Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Seguim sense fer els deures

    El govern popular de Mariano Rajoy acaba de presentar uns pressupostos que incompleixen els objectius de dèficit fixats per Brussel·les. És improbable que la Unió Europea passi per alt aquest petit detall, especialment quan ens acaba de multar per incomplir el dèficit del 2015. Tampoc penso que s’apiadi de la seva incapacitat per formar govern o per aprovar uns pressupostos. No cal massa astúcia política per entendre que haurem d’afrontar una segona tanda de mesures d’ajust o en termes més casolans, unes noves retallades. L’experiència del 2012 ens fa témer que el sector de la salut tornarà a ser un dels més perjudicats. Malauradament aquesta vegada les retallades cauran sobre una cartera de serveis reduïda, unes llargues llistes d’espera, uns copagaments de farmàcia pels pensionistes i sobre una plantilla esgotada, empobrida i desanimada.

    M’enerva que la història es repeteixi. El novembre del 2008 la prestigiosa revista The Economist dedicava un número al president socialista José Luis Rodríguez Zapatero titulat ‘Spain: The Party is over’. L’advertia que mentre seguia gastant com si no passés res, el seu país havia entrat en una profunda crisi. Al cap de pocs mesos ningú s’atrevia a criticar el setmanari. Avui, el govern central, que no controla ni el dèficit ni l’atur, s’atreveix a parlar de brots verds. La portaveu de salut del Partit Demòcrata Català, que dóna suport al govern, declara que el Conseller de Salut Toni Comín no s’ocupa dels veritables problemes dels ciutadans. Critica que es limiti a desprivatitzar serveis per complaure als partits d’esquerra sense implantar cap millora tangible i efectiva. Per segona vegada serà Brussel·les qui ens farà tocar de peus a terra. Ens tornarà a castigar per no haver fet els deures. És molt probable que forci l’aplicació d’unes noves mesures d’austeritat que plouran sobre mullat.

    Les retallades iniciades el passat 2012 estan sent especialment doloroses pels pacients i el personal sanitari. Patim unes reduccions lineals de salaris i plantilla que només busquen disminuir de la despesa. No hem proposat cap política efectiva de promoció de l’eficiència o la productivitat. Però és important recordar que altres països també perseguits per la troica han sabut aplicar polítiques d’ajust més sofisticades. Irlanda, per exemple, va aprofitar per retallar el personal directiu i de suport al mateix temps que preservava i fins i tot feia créixer l’assistencial d’atenció directa al pacient. Va treure “greix” al seu sistema sanitari.

    Nosaltres ens hem aprimat i debilitat perquè hem perdut tant greix com musculatura. Les plantilles dels centres han caigut però mantenim tota la burocràcia que no aporta valor. Seguim amb totes les delegacions, ineficiències i duplicitats del Catsalut i de l’ICS. Seguim pagant tots els costos de transacció que genera el complex entramat d’empreses que formen el complicat sistema sanitari català concertat. Els irlandesos també van intentar, encara que sense massa èxit, reduir els serveis hospitalaris d’aguts i fer créixer els d’atenció primària i d’atenció a la cronicitat. Nosaltres ni ens ho hem plantejat. Al contrari, anunciem la construcció d’un nou hospital d’aguts a Tarragona quan a Reus acabem de fer-ne un de sobredimensionat. Ni tan sols ens hem proposat ordenar seriosament el terciarisme. Tampoc apliquem cap política per aprofitar millor les competències dels diferents col·lectius professionals. Al contrari, avui les infermeres tenen menys competències en la utilització autònoma dels medicaments.

    Governar implica fer els deures. La història recent ens mostra que quan no ho fem ens castiguen i ens marquen el que hem de fer. Cal recuperar el lideratge dins del sistema sanitari. La població i els professionals hem assumit estoicament unes retallades que no han resolt la situació. Segurament així podrem entendre millor que s’adoptin mesures orientades a millorar l’eficiència i assegurar la sostenibilitat.

  • 90.000 morts a l’estat espanyol associades a una alimentació no sana

    Menjar insà perjudica fins al punt que una dieta inadequada és el factor de risc que més problemes causa en la nostra salut i és responsable d’una de cada quatre morts evitables al món. Així ho indica el macroestudi Global Burden of Disease (Càrrega mundial de morbilitat) publicat recentment a The Lancet. A l’estat espanyol l’associació VSF Justicia Alimentaria Global calcula que unes 90.000 persones moren anualment per malalties relacionades amb una alimentació insana.

    Entre un 40 i un 55% de les malalties cardiovasculars, un 45% dels casos de diabetis i entre un 30-40% d’alguns tipus de càncer poden atribuir-se a una alimentació insana a l’estat. A més, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut, el sobrepès i l’obesitat són el cinquè factor principal de risc de defunció al món i l’estat espanyol és líder en incidència de sobrepès: un 60% de la població espanyola pateix sobrepès, de la qual un 20% té obesitat.

    A les portes de la batalla per una alimentació sana

    Així ho recull VSF Justicia Alimentaria Global en l’informe Viatge al centre de l’alimentació que ens emmalalteix, que obre la campanya Dame Veneno. L’associació que treballa per la sobirania alimentària recorda en la publicació que “la indústria dels aliments segueix adoptant estratègies per negar el paper de l’alimentació processada, alta en grasses, sucres, afegits i sal”. A més, defensen que en el moment en què “una de cada quatre persones emmalalteix a causa de deolències on el factor alimentari és determinant” el problema és sistèmic i demanen polítiques públiques que intervinguin sobre aquesta problemàtica.

