Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Entorns laborals que trenquen amb l’estigma vers el trastorn mental

    La taxa d’atur de les persones amb trastorn mental és del 61,9% (44 punts més que la població general). Així ho revela l’informe L’Estigma i la discriminació en salut mental a Catalunya 2016, presentat recentment. En Carles Rubio (39) feia vuit anys que era a l’atur, una situació prolongada que li va causar una depressió. L’oportunitat de treballar, després de vuit anys, li va arribar quan va adreçar-se a la Fundació Drissa, entitat sense ànim de lucre que treballa amb persones amb trastorn mental sever per facilitar-los l’entrada en el mercat laboral i millorar la seva qualitat de vida mitjançant, principalment, una feina.

    Així, en Carles es va involucrar en un projecte de l’entitat que preparava a persones que, com ell, feia temps que eren a l’atur, per tornar al món laboral, i ara fa just dos anys va ser una de les persones que van seleccionar per una botiga de roba que obria a Llagostera (Girona). «M’ha canviat radicalment la vida, he passat d’estar amb una depressió tancat a casa a treballar, i des de llavors em sento bé», comenta.

    «La feina és quelcom identitari i quan per raons alienes et quedes a l’atur i a més et costa trobar alguna cosa és com si et traiessin part d’aquesta identitat. Per exemple, continues sent pare o marit però on és el carter, el professor, l’electricista? Hi ha una part de tu que ja no existeix», reflexiona el psicòleg Fran Eiroa.

    En Miquel Isanta és un dels fundadors de Moltacte, la cooperativa d’iniciativa social sense ànim de lucre que va contractar en Carles com a dependent en un dels seus outlets. «En aquells moments [fa deu anys] no hi havia gaires experiències laborals de persones amb trastorn mental, un col·lectiu que sempre ha estat estigmatitzat, i nosaltres volíem generar oportunitats de treball dignes», explica a aquest diari. Des de llavors Moltacte ha anat creixent i actualment té una cinquantena de treballadors -dels quals 27 tenen algun tipus de trastorn mental- que es reparteixen entre les tres botigues, la de Manresa, Igualada i Llagostera. També és una entitat federada d’AMMFEINA Salut Mental Catalunya.

    Un dels propòsits de la cooperativa, assegura Isanta, és «demostrar que hi ha altres maneres de fer empresa». Això ho comenta quan recorda que la primera persona que van contractar «era un cas claríssim d’algú que el van fer fora de la feina després d’assabentar-se que tenia un trastorn mental».

    De fons: el teló de l’estigma

    El cas que explica en Miquel Isanta és freqüent. Resultats de l’informe sobre l’estigma i la discriminació a Catalunya apunten dades que ho avalen: el 28 % de la població general no entrevistaria per a una feina una persona amb un trastorn mental. Davant l’estigma una de cada dos persona oculta a la feina el seu trastorn per evitar un tracte discriminatori. «Sovint les persones que tenen un trastorn mental es veuen relegades a ocultar el trastorn quan busquen feina», assegura Fran Eiroa.

    L’Andrea Quintana (39) s’ha trobat en diverses ocasions discriminada pel seu diagnòstic. «La primera lliçó que et dóna un diagnòstic, per com veus que reacciona la gent, és el silenci», lamenta. «En una entrevista de feina se’m va escapar que tenia un trastorn mental [depressió] i em van demanar de parlar abans amb la psicòloga per decidir si m’incorporaven o no. Al final va anar bé però que et facin passar per una entrevista psicològica és realment dur», recorda.

    Altres resultats de l’informe demostren també que hi ha la tendència que les persones amb trastorn mental que treballen estiguin infraocupades, és a dir, reassignades a categories laborals inferiors quan es revela el trastorn mental a la feina. Això s’explica, en part, per la creença (falsa) que la persona amb trastorn mental pot perdre capacitats intel·lectuals o rendir menys a causa del trastorn. O que les actituds de la resta de companys poden ser discriminatòries pel fet de ser, per exemple, paternalistes. I això és el que va acabar passant-li a l’Andrea. «Em deien ‘vesteix-te amb colors més alegres dona, et sentiràs més bé’ o associaven directament amb la malaltia que un dia pogués estar seriosa o trista», explica.

    Segons el psicòleg Fran Eiroa, davant el coneixement del trastorn hi sol haver dos tipus de reacció: d’una banda, la figura del qui té por a com pot actuar la persona que té el trastorn mental; de l’altra, la paternalista. «El millor és no donar per fet com l’altre vol que el tractis, sinó preguntar com vol ser tractat, el que li pot anar bé a un pot no anar bé a un altre», apunta.

    «Un associa la normalitat amb poder treballar, necessitem que ens tractin de manera normal i poder parlar amb franquesa i normalitat del que ens passa. Si no trobes aquest suport, et trobes molt sol», assegura. Actualment l’Andrea no treballa però, després d’ocultar la malaltia en altres feines, ha fet un pas endavant i ara és activista d’Obertament per a la salut mental. «La manera com desenvolupis la feina no dependrà del trastorn que tens sinó de la fase de recuperació en la qual estàs», diu.

    Sobre això Miquel Isanta insisteix a destacar la importància d’un «entorn laboral saludable» on predomini el respecte. «Sovint les dificultats que ens podem trobar tenen més a veure amb la personalitat de cadascú que no pas amb la malaltia», expressa. «Una de cada quatre persones té o tindrà un trastorn mental al llarg de la seva vida», recorda Eiroa per reivindicar que el mercat laboral s’ha de flexibilitzar i adaptar per facilitar la inserció d’aquestes persones.

  • A voltes amb els psicofàrmacs

    El llibre ‘Psicofármacos que matan y denegación organizada’, vol fer una denúncia a la psiquiatria actual i «l’ús indiscriminat i perjudicial d’uns medicaments inútils, cars i perillosos que produeixen més danys que beneficis». El títol, que es va presentar a Barcelona el passat 20 de setembre, està escrit pel doctor Peter Gøtzsche, metge especialista en medicina interna i creador, juntament amb Ian Chalmers, de la Cochrane Collaboration i del The Nordic Cochrane Centre.

    Esdevé impossible abordar en un breu article els diversos continguts del llibre ni tampoc aquells aspectes que són discutibles. No obstant això, a tall de resum, podem indicar que el Dr. Gøtzsche es mostra molt precís i crític en aquells punts que fan referència a la fiabilitat dels assaigs clínics, és a dir, dels mètodes emprats per estudiar l’eficàcia i seguretat dels fàrmacs. L’autor denuncia enèrgicament que molts dels assaigs clínics dels psicòtrops són defectuosos i que els agents reguladors no protegeixen els malalts, sinó les farmacèutiques. A més, sovint, es minimitzen els efectes secundaris de molts psicofàrmacs com, per exemple, els antipsicòtics (terme molt poc adequat i que hauria de ser substituït pel de «neurolèptics»). En efecte, aquests medicaments poden produir alteracions en l’electrocardiograma així com arítmies ventriculars potencialment mortals, augment de pes, dels nivells de glucosa i del colesterol, com també sedació i alteracions neurològiques (parkinsonisme, distonies i acatísia, entre d’altres).

