Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • «La por a regular l’eutanàsia a Espanya és més política que social»

    Jacques Pohier, teòleg i filòsof francès, va afirmar el 1998 que l’eutanàsia voluntària no és una elecció entre la vida i la mort, sinó entre dues maneres de morir. A Espanya la regulació de l’eutanàsia té cada vegada més suport social, tanmateix, la pràctica continua penalitzada i recentment el Congrés va rebutjar una proposta de llei que perseguia precisament la seva despenalització. Casos com el de José Antonio Arrabal, que es va suïcidar en la clandestinitat fa pocs dies, recorden que la pràctica és una realitat a Espanya. Parlem amb Núria Terribas, jurista especialitzada en bioètica i directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas que ha assessorat el grup parlamentari d’Unidos Podemos en la seva proposta de llei de regulació de l’eutanàsia.

    Abans de res, sovint hi ha confusió entre conceptes com eutanàsia, mort digna, suïcidi assistit…Què hem d’entendre per eutanàsia?

    Eutanàsia és l’acció concreta que fa una tercera persona a demanda del pacient o del malalt però diem eutanàsia a l’acció que fa directament un tercer sense intervenció del propi subjecte i que el que pretén es provocar la mort de manera immediata a la persona amb un còctel de fàrmacs o el procediment que sigui en un espai de temps molt breu. La diferència amb l’ajuda al suïcidi és el propi individu que amb col·laboració d’un tercer, que li proporciona els mitjans, se suïcida. És la persona qui ho fa directament, no el tercer. En aquest sentit, la regulació dels països que han despenalitzat l’eutanàsia contemplen les dues coses. Per contra, hi ha països que contemplen l’ajuda al suïcidi però no l’eutanàsia.

    A Espanya l’eutanàsia està penalitzada. Recentment el Congrés ha rebutjat la proposta de despenalitzar-la presentada per Unidos Podemos mentre que ha admès  la proposta de llei de Ciutadans per regular els drets del final de la vida. Vostè ha assessorat Unidos Podemos en aquesta proposta, què perseguia i què s’ha aprovat finalment?

    La diferència entre les tres propostes presentades al Congrés [Unidos Podemos, PSOE i Ciutadans] és que Unidos Podemos entra en la qüestió de fons: modificar el codi penal per regular en quines condicions, garanties, la pràctica de l’eutanàsia i d’ajuda al suïcidi estaria permesa. Per altra banda, les dues altres propostes deixen fora el tema perquè consideren que no és l’objecte de debat i entren a regular una sèrie de qüestions, moltes d’elles ja previstes en la llei d’autonomia del pacient, com és el dret a rebutjar un tractament o el dret a fer unes voluntats anticipades. La de Ciutadans, concretament, fa més èmfasi a regular el dret a tenir accés a les cures pal·liatives, a què s’apliqui una sedació profunda al pacient quan està patint, etc. És a dir, tant Ciutadans com el PSOE entren a regular qüestions que tenen a veure amb el final de vida però no amb el que requeriria canviar el codi penal.

    Per què fa anys que s’ajorna el debat sobre l’eutanàsia?

    És una por més política que social. La ciutadania està clarament decantada, i així ho diuen les enquestes. La gent veu que quan una persona està en un patiment que per ella és inacceptable ha de poder decidir quan posar punt final i això la gent ho entén i el polític no. O no s’hi atreveix o li fa por i no entenc per què, no és tampoc un tema d’ideologia i no s’acaben d’entendre les resistències a unir esforços per obrir el debat parlamentari… De la mateixa manera que el seu dia es va desbloquejar el tema de l’avortament després de 25 anys girant l’esquena al que estava passant. Ja va sent hora de regular l’eutanàsia, des del cas del Ramon Sampedro, l’any, 98, gairebé han passat vint anys.

    Terribas durant l’entrevista a la seu de la Fundació, a Barcelona / © SANDRA LÁZARO

    És excloent debatre sobre eutanàsia i cures pal·liatives o es pot avançar en paral·lel?

    Una cosa no treu l’altra. Tots estem d’acord amb què les cures pal·liatives haurien de ser un recurs necessari i imprescindible dins la cartera de serveis públics. En paral·lel, podem obrir una via perquè aquell que ho decideixi pugui acabar amb el patiment. Hi ha qui dóna l’argument que si tenim unes bones cures pal·liatives, no hi haurà demandes d’eutanàsia i això és completament fals. Els països del nostre entorn que han legislat sobre l’eutanàsia, com Bèlgica, tenen unes cures pal·liatives avançades.

    Segueix sent un tabú la mort?

    Clarament, costa parlar-ne, pensar que un dia no hi serem i això es veu per exemple amb el document de voluntats anticipades, que encara costa que la gent ho faci. També és cert però que la societat ha anat madurant i a poc a poc, veiem que hi ha una millora del coneixement mèdic que ens pot allargar molt la vida, però en quines condicions?

    Els avenços de la medicina moderna impedeixen de vegades que les persones morin de forma natural. Això genera nous patiments?

    Tots veiem gent que viu fins als cent anys i molta gent ha viscut situacions familiars en què un entra en un procés de malaltia degenerativa, com pot ser l’alzheimer. La gent va prenent consciència i va veient que potser ens hi podem trobar i cal aprofitar la maduresa de la societat per obrir una opció i un dret: l’eutanàsia. A més, hi ha un altre tema que fa de mal dir però hem de plantejar i ser honestos: tenir recursos suficients perquè tothom pugui envellir en unes condicions de garantia i de vida màximament plena cada vegada anirà a menys.

    En quins casos s’hauria d’aplicar l’eutanàsia?

    Si el fonament és el dret de la persona d’autodeterminar-se, de ser amo de la seva vida, no podem basar-nos només en si la persona es troba en situació de terminalitat. L’exemple que tothom coneix, el del Ramon Sampedro, és un cas d’algú que li quedaven molts anys de vida però que en canvi no era una vida per ell que fos digna de ser viscuda. Ho hem de deixar al criteri individual de cadascú, que és l’única persona que pot definir el patiment i fins on està disposat a suportar-lo. La llei hauria de garantir que es verificarà que la voluntat de la persona que demana morir és precisa i conscient: per exemple, que no està sotmesa a pressions, que tingui una situació cognitivament dubtosa, etc.

    El dolor gairebé mai és motiu d’una petició d’eutanàsia, sinó que sempre ho és la pèrdua de dignitat i això afecta casos molt diversos.

    El dolor físic, segons com, el tenim més per la mà però hi ha un patiment psicològic i emocional, que és la consciència de l’individu, que passa sobretot quan una persona es torna totalment dependent. Aquest tipus de patiment és el que menys podem ajudar a pal·liar i és el que sovint portar a demanar una eutanàsia.

    Quins són els passos que se segueixen per un cas d’eutanàsia a Holanda, el país pioner en regular aquesta pràctica?

