Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Quines són les conseqüències d’un confinament prolongat per a la salut mental?

    Des que el dia 14 de març va començar el confinament per intentar frenar els contagis de coronavirus, la pregunta que es repeteix més és quan podrem sortir al carrer. Fins ara, els factors que marcaven el ritme eren dos: l’estat de propagació del virus i l’economia. No obstant això, després d’un mes de confinament, els experts afegeixen un tercer element a l’equació: la salut mental. «L’aspecte de la vida en majúscules és una variable que ara, juntament amb la salut i l’economia, resulta fonamental», afirma José Ramón Ubieto, professor col·laborador dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC. «Ja comencem a patir les conseqüències del confinament i tothom, des de la senyora de seixanta anys fins al nen de vuit, sent frustració, ganes de sortir, ànsia per veure la família… Això també afecta la salut; la física, però també la mental», adverteix el psicòleg.

    Tot i que cadascú afronta el confinament de manera diferent segons les circumstàncies personals, en tots els casos significa sortir de la nostra zona de confort. I una de les conseqüències és que genera angoixa. Com explica Mireia Cabero, professora col·laboradora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC, «l’estat natural de les persones és la llibertat, i aquesta és la situació a què tothom vol tornar. Som éssers socials, d’acció, de vida exterior». Al mateix temps, som conscients que estem confinats pel risc vital que correm, de manera que «és natural viure amb frustració l’augment del temps de confinament; rebem els missatges «encara no ho estem aconseguint» i «encara no tornaré a la normalitat»», afirma la professora de la UOC.

    Per aquesta raó, davant la disjuntiva de si és preferible allargar el confinament o interrompre’l tot i saber que s’haurà de tornar a imposar en cas d’un rebrot, la resposta no és fàcil. En qualsevol cas, segons el psicòleg José Ramón Ubieto, s’han de tenir en compte les tres variables fonamentals. «El criteri epidemiològic únic i exclusiu no serveix, i l’econòmic tampoc, perquè l’economia necessita les persones, i les necessita amb salut», assenyala. A més, afegeix que també seria un error que ara es deixessin de banda tots els aspectes relacionats amb el benestar mental, «especialment per a les famílies que viuen el confinament de manera precària. Hi ha persones vivint amb algú altre en una sola habitació, molta gent patint perquè no pot veure familiars vulnerables dependents o malalts, i, a més, hi ha persones que necessiten sortir perquè la tensió dins de la família i els conflictes que es van aguditzant en el dia a dia són un problema cada vegada més gran», assegura.

    Es refereix a situacions com la violència masclista, que sembla que s’està agreujant. Segons ha informat el Ministeri d’Igualtat, durant els primers quinze dies de confinament, el 016, telèfon gratuït d’atenció a les víctimes de violència de gènere, va rebre un 18,21 % més de trucades que durant el mateix període del mes de febrer. Quant als serveis de suport psicològic gratuïts, comencen a estar desbordats. Només el de la comunitat madrilenya, gestionat pel Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid, va atendre més de 700 trucades durant el primer dia de funcionament.

    Relaxament progressiu

    En aquesta situació, les mesures adreçades a un relaxament del confinament que incloguin propostes progressives que es puguin consolidar són l’opció que, segons l’opinió de José Ramón Ubieto, s’acabarà imposant. Es tractaria d’una solució intermèdia que evitaria els problemes causats per una obertura abans d’hora. «Generar expectatives seguides de frustració és una alternança molt negativa, perquè creure que has sortit del túnel i de cop i volta haver-te de tornar a tancar és molt frustrant», adverteix. Comparteix aquesta opinió la psicòloga Mireia Cabero, fundadora del moviment Cultura Emocional Pública, projecte que es porta a terme a la incubadora Hubbik de la UOC. Cabero assenyala que «començar ara un desconfinament per tornar-lo a activar augmentaria la impotència, la desesperança i fins i tot el descontentament cap a les institucions que han impulsat el desconfinament parcial».

    Llavors, per què es continuen posant dates, fins i tot encara que sapiguem que no són definitives? Una revisió d’estudis publicada a The Lancet ofereix una resposta. Segons aquesta investigació, per a les persones confinades cada anunci d’augment del temps de quarantena provoca frustració o desmoralització, però no posar cap límit al calendari per a aquesta quarantena té efectes encara més perjudicials. I és que, com explica Mireia Cabero, posar una data límit, encara que sapiguem que no necessàriament serà la definitiva, ens ajuda «perquè el cervell es relaciona millor amb estats no desitjats que tenen data de caducitat que no pas davant la incertesa sense límit. Augmenta la capacitat d’omplir aquest temps limitat d’intencions i esforços», assenyala.

    Mentrestant, afrontar el confinament de la millor manera possible requereix algunes accions, entre les quals la professora de la UOC destaca les següents:

    • Ser conscients de com ens afecta el confinament interiorment (com ens sentim, quins pensaments i sensacions ens produeix, quines actituds i comportaments ens genera, com estem físicament…).
    • Donar sentit a la situació com a societat i individualment.
    • Acceptar el que ens està passant per deixar de lluitar contra les circumstàncies i generar-nos circumstàncies que ens siguin favorables i acceptar el repte vital que afrontem.
    • Decidir per a què volem que ens serveixi aquest temps de vida i a què volem dedicar aquest període d’«aturada obligatòria». Encara que estiguem més aturats, la vida continua i depèn de nosaltres com l’afrontem.
    • Disposar-nos a viure amb sentit i voluntat aquesta nova «normalitat», que té data de caducitat tot i que encara no sapiguem quina és.

  • Servei ric i servei pobre

    Ja diuen que el pobre que viu en un barri benestant es sent més pobre que el que viu en una zona desfavorida. El mateix he percebut aquests dies en el meu centre d’atenció primària situat dins les consultes externes d’un hospital de tercer nivell. És dur veure que els companys de l’hospital atenen als pacients COVID-19 amb totes les mesures de protecció personal necessàries quan nosaltres visitem els mateixos pacients coberts amb unes bosses de brossa fetes amablement per unes cosidores voluntàries. Em va sorprendre que a les consultes externes d’un hospital universitari la directora d’infermeria del CAP em lliurés una bossa de paper per guardar la mascara quirúrgica d’un sol ús per tal de reutilitzar-la l’endemà. La situació és tan curiosa que les mateixes infermeres que vesteixen aquests equipaments artesanals quan visiten pacients d’atenció primària al centre o al domicili, gaudeixen de tota la protecció personal quan fan guàrdies als hotels medicalitzats.

    És difícil de comprendre que els companys de l’hospital estiguin sotmesos a cribratges setmanals o quinzenals de PCR quan nosaltres només tenim accés a la prova si presentem símptomes. Aquests dies, les infermeres del CAP estan fent un cribratge serològic de COVID-19 a les persones ingressades a les residències de gent gran, però elles mateixes no han tingut accés a la prova. Tampoc entenc que salut laboral retorni al seu lloc de treball els professionals que han estat de baixa per COVID-19 després d’estar asimptomàtics durant una setmana sense comprovar per PCR que ja han deixat de ser infectius.

    Òbviament no considero que els recursos que gaudeixen els companys hospitalaris siguin excessius, al contrari, potser són insuficients per a fer degudament la seva feina. El que em costa entendre és que tothom accepti amb normalitat que l’atenció primària cobreixi el 80% dels pacients COVID-19 tant al centre com al domicili sense comptar amb les mesures de protecció personal homologades. Potser els directius d’atenció primària pensen que els pacients COVID-19 que dormen a casa seva són menys infectius que els ingressats a l’hospital o a l’hotel?

    És possible que aquests directius viatgin poc en avió i desconeguin que en cas de despressurització de la cabina les hostesses recomanen que ens posem la mascara d’oxigen abans de posar-la al fill que ens acompanya. La mesura té sentit, ja que no podem ajudar als altres si estem afectats pel problema. No és una casualitat que el nostre país tingui la major proporció de professionals sanitaris infectats i que el New York Times ens tracti de kamikazes perquè seguim treballant malgrat que aquesta manca de protecció personal.

