El fenomen de la migració nacional i transfronterera de joves i menors no acompanyats a l’Àfrica Occidental ha adquirit una gran dimensió en l’última dècada a causa de múltiples crisis, conflictes armats i catàstrofes naturals.
Segons dades de l’Organització Internacional de les Migracions el 84% dels moviments migratoris a l’Àfrica Occidental es dirigeixen cap a un altre país dins de la regió, fet que suposa set vegades més que els fluxos migratoris dels països d’aquesta zona a altres parts del món.
Malgrat això, Europa s’ha convertit en una fortalesa enfront de la mobilitat. Aquest últim missatge s’ha escoltat com un eco al llarg de múltiples sessions durant la passada edició dels Dies Europeus per al Desenvolupament celebrats a Brussel·les durant els dies 7 i 8 de juny. Des de Save the Children vam voler fer arribar a aquest fòrum evidències des del terreny sobre la situació particular de la infància i joventut migrant a l’Àfrica Occidental participant en el debat «Vulnerabilitat davant del Procés Migratori: un enfocament de salut», juntament amb cinc organitzacions més.
Potser una anècdota que reflecteix aquesta narrativa imperant va ser la participació de Diego Curutchet, Coordinador Regional a Save the Children del projecte sobre joves i infància treballadora migrant a Costa d’Ivori, Mali i Burkina Faso, en el debat a Brussel·les en substitució de Ousmane Sanogo, de nacionalitat maliana i Cap de projecte de Save the Children a Mali, qui no va poder assistir a causa de l’augment dels requisits i terminis per als nacionals d’aquest país per obtenir un visat.
El debat es va centrar al voltant de les dificultats d’accés a serveis socials bàsics, principalment els de salut, al qual estan exposades les persones migrants, en particular aquelles que es troben en una situació més vulnerable i entre les que indubtablement destaca la infància.
Si bé els processos de mobilitat comporten una recerca de millors oportunitats i protecció, els menors no acompanyats estan exposats a múltiples riscos en el transcurs migratori, com ara l’explotació econòmica o sexual i dificultats d’accés a serveis bàsics com la salut, l’educació, alimentació o refugi.
Després del debat, Curutchet va indicar que no hi ha dades suficients i fiables sobre la mobilitat de nens i nenes que permetin adoptar respostes adequades i que tinguin en compte diferents tipus de vulnerabilitat, fins i tot les menys visibles com a seqüeles en la seva salut mental o que ofereixin opcions a les aspiracions d’accés a millors oportunitats de formació.
Una altra important dificultat a la qual s’enfronten aquests menors en mobilitat a l’Àfrica Occidental és la manca de documents identificatius i registre de naixement, el que els fa invisibles davant de l’accés a serveis de salut i protecció.
Això posa de manifest que en matèria de migracions cal superar un enfocament centrat en la gestió de fronteres i anar cap a un enfocament de mobilitat més holístic que inclogui respostes als riscos als quals s’enfronten la infància en moviment i en què ningú pugui ser deixat enrere.
Qualsevol persona resident a Catalunya tindrà dret a l’assisstència sanitària pública. Després de cinc anys des de la publicació del Reial Decret Llei 16/2012 del Partit Popular, que restringia l’accés de la sanitat a certs col·lectius, el Parlament ha aprovat aquest dijous una llei que desafia la norma estatal i garanteix així l’accés universal a l’assistència sanitària al territori català. La principal diferència que presenta la nova llei és que l’accés a tota la cartera de serveis serà immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya -la instrucció vigent fins ara marcava tres mesos de carència-.
«Avui és un dia històric. És una llei molt trascendental no només pels seus efectes sinó també pel seu valor simbòlic, pel que diu de la societat que volem ser», ha dit durant el ple el conseller de Salut, Toni Comín. «El que fem és desfer el reial decret del PP i garantir la universalitat», ha afegit el conseller, que en el moment d’iniciar la tramitació de la llei, ara fa un any, ja va advertir que “el desig» era que el govern central no recorri la norma.
La llei ha estat aprovada amb el vot favorable de tots els grups parlamentaris amb l’excepció del PP, que hi ha votat en contra, i l’abstenció de Ciutadans. Els populars han fet referència a la necessitat de pensar en «la sostenibilitat del sistema». Per a la diputada del PP Marisa Xandri la nova llei tindrà «un efecte crida» i «convidarà els inmigrants irregulars i els turistes a fer ús del sistema sanitari català». Per la seva banda, el principal grup a l’oposició s’ha volgut desmarcar del discurs del PP però s’ha abstingut en la votació. «Ciutadans comparteix la universalització que aquesta llei defensa però no hauríem d’abordar-ho per la porta del darrere», ha argumentat el diputat Jorge Soler. «Els que volem fer reformes ho farem amb lleialtat institucional», ha dit.
Què canviarà amb la llei en vigor?
El Govern català anterior ja havia fet dues instruccions que modificaven el decret estatal però mitjançant el blindatge de la universalitat per llei el ciutadà «està més protegit», asseguren fonts del gabinet de Salut. «Les instruccions són normes de rang molt baix i per tant no era adequat», comenten. Segons dades del Govern, les instruccions fins ara promogudes pel CatSalut han permès donar assistència sanitària a més de 137.000 persones que havien quedat excloses per la norma estatal.
La nova llei -que deixa sense efecte la instrucció 8/2015– reconeix el dret de qualsevol persona empadronada en un municipi català a dirigir-se a un Centre d’Atenció Primària, restar hospitalitzada, fer-se una prova o un tractament o visitar-se amb l’especialista, entre altres. D’aquesta manera ja no es requerirà que acrediti un mínim de tres mesos de residència, com s’establia fins ara.
Una altra diferència és que es preveu que les persones de col·lectius vulnerables que tenen dificultats per accedir a l’empadronament, com poden ser migrants en situació irregular, “puguin establir altres criteris d’arrelament que els permetin acreditar la condició de residents”. Amb tot aquests criteris es concretaran en un reglament que haurà de fer-se en els pròxims tres mesos.