    Sobre el cost econòmic que suposa el tractament sanitari d’aquestes malalties, l’associació calcula que la suma de les tres patologies a l’estat ascendeix a 20.000 milions d’euros. Per exemple, només la despesa pública destinada al tractament de l’obesitat ja suposa el 8% de la despesa pública sanitària a l’estat. Del total de costos que calculen pel tractament de les tres patologies -les malalties cardiovasculars, la diabetis i l’obesitat- 8.000 milions seria el cost del tractament associat a una mala alimentació.

    Gravar els aliments insans

    A nivell mundial és l’Organització Mundial de la Salut (OMS) qui està instant els estats a implementar polítiques de prevenció, com ara posar un impost als refrescs. Així ho va dir la setmana passada l’organisme mundial, quan va fer una petició perquè els governs gravin aquest tipus de begudes com una mesura per lluitar contra l’obesitat.

    A Catalunya, Catalunya Sí que es Pot (CSQEP), presentarà en el pròxim ple al Parlament una moció que defensa mesures com gravar amb taxes les begudes ensucrades i els aliments insans i no permetre l’entrada d’aquests tipus d’aliments en els centres educatius de Catalunya. “Hi ha taxes que es poden fer per gravar en certs aliments i afavorir els preus d’uns altres. Fer més accessibles els aliments sans i més inaccessibles els aliments insans”, va assegurar la diputada Marta Ribas en una intervenció parlamentària aquest dimarts.

    L’alimentació en funció de la classe social

    Més enllà de parlar dels riscos que suposa per a la salut un tipus de dieta o una altra l’informe de VSF Justicia Alimentaria també posa l’accent en el fet que l’alimentació va lligada també a la classe social. Aquesta idea queda palesa en l’Enquesta de Salut Pública de Catalunya, que mostra que mentre el 40% dels infants que pertanyen a classes socials desfavorides fan un consum freqüent de menjar ràpid, brioixeria industrial, llaminadures i begudes ensucrades el percentatge es redueix a la meitat en infants de famílies de classe social més afavorida o quan un dels pares té estudis universitaris. Així mateix l’obesitat infantil afecta el doble les famílies de classe baixa que les de classe alta, una condició que ja afecta el 12,6% dels infants i joves d’entre 6 i 12 anys.

  • Sobre l’origen del nostre sistema sanitari

    S’acaba de publicar el llibre ‘La construcción de un éxito. Así se hizo nuestra sanidad pública’ escrit per Juli de Nadal amb la col·laboració de Pedro Sabando i Lluís Bohigas (ed. La Lluvia, 2016). La seva aparició és oportuna, sobretot ara. Estem en un moment en què, després de bastants anys de crisi i retallades en els pilars socials del nostre incomplet estat de benestar, s’estenen les amenaces sobre els èxits aconseguits en l’àmbit sanitari a partir de la promulgació en 1986 de la Llei General de Sanitat. El llibre s’inicia amb un relat d’elements històrics previs a la gestació i aprovació de la llei, posant especial èmfasi en els antecedents relacionats amb la formació universitària i postgraduada, tenyits amb clares referències autobiogràfiques. Els apunts sobre l’origen i evolució posterior del sistema MIR ocupen una extensió substantiva d’aquesta primera part del llibre juntament amb els que dedica al Fons d’Investigació de la Seguretat Social (FISS), àmbits en els quals l’autor, Juli de Nadal, va tenir un protagonisme indubtable. Motius professionals i personals m’empenyen a ressaltar el fet que durant el període predemocràtic va adquirir un relleu significatiu la lluita dels MIR. Van reivindicar un statuts laboral normalitzat i millores docents, objectius que es barrejaven inexorablement amb el del combat contra la dictadura, aleshores en les seves darreres raneres.

    També s’aborden en el llibre alguns aspectes relatius a la gestió i economia de la salut, a la transició entre la pura i dura administració de centres a una capacitat gestora més moderna i, de la mà de Lluís Bohigas, assistim al naixement i primers passos de la disciplina de l’economia de la salut a Espanya. Pedro Sabando, amb un coneixement directe dels fets, donades les seves responsabilitats polítiques en aquell temps. Explica, amb un cert deteniment i referint-se a episodis concrets, els secrets, les tensions internes en el partit del govern socialista i les resistències i agressions provinents del costat dret del ventall ideològic que van envoltar la gènesi, l’elaboració i l’aprovació de la Llei General de Sanitat. El llibre finalitza amb una mirada reflexiva vers el futur i els nous reptes que neixen dels canvis sociològics i culturals.

    És interessant la publicació de llibres com aquest que ens indueixen a reflexionar sobre els èxits indubtables que, als anys 80, van suposar els canvis legislatius que possibilitaren el canvi més important del nostre sistema sanitari des de la Guerra Civil amb la introducció i operativització dels conceptes de sistema i servei nacional de salut, la universalització del dret a l’assistència i el finançament a partir dels impostos, sense oblidar la reforma de l’atenció primària i la integració de la salut pública, entre d’altres.

    No són escasses les veus que critiquen la timidesa dels canvis sense negar la seva importància. És possible que un impuls polític més potent hagués pogut vèncer les intenses resistències que van oposar els canvis als partits conservadors i les mateixes organitzacions professionals. Es fa difícil, després de tants anys, valorar objectivament la viabilitat en aquells temps de transformacions més profundes.

