Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • L’avortament a Andorra, un dret prohibit per l’església

    “No volem anar, a Barna a avortar!” era un dels crits que se sentia dissabte per les carreteres d’Andorra. Coincidint amb el dia internacional per la despenalització de l’avortament, vora cent-cinquanta dones van manifestar-se en aquest petit país dels Pirineus per exigir el dret a l’avortament.

    I és que a Andorra encara està prohibit avortar. Sota cap supòsit: ni per violació, ni per malformació del fetus, ni per risc per la vida de la dona gestant – els tres motius pels quals reclamen avui en dia des de l’Associació Stop Violències que es legalitzi la interrupció voluntària de l’embaràs. “Evidentment estem a favor de l’avortament lliure, però anem per passos”, deia Vanessa M. Cortés, presidenta de l’associació, en les ponències que van precedir la manifestació de dissabte.

    L’avortament com a pràctica punible es va establir a la Constitució del 1993 del Principat, i així ho ratifica el codi penal, que considera que interrompre un embaràs és un “delicte contra la vida prenatal”. Tant és així, que el professional mèdic que practiqui un avortament amb el consentiment de la persona gestant serà castigat amb una pena de presó de tres mesos a tres anys i inhabilitació per exercir qualsevol professió sanitària fins a cinc anys. Inclús està regulada la imprudència professional dels facultatius que causin un avortament, suposant una multa de fins a 30.000 euros i inhabilitació de fins a tres anys.

    Pel que fa a la dona o persona gestant, però, el codi penal no és tan clar. “Degut a l’ambigüitat, apliquen la pena que els dóna la gana, depenent de la persona a les circumstàncies, que pot ser des d’un arrest domiciliari, fins a la presó o fins i tot l’expulsió del país”, explica M. Cortés, qui té clar que la seva tasca i la d’Stop Violències és perillosa: “jo podria entrar a presó demà mateix”, afirma. I és que la pena per qui ajuda a avortar també pot ser de fins a tres anys de presó.

    “La nostra desobediència és La Meri”, diu M. Cortés, en referència a una xarxa binacional entre Andorra i Catalunya, formada per Stop Violències d’una banda, l’Associació de Drets Sexuals i Reproductius i la plataforma Dret al propi cos de l’altra. Davant la prohibició d’interrompre l’embaràs al principat, les dones andorranes decideixen baixar fins a Catalunya per a avortar. L’any passat ho van fer unes 170 a través d’aquesta xarxa.

    La manifestació avortista per Andorra | Victòria Oliveres

    Andorra, un “bastió feudal” a Europa

    La manifestació de dissabte va fer parada a l’església de Sant Pere Màrtir, a Escaldes-Engordany. Davant de les seves portes, les dones feministes van llançar-hi penjadors – símbols de l’avortament clandestí – i van fer càntics com ara “fora els rosaris dels nostres ovaris”. I és que la religió catòlica té molt pes en el fet que no es pugui avortar en aquest Estat europeu.

    Andorra és un principat que funciona com una democràcia parlamentària però amb dos caps d’Estat. Des de fa 700 anys, aquestes figures, que s’anomenen coprínceps, són, d’una banda, el president de França – Emmanuel Macron en aquests moments – i, de l’altra, el bisbe de la Seu d’Urgell – en l’actualitat, Josep-Enric Vives. Totes les lleis que aprova el Parlament andorrà han de ser signades pels dos caps d’Estat, i aquí és on rau el principal problema de la despenalització de l’avortament.

    Macron va dir fa unes setmanes de vista a Andorra que “com a home i ciutadà” ha “defensat els drets de les dones”. Tot seguit, però, va afegir que la seva figura serveix per garantir l’estabilitat i la independència del país, fent clares al·lusions a la crisi política que es podria obrir al país pirinenc. I és que mesos abans, el Vaticà va advertir que, si Andorra legalitza l’avortament, el bisbe d’Urgell haurà de renunciar al càrrec de copríncep.

    La policia, parlant amb les organitzadores de la manifestació | Sandra Vicente

    Un alt cost per decidir

    Per a les dones andorranes que decideixen interrompre l’embaràs els costos són alts. Primer de tot, han de pagar el 25% del preu de la consulta ginecològica i la ecografia, que sumen 25 i 185€ respectivament, segons els càlculs de l’associació Stop Violències, ja que la seguretat social andorrana només reemborsa tres quarts del preu de les visites mèdiques.

    Si decideixen anar a Barcelona, primer han de creuar la frontera i recórrer 200 km, cosa que els pot costar uns 50€. Un cop a la capital catalana, el cost d’un avortament quirúrgic va dels 300 als 1.000€. En total, entre 400 i 1.100 euros, depenent de la clínica. A més, és recomanable que una dona estigui de baixa tres dies en total per a sotmetre’s a una intervenció d’aquestes característiques, una baixa que a Andorra no es remunera.

    Però més enllà del preu, el cost emocional que emprendre aquesta acció suposa. “Primer de tot, la por a perdre la feina si expliques perquè has estat de baixa, les repercussions socials i, per suposat, legals”, argumenta M. Cortés. Aquests preus afecten molt més les dones precaritzades i migrades -en la seva gran majoria, portugueses-, “però aquestes no les veureu pels carrers d’Andorra. No les veureu en general: les amaguem perquè vivim del turisme. Us enganyem”, diu la presidenta d’Stop Violències.

    Per això cobra tanta importancia la xarxa de suport La Meri, que sufraga gastos mèdics i de dietes en la mesura del possible i també ofereix allotjament a les dones que no vulguin tornar a Andorra immediatament de sotmetre’s a la intervenció. Així mateix, també proporcionen assessorament sobre clíniques barcelonines fiables i segures.

    I és que una de les conseqüències del fet que avortar estigui prohibit és la clandestinitat. Tot i que no hi ha dades dels avortaments clandestins que es realitzen al Principat, des d’Stop Violències afirmen creure que aquesta pràctica s’està instaurant al sistema públic de salut, que és “el pitjor escenari”, afirmen. M. Cortés menciona el cas d’una jove que va aconseguir els medicaments -misoprostol i mifepristona- a través d’una ginecòloga que no li va explicar bé la pauta. “No va morir de miracle i va treure el fetus en tres trossos”, afirma M. Cortés.

    Així mateix, també afirmen estar detectant circuits, “en benefici de professionals sanitaris, que recomanen clíniques avortives a Barcelona i que organitzen trasllats clandestins”. Però la situació no és millor per a les que decideixen no interrompre el seu embaràs: “tenim molta maternitat obligatòria i infantil. Molta violència adolescent que, a Andorra, com tot, se soluciona amb sobremedicalització”, denuncia M. Cortés, que de formació és psicòloga especialitzada en violències.

    Jornades internacionals prèvies a la manifestació | Victòria Oliveres

    Internacionalitzar el conflicte

    “Ens van dir que a Andorra no es podia parlar d’avortament perquè no i punt, i nosaltres en parlarem, perquè sí i punt”, ironitza M. Cortés, que destaca el desconeixement que hi ha al propi país sobre aquesta prohibició. Stop Violències va començar la seva tasca al 2014, primer de manera molt tímida però destaquen la “publicitat involuntària que ens van fer les persones conservadores, que es justificaven dient que no es podia avortar perquè el bisbe no volia”. I aquí, explica, és quan moltes dones es van adonar que interrompre l’embaràs està prohibit.

    I és que la por a la protesta és quelcom que diverses militants d’Stop Violències destaquen: “hi ha molta por a posar la cara, perquè aquest és un país petit [només té 80.000 habitants] i el què diran pot afectar-te a casa, a la feina…”, explica una jove militant. El risc és alt, confirma la presidenta de l’associació, que és qui recorrentment posa la veu, la cara i el nom, “però com que jo no tinc res, més que el meu feminisme, no em poden treure res”.

    Poc a poc les concentracions a Andorra s’han anat fent més freqüents -la Policia no comptava amb cos antidisturbis fins l’any passat, tot i que encara no han arribat a actuar mai- tot i que encara no s’han normalitzat. A això, cal sumar-hi “la pressió del govern i la policia”, expliquen des d’Stop Violències. Tant és així, que la manifestació del passat dissabte va ser desautoritzada al darrer moment, de tal manera que la policia va instar les manifestants a anar d’Encamp a Andorra la Vella (uns 8 km) per una vorera d’un metre d’ample, enlloc d’anar per la carretera, tal com s’havia plantejat en un inici.

