Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • «Moltes famílies defensores de l’ablació han abandonat la idea gràcies a la prevenció»

    Adama Boiro, d’origen senegalès, és mediadora comunitària a Girona i membre fundadora de l’associació Jokkere Endam, que centra l’actuació en els drets sexuals i reproductius de dones migrades residents a Catalunya. Entre altres tasques Boiro es dedica a la prevenció i la conscienciació sobre la mutilació genital femenina, una pràctica consistent en la lesió del genital femení que és reconeguda internacionalment com una violació dels drets humans de les dones i nenes. «Fa molts anys era de les persones que creia en les mutilacions», admet. Ara és de les que es dediquen a convèncer a famílies que resideixen a Catalunya de per què no fer-ho.

    Segons dades d’UNICEF, més de 130 milions de dones a tot el món han patit mutilació genital femenina. Per on passa l’eradicació d’aquesta pràctica, que és considerada una violació de drets humans?

    Falta molta feina per fer i s’ha de fer sobretot molta conscienciació i sensibilització, sobretot a aquelles persones que poden patir d’alguna manera directament -noies de 16,17 o 18 anys- o a aquelles mares que tenen filles que corren el perill de ser mutilades. D’altra banda també cal treballar molt amb els homes, conscienciar-los i que ho vegin com una vulneració de drets d’una persona i com un risc per a la salut.

    Què suposa per una dona o una nena ser mutilada? Pel que fa a salut però també a altres nivells.

    Quan parlem en l’àmbit de la salut, per exemple, moltes dones no relacionen problemes de salut que pateixen amb la mutilació però en molts casos és així, com ara infeccions d’orina. També pot provocar una hemorràgia en el moment de la mutilació i complicacions en el part. A banda d’això, també pot suposar un problema en les relacions sexuals a l’hora de sentir plaer.

    Quina és la situació a Catalunya de les dones migrants respecte a la pràctica de la MGF?

    Tot i que jo sempre penso que es pot fer més reconec que Catalunya és una de les comunitats pionera en prevenció. N’és un exemple la jornada que es va fer l’any passat a Girona el 6 de febrer, on va quedar clar que hi ha consciència i coneixement que la mutilació genital femenina és una vulneració de drets humans, un delicte, però encara falta informació sobre les conseqüències que té aquesta pràctica per la salut. Hem de posar més l’accent en aquest punt, també perquè les relacions que tenen els professionals de la salut amb la resta de la ciutadania no la podem tenir des d’altres àmbits. Quan tens una nena petita cal fer una sèrie de revisions mèdiques amb el pediatre i hi ha una relació molt fluida amb els professionals sanitaris, que tenen possibilitats de treballar aquest tema perquè tenen informació real de les conseqüències de la mutilació.

    Hi ha prou formació entre professionals sanitaris?

    Els professionals tenen clar que si cal, hi ha un protocol que han d’activar. Ara bé, la part de prevenció, d’informar, etc., de la qual també tenen responsabilitat, queda reduït una mica al criteri personal del professional. No hi ha una revisió o un seguiment personalitzat dels casos. Per exemple, quan es fan jornades formatives moltes vegades veiem persones de l’àmbit del treball social o del cos de Mossos d’Esquadra i no tant professionals sanitaris.

    Des del 2002 les administracions públiques treballen l’abordatge de la MGF amb el protocol que comentaves. En què consisteix?

    El protocol normalment s’activa quan hi ha un viatge imminent en què hi ha un risc. En aquest cas l’escola avisa serveis socials, que poden contrastar amb el CAP si la família ha anat a fer la revisió. Des del CAP es pot citar a la família per una revisió i demanar la signatura del document de compromís de no mutilació. Si la família no vol, en aquest cas s’activa als Mossos, que poden derivar el cas a la justícia. El problema del protocol és que s’activa quan ja és tard. A més, arribar al jutjat tampoc no és bo i el patiment de la nena, la família i els treballadors implicats…podria evitar-se. Fent més prevenció i actuant amb més antelació allò ideal seria no haver d’arribar a activar el protocol.

    Quin és el col·lectiu en què aquesta pràctica té cabuda? Quin tipus de famílies?

    És difícil emmarcar la pràctica en un tipus de família. Ens podem trobar que si una família la mare és d’ètnia wolof, que no practiquen l’ablació, però el pare és d’una altra ètnia que sí i que és patriarcal hem de considerar-ho com una família de risc. Si és a l’inrevés, podríem dir que no hi ha tant de risc tot i que el risc segueix existint sempre. De vegades et trobes famílies aquí que tenen clar que no mutilaran però dins de la família hi ha els que segueixen al país d’origen i aquests no tens tan clar que no estiguin a favor de la mutilació. Sovint els infants passen les vacances amb aquests familiars i els pares es queden aquí, per tant en general hi pot haver risc.

    És cert que moltes famílies van arribar aquí com a defensores de l’ablació i que han abandonat aquesta idea?

    Sí. Això ho podem dir clar. A Catalunya realment t’adones que cada vegada surten més dones de grups de prevenció i treball que entenen per què no defensar l’ablació i per què està penat per llei. També cada cop surten més homes que tenen clar que no ho faran. Si comparem la situació actual amb els anys 98 o 99, quan es va començar a treballar aquí el tema es nota molt la millora.

    En part és gràcies a la prevenció i la conscienciació?

    Sí. Jo fa molts anys era de les persones que creia en les mutilacions, no hi veia un problema. El dia que vaig tenir molt clar que aquesta pràctica tenia moltes conseqüències per la salut i que vulnerava els drets dels infants i les dones, vaig veure que de la mateixa manera que m’havien convençut a mi jo volia convèncer a altres. D’alguna manera això és el que m’ha dut a fer aquesta feina.

    Quin rol juga en tot això [en la prevenció] la teva tasca com a mediadora?

    Treballar de mediador entre la societat autòctona i la societat que té un altre origen, com jo, ajuda a dur a terme aquesta tasca de fer entendre totes les conseqüències que té una mutilació per a una dona i també a l’hora de ser mare. La mutilació és una pràctica però hi ha tot un procés després i això és el que cal explicar.

    Com veus l’evolució del programa de la sanitat pública per una reconstrucció de clítoris a les dones que han patit una ablació? Segons dades de Salut, 9 dones han pogut sotmetre’s a aquesta intervenció des de la posada en marxa del circuit l’any 2015.

    Ho veig molt positiu tot i que sento que s’ha d’informar molt, molt bé sobre què és. La dona no ha de pensar que l’endemà o al cap de dos mesos serà una dona amb plaer sexual complert. El plaer sexual no només està en el clítoris, hi ha dones que pensen que amb la reconstrucció el plaer serà ple. He parlat amb dones que després de la reconstrucció se senten millor però també recordo una dona que el fet de sotmetre’s a la reconstrucció li va fer reviure la mutilació. Hem de vigilar que, en casos com aquest darrer cas, hi hagi un acompanyament psicològic.

  • Tres grups reclamen que el Congrés discuteixi sobre el final digne de la vida

    Aquest és un article de eldiario.es

    En els dos últims mesos els principals partits de l’oposició han donat forma a les seves proposicions de llei sobre la mort digna. Amb la iniciativa registrada aquest dimarts pel PSOE, la mesa del Congrés ja té en el seu poder tres proposicions. Socialistes, Ciutadans i Units Podem volen abordar les condicions del final de la vida. Les alternatives han de passar la qualificació del Govern, que podria bloquejar-les abans que s’arribin a debatre.

    No és la primera vegada que el debat sobre la mort digna entra al Congrés. En les dues ocasions que s’ha intentat amb el PP al Govern –els textos d’IU i PSOE– han decaigut pel corró parlamentari que permetia la ja extingida majoria absoluta dels populars a la cambra baixa.