    No es pot dubtar dels aspectes positius del nostre sistema sanitari que el situen comparativament en un lloc de privilegi en relació als de molts països. Tampoc es pot oblidar, però, que el desenvolupament normatiu posterior a la Llei General de Sanitat de 1986 ha estat lent i incomplet. Aquest fet ha ajudat a posar en situació de risc alguns dels seus èxits més importants. A tall d’exemple podem esmentar el decret estatal promulgat l’any 2012 en què s’elimina la universalitat del dret a l’assistència i es tornen a introduir els conceptes d’assegurat i treballador propis de l’antiga Segurat Social, en un intent de fer retrocedir el sistema als temps de la dictadura franquista

    Seguint l’exemple de la reflexió que introdueix Juli de Nadal a l’epíleg del llibre, important recordar les fites aconseguides però sense abaixar la guàrdia davant els nous reptes que impliquen els canvis del context (socioculturals, econòmics, professionals, tecnològics….) i menys encara enfront de les agressions polítiques que pretenen soscavar l’estat i la societat de benestar i el sistema sanitari públic, un dels seus pilars fonamentals.

     

  • Professionals de la psicologia i la psiquiatria reivindiquen una millor atenció als refugiats

    El 2015, de mitjana 24 persones per minut, es van veure obligades a fugir de les seves llars i buscar protecció en un altre lloc i la població desplaçada forçadament al món superava els 60 milions de persones, segons el darrer informe de l’Agència de les Nacions Unides pels Refugiats (ACNUR). El mateix detalla que al desembre del 2015 hi havia al món 21,3 milions de refugiats, 40,8 milions desplaçats interns i 3,2 milions sol·licitants d’asil.

    Davant el drama de migrar forçadament i sovint per les condicions en què es produeix la migració, que és un factor de risc en si mateix, els refugiats són un col·lectiu especialment vulnerable de patir trastorns mentals. Davant d’una de les crisis migratòries més grans dels darrers anys, l’Institut Docent i de Recerca del Sant Pere Claver ha dedicat una jornada a reflexionar sobre l’atenció a la salut mental dels refugiats. Una de les reivindicacions dels professionals que hi han participat té a veure amb reconèixer la situació actual com «un estat permanent, no una crisi». En aquest sentit demanen més professionalització en els serveis d’atenció mèdica i serveis socials més enllà d’una primera atenció o assistència.

    «El moment de major visibilitat potser és la pastera però després d’això vénen moments molt llargs en la vida d’algú plagats de dificultats», ha afirmat la psiquiatra infantil Dori Espeso, que ha participat en una taula sobre com ha de ser la intervenció psicosocial i comunitària amb els refugiats.

    Quan migrar té conseqüències per a la salut mental

    El periple per què passen molts immigrants així com les condicions del procés migratori posseeix uns nivells d’estrès tan intensos que arriben a superar la capacitat d’adaptació dels éssers humans. Les dificultats des del moment en què comença el procés de migració no s’acaben amb l’arribada a un altre lloc. De fet, hi ha fins a set dols migratoris, segons el psiquiatre Joseba Achotegui, qui aquest dimarts també ha participat en la jornada per parlar de la Síndrome d’Ulisses, com ell ha batejat un dol migratori extrem. «Emigrar en condicions molt dures, la majoria de vegades sense papers o sense poder tenir a la família, sense drets, espantat… tot això acaba passant factura a nivell psicològic», declarava a aquest mitjà fa uns mesos.

    Segons Achotegui hi ha fins a set dols en la migració: la família i els éssers estimats, la llengua, la cultura, la terra, l’estatus social, el contacte amb el grup de pertinença i els riscos per a la integritat física. Així, el fet de passar per les diferents pèrdues pot ocasionar l’aparició de símptomes com la tristesa, el plor, la culpa o altres relacionats amb l’ansietat com la tensió o l’insomni.

    Els infants i adolescents, doblement vulnerables

    En context d’extrema precarietat els processos migratoris generen molt de patiment, un patiment que incideix de manera diferent en els migrants infants. «En la població infantojuvenil hi ha una ansietat per la separació, estrès posttraumàtic, trastorn del son, por de quedar-se sol, somatitzacions (mal de caps)», ha apuntat Dori Espeso. Segons ella com a joves es troben amb la fragmentació: carències socioeconòmiques, dificultats amb els idiomes o apartar-se de l’escola.

    Begoña Vázquez, psicòloga clínica i psicoterapeuta que forma part de l’Equip d´Atenció al Menor de Sant Pere Claver-Fundació Sanitària, coneix de prop el cas dels adolescents migrants. «Sovint diem que l’adolescent és un emigrant psíquic, ha d’abandonar els pares i la infància a l’aventura de buscar un nou cos i noves relacions. Quan ha emigrat per reagrupament familiar, per exemple, sovint a contracor, es viu com un exili. Molt diferent és quan el noi ho ha triat emigrant sol i fugint de condicions adverses, en aquesta situació no assolir l’èxit esperat l’impedeix tornar al seu país per por de ser vist com un fracàs. Emigrar, refugiar-se, commou els fonaments de qualsevol persona però l’adult, com a mínim, ja ha consolidat la seva identitat», ha explicat durant la taula rodona d’aquest dimarts Vázquez.

    «En adolescents hi pot haver problemes d’autoestima i també és molt freqüent la irritabilitat en poblacions infantojuvenils que viuen en situació caòtica», ha afegit Espeso. De fet, segons Vàzquez, quan l’adolescent es veu desbordat i ni ell ni el seu entorn poden sostenir-ho no és estrany que es manifestin trastorns mentals. «Alguns refugis són la hiperadaptacio, la identitat negativa [reaccionar de manera contrària al que s’espera d’un] o assumir una pseudoidentitat d’un rol que no exigeixi massa compromisos ni risc de fracàs. En altres ocasions semblen superadaptats però un fet dolorós fa reviure el trauma», ha apuntat l’experta.