En qualsevol cas, les persones no empadronades, i sigui quina sigui la seva situació seguiran tenint garantida l’atenció urgent com fins ara. Segons la llei, les persones que es trobin a Catalunya i no tinguin la condició de residents tenen dret a l’atenció urgent “independentment de quina en sigui la causa, i a la continuïtat d’aquesta fins a l’alta mèdica”.
Per altra banda, una altra de les novetats és que els catalans que siguin residents a l’estranger i estiguin apuntats al Registre de catalans a l’exterior tindran cobertura pública mentre siguin temporalment a Catalunya.
Casos d’exclusió, també a Catalunya
La Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat) valora de manera molt positiva la nova llei però alhora hi detecta mancances. Segons manifesten en un comunicat «la nova llei segueix deixant en situació d’exclusió a les persones residents a Catalunya que, per diferents motius, no constin al padró municipal». «Regular l’accés a la sanitat d’aquestes persones mitjançant un reglament posterior a la llei, com així va anunciar el conseller, no els dota de les suficients garanties legals per exercir el seu dret a la salut i l’accés a la sanitat», asseguren.
Des de la seva creació l’any 2013 la PASUCat ha registrat centenars de casos d’exclusió sanitària o de facturació irregular a les urgències. En són exemples alguns casos recollits per aquest mitjà, com el del Yovel, el de la Sabrina Piras o el que van trobar-se en Walter Anibal Duarte i la Johanna Ester Aguiar la setmana passada. «La nostra experiència i les nostres denúncies assenyalen que els convenis i reglaments del CatSalut s’incompleixen contínuament per les entitats proveïdores de serveis sanitaris sense que el Departament de Salut hagi pres mesures efectives per fer complir els seus propis reglaments», destaquen en el comunicat. Sobre aquest punt Comín ha anunciat al Parlament que es formarà els professionals dels hospitals públics per evitar incompliments.
«La foto hauria de ser a l’inrevés, a l’altra banda de l’hospital, amb el mar de fons», fan broma Walter Anibal Duarte i Johanna Ester Aguiar. Aquesta parella d’argentins va arribar divendres passat a Barcelona per fer turisme amb els seus dos fills, DemianAlessio (4) i Vladimir Tomás (10). No obstant això es van passar el cap de setmana a l’Hospital del Mar, on van haver de portar al petit d’urgència per una bronquitis greu aguda, patint per no poder pagar els 5.000 euros que el centre públic els demanava.
Ara respiren alleujats: el petit ja ha estat donat d’alta i l’hospital els ha retornat el dipòsit de 1.000 euros que van pagar després d’admetre un «lamentable error» per una facturació il·legal. Arribar fins aquí ha requerit, amb tot, de la intervenció dels metges i de membres de la Plataforma per una Sanitat Universal a Catalunya (PASUCat).
Al poc d’aterrar en Demian tenia tos i mucositat però a la tarda la cosa va empitjorar, va agafar febre i tenia dificultats per respirar així que els seus pares van decidir fer cas de les recomanacions dels professionals sanitaris que els havien atès a través del telèfon 061 i se’n van anar a l’Hospital del Mar. «Només arribar [a Urgències] vam dir que no tenia targeta sanitària, que estava com a turista, i va sortir un noi del departament d’atenció al pacient internacional que ens va demanar un dipòsit de 500 euros», explica Walter Anibal.
Tot i que la normativa estatal i autonòmica estableixen que l’atenció urgent està garantida fins a l’alta mèdica i que els menors han de ser tractats com a residents espanyols, l’hospital va demanar directament a la família abonar un dipòsit fins i tot abans d’acceptar veure al nen. Així ho recorden els seus pares, que expliquen que van interlocutar amb una persona del servei d’atenció al departament internacional, gestionat per l’empresa privada InternationalCarePatientAssistanceSL.
Carlos Losana, pediatre i membre de la Plataforma per una Atenció Universal a Catalunya (PASUCat), explica que el que va succeir va contra la normativa del Servei Català de la Salut «que estableix que primer s’atén la urgència i després es gestiona el cobrament». «És una denegació d’assistència, que és una deficiència greu», conclou.
«Un cop fet el dipòsit va venir una pediatra a dir-nos que havien de portar-lo a urgències pediàtriques però abans de res ens van demanar els diners», assegura Walter Anibal Duarte. El calvari burocràtic, però, no va acabar aquí.
«La xifra és alta»: 5.000 euros per nit ingressat
L’equip mèdic va considerar que el nen havia de passar almenys aquella nit a l’hospital així que el van ingressar. «A les tres del matí va venir un noi a dir-nos que havíem de pagar més per l’internament, que els 500 del dipòsit no ens arribaven», recorda Johanna Ester Aguiar. «Ens va dir que la xifra era alta: 5.000 euros per nit d’hospitalització», explica en Walter Anibal. «El nen estava acabat d’ingressar, amb febre, cridava i ell volia que aconseguíssim plata«, afegeix la mare de Demian. En aquell moment el petit tenia dificultats per respirar i necessitava oxigen.
Davant la pressió exercida per aquesta persona van trucar a l’Argentina per tramitar una assegurança i van dipositar 500 euros més en efectiu a l’hospital, ja que acceptaven «qualsevol quantitat, com si es tractés de regatejar«. Amb tot, des del departament els van avisar que si al nen no li donaven l’alta abans de les onze del matí, haurien de pagar la diferència per arribar als 5.000 euros que els van dir inicialment.
Segons relata la família fins i tot van ser amenaçats de trucar a la policia o ser expulsats del país si no abonaven la quantitat que els demanaven. «És totalment fals que puguin expulsar-los si tenen una autorització d’entrada i no és la primera vegada que aquesta empresa amenaça amb expulsar els pacients del país», assevera el pediatre Carlos Losana.
La intervenció dels metges
La sort va canviar quan en Walter Anibal i la Johanna Ester van explicar a l’equip que tractava al seu fill que no podien pagar la seva estada. Volien demanar l’alta voluntària perquè no podien pagar-la. «Quan vam parlar amb la pediatra i l’hi vam explicar es va sorprendre i ens va dir que el nen havia de quedar-se a l’hospital, que tenia dificultats per respirar i necessitava l’oxigen. Ningú entenia res», diu en Walter. Es van preocupar per si el fet de no poder pagar tindria implicacions en el tractament però la pediatra els va dir que no es preocupessin, que el tractarien igual. «Per sort l’ètica dels metges va jugar al nostre favor», assegura Losana.