    Fins aquí podem estar d’acord amb el Dr. Gøtzsche, en canvi, quan s’endinsa en aspectes de la clínica psiquiàtrica, fa afirmacions que la pràctica assistencial del dia a dia no pot corroborar com, per exemple, el fenomen de les al·lucinacions auditives. Segons l’autor, això es relaciona amb la circumstància de passar per una etapa d’estrès extrem o d’un trauma. Ara bé, tant les al·lucinacions com els deliris són fenòmens que es donen bàsicament en els processos psicòtics (esquizofrènia i/o paranoia), tot i que també poden estar presents en altres tipus de processos mentals com, per exemple, en una situació de dol intens. En aquests casos, però, el pacient pot fer una crítica del que està percebent i, per tant, la seva vida no té per què quedar condicionada pel fenomen al·lucinatori.

    Però més enllà del que planteja, la publicació del llibre és un bon pretext per assenyalar alguns punts crucials en relació als tractaments psicofarmacològics dels trastorns i de les malalties mentals.

    En primer lloc, malgrat que des de diversos mitjans es pretén defensar la tesi segons la qual es disposa en l’actualitat de fàrmacs específics per tractar els diversos trastorns mentals, només ens cal comprovar la desproporció existent entre el nombre de tipus de psicofàrmacs i el dels trastorns mentals: 5 pels primers (ansiolítics, antidepressius, antipsicòtics, eutimitzants i estimulants); més de 300 pels segons (segons la classificació establerta per l’Associació Americana de Psiquiatria). La proporció és 1/60; però, si tenim en compte que molts malalts tenen dos o més diagnòstics psiquiàtrics, el que es coneix com a comorbiditat, ens trobem que sovint un malalt pot tenir prescrit dos o més tipus de psicofàrmacs. En alguns casos, un mateix malalt pot tenir prescrit un representant de cada grup de medicaments psiquiàtrics.

    En segon lloc, malgrat els anys i els esforços dedicats a la investigació de les causes dels trastorns i les malalties mentals, no es disposa encara d’evidències clares dels mecanismes neurobiològics implicats en la seva etiologia. És més, alguns investigadors de prestigi internacional com el Professor Stephen Stahl, han determinat que l’estratègia dimensional suggereix la desconstrucció dels trastorns mentals en símptomes i el tractament dels símptomes més que del trastorn. Això vol dir que, en realitat, quan s’administra un psicofàrmac no s’apunta al trastorn sinó al símptoma.

    En tercer lloc, la prescripció d’un psicofàrmac mai es pot desvincular del marc terapèutic en el qual es porta a terme: el vincle transferencial. Això significa que més enllà dels efectes propis del fàrmac cal considerar les particularitats de la relació entre el pacient i el metge psiquiatre. També cal tenir en compte les expectatives de l’entorn familiar i social. En aquest sentit és important assenyalar que sovint es produeix una disharmonia entre les expectatives dels actors implicats i això tindrà els seus efectes.

    Per últim, la naturalesa de la malaltia mental i del trastorn mental és extraordinàriament complexa i, per tant, mai es podrà explicar a partir d’hipòtesis simples com, per exemple, afirmar que la depressió és el resultat d’una disfunció del sistema serotonèrgic cerebral.

    Per tant, els tractaments psicofarmacològics són importants i han canviat el pronòstic de molts processos psicopatològics, especialment en el camp de les malalties mentals (esquizofrènia, trastorn bipolar, melangia) però mai poden ser l’únic instrument terapèutic. És necessari ajudar el pacient a què es faci càrrec de la seva malaltia i de les circumstàncies que l’han desencadenat. No es tracta únicament del fet que tingui «consciència de malaltia» sinó de què es pugui fer responsable de què li passa i que no sigui un subjecte passiu de les decisions del metge. És des de la responsabilitat del mateix malalt com es pot constituir un marc de prevenció de la malaltia mental.

  • L’autocomplaença amb el sistema sanitari

    Si el conseller de Salut, Toni Comín, insisteix a fer servir aquest terme, parlem de sistema i no de model, per molt que ja vaig aclarir que no tenim sistema, de moment, sinó model sanitari propi. I si el conseller es desfà en elogis al sistema per unes inauguracions suposadament punteres, jo seguiré pensant que avancem malgrat el sistema. El seu recent article, ‘Una setmana a Salut’, em retrotreu a l’any 1986 en què, en plena vaga històrica que va salvar l’Hospital de Girona de la gran agressió a la seva integritat, el gerent inaugurava no recordo què. Són maneres de desviar l’atenció davant el debat sobre el futur sistema sanitari que decidirem conjuntament en el procés constituent. I petarà qui peti, com molts van petar quan vam aconseguir aturar el Pla de Reconversió Hospitalària a Girona.

    A l’article, Comín transcriu paraules del gerent de l’Hospital Vall d’Hebron, adalil dels triomfalismes i de l’opacitat. Incomoda el somriure del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, en la inauguració del nou bloc quirúrgic de la Vall d’Hebron. Fa l’efecte d’un menyspreu cap a la lluita del personal contra el canvi d’horaris de treball que els implanten, aprofitant la conjuntura, sense tenir en compte les raons que avalen, des de fa molts i molts anys, la validesa dels horaris actuals. Llàstima que no trobi ara un treball excel·lent fet els anys 80 a l’Hospital Universitari de Bellvitge que, sintèticament, concloïa que els millors horaris de treball són aquells que tenen en compte la conciliació de la vida laboral, personal i familiar. Molt malament aquestes mostres de desconnexió entre el poder i el poble. Comín, Puigdemont… És d’Espanya d’on cal desconnectar, no de les ciutadanes normals i corrents.

    No, en temes de salut, no estem per a celebracions ni triomfalismes. Dit d’altra manera, quan parlem d’avenços, s’ha de parlar també de les seves contrapartides o de fets conjunturals que s’hi afegeixen innecessàriament. El darrer informe de la Federació d’Associacions per la Deefensa de la Sanitat Pública (FADSP) que compara la salut a les diferents comunitats autònomes no deixa Catalunya gaire ben parada. Estem entre les primeres en privatització, les llistes d’espera segueixen essent escandaloses i la falta de personal i la seva precarietat no es resolen. L’obediència de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) a l’Institut Nacional de Seguretat Social (INSS), a les mútues i a les empreses va quedar evidenciada en el discurs d’Antoni Mateu en la recepció del premi a la millor pràctica de l’Administració de la Generalitat, el març del 2013, com a una altra mostra de la desconnexió que comentava i que tant ens està fent patir. Tan difícil com és ara fer una vaga, la plantilla de les ambulàncies de les Terres de l’Ebre hi anirà per l’absència de les solucions dràstiques que es necessiten i que Comín podria adoptar essent fidel no ja al poble sinó simplement al Parlament.

