Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • L’Estat ja gasta una altra vegada en medicines tant com quan Mariano Rajoy va decretar el copagament per estalviar

    El Govern de Mariano Rajoy va decretar a l’abril del 2012 un nou i major copagament farmacèutic per motius d’»equitat» i estalvi. Això permetria «l’accés a fàrmacs més innovadors», va dir la ministra de Sanitat, Ana Mato. El novembre del 2016, la despesa pública en medicines va aconseguir el mateix nivell que fa quatre anys: va superar els 9.000 milions d’euros, segons les dades del Ministeri de Sanitat. El mateix que l’any del cop de decret sanitari.

    Les partides per farmàcia van caure immediatament després de la decisió presa per l’Executiu. El 2012, l’acumulat al novembre va ser de 9.057.000 (havia arribat a més 10.000 milions en el mateix mes del 2011). L’any següent es va assolir el punt més baix, per després anar creixent any a any.

    Amb el copagament, una part més gran del preu de les medicines havia de ser aportada pels pacients. «L’austeritat en la despesa pública, imprescindible en tot moment, ha esdevingut un objectiu inajornable», deia el text de l’Executiu. La Societat Espanyola d’Atenció Primària (Semergen) va mostrar la seva preocupació en diverses ocasions per l’abandonament de teràpies per part de pacients, especialment d’aquells amb les rendes més baixes.

    Aquest copagament s’ha vist traduït en més i més despesa per part de les famílies. El Sistema de Comptes de la Sanitat del Ministeri ha reflectit exercici a exercici l’esforç econòmic privat més gran dedicat a la salut: de 20.500 milions el 2011 a 23.324 el 2014 (última dada actualitzada). Un 13% més. Gairebé la meitat de tots aquests diners se’n van a «productes mèdics» (als quals pertanyen, entre altres coses, les medicines): els comptes oficials calculen que, en fàrmacs, les famílies van aportar uns 6.400 milions d’euros el 2014.

    Així que, mentre els pacients han anat augmentant la seva despesa per adquirir medicines, els diners públics destinats a les farmacèutiques, després de caure, ha anat remuntant també. Una cosa semblant passa amb les receptes amb finançament públic: són cada vegada més des del 2013, després de passar l’efecte immediat del decret. El novembre passat van sumar-ne 824.000, un 2,2% més que fa 12 mesos.

    Un estudi d’aquest any de les universitats Pompeu Fabra i de Las Palmas sobre l’efecte del decret del 2012 en medicaments per a malalties cròniques (diabètics, antitrombòtics i d’obstrucció respiratòria) va concloure que el consum de dosis diàries d’aquestes medicines va caure res més aplicar-se la norma. La rebaixa es va anar moderant des dels sis primers mesos de la nova legislació fins als quatre anys posteriors.

    No obstant això, l’anàlisi, publicada a l’abril del 2016 a la Revista Espanyola de Salut Pública, afirma que només «es va estimar una reducció mantinguda i significativa de la despesa» per als pacients respiratoris. També va constatar que s’ha produït un «efecte acumulació» de productes abans de l’entrada en vigor del decret (per després utilitzar-los).

    Necessitat d’estudi a llarg termini

    L’efectivitat del copagament com a mesura d’estalvi i racionalització de la despesa sanitària és un assumpte de debat obert. Però la modalitat dissenyada per l’Executiu del Partit Popular el 2012 va rebre advertències sobre l’amenaça que suposava perquè els pacients continuessin amb els seus tractaments.

    El doctor José Polo, vicepresident de Semergen explica, quatre anys després de l’aplicació de la nova normativa, que «tot el que suposa el copagament en el control de certes malalties [cròniques] implica un horitzó més llunyà. El seu efecte encara cal estudiar-ho».

    En aquest sentit, el Govern de la Comunitat de València va decidir el 2015 anul·lar parcialment els efectes pràctics de la norma. Va destinar una partida del pressupost regional per subvencionar el copagament de jubilats amb ingressos menors a 1.000 euros mensuals i persones amb alguna diversitat funcional (superior al 65%). Va calcular que la mesura s’estendria a 986.000 persones.

    La Conselleria de Sanitat ha informat després d’aquesta opció que havia millorat l’adherència al tractament de pacients. Segons els seus càlculs, l’abandonament de medicaments va caure un 24% en tres mesos: 14.000 persones menys van deixar d’adquirir els fàrmacs indicats per a les seves malalties.

    El doctor Polo incideix que «hem estat crítics amb la mesura per la gent més necessitada, ja que el sistema pot tenir certa iniquitat encara que advoquem per mesures d’estalvi». No obstant això, ressenya, «s’ha de tenir en compte que pot estalviar-se en medicines però després haver de gastar més en cas que es pateixi més endavant un infart o un ictus».

  • Obama i el futur de la seva reforma sanitària

    Fa unes setmanes –i amb anterioritat al desenllaç de les eleccions presidencials d’Estats Units- escrivia en aquesta mateixa columna sobre la posició demòcrata en relació a la reforma sanitària de Barack Obama. La candidata Hilary Clinton, que no Donald Trump, es va avenir a publicar al New England Journal of Medicine una síntesi de la seva visió de futur per a la sanitat nord-americana que, per descomptat partia, per millorar-la, de la iniciativa presa per Obama d’expandir la cobertura sanitària.

    En aquesta ocasió vull fer-me ressò d’un editorial que en aquesta mateixa revista ha publicat el mateix Obama en un intent més de frenar les tesis abolicionistes dels republicans, que veuen en la seva reforma un atac als interessos de les companyies d’assegurances i, probablement també, un atac als interessos de la poderosa i rica classe mèdica nord-americana.