«Algú conegut sabia que el que ens estava passant era il·legal i ens va posar en contacte amb la Plataforma per una Atenció Universal a Catalunya (PASUCat) perquè sabia que podien ajudar-nos», explica Ricardo Turón, amic de la família que resideix a Barcelona i que va pagar el dipòsit inicial que l’hospital els demanava. Així, el dissabte es van acostar al centre públic membres de la PASUCat per intervenir i explicar que estaven vulnerant el que estableix el RDL 16/2012 però també el protocol del Servei Català de la Salut (CatSalut) per a l’atenció urgent. «El protocol d’atenció a urgències estableix que tant menors com embarassades que no tinguin una assegurança han de ser atesos i l’hospital ha d’oferir el formulari de declaració responsable conforme no poden pagar-ho perquè corri a càrrec del CatSalut», comenta Carlos Losana.
Va ser arran d’aquesta mediació que l’hospital va reconèixer l’error en la facturació indeguda i el formulari va arribar 24 hores més tard. «El mateix dissabte va arribar el cap de guàrdia i ja van parlar amb ell i li van dir que ens tornarien els diners dipositats fins llavors», explica Ester.
Imatge del cobrament del dipòsit amb el tiquet adjunt de la devolució. / CEDIDA
Des de l’Hospital del Mar reconeixen els fets i asseguren que «es va tractar d’un error». «Quan vam tenir coneixement d’aquest es va resoldre. Ja s’ha parlat amb el responsable de l’error per aclarir els fets i reforçar la informació», afegeixen en una resposta a aquest diari per correu. Segons informació facilitada per l’hospital el nombre de pacients sense targeta sanitària i sense recursos atesos des del mes gener fins al maig superen el miler: 1291.
Dilluns al matí en Demian va rebre l’alta mèdica i l’hospital ja ha retornat a la família els diners. «Els metges sempre van estar pendents», destaca la Johanna Ester. Després de la foto la família al complet s’allunya de l’hospital per començar a gaudir, ara sí, de la ciutat.
Les vacunes són un producte mèdic. No estan lliures de poder causar complicacions. No obstant això, el que és segur que no fa un sèrum contra el xarampió és provocar autisme, com va difondre el presentador Javier Cárdenas. No ho fa perquè l’estudi que els va relacionar el 1998 va resultar ser un frau. Un muntatge destapat el 2006. El que sí que ha fet la vacuna d’aquesta malaltia és evitar la mort de 20 milions de persones en els últims 15 anys, segons l’Organització Mundial de la Salut.
Les vacunes en general salven la vida d’entre dos i tres milions de persones l’any calcula l’OMS. Des que es va crear el primer sèrum immunològic contra la verola a la fi del segle XVIII, s’han anat succeint nous preparats contra diverses patologies: xarampió, poliomielitis, grip, meningitis, rubèola, varicel·la… i encara que no tots són el mateix ni igualment eficaços, els càlculs se’n van als 1.500 milions de persones que no han patit aquestes infeccions de manera mortal gràcies a ells.
Cada vacuna és diferent
Cada vacuna és un producte diferent en si mateix. Encara que es basin en el mateix principi d’inocular una versió atenuada d’un patogen en l’organisme per desenvolupar una resposta del sistema immunològic, no es tracta d’alguna cosa homogènia.
Difereixen quant a eficàcia i durada. Per exemple, segons informa el Comitè Assessor de Vacunes de la Societat Espanyola de Pediatria, la vacuna contra el tètanus imprimeix un 100% d’immunitat durant, almenys, deu anys: «Són excepcionals els casos en persones vacunades», asseguren.
No obstant això, per a la tos ferina s’accepta uns resultats del 85% «per prevenir els casos típics». A més, aquest sèrum ha resultat ser de curt recorregut. La seva longevitat ha estat «menor de l’esperada», diu el comitè. El Centre de Control de Malalties dels EUA calcula que només «3 o 4 persones de cada deu estaran completament protegides quatre anys després de rebre la vacuna». D’aquí el repunt que aquesta patologia està tenint, inclosa Espanya. L’última dosi generalitzada en els calendaris oficials és als quatre o sis anys, ja que la malaltia és especialment perillosa en nens.
També hi ha sèrums de llarg alè immunològic. Per exemple, 25 anys per a la meningitis. A altres vacunes se’ls atribueix efectes imperibles: «Les vacunes amb virus vius atenuats solen tenir una immunitat duradora i no han d’administrar dosis repetides durant l’edat adulta», diuen els vacunòlegs. Aquí hi ha les del xarampió, rubèola i galteres. Encara que, al mateix temps, s’adverteix que la manca de contacte de la població amb les soques de virus naturals farà en el futur que s’hagin de posar dosi de record «en alguns casos com la varicel·la».
A més, com a producte sanitari no estan exempts de provocar efectes adversos. Està descrita una encefalitis disseminada postvacunal en sèrums contra la grip o contra el xarampió. La possibilitat d’encefalitis després de la vacuna d’aquesta malaltia observat en les campanyes de vacunació està en 1 de cada 45.000 tot i que la Societat Espanyola de Pediatria assegura que les complicacions greus es donen «en un de cada milió de vacunes posades». Aquesta és la balança.
La polèmica política
No obstant això, les vacunes a Espanya no s’han salvat del vaivé polític. Van caure en la lluita partidista, durant els anys 2014 i 2015. La vacuna infantil de la varicel·la va desaparèixer i va tornar a cop de decisió executiva en aquest breu espai de temps. El Ministeri de Sanitat va eliminar la dosi administrada als 15 mesos en algunes comunitats autònomes com Madrid o Navarra i, per tant, el seu finançament públic.