    Els textos de PSOE i Ciutadans estan inspirats per un esperit similar: crear un marc normatiu que reculli específicament els drets al final de la vida. Tot i que actualment no hi ha una llei de rang estatal a Espanya que els reguli, alguns dels articles que inclouen els socialistes i la formació taronja ja tenen cabuda en la llei d’autonomia del pacient del 2002 i estan específicament regulats en algunes normes autonòmiques com Andalusia, Aragó o Galícia.

    Els dos grups volen evitar parlar d’eutanàsia i suïcidi assistit. La proposta de Ciutadans, que s’emmarca en el pacte d’investidura que l’uneix al PP, ni tan sols fa referència a això en el text i els socialistes justifiquen que la seva norma no és per regular aquestes pràctiques, sinó una «llei bàsica» sobre la qual «ja hi ha un consens assegurat aquesta legislatura». Units Podem és l’únic partit que es desmarca en basar la seva llei a eliminar les penes per eutanàsia i suïcidi assistit amb l’argument que la societat li dóna suport àmpliament.

    Eutanàsia, sí o no?

    Només Units Podem opta per garantir que totes les persones poden sol·licitar i rebre ajuda mèdica per posar fi a la seva vida. És a dir, proposa despenalitzar l’eutanàsia i el suïcidi assistit reformulant l’article 143 del Codi Penal, que avui contempla penes de presó per a aquells que cooperin «activament amb actes necessaris i directes a la mort d’un altre, per la petició expressa, seriosa i inequívoca d’aquest en el cas que la víctima patís una malaltia greu que conduiria necessàriament a la mort».

    Proposa incloure aquestes prestacions en la cartera bàsica de serveis del Sistema Nacional de Salut i esgrimeix requisits com ser major de 18 anys, formular una petició de manera voluntària repetint-se en almenys dues ocasions amb una separació de 15 dies i no sent el resultat d’una pressió externa, trobar-se en la fase terminal d’una malaltia o patir sofriments físics o psíquics que consideri intolerables i haver rebut informació de totes les alternatives de tractament existents.

    Units Podem part de la percepció que té la societat sobre l’eutanàsia i justifica el seu projecte assegurant que «hi ha un suport creixent, avui francament majoritari» a la regulació. Una cosa que, assegura la formació, «no s’ha vist reflectit en el nostre ordenament».

    Per al PSOE la societat «sembla disposada a obrir el debat» i deixa clar des del principi que la seva proposta «no és una llei que cridi a regular l’eutanàsia». Això sense perjudici d’una regulació futura per la qual aposten els socialistes després d’un debat «serè i assossegat». Ciutadans no es pronuncia en cap moment en relació a les pràctiques penades i esmenta de passada el dret a la sedació pal·liativa.

    Cures pal·liatives integrals

    Diversos estudis elaborats per l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) o la Societat Espanyola de Cures Pal·liatives (SECPAL) corroboren que la meitat de les persones susceptibles de ser ateses amb cures pal·liatives no les estan rebent. Les organitzacions atribueixen la situació a l’escassa informació sobre aquests serveis i a la falta de recursos.

    Tant el PSOE com Ciutadans aposten per garantir «cures pal·liatives integrals de qualitat i assistència domiciliària». D’acord amb això, aquestes persones tindran dret a rebre «una atenció específica que previngui i alleugi el dolor» i a rebre «sedació pal·liativa, encara que això impliqui un escurçament de la vida».

    La sedació no està recollida en cap legislació com a tal, encara que sí que s’aplica a la pràctica. No obstant això, col·lectius com Dret a Morir Dignament fa temps que denuncien que «depèn del metge que et toqui».

    Units Podem argumenta que les cures pal·liatives ja estan reconegudes per la llei d’autonomia del pacient del 2002, que «aborda amb suficient especificitat els drets relatius a la informació, a l’elecció entre opcions clíniques, al rebuig de tractament i l’alleujament del sofriment, garantint l’accés a les cures pal·liatives».

    Ciutadans incideix en el dret a la intimitat dels pacients en aquesta situació i demana garantir en els centres hospitalaris una habitació individual per a la persona i el seu entorn. També esmenta, i és l’únic grup que ho fa, les cures pal·liatives infantils, que a Espanya només arriben amb atenció especialitzada al 10% dels nens i nenes que els necessiten.

    Objecció de consciència dels sanitaris

    Ni el PSOE ni Ciutadans es refereixen al llarg dels seus respectius textos a l’objecció de consciència en cap dels supòsits, encara que actualment generin alguns conflictes -sobretot la sedació pal·liativa-. El partit d’Albert Rivera només concreta en relació a això que «les institucions sanitàries han d’arbitrar els mitjans perquè els drets no es vegin minvats, incloses la negativa del professional».

    Units Podem sí que admet aquest supòsit per a l’eutanàsia i el suïcidi assistit, però obliga el sanitari objector a «oferir al sol·licitant d’eutanàsia un altre metge» que no ho sigui. En cap cas, el dret a l’objecció -recull el text- pot impedir «l’exercici del dret a l’eutanàsia».

    El perquè de la llei

    Cada formació esgrimeix les raons que han motivat la redacció dels diferents projectes, encara que tots comparteixen un objectiu comú: garantir una mort digna. Segons una classificació elaborada per The Economist Intelligent Unit sobre la qualitat de la mort, Espanya ocupa el 14è lloc de 27 països europeus i, mirant exclusivament als membres de la Unió Europea, se situa a la part baixa de la taula.

    Per a uns, aquesta garantia s’emmarca en les cures pal·liatives i altres drets derivats de l’atenció sanitària en el procés final de la vida per pal·liar en la mesura del possible el sofriment, puntualitza el PSOE, que es dóna en molts casos en un context d’augment de les malalties d’evolució progressiva, l’avanç de la medicina i l’increment de l’esperança de vida.

    Per això proposen un marc normatiu que homogeneïtzi les situacions en les diferents comunitats autònomes, on la regulació varia d’una regió a una altra. Els punts comuns haurien de ser així: dret a rebre tota la informació disponible, dret a la intimitat personal i familiar, a l’acompanyament, a què es respectin les decisions que prengui el pacient i a rebre mesures terapèutiques proporcionals al seu estat.

    Ciutadans coincideix en l’enfocament i busca amb la seva llei «donar una resposta legal als dilemes als quals s’enfronten les Administracions i el personal sanitari» en aquests casos. És a dir, és una llei centrada en «regular l’exercici dels drets» de les persones i «els deures del personal sanitari que les atén».

    Per Units Podem la mort digna està directament relacionada amb evitar la imposició del «deure de viure en condicions penoses i irreversibles en contra dels desitjos i conviccions més íntimes d’un mateix». El grup aposta per «la defensa d’una vida digna fins al final», el que implica «la fi de la confusió entre el dret a viure i el deure de viure».

  • El llimb legal del negoci dels suplements i les vitamines

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    L’any 2015 el professor de l’Escola de Medicina de Harvard Pieter Cohen va publicar un estudi en què alertava de la presència d’una molècula no aprovada per les autoritats en un suplement dietètic.

    Dues setmanes després, una de les empreses esmentades en l’estudi, Hi-Tech Pharmaceuticals, va denunciar a l’investigador per difamació. Malgrat perdre la demanda, des de la companyia han assegurat que el procés servirà per dissuadir altres de fer acusacions contra aquest sector industrial, que disposa d’una regulació ambigua i laxa que possibilita que arribin al mercat productes ineficaços i, a vegades, adulterats.

    El judici contra Cohen ha estat un avís a navegants o almenys així ho ha assegurat el principal responsable de Hi-Tech Pharmaceuticals, John Wheat, en unes declaracions que no han deixat cap dubte. «Espero que s’ho pensin dues vegades […] i que aquesta demanda serveixi perquè altres deixin de fer acusacions infundades», advertia l’empresari al mitjà nord-americà STAT.

