Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • La cirurgia no invasiva guanya pes en l’especialitat d’obstetrícia i ginecologia

    Catalunya ha posat en marxa un programa de formació en cirurgia mínimament invasiva per a ginecòlegs. Aquesta formació ha estat el principal tema de debat del novè Congrés Català de Ginecologia i Obstetrícia, que ha tingut lloc a Barcelona del 9 a l’11 de novembre. Segons la presidenta de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i Balears, la doctora Elena Carreras, “es tracta d’un projecte per ensenyar a realitzar les tècniques ginecològiques de manera poc intervencionista, per laparoscòpia”. “Els metges tenim l’obligació de formar-nos i d’estar al dia. La medicina és dinàmica i evoluciona constantment” ha afegit el doctor Pere Brescó, cap del servei de ginecologia i obstetrícia de l’Hospital d’Igualada. Aquesta iniciativa s’empara en el projecte InterAc Salut de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya.

    La laparoscòpia és una de les tècniques més innovadores i revolucionària pel que fa a cirurgia no invasiva. Aquesta tècnica consisteix a fer unes petites incisions on s’introdueixen uns tubs amb càmeres que permeten als cirurgians operar mirant una televisió. “Això ens permet no haver d’obrir la panxa i, per tant, disminuir el dolor del pacient, les complicacions i el risc d’infecció, a més d’una ràpida recuperació”, explica Brescó. El doctor també ha apuntat que Catalunya és “pionera en moltes tècniques quirúrgiques i, tot i la crisi, gràcies als professionals segueix tenint molts hospitals al capdavant en innovació”.

    Altres reptes: la relació amb els pacients i amb Internet

    La relació amb els pacients també ha estat un dels punts claus que s’han tractat al Congrés. Davant d’això, la doctora Carreras ha destacat que “Catalunya avança cap a la utilització de tècniques diagnòstiques i terapèutiques cada cop més personalitzades i mínimament invasives. També s’orienta cap a una aproximació molt més holística envers la pacient, que és totalment coresponsable de la seva salut”. Per això s’intenta fer partícip al pacient en tot el procés. Segons el doctor Brescó “el pacient ha de saber en tot moment què està passant i quines conseqüències pot tenir una decisió o altra per ell, per això s’aposta pel consentiment informat”. Un dels problemes que enfronten els metges és la informació que hi ha a Internet i l’intrusisme de les xarxes socials. Per un costat ha servit per poder posar en comú coneixements entre professionals i facilitar l’intercanvi de coneixements, però també ha servit perquè molts pacients trobin informació falsa o errònia i la donin per bona.

    La laparoscòpia és una de les tècniques més innovadores i revolucionaria pel que fa a cirurgia no invasiva / © SANDRA LÁZARO
    La laparoscòpia és una de les tècniques més innovadores i revolucionaria pel que fa a cirurgia no invasiva / © SANDRA LÁZARO

    El Congrés també ha servit per presentar el primer Hospital docent Maternoinfantil a Etiòpia i que gestiona l’ONG Matres Mundi. “El seu objectiu és evitar la mortalitat materna associada a l’embaràs i al part, que encara és molt alta en alguns països”, ha assenyalat Carreras. Durant el Congrés també s’han tractat temes com l’esterilitat masculina i les teràpies genòmiques, entre d’altres.

  • Catalunya impulsarà l’impost a les begudes ensucrades que demana l’OMS

    Fa unes setmanes l’Organització Mundial de la Salut va demanar als governs que gravin les begudes ensucrades com a mesura per lluitar contra l’obesitat, després que diversos estudis hagin posat de manifest que la indústria alimentària fa anys que maniobra per ocultar els riscos d’un consum excessiu de sucre. I més concretament, després que un estudi tragués a la llum les pràctiques de Pepsi i Coca-Cola per ocultar els seus vincles amb l’obesitat als EUA.

    Catalunya farà cas de les recomanacions de l’OMS. El Parlament ha aprovat aquest dijous amb el vot a favor de tots els grups i l’abstenció del PPC una moció perquè el Govern impulsi un impost a les begudes amb excés de sucre i sodi. La moció presentada per Catalunya Sí que es Pot (CSQEP) defensava gravar amb taxes les begudes ensucrades i els aliments insans i no permetre l’entrada d’aquests tipus d’aliments en els centres educatius de Catalunya. “Hi ha taxes que es poden fer per gravar en certs aliments i afavorir els preus d’uns altres. Fer més accessibles els aliments sans i més inaccessibles els aliments insans”, va assegurar la diputada Marta Ribas en una intervenció parlamentària fa uns dies.

    La iniciativa però només tirarà parcialment endavant ja que l’aplicació de nous impostos només afectarà els refrescos i deixarà fora del nou gravamen els aliments insans. El punt que contemplava presentar un projecte de llei per a la creació d’un gravamen sobre els aliments amb excés de sucre, sodi i greixos, no ha prosperat pels vots en contra de Junts pel Sí i el PP.