    La xarxa d’Stop Violències va decidir “desobeir” els agents i finalment innundar els passos de muntanya amb crits feministes i avortistes. “És molt freqüent que ens intentin desautoritzar i anul·lar”, diu M. Cortés, però “el problema del poder és que no creu en l’organització popular i, per tant, quan ens reunim, s’ho troben a la cara”, explica l’andorrana, acompanyada d’una xarxa formada per persones de fins a set països diferents que van acudir al Principat a manifestar-se.

    Ho van fer les feministes de Ca la Dona, de Catalunya; del Jove Moviment Feminista de Perpinyà, de la Catalunya Nord; de l’associació UMAR, unió de dones de Portugal; de Non Una di Meno, moviment feminista d’Itàlia; de Marea Verde Barcelona, representant la campanya per la despenalització de l’avortament a l’Argentina; de MALI, associació pels drets i les llibertats al Marroc; i del moviment feminista de l’Uruguay.

    Totes elles van participar també dissabte al matí a unes jornades per parlar de les lluites per aconseguir el dret a l’avortament i dels problemes que es troben amb l’accés als països on aquest dret ja ha estat assolit, com per exemple l’objecció de consciència dels professionals mèdics o el tancament de centres.

    Entre elles van compartir eines per a continuar la lluita, com per exemple les campanyes creatives. La recomanació amb la qual totes van coincidir va ser que seguissin amb les mobilitzacions, assegurant que sempre comptaran amb la sororitat del moviment feminista d’arreu.

  • Lluitar contra el sistema o l’utopia de viure sense plàstics

    Un dissabte al matí qualsevol. L’Elisabet es penja una bossa de tela a l’espatlla i el Paco, el seu company de pis, agafa un carro. Van a fer la compra de la setmana; primer passen per la fruiteria del barri, on rebutgen les bosses de plàstic i col·loquen els productes, sense empaquetar ,a la seva tote bag. Després van al forn: bossa de paper. Inclús carreguen una motxilla amb pots de vidre buits per anar a una botiga de queviures on compren l’arròs, pasta, llegums, fruits secs i farines a granel. Es dutxen amb sabons sòlids, per evitar els envasos de plàstic dels xampús; duen la seva ampolla, que van reomplint; i tampoc no fan servir palletes ni gots, coberts o plats d’un sol ús.

    Ara bé, el somni verd d’aquest matí d’abastament s’acaba quan arriben, inevitablement, a un supermercat. Allà hi compren la llet, la pasta de dents i alguna llauna- I sempre cau algun capritx que, gairebé sense excepció, va embolicat en plàstic. Tot i això, no sembla massa cosa, però tot suma. “No fem uns esforços sobrehumans per a reduir el consum de plàstic”, diu l’Elisabet, que es declara conscienciada però reconeix que podria fer més.

    “Miris on miris trobes plàstic i, la majoria de vegades, et ve imposat”, reflexiona en Paco mentre sosté una revista que li ha arribat a casa, en una bosseta de plàstic. I és que tot i els gestos d’aquesta parella barcelonesa, els seus residus plàstics d’una setmana sumen 815 grams. El que suposa que, cadascun d’ells generarà 21,20 quilograms de residus plàstics aquest 2019. En principi, no els sobta la xifra, ja que “no ens havíem parat mai a pensar-hi”, però en saber que, segons xifres de la Generalitat, la generació de residus plàstics l’any de mitjana per a una ciutadana de l’AMB és de 14,86 quilos, sí que se sorprenen.

    “No som, ni de bon tros, les persones més compromeses, però no imaginàvem que poguéssim estar per sobre de la mitjana!”, reconeix en Paco. Però la veritat és que, encara que les xifres així ho puguin fer semblar, no produeixen més residus plàstics que la mitjana catalana. Aquestes dades de l’Agència Catalana de Residus són poc clares, ja que només mostren el total de residus plàstics que es reciclen i es distribueixen de manera equitativa entre tots els ciutadans. Però no tothom recicla -ni podem saber, de moment, quantes persones ho fan. Així doncs, els residus de les persones que no separen la brossa no apareixen desglossats; per tant només podem saber quant plàstic es recicla, però no quant plàstic es llença a la brossa.

    Aquest és el motiu pel qual, segons les dades de l’Agència, el percentatge de residus plàstics és tan baix respecte tota la nostra brossa. Degut a aquesta manca de concreció, només podem saber segur que la mitjana de residu total per persona i dia a Catalunya és d’1,43 quilograms.

    Envàs, on vas, durant la crisi?

    Gairebé tothom recorda la campanya de la Generalitat de Catalunya de ‘L’envàs on vas?’, que, amb una cançoneta enganxosa, explicava què hi havíem d’abocar al contenidor groc. Va ser una de les campanyes per impulsar el reciclatge, l’any 2012. Un any després, la producció de residus plàstics va assolir el seu pic més baix, però també va ser el període (2010-2013) en que menys es va reciclar a Catalunya i, per tant, el moment escollit per la Generalitat per fer la mítica campanya incitant a separar residus. Tot i això, cal dir que el reciclatge de plàstics a Catalunya no ha deixat de créixer des del 2000: en 18 anys s’ha multiplicat per 7, arribant gairebé 144,000 tones al contenidor groc.

    Però entendre el ball de dades no hem de mirar pas a la consciència ambiental, sinó a l’evolució del PIB: aquell 2012 va ser el més dur de la crisi i, per tant, el que menys es va consumir i, degut a això, un en que menys residus es van generar. Aquesta involució, de fet, es repeteix en un producte que ara rebutgem per consciència: les bosses de plàstic. El 2007, el primer en què en tenim dades, es van consumir 2.354 milions de bosses de plàstic a Catalunya. Aquesta dada, però, en poc temps, pateix una davallada important: en només quatre anys se’n van consumir mil milions menys (gairebé la meitat). Això té una lectura senzilla: les bosses de plàstic estan relacionades als comerços, que degut a la crisi van tancar o van vendre menys.

    Així, entre el 2015 i el 2016 va haver-hi un increment del 18% el seu ús (aquell any, es calcula que cada habitant de Catalunya va tenir 333 bosses, gairebé una per dia). I és que quan comencen els ‘brots verds’ també comença també una major generació de residus. Mentre que el 2013 les tones de residus van tornar gairebé a nivells de principi de segle, amb només 5 anys ja havien tornat a augmentat un 10%. I és que el PIB i els residus acostumen a anar de la mà: el 2018 el PIB a Catalunya va augmentar un 3,3% i els residus per persona ho van fer en un 2,9%.

    No va ser fins el 2017 que la Generalitat va aprovar la prohibició de distribució gratuïta d’aquestes bosses de plàstic. I, així, evitar-les, primer per obligació -o estalvi- i després per consciència, es va convertir en la primera acció individual -que es va convertir en col·lectiva- de compromís amb el medi ambient.

    Passats els anys, l’ecologisme ‘mainstream‘ ha ampliat el focus: avui ja es reciclen el 40% dels residus i no només parla de les bosses de plàstic, sinó que ataca els productes d’un sol ús, com les palletes, o el sobre-envassat innecessari. Però, tal com reflexionaven l’Elisabet i el Paco, amb això no n’hi ha prou.

    Mentre que un kg de llentia al super costa 1.49€ el preu a granel puja fins els 9€

    Els límits de l’acció individual

    “Nosaltres soles no podem pas canviar res”, diu l’Elisabet, que descriu la frustració de deixar-se un dia la carmanyola amb el dinar i haver de “sucumbir a un preparat que porta més plàstic del que jo rebutjaria en dos dies…”. El problema, doncs, són les grans superfícies i els grans productors: “hi ha productes molt difícils de substituir”, diuen. I amb “difícil” es refereixen a “costós”, tant monetàriament com en el relatiu a la inversió de temps.

    “És molt més fàcil anar-ho a comprar tot al súper que no pas buscar una botiga de queviures, una lleteria, una perfumeria ecològica…”, diu en Paco, que destaca que no s’hauria d’abocar tota la responsabilitat als individus: “no podem culpar del canvi climàtic a la gent per no fabricar el seu propi sabó, per no tenir el temps que suposa trigar el triple a fer la compra o gastar-se un dineral en producte de proximitat”. I és que la producció en massa no és només més atractiva per la facilitat, sinó pels preus. Com a mostra, un botó. O una llentia: mentre que un quilo de llentia pardina val 1,50 a un supermercat, el preu a granel pot pujar fins als 9 euros.

