Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Recursos, dotació i previsió, pistes del desastre de les residències geriàtriques

    Les dades d’afectació de l’epidèmia del coronavirus a residències de la tercera edat són esgarrifoses. El mes de març s’han registrat 362 morts d’usuaris a Catalunya a causa de la Covid -19, segons un informe del Departament de Treball, Afers Socials i famílies.

    Fins a l’últim dia de març hi havia 158 residències amb casos detectats de coronavirus. El total d’infectats confirmats era de 830. Els residents hospitalitzats eren 189 i el nombre de professionals aïllats preventivament o amb simptomatologia, ascendeixen a 3.184, segons fonts oficials.

    A Catalunya hi ha un total de 64.093 persones grans que viuen en places residencials públiques i privades. En les residències es concentra un col·lectiu molt vulnerable per la seva edat avançada –l’edat mitjana dels residents és de 84 anys-, la majoria dependents i grans dependents, amb 90% d’usuaris que presenten malalties prèvies.

    En roda de premsa posterior a la presentació de l’informe, Francesc Iglesies, secretari d’Afers Socials i Famílies explicava que la tipologia de les residències d’ancians més afectades pel coronavirus era la de centres petits, amb poca capacitat de resposta davant de l’epidèmia, especialment perquè no tenien personal sanitari fix de plantilla.

    La gent gran com a negoci

    La versió dels treballadors només coincideix en part amb la versió oficial. Josep Maria Martínez, responsable de l’àrea de geriàtrics de CCOO, indica que la situació extraordinària té a veure amb la concepció de l’atenció a la gent gran com un negoci: “ha faltat molta prevenció. Moltes empreses no tenien Equips de Protecció Individual (EPI) i això ho han patit tant els residents com els treballadors”. Quan l’epidèmia es va estendre, el poc material de protecció que hi havia es va esgotar.

    Llavors els treballadors van haver d’improvisar amb donacions o bé les empreses van obtenir equips no adequats per les necessitats: “sabem que es necessiten guants de nitril, que no són porosos, però quan s’han esgotat a moltes residències només es lliuren guants de vinil, que no impedeixen el contagi”, afirma. Això vulnera la normativa que diu taxativament que cal usar material sense risc biològic.

    La reducció de costos en un sector infrafinançat marca fins i tot la resposta a la crisi. “Hem tingut problemes per fer que la roba dels treballadors es renti a càrrec de les residències”, diu Martínez. Aquesta mesura evitaria exportar o importar el virus, però s’ha vist rebutjada per algunes residències, amb el pretext d’estalviar. “Això ha passat al grup L’Onada, que dirigeix Cinta Pasqual, la portaveu de la patronal Acra”, destaca.

    Petits centres, els més febles

    Els centres petits són els més afectats per la pandèmia. Hi ha instal·lacions que de vegades no permeten l’aïllament individual, tenen molt poc personal i no han aconseguit material de protecció per als seus treballadors. Llavors queden a l’albur d’un contagi. “En molts casos sembla que tot i les instruccions de tancar els centres de dia, es desobeïa la mesura perquè són ingressos importants per a les empreses que les gestionen”, afirma el sindicalista.

    Les residències públiques gestionades directament tenen una millor dotació de personal, tot i que no hi ha dades d’afectació de l’epidèmia en aquest àmbit. Després hi ha residències concertades per grans i mitjanes empreses, “Eulen, Domus Vi i Mutuam, són noms que es repeteixen entre els propietaris”, diu el responsable sindical. En aquest subsector hi ha instal·lacions on es compleixen tots els protocols i altres amb situacions més crítiques, diu Martínez. Finalment, hi ha les residències privades pures, amb tarifes molt altes que “estan fent un gran esforç perquè l’epidèmia no els afecti”. La previsió té a veure amb la concepció del servei com un negoci, una disminució del nombre de residents afecta i molt els ingressos, diu Martínez.

    La previsió té a veure amb la concepció del servei com un negoci, una disminució del nombre de residents afecta i molt els ingressos

    Segons els càlculs de l’Associació Catalana de Residències Assistencials (Acra), el 2016, de les aproximadament 57.000 places que hi havia a residències (avui ja en són poc més de 64.000), només unes 5.000 eren directament públiques

    Després de la pandèmia el sector canviarà. Les empreses amb més múscul econòmic i que hagin superat la crisi sense efectes greus podran menjar-se el mercat a costa de les petites empreses familiars, o entitats sense ànim de lucre. L’afectació sobre el personal pot ser dantesca, es temen els sindicalistes consultats.

    Igual que en el sector sanitari, en l’àmbit de les residències de la tercera edat hi ha realitats molt diferents, cosa que explicaria, en el cas de la pandèmia actual, les diferents respostes que s’han donat a aquesta crisi. Les fonts consultades consideren que la proporció es deu mantenir o fins i tot pot haver augmentat a favor de les entitats privades o concertades

    Deu anys de retallades

    A banda del sector econòmicament més potent, que pot assumir les tarifes dels grups estrictament privats, el finançament és bàsicament públic amb aportacions dels familiars. La llei de la dependència havia de ser la clau de volta de la suficiència de les cures a la gent gran, però ha patit una evolució absolutament negativa. L’any 2008, quan es va estrenar, s’hi van dedicar 367 milions a Catalunya  dels quals l’Estat en va aportar el 34,4% i la Generalitat el 65,6% restant.

    El 2009, els fons van ser 867 milions i la proporció un 37,2% de l’Estat i un 62,8% de la Generalitat. El 2010, s’hi van dedicar 1.024,8 milions que van aportar en un 32,7% l’Estat i un 67,2% la Generalitat. Però és a partir de 2011 quan la desproporció és més forta: llavors l’Estat baixa la seva aportació a un 22,2% del total i la Generalitat la puja fins al 77,08% d’una quantitat que supera els 1.173 milions. Des d’aquell any la xifra total oscil·la poc, però la proporció dels aportadors segueix desequilibrant-se. Així, el 2017 la Generalitat aportava el 84,2% i el Govern central el 15,3% restant.

    La situació, doncs, està marcada per diversos components. Cada any la demanda de places residencials ha estat més alta i les aportacions públiques, des del 2013, més baixes. Això ha dut a les residències del sector concertat a aplicar una política econòmica restrictiva, especialment pel que fa a personal. Aquesta actuació s’ha reforçat per les normatives de ràtios que marquen el nombre de treballadors i la seva qualificació segons els tipus de residències.Un dels efectes de l’escanyament econòmic ha estat que les treballadores i els treballadors fa 10 anys que tenen els salaris congelats.

    Personal, poc i mal pagat

    El tipus de treball, molt desgastant, la manca de mitjans i la falta de personal expliquen la situació en què es troba el sector a Catalunya. Fa anys que tant les patronals com els sindicats demanaven 300 milions per a un pla de xoc que permetés parar la sagnia laboral i millorar el servei. La xifra no s’ha aportat, tot i l’existència de manifestos i actuacions de tot el sector reclamant a les autoritats públiques fons per dignificar el servei.