    El text aprovat estableix un gravamen sobre les begudes de refresc amb excés de sucre o sodi que recaurà principalment sobre les grans distribuïdores de begudes i que previsiblement hauria d’implementar-se el 2017. A més a més, la moció contempla la posada en marxa d’un sistema d’etiquetatge que identifiqui els aliments i les begudes insanes mitjançant els seus perfils nutricionals. En aquest etiquetatge però no hi interferirà la indústria alimentària sinó que serà definit per òrgans del Govern. Així mateix es revisarà la normativa de menjadors escolars per tal que aquesta doni prioritat a la gestió que garanteixin millor una alimentació saludable.

    El sobrepès i l’obesitat a Catalunya

    La diputada de Catalunya Sí que es Pot Marta Ribas ha recordat que “l’alimentació insana” és la causant de gran part de les malalties i que “la meitat dels infants a Catalunya pateix sobrepès i obesitat”. Segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, el sobrepès i l’obesitat són el cinquè factor principal de risc de defunció al món i l’estat espanyol és líder en incidència de sobrepès: un 60% de la població espanyola pateix sobrepès, de la qual un 20% té obesitat. A Catalunya el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys són obesos.

    Els darrers resultats de l’Enquesta de Salut a Catalunya (ESCA) mostraven les diferències pel que fa al consum freqüent de productes hipercalòrics i l’estil de vida segons el context socioeconòmic. Mentre que el 40% dels infants que pertanyen a classes socials desfavorides fan un consum freqüent de menjar ràpid, brioxeria industrial, llaminadures i begudes ensucrades el percentatge es redueix a la meitat en infants de famílies de classe social més afavorida o quan un dels pares té estudis universitaris.

  • Respirar a Barcelona és més perjudicial que l’any passat

    Viure i respirar a Barcelona pot provocar impactes negatius en la salut de les persones, més que l’any passat. La qualitat de l’aire a la ciutat l’any 2015 va empitjorar significativament respecte a l’any anterior. Això es pot saber mesurant l’òxid de nitrogen NO2 (+11%), les partícules PM10 (+13%) i les partícules més fines (+16%). Les dades es desprenen de l’informe La Salut a Barcelona, que apunta que les causes serien el trànsit rodat, sobretot, però també les condicions climatològiques i l’activitat al port. Segons la tinent d’alcaldia de Drets Socials, Laia Ortiz “la reactivació econòmica ha comportat un augment de l’ús del vehicle privat”. Això fa que els valors se situïn per damunt dels recomanats per l’Organització Mundial de la Salut.

    “Ens preocupa perquè la contaminació pot provocar més morts, més hospitalitzacions i el  deteriorament en el desenvolupament cerebral, sobretot en infants”, ha dit la comissionada de Salut de l’Ajuntament Gemma Tarafa. Segons es recull a l’informe, la contaminació atmosfèrica pot ser un dels principals riscs ambientals per a la salut a escala mundial, ja que pot provocar malalties cardiovasculars, cerebrals, morts prematures, malalties respiratòries i càncer de pulmó. També pot accentuar malalties pulmonars, asma o pneumònia. Davant d’això, està previst que l’Ajuntament presenti un pla d’acció per fer front a aquests problemes. Segons han avançat el pla preveu reduir i dosificar la circulació o apostar pels carrils bici i la pacificació dels carrers i treballar de manera conjunta les àrees de Salut, Mobilitat i Ecologia.

    Repeteix com a repte disminuir les desigualtats a la ciutat, que es mantenen estables respecte a l’any anterior. Viure a Sarrià-Sant Gervasi o viure a Nou Barris té diferents impactes per a la salut. Per exemple, allà on la situació econòmica és pitjor, com Nou Barris, els percentatges de malestar, ansietat i depressió augmenten. Això es tradueix en el fet que el 10,8% dels homes aturats i el 7,1% de les dones sense feina pateixen ansietat o se senten deprimides.“Les persones aturades tenen, sobretot els homes, pitjors indicadors de salut mental. Aquest tipus de salut està relacionada amb l’ocupació i amb el tipus d’ocupació i, per tant, amb la classe social” ha dit Carme Borrell, gerent de l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB). Ha augmentat també l’atenció en els centres especialitzats. Tot i això han dit que desconeixen dades com per exemple el temps en llistes d’espera per accedir a aquests centres, que podria estar entre els sis i els vuit mesos en alguns casos. Es calcula que el 12% de la població barcelonina patirà problemes de salut mental en algun moment de la seva vida.