    “Assumim el canvi de preu, i no veiem abusiu que ens cobrin més per un producte de qualitat i proximitat, sinó que el que veiem abusiu són els preus irrisoris dels supermercats, que també suposen sous de misèria”, reflexiona l’Elisabet. Ara bé, “no és assumible deixar-se tants diners al cistell de la compra”. Igualment, aquesta parella també té les seves reticències respecte el concepte “proximitat”. “S’ha posat tant de moda que ara de qualsevol cosa se’n diu proximitat, però qui t’assegura que ho sigui”, diuen, sobretot pensant en el consum de carn.

    Expliquen que només compren aquella carn que està a punt de ser rebutjada pels supermercats o bé reciclen la que ja no està a la venta. Però saben que petites pressions a les grans plataformes, com el reciclatge -l’acció d’aprofitar allò que els supermercats han llençat- no serveixen de res si no són col·lectives.

    “Fins que no ens plantem totes i deixem de comprar qualsevol cosa que tingui un envàs absurd, fins que només consumim líquids en ampolles de vidre i donem més suport al comerç de barri els supermercats, les fàbriques, les empreses i el sistema no ens escoltaran”, diu l’Elisabet. Aquesta reflexió es produeix pocs dies abans de la vaga pel clima que prendrà els carrers de centenars de ciutats el dia 27 de setembre. “Ens sentiran als carrers, però sortir un dia al carrer és fàcil. El veritable compromís, la veritable revolució és que ens fem sentir en les nostres decisions econòmiques, perquè al final són els diners el que mouen el món. I lluitem contra el sistema”, apunta en Paco.

    Ja podem anar amb les tote bag, deixar de beure en palleta o, fins i tot fabricar-nos la pasta de dents, que “si no ho fem totes a una, serem com una picada de mosquit a un elefant. Hem d’aconseguir que deixin de mirar-nos des del paternalisme com uns utòpics que volem canviar el món”, apunta l’Elisabet, qui espera que l’ecologisme actual “no sigui una moda que se’ns oblidi amb la propera crisi i conseqüent recuperació econòmica”.

  • Tres gràfics per entendre la crisi climàtica a Catalunya

    El clima del planeta ha variat moltes vegades des que es va formar. En l’actualitat, però, ens trobem en un canvi de clima que, per primera vegada, no ha estat provocat per fenòmens naturals sinó per activitats humanes. La indústria, el transport, l’agricultura o el tractament de residus han immers el planeta en una crisi climàtica.
    La causa principal d’aquesta crisi és l’augment de gasos d’efecte hivernacle (GEH) a l’atmosfera, produïts per la crema d’una gran quantitat de combustibles fòssils. El gas que predomina entre els GEH és el diòxid de carboni (CO2), la concentració del qual no para de créixer a l’atmosfera terrestre.

    De fet, el 2017 va ser l’any amb una concentració de CO2 a escala mundial des de fa com a mínim 800.000 anys, segons dades de la American Meteorological Society. I cada cop augmenta més ràpidament. Fent comparacions més recents, el C02 mundial gairebé s’ha quadruplicat des dels anys 60.

    Tot i que els gasos d’efecte hivernacle no entenen de fronteres, ja que es mouen per l’atmosfera, sí que es poden identificar els països que els emeten. A Catalunya hi ha hagut una tendència irregular però creixent d’emissions de CO2, que només es va reduir dràsticament durant la crisi econòmica, a causa del descens de la producció i no pas a una política de reducció.

    El 2005, les emissions eren un 50% més elevades que el 1990. El 2013 van estar en el seu punt més baix a causa de la crisi i tot i això eren un 9% més que al principi dels anys 90. El 2017, però, les emissions de CO2 a Catalunya ja s’havien tornat a enfilar.

    En el futur, afirmaven al Tercer Informe del Canvi Climàtic a Catalunya, hi ha dues opcions: «si la ‘gran recessió’ actual no provoca cap canvi de plantejament en el model socioeconòmic i energètic, hi haurà un nou augment de les emissions. Per contra, si s’aconsegueix un canvi socioeconòmic i energètic profund, hauria de permetre un canvi a la baixa de les emissions».

    Cada cop fa més calor

    El 2018 va ser el quart any més càlid a escala mundial des que hi ha registres. Es va notar sobretot a l’Àrtic, el nord d’Àfrica, l’Orient Mitjà, el sud d’Àsia i gran part d’Europa. De fet, va ser l’any més càlid a països com França, Alemanya o Suïssa. I és que actualment l’escalfament provocat per l’activitat humana ja ha fet augmentar 1ºC la temperatura global respecte l’època preindustrial i segueix augmentant uns 0,2ºC cada dècada.

    Que pugin les temperatures és una conseqüència directa de l’augment d’emissions de gasos d’efecte hivernacle a l’atmosfera i afecta la vida de les persones i de tots els éssers vius. El Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC), però, ha avisat en un estudi [https://www.ipcc.ch/sr15/] que es poden reduir les emissions de carboni en 12 anys i així frenar l’escalfament global previst. «Limitar l’escalfament a +1,5ºC és possible científicament, però és necessari fer canvis sense precedents», deien a la presentació de l’informe de l’IPCC.

    A Catalunya, el 2018 va ser el setè any més càlid des de 1950, segons les dades del Servei Meteorològic de Catalunya (SMC). La temperatura és ara 1,6ºC més elevada que a mitjan segle XX i augmenta uns 0,25ºC per dècada, més que la mitjana global. Aquests increments de temperatura es noten sobretot a l’estiu, època que és actualment fins a 2,5ºC més calorosa que fa 70 anys.

    Per veure més clarament l’escalfament a Catalunya, hem visualitzat en el gràfic següent l’evolució de la temperatura respecte d’un període de referència (1981-2010). En els anys en què la temperatura mitjana va ser més baixa que la mitjana, la banda vertical és blava. Si, contràriament, la temperatura va ser més elevada, l’any està pintat de vermell. Com més diferència hi ha entre la mitjana anual i la mitjana general, més fosc és el color.

    La idea de presentar la variació de les temperatures amb bandes de colors blaus i vermells, com en el gràfic anterior, la va tenir el científic Ed Hawkins i es va fer viral aquest estiu amb l’etiqueta de Twitter #ShowYourStripes. Podeu veure com ha augmentat la temperatura a diferents regions i països de tot el món al web showyourstripes.info

    Puja el nivell del mar

    Com a mínim des de principis del segle XX, el nivell del mar ha estat pujant. Des del 1900 fins al 2016, els oceans havien crescut entre 16 i 21 cm, segons dades del U.S. Global Change Research Program (USGCRP). En les darreres dècades la pujada ha estat encara més forta. Segons dades dels satèl·lits de la NASA, el mar va augmentar 7,5 cm entre 1993 i 2017.

    El causant principal d’aquesta pujada és l’escalfament global provocat per l’acció humana, que fa que, d’una banda, es desglaci el gel dels pols i, d’altra, l’aigua s’expandeixi a mesura que s’escalfa. L’augment del nivell del mar, però, no és uniforme a tot el planeta. Per exemple, a l’Estartit (Baix Empordà) el nivell del mar s’eleva – de mitjana – 3,3 cm cada dècada i cada cop ho fa més de pressa, segons càlculs del SMC.

    A finals de segle, s’estima que el nivell de mar pujarà un metre, cosa que faria desaparèixer la majoria de platges catalanes. El Delta de l’Ebre, per exemple, quedaria completament submergit, com es pot veure la imatge següent. A cada nou informe sobre el clima, però, les previsions augmenten i molts veuen possible que el mar pugi més d’un metre.

    Podeu veure com quedaria el territori si puja el nivell del mar des d’1 a 7 metres al mapa interactiu d’inundacions Flood Map.

  • Els accidents de treball amb baixa han crescut un 36% a Catalunya des que s’aplica la reforma laboral

    La reforma laboral, qualificada per l’expresident d’Espanya, Mariano Rajoy, «d’extremadament agressiva» i no esmenada pel govern del PSOE, ha contribuït a l’augment de l’accidentalitat a la feina a Catalunya, segons es desprèn de les dades recopilades per Diari del Treball i les valoracions sindicals.