    Davant del panorama de carència hi ha el fet que els últims anys el sector de la geriatria ha estat en el punt de mira d’inversors locals i internacionals. Constructores, fons d’inversió, empreses de la sanitat privada han posat els seus ulls en l’atenció a la gent gran. Aquest és un negoci clar, segons expliquen fonts bancàries. Segons els seus estudis, invertir en residències és una oportunitat d’or perquè es tracta de “negocis recurrents” o d’ingressos fixos o periòdics que, a més, presenten una baixa morositat (no arriba a l’1%, quan la bancària supera 9%) i per l’existència d’una demanda in crescendo d’acord amb les xifres de gairebé plena ocupació que mostra el sector.

    Invertir en residències és negoci clar perquè són “negocis recurrents” o d’ingressos fixos que, a més,  presenten una baixa morositat

    Fons d’inversió com Blackstone ja fa temps que han posat els seus ulls en la geriatria, en especial a les ciutats de Barcelona i Madrid. Busquen residències en funcionament, a poder ser d’almenys 150 llits. Entre els grups espanyols destaquen Eulen Servicios Sociosanitarios, SAR Aquavitae i Sanitas Mayores o Domus Vi. Totes coincideixen en el fet que han adquirit desenes de residències, tenen milers de treballadores i treballadors i facturen totes per sobre del centenar de milions i gestionen milers de places.

  • Epidèmia a la baixa, hospitals al límit

    El moment actual de l’epidèmia del coronavirus a Espanya és paradoxal. El nombre de persones diàriament infectades es va reduint, però costa fixar-se en aquest detall fonamental perquè el nombre total de malalts diagnosticats de covid-19 ha superat avui els 100.000 i, sobretot, perquè el dramàtic augment d’hospitalitzats en estat crític i les més de 9.000 morts no conviden a l’optimisme.

    Per a què serveix que el Govern prengui cada vegada mesures més estrictes si les morts no deixen d’augmentar? Un informe del britànic Imperial College publicat el dilluns respon a això: el confinament massiu que va començar el 15 de març ha salvat 16.000 vides. Aquesta és la xifra que considera més probable d’una forquilla que va de 5.400 a 35.000. La paralització de país, que s’ha fet més dràstica des de dilluns, està evitant moltes morts, encara que el que veiem en primer pla sigui el dolor de les UCI’s i el constant augment dels morts.

    Superada la prova de l’expansió exponencial de virus, s’està arribant al moment decisiu i afrontant el gran repte: que el sistema sanitari no s’ensorri i pugui salvar el màxim possible de vides. Les UCI de Madrid, les dues Castelles i Catalunya estan al límit. La necessitat de posar en servei nous respiradors, subministrar més sedants per als malalts que pateixen i proporcionar els materials necessaris per a una bona atenció és imperiosa. Igualment serà necessari incorporar metges i personal sanitari per resistir durant setmanes o mesos.

    El focus de màxima atenció no pot ser altre que el reforçament del sistema sanitari per sobre de qualsevol consideració econòmica. Cal guanyar temps com sigui per allunyar el perill del col·lapse sanitari. No és massa raonable plantejar la disjuntiva d’hospitals o fàbriques, perquè si els hospitals no aguanten i la situació arriba a ser caòtica, l’economia podria ressentir-se encara més.

    En paral·lel al confinament cal incrementar els test als malalts amb símptomes i, tant com sigui possible, al seu entorn, per elaborar així amb la precisió més gran el mapa de l’epidèmia. Recolzat en aplicacions de telèfon específiques i la geolocalització que aporta el mòbil, un país com Corea de Sud està aconseguint mantenir a ratlla l’epidèmia amb una combinació de test i tecnologia, sense arribar al confinament generalitzat.

    Les proves massives són un pas necessari per abordar la tornada a la normalitat després de Setmana Santa o més endavant, quan estigui comprovat que, de mitjana, els infectats transmeten el virus a menys d’una persona. Aquesta acció ha d’anar acompanyada del manteniment de les estrictes mesures d’higiene pública i privada ja establertes i probablement per l’ús generalitzat de mascaretes fora de la llar.

    La tornada a la normalitat serà progressiva. Sortir al carrer encara que sigui sense formar grups ja serà un alleujament, però de moment en què començarà a produir-se (la segona quinzena d’aquest mes o ja al maig) tindria poc sentit reobrir escoles i universitats. Les restriccions als desplaçaments poden durar bastant perquè la pandèmia va pel camí d’empitjorar en molts altres països. La prohibició de les concentracions massives o els espectacles no s’aixecaran immediatament. Com s’està veient a la Xina, la supressió de restriccions és un procés lent.

    Amb el virus circulant per tot el món no es pot abaixar la guàrdia durant molts mesos. Però les restriccions que s’han dut a terme són importants perquè, encara que a llarg termini s’acabi infectat un percentatge alt de la població, el control de l’epidèmia permetrà seguir guanyant temps, en aquesta fase perquè la indústria farmacèutica pugui desenvolupar medicaments més eficaços contra la covid-19 i, sobretot, una vacuna efectiva, que es preveu que tard 12 o 18 mesos. Igualment, com més temps es guanyi, més es podrà reforçar el sistema sanitari tant en mitjans com en metges, infermers i personal auxiliar, sotmesos ara a una enorme pressió.

    L’informe ja citat de l’Imperial College considera que el més probable és que estiguin infectats ja el 15% dels habitants d’Espanya, uns 7 milions, i que la infecció arriba com a mínim a milió i mig, molt lluny dels 102.000 comptabilitzats oficialment. La dimensió real assolida per l’epidèmia només es podrà conèixer quan estiguin disponibles els test de detecció d’anticossos, que han començat a assajar els últims dies. Les proves actuals detecten el virus i amb elles no es pot saber si algú ha passat la malaltia.

    Article publicat originalment a Alternativas Económicas

  • «Una nova economia per salvar vides», el número en obert d’Alternativas Económicas

    «La resposta ciutadana suposa la rehabilitació de l’humanisme i la importància dels estats. Ha cobrat especial importància la necessitat de comptar amb potents serveis públics de salut per aturar l’extensió d’aquesta pandèmia i altres malalties. En la ment de tots estan els irresponsables retallades en els pressupostos de Sanitat adoptats pels governs conservadors durant els últims 20 anys, que han limitat la capacitat d’actuació».

    Aquest paràgrafs és un dels que escriu Andreu Missé, periodista i director de la revista Alternativas Económicas, a l’editorial del número del mes d’abril. Una revista que s’erigeix com un homenatge als treballadors sanitaris i com un anàlisi curòs de perquè la pandèmia del COVID-19 ens ha situat en una nova crisi.

    Veient la situació dels estats, Missé no s’encongeix en afirmar que «la crisi ha de propiciar un canvi radical a la societat» i també que s’han de posar «les persones davant del benefici econòmic».

    Aquest número 79 del mes d’abril del 2020 només estarà en format digital i, a més a més, està disponible en obert.