    Tot i que les demandes contra científics que publiquen estudis en contra dels interessos de la indústria no són freqüents, tampoc són una novetat. El 2008 la multinacional de productes dietètics Naturhouse va denunciar a l’Associació Espanyola de Dietistes i Nutricionistes per intromissió a l’honor, després d’unes declaracions del seu president, Giuseppe Russolillo, en què posava en dubte l’eficàcia dels productes de la marca i acusava la companyia de publicitat enganyosa.

    Després de 4 anys de procés, el Suprem va fallar a favor de l’associació, assegurant que les paraules de Russolillo es van produir «en l’àmbit de la discrepància científica». No obstant això, ja s’havia enviat el missatge. «Està clar que són mesures dissuasives, ja que les empreses no volen que ningú digui alguna cosa que pugui perjudicar les seves vendes», explica a eldiario.es l’especialista en nutrició i dietètica Julio Basulto, que va participar com a perit de la defensa en el judici.

    El mateix Basulto també ha rebut pressions en altres ocasions, «encara que no és una cosa habitual», recalca. El 2012 va publicar un estudi al costat d’altres investigadors en el qual s’esmentava a l’empresa de complements dietètics PronoKal. «Quan vam publicar l’article vam rebre un burofax de l’empresa, tot i que avui dia encara no hi ha hagut denúncia. Simplement va ser una mesura de pressió», afirma Basulto, que avui és membre de la junta directiva de la Societat per a l’Estudi Interdisciplinari de l’Alimentació i els Hàbits Socials.

    Una legislació «absurda i obsoleta»

    Un dels problemes a què s’enfronten els investigadors a l’hora de fer afirmacions en contra d’aquest tipus de productes és el d’una legislació ambigua. «L’actual normativa europea és absurda i obsoleta», assegura a eldiario.es José Manuel López, professor titular del Departament de Bioquímica i Biologia Molecular de la Universitat de Múrcia i autor d’un llibre en què es desgranen les maniobres de moltes empreses del sector alimentari i cosmètic per colar afirmacions dels seus productes sense fonament científic (Vamos a comprar mentiras, Cálamo 2016).

    Segons aquest investigador, el que fan les empreses «encara que sigui poc ètic, és legal», atès que «el reglament europeu ha deixat una escletxa per poder anunciar coses que no tenen el més mínim sentit».

    La legislació europea permet que es facin algunes afirmacions sobre les propietats saludables d’alguns compostos, sempre que hagin estat aprovades per l’Agència Europea de Seguretat Alimentària. El problema és que sempre que un producte inclogui en la seva composició un d’aquests compostos pot fer aquesta afirmació, independentment de la resta d’ingredients que s’incloguin. «Al final es permet anunciar les propietats d’un producte d’acord amb els seus ingredients individuals i no al conjunt del producte, que és com hauria de ser», explica López.

    Aquesta ambigüitat en la legislació fa que arribin al mercat productes d’eficàcia molt limitada o fins i tot nul·la. Segons Basulto, «la major part de complements alimentaris no són necessaris, no són útils i fins i tot no són segurs».

    No obstant això, Basulto assegura que l’actual normativa no només és ambigua, sinó que també és massa laxa, ja que «ningú revisa aquests productes abans que arribin al mercat per comprovar si estan adulterats, cosa que sí que passa amb els fàrmacs». Els complements alimentaris es consideren aliments i són les agències alimentàries, i no les de medicaments, les que s’encarreguen del seu control. Segons Basulto, els requisits que han de superar aquests suplements són «insuficients i inacceptables per a uns productes als quals se’ls atribueixen propietats preventives o terapèutiques».

    El cas Cohen i els suplements per a esportistes

    En l’estudi que va ser demandat per Hi-Tech Pharmaceuticals, els investigadors van determinar que en 11 dels 21 productes analitzats (de diverses companyies diferents) hi havia rastres de ß-metilfeniletilamina (comunament anomenada BMPEA), una molècula que no ha estat aprovada per la Administració d’Aliments i Medicaments dels EUA com a complement alimentari. Després de la publicació de l’estudi, l’administració va enviar cartes d’advertència a cinc companyies (entre les quals es trobava Hi-Tech Pharmaceuticals) en què exigia a les empreses que s’adeqüessin els seus productes a la legislació en un termini de 15 dies.

    Moltes d’aquestes companyies es dediquen a produir suplements dietètics dirigits principalment al món de la musculació i el fitness. No obstant això, l’eficàcia de la majoria d’ells és molt limitada o fins i tot nul·la. «És un mercat ple de promeses falses, el que prometen poques vegades es compleix i les poques coses que funcionen les exageren moltíssim», explica a eldiario.es Jorge García, professor de la Universitat Internacional de la Rioja i especialista en preparació física.

    A més, estudis anteriors han trobat diverses substàncies no indicades en les etiquetes d’aquest tipus de suplements, com amfetamines, antidepressius, esteroides o fins i tot Viagra. Per aquest motiu, explica García, «als esportistes se’ls informa que no prenguin cap suplement sense consultar abans al metge, per verificar que no està contaminat», pel risc de donar positiu en un control.

    Així ho indica també l’Agència Espanyola de Protecció de la Salut en l’Esport, que alerta els esportistes perquè tinguin «una especial precaució» quan consumeixin complements dietètics i que emet periòdicament ordres de retirada del mercat de diferents productes dirigits a esportistes per contenir components que no figuren a l’etiqueta. La majoria d’aquests productes adulterats són perseguits per la llei, però han trobat una forma fàcil de distribució a través d’Internet, on el negoci supera els 16.000 milions de dòlars.

  • «Els interns en règim d’aïllament es queixen de la manca d’assistència en salut mental»

    Com a metgessa, quines tasques desenvolupes al Mecanisme Català de Prevenció de la Tortura (MCPT) del Síndic de Greuges. 

    El MCPT és un equip multidisciplinari. Al marge de les funcions generals, aporto el punt de vista mèdic valorant tots aquells condicionants que poden tenir un impacte sobre la salut de les persones detingudes. Aquestes valoracions es realitzen a partir de visites a les instal·lacions, entrevistes amb els professionals sanitaris, revisió dels expedients mèdics, entrevistes amb les persones detingudes sobre aspectes de salut i avaluació mèdica en privat en cas que alguna persona al·legui haver patit maltractaments. És a partir de tot això que elaborem els nostres informes i recomanacions a les autoritats competents.

    Participaràs en el grup de treball del Parlament. A quines conclusions creus que hauria d’arribar el grup al final de tot el període de treball?

    L’objectiu del Grup de Treball és identificar i visualitzar les afectacions psicològiques i psicosocials resultants del règim d’aïllament dels departaments especials de règim tancat (DERT) dels centres de privació de llibertat a Catalunya, amb l’objectiu de prevenir i mitigar el dany psicològic a les persones. La meva serà la visió des del punt de vista de com afecta l’aïllament a la salut de les persones (salut bio-psico-social).

    Crec que les conclusions a les quals s’hauria d’arribar són a una revisió profunda del règim d’aïllament i de les seves conseqüències. Valorar la no aplicació o limitació a casos d’excepcionalitat, reduint el seu ús i el temps d’estada en aquest règim. I per altra banda la necessitat de tractament multidisciplinari de reparació i rehabilitació del dany psicològic que el règim d’aïllament hagi pogut produir.

    Com es pot investigar, des d’un punt de vista mèdic, les al·legacions o sospites fonamentades de tortura o maltractaments en el context penitenciari?