    I entretinguem-nos una mica en el procés de desprivatització de Comín, tan aigualit i amb tants ets i uts. El personal i el veïnat de l’Hospital del Mar no el veuen gaire clar. Han convocat noves accions pel dia 14 per tal d’enterrar definitivament el projecte d’encabir-hi encara més “col·laboració pública-privada” de la que ja pateix i per descartar l’activitat privada als centres públics. Pel que fa a l’acabament del contracte amb la Clínica del Vallès, s’ha fet, també, respectant enormement el grup empresarial com si tingués un dret de conquesta, com si no hagués fet prou benefici cobrant els serveis un 12% més cars del que costen a la pública. Per què el conseller ha optat pel personal de la Clínica, fent servir la fórmula de la subrogació i deixant de costat el personal precari del Parc Taulí? Per què ha estalviat a la Clínica les indemnitzacions que hauria d’haver pagat? Només faltava ara que ‘els metges’ de l’Hospital General de Catalunya, el sindicat CCOO i l’Ajuntament de Sant Cugat s’oposessin a la sortida d’aquest centre privat del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT) i que arribin a l’extrem de proposar un consorci, escudant-se en el fet que Helios-Fresenius, la compradora de Quirónsalud, està parcialment -un 26%- regida per una fundació alemanya, casualment creada per la filla del mateix fundador de la multinacional. On s’és vist un consorci amb una multinacional?

    No, així no anem bé. Cal #AixecarCatalunya al gust del màxim de gent. En el procés que hem d’encetar per conquerir definitivament tots els nostres drets ha de participar tothom, ningú no pot quedar enrere, i són inadmissibles les tàctiques de distracció per ignorar conflictes. No es poden soterrar realitats punyents i ningú no ens podrà fer veure que una sanitat pública està renyada amb unes condicions laborals que ens retornin la dignitat. Qui ha anat a treballar a la privada no ho ha fet com a una aposta guanyadora sinó com a un mitjà de subsistència. I la privada no és la pública, però ningú no té per què pagar els deliris privatitzadors d’alguns que aviat passaran a ser maldestres avantpassats nostres. El trànsit possible a un sistema sanitari més just s’ha de fer sense defugir els problemes reals de la gent i, si té un cost, s’haurà de fer pagar a qui fins ara s’ha beneficiat del model.

  • «Haver d’acceptar una ocupació de baixa qualificació afecta la salut mental de molts migrants»

    Tenen els immigrants pitjors condicions laborals? Afecten aquestes condicions a la seva salut? Parlem amb dues expertes sobre les condicions de la salut ocupacional dels immigrants. Elena Ronda, experta en Salut Pública, és investigadora del Centre d’Investigació en Salut Laboral (CiSAL) i ha estudiat el cas dels migrants llatinoamericans arribats a Espanya. Alison Reid, de l’Escola de Salut Pública de la Universitat de Curtin (Austràlia), ha estudiat la salut ocupacional dels treballadors migrants que viuen a Austràlia. Totes dues han participat aquest setembre en el 25è Congrés d’Epidemiologia de Salut Ocupacional (EPICOH), que va reunir a Barcelona més de 650 investigadors de 63 països diferents.

    Quines són les principals diferències que observeu en les condicions de treball si comparem les persones natives i les migrants?

    Elena Ronda: Les condicions de treball estan relacionades amb les feines que els immigrants normalment fan. Si treballen, per exemple, en la construcció, realitzen un treball més manual, i els riscos estan relacionats amb això.

    Alison Reid: A Austràlia passa el mateix. Durant els últims 20 anys aquest país ha intentat atraure immigrants qualificats, però és difícil per aquesta gent trobar feina, perquè no tenen experiència professional a Austràlia o no tenen qualificacions australianes. Per això acaben acceptant treballs que estan per sota de la seva preparació i això causa molt estrès i afecta la seva salut mental. També, una altra cosa que passa, és que aquestes persones no tenen experiència fent aquest tipus de treballs, per tant acaben patint més lesions. Alhora estan desesperats per mantenir la feina, per tant no diuen res sobre les seves condicions o sobre les lesions que pateixen.

    En un estudi que va fer l’Elena, juntament amb altres companys, afirmàveu: «Els nouvinguts tenen, de mitjana, millor salut que els seus semblants en el país d’origen i fins i tot millor que els seus semblants en el país receptor, encara que a mesura que augmenta el temps de residència aquest avantatge va desapareixent o s’inverteix. Això s’explica pel fet que sovint els immigrants presenten més vulnerabilitat que la població autòctona i pateixen condicions de vida i treball deficients». Això passa en tots els països?

    A.R.: Vaig fer un parell d’estudis i un es fixava en la gent que acabava d’arribar a Austràlia. Eren analitzats en 3 períodes: quan feia 6 mesos de la seva arribada, al cap de 18 mesos i 3 anys i mig després. Vam trobar que si no treballaven en allò pel qual estaven formats i preparats després de tres anys i mig tenien mala salut mental. En un altre estudi que vam fer ens fixàvem en l’exposició als condicionants de càncer, com el dièsel o el fum del tabac. Vam trobar una diferència entre els australians i els treballadors immigrants. Aquests últims estaven més exposats al dièsel i al silicat que els australians i és així perquè estan empleats en llocs on hi estan més exposats. O encara que facin el mateix tipus de treball que els australians, ells fan les tasques més brutes. Per tant, hi ha moltes maneres per les quals el treball pot impactar en la salut.

    E.R.: Nosaltres vam trobar resultats semblants. Una altra cosa que vam estudiar va ser el presentisme, el fet de treballar quan estàs malalt, i vam veure que és més alt entre els immigrants. Van més a treballar encara que per les seves circumstàncies no podrien.

    A.R.: La raó sovint és que els immigrants han d’enviar diners a casa per ajudar a la seva família, que està al seu país, i per tant això fa incrementar el seu desig d’agafar qualsevol treball i agafar-s’hi. Siguin quines siguin les condicions.

    Aquestes condicions sovint impacten sobretot en la salut mental. Com? Quin tipus de problemes mentals heu observat?

    A.R.: Hem analitzat només problemes de salut mental comuns. Però hem vist problemes com depressió, insomni, atacs de pànic. Aquestes afectacions són més importants entre aquestes persones que no poden fer servir les seves aptituds en el seu treball i pateixen més ansietat, depressió, etc.

    E.R.: Nosaltres vam veure també que molts pateixen l’anomenada Síndrome d’Ulisses: quan no et trobes bé perquè has deixat a la teva família, els teus fills. Et sents sol i trist en un país al qual no estàs acostumat. I alhora tens la necessitat de triomfar perquè necessites pagar el que et va costar el viatge per venir a Espanya o per enviar-ho a la teva família. Saps que has de triomfar, t’ha d’anar bé, això produeix pressió. El que nosaltres hem vist durant molt de temps a Espanya, estudiant el cas dels migrants llatinoamericans, és el mateix que veiem ara en altres països europeus amb l’arribada de persones de l’Orient Mitjà. El fenomen és global.

    Elena Ronda durant un moment de l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Elena Ronda durant un moment de l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    La situació que pateixen aquestes persones es va veure agreujada durant la crisi econòmica?