    Entre els diferents continguts, la revista també repassa temes internacionals com la quarta recessió que haurà d’assumir el Japó dins la mateixa dècada o les dues estratègies que han utilitzat Pekin i Taiwan per frenar l’epidèmia. A banda també analitzen què és, com s’entèn i com s’utilitza el teletreball.

  • Sobre el patiment psíquic: excepcions de la quarantena

    Escric aquestes línies perquè estic preocupada pels drets dels nens i nenes (de qualsevol tipus d’identitat, orientació sexual i gènere) durant el període de quarantena. Igual que es van regular excepcions com la d’anar a la perruqueria (que després va ser rectificada), m’agradaria parlar d’algunes de les excepcions al confinament.

    Entenc la consigna «Queda’t a casa» i l’acato, però m’agradaria que les excepcions estiguessin més regulades per a protegir millor els col·lectius més vulnerables. Ja es comença a sentir que les persones diabètiques podran sortir al carrer acompanyades (amb prescripció mèdica). Les indicacions, per exemple, de Protecció Civil a Catalunya són molt clares i espero que estiguin arribant a tota la població. Un exemple: el passat dijous, el CECAT (Centre d’Emergències de Catalunya) va recollir i respondre 44 preguntes sobre mobilitat. Una d’elles, que encara que no especificava l’edat, afecta també a la infància: es decretava que les persones amb discapacitat o TEA poden sortir «si és imprescindible fer-ho».

    No voldria estendre’m en argumentacions, així que resumiré dient que per tal que la població en general, i especialment la infància, puguin passar la quarantena amb el menor «patiment psíquic» possible, les excepcions de quarantena s’haurien de revisar. I és que encara estem molt lluny del model que, per exemple, s’aplica a França.

    francesa anònima resident al sud de França. Document descarregable en les pàgines oficials de Govern Francès.

    L’últim supòsit de l’exemple francès fa referència a activitat física de persones i també parla dels animals de companyia. Bé, no sé com escriure això sense sonar descortès, però entenen la persona com a individu que va dels 0 als 99+ anys. És a dir, la infància a França pot sortir al carrer a prop del seu domicili, al que entenc jo que és estirar les cames, veure la llum de el sol, no tocar res i tornar a casa. Disculpin que m’hagi allunyat de el to o el registre formal de la carta per uns moments, però crec que de vegades ens entenem millor sense tant encotillament.

    No tinc fills. Treballo en una escola i coordino, juntament amb l’equip, l’atenció a la diversitat de centre amb els recursos que tenim. En les CAD (Comissió d’Atenció a la Diversitat) vam intentar establir prioritats per atendre les necessitats pedagògiques de l’alumnat. En cas de detectar possibles situacions susceptibles a ser tractades en la Comissió Social de centre, els fem arribar la informació i ens coordinem en allò necessari. Per la meva feina, estic al corrent dels punts que la Comissió Social considera que m’ha de transmetre dins dels límits de la confidencialitat.

    Tot això per explicar el que molts ja saben: algunes de les llars espanyoles podrien no ser exactament el lloc per estar reclosos tant de temps. A més, segons el meu parer, si les comunicacions no es donen amb la rigorositat pedagògica, científica, matemàtica i ètica adequades, entenent la diversitat del públic al qual ens dirigim, i avaluant com està sent interpretat el missatge, estarem ajudant a crear en l’imaginari col·lectiu un monstre de pel·lícula de ciència ficció.

    Algunes llars poden no ser bon indret per estar reclosos tant de temps. Si no ens comuniquem amb rigorositat, crearem en l’imaginari col·lectiu un monstre de pel·lícula de ciència ficció

    Disculpin, però aquest virus es regeix per les lleis d’aquest planeta i es vencerà amb el coneixement científic adequat, les simulacions en superordinadors que facin falta i el confinament, que ja és innegable, de la població. I, finalment, però no per això menys important, una cosa que no puc expressar sense emocionar-me: la inestimable tasca d’un servei sanitari que sempre havia d’haver estat públic, sense retallades, i de cadascuna de les individualitats que el conformen.

    Segons el meu parer, són les individualitats que actuen pel bé comú les que fan que els sistemes no s’ensorrin. Així que espero que el sistema ens tracti bé a tots i cadascun dels individus que el conformem, cuidant amb especial interès els menors d’edat, que són un dels col·lectius més indefensos, ja que tenen menys capacitat de fer arribar la seva veu a l’Estat.

    Per no estendre’m en d’altres punts, i entre moltes altres coses, sol·licitaria que dins de l’excepcionalitat es tingués en consideració alguna mesura per garantir el mínim sofriment psíquic a la població en general amb especial atenció a la infància. També s’hauria de tenir en compte la salut dels ciutadans en l’accepció que recull l’OMS i preveure un possible augment en la demanda dels anomenats serveis de salut mental i altres serveis que reportin benestar.

  • Els nostres sanitaris són «kamizakes» segons el New York Times

    La portada del diari dels Estats Units The New York Times obria avui afirmant que «Els kamizakes de l’assistència sanitària d’Espanya lluiten contra el coronavirus» (Spain’s ‘health care kamizakes’ battle coronavirus). L’afirmació va acompanyada d’un reportatge fet en base a entrevistes a personal sanitari on expliquen les circumstàncies en les quals treballen i els recursos dels quals disposen.

    El vídeo va acompanyat de la següent explicació: «Més de 12.000 treballadors sanitaris han agafat el Covid-19 a Espanya davant una manca important d’equips de protecció personal. Les infermeres i metges ens mostren com es fan els seus propis vestits, màscares i escuts».

    Així, una de les treballadores que participa del reportatge afirma que la màscara que porta li va fer el seu marit, «que és molt MacGyver». La seva resposta va ser d’alegria però també d’exigir que hi hagués material per a totes les companyes de l’hospital.

    Una altra de les participants, de l’Hospital La Paz a Madrid, explica que va ser la segona en caure i que ara, de 40 metges que són a urgències, ja han caigut 16. Passant per diferents perfils, el reportatge mostra la manca de recursos i com això està suposant que molts professionals caiguin malalts.

    A més, també denuncien el col·lapse que estan patint les urgències i mostren imatges de com a hospitals de Madrid els pacients esperen estirats a terra. «qualsevol espai s’està reconvertint en atendre pacients. Parlem de sales d’espera, de cadires… i així els nostre treballadors també estan caient a un ritme brutal», afirmen entre diverses veus. «Jo perquè m’he contagiat? Per què ho he fet malament? No. Perquè no teníem mitjans ni els protocols eren els adequats», aporta Eugenia Cuesta, infermera de l’Hospital 12 de Octubre.

    Al principi, expliquen, utilitzaven una bata per cada pacient però ara ja es reutilitzen i les que es tenen no són les adequades. Sobre les mascaretes, Rosa Nieto, una infermera de l’Hospital Virgen de las Nieves explica que abans de llançar-les pregunten si queden pel dia següent i, si la resposta és negativa, es guarden la que han fet servir al llarg del dia.

    L’enginy ara mateix està en la seva màxima expressió per poder combatre això. Mostren aleshores com fan mascaretes amb les fundes de les bates estèrils o pantalles protectores amb un portafolis.