    L’eina principal d’investigació és el Protocol d’Istanbul. El relat que fa la persona i l’examen mèdic són indispensables per avaluar, investigar i documentar no només les al·legacions de maltractament, sinó aquells casos en què existeixi una sospita. Per això és importantíssima la formació dels professionals, perquè puguin reconèixer els senyals físics i psicològics i documentar-los adequadament. Cal recordar que la no existència de lesions físiques no exclou que s’hagi produït tortura o maltractaments.

    Vull insistir en la importància que aquestes avaluacions tinguin lloc en privat, sense restriccions físiques, com ara les manilles, sense personal de custòdia present en l’àrea mèdica ni a les zones d’abast visual o auditiu. Aquesta hauria de ser la norma i l’única i excepció seria en cas que existeixi una situació real de risc. En aquest cas cal deixar per escrit en l’informe el motiu i quines persones estan presents durant l’examen.

    Des del Síndic de Greuges de Catalunya i el MCPT, juntament amb l’Institut Català de la Salut, heu preparat sessions formatives pel personal sanitari als centres penitenciaris sobre el Protocol d’Istanbul. En què consisteixen aquestes formacions?

    L’any 2016 s’ha realitzat a tots els centres penitenciaris de Catalunya (excepte un que queda pendent pel 2017) una formació per tots els professionals sanitaris –no només metges, també personal d’infermeria– per tal de donar a conèixer el Protocol d’Istanbul. La formació anava dirigida sobretot a l’elaboració dels informes mèdics i els informes de lesions (els comunicats al jutjat) amb els estàndards de qualitat que marca el Protocol d’Istanbul, per tal de fer una adequada valoració mèdica dels possibles casos de maltractament o tortura.

    Tot i això, moltes entitats de defensa dels drets humans es queixen de la no aplicació del protocol d’Istanbul als centres penitenciaris.

    Efectivament. El Protocol d’Istanbul, tot i el seu caràcter internacional i de ser la principal guia per l’avaluació de persones que al·leguin haver patit tortura i maltractament, és molt poc conegut en el nostre entorn. Així ho vam constatar en les nostres visites i a l’informe anual del MCPT del 2015 es va fer un informe específic sobre pautes per l’aplicació del Protocol d’Istanbul pel personal sanitari, amb la voluntat de donar-lo a conèixer. A partir d’aquest informe, hem realitzat diferents formacions als professionals sanitaris de tots els centres penitenciaris de Catalunya i jornades al Col·legi de Metges de Barcelona. Aquest febrer també realitzarem formacions en relació al Protocol d’Istanbul i comunicats de lesions, juntament amb el Departament de Salut, a tots els metges que no són de l’àmbit penitenciari.

    Al marge d’aquestes formacions per part nostra, també s’ha realitzat una formació sobre Protocol d’Istanbul per psicòlegs de centres penitenciaris. Per la seva part, l’Institut de Medicina Legal de Catalunya en resposta a la recomanació de l’informe del MCPT del 2015, ha elaborat un “Protocol d’actuació Medicoforense al·legació de tortura o maltractament” (abril 2016) seguint les directrius del Protocol d’Istanbul.

    La proporció de suïcidis als centres penitenciaris multiplica per set la dels de fora de les presons. Els reclusos en cel·les d’aïllament tenen tres vegades més possibilitats de matar-se que els que estan tancats en règim ordinari, tot i que estan sotmesos a molta més vigilància. Per què creus que passa això?

    Hi ha diferents motius. Per una banda, la vida a presó és particularment dura, la reclusió, les estrictes normes que regeixen la vida carcerària, l’aïllament de l’individu del seu entorn social i familiar poden produir efectes negatius en la persona, més si existeixen abusos de poder i maltractaments, i són freqüents l’aparició de trastorns d’ansietat i de l’estat d’ànim, sense que existeixi patologia mental prèvia.

    Per una altra banda, la prevalença de patologia mental és més gran que a la població general. Sabem per diferents estudis que existeix més prevalença de patologia dual (coexistència en un mateix pacient d’un trastorn per abús de substàncies psicoactives i qualsevol altre trastorn psiquiàtric associat), de trastorns de personalitat, trastorns d’ansietat i trastorns psicòtics. Això pot produir deteriorament conductual i mala adaptació al seu entorn, com a símptoma d’una patologia mental no tractada adequadament. Caldria aprofundir en les causes d’aquesta elevada prevalença de patologia mental a la població interna.

    Si afegim a la duresa de la vida carcerària, l’aïllament, que suposa un règim de vida tan restrictiu, es poden generar danys profunds de desindentificació i despersonalització que en alguns casos poden ser irreversibles. Tot això afecta la integritat psíquica de la persona i pot derivar en conductes d’autolesions i autolítiques. Caldria ser proactiu en la identificació d’aquestes situacions de risc de suïcidi, per tal d’abordar-lo i donar el tractament adequat.

    Olga-Casado_EDIIMA20170130_0643_1

    El director general de presons, Amand Calderó, manté que l’ingrés als DERT no pot ser el factor que determina la diferència en la taxa de suïcidis, diu que és més fàcil que hi tingui relació la conducta que duu aquests presos a l’aïllament i la seva situació personal, entre altres aspectes.

    Hi ha diferents estudis que demostren les conseqüències negatives que suposa per la salut de les persones el règim d’aïllament i com aquest règim està relacionat amb un alt nombre de conductes suïcides. Evidentment, el dany psicològic variarà d’una persona a una altra en funció de la seva història personal, de si té malalties prèvies, però l’aïllament en si és un factor decisiu.

    Quin control es fa sobre la salut mental dels interns?

    En general són els serveis sanitaris dels mateixos centres els encarregats del diagnòstic, tractament i seguiment de la majoria de les patologies psiquiàtriques. En casos més greus són derivats a la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica Penitenciaria (Brians).

    Els serveis mèdics programen visites periòdiques. La Circular 5/2001 determina dues hores/setmana de psicòleg (també 2h/setmana d’educador). En les visites realitzades com a MCPT, els interns es queixen reiteradament de la manca d’assistència per part dels professionals de tractament.

    Què passa quan un pres diagnosticat amb Trastorn Límit de la Personalitat (TLP) entra en un DERT? Com l’afecta això?

    En moltes ocasions l’entrada al DERT pot ser conseqüència de respostes inadaptades al règim de vida ordinari carcerari, ja és de per si molt dur i pot tenir conseqüències negatives en la salut de les persones internes. Pot ser el símptoma d’un trastorn mental no tractat. Sovint les mesures de seguretat regimental són l’única resposta davant de les alteracions conductuals de persones amb patologia mental. L’aïllament sovint empitjora la seva patologia de base i dóna lloc a conductes més desadaptatives.

    Molts d’aquests interns ja tenen actituds de desconfiança i de recel envers els funcionaris. En l’entrar al DERT, un espai en què depenen en major part d’aquests, ja que les relacions amb altres interns estan limitades, la sensació per a molts és d’”estar en mans dels funcionaris”.

    Els funcionaris haurien d’estar formats i tenir coneixements de quin tipus de resposta cal esperar d’aquests interns, i saber abordar-les utilitzant la mediació. En les nostres visites hem observat que aquesta formació no es dóna en la majoria de casos, en què sovint s’utilitzen mitjans coercitius en comptes de la mediació per la resolució de conflictes.

    Sovint les mesures coercitives i de seguretat regimental com l’aïllament són l’única resposta davant de les alteracions conductuals de persones amb patologia mental. El patiment psicològic que resulta d’aquestes mesures poden portar a conductes d’autolesions i suïcides.

    És possible desenvolupar un programa de tractament estructurat del TLP a l’àmbit penitenciari per tal de millorar la clínica psiquiàtrica associada?