No es van esgrimir causes econòmiques sinó de salut: «La vacunació sistemàtica dificultaria la circulació del virus salvatge i es postula que aquesta situació conduiria a un major nombre de casos d’herpes zòster», descrivia un document de l’Agència Espanyola del Medicament. La versió adulta i més greu del virus. Així van transcórrer dos cursos (on hi va haver repunt de casos encara que no pogués establir-se de manera inequívoca la relació entre la decisió política i el creixement d’infeccions).
Però per al 2016 el Govern va donar una batzegada i va reintroduir el sèrum a les vacunacions obligatòries: el 2016 s’immunitzaria als 400.000 nous nascuts. Sanitat va dir que el pla costaria sis milions d’euros.
Mercat global
Un dels arguments esgrimits per grups antivacunes és el del negoci farmacèutic de la immunització. El mercat global de les vacunes va suposar un volum de 29.400 milions d’euros el 2014, segons l’últim informe de l’OMS publicat el 2016. Ha crescut un 450% des de l’any 2000.
Només cinc laboratoris copen el 66% de la producció: Glaxosmithkline, Sanofi, Pfizer, Merck i MSD, que s’emporten el 80% de les vendes. Això ha comportat que es produeixin situacions d’oligopoli i fins i tot monopoli per a algunes vacunes, com ha descrit l’OMS.
«El nombre limitat de subministradors porta a un delicat equilibri entre l’oferta i la demanda», explica l’organització. Si bé admet que la producció a gran escala «permet abaixar els preus», el fet que la producció estigui en poques mans ha provocat que es produeixin episodis de desproveïment fins i tot en països desenvolupats: a Espanya s’han succeït fallades de subministrament. L’escassetat de sèrum contra la tos ferina per la caiguda de producció de Glaxosmithkline i Sanofi, situació va provocar un avís de «risc per a la salut pública» a la Unió Europea.
El mateix va passar a l’estiu del 2016 en pujar la demanda de la vacuna contra l’hepatitis A. I semblant situació es va registrar a les farmàcies a finals d’aquest any amb el sèrum per a la meningitis B. El laboratori Glaxosmithkline es va retardar en el servei durant mesos. Només es va restablir al març del 2017.
Amb tot, el premi Nobel de Medicina Jules Hoffman, guardonat no sense polèmica pels seus estudis sobre la immunitat, va resumir així l’aplicació de sèrums: «El gran risc amb les vacunes és no fer-les servir».
Nabil Sayed-Ahmad Beiruti és un psiquiatre d’origen sirià instal·lat des de fa anys a Andalusia, on ha treballat en serveis de Salut Mental Comunitària en l’àmbit de la migració i on ha col·laborat amb l’Agència Andalusa de Salut Pública. Tot i que ara està jubilat és membre d’associacions i ONG en l’àmbit de la salut, la solidaritat i els drets humans i és a Barcelona perquè és un dels ponents del 6è Congrés Català de Salut Mental, que sota el títol «Migracions, exili i refugi: Drets Humans i Salut Mental» se celebra aquests dies a la ciutat. La recepta, segons ell, per disminuir els riscos derivats de les migracions -un dels objectius del Congrés- és tan senzilla com complexa: «Aplicar el sentit comú, facilitar a les persones migrants i refugiades l’acollida i ajudar-les a recuperar la seva dignitat. Tot això són factors de salut».
Com influeix un procés migratori en la salut mental de la persona que el viu?
És una pregunta molt difícil de contestar. Sempre he defensat que el que és el procés migratori en si no és cap causa de malaltia, no és un factor patogen, sinó fins i tot el contrari: és un procés favorable, pot ser una experiència molt enriquidora, i ho dic per la meva experiència personal. El que més pot influir en el benestar de la persona, en la seva salut mental, és el context. Si el context és desfavorable, de vulnerabilitat, és diferent i pot haver-hi estrès i malaltia.
Com l’exili, la recerca d’asil polític o el refugi d’una guerra, migracions forçoses?
El cas dels refugiats és un cas de migració forçosa però també els migrants econòmics, perquè ningú vol deixar el seu país. En el cas dels refugiats cal tenir en compte els factors fins i tot pre sortida: vénen d’un lloc hostil, on hi ha violència i d’on ja vénen amb multitraumes. Si la seva sortida és un procés d’arribada i assentament favorable potser no hi hauria problemes vitals i els únics que hi hauria es podrien recuperar. No obstant això, la realitat és una altra: rutes perilloses, tractes vexatoris, fins i tot violacions o abusos sexuals. I quan arriben a Europa es troben un mur de rebuig i això pot afectar molt la seva salut mental. Ja vénen amb una sèrie d’estressors d’origen i en el camí, porten una càrrega d’angoixa, ansietat i frustració d’expectatives molt forta. Aquesta tríada pot afectar de forma seriosa la salut mental de la persona, causant ansietat, reaccions depressives o fins i tot derivar en malalties més importants si no s’ajuda aquestes persones a superar-ho.
Molts refugiats, alguns provinents de Síria, no saben quin és el camí i viuen en una espera permanent, atrapats en camps a Grècia.
He tingut l’ocasió d’atendre persones que vénen d’allà i la capacitat de resistència d’aquestes persones acaba minvant pel que hem comentat: l’angoixa, els estressors, etc. però també pel context de fustigació, rebuig, estigmatització o de fer-los sentir culpables. He vist gent amb reaccions de suspicàcia o de paranoia per por de ser agredits. Fins i tot hi ha gent propera que ha decidit tornar al seu país d’origen perquè prefereixen morir sota les bombes que viure així. Els camps que tots hem vist a la televisió…si ja vénen amb múltiples traumes, se’ls afegeixen més. Hi ha una pèrdua important de la dignitat humana i quan una persona perd la seva dignitat perd la seva humanitat i aquesta capacitat d’afrontament, de resiliència, s’esquerda.
Com repercuteix en aquestes persones no saber què passarà demà?
Quan se’ls tracta com a delinqüents o se’ls fica en centres d’internament amb normes rígides, això és molt dolorós però també ho és el procés d’espera. El refugiat busca pau i protecció i quan arriba i no la troba, la incertesa va a poc a poc minant la capacitat de resistència de la persona. Tot això va afectant la persona i causant reaccions depressives, apatia, fatiga cognitivoemocional, mal humor, falta d’atenció, reaccions psicosomàtiques…
Vostè ha col·laborat durant anys amb l’Escola Andalusa de Salut Pública. Ha vist una evolució en el tipus de problemàtiques de salut amb què es troben els migrants? Ha requerit aquesta evolució una actualització professional per abordar nous problemes?