    Quin és la posició de l’encara president sobre el futur de la seva reforma? Tal com ell mateix escriu: és simple, els republicans no tenen pla B. Efectivament, el nucli de la crítica d’Obama als plans republicans és que la seva campanya en contra de la reforma demòcrata coneguda com a ACA (Affordable Care Act) no se sosté sobre un pla alternatiu per aquests 20 milions de nord-americans que han sortit guanyant amb ella, sinó que es tracta d’una oposició fortament ideològica que no s’acompanya de cap iniciativa perquè els nous assegurats a preus assequibles romanguin sota una suficient cobertura sanitària. Per dir-ho de forma vulgar, Obama els diu: si funciona, no ho toqueu.

    En el seu editorial, Obama es manifesta en primer lloc orgullós que la seva administració hagi millorat l’accés a la sanitat i a la medicina preventiva de milions d’americans. Suggereix que, si no ha pogut anar més lluny en les seves reformes i al pressupost destinat a les mateixes, ha estat a causa dels interessos partidistes dels seus oponents polítics. En resum, doncs, Obama està convençut que l’oposició republicana a la seva ACA no se sosté sobre arguments sòlids, sinó en la utilització de la sanitat com a arma política.

    Més endavant Obama és molt crític amb l’estratègia i el calendari que els republicans han proposat per abolir l’ACA i, suposadament, reemplaçar-la amb una proposta que, ara per ara, és pura ficció. Concretament, l’encara president els censura que en el fons no tan solament preparen una devaluació o eliminació de la reforma demòcrata, sinó que es proposen res més que retallar l’aportació federal als programes Medicare i Medicaid que atenen als ciutadans més desfavorits per edat i salari. Tot això es duria a terme durant el primer mandat de Trump i mantindria en suspens el sistema sanitari nord-americà per dos o tres anys durant els quals es paralitzaria el mercat sanitari i les asseguradores especularien amb la més que probable pujada de pòlisses que resultaria de l’aplicació de les polítiques conservadores. Obama, recolzant-se en un exhaustiu estudi del Urban Institute, sosté que si es deroga la ACA, no solament es perdran els beneficis obtinguts fins ara, sinó que deixarà a més americans sense cobertura sanitària dels quals hi havia abans d’implementar-se el Obamacare. Les iniciatives republicanes impedirien “millorar el que ja existeix i arreglar el que no funciona”.

    Obama acaba el seu article reptant als republicans al fet que exposin responsablement els seus plans i, específicament, al fet que expliquin quines estratègies tenen al cap per millorar la cobertura sanitària tal com aquesta vagi a quedar després de l’administració demòcrata. Si aquestes convencen als ciutadans, avanci, i si no que, per favor, no destrueixin el seu llegat. Tradueixo literalment l’últim paràgraf del seu article que resumeix bé el seu ideari:

    «La reforma sanitària no concerneix un sistema sense cara ni noms, es tracta del que va succeir-los a milions de vides el futur de les quals depèn d’un fil –des de la persona que ha sobreviscut a un càncer i que pot canviar de treball sense por a perdre la seva assegurança, des del jove que pot seguir inclòs en la pòlissa dels seus pasres mentre estudia a la universitat, fins als incomptables nord-americans que ara viuen de forma més saludable gràcies a la protecció que els brinda la nova llei. Els futurs responsables de les polítiques sanitàries han d’adoptar el jurament que fan els metges: el primer no fer mal».

  • Tres claus sobre el col·lapse a les urgències dels hospitals

    Per què estan col·lapsades les urgències dels hospitals catalans? Diversos treballadors consultats per aquest diari asseguren que una part de la saturació s’explica per la reducció de personal arran de les retallades que ha patit el sistema sanitari. Per la seva banda, els experts apunten, a més de l’ajust pressupostari, a les necessitats complexes dels malalts crònics (que cada vegada són més a les urgències) i de la infravaloració de l’atenció primària.

    Mentre els serveis d’urgències dels centres d’atenció primària segueixen sent desconeguts per a molts pacients, el col·lapse en els grans hospitals s’ha aguditzat en les últimes setmanes. Com que no hi ha llits lliures, el drenatge de pacients que han d’ingressar des d’urgències s’allarga més del compte, de manera que pacients esperen sovint als passadissos més de 24 hores a ser traslladats a planta. Això passa, per exemple, tant a l’Hospital Vall d’Hebron com al Parc Taulí de Sabadell, on tot i que els centres es troben en plena ocupació -en aquests moments no hi ha llits tancats- hi ha un problema de drenatge.

    El Taulí, el Mar o el Clínic: desbordats de feina

    «La setmana anterior al dia de Nadal els pacients gairebé doblaven la capacitat d’algunes sales d’urgències», denuncia Carlos Llorca, treballador de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, sobre el servei. «Falten lliteres, cadires, oxigen, material i els pacients esperen fins a 5 i 6 hores i poden passar-se 5 dies en una llitera», explica.

    Davant d’aquesta situació, comenta aquest portalliteres, és difícil protegir la intimitat del pacient perquè «hi ha més passadissos que biombos«. El Taulí té una població de referència de 400.000 persones i el 2015 va atendre 134.828 urgències.

    Com el Taulí, els serveis d’altres grans hospitals també es troben desbordats, com l’Hospital del Mar. En aquest centre, situat al passeig marítim de Barcelona i que té població de referència dels districtes de Ciutat Vella i Sant Martí, les visites a urgències el 2015 van ser 96.691.