    A l’informe també s’han presentat dades com que la principal addicció dels barcelonins és l’alcohol (48%), seguida de la cocaïna (16%). Destaca també que hi hagi més tractament per alcohol entre dones, un 17%, que entre homes, un 8%. El 2015 es van registrar un total de 4.430 inicis de tractament als Centres d’Atenció i Seguiment (CAS) i 34 morts per sobredosis mortals.

    Pel que fa a les malalties de transmissió sexual, els homes que tenen sexe amb homes en concentren la major part. Entre els barcelonins hi ha hagut 587 nous casos de gonocòccia, 376 de VIH i 68 de sida. La incidència en tuberculosi ha disminuït un 6%, ja que es van detectar 280 casos.

  • Un comitè d’experts afirma que la resposta d’Espanya a l’ebola va ser “feble i inconsistent”

    L’estat espanyol va incórrer en diversos errors a l’hora de donar resposta als dos casos importats i el cas de transmissió autòcton d’ebola. Així ho constata l’informe La resposta enfront de l’epidèmia pel virus de l’Ébola a Àfrica Occidental (2014-2015): lliçons apreses en el nostre entorn, elaborat pel Comitè Científic Assessor sobre la Malaltia pel Virus Ebola (CCAMVE). El comitè, creat el 2014 pel Departament de Salut, l’integren una dotzena de professionals dels àmbits de la gestió clínica de malalties tropicals, salut pública, virologia, vacunes, acció operativa i comunicació.

    A Espanya hi va haver dos casos importats, que corresponen a dos religiosos de l’ordre de Sant Joan de Déu, i un cas de transmissió autòctona, el de l’auxiliar d’infermeria de l’Hospital Carlos III de Madrid, Teresa Romero. Segons destaquen els experts en l’informe, que s’ha fet públic ara, aquests casos “van disparar una allau de reaccions a tots els nivells, posant de manifest que el model de resposta estava sent feble i inconsistent”.

    Per exemple, es critica que el cas inicial fos atès a l’Hospital Carlos III de Madrid quan aquest centre “no disposava de cap acreditació per atendre aquest tipus de pacients”. Una decisió, a més, “incongruent” segons el Comitè atès que Espanya comptava en el moment de la repatriació dels pacients amb dos centres de referència del Sistema Nacional de Salut per a l’atenció de les malalties importades: l’Hospital Ramon y Cajal a Madrid i l’Hospital Clínic-Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, tots ells acreditats pel Ministeri de Sanitat per aquest tipus d’atenció.

    D’altra banda, l’informe també destaca que la gestió política i comunicativa del trasllat dels dos pacients, que es va fer a nivell autonòmic, “es va fer a través d’uns responsables manifestament no preparats tècnicament per a la situació, contribuint a la confusió i la desconfiança generalitzades”.

    Segons el text un dels errors va raure també en com des de l’administració i alguns mitjans de comunicació es va informar dels fets. La comunicació després de les primeres 24 hores després de la confirmació del cas de transmissió autòctona “va ser especialment desastrosa”, a ulls del comitè, que recalca l’existència d”errors de comunicació durant la roda de premsa” així com també “absència d’informació oficial fluida”. Aquesta absència d’informació hauria fomentat conductes irresponsables des d’alguns mitjans.

    Amb tot, es posa en valor que davant possibles emergències de salut pública a Espanya i a Catalunya, el grau de preparació de la resposta ha anat millorant.

    Manca de coordinació i lentitud en la resposta internacional

    En l’informe el Comitè també fa una valoració de la resposta internacional a l’epidèmia a l’Àfrica Occidental. Aquesta resposta ha estat “lenta i amb importants dèficits de coordinació” segons els experts, que consideren que la resposta a l’ebola va posar de manifest la vulnerabilitat davant epidèmies globals de malalties infeccioses. “La comunitat internacional no està preparada per abordar ràpidament i efectivament crisis de salut pública, especialment quan afecten països de renda baixa”, resa el text.

    A més a més, es fa una mirada crítica al retard en la decisió i mobilització per part de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), organisme responsable de la resposta institucional i tècnica davant les epidèmies mundials. Un retard al que s’hi van afegir també les actuacions de diversos països desenvolupats: “No és fins a l’aparició dels primers casos importats als EUA i a Europa que es mobilitzen diferents governs de manera consistent i àmplia”, apunta l’informe. En aquesta línia es mostrava crític Luis Encinas, de Metges Sense Fronteres (MSF), que en una entrevista amb aquest diari assegurava que “l’OMS no va declarar l’emergència d’ebola fins al primer cas d’un occidental”. Encinas és una de les persones que ha participat en l’informe.

    L’epidèmia més mortífera de l’ebola ha deixat al seu pas 11.300 víctimes mortals i 28.000 infectats, a més d’uns sistemes de salut -els dels països més perjudicats per l’epidèmia- encara més dèbils.