    Sí, és possible implementar programes de detecció precoç, abordatge i seguiment d’aquest tipus de patologia. Cal crear dispositius assistencials adequats per al tractament. Són necessaris equips multidisciplinaris, ja que no existeix un tractament farmacològic específic per TLP, i per tant l’abordatge psicoterapèutic és d’elecció. Per això caldrà suficient personal sanitari per atendre les necessitats d’aquests pacients i que aquest estigui específicament format en patologia mental. Cal tenir una bona coordinació amb serveis especialitzats així com protocols de derivació a unitats especialitzades (psiquiàtriques). També cal la formació del personal no sanitari (funcionaris) en l’abordatge i el tracte amb d’aquests interns. Però també caldrà repensar l’actual model carcerari, que com ja he dit abans pot produir efectes negatius en la salut mental de les persones i agreujar els símptomes en persones amb patologia prèvia.

    El centre penitenciari Brians 1 prepara un pla perquè els presos que pateixen trastorns límits de la personalitat (TLP) -entre un 20 i un 30% dels que hi ha en aquest règim- puguin sortir-ne i ser tractats en unitats psiquiàtriques. Com valores aquest pla? Hi ha altres centres que tinguin en compte el TLP?

    A Brians el que hi ha és la Unitat de Rehabilitació Psiquiàtrica i la Unitat d’Hospitalització Psiquiàtrica, però no tots els casos arriben a aquestes unitats. La majoria sén tractats en els mateixos centres penitenciaris. Aquest canvi és positiu, ja que la detecció precoç d’aquest tipus de patologia, i en general de la patologia mental, pot millorar la simptomatologia i comorbiditats d’aquests interns.

  • «A vegades no sento les cames a la nit, però intento dormir»

    Aquest és un article de eldiario.es

    «A vegades no puc sentir les meves cames a la nit, però tot i això intento dormir». Són les paraules d’Hazrat Bilal, un nen no acompanyat de 14 anys que va fugir de l’Afganistan després de l’assassinat del seu pare. Viu des de fa quatre mesos en un magatzem abandonat darrere de l’estació principal de trens de Belgrad (Sèrbia). El seu testimoni, recopilat per l’Agència de l’ONU per als Refugiats (ACNUR), podria ser el de qualsevol dels més de 1.000 refugiats i migrants que continuen acampats en aquests «insalubres» magatzems.

    «Els residents allà eviten el fred penetrant cremant les travesses de ferrocarril rebutjades durant tot el dia, el que genera continus núvols de fum tòxic», assegura ACNUR, l’Agència de l’ONU pels Refugiats. L’Agència denúncia que diverses persones «estan patint els efectes de la inhalació del fum i hi ha hagut diversos casos de congelació».

    «Sé que el fum és dolent per a mi», afirma Hazrat, mentre s’escalfa amb una travessa de tren en flames, segons relata l’Agència. Hazrat vol seguir intentant travessar les fronteres d’Hongria o de Croàcia: «He d’intentar travessar la frontera de nou, algun dia haurà de funcionar». «La majoria diu que ja han intentat i fallat innombrables vegades, de vegades han estat colpejats i empesos de tornada a Sèrbia», apunta ACNUR.

    Todor Gardos, investigador d’Amnistia Internacional per als Balcans, explica la situació d’Ahmed, d’11 anys, procedent també de l’Afganistan i allotjat al magatzem abandonat. «La temperatura a l’exterior és de deu graus sota zero. A dins no és molt més alta. Els nens aviven el foc amb plàstics i tota mena de residus que troben. El fum acre resultant produeix picor d’ulls i de coll», descriu.

    Un home s'escalfa les mans al foc dins d'un magatzem abandonat a Belgrad, Sèrbia, el 5 de gener del 2017 / Metges Sense Fronteres
    Un home s’escalfa les mans al foc dins d’un magatzem abandonat a Belgrad, Sèrbia, el 5 de gener del 2017 / Metges Sense Fronteres

    ACNUR explica que les persones que no desitgen sol·licitar asil a Sèrbia i volen continuar amb el seu viatge romanen als magatzems abandonats malgrat els riscos d’intoxicació i de congelació. L’Agència de l’ONU explica que treballa per donar-los a conèixer «el seu dret de ser allotjats en albergs governamentals».

    «Quan es fa evident que no són benvinguts a Sèrbia, molts refugiats intenten marxar a una altra banda», critica l’investigador d’Amnistia Internacional. En els camps oficials «no hi ha espai suficient», segons Gardos, que recorda el testimoni d’un nen que va ser rebutjat «repetidament» en diversos centres: «Em van dir que no hi havia lloc. Ho vaig intentar a Belgrad, al Šid, al Adaševci. Després vaig anar a la comissaria de policia, però tampoc podien ajudar-me».

    Trasllat a albergs d’emergència

    Amnistia explica que, després de les crítiques rebudes, el Govern serbi ha reobert fa una setmana el centre d’acollida temporal a la localitat de Obrenovac. Prop de 390 persones han buscat allotjament en aquest alberg d’emergència.

    L’Agència recull el cas de Jibral Kochel, de 13 anys, que serà traslladat a Obrenovac: «No és bo estar aquí i estic completament sol. L’alberg serà molt bo. Aquí hi ha massa problemes, tots estem emmalaltint». «Potser més tard intentem travessar la frontera», assenyala Kamran, un afganès de 14 anys que també sortirà al costat del seu germà del magatzem. «Però no amb aquest fred, és massa perillós. És hora de descansar».

    Més de 7.500 persones viuen en «camps amuntegats i assentaments improvisats» al país balcànic, segons dades de Metges Sense Fronteres de mitjans de gener. Segons aquesta organització, Sèrbia ha acordat albergar a 6.000 persones, de les quals «només 3.140 viuen en instal·lacions adaptades» per a l’hivern.

    «Es va autoritzar més ajuda de l’ACNUR i d’altres organitzacions, però no és suficient», precisa Gardor. «A Belgrad i a tot el continent, nens com Ahmed han estat literalment abandonats enmig del fred», sentencia.

  • Mesos sense saber que tenia un càncer per culpa de l’exclusió sanitària

    Sabrina Piras encara es pregunta si estaria viva si no hagués estat per la seva metgessa de capçalera. Gràcies a la insistència de la seva doctora, la Sabrina va tornar a acudir a l’Hospital del Mar, a Barcelona, ​​després que aquest centre li negués una atenció gratuïta i l’avisés que havia de pagar 250 euros per ser atesa a Urgències. No va ser fins a aquesta segona visita, tres mesos més tard, quan va saber que tenia càncer.

    Els fets es remunten a la tardor de 2015, quan el Reial decret llei 16/2012 de «mesures urgents per garantir la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut» promogut pel PP -més conegut popularment com Reial Decret llei d’exclusió sanitària- feia tres anys que havia entrat en vigor i a Catalunya existia ja una instrucció que desafiava part d’aquest decret. En el cas de la Sabrina, però, l’Hospital del Mar no va seguir la normativa ja que l’atenció urgent és una de les excepcions que preveu el Reial decret llei. És a dir, que qualsevol persona resident (amb o sense papers, amb o sense targeta sanitària), com era el cas de la Sabrina -italiana que feia mesos que vivia amb la seva família a Barcelona- tenia dret a ser atesa gratuïtament.

    Els mals de la Sabrina van començar a l’octubre, quan ella i els seus tres fills feia mig any que s’havien instal·lat a Barcelona, ​​juntament amb el pare, que va venir abans a Espanya. Li feien mal els braços, tenia la cara inflada i se sentia cansada. Va ser llavors quan va acudir a la seva metgessa de capçalera al Centre d’Atenció Primària Gòtic. La doctora, davant els símptomes que presentava la Sabrina, la va derivar d’urgència a l’Hospital del Mar perquè li fessin una radiografia de tòrax.