    E.R.: Vam estudiar les condicions dels migrants quan van començar a arribar a Espanya i després durant la crisi. I el que vam observar és que en aquells que tenien bones condicions i una bona feina la crisi no va tenir efecte, fins i tot la seva salut mental va millorar. La migració va ser una cosa positiva per ells. El problema era pels que no tenien bones condicions de treball, estabilitat o un treball precari. El problema no és la immigració en si, sinó les condicions que et fan migrar i després les condicions que trobes quan arribes al país.

    Europa està vivint una crisi humanitària sense precedents. Si tenim en compte els vostres estudis, de quina manera els governs haurien de fer un esforç per millorar el procés d’integració de tota aquesta gent que ara està arribant? Com el treball pot servir per ajudar-los en això?

    A.R.: Austràlia no ha patit aquesta crisi humanitària. A la gent que ha arribat amb un programa humanitari se’ls ofereix suport durant cinc anys, fins i tot allotjament, diners, informació, etc. Però mai he vist que se’ls doni informació sobre els seus drets laborals o sobre quantes hores haurien de treballar o quantes vacances haurien de tenir o quin és el salari mínim. Per tant, són realment desconeixedors de tot això. En un dels nostres estudis vam parlar amb aquesta gent en grups i ens van explicar històries horribles. Per exemple, una dona embarassada de set mesos estava treballant en un lloc on maten pollastres, va caure a terra, perquè el terra estava mullat. I no va anar a casa, no va ser enviada al metge. Però el pitjor de tot és que no sabia que tenia dret a anar al metge. Per tant, crec que hauria d’haver-hi més educació per aquesta gent quan arriben, perquè coneguin millor els seus drets laborals.

    E.R.: Quan arriben no coneixen res i estan disposats a acceptar qualsevol cosa sense conèixer res.

    A.R.: A Austràlia el salari mínim està per sobre dels 19 euros l’hora però hi ha gent a qui se li paga 10 euros l’hora, i pensen que 10 euros està bé perquè en els seus països els pagarien 5 euros l’hora.

    L'Alison durant un moment de l'entrevista / SANDRA LÁZARO
    Alison Reid durant un moment de l’entrevista / SANDRA LÁZARO

    Podem dir llavors que els immigrants pateixen desigualtats en salut a causa de les seves condicions de treball?

    A.R.: Sí. Si treballes en alguna cosa perillosa tens més possibilitats de lesionar-te. Aquestes coses fan créixer les possibilitats de patir problemes de salut.

    E.R.: El problema és que l’ocupació de baixa qualificació que ells desenvolupen causa aquests problemes. Haver d’acceptar una ocupació de baixa qualificació afecta la salut mental de molts migrants. Si veus les condicions laborals de treballadores de la llar és igual si són immigrants o no, les condicions laborals són les que són. El factor de ser immigrant potser el que fa és que les acceptis més perquè necessites els diners. El treball en si és igual si ho fa un o un altre. És la qualitat del treball i la pressió d’enviar diners a casa el que causa aquests perjudicis per la salut.

    A.R.: Exacte. Per exemple Austràlia té immigrants qualificats, quan tenen treballs que responen a la seva qualificació se senten bé. Si treballen en una empresa gran que mira per la seva seguretat i reben formació i bon salari, etc, llavors estan molt bé.

    E.R.: Aquest és el missatge que volem donar: les condicions de treball són les mateixes per a uns i altres, el problema és quan es tracta de treballs on les condicions no són bones i a més s’hi suma el fet de ser immigrant, que fa que, per la teva situació, acceptis coses que d’una altra manera no acceptaries.

  • «Ens estem quedant sense antibiòtics»

    Aquest és un article publicat a eldiario.es 

    El món ha acceptat, per fi, que té un seriós problema: els bacteris es tornen cada vegada més resistents als antibiòtics que fa inútils molts tractaments. El preu? Unes 700.000 morts a l’any. L’ús indiscriminat de medicaments està darrere de la creació de soques de patògens resistents. L’Organització de les Nacions Unides (ONU) ha planejat per a la seva actual període de sessions a Nova York una declaració per afrontar aquesta amenaça a la medicina.

    El portaveu de la Sociedad Española de Enfermades Infecciosas i cap d’aquest servei a l’Hospital del Mar de Barcelona, ​​Joan Pau Horcajada, assegura que la proliferació de bacteris resistents està minvant l’arsenal amb què compten els professionals per combatre infeccions. La resistència microbiana multiplica per molt les morts anuals per xarampió, tètanus, o el còlera. El càlcul és que a mitjans del segle XXI s’arribi als 10 milions de víctimes, per sobre del càncer, que causa 8,2 milions de morts.

    Quina és la situació que hagi justificat una resolució de l’ONU?

    És molt preocupant perquè es tracta d’un fenomen que estem veient venir des de fa alguns anys, que progressivament va augmentant i que ja porta conseqüències bastant greus.

    Com per exemple?

    Cada vegada ens trobem amb més problemes: dins i fora de l’hospital. Hi ha coses que estem fent que necessiten antibiòtics com ara els trasplantaments. Sense antibiòtics no es poden realitzar perquè a la persona trasplantada se li baixen les defenses per evitar el rebuig de l’òrgan i després cal tractar infeccions. Si els antibiòtics comencen a perdre la seva eficàcia el trasplantament no té tant sentit.

    Però també ens topem amb dificultats per tractar infeccions de diferents tipus com d’orina, pneumònies, postoperatoris … Amb aquesta situació els tractaments tenen menys efecte. Els pacients triguen més a curar-se.

    Però d’antibiòtics si que n’hi ha …

    Cada vegada n’hi ha menys que siguin eficaços. Els bacteris aprenen, això és llei de vida. I es tornen resistents. Històricament, les farmacèutiques han estat investigant per treure nous productes que vencin aquestes resistències però ara, per raons de rendibilitat o les que siguin, no es fa tant. Ens estem quedant sense antibiòtics, que són les molècules que més vides han salvat en la història de la humanitat.

    Descriu vostè un panorama preocupant.

    Tan greu que alguns fins i tot diuen que ens acostem a l’època anterior al descobriment de la penicil·lina. De vegades, estem recorrent a antibiòtics antics que estaven en desús per atacar alguns bacteris. Substàncies que havien estat superades en ser, per exemple, més tòxiques.

    Quines malalties solen provocar aquests bacteris superresistents?

    Són bacteris que estan darrere de malalties, sobretot, de les vies respiratòries, urinàries i intraabdominals. També són força presents en les infeccions intrahospitalàries [que s’adquireixen durant l’estada al centre sanitari] que afecten qualsevol part de l’organisme i que, fins i tot, es detecten en els catèters per administrar medicació.

    Altres patologies provocades per aquests patògens són les malalties de transmissió sexual [afeccions que han repuntat en els últims anys a Espanya]. Per a la gonorrea o la sífilis s’està tornant a tractaments que havien quedat en desús fa deu anys.

    Si hagués de triar un origen clar sobre aquest problema quin seria?

