalties. En persones sanes, no obstant, els patògens no causen malalties; simplement coexisteixen amb el seu hoste i la resta del microbioma humà, la col·lecció de tots els microorganismes que viuen al cos humà. Els investigadors han de resoldre ara per què alguns patògens es tornen mortals i en quines condicions, segurament revisant conceptes corrents sobre com els microorganismes causen la malaltia». Revisar els conceptes actuals de com els microorganismes causen la malaltia implica revisar la teoria de la infecció que ha definit la patologia infecciosa en els últims 150 anys, des de Koch i Pasteur al HMP.

    Per posar altres exemples que ens facin entendre la magnitud del que s’està dient, el mateix article diu que hi ha 8 milions de gens microbians codificants de proteïnes en un cos humà, per 22.000 gens codificants en una cèl·lula humana (una sola cèl·lula conté tota la informació genètica d’un ésser humà). Això suposa 360 vegades més informació microbiana que humana. Seguint en aquesta línia, se sap que «gairebé el 10% del Genoma Humà està format per seqüències d’origen retroviral molt diferents entre sí però englobades sota la denominació genèrica de retrovirus endògens humans o HERVs (de les seves sigles en anglès)», i que per exemple aquestes seqüències HERVs dirigeixen la placentació i són una font de variabilitat genètica única.

    Inclús si l’afirmació «en individus sans els patògens no causen malaltia» només fos un escenari ideal, en un context de pandèmia com el que vivim avui dia seria interessant estudiar en profunditat tot allò que sabem que debilita la salut i, des de la ciència, fer pressió perquè aquestes demandes siguin recollides pels responsables de salut pública. En aquesta línia de pensament hi ha tot un ventall de propostes complementàries que es podrien implementar sense posar en risc la nostra democràcia, i que segurament implicarien un benefici molt més enllà de la millora en el camp de la malaltia infecciosa. Aquestes propostes podrien funcionar paral·lelament a un sistema de salut basat en la proximitat. Novament, vull posar en valor la importància de l’atenció primària. Des dels CAPs es donen les condicions perquè hi pugui haver un seguiment des del primer a l’últim dia de la vida del pacient. Amb aquesta atenció propera i el coneixement de la història clínica es pot actuar molt millor en la prevenció i quan sobrevingui la malaltia reduir la intervenció al mínim. El que hem de fer és dotar-los de recursos suficients perquè puguin actuar amb l’autonomia i la capacitat suficients.

    La primera en la llista i més prioritària és un programa per reduir la pobresa i la desigualtat, programa que tindria un impacte molt gran sobre gran part de la població. Des del famós article d’Alan Dever, GEA. ‘An epidemiological Model For Health Policy Analysis’. 1976, se sap que l’estil de vida i l’ambient tenen molt pes en la salut, i en aquesta direcció ens falta molt per avançar i per fer. En aquest sentit hem de proposar mesures urgents per protegir a la gent amb menys recursos i que es veurà molt més afectada per aquesta crisi. A Catalunya el 2018 hi havia un 21,3% de la població en risc de pobresa segons l’Idescat. Aquesta franja de població patirà de forma accentuada els efectes secundaris de la quarantena i el tancament de l’economia. Aquests efectes secundaris provocaran, per exemple, malalties mentals i suïcidis, que en el 2009 van incrementar-se en 8.000 morts respecte els anys anteriors a la crisi. Després de que tot passi haurem d’estudiar en profunditat les víctimes no relacionades amb la Covid-19 que ha ocasionat aquesta situació.

    La segona proposta és la millora de l’alimentació, proposant un programa valent i profund que repensi tota la xarxa productiva, de transport i venda d’aliments. A occident tenim més aliments que mai, però seguim una dieta que no promou la salut, sinó que la posa en perill de manera greu. Quantitat i qualitat no van lligades. Veiem les prestatgeries dels supermercats plenes de processats, fregits, envasats, i molt poc fresc, ecològic i de proximitat. Tenim el gust pervertit, amb domini de dolços i salats, i hem perdut el sabor autèntic, integral, i això ha contribuït a desenvolupar una relació d’addicció amb l’alimentació. L’alimentació és una nova droga de finals de s.XX i principis del s.XXI, i com a droga ha de ser vista i estudiada. En aquesta dominen aliments sense vitamines i minerals, buits i carregats de tòxics secundaris dels processos industrials que segueix l’aliment. Això té un impacte bàsic en el microbioma i en el sistema immunitari (SI) intestinal, que treballen plegats durant tota la vida. Un microbioma afectat i un SI que no funciona com hauria facilitarien l’augment anual de les al·lèrgies, l’epidèmia de colesterol, diabetis i càncer que pateix occident, i també els rebrots puntuals de malalties infeccioses.

