Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Clam dels treballadors de la sanitat perquè no reben de les administracions equips de protecció que evitin el risc de contagi

    Les treballadores i els treballadors que estan en primera línia combatent el coronavirus es queixen de la manca d’eines per fer la seva feina en condicions de seguretat. Operaris dels dispositius d’ambulàncies, personal de sanitat i fins i tot mossos d’esquadra fan arribar a l’opinió pública que han de fer front a la seva tasca sense garanties.

    La Federació de serveis públics  FeSP-UGT de Catalunya ha enviat una carta a la consellera de Salut, Alba Vergés, i al Ministre de Sanitat, Salvador Illa, per exigir les mesures necessàries per garantir la seguretat dels treballadors i les treballadores.

    En la missiva afirmen que els treballadors i les treballadores de la sanitat, que estan en contacte amb persones que han donat positiu en covid-19, no tenen prou material per protegir-se. A diferents centres de treball manquen mascaretes sanitàries, equips de protecció, ulleres, guants, gels desinfectants, etcètera. “Hem detectat que en determinats centres assistencials, hospitals, sociosanitaris, emergències mèdiques, transport sanitari, residències, etcètera, no disposen del materials per preservar la seva salut, i que en altres no són coneixedors dels protocols d’actuació”. Afirma la carta.

    En aquesta línia, representants sindicals del sector sanitari de CGT Catalunya han avisat que els calen més i millors equips de protecció individual, coneguts com a EPIs, per a poder continuar fent la seva feina sense posar en perill a la població davant de l’epidèmia del Covid-19.

    “Les bates i els barrets que ens donen no són impermeables”, com haurien de ser per a protegir-se del coronavirus, ha explicat Samuel López. “Com a sanitaris no li tenim por a aquest virus, però tenim famílies i no volem ser transmissors del virus a la població”, ha dit Maribel Ramírez, de la secció sindical de l’Hospital de Bellvitge, en nom del seu centre i d’altres hospitals de l’ICS.

    D’altra banda, des de Tècnics en Lluita es denuncia la situació de vulnerabilitat. L’esmentada agrupació explica que els treballadors de l’empresa d’ambulàncies i serveis d’emergències Falk treballen amb unes bates que no formen part dels Equips de Protecció Individual (EPI) originals. Això, per exemple, es tradueix en el fet que tenen  “mànigues més curtes que les que estipulen les mesures protocol·làries que obliguen als treballadors a realitzar serveis amb possible contacte amb el covid-19″.

    Com en altres casos, Tècnics en Lluita denuncien també que a aquells que són enviats per haver estat en contacte amb positius de l’epidèmia no els fan les proves: “Som treballadors del Transport Sanitari Urgent i del Transport Sanitari No Urgent sí, però no som escuts humans”, es queixen. Així, demanen que els hi subministrin EPI de reposició, mascaretes fpp2 i normals, desinfectants de mans per a després dels serveis i tot el que és necessari per al seu dia a dia.

    També l’agrupació de treballadors d’ambulàncies de CCOO afirma en un comunicat que el col·lectiu viu una situació de precarietat laboral alarmant en l’àmbit de la seguretat i la salut. Asseguren que ni per part de les empreses ni per part de l’administració pública s’està donant resposta a les necessitats de protecció indispensable que es requereix en una situació de pandèmia. Això suposa posar “en perill la salut i la integritat física dels professionals de transport sanitari a Catalunya”. Tant el transport urgent com el no urgent.

    Així, l’agrupació d’Ambulàncies de CCOO, assegura que per part de les empreses no s’ha facilitat una formació adequada sobre el covid 19 als professionals del transport sanitari, ni tampoc els equips individuals de protecció adients. Ans al contrari, es faciliten protocols que l’endemà són substituïts per uns de nous on es modifiquen els nivells dels equips de protecció.  Aquest fet està provocant quadres d’ansietat entre les plantilles, i més quan les empreses ja han comunicat als comitès de seguretat i salut la manca d’alguns elements de protecció essencial que és substituït per altres que no fa la mateixa funció, posant en risc la salut dels seus treballadors i treballadores.

    CCOO denuncia la manca de responsabilitat que té l’administració (CatSalut) sobre el transport sanitari no urgent, pel fet que encara no ha elaborat una instrucció de què cal fer amb els serveis programats i col·lectius. Això fa que cada empresa actuï de manera diferent, no garantint els equips de protecció mínim per donar un servei assistència del qualitat i amb seguretat pels treballadors i treballadores.

    El Govern culpa a Espanya

    En la roda de premsa ja habitual de cada migdia, la consellera de Salut Alba Vergés ha parlat de la necessitat d’augmentar tots els professionals i sobretot les seves condicions de treball. Ha afegit que Catalunya està pendent de rebre material que va demanar fa dies pels professionals i pels centres sanitaris. Així, ha explicat que s’està corroboran amb l’estat espanyol qui està produint tot aquest material necessari i també quins són els estocs actuals.

    Vergés també ha aprofitat per demanar de nou a la gent que es quedi a casa per poder tenir alliberats els centres sanitaris per poder fer front a la pujada de casos que s’espera. «És imprescindible seguir les recomanacions i tallar les cadenes de transmissió del virus perquè qui ho necessiti pugui ser atès amb la màxima eficiència», ha dit.

    Ara per ara es tenen els plans de contingència dels hospitals i plans de contingència territorials que inclouran totes aquelles eines, establiments i instal·lacions que es necessitaran més enllà del sistema sanitari. La consellera ha parlat de l’oferiment de places hoteleres que es poden necessitar en el futur. També ha dit que el que més els hi preocupa són els pacients greus que necessitaran de recursos d’UCI i de semicrítics: «Hem de tenir el màxim de capacitat. El sistema sanitari de Catalunya i la sanitat privada del país passa ara a estar sota la nostra coordinació, en recursos en professionals».

  • Els treballadors sanitaris denuncien la manca de mesures de protecció i els canvis de protocols

    En roda de premsa aquest dimarts, representants sindicals del sector sanitari de CGT Catalunya han avisat que els calen més i millors equips de protecció individual, coneguts com a EPIs, per a poder continuar fent la seva feina sense posar en perill a la població davant de l’epidèmia del Covid-19.

    «Els EPIs són un material que necessitem de manera preventiva per no contagiar-nos», ha dit Samuel López, treballador del sector de les ambulàncies. Per això, ha denunciat que en el transport sanitari no van disposar des del primer moment del material de protecció adequat i que ara els arriba de manera racionalitzada.

    «Les bates i els barrets que ens donen no són impermeables», com haurien de ser per a protegir-se del coronavirus, ha explicat López. «Com a sanitaris no li tenim por a aquest virus, però tenim famílies i no volem ser transmissors del virus a la població», ha dit Maribel Ramírez, de la secció sindical de l’Hospital de Bellvitge, en nom del seu centre i d’altres hospitals de l’ICS.

    Si el personal sanitari no està ben protegit, ha dit Ramírez, pot contagiar-se més fàcilment i això «pot causar que la ràtio de treballadors sigui menor i calgui doblar torns». Això, al cap dels dies, pot fer que hi hagi un moment on els sanitaris «no arribin» a tot, encara que intentin «donar més del 100%», ha afegit.