    Els treballadors han trobat en les xarxes socials una finestra de denúncia de la saturació de les seves urgències. Segons dades recollides en el compte @UrgenPSMar, el 26 de desembre hi havia a les Urgències del Mar 113 pacients i denunciaven que les ambulàncies no podien descarregar, que havia boxes quadruplicats i lliteres pels passadissos. Precisament aquest mes de desembre havien de completar-se les obres d’ampliació de les urgències, que es van reprendre el 2015 després de quatre anys aturades per les retallades, tot i que no estaran a punt fins al primer trimestre de l’any que ve.

    A l’Hospital Clínic, expliquen infermeres d’urgències, físicament no hi ha espai per a tenir pacients en els passadissos. Obren algunes sales en funció de l’afluència i de si hi ha llits o no, però no sempre són espais adequats per al pacient. «No són àrees preparades per atendre al malalt perquè no tenen material i la medicació tampoc hi és, però hi ha gent que es pot passar dies en aquestes sales», assegura. El 2014 el Clínic va registrar 109.054 visites a urgències.

    Vall d’Hebron: l’hospital amb més visites a urgències

    La situació a Vall d’Hebron, l’hospital públic que assumeix més pacients a urgències -el 2014 van passar-hi 187.039 persones-, ha portat la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB) a denunciar-ho davant el Síndic de Greuges, que ha obert una investigació d’ofici. En aquest hospital la presència de malalts als passadissos de les urgències no és un fet puntual, segons denuncien els veïns i veïnes.

    Marta Rubies és una infermera d’urgències que s’ha sumat a les protestes veïnals. Segons explica a El Diari de la Sanitat, els últims dies s’han trobat amb molts malalts més de 48 hores en una llitera en els passadissos. «Hospitals de menor nivell no tenen capacitat per assumir pacients i no hi ha llits disponibles. Les infermeres tenim molta pressió, tenim els pacients disgregats pels passadissos, és un patir i genera molt estrès i esgotament», diu.

    A més, denuncia, «per poder donar cobertura agafen gent que acaba de sortir de la carrera, amb poca experiència i amb contractes precaris». Segons Rubies tot això «és conseqüència de la retallada als pressupostos des del 2010 perquè tanquen les urgències dels ambulatoris i qualsevol ciutadà que es troba malament no sap on acudir». Amb tot, la directora assistencial del centre, Ana Ochoa de Echagüen, assegurava el mateix dia de la protesta que «no hi ha col·lapse».

    Tècnics sanitaris consultats per aquest diari coincideixen en aquest diagnòstic. El problema sempre hi ha estat, diuen, però amb la crisi el sistema s’ha tensionat i la vàlvula d’escapament per molts pacients són les urgències. “Si vas al teu ambulatori i no et donen cita per visitar-te per unes angines fins al cap de tres dies vas a urgències”, cita com a exemple un tècnic. “Si ets gran, tens 80 anys i truques al 061 per algun motiu és probable que acabis ingressant. El perfil de persona gran, que avui viu més però presenta més problemes crònics, és el pacient que realment col·lapsa el sistema”, diu. Per ell, la solució passa per un replantejament de model que s’adeqüi més a la societat actual. Això requereix, al seu parer, més educació sanitària però alhora més organització entre els diferents nivells assistencials i més recursos per a la primària.

    Atenció Primària: clau per desencallar les urgències

    L’exdirector assistencial de la Vall d’Hebron, Pep Martí, sosté que la millora de les urgències dels hospitals no està només en els centres, sinó també en els ambulatoris. En aquest sentit, Martí opina que «molts pacients que arriben a urgències segurament no haurien arribat si haguessin pogut tenir un bon control de les seves patologies cròniques» i apunta que «són aquests pacients els que col·lapsen realment els ingressos».

    Una dona és tractada en un CAP. / Ajuntament de Barcelona
    Una dona és tractada en un CAP. / Ajuntament de Barcelona

    En la mateixa línia s’expressa Cesca Zapater, del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP). «En les plantes d’ingrés hi ha una quantitat de gent gran molt malalta important però un ingrés no té perquè ser sempre l’opció més adequada». «Si tinguessin un suport a casa potser no anirien a l’hospital, no caldria», explica. Segons ella, el model actual tendeix a «ingressar-tot». «Vivim en un món marcat per l’intervencionisme, la medicalització i l’hospitalocentrisme», critica.

    No obstant, per Zapater el col·lapse de les urgències és multifactorial. Recorda que abans de les retallades pressupostàries ja havia col·lapse. La solució passa, diu, per preguntar-se per què hi ha tanta gent que utilitza el servei d’urgències de manera inadequada. I és que, segons Zapater, la meitat de les persones que van a les urgències dels majors hospitals no requereixen atenció hospitalària ja que podrien tractar-se en els centres d’atenció primària, ja sigui des d’un CAP o a les seves urgències. Això té a veure, segons ella, amb la cultura hospitalària, la necessitat d’immediatesa i l’expectativa que a l’hospital poden resoldre millor la urgència que des d’un CAP.

    Un Pla per millorar l’atenció urgent

    El 2015 els hospitals de la xarxa pública de Catalunya van atendre gairebé tres milions i mig de visites a urgències, amb una mitjana de 8.784 ingressos diaris, segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya. Ara bé, segons la memòria del Servei Català de la Salut (CatSalut) del mateix any, un 63,8% d’aquests pacients van acudir al servei urgent encara que no presentaven un risc vital o una urgència. Segons la memòria, l’espera d’atenció a urgències i la insatisfacció d’assistència va ser un dels principals motius de reclamació en els hospitals encara que no s’especifiquen els expedients per aquest motiu concret.