    Una altra idea, que explica Alfonso Vidal, anestesiòleg de l’Hospital Sur de Alcorcón, la van tenir les infermeres de quiròfan: els llençols de quiròfan que ara no s’estan utilitzant perquè no s’estan fent operacions programades, es podien retallar i fer servir per crear bates.

    Reconeixen que és molt difícil quedar-se enrere o negar-se a atendre pacients si no se’ls hi dóna material. «No diré que no atenc a un pacient perquè no estic protegida… Aleshores ens estan convertint en kamikazes sanitaris totalment» o «no volem ser màrtirs perquè no ho som, volem ser professionals protegits», són algunes de les frases finals del reportatge. Una altra, encara és la Lubna Dani, metgessa de l’Hospital La Paz, que diu: «una, quan es fa metgessa, d’urgències en concret, pretèn salvar vides… El què em preocupa és no poder fer-ho».

  • Protocols que canvien segons el material que no tenim

    «Tenemos en marcha una epidemia de coronavirus, fíjate que notícia acabo de dar…» Així començava el cap mèdic del Consorci Mar Parc de Salut de Barcelona, una Sessió informativa sobre Covid-19 a la Sala Marull de l’Hospital del Mar el 2 de Març de 2020.

    Han passat 25 dies des de llavors i la successió de canvis de directrius, de circuits, de protocols, d’instruccions ha estat constant i no ha fet més que incrementar la confusió ja existent deguda a l’excepcionalitat del moment.

    El pitjor no són els constants canvis en si, si no la sensació que aquests canvis es produeixen, més que per necessitats epidemiològiques i amb base científica, per adaptar-se a l’existència o no de materials i d’equips de protecció adequats. No sembla lògic que en un inici, per a mantenir un contacte amb un pacient infectat fóra necessària aquesta escrupolosa indumentària i actualment davant una exposició de curta durada amb uns guants senzills i una simple màscara quirúrgica ja tinguem suficient.

    En aquest context de mancances, apuntar una de les poques notícies positives que puc extreure de tota aquesta situació. La quantitat d’iniciatives que han sorgit des de persones, que de forma totalment desinteressada, han posat a disposició del bé comú els seus recursos i el seu temps, és certament encomiable. Allà on no arriba la desastrosa gestió de les administracions, arriben els i les ciutadanes organitzades. Pantalles protectores, màscares, peces per a respiradors, ulleres… un gran nombre d’equipaments i materials, gràcies a la cessió altruista d’anònims de les seves màquines d’impressió 3D. Gallina de Piel! Només el poble salva al poble!

    La constant adaptació de protocols també ha modificat els criteris per confinament de les treballadores que han tingut contacte amb positius confirmats. Si en un inici aquest contacte suposava 14 dies de quarantena, avui dia, primer s’ha d’avaluar el grau d’exposició amb el Covid-19, i en funció d’aquest es decidirà si es pot continuar treballant, o si s’ha d’estar en aïllament 7 dies. Si no apareixen símptomes en aquest temps ja ets apte per continuar treballant. Recordo com en un moment de la sessió informativa de la Sala Marull, es va comentar que si bé amb 14 dies de confinament era suficient per a veure si es manifestaven símptomes o donar positiu, hi havia constància de casos en els quals aquests havien aparegut posteriorment al cap de 14 dies. Doncs bé, en aquests moments hem reduït el tancament a la meitat, 7 dies. Tot i aquesta dràstica reducció, és freqüent veure companyes doblant torns i fent jornades extraordinàries per sobre del màxim ordinari.

    Una altra de les principals preocupacions és la falta d’espais adequats per atendre aquells pacients més crítics. El president de la Societat Catalana de Medicina Intensiva i Crítica, i Cap de Medicina Intensiva de l’Hospital del Mar afirmava fa pocs dies, que l’objectiu era triplicar la capacitat actual d’assumir pacients crítics, augmentant de 600 a 1800 els llits per aquests pacients arreu del territori. A l’Hospital de la Mar ja s’han habilitat nous espais de característiques similars a l’UCI, passant de 18 llits a 60. «L’ampliació ha estat possible gràcies a l’habilitació com a box de cures intensives de 9 dels quiròfans de l’Hospital del Mar, tots amb capacitat per a dos pacients excepte un d’ells, que és triple. D’aquesta manera, tant el Servei de Medicina Intensiva, com la unitat de semicrítics i la de reanimació postquirúrgica i, ara, els quiròfans, es converteixen en àrees per a pacients crítics amb COVID-19. L’URPA es manté com a UCI per a pacients d’altres patologies» Així mateix, s’han adaptat 7 unitats només per acollir pacients amb Covid-19.

    Totes les adaptacions constants dels protocols es basen en les instruccions del Departament de Salut, concretament del seu Director, Adrià Comella. M’estalviaré de qualificar aquesta instrucció i en concret el seu paràgraf cinquè, en el que ve a dir que per sobre de la conciliació de la vida laboral i professional, del dret al descans, i el més preocupant, de la seguretat en el treball, està la protecció de la Salut Pública. Al marge de la indecència d’aquestes paraules, no és un problema per la salut pública que les treballadores sanitàries estem altament exposades i sense equips de protecció necessaris? Tenim un munt (17%) de raons per pensar que sí que ho és.

    Sóc conscient que la magnitud d’aquesta epidèmia potser era difícil de preveure. Però el que també tinc clar és que la falta de previsió i l’excés de tranquil·litat amb el que s’ha actuat fins que ens ha desbordat, ha tingut alguna cosa a veure en la poca efectivitat a l’hora d’aconseguir els recursos suficients per a protegir a les treballadores, i disposar dels mitjans necessaris per a evitar un possible col·lapse del sistema, en el que potser caldrà prendre decisions molt complicades.

    Un important especialista en medicina preventiva i epidemiologia, i assessor del Departament de Salut, afirmava fa poc més d’un mes i mig que «la possibilitat de contraure la malaltia del coronavirus a Catalunya era zero». Per les mateixes dates, el Secretari de Salut Pública del Departament de Salut declarava, «aquí el coronavirus, donat el nostre sistema sanitari, difícilment es podria convertir en un problema de salut pública». Donat el nostre Sistema de Salut? Quin Sistema de Salut? El que està basat en un model mercantilista i privatitzador pràcticament des dels seus orígens? O el que en els anys de crisi ha perdut uns 2000 llits i tants o més professionals? Potser aquell en què només s’inverteix un 4,6% del PIB de Catalunya, respecte al 7,5 de la mitjana de la Unió Europea? Un sistema que disposa de 3,4 llits per cada 1000 habitants respecte als 5 de la UE? Un sistema que fa que les pitjors xifres en llistes d’espera siguin amb diferència en aquesta comunitat autònoma? Un sistema que avui dia provoca que el 17% del total de la població infectada per Covid-19 siguin professionals sanitaris, respecte al 12% de la mitjana espanyola.