    Hi ha un abús dels antibiòtics. Es consumeixen en excés. S’utilitzen més i amb més alegria. A més, amb la noció que els bacteris s’estan tornant cada vegada més resistents, s’acaba per aplicar antibiòtics d’ampli espectre o còctels d’antibiòtics per tractar de vèncer aquesta resistència.

    Tot i que la preocupació és de caràcter global, com està Espanya?

    Estem per sobre de la mitjana europea pel que fa a la freqüència de bacteris multiresistents de diversos tipus. Juntament amb Grècia i Itàlia mostrem majors resistències que el nord d’Europa. A això cal afegir-li que Espanya està al capdavant en l’ús d’antibiòtics per habitant.

    I com s’expandeixen aquests ceps d’un organisme a un altre?

    La via dins de l’hospital és important però també és molt rellevant la zoonosi [transmissió d’animals a humans]. La utilització de fàrmacs en la ramaderia -i l’agricultura- té un impacte directe en les persones. Els antibiòtics impregnen els teixits dels animals i després passen. Els bacteris aprenen.

    Quin paper juga l’autoconsum?

    L’abús no és exclusiu dels professionals. Forma part de l’actitud de la població, del boca a boca entre aquells que tenen accés fàcil a aquestes substàncies.

    Prendre antibiòtics per compte i risc del pacient és inútil.

    Hi ha força gent a la qual li costa distingir entre un antibiòtic i un antiinflamatori. Recentment hem sabut per l’Eurobaròmetre que només el 37% de la població coneix realment què són. És típic el cas en el que s’utilitzen per processos vírics com la grip en els quals no serveixen per a res.

    Els càlculs oficials parlen de 25.000 morts anuals i despeses de 1.500 milions a Europa.

    Són moltes morts però podrien ser moltes més. Les projeccions, si es manté l’actual ritme, apunten que, pel 2050, la mortalitat provocada per bacteris resistents superaria la del càncer.

    Per què suposa tanta despesa?

    Les infeccions resistents obliguen a fer estades més prolongades als hospitals. Hi ha més seqüeles en els pacients. Sorgeixen més problemes de salut. És un peix que es mossega la cua. Es gasta molt però més aviat en pegats que en solucionar la causa. El fet que l’ONU faci una resolució sobre això vol dir que s’accepta que és un problema de salut pública. De la ciència passa a l’acció política perquè els sanitaris ja hem avisat. Ho veiem venir. I una vegada que es posa en marxa, és un tren difícil d’aturar.

    Espanya té una estratègia per revertir aquesta tendència?

    Hi ha redactat un pla nacional de lluita contra les resistències per vigilar l’ús dels antibiòtics, millorar la seva aplicació i controlar la transmissió als hospitals però no s’ha implementat: falta finançament i formació. Perquè Espanya és, al costat de Luxemburg i Malta, l’únic país de la UE que no té especialitat mèdica en malalties infeccioses. Un bon cos d’experts és crucial per avançar.

  • El primer cas d’eutanàsia a una menor posa el focus sobre un debat pendent

    Tot i que fa dos anys que Bèlgica permet aplicar l’eutanàsia a menors d’edat, aquest cap de setmana passat s’ha practicat per primera vegada a la història la primera mort assistida a una menor. La pacient, que tenia 17 anys, patia una malaltia irreversible que segons sembla li provocava un dolor físic insuportable, condició necessària perquè aquesta pràctica pugui aplicar-se.

    Bèlgica és una de les poques regions al món on aquesta pràctica està legalitzada i regulada. El 2002 es va aprovar aquesta llei que va ser ampliada el 2014 amb la possibilitat que la mort assitiada pogués oferir-se també a menors d’edat. D’aquesta forma es va convertir en el primer estat al món en aplicar l’eutanàsia a menors sense límits d’edat. Holanda també permet l’eutanàsia a joves, però posa el límit als 12 anys.

    «El criteri de la llei belga de no establir nocions d’edat i estudiar el grau de maduració del pacient per prendre aquesta decisió és el més encertat», assegura en declaracions a El Diari de la Sanitat, Núria Terribas, directora de la Fundació Víctor Grífols i Lucas.

    Segons aquesta experta l’important no és l’edat del pacient sinó valorar totes les característiques de cada cas. «Si es tenen en compte tots els elements, la valoració no ha de ser massa diferent a la qual es faria a una persona major d’edat», apunta.

    La llei belga estableix que pot accedir a aquesta ajuda qualsevol pacient que ho demani, que estigui en plenes capacitats mentals i que pateixi dolor físic o mental insuportable. Alhora els malalts han de tenir una malaltia incurable.

    Mentre Bèlgica i Holanda fa més d’una dècada que apliquen aquesta pràctica, i protagonitzen notícies com la d’aquest cap de setmana, a Catalunya o Espanya s’han fet pocs passos en aquest sentit. De fet, el Codi Penal espanyol penalitza l’eutanàsia o la cooperació al suïcidi. Tot i així existeix la llei Bàsica d’Autonomia al Pacient, que des del 2002 permet als malalts negar-se a acceptar algun tractament. Però aquesta opció difereix molt de la mateixa eutanàsia, que tracta d’aplicar un procediment que causa la mort al pacient de forma immediata.

    Segons Terribas el debat sobre l’eutanàsia està present entre la societat, i els ciutadans tenen clar el que volen. «El problema és que no hi ha voluntat política per tractar-lo, perquè és un tema que no agrada», explica en declaracions a El Diari de la Sanitat.

    Segons aquesta experta, es tracta d’un tema que no genera vots i que a més incomoda. A banda de la falta de voluntat política una altra de les raons que fa que Espanya no hagi fet passos en aquesta direcció, segons Terribas, és el poder que té encara l’Església sobre aquestes qüestions. «A Bèlgica l’Església ha estat molt més respectuosa amb això i ha acceptat el que la majoria volia en una societat plural», expressa aquesta experta.

    Mentre que l’Església planteja un discurs molt més existencialista a l’hora d’oposar-se a aquesta pràctica, aquell que assegura que la vida no ens pertany sinó que és de Déu, la resta d’actors que s’hi oposen creuen que aprovar l’eutanàsia seria perillós perquè podria donar lloc a abusos. «Aquest discurs de por a l’abús és el que s’utilitza, però això no passaria si legisléssim bé i tinguéssim les eines per treballar bé», assegura Terribas. «Tenim les eines i el personal preparat, però falta la voluntat política», afegeix a més.

    Bèlgica i Holanda: més d’una dècada permetent l’eutanàsia

    S’han donat abusos a Bèlgica i Holanda d’ençà que posen en pràctica l’eutanàsia? «No hi ha cap indici que ens faci pensa que s’està donant un ús abusiu d’aquesta pràctica, no hi ha dades que ens demostrin això», assegura Terribas.

    Segons dades del Comitè Federal de Control i Avaluació de l’Eutanàsia belga, recollides per l’Agència Reuters, el nombre de casos d’eutanàsia ha anat en augment durant l’última dècada. Mentre que el 2003 es van donar 235 casos en tot el país, el que representava un 0,2% de totes les morts, el 2013 es van donar 1.807 casos, representant un 1,7% de les morts.