    Amb tot, la Sabrina va trigar un mes i mig a anar a l’hospital. «Això és culpa meva però vaig trigar perquè estava amb la feina i teníem problemes amb el pis. Al desembre ja no suportava més el dolor i vaig tornar a veure la doctora», explica.

    «Has de pagar 250 euros»

    Després de veure la seva metgessa i seguint, aquest cop sí, la seva recomanació, va anar a l’Hospital del Mar per primera vegada. «Quan vaig arribar els vaig dir que no tenia NIE però que tenia la targeta sanitària europea. Em van dir: en aquest cas has de pagar 250 euros», recorda. Davant d’aquesta condició, la Sabrina va decidir girar cua ja que no podia permetre’s pagar aquesta quantitat. «El que guanyo és per menjar tots cinc i pagar el pis», va pensar la Sabrina.

    Des de l’Hospital del Mar, consultat per aquest diari, reconeixen l’error. «Després de consultar l’expedient de la pacient referida, i confirmar que no va presentar cap reclamació referent a aquest episodi, volem traslladar les nostres disculpes per les molèsties que aquesta circumstància li pogués ocasionar». Segons el centre la situació viscuda el desembre de 2015 es va originar «per un problema d’informació i/o malentès en el moment de l’admissió».

    Va ser un 21 de desembre. Després van venir les festes de Nadal i van passar dos mesos més fins que la seva metgessa de capçalera es va posar en contacte amb ella. «Li vaig acabar explicant tot el que havia passat», confessa.

    Recorda que la doctora «es va sorprendre molt». Llavors la va derivar a un centre ambulatori al Raval a realitzar-se la prova. Ja era març i des del primer contacte amb la sanitat catalana la Sabrina havia aconseguit tramitar el NIE i la targeta sanitària. «Hi ha alguna cosa però no estem segurs del que és. Vés a veure la teva doctora», li van dir el mateix dia que es va fer la radiografia en aquest centre del Raval. Així que la Sabrina va anar a veure-la amb els resultats i aquesta la va enviar a l’hospital, on li van fer un TAC i altres proves que van acabar per donar-li el diagnòstic definitiu: «Tens un limfoma toràcic estès als ronyons i l’abdomen. Demà mateix has de començar la quimio». A més, els metges li van dir que com ja estava avançat no podia congelar els seus òvuls i el tractament comportava un risc de fertilitat: podia quedar estèril.

    Durant sis mesos va seguir el tractament, que va acabar aquest estiu. Encara no sap si podrà tenir més fills. «Si hagués estat atesa al desembre, potser podria haver tingut limfoma només al tòrax, potser no hagués estat tan avançat. Jo no volia passar tot això», reflexiona.

    «La facturació a Urgències té un efecte dissuasiu: si no tens recursos, estàs malalt i et diuen que has de pagar 200 euros, agafes i te’n vas», recordava el metge Carlos Losana, de la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat), a aquest diari en un article anterior. Des de la PASUCat i altres associacions han denunciat reiteradament que la facturació il·legal «comporta un greu risc per a la salut de la persona exclosa i també per a la salut pública en general.»

    Més casos de facturació il·legal a urgències

    Quan la Sabrina va acudir a urgències estava en vigor el reial decret del PP d’exclusió sanitària i feia pocs mesos que el Salut havia promogut una instrucció per suavitzar els efectes d’exclusió a Catalunya. Amb tot, l’atenció urgent no només és un dret dels residents a Catalunya sinó que fins i tot és una de les excepcions previstes en el RDL16/2012.

    Amb el nou Govern a Catalunya se segueix vinculant l’atenció pública al padró però s’eliminen els tres mesos de carència que abans es demanaven i ja s’ha aprovat el projecte de llei per blindar la universalitat de la sanitat. Tot i això són diversos els hospitals des d’on arriben casos com el de la Sabrina a la PASUCat. Fa unes setmanes la plataforma va denunciar el cas d’un cobrament de 150 euros a un nadó en un hospital de Tarragona i fa un mes informaven de l’exclusió sanitària a un col·lectiu especialment vulnerable: el dels demandants d’asil. Aquesta mateixa setmana un altre cas ha arribat: en aquest cas 240 euros per una atenció urgent a una dona pakistanesa. «Si bé el cas de la Sabrina ens ha arribat som conscients que hi ha molts altres casos que no ens arriben. Moltes persones se’n van sense ser ateses amb les greus conseqüències que això suposa per a la seva salut», explica a aquest diari Yolanda Nieves, advocada i membre de la comissió jurídica de la PASUCat.

    Des del mes de setembre passat els serveis de facturació dels hospitals han de seguir un nou protocol que passa per contemplar l’atenció gratuïta a través de la signatura d’una declaració responsable en la qual la persona al·lega manca de recursos econòmics. No obstant això, molts hospitals no segueixen el protocol, entre altres motius, per la manca de formació del personal o pel desconeixement de la normativa, expliquen des de la PASUCat. Amb tot Salut espera que de seguir el personal dels hospitals el protocol de facturació s’evitin casos en què la salut d’una persona sigui posada en risc per una barrera econòmica, a més, il·legal. En el cas de la Sabrina la PASUCat està estudiant emprendre accions legals.

    Per la seva banda, l’Hospital del Mar informa que el seu protocol d’atenció a les urgències ja inclou la declaració responsable del Servei Català de la Salut i asseguren que durant el 2015 van atendre 1.932 pacients sense targeta sanitària individual, l’atenció dels quals va córrer a càrrec del CatSalut.

  • El Govern espanyol acaba per reconèixer el dret a les baixes de maternitat i paternitat en la gestació subrogada

    Aquest és un article de eldiario.es

    El Govern espanyol reconeix ja el dret de pares i mares de fills nascuts mitjançant gestació subrogada a percebre les prestacions per maternitat i paternitat. S’ha vist obligat a revertir el seu criteri –pel que denegava aquest dret– després d’una sentència del Tribunal Suprem emesa a l’octubre que va estimar favorablement dos casos en què la Seguretat Social les havia rebutjat.

    Així ho confirma el Ministeri d’Ocupació i Seguretat Social a eldiario.es que, d’aquesta manera, trenca amb la tendència sistemàtica de denegar aquest tipus de prestacions encara que els pares estiguessin cotitzant. La Direcció general de l’Institut Nacional de la Seguretat Social ja ho ha comunicat als seus funcionaris «perquè sàpiguen com actuar», assenyalen fonts del Ministeri.

    «Ja hi ha expedients oberts i s’està concedint», prossegueixen les mateixes fonts. Els pares podran gaudir del mes de baixa que el Govern va posar en marxa a partir l’1 de gener –en comptes dels 15 dies que els corresponien abans– i de les 16 setmanes les mares. Una prestació –la de maternitat– a la qual també podran optar els pares sols, igual que passa en altres casos com l’adopció o l’acolliment. En aquest cas «no poden gaudir de les dues, només serà concedida la de maternitat», matisen des d’Ocupació.

    Aquest és un dels arguments que el Tribunal Suprem va utilitzar per reconèixer les prestacions per primera vegada en la sentència que ara ha hagut d’aplicar la Seguretat Social. En el cas de l’home que va sol·licitar la prestació per maternitat ho va equiparar a aquestes altres situacions –adopció i acolliment–. En certs casos, quan la mare biològica no pot gaudir-les, per exemple si mor, «es transfereixen al pare, com s’ha de fer en aquesta ocasió», va establir.

    D’aquesta manera el Suprem ha apostat per fer una interpretació «integradora de les normes» en concloure que l’atenció als menors ha de ser el punt de vista predominant a l’hora de prendre aquestes decisions. Fallant així va unificar doctrina i es va unir als que ja havien dictat altres tribunals i que dictaminaven que el rebuig a la concessió de les baixes discriminava al menor.