    Davant la situació que viuen joves refugiats Vàzquez ha assegurat que «cal ser molt respectuós i donar temps perquè el jove pugui acostar-se i fer confiança per parlar de les seves vivències traumàtiques». Per la seva banda, Dori Espeso reivindicat la importància de la intervenció psicosocial i de no medicalitzar el patiment. «Treballar en el foment de les seves capacitats, potenciar aspectes positius i minvar els aspectes de vulnerabilitat» són algunes de les línies que ha apuntat aquesta psicòloga.

  • Néixer albí a Tanzània: la doble condemna del càncer de pell i l’estigma

    “A Tanzània vaig veure una mare que posava el seu bebè al sol per veure si es tornava negre”. Amb aquest cas la fotoperiodista Ana Palacios, que acaba de publicar el llibre ‘Albino’ (Editorial Tenov), exemplifica com de necessari és formar la població africana sobre l’albinisme, un trastorn genètic en què hi ha una absència total o parcial de pigment i que en algunes regions de l’Àfrica és motiu d’exclusió social pel cúmul de mites i creences al voltant del trastorn.

    Palacios va acompanyar per primera vegada el doctor Pedro Jaén, el 2012, a Tanzània, el país amb l’índex més gran d’albinisme del món, on es calcula que la prevalença estimada és d’un de cada 1.400. Va ser al camp de Kabanga, un refugi per a albins situat al nord-oest del país amb l’objectiu de protegir-los de caçafortunes, on va poder veure de primera mà la situació que viu aquesta població. Per exemple, el 2007 va començar a córrer la idea que les parts del cos d’una persona albina portaria bona sort per fer pocions màgiques i va augmentar el nombre d’assassinats. Tot i això, Palacios assegura convençuda que “el principal problema dels albins africans és el càncer de pell, no l’assassinat i l’esquarterització per part dels caçafortunes”.

    08-albino-bookexpoana-palacios
    Els tallers consten d’una part teòrica en oncologia dermatològica i dermato-patologia on s’expliquen els principis dels càncers cutanis i els seus possibles tractaments terapèutics. / ANA PALACIOS

    En aquell moment, el 2008, el doctor Pedro Jaén i el seu equip de dermatòlegs de l’Hospital Universitari Ramón y Cajal de Madrid van començar un projecte de cooperació al Regional Dermatologic Training Center (RDTC), a Tanzània, en tres línies: prevenció, formació i intervenció. “Abans anàvem dues o tres vegades a l’any i operàvem uns 100 pacients cada vegada. D’això ja fa vuit anys. Ara seguim operant els casos més complicats, però els senzills ja els fan els doctors d’allà”, assegura Jaén en declaracions a aquest mitjà. És per això que l’equip del dermatòleg valora el projecte positivament. “Abans hi havia molta espera per fer cirurgia general per un càncer de pell. Formant als doctors hem pogut reduir el temps d’espera”, conclou. Els tallers consten d’una part teòrica en oncologia dermatològica i dermato-patologia on s’expliquen els principis dels càncers cutanis i els seus possibles tractaments terapèutics. Això es completa amb una part pràctica directament amb pacients albins.

    A Tanzània l’esperança de vida és de 51 anys. Tanmateix, l’esperança entre els albins és molt inferior: nou de cada deu albins moren abans de complir els 30. Això s’explica, en part, perquè aquest tipus de càncer no fa mal i, per tant, la majoria no saben que el pateixen fins que ja és massa tard per actuar. Un altre problema al que han de fer front és de tipus econòmic. “Com que no saben d’on ve no es protegeixen però, a més, fer-ho és car. La roba de màniga llarga, les ulleres de sol, els barrets o les cremes fotoprotectores són una cosa que no es poden permetre” explica Palacios. Per això, encara que a vegades sí que sàpiguen com protegir-se, no ho poden fer.

    Tanzània és un dels països amb un dels índex de desenvolupament humà més baixos del món. En aquest context apareix Kilisun (Kilimanjaro Suncare), una crema foto-protectora especialment dissenyada per a les persones amb albinisme de l’Àfrica subsahariana. La crema es fabrica a Moshi (Tanzània) i es distribueix des d’allà a altres llocs més remots del país.

    06-albino-bookexpoana-palacios
    Kilisun (Kilimanjaro Suncare) és una crema foto-protectora especialment dissenyada per les persones amb albinisme de l’Àfrica subsahariana. / ANA PALACIOS

    Avui en dia encara milers de persones a l’Àfrica subsahariana amb albinisme s’enfronten a la incomprensió i a la discriminació. Els nens creixen amb constants mirades i atacs per part de membres de la comunitat i altres companys d’escola, explica la fotoperiodista Ana Palacios. A això se li suma que els albins tenen problemes de visió a causa de la falta de pigment, fet que els dificulta seguir la lliçó. Per aquests motius, la majoria d’infants probablement no acabaran els estudis i finalment quedaran relegats a feines de segona. Passaran, per tant, a formar part del 85% de la població que viu amb menys d’un euro i mig al dia. El camp de Kabanga intenta lluitar contra tot això i donar-los una oportunitat.

  • «La salut d’un país hauria d’incloure la salut dels migrants»

    Xóchitl Castañeda és directora de la Iniciativa per la Salut de les Amèriques, a l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Berkeley (Califòrnia) des del 2001. Entre altres iniciatives, ha treballat per millorar la salut pública dels migrants llatins que viuen als Estats Units.

