Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • «A Síria la gent s’està morint de malalties que no podem curar per falta d’hospitals i material mèdic»

    El passat novembre els bombardejos sobre Alep (Síria) van deixar la ciutat sense hospitals i prop de 250.000 persones sense accés a la sanitat, ni a cirurgies o a atenció especialitzada. Carlos Francisco és coordinador general d’operacions a Síria per Metges Sense Fronteres. Parlem amb ell de la situació que es viu al pais i quins problemes es troben els professionals de la salut.

    Després dels últims bombardejos ja no hi ha hospitals a Alep. Quina és la situació actual? Hi ha personal mèdic?

    Des que va començar el setge al juliol, tots els hospitals que funcionen a l’est d’Alep (tots ells recolzats per Metges Sense Fronteres, entre altres organitzacions) han estat danyats pels bombardejos, alguns d’ells més d’una vegada. Molts s’han vist obligats a tancar temporalment. S’han registrat més de 35 atacs als hospitals d’Alep de l’est en aquest període. Els hospitals han patit continus bombardejos des del cel i enfrontaments en terra des que els atacs aeris es van reprendre el 15 de novembre de 2016 i van deixar hospitals i altres infraestructures civils completament destruïdes i fora de servei. Els béns vitals, com els aliments i la llet artificial per a nadons, s’estan esgotant. A això s’afegeix que el combustible crucial per a l’execució de generadors d’hospital, ambulàncies i la maquinària de construcció necessària per reconstruir els hospitals també s’està esgotant. La gent està morint no només de ferides de guerra, sinó també de malalties complexes que no podem curar.

    Per tant, si no hi ha hospitals, què passa actualment amb els ferits? On poden acudir els civils? 

    Els equips de Metges Sense Fronteres estan en permanent contacte amb metges que comparteixen amb nosaltres una situació extremadament difícil. Vivim una extrema manca de serveis de salut, moltes ambulàncies danyades i fora de servei, camins totalment bloquejats per la runa dels atacs aeris… Tot això fa que el moviment d’un lloc a un altre sigui molt difícil per a qualsevol. L’accés a l’atenció mèdica és gairebé impossible i, a l’est d’Alep, és gairebé inexistent per a una població que ho necessita desesperadament.

    Com fareu front a partir d’ara a la situació de guerra? Quins objectius i reptes encareu?

    A Metges Sense Fronteres comptem amb sis centres de salut al nord de Síria i amb diversos centenars d’empleats en el terreny. El problema és que no tenim personal nostre treballant a la ciutat d’Alep avui en dia. Des de l’any 2014, Metges Sense Fronteres ha donat suport al sistema de salut proporcionant medicaments i subministraments i incloent-hi paquets quirúrgics de salvament i equip mèdic. Tot això pels hospitals restants a Alep oriental i també per dos hospitals propers. També donem suport a centres de salut i primers auxilis a la zona. Abans del setge s’enviaven carregaments de subministraments cada tres mesos, ara ja no. També es van enviar subministraments addicionals en temps d’emergència, quan el nombre de ferits va augmentar sobtadament. Però des de l’agost no hem pogut fer-ho més. Totes les parts en el conflicte han de facilitar i assegurar un pas segur i sense obstacles per als treballadors mèdics i humanitaris, així com l’evacuació oportuna dels malalts i ferits greus a les zones on poden accedir a tractaments i cures mèdiques especialitzats. El problema és que no ho fan.

    Arriba ajuda humanitària internacional a Alep?  

    La resta del territori d’Alep oriental està sota setge des de juliol i l’última vegada que va ser possible portar subministraments va ser a finals d’agost. L’ajuda humanitària i els subministraments mèdics no estan entrant actualment a la ciutat perquè està assetjada. Tenim 45 tones de subministraments mèdics, principalment medicines, alguns consumibles i també equip mèdic, esperant per entrar a l’est d’Alep amb un comboi potencial. Podria arribar a la zona en pocs dies. També tenim ambulàncies que podrien utilitzar-se per donar suport a les necessitats mèdiques al costat oriental d’Alep si poguéssim assegurar l’accés. No obstant això, encara no hi ha accés i malgrat els nostres esforços continus per tractar d’obtenir subministraments mèdics i entrar-los, ara per ara és impossible.

  • «El règim d’aïllament penitenciari pot precipitar trastorns psicòtics en els presos»

    Segons fonts del Departament de Justícia, l’any passat es van suïcidar 8 persones als centres penitenciaris de Catalunya i, des de principi d’any, 5. Cada any se suïciden una mitjana d’entre 7 i 8 interns segons dades de l’última dècada. A més, es calcula que prop del 40% dels interns espanyols tenen problemes mentals. Unes xifres que, a més, van en augment. Parlem amb Irene Santiago, psicòloga d’Irídia Centre per la Defensa dels Drets Humans i membre del GAC (Grup d’Acció Comunitària). Santiago ha treballat durant més de 10 anys a Amèrica Llatina fent tasques d’acompanyament psicosocial a població afectada per la violència extrema en diversos contextos com el penitenciari.

    La proporció de suïcidis als centres penitenciaris és molt més alta que la dels de fora de les presons. A què es deu aquesta diferència?