    Davant la situació als principals hospitals catalans de la xarxa pública, Salut aconsellava divendres passat trucar al 061 perquè sigui aquest servei el que indiqui a quin tipus de centre cal anar. Després de donar la xifra que el 64% de les urgències hospitalàries es podrien haver resolt en un ambulatori, el conseller de Salut, Toni Comín, va fer una crida a donar conèixer els serveis d’urgències dels centres d’atenció primària.

    A més, la situació de les urgències catalanes podria tensionar-se més davant l’arribada d’una epidèmia de grip en els pròxims dies. Mentrestant, el Pla Nacional d’Urgències dissenyat per Salut no es presentarà fins al primer trimestre de 2017 i serà a partir de gener quan s’activarà una comissió de seguiment que avaluarà diàriament l’activitat i les incidències de les urgències a Catalunya.

  • Els fills de dones maltractades necessiten l’autorització del pare per rebre atenció psicològica

    Aquest és un article de eldiario.es

    Els menors que han viscut o viuen situacions de violència en la llar perpetrades per un pare que maltracta a la seva mare requereixen el consentiment del maltractador per ser intervinguts psicològicament. Es tracta d’un requisit legal derivat de la pàtria potestat, recollida en el Codi Civil, que estableix que serà exercida «conjuntament per tots dos progenitors o per un solament amb el consentiment exprés o tàcit de l’altre».

    És a dir, es precisa l’autorització dels dos en determinats àmbits, com l’educatiu o sanitari, i circumstàncies, entre elles, la intervenció i tractament psicològic amb el fill o filla de tots dos. Un fet que ocorre fins i tot en aquells casos en els quals el pare ha estat condemnat per violència de gènere o existeix un procediment obert contra ell, però no ha estat privat de la pàtria potestat.

    Segons les últimes dades difoses aquest dilluns pel Consell General del Poder Judicial, solament en el 0,8% de les ocasions en què la justícia dicta una ordre de protecció per a una dona, li retira cautelarment la pàtria potestat al presumpte agressor. D’aquesta manera, quan la dona i els seus fills o filles acudeixen a serveis d’atenció psicològica han de demanar l’autorització al pare.

    Aquest requisit legal es manifesta en el Codi Deontològic del Consell General de Col·legis Oficials de Psicòlegs a través de l’article 25, que exigeix informar els pares o tutors dels menors que seran intervinguts.

    En cas que un d’ells no ho consenti, el Codi Civil preveu la via judicial per obtenir l’autorització. Si el professional intervé al menor sense l’autorització d’un d’ells, s’arrisca a ser denunciat per l’altre progenitor i sancionat pel col·legi.

    El PSOE insta al Govern a prendre mesures

    «En un 20% dels casos que atenem el pare rebutja la intervenció afirmant que no és un maltractador i que els seus fills no han d’estar a cap programa», assegura Pablo Neva, coordinador del programa d’atenció a fills i filles de víctimes de violència de gènere que desenvolupa l’Institut de la Dona de Castella-la Manxa.

    «Algunes dones es neguen a iniciar un procediment judicial», apunta el psicòleg, perquè pot resultar revictimitzador al costat del cost emocional que suposa per a moltes reviure la seva història i el retard al qual se sotmet la intervenció. «No volen tornar a passar per la pedra del jutjat ni l’experiència de ser qüestionades o el seu relat posat en dubte», explica Neva.

    En la mateixa línia s’expressa la presidenta de l’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del CGPJ, Ángeles Carmona, que reivindica «un canvi legal perquè en els casos en els quals hi hagi condemna o una ordre de protecció en vigor no sigui necessària l’autorització».

    El 12 de desembre el PSOE va registrar una proposició no de llei al Congrés per instar al Govern «a prendre les mesures necessàries perquè l’atenció i assistència psicològica quedi fos del catàleg d’actes que requereixen una decisió comuna en l’exercici de la pàtria potestat quan existeixi sentència ferma o hi hagués una causa penal en curs per maltractaments o abusos sexuals».

    Els socialistes apunten a la llei integral, que en el seu article 19 estén als menors a càrrec de la dona víctima de violència de gènere el dret a l’assistència social integral. D’altra banda, la llei d’infància que va entrar en vigor a l’agost del 2015 reconeix els menors exposats a la violència de gènere com a víctimes directes.

    Però, què passa quan les víctimes no denuncien i sí que acudeixen a serveis d’atenció? Segons la Macroenquesta elaborada el 2015 pel Ministeri de Sanitat únicament denuncia 28,6% de les víctimes, per tant els seus fills i filles no tindrien dret a ser ateses en cap cas. Per a Carmona, «seria interessant» explorar vies com «que serveixi amb l’informe dels serveis socials perquè el jutge ho legitimi».

    El ‘modus operandi’ depèn de cada servei

    «Ser condemnat per violència de gènere va aparellat a perdre drets, o almenys a no tenir poder sobre la decisió que puguin ser guarits els mateixos traumes que ell mateix ha generat», resumeix Neva, que apunta al fet que en alguns jutjats de violència sobre la dona s’inclou en la mateixa sentència un apartat que legitima la intervenció psicològica sense necessitat d’autorització.

    «No obstant això, és una cosa que no sol ocórrer gairebé mai, és minoritari», assenyala un advocat del Centre de la Dona depenent de l’Ajuntament de Azuqueca d’Henares (Guadalajara). «També és veritat que no ho solen demanar les parts», prossegueix. La veritat és que no hi ha uns criteris homogenis en cap dels àmbits: ni judicial ni psicològic.