    La doctora Adelaida Sarukhan, que ha donat suport en la gestió de la informació científica de l’informe, apuntava ja en un article: “el greuge sobre els països més afectats i la memòria de les seves víctimes serà doble si després d’haver permès el desencadenament de la crisi ignorem les lliçons essencials que se’n desprenen”. En aquest sentit assenyalava com una de les principals lliçons que la lluita contra amenaces a la salut global, com l’ebola, comencen “molt abans que es diagnostiqui el primer cas” en al·lusió a la necessitat d’invertir en uns sistemes de salut forts en països en vies de desenvolupament així com en recursos destinats a la prevenció i la investigació .

  • Quins deures hem de fer?

    Recentment en aquest Diari de la Sanitat s’han publicat dos articles d’opinió de dos companys professionals de la salut de reconegut prestigi i trajectòria en la defensa i millora de la sanitat pública. Els dos demanen, en un moment de crisi i devaluació del Sistema Sanitari, que cal «fer els deures» i escoltar a tots els actors implicats en el tema per reforçar i millorar la qualitat del nostre sistema públic sanitari, tenint en compte en aquest moment les limitacions polítiques i pressupostaries.

    Nosaltres proposem i col·laborarem en aquests deures. Per això, avui parlem de com avançar en una assistència sanitària en el camí del Servei Nacional de Salut, únic, integral i integrat, universal (per tothom) públic (que asseguri els drets de protecció de la salut i l’assistència a la malaltia) i de qualitat:

    • Hospitals d’aguts

    Creiem que ara no cal construir més ni ampliar significativament els hospitals i, en canvi, si que cal millorar les instal·lacions, les estructures i els equipaments. Cal aprofitar la capacitat instal·lada en el sector públic: obrir plantes i serveis tancats, posada en marxa generalitzada dels quiròfans i les consultes de tarda amb el qual podríem quasi doblar la capacitat d’atenció, completant i millorant les condicions laborals.

    En els nostres deures creiem que no s’han de donar recursos públics a entitats privades concertades amb lucre i utilitzar els pressupostos d’aquests concerts a millorar i ampliar l’oferta pública.

    Hem de passar activitat i recursos des dels hospitals a l’Atenció Primària (crònics, atencions a domicilis, urgències de baix nivell de complexitat, i altres). També cal augmentar la capacitat dels sociosanitaris de subaguts per rescatar llits d’aguts dels hospitals.

    Mentrestant, hem d’enfortir el caràcter públic dels actuals privats sense lucre regulant i avaluant millor la seva governança, transparència, clàusules laborals, ambientals, qualitat, etc.).

    • Sociosanitaris

    Creiem que a Barcelona no en calen més. En canvi, hem d’aprofitar la capacitat i millora dels públics que ja tenim i anar reconvertint els privats a públics en territori deficitari. Mentrestant, podem acabar amb els concerts a centres privats amb lucre o sense, que no tinguin els estàndards de qualitat, ni les dimensions adequades.

    Hem d’anar implantant l’atenció integral a domicili liderada per l’Atenció Primària, el treball social i els centres sociosanitaris, com una atenció de qualitat de futur. Pensem que el ciutadà que tingui suficient suport familiar prefereix estar a casa ben cuidat que en un centre.

    • Atenció Primària i Comunitària i Atenció a la Salut Mental Comunitària

    S’ha de reforçar de veritat i d’una vegada: pressupostos adequats per tal que els professionals puguin fer bé la seva feina i realitzar-se personal i professionalment, amb mitjans suficients, personal no precari, nous rols dels professionals, autonomia en la seva gestió clínica, lideratge, pacte amb els hospitals. Això, perquè l’Atenció Primària i Comunitària sigui realment el centre i gestora del pacient dins del Sistema, com una atenció de més qualitat, resolutiva i equitativa. També hem de donr a l’atenció a la Salut Mental la importància i els mitjans que necessita.

    Aquest és un camí. Però no volem només millorar la gestió, la qualitat i lluitar contra la corrupció i el lucre amb diners públics, sinó que volem canviar de model Sanitari a Catalunya. Pensem que molts dels seus mals són estructurals, per això proposem un nou model, que s’ha de definir des de baix (amb la sobirania de tots els actors implicats) en un procés constituent que arribi a fer una nova LOSC pel país.

  • Espanya segueix concebent la transsexualitat com una malaltia mental

    Un diagnòstic psiquiàtric. És el que necessita la majoria de persones transsexuals a Espanya per poder accedir a tractaments hormonals, cirurgies de reassignació o modificació del sexe en els documents oficials. Han d’acreditar mèdicament que pateixen disfòria de gènere, un «malestar» associat a la diferència «entre el gènere experimentat o expressat i el que els altres li assignarien».