    La migració porta transformacions «psicosocials» tant per a qui emigra com per als seus descendents? De quines transformacions parlem?
    La migració porta transformacions enormes per a la persona i la seva família. La primera, segona i gairebé tercera generació es veuen afectades, així com també les comunitats d’origen, trànsit i destí. És a dir, el procés migratori no és independent o d’una sola persona. La transformació està en un context social-familiar. Per exemple, si una mare decideix anar-se’n als Estats Units a tenir cura dels fills de dones nord-americanes -que és la situació de moltes dones d’origen llatí- els fills d’aquestes dones estan patint molt perquè estan sent cuidats per les àvies. Llavors l’efecte és enorme, no només sobre la persona que emigra. Aquest exemple s’aplica a molts casos. El procés d’emigrar, a més, comença des de la planificació, la partida, el creuament de fronteres -que en moltes circumstàncies és molt dramàtic, fins i tot el nombre de persones que moren-, arribar a un lloc amb una cultura i una llengua o la inserció a una tasca laboral diferent. A més, també afecta la situació política ja que als Estats Units et converteixes en indocumentat.

    El dol migratori s’ha de passar o es pot prevenir?
    És inevitable. Emigrar és arrencar-se de moltes experiències socials, econòmiques, polítiques, religioses. Quan un experimenta canvis com a ésser humà, experimenta un dol.

    Com influeix el fet de migrar en edat adolescent?
    És una edat crucial en molts aspectes. Hi ha diferències per exemple també si ets dona, o ets una persona gran o ets jovenet. Però també hi ha similituds, per exemple, la majoria dels migrants no té un accés regular als serveis de salut perquè en el cas dels Estats Units la salut no és un dret humà, és un bé que es compra, es ven i es restringeix als ciutadans.

    I quan es tracta de menors no acompanyats?
    La seva infància es trunca perquè immediatament aquesta etapa acaba i és més aviat un adult precoç. Ha de treballar, està exposat a condicions d’explotació…

    Abans esmentava que molts migrants no tenen un accés regular als serveis de salut. Quines implicacions té a nivell de salut viure com indocumentat?
    La salut l’entenem com el benestar físic i emocional. Imagina’t el nivell d’ansietat d’algú que està sol i sense papers. A nivell de salut física, l’accés als serveis als Estats Units està condicionat al fet de tenir una ciutadania i si no comptes amb la documentació correcta, tot i que comptis amb els diners, no pots rebre assistència sanitària. Un immigrant pateix de moltes mancances i si no té un accés regular als serveis de salut, la seva salut tant física com mental es veu compromesa.

    Existeix als Estats Units algun tipus de servei dirigit a l’atenció a immigrants indocumentats?
    No, no. El que sí que hi ha són unes xarxes clíniques comunitàries d’atenció en les quals no et pregunten si ets o no indocumentat i aquestes clíniques són les que donen el servei a aquesta població.

    Com pot arribar a afectar el fet que per exemple ara als Estats Units la immigració sigui un tema que ocupa titulars com els que genera el candidat Donald Trump?
    Els Estats Units són un país molt gran i amb molts tipus de ciutadans i com a país no és una societat antiimmigrant. Alguns que pretenen ser governants han utilitzat aquest discurs antiimmigrant com una plataforma per ocultar problemes reals d’aquesta societat. Els Estats Units tenen moltes disparitats socials i econòmiques, aquí la classe mitjana no és una classe mitjana dominant. Aquest discurs ha estat una distracció, ara bé cal matisar que hi ha alguns estats dins de la unió americana que tenen racisme i xenofòbia. La majoria d’immigrants d’Estats Units vénen d’Amèrica Llatina o la Xina però aquesta idea del ‘melting pot’, que tots ens barregem, és mentida. La tendència serà que cada vegada hi haurà més minories als Estats Units.

    Vostè ha investigat el cas concret de migrants mexicans joves als Estats Units. Què s’ha observat en relació amb la salut d’aquests?
    Els joves són la població més vulnerable, de per si, i hi ha més probabilitat per exemple que caiguin en les drogues. Si a aquesta vulnerabilitat pròpia de l’adolescència li sumes el fet que no tens una inserció total en la societat, això crea que els joves sigui un grup més vulnerable encara.

    Quin tipus de polítiques podrien implementar per millorar la salut dels migrants? Tenen aquestes a veure amb la integració?
    Cal partir de tres principis. Primer que les persones immigrants són éssers humans, cal rehumanitzar la migració perquè tots ens beneficiem de la tasca i la contribució dels migrants. Als Estats Units no podríem menjar si no fos pel treball ardu que fan els pagesos que venen de Mèxic. El segon és que la salut d’un país hauria d’incloure la salut dels migrants. Estem en un món cada vegada més global i no pot haver-hi diferències entre els «ciutadans» i els «no ciutadans». El tercer és que hi ha d’haver programes especials per a aquesta població, que si bé pateix dels mateixos problemes de la població blanca nord-americana se li afegeixen problemes relacionats amb la migració.

    Una situació difícil i que pot generar situacions d’ansietat són les separacions familiars quan un immigrant és retornat al seu país després de molts anys vivint allà. Per exemple, llatinoamericans que van emigrar als Estats Units i ara han estat forçats a retornar als seus països.

    Hi ha dos fenòmens en la desafecció, la que és voluntària -hi ha un procés natural d’envelliment i molts immigrants que estan envellint volen tornar al seu país- i la forçada. En el primer no és fàcil perquè tornen a un país que van deixar fa temps i que trobaran molt diferent. En el cas de la separació forçada molts són pares de fills que ja van néixer als Estats Units. S’estan trencant famílies i això té un cost molt alt a nivell de salut mental perquè genera depressió i ansietat.