    A Holanda són els metges de família els que fan l’acompanyament fins que es practica l’eutanàsia i normalment s’intenta atendre a domicili. Hi ha una documental, Doctor, Ayúdeme a Morir, que recull un cas que mostra molt bé tot el procés. En aquest cas és un malalt d’Esclerosis Lateral Amiotròfica (ELA) que comença a verbalitzar amb la seva dona la voluntat de posar punt final el dia que li sembli. Llavors té una primera conversa amb el seu metge i es veu tot el procés en què el metge acaba anant a casa seva, li pregunta si ho té clar, parla amb la dona, consulta un altre professional, etc. i finalment va a la farmàcia, encarrega el còctel de fàrmacs. Llavors el metge va a casa d’ell, que acompanyat de la dona i els fills s’acomiada. El metge el seda i llavors li administra els fàrmacs. Es veu clarament com és un procés pacífic i meditat.

    Núria Terribas conversa amb aquest mitjà sobre l’eutanàsia / © SANDRA LÁZARO

    El paper dels metges a Holanda va ser clau perquè s’impulsés la llei i la Real Associació Mèdica dels Països Baixos és la primera associació col·legial que recolza l’eutanàsia per llei. Què passa amb els professionals a Espanya?

    Aquí el col·lectiu de professionals sanitaris, especialment els de metges, tenen una mentalitat dos passos enrere d’Holanda i entenen que la seva tasca és curar malalties i recuperar la salut de les persones. Ajudar a morir o ser ells qui provoca la mort d’un pacient és una cosa que els hi costa. Sí que hem avançat però per exemple, si preguntes a l’Organización Médica Col·legial, el seu posicionament és contrari a despenalitzar l’eutanàsia. Per una banda, però l’OMC està regida per uns paràmetres bastant conservadors i per altra banda no podem extrapolar la representativitat de tots els metges d’Espanya. Seria més útil tenir una enquesta significativa del que pensen els metges. La maduresa en el col·lectiu mèdic no és suficient perquè en siguin els impulsors, l’impuls ha de venir de la societat i els professionals han d’entendre que són part d’aquest procés i que respectarem el seu dret a l’objecció de consciència, com passa en els països que tenen l’eutanàsia legalitzada.

    Un estudi de The Lancet publicat l’any 2000 (Abans de la Llei d’eutanàsia) posava de manifest que a Bèlgica l’eutanàsia era una realitat però es practicava en secret. La no regulació suposa al final que sigui clandestina…

    Al nostre país també existeix. Situacions de final de vida, amb pacients en què no hi ha res a fer, en què probablement la família està esgotada psicològicament, etc. De vegades es fa un pacte intern entre el pacient, la família i l’equip mèdic perquè quan es faci una sedació profunda s’acceleri el procés perquè la persona mori. És una realitat i amb el codi penal a la mà podríem dir que s’està cometent una infracció. Té sentit tot això? La gent que demana morir és perquè realment està en una situació de patiment molt gran.

  • El Diari de la Sanitat compleix un any al servei del dret a la salut

    Avui fa un any El Diari de la Sanitat començava a caminar coincidint amb el Dia Mundial de la Salut, que se celebra el 7 d’abril. Ho feia gràcies al suport inicial de persones individuals que confiaven que era necessari un mitjà independent que des de la defensa del dret a la salut informés sobre temes de salut pública, sanitat i política sanitària, entre altres. Avui seguim en la defensa de drets fonamentals i ho fem amb el suport dels nostres lectors.

    Durant el nostre primer any de vida hem escoltat les veus que ens han assessorat des de l’expertesa i hem volgut posar el focus en aquells temes menys visibles en la premsa generalista com ara els determinants socials de la salut, la salut mental o l’Atenció Primària. Entrevistes al president de la Federació Salut Mental Catalunya Israel Molinero, la gerenta de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) Carme Borrell o el psiquiatre Joseba Achotegui en són exemples. Així com també reportatges com Acció comunitària per combatre les desigualtats en salut als barris més desfavorits, La pobresa energètica:una amenaça per a la salut o La soledat no volguda en gent gran: un factor de risc per a la salut mental, entre altres.

    També hem intentat seguir i explicar de manera entenedora els canvis més importants a nivell polític que afecten directament o indirectament la salut de les persones. Durant els darrers mesos hem explicat, per exemple, com serà el nou ‘Big Data’ sanitari català i hem donat claus per entendre el col·lapse a les urgències dels hospitals. També hem analitzat com la Generalitat està duent a terme l’anomenat procés de desprivatització de la sanitat pública o quins són els escenaris possibles amb l’Hospital General de Catalunya. Per aprofundir més en l’actualitat política hem parlat en llargues entrevistes amb el mateix conseller de Salut, Toni Comín, i amb la comissionada de Salut a l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa.

    Per altra banda, i com no pot ser d’una altra manera, ens hem fet ressò de les lluites ciutadanes i professionals que reivindiquen una sanitat pública de qualitat i universal. Hem parlat de les demandes dels treballadors de l’Atenció Primària (Amb el cas de Can Vidalet com exemple), de les demandes de llargues esperes per ser operat o visitar l’especialista, de les signatures perquè es tanqui Barnaclínic, de la temporalitat dels contractes de les infermeres i els metges o de la situació de les urgències a l’Hospital Vall d’Hebron o a Sabadell, entre altres. A més a més, hem seguit de prop la lluita de plataformes que denuncien casos d’exclusió sanitària o facturació il·legal, com el de la Sabrina Piras, que va passar mesos sense saber que tenia càncer per culpa de l’exclusió sanitària.

    Per últim, i d’això n’estem molt orgulloses, durant aquest any de vida hem comptat regularment amb col·laboradors i col·laboradores -cada vegada més- per a la secció d’Opinió que han donat el seu punt de vista expert, aportant així valor afegit als temes d’actualitat que hem anat tractant i generant debat al voltant. Si bé és cert que desitgem incorporar més veus femenines, confiem que en un futur ho aconseguirem.

    Un any en xifres

    Durant els últims dotze mesos, hem registrat 209.604 sessions i 283.809 pàgines vistes i hem superat els 150.000 usuaris. De mitjana, per tant amb pics pronunciats que coincideixen amb determinats articles, cada mes hi ha prop de 15.000 usuaris que visiten almenys una vegada el nostre web. En xarxes socials – d’on provenen la majoria dels usuaris- hem acumulat durant el primer any de vida gairebé 1.800 seguidors a Twitter i gairebé 3.000 seguidors a Facebook. Al butlletí que enviem cada setmana ja s’hi han subscrit més de 800 persones, associacions i entitats diverses.

    Tot i que les xifres són modestes, podem estar molt satisfetes del que hem aconseguit en un any i necessitem del vostre suport per continuar fent-nos un lloc i ser definitivament un mitjà referent per informar-se, com ja ho som per actors clau del sector.

    Com ens pots ajudar?

    • Fes possible un periodisme independent: El Diari de la Sanitat, com la resta de projectes de la Fundació Periodisme Plural, és possible gràcies a la publicitat però sobretot també gràcies als mecenes. Tu decideixes quin grau d’implicació vols tenir, qualsevol ajuda és benvinguda.

    • Dóna’ns més visibilitat: Si ens vols ajudar tens moltes maneres de fer-ho. Pots començar per seguir-nos al Twitter i al Facebook i fer difusió compartint els nostres articles i ajudant-nos a maximitzar la visibilitat.

    • Sigues part de la comunitat: Apunta’t al butlletí i cada divendres t’enviarem les informacions més destacades que hem publicat en els darrers dies. Així ens ajudes a fer créixer la comunitat.