    El mes passat, els sindicats mostraven la seva alarma davant del fet que entre gener i juliol s’havien produït a Catalunya 56 morts en accident laboral. Només el juliol hi va haver fins a 10 accidents laborals mortals.

    No es tracta, però, d’un augment puntual cenyit a l’últim any, sinó que és una tendència a l’alça des del 2013.Si es compta el període de gener a juliol d’enguany, el nombre d’accidents amb baixa suma 59.704, cosa que representa un increment del 6% respecte al mateix període de l’any anterior.

    Es podria argumentar que l’increment d’activitat fruit de la recuperació econòmica pot explicar que hi hagi més accidents. Per a tenir en compte les fluctuacions en el mercat de treball, s’ha creat l’índex de sinistralitat, que mesura el nombre d’accidents per cada 100.000 treballadors.

    Tant si el càlcul es fa en funció de la totalitat dels accidents com si es fa a partir de l’índex de sinistralitat es veu com la tendència dels accidents a disminuir fins als anys 2012-13, s’ha capgirat i, des d’aleshores, creix constantment. Aquest any, el nombre d’accidents amb baixa laboral ha crescut un 36% si es compara amb els que entre gener i juliol s’havien registrat l’any 2013.

    Durant el primer semestre i el juliol, els accidents laborals amb baixa acostumaven a ser el 60% del total anual. En aquest sentit, si es manté el creixement experimentat els últims anys, a la fi de 2019 es podria superar la xifra psicològica dels 100.000 accidents amb baixa. Per trobar una xifra semblant caldria anar enrere fins a l’any 2010.

    Si es miren els gràfics, es veu que tant en xifres absolutes com en l’índex de sinistralitat a Catalunya es dibuixa una evolució idèntica: els accidents baixen fins a 2012-13 i pugen des d’aquesta data en una tendència que no s’ha frenat. Això passa encara que l’índex mesura els accidents en el conjunt de l’any i no es discriminen mensualment.

    Cristina Torre, secretària d’acció sindical de CCOO de Catalunya, assegura que «l’explicació cal buscar-la en la reforma laboral». Fa memòria i recorda que l’any 1995 es va aprovar la llei de prevenció de riscos laborals. L’aplicació d’aquella normativa va possibilitar la lenta reducció dels accidents, tant lleus, com greus o mortals. I és a partir de la reforma laboral quan la tendència canvia i la corba s’enfila.

    «La reforma laboral inclou en un dels seus apartats menys coneguts que les mútues prenguin un paper protagonista en la gestió dels accidents», diu Torre. A partir de la reforma de la normativa que regula la intervenció de les mútues en els accidents que es produeixen a les empreses, són aquestes entitats, que d’altra banda han de pagar els salaris quan hi ha incapacitat fruit dels sinistres, les que qualifiquen els accidents.

    I precisament, des que ho decideixen les mútues, el nombre d’accidents lleus ha crescut molt més que el que ho han fet els accidents greus. Això té una repercussió directa en les inversions que han de fer les empreses en prevenció: si baixen els accidents més perillosos, no cal dedicar fons a evitar-los, poden pensar els empresaris. Però, si no hi ha polítiques preventives, el resultat és que hi ha més accidents.

    «Una cosa que hem vist és que ara la majoria de les declaracions d’accidents laborals greus tenen a veure amb sinistres amb afectació violenta sobre les persones. Si hi ha un aixafament d’un treballador, això no es pot amagar, perquè hi ha atestat policial i intervé també la inspecció de treball, però si una persona fruit de l’estrès pateix un accident cardiovascular, pot passar com un cas lleu, i quedar amagat en els índexs de sinistralitat», afirma Torre.

    La reforma laboral, segons la sindicalista de CCOO, ha tingut un altre efecte perniciós per a la classe treballadora i la seva seguretat a la feina: ha fet possible la cadena de subcontractacions que permet que una empresa passi parts de la seva activitat a altres companyies que, per tenir guanys retallen, no només salaris sinó també inversions en salut i prevenció d’accidents.

    Un tercer aspecte que explica l’evolució creixent de la sinistralitat és la proliferació de feines amb contractes precaris o parcials. Aquests llocs de treball els ocupen persones que per les seves condicions contractuals acostumen a estar més disposades a acceptar feines amb més riscos o sense la protecció adient, mentre que els operaris amb contractes fixes acostumen a reclamar mesures de seguretat o poden recórrer als seus representants sindicals per evitar fer feines que posin en perill la seva integritat.

    Per la seva banda, Núria Gilgado, Secretària de Política Sindical de la UGT de Catalunya, coincideix en el fons amb les declaracions de Torre. Ho fa amb gairebé un eslògan: «sempre hem dit que la precarietat porta a la sinistralitat», diu. En aquest sentit recorda «diversos estudis que hem fet al sindicat que mostren que en aquells sectors amb condicions laborals més dolentes és on es produeixen més accidents de treball».

    Gilgado posa sobre la taula un seguit de circumstàncies que en la seva opinió fan que els accidents es disparin a partir de la posada en marxa de la reforma laboral: «la flexibilització i l’allargament de les jornades de treball, els horaris interminables i la rebaixa de salaris». Però, en la seva opinió un element fonamental és que «a partir de la reforma laboral es va veure el que són inversions en previsió com una mera depesa, i es van retallar aquestes mesures, cosa que ha fet que al país no hi hagi una cultura preventiva necessària per assegurar el treball i la salut».

    I encara hi ha un altre element indirecte que lliga els accidents amb la reforma laboral: és la nova norma que obliga a declarar la jornada laboral. «La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), justifica l’exigència del control dels horaris per fer que es compleixin els temps de descans. Dit en altres paraules, si no se sap les hores que treballa una persona no es poden tampoc reclamar els temps de descans», diu Cristina Torre. És sabut que la desregulació massiva d’horaris va arribar de la mà de reforma laboral.

    Però no tot són aspectes crítics. La legislació espanyola ha decidit des de l’1 de gener d’aquest any adoptar els criteris per classificar els accidents de treball, seguint les pautes establertes per l’Organització Internacional del Treball (OIT), i la Unió Europea (UE).

    L’adopció dels criteris permetrà tenir dades estadístiques de com es produeixen els sinistres i adoptar les polítiques consegüents per evitar-los. Ara bé, això podria no aplicar-se a Catalunya, explica Torre, perquè la Generalitat ha decidit no utilitzar la classificació esmentada, per la qual cosa aquí tampoc es podran conèixer els accidents segons les seves causes.

  • La falta d’accés a medicaments o a atenció mèdica es triplica entre les persones pobres segons un informe

    L’Enquesta Nacional de Salut ens diu que l’estat de salut de la població de 15 o més anys és, en general, bo, perquè una mica més del 70% de la població considera que la seva salut és molt bona o bona.

    No obstant això, el fet de tenir un treball o estar en desocupació té una influència important en l’estat de salut percebut. Només el 18,6% de les persones que tenen un treball opina que el seu estat de salut és regular, dolent o molt dolent; no obstant això, aquesta mateixa consideració s’incrementa en nou punts percentuals (27,4%) quan es tracta de persones en desocupació i a més del doble (43,6%) quan es tracta de persones que exerceixen labors reproductives i de cura (“labors de la llar” com les denomina l’INE) la pràctica totalitat, dones.

    El 37,4% de les persones pobres considera que la seva salut és regular, dolenta o molt dolenta, xifra que està una mica més d’11 punts percentuals per sobre de mesura per a les persones no pobres (26,2%), és a dir, una diferència entre totes dues del 43%.

    Aquestes dades les recull l’informe ‘La desigualtat en la salut’ que ha presentat l’EAPN Espanya (European Anti Poverty Network), una coalició independent d’ONG i altres grups involucrats en la lluita contra la pobresa i l’exclusió social en els Estats membre de la Unió Europea. L’edició 2019 de l’Índex Bloomberg Healthiest Country deia que l’estat espanyol és l’estat més saludable del món. Per saber si es compleix aquesta afirmació, l’EAPN ha analitzat les diferències socioeconòmiques i la seva incidència en els nivells de salut derivant en la creació d’aquest informe.

    Es van preguntar si això era cert per tota la població i si en particular ho era per les dones, per les persones a l’atur, per aquelles que viuen en entorns rurals, per a les que els hi falta educació superior. I sí, les dades de l’informe indiquen que, per a la pràctica totalitat de les variables analitzades, les persones adultes (15 anys o més) obtenen diferències significatives en funció del sexe, la classe social, lloc de residència, la situació laboral de la persona de referència de la llar i la condició de pobresa de cada persona.