    És la definició que l’Associació Nord-americana de Psiquiatria fa al manual de malalties mentals de major influència, el DSM. En la seva última edició, del 2012, va moure la transsexualitat de la categoria de trastorns sexuals a una pròpia i la va reanomenar. Encara que l’associació accepta que no és una malaltia en si mateixa, els col·lectius LGTBI i activistes trans fa anys que demanen sortir de l’anomenada «bíblia de la psiquiatria».

    El mateix exigeixen a l’Organització Mundial de la Salut (OMS), que en la desena versió de la classificació Internacional de Malalties (CIE-10) inclou «els trastorns d’identitat de gènere» sota l’epígraf «trastorns mentals i del comportament». Una filosofia que subjau en la majoria dels països del món, també a Espanya.

    La manca de regulacions o la diversitat de normes dibuixen un panorama autonòmic desigual. Hi ha lleis en comunitats com Navarra, País Basc o Canàries, però les més despatologizants, segons l’opinió dels col·lectius trans, han estat les recents de Madrid i Andalusia, que suspenen el requisit diagnòstic. A això se suma ara Catalunya, que ha dissenyat un nou model de salut, i pròximament València, que aprovarà una norma en aquest sentit.

    Autodeterminació de la identitat

    En l’àmbit estatal, el passat 26 d’octubre la Comissió d’Igualtat del Congrés dels Diputats aprovava una proposició no de llei impulsada per Ciutadans i que van donar suport tots els grups polítics excepte el PP. En ella s’urgia al Congrés aprovar una llei que possibilités tant a menors com a adults trans canviar el sexe registral en els documents oficials sense necessitat d’acreditar els requisits a què obliga la llei.

    «És una declaració d’intencions que ens dóna una mica de llum, però s’ha de concretar», apunta Mar Cambrollé, presidenta de la Plataforma pels Drets Trans. La norma del 2007 estableix com a condicions per modificar el nom d’acreditar «que li ha estat diagnosticada disfòria de gènere» i que «ha estat tractada mèdicament durant almenys dos anys per acomodar les seves característiques físiques a les corresponents al sexe reclamat».

    En aquest sentit, el Consell d’Europa va adoptar a l’abril del 2015 una resolució que insta els Estats a «garantir que les persones transsexuals, inclosos les menors, no siguin considerats com a malalts mentals». Amnistia Internacional també ha sol·licitat que «el reconeixement de la identitat de gènere no s’ha de fer dependre de diagnòstics psiquiàtrics», apunta en el seu informe ‘L’Estat decideix qui sóc’.

    L’esborrany que ha elaborat la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals (FELGTB) exigeix ​​l’aprovació d’una llei estatal que es basi en el dret a l’autodeterminació de la identitat de gènere i que garanteixi que «cap persona podrà ser obligada a sotmetre a tractament, procediment mèdic o examen psicològic». Volen assegurar-se que no hi hagi desigualtats segons la comunitat autònoma i virar el rumb cap a la despatologització.

    Més enllà d’avenços autonòmics com Andalusia, que permet la modificació registral a la targeta sanitària, o Aragó, que obliga els centres educatius a tractar a l’alumnat pel seu sexe sentit, Espanya continua contradient alguns paràmetres internacionals. Països com Argentina, Dinamarca, Noruega o Irlanda ja han reconegut en les seves legislacions el dret que cada persona decideixi com vol ser tractada legalment sense necessitat de diagnòstic mèdic.

    I les operacions estètiques?

    Aquest canvi de filosofia està basat en un gir de l’enfocament que, per l’activista trans Pol Galofre, part d’assumir que el malestar que pot sentir una persona trans «no és intrínsec». «Què és el que genera malestar? ¿El seu propi cos o la mirada que el sistema ens retorna d’ell?», qüestiona. Assegura que generar «la teva personalitat al voltant d’un problema implica pensar-te i créixer entenent que tens una patologia, cosa que minva l’autoestima d’un mateix».

    La ginecòloga Rosa Almirall va posar en marxa fa quatre anys a Barcelona el servei de salut Trànsit, en el qual s’ha basat la Generalitat per implementar el nou model. En la seva opinió, el paper del metge s’ha de centrar en l’escolta i en l’acompanyament perquè «l’única prova diagnòstica és el seu relat de vida». «No em diu res», conclou sobre el terme disfòria de gènere. «Jo com a dona també puc tenir aquest malestar, que és social», prossegueix.

    El relat d’ambdós s’assenta sobre una crítica al binarisme home-dona, a la noció de gènere i a la idea que totes les persones trans volen seguir un camí hormonal i quirúrgic predeterminat. Sobre la necessitat de modificar el cos, Galofre es pregunta: «Qui no modifica avui dia el seu cos per sentir-se millor? ¿I les dietes, els gimnasos, els blanquejaments dentals o les operacions estètiques? ¿Són tot això trastorns?».