    El que hem de fer, és canviar de sistema i per fer-ho li hem de donar la volta 180 graus al model actual. Aquest ha de ser totalment públic, que deixi de regir-se per criteris econòmics, que s’expressa constantment en termes d’estalvi, de benefici, despesa… la inversió en salut pública és invertir en la qualitat de vida dels teus ciutadans. S’ha d’apostar de forma determinada per l’atenció primària i comunitària, per la recerca i perquè no, per una farmàcia 100% pública, per deixar d’estar d’una vegada per totes, constantment extorsionats pels grans laboratoris farmacèutics i per multinacionals de tecnologia sanitària. Malauradament, no sembla que els nostres dirigents tinguin la voluntat ni el valor de dur a terme polítiques orientades en aquest sentit.

    Haurem de ser les treballadores i usuàries de la sanitat pública les que un cop recobrem la normalitat ens hàgim d’organitzar i mobilitzar per a forçar que les decisions que es prenguin vagin encaminades en la direcció adequada. No sols per a defensar un sistema públic de salut com el descrit, també per a evitar que la crisi econòmica que es preveu a causa de l’epidèmia, no la tornem a pagar les classes populars. Ja hi ha alguna iniciativa que està treballant per a afrontar les amenaces a la subsistència dels més desprotegits, tant en el «durant» com en el «després». Caldrà donar resposta al més que segur atac als nostres drets i llibertats, que l’stablishment ja ens deu tenir preparat.

  • Exigeixen el pagament íntegre dels serveis socials en salut mental i addiccions 

    Els agents socials d’atenció a les persones amb problemes de salut mental i addiccions a Catalunya critiquen amb fermesa la instrucció adreçada a les entitats per part de la Direcció General de l’Autonomia Personal i la Discapacitat del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies que contempla només el pagament del 85% de la tarifa dels serveis educatius, socials i sociosanitaris. En aquest sentit, exigeixen una rectificació per part del Govern i reclamen que es comprometi a assumir-ne el pagament íntegre.

    La mesura anunciada té un impacte directe sobre entitats de salut mental i addiccions que ofereixen diferents serveis d’atenció a persones, com ara Serveis Prelaborals, Clubs Socials, Llars residència, entre altres.

    Davant d’aquest anunci les entitats que formen el Pla Integral de Salut Mental i addiccions alerten de les greus conseqüències que això podria tenir per al col·lectiu de la salut mental i les addiccions i reclamen una solució immediata, ja que es tracta de serveis essencials que atenen a persones en risc i que ja estan infrafinançats des de fa molts anys. Reclamen un pagament del 100% del cost en el cas, al menys, dels serveis socials, i alerten que aquesta mesura suposa un nou greuge envers un sector, el de la salut mental, que en la darrera dècada ha estat menystingut en les polítiques públiques.

    A dia d’avui, els serveis no han suspès la seva activitat, sinó que els professionals continuen treballant. Ho fan, diuen, «tot i les múltiples mancances», evitant la presencialitat al màxim, seguint les indicacions de les autoritats sanitàries per evitar els contagis i la propagació de la pandèmia. Alhora, encara que els serveis no estiguin totalment oberts al públic, els i les professionals continuen oferint atenció i acompanyament a persones amb problemes de salut mental via telèfon o videoconferència, s’han implementat mesures molt intenses de seguiment individual, es duen a terme activitats grupals en línia, i atenció domiciliaria en els casos més vulnerables.

    El sector considera que «un missatge d’aquestes característiques en la situació actual, en que el col·lectiu de persones amb problemes de salut mental està patint els efectes de l’estat d’alarma i del confinament, i en que els li les professionals hi estan treballant els 7 dies de la setmana, és molt decebedor i el considera inacceptable, ja que remarca una tendència molt preocupant».

    Així, des de les entitats que formen el Pla Integral de Salut Mental i addiccions – Ammfeina Salut Mental Catalunya, Associació Encaix, BCN Salut Mental, Consorci de Salut i Social de Catalunya, Federació Catalana de Drogodependències, Federació Salut Mental Catalunya, Federació VEUS, Fòrum Salut Mental, La Unió Associació d’entitats sanitàries i socials – es sumen a les reivindicacions que s’han fet des d’altres sectors dels quals formem part com la Confederació, la Taula d’Entitats del Tercer Sector Social, o el COCARMI, entre d’altres.

    A més, volen recordar que per a les persones que conviuen amb un problema de salut mental «un estat d’alarma, la incertesa i el confinament són factors de risc que poden provocar un empitjorament i que per això cal oferir el màxim suport possible».

  • Treballadores i treballadors de la geriatria: herois sense aplaudiments

    Cada vespre la gent surt als balcons de casa a aplaudir justament les treballadores de la sanitat pública. Però també hi ha altres treballadors, com els de la geriatria, amb comportament heroic en aquesta crisi als quals ningú en fa un reconeixement.

    El daltabaix produït pel coronavirus ha agreujat la dramàtica situació de manca de personal de les residències geriàtriques. L’acarnissament de l’epidèmia amb els més grans ha posat el focus en l’estat de moltes instal·lacions i en les molt difícils condicions de treball que pateixen els professionals. El punt més dramàtic és que tot plegat havia estat anunciat pels treballadors i ningú els va fer cas.

    La situació que pateixen les dones i homes que treballen a les residències geriàtriques de Catalunya és molt greu. Ho diu una responsable sindical de CCOO del ram: “falten Equips de Protecció Individual (EPIS) i els substituïm com podem”. El mecanisme concret ha estat demanar a persones conegudes que fabriquin mascaretes amb doble capa de cotó i aquesta responsable les reparteix a les residències on les treballadores i treballadors han de reciclar la roba i les mascaretes, cosa que fa perdre l’eficàcia.

    Sense protecció

    “Si no hi ha material de protecció per als hospitals, imagineu que és el que arriba a les residències”, assegura. De fet, entre les anècdotes que explica hi ha el fet que molts treballadors han cedit als avis dels quals tenen cura les poques mascaretes quirúrgiques que havien aconseguit pel seu compte.

    En residències que han patit el flagell de Covid-19, com la de la població d’Àger, a la Noguera, l’única solució que s’ha trobat ha estat partir les instal·lacions en dos blocs, en un hi ha els interns i cuidadors que pateixen la infecció en un grau o altre i a l’altra banda les persones que no tenen símptomes del coronavirus.

    Aquest diari ha pogut saber de casos esgarrifosos com el que ha passat a la residència situada al carrer Mare de Déu del Coll de Barcelona, on un resident ha donat positiu per coronavirus i ha estat confinat. Com altres avis han mostrat símptomes de la malaltia, la direcció els ha confinat a tots en les seves habitacions. A partir d’aquell moment molts han començat a plorar i a demanar que si els havien de mantenir en aquella situació, valia més que els deixessin morir, segons han explicat fonts de la plantilla, que també es queixa de la tensió que han de patir perquè són molt poques persones per atendre gairebé 30 residents sense mesures de protecció ni suport.