    El fet que una persona es trobi en aïllament social genera una sèrie d’efectes. Si a això li afegim que es tracta d’aïllament penitenciari això s’exagera encara més. Els éssers humans per construir ‘el nostre jo’ necessitem interacció social. Al no tenir-ne, deixem d’estar retroalimentats i de reconstruir la nostra identitat, ja que aquesta identitat es construeix gràcies a la interacció. Per tant, veurem molt ràpidament els efectes a escala fisiològica: menys capacitat de memòria, agilitat mental, concentració… A aïllament això s’accentua encara més i, si supera els 15 dies, es generen unes seqüeles que poden arribar a ser permanents. Els efectes són devastadors de seguida perquè es genera una desconnexió social i aïllament social molt gran, sense contacte interpersonal. Això pot portar conseqüències com trastorns psicòtics, esquizofrènia, personalitats més aïllades, paranoies…

    Per tant, pel fet d’entrar a una presó, una persona pot desenvolupar problemes mentals?

    Sí, clar. El trastorn mental és molt complex. Hi ha molts estudis sobre com un ambient integrador, positiu, que reforci el desenvolupament social pot prevenir i mitigar efectes de trastorns mentals. El mateix passa quan hi ha una deprivació. L’aïllament genera unes condicions que poden fer precipitar trastorns mentals. El dany psicològic hi és sempre, ara, el tipus de dany i el grau d’afectació ja depèn d’altres factors com el temps d’estada, si la persona pateix tècniques opressives o de tortura i també factors individuals. També passa que persones que no han patit un trastorn psicòtic, quan surten de la presó poden tenir greus dificultats per mantenir relacions socials normals i per estar en societat perquè s’han acostumat a estar en soledat i sense contacte humà.

    L’equip de psicòlegs i psiquiatres de les presons, fan un control real de la salut mental i l’evolució dels interns?

    Els serveis penitenciaris tenen un equip de psicòlegs i psiquiatres que compten amb un sistema ben regulat pel que fa a la salut de les persones. Per exemple, en termes de suïcidi, hi ha un protocol de prevenció però això contrasta amb un índex de suïcidis molt elevat i preocupant. Hi ha tota una sèrie de factors de risc que han de ser indicadors de què alguna cosa està passant. Des del Síndic de Greuges de Catalunya i la Coordinadora per la Prevenció de la Tortura vam treure un informe on es reivindica l’aplicació del protocol d’Istanbul. Espanya és país signant però no l’està aplicant. Per això demanem que s’incorpori el protocol d’Istanbul com a mecanisme de prevenció de la tortura. Aquest protocol permet fer una avaluació psicològica, determinar el grau de maltractament, de tracte vexatori i de tortura a presó. És un mecanisme molt important. Cal que els professionals de la salut estiguin formats i el sàpiguen incorporar dins dels mecanismes normals de la salut mental a presons.

    Aplicar el protocol d'Istanbul és un dels grans reptes de la salut mental a les presons / ROBERT BONET
    Aplicar el protocol d’Istanbul és un dels grans reptes de la salut mental a les presons / ROBERT BONET

    Fa poc es va conèixer que la Generalitat va desestimar la reparació patrimonial en el cas de suïcidi d’una presa, la Raquel, a Brians I. A l’informe mèdic del cas s’explicava que les ferides autolesives eren de caràcter manipulatiu i no amb una veritable finalitat suïcida. A l’informe també deien que el 80% dels casos autolesius tenen finalitats manipulatives.

    Que la Generalitat centri els seus arguments en si la Raquel tenia una intenció manipulativa o realment suïcida és anar molt malament. Estem posant el pes del suïcidi amb una persona que no està bé, enfoquem el problema de manera errònia. En el cas de la Raquel està clar que hi va haver un diagnòstic erroni, perquè finalment es va suïcidar. Això és molt greu i ens ha de fer repensar moltes coses. Cal que ens plantegem si s’està construint una relació d’ajuda real dins de les presons i com abordem els casos de suïcidi. L’Organització Mundial de la Salut posiciona el suïcidi com una problemàtica central als serveis penitenciaris. És indiferent la intenció de la persona, és molt difícil saber on està la línia vermella en aquests casos. El que està fent la persona és expressar que està patint un malestar molt greu, i ho fa d’una manera autodestructiva. El problema és que una persona amb problemes de salut mental a la presó es troba en una situació d’indefensió greu si els equips sanitaris no es prenen seriosament els seus malestars i senyals. Per les Nacions Unides, el fet de tenir conductes autolesives prèvies, els intents de suïcidi o haver-ho comunicat són factors que han de fer pensar als equips de salut mental que hi ha un risc que s’ha d’abordar.

    Què hauria de fer la Generalitat davant dels casos de suïcidi? Hauria de reconèixer les seves responsabilitats en el cas de Raquel?

    Això segur, però no només. Cal reconèixer les responsabilitats però des d’una mirada de repensar el sistema penitenciari per prevenir nous casos. No podem reparar al 100% el que va passar perquè la Raquel es va suïcidar i ara és morta, però hem de fer una reparació enfocada a la família i també a la resta de població penitenciaria en general. L’administració té una responsabilitat del que passa dins de les presons, absolutament de tot. Cal repensar el sistema però per reparar-lo i millorar-lo des de l’oportunitat de reparació a tots els nivells, amb una perspectiva positiva. Cal fer un exercici de reflexió profunda sobre els protocols de prevenció de suïcidis, què passa quan tenim uns números tan elevats de suïcidis i com podem millorar la salut mental dels interns.

    Quins reptes de salut mental hi ha a les presons?