    Dins de l’alimentació una altra proposta seria recollir i ampliar tota la investigació en intoleràncies alimentàries. La intolerància a certs aliments produeix inflamació intestinal i una alteració de la flora intestinal. Això acaba afectant el sistema immunitari intestinal en una cadena que pot afectar altres òrgans, depenent de la predisposició del pacient. Les intoleràncies més conegudes són la intolerància a la lactosa i al gluten, que es diu celiaquia. Potser una de les lliçons que podem treure de la Covid-19 és la necessitat de desinflamar occident de manera urgent.

    Una altra proposta que tindria gran impacte seria millorar l’etiquetatge dels aliments. Posar-hi la seva composició, a part dels ingredients i el contingut en greixos, sucres i proteïnes: el contingut en vitamines, oligoelements i tot el que sigui important per la salut; i un comentari que doni una idea de què ens pot aportar aquest aliment en la salut.

    Totes aquestes propostes pel que fa a l’alimentació busquen millorar la sobirania alimentària, aprofitant les condicions de sol i terra fèrtil que tenim a Catalunya per reduir distàncies entre l’origen i la botiga. En aquest context de crisi és necessari començar a entendre l’aliment com la primera medicina i eina terapèutica al nostre abast.

    La tercera proposta és plantejar programes per reduir l’estrès, la depressió i altres malalties mentals en la població, problemes que sabem que tenen gran impacte a les societats occidentals. Millorar la conciliació laboral, com s’ha dit abans; reduir la jornada de treball, tenir sous dignes i evitar patiment per arribar a final de mes, fer polítiques per la cura emocional en la infància, des de l’embaràs a l’edat adulta, i un llarg etcètera, marcarien la diferència.

    La quarta proposta va en la direcció d’entendre el cos humà com un ecosistema, un entorn ecològic en si mateix que pot estar contaminat com qualsevol altre. De la contaminació interna se’n diu toxèmia i dels òrgans encarregats d’eliminar-los emuntoris: intestí, ronyons, fetge (elimina a l’intestí), pulmons i pell. Aquest circuit ha de funcionar bé perquè hi hagi salut. Els tòxics es poden acumular en teixit gras i quedar al cos durant llargs períodes de temps, com el mercuri, i afectar la funció del sistema nerviós, endocrí i la funció d’òrgans bàsics com el fetge i el ronyó. A Europa hi ha una quantitat molt gran de químics la seguretat dels quals no ha estat testada. S’aprova el seu ús però no sabem si són segurs. DDT, bisfenol, metalls pesats, plàstics, pesticides, detergents, molts d’ells disruptors endocrins. La llista d’escàndols és llarga, com la dels fàrmacs, que no deixen de ser químics amb molt efectes secundaris. Seguint l’impuls del moviment ecologista podríem fer programes per netejar ecosistemes de manera activa i profunda, com es va fer al riu Besòs quan va arribar a ser el riu més contaminat d’Europa. Sobre això no n’hem vist més que la punta de l’iceberg.

    Les mesures de reducció preventiva de la democràcia segueixen aprofundint en el camí de l’autoritarisme, fenomen massa habitual quan s’han produït esdeveniments d’emergència en el període neoliberal a partir dels 80s. No hem d’acceptar que es tingui a tota la població perseguida, medicada preventivament fruit de la por, i es normalitzin o s’imposin l’ús de mascaretes i guants en el nostre dia a dia més enllà d’aquesta crisi. Aquesta és la distopia real, quan tenim ciència suficient perquè no ho hagi de ser. Aquestes mesures no asseguren l’èxit i poden crear altres problemes de salut derivats, per manca d’investigació sobre efectes adversos i per falta dels estudis clínics corresponents. Aquestes respostes agressives tampoc no donen resposta a la pandèmia de por que patim, ja que no donen una resposta a com podem combatre-la amb un cert grau d’apoderament democràtic o a quines causes estructurals han facilitat que la malaltia faci tant de mal entre la població amb una salut fràgil, creant una sensació de confusió i desprotecció entre la població, a la que se li diu que això és una guerra contra un enemic invisible i que tot pot passar, que fa que a vegades adoptin actituds reaccionàries i es facin renúncies qüestionables en relació als mateixos drets i llibertats.