    El 69% del total de casos recollits el 2013 es va aplicar a persones que patien càncer, i el 65% del total van ser aplicats a persones que tenien menys de 80 anys, segons Reuters.

    Segons els experts consultats per l’agència de notícies la pràctica de l’eutanàsia pot haver augmentat ja que la societat cada vegada està més familiaritzada amb aquesta pràctica i alhora coneix millor la llei.

    A Holanda el nombre de casos també ha augmentat els darrers anys, i un dels factors que ha reobert el debat sobre aquesta pràctica ha estat l’augment de casos aplicats a persones amb problemes mentals. Mentre que el 2010 es va aplicar l’eutanàsia només a dues persones per malalties mentals insofribles, el 2015 van accedir a aquest recurs per les mateixes raons 56 malalts. Un dels casos més controvertits fou el d’una jove de 20 anys que havia sigut abusada sexualment, i patia un trastorn per estrès posttraumàtic incurable, segons explica el diari The Telegraph.

    Malgrat això, Paulan Stärcke, expert holandès sobre eutanàsia, consultat pel diari britànic, els menors d’edat que demanen posar fi a la seva vida s’han de considerar també molt seriosament. «Hi ha un enorme malentès, l’eutanàsia es tracta d’una mort bona per la persona que mor. Es tracta d’una excussió de la voluntat d’un pacient», assegurava.

    A banda d’Holanda i Bèlgica altres països tenen legalitzada aquesta pràctica: Colòmbia i Luxemburg. A més Suïssa, Alemanya, Japó i Canadà tenen permès el suïcidi assistit. A més a cinc estats dels Estats Units també està permesa aquesta pràctica.

    Tot i que Holanda i Bèlgica serien un possible exemple amb el qual fixar-se si aquí es volgués aprovar una llei similar, Terribas assegura que fins i tot aquests models són millorables. «El control d’aplicació de l’eutanàsia és posterior a la seva aplicació, és després quan el tribunal ho avalua, doncs això fins i tot es podria fer abans», remarca.

  • Per què la indústria farmacèutica no es preocupa pels problemes de salut pública mundials

    «Persones que viuen tant en països pobres com en països rics s’estan trobant amb què els medicaments que necessiten o no existeixen o són tan cars que no poden permetre-se’ls». Aquesta és la denuncia que fa Katy Athersuch, una de les portaveus de Metges Sense Fronteres (MSF). L’organització acaba de presentar un nou informe on assegura que el model d’investigació de medicaments ha fracassat perquè no respon a les necessitats de la salut pública mundial.

    Amb aquest estudi els professionals de MSF volen cridar l’atenció als membres de l’Organització de les Nacions Unides (ONU), amb motiu de l’Assemblea General de l’organització a Nova York, perquè prenguin mesures per revertir la situació. Segons l’organització és el poder de la indústria i les seves dinàmiques i el poc esforç dels governs en revertir aquesta situació els que fan que aquest sistema no funcioni. Quins són els motius que els porten a afirmar això?

    Segons l’organització la indústria farmacèutica no inverteix prou a investigar malalties que no són lucratives. És a dir, no inverteixen a fabricar medicaments que no els reporten benefici. «El sistema d’innovació biomèdica actual està clarament impulsat per interessos financers: les empreses farmacèutiques desenvolupen fàrmacs basant-se en el retorn probable que un producte oferirà a través de les vendes», assegura l’informe.

    Prova de què això és així és, per exemple, la falta de medicaments i vacunes per tractar malalties que pateixen persones que viuen en països pobres, és a dir, persones que no poden pagar aquests medicaments. «Les empreses farmacèutiques ignoren les necessitats de les persones dels països més pobres», denúncia l’organització. Un exemple és el cas de l’Ebola. MSF denuncia que la malaltia fou descoberta fa quaranta anys però la investigació per tractar-la i prevenir-la mai va ser una prioritat per la indústria.

    Un altre cas que prova que les farmacèutiques no inverteixen en allò que no els hi reporta benefici, i en aquest cas està més centrat en els països desenvolupats, és la falta de resposta a la crisi causada per la resistència als antibiòtics. Segons MSF la indústria no posa atenció a la propagació d’infeccions resistents als medicaments per motius financers.

    Més raons. Segons l’informe publicat recentment el model actual no s’aguanta per l’alt preu d’alguns medicaments. Un exemple n’és el tractament per fer front a l’Hepatitis C. Aquesta malaltia causa més de 700.000 morts a l’any a tot el món, malgrat que existeix un medicament per combatre-la: el sofosbucir. Un tractament que moltes persones no poden pagar pel seu elevat preu. Als Estats Units per exemple val 1.000 dòlars la pastilla, tot i que MSF calcula que a la farmacèutica que el fabrica, Gilead, li costa produir-lo tan sols un dòlar per píndola.

    El problema dels preus es deu sobretot al sistema de patents que regeix aquest sector. Aquest model fa que les farmacèutiques tinguin els drets exclusius d’allò que investiguen o produeixen i per tant no han de patir per cap tipus de competència, tenint llibertat plena per marcar el preu que vulguin durant bastants anys.

    Una campanya de l’organització alerta d’aquest problema a través d’un vídeo on recorda que la indústria, tot i que sempre justifica l’alt preu al·legant l’alt cost de la investigació i els possibles fracassos, mai revela els nombres reals d’aquest cost. Segons aquesta campanya l’any 2014 les farmacèutiques van generar més d’un milió de dòlars en vendes, i segons dades del 2010 només un 8% del total es reverteix en el desenvolupament de nous medicaments.

    Mostra de què el preu dels medicaments és molt alt i no té fre és el cost d’immunització dels nadons, de les vacunes. Avui, segons MSF és 68 vegades més car que el 2001.
    És per tot això que l’organisme internacional demana als governs que facin pressió perquè la indústria sigui més transparent i perquè implementin noves estratègies de R+D en el sector. «S’ha de trencar el vincle entre la investigació mèdica i les proteccions basades en els monopolis de mercat, que condueixen als elevats preus dels productes farmacèutics», denuncia l’organització.

  • Els professionals de la salut mental: invisibles i sobrecarregats

    Els professionals de la salut mental alerten de la sobrecàrrega de treball. Aquest és un dels missatges que llença la Plataforma de defensa de l’atenció pública en salut mental (PSM) en el seu informe Situació actual en l’àmbit de la salut mental: retallades i model. En anteriors articles hem parlat de l’augment de l’activitat assistencial en els centres de salut mental i de l’especial afectació d’infants i d’adolescents. Aquí volem posar l’atenció en els recursos professionals dels serveis de salut mental. Com hem anat dient, les retallades pressupostàries impacten directament en la necessària disponibilitat dels professionals per fer la seva feina adequadament. Ens referim a la disponibilitat personal, emocional i de temps imprescindible per tenir cura, escoltar i comprendre el que està passant i pensar l’estratègia terapèutica a curt, mig o llarg termini. Cal recordar aquella màxima que diu que els recursos humans són els recursos terapèutics per excel·lència; mai millor dit en l’àmbit de la salut mental.