    La COVID-19 ens ha posat al nostre lloc. Hem de fugir del chauvinisme que emprem quan parlem del sistema de salut i passem a adoptar humilment la tècnica del benchamarking (copiar als millors) que utilitzen les empreses que desitgen millorar. Donat que som el país amb la major mortalitat poblacional per COVID-19 segurament tenim molt a aprendre d’Alemanya, que és el que la té menor. En una entrevista a la CNBC, el seu ministre de salut, Jens Spahn afirmava que les raons del seu èxit són: tenir un sistema sanitari molt potent, ja que els diferents governs hi han fet grans inversions, comptar una bona xarxa de serveis de medicina de família que cobreix la majoria de pacients i descarrega els hospitals, disposar d’una bona dotació d’unitats de cures intensives i comptar amb una xarxa de laboratoris que els permet fer tests a tothom, inclosos els pacients amb símptomes menors.

    La nostra consellera no podria dir el mateix. Pel que fa a l’atenció primària ha passat de voler tancar els CAPs a lloar-la en els seus discursos, però la realitat és la que he descrit. En l’imaginari públic, en el dels famosos quatre tècnics assessors de la crisi, i en la de molts professionals i directius del sistema sanitari, els hospitals són el temple de la salut i en conseqüència només cal dotar-los degudament per mantenir la salut de la població. Però la realitat és molt diferent i la pandèmia de COVID-19 ens ho ha tornat a demostrar. La crisi s’està contenint per la implicació de tota la població, i per les accions que es desenvolupen a la comunitat. La ciutadania ha d’entendre que si desitja gaudir d’uns serveis sanitaris europeus, inevitablement haurà d’invertir en serveis de salut i que aquests són quelcom més que els hospitals.

  • Les properes onades del coronavirus

    L’índex reproductiu bàsic del nou coronavirus es redueix. El nombre d’altes puja de forma lenta però sostinguda, alhora que, de mica en mica, el nombre de nous contagis i de morts pel Covid-19 es redueix a Catalunya i a la resta de l’estat. El confinament ha donat el seu resultat i la pandèmia comença a perdre força.

    Amb la primera onada del coronavirus en retrocés, és l’hora d’ampliar la mirada i examinar els propers reptes socials i sanitaris. La infografia del doctor Tseng alerta de les següents onades que generarà l’actual pandèmia del coronavirus: una petjada sobre els pacients urgents, sobre els crònics i també un desgast psicològic i econòmic.

    Mirant de reüll la possibilitat de nous brots aviat i amb el dubte de quan podrà començar a distensionar el sistema sanitari, el gràfic de l’emprempta sanitària de la pandèmia dibuixa tres nous pics que tenen diferents alçades, durades i s’encadenen entre ells. Tot plegat alhora que s’assumeix que la situació prèvia a l’emergència sanitària no s’assolirà fins que no es disposi d’una vacuna contra el Covid-19.

    La cua de l’onada del coronavirus

    Un cop s’arriba al pic del Covid-19, que representa una gran mortalitat i morbiditat (persones que s’infecten en un determinat territori), Catalunya i la resta de l’estat espanyol es troben en la fase de baixada. Aquesta és lenta, progressiva i la seva cua o fase final té lloc quan que ja han arrencat la resta d’onades.

    En aquesta fase algunes de les persones infectades de coronavirus encara ocupen molts llits d’UCI. De fet, fins al 15 d’abril, l’ocupació de places de cures intensives a Catalunya va ser superior al 80%. Mentre dura la cua d’aquesta onada també els llits de plantes d’hospitals estan més sobrecarregats que de costum.

    Tot plegat succeeix en un context d’alt estrès del sistema sanitari. En un debat obert sobre si aquest ha arribat a col·lapsar o no a casa nostra, cal recordar que durant la crescuda de la primera onada el nombre de llits d’UCI es va haver d’ampliar fent adaptacions dels centres sanitaris i en alguns casos preparant hospitals de campanya. És per això que en aquesta fase és molt important evitar nous brots locals: si passés, la cua de la primera onada creixeria i es convertiria en una segona onada del mateix coronavirus.

    2a onada: impacte sobre pacients urgents sense Covid-19

    Aquest serà el següent pic, si no hi ha cap rebrot destacable del coronavirus, al qual s’enfrontarà el sistema sanitari català. És el segon en el temps i el tercer en importància sobre la salut de la població i inclou totes les persones amb malalties urgents que, fruit de les restriccions per la pandèmia, no han pogut acudir a les seves cites i proves programades als hospitals i centres sanitaris.

    De la gestió que es faci de la reprogramació dependrà l’alçada del pic i, sobretot, la salut dels pacients urgents però no infectats per coronavirus. De moment les dades ja alerten de l’afectació que està tenint la pandèmia sobre altres malalties greus i els consegüents retards en els diagnòstics. Una sobtada baixada en el nombre d’infarts registrats s’afegeix al descens de càncers diagnosticats a l’Hospital Clínic -28 enfront dels 150 de mitjana- o de trasplantaments -7 davant del centenar que és usual-, segons ha informat TV3.

    En aquest sentit, la consellera de Salut Alba Vergés va anunciar a meitat d’abril, aprofitant que l’ocupació de llits d’UCI va baixar del 80%, que es començarien a “reprogramar visites que, de demorar-se, poden causar un agreujament de l’estat de salut”. La reprogramació, “planificada i que dependrà de possibles rebrots”, tindrà lloc a tots els centres sanitaris, no només a hospitals.

    3a onada: petjada sobre pacients crònics sense coronavirus

    Quan comença a disminuir l’impacte de la no-atenció sobre els pacients greus, arrenca la tercera onada: l’afectació de la interrupció del tractament i cura dels pacients amb malalties cròniques.
    Durant el mes de confinament total -que, com a mínim, s’allargarà fins principis de maig- milers de catalans i catalanes que pateixen malalties cròniques han deixat de fer-se proves i anàlisis regulars, no han pogut actualitzar els seus tractaments i les seves patologies han pogut empitjorar.

    A Catalunya el 38’4% dels majors de 15 pateixen una malaltia crònica o de llarga durada, segons l’enquesta SEPA del 2018 que va efectuar el Departament de Salut. Aquesta prevalença té com a principals grups les malalties de l’aparell circulatori (pressió i colesterol alts) i de l’aparell locomotor (reumatisme, mals d’esquena i cervical). En els menors la xifra es redueix al 13%.

    Aquests pacients van veure com totes les seves consultes i proves mèdiques van quedar ajornades sense data amb l’arribada de la pandèmia i el confinament. Encara es desconeix quan es podran reprendre. Amb tot, aquesta onada és la que a priori arriba a una alçada menor, perquè la gravetat de les malalties desateses és inferior.

    4a onada: afectació mental i econòmica

    Inicia gairebé al mateix temps que la tan mencionada corba del coronavirus, però la seva afectació sobre la societat és lleugerament superior i, sobretot, més duradora en el temps que no pas la pandèmia en si mateixa i que totes les altres onades.

    Segons el gràfic del doctor Tsang, la petjada que ja ha començat a deixar el Covid-19 sobre la salut mental i el benestar econòmic de les societats serà notable: inclou traumes psíquics, malalties mentals, ferides econòmiques i esgotament o desgast laboral i personal.

    En l’apartat de la salut mental, experts com el psiquiatre i psicoanalista Josep Moya alerten que en decretar el confinament total aquest ha estat un apartat de la sanitat que no s’ha tingut en compte: “No s’han considerat les variables de les persones que, per motius de la seva precària salut mental o bé perquè són grans, necessiten sortir al carrer”.

    Han sorgit iniciatives que presten suport psicològic a sanitaris i a la resta de la població. Per exemple, el Ministeri de Sanitat i el Consell General de la Psicologia ofereixen un servei telefònic per afectats pel Covid-19, mentre que el Departament de Salut ha creat una aplicació web per avaluar i gestionar el malestar fruit del confinament i la crisi sanitària.

    Amb tot, la petjada que la pandèmia deixarà sobre la nostra societat serà marcada. Milers de persones que han perdut familiars i amics no han pogut fer el dol en condicions normals, amb les ferides que això pot causar.

    A més, hi ha nens i adolescents que fa més de cinc setmanes que no surten de casa, hi ha famílies que han perdut el contacte amb la seva gent gran que són a residències o hospitals i els equips sanitaris estan sotmesos a una gran pressió emocional i física. En resum, gairebé totes les relacions socials, accions quotidianes i rituals que donen un ordre a les vides humanes s’han perdut o alterat.