    Fins ara hem parlat sobretot d’implicacions a nivell de salut mental. A nivell físic també hi ha implicacions per a la salut individual i pública?
    És clar. Per exemple, molts dels nens dels que vénen indocumentats en aquest país no tenen un aspecte regular pel que no poden tenir tampoc una atenció regular: necessites vacunes, atenció dental, anar al metge…Tot això et limita si no tens una assegurança de salut -que és el cas de milions de persones- i és encara pitjor si ets indocumentat, hi ha moltes persones d’origen nord-americà pobres que són subsidiades pel govern però no en tots els serveis. Per exemple, la salut mental. La manca de psiquiatres és molt gran, la manca dels que parlen castellà és encara més gran i la manca de psiquiatres que volen atendre la població indocumentada és encara més gran.

  • “Amics” de Can Ruti?

    Que la Recerca o Investigació Sanitària del nostre país està infra-finançada des que existeix és un fet que no se li escapa a ningú, com tampoc que això sigui la causa per a què institucions, fundacions i entitats de recerca bàsicament trobin suport econòmic de dues formes, una –gens ètica – ha estat dependre del suport monetari de les grans empreses farmacèutiques per fer els seus estudis. I l’altra –discriminatòria-, ja que posa la recerca sobre les malalties en funció dels interessos (lloables) de gent amb iniciativa i amb diners.

    A causa de l’ampli i extens recorregut de la primera via de finançament, avui dia ja podem arribar a afirmar, que les conseqüències nefastes que els estudis d’investigació hagin de dependre d’aquestes companyies farmacèutiques, moltes vegades multinacionals, fan que –per dir-ho d’una forma suau- la conclusió de l’estudi hagi de revertir d’alguna forma positiva en la publicitat, i/o posterior venda, d’algun dels seus medicaments o productes.

    L’altra fórmula, més imparcial, però ben trista és haver de subsistir refugiant-se en donatius caritatius com els de la Marató de TV3 i/o donatius personals (ja sigui de personatges rellevants com en Josep Carreras o de persones anònimes) que, a més a més, acaba resultant ser discriminatòria, ja que només es financen els estudis de les malalties que s’exposen a la palestra de ser famoses –depenent del pes negatiu i/o transcendental que puguin demostrar tenir en el seu moment-.

    Una vegada més, si als contribuents ens deixessin triar en què volem invertir els nostres impostos, crec que decidiríem sens dubte que els estudis de recerca en matèria sanitària fossin finançats suficientment pels comptes públics, per tal de no deixar-los a la intempèrie caritativa o fent que els resultats acabin responent a interessos particulars.

    El passat 12 de setembre el personal de l’hospital de Can Ruti ens vam assabentar a través de la publicació en el “Setmanari de l’hospital” (Butlletí d’informació interna de l’hospital) que el dijous 15 de setembre es feia presentació d’una nova plataforma “Amics de Can Ruti”, projecte l’existència del qual la Direcció va decidir que havíem de tenir notícies tot just quan ja es presentava i començava a caminar.

    Finalment s’ha ajornat aquesta presentació oficial, sembla ser degut al fet que continuen les negociacions entre les entitats, però sí que s’ha informat del projecte als sindicats que en formem part de la Junta de Personal.

    Segons el que havien publicat al Butlletí i pel que ens vam explicar a la reunió bimensual de la Junta de Personal, “Amics de Can Ruti” és un projecte sense entitat jurídica impulsat per l’IRGTiP (Institut de Recerca Germans Trias i Pujol) que vol convertir-se en una eina clau de mecenatge a la vegada que vol projectar el Campus de Can Ruti com a punt de trobada d’algunes de les institucions catalanes de referència en l’àmbit de la biomedicina. A més de l’Institut i l’Hospital Germans Trias, les altres institucions que formarien part de la plataforma serien la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona), ICO (Institut Català d’Oncologia), Institut de Recerca contra la leucèmia Josep Carreras, el Centre d’Estudis Epidemiològics sobre les ITS i SIDA a Catalunya, la FLS (Fundació Lluita contra la Sida), l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa i el Banc de Sang i Teixits.

    El mecenatge segons expliquen, seria per posar en contacte els suports que es vulguin fer en forma de temps, recursos o monetaris, amb les necessitats de les institucions presents al campus. Durant l’acte de presentació havien de donar a conèixer l’acord al qual han arribat amb la Federació d’Empresaris de Badalona (FEB-PIMEC), que havia de ser la primera entitat “amiga” –presumptament pel suport monetari- a la Plataforma Amics de Can Ruti.

    Però no serien els únics, tal com ens han explicat, qualsevol persona, entitat i/o empresa que vulgui dotar de recursos l’activitat assistencial de recerca i docència que realitzen les diferents institucions del Campus de Can Ruti, serien benvingudes.

    Tal com contempla la llei, hi ha uns beneficis per les persones i/o empreses, tant en l’àmbit estatal com autonòmic, en forma de deduccions fiscals aplicables a les donacions a aquests tipus d’associacions o fundacions, i molt ens temem que fora precisament aquest incentiu fiscal l’eina que afavoriria el fet de realitzar donatius.

    Però, realment no és només el tema de les deduccions fiscals que aquestes persones i empreses puguin tenir el que més ens preocupa, sinó el protagonisme que la col·laboració d’ institucions públiques, com és l’hospital de Can Ruti, ha de tenir en aquest mecenatge. Un hospital públic hauria de reivindicar una dotació de pressupost suficient per poder donar uns serveis de qualitat òptims en tots els seus àmbits de salut i sanitat, incloent-hi els de la recerca i la docència. Ser una peça intermediària en una xarxa que involucra entitats públiques i privades només el fa contribuir al confusionisme generat pel nostre model sanitari mixt català, confusionisme que tants mal de caps li ha donat.