    • Comparteix informació: Per a nosaltres és important la relació amb el consell assessor i les opinions de professionals, usuaris i experts. Si tens una proposta de reportatge, entrevista o opinió ens la pots fer arribar a redaccio@diarisanitat.cat

  • L’Audiència de Barcelona ordena investigar si les retallades a l’Hospital Vall d’Hebron van causar vuit morts

    L’Audiència de Barcelona vol que s’aclareixi si vuit pacients que esperaven una cirurgia cardíaca a l’Hospital Vall d’Hebron van morir a causa de les retallades al centre. Així ho denuncia el metge Manuel Galiñanes, excap del servei de cirurgia cardíaca de l’hospital que va ser cessat pel centre el 2015 després d’imputar dues morts a les retallades. «Si aquests fets fossin certs podrien integrar, almenys, diversos delictes d’homicidi en comissió», assegura el tribunal en la interlocutòria avançada per La Vanguardia i a la que ha tingut accés aquest diari.

    Segons el seu escrit de denúncia, a partir del mes de juliol de 2015 la gerència de l’Hospital va realitzar una sèrie d’ajustos pressupostaris que van implicar en el servei que dirigia una menor disponibilitat tant de mitjans materials com personals «causant la mort d’una sèrie de pacients per no haver estat operats a temps «. Concretament, segons relata, es va passar de 15 intervencions diàries a 2 o 3 a la setmana pel fet de comptar amb menys quiròfans, i en conseqüència, menys sessions quirúrgiques.

    En l’escrit Galiñanes comparteix el cas de vuit pacients que, sempre segons la seva versió, no haurien mort si haguessin pogut ser operats en el moment mèdicament necessari. Un dels casos, per exemple, és el d’un pacient que havia de ser operat el 30 de juliol per una cardiopatia isquèmica severa. La cirurgia, recull la denúncia, es va programar per al 4 d’agost però va morir l’1 d’agost per parada cardiorespiratòria.

    El facultatiu denuncia també que les llistes d’espera es van manipular per no haver de complir els 90 dies de termini dins del qual han de ser intervinguts els pacients en llista d’espera per a una cirurgia cardíaca. Un dels casos exposats per Galiñanes, per exemple, és el d’un pacient que va ser posat en llista d’espera el 22 de juliol i que va morir al novembre, 123 dies després d’haver entrat a la llista.

    Va avisar al gerent en diversos correus electrònics

    Tal com consta en la interlocutòria, el doctor Galiñanes va avisar en repetides ocasions del perill que podien suposar les retallades en el servei. Aquest metge va arribar a enviar al gerent de l’Hospital almenys quatre correus electrònics en què l’avisava de l’impacte negatiu de la reducció de quiròfans.

    Per exemple, el 12 de juliol de 2015 va avisar-lo que el nombre de sessions programades no era suficient per garantir un temps d’espera inferior a 90 dies i el 4 d’agost va comunicar que dos dies abans havia mort un pacient que no havia pogut ser operat.

    Un any i mig de polèmica

    El Dr. Manuel Galiñanes, cap del Servei de Cirurgia Cardíaca de l’hospital entre 2010 i 2015, havia denunciat davant el Síndic de Greuges (Defensor del Poble català) que dos pacients del centre van morir en no ser intervinguts arran de les retallades que va patir el centre a l’estiu. El Síndic, però, va concloure que no hi havia indicis suficients per atribuir les dues morts de la Vall d’Hebron a les reduccions pressupostàries.

    Per la seva banda la Fiscalia va arxivar les diligències després de rebre un informe de l’Institut Català de la Salut (ICS) que negava les irregularitats denunciades. Llavors el doctor va presentar una denúncia als jutjats però el magistrat del jutjat d’instrucció 27 va acordar el sobreseïment lliure de la causa, argumentant que decidir si la crisi econòmica ha d’incidir o no sobre el sistema mèdic «no ha de ser objecte de control judicial».

    La defensa de Galiñanes va presentar recurs davant l’Audiència de Barcelona, ​​que ara ha fallat a favor que s’iniciï una investigació i que requereix que sigui un metge forense especialista cardíac qui precisi si el resultat de mort s’hagués pogut evitar en els pacients que tenien data inicial programada per a la intervenció en el supòsit que s’hagués dut a terme en aquesta data.

  • Barcelona registra la taxa d’incidència de tuberculosi més baixa de la seva història

    La tuberculosi és cada vegada menys present a Barcelona. El 2016 s’hi van registrat 280 casos nous i la taxa d’incidència mitjana va ser de 16,5 casos per 100.000 habitants, la més baixa de la història. Des de fa trenta anys l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) controla aquesta malaltia infecciosa causada per un bacteri a través del programa de prevenció i control de la tuberculosi.

    En els pitjors anys, a principis dels 90, es van registrar taxes que gairebé arribaven als 70 casos per 100.000 habitants. «És una disminució important i demostra que el programa de prevenció i control funciona», afirma la comissionada de Salut de l’Ajuntament, Gemma Tarafa. Amb tot, la disminució no respon únicament al manteniment del programa sinó que respon a diversos factors. Segons explica Joan Caylà, cap del servei d’epidemiologia de l’ASPB, també hi contribueix el fet que a causa de la crisi econòmica i l’elevat índex d’atur a Espanya, en els darrers anys el país hagi perdut força com a destí per alguns immigrants.

    Ara bé, la tuberculosi és una malaltia que afecta tant immigrants com autòctons. Segons les dades de l’agència, la meitat dels casos nous detectats el 2016 a la ciutat eren autòctons mentre que la resta eren ciutadans provinents d’un altre país.

    La incidència de la tuberculosi: indicador de desigualtat

    Amb 280 casos nous registrats durant l’any passat a Barcelona -a tot Catalunya van ser prop de 1.200-, es confirma el descens progressiu en la incidència de la malaltia dels darrers anys. Amb tot, les dades constaten que la incidència varia molt depenent del districte. Per exemple, la incidència al districte de Ciutat Vella (39 casos per cada 100.000 habitants) és vuit vegades superior que a Les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, on hi ha 5 casos pel mateix nombre d’habitants. Així mateix si bé la mitjana disminueix en alguns barris més pobres la incidència augmenta.

    «La tuberculosi afecta més a les grans ciutats i dins d’aquestes afecta més als barris més desfavorits. El mapa mundial de la riquesa del PIB es correlaciona molt bé amb el de la tuberculosi», explica Caylà. En aquest sentit Gemma Tarafa apunta que «mitigar aquestes desigualtats és un repte per a la ciutat».

    La recepta de Barcelona per fer front a la malaltia

    Mantenir els programes de control, reforçar la salut comunitària, combatre les desigualtats i garantir l’accés als serveis sanitaris de tota la població formen part de l’estratègia o el ‘model Barcelona’ per reduir la incidència de la malaltia. Segons Caylà, el manteniment i l’adaptació del programa de prevenció i control de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha estat clau. Un exemple de millora o d’adaptació citat per aquest epidemiòleg és la incorporació de la figura de l’agent de salut comunitari. Segons explica, a partir de l’any 2000, amb l’arribada d’immigrants econòmics provinents de països molt pobres, es decideix comptar amb agents de salut comunitaris originaris d’altres països que puguin fer de mediadors.