    Una tècnica prohibida a Espanya

    El Suprem va donar la raó als sol·licitants en dos casos. El primer, el d’una dona que té un fill per gestació subrogada, figurant ella com a mare i la seva parella home com a pare. El segon era un home que va concertar aquesta tècnica a l’Índia utilitzant el seu material genètic. Ell figura com a pare i la mare gestant com a mare.

    A tots dos la Seguretat Social els va denegar les prestacions basant-se en el fet que «la Llei de Reproducció Assistida proclama la nul·litat del contracte de maternitat per substitució», segons la sentència. És a dir, fonamentant-se en el fet que es tracta d’una tècnica prohibida a Espanya i a la qual accedeixen ciutadans espanyols en altres països on sí que es permet.

    L’article 10 d’aquesta norma estableix «nul de ple dret el contracte pel qual es convingui la gestació, amb preu o sense preu, a càrrec d’una dona que renuncia a la filiació materna a favor del contractant o d’un tercer». Així, estableix que «la filiació dels fills nascuts per gestació de substitució serà determinada pel part».

    Encara que la gestació subrogada estigui prohibida a Espanya, les famílies aconsegueixen registrar els fills i filles a Espanya gràcies a una Instrucció de la Direcció General dels Registres emesa en 2010 que ho va possibilitar.

    El debat està a l’agenda

    L’assumpte fa temps que està sent objecte de debat, però s’ha intensificat en els últims anys. Més encara quan és una de les matèries que sonen per ser regulades en aquesta legislatura. El Partit Popular sembla disposat a fer-ho, encara que en els últims dies la ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Dolors Montserrat, ha demanat «prudència» i ha assegurat no saber què fer amb la gestació subrogada.

    Fa una mica més d’un mes el titular de Justícia, Rafael Catalá, ha assegurat que la regulació està «a l’agenda» del seu ministeri, encara que en cap cas «a canvi d’un pagament». Ciutadans és una de les formacions que sempre s’han mostrat favorables a regular-la i, fins i tot, a finals de desembre va registrar una proposició no de llei demanant a l’Executiu que garantís aquestes prestacions.

    El tema no està exempt de polèmica. En una banda hi ha aquells moviments socials i formacions polítiques que volen que aquesta tècnica sigui permesa a Espanya. Entre ells destaca l’Associació Són Els Nostres Fills i part del moviment feminista.

    Una altra part del mateix es posiciona en contra de la gestació subrogada, on es troben les juristes i acadèmiques que van signar la campanya #NoSomosVasijas el passat mes de juliol. En ella inscriuen la tècnica en el «control sexual de les dones» i asseguren que és «una manera de comprar la capacitat reproductiva» d’aquestes.

    Fins i tot el nom té càrrega ideològica. Per a elles es tracta de «llogar el ventre de les dones» i per això rebutgen noms com gestació subrogada o gestació per substitució, que consideren «eufemismes». Per a aquells que aposten per la regulació «no es lloga el cos de ningú» i asseguren que es tracta de «donar la capacitat reproductiva».

  • La pobresa energètica, una amenaça per a la salut

    «Hi ha factures que no podem arribar a pagar a final de mes, en aquest cas vam rebre ajuda», assegura Mohammad Sabeer des del menjador del pis on viu amb la seva família a canvi de pagar un lloguer social. Ell, la seva dona Mina Bounasser i els seus tres fills (dues nenes de 14 i 9 anys i un nen de 13) han fet la seva llar un petit pis situat al barri de Sant Joan de Llefià, a Badalona, ​​en una zona limítrofa amb Santa Coloma de Gramenet. El pis, que pertany a una fundació promoguda per Càritas, és a la planta baixa, en un gran bloc. La llum natural no arriba amb força però aconsegueix colar-se entre les reixetes de la finestra. És fosc però en Mohamed no encén la llum.

    Els preus creixents de l’energia, la reducció de les rendes familiars o la baixa qualitat dels edificis són els principals aspectes que motiven una situació de pobresa energètica que suposa una amenaça per a la salut física i mental. Tot i que en Mohamed no pot mantenir la seva llar a una temperatura adequada es considera molt afortunat. «Fa quatre anys vivia en una casa on no hi havia aigua ni llum. Agafava l’aigua de la font del parc i a l’hora de dormir ens posàvem tots en la mateixa habitació perquè almenys així havia escalfor. Des de Càritas em van ajudar a tenir una vida més o menys normal. Aquí tenim aigua, llum i gas però fem servir només el que podem», explica. A la nit, quan fa més fred, tots s’asseuen al sofà amb la seva manta a veure la televisió i el radiador roman apagat. «Només s’encén quan ve el tècnic per comprovar si funciona», assegura.

    Pitjor salut mental

    El fred en un habitatge s’associa a problemes circulatoris, respiratoris i de salut mental, segons recull l’estudi anglès Impactes per a la salut d’habitatges freds i pobresa energètica. A més, el fred i la humitat permanents poden agreujar malalties o problemes de salut ja existents.

    «Les famílies que viuen en pobresa energètica moltes vegades han de triar entre mantenir les seves llars a temperatures adequades o experimentar altres tipus de privació», assegura Marc Marí, investigador de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Segons explica, les condicions -ja sigui a través de mecanismes psicològics i fisiològics directes, o per vies indirectes- s’han relacionat a importants efectes en la salut física, mental, i en certs determinants de la salut. «Quant a la salut física s’ha trobat una associació entre l’exposició al fred i major morbiditat i mortalitat per malalties cardiovasculars i respiratòries», afegeix.

    «A nivell físic no ens ha afectat tant perquè som joves i forts i de moment amb les mantes ens en sortim», respon Mohamed al preguntar-li si ha experimentat problemes que puguin relacionar-se amb el fred. «Però sí que ens ha afectat la salut mental. Som persones i quan sents que no pots fer res per millorar una situació, aquesta impotència t’afecta, no és salut mental perquè estàs patint per la teva situació «, admet.

    Carme Manich, psicòloga de Càritas, explica a aquest diari que el fet de no tenir un habitatge en condicions adequades genera una sensació d’ansietat i inquietud que si es manté en el temps «pot tenir efectes a nivell psicològic perquè la persona no veu una sortida». «És una situació d’estrès emocional que afecta la persona i la seva relació amb els altres», diu.

    Segons explica Mohamed, els nens ho viuen d’una altra manera perquè tant ell com la seva dona es preocupen que els seus fills no pateixin. «Sé el que jo pateixo però els meus fills mai ho notaran. Són nens i no han de saber el que necessitem perquè no mereixen patir. Vaig deixar el meu país, el Marroc, fa deu anys per ells i no és fàcil quan els teus plans no surten perfectament…», diu.

    En Mohamed, durant l'entrevista / © SANDRA LÁZARO
    En Mohamed, durant l’entrevista / © SANDRA LÁZARO

    Amb tot Manich explica que sovint el patiment dels adults esquitxa els nens. «Per exemple, si els nens veuen que el pare o la mare s’angoixa quan arriba la factura perquè no pot pagar-la però no entenen el que passa poden fins i tot arribar a culpabilitzar-se», diu.

    Segons un estudi de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) sobre les condicions de l’habitatge a Europa, hi ha diferents raons potencials per les que una situació de pobresa energètica pot generar un impacte en la salut mental. «És estressant en molts aspectes: més preocupacions sobre riscos i seguretat (particularment si a la llar viuen menors o persones grans fràgils), problemes amb el manteniment i preocupacions financeres relacionades no només amb el lloguer sinó amb el pagament de factures», recull el document.