    Tot plegat és un caldo de cultiu que, amb tota probabilitat, causarà traumes, pors, depressions o trastorns de l’ansietat a molts ciutadans i personal sanitari. En efecte, durant les tres primeres de confinament la Federació Salut Mental de Catalunya va atendre més de 2.500 persones, la majoria dels quals reportaven problemes de malestar emocional, angoixa i neguit. Això passa en el context d’un sistema sanitari amb serioses mancances en l’atenció de la salut mental, segons un informe del Senat espanyol.

    En l’aspecte econòmic la previsió no millora: el Fons Monetari Internacional ha previst una recessió superior a la del 2008 i creu que Espanya podria viure la pitjor crisi des de fa 80 anys. Els efectes de la hipotètica depressió econòmica no només podrien afectar les finances familiars, sinó que les administracions públiques haurien de gestionar uns recursos minvants, amb el risc evident que això suposi noves retallades en el món sanitari i greus conseqüències en l’atenció mèdica.

  • Miquel Porta: «Quan demanàvem prevenció davant les epidèmies, molts polítics miraven cap a una altra banda»

    La situació sanitària de la crisi de la COVID-19 segueix sent molt greu en nombre d’infectats i de defuncions. Quan creu que pot durar encara el confinament de la població?

    A mi m’agradaria que aquest estiu, o pocs mesos després, ja estiguéssim treballant de manera propera a aquella «normalitat» d’abans, però el desig compta molt poc: és molt difícil, impossible saber-ho. Tècnicament, ningú sap que passarà. Pensem que les coses aniran millorant, però també que hi haurà, potser, algun rebrot, que haurem de vigilar…més enllà d’això, l’experiència que estem vint a escala mundial és una experiència psicològica, cultural i emocional brutal i insòlita. Mai havíem cregut que el món sencer pràcticament es pararia. Milions de persones estem aprenent a conviure amb aquesta incertesa i l’ansietat és lògica i racional. Estem com dins d’una pel·lícula que mai havíem viscut com a real. Vivim dins una novel·la tràgica i a estones fascinant de milers de pàgines on quasi totes són en blanc. Llegim doncs la nostra pròpia novel·la de misteri, més o menys angoixant; amb estones també agradables. Aquestes pàgines que ara estan en blanc s’aniran omplint de significats, de sentit, de realitat i veritats, però de moment hem de conviure amb aquests buits, blancs… una incertesa insòlita, que ens esglaia.

    En fi, avui només sabem que la fi del confinament haurà de ser esglaonada, molt a poc a poc i segurament durant mesos. Fa pocs dies hem conegut, per exemple, que el govern farà més proves per detectar l’estat immunitari a professionals de la salut i a una mostra aleatòria de 30.000 famílies, un estudi gegantí. Això pot donar resposta a una part del problema que tenim. Però, a hores d’ara, no podem saber si d’aquí a trenta dies seguirem més o menys confinats. Tant de bo aviat puguem posar més èmfasi en més activitat econòmica.

    Què caldria fer per prevenir noves onades d’aquesta pandèmia o altres episodis de malalties infeccioses com aquesta?

    Si pensem en els estats d’ànim col·lectius, crec que molta gent no tenim massa confiança en que les polítiques canviïn prou per evitar més onades. El món hauria de ser un món bastant diferent: quants tenim forces per pensar-lo? Ara bé, tècnicament, si desenvolupem la Llei General de Salut Pública, per exemple, i creem una bona Agència de Salut Pública, com la que havíem creat a Catalunya -i que el govern de Mas i companyia van degradar- aquestes podrien ser bones opcions per controlar possibles rebrots d’aquest virus. Aquesta agència hauria de ser independent del govern o el més autònoma possible, igual que passa en alguns països. Factible ho és.

    Potser la prevenció de futures epidèmies passarà també per replantejar-nos les pautes actuals de producció i consum. Ara estem veient la quantitat de companyies àrees que estan a punt de fer fallida. Haurem d’anar per aquí, canviar el model de viatges que tenim, que és un autèntic disbarat. És fàcil dir-ho, oi? Tots sabem que el món està molt degradat ambientalment, a causa del maltractament que fem els humans i especialment certes indústries. Vés a saber quantes coses bones sortiran d’aquesta crisi que no ens havíem atrevit mai a fer. Però temo que el cost humà sigui enorme, si no som molt valents i organitzats.

    És més aviat positiu, vostè? Les coses poden canviar cap a bé i es pot replantejar el sistema de salut pública?

    No ho tinc clar. Jo tinc molt present que a Espanya la meva generació i la següent durant molts anys hem estat fent recerca, activisme i pedagogia amb molta claredat i ambició per defensar la salut pública. Quan vaig acabar la carrera no hi havia una generació que estigués defensant la salut pública de la manera que l’estem defensant, amb visió de tots els factors que influeixen en la salut, de tipus econòmic, ambiental, social… tot això no existia. Crec que hem evitat, per exemple, no sé si força o una mica, la medicalització excessiva de la salut pública. Hem evitat que tot girés al voltant del sistema assistencial, hem remarcat el pes de les polítiques socials. Però, a la vegada, perquè continuem tant a la cua d’altres països? Perquè no tenim una xarxa de vigilància epidemiològica o de resposta a les pandèmies o d’intervenció social molt més potent? Per què tan poques ciutats espanyoles tenen quelcom valuós com l’Agència de Salut Pública de Barcelona?

    Els populismes, que agreugen l’explotació salvatge de l’home per l’home, poden quedar reforçats

    Coses que són molt raonables i ambicioses, que toquen els nassos als poderosos, les hem fet, les hem explicat, però, naturalment, no s’ha aconseguit pas tot el que es volia. I, si no ens organitzem millor, aquesta crisi ens pot conduir a canvis molt greus. Els populismes, que agreugen l’explotació salvatge de l’home per l’home, poden quedar reforçats.

    A partir de l’actual crisi sanitària, la ciutadania serà més conscient i responsable respecte la salut pública?

    Estem fent un exercici massiu de responsabilitat, i caldrà seguir així. Haurem de continuar persuadint als ciutadans que compleixin amb el que les autoritats recomanen i que tinguem confiança en les institucions. És vital! Estic entre dos pols que coexisteixen: segur que millorarem moltes coses -polítiques, solidaritat, civisme-, perquè el que està passant és molt fort, però, per altra banda, recordo la crisi de l’oli tòxic, de la sida, de les vaques boges, de les diferents pandèmies víriques que hem viscut…i penso que hem fet moltes menys coses de les que hauríem volgut. Això sí, en la memòria humana sí que queda l’impacte de les grans crisis. Penso que aprendrem coses, però menys de les que voldríem.

    Les mesures adoptades fins ara per les autoritats sanitàries espanyoles han estat les adequades i en el moment adequat?

    Jo parteixo de la base, racionalment òbvia, que la resposta davant de problemes complexos que afecten milions de persones mai pot ser perfecta. Algú de veritat pensa que davant d’un problema socialment rellevant es poden prendre totes les decisions adequades en el moment oportú i precís? El punt de partida ha de ser que tota resposta davant d’aquests fenòmens és d’entrada imperfecte, i després veurem si és un desastre monumental o si està dins d’un marge acceptable en una societat humana. No hi ha dubte que s’han comès errors greus: per superar-los és millor no buscar la perfecció i els brindis al sol. I compte amb una dreta que ja no tenia pietat ni quan no estava atemorida per l’extrema dreta. És impossible no ser conscients que, com recordava fa poc l’Enric Juliana, és la primera vegada en 80 anys que al capdavant de l’Estat hi ha l’esquerra -el govern més a l’esquerra que molts viurem mai-. Siguem ambiciosos, audaços i eficients.

    Vivim una tensió molt forta entre, d’una banda, les tendències més emocionals i irracionals, tan humanes i comprensibles i tan explotades pels populismes -d’això a Catalunya en sabem un munt-, i, per altra banda, les tendències racionals i pragmàtiques amb polítiques ambicioses i amb impactes reals en les nostres condicions de vida. Està clar que una bona política de salut pública fa por als poderosos, que tanmateix no ho expressen explícitament, el rebuig no està dins del seu discurs ideològic, però és real i fort. Els poderosos intenten constantment evitar, amb la màxima discreció, que es potenciï la salut pública, entenent-la com tot allò que es fa des de dins i des de fora del sistema sanitari per protegir la salut de la gent, incloent l’economia, el medi ambient, les polítiques socials…

    Els poderosos intenten constantment evitar que es potenciï la salut pública

    El nombre d’infectats no està clar.