    Un altre exemple va ser la creació, fa prop d’una dècada, de les unitats clíniques de tuberculosi. A Barcelona hi ha cinc unitats (a l’Hospital Vall d’Hebron, al Clínic, al Sant Pau, al Mar i al CAP Drassanes) des d’on es fa un seguiment proper als casos.

    D’altra banda també és clau la lluita contra les desigualtats des de diferents polítiques. En aquest sentit Caylà explica que tenir uns habitatges on no hi hagi amuntegament -el contagi és via aire persona a persona- o que el nivell socioeconòmic dels barris sigui més alt és també prevenir casos de tuberculosi.

    A banda de les millores de programa i de combatre les desigualtats també és bàsic l’accés als serveis de salut, un accés retallat pel reial decret llei del PP 16/2012. Sobre aquest punt, tant Tarafa com Caylà reconeixen que és molt important garantir una sanitat universal i facilitar la targeta sanitària a tota la població. I és que si bé la tuberculosi és una malaltia que té tractament, casos com el d’Alpha Pam, mort per tuberculosi a Palma per estar exclòs del sistema sanitari públic, recorden la importància de l’accés. «No el van visitar a l’hospital perquè no tenia targeta sanitària», recorda Caylà.

  • El Congrés rebutja la proposta de despenalitzar l’eutanàsia amb l’abstenció del PSOE i Ciutadans

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    El debat sobre l’eutanàsia ha quedat paralitzat, de moment, al Congrés dels Diputats. La Cambra ha votat aquest dimarts en contra de la presa en consideració de la proposició de llei -86 diputats a favor, 132 en contra i 122 abstencions – que presentava Unidos Podemos-En Comú Podem-En Marea sobre la regulació de la mateixa i que implicaria la reforma de l’article 143 del Codi Penal, en el qual es castiga.

    La iniciativa ha estat rebutjada amb l’oposició del PP i les abstencions de Ciutadans i el PSOE, als quals la diputada d’En Comú Podem, Marta Sibina, ha retret intentar ajornar el debat sobre l’eutanàsia. «Quan és el moment?«, ha increpat Sibina a la bancada socialista. «Expliquin a aquestes persones que estan patint», ha afegit, «que vostès ja parlaran assossegadament».

    Per la seva banda, el socialista Gregorio Cámara s’ha defensat argumentant que el debat és «necessari» i «està socialment instaurat», però ha assegurat que el que proposa Unidos Podemos és «precipitat» i s’ha mostrat favorable actualment a regular determinats drets del final de la vida, però no l’eutanàsia. De fet, el passat 7 de febrer va registrar una iniciativa en aquest sentit.

    «La prioritat és dotar Espanya d’una bona llei bàsica de mort digna que encara no existeix i el desenvolupament dels serveis per fer realitat una mort digna en condicions d’igualtat», ha dit Cámara en el ple. D’altra banda, Ciutadans també ha defensat la seva abstenció posant per davant la seva pròpia iniciativa, també de mort digna.

    Les tres iniciatives han introduït el debat en el Congrés, però en direccions diferents: Unidos Podemos se centra en l’eutanàsia i el PSOE i la formació taronja ajornen el debat per centrar-se en els drets del final de la vida, entre ells garantir les cures pal·liatives als pacients.

    Francisco Igea, l’encarregat de defensar el posicionament de Ciutadans, ha acusat Unidos Podemos de «demagògia» i, tot i que ha acceptat que «a Espanya es mor malament», ha retret a la formació que «l’alternativa a morir amb dolor no pot ser únicament la seva llei i l’alternativa a l’horror no pot ser únicament el suïcidi».

    Alberto Garzón i Pablo Iglesias també han pujat a la tribuna a exposar la seva argumentació a favor de la regulació de l’eutanàsia. El primer ha remarcat que es tracta d’una proposta «seriosa i rigorosa» però oberta al debat entre tots els grups i ha insistit que «no podem confondre el dret a la vida amb viure a qualsevol preu». Iglesias ha relatat diversos testimonis de persones que volen accedir a l’eutanàsia per acabar dirigint-se al PSOE: «Espero que tinguin la dignitat de no impedir que en aquest país hi hagi una llei d’eutanàsia».

    La posició del Partit Popular, defensada per la diputada Pilar Cortés, s’ha basat en justificar que «aquesta llibertat que vostès defensen de la pròpia vida té uns límits» perquè «una cosa és deixar-se morir i una altra molt diferent és demanar a un tercer que causi la mort. Estem creant per a una altra persona una obligació de matar». Cortés ha tancat la seva intervenció preguntant al ple «Què li dirien a un fill seu que els mirés als ulls i els digués que vol morir?». «Jo a una filla que li vaig donar la vida no seria capaç de donar-li la mort», ha conclòs.

    La proposta de Unidos Podemos

    Un dels principis de la llei que vol impulsar Unidos Podemos és que «tota persona podrà sol·licitar i rebre ajuda mèdica per posar fi a la seva vida» i argumenta que expandir els drets relacionats amb l’anomenada bona mort «cal», ja que «resulta d’acord amb la defensa d’una vida digna fins al final». Això implica, afirma, «la fi de la confusió entre el dret a viure i el deure de viure».

    El grup proposa modificar l’article 143 del Codi Penal, que penalitza l’eutanàsia, i estableix requisits com incloure aquestes prestacions en la cartera bàsica de serveis del Sistema Nacional de Salut. Són ser major de 18 anys, formular una petició de manera voluntària repetint-se en almenys dues ocasions amb una separació de 15 dies i no sent el resultat d’una pressió externa, trobar-se en la fase terminal d’una malaltia o patir sofriments físics o psíquics que consideri intolerables i haver rebut informació de totes les alternatives de tractament existents.

    A més, garanteix l’»objecció de consciència» com a decisió individual dels professionals de la salut sempre, però els obliga a «oferir al sol·licitant d’eutanàsia un altre metge» no objector «compartint amb aquest la informació necessària per al correcte maneig del cas».

  • Els úters trencats pel masclisme al Congo

    Aquest és un article de eldiario.es

    Va arribar moribunda, amb les entranyes que s’havien esquinçat en alguna pista enfangada entre el seu poble i Rubaya, al territori de Masisi, a la regió oriental de Kivu Nord, aquesta terra marcada per les brases de la guerra al Congo. Tenia 35 anys, sis fills i el seu úter s’havia trencat durant el part del setè. Quan els homes que la portaven van entrar a l’hospital, ja estava en xoc: la seva sang s’havia quedat pel camí. Era juliol del 2016 i aquesta mare havia arribat a l’hospital quan ja ningú podia ajudar-la.

    «No sé quantes dones he vist morir així durant anys. Dones que arribaven amb l’úter trencat quan ja era massa tard», diu el doctor Leonidas Banyuzukwabo, un dels metges del centre hospitalari de Rubaya.

    Parir a la República Democràtica del Congo, sobretot a les zones rurals, no és moltes vegades una elecció, sinó un deure, com passava a Europa quan es considerava que els fills eren una riquesa, l’única a la qual podien aspirar els pobres. Una visió que al Congo segueix viva, imposada per un patriarcat que arriba al paroxisme en territoris com el de Masisi, un lloc en el qual només quatre de cada deu nenes sap el que és seure en un banc d’escola, segons les Nacions Unides.

    La bellesa de postal suïssa d’aquesta terra, els seus turons verds i les seves vaques frisones serveixen de paradoxal escenari d’abundància per la fona misèria i la violència que pateixen les persones que hi habiten.