    La xarxa d’atenció a la salut mental la formen més de 60 entitats proveïdores, la majoria sense ànim de lucre. Aquestes entitats signen un concert o conveni amb el Servei Català de la Salut (CatSalut) i són elles qui contracten els professionals. A diferència de les entitats estrictament públiques, com pot ser l’Institut Català de la Salut, les concertades no publiquen dades sobre els professionals contractats. Suposem que sí que faciliten aquesta informació al CatSalut, però en tot cas, aquest tampoc l’ha fet pública. No es coneix el nombre ni el tipus de professionals que estan treballant actualment a la xarxa. Es podria dir que els professionals de la salut mental –i les seves condicions de treball- són els grans invisibles, com si es trobessin en una situació “d’anonimat laboral”, la qual cosa els deixa en una situació de gran vulnerabilitat.

    Segons dades del 2010 (Atles), en relació a les ràtios de professionals per 100.000 habitants proposats en el Pla Director de Salut Mental i Addiccions, ja hi havia un dèficit d’1,31 psiquiatres, 2,01 psicòlegs, 1,51 treballadors socials i 2,1 infermers comunitaris. Des de llavors (fa 6 anys!) no s’ha publicat cap actualització de l’Atles. La Central de resultats no aporta cap dada de recursos humans, ni tampoc els informes del conseller Boi Ruiz. Podem pensar que els últims anys s’ha reduït el personal de la xarxa en la mateixa proporció que ho han fet els pressupostos per a la totalitat de serveis de salut mental, un 9%. Però la percepció i l’experiència de molts professionals que treballen en serveis hospitalaris o comunitaris és diferent: la disminució de personal, de sous i de serveis supera el 9%, arribant fins a un 20-30% en diferents centres, amb acomiadaments, expedients de regulació del treball, no substitucions de baixes o permisos, pèrdua d’espais de coordinació i formació, vulneració de drets laborals, etc.

    Al dèficit endèmic de personal s’hi han afegit les retallades i tot plegat està portant els i les professionals de salut mental a una situació límit. No descobrim res de nou si diem que molts estan cremats. Que no treballen en les condicions necessàries per poder fer una bona praxi. Que la seva expertesa queda frustrada quan no poden fer el que saben, sinó el que poden. Així, són freqüents situacions de sobrecàrrega i de cansament que tenen les seves conseqüències tant en la qualitat de l’atenció com en la seva pròpia salut. En diversos estudis s’ha associat l’elevat estrès laboral del personal assistencial amb baixa satisfacció, absentisme, despersonalització, esgotament emocional i en alguns, fins i tot, majors taxes de mortalitat. I en el cas dels treballadors de la salut mental cal afegir les dificultats pròpies de treballar amb persones mentalment malaltes. Fins quan durarà aquesta situació? Ja no es pot esperar més.

    Es per això que des de les associacions de professionals, les entitats de familiars i usuaris, les entitats col·legials, i la PSM coincidim en centrar els nostres esforços en conèixer i intentar millorar les condicions laborals i professionals dels qui estan entomant el dia a dia en la primera línia assistencial. Necessitem un diagnòstic de la situació dels equips de la xarxa, definir les ràtios pacients/ professional, i reclamar la seva aplicació. No es pot seguir treballant en base al voluntarisme ni podem mantenir la resignació que fomenten un acoblament egosintònic amb funcionament tòxic, i hem d’identificar/consensuar les nostres línies vermelles. També hem de donar validesa al fet que la millor medicina és la relació amb el professional (aquesta és una evidència científica). Però la intervenció terapèutica basada en la relació (i també en els fàrmacs quan cal) requereix unes condicions irrenunciables: freqüència, continuïtat, i la dosi adequada i suficient de temps per pensar, per no fer col·lusions amb el funcionament mental del pacient.

    En definitiva, no volem equips desorientats, ni professionals cremats ni molt menys pacients desatesos. Si estem d’acord a dir que el professional és el recurs terapèutic per excel·lència, cal que els responsables sanitaris es comprometin a tenir-ne cura.

  • «La feina de la infermera, ajudar, és el que et motiva a anar al Senegal o l’Equador»

    La Natàlia Mingorance és infermera. Treballa al Centre d’Atenció Primària (CAP) de Sant Llorenç d’Hortons. Tot i que mai s’havia plantejat ser infermera, o no era la seva gran vocació, ara està enamorada d’aquesta professió. Tant és així que no es conforma amb practicar la infermeria a Catalunya o sent especialista en diabetis, sinó també viatja pel món fent voluntariat. Com a infermera ha col·laborat amb la Fundació Barraquer al Senegal i també amb l’associació Amigos del Cayapas a l’Equador. Durant l’estona que dura aquesta entrevista remarca que és voluntària, que ho fa perquè li agrada i pagant-se ella les despeses. A més encara li queda temps per participar a l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC).

    Un dels últims viatges que has fet ha estat al Senegal, amb un projecte de la Fundació Barraquer que té per objectiu operar la població de cataractes. Què et va sorprendre d’aquest viatge?  

    L’objectiu d’aquesta missió és retornar la vista a gent que viu en un lloc on moltes vegades no es poden permetre aquestes intervencions, sigui pels diners o perquè a vegades no hi ha cirurgians que es dediquin a això. Es tracta d’una cirurgia que no és gaire cara per a nosaltres -costa uns 150 euros- però allà no tenen aquests diners. Les cataractes al Senegal no són com aquí, allà tenen “pedres” als ulls i realment no hi veuen, a causa de la sequedat i al sol. Al Senegal em va impactar el cas d’un noi de 45 anys, un pastor de cabres que no podia alimentar la seva família perquè des de feia sis mesos no hi veia. Tornar-li només un ull significava que podia tornar a donar menjar a la seva família, que tornava a tenir una vida. Si a més ara hi tornem i li operem l’altre ull serà fantàstic.

    Què et va portar a col·laborar en projectes de voluntariat internacional?

    M’agrada molt la meva feina. Potser la deixaria per anar-me’n a l’altra punta del món? No dic que no. Jo no volia ser infermera, o no era una opció vocacional, volia anar-me’n a l’altra punta del món a construir cases. Quan vaig començar a treballar d’infermera i vaig descobrir que la primària m’agradava m’hi he anat com enganxant. La feina de la infermera, ajudar, és el que et porta a anar a llocs com el Senegal o l’Equador, i és el que m’hi porta a mi. Vull compatibilitzar-ho amb el que faig; sóc especialista en diabetis, vull compatibilitzar també això.

    A l’Equador hi vas amb l’entitat Amigos del Cayapas, per ajudar a les poblacions indígenes de la selva. Quines són les necessitats sanitàries en aquest territori?