    No, avui el percentatge de població infectada no se sap, potser és un 20%-30% o més, també dependrà del subgrup. L’única manera de saber quin és el percentatge de població infectada pel virus és fer un estudi amb una mostra representativa de la població general, triada a l’atzar. Aviat començarà aquest estudi, molt ambiciós, amb 30.000 famílies. Per altra banda, el nombre de defuncions també és molt incert, ja que s’està comptant de manera molt diversa a diferents subgrups, països i comunitats autònomes. Fins que no hi hagi estudis com cal, això tampoc es podrà saber. Temo que ens esperen sorpreses molt desagradables: en alguns sectors les xifres d’infectats i de morts poden ser molt més altes que les que ara circulen. Tot i que haver estat infectat pot ser positiu per la gent sana. No és fàcil pair aquests efectes tan diversos, cal serenitat. Ens convé una societat menys crispada i consumista, amb menys màrqueting polític.

    A part d’aquests estudis agafant una mostra representativa de la població, caldria fer testos massius per identificar tots els afectats i aïllar-los?

    No m’agrada la paraula «massius», crec que això seria una cosa errònia i contraproduent. S’han de fer proves a subgrups justificats tècnicament, per exemple els professionals de la salut i tot el personal que treballa en l’atenció sanitària (administració, neteja, manteniment). Però a la població general no s’han de fer estudis massius, han de fer-se estudis molt orientats a conèixer, per exemple, la prevalença d’anticossos. I això no implica fer-ho massivament, sinó a través de mostres representatives de la població.

    És absurd fer les proves a 47 milions d’habitants, això faria més mal que bé. I sempre la salut pública té l’obligació de fer més bé que mal. Si es fessin proves a la totalitat de la població, es generarien falsos positius i negatius, i això generaria exploracions complementàries, que sovint tenen efectes indesitjables. Ara bé, el que dic no resol tot el problema de les indicacions dels testos, queden força preguntes; pot haver-hi casos individuals justificats. Ara bé, hem de mirar de prevenir que els populistes i corruptes indueixin massivament una demanda injustificada de testos.

    En la seva batalla contra l’epidèmia, diversos governs, com el xinès, han desplegat noves eines de vigilància. Són mesures adequades? Fins a quin punt es pot fer aquest control social sobre la població?

    A mi em sorprèn amb quina facilitat oblidem que la Xina té un govern autoritari i, a la vegada, la poca confiança que tenim en les nostres -imperfectes- institucions democràtiques. Podem tenir més confiança en les institucions democràtiques: poden controlar bé una pandèmia preservant els drets i llibertats dels ciutadans. Aquests sí que són objectius que valen la pena, i no els sermons populistes.

    Creu que la crisi ha posat de manifest les debilitats del sistema de salut pública i de prevenció epidemiològica?

    I tant! La crisi ha demostrat que els polítics de tots els partits polítics sovint han mirat cap a una altra banda quan se’ls ha demanat inversió en el sistema de vigilància epidemiològica i en la preparació per a la resposta a les epidèmies, perquè veien que això no els resultava rendible electoralment. Et sona que els ciutadans votem els polítics…? I aquests inverteixen en coses que enlluernen a curt termini, focs d’encenalls. Els experts a Catalunya i arreu feia molt de temps que avisàvem que el nostre sistema de salut pública és feble, i fa anys que insistim que als hospitals i CAPs el personal treballa en condicions incorrectes per prevenir infeccions.
    Aquesta no és la primera pandèmia que hi ha hagut a la història de la humanitat.

    Tothom ha recordat ara la mortífera pandèmia de la grip de 1918. Però que té de diferent aquesta epidèmia?

    La seva rapidesa i magnitud. El seu caràcter ‘global’, paraula que tant fem servir… potser n’haurem d’inventar una altra. La magnitud global i sistèmica de la pandèmia està intensificant una vivència i una consciència sense precedents del món superinterdependent en el que vivim.

    Necessitem organismes democràtics de governança global molt més potents dels que tenim

    Fa falta més cooperació internacional o ja està bé que les decisions sobre salut pública es prenguin a escala d’Estats?

    Sí, cal molta més cooperació internacional, perquè no n’hi ha prou. El que s’està fent, mirar cada ‘païset’ per la seva banda, és un error en si mateix i a més afavoreix els populismes més reaccionaris . Per tant, a més de cooperació entre països i estats necessitem organismes democràtics de governança global molt més potents dels que tenim. No només per donar resposta davant les pandèmies, sinó també per les altres crisis, la crisi de migració, l’emergència climàtica, pel comerç de drogues, pels ‘inferns fiscals’…. Són tots processos sistèmics que necessiten respostes sistèmiques democràtiques. Sembla abstracte, però ha de ser part de les sortides autèntiques a l’actual crisi pandèmia. Si hi pensem una mica esdevindrà part del nostre paisatge ideològic, de les nostres aspiracions. Aleshores només caldrà trobar maneres d’avançar. I les trobarem.

  • L’aplaudiment cívic als professionals de la salut, un desig de formar comunitat

    Cada capvespre a les vuit, els ciutadans surten als balcons i esclaten en aplaudiments, en senyal de reconeixement i homenatge als professionals de la sanitat. Des que va començar la pandèmia, els sanitaris han esdevingut símbol de servei públic i abnegació, però també un punt de referència. I no un qualsevol, sinó una referència de seguretat a la qual aferrar-se en un moment de profunda incertesa. Aquesta acció testimonial no és un fet minoritari o aïllat, els operadors de telecomunicacions constaten que durant els minuts previs i posteriors a les 8 de la tarda el tràfic de dades cau notablement. La caiguda de l’ús d’Internet en aquests moments és comparable a la de l’hora dels àpats.

    La desconnexió massiva per a aplaudir és un fet que, tant quantitativament com qualitativa, denota un estat d’ànim característic del desfici present però també, en la meva opinió, l’exteriorització d’una altra idea que ve de més enrere: la gent s’ha adonat que tenim un deute amb el sistema de sanitat pública, què és el que millor representa l’estat del benestar a Espanya. És a dir, l’herència de l’enyorat Ernest Lluch, el ministre de Sanitat socialista que va universalitzar definitivament la Seguretat Social, abans que fos assassinat per un escamot terrorista d’ETA.

    Cada picada de mans de cadascun d’aquests aplaudiments significa, en siguem o no conscients, una plantofada a la cara dels qui han anat reduint els pressupostos i recursos de la sanitat pública

    Els treballadors de la sanitat pública als quals aplaudeix la ciutadania representen el que han aconseguit les polítiques de bé comú i els seus agents. Un guany al qual, segons la magnitud dels aplaudiments, no estem disposats a renunciar. Els homes i dones de les bates blanques als que ovacionem són avui les mans, els peus i el cap de l’Ernest Lluch, que continuen la seva tasca de manera transcendent i fent realitat el seu propòsit polític.

    Cada picada de mans de cadascun d’aquests aplaudiments significa, en siguem o no conscients, una plantofada a la cara dels qui han anat reduint els pressupostos i recursos de la sanitat pública, siguin els governants de la comunitat de Madrid o els de Catalunya, començant pel president que va iniciar aquesta política, Artur Mas, el conseller que la va consolidar, Boi Ruiz, o el que va rematar la jugada, Antoni Comín. Però en els últims dies hem vist una aparició fugissera de Boi Ruiz declarant, en una entrevista a Nació Digital que “els governs no es podran permetre retallades en sanitat després del coronaviurs”. Aquestes paraules indiquen que no ha existit penediment, ni tan sols aflicció, davant les seves pròpies retallades.

    Sortir al balcó és una manera de dir “aquí estem”

    L’aplaudiment popular significa, d’altra banda, alguna cosa més que afirmació o presa de part en aquesta qüestió. És quelcom més important: l’expressió d’un desig de formar comunitat. Aquesta reacció instantània no és només motivada per un impuls sociopolític, sinó també per la sociabilitat pròpia de l’ésser humà. En haver estat confinades, les persones reaccionen volent recuperar el sentiment del col·lectiu a través de la trobada interpersonal i la sensació de vida de grup. Sortir al balcó és una manera de dir no només “sóc aquí” sinó “aquí estem”.