    Les respostes surten de dades de l’Enquesta Nacional de salut de l’any 2017 publicada per l’Institut Nacional d’Estadística agafant variables com la classe social i la situació de pobresa. Per a l’any 2017, a Espanya, el llindar de pobresa va quedar establert en 8.522 € anuals, el que serien 710 € mensuals.

    Un accés universal… desigual

    Pel que fa a l’accés universal a la salut, l’estudi assegura que hi ha un major nombre de persones pobres a les quals no es realitzen anàlisis o proves mèdiques i que la falta d’accés per causes econòmiques tant a medicaments receptats com a l’atenció mèdica, dental, i de salut mental, és entre tres i cinc vegades més elevada entre les persones pobres que entre les no pobres.

    Traslladada aquesta informació a números, l’informe diu que no van poder rebre atenció per causes econòmiques el 5% de les persones en llars pobres que van necessitar assistència mèdica, el 25,5% de les quals van necessitar atenció dental i el 3% de les quals van necessitar serveis de salut mental. El 6,9% no van poder accedir a medicaments receptats, xifra que ascendeix a 8,3% entre les persones desocupades.

    D’altra banda, a la meitat de les dones pobres no se’ls ha practicat mai una mamografia xifra que és un 30,7% (11,5 punts percentuals) superior a la de les dones no pobres. A més, si es considera l’edat recomanada, que és entre 50 i 69 anys, les diferències augmenten enormement, doncs al 9,1% de les dones pobres, gairebé el triple que a les no pobres (3,4%), no se li ha practicat mai.

    A més pobresa, més trastorns alimentaris

    L’anàlisi dels determinants de la salut que realitza l’informe mostra que les persones pobres són més obeses, un 21,9% enfront d’un 15% que les no pobres. També el menors entre 15 i 18 anys que viuen en llars pobres registren taxes més elevades de pes insuficients. I això passa, sentencien, perquè les persones que viuen en llars pobres s’alimenten pitjor i consumeixen menys fruita, verdures, carn i peix i, per contra, consumeixen més patates, pasta, arròs pa i menjar ràpid.

    Quant a hàbits de vida que es consideren de risc per a la salut tals com el consum de tabac i alcohol, l’estudi veu que les persones en llars pobres fumen més (24,5% respecte el 20,8%) i que el 27% de les persones pobres no consumeix mai alcohol enfront del 14,9% de les no pobres.

    La falta de recursos sanitaris afecta a trets generals més les dones. L’informe assegura que les dones tenen una salut més deficient, però es cuiden més. Així, les dones tenen pitjor salut percebuda; més malalties cròniques i sofreixen més limitacions per a la realització d’activitats, especialment les de la vida quotidiana.

    Un altre dels aspectes que ressalta per gènere és que les dones semblen aprofitar millor l’atenció sanitària en aquells aspectes que estan ben coberts per la sanitat pública i pitjor en aquelles qüestions amb cobertura pública més deficient. És a dir, la falta de recursos sembla afectar-los més, ja que, al mateix temps que són les dones les que més van al metge i més proves es fan, també són elles les que pateixen més falta d’atenció dental i d’accés a medicaments per problemes econòmics.

  • Les desigualtats en salut persisteixen en tota Europa

    El primer informe de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre l’estat de l’equitat en salut revela que les desigualtats en molts dels 53 països de la regió europea continuen sent les mateixes o han empitjorat malgrat els intents dels governs per abordar-les.

    «Per primera vegada, aquest text proporciona als governs dades i eines per a abordar les desigualtats en matèria de salut i produir resultats visibles en un període de temps curt, fins i tot durant un govern nacional de quatre anys», explica Zsuzsanna Jakab, directora regional de l’OMS per a Europa.

    L’informe identifica cinc factors de risc clau que impedeixen aconseguir una bona salut i portar una vida segura i assigna a cadascun d’ells un percentatge que reflecteix la seva contribució a la càrrega global de la inequitat.

    En el primer lloc està la seguretat d’ingressos i protecció social. Al voltant del 35% de les desigualtats en salut es deuen al fet que «no es pot arribar a fi de mes». Després se situen les condicions de vida (29%), que inclou qüestions com a falta de recursos, de disponibilitat d’habitatges apropiats o barris insegurs.

    En el tercer lloc està el capital social i humà, que representa el 19% de les desigualtats i es refereix a sentiments d’aïllament, baixos nivells de confiança en els altres o violència contra les dones.

    Després d’això es troba l’accés i qualitat de l’atenció sanitària (10%), ja que la falta d’una sanitat universal i els alts pagaments directes per serveis de salut poden obligar les persones a triar entre utilitzar-los o satisfer altres necessitats bàsiques.

    Finalment, està la incapacitat per a participar plenament en el mercat laboral, que representa el 7% de les desigualtats en salut. La qualitat de l’ocupació és igualment important, ja que les ocupacions insegures o temporals i les males condicions de treball tenen un efecte igualment negatiu en la salut.

    Segons els experts, reduir les desigualtats en un 50% produiria beneficis financers per als països que oscil·len entre el 0,3% i el 4,3% del PIB.

    Quina és la gravetat de la bretxa sanitària?

    Les troballes mostren una bretxa significativa en matèria de salut. Si bé l’esperança mitjana de vida en tota la regió europea va augmentar a 82,0 anys per a les dones i 76,2 anys per als homes el 2016, continua havent-hi importants desigualtats: aquesta esperança en dones es redueix fins a 7 anys i en homes fins a 15 anys si pertanyen als grups més desfavorits.

    Gairebé el doble de dones i homes en el 20% menys acomodat de la població reporten malalties que limiten la seva llibertat per a realitzar les seves activitats diàries, en comparació amb les del 20% més acomodat.

    És més, en les zones desfavorides un 4% més de bebès no sobreviuen al seu primer any, en comparació amb els nascuts en les zones més riques.

    A més, l’informe identifica grups nous i emergents en risc de caure en la inequitat en salut. Entre ells s’inclouen, per exemple, els joves que abandonen prematurament l’escola o les persones que viuen amb una malaltia que limita les seves activitats diàries.

    Aquest és un article de l’Agència Sinc

  • Un de cada quatre pacients espera més de sis dies per a tenir cita en medicina d’atenció primària

    El 24% dels espanyols i espanyoles diu esperar almenys 6 dies per a tenir una cita en medicina d’Atenció Primària. Són dades que extreu el president de la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública, Marciano Sánchez Bayle, del seu informe anual sobre els Serveis Sanitaris de les Comunitats Autònomes presentat dimecres a Madrid. En ell realitzen un desglossament per comunitats autònomes a partir d’una enquesta: a Euskadi, la millor posicionada en aquest àmbit, el 31,30% de les persones asseguren tenir cita en el seu centre de salut en menys de 24 hores des que la demanen; són l’11,70% a Balears.

    «Amb aquestes demores en atenció primària, el pacient té dues opcions: anar a urgències o acudir a la privada. Totes dues opcions són dolentes tant per al sistema públic sanitari com per a resoldre els problemes de salut de les persones», expressava Sánchez Bayle. A més, apuntava, «a la privada acudeix qui pot permetre-li-ho. Una persona en atur, que cobra el Salari Mínim Interprofessional, o amb la pensió mínima, no té alternativa. Aquesta situació incrementa les desigualtats».

    El document de la Federació té en compte fins a 33 paràmetres per a puntuar la situació de la sanitat pública en els diferents territoris, entre ells: la despesa pública per càpita el 2019; la taxa de llits, quiròfans o professionals sanitaris per 1000 habitants; les llistes d’espera per a especialistes o intervencions; o la despesa de butxaca anual en la privada. Amb totes aquestes dades, la comunitat millor situada és Navarra, amb 102 punts, seguida d’Euskadi, Aragó i Astúries; la pitjor, Canàries, amb 56, que porta entre el penúltim i l’últim lloc tota l’última dècada. Les altres a la cua són Múrcia, Andalusia i Catalunya. Les dades han estat recollides entre 2017 i 2019.