    El gènere, diu, «és una construcció social, si el cos no determinés el gènere, la gent no tindria necessitat de modificar-lo». Galofré posa l’accent en la necessitat d’ampliar els imaginaris sobre cossos diversos en comptes de seguir insistint que «aquests cossos estan equivocats i que s’arreglen modificant-«. «Fins on? ¿Fins quan? ¿No seria més interessant treballar per eradicar les pressions que s’exerceixen i ampliar els cossos habitables?».

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

  • Sanitat als Estats Units: Què proposa Hillary Clinton?

    La revista New England Journal of Medicine (NEJM) ha convidat els candidats a la presidència dels Estats Units d’Amèrica a publicar un resum del seu programa sanitari i presentar-ho així davant la comunitat mèdica. El tema de la salut, com el de la venda i possessió d’armes, ve arrossegant-se des de fa dècades a l’altre costat de l’Atlàntic. Els nord-americans més avisats saben ja -els ha costat molt admetre-ho – que tenen un dels pitjors sistemes sanitaris d’Occident en termes de resultats, índexs de salut i cost / eficiència. L’esperança de vida als EUA és gairebé deu anys menor a la de la majoria de països europeus i entre 20 i 40 milions de ciutadans d’aquell país no posseeixen cap tipus d’assegurança mèdica.

    Amb l’arribada de Barack Obama a la presidència dels EUA es va posar en marxa un programa d’assegurança estatal, l’Affordable Care Act (ACA) a un preu més assequible que el de les asseguradores privades, al qual s’han acollit ja milions d’americans, especialment els més necessitats -hispans i afroamericans- però encara queda molt per fer. Els Estats Units és un dels paradigmes que mostren que malgrat una ingent activitat investigadora, que en molts camps lidera la innovació i el progrés del nostre coneixement, i malgrat dedicar més del 15% del seu PIB a la salut, aquests fets no es tradueixen en una millor salut poblacional.

    Segons expliquen els editors del NEJM en un breu paràgraf introductori a l’esperat debat, Hillary Clinton va respondre positivament a la invitació (NEJM 28 setembre 2016) però, cito textualment, Donald Trump did not respont (Donald Trump no va respondre).

    Quin panorama dibuixa l’editorial de Clinton a NEJM? Sobretot mostra la seva preocupació per la situació actual de l’assistència mèdica al seu país, preocupació que té, segons ella, des que va iniciar la seva carrera política. Literalment escriu que «treballar per expandir l’accés a l’assistència mèdica i millorar la salut i el benestar dels nens i les seves famílies, ha estat la causa més important de la meva vida». Per això, el primer punt de la seva agenda sanitària és preservar l’ACA d’Obama i no derogar-la com, pel que sembla, desitja fer el seu oponent republicà, Donald Trump. Segons Clinton, per primera vegada en la història dels EUA, la proporció de ciutadans no assegurats arriba tan sols el 10%. Per expandir l’ACA cal implementar-la encara en els 19 estats que han rebutjat ampliar la cobertura sanitària. Com a bona liberal, però, i anticipant-se a les crítiques republicanes, posa èmfasi en el fet que «tal expansió ha d’anar acompanyada d’una lluita decidida contra el frau, el malbaratament i els abusos en el programa -sanitari- subsidiat pel govern federal».

    El segon punt de l’agenda sanitària demòcrata es refereix a la millora de l’accés a la sanitat reduint els costos que han crescut molt més que els salaris. Tant el cost de les medicines com el de l’assistència hospitalària, urgent o no, resulta insostenible per a moltes economies domèstiques. Al meu entendre, això seria responsable que a EUA molts problemes de salut arriben al metge molt més avançats i greus del que seria desitjable, i també del fet, que molts pacients intervinguts quirúrgicament rebutgin un seguiment del seu mal. Per aquest motiu, Clinton es proposa facilitar els crèdits a les famílies que afronten greus problemes de salut i limitar el cost de les prescripcions farmacèutiques potenciant l’ús de genèrics i pressionant a les asseguradores perquè negociïn a la baixa amb les multinacionals. En la meva opinió, aquí òbvia posicionar-se sobre el delicadíssim tema dels abusos en els honoraris mèdics i en les factures que presenten els hospitals, i passa per alt les altíssimes pòlisses d’assegurances de responsabilitat civil que han de pagar els metges, particularment aquells que exerceixen especialitats de cert risc. Probablement és conscient que la classe mèdica nord-americana -com de fet succeeix en gran part dels països occidentals- és un feu de votants conservadors i que, per tant, ha d’anar amb molt de tacte si no vol posar en peu de guerra a les poderoses associacions mèdiques.