    Les teories que s’han comentat poden contribuir a aportar llum a alguns dels factors que faciliten l’expansió de la pandèmia i per tant ajudar a aportar-hi solucions, que impliquen tenir un sistema de salut pública amb mirada més àmplia basat en el seguiment mèdic intel·ligent des de l’atenció primària que pugui respondre amb efectivitat en crisis com l’actual, i per la construcció d’una bona salut integral de la població que minimitzi les possibilitats que malalties infeccioses com el coronavirus facin més mal del necessari. Aquesta opció és preferible a solucions autoritàries com les que ja se’ns presenten i se’ns presentaran en el futur pròxim.

    No oblidem que aquesta és una crisi provocada per l’actual model socioeconòmic, una crisi ecològica per desgràcia recorrent per la natura depredadora d’ecosistemes de l’actual model. Per sortir-ne caldrà moure’s en la direcció de millorar la democràcia, capacitar i donar autonomia als sistemes públics de salut i confiar i fer partícip la població en comptes de tractar de controlar-la a través de solucions autoritàries i tecnocràtiques que van en la mateixa direcció que ens ha portat a l’actual crisi.

  • “El medicament contra la Covid ha de costar menys de 10 euros, no el podem deixar en mans privades”

    Des que la pandèmia del coronavirus va explotar a Europa i els Estats Units, centenars de companyies i investigadors s’han posat mans a l’obra per a trobar un medicament efectiu per curar la malaltia, així com per desenvolupar una vacuna que la previngui. Això és la gallina dels ous d’or per a una indústria farmacèutica que “no es pot enriquir més, perquè el monstre que ha creat és el que, en part, ens ha portat fins aquí”, diu Joan-Ramon Laporte, catedràtic en farmacologia, dedicat a denunciar els silencis al voltant de la industria del medicament.

    Mentre no es desenvolupen fàrmacs efectius, l’OMS ha recomenat la reutilització de medicaments ja existents que poden pal·liar els efectes del coronavirus. Tot i que és una bona iniciativa, Laporte alerta que aquests medicaments es donen “sense cap prova que realment funcionin i sense parar-se a mirar si poden estar contraindicats per a un pacient concret”. I és que el mal ús que s’ha fet durant les darreres dècades dels medicaments ha contribuït a debilitar la salut de la població, segons apunta el catedràtic.

    En l’informe que publica, juntament amb el professor David Healy, diu que hi ha medicaments que augmenten el risc de pneumònia, una infecció que pot complicar molt l’estat dels malalts de Covid-19. Quins són?

    Hi ha medicaments que, encara que normalment s’usin per a malalties diferents, poden fer que una infecció respiratòria es compliqui i doni lloc a pneumònia. Passa sobretot amb gent gran, que són els qui tenen de per sí més risc. Això succeeix perquè produeixen molta sedació, de manera que es respira de manera superficial i ‘atonten’ el pacient, així que pot cometre més errors d’autocura. Ja hi ha estudis sobre centenars de milers de pacients, que demostren aquest risc.

    Els medicaments més destacats serien els antipsicòtics o neurolèptics, com la risperidona, l’olanzepina o l’haloperidol, que augmenten el risc de pneumònia entre un 70 i un 300%. A Catalunya hi ha 64.000 persones en residències, de les quals 20.000 prenen aquests medicaments. Costa creure que hi hagi 20.000 persones a residències amb episodis psicòtics, però és que són medicaments que es donen a la lleugera: quan un pacient presenta ansietat o té un malson amb crits a mitja nit, se’ls medica.

    No són episodis psicòtics, però el poc personal, potser no suficientment preparat i amb poca atenció general, fa que medicar sigui una temptació, per a fer veure que resols un problema quan en realitat només l’agreuges. El pitjor és que un 11% prenen dos antipsicòtics diferents. I un 6% en prenen tres. En lloc no es diu que prendre’n dos sigui més efectiu que prendre’n un, més aviat al contrari.

    Medicaments com ansiolítics o antipsicòtics augmenten el risc de pneumònia entre un 70 i un 300%

    També parlen d’analgèsics o els sedants

    Sí, dels seus derivats opiàcids, que des del segle XIX se sap que poden matar per intoxicació i per ofec si hi ha infecció respiratòria. Són medicaments que s’usen molt però en indicacions no autoritzades. La pregabalina, per exemple, és el quart medicament més venut a Catalunya i està indicat contra l’epilèpsia, però mai no s’usa per això, sinó que es recepta contra el mal d’esquena.

    Un problema gran també son els medicaments per dormir, com el lorazepam, o els sedants com el tranquimazin. A Catalunya, de cada 1.000 dones de més de 65 anys, 350 estan tractades diàriament amb aquests fàrmacs. Igual que els antidepressius, que també són depressors del sistema nerviós central, que els prenen més d’un 25% de dones d’aquesta edat.