    Sobretot, les dones. Ser dona a Masisi és ser mare i a més és ser-ho aviat i cada any. Si qui neix és un home, millor, ja que les nenes valen poc per a la cultura local. «No n’hi ha prou amb tenir dos o tres fills. El que s’espera de la dona és que tingui nou o deu fills», explica el metge, un nombre que supera amb escreix la mitjana congolesa de 6,1 fills per dona. Si la dona no compleix aquestes expectatives, «s’arrisca al repudi per part del marit» i a veure’s al carrer sense res i separada dels fills que ja ha tingut.

    La doctora Gracia Ndimi Kabwe examina a una embarassada d’alt risc a l’hospital de Rubaya, a Kivu Nord / TRINIDAD DEIROS

    Per aquesta raó i perquè elles mateixes han interioritzat que la seva obligació és tenir molts fills, les dones de Masisi segueixen engendrant fins i tot si per a això han de posar en perill les seves vides. I això passa no poques vegades, ja que els matrimonis i embarassos precoços, i aquestes gestacions nombroses i sense respir entre elles, són factors de risc de diverses complicacions obstètriques.

    Una d’elles és el trencament d’úter, la mateixa a la qual va sucumbir la dona que va arribar en xoc a l’hospital de Rubaya, rares a Occident, però que al Congo segueix matant. La mateixa que pateixen cada mes «tres o quatre dones» només en el petit centre de salut de Kibabi, que depèn de Rubaya, assegura un altre metge congolès, el doctor Emmanuel Kasole.

    «Una bona dona és la que no costa diners»

    Tant aquest centre de salut com l’hospital del qual depèn són de propietat estatal però, fins fa poc, eren de pagament, ja que al Congo no hi ha una sanitat pública. Una cesària costava uns 66 euros i per reunir aquesta suma les famílies havien de vendre el poc que tenien. Això si posseïen alguna cosa, ja que molts habitants de la regió viuen de treballs precaris a les mines de coltan i manganès que dominen Rubaya. Aquesta pobresa està darrere del fet que moltes d’aquestes dones que el doctor Leonidas ha vist morir durant anys acudissin a l’hospital «massa tard».

    Però la misèria no ho explica tot. Un altre factor remet de nou a una terrible desigualtat de gènere: «Aquí, una bona dona és la que no costa diners: la que pareix a casa i per baix. Una dona que pareix a l’hospital és titllada de vaga i d’inútil. La religió és un altre aspecte. Fa poc, vaig escoltar a un pastor protestant que deia que si les rates pareixen naturalment, no veia raons perquè les dones se sotmetessin a cesàries», s’indigna el metge.

    Aquesta «mentalitat va començar a canviar fa quatre anys i mig», assegura el facultatiu, quan una ONG italiana, Cooperazione Internazionale (COOPI), amb finançament d’ECHO, l’agència humanitària de la Unió Europea, va començar a donar suport amb projectes de cooperació a l’hospital de Rubaya i diversos centres de salut de la zona. Des de llavors, d’acord amb els càlculs de l’ONG, unes 200.000 persones del territori de Masisi han gaudit d’atenció sanitària gratuïta.

    Anticonceptius amb permís del marit

    La jove doctora Gràcia Ndimi Kabwe representa un altre dels rostres de la dona congolesa: formada, políglota i independent. Quan va arribar a Rubaya per treballar en el projecte de l’ONG, els nens l’anomenaven «Mzungu» (blanca, en suahili). Ella ho atribueix als seus texans, que probablement les criatures només havien vist portar a les poques occidentals que passen per la ciutat.

    La gratuïtat dels parts, la posada en marxa de dos bancs de sang i la construcció d’una sala d’operacions al centre de salut de Kibabi han contribuït a una reducció «dràstica» de la mortalitat materna, assegura la doctora. Però el risc lligat als embarassos repetits i la mentalitat que fa que «quan una dona es casa, el seu cos passi a ser propietat del seu marit», encara hi són.

    La dona pobra i rural al Congo no només «no pot negar-se a mantenir relacions sexuals amb la seva parella»; tampoc té control sobre la seva fertilitat, una situació emparada per una legislació en què coexisteixen un dret consuetudinari que segueix primant a les zones rurals i unes igualment misògines lleis heretades en part del colonitzador belga.

    Una d’elles, que data de 1920, així com l’article 178 del Codi Penal, prohibeixen la venda d’anticonceptius. Malgrat això, els mètodes de control de la natalitat es venen lliurement des de fa dècades i el govern fa campanyes a favor de la planificació familiar. Per completar aquest panorama esquizofrènic, una decisió ministerial del 2009 -arrancada per les feministes congoleses- va autoritzar els anticonceptius amb la promesa encara no complerta d’abrogar la norma de 1920.

    Cap d’aquestes lleis exigeix ​​el permís marital perquè la dona utilitzi mètodes anticonceptius ni perquè se sotmeti a una cesària o un lligament de trompes. No obstant això, el caràcter contradictori de la legislació nacional, unit a un Codi de la Família que defineix l’home com a «cap de la família», ha provocat que en la pràctica les dones amb parella hagin de demanar permís als seus companys per utilitzar anticonceptius o sotmetre a operacions relacionades amb la seva fertilitat.

    A les zones rurals, l’»home té l’última paraula», subratlla el doctor Leonidas. D’aquí que molts professionals sanitaris exigeixin aquestes autoritzacions maritals per protegir-se de possibles demandes en els tribunals.

    Abans de practicar una cesària, els metges de Rubaya presenten al pare una autorització perquè la signi. Si el marit no ha vingut amb la partera, el consentiment es reclama a la persona que l’acompanya, que «normalment és la seva sogra», diu el metge mostrant un d’aquests documents signat amb una empremta digital.

    «El 80% o més de les nostres pacients són analfabetes», afegeix. En casos extrems, el personal sanitari ha hagut d’amenaçar algun pare amb «arrossegar-lo a tribunals» per obtenir aquest consentiment i salvar la vida de la seva dona, si bé la informació que sense la cesària mare i fill poden morir «sol ser suficient».

    Els anticonceptius susciten encara més resistències, a causa de la religió i del mite estès al Congo que utilitzar-los provoca esterilitat definitiva: «Recordo a una pacient de 38 anys, mare de 14 fills, l’últim per cesària, un altre greu factor de risc pel trencament d’úter. Li vaig advertir que el proper embaràs seria la mort i, tot i així, no ens va permetre lligar-li les trompes. Quan li vam proposar un implant anticonceptiu, va dir que s’ho pensaria i va marxar. No ha tornat. Vés a saber si era ella o el marit qui es negava», recorda el metge.

    Al centre de salut de Kibabi, Gentille menja amb el seu nadó al costat. Té 18 anys i és el seu primer fill. Ha nascut per cesària i el doctor Kasole li explica que ha d’evitar un embaràs en els 18 mesos vinents. El seu úter podria trencar-se i ella viu a 20 quilòmetres del centre. «He de parlar amb el meu marit», xiuxiueja la noia. Quan s’insisteix a preguntar-li la seva opinió, diu: «Estic d’acord… Però cal esperar a veure què diu el meu marit».