    El fet que l’aplaudiment als professionals de la salut sigui col·lectiu amb intenció i consciència de tal és esperançador. Amb ell, la reacció immediata a la inquietud i la por causades per la pandèmia ha estat col·lectiva i no un campi qui pugui. Aquest “nosaltres” queda sobre la taula per contradir els pitjors auguris que les distopies i ficcions catastròfiques ens han anat proveint: ni hi ha hagut desordres, ni violència, ni incivisme, ni insolidaritat, ni desesperació. Tot el contrari. Fins i tot es pot observar certa docilitat un xic inquietant, atès que les disposicions de regulació social -acceptades amb disciplina- constituiran, passada aquesta situació, un repositori de mesures de govern de les quals molts se sentiran temptats de tirar en circumstàncies molt diferents.

    Homenatge a un grapat de mileuristes

    El desig de formar comunitat que manifesta aquest aplaudiment col·lectiu, quotidià i cívic, és el fonament sobre el qual haurem de reconstruir les nostres societats en el nou temps propiciat per aquest salt quàntic que tenim davant els nassos i sota els peus. És una reacció sanitosa i una valoració meritòria davant la presència i acció d’uns professionals que esdevenen, involuntàriament, epítom del valor suprem del treball i el servei. No és poca cosa, puix això passa en un moment que la cultura del treball ha estat esborrada del camp de visió de la forma de civilització que hem viscut.

    Aquest descomunal sotrac humà, social, econòmic i sanitari està contingut i sostingut per un grapat de mileuristes, un nivell de retribució que ens hauria d’avergonyir una vegada acabat l’aplaudiment. La ciutadania ho sap i el seu aplaudiment és degut a la consciència d’aquesta descomunal injustícia. La combinació de reconeixement al treball, el servei i la consciència de la injustícia envers els qui el realitza, demostra que vivim en una societat sana, encara no contaminada pel virus veritablement letal, què és mental i emocional, que s’ha intentat inocular a les persones de fa moltíssim més temps.

    La cultura del treball no ha mort, viu i aplaudeix cada capvespre des dels balcons dels veïnats. El problema és que els sectors i grups progressistes han oblidat la manera de fer-la palesa i de defensar-la. Potser aviat algú s’adoni que la derrota de les esquerres a escala europea i global es va fer palesa quan els creadors van començar a imaginar antiutopies, distopies i tota mena de catàstrofes, tant com a escenaris de ficció com projeccions de futuribles que s’arrisquen a esdevenir profecies autoacomplertes.

    La cultura del treball no ha mort, viu i aplaudeix cada capvespre des dels balcons dels veïnats. El problema és que els sectors i grups progressistes han oblidat la manera de fer-la palesa i de defensar-la

    Els pensadors crítics van ser víctimes d’un fenomenal joc de trilers: van confondre com a crítica transformadora el que era l’enèsima manifestació d’un pensament reaccionari que es desenvolupa amb la rapidesa amb la qual canvien els temps, mentre que el pensament progressista, en tant que reflexiu i cautelós, camina més a poc a poc.

    La mirada progressista cap al futur ha de ser capaç de concebre un avenir desitjable per intentar fer-lo possible. És el funest tenebrisme propi de la cultura europea el que s’ha convertit en el millor aliat del reaccionarisme ultraliberal americà: aquest ha encegat la utopia democràtica pluralista i tolerant que relatava la sèrie Star Trek (una dramatització del potencial universal de la nova frontera kennediana i de l’esperit llibertari il·lustrat de la revolució americana).

    Ha produït una generació de novel·listes reaccionaris amargats pels quals el concepte de la vida no només és desagradable en termes de futur sinó repulsiu en el present. I milers de persones han caigut fascinades per un pessimisme globalitzat que ha resultat ser la veritable ideologia de l’ultraliberalisme, dissimulat sota pretensions crítiques, que no té res més a oferir que simple entreteniment desproveït de sentit.

    Voldria pensar que l’aplaudiment socialitzat als professionals de la salut i a l’esperit general del treball és un senyal del despertar del somni distòpic. I que les persones despertessin, amb el soroll del picar de mans, per adonar-se, en mig de la inquietud present, de la veritat d’una frase de Mark Twain: “El pitjor de la meva vida no m’ha passat mai”.

  • Dols sense comiats ni abraçades

    Aquesta situació d’emergència ens posa davant d’una realitat nova, desconeguda, que ens connecta directament amb la sensació de vulnerabilitat. Pensem en la solitud que imposa aquest estrany virus: en els llits d’hospital, a les llars dels que viuen sols, en la manca d’abraçades, petons i carícies. Quan tot passi, podrem reprendre aquest
    contacte més proper, però per als que hagin perdut éssers estimats això serà irrecuperable.

    Aquestes persones viuran un dol gairebé sense possibilitat d’acomiadar-se, sense poder acariciar qui està a punt de morir, sense poder veure el cos del difunt, vetllar-lo ni celebrar el funeral, sense trobar consol en els braços d’amics i familiars. En temps de caos la cura emocional es posposa.

    Totes aquestes són necessitats essencials i no poder-les atendre farà que el dol sigui més traumàtic i dolorós. Cal aplaudir les iniciatives de les residències que estan facilitant el contacte en línia amb els familiars. Quanta tranquil·litat dóna veure la persona! Aquesta imatge val més que moltes explicacions. També les propostes de cartes anònimes per a malalts ingressats, o tots els professionals que afavoreixen, en el que poden, que hi hagi el contacte possible entre el malalt i la seva família.

    A la distància imposada pel confinament cal respondre multiplicant l’interès i la creativitat. Potser no podem abraçar aquesta persona que està en dol, però sí expressar-li el nostre profund desig de fer-ho. I quan és possible veure’s però no tocar-se, un gest com abraçar-se a un mateix o ajuntar les pròpies mans pot servir per enviar simbòlicament aquest contacte afectuós.

    Els missatges i les trucades ajuden a que l’altre ens senti propers. És moment de prendre la iniciativa i alhora respectar el que l’altre necessiti. Res millor que preguntar: “està bé per a tu que et vagi trucant?”, ja que normalment el “si necessites alguna cosa, truca’m” no sol funcionar. A qui està en dol li pot costar identificar allò que necessita, i encara més posar-li paraules i fer el pas de demanar-ho.

    Pensem també en la manca de comiats. El dolor i la incredulitat és molt més gran quan no és possible estar al costat d’aquell qui mor; llavors poden disparar-se les pitjors fantasies. Aquesta impossibilitat d’acompanyar, fruit d’una situació d’emergència en què ha de prevaler el bé comunitari, és terrible i pot deixar serioses ferides emocionals.

    Algunes persones podran trobar una mica de consol en sentir que, fins i tot sense estar presents, es mantenen connectades amb el seu ésser estimat pensant-hi i enviant tot l’amor que els desperta. Però això pot ser especialment difícil si finalment mor la persona i no és possible veure-la. Hi ha familiars que demanen que s’introdueixi un escrit, un objecte significatiu o un dibuix dels nens a l’interior del fèretre, com una forma de sentir-se a prop.

    S’haurà d’explicar molt bé als petits, als grans i a les persones amb discapacitat allò que ha passat. Si a tots ens sembla una situació surrealista i costa fer-se a la idea que la persona ja no tornarà, quant més per a ells. Cal parlar de forma franca i adaptada a la seva capacitat d’entesa, així com afavorir que puguin participar compartint emocions i reunions, encara que sigui telemàticament, del que s’està vivint a la família.

    Potser que no es pugui rendir en el moment l’homenatge desitjat, però és possible realitzar una cerimònia o un ritual personal més endavant amb tots els qui vulguin compartir-lo. A algunes persones els reconfortarà dedicar un temps del dol i del confinament a evocar detalls que aportin sentit i que honorin a qui ja no hi és.

    En temps difícils és important mantenir-se emocionalment connectats uns amb altres per poder brindar el suport necessari i sentir-se a prop malgrat la distància. Quan tot això hagi passat, com a societat haurem de plantejar-nos com retre consideració a totes les persones que s’hauran vist afectades per la pandèmia, a les víctimes i els seus familiars, per tal d’ajudar a curar les ferides emocionals que hagin pogut quedar obertes.