    Samuel López ha detallat que a les ambulàncies s’està portant pacients de l’hospital a casa «per fer la quarantena, perquè són positius per coronavirus, sense mesures o amb mesures insuficients». Això els fa patir pels pacients no infectats que van als hospitals. «No podem garantir la seva protecció», ha denunciat. «Farem tot el que estigui a les nostres mans, però necessitem els EPIs per no posar en perill més companys, ni famílies, ni pacients».

    En la mateixa línia, Celia Sanjuan, representant dels treballadors que fan atenció domiciliaria, ha denunciat que no tenen resposta de l’administració davant d’aquesta manca de material de protecció. «Aquest matí ens havien de donar el material i només ens han donat pots d’aloe vera», ha dit Sanjuan. Ara mateix hi ha 4.000 treballadors d’aquest sector a Barcelona, atenent 2.600 usuàries sense EPIs, ha explicat.

    «Els nostres treballadors fan entre 4 i 5 visites al dia sense mascaretes i sense poder-se netejar entre visites», ha denunciat Sanjuan. Per això crec que cal que es posin «mesures ja, perquè el contagi cada vegada serà més gran. A més, ha volgut destacar la diferència entre serveis d’atenció domiciliària i teleassistència privats i municipals, ja que els darrers sí que disposen de materials de protecció.

    Canvis de protocol diverses vegades al dia

    A més de la manca de protecció, els representants sindicals també han volgut destacar el canvi de protocols que s’està vivint els darrers dies. A l’Hospital de Bellvitge, per exemple, es canvien els protocols dues o tres vegades al dia, ha explicat Ramírez. «Als hospitals anem pel sisè protocol en 5 o 6 dies i això suposa que, amb unes càrregues de treball brutal, els treballadors no tenen temps d’aprendre’s bé els protocols», ha afegit.

    El representant de les ambulàncies ha explicat que a ells també els modifiquen els protocols dia a dia segons el material del qual es disposa. «Si no tenen les mascaretes impermeables, en posen de quirúrgiques; si no tenen guants, diuen que es posen entrar sense…», ha dit López, «i als treballadors del transport sanitari no urgent fins i tot els donen mascaretes de paper». Sabem que aquests materials són més cars, però necessitem treballar de forma segura», ha afegit.

  • Un informe mostra les mancances d’Espanya en salut mental: hi ha tres vegades menys psicòlegs que la mitjana d’Europa

    El Defensor del Poble insta el Govern i a les comunitats autònomes a estudiar de manera «urgent» què fer per incrementar el servei d’atenció a la salut mental a Espanya: la ràtio de professionals en la sanitat pública era el 2018 de 6 per cada 100.000 habitants, tres vegades menor que la mitjana europea, de 18. Les xifres són resultat d’una actuació d’ofici de la institució que va començar a mitjans de 2018 i que publica el gener de 2020. A la vista de les dades, exigeixen al Ministeri de Sanitat que s’abordi «com més aviat possible» en un Consell Interterritorial.

    El Defensor del Poble, Francisco Fernández Marugán, ha analitzat l’oferta assistencial després de demanar documentació sobre hospitals, centres d’atenció primària i centres específics de salut mental de tot l’Estat. Una investigació sobre un àmbit que, recorda «estan demandant i utilitzant els ciutadans» i «està previst en la cartera del Sistema Nacional de Salut (SNS)».

    Les conclusions serveixen a més per actualitzar les xifres de referència fins ara, que es remuntaven a 2009. Llavors, un informe del Senat sobre el mateix tema va calcular que hi havia 4,3 psicòlegs en el SNS per cada 100.000 habitants. Una de les preocupacions principals que expressa el Defensor el Poble és, per tant, que el nombre de professionals i la ràtio «no ha variat» significativament al llarg d’una dècada, i segueix allunyat de la resta d’Europa com el 2009.

    Més de tres mesos entre consultes

    La Defensoria va demanar informes al Ministeri, a les comunitats i a l’Institut Nacional de Gestió Sanitària (INGESA) «per conèixer si l’oferta d’atenció psicològica clínica» existent en el SNS «s’adequa a les veritables necessitats de la població». Ho feia a instàncies de «les queixes ciutadanes arribades» a la bústia, que reflectien que «tot i el gran esforç que realitzen els professionals i les entitats socials (…) hi ha una insuficiència estructural de recursos humans i materials que es tradueix en una pobra resposta a la forta demanda existent».

    La Defensoria ha denunciat especialment les diferències que hi ha entre comunitats autònomes pel que fa a recursos. Madrid, Canàries i Navarra han doblat el nombre de psicòlegs en l’última dècada. En altres territoris, «la variació és mínima». Algunes comunitats (Aragó, Catalunya, Euskadi, Galícia i Castella-la Manxa) no han subministrat tota la informació sobre el nombre de professionals. La ràtio en alguns casos l’ha calculat la Defensoria tenint com a base també altres paràmetres, com el nombre de pacients derivats. «Les dades aportades per les administracions són heterogenis i en molts casos incomplets, el que fa que no sempre es pugui establir la comparació», expliquen.

    Tot i que les administracions coincideixen en la necessitat que el servei estigui integrat i coordinat entre l’Atenció Primària i l’especialitzada, «les experiències d’atenció psicològica en el primer nivell són molt limitades». Destaquen en positiu la iniciativa desenvolupada en 2016 a Astúries, que incloïa psicòlegs clínics en les plantilles d’alguns centres de salut.

    Les mancances provoquen que sigui «habitual» que els temps d’espera entre consulta i consulta d’un mateix pacient en la sanitat pública «puguin allargar fins als tres mesos, per a tractaments que requeririen una periodicitat molt més gran». La Institució liderada per Marugán va demanar concretament informes sobre aquests temps d’espera, però no estan disponibles «en cap comunitat».

    Totes les dades que proporciona la Defensoria es corresponen amb el que han denunciat les entitats al llarg d’aquests anys. La situació actual és «greu no, molt greu», declarava Fernando Chacón, degà del Col·legi de Psicòlegs de Madrid, a eldiario.es. «La salut mental ha estat la germana pobra de la sanitat, entre algunes raons històriques, per l’estigma. Després de la crisi no s’ha fet cap esforç per revertir el que es va retallar en sanitat. Tot revela una profunda injustícia social: qui té recursos per a un tractament continuat per a trastorns com l’ansietat o depressió, l’hi paga en el privat».

    Ve a pal·liar parcialment la falta de xifres oficials que s’havien sobre les necessitats a Espanya pel que fa a atenció a la salut mental, sense renovar des de 2009: «Ni tan sols sabem bé quines són les necessitats de la població, on hi ha més i en què», lamentaven des de la Confederació de Salut Mental Espanya. L’Estratègia de Salut Mental continua sense ser modificada des de 2013.

    La Defensoria va sol·licitar informació també sobre les places de formació en psicologia (PIR) per veure si s’havien incrementat o no. L’oferta és «insuficient» però «s’observa un grup de comunitats autònomes que aposten any rere any per un increment» i un altre «que manté més o menys congelat el nombre de places». Per classificar-les ha comparat les convocatòries de places del primer semestre del 2019 amb les de 2020. La pujada global és del 34%, «l’especialitat sanitària que més creix». Les autonomies que la incrementen són Catalunya, Comunitat Valenciana, Andalusia, Astúries, Cantàbria, Castella-la Manxa, Castella i Lleó, Madrid, la Rioja, Múrcia, Navarra, País Basc i Extremadura. Les que els redueixen, Balears, Aragó i Galícia.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Atenció: estan morint obrers

    El 3 de gener, un paleta de 55 anys va morir després de caure d’una altura d’uns tres metres en una obra a Vitòria. A principis de febrer, un jove de 21 anys moria en cedir la coberta en la qual treballava al costat del seu pare en un cèntric forn de Campo Lameiro (Pontevedra). Són només dues morts d’obrers en el poc que portem d’any en un sector, el de la construcció, que carrega amb el lamentable títol de ser el més mortal per als seus treballadors. El 2019, van morir en total 147 treballadors de la construcció. Més de dues persones a la setmana.