    La tercera meta que persegueix l’aspirant demòcrata és potenciar la medicina de família i l’atenció a la salut mental com a mitjà per millorar la salut comunitària especialment pel que respecta als problemes mèdics relacionats amb el medi ambient, les addiccions, l’alimentació, les malalties infeccioses i l’obesitat. En aquest apartat, Clinton dedica unes línies específiques a la salut de la dona i al seu dret a una contracepció assequible i a un avortament legal i segur. L’èmfasi en la medicina comunitària no pot ser més encertat en termes socials, econòmics, psicològics, tal com hem anat defensant repetidament en aquesta columna. Els Estats Units és un país on la sanitat està fortament controlada pels especialistes i ja sabem el preu que es paga per això allà on la medicina primària és feble: massa iatrogènia, cribratges innecessaris, proves sobrants, sobretractament i consultes múltiples d’un a un altre especialista. En persones d’edat, com circuits són particularment nocius i onerosos.

    Com poden veure, Clinton proposa un programa ple de sentit comú. En cert sentit, per als que gaudim d’un sistema de cobertura universal i gratuïta, es basa en llocs dels EUA on encara es perceben com a propostes «socialistes» que enerven molts ciutadans, sobretot aquells amb més poder adquisitiu. Ha de ser descoratjador partir-se l’esquena per defensar un programa sanitari obvi que potser té poc de glamurós però sí molt d’evident.

    Encara més descoratjadora, per la inusitada, resulta la posició del candidat republicà la vergonyant actitud davant els greus problemes de salut dels seus conciutadans simplement did not respond a la invitació del NEJM.

  • El dret a la salut de les persones trans, una qüestió de vida i dignitat

    La Plataforma Trans*forma la Salut, formada per set associacions i persones trans independents, es forma a partir de la necessitat d’agrupar totes aquelles veus per la despatologització de les identitats trans que des de la mateixa comunitat trans nacional i internacional s’ha estat reivindicant durant els últims 10 anys.

    A la primavera del 2016 la plataforma Trans*forma la salut, emparant-se en la llei 11/2014 presenta una queixa davant els diferents partits polítics i el Síndic de Greuges. Aquesta acció recull les diferents experiències d’un gran nombre de persones trans que han passat o estan passant per la unitat d’identitat de gènere de l’Hospital Clínic de Barcelona. En totes elles hi ha un denominador comú, el malestar provocat per la patologització de les identitats trans que parteix d’un diagnòstic de disfòria de gènere, i el rebuig a la diversitat d’identitats no normatives, denegant l’accés a la salut en la seva condició trans, com a part de les pràctiques d’aquesta unitat.

    Com a resposta a aquest malestar, la Plataforma, assessorada per un equip de professionals transpositius, treballa en un nou model més inclusiu i respectuós amb tota la comunitat trans, en la qual la persona passa a ser el centre del sistema tenint l’última paraula sobre les decisions preses en relació al seu procés de transició.

    Un cop presentada la proposta de model al Departament de Salut, en un clima de bona sintonia es comença a treballar conjuntament en l’esborrany que forma el protocol marc per a la implementació del model d’atenció a la salut de les persones trans, presentat el 24 de l’octubre d’aquest mateix any. A partir d’aquí i durant els pròxims mesos treballarem al costat del conseller de Salut, Toni Comín, el Departament de Salut i un equip multidisciplinari de professionals transpositius (Trànsit) a la implementació del nou model.

    La Plataforma valora molt positivament tot el procés perquè les noves línies d’actuació suposen un canvi de paradigma en la salut pública catalana, al mateix temps que promocionen i respecten l’autodeterminació i l’autonomia de la comunitat trans. Com a plataforma, reivindiquem el dret a la salut de les persones trans, considerant, a més, que es tracta d’una qüestió de vida i dignitat.

  • L’atenció sanitària a les persones trans deixarà d’estar basada en un diagnòstic psiquiàtric

    A partir d’ara la transsexualitat deixarà de tractar-se com una malaltia a Catalunya. Així ho ha anunciat el conseller de Salut, Toni Comín, en la presentació, aquest dilluns, del nou model d’atenció a la salut de les persones trans, que ha presentat després que el passat dia 22 se celebrés el dia mundial per la despatologització trans. La principal novetat del model presentat és que no s’haurà de passar per un diagnòstic clínic ni psicològic per sotmetre’s a una operació de canvi de sexe. S’aconsegueix així, una reivindicació històrica, plasmada recentment a través de la Plataforma ‘TRANSforma la salut’, basada en la despatologització de la transsexualitat. Feia temps que proposaven un canvi de paradigma en l’atenció sanitària a les persones transsexuals basat en la lliure determinació del gènere i que promogués l’acompanyament per part dels professionals sanitaris. “El sistema públic de salut és per a tots i totes i, per ser igualitari, ha de ser sensible a la diversitat des de la perspectiva dels drets a les persones”, ha dit Comín.