    «És normal que hi hagi diferències entre comunitats, no totes són iguals per dispersió geogràfica, pel seu envelliment, si són insulars… però les diferències haurien de ser significativament menors», explicava Sánchez Bayle. Com a exemple: Euskadi destina 1.693,49 euros per ciutadà o ciutadana a l’any en sanitat; Catalunya 1.192, Madrid 1.236 o Canàries 1.381. «No es justifica aquesta diferència, és tan gran que repercuteix», defensava. La diferència, recull l’informe, «és clarament excessiva»: la comunitat autònoma amb major puntuació, Navarra, gairebé doblega en puntuació a la de menor, Canàries.

    Com a solució, des de la Federació exigeixen que els pressupostos en Sanitat siguin finalistes, és a dir, «que quan hi hagi transferències a les comunitats, la quantitat destinada al sistema sanitari sigui fixa. Aquest sistema asseguraria que la diferència entre comunitats no superi l’acceptable, el 5 o 10%. Actualment, amb el paquet general de finançament, cada comunitat atorga a sanitat el que li sembla oportú. Si està desfinançada, el funcionament no pot ser bo». En aquest sentit, Sánchez Bayle ha criticat el «procés de privatització» que està deteriorant els recursos en atenció primària i amb això l’increment de les llistes d’espera, especialment, ha destacat, en la Comunitat de Madrid.

    Al marge de les dades de l’estudi, Sánchez Bayle ha respost sobre la gestió de la Junta d’Andalusia de la crisi de la listèria. L’ha qualificat de «desastrosa» i assegurat que treu a la llum «la tremenda incompetència» de la Conselleria. Des del seu punt de vista, «des del mateix moment en el qual es va saber que hi havia carn contaminada s’hauria d’haver activat l’alerta».

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La ciència, en laboratori o en pacients, necessita motivació, equip i inversió: 10 anys de feina rere el fàrmac contra el càncer del VHIO

    Fa un mes i escaig es publicava que el Vall d’Hebron Institut Oncològic (VHIO) havia desenvolupat un nou fàrmac contra el càncer. La notícia ocupava titulars pel gran avenç que suposa i pel mecanisme pel qual actua: ajudant al sistema immunitari a defensar el cos contra el tumor. El què això pot provocar és la creació d’una memòria immunològica que, a banda d’impedir la metàstasi, pot prevenir les recaigudes o les repeticions. Com? Bloquejant una proteïna anomenada LIF que es dedica a desactivar l’alarma contra el tumor alhora que promou la proliferació de les cèl·lules mare tumorals.

    El què en el seu moment va ser una notícia que obria portades arreu no venia del no-res, ni d’un plantejament ràpid i llançat com a experiment. Aquest nou estudi que presentava el VHIO va ser publicat a la revista Nature Communications quan havia superat totes les fases preclíniques i ja s’havia realitzat també el primer assaig clínic. Sortia a la llum també quan ja s’havia iniciat un treball conjunt amb l’hospital MSKCC a Nova York i el Princess Margaret a Toronto i després d’haver produït el fàrmac necessari com a inhibidor de LIF i d’estar provant-lo en 41 pacients. Encara podem anar més lluny, sortia a la llum després de més de 10 anys de proves i després d’una incògnita que es va plantejar el Dr. Joan Seoane, director del co-Programa de Recerca Preclínica i Translacional del VHIO, investigador principal del Grup d’Expressió Gènica i Càncer i professor ICREA.

    En tornar l’any 2004 de Nova York cap a Vall d’Hebron, es va plantejar fer recerca translacional, el què implica  fer recerca bàsica per entendre els mecanismes moleculars del càncer però amb la idea de traslladar-ho el més ràpidament possible al pacient. «En aquell moment estava molt interessat en per què no tan sols els tumors són diferents, sinó per què les cèl·lules que formen aquests tumors són diferents. Entendre-ho serviria per saber com actuar ja que pots tenir un tractament que actuï contra unes cèl·lules que si en tens d’altres de resistents acabarà havent-hi recurrència, podrà tornar a aparèixer o directament no s’eliminarà el tumor», ens explica el Dr. Seoane. Resolent aquest plantejament, que es coneix com heterogeneïtat intratumoral, l’equip del VHIO va veure que hi ha unes cèl·lules mare responsables de reiniciar els tumors. «Imagina’t que tens una mala herba: tens un bulb sota terra amb les seves arrels i una part externa, les fulles. Si talles les fulles, la mala herba tornarà a créixer. La cèl·lula mare seria el bulb. Oi que has d’eliminar el bulb per garantir que no tornin a aparèixer? El mateix passa amb el càncer».

    Amb aquesta premissa, van identificar les cèl·lules i van veure que hi havia una proteïna que era crucial (LIF) que si s’eliminava es donava un efecte antitumoral. En la dinàmica de fer recerca translacional i en trobar una bona «diana terapèutica», van decidir elaborar un fàrmac per traslladar-ho a pacients. I aquí entra de nou la dificultat de fer recerca: «dissenyar un fàrmac per pacients no és trivial. Hi ha una part per la que estem entrenats d’entendre i estudiar però dissenyar fàrmacs va més enllà».

    Aquest més enllà es va traduir en, després de diversos anys d’estudi i validació de la potencialitat de LIF com a diana terapèutica en models preclínics i experimentals, muntar una empresa (Mosaic Biomedicals) que al mateix temps fos una spin-off del VHIO. Que l’Insitut participi de l’empresa, per Seoane, fa que els beneficis retornin al VHIO i s’aprofitin per fer més recerca i acabi sent un «cercle virtuós».

    Del laboratori al pacient, anys de proves i autoritzacions

    Com va dir la seva directora de tesi a Mónica Pascual García, biòloga que forma part de l’estudi,  «una cosa què has d’aprendre fent recerca és la tolerància a la frustració». El dia a dia d’un científic és a curt termini: si bé quan ensenyen finalment els resultats, la gent pot interessar-se i valorar la feina feta, «en el nostre dia a dia costa posar a punt els models, costa que els experiments surtin, costa pensar perquè quan surt l’experiment de la teva vida i després no es repeteix buscar quines variables han canviat». Però darrere d’aquest dia a dia que descriu Mónica Pascual que es viu a curt termini, sempre hi ha «la vocació i la motivació que això arribi algun dia als pacients».

    Així, com subscriu Ester Bonfill Teixidor, també com Pascual signant de l’estudi i del Grup d’Expressió Gènica i Càncer del VHIO, «tens frustracions però cada dia vas avançant una mica: és tenir paciència i anar lluitant perquè la meva sensació és que per poc que aportis hi haurà un moment que tindrà un impacte. És qüestió de tenir esperança i no perdre el fil del treball».

    Tant Pascual com Bonfill han estat les encarregades de fer tot el model preclínic juntament a altres membres de l’equip. «El què hem fet és testar que en els animals el tractament que nosaltres utilitzàvem faria un efecte antitumoral, estudiar el mecanisme i mirar que passava amb el sistema immunitari», explica Pascual. Unes observacions primer a nivell de mecanisme molecular a nivell de la cèl·lula amb experiments in vitro i, després, per veure què passava amb els macròfags, extraient medul·la òssia dels ratolins. En tot dos casos analitzaven si el LIF s’unia o no als promotors dels gens que s’estaven regulant i com ho feia.

    Paral·lelament a les proves a laboratori, l’empresa dissenyava aquest anticos i treballava en tota l’anàlisi toxicològica i farmacològica. Al mateix temps també s’havia de treballar tota la qüestió regulatòria i la presentació del projecte a les Agències del medicament tan europea com americana, el què comporta encara molt més temps fins rebre el vist i plau.

    El Dr. Seoane ens explica que com mai ningú havia fer un anticos ni inhibidor de LIF ni mai abans cap fàrmac d’aquest tipus s’utilitzava en un pacient, els van obligar a baixar molt la dosi. D’aquí, ara estan fent l’assaig clínic amb 41 pacients en una fase 1.

    Ester Bonfill, signant de l’estudi i membre del Grup d’Expressió Gènica i Càncer del VHIO acaba una prova / Carla Benito

    De la diferència a allò comú, de la cèl·lula al pacient

    «Tenir mostres dels pacients tractats és clau per entendre quan un fàrmac funciona o no en un pacient i perquè un dóna una resposta i un altre pacient una altra. Si entenem això tindrem la clau per dissenyar alguna cosa vàlida». Aquesta afirmació del doctor Seoane dóna suport al concepte que s’està treballant ara en oncologia que és la combinació de tractaments. A partir d’aquesta fase 1 amb l’anàlisi d’aquestes mostres s’anirà cap a una fase 2 en la qual ja amb pacients seleccionats buscaran l’eficiència i proposaran aquestes possibles combinacions.