  • Autisme i confinament, “només sortim al carrer quan no hi ha més remei”

    El Teo té 14 anys i viu amb la Maya, la seva mare, i el Raül, el seu germà petit de 10 anys. El confinament li ha alterat totes les rutines, com a tothom, però en el seu cas la qüestió és una mica més delicada, perquè es tracta d’un adolescent amb trastorn de l’espectre autista. La rutina va lligada a la seguretat. “N’hem hagut de fer noves, creant un horari visual amb pictogrames”, comenta la Maya. El Teo té llenguatge, però la seva comprensió s’assenta molt millor amb els pictogrames.

    També és especialment sensible als sorolls i a determinats tactes, com el del plàstic, i un dels pocs dies que ha sortit de casa durant el confinament es va enfadar molt, perquè al súper el van obligar a posar-se els típics guants per agafar la fruita, com a mesura de protecció. “Només ha sortit dos cops i l’experiència no ha estat bona. Ara intento fer la compra com més ràpidament millor i resant perquè no passi res mentre estan els nens sols a casa”, comenta la Maya. En l’altra ocasió un guàrdia urbà els va aturar i li va preguntar que perquè anava amb dos nens… òbviament perquè a un nen de 10 anys no se’l deixa sol a casa.

    Com la Maya i el Teo, la major part de famílies amb criatures amb TEA de l’Associació Aprenem, per la inclusió de les persones amb TEA, surten el mínim possible de casa, segons explica Marta Romero, psicòloga i terapeuta de l’entitat. “No són situacions fàcils de gestionar, perquè el nen veu que no surt quan hauria de sortir, però que tampoc no és un dissabte, i que si surt no és per anar a fer les coses que feia abans”, comenta. Amb el temps transcorregut de confinament, la major part de les 500 famílies de l’associació “estan gratament sorpreses de l’esforç que estan fent els seus fills i com s’estan adaptant a aquesta situació”, comenta Romero.

    Només ha sortit dos cops i l’experiència no ha estat bona. Ara intento fer la compra com més ràpid millor i resant perquè no passi res mentre els nens estan sols a casa

    En el cas del Teo, fins la publicació del decret d’alarma anava dos cops per setmana a la consulta de Romero. Ara una de les seves noves rutines és fer-li una videotrucada cada dia. “Hi ha un moment que sap que m’ha de trucar i ho fa, però amb les famílies tenim establert que ens poden trucar cada vegada que hi ha una emergència”, afegeix. Les videotrucades estan sent una vàlvula de seguretat important en tota aquesta crisi per les famílies amb fills amb TEA, molt més que sortir al carrer, ja que “poder-se relacionar amb les persones que coneixen, com poden ser també els seus amics o els seus familiars, és molt positiu”, comenta la terapeuta.

    “No hi ha cap interès a sortir al carrer si no és per necessitat”, assegura Romero, perquè “si un nen amb autisme es posa malalt també és molt complicat explicar-li què li està passant”. “Estan fent un gran esforç per quedar-se a casa i establir una nova rutina, la qual cosa no és fàcil perquè tots els dies són iguals. El que estem veient és que a molts nanos els estan sortint comportaments compulsius, i no passa res, són mecanismes d’autoregulació que els donen seguretat. Només si ho fan d’una manera angoixada és quan s’ha de sortir al carrer”, afegeix.

    Els mocadors blaus

    No obstant això, en els darrers dies han sorgit informacions sobre infants i adults amb autisme que eren increpats i insultats a diversos llocs d’Espanya mentre anaven pel carrer, per gent que els escridassava des de les seves cases perquè es pensaven que s’estaven saltant el confinament. A Autismo Diario els anomenen la Gestapo de los balcones, i s’hi poden llegir testimonis com el de Cristina Paredero, la qual va haver de sentir com una senyora li deia que no semblava que tingués cap discapacitat perquè estava capacitada per caminar, després de renyar-la a crits i amenaçar-la amb trucar a la policia perquè s’havia aturat una estona a la via pública amb el seu company. Entre els socis d’Aprenem també s’han viscut episodis desagradables així, encara que no estan sent la norma.

    Per xarxes socials han corregut diverses iniciatives per evitar els insults, com les que aconsellen a les mares i pares dels infants amb TEA que s’identifiquin amb armilles reflectants o amb un braçal blau, el color que avui hauria d’il·luminar molts edificis públics, com passa cada 2 d’abril, amb motiu del Dia Mundial de Conscienciació sobre l’Autisme. Les entitats de referència no critiquen aquestes propostes, segurament benintencionades, però tampoc les secunden. La confederació Autismo España va publicar un comunicat dissabte passat on aclaria que ningú té l’obligació de recórrer a elements identificatoris, que “poden arribar a ser fins i tot estigmatitzadors”, i recomanava dur únicament a sobre l’acreditació de persona amb discapacitat. A banda, advertia que fins i tot d’això se’n podria fer un mal ús. Igual que hi ha gent que passeja el gos quatre cops al dia, podria començar a aparèixer gent que per sortir a fer un volt es posa un braçal blau.

    La proposta d’Aprenem per commemorar la jornada va precisament en aquesta línia. Amb la campanya #acasadeblau, aquesta entitat proposa viure un 2 d’abril adaptat a les circumstàncies imposades per la crisi del coronavirus, ja que tots els actes que hi havia previstos s’han hagut de postposar. El que demanen és que avui la gent que pugui, comparteixi a través de les xarxes socials fotos, vídeos i dibuixos, on el blau sigui el protagonista, amb l’objectiu de “sensibilitzar i donar visibilitat a les persones amb TEA per trencar mites i estereotips que hi ha al voltant del trastorn fent-lo visible des de casa”.

  • Retallar la sanitat mata

    Retallar la sanitat mata!. Aquesta frase vista a mobilitzacions i adhesius explica a la perfecció tot el que està passant les últimes setmanes al nostre territori, i des de desembre de 2019 en altres parts del món. Les retallades en la sanitat pública no només acaben amb les vides de les persones, sinó que enterren drets adquirits com a treballadores i usuàries, empitjoren encara més la situació de la sanitat pública i ens obliguen a pagar les retallades amb els nostres cossos.

    Unes retallades que vénen de llarg

    Les retallades a la sanitat arreu dels Països Catalans es van iniciar el 2007 i no s’han aturat. El 2015, la despensa sanitària per habitant dels Països Catalans era a la cua de la resta de l’Estat espanyol. El 2018, un informe situava a Catalunya i al País Valencià a la cua de l’Estat en atenció sanitària. Aquestes retallades s’han vist reforçades amb les reduccions en el pressupost en sanitat per part dels diversos governs de l’Estat espanyol: el 2012, la inversió va disminuir un 6%, el copagament es va implantar i el sistema sanitari va començar a necessitar una revisió dels seus principis fonamentals donada la nova situació. I durant els anys següents, el pressupost en sanitat ha continuat caient.

    A Catalunya, l’any 2010, la Generalitat va destinar el 30% dels pressupostos a la sanitat, el sou del personal sanitari es va reduir un 5%, a més de la despesa farmacèutica. Convergència i Unió, amb Artur Mas al capdavant, va disminuir en més de 1500 milions d’euros el pressupost sanitari, fet que va provocar el tancament de quiròfans i plantes hospitalàries, l’augment de les llistes d’espera per una operació, la reducció dels horaris als centres d’atenció primària, la no cobertura de baixes, l’augment de les negligències relacionades amb la manca de recursos…

    Pel que fa al País Valencià, l’any 2012 el govern del PP va aprovar el decret de retallades salarials i socials que va provocar una rebaixa en el sou del personal del sector públic, una disminució de la despesa destinada a la sanitat pública i una reordenació del sector, i l’aplicació de 300 mesures que aguditzaven encara més el procés de privatització de la sanitat. En els últims anys, la retallada correspon a uns 1300 milions d’euros.

    I en el cas de les Illes, entre 2010 i 2012 els concerts a la sanitat privada es van incrementar més d’un 36%, l’any 2015 la despesa en sanitat va ser del 5,3% i l’any 2017 la despesa en sanitat es trobava a la cua de l’Estat espanyol. Aquesta disminució de la despesa sanitària ha perjudicat els serveis assistencials en tots els seus àmbits, el sou del personal i les inversions en equipaments i infraestructures i en salut pública. Però ha beneficiat als concerts per finançar una provisió privada de serveis i l’augment de la despesa generada pels medicaments hospitalaris; l’any 2017 el pressupost en concerts representava l’11% de la despesa sanitària i els medicaments, el 25%.