    Als anys 90 s’atenia a les persones trans diagnosticant-les d’un trastorn d’identitat de gènere i se’ls sotmetia a correcció psiquiàtrica; als 2000 es considerava una disfòria de gènere i se’ls donava un tractament hormonal i una reassignació quirúrgica. Ara, el nou model es basa en el fet que no hi haurà necessitat de definir ni justificar ni la identitat de gènere ni les preferències sexuals. També es vol donar autonomia per prendre decisions a través del consentiment informat i apostar per una transició opcional marcada per la persona.

    Un CAP de Barcelona serà el centre de referència

    El CAP Manso de Barcelona serà la primera unitat d’atenció primària que atengui aquests pacients, convertint-se en la nova porta d’entrada al sistema, i acollirà la unitat Trànsit, un dels serveis que actualment atén les persones trans a Catalunya juntament amb la Unitat d’Identitat i Gènere (UIG) de l’Hospital Clínic. La idea és que la unitat del CAP Manso esdevingui  un nou centre de referència per a tot el país i un model d’atenció a la salut de les persones trans pioner a tot Europa, segons ha explicat el conseller. El projecte està inclòs en el Pla de Salut 2016-2020 i ha estat reforçat amb 260.000 euros per l’any que ve i més plantilla multidisciplinària. Es vol aconseguir així una millor atenció per part dels professionals per acompanyar els pacients d’una manera més afectiva i sensibilitzada.

    Aquest nou model s’ha consensuat conjuntament amb plataformes i col·lectiu trans i també amb professionals científics i mèdics. Aquests col·lectius es mostren molt a favor del nou pla però han demanat que la Unitat d’Identitat i Gènere de l’Hospital Clínic deixi de funcionar perquè “no ha tractat amb dignitat i respecte a les persones trans”, ha assegurat el portaveu de la plataforma Nac Bremón. La UIG de l’Hospital Clínic havia estat acusada des de TRANSforma la Salut de practicar una atenció «patologitzant i molt deficient» en diversos aspectes.

    Davant d’això, el director de l’Hospital Clínic, Josep Maria Campistol –que es trobava present a la roda de premsa-, ha demanat disculpes pels “errors comesos i per si han pogut maltractar psicològicament algun afectat”. Ha afegit, però, que cal “mirar al futur” i ha ofert col·laboració entre l’hospital i el nou pla. Des del Departament han dit que “volen aprofitar l’expertesa en operacions quirúrgiques acumulada per l’Hospital Clínic en els darrers anys”, tot i les crítiques que han rebut per part del col·lectiu TRANSforma la Salut».

    Cada any unes 93 persones sol·liciten iniciar el procés de canvi de sexe a través de la sanitat pública, i actualment n’hi ha 437 en fase de trànsit. S’espera que amb aquest nou model es generi un efecte crida i que gent que estava fent el tractament per la privada canviï a la pública.

  • Gairebé la meitat dels casos de VIH es diagnostiquen tard

    La detecció precoç del virus de la immunodeficiència humana (VIH) és clau en la lluita contra la síndrome de la immunodeficiència adquirida (SIDA). Aquest dijous se celebra el Dia de la Prova de Detecció del VIH, que té com a objectiu incentivar l’ús del test de diagnòstic d’aquesta malaltia entre les persones drogodependents o que han tingut relacions sexuals de risc. A Catalunya, el 2015, es van detectar 634 nous casos de VIH, el 89% d’homes i l’11% de dones, i 116 nous casos de la malaltia de la sida.

    Segons la Creu Roja, el VIH es diagnostica tard en el 46% dels casos a Catalunya. Tot i això, des del Centre d’estudis epidemiològics, apunten que els casos de diagnòstic tardà del VIH han disminuït del 55 al 46% entre el 2006 i el 2015. També ha disminuït, pràcticament a zero, la incidència del VIH entre les persones amb drogodependència ateses per la Creu Roja – unes 3.500 en els últims 20 anys-, gràcies als projectes de reducció de danys y de sensibilització. Aquest tipus de projectes, com el Servei d’Atenció i Prevenció Sociosanitària (SAPS) i l’Àrea de Reducció de Danys (ARD) de la Creu Roja, ofereixen assistència integral als usuaris i promouen la seva integració social.

    El president de Gais Positius, Joaquim Roqueta, recomana que “a la mínima sospita cal fer-se la prova per tenir un millor diagnòstic i tractament i també per no infectar a més gent” i remarca especialment la importància de fer-se la prova pels homes que tenen sexe amb homes i persones joves.  Actualment es pot realitzar a molts llocs, com ara hospitals, les farmàcies o els CAP. Davant d’això, però, Roqueta explica que fer les proves en centres de detecció precoç a les entitats comunitàries “és més còmode pels usuaris per la confidencialitat i perquè parles d’igual a igual”. La prova es basa en fer un test a partir d’unes gotes de sang del dit. En 20 minuts es pot detectar l’antigen p24 (una proteïna del VIH) a partir de les dues setmanes de la pràctica de risc.