    Com passem de la sobremedicació a produir pneumònia?

    Perquè s’anul·len les defenses. Hi ha medicaments d’ús comú que deprimeixen el sistema immunitari, com l’omeprazol, més conegut com a ‘protector d’estómac’. Jo sempre dic que no és un protector de res, sinó que és un medicament que, com tots, pot produir efectes beneficiosos o indesitjables, si s’usa malament. Aquest fàrmac està indicat per a molt poca gent, l’haurien de prendre com a màxim 100.000 persones, però és el més usat, després del paracetamol, i anualment es recepta a quasi milió i mig de persones a Catalunya.

    És un medicament que anul·la l’àcid gàstric, que no és només una cosa que molesti de tant en tant, sinó que és un avantatge evolutiu que protegeix de la contaminació bacteriana o vírica que porten els aliments. Si inhibim l’àcid gàstric, perfem la defensa natural.

    Parlem de medicaments amb recepta o d’accés lliure?

    L’omeprazol és de dispensació lliure a farmàcies, però suposo que si se sap buscar, tot es pot aconseguir sense recepta…

    A una entrevista a aquest diari va afirmar que el 50% dels medicaments que es recepten no són necessaris. Com afecta això a la població més vulnerable, com les persones grans?

    La sobremedicació és particularment visible amb l’ús d’antipsicòtics a les residències. Hi regna un mal ús de fàrmacs, unit a manca de supervisió mèdica. Com si no s’entén que hi hagi gent que prengui dos antipsicòtics? Perquè ningú ha mirat què prenien abans! Estic segur que aquests factors han contribuït notablement a generar una situació de crisi de salut a les residències que, aquests dies, estem veient esclatar.

    El mal ús dels fàrmacs i la manca de supervisió mèdica a les residències ha contribuït a una crisi que aquests dies veiem esclatar

    Parlava abans que aquests fàrmacs duen a cometre més errors d’autocura. Això exposa el pacient a contagiar-se de malalties infeccioses, com podria ser la Covid-19?

    Disminueixen molt la qualitat de vida. He vist gent diagnosticada de depressió a la que se li han retirat medicaments que no se sap ben bé per a què se li van donar, i milloren com les plantes aquelles que fa 15 dies que no regaves. A Catalunya cada any hi ha entre 10.000 i 12.000 persones diagnosticades d’alzheimer. A quants hem provat de retirar medicaments abans d’afirmar que tenen un dèficit de funció cognitiva?

    Davant una crisi sanitària com l’actual, creu que és moment de reflexionar sobre l’ús dels medicaments?

    Si mires com s’usa i s’abusa dels medicaments, entens que el que està passant avui no és casualitat. Gairebé totes les visites al metge acaben amb la prescripció d’un fàrmac. Sabent això, com pot ningú ni tan sols plantejar-se deixar el sistema de salut, i sobretot l’atenció als més vulnerables a les residències, en mans privades? És d’allà d’on hem de fer fora el capital privat: veient la mala praxis envers els medicaments i la mala atenció a les residències, s’evidencien els riscos de la gestió privada.

    Ens hem equivocat en moltes coses, i si no ho arreglem de manera estructural, evitant més privatitzacions i oferint feines dignes, no ens en sortirem. Hem d’abandonar la idea de la sanitat com a oportunitat de negoci, tant pel que fa al sistema com a particulars. Vaig mirar fa poc la base de dades del Clinical Trials dels EUA, on es registren els assajos clínics de tot el món i dels 9 assajos espanyols que hi havia sobre la Covid-19, 8 no estaven disposats a compartir les dades amb la resta d’investigadors. De què anem? De què serveix investigar si no comparteixes? Ara ens diuen que si sensibilitat social, que si tothom a casa, però els qui fan negoci amb la salut continuen campant com si res.

    Ara, més que mai, la indústria farmacèutica és la gallina dels ous d’or. Què passarà si un medicament, ja no dic una vacuna, contra la Covid-19 cau en mans privades?

    Quan va sortir el rumor que el remdesivir podria anar bé, Gilead, la propietària, el va presentar a la Food and Drug Administration (FDA) com a medicament orfe. Això vol dir que és un fàrmac destinat a menys de 20.000 persones als EUA, un medicament que no tindrà mercat i que, per tant, se li donen recursos pel desenvolupament. En 48 hores es va muntar un escàndol i ho van haver de retirar. Però què passaria si el remdesivir anés bé, la patent seria únicament de Gilead? No. Aquests fàrmacs venen de coneixements obtinguts amb investigació pagada amb fons públics.