    El principal és l’aplicació del protocol d’Istanbul. Després s’ha de treballar en les línies de polítiques preventives i el primer que cal fer és generar més contacte social. S’han de fer més activitats, treballar temes culturals i artístics com la música la pintura, potenciar el llenguatge artístic. Així els presos milloraran no només a nivell mental sinó també relacional. També és clau per generar espais de contacte fer esport. Trobem aspectes així tant a nivell internacional com nacional. A Chiapas (Mèxic) hi ha una presó de dones on es fan classes d’economia, societat i cultura i els ensenyen a desenvolupar oficis. Això ha fet que moltes dones quan surten creen el seu propi negoci. Per tant, treballar la salut mental afecta directament en la reducció de l’índex de reincidència. El problema d’això és que implica plantejar-nos també el nivell de ràtio entre presos i psicòlegs o psiquiatres i la qualitat, la durada i la freqüència de les visites. Serà aleshores quan podrem plantejar-nos projectes en grup, treballar el cos, potenciar activitats esportives i vincular projectes culturals a teràpia. S’ha de treballar un pla de salut mental preventiu que incorpori mirades psicosocial comunitàries, fer role playing, amb teatre, simulacions de com buscar feina i com adaptar-se a la societat. La societat canvia, però per l’intern s’ha congelat el temps.

  • Espanya segueix encara per sobre de la mitjana europea en nous casos de VIH

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    El VIH segueix sent una epidèmia preocupant fins i tot al primer món. Malgrat una tendència a la baixa en el nombre de diagnòstics, Espanya segueix presentant una taxa de casos per sobre de la mitjana de la Unió Europea, segons l’últim informe del Centre Europeu de Control i Prevenció de Malalties (ECDC). Els 3.428 nous portadors del virus detectats el 2015 suposen un 7,4 per 100.000 habitants. La mitjana europea més actualitzada està en 6,3.

    El comissari de Salut europeu, Vytenis Andriukaitis, considera que «el VIH i la SIDA continuen sent un seriós problema» tot i que la tendència general és cap a la baixa. L’ECDC explica que, entre les principals raons perquè aquesta malaltia infecciosa segueixi tenint caràcter epidèmic, hi ha l’alt percentatge de persones que no saben que estan infectades: fins a un 15%, segons els càlculs del centre que publica aquest dimarts la seva última anàlisi sobre la patologia.

    Això es tradueix en 122.000 persones al continent que ignoren la seva situació. Així, en l’última dècada, a Espanya s’haurien acumulat fins a 5.900 casos sense diagnosticar. Potencials vectors de contagi. «Per assolir a aquest percentatge de població hem d’incrementar i facilitar les proves del VIH», ha dit la directora executiva de l’ECDC, Andrea Ammon. En aquest sentit, la Coordinadora Estatal VIH i sida (CESIDA) es va queixar aquest any de «la falta d’ajuda» d’algunes administracions com la Comunitat de Madrid.

    Quatre anys fins a saber-ho

    El retard en la detecció del virus està darrere de la preocupació de les autoritats sanitàries, ja que impedeixen frenar la infecció i l’accés als tractaments. L’estimació mitjana és que entre el contagi i el diagnòstic passin quatre anys, segons els estudis de l’ECDC. Quatre anys de risc de transmissió.

    Les dades de l’Organització Mundial de la Salut i el centre europeu indiquen que encara, més de la meitat dels diagnòstics no poden establir la «ruta de contagi». A Espanya, el contacte més habitual és el de les relacions homosexuals entre homes que supera el 65% -mentre la mitjana europea està deu punts per sota-. En aquest grup estan Àustria, Croàcia, Xipre, la República Txeca, Alemanya, Grècia, Hongria, Irlanda, Malta, Països Baixos, Polònia, Eslovàquia, Eslovènia i el Regne Unit.

    Tot i les xifres europees i els missatges de preocupació, l’acumulació de diagnòstics a la Unió Europea en l’última dècada sumen 592.000 nous casos de VIH. De tot aquest volum, el pas a la malaltia d’immunodeficiència, la SIDA, té una taxa de 0,8 per cada 100.000.

    El VIH i la SIDA han reforçat el seu caràcter de patologia dels països empobrits. Els últims recomptes d’ONUSIDA indiquen que el 2015 es van registrar més d’un milió de nous casos: 36,7 milions a tot el món. Més de la meitat a l’Àfrica oriental i meridional.

  • Israel impedeix sortir de Gaza a una nena malalta de dos anys que necessita ser diagnosticada

    La notícia va caure com una espasa freda clavant a l’esquena. Tan freda com l’amenaça d’estar perdent el temps que podria salvar la vida de la seva filla o almenys mitigar la malaltia que estigui patint. El mateix dia en què Izar, de dos anys i mig, i la seva mare Julud estaven preparades per partir de Gaza a un hospital de Jerusalem Est, l’oficina palestina encarregada de coordinar els permisos israelians de sortida els va comunicar que no havien obtingut l’aprovació.

    «Està sent comprovada la situació de seguretat d’Izar Atawna i Julud Atawna –parafrasea Julud-. Això va ser el que ens van dir». Després d’aquestes paraules, un estrany silenci omple l’habitació de la casa, d’una sola planta, situada al bulliciós camp de refugiats de Jabalia, a Gaza. La frustració i tristesa de Julud, mare d’Izar, i Basel, el pare, dibuixen els seus rostres. Fa més d’ un any i mig que busquen tractament per a la seva filla. Ni tan sols han aconseguit obtenir un diagnòstic a Gaza. lzar abans es posava dempeus, ara no pot; menjava, ara li costa empassar; balbucejava sons propers a les síl·labes, ara només emet gemecs.

    «Sóc el pare d’aquesta nena i vull oferir-li tot el que tinc perquè rebi tractament. Fer alguna cosa per ella. Però els obstacles són superiors a les meves capacitats. És un obstacle fet per un Estat d’ocupació», denuncia el pare a eldiario.es.