    Per entendre com funciona el LIF cal entendre com funciona el cos humà. El doctor Seoane posa un exemple molt clarificador de com funciona que van extreure al descobrir que el LIF té un paper impressionant en embriologia. «El què fa el LIF és solucionar un problema que tenen tots els mamífers. En una au, quan posa l’ou, l’ou està molt separat de la mare. En el mamífer l’embrió s’ha d’implantar, integrar, en el teixit de la mare, en l’úter. Ens trobem que l’embrió, que conté antigens del pare, envaeix el teixit de la mare. Com és que la mare no reacciona contra aquests antigens? El LIF el que fa és evitar aquesta reacció, fa una immunosupressió local que protegeix l’embrió», segueix Seoane per descriure el mecanisme de la proteïna afavorint el tumor. I és que el mateix passa amb el càncer: el què fa el càncer és «segrestar aquest mecanisme dissenyat per l’evolució durant milions d’anys per solucionar un problema dels mamífers pel seu benefici». El LIF doncs protegeix el tumor del sistema immune de l’hoste, del pacient, de la mateixa manera que el LIF protegeix l’embrió de la mare.

    Paradoxalment, i com explica Mónica Pascual, els càncers on més actua el LIF són el de pàncrees, el d’ovari i en glioblastomes, un tipus de tumor cerebral. Sabent això també els hi és més fàcil de cara a la fase 2 saber en quins pacients es veurà si el tractament és útil.

    Com aporta Joan Seoane, un altre dels paradigmes del càncer és que s’ha de fer medicina personalitzada, de precisió, s’ha de saber com és cada pacient per saber com tractar-lo. La combinació és necessària perquè com diu el doctor Seoane, «el càncer canvia per escapar-se dels tractaments dels quals genera resistència» i, per tant, si tens dos tractaments, la probabilitat de generar resistències als dos tractaments és més complicada i improbable.

    Com afegeix en el mateix sentit Mónica Pascual, les combinacions són importants per descobrir nous tractaments. Ella és una defensora dels tractaments que van van vinculats al sistema immunitari. «Les quimioteràpies i radioteràpies són útils i són el què més ha funcionat fins el moment però crec que les teràpies que van al sistema immune tenen molts menys efectes secundaris. Estàs reeducant el teu sistema immune perquè sigui qui ataqui les cèl·lules del tumor. És una forma més fisiològica més natural d’atacar-lo», defensa. A més, opina que si aconsegueixes crear aquesta memòria aquest tumor ja no tornarà a aparèixer.

    «Fomentar la ciència és bàsic per seguir avançant»

    Una idea comuna dels científics a banda de saber gestionar la frustració és també alegrar-se i motivar-se. Com a científic, «fas moltes hipòtesis, tens moltes idees, la majoria són errònies però quan enganxes una que és correcte aquella sensació és única, és una sensació de eureka», diu Seoane. Així, la recerca, la ciència, és molt dura, però genera una motivació especial: «saber que hem generat un coneixement nou que ningú ha fet, que l’hem fet nosaltres, que hem participat d’un procés creatiu, hem de treballar molt, hem d’estudiar moltíssim, hem de formar-nos, hem de tenir perseverança, hem de tenir resiliència… però després tenim una sensació única».

    D’aquí, l’equip extreu la necessitat de difondre això entre els més joves, de transmetre’ls-hi la idea del coneixement, d’entendre les coses per després que puguin tenir un impacte i, per Seoane, també que entenguin que «no han de fer-ho els americans, que ho poden fer ells aquí». D’aquesta manera, a banda de generar persones ben formades i educades que a més poden fer un retorn a la societat com seria millorar el tractament dels pacients, també es pot parlar d’un benefici econòmic. «Si aquesta droga arriba, serà un fàrmac fet aquí i els royalties arribaran aquí a Barcelona. Per què hem de pagar a la gent de NOVARTIS que està a Suïssa?»

    Per ara, l’empresa amb participació de VHIO també ha tingut finançament d’altres fonts que han fet possible el projecte, perquè com tot científic reclama, cal més inversió pública en ciència. Mentrestant, com ressaltava el Dr. Seoane quan van publicar l’estudi, aquest s’ha aconseguit, entre d’altres, «gràcies a un treball enorme finançat principalment per l’European Research Council (ERC) i el suport des de l’inici de l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC), Fundació FERO i el programa CAIMI de la Fundació BBVA”.

  • Espanya esgota la paciència de Brussel·les: les mesures contra la contaminació a Barcelona i Madrid encara són insuficients

    A Espanya se li acaba el temps de gràcia per a evitar ser portada als tribunals europeus per no complir la llei i mantenir nivells de contaminació de l’aire per sobre del permès. La Comissió Europea ha avisat al Govern aquest dimecres per escrit que la paciència i la pròrroga concedides fa set mesos s’esgoten: «Sembla que les mesures anunciades i preses no són suficients».

    Brussel·les va obrir expedient a Espanya el juny de 2015 per l’excés de diòxid de nitrogen a Madrid i Barcelona. El febrer de 2017 van llançar un ultimàtum abans de portar el cas a la justícia per l’»incompliment constant». Però les coses de la Unió Europea van a poc a poc i, el gener de 2018, el comissari de Medi Ambient, Karmenu Vella, encara mantenia advertiments: «A la vista del fracàs prolongat». Exigia mesures «suficients per a aconseguir els objectius sense cap retard».

    Hi havia nou estats implicats: Alemanya, República txeca, França, Itàlia, Hongria, Romania, Eslovàquia, Regne Unit i Espanya. El desembre de l’any passat, fa set mesos, Espanya va esquivar l’expedient. La Comissió va entendre que els plans presentats pel Govern, entre els quals estava el paquet de mesures de la ciutat de Madrid que incloïa Madrid Central, podrien servir. Les actuacions «en fase de preparació, podrien abordar adequadament les manques» si s’aplicaven «correctament i en els terminis anunciats», va justificar l’Executiu comunitari.

    Entre aquest desembre de 2018 i juliol de 2019, van arribar algunes de les mesures anunciades com l’activació de la fase amb multes per a infractors de Madrid Central. Barcelona ha anat dissenyant el seu pla de restriccions al trànsit amb criteris ambientals que encara està sense posar en marxa.

    La zona de baixes emissions metropolitana inclou gairebé tota Barcelona i ciutats colindants com a L’Hospitalet i Sant Adrià. La previsió és que arrencarà l’any 2020. Ara només s’activaria en dies d’emergència, però no ha funcionat mai. En l’àrea d’influència de la ciutat catalana, el 2018 encara dues estacions de la xarxa de mesurament van arribar a nivells de NO2 per sobre del permesos: la de l’Eixample i la de Gràcia-Sant Gervasi (van ser tres menys que el 2017).

    Però la progressió és massa lenta. La situació «és greu», analitza la CE. «D’acord amb els informes, els nivells de diòxid de nitrogen continuen sent excessius i vulneren els límits establerts en la directiva de Qualitat de l’Aire», ha escrit Vella al Govern espanyol. A més, després de les eleccions municipals del 26 de maig, el nou Ajuntament de Madrid de José Luis Martínez-Almeida (PP) sustentat per Ciutadans i Vox, ha intentat deixar sense efecte la zona de baixes emissions de Madrid Central. De fet, Martínez-Almeida va reiterar durant mesos que eliminar aquesta mesura seria el seu primer acte de govern.

    Una vegada a l’Alcaldia, el Govern municipal de PP i Ciutadans va aprofitar algunes fallades en el sistema de sancions per a paralitzar les multes per accedir a Madrid Central a pesar que estaven resolts abans, segons va constatar un informe municipal de 24 de juny. Així i tot, Martínez-Almedia va mantenir la moratòria fins que un jutge l’ha aixecat.

    L’alcalde popular s’ha escudat que aquesta zona de baixes emissions augmenta la contaminació i que el que s’exigeix des de Brussel·les són resultats no mesures concretes. Mentre el seu equip pensa un pla per a l’aire (va avançar que apostaria per la renovació de caldees de calefacció, l’ús de la motocicleta, els aparcaments dissuasius i la subvenció per a comprar cotxes elèctrics), la Comissió ha enviat aquesta carta exigint plans més radicals. Fins i tot el comissari de Clima, Miguel Arias Cañete (PP), va deixar entreveure que Brussel·les vigilava la deriva ambiental a Madrid.