    Per això, el ‘modus operandi’ depèn de cada servei d’atenció integral a les víctimes. Diversos psicòlegs han relatat a eldiario.es com empren determinades estratègies perquè el menor sigui atès amb urgència. Alguns centres canvien el nom dels programes i opten, per exemple, per no cridar-ho intervenció psicològica, sinó «acompanyament emocional» per no requerir autorització.

    «Se sol enviar un burofax a l’home i s’entén que si no contesta està autoritzant», sosté Itziar Fernández, extreballadora d’una casa d’acolliment per a dones i els seus fills i filles. «El que és clar és que no té cap sentit que una dona que està fugint del seu agressor necessiti una mica d’ell perquè el sistema l’està exposant», argumenta.

    El risc de la denúncia de l’agressor

    Olga Barroso va treballar durant gairebé deu anys en un recurs de l’Ajuntament de Madrid per a víctimes. «A nosaltres la Fiscalia de Menors ens va autoritzar al fet que en valorar un dany derivat d’una situació de violència l’hi comuniquéssim per no demanar l’autorització», assenyala. No obstant això, «és necessari un major blindatge» perquè «t’enfrontes a possibles denúncies dels agressors».

    L’article 25 del Codi Deontològic –que contempla l’obligació d’informar a tots dos progenitors– «és el que més vulneren els professionals», afirma un integrant de la Comissió Deontològica del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Madrid. «En moltes ocasions és vulnerat per psicòlegs que davant una situació de violència i per protegir als menors no informen», apunta una psicòloga que està esperant a la sanció que previsiblement el col·legi li imposarà.

    L’experta, que prefereix no revelar el seu nom, ha estat denunciada pel pare dels menors als quals va avaluar, a pesar que compta amb una sentència condemnatòria per maltractaments. Ha estat qualificat pel col·legi madrileny com a «falta molt greu», encara que una comunicació de l’Assessoria Jurídica del mateix en 2011 acreditava en un cas similar que no era necessària l’autorització.

  • Entitats que treballen amb migrants denuncien exclusió sanitària a demandants d’asil a Catalunya

    A Catalunya les persones migrants tenen dret a ser ateses pel sistema sanitari públic, que és universal. Amb tot, algunes es troben amb diverses barreres burocràtiques que els impedeixen exercir aquest dret, fins i tot quan són sol·licitants d’asil -situació administrativa en què l’accés sanitari ha d’estar garantit a l’estat espanyol-. Així ho denuncien la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR), la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (PASUCat), SOS Racisme i la Plataforma STOP Mare Mortum. Segons diuen en un comunicat fet públic aquest dimarts, en els darrers mesos han conegut casos d’exclusió sanitària a persones sol·licitants d’asil a Catalunya.

    Un exemple de barrera burocràtica és el que va viure una persona al CAP de Santa Coloma de Gramenet, on va intentar tramitar la targeta sanitària per mitjà de la targeta de sol·licitant d’asil. “Tot i que el dret a l’atenció sanitària de les persones refugiades comença en el mateix moment en què la sol·licitud és admesa a tràmit, el van informar que no li podien tramitar la Targeta Sanitària Individual (TSI) si no portava un número d’assegurat expedit per la Seguretat Social”, expliquen. El número que li demanaven s’adjudica després de sis mesos de l’admissió a tràmit de la sol·licitud d’asil, o abans si es resol i s’accepta la sol·licitud.

    Un altre exemple també té a veure amb l’obtenció de la targeta sanitària. Segons recullen les entitats a través de casos que han seguit, les Oficines d’Atenció al Ciutadà (OAC) de diversos municipis catalans han negat el padró -requisit per obtenir la TSI- perquè “el passaport de la persona estava escrit en àrab” o en no considerar el document provisional de sol·licitud d’asil com a vàlid. En aquest sentit, en el comunicat demanen que s’agilitzi la tramitació de la TSI.

    El Sant Pau cobra 200 euros per atendre d’urgència un refugiat

    L’atenció urgent no només és un dret dels residents a Catalunya sinó que fins i tot és una de les excepcions que preveu el RDL 16/2012 d’exclusió sanitària. Davant la situació repetida del cobrament il·legal a les urgències i després que la PASUCat i altres col·lectius ho denunciessin, el Servei Català de la Salut va emetre el 30 de setembre passat una resolució. Segons aquesta, l’assistència a les urgències contempla l’atenció sense cobrar a través de la signatura d’una declaració responsable en la qual la persona al·lega manca de recusos econòmics.

    Amb tot, les entitats denunciants asseguren que el mes de novembre passat l’Hospital Sant Pau, de la xarxa pública d’hospitals a Barcelona, va emetre una factura de 207 euros a una persona refugiada que va ser atesa al servei d’Urgències. En el comunicat les entitats signants exigeixen que s’acabi l’exclusió sanitària d’aquest col·lectiu, que remarquen és “especialment vulnerable” i demanen que se’ls faciliti l’empadronament i l’atenció des de la mateixa arribada. Així mateix també reivindiquen que no es facturi per l’atenció urgent.

     

  • Els nous casos de càncer creixen un 50% als països menys desenvolupats en deu anys

    El 2015 es van diagnosticar al món 17,5 milions de nous casos de càncer i més de 8 milions de persones van morir a causa d’aquesta malaltia, que ja és la segona causa de mort al món per darrere les malalties cardiovasculars.

    Mentre que en els darrers deu anys (del 2005 al 2015) el nombre de casos nous diagnosticats ha augmentat en un 33% a escala global, però, als països menys desenvolupats el creixement ha estat del 50%, per damunt de la mitjana. Així ho revela l’estudi New Global Burden of Disease, que analitza 32 grups de càncer a 195 països. L’augment global l’atribueixen sobretot a l’envelliment de la població però també, en segon lloc, a un increment poblacional. El càncer més comú entre els homes l’any passat va ser el de pròstata; entre les dones va ser el càncer de pit i entre els infants va ser la leucèmia.