    Les retallades a la sanitat per part dels governs del PP i CiU arreu dels Països Catalans han suposat el tancament de milers de llits a centres sanitaris i sociosanitaris públics i l’inici d’una promoció directa i indirecta de la sanitat privada. A Catalunya, un 56% dels llits disponibles corresponen a hospitals privats, en el cas de les Illes, més d’un 43% i al País Valencià, més d’un 17%. La Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública va quantificar les retallades aplicades des de 2009 entre 15000 i 21000 milions d’euros menys anuals. Així, des del 2007, els governs autonòmics, a través de les retallades, han treballat en la consolidació d’un model dual de sanitat.

    I la sanitat privada, què?

    Des del 15 de març, arran de l’estat d’alarma, la sanitat privada queda a disposició de la sanitat pública a l’Estat espanyol. Però s’està duent a la pràctica? Els governs expropiaran a la sanitat privada els recursos necessaris per fer front a la crisi, fent trontollar pactes i interessos econòmics? Fa una setmana es va publicar que l’aportació de la sanitat privada al Principat era de 100 llits d’un total de 3300, 84 a les Illes, de més de 1300, i al País Valencià, 136 llits d’un total de 1200. En resum, la sanitat privada posa a disposició només el 5,5% del total dels seus llits. Mentrestant s’estan habilitant universitats, pavellons poliesportius i hotels com a hospitals de campanya per fer front a la manca d’espai. I tota aquesta nova inversió per adequar espais nous d’on ve? Doncs del sector públic. I arribats a aquest punt, no ens hauríem de preguntar si tenint els recursos disponibles, en aquest cas privats, per què no els aprofitem?

    I per acabar d’arrodonir la cirereta de la sanitat privada, seguint en la línia de mantenir els beneficis econòmics, algunes clíniques pretenen aplicar ERTOs a les seves treballadores, generant així un estalvi i una preservació del seu capital. ERTOs en sectors considerats essencials per la societat, tot i ser privats.

    I les respostes dels diversos governs cap a la sanitat privada apunten cap a una nul·la voluntat d’acció per utilitzar més recursos privats. De fet, es limiten a felicitar-los per la seva col·laboració. Aquesta crisi deixa en evidència les mancances que té el sistema sanitari públic, ens ajuda a entendre quines són les claus estructurals del problema i ens porta al punt de no retorn, necessitem desgranar-los i donar-los la volta.

    L’inici d’una nova crisi i les conseqüències per a les treballadores

    El febrer de 2020, comencen a fer-se públics els primers casos de Covid-19 al nostre territori. Què ens ha comportat això com a usuàries i treballadores del sistema sanitari? Des de fa més d’un mes, els centres hospitalaris i les treballadores ens hem preparat per fer front al caos, que ha acabat arribant i que tot apunta que acabarà d’esclatar aviat. No hi ha llits suficients, incloent-hi els de l’UCI, i es treballa per adequar altres unitats hospitalàries, i no hospitalàries, per poder fer front a la càrrega assistencial. No hi ha material de protecció suficient per garantir la seguretat de les treballadores, de fet, hem de tenir en compte que l’Estat espanyol és qui més personal sanitari té infectat per la Covid-19. Per desgràcia, això ja ha tingut conseqüències (arreu de l’Estat espanyol hi ha hagut 6 morts de personal sanitari).

    Ens trobem amb canvis constants en els protocols assistencials, cada cop més febles i en què cada cop es necessita menys material de protecció… Casualitat? La precarietat laboral s’ha establert en forma de llargues jornades de feina, fins i tot doblant torns, amb una càrrega assistencial molt elevada. I quan arribem a casa, esgotades físicament i psicològicament, només podem agafar forces per afrontar un altre dia de feina. L’extrema situació a què ens hem vist abocades les treballadores de la sanitat ens posa al centre, com a principal focus d’infecció del virus per a la resta de la societat.

    Però l’estat actual del sistema sanitari no és fruit únicament de la Covid-19. Les retallades que ha patit el sistema de salut han aplanat el camí per trobar-nos en la situació en què estem, saturades i desbordades. I cada dia, quan arriben les 20 hores, se’ns escapa un somriure quan sentim els aplaudiments que ens mostren l’agraïment de la gent, i esperem que, un cop passat tot, no ens envaeixi un episodi d’amnèsia col·lectiva i recordem que sense un canvi de paradigma, no podrem avançar. No podem continuar permetent que ens retallin els drets, ni sanitaris, ni laborals, ni educatius, ni sexuals.

    Cada cop que aplaudiu, recordeu que hem de lluitar per mantenir aquest sistema de salut, i les seves professionals, que cada dia, i avui més que mai, tenim cura de totes les persones afectades. No podem permetre que les llistes d’espera arreu dels Països Catalans continuïn augmentant, ni les desigualtats en l’esperança de vida entre classes socials, ni l’empitjorament de la nostra salut.

    Per què necessitem un sistema sanitari públic?

    No necessitem una gestió centralitzada per part del Govern espanyol ni el desplegament de l’exèrcit arreu del territori. El que necessitem és fer un pas endavant. És imprescindible posar la vida al centre i deixar de banda els interessos empresarials i econòmics que envolten la sanitat. I posar la vida al centre significa que les necessitats de les persones són prioritàries, que passen per damunt dels interessos econòmics d’empreses i lobbies. Quina és la quantitat de treballadores d’arreu dels Països Catalans que paguen doblement per la seva salut? Les retallades en el sistema sanitari no poden recaure sobre les nostres vides, perquè no són cap negoci.

    Necessitem un sistema sanitari de provisió, gestió i titularitat 100% pública, de millor qualitat, on el dret d’universalitat sigui fonamental, que superi les desigualtats d’accés, que sigui independent de la provisió sanitària privada. Necessitem un sistema de salut que aposti per la millora de l’estat de salut de les classes populars, que promogui la prevenció i promoció de la salut, que tingui en compte la complexitat de la comunitat i es basi en els determinants socials de la salut per fer front a les desigualtats. I sobretot ens cal que les cures siguin cobertes amb recursos públics i que no siguem les dones de classe treballadora qui les sostinguem.

    Cal transformar la sanitat pública en clau feminista i superar el model heteropatriarcal. Apostem per un model que no medicalitzi a les dones, que treballi en la recerca sobre la salut integrant la perspectiva de gènere i sobre els problemes de salut que afecten exclusivament a les dones, que faci una aposta real per la detecció i prevenció de la violència masclista. Necessitem un model de garantia per la millora de la salut afectiva, sexual i reproductiva.

    Cal acabar amb l’acumulació del capital i el drenatge públic cap a la sanitat privada. La salut no és un joc on es guanyen diners, cal posar a disposició de la sanitat pública tots els recursos que es troben en mans de la sanitat privada. Necessitem sobirania. Sobirania sanitària per poder fer front els problemes de salut i millorar la qualitat del nostre sistema sanitari. La centralització que està fent l’Estat espanyol ens aboca a una agudització encara més gran d’aquesta crisi sanitària.

    I el preu que Europa ens farà pagar serà alt, molt alt. Aquesta crisi sanitària anirà acompanyada d’una crisi econòmica que afectarà, encara més, els nostres drets. Serà llavors quan haurem de seguir aplaudint les lluites de les treballadores, sanitàries o de qualsevol altre sector. Haurem de continuar construint xarxes de suport als barris. Haurem de confiar més que mai en les nostres veïnes. Tenim l’oportunitat de fer que les nostres vides estiguin al centre. I ara sí, amb un fort aplaudiment.

  • De l’escassa anticipació dels polítics a la salut mental en temps de confinament

    Estem vivint un període de la història del Planeta Terra veritablement excepcional tot i que ja s’han donat altres pandèmies al llarg dels segles; potser la més notable la coneguda com Grip Espanyola, que malgrat el seu nom, es va originar als Estats Units i es va propagar a Europa arran del trasllat de tropes nord-americanes a Europa en el context de la Primera Guerra Mundial. En aquella ocasió, la grip va provocar entre 20 i 40 milions de morts i va suposar una gravíssima complicació a la ja situació precària generada pel conflicte mundial, que va finalitzar el novembre del 1918.

    Ara no hi ha una guerra mundial però sí conflictes «locals» en els que les grans potències del planeta intenten guanyar posicions favorables a les seves estratègies econòmiques i polítiques.