    Ja és hora que parlem d’això, estem davant una emergència global. No podem deixar que se segueixi enriquint la indústria farmacèutica, el monstre que ha creat aquesta gent és el que ens ha portat aquí. El medicament pel coronavirus no pot caure en mans privades perquè no es pot vendre ni a 10 euros, s’ha d’alliberar la patent, fabricar-lo a tot el món i, en tot cas, que es doni un premi a qui l’hagi desenvolupat, i punt!.

    No podem deixar que la indústria farmacèutica se segueixi enriquint, perquè el monstre que ha creat és el que ens ha portat fins aquí

    Per lluitar contra la Covid s’estan reutilitzant medicaments que, segons les investigacions, podrien anar bé. Què en pensa d’això?

    L’OMS va dir a finals de gener que, més que desenvolupar coses noves, el criteri seria mirar primer si tenim molècules antigues que funcionin contra el virus. Això no és cap xorrada, ja que un medicament no és res més que una molècula que un laboratori decideix desenvolupar com a antidepressiu o analgèsic o el que sigui. Però aquella molècula, desenvolupada diferent, podria funcionar per altres coses.

    Així que no és estrany usar un medicament antic, perquè ja sabem com funciona i què en podem esperar de bo i de dolent. Les companyies farmacèutiques tenen grans biblioteques de molècules que no s’han tirant endavant perquè no anaven bé pel que volien. És per aquí per on s’ha de començar.

    Ja s’estan creant aliances internacionals, com l’anunciada per Novartis, amb la Fundació Bill Gates, Master Card, Sanofi i moltes companyies petites i mitjanes, que posaran en comú les seves biblioteques. Tenen com a objectiu desenvolupar proves diagnòstiques, medicaments pel tractament i la profilaxis i vacunes.

    Ara, la reutilització de medicaments es basa en usar fàrmacs que pal·lien els símptomes però no són 100% efectius per la cura. Correm el risc de caure, de nou, en la sobremedicació?

    Una amiga, fa poc va ingressar a l’hospital, però no per Covid-19. Estava afectada per un ictus que havia patit, però li van posar possible Covid a la història clínica. Li van fer la prova i va sortir negativa, dos dies seguits. Però abans d’això, a la història clínica posava que se li havia de donar oxicloroquina, que és un dels medicaments que diuen que funcionen contra la Covid, tot i que està contraindicada per a pacients com ella. Són fàrmacs que es donen per protocol, sense que hi hagi proves que realment funcionen i sense mirar si poden ser perjudicials per a certs pacients.

    Sobre la vacuna, hi ha qui diu que la tindrem en un any i mig i hi ha qui diu que haurem d’esperar fins el 2024. Què en pensa?

    Per a fer-la és important conèixer la immunitat a la malaltia. Es comencen a tenir dubtes sobre quant dura la immunitat conferida: hi ha immunòlegs als Estats Units que comencen a advertir que no és segur que la gent que hagi passat el coronavirus en sigui immune, i això és molt fotut.

    Els medicaments contra la Covid-19 es donen per protocol, sense que hi hagi proves que realment funcionen i sense mirar si poden ser perjudicials per a certs pacients

    A més, podem pensar que és un virus que anirà mutant?

    Pot fer-ho, sí. A millor o a pitjor. Però ja en parlarem quan muti. De moment, per aquesta Covid ja s’ha començat a publicar sobre centenars d’assajos clínics i proves en alguns voluntaris. Però s’ha d’anar amb compte amb aquestes notícies, perquè moltes vegades ho filtren les companyies per a fer-se publicitat. Hi ha el cas de la companyia Moderna que va explicar que ja havien administrat una primera vacuna a una dona voluntària, als EUA. No crec que funcioni, però el dia després d’anunciar-ho, molta gent hi va posar diners. Casualitat?

    Sobre la gent que diu que no tindrem vacuna fins el 2024, és teòric, però és veritat que entre el temps que es triga en tenir preparats per a proves en animals i tenir-ne els resultats, que són uns pocs mesos, es podrien començar a fer proves en humans a la tardor, i començar a dir que tenim una vacuna que provoca anticossos. Però dir que protegeix contra el coronavirus, ja és una altra història. Quan es fa la vacuna de la grip, per exemple, cada any el que es busca és que generi anticossos, però no se sap si protegeix fins l’any següent. Les companyies que venen la vacuna de la grip fan un gran negoci perquè la distribueixen i després miren si ha anat bé. Per exemple, les dues darreres vacunes de la grip, es veu que no han protegit gens bé.