    De moment i mentre duren les negociacions ha sorgit una notícia sobre com s’acabaria amb l’històric problema de la manca de places d’aparcament que pateix l’Hospital de Can Ruti, problema que no ha resolt ni l’Ajuntament de Badalona ni el mateix hospital, segurament a causa del fet que no se li ha donat ni la prioritat ni el pressupost necessari per solucionar-lo, i és que la FEB estaria disposat a finançar-lo.

    Fa por pensar que aquesta sigui l’obertura d’una via de provisió de pressupost, que en un futur i amb la finalitat d’alleugerir la càrrega pressupostària pública pugui acabar decidint sobre com dotar-nos per realitzar serveis sanitaris òptims.

     

  • La Generalitat aprova el projecte de llei per blindar la universalitat de la sanitat

    Catalunya fa un pas més en la defensa de la universalitat de la sanitat pública. La Generalitat ha anunciat aquest dimarts l’aprovació del projecte de llei que ha de garantir l’accés universal a l’assistència sanitària a tots els residents al territori. «Totes les persones residents a Catalunya tenen dret a l’assistència sanitària pública a càrrec del CatSalut (Servei Català de la Salut), d’aquesta manera el projecte restableix en el territori la universalització de l’assistència sanitària de cobertura pública amb independència de la situació dels residents», estableix el text que encara ha de ser sotmès a aprovació al Parlament.

    «Entenem que és una llei absolutament necessària perquè a banda dels perjudicis que es poden produir en la salut de les persones, hi ha un perill per a la salut pública quan es deixa una part de la població sense control mèdic i això també augmenta la vulnerabilitat dels col·lectius en exclusió social», ha afirmat la portaveu del govern Neus Munté en la roda de premsa setmanal per explicar els acords de govern.

    Com ja va avançar el conseller de Salut Toni Comín quan va anunciar la tramitació de la norma, la principal diferència que presenta la nova llei és que l’accés a tota la cartera de serveis serà immediat per a tots els ciutadans empadronats a Catalunya i no es demanarà un mínim de tres mesos de padró per accedir al sistema, com marcava la instrucció 8/2015, que quedarà sense efecte quan la llei sigui aprovada. En qualsevol cas el padró seguirà sent un requisit i el que s’elimina és la carència de tres mesos.

    D’altra banda, les persones no empadronades seguiran tenint garantida l’atenció urgent i les embarassades i els menors el dret a assistència primària i especialitzada, excepcions que preveu el reial decret llei 16/2012 del PP d’exclusió sanitària. Segons dades del Govern, les instruccions fins ara promogudes pel CatSalut han permès donar assistència sanitària a 137.000 persones que havien quedat excloses per la norma estatal.

    Ja durant la seva primera intervenció parlamentària després de ser designat conseller de Salut, Comín va anunciar que una de les mesures del seu departament seria treballar en una norma que blindés la universalitat de la sanitat, fent un pas més enllà de les dues instruccions fins ara aprovades com a reacció al RDL 16/2012.

    La llei autonòmica, que previsiblement serà aprovada al Parlament, arribarà quatre anys després de la publicació RDL que restringeix l’accés a la sanitat de certs col·lectius. Des de llavors la Plataforma per una Atenció Sanitària Universal a Catalunya (Pasucat) lluita per aconseguir la derogació del decret i al seu torn perquè es garanteixi l’atenció urgent i no es facturi indegudament a les urgències d’alguns hospitals catalans, com ha denunciat juntament amb Jo Sí Sanitat Universal.

  • Es presenta una xarxa que vol coordinar l’atenció integral als menors amb malalties terminals

    A Catalunya hi ha aproximadament un miler de d’infants i joves que pateixen algun tipus de malaltia que no té cura. Davant d’això, la Fundació d’Oncologia Infantil Enriqueta Villavecchia proposa crear una xarxa de suport que doni una millor atenció als nens i nenes i les seves famílies que es troben en situacions de malalties terminals.

    Per aquesta campanya la Fundació ha comptat amb el suport del grup musical Txarango, que ha cedit els drets de la seva cançó “Compta amb mi”. Amb l’ajuda del vídeo s’explica, de manera gràfica, el projecte i el procés pel qual passa l’infant que pateix una malaltia terminal. Aquest audiovisual, dirigit per David Casademunt, suma ja més de 347.000 reproduccions a la xarxa.

    El projecte que proposen des de la Fundació té com a objectiu proporcionar una atenció integral als infants i joves d’arreu de Catalunya afectats per qualsevol malaltia que limiti la seva vida, no només el càncer. S’espera que amb això es pugui millorar seva la qualitat de vida i la dels seus familiars. Això inclouria, sobretot, poder passar més temps a casa i, fins i tot, poder morir-hi.

    La Fundació Enriqueta Vilavecchia ha treballat conjuntament amb l’Hospital Sant Joan de Déu, l’Hospital de la Vall d’Hebron, l’Hospital de Sant Pau, l’Hospital Parc Taulí de Sabadell i l’Hospital Germans Trias i Pujol.

  • El cas Igualada

    Res més lluny de la meva intenció, jutjar en aquest breu article als actors directes i indirectes de la tràgica mort d’un jove a causa d’una peritonitis originada per una apendicitis aguda a l’Hospital d’Igualada. Un cop finalitzades les diligències sobre la investigació d’aquest succés, potser coneixem de manera fiable els variats i successius errors que van portar a un fatal desenllaç. Dic bé, variats i successius, perquè així és com solen ocórrer moltes de les morts relacionades amb la cirurgia, i en particular, amb la cirurgia abdominal. Els que ens hem preocupat i hem estudiat aquest assumpte parlem de la síndrome del formatge Emmental (o de Gruyère, per als menys documentats sobre la gastronomia suïssa). Què volem dir amb això? Rarament una complicació letal passa de sobte, sense antecedents. Generalment és el resultat d’una concatenació de fets (els forats en línia) que permeten que el camí cap a la catàstrofe (a través dels mateixos) sigui directe i fatal. Aquesta teoria del formatge foradat sosté que hi ha diversos factors, tant sistèmics com individuals, que es «coordinen, acumulen i succeeixen» de tal manera que el seu final no pot ser un altre. En l’argot hospitalari parlem també de casos «catrasca» (catàstrofe després catàstrofe).