Els professionals de la salut mental, especialment la comunitària, hem d’estar sempre al dia dels canvis socials que hi ha perquè requereix una forma diferent d’abordatge. Ara bé…aquí a Espanya no han arribat refugiats.
Molt pocs, sí.
Llavors és veritat que pel fet que hagin arribat pocs aquí no hem vist tant aquesta evolució per la qual preguntes. Però sí que hem vist molt canvi en els migrants econòmics a partir de la crisi econòmica. La crisi ha colpejat a molta població, sobretot la població feble, i la migrant és la més feble dels febles. Amb la crisi ha disminuït la quantitat de població migrant fins i tot. On jo treballava [Roquetas de Mar, Almeria] era al voltant d’un 30% i ara és el 25%. Gent que tenia ja la seva feina, papers en regla, el seu permís…i ho van perdre. Hem observat això i que de cop i volta aquestes persones visquin de forma amuntegada, una major frustració d’expectatives, l’angoixa o la por davant la incertesa del futur, etc. Però sobretot el major de tots és la por a perdre els papers. A més, amb eufemismes administratius com «situació irregular sobrevinguda».
També hem notat com això afecta de forma diferent el migrant segons si té un suport afectiu. Hem vist un augment de crisis psicòtiques sobretot en xavals joves subsaharians. El migrant subsaharià ve sol i aquí hem vist molta angoixa precisament per la manca d’una xarxa afectiva familiar. En els nord-africans, en canvi, la migració és més tipus familiar. No es tracta només de família nuclear sinó també d’oncles o ties, família gran.
Vostè ha participat en projectes de salut comunitària orientada a migrants. Com podem definir la salut comunitària?
Salut comunitària vol dir treballar amb la comunitat, no per a la comunitat. Treballar amb els migrants i no per als migrants. Treballar amb els recursos i fer-ho en xarxa amb els agents formals i sobretot no formals; amb la parròquia, amb associacions, etc. La salut és un bé comú que neix de la societat, així que no estem parlant de salut com a absència de malaltia.
En què consisteix el programa d’acció comunitària per millorar la salut mental de migrants que es va implementar a Roquetas?
El programa d’atenció a la població immigrant és un programa transversal, que no substitueix programes existents; no és una xarxa paral·lela, al que sempre m’he negat. És un programa que intenta integrar la salut mental en el conjunt dels dispositius. Treballa amb serveis socials dels ajuntaments, amb ONG, etc. llavors hem format una xarxa on treballem tots alhora per atendre els malalts que ho necessiten. Amb aquest programa es pot derivar directament des de qualsevol ONG o associació, no cal que sigui des del metge de família.
Sí, és clar, encara que tampoc cal diferenciar molt el que és l’atenció entre refugiats i migrants. Al cap i a la fi, el que hi ha darrere són persones que pateixen i el sofriment humà és igual a tot arreu. Quan la persona plora, plora aquí, a Síria i on sigui. I el mateix a l’inrevés, quan està alegre i riu. On jo vaig treballar tenim força experiència en adaptar els serveis a la diversitat cultural. Però cal adaptar els serveis en el seu conjunt, incloure un model intercultural, dialògic (que hi hagi diàleg i escolta entre usuaris i professionals). Moltes vegades tenim el mecanisme defensiu de dir «no entenc la seva cultura» o la famosa barrera lingüística, que moltes vegades és falsa. A Andalusia per exemple hi ha el telèfon de multitraducció, a tres bandes. És important no caure en el llaminer parany de crear xarxes paral·leles perquè això és una relliscada sense fi. Decideixes fer una xarxa per a immigrants, després una altra per a refugiats…arribarà el moment en què voldrem posar xarxa per marroquins, una altra per a subsaharians…La tendència ha de ser a la inclusió, a l’adaptació dels nostres serveis a la diversitat per anar vencent barreres culturals i lingüístiques mútues. Per exemple, en la cura del nen sa, de la dona embarassada…Cal escoltar i entendre com viuen en la seva cultura el part i el postpart, etc. i fer aquest mestissatge per assegurar la col·laboració de l’usuari per adaptar-lo. Molta gent pensa que en salut mental cal crear una nova psicoteràpia, i no.
L’objectiu del Congrés que té lloc aquests dies a Barcelona és construir propostes capaces de disminuir els riscos derivats de les migracions i millorar la convivència i la cohesió ciutadana. Quin tipus de propostes podrien contribuir a això?
Aplicar el sentit comú, que com deia un autor és el menys comú de tots els sentits. Intentar també aplicar principis ètics, bona acollida, facilitar a les persones migrants i refugiades l’acomodar-se i l’elaboració de vincles amb el seu context social nou sense renunciar als vincles amb els seus semblants i gent de la seva cultura. Ajudar-lo a recuperar la seva dignitat, solidaritat afectiva. Per exemple, que no passin coses com denuncien algunes ONG que han trobat dificultats d’ubicar refugiats en pisos perquè els propietaris no volen llogar-lo. Evitar al màxim la retòrica de la por i facilitar la convivència, acceptant les diferències. Tot això són factors de salut.
“Quan l’agafis, posa la mà per sota. Com que el plàtan no li senta bé, prova de donar-li poma i pera, juga amb això, però sobretot no li afegeixis sucre ni res». La María José Pujol, infermera responsable del programa de Salut i Escola del CAP Chafarinas, dóna alguns consells a l’Amine i l’Aida, una parella que en el moment de la visita al CAP feia només 20 dies que s’havien estrenat com a pares. Al seu fill, el Nabil, li toca revisió pediàtrica. Aquesta parella és un dels molts casos que atenen en aquest CAP, situat al barri de la Trinitat Nova, a Barcelona, un dels barris amb la taxa de fecunditat més alta de la ciutat.