    Per a saber totes aquestes coses sí que ens haurem d’esperar un parell d’anys. I per a que tothom pugui rebre la vacuna passaran, segur, tres o quatre anys, però s’aniran trobant coses.

    El que caldrà veure és, precisament, com es distribuirà aquesta vacuna. Si serà gratis, si es començarà per la població de risc, si serà global…

    Si no som capaços de fer una revolució mundial per a prendre la vacuna a qui la fabriqui, si no som capaços d’exigir als nostres governs que ens garanteixin una distribució equitativa i democràtica, és que ens estem equivocant molt. Ens parlen de bioètica, però que es posin les piles: hem de començar a defensar el vulnerable. Però haig de dir que, amb tanta gent treballant per a trobar una solució, no voldria desconfiar tant de la humanitat per a pensar que no ho farem bé.

  • Mercantilització i hospitalocentrisme vs nous models de salut

    Deia fa uns dies un bon col·lega, que la pandèmia per la COViD 19 ens posa davant d’una única crisi, l’enèsima crisi del capitalisme. Una crisi que se’ns presenta a l’àmbit de salut, però que és en la mateixa mesura econòmica, política, social i ecològica. Que posa sobre la taula de manera dràstica les desigualtats socials, la manca d’equitat i el seu impacte en salut. Ens en sortirem, tot i que és possible que res no torni a ser igual. El destí depèn de nosaltres.

    Per entendre l’origen del col·lapse cal reflexionar com hem arribat a on som ara. Què ha condicionat el brutal col·lapse del sistema sanitari que estem patint? A les notícies, sembla que la responsable sigui la pandèmia, però aquest problema no ha succeït a tots els països d’Europa, i els mitjans ja procuren que no estiguem informades de les seves dades. Fa molts anys que els moviments socials denuncien incansablement la situació d’un sistema profundament malmès. Un problema evidentment silenciat. La privatització i mercantilització del sistema no han parat des del 1986 en què es va promulgar la Llei General de Sanitat. En tots aquests anys diverses lleis, decrets i normatives arreu del territori: la reforma de la Llei d’Ordenació de la Sanitat a Catalunya, del 1995 o, a nivell estatal, la Llei sobre habilitació de noves formes de gestió del Sistema Nacional de Salut, la 15/1997, han permès la introducció de les corporacions privades i dels mecanismes de mercat a l’estructura sanitària pública. I és que un caramel com el de la sanitat, no podia quedar exempt de les urpes dels interessos privats. La salut és, a ulls de neoliberalisme, un negoci més:

    • Contrucció d’hospitals de forma mixta amb sobrecostos importants com és el cas de l’Hospital Moisés Broggi.
    • Centres privats ofereixen serveis públics -a costos molt elevats- a través de la concertació i la contractació.
    • Hospitals públics amb clíniques privades a dins com és el Barnaclinic, que ofereix els seus serveis, utilitzant les estructures i recursos públics.
    • Centres de primària invisibilitzats i desmantellats, dependents de grans hospitals o directament gestionats per empreses privades amb professionals en la més absoluta precarietat.

    Al territori català, amb plenes competències transferides en l’àmbit sanitari, el seu sistema mixt públic-privat el situa al capdavant de la mercantilització. El conjunt d’entitats mixtes del sistema s’emporta més del 50% del pressupost del Departament de Salut, que és intencionadament opac.

    Les mesures austericides a partir del 2008 van ser una excusa més per retallar el sistema sanitari. Com a resultat, la despesa pública en sanitat per habitant és la mateixa des de fa de 10 anys. Segons les dades del Ministeri de Sanitat, Espanya inverteix 1.594 € anuals per habitant, Luxemburg 4.271 € i Itàlia 1.864 €. El nombre de persones en espera per una intervenció Catalunya és el més alt de tot l’estat (23 persones per cada 1000 habitants), Els serveis d’urgències es col·lapsen any rere any.

    I tot plegat sota el paraigua del mantra «tenim el millor sistema sanitari del món», «és la joia i l’orgull de l’estat».

    En definitiva, el coronavirus SARS COV-2 s’ha trobat, una sanitat profundament massacrada, minvada i desmantellada tant de material, com d’equipament i personal des de fa anys. Privatitzada. Mercantilitzada. Precaritzada. Malmesa en essència. El col·lapse que estem patint no és, en cap cas, una casualitat. Té responsables polítics directes.