    Sembla que en aquest marc mundial es va impulsar la creació per part del Govern del Sr. Pedro Sánchez de la Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia de País a Largo Plazo, inspirada pel Sr. Ivan Redondo. Un fragment de la notícia que donava compte de la seva creació deia el següent: «Uno de los grandes defectos de la democracia es el cortoplacismo. En la frenética cotidianeidad de los gobiernos, lo urgente a menudo eclipsa a lo importante. Esto genera a su vez otros problemas como falta de pensamiento estratégico, de respuesta a la demanda de la sociedad, obsolescencia legislativa, oportunidades no aprovechadas o escasa anticipación, que están en la base de fenómenos como el cambio climático, el vaciamiento rural o la pérdida de relevancia económica para una nación».

    Grans paraules, grans propòsits. El text parla dels defectes de la democràcia, del «cortoplacismo» i la «escasa anticipación». Cert! Es sabia què estava passant a la Xina i malgrat això no es varen prendre les mesures anticipatòries pertinents. Aquí se’ns intentava tranquil·litzar dient-nos que es tractava d’un problema que afectava persones que vivien a milers de kilòmetres de distància però es varen obviar detalls inherents a la globalització i, més concretament, als enormes desplaçaments que milers i milers de persones fan cada dia, de manera que el que passa als antípodes avui ens afectarà demà a nosaltres mateixos.

    Hem tingut també notícia dels advertiments que diversos científics entre ells, el Professor Alex Arenas, director del Grup d’Investigació Alephsys Lab, que va desenvolupar un model matemàtic de propagació del virus. Segons va explicar en el programa Faqs de TV3, quan varen fer els primers advertiments cap administració els va escoltar, fins que els fets, la realitat, ja ha imposat el seu dramatisme.

    Ara ja s’estan adoptant les mesures adients, ja es tendeix a un confinament més rigorós i, per tant, tothom que no sigui estrictament necessari s’ha de quedar a casa. Totalment d’acord, però, com sempre, es fa necessari un plantejament més detallat, curós i, sobretot, que contempli altres variables. I vull referir-me a una d’aquestes variables: la salut mental.

    S’ordena el confinament «total» i es sancionen les persones que no el segueixen, d’acord. Es pretén evitar que els contactes pròxims entre els ciutadans contribueixin a propagar encara més el virus; però sabem, i se’ns repeteix una i mil vegades, que el contagi es produeix entre persones que no respecten la distància d’1,5 metres o bé a partir del contacte amb superfícies contaminades, per exemple, els panys de les portes o les baranes de les escales, per citar-ne algunes. Ara bé, si una persona surt a passejar sola i amb mascareta i evita contactar de manera pròxima amb altres ciutadans sembla clar que no podrà contagiar-se ni contagiar d’altres.

    I és aquí on, novament, no s’han considerat les variables de les persones que, per motius de la seva precària salut mental o bé perquè són grans, necessiten sortir al carrer ja sigui per reduir la tensió de la convivència intrafamiliar o bé per recordar-se a si mateixes que encara estan vives.

    S’ha parlat dels autistes, de com el confinament pot afectar la seva salut mental i com pot provocar agitacions o crisis que hauran de ser «ateses» pels mateixos familiars ja que, en els moments actuals, les urgències psiquiàtriques han passat a ser un tema secundari; però no s’ha esmentat res dels malalts que pateixen processos psicòtics, d’angoixa, de depressió, de bipolaritat, per citar-ne alguns. Per moltes d’aquestes persones els resulta indispensable poder sortir, «airejar-se», alliberar-se de les tensions i/o conflictes que es generen en les llars en un marc relacional d’acció-reacció que dóna lloc a bucles progressivament més greus.

    Fa pocs dies se li va plantejar aquest problema al Dr. Oriol Mitjà, reconegut expert en el tema de la Covid-19, i va respondre que, en efecte, a moltes de les persones afectades per problemes de salut mental els podria beneficiar poder passejar, gaudir de l’espai. Ara bé, el mateix Dr. Mitjà va afegir que si es permetia que certes persones poguessin sortir al carrer es corria el risc que també ho fessin d’altres que no seguissin les normes i precaucions que ordenen les autoritats sanitàries. També d’acord, som mediterranis i la disciplina i la responsabilitat socials no són el nostre fort. No obstant això, penso que de cara a l’estat de la salut mental de molts ciutadans, ara i a curt i mitjà termini, caldria implementar mesures que anessin en la direcció de prevenir crisis i/o episodis que també requeriran ser atesos. Recordant novament la intencionalitat de la Oficina Nacional de Prospectiva y Estrategia de País ens cal reivindicar l’Anticipació de crisis per problemes de salut mental en el marc de la pandèmia de la Covid-19.

  • ‘El Diari de la Sanitat’, quatre anys al vostre servei

    Complim quatre anys. El Diari de la Sanitat va néixer el 7 d’abril del 2016, en el vell recinte de l’Hospital de Sant Pau. La data, el Dia Mundial de la Salut, era una primera declaració de principis. Però mai podíem haver imaginat que, quatre anys després, tot el que vam dir i escoltar aquell dia cobrés tant sentit. Vam expressar el nostre compromís en un periodisme independent i lliure, que estigués al servei de la comunitat que lluita en primera línia per defensar un dret tan essencial com és l’assistència sanitària.

    I vam escoltar la veu de metgesses, de metges, de professionals de la infermeria, de científics, d’acadèmics… que reclamàveu més temps, més recursos, més implicació de la societat per poder afrontar els reptes que teníeu al davant. Durant quatre anys hem intentat que la societat escoltés la vostra veu. Hem anat a contracorrent. Vosaltres, els sanitaris. I nosaltres, com a periodistes.

    Ha estat un camí difícil, perquè durant aquests anys tots els focus, de la política, dels mitjans i d’una part considerable de l’opinió pública, han estat centrats en altres objectius. Vosaltres, els sanitaris, heu patit aquest oblit i malgrat tot, quan ha esclatat l’emergència més greu de les nostres vides, heu donat un exemple de coratge i eficiència que no oblidarem mai. Com diu el doctor Miquel Vilardell, «el que ens salva és la qualitat i l’entrega del personal sanitari».

    Són la vostra professionalitat i generositat les que, malgrat tot, han aconseguit preservar la sanitat, avui el primer front en contra de la Covid-19. Herois i també víctimes de la falta de mitjans per poder-vos protegir. I de la manca de recursos després d’aquelles retallades de fa deu anys, mai revertides a la sanitat pública. Ara és hora d’emergència i d’aplaudiments cada dia a les 8 del vespre. És hora de recordar aquella frase de Winston Churchill quan, referint-se als pilots de la RAF, va dir: «mai tanta gent li ha degut tant a tan pocs». Ara podem dir el mateix de vosaltres, el personal sanitari que esteu lluitant, amb condicions molt difícils, per salvar-nos.

    Quan això passi, la societat us farà saber el seu agraïment infinit, però, el més important serà que us faci costat a les vostres reivindicacions. I que us ajudi a superar l’immens desgast emocional d’haver gestionat el dolor dels pacients que han hagut de donar l’últim adéu a la família a través vostre.

    Els professionals de la Sanitat i de l’Educació sou els dos grans pilars de la justícia social, dels drets bàsics. Representeu el que dóna sentit a la vida en comunitat. Sense un sistema sanitari que defensi el dret universal a l’assistència per preservar la salut, o una educació que garanteixi la igualtat d’oportunitats, no hi ha el que anomenem societat. Amb aquesta voluntat vam crear l’any 2013 la Fundació Periodisme Plural que avui, a més de El Diari de la Sanitat, edita mitjans com Catalunya Plural, El Diari de l’Educació, El Diari del Treball, El Diario de la Educación o la RevistaXQ.

    Tots aquests diaris parteixen de la convicció que el periodisme també és un servei a la comunitat, i que té la responsabilitat cívica de contribuir a la defensa dels drets essencials. Ha estat un camí difícil, dèiem, però ara s’ha demostrat que, més que mai, calia estar al vostre costat. Nosaltres, El Diari de la Sanitat, seguirem aquí. Per donar-vos les gràcies per la vostra entrega i qualitat professional. Per recordar les vostres reivindicacions, que són les de tots.

    Josep Carles Rius és el President de la Fundació Periodisme Plural, editora de El Diari de la Sanitat.