    Diversos doctors, cap diagnòstic

    Asseguts en matalassos sobre el terra, els pares d’Izar compten l’historial mèdic de la seva filla. Les desenes de visites a clíniques i hospitals; els símptomes que té i la regressió que pateix.

    La nena està present. L’han assegut també sobre un dels matalassos, recolzant la seva esquena a la paret, i li han col·locat dos coixins als seus costats. Izar no pot mantenir-se dreta i la seva esquena va lliscant a poc a poc cap avall. Quan sent que la postura li incomoda, ploriqueja. La seva mare la reincorpora i amb una mà li subjecta el coll perquè el cap no caigui bruscament a un costat.

    «Quan tenia uns vuit mesos vam notar que tenia un retard en els seus moviments i en la parla», relata Basel. «Vam anar a un metge privat que va decidir fer-li una sèrie d’anàlisis i una ressonància magnètica», explica. En veure els resultats, el metge va preferir consultar amb diversos dels seus col·legues que, finalment, van decidir prescriure vitamines. «Els metges ens van dir que li faltava vitamina D», apunta la mare.

    En els camps de refugiats de palestins amb prou feines hi ha espai entre una casa i una altra. Els carrers interns són tan estrets que se circula en fila índia. Si arriba una persona en direcció oposada, una de les dues ha d’apartar-se. La llum solar escassament penetra per les finestres. Però aquest no semblava ser el problema que patia Izar.

    «No millorava i aleshores la vam portar a un altre metge, també privat, i ens va dir el mateix», recorda Basel. «‘Després vam anar a un hospital pediàtric públic. Aquí, un metge, diuen que el millor a Gaza, especialitzat en neurologia pediàtrica ens va dictar com a diagnòstic ‘paràlisi cerebral».

    Els pares i altres metges van dubtar: Hissar pot moure les seves cames lleument i les seves mans. Això sí, cada vegada amb més dificultat. «No hi ha un diagnòstic mèdic precís», diu la mare. «Diversos metges ens van negar això de la paràlisi i ens van dir que se li està desfent la substància blanca. Altres diuen que el líquid al voltant del cervell és escàs. No hi ha res segur».

    Hissar està empitjorant. La seva mare explica que, fa uns mesos, menjava bé i sense problemes aparents. Avui en dia gairebé no pot empassar l’aigua, molt menys menjar que no contingui líquids, de manera que la nena també està perdent pes. «Ahir vaig estar plorant», continua la mare. «Veig com la meva filla empitjora i empitjora i no podem fer res. Els metges a Gaza no ens estan servint de res. No estan preparats per això, no saben què fer».

    El temps i el bloqueig, enemics d’Izar

    «Amb la cita de l’hospital anirem al Ministeri d’Afers Civils a Gaza perquè s’encarreguin de la coordinació de seguretat amb Israel, esperant que no ens tornin a parar aquí», apunta Basel. «És el seu dret de tenir un tractament, el millor. No és just que Izar estigui tancada a la franja de Gaza».

    Basel mira la seva filla, intentant amagar la seva cara de preocupació, li somriu. Hissar li respon amb una mirada plena de felicitat i li retorna un ampli somriure, acompanyada d’un refilo que els seus pares tradueixen com les seves riallades. Després Izar obre la boca, amb totes les seves forces, com volent dir alguna cosa. L’obre més i més, encara que finalment no aconsegueix emetre ni un lleu so.

    Els seus pares s’entrecreuen una mirada. Una mirada d’impotència.

  • La por dels pacients i la culpabilització dels metges

    Fa poc he assistit a una reunió de metges clàssica. Un especialista, que en aquest cas era un uròleg, “formava” a un grup de metges de família. El ponent citava dos assajos clínics que demostraven la ineficàcia del cribratge amb PSA per reduir la mortalitat per càncer de pròstata. El PSA és un antigen de la pròstata que es pot mesurar amb una simple anàlisi de sang. Quan es troba un PSA alt pot indicar que la pròstata és més gran del normal, que està inflamada o infectada, i també que pot haver-hi un càncer. El ponent ens deia que els autors dels treballs concloïen que la realització sistemàtica de la prova del PSA en homes majors de 50 anys asimptomàtics no allargava la vida i a sobre feia que es tractessin més pacients dels necessaris. Aquest sobretractament comportava que moltes més persones patissin innecessàriament els efectes secundaris de la terapèutica que són impotència i incontinència urinària.

    Partint d’aquestes evidències el US Preventive Task Force, l’organització independent més prestigiosa que elabora recomanacions preventives segons l’evidencia científica disponible, assenyala que la prova del PSA no s’ha de fer sistemàticament als homes majors de 50 anys sinó que només s’ha de demanar com a suport diagnòstic en aquells pacients que presenten símptomes urològics. A casa nostra, el CatSalut fa exactament la mateixa recomanació.

    Malgrat la rotunditat de l’evidència, l’uròleg seguia pensant que no es podia ser tant rigorós, especialment en els homes més joves. Proposava, en la línia del que deia la seva societat, que s’havien de demanar més proves de PSA, especialment als homes asimptomàtics que demanessin la prova.

    Sorprèn que professionals i pacients adoptem mesures preventives d’escassa o nul·la efectivitat i que a sobre afecten seriosament la vida dels pacients, i encareixen el sistema sanitari. Vivim en la societat més longeva de la història però que alhora se sent més malalta que mai. Els pacients van al metge amb moltes expectatives i pors. Temen que els símptomes banals que presenten siguin el preludi de malalties greus i discapacitats. Aquesta por els fa vulnerables, ja que els posa en mans del metge. Esperen que el facultatiu els hi resolgui tots els seus problemes de salut. Aquesta cerca de la salut perfecta genera unes expectatives excessives que acaben provocant la sensació de gaudir de poca salut. Això facilita que el pacient accepti mesures preventives basades en proves diagnòstiques o medicaments que tenen un benefici dubtós o totalment marginal.