    Només el poble salva el poble

    Com els treballadors dels geriàtrics semblen ser els últims de la fila en les polítiques de protecció s’han hagut d’espavilar, diversos indrets la gent s’autoorganitza. A les comarques de Ponent ha sorgit una autèntica xarxa solidària que té com a objectiu proporcionar mecanismes de protecció casolans als treballadors que tenen cura de la gent gran: “a l’hostal Catalunya i Aragó, de Soses, com que han hagut de tancar, estan cosint material, també ho fan grups de dones de Les Borges i fins i tot consultes de dentistes o esteticistes estan facilitant mascaretes seves, i jo, quan vaig a les residències a donar ànims i ajudar en el que calgui, els hi porto”, diu la sindicalista.

    Perquè una de les coses de les quals es queixen les treballadores i els treballadors de la geriatria a Catalunya és que: “Es fan moltes coses només per postureig, com quan s’ha anunciat que ens donen vestits de protecció d’un sol ús i en duen només un parell a cada residència”.

    El fet que a Catalunya la majoria del servei de geriatria funcioni amb concertació amb la Generalitat i que des de fa anys els treballadors i les treballades tinguin els salaris pràcticament congelat ha implicat que, amb la tímida recuperació econòmica, molts operaris canviessin de feina. En uns casos cap a centres geriàtrics públics que paguen molt millor, i en altres cap a dependències de la sanitat pública. Per tant, molts centres i residències han vist en aquesta epidèmia com, de vegades un 50% dels treballadors havien de confinar-se per haver estat en contacte amb persones amb el coronavirus i la resta havien de doblar torns per cobrir l’emergència. Per això, no és d’estranyar que s’hagi flexibilitzat el requisit per accedir a la geriatria, si abans feia falta una formació especialitzada, ara ja no caldrà aquesta titulació.

    Una altra queixa dels qui tenen cura de la gent gran era la dificultat de què els netegessin la roba de treball a la mateixa residència i així evitar, si passava, endur-se a casa el virus. Després de diverses queixes això s’està aconseguint, indiquen.

    Servei públic del qual se’n fa negoci

    Els problemes econòmics de la geriatria conviuen amb un fet indiscutible, la gran demanda de places fa que empreses, de vegades multinacionals, i de vegades d’altres àmbits com la construcció inverteixen en el sector, cosa que fa pensar que hi deuen veure negoci.

    Igual com passa a la sanitat, les treballadores de les residències geriàtriques treballen sense tenir la seguretat que no s’han encomanat del Covid-19. No ho poden saber. No els fan els tests, perquè no n’hi ha. Això permet que persones amb símptomes molt lleus continuïn treballant i, potser, contagiant companys i usuaris, fins que apareixen les molèsties, llavors els envien a casa, però sense la seguretat que realment tenen el coronavirus.

    Segons el Departament de Treball, Afers Socials i Famílies fins al 24 de març hi havia 212 persones ingressades en residències de gent gran que tenen diagnòstic de coronavirus. A Catalunya hi ha 64.093 persones grans que viuen en places residencials públiques i privades. En total hi ha 70 residències amb persones diagnosticades de coronavirus SARS-CoV-2. El sistema català està format per 1.073 residències de gent gran.

    Contra aquestes informacions les treballadores responen repetint que la manca de controls fa que hi pugui haver usuaris i també cuidadors encomanats però no comptabilitzats perquè no s’han fet els controls corresponents.

  • Aturar el contagi de professionals, se’n diuen drets laborals

    Des de l’inici de la crisi sanitària que ha comportat el COVID-19 professionals de diferents sectors del món de la salut a través de les diferents formes jurídiques que els representen han manifestat com a por principal no poder aturar la transmissió del virus i que el sistema sanitari es veiés superat. Les denuncies assenyalaven veure’s superats per no poder assumir els casos d’infectats, superats per no poder respondre amb recursos materials o físics pel que fa als espais o superats per quedar-se sense personal suficient.

    Amb el confinament va arribar la cita de les 20h i els aplaudiments que dia rere dia es repeteixen. En alguns veïnats s’improvisen cançons. Aquest gest ha estat motiu d’alegria entre els professionals i totes aquelles persones dedicades al món sanitari. No obstant això, són moltes les persones que a través de xarxes expressaven que les felicitacions enorgulleixen però no salven vides, que estan molt bé els aplaudiments però que el què fa falta són recursos. Un discurs que es repeteix des de l’època de les retallades més dràstiques, retallades de les quals el sector no se n’ha sortit, com bé recordaven durant la vaga que es va convocar durant una setmana el novembre del 2018 contra la precarietat laboral i professional del sector. Una precarietat que es tradueix a nivell de càrrega i qualitat assistencial i en l’estat de les condicions laborals i retributives, Aquestes condicions, denuncien els professionals sanitaris avui, són les que ara han posat en perill la seva integritat.

    Ahir, l’actualització de dades, situava en 5.400 els sanitaris contagiats arreu de l’estat espanyol. Un increment molt ràpid, doncs de dilluns a dimarts la xifra va incrementar en 1.490 casos nous. Mentre que l’increment de diumenge a dilluns va ser del 13%, la pujada de casos entre dilluns i dimarts va arribar a suposar un 38% més de casos. Un augment que representa més del doble de contagis que el dia anterior.

    Durant la compareixença de Fernando Simón, director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries del Ministerio de Sanidad, aquest va explicar que les xifres de casos confirmats són desiguals entre comunitats autònomes però també entre hospitals.

    Aquesta dada a Catalunya era de 1346 els professionals sanitaris diagnosticats amb positiu de coronavirus. I, del total, 140 concretament són professionals de l’Hospital d’Igualada.

    Les dades, tan impactants i preocupants alhora, porten a qüestionar les condicions de treball dels professionals sanitaris. Després que sindicats, associacions, soscietats científiques i un gran número de professionals a través de totes les vies al seu abast denunciessin no disposar del material necessari, Simón reconeixia també en roda de premsa que “hi ha hagut moments puntuals en els quals l’accès al material de protecció ha estat difícil”.

    El sindicat Metges de Catalunya exigeix aturar «la sagnia de contagis»

    En conèixer aquestes dades, Metges de Catalunya exigia a les autoritats mesures urgents per aturar “la sagnia de contagis de professionals sanitaris”. El sindicat considerava “inadmissible i extremadament perillós” que, segons les dades aportades aquest dimarts pel Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries, el col·lectiu de professionals de la salut acumuli un total de 5.400 persones contagiades pel coronavirus. Una xifra que a més, del total de contagiats, representa el 14% del total d’afectats en el conjunt de l’Estat i que, a més, afirmaven, supera percentualment a països amb molts més contagis, com la Xina i Itàlia. A Catalunya, el percentatge representa el 17% del total de la població infectada.

    En la seva demanda, el sindicat Metges de Catalunya deien estar convençuts que el nombre real de professionals contagiats és superior, tal com demostren algunes dades territorials. En aquest sentit, el sindicat denúncia que en províncies com Girona el 37% dels infectats correspon a sanitaris, segons les dades oficials d’aquest dilluns.