  • Barcelona posa en marxa una campanya sobre el dret a l’avortament davant la desinformació entre joves

    Més del 80% de les dones enquestades no saben que avortar és gratuït i dos de cada tres menors tenen una informació equivocada sobre el dret a l’avortament dels menors de 18 anys. Això conclou una enquesta realitzada a més de 200 dones de Barcelona per l’Associació de Planificació Familiar de Catalunya i Balears i el Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat (CJAS).

    Davant d’aquesta desinformació, des de l’Ajuntament de Barcelona han iniciat la campanya ‘L’avortament: una opció i també un dret’, que busca prevenir i reduir els nivells d’infeccions de transmissió sexual (ITS) –sobretot sífilis i gonocòccia– i també la taxa d’embarassos no desitjats entre joves. La campanya consistirà en el repartiment de fullets informatius en centres d’atenció sanitària, però també en centres d’atenció a la infància i l’adolescència, d’atenció a la dona o la diversitat, entre d’altres. Des del consistori es mostren preocupats, ja que l’11,6% dels joves barcelonins no fan servir cap mètode contraceptiu en les seves relacions sexuals. La campanya s’emmarca en l’estratègia compartida de Salut Sexual i Reproductiva de Barcelona dissenyada pel Consorci Sanitari de Barcelona, l’Agència de Salut Pública de Barcelona i diverses entitats socials.

    Segons una enquesta realitzada per l’Ajuntament de Barcelona a 1.500 joves de la ciutat d’entre 15 i 34 anys, un 34,4% han utilitzat en alguna ocasió la píndola del dia després. Una xifra, però, que ha disminuït en relació a l’any 2002, quan un 22,6% afirmava haver utilitzat aquest mètode. L’1% també defensa la tècnica de «la marxa enrere» com a mètode contraceptiu.

    Què diu la llei?

    “L’objectiu és revertir aquest desconeixement amb una informació clara i concisa”, ha explicat la regidora de Feminismes i LGTBI, Laura Pérez. La comissionada de Salut, Gemma Tarafa, ho atribueix als últims canvis legislatius pel que fa a l’avortament. Actualment la Llei orgànica 2/2010 de salut sexual i reproductiva i d’interrupció voluntària de l’embaràs estableix que tota dona pot decidir interrompre el procés de gestació de manera gratuïta en un centre de salut del sistema públic. Tot i el que estableix aquesta llei, el 30% de les joves creuen que només es pot avortar en casos de violació, malformació del fetus o perill per a l’embarassada.

    En el cas de les dones majors de 18 anys, la interrupció voluntària de l’embaràs es pot realitzar fins a les primeres 14 setmanes de gestació; ampliable fins a les 22 setmanes per causes mèdiques relacionades amb la salut de la dona o del fetus. En el cas dels menors d’edat, es marca el mateix calendari que amb les persones majors d’edat, però amb la diferència que cal l’autorització expressa del pare, la mare o el tutor legal. Aquesta autorització és necessària des que l’exministre Alberto Ruiz-Gallardon va introduir un canvi legal l’any 2015 que obligava a les menors d’edat a tenir el consentiment informat dels pares o tutors legals. Segons l’enquesta, el 34% de les dones enquestades no sap que aquesta autorització és obligatòria.

    Aquesta obligatorietat del consentiment informat per part d’un adult provoca en moltes ocasions pors i dubtes entre les noies menors d’edat. Per això des del consistori recorden l’existència del Servei d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) i del Centre Jove d’Anticoncepció i Sexualitat (CJAS), que ofereixen suport emocional, legal i sanitari de manera gratuïta i confidencial a noies embarassades. Segon Jordi Baroja, director del CJAS, «cada dia, en totes les intervencions grupals que fem amb adolescents i joves, constatem que hi ha informacions molt errònies sobre l’avortament, sovint fent referència ja no a la llei del 2010 de Zapatero, sinó a l’anterior, la de 1985, i això ens amoïna». L’any 2016, aquest centre va atendre a 2.334 joves i adolescents.

    El novembre del 2015, el plenari municipal va aprovar per àmplia majoria el rebuig a l’última reforma del PP i va instar l’Ajuntament a garantir la informació i l’assessorament a totes les dones per garantir el seu dret a l’avortament.

    Ciutat Vella i Nou Barris, per sobre de la mitjana d’embarassos en noies adolescents

    Els embarassos en noies adolescents estan molt per sobre de la mitjana de Barcelona als districtes de Ciutat Vella i Nou Barris. Mentre que la taxa d’embarassos a la ciutat és de 19,1 casos per cada 1.000 dones d’entre 15 i 19 anys, a Ciutat Vella puja fins als 26,3 casos i despunta a Nou Barris, amb 29,2. Aquestes xifres s’associen al fet que el nivell d’informació i formació varia en funció de l’estatus i el nivell de desigualtats socioeconòmiques. Des de l’Ajuntament recorden que aquesta maternitat precoç «dificulta el desenvolupament personal i social de les dones, a més de limitar les seves possibilitats de formació i d’accés al món laboral».

  • Uralita condemnada a indemnitzar un extreballador que va patir càncer pel seu contacte amb l’amiant

    Aquest és un article publicat a El Diari del Treball

    Nova sentència per la qual es condemna l’empresa Uralita pels danys causats a un treballador a causa de l’incompliment de la normativa en matèria de prevenció per haver estat en contacte amb l’amiant. La contaminació per amiant és un dels problemes més greus en matèria de salut laboral pels seus efectes difícils de concretar.

    El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat el recurs interposat en el seu dia per Uralita contra una sentència anterior de la sala del Jutjat Social de Barcelona, que data del 2015. En aquesta sentència es condemnava a abonar 342.142 euros a un extreballador com a indemnització pels danys derivats de la malaltia professional, cosa que implica la ratificació de l’incompliment de la normativa vigent en matèria de prevenció en el cas de l’amiant, segons informa el Col·lectiu Ronda, entitat que ha dut la defensa legal del treballador afectat.

    L’antic treballador que serà indemnitzat havia prestat els seus serveis com a operari, primer com a oficial de fabricació i després com a cap d’equip, entre els anys 1969 i 1992 a la societat Rocalla, en la seva planta de producció de Castelldefels. Aquesta empresa va ser absorbida el 1995 per l’empresa demandada: Uralita. Segons Ronda, el 2013 l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) va declarar l’extreballador en incapacitat permanent absoluta per adenocarcinoma de pulmó derivat de la malaltia professional.

    La primera sentència sobre la qual Uralita va presentar recurs declarava la responsabilitat empresarial per la falta de mesures de seguretat i higiene en la manipulació de les fibres de l’amiant per part del treballador. La decisió judicial posava de manifest la relació causal entre la malaltia i l’incompliment de la normativa per a la protecció dels treballadors.

    Normativa aplicable

    Uralita defensava en el seu recurs que la normativa específica en matèria de protecció en els anys en què el treballador va prestar serveis no exigia el compliment de les normes de seguretat diferents de les aplicades. La tesi no va ser acceptada pel TSJC d’acord amb els últims pronunciaments del Tribunal Suprem, refrendant la falta de mesures de seguretat de l’empresa Uralita, “insistint en el fet que tot i que la normativa no estès del tot desenvolupada abans de 1997 això no significa que no haguessin de respectar les normes per controlar la nocivitat de l’amiant i, per tant, per protegir el treballador”.