    També mostren la relació entre la salut mental i la pobresa energètica les xifres que va revelar una investigació duta a terme per The Warm Front i l’Scottish Community Health Partnership. L’estudi va mostrar que viure en situació de pobresa impacta en la salut mental d’adults, apareixent símptomes d’ansietat i depressió. A més, es va demostrar que els residents d’habitatges amb una temperatura de 21 graus tenien el 50% menys de possibilitats de patir una depressió que aquells que vivien en temperatures de 15 graus.

    En el cas de Mohamed, a la situació actual se li afegeix la pressió que suposa el fet de no tenir papers. No obstant això recorda que a diferència del seu cas, hi ha persones que sí que treballen però que tampoc poden pagar la llum. «Hi ha molta gent aquí que està patint. Si els talles la llum, com sobreviuran?», es pregunta.

    De moment gràcies al sou de la seva dona, que treballa com a netejadora domèstica en algunes cases, i a alguna feina puntual que ell aconsegueix, a més de l’ajuda que reben de Càritas, poden viure amb els seus tres fills en aquest barri de Badalona, ​​en una de les zones on les desigualtats en salut assoten amb més força a Catalunya.

    La pobresa energètica afecta 5 milions d’espanyols

    La incapacitat d’una llar per mantenir l’habitatge en unes condicions de climatització adequades per a la salut està lluny de ser una excepció i afecta milers de famílies a Espanya. Segons l’últim estudi de l’Associació de Ciències Ambientals (ACA), les llars espanyoles que es declaren incapaces de mantenir el seu habitatge a una temperatura adequada (dades de 2014) són ja l’11,1% del total, per sobre de la mitjana europea (10,2%). O dit d’una altra manera, al voltant de 5 milions de persones pateixen pobresa energètica al nostre país, una xifra que no ha parat de créixer en els últims anys segons les dades recollides per ACA.

    Aquest últim estudi posa especial èmfasi en les conseqüències que té per a la salut el fet de viure en unes condicions inadequades. En el text l’ACA alerta que el 2014 la mortalitat addicional d’hivern mitjana a Espanya va ser de 24.000 morts pel que més de 7.000 defuncions prematures estarien associades a la pobresa energètica.

  • L’Hospital Joan XXIII factura 150 euros a una família per l’atenció urgent a un nadó

    Un episodi més de cobrament il·legal per ser atès d’urgència en un hospital català de la xarxa pública ha tingut lloc en les darreres setmanes. Aquesta vegada ha estat al Servei d’Urgències de l’Hospital Joan XXIII, de l’Institut Català de la Salut, a Tarragona, segons denuncia la Plataforma per una Sanitat Universal a Catalunya (PASUCat) en un comunicat fet públic aquest dijous.

    Des de l’entitat expliquen que l’11 de desembre passat una familia veneçolana resident a Tarragona va acudir a les urgències del seu hospital de referència, el Joan XXIII, perquè el fill petit, d’un any de vida, la seva germana, de tres, i el pare no es trobaven bé. En l’admissió d’urgències els van dir que en no tenir targeta sanitària només els visitarien si pagaven prèviament la visita, que els costaria 150 euros. Davant d’aquest avís la familia va prioritzar la visita del més menut ja que no podia fer front al pagament de les tres visites.

    Segons la normativa vigent, el centre va cometre dues irregularitats. En primer lloc va cobrar per l’atenció urgent a un menor d’edat quan els menors, igual que les embarassades, tenen dret a la prestació d’assistència sanitària i és el Servei Català de la Salut qui se n’ha de fer càrrec. En segon lloc, però, tampoc no va aplicar el protocol vigent des del setembre promogut pel mateix CatSalut i fixat en la resolució del 30 de setembre del CatSalut sobre assistència i facturació de l’actuació sanitària urgent. Contràriament al que va passar, s’hauria d’haver informat al pare, un cop atès, de la possibilitat de declarar la manca de recursos econòmics per pagar l’atenció perquè, en aquest cas, ho assumeixi el CatSalut. El fet d’informar prèviament a l’atenció del que costarà la visita pot servir com a dissuassió, com en aquest cas, perquè la persona opti per no visitar-se, renunciant a un dret que té garantit.

    Què diu el protocol vigent?

    El protocol diu que l’atenció urgent s’ha de garantir en qualsevol cas. A més, estableix precisament que des dels serveis de facturació han d’explicar al pacient adult, un cop ja ha estat atès d’urgència, que pot demanar el document de Declaració Responsable en cas que no sigui titular de cap dret a l’atenció sanitària i a més no disposi de recursos econòmics suficients per pagar l’atenció.

    Des de l’hospital, però, el responsable del Servei de Facturació de l’Hospital Joan XXIII ha assegurat a la PASUCat que no els ha arribat cap ordre d’aplicar el protocol que va entrar en vigor a finals de setembre, fet que hauria pogut desencadenar que en aquests mesos el cas de la família veneçolana no sigui l’únic. Fonts del centre hospitalari confirmen a aquest diari que estan tramitant la devolució dels diners a la família.

    “El CatSalut garanteix l’atenció urgent de tothom”

    Per la seva banda, fonts del Departament de Salut consultades per aquest diari insisteixen que “el CatSalut garanteix l’atenció urgent de tothom” i expliquen que el CatSalut es fa càrrec d’aquesta atenció urgent sempre que no existeixi un tercer responsable o la persona acrediti que no disposa de recursos econòmics suficients, mitjançant la signatura de la declaració responsable conforme no disposen de recursos. Amb tot, reconeixen l’existència d’aquest cas de Tarragona i d’altres casos d’exclusió sanitària a demandants d’asil a Catalunya.

    Segons les mateixes fonts de Salut, el gerent d’Atenció Ciutadana del CatSalut té previst reunir-se els propers dies amb entitats que treballen per garantir la sanitat universal “per tal de revisar 3-4 casos concrets i valorar les circumstàncies concretes en que s’hagin pogut produir”. “Des del CatSalut s’ha treballat i es treballa per tal de garantir l’atenció sanitària per a les persones residents a Catalunya sense empadronament i en situació de vulnerabilitat,  immigrants sense condició d’assegurat o beneficiari, refugiats, etc”, asseguren.

    Amb tot, el metge Carlos Losana, activista de la PASUCat, recorda que els 3-4 casos que han denunciat darrerament no són els únics i que el  cobrament per defectea les urgències i la no aplicació del protocol que fixa la normativa “són habituals en més d’un hospital”.

  • Les reserves de sang, sota mínims

    Les reserves de sang a Catalunya estan sota mínims. Determinats grups, com l’A-, només tenen reserva per a un dia, o l’O-, per a tres. El grup AB+ és el que té la reserva més gran: 12 dies. Els grups sanguinis més buscats són els donants RH negatius, els més minoritaris. Aquesta davallada es deu al fet que durant les Festes de Nadal les donacions s’han reduït un 25% i han situat les reserves en un nivell baix.

    Davant d’aquesta necessitat, els bancs de sang han fet una crida a la població perquè en donin. És per això que els principals hospitals de Catalunya faran una marató del 13 al 20 de gener per facilitar la donació, sota el lema ‘La teva sang diu coses. Comparteix-la’. L’objectiu és aconseguir 8.000 donacions. Per primera vegada es podrà donar sang a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat de Catalunya.

    Un altre dels objectius de la campanya és que la població conegui el seu grup sanguini ja que, segons el Departament de Salut, quatre de cada deu catalans ho desconeixen. Pot donar sang qualsevol persona sana entre 18 i 65 anys que pesi més de 50 quilos. Es recomana que les dones donin sang un màxim de tres vegades l’any i els homes un màxim de quatre. Es calcula que cada dia es necessiten 1.000 donacions a Catalunya. Els llocs on donar i la quantitat de reserva es poden consultar de manera actualitzada a través del web de la Generalitat.