    Abans la malaltia es relacionava amb el pecat i avui es vincula a un possible “error en la prevenció clínica” . El metge que aten un pacient amb un infart agut de miocardi acostuma a preguntar-se si havia fet una adequada prevenció dels factors de risc cardiovascular. S’havia tractat la hipertensió o el colesterol? L’uròleg que diagnostica un càncer de pròstata segur que mira si s’havia fet un prèviament una analítica de PSA. Per això és comprensible que l’uròleg de la xerrada recomani aquesta prova encara que l’evidència científica ens mostri clarament que no serveix per prevenir la malaltia. No vol sentir-se culpable en el cas que aparegui un càncer i aleshores preguntar-se: “Si li hagués demanat un PSA a temps…”.

    Així, moltes de les actuacions preventives innecessàries es produeixen per la por del pacient a emmalaltir i pel sentiment de culpabilitat que experimenta el metge quan es produeix la malaltia. La prevenció clínica és una activitat d’indiscutible utilitat però perquè resulti efectiva ha de basar-se en l’evidència científica i no en els sentiments de por dels pacients o de culpabilitat del metge. Un gran nombre de malalties són imprevisibles i la prevenció té efectes secundaris. Només hem d’actuar preventivament sobre la població sana quan disposem d’una evidència incontrovertible que ens demostri el benefici de la intervenció.

  • Augmenta l’esperança de vida dels europeus però empitjora la seva salut

    Els europeus tenen una esperança de vida que, de mitjana, supera els 80 anys: 83,6 anys les dones i 78,1 els homes. La dada contrasta, però, amb el fet que no sempre va acompanyada d’una bona salut de les persones. Aquest augment de l’esperança de vida es deu a millores en salut gràcies a les noves tecnologies, nous tractament mèdics i la prevenció en el desenvolupament de malalties. Això s’ha vist reflectit sobretot en l’esperança de superació de càncers, atacs de cor i ictus.

    Tot i això, segons l’informe conjunt de la Comissió Europea i l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE) ‘Health at a Glance: Europe 2016’ (La Salut a Europa en un cop d’ull), prop de 50 milions de persones pateixen alguna malaltia crònica i cada any moren més de mig milió de persones en edat de treballar. Això suposa un cost anual de quasi 115.000 milions d’euros per a la Unió Europea. Per reduir aquest cost i disminuir el nombre de morts, des de la Comissió Europea i l’OCDE asseguren que no s’ha invertir més sinó de millor manera. Per això cal potenciar les polítiques que fomenten una bona salut, prevenen malalties i ofereixen una assistència sanitària eficaç. A l’informe també s’explica que factors de risc, com ara el tabaquisme o l’obesitat, causen moltes morts que s’haurien pogut evitar. Actualment, el 16% dels adults són obesos, un 5% més que l’any 2000. Pel que fa al tabac, una de cada cinc persones segueix fumant.

    Diferències en l’accés a l’atenció sanitària

    L’informe permet accedir a dades a escala europea pel que fa a la salut dels europeus i els seus sistemes de salut. Davant dels resultats, el secretari general de l’OCDE, Ángel Gurría, assegura que es podrien salvar moltes més vides si es millorés l’assistència sanitària fins a igualar-la amb la d’altres països de la UE amb millors sistemes de salut. Per això “cal fer molt més per reduir les desigualtats a l’hora d’accedir i gaudir d’una assistència sanitària de qualitat”, diu Gurría.

    Augmentar els recursos que promouen la salut, potenciar les estratègies de prevenció de malalties i millorar la qualitat de l’assistència sanitària, són alguns dels factors clau a l’hora de salvar vides. Segons l’informe, es calcula que davant d’una falta d’atenció primària adequada, el 27% dels pacients es dirigeixen a urgències i que els europeus més pobres tenen de mitjana 10 vegades més problemes pel que fa a l’accés a una atenció sanitària adequada en comparació a la població més rica. Per això demanen que els estats membres millorin l’accés a l’atenció primària i es redueixin les llistes d’espera.

    Un altre dels problemes que enfronta la Unió Europea és l’envelliment de la població: actualment prop del 20% de la població té més de 65 anys, un 10% més que el 1960. A més, està previst que la xifra augmenti fins al 30% el 2060. Aquest envelliment i l’augment de les malalties cròniques, sumat a les limitacions econòmiques, faran necessaris canvis estructurals en l’assistència sanitària. Això vol dir, segons l’informe, incloure l’anomenada salut electrònica, reduint el nombre d’hospitalitzacions i reorganitzant els serveis d’atenció primària i domiciliària. També recomanen racionalitzar la despesa farmacèutica i potenciar l’ús de medicaments genèrics.

  • Els Diaris de trinxera fan visible l’atenció primària de salut

    Si es dóna un cop d’ull a les notícies de medicina i de salut un veurà que se centren a parlar dels últims avenços, sovint encara en fase experimental, de les emergències i també d’alguns temes d’hospitals, sobretot de tercer nivell. L’atenció primària gairebé no és present als mitjans de comunicació, cosa que la fa invisible per a moltes persones.

    Allò que no és notícia no existeix. És més que probable que si es comentés això amb un creador de continguts audiovisuals diria que no hi ha històries o temes interessants a l’atenció primària.