    Amb tot, es fa accessible que el neoliberalisme aprofiti aquesta situació per reforçar les idees privatitzadores i mercantilitzadores de la salut i la sanitat, amb l’excusa d’un sistema sanitari públic que no ha donat la resposta adequada a aquesta pandèmia. És important veure i assenyalar com les corporacions privades han evitat atendre persones en aquesta crisi, com fan negoci amb les proves de coronavirus que a la sanitat pública no es disposen.

    Volem ser crítiques amb l’actual gestió de la pandèmia. A partir d’un sistema privatitzat i hospitalocèntric, aquesta pandèmia s’ha gestionat des d’una perspectiva evidentment hospitalocentrista, a excepció de La Rioja que ha apostat per la primària. No negarem ara la necessitat de disposar de llits hospitalaris i espais suficients a les Unitats de Cures Intensives per atendre a tota la població, però sí que volem posar a sobre de la taula la gran invisibilitzada atenció primària i comunitària. Tot i que el focus mediàtic està completament posat als hospitals, l’atenció primària està actualment atenent la gran majoria de persones amb COVID. Fins i tot s’ha mogut personal sanitari del CAP als hospitals, i és del tot il·lògic. El CAP és el recurs sanitari més proper a la comunitat, és el recurs que està evitant hospitalitzacions i exposicions innecessàries, fent acompanyaments i seguiments dels casos lleus i moderats als seus domicilis, i també d’aquelles persones a les quals s’està donant d’alta als hospitals.

    Hem observat que durant el confinament, han sorgit des de la mateixa ciutadania, nous models de cures i benestar: les xarxes veïnals. Mantenir la salut s’ha convertit en l’objectiu, per evitar caure malalts perquè no hi havia prou recursos per tothom. Per tant la nostra proposta, el nou model de salut que volem i necessitem és aquell que ens manté sans, i no que ens cura la malaltia. Aquest és l’objectiu dels Centres d’Atenció Primària i Comunitària. La vocació veritable del personal sanitari dedicat a les famílies. Però la salut no és un negoci, la malaltia sí que ho és. I per això s’han dedicat a menystenir aquest servei minvant els seus recursos tecnològics, econòmics i de personal. Moltes de les malalties que patim estan relacionades amb la nostra vida, amb les dificultats personals i les eines personals que tenim o no tenim. Estrès, depressió, ansietat, consum de drogues, migranyes, totes les conseqüències del sedentarisme, la mala alimentació o fins i tot un constipat, són malalties que es poden preveure amb un bon acompanyament de la persona. Pagar-li el rebut de la llum a una persona pot significar la diferència entre la vida i la mort.

    En conclusió, pensem que és possible corregir els errors en la gestió de la pandèmia, promovent igualtat i equitat i posant les cures al centre. Cal repensar els equips d’atenció primària, per concebre’ls com equips multidisciplinaris: des del punt de vista sanitari i també social, que posin el focus en la prevenció i en la salut. Cal sortir del model biomèdic hospitalocentrista, on el més important són els llits hospitalaris i la inversió tecnològica i farmacèutica i virar cap a un model de salut 100% públic (en la gestió i la provisió) que tingui en compte els determinants socials de la salut i on l’objectiu primordial sigui mantenir-nos sanes.

  • Un examen de l’impacte psicològic en les professions més exposades d’aquesta pandèmia

    A causa de la crisi sanitària ocasionada per la COVID-19, el Govern manté l’estat d’alarma a Espanya i la paralització de totes aquelles activitats que no es consideren essencials. La resta, entre els quals es troba el personal sanitari, les forces i cossos de seguretat, i els empleats de supermercats, continuen a peu de canó per garantir el benestar social.

    En crisis anteriors, com atemptats terroristes o guerres, aquests col·lectius han patit diferents patologies psicològiques a causa, entre altres factors, a l’estrès a què es van veure sotmesos.

    Diverses investigacions han ajudat a analitzar i prevenir aquest tipus d’esdeveniments. No obstant això, no hi ha prou informació sobre l’impacte psicològic que pot tenir una situació d’emergència sanitària global com l’actual en els professionals que avui estan treballant.

    Per aquest motiu, les investigadores Nereida Bueno Guerra i Rocío Rodríguez Rey, professores de la Universitat Pontifícia de Comillas, han posat en marxa un estudi per conèixer com està afectant psicològicament la pandèmia generada pel virus SARS-CoV-2 a aquests professionals.

    L’objectiu és detectar qui té risc de passar-ho pitjor i poder intervenir mitjançant la prevenció davant d’un futur esdeveniment similar. «Volem que si ve una pròxima pandèmia sapiguem quines preguntes cal fer per detectar els possibles professionals que vagin a patir conseqüències», apunta Bé.