    Des de l’Institute for Health Metrics and Evaluation (IHME) avisen que si bé el nombre de nous casos de càncer té un especial pes als països desenvolupats, l’escalada més ràpida pot veure’s en països amb uns nivells de desenvolupament inferiors.

    L’estudi agrupa els països segons l’índex Sociodemogràfic (SDI per les seves sigles en anglès), que combina dades d’educació, ingressos i fertilitat. Així, si bé per exemple el 44% dels nous casos es diagnostiquen al grup amb un índex sociodemogràfic més elevat, on s’inclouen països com els Estats Units o el Japó, també és en els països més desenvolupats on s’ha reduït la mortalitat per càncer. Per contra, és en el grup menys desenvolupat, que inclou països com Kenia, Tanzania, Níger, la República Democràtica del Congo, Mali i Senegal, on la mortalitat ha augmentat en l’última dècada. Segons dades de l’OMS, el 2012 el 70% de totes les morts per càncer van produir-se a l’Àfrica, l»Àsia, l’Amèrica central i Sudamèrica.

    «La divisió del càncer és real i creixent», diu l’autora que ha liderat l’estudi, Christina Fitzmaurice, professora assistent a l’IHME, a la Universitat de Washington. I és que és precisament en la cinquantena de països on la mortalitat ha augmentat -la majoria a l’Àfrica subsahariana- on els serveis sanitaris per prevenir, diagnosticar o tractar el càncer són inexistents o insuficients.
    «Sabem que el càncer s’està convertint en un problema creixent, no només als països subdesenvolupats, sinó que el problema ara és que els sistemes de salut dels països subdesenvolupats han de fer front a l’enorme cost i dificultat de construir i impulsar tractaments complexos per tractar el càncer», assegura Fitzmaurice en una entrevista.

    Un exemple d’aquesta divisió es pot veure en càncers que es desenvolupen per condicions que es poden prevenir, com ara l’hepatitis B i la C, ja que en els països amb un índex sociodemogràfic més baix la vacuna per a l’hepatitis B no és universal. Així, segons dades de l’OMS infeccions com les causades pels virus de l’hepatitis B i C són responsables del 20% de les morts per càncer en els països d’ingressos baixos i mitjans.

  • «El desproveïment de fàrmacs per transsexuals evidència la nostra dependència de les farmacèutiques»

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Ja a mitjans d’octubre la Mireia Nievas no era capaç de trobar en cap farmàcia madrilenya el fàrmac que utilitzava des de febrer per al seu tractament de reemplaçament hormonal. Com ella, la majoria de dones transsexuals a Espanya empraven les pastilles de Meriestra, que contenen estrògens, fins que Novartis va deixar de comercialitzar-les a casa nostra.

    No és l’únic cas de desproveïment de medicaments per a persones transsexuals que precisen de substitució hormonal. El més utilitzat pels homes, Testex Prolongatum, també s’ha deixat de dispensar, encara que previsiblement es reprendrà el pròxim gener. «La principal conseqüència és el caos inicial, ningú tenia informació referent a això o era confusa», sosté Nievas.

    El desproveïment de tots dos ha coincidit en el temps, però les raons que esgrimeix l’Agència Espanyola del Medicament són diferents. Apunta a una manca d’estoc per l’excés de demanda en el cas de Testex i a la finalització del contracte que Novartis mantenia amb Shire, l’empresa que té la patent a nivell global, en el cas de Meriestra.

    La situació és diferent per a un fàrmac i l’altre. Desma, el laboratori que comercialitza la testosterona injectable Testex per a homes transsexuals, assegura que el medicament es tornarà a dispensar al gener de l’any que ve, però el cap de la comercialització de Meriestra és, en principi, definitiu.

    El rumb del fàrmac pot canviar si el Ministeri de Sanitat aconsegueix que Novartis restableixi el subministrament. «S’està treballant en això», asseguren fonts de la institució, que està explorant com a solució a curt termini la via de dispensar el Meriestra que s’està comercialitzant en altres països.

    L’equivalent al Meriestra costa 17 vegades més

    L’impacte del desproveïment s’ha deixat notar amb intensitat en les persones transsexuals -encara que són medicaments usats també per altres que requereixen un suplement hormonal- perquè «són fàrmacs còmodes, molt utilitzats i àmpliament acceptats per la comunitat», assenyala Rosa Almirall, ginecòloga del servei de salut Trànsit a Barcelona.

    Tant ella com la resta de professionals han començat a estendre receptes per a altres medicaments que s’han convertit en l’alternativa. No obstant això, en el cas de les dones trans i el Meriestra, cap d’ells és exactament equivalent a aquest últim.

    «El que estem fent és un pegat, cal que el Ministeri investigui com fer accessible un medicament igual», afirma Marcel·lí Gómez, endocrí de l’Hospital Universitari de València. L’únic fàrmac que és exacte al retirat és Progynova, de Bayer, però no està finançat pel Sistema Nacional de Salut.

    D’aquesta manera el seu preu és inassumible per a moltes persones, ja que tenint en compte que una dona transsexual requereix uns sis mil·ligrams del fàrmac al dia, que cada caixa conté 20 pastilles i cadascuna és d’un mil·ligram haurà de gastar 152 euros al mes per cobrir el seu tractament. Per assolir la mateixa quantitat de Meriestra, la despesa frena en els nou euros mensuals.