    La realitat, però, ho desmenteix. Només cal fer una lectura de les històries publicades al blog Diaris de trinxera iniciat l’any 2012, on hi ha més de 300 històries reals del dia a dia explicades per professionals de l’atenció primària. Moltes d’elles donarien per a un bon argument o reportatge a fons.

    Els Diaris de trinxera són una iniciativa per fer visible l’invisible explicant què passa als centres de salut i a les vides de les persones que s’hi atenen, sigui al mateix centre o al domicili.

    A l’atenció primària els professionals treballen gestionant la incertesa de la consulta, on no sempre tenen respostes, i han de resituar-se cada cop que comença una nova consulta de cada dia, siguin banals o greus, canviant el registre a cada moment per adequar-lo a cada cas.

    És un espai on es comparteixen sentiments que els apropen a les persones, tant en la malaltia com en els problemes socials que malauradament ara són molts. Metgesses, infermeres, administratives i treballadores socials acompanyen les persones en les dificultats, encara que només sigui escoltant i sense que quedi res escrit a la seva història clínica.

    La mort també hi és present en el treball del dia a dia i les professionals hi són fins al final, ja que acompanyen tota la vida de les persones essent la seva referència. Els sistemes d’emergències no sempre ho posen fàcil amb la mobilització de recursos que no caldrien o amb solucions poc raonables.

    Tot això en un entorn de treball que sovint té uns objectius, que fixa qui governa, que semblen allunyats de la realitat, un entorn on no sempre es valora el treball que es fa, i amb unes condicions laborals que no ho faciliten, a molts moments.

    En aquest panorama, sovint hi ha dificultats i esperes incomprensibles, però a vegades amb l’ajut d’altres professionals s’encarrilen els problemes que es presenten sense fer soroll.

    També genera angoixes a qui treballa a l’atenció primària intentar fer entendre que algunes propostes d’altres àmbits assistencials no són les més adequades per aquella persona que coneixen molt més bé.

    Però tot i les dificultats, els problemes i la seva invisibilitat, les persones que treballen en els CAP se senten orgulloses de la seva feina, essent conscients que no és fàcil estar a l’altre costat i superant el cansament per seguir treballant amb i per a les persones.

    Totes aquestes històries, presents en els Diaris de Trinxera, tenen a veure amb la vida de la gent, amb els seus problemes, la seva vivència de les malalties i els seus significats, que són diferents per a totes i cada una d’elles (el que els anglosaxons en diuen sickness). Aquesta és una cara de la moneda. L’altra és la malaltia vista com a procés biològic (illness) i la medicina com a pura tecnologia, que és el que té més visibilitat social i als mitjans. Els diaris també posen de manifest el costat més humà dels professionals, les seves pors, les incerteses a les quals han de fer front, el seu valor, el seu treball, la seva relació amb els pacients -aquells que pateixen- i les condicions moltes vegades adverses en les que treballen.

    Recentment el Fòrum Català d’Atenció Primària, entitat que promou el blog dels Diaris de Trinxera, ha publicat un recull de les cinquanta històries més llegides: ‘Diaris de trinxera, el nostre dia a dia. Una realitat invisible’. Aquest llibre pretén ser un homenatge a totes les professionals de l’atenció primària, professionals de contacte i de tacte, que es comprometen amb els seus pacients, que estan disposades a donar-ho per al seu bé, que veuen i viuen la dura realitat dels nostres pobles, les nostres ciutats i els nostres barris. També és un reconeixement del patiment de les persones i del seu pas pel sistema sanitari. Fa visible allò que és invisible, però ben real.

  • Pobresa energètica i salut mental

    Dilluns passat, dia 14 de novembre, la Rosa, una dona de 81 anys, va morir a casa seva a Reus, a conseqüència de l’incendi provocat per una espelma. La Rosa es trobava en situació de pobresa energètica, ja que feia dos mesos que li havien tallat el subministrament de llum, i, des d’aleshores, l’anciana s’il·luminava amb espelmes. Tot apunta que una espelma seria l’origen del foc que va cremar el matalàs de l’habitació on dormia i que li va acabar produint la mort, segons la investigació dels Mossos d’Esquadra.

    Fonts municipals han explicat que els Serveis Socials de l’Ajuntament desconeixien que la dona no disposava de corrent elèctric per impagament i que no havien rebut cap sol·licitud d’ajut econòmic. La dona sí que havia demanat una ajuda al consistori per poder pagar el rebut de l’aigua, que se li havia concedit. A més, l’arrendatari del pis havia interposat una demanda judicial de desnonament per impagament del lloguer.

    Fins aquí la notícia i ara ens trobem en el clàssic període en el qual les diverses administracions i l’empresa responsable de tancar el subministrament de llum intercanvien retrets proclamant la seva innocència. Senyores i senyors, aquí no hi ha culpables ni responsables, aquí tothom és innocent i la culpa es diposita en l’altre!, però més enllà d’aquest clàssic, hi ha una realitat que maltracta els pobres, especialment si són grans i, a més, viuen en soledat. És la realitat d’aquells que malviuen amb més que una precària pensió, si és que la tenen; i és també la realitat, dramàtica, de viure sols i sense l’aixopluc d’algun familiar.

    Aquesta realitat afecta milers de persones que, sovint, tenen enormes dificultats per accedir als dispositius de serveis socials i de salut ja sigui per problemes de mobilitat o perquè viuen en indrets que queden aïllats. I això va a més ja que la població de Catalunya envelleix a causa de tenir una de les esperances de vida més elevades del planeta.