Segons l’últim diagnòstic de Salut als Barris de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB), la fecunditat a la Trinitat Nova és de 43,6 per cada 1.000, superior a la taxa mitjana de la ciutat, de 37,1 per cada 1.000. Aquesta diferència es deu a factors socials i de l’entorn del barri, com ara la manca d’espais d’oci i d’esport al barri, els projectes de vida personals o la salut mental dels veïns i veïnes de la Trinitat. Per això tot l’equip d’aquest CAP té clar que la salut dels seus pacients té a veure amb tota una sèrie de factors que van més enllà de les parets del CAP. Abans que la parella surti de la consulta, la infermera apunta al carnet de vacunació infantil quan ha de tornar al CAP a fer la següent revisió.
La fecunditat en aquest barri és més alta entre les dones nascudes en països de rendes baixes (57,3 per 1000). Per això, la infermera Pujol remarca la importància de l’educació sobre la sexualitat. «Quan acaben l’ESO molts no tenen un projecte educatiu, deixen els estudis, no tenen feina i, per tant, es trenca el projecte de vida. És en aquest moment quan es produeixen més embarassos», explica la infermera.
Tot i els embarassos no planificats, a la Trinitat Nova hi ha un altre factor que fa decantar la balança cap a la paternitat en edats més joves. Comparat amb la resta de la ciutat, en aquest barri hi viuen més persones nouvingudes de països de rendes baixes. Per Pujol, els embarassos en aquesta població d’origen estranger «són culturals», ja que no es queden embarassades «tan tard, als 30, com la població autòctona». Segons ella, la barreja entre el trencament d’un projecte de vida i el factor cultural són els dos motius d’embaràs en edats per sota dels 30 anys al barri. «No hem de treballar amb els adolescents quan deixen l’escola, sinó abans, ajudar-los a fer que creïn el seu projecte de vida». I per crear aquest projecte de vida, els centres i espais d’oci juguen un paper fonamental.
Manca d’espais d’oci al barri
«Aquí no hi ha centres culturals, no tenim res, tot està fora del barri. Si has d’anar fora, no hi vas», explica Pujol, que ho valora com un fet clau en relació amb la salut. Segons l’informe de l’ASPB, una de les preocupacions principals de les persones que viuen al barri és la manca d’equipaments i espais per a totes les edats, juntament amb la manca d’entitats i oportunitats culturals i lúdiques. Una valoració compartida per Xavier Bayona, metge de família i director del CAP Chafarinas. «No podem recomanar a la gent que ens ve a visitar que faci esport si no hi ha espais ni equipaments esportius al barri», remarca. Destaquen, això sí, l’Ateneu Popular de 9 Barris.
Les infermeres Maria José Pujol i Isabel Garrido, i el metge de família i director del CAP Chafarinas Xavier Bayona / ROBERT BONET
Per Bayona i el seu equip del CAP Chafarinas, la Trinitat Nova és un barri que presenta dificultats per fer esport i combatre l’obesitat i el sedentarisme. «Moltes vegades ens arriba gent esbufegant, que t’expliquen que han de parar unes quantes vegades quan caminen perquè el barri té moltes pujades i baixades», explica Bayona. És per això que aquests professionals remarquen la importància d’entendre «com viuen, què fan i quins costums tenen» els veïns de la Trinitat. «Si no treballes amb ells fora de l’ambulatori, la teva tasca queda a mitges. No els pots dir que facin esport, si saps que aquí no hi ha espais. Per això és tan important el treball comunitari. La salut ha de sortir del CAP», diu, convençuda, la doctora Pujol.
Aquesta manca d’esport, combinat amb el fet que molts infants del districte de Nou Barris consumeixen aliments poc saludables, fa que augmentin els problemes de salut en la infància, com ara malnutrició, sedentarisme o mala higiene buco-dental.
«Jo vaig a la gimnàstica ‘de los jubilaos’» explica la María Jiménez, de 79 anys, mentre espera el seu torn de visita al CAP. La María comenta que una persona voluntària imparteix classes allà dos dies a la setmana. No li paguen res, però, a canvi, donen un quilo de sucre, de farina i un litre d’oli una vegada al mes. «No puc pagar perquè tinc una paga mínima, però així ajudo als qui ho necessiten encara més que jo», explica remarcant la importància de l’ajuda mútua al barri.
Un altre dels problemes que més es troben quan visiten als pacients, sobretot els d’edats més avançades, a casa seva és que hi ha molts habitatges sense ascensor. «Quan una persona té mobilitat reduïda això fa que surti encara menys de casa per les dificultats que comporta». Per això, cada 15 dies hi ha voluntaris del programa Radars, entre d’altres, que ajuden a la gent gran a fer les tasques del dia a dia, com anar a fer la compra i, també, els hi fan companyia.
La María Jiménez espera a que sigui el seu torn per la visita / ROBERT BONET
Més depressions, però bona percepció de salut
A la Trinitat Nova hi ha més freqüència a la depressió en relació a la resta de Barcelona. Segons l’informe de l’ASPB, la majoria de casos estan relacionats amb la frustració i sentiment d’inutilitat per la falta de feina i els problemes econòmics. Això pot comportar ansietat, estrès, una baixa autoestima, manca de cura de la pròpia imatge i un augment de consum de tabac o altres conductes considerades de risc. La mortalitat a la Trinitat Nova és superior a la de la resta de la ciutat i l’esperança de vida en néixer és menor. La primera causa de mortalitat en els homes són els tumors. A les dones, en canvi, les malalties del sistema circulatori en són el principal motiu.
Aquestes dades, però, contrasten amb l’afirmació del doctor Bayona, i compartida per l’informe de l’ASPB: «Quan preguntem a la població ens diuen que tenen sensació de gaudir d’una bona salut». Un fet «bo, des del punt de vista de salut comunitària», ja que fa que es visqui amb naturalitat, s’afrontin amb optimisme i alguns símptomes no s’agreugin. Segons dades de l’Enquesta de Salut 2011, tant els homes com les dones del districte de Nou Barris tenen un millor estat de salut percebut que pel conjunt de Barcelona.