    L’advocat del Col·lectiu Ronda, Miquel Arenas, afirma al respecte que la sentència “demostra la fermesa amb la qual es va posant de manifest com de nociu ha estat l’amiant i quines han estat les greus conseqüències derivades d’estar en contacte amb un material clarament perjudicial sense que les empreses productores adoptessin mesures de seguretat per pal·liar-ne els efectes ni alertessin els treballadors dels riscos”.

  • «Els temps curts en política redueixen les oportunitats per millorar la salut a les ciutats»

    Aquest dimarts s’ha presentat a Barcelona l’Informe de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) de 2016. L’informe, que es publica cada dos anys, segueix enguany el lema «la salut pública i les polítiques de salut: del coneixement a la pràctica» ja que se centra en recollir experiències i exemples de bones pràctiques en alguns territoris perquè puguin implementar-se en d’altres. Rosana Peiró treballa a la Conselleria de Sanitat Universal i Salut Pública de la Generalitat Valenciana i és una de les editores de l’informe. Parlem amb ella sobre els principals punts que es plantegen en l’informe, que conté 17 articles escrits per múltiples experts i que van des de com millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut fins a parlar de polítiques de salut en ciutats o barris que han demostrat millorar la salut de la població.

    Quins exemples de palanques de canvi o reformes per millorar el bon govern del Sistema Nacional de Salut heu recollit en l’informe SESPAS 2016?

    Tot el que té a veure amb bon govern té a veure amb la transparència, la rendició de comptes, la participació, la intel·ligència i la integritat. Algunes de les línies d’actuació que es proposen són la universalització de l’assistència i el sistema nacional lligat a la residència, que hi hagi un marc financer estable o que hi hagi una agència -com existeix al Regne Unit- o institució governamental independent que faci protocols i guies sobre com millorar la pràctica clínica i la salut pública basats en l’evidència. També es parla per exemple d’una transparència reforçada, això vol dir tenir un sistema d’informació que permeti que tota la informació sigui pública, com l’Observatori de sistemes de Salut de l’OMS, que permeti la comparació entre iguals. Una altra acció és la transparència en la regulació del conflicte d’interessos i la compra de béns i serveis. La Central de Resultats de Catalunya es fica com a exemple innovador a nivell nacional en bon govern perquè fa públics els resultats de diferents proveïdors del sistema sanitari fomentant la transparència per comparació entre iguals.

    L’informe constata les desigualtats en l’accés a les prestacions sanitàries. Quin tipus de desigualtats?

    Hi ha desigualtats en l’accés per la legislació (el RDL 16/2012) que exclou de l’assistència sanitària pública les persones en situació irregular però també hi ha desigualtat en la utilització de serveis, per exemple, es constaten desigualtats geogràfiques o en el temps d’espera.

    Com s’hi pot fer front?

    Algunes propostes són redefinir la cobertura segons criteris de residència i oferir la mateixa protecció als residents en situació administrativa irregular que als ciutadans espanyols. També s’apunta a repensar el model de copagament per substituir els copagaments obligatoris perquè siguin evitables. És a dir, per exemple que aquests siguin flexibles i hi hagi uns màxims segons el nivell de renda familiar o que els col·lectius més vulnerables estiguin exempts de pagar-los o siguin reduïbles al mínim. Una altra proposta prou revolucionària és convertir el règim especial dels funcionaris en un règim transitori a extingir perquè qui entri a la funció pública ja no tingui l’opció d’escollir entre proveïdor públic o anar-se’n a una mútua. També es proposa començar un estudi sistemàtic de les desigualtats i l’accés a les prestacions sanitàries. Es reivindica una acció necessària per avaluar l’impacte en l’equitat de totes les iniciatives dins i fora dels serveis sanitaris.

    Quina avaluació es fa en l’informe de la prevenció i la promoció de la salut en les polítiques públiques?

    La promoció de la salut a Espanya està menys desenvolupada que els serveis sanitaris. La proposta d’institució independent per fer guies i protocols de la qual parlava abans, que també podria fer-se simplement amb una millor coordinació entre agències autonòmiques, també pot aplicar-se en promoció de la salut. Un dels problemes que hi ha a Espanya és que la promoció de la salut s’ha entès sempre com una cosa individual. La promoció de la salut no s’entén així a cap altre lloc, s’hauria d’entendre com innovació social. A l’informe en un dels articles es proposa precisament que en aquesta hipotètica institució hi hagi una part de promoció de la salut.

    Recolliu exemples de polítiques de promoció de la salut a ciutats i barris que evidencia l’efectivitat de determinades polítiques en l’àmbit local. Quins exemples tenim que puguem aplicar en altres barris o ciutats?

    Un dels exemples és justament el programa de Salut als barris, que ha mostrat millora de la qualitat de vida i la salut dels veïns de Barcelona. Altres exemples que han mostrat evidència en millorar la salut de la població són les escoles infantils per a famílies en situació de vulnerabilitat, augment de les hores en els currículums d’escolars en activitat física, augment del consum i la disponibilitat (per exemple mitjançant preus subvencionats) de fruites i verdures. També respecte a l’organització de la ciutat ha mostrat evidència la promoció del transport a la feina a peu o en bicicleta, identificació de punts negres d’accidents i camins escolars segurs perquè els infants puguin anar i tornar caminant de l’escola. El manteniment d’espais verds i l’ús de poliesportius públics, la reducció de l’aïllament i prescripció d’activitats com passejos per part dels professionals de primària o programes de millorar de la qualitat de l’aire també milloren la salut. Hi ha molts exemples…Però també és important parlar de les barreres.

    Quines són aquestes barreres?

    La manca de lideratge i voluntat política però també el desconeixement ciutadà, tècnic i polític de les causes de la salut. En l’informe apunten que la ideologia, els prejudicis, les polítiques que ignoren l’evidència científica, la falta d’informació poblacional sobre la salut o els temps curts en política redueixen també les oportunitats per millorar la salut urbana. Això també té a veure amb la necessitat de tenir estudis que permetin la comparació i entendre per què en un barri hi ha una millor salut que en un altre.

    Sobre els serveis de l’atenció primària, quines conclusions treu l’informe? Cap a on ha de reorientar-se la primària?

    A Catalunya hi ha un grup de professionals d’atenció primària fent promoció de salut però en general la promoció de la salut és voluntària i no està estructurada. Sovint, les tasques que s’imposen i el poc marge de temps que tenen els professionals de l’atenció primària, dificulta que es faci promoció des dels centres. L’informe recull l’experiència de Catalunya i la de Balears. A Balears hi ha una iniciativa que va sortir dels professionals i que consisteix en un programa d’educació física. Si un CAP vol incorporar el programa el que fan és que els professionals dissenyen una ruta que després poden prescriure a pacients seus. Com que saben la condició del malalt saben, per exemple, quina distància és recomanable, el que poden fer i el que no i fins i tot es planteja l’opció que el metge pugui acompanyar el pacient en el passeig. Més de trenta CAP de prop dels cinquanta que tenen les Balears han incorporat el programa, per tant, es tracta d’una intervenció exitosa. Després a Catalunya hi ha el cas del programa COMSalut, promogut pel Departament de Salut, i consistent a la prescripció d’activitats socials, acció comunitària orientada en salut.