    «Necessitem fer més. No menys», ha explicat la ministra en funcions de Transició Ecològica, Teresa Ribera, que ha demanat que s’explorin noves mesures per a complir amb la llei i contenir la pol·lució de l’aire a Espanya. És a dir, Europa ha recordat que els nivells de NO2 són massa alts i que el realitzat fins ara –que al principi va frenar l’acció enfront dels jutges– no és suficient. Cal anar més enllà, ha instat la Comissió.

    Cotxes i bucs

    Què significa més? El coordinador d’Ecologistes en Acció, Francisco Segura, explica que hauria d’estar relacionat amb els principals contaminadors en cada lloc. «A Madrid no hi ha dubte: a curt termini i atès que el cotxe és el principal contaminant, les mesures impliquen mantenir i estendre Madrid Central i actuacions similars en altres zones de la ciutat, així com plans concrets als voltants de les estacions més conflictives, com a plaça Elíptica i Escuelas Aguirre, sempre amb el criteri comú de reduir les emissions, per tant, limitant l’ús del transport amb motors d’explosió».

    A Barcelona, al trànsit rodat se li uneix un focus particular: el port. Espanya és el país europeu més exposat a la pol·lució que provoquen els grans creuers turístics. I Barcelona encapçala la llista amb pitjors dades. Segura incideix que cabrien «limitacions clares a la mala qualitat dels combustibles dels vaixells, com la creació d’una Àrea d’Emissions Controlades (ECA) com la que ja existeix en el Mar del Nord i el Bàltic». Els carburants que usen els bucs per a desplaçar-se estan menys refinats i subjectes a estàndards d’emissió menys estrictes que, per exemple, el transport per carretera.

    Aquest és un article de eldiario.es

  • La mort d’ Andreas lligada a un llit revela l’ús «massa habitual» de les contencions en salut mental

    Andreas Fernández González va morir l’abril de 2017 en la unitat psiquiàtrica de l’Hospital Central d’Astúries després de 75 hores lligada a un llit. Li havien diagnosticat una malaltia mental, però tenia meningitis. La seva història va sortir a la llum gràcies a un reportatge d’El País. Després, més de 60 associacions es van sumar a un manifest de repudi pel cas que deia que Andreas, més enllà d’haver estat tractada de manera suposadament negligent, «no hauria d’haver estat lligada perquè ningú mereix ser contingut mecànicament». Qüestionaven «com a tal» una pràctica que es realitza «constantment».

    En les unitats de psiquiatria sol haver-hi, preparades, corretges que es col·loquen al voltant dels canells, turmells i tòraxs del pacient i se subjecten amb imants, en principi per a casos aguts. A Espanya, segons un informe del Comitè de Bioètica nacional de 2016 que recomanava la «protocol·lització» i «humanització» del procés, recórrer al seu ús «és més freqüent que als països del nostre entorn». Nel González, president de la Confederació de Salut Mental afirma que és «una pràctica massa habitual en l’ingrés en salut mental quan el pacient està molt ‘disparat’«, és a dir, presenta agitació. Ho saben en primera persona pels pacients i famílies que acudeixen a ells i, defensa, «no és una teràpia i només afegeix major patiment».

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix les contencions mecàniques com a «mètodes extraordinaris amb finalitat terapèutica, que segons totes les declaracions sobre els drets humans només resultaran tolerables davant aquelles situacions d’emergència (…) per a la vida i/o integritat física del mateix pacient o de tercers». En l’informe de 2013 del Relator Especial de l’ONU sobre la tortura es recomanava la prohibició dels mètodes tant d’immobilització com de medicació forçosa, negant qualsevol «justificació terapèutica». A Espanya, està regularitzada en lleis autonòmiques i guies internes dels centres: en la Comunitat de Madrid, el Pla de Salut esmenta aplicar-lo en «circumstàncies excepcionals».

    Per a Nel González, hi hauria tres mesures a prendre sobre aquest tema per a arribar a l’objectiu de «tendència a 0 de les subjeccions. És impossible que mai s’usin, però que sigui l’excepcional». La primera raó que descriuen és la «Falta de recursos. És la clau. Moltes vegades, es fa perquè els professionals no tenen mitjans i només així poden contenir al pacient. Mai se m’ocorreria responsabilitzar als metges o infermers». La segona, educacional: «Explicar la importància que té, la vulneració dels Drets Humans que suposa. Formar als professionals perquè coneguin les alternatives, que hi hagi personal especialitzat». I la tercera, estadística: «Més transparència. Indicadors que ens diguin en quines comunitats i hospitals es realitzen més, per exemple, que ens permeti portar un registre».

    «No és tan difícil posar fi a això»

    I quines són les alternatives? «No és tan difícil acabar amb aquesta pràctica. Es ven com que sí que ho és, i efectivament no és una cosa simple perquè si no, no es faria, però amb diversos elements comuns en diversos països o centres concrets han aconseguit que ni es concebi», contesta Ana Carralero, membre del col·lectiu Locomún, que ha subscrit la carta per Andreas i autors de la campanya 0 Contencions. «Un tracte més humà, monotonitzar les pràctiques, auditories sempre que hi hagi algun problema, que el pacient doni la seva opinió… seria el resum. Andreas també va demanar que la deslliguessin i li fessin proves, però no se li va fer cas». Sistemes que s’han aplicat en llocs com Mòdena (Itàlia).

    La majoria de protocols, també el de la Conselleria de Sanitat d’Astúries, citen que, quan es requereixi una contenció en un estat agut, primer s’apliqui la verbal –tranquil·litzar amb paraules al pacient– i després la farmacològica. «Aquest és un discurs molt repetit i nosaltres pensem que cal anar amb compte amb ell», aclareix Carralero, que també és infermera i ha treballat en unitats psiquiàtriques. «Sembla que sigui el curs natural i desitjable: primer parlar, després fàrmacs i en última instància, lligar. Però un pacient també pot veure perillós i humiliant que se’l mediqui sense consentiment, perdre la voluntat. Com les càmeres de vigilància sense consentiment. Tot això va en la mateixa línia que la mecànica. I no crec que es justifiqui per la falta de personal perquè la correcta aplicació requereix que hi hagi igualment gent supervisant sempre».

    Celso Arango, vicepresident de la Societat Espanyola de Psiquiatria, sosté que la contenció mecànica com una pràctica que «és traumàtica, ha de ser evitada i excepcional. Ha d’estar protocol·litzada i aplicar-se únicament quan s’han esgotat la resta d’alternatives i el no fer-ho suposa un risc major per a la persona i tercers». No obstant això, reconeix que «és fàcil parlar des de la teoria i dir que no ha d’haver-hi cap subjecció mecànica. Com dir que no ha d’haver-hi cap trastorn mental, càncer de pàncrees o pobresa infantil, tant de bo! Això és el que voldríem tots. Però no s’ha de confondre el desideratiu amb la realitat del dia a dia en la pràctica clínica».

    Des de l’Associació Espanyola d’Infermeria de Salut Mental (AEESME), que també signaven el manifest per Andreas, recorden que el tema de les contencions, «recurrent», també és un problema en geriatria o en urgències, no només en salut mental. Per al seu president, Francisco Megías, cal buscar les «contencions 0», «plantejar-lo com que es poden recórrer a elles en última instància és fer que fuita del control». Les seves solucions passen per un Pla Nacional que posi de nou el focus en més recursos per a les unitats i, també, les tècniques «de desescalada«.

    «Assertivitat, comunicació, treball en equip. Que tot el personal estigui format i sensibilitzat per a abordar aquestes situacions i, abans de res, el reforç de la plantilla: que ningú es vegi només davant una situació difícil», descriu Megías. El d’Andreas ha estat el cas més mediàtic per extrem, uns arriben a la premsa i uns altres no, «però el debat porta molts anys«. I afegeix Ana Carrelero que «és estructural, cal millorar-ho tot: moltes situacions que es donen en les unitats són el que agreugen l’estat del pacient. Que no se’ls escolti, per exemple, els posa més nerviosos i desemboca en les corretges. Però no hi ha un interès social, només s’ha avançat pel moviment activista. Aquests malalts no li importen a ningú».

    Aquest és un article de eldiario.es