Tot i els problemes econòmics, l’atur, la pèrdua d’habitatge i ser el barri amb menor renda familiar disponible de tota la ciutat, al barri de la Trinitat Nova existeix un fort sentiment d’orgull de pertànyer al barri, sobretot gràcies la important xarxa de suport veïnal que, tant pacients com professionals de la salut, comparteixen, dins i fora de CAP Chafarinas.
Quins són els reptes de la mobilitat sostenible a les ciutats? Aquest és el tema del darrer quadern en paper publicat per eldiario.es, ‘La ciudad civilizada’, un monogràfic que aborda com la mobilitat sostenible transforma de manera radical ciutats com Barcelona, aclaparades per la contaminació i el soroll.
Amb motiu de la presentació de la publicació del número 16 de la revista, el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) acollirà aquest divendres un debat per parlar dels diferents reptes de la mobilitat sostenible, com ara la contaminació, el soroll o els embussos davant dels vianants, les bicicletes i el transport públic.
A més, també serà una ocasió per abordar de quina manera aquests factors afecten la salut de les persones ja que les ciutats s’han convertit en espais agressius i perjudicials per a la salut.
El debat comptarà amb Carme Borrell, gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona, doctora en salut pública i especialista en medicina familiar i comunitària i membre del Consell de Mecenes d’El Diari de la Sanitat; Miguel Ángel Moll, enginyer de camins especialitzat en trànsit i director de la consulta Doymo i Mikel López Iturriaga, periodista i ciclista urbà. El moderarà Gumersindo Lafuente, periodista i coordinador de la revista d’eldiario.es. La reserva d’entrades es pot fer registrant-se a través d’aquesta pàgina.
Continguts de la revista
De Pontevedra a Londres, passant per Medellín, el monogràfic recull estratègies que han reduït la contaminació i facilitat la mobilitat de les persones, davant de l’omnipresent presència dels cotxes.
De la mà de coneguts impulsors de la bicicleta recorre Barcelona (Mikel López Iturriaga), Madrid (Christina Rosenvinge), València (Joan Ribó), Sevilla (Isabel Porras) o Sant Sebastià (Odón Elorza). El número compta també amb articles d’Ignacio Escolar, Jorge Melguizo, Salvador Rueda, Esther Anaya, Javier Moltó, Miguel Ángel Moll, Guillem G. de Polavieja o Gumersindo Lafuente. I reportatges de Pedro Bravo, Isabel Ramis, Antonio Lucio, Marta Peirano, Dani Cabezas, Lourdes Gómez, José Precedo o Ekaitz Cancela.
L’Organització Mundial de la Salut (OMS) gasta al voltant de 200 milions de dòlars (uns 178 milions d’euros) en viatges de personal, gairebé el triple del que gasta en la lluita contra alguns dels majors problemes de salut pública com el VIH, l’hepatitis, la malària o la tuberculosi, segons revelen els documents interns als quals ha tingut accés The Associated Press.
L’any passat, l’OMS va gastar 71 milions de dòlars en combatre el VIH i l’hepatitis (uns 62,7 milions d’euros), 61 a la malària (54,3 en euros), 59 milions de dòlars per frenar la tuberculosi (52,5 milions d’euros) i 23 milions (20,4 en euros) per combatre els problemes de salut mental de la població i l’abús de substàncies. La inversió en viatges per a 7.000 empleats supera el gastat en afrontar el VIH, l’hepatitis, la malària i la tuberculosi juntes.
Altres programes reben fons extraordinaris, com la lluita contra la pòlio, per al que l’OMS inverteix 450 milions de dòlars (400 milions d’euros). Segons publica AP, l’organisme ha demanat diners per finançar els programes destinats a afrontar les crisis sanitàries a tot el món i ha intentat controlar les seves despeses en viatges. No obstant això, tot i que va establir noves normes, membres de l’organització s’han queixat a nivell intern que hi ha empleats que les incompleixen en reservar vols en classe preferent i hotels de cinc estrelles.
«No confiem que la gent faci el correcte quan es tracta dels viatges», va assegurar Nick Jeffreys, director de finances de l’OMS, durant un seminari intern sobre comptes al setembre del 2015, del que es va gravar un vídeo al qual ha tingut accés AP. Els empleats «poden manipular una mica els seus viatges. L’agència no pot estar segura que sempre reservin el bitllet més barat o que el desplaçament fos si més no necessari», va afegir llavors.
El mitjà també informa sobre un comunicat intern enviat a la directora general de l’OMS, Margaret Chan i altres membres d’alt nivell amb l’assumpte «ACCIONS PER INCLOURE COSTOS DE VIATGE» (en majúscules). El comunicat indicava que el compliment de la norma que els viatges es reservaran amb antelació era «molt baix» i ha assenyalat que els països membres de l’OMS estaven pressionant perquè retallés les seves despeses.
«Els viatges són necessaris», ha assenyalat el missatge, però «com a organització hem de demostrar que som seriosos a l’hora de gestionar-lo de manera apropiada». L’OMS ha respost a AP assegurant que «la naturalesa del treball de l’OMS sovint requereix que el personal viatgi i que la despesa s’ha reduït un 14% respecte a l’any anterior, tot i que el total d’aquest any va ser excepcionalment alt a causa del brot d’Ebola del 2015 a l’Àfrica Occidental.
No obstant això, els empleats ignoren les regles, segons una anàlisi interna de març a què ha tingut accés el mitjà i que revela que només dos dels set departaments de la seu de Ginebra van complir els objectius, i concloïa que la taxa de compliment de la norma de reservar els viatges amb antelació era d’entre el 28% i el 59%.
Un got de llet a l’hora d’esmorzar o abans de marxar cap a casa. La Generalitat ha anunciat que el curs que ve posarà en marxa un pla, finançat per la Unió Europea, que consistirà en proveir de llet gratuïtament a totes les escoles de Primària que ho demanin perquè puguin oferir als seus alumnes un got al dia. La iniciativa busca promoure el consum d’aquest aliment entre els infants que estan formant els seus hàbits alimentaris, pel que es garantirà a escolars d’entre 3 i 12 anys.