    La preocupació en els sindicats se centra no només en l’alt nombre de morts i d’accidents laborals en les obres, sinó en el seu augment. Mentre que en la majoria de sectors la sinistralitat es redueix, en la construcció està creixent.

    Així ho indiquen les xifres provisionals sobre accidents de treball de 2019 que ha publicat el Ministeri de Treball aquesta setmana. En total, van morir 695 treballadors l’any passat. Dels 147 treballadors de la construcció morts per accidents laborals, 117 van morir durant la seva jornada laboral i 28 van morir en el trajecte en anar o tornar de la feina.

    L’estadística de Treball presenta enguany importants novetats, entre les quals destaca la inclusió d’una major mostra de treballadors autònoms, de manera que les comparacions amb 2018 només es poden fer respecte als assalariats. La construcció és el sector que presenta un major augment de morts de treballadors durant la jornada laboral en termes absoluts: el 2018 van morir 95 obrers i el passat 2019, 99 persones.

    Quan s’atén el nombre de morts respecte als treballadors de cada sector, per mesurar la incidència de la mortalitat, es comprova que la construcció és el sector més letal, amb 11 morts durant la jornada per cada cent mil treballadors. La mitjana del conjunt de sectors és de 3,1 morts.

    La construcció també destaca com l’únic sector costat de la indústria manufacturera en el qual va augmentar la incidència d’accidents laborals durant la jornada de treball. En la construcció és una constant des de 2014, quan el sector va començar a recuperar-se després de la crisi. El 2019, la dada es va situar en els 8.274 accidents per cada cent mil treballadors, el més alt des de 2010.

    Encara que algunes veus relacionen l’augment dels accidents amb l’increment de l’activitat econòmica, no ha de succeir sempre i, de fet, no va passar entre l’any 2000 i el 2005, en ple boom del sector, quan la incidència dels accidents laborals es reduïa (dels 18.770 accidents per cada cent mil treballadors als 13.498, respectivament).

    Moltes morts són evitables

    Els sindicats criden l’atenció sobre una qüestió fonamental: moltes d’aquestes morts són evitables i no s’haurien produït d’haver-se pres les mesures de prevenció adequades.

    «Hi ha estadístiques que diuen que 7 de cada 10 accidents mortals en el treball es poden evitar només amb el compliment de la normativa de prevenció. Després, hi ha un percentatge de fatalitat, un trencament d’una màquina o mala sort en un accident, però la majoria d’aquestes morts són evitables», sosté José Emilio Mesa, secretari de Salut Laboral en la Construcció d’UGT.

    En el cas de l’obrer de 55 anys mort el passat 3 de gener, l’Instituto Vasco de Seguridad y Salud Laborales (Osalan) ha apuntat que la bastida on estava treballant l’operari no tenia protegida la totalitat del seu perímetre, com exigeix la normativa.

    Les morts per caigudes són les més nombroses entre els obrers, seguides de les ocasionades per maneig de maquinària i eines, quan les organitzacions de treballadors de sector destaquen que, amb una bona protecció en alçada, és molt difícil que es produeixi un accident mortal.

    «Les normes de seguretat diuen que tots els buits en una obra, tant interns com externs, han d’estar protegits, per la qual cosa hauria de ser impossible caure», subratlla José Luis Colomer, secretari de Salut Laboral de CCOO de Construcció i Serveis. Una de les irregularitats sovint detectades és que «les bastides s’han de muntar per especialistes i no sempre passa», afegeix Colomer.

    Prevenció insuficient i precarietat: un «còctel mortal»

    Els representants de CCOO i UGT són contundents en assenyalar la principal causa de les morts en la construcció: un incompliment de la normativa de prevenció per part de les empreses. eldiario.es ha intentat demanar la valoració de la patronal del sector, la Confederació Nacional de la Construcció (CNC), sobre la sinistralitat dels seus treballadors, però no ha obtingut resposta.

    A l’incompliment de la normativa es sumen, segons els representants dels treballadors, una escassa formació en alguns casos, més teòrica que pràctica i que prepari els paletes sobre l’obra en la qual treballen, així com «l’augment de la precarietat».

    A la UGT expliquen que aquesta precarietat es concreta en molta subcontractació de serveis dins d’una mateixa obra, de manera que la coordinació entre els diferents equips que treballen en una obra no sempre és la millor, la temporalitat de les plantilles, i «els ritmes de treball que se’ls exigeix, tot això suposa un còctel mortal, que fa que el treball en la construcció segueixi sent perillosíssim», afirma José Emilio Mesa.

    Els sindicats aposten per una major vigilància a través de la Inspecció de Treball. «Les empreses ara saben que els incompliments poques vegades es castigaran, perquè hi ha molt poca inspecció i no els agafaran», destaca José Luis Colomer (CCOO).

    A la UGT consideren que, a més del major control per part de l’autoritat laboral, unes sancions més abundants per infringir les normes de prevenció desalenarien als empresaris que infringeixen la llei. «Que les sancions siguin més dures davant els incompliments greus i que no calgui esperar que passi l’accident», recomana Taula.

    La solució passa també per una major visibilitat d’aquestes morts, insisteixen els representants dels treballadors. «En els mitjans només surten si els accidents són molt espectaculars», lamenta Taula. La nova ministra de Treball, Yolanda Díaz, està destacant cada mort conegut de treballadors i ha subratllat que la seguretat en el treball serà una de les seves prioritats.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • «El PP hauria de deixar de dir coses feridores i reconèixer que volen que l’eutanàsia estigui penalitzada per ser pecat»

    Ángel Hernández i María José Carrasco van posar cara el 2019 al drama de la manca de regulació de l’eutanàsia a Espanya. El seu cas ha estat el més mediàtic al país des que el 1998 el tetraplègic Ramón Sampedro es llevés la vida davant d’una càmera. El penúltim intent de legislació, a la fi de 2018, Ángel i María José el van seguir des de casa, amb esperances en una llei que els donés una sortida i li permetés a ella, malalta d’esclerosi múltiple, morir tranquil·la. El projecte es va quedar bloquejat al Congrés i es va anul·lar després de la convocatòria d’eleccions.

    L’admissió a tràmit de la Llei d’Eutanàsia d’aquest febrer, que molts creuen definitiva, ha estat molt diferent per Àngel. Aquest cop la va seguir com a públic des de la llotja de Parlament, molt vinculat amb la lluita, tot i que ell tot sol. María José va morir a l’abril prenent pentobarbital sòdic també davant d’una càmera. L’hi va facilitar Àngel, que segueix afrontant per això un procés penal als jutjats de violència de gènere. Que se li pugui acusar d’un delicte masclista contra la persona que va cuidar durant 30 anys li fa mal, però no li fa por la possible condemna: «Estava sospesat. Sóc conscient que el que vam fer, ara mateix, no és legal».

    Creu, com l’Associació Dret a Morir Dignament i altres afectats, que ‘aquesta vegada sí’?

    Ja està passant. La tramitació no és definitiva, però la situació és diferent d’altres vegades. L’únic que pot passar és que s’ensorri el Govern pel que sigui, que no duri més enllà d’uns mesos. Però si aguanta un mínim de dos anys, la llei d’eutanàsia tira endavant.

    L’oposició va estar a matar, perquè per a ells el Govern és il·legítim. Però els votants el que volem és que ens facilitin la vida, i aquesta llei el que fa és permetre que avancin els drets civils i socials. Eixamplem la democràcia. No obliga a ningú, però què tranquil·litat ens dóna a tots. Quan María José va comprar el pentobarbital sòdic, fa cinc anys, li va donar moltíssima tranquil·litat només el saber que tenia aquesta possibilitat a casa, encara que trigués tan després a usar-lo.

    L’altra vegada es va passar aquest mateix procés esperant, amb María José.

    Sí, i quan a les Corts no es van aprovar els pressupostos i es van convocar eleccions, parlem i vam decidir que calia fer-ho. Calia la seva autorització, i sabíem que m’anaven a imputar. Ho havíem discutit molt i havíem parlat molt de Ramón Sampedro per decidir el com. Cal valorar la força mediàtica que va suposar això per mostrar el dolor d’aquesta persona i de les que tenia al voltant. I després el que va sacsejar la pel·lícula [Mar Adentro, d’Alejandro Amenábar, 2004]. Però què va passar? No va passar res. Fa 22 anys que esperem.

    Ha estat gràcies a casos mediàtics tan impactants pel que la majoria de la societat espanyola -el 84% segons Metroscopia- està tan clarament a favor de l’eutanàsia, pel que Espanya en aquest cas anirà a l’avantguarda?

    L’ésser humà, i m’incloc, funciona sobretot a cops d’efecte, així es mobilitza. Ajuden que les persones s’adonin del que passa.

    En la societat hi ha molta força, però això està en mans dels parlamentaris. La legislació és molt complicada perquè parlem de la mort. No tots convivim amb la idea que hi ha un moment en què et mors, però també hi pot haver un moment en el qual vols morir-te. María José ja no podia sortir de les quatre parets de l’habitació. Cal explicar-ho, perquè casos així ens colpegen. Però també cal aconseguir que la seva força es mantingui en el temps i que no tornin a passar 22 anys. He de dir, i no és vanitat, que a més de fer-ho pel cop d’efecte ho vaig fer de manera honrada cap María José. I tant de bo serveixi.

    Què va sentir durant el debat escoltant coses com que es busca «eliminar als nostres majors», de boca de la portaveu de Vox, i «estalviar costos sanitaris», del del PP?

    Pel que diu Vox directament ni entro. I tampoc vull rebatre el que va dir el PP, perquè sembla que en rebatre donem validesa a una autèntica mentida. Sí que diré que el portaveu [José Ignacio Echániz] va ser un hipòcrita i un covard, perquè quan tu tens una ideologia determinada i vols una cosa partint d’ella, pots defensar-la, però no mentir. Jo acceptaria que el PP fes un gir de 360 ​​graus i digués: som creients, això és pecat i creiem que tots els pecats haurien d’estar en el Codi Penal. Jo reconeixeria que tenen dret a pensar així i ser conseqüents amb això. Però que diguin la veritat, no mentides que són molt feridores amb els que l’hem patit.

    No s’està obligant a ningú a recórrer a això. Estan eixamplant els drets de tots. I la millor defensa que això és així serà quan la llei tiri endavant. Es demostrarà que el que han dit que passarà són mentides.

    Creu que amb els anys al PP li passarà per sobre seu rebuig, com amb el matrimoni homosexual, l’avortament, el divorci…, al que es van oposar també?

    És lògic que passi: no hi ha res més transversal que la mort. Tothom morirem. Afortunadament, alguns ho fan en el seu llit tranquil·lament. Però cada vegada allargarem més la vida i això suposarà també de vegades més patiment a la fi. Com això és una circumstància transversal, és clar que s’acolliran a això en uns anys, com no? Hi ha militants del PP a favor, i de Vox. Qui no estarà a favor quan té a un pare, una mare o una filla en aquestes condicions?

    La llei d’eutanàsia és necessària, per a tots, fins i tot per als votants de PP. La defensarem també per a ells. Jo mai criticaré que algú del PP recorri a l’eutanàsia un cop estigui aprovada, com no criticaré que es casi amb algú del seu mateix sexe. Mai ho criticaré, perquè em sembla que quan ho facin, serà també avançar en democràcia.

    Van usar un altre argument: més ajudes a la dependència i a les cures pal·liatives, en lloc de l’eutanàsia.

    Amb l’eutanàsia simplement creuarem el riu de la desraó d’ajudar a gent que és tan, tan desgraciada, com ho va ser María José, que ja no poden fer res per ella ni els medicaments, ni la morfina, ni res. Quan ja no valen les cures pal·liatives. Tots els que estem a favor de l’eutanàsia ho estem també que s’inverteixi en cures pal·liatives. Però quan ja no serveixen? Què fas, deixar-la viure així, o en coma? És això el que es vol? María José va estar nou anys esperant que li concedissin una plaça en una residència. Amb un grau III, el més greu. Quan jo em vaig haver d’operar el 2018 d’una hèrnia umbilical, també li van denegar una residència provisional durant dos mesos.

    Tot això va ser un detonant important. Alguna responsabilitat hi ha també en la manca de recursos. Però nosaltres, encara que haguéssim tingut tots els ajuts del món, si haguéssim arribat al lloc on ella va arribar, hauríem fet el mateix. De vegades es confon: hi ha un moment en què no serveixen de res ni les ajudes a la dependència, encara que funcionessin bé, ni els pal·liatius. Li passarà també a qui ho tingui pagat al cent per cent per si mateix, que hi haurà un moment en què vulgui no tenir més dolor. Ramón Sampedro tenia a la seva família, molta gent que l’ajudava, però una ment desperta, i no volia estar així.

    Li posa algun ‘però’ a la Llei, com els Comitès previs que triaran les comunitats autònomes que critica Dret a Morir Dignament, o que no inclogui el testament vital?

    Jo no sóc expert. No sóc jurista i en aquest sentit sóc un ignorant. L’única cosa que dic, basant-se escoltar els que sí que ho són, és que la llei ha de quedar blindada un cop ja en el Butlletí Oficial de l’Estat, perquè es pugui complir en totes les comunitats de la mateixa manera. Hi haurà governs autonòmics que estiguin a favor i hi haurà governs, com el que podem tenir aquí a Madrid, Que no, i que faran tot el possible perquè no es pugui aplicar. Cal lligar això. Com el Comitè previ que valora els casos, que pot portar a frenar-los. És com el pin parental, però el pin parental, tot i que terrible, es pot discutir, barallar. Aquí parlem de gent que està patint i que no té temps d’anar reclamant als tribunals, que l’hi vagin retardant. I que potser s’ha de, finalment, suïcidar i estarem en aquestes. Si som demòcrates, hem de defensar que la llei sigui llei.

    Dit això, és una bona notícia: la llei de l’avortament del 85 de Felipe González no era com la d’ara; es va millorar anys després. Això ara és un pas endavant en democràcia que s’estudiarà, al nivell de quan vam aconseguir la jornada de 8 hores, l’avortament i el matrimoni homosexual. És una llibertat, una eina per a la societat.

    A què s’ha dedicat aquests mesos, des que va morir María José?

    A molta feina i molta lluita, de vegades en silenci. Jo he conegut la política des de nen i sé que no cal cansar ni molestar massa. Però han estat uns mesos molt preocupat perquè això tiri endavant, en gran part perquè li vaig prometre a María José i era el meu compromís. I aquí seguiré, fins que surti.

    El meu dia a dia ha canviat molt, però diria que cap a malament. Sí, ara estic menys ocupat i me’n vaig amb els amics a menjar, però jo passo moltes hores a casa i la trobo a faltar. A mi m’agrada molt llegir i ho feia més quan estava María José, perquè la seva part cognitiva no es vingués a baix: m’havia de llegir primer jo el llibre i després fer-li un resum. Passàvem molt de temps així cada dia. I ara a vegades llegeixo un llibre, o veig una pel·lícula -que també a la fi havia de narrar perquè ella ja gairebé no vèiem, i penso en quant li hagués agradat a ella. Quan escric i em falta una paraula que no trobo, recordo que ella sempre la tenia. Era molt, molt intel·ligent. Jo només vaig tenir la sort que em volgués.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Regulació o reconversió: entitats ecologistes demanen més acció del govern després de l’explosió a la petroquímica

    Fa un mes es va viure un nou accident químic al Camp de Tarragona. L’explosió d’un reactor a l’empresa Industrias Quimicas del Óxido de Etileno S.A. (IQOXE) va provocar un incendi al polígon sud de la petroquímica, situat al municipi de la Canonja. L’accident, que va deixar diversos ferits i tres morts (un veí del barri de Torreforta – a 3 km de la planta –, l’encarregat i un altre treballador de l’empresa), es va produir en una empresa que tracta amb un gas especialment inflamable: l’òxid d’etilè, que s’utilitza com a desinfectant.

    L’explosió ha reobert debats latents a una zona molt sensibilitzada pels perills inherents d’acollir el complex més gran d’aquestes característiques del sud d’Europa. És l’«enèsim accident al Camp de Tarragona provocat per l’activitat de la petroquímica i per la manca de control per part de governs», denuncia Cel Net, una plataforma creada el 2008 per veïns del complex petroquímic de la Vall del Francolí.

    «Es demostra, un cop més, que ens trobem envoltats d’un perill inassumible que tanmateix és tolerat i aplaudit per part d’una classe política irresponsable i aliena a les necessitats reals de la població», afegeixen des del Grup d’Estudi i Protecció dels Ecosistemes Catalans-Ecologistes de Catalunya (GEPEC-EdC), una associació de defensa i estudi de la natura per la millora del medi ambient de les terres de l’Ebre, Priorat, Conca de Barberà i Camp de Tarragona des del 1985.

    Les diferents entitats ecologistes del territori coincideixen en denunciar una mala gestió per part de les autoritats públiques de les comunicacions en els moments posteriors de l’accident, tant pel que fa als efectes del gas sobre la salut de les persones com pels passos que la ciutadania havia de seguir per protegir-se. «Les declaracions de les autoritats sobre la innocuïtat del producte cremat en aquesta explosió són irresponsables, igual que el mal funcionament del pla d’autoprotecció, més tenint en compte la possibilitat d’un efecte dominó en una zona tan massificada», exposen des del GEPEC-EdC.

    Els membres d’aquest grup d’estudi recorden que, quan hi ha un accident amb un producte tòxic – com ho és l’òxid d’etilè, «al risc inherent del producte que s’inflama cal afegir-hi el risc associat als gasos i fums derivats de la deflagració o combustió». En el cas d’aquest gas, expliquen, «els seus efectes passen des d’irritació a les vies respiratòries, trastorns a l’aparell digestiu i neurològics fins a avortaments espontanis, sense menystenir els efectes cancerígens i mutagènics demostrats que té aquest compost sobre les cèl·lules».

    Sobre els protocols d’avís i autoprotecció, les entitats denuncien que s’ha demostrat que el PLASEQCAT (Pla d’Emergència Exterior del Sector Químic de Catalunya) no és una eina eficient. «La desinformació des dels canals oficials ha arribat tard i esbiaixada, per la qual cosa la població s’ha hagut d’informar mitjançant les xarxes socials per entendre que el que estava succeint era veritablement greu», diuen des del GEPEC-EdC.

    Des d’Ecologistes en Acció, recorden també que no van funcionar les sirenes per avisar a la població ni hi ha hagut coordinació entre administracions. «La població no en té ni idea del que ha de fer ni on ha d’anar per fugir del perill de l’accident i l’única opció que se li dona és el confinament», denuncien des de l’entitat.

    Els grups ecologistes exigeixen canvis a les administracions

    Per tot això, els diferents grups ecologistes reclamen que es revisi la normativa de seguretat i riscos laborals de la petroquímica per part de la Generalitat i es faci un estudi exhaustiu de l’impacte de les indústries sobre la salut. També demanen un nou Pla de Seguretat davant del Risc Químic, que tingui en compte l’efecte dominó i disposi de mecanismes de comunicació clars i efectius davant una emergència en temps real.

    Des del GEPEC-EdC, també volen que es revoqui l’autorització de funcionament d’IQOXE i es depurin les responsabilitats penalment. «No ens conformarem amb una sanció econòmica», afegeixen. A la Plataforma Cel Net consideren necessari disposar d’una «nova legislació que controli, reguli i redueixi l’impacte de la indústria contaminant, que acabi amb el risc permanent i la impunitat amb què actuen les empreses». Per Ecologistes en Acció, «la concentració massiva d’indústries perilloses en aquest complex petroquímic, i els successius accidents que es produeixen fa necessari replantejar les instal·lacions avui existents a Tarragona cap a una indústria més sostenible, més ecològica i sobretot més segura».

    «Són moltes més les morts prematures i malalties produïdes durant anys», es queixaven des de Cel Net. I és que l’impacte de tenir el complex petroquímic més gran del sud d’Europa a només 2,5 km de la població, fa que sigui un «còctel químic convertit en polvorí» que constantment interfereix en la vida de les persones i el medi ambient en forma de sorolls, males olors, contaminació i inseguretat permanent. «Cal tenir en compte que, més enllà d’accidents com aquest, la indústria té un risc i impacte permanent i diari en la salut del territori i la població, provocant morts prematures i malalties de manera continuada», recorden des de la plataforma.

  • Petroquímica de Tarragona: 4 morts en 4 accidents en només 8 mesos

    Quatre morts i almenys catorze ferits de diversa consideració és saldo dels quatre accidents produïts a la zona petroquímica de Tarragona des de maig de 2019. Per això, avui, la societat del camp de Tarragona, en especial els sindicats i els veïns propers a la petroquímica, estan convocats a una jornada de vaga i de mobilització general. La clau de volta d’una coincidència tan gran és la sensació d’inseguretat que tenen els treballadors de la zona i també els veïns dels barris propers a una de les concentracions industrials químiques més importants d’Europa.

    El 14 de gener passat es va produir un accident a l’empresa Industrias Químicas del Óxido de Etileno (IQOXE). De resultes de l’explosió van morir dos treballadors de la companyia i es va produir una tercera mort al barri de Torreforta. Una tapa del reactor que va explotar va impactar en el domicili d’aquest tarragoní, situat al número 7 de la plaça García Lorca. La reacció al sinistre ha estat la que ha causat la insòlita on participaran els sindicats CCOO, UGT, USOC, CGT i I-CSC, a més d’organitzacions cíviques i socials del camp de Tarragona.

    Tot això, però, no hauria passat si el desgraciat accident no hagués estat precedit per altres sinistres que han encomanat la sensació d’inseguretat a treballadors, veïns dels barris circumdants i també als dels pobles que són a tocar dels polígons petroquímics.

    Els accidents que han precedit IQOXE

    Divendres 31 de maig de 2019, una explosió a l’empresa Carburos Metálicos, de la Pobla de Mafumet, causava la mort d’un treballador de 44 anys, pare de dos fills i resident al barri tarragoní de l’Albada. Un altre treballador va ser hospitalitzat en estat crític. Segons es va informar, l’accident va deixar 13 ferits més, inclosos diversos bombers i tècnics de la Generalitat que havien acudit a centre de treball després rebre l’avís de l’accident.

    El juliol de l’any passat es produïa un altre accident: l’incendi a l’empresa Miasa Logística, al polígon Entrevies de Tarragona, situat entre aquesta ciutat i Salou. En aquella ocasió hi va haver sort i no es van produir víctimes, encara que a conseqüència de l’accident es va activar el pla d’emergències químiques (PLASEQCAT).

    A mitjan juliol es produïa un altre accident, en aquest cas a l’empresa Clariant, situada també al polígon tarragoní d’Entrevies. Va ser, un altre cop, un incendi en una caldera d’oli tèrmic. Hi va haver fortuna i no es van produir afectacions personals, ni tampoc danys materials d’importància. Ara bé, els serveis d’emergència es van activar perquè un veí que passava a prop de la fàbrica va veure l’incendi i va avisar els bombers. Aquesta circumstància, més que tranquil·litzar els treballadors, els neguiteja, segons ha explicat a Diari del Treball, José Manuel Martín, secretari general de CCOO d’Indústria de Tarragona.

    Confinament sense que sonin les alarmes

    El gener de 2020 es va produir l’accident més greu de la sèrie descrita, l’explosió a IQOXE, amb els tres mort ja coneguts i la sensació d’inseguretat que van sentir els treballadors de la indústria química de Tarragona i també dels veïns de la zona, que van veure com s’activava el PLASEQCAT, es confinava la població però, no sonaven les alarmes, mentre un núvol químic afectava l’indret.

    Martín, líder de CCOO, explica que una de les raons del reguitzell d’accidents que es produeix a l’àrea petroquímica de Tarragona “és la visió mercantilista de les direccions de les empreses que, en lloc d’apostar per la seguretat i l’excel·lència, busquen essencialment rebaixar costos”. Això “es tradueix en retallades en les despeses de manteniment i en les inversions que ajuden a fer que la producció eviti riscos innecessaris”.

    La precarietat laboral genera inseguretat

    En el mateix sentit opina Ángel Clúa de la Federació d’Indústria Construcció i Afins de la UGT a les comarques tarragonines. “Els accidents no s’haurien produït si no haguessin proliferat tantes indústries auxiliars que assumeixen bona part de la feina que abans feien les empreses de capçalera. Això comporta més precarietat, perquè els treballadors no acaben d’especialitzar-se, ja que estan una setmana en un lloc i al cap de poc en una altra empresa, cosa que evita que coneguin a fons el funcionament dels processos de producció i de la seguretat que això suposa”.

    Martín abunda en el concepte d’externalització. “Les empreses intenten subcontractar molts dels processos que abans formaven part del cor de la seva producció”, diu. En aquest sentit, hi ha una baralla sorda entre sindicats i empreses pel que seria fixar quines parts de la producció es poden subrogar o no. “El nostre conveni diu que les feines continuades que duren més de sis mesos es poden subrogar. Per tant, les empreses intenten estirar les feines per mirar de delegar-les a companyies auxiliars”.

    En el cas d’IQOXE, els treballadors s’havien queixat abans del tràgic accident que els va afectar de la gran càrrega de feina que havien de suportar. “Quan hi havia algú malalt, ens feien doblar el torn”, explica un dels operaris. Martín, de CCOO, esgrimeix que una recerca feta als treballadors va donar com a resultat que el 98,5% consideraven que en la seva feina hi havia riscos psicosocials i només un 1,5% pensaven que el risc era mitjà baix. Quan ho van comunicar a la direcció els van respondre “que era una enquesta i que no era significativa”. De fet, l’empresa accidentada va patir una vaga just uns mesos abans del sinistre. Els treballadors denunciaven que havien fet fora sis companys pel simple fet de presentar una candidatura al comitè d’empresa.

  • Cinc hores de viatge en un vehicle sense lavabos per a vuit minuts de radioteràpia: tenir càncer a l’Espanya buidada

    Fabián Rodríguez té 70 anys i des de fa dos està en tractament per un càncer de pròstata. La seva província, Sòria, no té l’equipament necessari per donar radioteràpia, per la qual cosa durant un mes ha hagut de traslladar-se a Burgos cada dia. La seva no és l’única província sense unitats especialitzades. El mateix passa a Palència, Àvila i el Bierzo. Per solucionar-ho, la Junta de Castella i Lleó disposa d’un servei d’ambulàncies que traslladen als pacients des de casa als hospitals de referència. El servei és incòmode: matinades, hores a la carretera, ambulàncies sense lavabos i absència de personal sanitari durant un trajecte que pot allargar-se més de cinc hores.

    La Junta de Castella i Lleó defensa que aquesta dispersió no afecta la qualitat de l’atenció sanitària, perquè tots els ciutadans de Castella i Lleó, independentment de la província en què visquin, tenen accés a tractaments. La dispersió, que es produeix perquè la falta de pacients fa inviable desenvolupar aquestes unitats, té un cost afegit que pateixen els pacients que han d’anar en ambulància. Durant el mes que ha durat la ràdio, Fabián ha hagut de recórrer prop de 300 quilòmetres diaris fins a Burgos. «Dues hores i mitja de viatge per a vuit minuts a la màquina», es queixa.

    Amb cotxe, el trajecte no supera l’hora i quaranta-cinc minuts, però a l’ambulància la durada es multiplica. El viatge no és directe: han de seguir rutes i recollir a altres pacients dels pobles, majoritàriament persones grans que no disposen de vehicle. Amb tot, Fabián va tenir «sort», explica. Passaven per la porta de casa a les set del matí, però hi ha pacients que han d’agafar-lo a les quatre de la matinada, el que suposa passar més de 10 hores al dia en una ambulància. La conselleria de Sanitat no té les dades de temps i distàncies mitjanes en les ambulàncies perquè des del punt de vista assistencial «no té cap transcendència».

    L’ambulància que ha portat al Fabián és en realitat una espècie de minibús medicalitzat que porta al voltant de sis pacients des dels municipis fins als hospitals. Tots ells malalts de càncer. «El viatge era molt dur», recorda Fabián com volent mostrar enteresa. Va acabar el tractament la setmana passada i ara està a l’espera dels resultats. Es troba bé i és optimista. La radioteràpia no li va produir més molèsties que la quimio, però el desgast extra del viatge el va afectar al caràcter. Per primera vegada en molts anys va haver de tancar el seu taller de joieria a Sòria.

    «Sempre ha estat una persona forta, però el tractament i sobretot el fet d’haver de traslladar-se cada dia li estava començant a afectar. La seva vida era anar a Burgos, tornar a casa i anar a dormir», explica Elena, una de les filles de Fabián. Preocupada pel seu pare, va decidir acompanyar-lo en l’ambulància. El viatge la va horroritzar. «Va ser duríssim», explica. «Havíem de parar cada 15 minuts perquè els pacients es marejaven i havien de baixar a vomitar o a fer les seves necessitats».

    Parades al mig de la carretera per orinar

    Si el trajecte s’allarga, a més de perquè cal recollir i deixar a diversos pacients, és perquè l’ambulància no disposa de lavabos, així que els pacients han de parar a fer les seves necessitats al mig de la carretera. «La imatge és terrible», explica Elena emocionada. Independentment de l’època de l’any, els pacients demanen als conductors que aturin el vehicle. Abans de la radioteràpia, els pacients han de beure molta aigua per mantenir-se hidratats. Sumat al fet que gairebé tots són gent gran, obliga que hagin de detenir molt sovint. «En un dels viatges vam haver de parar fins a quinze vegades», recorda Fabián.

    En un dels trajectes que va fer acompanyant al seu pare, Elena va coincidir amb una dona que anava amb la seva mare, una dona gran que fregava els noranta anys. La pacient patia càncer de còlon. La radioteràpia, en aplicar-se en zones molt concretes del cos, pot provocar molèsties, i en el cas del càncer de còlon, ganes de fer de ventre. «La seva filla portava un fulard lligat al coll per cobrir-la mentre feia les seves necessitats al mig de camp. És insuportable», recorda Elena emocionada.

    De vegades, els pacients baixen en grup. D’altres, en solitari. Els conductors, que són «encantadors i comprensius», diu Fabián, intenten fer parades en estacions de servei. Però de vegades les rutes discorren per carreteres allunyades de la xarxa principal, on els restaurants i gasolineres escassegen. «Jo no tenia problemes per miccionar a la carretera, però les senyores… És una altra cosa», diu Fabián. Quan no és la bufeta, és l’estómac, que se suma al dejú, els líquids, o les inclemències del clima castellà i lleonès, molt gelat o abrasador segons en quin moment de l’any.

    Encara que Fabián ha acabat el tractament, la seva família ha posat en marxa una petició a la plataforma change.org per demanar la posada en marxa d’equips de radiologia en totes les províncies de Castella i Lleó i en altres d’Espanya com Terol, que tampoc disposa d’hospitals de referència. Elena torna a emocionar-se en pensar en l’»injust» de la situació. «No hi ha dret que en moments d’aquesta fragilitat, que poden ser els últims, hagin de passar-los en una ambulància». Fabián rebrà els resultats aquest divendres. I espera deixar enrere la radioteràpia, més pel desgast psicològic i físic que pel tractament en si. «Ens diuen que no és rendible tenir una unitat de quimio a Sòria perquè no hi ha pacients suficients a Sòria», diu resignat.

    El president de la Junta de Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco, va prometre, com ja havia fet el seu antecessor Juan Vicente Herrera des de 2007, una unitat de radioteràpia a Segòvia i una altra a Àvila, que haurien de posar-se en marxa aviat. Però no hi ha resposta per a Palencia, Sòria o el Bierzo. Davant d’aquesta situació, Helena, la filla d’en Fabià, es pregunta si de debò la de Castella i Lleó és una de les millors sanitats d’Espanya, com s’encarreguen de dir els líders autonòmics. «Jo no sé de números ni res. Aquí estem parlant de la dignitat de les persones».

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Gent gran tipa de medicaments: la polimedicació excessiva es multiplica per 10 en una dècada

    Un estudi dut a terme per investigadors del Grup de Treball d’Utilització de Fàrmacs de la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària (semFYC) posa de manifest el dràstic increment de la polimedicació a Espanya entre els anys 2005 i 2015. Segons els resultats d’aquest estudi, entre els anys 2005 i 2015, la polimedicació (prescripció simultània de cinc o més medicaments) durant almenys sis mesos es va triplicar i la polimedicació excessiva (10 o més medicaments) es va multiplicar per 10.

    La informació analitzada es va recollir a partir de la base de dades per a la investigació farmacoepidemiològica (BIPA) i, per a això, es van seleccionar els registres de pacients majors de 14 anys i de set comunitats autònomes. Aquesta plataforma informatitzada recull un elevat volum de registres metges d’Atenció Primària al llarg de tot el territori espanyol i pertany a l’Agència Espanyola del Medicament i Productes Sanitaris (AEMPS). En l’actualitat, compta amb històries clíniques anonimitzades de prop de 12 milions de pacients i una mitjana de seguiment per pacient de 8,6 anys.

    La polimedicació es va observar en pacients d’ambdós sexes i en tots els grups d’edat, tot i que es va donar especialment en les persones majors de 80 anys i en dones. En majors de 64 anys, la polimedicació va passar del 9,8% al 28,2% en una dècada. De fet, la polimedicació excessiva es va donar principalment en aquesta franja d’edat: si el 2005 passava en el 0,5% de la població major de 64 anys, el 2015 aquest nombre va pujar al 3,4%. Encara que aquestes xifres puguin semblar elevades, els investigadors indiquen que, en realitat, la polimedicació està probablement infraestimada, ja que no es van registrar les prescripcions d’hospitals ni de centres sanitaris privats.

    Aquest augment de la polimedicació no és una cosa exclusiva d’Espanya, ja que és una tendència molt similar al que passa en altres països desenvolupats europeus o als Estats Units. Però té aquest increment en la polimedicació una total justificació mèdica o és un reflex d’una sobremedicació que ofereix més riscos que beneficis?

    Com expliquen els autors, el progressiu envelliment de la població espanyola és una de les raons que expliquen l’augment de la polimedicació en l’àmbit global. A edats més avançades, solen aparèixer més malalties cròniques i, per tant, s’incrementa la necessitat de medicaments. A Espanya, el percentatge de persones majors de 64 anys el 1995 era del 15% i el 2018 va passar a ser del 19%. Els pronòstics apunten que aquest envelliment s’aguditzarà, arribant a percentatges del 25,6% en 2031. D’altra banda, una de les raons que explicarien per què les dones estan més polimedicades és que, en comparació amb els homes, pateixen més malalties cròniques i tenen una pitjor salut percebuda.

    No obstant això, aquestes raons mèdiques només expliquen una part d’aquest fenomen de polimedicació, ja que s’ha observat un increment considerable a totes les edats. En els últims anys han sorgit diferents estudis en països desenvolupats que han detectat una considerable medicació potencialment inadequada (MPI) en ancians. Es defineix com MPI la prescripció de fàrmacs els riscos superen els beneficis esperats o fàrmacs amb una alternativa efectiva més segura i per a la mateixa indicació terapèutica. Es calcula que un de cada cinc fàrmacs usats per persones majors de 65 anys és inadequat.

    A més, a mesura que augmenta el nombre de medicaments que consumeix una persona, major és el risc d’efectes adversos per interaccions entre ells i també s’associa a més ingressos en hospitals, major mortalitat i despeses sanitàries i una disminució de la capacitat funcional.

    Un estudi publicat el gener de 2020 va observar que un terç de la gent gran al Quebec (Canadà) estava exposat constantment a MPI. A Irlanda, aquesta medicació inapropiada era del 45,6% en persones ancianes el 2015, a Alemanya el 2016 era del 23% i al Regne Unit del 38% el 2012. A Espanya les xifres s’assemblen: un estudi realitzat a Lleida el 2017 assenyalava que a l’almenys la meitat de la població de 70 o més anys prenia un o més medicaments potencialment inapropiats. Entre la MPI més freqüent es trobaven les benzodiazepines de llarga durada i els antiinflamatoris no esteroidals.

    Com indica el metge de família Vicente Baos: «La pluripatologia produeix polimedicació, però seleccionar, revisar, evitar interaccions o tractaments superflus és una tasca contínua. Només per a la diabetis i amb tractament oral és molt fàcil tenir tres o més fàrmacs … Si a això sumes hipertensió o cardiopatia isquèmica… La desprescripció ha de ser de fàrmacs inútils o de risc». Baos ressalta com a exemples les benzodiazepines en ancians o els fàrmacs que agreugen o precipiten un deteriorament cognitiu i afegeix que a França acaben de desfinançar els fàrmacs per l’Alzheimer per ineficaços.

    Javier Padilla, metge de família i especialista en salut pública, afegeix: «A la polimedicació incorren diversos factors, alguns relacionats amb l’augment de la cronicitat, la pluripatologia i la longevitat, altres relacionats amb derives pernicioses de la pràctica mèdica, com és la inèrcia terapèutica i la manca d’iniciatives encaminades a expandir els processos de desprescripció i racionalització dels règims terapèutics dels pacients. Finalment, una situació estructural de precarització de la pràctica clínica, multiplicitat de metges prescrivint a un mateix pacient i falta de longitudinalitat (seguiment d’un pacient al llarg del temps per un mateix metge) per aprimament de l’Atenció Primària».

    L’envelliment de la població espanyola al costat d’un constant i sostingut augment de la polimedicació suposa un repte per a la sostenibilitat del seu sistema sanitari. En diferents països com als Estats Units, Dinamarca o Canadà han sorgit iniciatives i eines per eliminar medicaments innecessaris en la gent gran després d’una anàlisi racional de la seva polimedicació. És el cas de MedSafer, una eina electrònica de desprescripció que ajuda a metges i farmacèutics a deixar de receptar medicaments innecessaris en ancians.

    «Si he escrit aquesta carta tan llarga, ha estat perquè no he tingut temps de fer-la més curta», deia el matemàtic Blaise Pascal. Aquesta frase s’aplica perfectament al que succeeix en medicina: les presses de l’atenció sanitària porten a llargues llistes de prescripcions en ancians precisament per la falta de temps (i iniciativa) per fer-les més curtes. El resultat: gent gran tipa de medicaments.

    Aquest és un article traduït de eldiario.es

  • Prop de la meitat dels casos d’asma infantil a Barcelona són atribuïbles a la contaminació atmosfèrica

    Fins 1.230 casos d’asma infantil -el 48% del total- a Barcelona es podrien atribuir a la contaminació atmosfèrica cada any. És la principal conclusió d’un nou estudi de l’Institut de Salut Global de Barcelona, centre impulsat per «la Caixa», que a més conclou que els casos d’asma infantil relacionats amb la contaminació de l’aire a la ciutat podrien afectar més els nens i nenes menys desfavorits socialment.

    L’asma és la malaltia crònica més comuna a la infància i s’ha associat amb més morbiditat i mortalitat. Una recerca recent d’ISGlobal, realitzada amb la metodologia d’Avaluació d’Impacte en la Salut (HIA, per les sigles en anglès), apuntava que el 33% dels casos nous d’asma infantil a Europa eren atribuïbles a la contaminació atmosfèrica.

    Amb aquest mateix enfocament quantitatiu, el nou estudi s’ha centrat en estimar el nombre de casos d’asma infantil a la ciutat de Barcelona atribuïbles a tres contaminants atmosfèrics principals: diòxid de nitrogen (NO2), partícules fines (PM2,5) i carboni negre (BC). El treball, publicat a Environmental Research, va partir de dades del cens de població de la ciutat i va obtenir les taxes d’incidència d’asma en nens i nenes -entre 1 i 18 anys- de la base de dades de l’estudi de la Càrrega Global de Malalties (Global Burden of Disease). L’exposició als diferents contaminants es va calcular utilitzant un model estadístic harmonitzat (regressió d’ús del sòl o LUR).

    Per estimar la càrrega de malaltia de l’asma infantil, l’equip científic va plantejar dos escenaris diferents: el primer es basava en els nivells màxims anuals de contaminació atmosfèrica contemplats en les recomanacions de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). El segon prenia com a referència els nivells més baixos de contaminació de l’aire detectats en una revisió de 41 estudis científics anteriors.

    En el primer escenari, si es complissin les recomanacions anuals de l’OMS, Barcelona podria evitar fins 454 casos d’asma atribuïbles a NO2 (el 18% del total de casos) i 478 en el cas de PM2,5 (el 19%). En el segon escenari, amb els nivells més baixos de contaminació de l’aire, es podrien evitar 1.230 casos atribuïbles a NO2 (48% del total de casos d’asma), 992 en el cas de PM2,5 (el 39%) i 789 ( el 31%) en el cas del carboni negre.

    David Rojas, investigador d’ISGlobal i de la Universitat Estatal de Colorado i coordinador de la publicació, destaca que «es tracta de la primera avaluació quantitativa d’impacte en la salut, que inclou múltiples contaminants (NO2, PM2,5 i BC) i el desenvolupament de l’asma infantil, amb una perspectiva d’equitat en salut ambiental a Barcelona».

    L’estudi també es va proposar descriure la distribució de l’impacte de la contaminació atmosfèrica en el desenvolupament d’asma infantil segons el nivell socioeconòmic de les famílies. A partir de l’índex de privació Medea, es va classificar la població de Barcelona amb diversos indicadors educatius i laborals. En general, es va identificar diferències entre els grups socioeconòmics per a tots els contaminants estudiats. David Rojas explica que «l’anàlisi va mostrar més exposició a la contaminació atmosfèrica i casos d’asma infantil entre els grups menys desfavorits de la ciutat». «A Barcelona, a diferència d’altres ciutats, la població amb més poder adquisitiu tendeix a viure on hi ha més trànsit i contaminació de l’aire», afegeix.

    «El transport per carretera és una de les principals fonts de contaminació de l’aire», comenta Mark Nieuwenhuijsen, director de la Iniciativa de Planificació Urbana, Medi Ambient i Salut d’ISGlobal i un dels autors de l’estudi. «Barcelona necessita urgentment d’intervencions per reduir el volum de trànsit de vehicles motoritzats, que té un impacte negatiu en la salut dels nens i nenes que viuen a la ciutat”. «La reducció del trànsit no només disminuiria la contaminació atmosfèrica, sinó que també reduiria el soroll i els efectes de les illes de calor, i augmentaria els nivells d’activitat física, amb els beneficis que tot això comporta per a la salut», afegeix.