    Imaginem-nos un possible escenari (desconec si va poder succeir així; es tracta tan sols d’un exercici docent): primera visita divendres a la nit amb el personal just en nombre i qualificació i un diagnòstic erroni d’un dolor abdominal que no sembla preocupant; alta hospitalària. Nova visita a les 24 o 36 hores perquè el pacient segueix queixant-se de molèsties i fa nàusees i vòmits. Nova valoració per un metge general poc avesat en els dolors aguts d’abdomen que no pot sol·licitar un escàner perquè en dia festiu el servei de radiologia no està obert. O potser sí que va poder realitzar-se un escàner que va ser interpretat per un radiòleg a distància (per internet, vull dir) que no coneix els símptomes del pacient i que està mal pagat per treballar en diumenge al matí en un gabinet radiològic privat concertat. No sembla que hi hagi signes d’apendicitis a l’escàner. Alta hospitalària. El dilluns al migdia el pacient reingressa per tercera vegada amb molt mal estat general per una peritonitis evolucionada per la qual acaba morint. Potser a la seva mort hauria pogut contribuir un anestesista poc expert que cobria des de feia poc la baixa per maternitat de la titular o potser un cirurgià que només treballa a urgències (amb un contracte per dies en diversos hospitals) poc conscient de la gravetat de la situació i potser sense la suficient perícia.

    Naturalment, tota aquesta història me l’acabo d’inventar, tal com els he dit al començament, però, de ben segur, molts dels meus col·legues subscriurien la possibilitat que els fets s’haguessin desenvolupat així. I, tal com succeeix amb els accidents de trànsit, per cada mort per causes iatrogèniques ha d’haver-hi una bona desena de lesionats greus.

    Centrem-nos ara en les causes sistèmiques d’aquest assumpte que són les que haurien realment de preocupar els responsables sanitaris més enllà de la major o menor competència dels professionals que, per descomptat, també hauria de ser motiu de preocupació: mai cal donar l’alta a un pacient que reingressa en urgències i menys per segona vegada.

    Quins són els factors sistèmics? Són aquells lligats al tipus d’organització hospitalària de la qual ens hem dotat a Catalunya: un hospital a cada cantonada perquè els ciutadans se sentin segurs en tot moment, els alcaldes guanyin eleccions i els partits de qualsevol color col·loquin als seus pròxims a la burocràcia sanitària. Malament. Fa deu anys, la Societat Catalana de Cirurgia -de la qual en aquells dies jo n’era president- va presentar a la Consellera de Sanitat, Marina Geli, un estudi ben documentat per racionalitzar l’assistència urgent titulat «Situació actual de l’atenció quirúrgica d’urgències. Línies de futur». L’informe analitzava les condicions en què els cirurgians treballaven en els serveis d’urgències: les limitacions econòmiques i contractuals, la dispersió de recursos, la complexitat creixent de les patologies i un llarg etcètera de circumstàncies que dificultaven la seva tasca i, per ventura més important, posaven en risc la salut dels pacients i condicionaven grans diferències en la qualitat assistencial a l’ample del territori.

    L’argument principal de l’informe era que no es podien mantenir obertes durant les 24 hores més de seixanta portes hospitalàries d’urgències amb un adequat equipament tècnic i humà. A tall d’exemple: en molts hospitals els cirurgians havien d’operar ajudats per traumatòlegs o ginecòlegs o infermeres; en la majoria de centres no es disposava de radiologia solvent després de les tres de la tarda; la formació dels metges de primera fila és sovint insuficient. L’informe, suposo, va ser acuradament guardat en un dels últims calaixos de l’últim despatx del funcionari nouvingut i aquí va quedar tot.

    L’estudi avalat per la Societat Catalana de Cirurgia oferia la solució més evident: centralitzar les urgències, especialment les de més complexitat, en menys hospitals però més ben dotats en equips humans i tecnològics; no operar d’urgències en hospitals de primer nivell i distribuir les urgències quirúrgiques en una dotzena d’hospitals de tercer nivell ben equipats que podien cobrir bé el territori. A la llarga, aquesta és una solució més econòmica i, més important encara, la que ofereix més garanties als pacients.

    Fa anys que la política fa les oïdes sordes a les evidències, i el cas de la Sanitat és dels més flagrants. Déu sap la de morts i ferits que ha ocasionat tanta superficialitat i tant menyspreu i desconeixement de les professions sanitàries en la planificació hospitalària. El «cas Igualada» és tan sols la punta de l’iceberg, l’incident dramàtic que captiva al periodisme d’ocasió i genera titulars cridaners. Es buscaran culpables, se’n trobaran i s’enjudiciaran, però haurem passat per alt, un cop més, que aquest i altres casos similars que s’amaguen al gran públic constitueixen el preu que paguem per una sanitat planificada i gestionada amb criteris essencialment polítics.

    Els que hem estudiat en detall el problema dels així anomenats «errors mèdics» (que no sempre cal atribuir als professionals), sabem que tenen, o haurien de tenir, un costat positiu: aprendre per corregir; analitzar per entendre; entendre per prevenir. Tant de bo així sigui.