El pla, anunciat per la consellera d’Agricultura Meritxell Serret, s’anomena Llet a l’escola, i costarà 2,5 milions d’euros anuals. Des d’aquest mes d’abril, a més, s’ha posat ja en marxa un pla pilot a 88 centres educatius de Catalunya. Això vol dir que arribarà a 22.400 alumnes abans de l’estiu. “En un país amb vocació de tirar endavant una política alimentària basada en una dieta equilibrada, volem acompanyar a les escoles, ja que juntament amb les famílies, són el nucli on s’inculquen aquests valors i hàbits”, ha afirmat la consellera.
En el cas del pla pilot, la marca de llet que es distribuirà serà Llet Nostra, atès que aquesta cooperativa va ser la que va guanyar la licitació, segons la Generalitat. Pel que fa al subministrament del curs vinent, encara s’ha d’obrir el concurs. La llet té unes propietats nutricionals que la fan especialment recomanable per als infants, sobretot perquè conté el calci que va bé per al creixement dels ossos i les dents.
La Generalitat ha expressat que aquest programa serveix de complement al Pla de consum de fruites i verdures a les escoles, que també forma part de l’estratègia de la Unió Europea per fomentar l’alimentació saludable. El curs passat van participar-hi 1.213 centres educatius (293.000 escolars) i ja es van distribuir 1.000 tones de fruites com poma, mandarina, taronja, plàtans o cireres.
Un estudi alerta que al CIE de Barcelona els interns amb problemes de salut mental no reben l’atenció que haurien per llei. Quan un migrant entra en un Centre d’Internament d’Estrangers (CIE), el servei mèdic ha de fer-li un reconeixement, així com un informe de lesions. L’objectiu d’aquest procediment és poder identificar persones malaltes, físicament o mentalment, i veure quin tractament necessiten o si és preferible que siguin traslladades a un hospital.
No obstant això, segons la Fundació Migra Studium, entitat que visita amb regularitat el CIE de la Zona Franca de Barcelona, durant els dos últims anys han trobat interns amb trastorns psíquics al costat d’altres que no tenen, una situació que va en contra de la normativa vigent. El Govern espanyol ha reconegut aquest mateix dimecres que no està complint amb el reglament en aquest sentit en els CIE d’Algesires i Tarifa. A això caldria sumar-li, segons MigraStudium, el de la capital catalana. El que estableix la normativa és la «separació de la resta dels interns» d’estrangers que presentin una malaltia física o psíquica.
A més, tal com apunta l’informe, la situació d’aquests malalts és la causa, de vegades, de «greus distorsions en la convivència» amb la resta d’interns, amb la policia i amb el personal del CIE. Quan es donen aquests conflictes, l’entitat denuncia que no es té «prou en compte» l’estat de salut de les persones, ni en la sol·licitud policial de l’internament ni en l’autorització judicial. Pel que asseguren que hi ha «greus deficiències» en l’atenció mèdica de les persones amb problemes de salut mental dins del CIE.
En les visites de l’entitat al CIE també han trobat casos de persones amb VIH i malalties cròniques. A finals de març es van donar a conèixer dos casos de tuberculosi, una malaltia molt contagiosa, al CIE de Barcelona.
El Comitè de Drets Humans de les Nacions Unides, així com el relator especial sobre Drets Humans dels Migrants, avisen que la privació de llibertat és perjudicial per a les persones amb algun tipus de discapacitat física o psíquica. A més, tornar-les al seu país d’origen interromp el tractament i el seguiment que s’està fent a aquestes persones. El Síndic de Greuges considera que el CIE «no garanteix l’atenció psiquiàtrica que requereix l’intern», en referència a Hoecein, un jove que va presentar «idees suïcides» i que havia estat en tractament psiquiàtric a l’hospital de Sant Boi.
Avui dia, es desconeix quin percentatge suposen els interns amb problemes de salut mental dins dels que dormen diàriament en aquests centres. L’any 2016 van passar 640 persones pel de Barcelona.
Manca d’accés continuat a l’atenció mèdica
Una altra de les denúncies de MigraStudium és que l’atenció mèdica als CIE està lluny de ser 24 hores al dia, tal com estipula el reglament d’aquests centres. Haurien d’estar preparats per a una «atenció permanent i d’urgència» en l’àmbit mèdic i també farmacològic, però, en canvi, des de la plataforma Tanquem elsCIE asseguren que l’atenció és únicament als matins, de 9 h a 15 h, de dilluns a divendres.
La no existència d’atenció sanitària fora dels horaris previstos, el poc temps d’atenció, el desconeixement per a la sol·licitud de visat… Són algunes de les queixes que han transmès els interns a la fundació i que plasmen en l’informe. No obstant això, en general, i segons MigraStudium, els interns valoren com «correcta» l’atenció rebuda.
Sí que es queixen de la manca de roba, calçat i productes d’higiene personal. La queixa més generalitzada i reiterada és en relació a l’alimentació, ja sigui per repetició de pastes i fregits o per l’absència de menús adaptats per celíacs, diabètics o hipertensos. L’entitat assegura que molts interns diuen haver perdut pes a causa de la mala alimentació del centre.
Dificultats en l’accés al part de lesions
Les últimes protestes al CIE de Barcelona van tenir lloc en els mesos d’octubre i novembre de l’any passat. Des de TanquemelsCIE es va demanar una investigació sobre possibles agressions a interns després del motí. Dos interns consultats per la plataforma van denunciar agressions durant el trasllat a la seva cel·la després de l’intent de fugida. De les prop de 40 persones que van participar en les protestes, 35 estaven sent visitades per MigraStudium i, asseguren, que únicament en un cas van poder accedir a l’informe de lesions. Encara que segons estableix el reglament del CIE s’ha de redactar un informe de lesions de cada intern, tant en el moment d’ingrés com el de sortida, els interns relaten dificultats per accedir al seu propi informe de lesions.
267 de les 290 agressions sofertes pels interns en els Centres d’Internament d’Estrangers de tot l’Estat van tenir lloc al de Barcelona, segons dades del Govern. No obstant això, aquestes xifres no distingeixen entre interns que han resultat ferits «com a conseqüència de l’agressió d’un altre intern» o per «lesions causades en els enfrontaments amb la Policia Nacional».