    Així, tal com va reconèixer també Simón, Metges de Catalunya vincula l’elevada quantitat de treballadors infectats de COVID-19 amb el desproveïment d’equips de protecció individual (EPI) que pateixen tant els centres hospitalaris com els centres d’atenció primària i sociosanitaris. “La manca d’EPI, que diuen que han d’arribar i no arriben, provoca que els facultatius hagin de prestar assistència amb molta menys seguretat de la que haurien”, assegura el sindicat que reitera que la protecció dels professionals és indispensable per acabar amb la pandèmia.

    A banda d’aquest sindicat, sobre l’increment de casos constant i la falta de material s’han exclamat diverses plataformes. Per exemple, des de Marea Blanca de Catalunya explicaven en un comunicat que actualment a Catalunya s’estan tancant CAPs perquè existeixen sanitaris contagiats, com a Sabadell, el CAP Concòrdia, el CAP Gràcia i el Consultori de Poble Nou (també de Sabadell), o a Barcelona el CAP La Sagrera. En el CAP Sant Andreu de Barcelona van enviar a casa a la majoria de professionals i avisaven que això mateix està ocorrent a moltíssims altres centres com per exemple al Baix Vallés.

    Marea Blanca de Catalunya també assenyala que “la falta de material de protecció i de recursos humans a causa de les baixes i els aïllaments pel contagi”, implica que “no s’està donant resposta ni tècnica ni política a fi de millorar aquesta situació”.

    Els professionals de l’Hospital Clínic aplaudeixen a les portes del centre / Pol Rius

    Els Col·legis, preocupats per la seguretat dels seus professionals

    Més enllà dels professionals sindicats o organitzats en plataformes transversals, també els Col·legis oficials han demostrat la seva preocupació

    El Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) alerta de la falta de material d’equips de protecció individual (EPI) que estan patint molts centres. Això està fent que moltes vegades s’estiguin atenent pacients amb mitjans que no són adients, cosa que implica un risc per a la salut dels professionals i la de les persones que atenen. Des del COIB remarquen a més que resulta especialment preocupant la manca de dotació d’EPI en centres de fora de l’àrea metropolitana i institucions d’atenció geriàtrica i sociosanitària.

    Els centres sanitaris tenen l’obligació de seguir els protocols establerts per l’autoritat competent en matèria sanitària. Els seus serveis de prevenció de riscos laborals estan obligats a garantir la seguretat dels professionals i han de vetllar pel compliment dels protocols.

    La presidenta del COIB, Paola Galbany, es mostrava “molt preocupada per la salut de les nostres infermeres i infermers i de la resta de professionals assistencials, que estan fent front a aquesta situació tan excepcional amb mitjans de protecció que sovint no són els més adequats”.

    Entenent la situació i per intentar pal·liar-la, des del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona han volgut donar resposta als professionals, empreses, entitats i ciutadans que ofereixen material sanitari, equipament de protecció i altre tipus de donacions per ajudar els centres sanitaris, sociosanitaris i residències a fer front a la crisi sanitària causada per la pandèmia de COVID-19.

    Així, han obert una campanya de donacions.

  • Els riscos de treballar durant l’epidèmia de coronavirus

     Aquest article s’ha realitzat entre Sandra Vicente, Carla Benito, Èlia Pons, Tomeu Ferrer, Victòria Oliveres

    En plena crisi pel coronavirus, encara hi ha treballadors que han de desplaçar-se a la feina, sobretot per desenvolupar serveis essencials. Als sectors sanitari, del transport i la missatgeria, del comerç d’alimentació i de les cures, la majoria dels treballadors estan en contacte amb altres persones durant la seva jornada laboral i això fa que estiguin més exposats al Covid-19.

    Els guants, les mascaretes o les bates els servirien per a protegir-se mentre treballen, però diferents treballadors consultats per aquest mitjà es queixen que no disposen de mesures de protecció suficients per a no contagiar-se amb el coronavirus. Per aquesta mancança, també es mostren preocupats per si poden estar transmetent el virus a la resta de la població.

    Caixeres: estrès i separació mínima als supermercats

    Són dies de molta agitació als supermercats de tot el territori. Els primers dies de l’anunci del confinament i l’estat d’alarma, es repetien les mateixes imatges a gran part dels establiments: prestatgeries buides, llargues cues i carros plens a vessar de tota mena de productes, malgrat que l’abastiment està garantit. Davant les aglomeracions que es formen per comprar menjar, els caixers i reposadors es troben més exposats al contagi.

    Els treballadors d’alguns establiments han rebut instruccions dels seus superiors de no parlar amb els mitjans. Segons explica la Maria (nom fictici), caixera d’un supermercat Alcampo, la setmana passada les condicions de seguretat eren molt mínimes, només comptaven amb gel antisèptic per a rentar-se les mans. A partir del passat dilluns, l’empresa ja va proveir als treballadors de guants i mascaretes per a protegir-se. “Ja feia temps que estàvem en alerta del que ens podia venir a sobre. Les mesures van arribar molt tard”, es queixa la Maria.

    Malgrat que s’han pres aquestes mesures de protecció, el supermercat no té un límit d’aforament i, per tant, es fa impossible mantenir la separació entre persones recomanada. “Per molt que portem guants i mascareta, la probabilitat de contagiar-nos és molt elevada”, explica la Maria. Davant d’això, creu que el que s’hauria de fer és controlar quanta gent hi ha a dins del supermercat.

    A alguns establiments això ja s’està fent. El Joaquin, vigilant de seguretat d’un supermercat Mercadona, explica que s’ha estipulat un màxim d’aforament de 100 persones. Tanmateix, assegura que és difícil de controlar exactament el nombre de clients que hi ha en cada moment dins del supermercat.

    Un estant d’un supermercat buit, on hi hauria d’haver la carn, el primer dia de confinament | Sandra Vicente

    Cuidadores: protegir les persones vulnerables tot i la precarietat

    La Teresa és una d’aquestes dones que fa un treball invisible però imprescindible. Cuida a una parella gran –92 i 94 anys– al barri de Sants de Barcelona. “Em trasllado fins al domicili amb precaució, però no puc deixar de cuidar-los”, diu. Ara fa els desplaçaments en patinet, però dilluns la policia la va parar per saber el motiu pel qual estava al carrer.

    El problema és que la Teresa treballa en negre, com tantes altres dones cuidadores. “En realitat treballo a través d’una empresa, però no tinc contracte”, es lamenta aquesta dona de 38 anys, que forma part del col·lectiu Mujeres Migrantes Diversas. Així que, quan la policia li va demanar l’autorització de l’empresa, no va poder donar-la. Tampoc no va poder facilitar el telèfon del seu cap perquè ho corroborés. “Si el donava, em podia posar en problemes”. Per sort, la policia la va creure i no va ser multada, tot i que la van avisar que “la vigilarien”. Altres, però, no tenen aquesta sort.

    Va poder arribar a la casa on treballa, on tracta amb tota la distància que pot els avis als qui cuida. “A vegades haig d’ajudar la senyora a aixecar-se o a rentar-se, per tant no tinc més remei que tocar-la”. Intenta protegir-se (i protegir-los) tot el possible, però és incapaç de trobar mascaretes enlloc. “Me’n vaig fabricar unes amb materials que vaig trobar per casa”, reconeix, tot i que diu que quan les fa servir “la senyora es posa molt nerviosa”. Així que ara es tapa la mascareta amb una bufanda: “la senyora es pensa que tinc fred i no veu el tapaboques”.