    La dependència de la indústria farmacèutica

    «Això no fa més que remarcar la fragilitat que hi ha als tractaments hormonals» i evidencia «la situació de dependència que tenim la comunitat trans de les farmacèutiques», remarca Nievas, que ha passat a utilitzar Climen, comercialitzat per Bayer, una de les alternatives -en comprimits- juntament amb Progyluyton o Climodien.

    «No obstant això, aquests són dos medicaments en un, que si vols fer-ho perfectament bé hi ha persones que no han de prendre’n», puntualitza Gómez. A més d’estradiol -un tipus de l’hormona sexual femenina estrògen- aquests medicaments contenen quantitats mínimes de progesterona o ciproterona. «Són baixes quantitats però, per a algunes dones, si es pot evitar, millor», diu l’endocrí.

    Per això tant Almirall com l’expert de l’Hospital Universitari de València apunten que l’única solució a llarg termini ha de ser el restabliment de Meriestra o d’un altre fàrmac amb les mateixes condicions. «Cal estar alerta perquè com que són medicaments molt barats amb prou feines tenen rendibilitat per a la indústria», explica Gómez.

    Desproveïment en cadena

    Una de les coses que més preocupa la comunitat transsexual i els especialistes és que el desproveïment està provocant un efecte dòmino i ja hi ha absència de les alternatives. «Ja m’han arribat correus electrònics que el Testex de 100 mil·ligrams no està disponible en moltes farmàcies de Barcelona», avisa Almirall.

    El Testex de 100 mil·ligrams és el que els homes transsexuals han començat a adquirir des que el Testex de 250 va suspendre la seva comercialització. «Ahir a València ja no n’hi havia», alerta Gómez. Per això, molts homes transsexuals estan adquirint pegats o gel de testosterona, encara que el seu efecte és menor.

    Això els que puguin, perquè alguns com Mané Fernández tenen al·lèrgia a tots dos i han de suspendre el seu tractament fins que Testex torni a estar disponible. «A moltes persones joves o que acaben de començar el tractament aquest problema els afecta emocionalment perquè pensen que retrocediran en el seu procés», assenyala.

    La solució dels pegats o el gel -que també hi és per a dones transsexuals- no és majoritàriament acceptada perquè «tenen un efecte menor, són incòmodes, poden causar al·lèrgia, els pegats a l’estiu es desenganxen i produeixen molèsties», exemplifica Gómez.

    A Alicia Ramos també li ha afectat el desproveïment de Meriestra tot i que no el fa servir. Ella prefereix els pegats, però a causa de l’augment de demanda «l’última recepta ja no vaig poder aconseguir-la». En la seva opinió la manca d’aquests medicaments «no és la fi del món», però sí que provoca «incertesa, inseguretat i angoixa a les perspectives vitals de persones que ja de per si carreguen amb la seva».

    Aquest dissabte la Plataforma pels Drets Trans ha convocat una concentració davant del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat sota el lema #LasHormonasSonSalud a la qual s’han adherit ja gairebé 80 entitats. «El ministeri hauria de garantir que sempre hi hagi una alternativa finançada», conclou Nievas.

  • El Síndic investiga les urgències de la Vall d’Hebron pel col·lapse del servei

    El col·lapse a les urgències de l’Hospital Vall d’Hebron ha arribat fins al Síndic de Greuges, que ha sol·licitat reunir-se amb el conseller de Salut, Toni Comín, perquè aquest informi sobre la situació de les unitats d’urgències de tot Catalunya i en particular d’aquest hospital. El defensor del poble ha obert una actuació d’ofici per investigar el servei del centre després que aquest dimecres la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona hagi tramès una queixa sobre la situació, que la setmana passada va assolir pics de 350 pacients. Segons ha informat el Síndic, ha demanat informació sobre el nombre de pacients atesos durant els mesos de setembre, octubre i novembre, la mitjana de temps d’espera per ser atès i  fins a l’assignació d’un llit a planta i les mesures previstes per posar fre a la saturació.

    «Segons les informacions consultades, la saturació podria anar més enllà de fets puntuals i la presència de persones en lliteres als passadissos de la unitat d’urgències podria convertir-se en escenari habitual», assegura el Síndic, que ha sol·licitat a Salut informació sobre les actuacions previstes pel Departament per corregir les deficiències estructurals i de caràcter crònic. El passat mes d’abril l’òrgan va emetre una resolució amb proposts genèriques de millora del servei d’urgències dirigides a tots els hospitals públics i ara vol saber quines mesures s’han aplicat en línia amb les recomanacions fetes. Entre les diferents mesures que va proposar llavors el Síndic hi havia reforçar i potenciar els dispositius extrahospitalaris d’atenció a les urgències o habilitar més llits en cas necessari.Paral·lelament, també s’ha iniciat un procés de recollida d’informació i experiències dels usuaris -perquè puguin traslladar directament la seva percepció del servei rebut- i dels professionals, amb qui s’ha establert un canal de comunicació directa.

    Segons ha explicat la FAVB aquest dijous, els principals hospitals públics en què les Urgències es troben desbordades són l’Hospital de la Vall d’Hebron, el del Mar, el Sant Pau i el Clínic. “No qüestionem l’assistència, que és molt bona, sinó les condicions ja que no és normal que hi hagi malalts que esperen més de 24 hores per un llit”, ha dit la portaveu de Salut de la FAVB Marcela Güell, que ha apuntat que «la situació és d’indignitat total, hi ha molt pacients als passadissos de les urgències, amb els seus familiars de peu perquè no hi ha cadires i amb la llum encesa dia i nit”.

  • Veïns i veïnes de Barcelona: «No volem ni un dia més persones als passadissos d’urgències»

    «La situació és d’indignitat total, hi ha molt pacients als passadissos de les urgències, amb els seus familiars de peu perquè no hi ha cadires i amb la llum encesa dia i nit», denuncia Marcela Güell, portaveu de sanitat de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB). Després del col·lapse que es va viure durant la setmana passada als serveis d’urgències d’alguns hospitals, com el Vall d’Hebron, amb més de 80 pacients esperant per ser traslladats a planta, la FAVB ha exigit aquest dijous «solucions immediates».

    Segons expliquen representants de la Federació de diferents districtes, els principals hospitals públics en què les Urgències es troben desbordades són l’Hospital de la Vall d’Hebron, el del Mar, el Sant Pau i el Clínic. «No qüestionem l’assistència, que és molt bona, sinó les condicions ja que no és normal que hi hagi malalts que esperen més de 24 hores per un llit», ha dit Güell.

    La FAVB recorre al Síndic de Greuges

    Trini Cuesta, de la coordinadora d’entitats SAP Muntanya, ha recordat que el mes de novembre passat ja van avisar el conseller de Salut, Toni Comín, que els serveis d’alguns hospitals es trobaven bloquejats i que la situació empitjoraria si no es feia res al respecte. Segons Cuesta no han obtingut cap resposta a la carta que van lliurar llavors a la conselleria i és per aquest motiu que han decidit recórrer al Síndic de Greuges i a la Sínidica de Barcelona, a qui aquest dimecres se’ls va fer arribar una queixa. També s’han dirigit a l’Ajuntament de Barcelona i a tots els grups parlamentaris per tal de fer-los coneixedors de la situació.

    Per la seva banda, Elva Tenorio, membre de Tancada Clínic, ha denunciat que si les urgències del Clínic no estan més col·lapsades és perquè es deriven pacients a l’Hospital Sagrat Cor (Quirónsalud) i ha lamentat que hi hagi «llits reservats per aquells que s’ho poden pagar» en una clara al·lusió al braç privat del Clínic, Barnaclínic, que opera dins el mateix recinte de l’hospital.

    Segons la FAVB la saturació del servei a diferents centres de la ciutat és un efecte de les retallades que ha patit el sector públic. Si bé esperen que a l’Hospital del Mar la situació millori amb la inauguració de les noves urgències, prevista pel març de l’any vinent, demanen responsabilitats als gestors i els planificadors per trobar solucions «d’avui per demà». «No som nosaltres qui hem de trobar la solució, són ells, i si no la saben trobar que dimiteixin», ha afirmat amb contundència Marcela Güell.

  • Càritas multiplica per quatre les ajudes per a alimentació durant la crisi

    La crisi segueix castigant les llars catalanes i això ha fet que en els últims 4 anys hagi augmentat un 4% la pobresa severa a Espanya, arribant al 10,6% de la població. Càritas Diocesana de Barcelona denuncia que les famílies cada vegada són més pobres i han de recórrer durant més temps a menjadors socials o xarxes de distribució d’aliments. Davant d’això, el director de l’entitat, Salvador Busquets, reclama a les administracions una renda garantida de ciutadania, un parc d’habitatge de lloguer social i un nou sistema econòmic i productiu que promogui l’economia social. Es queixen també que no són ells els que han de “garantir el dret a l’alimentació i el suport a les famílies, sinó que això és feina de l’Administració”.

    A l’informe ‘Fràgil. L’alimentació com a dret de ciutadania’ Càritas ha explicat que les ajudes destinades a alimentació que donen des de l’entitat s’han multiplicat per 4, passant de mig milió d’euros el 2007 a 2 milions d’euros el 2016. Això ho associen al fet que el poder adquisitiu de les famílies és un 9% més baix en relació a l’any 2010. El risc de pobresa relativa a Catalunya, un 19%, segueix estant per sobre de la zona euro, que es troba al 17% actualment, però es troba per sota de la mitjana espanyola, que és del 22%.

    Una de les solucions “transitòries” de Càritas és la Targeta Solidària, una targeta que permet comprar en diferents establiments alimentaris amb l’objectiu de “mantenir a les persones empobrides poder comprar amb autonomia als establiments comercials d’alimentació per mitjà dels ajuts econòmics que reben”. 450 famílies disposen d’aquesta targeta a Catalunya, unes 2.300 persones. L’organització ha destinat uns 350.000 euros a aquesta solució i 350.000 euros més perquè més de 2.000 persones puguin comprar aliments.

    L’adjunta d’Acció Social de Càritas, Mercè Darnell, ha explicat que l’alimentació no es tracta només dels àpats diaris, sinó que “forma part de la socialització de la persona” perquè “estreny vincles, marca pautes socials i transmet cultura”. Darnell també ha destacat el risc que corren les persones de perdre hàbits com anar a comprar o gestionar l’alimentació familiar i per això ha reivindicat l’ús de la targeta solidària.

    S’estanca el mercat laboral i creixen les desigualtats

    A l’informe també han associat l’estancament del mercat laboral com un dels principals factors de risc de pobresa relativa, juntament amb la caiguda del 6% del salari mitjà. Actualment, 900.000 persones cobren menys de 657 euros al mes a Catalunya. Un dels riscos és també la cronificació de la crisi i el temps que fa que moltes persones no cobren cap prestació d’atur.

    Segons l’índex Gini, Espanya és el tercer país amb major desigualtat de la Unió Europea, després de Romania i Sèrbia. A Catalunya, la desigualtat entre el 20% de la població amb més ingressos i el 20% amb menys ingressos és de 6 vegades, un punt més que l’any 2007.