    I, davant d’aquesta perspectiva, què podem dir de la seva salut mental? Es pot tenir salut mental quan es viu en unes condicions com les de la Rosa? Té sentit parlar de “trastorns mentals adaptatius” quan la persona es troba sotmesa a la més extrema pobresa i al més absolut aïllament social? Qui es pot adaptar a això? O és que ara hem de basar el concepte de salut mental a partir d’un ideal de subjecte que pot amb tot, que pot renunciar a la seva experiència de vida i començar de nou cada dia? És ètic afirmar que tot aquell que no s’ajusta als ideals del neoliberalisme pateix una depressió o una ansietat generalitzada? És que ara començarem a etiquetar totes aquelles persones que no arriben a la vellesa en condicions òptimes?

    Els mitjans de comunicació ens informen que en un determinat hospital de Barcelona començaran a col·locar elèctrodes en el cervell de les noies amb anorèxia mental i que aquest procediment es podria aplicar a d’altres trastorns mentals com la depressió o el Trastorn Obsessiu Compulsiu, però, què farem amb aquells que pateixen emocionalment perquè són víctimes de la pobresa i l’aïllament? Quants recursos dedicarem a aquestes persones?

    Potser això no mereixi un titular als mitjans de comunicació, molt entusiastes de l’espectacularitat d’un elèctrode que travessa un cervell humà, però a molts de nosaltres, professionals de “trinxera”, sí que ens interessa el que passa al ciutadà de carrer, que fa esforços titànics per mantenir la seva dignitat en un entorn que, sovint, es mostra indigne.

  • Descarten un anticonceptiu per a homes per efectes secundaris similars als de la píndola femenina

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    El mes passat un equip d’investigadors anunciava un cop més un suposat avenç en anticoncepció masculina. No obstant això, de nou les esperances de trobar un mètode que permeti als homes compartir les responsabilitats de la planificació familiar han caigut en sac foradat. Els investigadors anunciaven en un article publicat en una revista científica que el comitè mèdic havia suspès l’assaig a causa dels efectes adversos del fàrmac.

    El mètode en qüestió consistia en una injecció de testosterona juntament amb un implant de progesterona. Va mostrar una eficàcia superior a la del preservatiu i fins i tot a la de la píndola femenina. No obstant això, «el comitè de seguretat va considerar que el nombre d’efectes secundaris, en particular els canvis d’humor, eren massa», explica a eldiario.es Mario P. Festin, un dels autors de la investigació i responsable del Departament de Salut reproductiva de l’Organització Mundial de la Salut, principal promotor de l’estudi.

    El comitè mèdic encarregat de supervisar l’assaig va interrompre la prova a causa que van sorgir alguns efectes adversos no greus, com acné, canvis d’humor o incidències sobre la libido -en aquest cas, augment-, tal com asseguren els autors de l’estudi en un article publicat a la revista The Journal of Clinical Endocrinology & Metabolisme.

    Efectes similars a la píndola femenina

    Resulta paradoxal que es descarti el desenvolupament d’un anticonceptiu per uns efectes que són habituals, o fins i tot pitjors, en d’altres que ja es troben des de fa anys en el mercat, com la píndola femenina. Davant d’aquesta tessitura, Festin ha assegurat que «si bé aquests efectes adversos poden ser considerats com de menor importància, també poden ser problemàtics per a certes persones».

    Per Jose Ramón Serrano, president de la Societat Espanyola de Contracepció, «aquests efectes són ridículs i són d’esperar perquè són els que tenen la majoria dels contraceptius», afirma a eldiario.es. «Són efectes inherents al mètode i no són importants per a la salut. Aquests en particular són majoritàriament deguts a la injecció de testosterona», explica aquest especialista.

    Per què no hi ha píndola masculina?

    El doctor Serrano reconeix que poden existir certes dificultats tècniques a l’hora d’aconseguir un bon anticonceptiu masculí, atès que «poden passar fins a dos o tres mesos perquè tinguin efecte» i, a més, «també costa un cert temps tornar a recuperar la fertilitat». Això no passa amb la píndola, que actua de forma gairebé immediata i la fertilitat reapareix en el moment en què es deixa de prendre-la.

    No obstant això, segons aquest especialista, «des de fa anys hi ha hagut estudis en fase 3 que estaven donant molt bons resultats i amb efectes secundaris mínims, com ara, però es van ficar en un calaix, fonamentalment per motius comercials». Els investigadors del nou estudi ho confirmen. Assenyalen que «el desenvolupament de productes comercials s’ha estancat». Segons els mateixos autors de l’estudi, la base d’aquest mètode, que suposa la utilització d’hormones, es coneix des de fa més de quatre dècades.

    Encara que hi ha diversos estudis que tracten d’abordar l’anticoncepció masculina de formes alternatives, en l’actualitat amb prou feines hi ha companyies farmacèutiques que estiguin desenvolupant anticonceptius per a homes i només l’OMS, principal promotora d’aquest últim assaig, o algunes organitzacions sense ànim de lucre estan treballant en això.

    Tot malgrat que segons el mateix estudi, més del 75% dels participants va assegurar estar satisfet amb el mètode i disposat a utilitzar-ho si estigués disponible. «Estic segur que que hi ha molts homes que estan conscienciats i que utilitzarien aquest tipus de mètodes, especialment aquells que tenen parella i que saben que la contracepció també és cosa d’ells», explica Serrano.

    La planificació familiar «no és cosa d’homes»

    Però tot i la suposada falta d’incentiu comercial, també hi ha un problema cultural de fons: la planificació familiar i la contracepció es consideren majoritàriament com una cosa exclusivament femenina.