    La Teresa explica que l’empresa per la qual treballa en cap moment no li ha preguntat si porta mascaretes o guants -i de facilitar-li, ni parlar-ne- durant la seva jornada laboral, tot i que ella sap i denuncia que si li passa res, la responsabilitat és de l’empresa. “Només m’han dit que haig de continuar anant a treballar”, explica. I ella coincideix: “no puc deixar de fer la meva feina, aquesta parella no pot quedar-se sola”.

    A més, la Teresa no vol perdre la seva feina, perquè al maig comença els tràmits per als seus papers de residència. Però avui, reconeix començar a sentir mal de cap i febre. “Em fa por trucar al 061, perquè sento que saturaré encara més els metges”, diu. “L’únic que puc fer és encomanar-me a Déu i resar per a no tenir aquest virus del qual tothom parla”, respon.

    Transportistes: dur paquets als hospitals sense protecció

    Després de decretar l’Estat d’Alarma, moltes empreses no tenien clar si podien (o havien) d’obrir els seus negocis. “Què és un servei essencial?”, es pregunta Meli Barreira, administradora d’una petita empresa de missatgeria de Barcelona. A priori podria semblar una pregunta amb una resposta simple: supermercats, farmàcies i hospitals. Però, qui subministra els medicaments? Qui arreglarà una ambulància que hagi d’entrar al taller? Qui repararà un calefactor que s’espatlli?

    Barreira encara no té clar si la seva empresa presta un servei essencial, però després d’”investigar molt” durant el cap de setmana amb el seu marit, al costat del qual dirigeix l’empresa, van decidir obrir el dilluns següent. Normalment presten serveis molt diversos, però després de l’inici de la crisi del coronavirus, a més de veure descendir la seva facturació al 50%, les seves prestacions es van focalitzar al servei a hospitals i centres mèdics.

    “Portem material i medicaments a hospitals, alhora que recollim medicines i les portem al domicili de pacients amb malalties cròniques que no han de sortir de casa”, explica. Tot això ho fan amb mascaretes, guants i desinfectant que els dos empresaris han adquirit pel seu compte; “és que entrem fins a la cuina dels hospitals”, diu, i assegura que els set treballadors de l’empresa “tenim por de contagiar-nos nosaltres, però sobretot de ser portadors del virus i, sense saber-ho, contagiar algú en un hospital”, reconeix. Sap que és molt probable que alguns d’ells s’acabi contagiant.

    “Sabem que als hospitals falta material, així que la nostra funció ara és ajudar en tot el que puguem”. Però, precisament aquesta falta de material de protecció de què es queixa el personal sanitari, fa que sigui “psicològicament dur” visitar malalts o sanitaris. “Els primers dies tot eren anècdotes sobre com un metge ens rebia sense màscara o sobre la impressió de lliurar un paquet a oncologia”, diu Barreira, qui explica que l’efecte d’excepcionalitat es va diluint i ara això ja és “rutina”.

    De moment i, malgrat la caiguda de la facturació, assegura que no es plantegen cap ERTO, però sí que eleven una queixa al Govern central, que consideren que ha “deixat abandonats els autònoms i petits empresaris” i apunta al fet que la “informació que s’està donant és pèssima”. Però, malgrat això, es presten a col·laborar. Assegura que davant la possibilitat que l’Estat els “expropiï” algun vehicle en cas de ser necessari per a ús públic, “posarem totes les facilitats. Per descomptat, posaríem els nostres recursos en favor del bé comú perquè això s’arregli al més aviat possible”.

    Metro: es notaran afectacions en el personal disponible

    Els treballadors de Metro de Barcelona fan la seva feina amb angoixa. La companyia els ha facilitat desinfectants per les cabines i pels radiotelèfons, però aquests productes comencen a ser escassos. El problema més greu, segons els sindicalistes de metro és la manca de prou material de seguretat: mascaretes, guants i bates. “L’empresa n’ha facilitat, però aviat s’acabaran, especialment les mascaretes”, diu Mònica Benito, secretària de la secció sindical de CCOO i membre del comitè d’empresa.

    Aquesta situació els fa treballar patint per ells i pels passatgers. Benito es planteja una hipòtesi indesitjada: “què passaria si un usuari es desmaia i el conductor no té proteccions? Caldria parar” assegura. Segons saben, l’empresa ha demanat més mascaretes “però els han respost que la prioritat és atendre els centres sanitaris”. La feina que es fa a metro no només és la que veuen els usuaris. Hi ha moltes tasques de manteniment usuals en les quals els treballadors han de dur mascaretes i EPIs, i podrien acabar-se aviat si no hi ha noves aportacions de material.

    Benito explica que ja saben que hi ha companys en aïllament en totes les àrees de Metro de Barcelona (administració, conducció i altres serveis com a manteniment), però no tenen constància sobre “si estan afectats pel Covid-19, perquè no els han fet les proves”. Aquesta sindicalista assegura que temen que si la situació segueix així, tindran “problemes per fer el servei, i no s’ha d’oblidar que és un servei essencial”. Per tant, des del comitè s’ha avisat a l’empresa que si no hi ha tests en una setmana o quinze dies la situació pot ser extrema.

    Sanitaris: els perills d’usar material de protecció inadequat

    El món sanitari ha aixecat la veu per reclamar el material necessari per desenvolupar la seva feina. Des de diversos sindicats han avisat que els calen més i millors equips de protecció individual, coneguts com a EPIs, per a poder continuar fent la seva feina sense posar en perill la població davant de l’epidèmia del Covid-19.

    “Com a sanitaris no li tenim por a aquest virus, però tenim famílies i no volem ser transmissors del virus a la població”, diu Maribel Ramírez, de la secció sindical de l’Hospital de Bellvitge de CGT Catalunya. També els preocupa que l’augment de contagis “pot causar que la ràtio de treballadors sigui menor i calgui doblar torn”. Això, al cap dels dies, pot fer que hi hagi un moment on els sanitaris “no arribin” a tot, encara que intentin “donar més del 100%”.

    En aquesta línia, des de Tècnics en Lluita s’han queixat que el personal d’ambulàncies està treballant amb bates que tenen les mànigues més curtes del que marca el protocol i amb bates i barrets que moltes vegades no són impermeables, com ho haurien de ser per protegir del contagi. A més, han denunciat que no s’estan fent proves de coronavirus als treballadors que envien a casa per precaució després d’haver estat en contacte directe amb positius. “Som treballadors del Transport Sanitari Urgent i No Urgent sí, però no som escuts humans”, es queixen.

    Des del Govern català, la consellera de Salut, Alba Vergés, manifestava en roda de premsa haver demanat tot el material imprescindible i afegia que treballen a corroborar amb l’estat espanyol qui està produint tot aquest material necessari i quins són els estocs actuals.