    El COMSalut és una experiència que ha generat bons resultats? Quins?

    En els primers 18 mesos s’han fet 30 actuacions en 14 àmbits diferents i s’han identificat 566 accions que tenen impacte en salut i que poden començar a desenvolupar-se. De moment però només implica 16 de les 370 àrees bàsiques (com Centres d’Atenció Primària) de salut que hi ha a Catalunya. És un projecte a llarg termini.

    Una altra experiència que s’analitza és la del País Basc i la seva estratègia per fer abordar la cronicitat. En aquest sentit, què en podem aprendre?

    Va ser una innovació. L’envelliment de la població i la cronicitat dels problemes de salut va fer que es plantegessin la manera d’abordar aquest tema. Els autors de l’article sobre aquest punt diuen que l’estratègia va servir per tenir un plantejament que va aconseguir il·lusionar diferents grups d’interès i focalitzar-se en un model d’atenció integrada als pacients amb malalties cròniques. Es va fer un marc sòlid amb evidència i amb comparació amb altres experiències internacionals. Es va fer un enfocament des de baix i una de les limitacions va ser que va haver-hi massa tipus de projectes.

  • Així és com es pot millorar l’atenció sanitària que reben els refugiats a Catalunya

    El calvari burocràtic habitual pel que passa un migrant a l’hora de fer diferents tràmits, com per exemple l’obtenció de la targeta sanitària del Servei Català de la Salut, s’afegeix en el cas dels refugiats que arriben a Catalunya a una travessia prèvia sovint poc fàcil, marcada per la recerca forçada d’una protecció que els seus països d’origen no els poden garantir.

    A Espanya les persones sol·licitants d’asil tenen dret a una assistència sanitària gratuïta d’acord amb el que estipula la Llei 12/2009 reguladora del dret d’asil i la protecció subsidiària. Amb tot, algunes es troben amb diverses barreres que els impedeixen exercir aquest dret. “És cada vegada menys freqüent, però de vegades el desconeixement per part dels agents de salut i els administratius dels centres sanitaris sobre l’asil pot generar dificultats per accedir a la targeta sanitària”, explica a aquest mitjà Pascale Coissard, de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR).

    Millorar la formació d’agents de salut i administratius sobre asil

    Precisament fa només unes setmanes la CCAR, la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat), SOS Racisme i la Plataforma STOP Mare Mortum denunciaven el cas d’una persona que havia acudit al Centre d’Atenció Primària de Santa Coloma de Gramanet per tramitar la targeta sanitària mitjançant la targeta de sol·licitant d’asil. “Tot i que el dret a l’atenció sanitària de les persones refugiades comença en el mateix moment en què la sol·licitud és admesa a tràmit, el van informar que no li podien tramitar la Targeta Sanitària Individual (TSI) si no portava un número d’assegurat expedit per la Seguretat Social”, expliquen des de les entitats. El número que li demanaven s’adjudica després de sis mesos de l’admissió a tràmit de la sol·licitud d’asil, o abans si es resol i s’accepta la sol·licitud. Per tant, durant tot aquest temps la persona afectada hauria estat sense rebre atenció si no hagués estat per la intervenció de les entitats.

    “També ha passat en algun cas que l’hospital hagi demanat un import per atendre una persona en aquesta situació administrativa a Urgències, quan tota persona ha de tenir garantida l’assistència urgent gratuïta”, comenta Coissard. “Tot i que són casos puntuals, ha passat”, afegeix.

    Segons ella un dels aspectes en els que cal que l’administració treballi és millorar la formació dels agents de salut i altres persones que poden atendre un usuari en aquesta situació ja que molts desconeixen els protocols, la normativa, el document de sol·licitant d’asil i el que això implica. Així mateix també apunta a un reforç de la formació dels agents de les oficines d’atenció ciutadana (OAC), ja que a Catalunya l’empadronament -que es gestiona des d’aquestes oficines- és condició per a l’atenció sanitària especialitzada (no urgent) si es tracta de persones en situació irregular. “Si les persones tenen dificultats per empadronar-se vol dir que tindran dificultats per obtenir la targeta sanitària”, diu Coissard.

    Reforçar l’especialització en salut mental

    Sovint les persones refugiades i immigrants poden estar afectades per múltiples pèrdues i estan en procés de de dol pel que han deixat enrere. “L’acollida de persones que han patit un trauma complex, l’exili i l’arribada a un país que no els esperava genera fàcilment una frustració”, explica Bernat Aviñoa, treballador social i coordinador d’Exil, una O.N.G. centrada en l’atenció terapèutica metge-psico-social a persones traumatitzades per diferents tipus de violacions dels Drets Humans.

    Núria Serre, metgessa de la Unitat de Salut Internacional de Drassanes-Vall d’Hebron, assegura que pot ser que en alguns casos l’ansietat o la frustració poden aparèixer més tard, no en els primers mesos d’acollida. Sovint és en una segona fase, passats els primers sis mesos d’entrar en el programa estatal d’acollida, quan han de trobar una feina o un lloc on viure, explica, que comencen a aparèixer problemes. Per la seva banda, Aviñoa apunta que és molt important trobar eines d’integració.

    Identificar possibles problemes de salut mental o esdeveniments potencialment traumàtics (al país d’origen, durant el viatge de trànsit o al país d’acollida) no és tasca fàcil. És per això que des del 2015 Catalunya compta amb un protocol en atenció a la salut mental de les persones refugiades amb l’objectiu de dotar els professionals d’eines per oferir una atenció adequada i no fer un abordatge psiquiàtric innecessari ni medicalitzar innecessàriament les persones refugiades.

    Entre altres coses, el protocol estableix que “és molt necessari que els professionals que fan les diferents intervencions disposin d’una formació adequada en competència intercultural i que puguin disposar de l’ajut de mediadors interculturals”. Bernat Aviñoa recorda que també és important la formació als treballadors socials i no només als agents de salut o als psicòlegs. Sobre aquest punt del protocol Núria Serre va més enllà i assegura que seria molt convenient que es comptés amb agents de salut de la pròpia comunitat i comenta que en moltes entitats d’atenció primària no hi ha cap figura d’aquest tipus.

    Pascale Coissard, de CCAR, assegura que a nivell de salut mental hi ha pocs recursos especialitzats. “Quan ens trobem amb alguna situació greu ens trobem amb pocs recursos per derivar la persona a un hospital psiquiàtric”, explica. Aviñoa recorda que si bé han augmentat molt el nombre de persones refugiades l’augment de l’ajuda ha estat «relatiu». El 2015 a Catalunya hi havia 1.302 sol·licitants d’asil, gairebé el doble que l’any anterior quan eren 786.

    Més coordinació entre administració i entitats

    La setmana passada va tenir lloc la primera trobada entre la Creu Roja, que gestiona el programa estatal d’acollida i integració, i responsables territorials de la Conselleria de Salut. Precisament en aquesta reunió una de les conclusions va ser millorar la coordinació entre l’entitat i els serveis territorials de salut, especialment quan les persones es traslladen de municipi.

    A més a més també s’ha detectat  la necessitat de reforçar els serveis de traducció als centres sanitaris públics i explicar a refugiats com funciona el circuit dels serveis públics de salut a Catalunya. En la reunió es va acordar que a partir d’ara la reunió es faci dues vegades l’any.