    Serrano assegura que un dels principals problemes és que «l’anticoncepció masculina està mitificada, ja que es considera que no és cosa d’homes». Segons aquest especialista, «els homes no s’embarassen, amb el que si no hi ha una parella amb la qual es comparteixi la fertilitat com una cosa comuna, és difícil que això s’accepti».

  • Sense data per veure el metge especialista “a causa del nombre de peticions”

    La Maria Núñez no sap quan podrà veure l’especialista de l’esquena al seu hospital de referència: l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. El mes d’octubre passat va rebre una carta de l’hospital en què se li assegura que “a causa del nombre de peticions i la prioritat assignada” el centre no podria atendre la seva petició “a curt termini”. “En el moment que puguem programar la seva petició li ho comunicarem”, tanca la tercera frase del text.  

    La Maria (nom fictici) té 82 anys i fins no fa gaire era una persona completament autònoma. Des de fa prop de tres mesos però un metge del CUAP Cerdanyola-Ripollet li va diagnosticar estenosis del canal lumbar, un estretament estructural del canal raquidi que li produeix dolor a la zona lumbar que se li afegeix a l’artrosis que ja patia. Després del diagnòstic el metge la va derivar a la Unitat Clínica del Dolor perquè seguís un tractament basat en peridurals terapèutiques. Llavors la Maria va entrar a la llista d’espera, que apuntava que no podria iniciar el tractament de les peridurals fins al maig-juny del 2017.                         

    Davant la llarga espera i l’intens dolor va optar per fer el tractament en una clínica privada però no li va resultar efectiu. Va ser en aquest moment quan la Maria va tornar a anar al CUAP pel dolor i aquesta vegada el metge va derivar-la a l’especialista de l’esquena -que pertany a l’àrea de traumatologia- a l’Hospital de Sabadell. La carta que va rebre fa unes setmanes però l’ha deixat en la incertesa i l’espera indefinida. Des dels primers símptomes de dolors fins ara la Maria “ha passat d’estar bé a anar del sofà al llit i viceversa, a més de dur una bateria de pastilles a sobre per calmar el dolor”, explica un dels seus familiars.

    La carta que va rebre la pacient. / DS
    La carta que va rebre la pacient. / DS

    De moment no sap quin tractament especialitzat ha de seguir, si cal que es faci més proves o si haurà de ser intervinguda en una operació quirúrgica. “Sabíem que hi havia un impàs de temps entre la visita al metge de capçalera i l’especialista però no enteníem com podia ser que l’espera no tingués data”, expliquen sorpresos els familiars de la pacient.

    En llista d’espera sine die: una pràctica habitual

    Davant d’aquesta experiència, un dels familiars de la Maria es pregunta quants casos hi ha com aquest i lamenta que “tot aquest temps d’espera no compta enlloc”. Des de l’Hospital de Sabadell asseguren que no coneixen amb exactitud quantes persones es troben a l’espera que se’ls comuniqui la data en què podran visitar l’especialista. En qualsevol cas, comenten des de l’Hospital, és comú que en algunes especialitats s’envii aquesta carta ja que puntualment no es pot respondre a la demanda d’assignar als pacients data de visita a l’especialista. Les mateixes fonts matisen però que aquests pacients pendents de data de visita ja són inclosos en la llista d’espera i que el temps comença a registrar-se ja des de la derivació del metge de capçalera i neguen que comenci a comptar des de que es dóna dia i hora al pacient.  

    Amb tot, l’espera sense data assignada és habitual en molts hospitals i no és exclusiu del de Sabadell, comenta el metge i exdirector assistencial de l’Hospital Vall d’Hebron Josep Martí, qui destaca però que sí que sorprèn el fet que en aquest cas es notifiqui per carta. “Normalment en casos així es diu als pacients que ja se’ls ha derivat i que ja els trucaran”, afegeix. Martí, que és traumatòleg, explica que precisament aquesta especialitat sol acaparar un 45-50% de totes les visites a l’especialista. “La gent té dolors molt freqüents de tipus físic i solen ser els que acumulen més demora”, explica. Aquest metge, que també és membre del col·lectiu Marea Blanca, recomana que en casos d’espera perllongada amb data o sense data de citació, les persones posin una reclamació al centre.«És de sentit comú que pot haver-hi llistes d’espera raonables per operar-se però el que no és tolerable és la incertesa i l’angoixa. La visita a l’especialista perquè li proposi un camí terapèutic hauria de ser en casos no urgents de màxim tres setmanes», opina.

    Segons les dades oficials, al juny d’aquest any 2.123 pacients es trobaven en llista d’espera a l’Hospital de Sabadell per fer una primera visita a l’especialitat de Traumatologia i el temps mig d’espera se situava en una mica més de dos mesos. Precisament per aquesta especialitat és per la que més pacients es troben en la llista d’espera del centre. En total 21.882 esperaven al juny per visitar per primera vegada l’especialista. Per darrere de traumatologia, les especialitats que acumulen més pacients en espera són urologia (837), neurologia (834) i ginecologia (791). El Pla integral per a millorar la gestió de les llistes d’espera sanitàries presentat a l’abril pel conseller de Salut, Toni Comín, tenia com a objectiu reduir a la meitat el temps mitjà d’espera per a la primera visita (163 dies) a l’especialista. Davant la pròrroga pressupostària però el pla, que preveia activitat addicional, va quedar aturat ja que estava pressupostat en 100 milions d’euros.

    Mentre el procés d’espera de la Maria avança, en detriment de la seva salut, els seus familiars han recorregut, davant la incertesa, a una clínica privada perquè pugui veure un especialista.