    Eines de prevenció per a una crisi particular

    «Ara s’està oferint molta ajuda psicològica però, com no hi ha experiències prèvies amb aquest tipus de problemàtiques, no podem saber qui té més risc de tenir seqüeles psicològiques en el futur. És una tasca de prevenció de cara al futur», assenyala Rodríguez.

    L’experta explica que aquesta situació és diferent de la d’un atemptat: «En primer lloc pel que fa a la durada, ja que estem veient que és un procés llarg. A més, és impredictible, i sabem que els fets com més impredictibles són, més possibilitat hi ha que causin un impacte. La situació té moltes particularitats que ens fan pensar que aquest impacte pot ser diferent».

    «No sabem si tot el que coneixem fins ara sobre com s’intervé des del punt de vista psicològic en una determinada crisi és aplicable a l’actual», diu Bueno.

    I aclareix: «Això ens donarà informació per poder fer cursos que ajudin els professionals d’aquests sectors a estar previnguts i preparats, dotar-los d’eines perquè sàpiguen sobre què han de posar atenció».

    Qüestionaris ja disponibles

    Per a realitzar el seu estudi han enviat qüestionaris diferenciats als diferents col·lectius: sanitaris, professionals de la informació, les forces de seguretat de l’estat, les forces armades i els treballadors dels supermercats. El fet que estiguin adaptats a cada sector professional és un aspecte que dóna originalitat a aquest treball.

    «Hi ha preguntes en comú perquè hi ha variables psicològiques que poden afectar a tots de la mateixa manera, però també hi ha una part que és específica», exposa Rodríguez.

    D’aquesta manera, les investigadores analitzaran no només com afecta aquesta crisi a cada persona, sinó també a professionals d’un sector en concret, depenent de les tasques que realitzen.

    Un trauma que pot causar estrès posttraumàtic

    «Una de les variables que estem mesurant és l’impacte, semblant al que posteriorment seria estrès posttraumàtic. Encara no podem parlar d’estrès posttraumàtic perquè estem en el moment del trauma», comenta Rodríguez.

    Segons les dues psicòlogues, un dels símptomes de l’estrès posttraumàtic és el d’evitació, distanciament. És a dir, sentir que la situació no és real o evitar pensar-hi, un indici que alguna cosa no s’està processant bé i està causant malestar.

    «És un símptoma que ens pot indicar que aquesta persona està sent bastant afectada per la situació. No podem parlar de patologia, nosaltres no anem a diagnosticar, sinó a veure l’impacte psicològic», expressa la investigadora. El que es vol saber és si cada professional tendeix a experimentar un tipus d’afrontament o un altre o si això varia entre els subjectes.

    «No cal espantar-se per contestar determinat ítem, això no vol dir que es tingui una patologia concreta, ni de bon tros, perquè ara mateix és molt normal estar experimentant molts d’aquests símptomes», aclareix Bueno.

    Seqüeles físiques

    En un dels blocs agrupen diverses preguntes referides a la càrrega de treball que impliquen els professionals, com el nombre d’hores extres que realitzen o l’últim dia lliure que van tenir.

    «Sabem que la gent està treballant més del que és habitual i descansant menys; i que, en una situació normal, portar molts dies sense descansar incrementa els nivells d’estrès». Per això, en els qüestionaris pregunten quan va ser l’últim dia que van descansar, ja que això pot mitigar l’estrès.

    «Això afecta també a nivell físic. Com més estrès, pitjor per al sistema immunitari, el que suposa més risc», indica Bueno.

    Per tot això, les investigadores conviden els professionals a respondre als qüestionaris, ja que com més rebin, més podran generalitzar els resultats.

    Una crisi nova per a tots

    «El que hem vist fins ara se centra només en els professionals que estan a peu de carrer. El focus està sobretot en els sanitaris, però hi ha altres sectors que també ens estan ajudant i dels que no hi ha tanta investigació», assenyala la psicòloga.

    L’experta considera que hi ha molt poca informació sobre periodistes que estiguin cobrint una situació com aquesta en què pogués perillar la seva vida, encara que no sigui tan visible com en una guerra. Tampoc sobre els que teletreballen que, tot i que no tenen aquest risc de contagi, estan posant un esforç extra per estar atents, memoritzar coses, escriure a un ritme diferent.

    «Som conscients que hi ha professionals que també estan ajudant i que no cobrim, com a investigadors, terapeutes ocupacionals, personal d’universitats, etc.; però no podem abastar-ho tot, ja que llavors no ho faríem bé», apunta Bueno.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC