Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • «Una de les pitjors amenaces del sistema sanitari és la permeable relació de la institució pública amb les empreses privades»

    Li preguntes a algú de l’entorn sobre qui és Javier Padilla i la resposta és «un metge que sap molt de sistemes sanitaris i polítiques sanitàries». I és que fa anys que debat i escriu sobre les desigualtats en salut, les iniquitats del sistema, l’exclusió sanitària, les polítiques de salut pública, sobre quines són les principals amenaces per al Sistema Nacional de Salut i quin hauria de ser el paper dels professionals en la política sanitària. Un paper que ell ha dut a la pràctica.

    Javier Padilla és metge de família i comunitària i té formació en l’àmbit de la salut pública, la gestió sanitària i l’economia de la salut. També va ser assessor de Marta Sibina per al grup d’En Comú Podem al Congrés de Diputats

    En l’àmbit de la comunicació, va coordinar l’edició del llibre ‘Salubrismo o barbarie. Un mapa entre la salud y sus determinantes sociales’. També ha escrit al blog Médico Crítico i a diverses revistes en l’àmbit de la medicina familiar i l’atenció primària.

    L’últim treball que ha fet públic és el llibre sobre ‘sanitat pública, crisis i la importància d’allò polític’ sota el nom «¿A quién vamos a dejar morir?». Javier Padilla va visitar Barcelona per fer-ne la presentació i nosaltres hi vam quedar.

    Vas presentar el llibre al costat de la Plataforma CAP Raval Nord Digne a la Capella de la Misericòrdia. Què va significar per a tu?

    La Capella és un exemple de gent en contacte amb el territori comunitari i associatiu. Movent-se per intentar dirigir decisions institucionals cap a un bé que és entès com a comú. Era tota una oportunitat presentar-lo allà.

    A molts dels presents ja els coneixies.

    Sí. Va participar Antònia Raya que és un exemple de professionals que treballen en Atenció Primària amb molta implicació en la comunitat i transcendint les parets de la feina a la consulta.

    I justament en un barri caracteritzat per les seves desigualtats

    Això per descomptat. El Raval té aquestes connotacions tan diferencials i està clar que la feina que es fa allà i l’afecció a la comunitat no és el mateix que si es treballa a l’Eixample o a Gràcia.

    En el llibre el què fas és marcar una base de com està el sistema i també dónes propostes. Si haguessis de definir en una frase el sistema sanitari espanyol, com ho faries?

    És un sistema molt bo en els números grans perquè és bastant eficient i notablement inclusiu però té unes amenaces importants sobretot en la seva relació amb l’àmbit del mercantil i el lucre.

    I si haguessis de citar aquestes amenaces?

    Una té a veure amb la permeable relació que té la institució pública amb l’empresa amb ànim de lucre. Quan es va aprovar el 1997 la llei 15/97 va començar un procés de parasitació de l’empresa privada cap a les institucions públiques. Així l’empresa privada ha aconseguit una estabilització dels seus ingressos a llarg termini sabent que no incorre cap mena de risc. S’aïlla de tots els vaivens dels cicles econòmics, de l’oferta i la demanda… I les institucions públiques li proveeixen uns ingressos a llarg termini.

    El problema d’això és que, mentrestant, la institució pública no està invertint en la millora de les seves infraestructures. Per exemple, hem vist que hi ha comunitats autònomes que des de l’any 2010 han disminuït a la meitat la despesa en infraestructura i en renovació d’equipament o tecnologies però no obstant això han mantingut estable o han augmentat la despesa en concerts. Està clar que estem gastant diners en portar de fora, en contractar cap a fora el que hauríem d’estar utilitzant en renovar el nostre equipament i en aconseguir unes institucions públiques sanitàries amb una major capacitat per donar resposta.

    Un altre dels problemes que assenyales en el llibre és la medicalització.

    El sistema sanitari per bé o per mal és un dels serveis públics on no es demana a ningú uns requisits per entrar més enllà que els requisits de cobertura, cosa que si es fa en altres de serveis de protecció social. Això fa que la via sanitària estigui vehiculitzant moltes problemàtiques que no estan relacionats amb l’àmbit de la patologia o l’àmbit mèdic. Per exemple tota la problemàtica laboral o relacionada amb la renda en general. Tenim uns sistemes de protecció social en l’àmbit de la pobresa que generen malaltia però les seves causes cal enfrontar-les fora d’allò sanitari. Això posa en risc la sostenibilitat de sistema. Si estem vehiculitzant problemàtiques a les quals no podem donar resposta o que, si la donem, és d’una forma molta menys eficient i totalment subòptima, realment estem omplint de problemes no sanitaris del que és la sanitat. El problema de respondre és que desactivem la resposta política i comunitària a desnonaments o temes laborals.

    No hi ha participació suficient?

    De fet un altre dels problemes és la manca total de participació en el sistema tant dels professionals d’una banda com de la ciutadania per una altra. Això de Raval és un exemple de participació social en salut. Aquí a Barcelona tenim tot el que està relacionat amb el centre de salut de la Mina que és un focus de participació comunitària. La ciutadania és el què roman, els càrrecs polítics van i vénen. Un sistema sanitari que aconsegueixi integrar la visió de la ciutadania, que és molt més a llarg termini,, que no està preocupada pels vaivens ‘d’aquí a 4 anys què ens passarà’ i poden pensar estratègies a molt més llarg termini.

    Una altra de les amenaces per les quals preguntaves és que la nostra sanitat està molt fixada en aquells àmbits que tenen capacitat per atreure la inversió. Quan parlem d’hospitalocentrisme no parlem només que els decisors polítics estiguin molt encegats per l’hospital, estem parlant que si al sistema el deixem funcionar sol, els diners aniran cap a l’hospital perquè és qui té tecnologies per atreure finançament de forma gairebé automàtica. Les apostes polítiques han de tenir aquesta capacitat per sospesar aquests fluxos espontanis que van cap a l’hospital. Per què? Perquè la salut pública i l’atenció primària no tindran aquestes tecnologies que atreguin diners perquè és el capital humà la seva tecnologia principal. Aquesta aposta política que es necessita és una cosa que hem de revertir perquè avui en dia no existeix.

    Javier Padilla acaba de publicar ¿A quién vamos a dejar morir?, un llibre sobre sistema sanitari públic i desigualtats / Carla Benito

    Cal que siguin els mateixos professionals els que liderin aquestes demandes per conèixer-les de primera mà?

    Hi ha hagut una transició de la protesta a la proposta en l’àmbit de la salut i la sanitat. En l’acte a la Capella, Carme Borrell agafava al Diari de la Sanitat i llegia un decàleg de propostes d’un grup on ella havia participat. El problema és que hi ha un desacoblament entre la proposta i l’acció. Ho deia Marina Garcés. Un dels signes de la nostra societat és que hi ha hagut un desacoblament entre el saber i el poder. En moltes ocasions fem aquestes propostes des d’un àmbit del saber que no té cap capacitat de poder. Hem d’intentar que aquests dos àmbits s’acoblin. Una de les formes és participar de forma directa en els òrgans de decisió. Posant el cos en l’acció política d’una forma més determinada. Aquests dies es compleix un any de la vaga de l’atenció primària. Propostes hi havia milions, es va aconseguir desactivar la vaga i canvis materials hi ha hagut molt pocs.

    Quin ha de ser el paper dels professionals en la política sanitària? L’imaginari col·lectiu separa el metge lliurat a l’assistència i la investigació d’aquell que es fica en política…

    En l’àmbit dels professionals sanitaris el que hi ha és una manca absoluta de consciència de classe. Hi ha un desclassament. Per termes generals, qui es preocupa per les propostes i les eleva a l’àmbit de la política real és fins i tot assenyalat com una persona que deixa la puresa de l’assistència.

    Hi ha una espècie de compromís entre la vinculació de dur a terme aquestes propostes reals i aquesta puresa del clínic que és un home de ciència… Perquè a més aquesta figura segueix sent una figura molt patriarcal: aquest home de ciència pura que no es taca amb altres coses. Però és que cal tacar-se. Quan parlem de repolititzar la salut estem parlant que cal despolititzar aquests àmbits del càrrec del partit que assenyala amb el dit al cap de servei per canviar-lo quan canviï el partit al comandament. Hem de repolititzar just això: que jo tingui pacients migrants indocumentats que no estan rebent assistència per a mi és un problema clínic. Jo entenc que hi ha gent que pensa que només ha de preocupar-se per allò que li ve de la consulta cap a dins però, per a mi, que una part important de la població a la qual jo hauria d’estar prestant assistència tingui un problema d’accés, em sembla que és un problema purament mèdic també.

    Hi ha una frase de Rudolf Virchow que deia que la medicina és una ciència social i la política no és més que medicina a gran escala. Això vol dir que hem d’implicar-nos més enllà.

    A la contraportada dius que hem de preguntar-nos en quina mesura el sistema sanitari és un reductor o amplificar de les desigualtats socials. T’has respost?

    La majoria de les desigualtats socials són pre sanitàries, es gesten en això que després són determinants socials de salut: l’educació, l’habitatge, la renda, la igualtat de gènere… I així arriben al sistema de salut. I aquí en comptes de corregir-les el que es fa és augmentar-les. Les pot corregir mitjançant l’accés: hi ha moltes iniciatives que el que fan és per exemple donar lliure elecció de centre sanitari. Normalment és per pàgines webs o per apps i així ja de per si estàs generant una desigualtat perquè no tothom té la mateixa capacitat per entrar a sistema.

    Després hi ha la desigualtat que hi ha dins la consulta. El personal sanitari a la fi som persones humanes amb biaixos. Està molt estudiat que tendim a explorar menys, deixar menor lloc en la presa de decisions o fer entrevistes més curtes a les persones de rendes més baixes. Això és un biaix de què hem de ser conscients per intentar revertir-ho. No pot ser que el sistema de salut sigui reproductor de les mateixes desigualtats que es donen fora del sistema.

    En el mateix sentit parles d’un article titulat «L’assalt a la universalitat: com destruir l’Estat del Benestar». En ell descriuen els quatre passos fonamentals per desmantellar els serveis públics.

    Això es va produir aquí l’any 2012 bàsicament. Primer, identificar un grup que socialment s’ha vist com no mereixedor d’assistència, que aquí van ser els immigrants indocumentats, excloure’ls. Després fer que la gent de rendes altes tingui la sensació que no rep cap benefici pels impostos que paguen, aquí es van excloure de l’assistència sanitària les rendes de més de 100.000 euros que no fossin derivades de la feina. Posteriorment s’ha de desactivar qualsevol intent d’iniciativa col·lectiva de negociació sigui en l’àmbit sindical o altres àmbits. I, finalment, donar la sensació que no hi ha altra alternativa.

    Aquí es va intentar vendre la pèrdua de la universalitat de l’assistència sanitària dins d’un reial decret de mesures urgents per a la sostenibilitat del sistema sanitari. Van vendre que s’havia de fer això perquè si no el sistema es desmunta. És un artifici discursiu perquè és mentida. Sabem que els sistemes sanitaris són més sostenibles si són més inclusius perquè tenen la capacitat per prestar l’assistència en el lloc que s’és més eficient i més necessari. Està clar que és una estratègia de desmuntatge de la universalitat del sistema. La pèrdua de la universalitat és una de les majors amenaces dels sistemes públics a llarg termini.

    Sobre el tercer punt, la desactivació de les iniciatives, la pregunta és: de qui és la culpa. Té a veure en com estan dibuixats avui en dia els sindicats?

    En l’àmbit sanitari ens trobem una divisió per castes dels sindicats: metges, infermeria, treballadors no clínics… I després el paper dels sindicats més majoritaris com podrien ser CCOO o UGT que a la sanitat també està molt desdibuixat i tot això sempre des de la defensa d’interessos corporatius més que des d’una mirada de la sanitat com un bé col·lectiu i un bé públic que hauria d’estar vetllant una mica més enllà que els interessos gairebé gremials.

    Hi ha d’una banda un mea culpa individual i col·lectiu de desclassament però tampoc podem deixar passar que les iniciatives polítiques i legislatives en l’última dècada han anat encaminades a què els sindicats cada vegada tinguin un poder menor. La taxa de sindicació és de les menors de tot Europa. Els únics llocs on és una mica més alta com a Euskadi els sindicats tenen un poder més efectiu. Cal conjugar aquesta sensació de mea culpa dels treballadors amb la consciència que l’estructura realment està portant al fet que els sindicats cada vegada tinguin un pes menor. No ens serveix assenyalar al treballador quan l’estructura està portant cap a això.

    Relacionat amb el quart punt sobre fer polítiques desdibuixades: des del RD 2012 i algun canvi que hi ha hagut a nivell vox populi no sembla que es faci res en sanitat. Has pogut conèixer al Congrés durant la teva etapa d’assessor de Marta Sibina quan era portaveu d’En Comú Podem. Quina valoració fas d’aquesta etapa i ara de la ministra Carcero?

    Ha estat ministra en funcions més que ministra real i hi ha hagut poca possibilitat per a canvi. Una de les grans decepcions que hi ha hagut ha estat el Reial Decret 7/2018 en el qual es va vendre que s’havia aconseguit la universalitat però després tots els col·lectius que tracten amb persones migrants en situació d’irregularitat documental diuen que els problemes segueixen sent els mateixos o fins i tot majors.

    Quan un llegeix aquest Reial Decret és curiós perquè si no veu l’exposició de motius,realment té unes ànsies d’universalitat totals i absolutes. Empren el concepte de dret i no d’assegurament … si veus el cos legislatiu segueix sent molt més garantista que el RD 2012.

    Jo crec que això ha estat una equivocació política i el mateix PSOE s’ha adonat perquè la seva primera proposta sanitària per a les últimes eleccions era recuperar la sanitat universal. D’una banda deien que ja l’havien recuperat i per un altre que l’anaven a recuperar. La universalitat de Shrodinger que dic jo, que no se sabia si estava o si no hi era.

    D’altra banda s’han fet passos positius en altres aspectes. Especialment en l’àmbit del medicament: Espanya ha impulsat a través de l’OMS una iniciativa de transparència en investigació de nous medicaments, de preus… S’estan fent passos cap endavant aquí. Hi ha una comissió per avaluar el tema de preus de nous medicaments. Crec que en política farmacèutica és on s’estan fent passos més prometedors.

    I esperem que el tema de la universalitat sigui una de les primeres coses a arreglar quan tinguem un govern estable.

    És clar que aquest és un altre tema. La inestabilitat de tot.

    És clar. No es pot legislar si no hi ha un govern amb capacitat de legislar. Cal un govern ja. Per reial decret es pot governar però només fins a un punt. Per tenir polítiques que siguin innovadores i amb capacitat de ser ambicioses necessitem un govern.

    I mentrestant? No podem buscar fórmules?

    La capacitat de decisió resideix en l’òrgan representatiu democràtic. Intentar buscar vies alternatives no ve a ser altra cosa que subvertir la capacitat del congrés de ser el reflex de la voluntat popular. Hem de ser conscients dels escenaris polítics als quals avancem que són de consens són escenaris diferents dels de partit únic que portem. Caldrà canviar aquesta cultura de diàleg democràtic però en general les polítiques sanitàries són unes de les polítiques en la història de la democràcia que han generat el consens més ampli.

    Sobre polítiques, hi ha algunes eternament estancades com l’eutanàsia.

    La llei d’eutanàsia és un exemple de llei i dret conquerit i dret que socialment està totalment establert. La gent de tot l’àmbit ideològic segueix creient de forma majoritària que cal regular-ho i aquest és un exemple de com la inestabilitat política arriba a una limitació dels drets. Hi ha una llei que està bloquejada perquè no hi ha govern. Crec que si no vivim una conversió cap a una ultradretització de l’arc parlamentari, l’eutanàsia serà sens dubte el pròxim gran dret conquerit en l’àmbit de la salut.

    Javier Padilla amb Antonia Raya i Carme Borrell durant l’acte de presentació del llibre a la Capella/ Rebelionprimaria @rebelioprimaria

    Canviem d’àmbit. Al principi d’aquesta entrevista parlàvem sobre la intrusió del sistema sanitari privat dins del sistema públic. Fins a quin punt domines la Llei Aragonès?

    Sabent que venia aquí m’ho vaig mirar tot.

    Quina lectura fem d’aquest tipus de lleis?

    D’una banda, cal ser conscients que la contractació d’empreses privades des de l’àmbit d’alló públic existeix avui dia i és preferible que sigui amb criteri d’interès públic, d’igualtat i de condicions laborals dignes per a les empreses que s’estan contractant i que disminueixi el criteri preu respecte a altres criteris de qualitat per exemple. En fer això de vegades estem obrint portes a coses sense saber què passarà.

    En certs punts, trobo paral·lelismes respecte a la llei 15/97 d’inclusió de les noves formes de gestió en el sistema nacional de salut. En aquell moment era una llei aprovada per partits com el PSOE. En veure el preàmbul i l’exposició de motius es veu que no hi ha una motivació de privatització del sistema però el resultat va ser la privatització de la gestió d’una part important del sistema. Hem de ser conscients que per molt benintencionats que siguin alguns marcs legislatius, l’empresa privada sempre anirà un pas endavant per al seu aprofitament.

    Parlant amb gent d’aquí que està en plataformes contra la Llei Aragonès em comentaven com pot ser que hi hagi partits d’esquerres que estiguin enarborant aquesta llei. Això ho explica molt bé Nancy Freisher quan parla que a les últimes dècades hem viscut una transició i una alternança entre governs que són neoliberals reaccionaris i altres que són neoliberals progressistes. Els primers plantegen mesures que els neoliberals progressistes acaben legitimant amb les seves accions perquè la diferència entre uns i altres no està en l’àmbit de la redistribució i de les polítiques econòmiques sinó que està en el reconeixement i les polítiques culturals identitàries.

    Sense voluntat d’intentar identificar els partits, especialment al Parlament de Catalunya, hem de ser conscients que hi ha una esquerra que nosaltres anomenem esquerra que en l’àmbit econòmic té poques diferències amb allò que nosaltres anomenem dreta.

    No vull afirmar cap relació a aquesta última frase teva però Catalunya és la Comunitat autònoma amb un percentatge més alt de persones amb mútua. Què fem amb el negoci de les mútues.

    Catalunya sempre ha estat un exemple de fragmentació de l’assistència amb mil i una formes de provisió i barreges entre el privat i el públic i de connivència dins el mateix centre. D’altra banda ha estat sempre un laboratori d’experimentació de noves iniciatives privades en l’àmbit de la salut.

    D’altra banda hi ha aquest doble assegurament. La sanitat privada pel que fa a pòlisses d’assegurances sanitàries a Espanya i a Catalunya especialment és un model low cost: és un model de pòlisses de baix cost amb baixes cobertures que bàsicament se centren a facilitar l’accés a agilitzar llistes d’espera.

    La sanitat privada és una sanitat deslligada de la necessitat i més propera al consum. Es promou una assistència sanitària molt encaminada a la revisió, lligada a aquesta necessitat de controlar-se i de la revisió perpetua sense cap evidència científica. Desvinculada de la necessitat clínica diguem. Això legitima el sistema perquè la població té la sensació que és necessari tenir un doble assegurament perquè el públic no arriba.

    També dóna la sensació de fortalesa del sistema privat quan presten una assistència totalment uberitzada, on la longitudinalitat està bastant perduda i la precarització dels seus treballadors és notable. Els treballadors de les mútues cobren una autèntica misèria per cada pacient que veuen i en condicions força precàries. La mutualització suposa major perjudici que benefici per als sistemes públics de salut. En el nostre entorn més no té una capacitat de lideratge ni de competició, perquè no estan intentant competir. Estan intentant parasitar beneficiant els nínxols de major desprotecció del sistema públic.

    Si en la pròxima legislatura s’introduís la salut bucodental dins el sistema públic de salut de les mútues, veuríem una de les oposicions. Ja parlen que no seria possible. Un dels seus grans beneficis és beneficiar-se d’aquests llocs on el sistema públic no aquesta arribant

    Boca, ulls i pell.

    I atenció a la salut mental. Cal ser conscients també que aquest sistema mutualista és un amplificador de desigualtats socials. Al sistema privat arriba qui arriba i, si ja és de qualitat, són classes molt altes. Les mútues obtenen una quantitat relativament fixa d’ingressos que també provenen del que és públic que és el mutualisme funcionarial com MUFACE. Moltes pòlisses d’assegurament pagades amb diners públics de molts ajuntaments… Barcelona va ser una de les pioneres en desmuntar això quan va arribar el nou govern municipal. Els diners públics que estem utilitzant perquè empleats públics tinguin una assistència privada sostinguda amb diners de tots… Això és una deslegitimació de sistema que no tenen lligar i és d’una herència franquista que no hauríem de permetre.

    Per què vas fer el llibre?

    Primer perquè m’ho va proposar l’editorial

    Portava 10-12 anys escrivint en diferents llocs. Però el fet diferencial és la situació. Després l’any 2008 i l’inici de les retallades hi havia una situació conjuntural en els canvis en despesa, copagament, participació… Fins a l’any 2009-2010 la despesa sanitària creixia per sobre de les variacions del producte interior brut i cada vegada era més important dins l’economia general de país. Des de llavors amb les retallades es produïen més retallades que el que queia l’economia i la despesa sanitària pública cada vegada estava més diluït dins l’economia de país.

    De passar d’una situació conjuntural a una estructural és d’on sorgeix el llibre per veure on som i quina interacció poden tenir amb el sistema les polítiques que es plantejaran. Una de les claus seria la relació amb la medicina personalitzada i una altra seria tot el que té a veure amb la renda bàsica. Si mirem a llarg termini, és un dels punts on es pot transformar la nostra visió de la salut i aquesta forma d’intentar desvincular la subsistència diària de la necessitat de la feina assalariada.

  • “Des del feminisme comunitari territorial, el nostre cos ha de ser el primer territori de defensa”

    La Xarxa de Guaridores Ancestrals del Feminisme Comunitari, Tzk’at en llengua maia quiché, va néixer a Guatemala el 2015. Aquestes dones maies, que s’autodenominen feministes comunitàries, participen en els processos de recuperació emocional i espiritual de les dones indígenes que defensen territoris ancestrals enfront de les problemàtiques de criminalització i judicialització dels que lluiten per la vida en les seves comunitats.

    Elles, com tantes altres defensores de drets humans, van estar a Barcelona en el marc de les jornades ‘Defensem!’ que aquest any han posat el focus en els programes de protecció de les persones defensores de drets humans. Així, durant cinc dies, se li va donar la veu a 10 defensores de Colòmbia, Guatemala i Mèxic per visibilitzar les respostes col·lectives a la violència masclista estructural, els reptes per a la justícia de gènere i les lluites compartides nord-sud.

    El programa va ser possible gràcies a un conjunt d’entitats catalanes que des de fa anys treballen amb organitzacions sobre el terreny a Amèrica Llatina: Calala, Entrepobles, International Action Peace (IAP), Peace Brigades International (PBI), Plataforma unitària contra les Violències de gènere, SUDS i la Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia.

    Telma Iris Pérez, de Guatemala, va ser una de les defensores de drets humans presents. Pérez és indígena maia ch’orti i integrant de la Xarxa de Guaridores Ancestrals del Feminisme Comunitari. El seu territori està a 200 km de la ciutat, gairebé a la frontera amb Hondures. Telma acompanya diversos casos de dones defensores des de la perspectiva del Feminisme Comunitari, que es basa a entendre el cos de les dones com el primer territori de defensa dels drets humans, ja que el cos és també un dels principals objectius dels atacs que les defensores pateixen per la seva tasca.

    Com va néixer la Xarxa de Guaridores del Feminisme Comunitari Territorial a Guatemala?

    La Xarxa de guaridores està integrada per 13 companyes de diferents territoris. Va néixer a partir d’un diàleg amb Lorena Cabnal i la seva ancestra Elizeth Us. Elles, com totes nosaltres, venien amb un treball territorial per la lluita en contra la mineria, però alhora pels drets de la dona i per les denúncies per violència sexual…

    Per què van decidir crear-la?

    De fet néixer perquè la seva fundadora va morir. Elisabet Us era una gran defensora dels drets humans, era maia k’iche ‘i va morir amb 37 anys per múltiples opressions. Ella estava treballant pels drets de les dones i de la terra però el seu cos estava abandonat, també per part dels seus companys i companyes.

    Quan ella va morir es va fer un pacte espiritual en el qual va dir: “companyes, segueixin treballant en defensa del territori però segueixin també cuidant els seus cossos”. Des de llavors nosaltres mateixes ens qüestionem i ens interpel·lem des de les nostres consciències com a dones: estem posant el nostre cos per la defensa del territori. I si pensem des del feminisme comunitari territorial en la recuperació emocional física dels cossos també, defensem el territori cos-terra. El nostre cos com a primer territori com a defensa.

    En ser les 13 companyes de diferents territoris, entenc que teniu recorreguts i coneixements diferents pel que fa a lluites i a salut.

    Sí. La xarxa neix després de plantejar-nos diverses qüestions i veure la necessitat de la pluralitat en la sanació. A més, unes són llevadores, d’altres són sobadoras [persones que ajuden a conèixer la posició del fetus i a corregir la seva postura en el moment del part], hueseras [fisioterapeutes], altres hierberas… Cadascú porta el seu camí i la seva forma de curar. La Xarxa neix com un espai de poder curar de tantes múltiples opressions.

    Jo que vinc de la lluita en contra les hidroelèctriques, el 2015 vaig haver de sortir del meu territori per la situació de judicialització i criminalització política. Lorena Cabdal, que ve de la lluita contra la mineria en territori xinca a les muntanyes de Jalapa, igual. Una altra companya, Ramona Chocón, que ve en contra de les cimenteres… Totes venim de lluites contra aquest sistema capitalista i neoliberal. Des d’aquí nosaltres vam abordar la sanació com a camí polític, ja que venim amb múltiples opressions des de la família, des de la comunitat, des de l’organització, des de les empreses transnacionals, des dels funcionaris…

    Vosaltres com a dones vols dir.

    La xarxa de guaridores planteja que a les comunitats indígenes també hi ha un sistema patriarcal originari que té els seus mateixos codis, les seves mateixes manifestacions i el seu mateix abordar. Però també hi ha un sistema patriarcal occidental que té altres maneres de manifestar-se. És des d’allà que ens plantegem i interpel·lem. Tenim moltes lluites obertes i moltes opressions. Estem en defensa del territori, en defensa dels drets de les dones, en defensa dels nostres cossos, com podem llavors curar? Ho fem des de la pluralitat, des de la nostra cosmovisió maia. Diem ‘sanant jo, sanes tu; sanant tu, sano jo’. Una reciprocitat de la sanació.

    Com difoneu aquesta idea de posar la importància en el cos?

    La Xarxa acompanya processos de lluita i resistència, acompanya l’acuerpamiento polític i espiritual de moltes dones. Des de l’espai on som, abordem la sanació des de la forma quotidiana de cadascuna, del seu poble. Jo tinc una manera de guarir diferent de la de quiché. Treballem la sanació des de la perspectiva d’on ve la persona, des de les seves àvies, en un espai col·lectiu des de la terra, des de les venes, des de l’aigua, des de les herbes.

    Com es veu des de l’Estat aquesta autoorganització per part de les dones?

    Crec que moltes organitzacions han deixat la part de curar i és aquí on més ha penetrat el sistema patriarcal, perquè ens agafa febles. Hem vist com molt penetrada, molt naturalitzada, la violència patriarcal occidental masclista. L’estat s’ha apoderat d’aquests espais en què les dones ens sentim febles i amb múltiples opressions.

    En moltes trobades en l’àmbit mundial, quan parlem amb altres dones, totes estan cada dia treballant i lluitant pel seu territori i totes vénen amb múltiples danys. Tenim alt el sucre, inflamats els ronyons, gastritis… I ho assumeixen perquè han invisibilitzat la sanació com la part de la recuperació dels cossos emocional, física i espiritual.

    Telma Iris Pérez en el Pati Manning durant les jornades Defensem! / Carla Benito

    Per què sanació i no cures?

    Nosaltres diem sanació perquè té un aspecte de consciència. Molts parlen d’atenció psicosocial i l’autocura. Nosaltres no ho fem servir, agafem idees, però veiem la sanació més profunda. Com Xarxa vam iniciar un procés que ha de seguir més enllà de la cura. En l’àmbit polític, cada dia t’indignes pel masclisme, pels funcionaris… Això afecta i llavors el procés de sanació és un procés llarg. Partim també de la nostra consciència: volem els nostres privilegis però des d’on? Anar a dinar a un McDonald ‘s no és part de la sanació. Com feministes ens interpel·lem també en com podem caure en el consumisme.

    Com treballeu amb organitzacions o entitats aliades per fer-los veure que les seves jerarquies són patriarcals i que això afecta la salut i els cossos de les dones?

    És molt complex. A més, de vegades les mateixes companyes tenen tan penetrada i naturalitzada la violència masclista… Entenen que la majoria de companys són autoritats i a ells no se’ls pot interpel·lar el seu masclisme. Però si aconseguim fer-ho, veiem ruptures. Les dones ja no segueixen callades i identifiquen el llenguatge masclista.

    Com Xarxa de Guaridores plantegem que els nostres processos de sanació fossin només amb dones perquè també és una manera de trobar-se amb una mateixa, prendre força i preguntar-se on som com a dones dins de les organitzacions.

    Les realitats i opressions que cadascuna viu poden fer que es desenvolupi una malaltia que requereix assistència mèdica.

    La Xarxa de guaridores té una xarxa amb algunes organitzacions però el que fem és acompanyar i articular amb dones de territoris. No hi ha centres mèdics en la majoria de llocs. Quan veiem que la situació de salut és complicada anem per dos camins: primer la sanació còsmic-polític-espiritual i, després, veiem d’emergència qui ens pot donar suport en qüestions mèdiques molt concretes. Sempre sense deixar la part de la sanació.

    Heu patit persecució d’algun tipus o amenaces?

    És clar. Aquesta és la història de totes les companyes de la Xarxa. La meva última amenaça molt forta va ser en 2015. Líders de les empreses hidroelèctriques em van encanonar perquè era la jove líder dins de la comunitat i dins de l’organització. Sempre caminàvem amb gent que també estava criminalitzada. Tinc denúncies al ministeri públic i en la fiscalia de la dona també per violència sexual i en contra de les empreses per la criminalització i la persecució. Hem estat constantment cridant davant els funcionaris i les empreses i com això et fa visible, et posa en alt risc. La meva família va estar un any amb mesures perimetrals.

    A més, tant jo com alguna de les meves germanes hem estat, i jo segueixo encara, fora del nostre territori. Les dones ens hem empoderat en defensa del nostre territori cos-terra però som les més fitxades tant per l’estat com per les empreses transnacionals.

    Què significa per a vosaltres participar de trobades com Defensem!?

    Una va coneixent les formes de com curar també participant d’aquests espais. Plantegem la pluralitat de sanació com Xarxa i aquests espais ens ajuden a compartir amb altres dones que estan en la mateixa lògica, interpel·lant el masclisme dels mateixos líders en les comunitats, interpel·lant el sistema patriarcal de les empreses transnacionals. És la mateixa dinàmica de sistema neoliberal capitalista que segueix despullant i usurpa territoris. Aquest espai ens crea vincles per seguir amb més força.

  • Les residències per a gent gran, la batalla perduda de la sanitat pública

    El debat de la privatització dels serveis socials, entre ells els sanitaris, ha ressorgit amb els tràmits de la Llei Aragonès. Els sindicats del sector consideren que aquest redactat podria afavorir la privatització de nombrosos serveis. En vigílies de la manifestació que la ‘Plataforma aturem la Llei Aragonès’ celebrarà diumenge 17 a Barcelona, radiografiem el sector de les residències per a gent gran, on la titularitat privada domina clarament sobre la iniciativa pública.

    Darrerament les residències han esdevingut un caramel per al sector privat, i no és casualitat. El que ja es coneix com ‘el negoci dels avis’ atreu inversions, ja que es tracta d’una oferta, a priori, guanyadora i de futur: la taxa d’envelliment a l’Estat espanyol creix de mitjana un 2% anual, i el 2019 és ja del 123%. O el que és el mateix, per cada 100 menors de 16 anys hi ha 123 persones amb més de 64.

    Aquesta dada és una mica més moderada a Catalunya, que es troba actualment amb una taxa d’envelliment del 115%. Tanmateix, després d’una breu davallada a finals de la dècada passada, també va en creixement  sostingut des del 2010. Tot plegat forma part d’una característica compartida entre els països desenvolupats: esperança de vida molt alta (a Espanya de 83 anys segons el Banc Mundial, sent la segona més alta) i taxes de natalitat molt baixes (actualment no arriba al 7%), donant lloc a piràmides generacionals regressives.

    Sector de majoria privada

    Davant d’aquest panorama d’un futur pròxim en què molta gent gran necessitarà cures i assistències, ha estat el sector privat el que hi ha apostat més decididament. Un oligopoli format per grans corporacions i fons d’inversió es reparteix el negoci de les residències privades per a avis i àvies.

    En destaquen Eulen Sociosanitarios (de la multisectorial Eulen), DomusVi (ha rebut injeccions de grans fons d’inversió entre els quals destaca PAI Paterns, que va comprar Cortefiel) i Sanitas Mayores (branca específica per la gent gran dins de la veterana empresa d’assegurances i de salut privada).

    Segons dades del 2016 de la patronal catalana de l’assistència a la gent gran, l’ACRA (Associació Catalana de Recursos Assistencials), de les 57.000 places als centres
    residencials catalans, només 5.000 eren gestionades directament per la Generalitat. Aquest minso 9% de les places de titularitat pública és la dada més actualitzada, ja que l’administració catalana no publica dades més exactes o recents.

    Es dóna la circumstància que a algunes comarques prou poblades com el Tarragonès o el Maresme només tenen una residència gestionada pel Departament de Benestar Social i Família. Al Vallès Oriental i al Baix Camp n’hi ha només un parell, mentre que en d’altres, com ara la Selva, Osona o el Baix Ebre, no hi ha ni una sola plaça gestionada directament per l’administració pública.

    L’alternativa a la plaça pública: l’ajuda

    El pedaç que s’utilitza per fer front a la falta de llits públics és l’habilitació d’una ajuda a aquelles persones que, mentre esperen a la llista de places públiques, fan ús de residències privades. Es tracta de la prestació econòmica vinculada al servei de centres residencials per a gent, emmarcada en la llei estatal de dependència, i es tradueix en suma econòmica que rep l’usuari/a en funció del grau de dependència i dels seus recursos. En el cas del grau 2 el màxim que es pot rebre és de 426€, xifra que pot augmentar fins als 715€ en el cas del grau 3.

    Es tracta, doncs, d’una mena d’externalització parcial encoberta dels serveis d’atenció a la gent gran, en tant que la Generalitat n’assumeix part del cost, però el duu a terme una empresa privada que, per tant, es lucra econòmicament de la manca de places gestionades directament per l’administració pública.

    Aquest mecanisme compensador de l’escassetat de residències públiques que ofereix la Generalitat suposa un estalvi per les arques públiques: en lloc de cobrar als usuaris la part proporcional de la plaça segons els seus ingressos (com passa en les residències gestionades pel Departament), es limita a abonar-los l’ajut. Amb aquesta fórmula la Generalitat té menys despesa (és menor l’ajut que la part de què es fa càrrec l’administració en els casos de plaça pública).

    L’altra cara de la moneda d’aquest sistema, i tenint en compte que el preu de les places es troba al voltant dels 2.000€ actualment, és que per a aquelles persones amb menys recursos (i que participarien en una part molt petita d’una plaça pública) la prestació pot resultar insuficient, fent que no tinguin accés al servei.

    Fa pocs mesos que UGT, CCOO, CEESC i TSCAT van signar un manifest unitari on asseguren que «malgrat que ha augmentat el nombre de persones que necessiten l’atenció a la dependència, no s’ha recuperat el pressupost previ a les retallades» i reivindiquen la necessitat d’una «dotació real pressupostària»; per reduir una llista de persones en espera de plaça pública, concertada o subvencionada que xifren en 84.000.

    Alerta per la precarització

    El mateix manifest sindical posa esment en la situació laboral de qui treballa en les residències per a gent gran, on exigeixen “posar fi a la precarització d’un sector altament feminitzat, en què mai no s’ha tingut en compte la labor social que es realitza”. En la mateixa direcció apunta el treballador del sector i membre de CCOO Josep M. Martínez, qui denuncia una manca de personal per cobrir les necessitats dels residents i unes ràtios insuficients de professionals per usuaris.

    Martínez assegura que hi ha més demanda que oferta de professionals, cosa que fa que el personal format faci, a causa dels baixos salaris, “un camí habitual de les residències privades o concertades a la sanitat privada o que té concert, i d’allà intenten entrar al sector sanitari públic, que és el seu objectiu final”. Altres fonts del sector recorden que la plantilla de les residències del Departament gaudeixen de millors convenis i sous que no pas en les residències privades, quelcom que atrau professionals cap a les primeres.

    Una nova crítica al domini de capital privat en el món de les residències per a gent gran arriba de part dels investigadors del Grup de Recerca en Desigualtats en la Salut de la UPF, que asseguren que és més difícil “establir una coordinació efectiva entre els diferents nivells d’atenció”, creant “barreres molt grans pel que fa a la continuïtat de l’atenció del malalt”.

    Regidors i ciutadania reusenca visita les instal·lacions en unes portes obertes fetes fa any i mig / Ajuntament de Reus

    L’exemple de la residència Horts de Miró de Reus

    Un cas paradoxal, en què queda palesa la poca celeritat amb què s’obren noves places per donar cabuda a la gran demanda, és el de la futura residència d’Horts de Miró de la capital del Baix Camp. Si bé l’edifici va ser acabat el 2012, formant un complex sanitari junt amb el CAP amb què comparteix bloc i que sí que dóna servei, avui dia la residència encara no és oberta.

    El retard de més de set anys sembla que és a prop d’acabar-se, després que el setembre l’Ajuntament de Reus aprovés el conveni bilateral final entre la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) i el consistori (que explotarà el servei a través de l’empresa de capital municipal Sagessa).

    Així, malgrat que la majoria de places seran públiques -segons els anteriors anuncis havien de ser 24 públiques i 5 privades-, la gestió no serà directament pública per part de la Generalitat, sinó que s’emmarcarà en el que s’anomena ‘centre col·laborador). De fet, en casos en què el centre és col·laborador o privat i no totalment públic, el nom correcte per referir-se a les places és el de col·laborades, i no pas públiques.

    En els darrers dies s’ha repetit un procés de selecció de personal que ja va tenir lloc mesos enrere i que està previst doni un lloc de feina a una vintena de professionals. Pel que fa a les places per a residents, les 29 de la primera etapa podrien ampliar-se en un futur quan s’obri la segona planta de l’edifici.

    Mentre aquest complex ha restat inutilitzat per falta d’entesa entre l’administració local (Sagessa) i la Generalitat (Departament de Benestar Social i Família) -a més d’uns mesos de paralització fruit de l’aplicació de l’article 155 pel govern espanyol-, a la mateixa ciutat la iniciativa privada ha tingut més èxit: el Grupo Ballesol, propitetat de l’asseguradora Grupo Santalucía, va obrir el juny el seu centre número 47 a l’Estat espanyol. Segons fonts de la direcció de la residència, la seva voluntat era disposar d’algunes places d’oferta pública (col·laboradores), però la Generalitat encara no els les ha concedides.

  • Barcelona prohibeix obrir nous locals de joc i apostes per preservar la salut de la ciutadania i evitar addiccions

    L’Ajuntament de Barcelona vol posar ordre als locals de joc i apostes de la ciutat per preservar la salut de la ciutadania i evitar els problemes que poden generar. Aquesta és una nova línia de treball específic que s’ha engegat des de la regidoria d’Envelliment, Salut i Cures i l’àrea d’Ecologia, Urbanisme, Infraestructures i Mobilitat per fer front a les addiccions a les xarxes, a les pantalles i el joc patològic, tenint en compte l’impacte negatiu i les conseqüències socials que tenen en la població, especialment entre les persones més joves.

    Per fer efectiva la intervenció en aquest àmbit i treballar la prevenció al trastorn patològic a causa del joc, una mesura clau és la limitació i ordenació dels establiments de joc on es realitzen apostes a la ciutat. Per aquest motiu, la Comissió de Govern ha suspès per un any l’admissió de comunicats de noves activitats de concurrència pública per obrir establiments de jocs d’atzar, salons de joc, apostes, bingos i casinos. La suspensió afecta igualment l’atorgament de llicències i admissió de comunicats per fer obres destinades a l’obertura o ampliació d’aquests tipus de locals.

    La suspensió de comunicats i llicències aprovada ara va vol blindar tot l’àmbit de la ciutat on ara per ara no hi ha regulació en aquest àmbit, per evitar que s’hi ubiquin nous negocis vinculats al joc i les apostes. Actualment, a Barcelona hi ha un total de 53 locals dedicats als jocs d’atzar: 35 salons de joc, 17 bingos i 1 casino.

    Ara, el Govern municipal inicia la redacció d’un pla especial urbanístic –un pla d’usos– que regularà la implantació d’establiments. En essència, amb la redacció del document es proposarà un decreixement del nombre d’establiments actual –quan en tanqui un no se’n podrà obrir cap altre–, i s’evitarà que n’hi hagi a prop d’equipaments sensibles com ara els centres docents i sanitaris. Tot plegat, amb la voluntat de disposar d’una normativa que, a través de les eines i competències urbanístiques de què disposa el consistori, posi la prioritat en la defensa de la salut de les persones.

    Més mesures

    La suspensió de llicències i comunicats, però, no és l’única mesura que s’ha pres per mirar de limitar la proliferació de les cases d’apostes i el joc a través d’Internet dins de la ciutat de Barcelona. La Comissió de Govern municipal ha aprovat també impedir l’accés i la connexió a les pàgines de joc on-line des de totes les dependències municipals i en aquelles en què el consistori té un pes específic compartit amb d’altres administracions. A més, exigir en els contractes i les convocatòries de subvencions anuals clàusules específiques perquè les entitats i les empreses que hi participin disposin de plans o mesures per combatre les addicions que poden comportar riscos per a la salut i pèrdua de professionalització dels treballadors i treballadores. Entre les mesures s’inclouran la inhibició de la connexió a pàgines de cases de joc on-line o bé mesures de sensibilització per a la prevenció a les addicions, entre d’altres.

    Un altre punt és reforçar i generar sistemes d’informació propis per a una anàlisi més acurada dels impactes en salut del joc patològic i l’addicció a les pantalles; crear programes de prevenció dirigits específicament a totes les escoles i que interpel·li el conjunt de la comunitat educativa: infants, adolescents i pares i mares; i prohibir la publicitat i/o el patrocini d’aquest tipus de negocis en la xarxa de Transport Metropolitans de Barcelona (TMB), la via pública o bé les activitats que es puguin desenvolupar a la ciutat.

    Les mesures que ha decidit prendre l’Ajuntament de Barcelona van acompanyades igualment d’una exigència clara i explícita a la resta d’administracions públiques que disposen de les eines legislatives necessàries perquè limitin la publicitat del joc. Davant la proliferació sense control d’aquest tipus d’anuncis durant els últims anys, íntimament vinculats moltes vegades amb l’emissió d’espectacles esportius, el consistori demana específicament que la publicitat del joc tingui el mateix tractament que l’alcohol i el tabac i que, per tant, es prohibeixi en horaris de protecció infantil a la ràdio i a la televisió.

    Un problema de salut

    El joc patològic o trastorn del joc és un problema de salut reconegut per l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i recollit en la Classificació Internacional de Malalties des de l’any 1992. De fet, la literatura científica assegura que és un problema emergent de salut pública a nivell global que, en els darrers 20 anys, ha augmentat la seva prevalença de la mà d’un increment dels diferents tipus de joc d’atzar, especialment entre els joves.

    Els primers indicadors específics sobre aquesta problemàtica s’han començat a recollir en dues enquestes que elabora el Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social: l’enquesta EDADES sobre alcohol i altres drogues al conjunt de la població i l’ESTUDES, que se centra específicament en joves d’entre 14 i 18 anys. Segons aquests estudis, un 60,2% de la població espanyola entre 15 i 64 anys va jugar a jocs amb diners durant l’any 2017, ja fos presencialment (59,5%) o bé on-line (3,5%). Més concretament, el 0,4% de la població entre aquestes franges d’edat va desenvolupar un joc problemàtic (el 0,8% en el cas dels homes i un 0,1% en el cas de les dones), la qual cosa equival a unes 20.000 persones en el cas de Catalunya.

    Pel que fa a les dades de l’última enquesta ESTUDES, amb xifres del 2016, destaca el fet que el joc en línia és més freqüent entre els joves, amb una important diferència per sexes. En concret, el 6,4% de la població entre 14 i 18 anys afirma que juga diners a través d’Internet (un 10,2% en el cas del nois i un 2,5% en les noies). Aquesta taxa d’apostar diners s’amplia fins al 13,6% en jocs fora d’Internet (21,6% de nois i 5,4% de noies). Així doncs, els homes joves són els que es troben en una posició de major risc de desenvolupar un trastorn del joc, atès que aquesta problemàtica és entre dues i quatre vegades més freqüent entre joves de 12 a 17 anys que entre la població adulta.

    Hi ha altres indicadors que demostren un increment del nombre de persones jugadores durant els últims anys. Concretament, segons les dades de la Direcció General d’Ordenació del Joc, que pertany al Ministeri d’Hisenda, el nombre de persones registrades per jugar on-line a l’Estat ha augmentat exponencialment en passar de 637.000 persones l’any 2013 fins a les 1,47 milions de persones registrades l’any passat. Això és compatible amb el fet que el percentatge del 3,5% de jugadors on-line que recull l’enquesta ESTUDES l’any 2017 era del 2,7% tan sols dos anys abans, el 2015, que és el primer any amb dades d’aquest fenomen.

    El desenvolupament d’un trastorn del joc comporta una major probabilitat de desenvolupar quadres psicopatològics com ara depressió i ansietat, així com també consum de substàncies (tabac, alcohol i altres drogues), i especialment en edats adultes es relaciona amb problemes econòmics i interpersonals, tant familiars com laborals. De fet, aquest tipus de patologia comparteix moltes característiques amb les addicions a substàncies psicoactives, tant a nivell molecular, com neuronal i de comportament i, per aquest motiu, és àmpliament reconegut com un trastorn de salut mental.

    Des de l’Ajuntament amb dades científiques defineixen com a possible joc problemàtic aquella persona que es reconeix en tres dels següents símptomes i com a possible trastorn del joc la que es reconeix en quatre o més:

    1. Necessita jugar una quantitat cada vegada més gran de diners per aconseguir l’emoció desitjada.
    2. Es mostra inquiet o irritable quan intenta reduir o deixar de jugar.
    3. Ha fet diversos esforços sense èxit per controlar, reduir o deixar de jugar.
    4. Mostra una gran preocupació pel joc (pensaments persistents de reviure els jocs d’experiències passades, planificació de la propera jugada o pensaments reiterats de maneres de guanyar diners per poder tornar a jugar).
    5. Utilització del joc com a via d’escapament dels problemes o d’alleugeriment del malestar emocional.
    6. Intents repetits mitjançant el joc de recuperar els diners perduts.
    7. Tractar d’ocultar el grau d’afectació i implicació en el joc amb familiars, terapeutes o altres persones.
    8. Posa en risc o ha perdut relacions interpersonals significatives, de treball i d’oportunitats educatives o professionals a causa del joc.
    9. Compta amb els altres perquè li donin diners per alleujar la seva situació financera desesperada provocada pel joc.

  • Viure després d’un càncer de mama, la veritable ‘llarga malaltia’

    Unes 250.000 dones han tingut càncer de mama a Espanya. Segons les últimes dades de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), s’han registrat 33.307 nous casos el 2019. D’ells, entre el 85 i el 90% sobreviurà cinc anys o més. Són les llargues supervivents de la malaltia.

    La seva taxa de supervivència és molt major que la mitjana de tots els tumors (que és del 53% al cap de cinc anys) i molt més alta que en alguns tipus de pronòstic greu, com el de pulmó (6%) o fetge (18%). Una de les principals lliçons apreses en càncer és que cap pacient és igual a un altre ni posseeix les mateixes necessitats.

    Per això, la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM), juntament amb altres societats involucrades en aquest procés, va publicar l’any passat una guia consensuada amb les recomanacions clíniques concretes per al càncer de mama tant en estadi primerenc com metastàtic.

    El seu objectiu és aconseguir que el seguiment d’aquestes pacients es faci de forma compartida, col·laborativa i coordinada entre els professionals de l’atenció especialitzada i primària. Perquè tampoc totes les pacients amb tumors de mama poden ser tractades de la mateixa manera.

    «El pronòstic ha anat millorant en els últims anys, el què fa que cada vegada siguem més optimistes en pensar en el seu futur», explica a Sinc Miguel Ángel Seguí, oncòleg mèdic del Consorci Sanitari Parc Tauli de Sabadell.

    «En els casos en què la malaltia no és curable també hem millorat molt la supervivència, la qual cosa permet que puguem parlar d’una cronificació de la patologia per a moltes dones amb càncer de mama metastàtic», apunta Seguí, vocal de la junta directiva de la SEOM.

    «Un canvi radical ha estat passar de veure el càncer de mama com una malaltia única a dividir-la en tres subtipus –triple negatiu, HER2 i hormonosensible–, per als quals utilitzem diferents teràpies», indica per la seva part Joaquín Gavilá, expert de l’Institut Valencià d’Oncologia. «Així millorem el pronòstic, curant més i millor».

    «Realitzem cirurgies menys agressives i administrem menys radioteràpia. Fins i tot en un d’aquests subtipus (HER2) evitem la quimioteràpia en el 40% dels casos. A més, s’ha estès l’ús de teràpies biològiques que actuen sobre estructures cel·lulars específiques i amb una toxicitat més limitada», afegeix.

    Vives, però amb seqüeles

    Gavilá, que també és vocal de la junta directiva de SOLTI, grup acadèmic de referència que desenvolupa assajos clínics en càncer de mama, és rotund: «En els últims anys hem aconseguit millorar el pronòstic i la qualitat de vida de les nostres pacients».

    Ara bé, aquesta alta supervivència s’acompanya d’un preu personal. Les teràpies administrades poden deixar seqüeles físiques, psíquiques i psicosocials que es manifesten o persisteixen anys després d’haver finalitzat el tractament.

    «L’oncologia actual persegueix resoldre la malaltia deixant darrera seu un impacte mínim en la qualitat de vida de les pacients», agrega Gavilá. «Per a reduir les seqüeles físiques i impactar en la menor mesura possible en l’estat d’ànim i en les esferes social, laboral i familiar de les pacients, cada vegada usem teràpies més específiques i, per això, menys agressives».

    Però la veritat és que el dia a dia de les pacients es veurà afectat en funció de l’abast de la seva malaltia, però també dels fàrmacs administrats. «La identificació precoç i la teràpia primerenca poden canviar l’evolució d’aquestes seqüeles, passant de només ser un efecte secundari agut a convertir-se en crònic si no s’actua de manera ràpida», subratlla l’expert.

    Per exemple, les cicatrius i molèsties secundàries de les cirurgies –que comporten canvis en la imatge corporal– o els problemes psicosexuals derivats de les alteracions hormonals, per no parlar del cansament o dolor en les articulacions, la por a la recurrència i, a vegades, la deterioració cognitiva, que influiran en la vida futura de moltes de dones.

    «En moltes ocasions les pacients eviten mirar-se al mirall o veure directament la zona afectada. I sovint tendeixen a magnificar la percepció i grandària de les cicatrius, així com veure deformitat en el seu cos», adverteixen des del Grup Espanyol de Pacients amb Càncer (GEPAC).

    Així mateix, cal tenir especial atenció a l’obesitat i els problemes cardiovasculars, ja que aquest grup sofrirà una major incidència. És més, com el càncer de mama afecta moltes dones joves, el tractament pot influir negativament en el seu desig de tenir fills biològics.

    Per a GEPAC, «tot això pot ocasionar trastorns adaptatius lligats als canvis que experimenten i inseguretat per tornar a la seva rutina. Encara que estiguin lliures de malaltia, psicològicament poden no estar bé».

    Tornar al treball després d’un càncer

    Un altre dels efectes col·laterals que impactarà en les supervivents és la dificultat en la reincorporació a la vida laboral per les seqüeles físiques i, moltes vegades, per la incomprensió dels ocupadors sobre les necessitats de les pacients.

    El 20% de les dones diagnosticades amb càncer de mama tenen menys de 40 anys i després han de tornar a la seva activitat laboral, social i familiar. Aquest retorn pot veure’s condicionat pel tractament, d’aquí la importància de l’equip especialitzat i les noves teràpies dirigides.

    «Els metges avaluem cada cas de manera independent i intentem adaptar el tipus de teràpia a les circumstàncies en la mesura que sigui possible», puntualitza Gavilá.

    Un problema afegit és que moltes d’elles ja es trobaven en una situació socioeconòmica compromesa (un 16% de les dones diagnosticades a Espanya durant 2017 tenia una situació econòmica de risc). És a dir, que el càncer pot suposar un seriós agreujant a la seva realitat prèvia.

    «A més de comptar amb baixos ingressos, les dones afectades han d’assumir, aproximadament, 150 € al mes de despeses derivades de la malaltia –augmentant la despesa en salut del pressupost familiar (d’un 3% en absència de malaltia fins a un 11% amb la patologia)–», subratlla.

    Un sistema sanitari cronificat

    Sobre si el nostre sistema sanitari està preparat per a aquestes pacients, Seguí afirma: «No totalment. És necessària més formació i coordinació entre els nivells assistencials i una major sensibilització dels professionals. Però hi ha nombroses iniciatives per a millorar aquesta situació, així com molts casos d’èxit».

    Segons l’expert, des de fa diversos anys s’ha constatat la necessitat de compartir el seguiment de les llargues supervivents de càncer de mama entre la cura hospitalària especialitzada i l’atenció primària per a garantir una coordinació efectiva.

    «Encara que continua havent-hi un seguiment per part de l’especialista hospitalari –sobretot durant els primers cinc anys–, el metge d’atenció primària té un paper destacat en la detecció de recidives i de segones neoplàsies, així com en l’abordatge dels efectes tardans del tractament oncològic», assenyala.

    Igualment, el metge resulta fonamental en l’atenció a la comorbiditat, la vigilància psicològica, a promoure estils de vida i estratègies de prevenció de la salut i a normalitzar l’atenció de les pacients curades.

    Una mica menys optimista és Gavilá. «Difícilment podrem estar preparats al 100% per als diferents escenaris de cronicitat al fet que ens enfrontem. Només millorant la formació en oncologia del personal –com podria ser la infermeria especialitzada– i optimitzant la gestió de l’atenció primària aconseguirem una situació similar als EUA, Regne Unit o Alemanya, on s’atén de manera satisfactòria al pacient oncològic crònic».

    Una pacient apoderada

    Des de GEPAC sostenen com la visió de les pacients amb càncer de mama ha canviat en els últims anys respecte a la patologia. «Ara saben que s’investiga bastant, encara que falti camí per recórrer. Però encara que el pronòstic també ha millorat, el diagnòstic continua estant associat socialment a la mort».

    «Quan les pacients estan informades sobre els últims avanços existents, solen tenir una visió més positiva i disminueix la seva ansietat», recalquen. D’aquí la importància d’apoderar a les pacients perquè puguin prendre de manera autònoma les millors decisions en el curs de la seva malaltia.

    Respecte als avanços per a pal·liar aquells signes que quedin de la patologia, «en càncer de mama i altres tumors es dóna per fet en nombroses ocasions que, en estar lliure de malaltia, ja poden tornar a refer la seva vida sense complicacions». No obstant això, segons GEPAC «existeixen moltes dificultats que impedeixen millorar la seva qualitat de vida i tornar a tenir una rutina com abans».

    Tant especialistes com pacients estan d’acord en alguna cosa: és necessari un equip multidisciplinari que ajudi a reorientar a la pacient, aprenent a viure amb les seqüeles.

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Com trien morir els metges i què podem aprendre sobre això

    «Amb quins esforços i dolors venim a aquest món no el sabem, però no sol ser cosa fàcil sortir d’ell».

    Sir Thomas Browne. ‘La religió d’un metge’.

    «No és un tema freqüent de conversa, però els metges moren també. I no ho fan com la resta de nosaltres. El que resulta inusual en ells no està en quants tractaments reben en comparació amb la resta, sinó en quants menys. A causa de tot el temps que passen evitant les morts d’uns altres, tendeixen a estar bastant serens quan s’enfronten a la seva pròpia mort. Saben exactament el que passarà, coneixen les opcions i generalment tenen accés a qualsevol mena de tractament que vulguin. Però se’n van amb suavitat».

    Això era el que deia el 2011 Ken Murray, un metge de família de Los Angeles ja retirat. Ho va fer en un article que va titular Com moren els metges (No és com la resta de nosaltres, però hauria de ser així) i en el qual també deia: «Per descomptat, els metges no volen morir, volen viure. Però saben prou de la medicina moderna per a conèixer els seus límits. I saben prou sobre la mort per a saber què és al que més tem la gent: a morir amb dolor i a morir sola».

    Aquest text no va deixar de compartir-se i republicar-se en els anys següents, donant lloc a discussions sobre «per què els metges administren tractaments a pacients moribunds que rebutjarien fermament per a ells mateixos».

    La seva impressió era personal, arran de les seves pròpies experiències i exemplificada en la d’un amic mèdic que va ser diagnosticat de càncer de pàncrees. El cirurgià que el va atendre li va parlar d’una nova tècnica que millorava moderadament l’expectativa de continuar viu al cap de cinc anys, però a canvi d’una considerable pitjor qualitat de vida. Ell va rebutjar el tractament, va decidir anar-se a casa seva a passar més temps amb la seva família i allí va morir, sense tornar a l’hospital.

    Després del seu article es van fer estudis objectius i les dades van contradir a Murray. Quan es pregunta a persones sanes pel tipus i quantitat de tractaments que voldrien si estiguessin pròximes a la mort, els metges tenen clar que prefereixen molts menys.

    No obstant això, un treball el 2016 va analitzar les morts de més de 200.000 ciutadans dels Estats Units, incloent-hi a gairebé 10.000 metges. Encara que aquests van usar una mica més les cures pal·liatives, van passar el mateix temps a l’hospital durant els seus últims mesos que la resta de la gent, fins i tot una mica més en vigilància intensiva.

    Un altre treball del mateix any amb 600.000 persones sí que va veure que els metges morien una mica menys a l’hospital, però a penes un 4% menys, i moltes de les diferències tenien a veure més amb el nivell socioeconòmic que amb la professió.

    Què és, al cap i a la fi, morir bé?

    Perseguint a la mort

    «Jo m’havia ficat en aquesta professió en part perseguint a la mort: per a comprendre-la, per a revelar-la, per a mirar-la als ulls sense parpellejar (…) Però durant la residència estava posant-se de manifest a poc a poc una altra cosa. Jo encara no estava amb els pacients en tals moments crítics, només estava present en aquests moments crítics. Veia un munt de sofriment; pitjor encara: em vaig habituar a ell».

    Aquestes línies les va escriure el neurocirurgià Paul Kalanithi en el seu llibre Recorda que moriràs. Viu (When breath becomes air) poc després que se li diagnostiqués un càncer de pulmó fatal el 2013, amb 36 anys. Kalanithi recorda la seva relació contínua amb la mort i descriu com la viu quan li toca enfrontar-se a ella en persona. Potser els metges estan millor preparats per a això.

    «Diria que no hi ha una tendència clara», respon Agustina Sirgo, psicooncòloga a l’Hospital Sant Joan de Reus i presidenta de la Societat Espanyola de Psicooncologia. «No hi ha estudis sobre aquest tema, i serien molt interessants, però la meva impressió personal és que no», continua.

    «Potser la primera capa de discurs, la primera reacció pot ser diferent, a vegades a través d’un escapisme científic-tecnològic, però al cap i a la fi el nucli del metge és un ésser humà al qual la professió pot servir-li o no. La qüestió no és la quantitat de relació amb la mort, sinó l’impacte que produeix i com es reacciona davant ella. Moltes persones no relacionades amb la sanitat poden tenir aquestes experiències i incorporar-les a favor seu», afegeix Sirgo.

    «No sabria dir», reconeix Fernando Marín, metge especialitzat en cures pal·liatives i president de l’associació Dret a Morir Dignament (DMD), «la meva impressió és que depèn de la persona i de la seva manera de pensar, de les seves pors i experiències pròximes prèvies».

    La sensació de Marcos Gómez, president d’honor de la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL) i un dels impulsors d’aquesta disciplina a Espanya, és que «no hi ha grans diferències. Jo no sé què passarà quan em toqui, encara que sí que diria que ara mateix, amb l’experiència, tinc menys por».

    Unes poques pàgines més endavant, una vegada conegut el diagnòstic del seu tumor en el pulmó, i com responent personalment al dubte de Marcos Gómez, Kalanithi escriu: «La mort, per a mi tan familiar en el meu treball, estava fent-me ara una visita personal. Aquí estàvem: a la fi cara a cara i, no obstant això, no hi havia en ella gens recognoscible».

    No n’hi havia en bona part perquè, malgrat la relació contínua amb els pacients, «no et fas una idea ni dels petits detalls: quan et posen una via intravenosa, per exemple, notes un sabor salat quan comencen a administrar-te el sèrum. Em diuen que això li passa a tothom però, encara que jo feia onze anys que exercia la medicina, mai ho havia sabut». (…) Simplement, «un dolor d’esquena atroç pot modelar una identitat», narra Kalanithi.

    Hi ha llavors alguna manera d’estar, des de la salut, preparat per a la mort? Assumint, com van dir en el seu moment Ciceró i Montaigne, que «filosofar és aprendre a morir», el metge irlandès Seamus O’Mahoney va escriure un article preguntant-se si els filòsofs morien millor que els metges. La conclusió és que no ho fan especialment bé, en general. Per aquest motiu la seva opció sigui la d’oblidar-la fins que aquesta estigui a prop i sigui visible, que prefereixi pensar en què cuinarà per a sopar. Una altra manera de plantejar-li-ho és el de tenir-la present com un rumor que no interfereixi en els dies, però que permeti reconèixer-la en acostar-se.

    «Pot ser que aquesta sigui una opció», apunta Sirgo, «però tenint en compte que pensar massa en ella enllauna la vida i que fins a aquest moment ningú sap com reaccionarà. L’aquí i ara serà el d’aquest moment».

    L’altra gran pregunta és com fer una vegada arribat el moment. I què no fer.

    Què és morir bé (i tots els obstacles)

    «Just abans de morir, Tolstoi va dir que «no entenc què se suposa que haig de fer»».

    Anatole Broyard. ‘Embriac de malaltia’.

    Anatole Broyard va ser un crític literari al qual el 1989 li van diagnosticar un càncer de pròstata avançat. La seva reacció va ser estranya i particular, i la va incloure en un elèctric llibre titulat Embriac de malaltia: «Em va semblar que la meva existència havia adquirit el seu propi sistema mètric, com succeeix en la poesia o en els taxis» (…) «En aquesta fase em trobo enlluernat amb el meu càncer. És alguna cosa que empesta a revelació». Aquesta reacció no és habitual, però dóna compte de la varietat de maneres d’afrontar la malaltia i que no hi hagi una forma exacta per a descriure què és «morir bé», encara que per a Marín podria resumir-se a «morir com tu vols».

    El que sembla clar és que morim pitjor del que deuríem. Per exemple, «fins al 25% dels pacients amb càncer avançat rep tractaments agressius al final de la seva vida, definits objectivament», assenyala Marín. Sense anar més lluny, en una mostra de 1.001 malalts de l’Hospital Universitari de Santiago de Compostel·la, el 19% va rebre dosi de quimioteràpia en els últims cinc dies de vida.

    «La qualitat de mort no és un valor social», prossegueix Marín, qui s’alarma en explicar que «el 25% dels metges no sap si més no si el testament vital està regulat, que és gairebé com dir que desconeixen la insulina».

    «Els hospitals estan construïts per a diagnosticar i curar. En ells la mort és una intrusa», assegura Marcos Gómez. Una prova d’això seria el fet que fins a la meitat de les universitats espanyoles «no ofereixen ni tan sols l’assignatura de cures pal·liatives», i a nivell hospitalari «estem en el lloc 31 de 49 a la Unió Europea en aquesta matèria». Això, segons Gómez, implica que «75.000 persones moren cada any a Espanya amb un sofriment que seria evitable, entre elles 1.100 nens». Els pal·liatius no són una fi en si mateix, però sí «un mitjà per a morir bé», completa Marín.

    La imatge amb la qual s’ha comparat a vegades la sanitat al final de la vida és la d’un tren que avança amb la inèrcia de la curació i del qual és molt difícil saltar. «Això, juntament amb el fet que les persones canviem de pensament en moments de desesperació, podria explicar per què ni tan sols els metges moren millor», raona *Sirgo.

    Ara mateix a Espanya són deu les comunitats autònomes que tenen una llei específica de mort digna, però «en realitat hi ha una falta de voluntat política», critica Marín. «Es tracta d’una llei bàsicament pedagògica, un catàleg de bones intencions. En la pràctica real no hi ha diferències entre els qui l’han adoptat i els qui no ho han fet».

    El que es demana és una llei acompanyada de pressupostos que permeti «augmentar les unitats de pal·liatius i dissenyar plans adequats a cada lloc, donar-li molta més importància al valor del testament vital i al dret a morir en una habitació individual», afegeix.

    També insisteix a millorar els serveis d’assistència domiciliària, perquè «la casa de cadascun és el lloc preferit per a morir. I el més barat», completa Gómez, per a qui ara mateix la manera de morir és gairebé «una qüestió de manera que depèn de la regió, de l’hospital i, en última instància, de la unitat que a un li toqui». Té clar que «no pot ser que resulti més fàcil programar una operació que una ajuda per a donar-los menjar i endreçar-se en la seva pròpia casa».

    Els conflictes ètics

    «El que un malalt crític necessita, sobretot, és que li entenguin. Morir és un malentès que cal aclarir abans de la fi».

    Anatole Broyard. ‘Embriac de malaltia’.

    En La mort d’Ivan Ilyich, la novel·la de Tolstoi, la qual cosa més turmentava al protagonista «era la pretensió, la mentida, que per alguna raó tots mantenien, que estava simplement malalt i no morint-se». Aquest fenomen, que s’ha anomenat ‘la conspiració del silenci’, afecta «al 50% de les situacions en cures pal·liatives», explica Marín. Succeeix en gran manera per les famílies, que en general actuen amb la bona intenció de «protegir» al malalt. Però també pels metges, «per als quals moltes vegades no suposa una prioritat i als quals deixa en una posició més còmoda». No obstant això, «es tracta d’una irresponsabilitat que dificulta el procés de morir bé. Encara que hi ha gent que no estigui d’acord, no existeix el dret a no conèixer».

    Per a Marcos Gómez «hi ha un problema gravíssim de comunicació. És una qüestió a vegades de falta de temps, però també de formació. Als metges no ens han ensenyat, i és un acte mèdic no sols importantíssim, sinó possiblement també el més difícil». Un acte que, segons Sirgo, ha de fer-se «amb el temps, el respecte i la generositat adequats. I sense prejudicis per totes dues parts». Kalanithi va tenir sort amb qui ho va atendre, i va descriure així un moment d’aquesta etapa junts:

    «Aquí estàvem, el metge i el pacient, units en una relació que a vegades adopta un to magistral i altres vegades, com ara, no era ni més ni menys que la relació de dues persones que s’arrauleixen juntes mentre una d’elles s’enfronta a l’abisme».

    Aquesta era així mateix la cerca de Broyard, la d’»algú que sigui capaç d’anar més enllà de la ciència i arribar a la persona… capaç d’imaginar la solitud en la qual viuen els malalts crítics», perquè no veia que «hi hagi raó per la qual hagi de deixar de ser un metge per a ser un ésser humà amateur».

    En aquesta relació al final de la vida apareixen també un altre tipus de conflictes, com el de la possible inducció de la mort arribat el moment i el cas. Hi ha una fina línia, per a alguns molt important, entre una sedació pal·liativa no intermitent i una eutanàsia activa.

    La primera consisteix a dormir al pacient amb la possibilitat afegida d’interrompre la seva nutrició i hidratació, la qual cosa porta en un temps breu fins a la mort. Alguna cosa «que es fa més vegades del que es diu», afirma Marín. En la segona s’administra una dosi letal d’alguna substància, que és el que provoca directament la defunció. «Deontològicament és una cosa molt diferent», sosté Gómez, qui, al contrari que Marín, s’oposa a aquesta segona pràctica.

    Gómez prefereix posar el focus en l’absoluta necessitat de millorar les cures pal·liatives i l’atenció al final de la vida. «Posar el focus en l’eutanàsia és com construir la casa per la teulada. Cada dia es moren cent persones a Espanya esperant l’ajuda a la dependència a la qual tenen dret. L’eutanàsia podria ser un recurs per a aproximadament el 3% de nosaltres, per a fins al 50% necessitarem cures pal·liatives», lamenta amb estupor.

    Encara que s’oposa a l’eutanàsia, se li pregunta per la seva opinió sobre l’últim cas mediàtic, el de l’home ara imputat que va ajudar a morir a la seva dona, malalta d’esclerosi múltiple. «És que jo igual hagués fet el mateix!», crida Gómez. «Feia deu anys que sol·licitaven una residència, aquí està la vergonya!».

    L’epíleg del llibre de Kalanithi l’escriu la seva dona, poc després de la seva mort el 2015. Recull que va succeir a casa, sense acarnissaments mèdics, controlant els símptomes: «Ell sabia que mai estaria sol, que no sofriria de manera innecessària».

    Aquest és un article de l’Agència SINC

  • Sense límits al futur de la primària

    L’atenció primària, al centre del nostre sistema sanitari. Aquest va ser un dels principals compromisos que vaig entomar en agafar la responsabilitat al capdavant de la conselleria. Feia anys que parlàvem que la primària havia d’esdevenir el veritable eix del sistema, estava escrit i en boca de tothom. Ara tocava compromís i feina per fer-ho possible.

    En l’últim any i mig hem fet un gran esforç perquè els nostres professionals tornin a tenir les condicions laborals perdudes durant la crisi. També hem incorporat més professionals per així adequar la càrrega de treball dels equips, una situació que beneficia els usuaris millorant la qualitat de l’atenció.

    Però amb això no n’hi ha prou. Hem d’aconseguir adaptar el sistema sanitari als nous temps, amb una primària molt més present a tots nivells. I què vol dir això? Que la mateixa primària, per exemple, pugui resoldre el major nombre de necessitats que té la nostra població. És en aquest context en què s’emmarca el pla de millora d’equipaments i resolució, pressupostat en 30 milions en 3 anys, que servirà per posar al dia els CAPs: fer petites inversions i reformes als centres i també per dotar-los de nous aparells sanitaris, com ecògrafs o ecocardiògrafs. Això permet resoldre més diagnòstics des de l’atenció primària i estalviar a les persones haver de desplaçar-se per fer-se una prova.

    Aquest enfortiment de la primària passa també per canviar la relació amb els altres nivells assistencials. Per exemple, els sociosanitaris estaven concebuts per treure pressió als centres hospitalaris, però ara també han de mirar cap a una primària més resolutiva i que sigui un suport d’atenció als pacients crònics sense haver de recórrer a cap recurs hospitalari.

    Sense oblidar que l’atenció primària s’ha de vincular cada dia més amb la societat que atén, el que anomenem orientar-se a la comunitat. Recordem que el 80% dels factors que determinen la salut d’una persona no depenen del sistema sanitari. Així ho contempla l’Estratègia Nacional d’Atenció Primària i Salut Comunitària (ENAPISC), treballada durant els últims anys amb una àmplia participació que ha consensuat models d’atenció basats en poder potenciar el rol de tots els professionals de la primària i els nous que s’hauran d’incorporar.

    Estem davant d’un repte immens i apassionant i per encarar-lo amb garanties hem creat la nova figura del director estratègic d’atenció primària, un càrrec que ocuparà Rafa Ruiz, i que ha de pilotar tota aquesta transformació. Ruiz, que fins fa poc era el gerent territorial d’atenció primària de Barcelona de l’ICS, acumula una llarga experiència en aquest àmbit i durant els darrers quatre anys ha apoderat l’atenció primària a la ciutat i, en conseqüència, a tot el país. És la persona idònia per donar l’impuls necessari a l’atenció primària i garantir un sistema de salut fort, equitatiu i de qualitat.

  • Les dones tenen més diagnòstics i més comorbiditat per depressió però menys atenció i despesa sanitària

    El Servei Català de la Salut disposa d’un programa anomenat «d’harmonització farmacoterapèutica (PHF)» que vol garantir «l’equitat en l’accés als medicaments hospitalaris i medicaments en recepta en l’àmbit del SISCAT, la millora en els nivells d’eficiència i efectivitat i en el nivell d’utilitat terapèutica, d’acord amb els principis d’ús racional, tenint en compte el marc de disponibilitat i la necessària optimització dels recursos». Per arribar a aquesta equitat hi ha un equip darrere treballant en l’anàlisi d’on hi ha més desigualtats i per què.

    Caridad Pontes, gerent d’aquest programa, va explicar el funcionament del grup durant la primera Jornada “Incorporem la perspectiva de gènere en salut” de l’Institut Català de la Salut. «Fem anàlisi de consum, de despesa… però també fem anàlisi de l’adequació de la prescripció», explica. «Podem tenir informació molt detallada no només de quantitat de caixes dispensades, sinó també de quins són els resultats i algunes dades de pràctica real de quines són les conseqüències de les prescripcions», segueix. Donat que la seva exposició havia de cursar sobre sexe i gènere, Pontes va explicar que quan van començar a fer anàlisis a hospitals també i des del principi es van plantejar com contemplar les variables del sexe. Tot i intentar aplicar aquesta anàlisi sistemàtica, quan la presentaven a molts tècnics rebien com a resposta que era massa informació i no calia posar-ho tot: «s’ha de dir que hi ha clínics amb sensibilitats molt variables».

    En tot cas, Pontes durant la ponència va intentar desenvolupar el perquè d’aquesta importància amb un cas que s’adiu molt al dia d’avui, el Dia Mundial de la Salut Mental i la malaltia de la depressió.

    Com ja revelava l’Enquesta de Salut de Catalunya, el 7,6% de la població de 15 anys i més pateix depressió major o depressió major severa. Això suposa el 3,9% dels homes i l’11,2% de les dones. L’ESCA també mostrava que aquest percentatge augmenta amb l’edat (sobretot a partir dels 75 anys, que és del 13,9%) i és més elevat en les persones que pertanyen a la classe social menys afavorida (8,5% la classe III i 4,6% la classe I) i en les persones amb un nivell
    d’estudis més baix (11,5% les que tenen estudis primaris o no en tenen i 3,4% les persones amb estudis universitaris). El paràgraf dedicat a aquesta malaltia de salut mental acabava afirmant que el percentatge de població amb depressió major o depressió major severa ha augmentat en el darrer any en més d’un punt de percentatge sobretot en les dones.

    Diapositiva del consum d’antidepressius durant la Jornada de l’ICS

    En aquest sentit, Francesca Zapater escrivia per aquest diari que «la millora de l’estat de salut de les dones ha de passar per mesures actives de reducció de les desigualtats socials que es produeixen pel fet de ser dones. Mesures actives que són urgents, perquè la situació està empitjorant. A ESCA del 2013, per exemple, les diferències en el percentatge de percepció de salut excel·lent, molt bona i bona en dones de més de 75 anys era de 6 punts, quan en el 2018 la diferència és de 18 punts».

    Una sèrie d’anàlisis que va voler treballar l’equip d’harmonització farmacoterapèutica va centrar-se en la depressió. Per què? Per ser un dels grups terapèutics en el qual la diferència per sexe en la prescripció és més gran. Pontes explica que «les dones consumim antidepressius en una proporció molt més elevada i molt més intensa que els homes» i que «els analgèsics són un altre dels candidats de recepta més elevat».

    La prevalença de depressió és molt més elevada en dones que en homes. Pontes creu que pot haver-hi moltes causes que expliquin això però que, en tot cas, «els números al final ens diuen que la prevalença en dones és de tres vegades més». I això passa en totes les franges d’edats: la prevalença és continuada i es nota encara més en edats avançades.

    Com a banda dels fàrmacs, on les dones estan molt més medicades, cal també saber quin ús es fa dels serveis de salut, Pontes va explicar que en mirar la taxa de salut mental ambulatòria, es veu que els homes no fan un ús menor d’aquests alhora que «hi ha 2-3 vegades més dones amb diagnòstic i el consum d’antidepressius és fins a 3-4 vegades més». «Això és inesperat però potser és que s’atenen en altres tipus de dispositius, no? Doncs si mirem quin grau de salut tenen en general les dones que tenen depressió respecte els homes que tenen depressió… Si fem un anàlisi de comorbiditat veiem que els dones amb depressió tenen una càrrega de comorbiditat molt més gran que la dels homes», segueix Pontes. Aleshores planteja que «hauríem d’esperar que les dones fessin un consum de recursos sanitaris molt més gran que els homes». No és així en comparar les taxes d’ús de serveis sanitaris a partir de taxa d’ingressos, taxa d’ingressos urgents i ús de serveis ambulatoris per dones diagnosticades de depressió o per homes.

    Un altre dels elements analitzats va ser la despesa sanitària en depressió (farmàcia, hospitalització…). La despesa sanitària en homes amb depressió és de nou més elevada que la què fan les dones amb depressió. «Tenint en compte que tenen més comorbiditat les dones i que fan molt més consum de fàrmacs…», valora Pontes.

    Ús de recursos sanitaris en dones amb depressió

    Li planteja aleshores al públic que «igual és que tenen una mica menys de gravetat les dones o pot ser que hi hagi una major queixa». Però aquests són supòsits que des del grup no poden comprovar amb les dades que fan servir per l’anàlisi de fàrmacs. Sí que van mirar un factor que podia ajudar-les a tenir més concreció: les dades d’intents d’autolisis que «és una marca de gravetat, és el factor de risc més elevat per tenir un suïcidi consumat posteriorment». Pontes, sobre això, a més, va valorar que «hi ha una discrepància molt gran en la incidència d’intents d’autolisis en dones i homes» que a més «no correlaciona gens amb la incidència de mort per suïcidi que és molt més elevada en homes que en dones». És a dir, com a indicador de gravetat van veure si hi havia menys intents d’autolisis entre les dones i la resposta va ser que no: les dones tenen dues vegades més d’intents d’autolisis que els homes.

    Així, en salut mental el sexe també importa. «Hi ha coses que són esperables perquè depenen del sexe però altres que són inevitables que depenent de la cultura i la societat que, si estan produint inequitats, hauríem d’intentar analitzar i afrontar. El primer pas és mirar-les», va tancar Pontes.

  • Plàstics a tot arreu, fins i tot a la nostra orina

    Els plàstics no només envolten els aliments que consumim, els productes que comprem i els líquids que bevem. També ens envolten a nosaltres, als éssers vius. Per molt que evitem els plàstics tot el que poguem, anem a comprar amb bosses de tela o fem servir ampolles de vidre, estem exposats a “una contaminació diària interna i invisible”, explica Rosa Garcia, biòloga i directora de Rezero, una fundació que treballa per la prevenció dels residus.

    Així, els Ftalats -els químics que s’usen als envasats per donar flexibilitat i elasticitat als plàstics o per fixar els aromes dels perfums- i els Fenols, presents també en molts envasos, són els principals compostos relacionats amb les pautes alimentàries als que estem exposats. Petites substàncies que, tot i que no les veiem, poden causar problemes endocrins, de fertilitat, tiroïdals, cardiovasculars, parts prematurs o càncer de pròstata. Una llarga llista d’afectacions d’uns químics que duem al nostre organisme.

    I així ho ha demostrat Rezero: amb la campanya Salut de Plàstic ha organitzat un estudi per a visibilitzar els efectes d’aquests productes. 20 líders d’opinió de l’àmbit de la cultura o la ciència, de Catalunya i les Illes Balears han col·laborat amb un experiment per mesurar aquests compostos a l’orina. Així, personalitats com l’actiru Silvia Abril, el meteoròleg i presentador Francesc Mauri o la doctora Elena Carreras han prestat les seves excreccions per a l’experiment.

    El resultat: el 100% dels subjectes han donat positiu en compostos plàstics. Les mostres, que es van analitzar a l’Institut Norueg de Salut Pública, van detectar una mitjana de 21 substàncies en cada persona, de les 27 analitzades. “No ens pensàvem que tothom donaria positiu”, ha reconegut Garcia, durant la presentació de la campanya. Aquestes dades han provocat certa “preocupació” en alguns dels participants, com Francesc Mauri, que considera que el resultat manifesta que “estem completament envoltats i té molta influència”.

    En aquesta línia, des de Rezero han destacat la importància de visibilitzar l’impacte a la salut de les persones de la “proliferació del sobreenvasat i de la cultura del take away, així com del sol ús”. L’Instagramer Joan Grivé, que també ha participat de l’estudi, afirma que “és normal tenir plàstics. Abans ho fèiem tot millor, però hem descobert el plàstic, que és tan versàtil, barat i pràctic que ens hem oblidat del que importa”, diu. Reconeix, així mateix que evitar el plàstic pot ser “farragòs: no portes carmanyola de vidre perquè pesa o se’t pot trencar, però després d’aquest estudi, crec que ho començaré a fer”.

    Què podem fer per reduir l’exposició

    Accions com evitar escalfar els aliments dins de recipients de plàstics, evitar les canyetes, no congelar aliments a les safates de plàstics o evitar l’aigua envasada són algunes de les accions individuals que ciutadans i ciutadanes poden dur a terme per a reduir l’exposició a aquestes substàncies. Però no depèn pas de l’individu erradicar-les. Per això la campanya Salut de Plàstic parla de “responsabilitza compartida: normalment es criminalitza el ciutadà, encara que sigui desconeixedor dels efectes. Hi ha un punt en què el ciutadà no pot fer més”, diu Garcia.

    I aquí entra en joc una altra etapa de la campanya, que és la d’impulsar normatives que garanteixin la salut, que regulin l’ús del plàstic a la industria. “Ens adreçarem al sector econòmic per repensar el model de producció”, diu Garcia. Això passa, doncs, per aplicar el principi de protecció, segons el qual els ciutadans han de conèixer els efectes de les substàncies que s’usen. “Actualment es fan servir substàncies que no se sap si són nocives o no, però allà estan”, es queixen des de Rezero.

    Un altre criteri a aplicar seria la jerarquia ecològica dels residus, en què es prioritza reduir els elements d’un sol ús i potenciar elements reutilitzables. “Una de les sortides és usar materials compostables, però això no acabaria amb la cultura del sol ús”, diu Garcia, qui reconeix que les propostes que es facin a la indústria, “segurament comptaran amb una negativa rotunda”.

    Però és aquí on torna a entrar la participació ciutadana: “si tots ens neguem a comprar productes sobreenvasats o ens decantem pel vidre, la indústria ho entendrà”, diu la il·lustradora i participant de l’estudi Carme Solé i Vendrell. Per aquest motiu, la campanya Salut de Plàstic, insta a la ciutadania a signar a favor de realitzar una normativa reguladora de l’àmbit català. “Ens hem de posar les piles, perquè fa uns anys Catalunya era pionera en aquests aspectes i ara sembla que tothom ens avança per tots costats”, ha dit Garcia.

  • José Antonio Bosch: «Hi ha dones que acudeixen a avortar i travessen un passadís de persones que les criden assassines»

    Un front comú contra la fustigació al qual es veuen sotmeses les dones a les portes de les clíniques a les quals acudeixen per a avortar. És l’objectiu de la campanya #AbortoSinAcoso, llançada aquest dimarts per la Plataforma ProDerechos, que aglutina a més de 60 col·lectius per a exigir mesures a les institucions. L’Associació de Clíniques Acreditades per a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (ACAI) porta anys cridant l’atenció sobre les accions que els grups ultracatòlics duen a terme gairebé setmanalment en diverses ciutats d’Espanya i que suposen «una vulneració de drets», en paraules de l’advocat i assessor jurídic d’ACAI, José Antonio Bosch.

    Els ensenyen fotos i fetus de joguina, els parlen de suposades conseqüències de l’avortament o els diuen que en les clíniques es produeixen «assassinats». Quines conseqüències té això per a les mateixes dones que acudeixen a avortar?

    Encara que no sóc metge, em consta, segons ens diuen els companys que treballen en les clíniques, que des d’un punt de vista mèdic les dones entren amb les constants vitals alterades, estressades o nervioses. És a dir, no en les millors condicions per a sotmetre’s a una intervenció mèdica. D’altra banda, des del punt de vista legal, aquestes conductes suposen la vulneració dels seus drets i llibertats fonamentals. I d’una manera molt gratuïta perquè en el fons el que hi ha darrere és una posició ideològica molt concreta. Estan en contra de l’avortament, però com no poden impedir que les dones avortin perquè la llei el reconeix, pretenen imposar-los el seu criteri moral mitjançant aquest tipus d’accions.

    Des de les clíniques sempre s’ha posat el focus en l’Administració Pública, però malgrat el pelegrinatge de reunions amb diferents institucions, sembla que res s’ha mogut. Quin paper estan jugant?

    L’Administració Pública no està assumint la seva responsabilitat. I és responsable, en primer lloc, perquè l’avortament és una prestació sanitària que està reconeguda pel Sistema Nacional de Salut i perquè existeix una norma que reconeix a les dones el dret a interrompre voluntàriament el seu embaràs. Aquesta llei, de 2010, estableix que a aquest dret s’ha d’accedir amb qualitat en qualsevol part d’Espanya. Així que en aquests casos s’està incomplint.

    Hi ha dones que acudeixen a avortar i entren a una clínica travessant un passadís de persones que els increpen, els pregunten per què avortaran, resen o els diuen assassines. Això és una vulneració directa de drets i llibertats fonamentals i un atemptat contra les dones. Entre ells, el dret a la intimitat i a la integritat física i moral. Això a una dona que potser s’ha estat pensant la seva decisió, però que ja l’ha pres. Imagina’t el que és trobar-te després amb un grup d’estranys i estranyes que el que intenten és que canviïs de criteri.

    Quina resposta han donat les diferents institucions públiques amb les quals s’han reunit aquests anys?

    Hem visitat subdelegats del Govern, conselleries de Salut i ens hem reunit amb la ministra de Sanitat, María Luisa Carcedo. És a dir, hem anat tocant a la porta de les diferents administracions competents i la resposta sol ser portar-ho al terreny de la llibertat d’expressió. Però clar, s’obliden de la resta de drets en joc en aquest acte.

    En aquest pelegrinatge hem notat que la sensibilitat dels grups d’esquerres és molt major que els de dretes. Però més enllà d’això, el que fan les institucions és passar-se la pilota unes a unes altres.

    De fet, solen vincular la impunitat amb la qual actuen aquests grups amb el fet que l’avortament sigui una prestació dirigida a dones.

    Pensa per un moment en un centre de transfusió de sang en el qual un grup d’una determinada religió es posés a la porta sistemàticament a dir ‘no entris a donar sang perquè va contra les normes de Déu’. O que hi hagi gent que es posi a la porta d’unes Urgències d’un hospital i comenci a dir als pacients que entren ‘cura, que et mataran’. Creus que durarien molt? Quina diferència hi ha entre aquestes prestacions i l’avortament? Perquè d’una banda un posicionament ideològic i per un altre que és un problema que afecta les dones. Això és el que silencia el tema i provoca que des de determinades posicions es miri per a un altre costat.

    Des d’ACAI denuncien que en molts casos aquestes accions traspassen la línia de la mera informació i poden arribar a constituir un delicte.

    Sí, en moltes ocasions. Podrien ser delictes d’injúries, calúmnies, lesions a la integritat moral o coaccions. No obstant això ens trobem amb el problema que la majoria requereixen la denúncia per part de la víctima. És a dir, l’acció penal no es pot iniciar d’ofici. Això és complicat perquè aquestes dones han dut a terme un acte íntim i molt personal, han pres la decisió i després és difícil que acudeixin al jutjat. En alguna ocasió que sí que ha ocorregut les denúncies han acabat arxivades. La majoria perquè l’autor és desconegut. Ningú sap qui és l’autor, però tampoc hi ha major interès a esbrinar-lo. És com quan et trenquen una lluna d’un cotxe i vas i poses una denúncia. S’arxiva perquè no saben qui és l’autor. En això ens tracten igual que a les llunes dels cotxes.

    Quin tipus de grups són els que duen a terme aquestes accions? Són sempre els mateixos?

    No són els mateixos sempre ni actuen a nivell estatal. A Màlaga són uns, a Madrid uns altres i en el Puerto de Santa María (Cadis) uns altres. En molts casos no els tenim identificats, però sí que tots comparteixen ideari. Venen que tenen una preocupació per la dona embarassada i que la volen ajudar. Jo sempre he pensat que haurien de preocupar-se més pels nens que ja han nascut que pels què no han nascut encara, però és així com d’alguna manera es presenten. Què hi ha de fons? Gent que vol imposar la seva moral en la vida civil. I que, com no els agraden les normes perquè són contràries a la seva moral, en aquest cas la Llei de 2010, busquen la via de fer-ho. En el fons són grups fonamentalistes i anti llibertats.

    Quines mesures exigeixen a l’Administració Pública?

    El que plantegem és que es creï un tipus penal ampli en el qual s’englobés qualsevol tipus d’obstaculització, coacció o difusió d’informació falsa pel que fa a l’avortament. És alguna cosa que ja ocorre a França. Com la situació política ho fa impossible ara, creiem que hi ha una solució fàcil. És alguna cosa semblant al que passa amb el tabac i les escoles: no et prohibeixo fumar però no es pot fer davant d’un col·legi. La idea seria establir una distància mínima perquè a les portes de les clíniques no puguin dur-se a terme aquest tipus d’accions, com ja ocorre en altres països. Informi, resi, manifesti, encengui les espelmes que vulgui… però no en una clínica.

    La Llei de l’Avortament de 2010 encara no s’ha desenvolupat completament. Què falta?

    Fonamentalment tot el que té a veure amb l’educació sexual a les aules i la formació dels professionals. La norma era molt ambiciosa, però s’ha quedat reduïda a únicament el que és l’atenció a la interrupció voluntària de l’embaràs en si mateixa.

    D’altra banda, només una mínima part dels avortaments es fa en la sanitat pública. La majoria es deriven a clíniques en les quals les dones no paguen res amb les quals l’Administració Pública té concerts.

    L’avortament és una prestació que hauria de donar el Sistema Nacional de Salut. En comptes de donar-ho directament als seus hospitals, es practica en les clíniques acreditades, que efectivament són clíniques concertades. Crec que ocorre per diverses raons, la fonamental, que l’avortament té una connotació ideològica i religiosa darrere. En un servei de salut, un ginecòleg que, pel mateix salari que cobra per dedicar-se a revisions o parts, es dediqués a practicar avortaments tindria l’inconvenient que està estigmatitzat, potser no promocionaria… Estaria fent un treball més incòmode. D’altra banda, en el servei públic de salut està reconeguda l’objecció de consciència dels seus professionals. I finalment, com el sistema actual funciona bé i té un nivell de qualitat important, tampoc hi ha hagut mai res d’interès per canviar-lo.

    Aquesta és una entrevista de eldiario.es