    Potser costa imaginar que a l’Equador hi ha zones de selva amb indígenes vivint en una situació de pobresa extrema. L’Equador no és pobre, però té unes zones que s’han quedat excloses per diferents motius. La selva ens l’estem menjant entre tots. Això ha provocat que la població que hi havia s’hagi hagut de tornar sedentària perquè no poden caçar on solien fer-ho. Aquests ciutadans, que un dia eren nòmades, s’han quedat sense territori lliure. Al quedar-se en un lloc tenen malalties que abans no tenien. El sedentarisme sense una seguretat higiènica genera malalties. A més pateixen patologies exportades, a causa d’aquells membres que viatgen, des de la selva, a les ciutats més grans i després tornen. Aquestes poblacions han patit en 4 o 5 anys el canvi que nosaltres vam fer amb 40 anys.

    Fa anys que vas a l’Equador, quin és el canvi aquest del que parles i que has pogut viure?

    He viatjat allà tres anys diferents i durant aquest temps he vist com ha canviat aquest territori. Les grans empreses han arribat allà, tenen Coca-Cola o cervesa i en canvi no hi arriba la sanitat o el menjar. En tres anys he vist com han passat de no tenir electricitat a què alguns menors que estudien a la ciutat tinguin tauletes o mòbils, aparells que no poden carregar al poblat indígena perquè no tenen electricitat.

    La Natàlia fa anys que fa de voluntària a llocs com el Senegal o l'Equador / SANDRA LÁZARO
    La Natàlia fa anys que fa de voluntària a llocs com el Senegal o l’Equador / SANDRA LÁZARO

    Com és aquest territori i com hi accediu?

    És una zona de difícil accés, sense carreteres, només pots arribar-hi amb canoa. Ells, per falta de diners, no tenen embarcacions amb motor, sinó que es mouen entre els poblats a rem. Es tracta d’una zona aïllada de la resta, un lloc on ningú arriba. El govern ha apropat la sanitat als llocs més grans. La gent que treballa als centres sanitaris d’aquests llocs s’ha de desplaçar riu amunt i avall per poder anar a cobrir les vacunes, la desnutrició infantil, la tuberculosi o la sarna entre els diferents assentaments indígenes.

    Què us va motivar a anar allà?

    La primera vegada que aquesta entitat va anar allà va ser per un tema d’oncocercosi, una infecció que causa ceguera i que es transmet a través de la picada d’un tipus de mosca. Es va aconseguir eradicar amb uns programes de salut molt importants i una de les metgesses, presidenta ara de l’ONG amb la qual participo, va col·laborar-hi. Va anar allà per primera vegada i va veure les necessitats de la població i va adonar-se que un cop completat el programa per eradicar aquest problema els habitants es quedarien sense ningú que els visités. Tot i que ells viuen segons la llei indígena, la normativa equatoriana assegura que tenen dret al metge i als avenços que arribin al país. Per això aquesta doctora juntament amb una infermera catalana van decidir crear aquesta ONG i donar cobertura a aquesta zona, on viuen uns 10.000 indígenes.

    Amb quin tipus de patologies us trobeu?

    En el cas dels menors sobretot amb temes dermatològics, com dermatitis, i també amb desnutrició. I en adults cefalees, gastritis, molts paràsits. Això els passa perquè beuen l’aigua del riu. Per ells el riu és la vida, i és part de la seva naturalesa, és el seu Déu de l’aigua i per tant creuen que no els pot contaminar. Per tant, per molt que els diguis que han de bullir l’aigua és difícil que ho entenguin. És difícil per ells entendre que l’aigua de la pluja, per molt que caigui del cel, quan porta una estona al cubell no és neta, per exemple.

    Es tracta de fer entendre una altra forma de viure?

    Ells volen seguir vivint com viuen, per tant, tu no vols canviar res del que ells fan, tu no vas a ser salvador ni il·luminador, vas a ajudar. Hi vas per cobrir temes sanitaris bàsics. Però alhora intentes donar educació. Per exemple, si poden tenir una latrina, els hi ensenyes com construir-la i fer-la servir i això pot permetre combatre infeccions, perquè els expliques que és millor deixar de fer les seves necessitats al costat d’on està el nen jugant a futbol, per exemple.

    Quina va ser la teva impressió la primera vegada que hi vas anar?

    A escala personal vaig quedar impressionada de tot. La selva és brutal, no hi ha carreteres, aigua corrent… Res de tot allò amb el què estàs acostumada. I de sobte arribes a l’última ciutat: gris, fosca, amb forats de bala a una paret perquè mesos abans havien trobat un submarí ple de cocaïna que venia de Colòmbia. Coses d’aquestes que t’impressionen moltíssim.

    I com a infermera el repte és intentar entendre el què els està passant. Potser et diuen que tenen mal de cap quan el problema real està a l’estómac perquè no saben reconèixer el que els passa. La dificultat per comunicar-te amb ells, que parlen una llengua pròpia, em va impactar més que les malalties. Tot i que també impacta veure el grau de desnutrició de molts nens petits.

    Un cas particular que recordis?  

    El d’una nena que patia molta desnutrició i que segurament li provocarà retard mental quan sigui gran. La mare estava exclosa de la seva comunitat perquè segurament el pare era el germà de la mare, i els havien castigat. La mare, amb 14 anys, s’havia quedat sense res.

    La Natàlia és infermera i fa de voluntària a països del sud / SANDRA LÁZARO
    La Natàlia és infermera i fa de voluntària a països del sud / SANDRA LÁZARO

    Us trobeu amb molts problemes de salut relacionats amb la maternitat?

    Una de les coses que em va impactar la primera vegada va ser el cas d’una dona que em va dir: “Se me ha caído el niño”. Jo li vaig demanar que el portés per veure què li havia passat i ella insistia en què li havia caigut. Al final vaig entendre que el que volia dir és que havia patit un avortament espontani. Moltes dones després de l’avortament pateixen malalties infeccioses pèlviques i això es deu en part perquè per cada 10 o 12 fills que tenen han passat per 20 embarassos.

    Quantes expedicions feu? És l’única vegada que aquesta gent veu un metge?

    Hi anem dues vegades l’any i molts cops sí, és l’única vegada que veuen un metge, sobretot a les comunitats més llunyanes. Però als nens se’ls intenten desparasitar cada sis mesos. El que sí que tenen és un bruixot que els fa els seus tractaments.

    Com reben ells la vostra ajuda?

    Ens comencen a conèixer i saben que portem medicaments que els fan sentir bé però també ens volen perquè el bruixot els ha donat permís per veure’ns.

    Quina és la diferència entre fer d’infermera aquí i fer-ho en llocs com el Senegal o a territoris indígenes equatorians?

    Aquí penso que ens hem desmarxat. També és veritat que les necessitats són diferents, tenim malalties pròpies provocades per l’alimentació i el sedentarisme. Aquí, tot i que al meu centre de primària tractem algunes urgències, una part molt gran del dia ens la passem reeducant, explicant coses que hem perdut: la bona alimentació i el bon exercici, per exemple, que és bàsic per mi. Al Senegal no et planteges que ningú faci exercici físic, operes una cosa que aquí fas sense més, però que allà et retorna la vida. És una intervenció molt directa, espectacular i que reporta satisfacció. I a l’Equador em fa la sensació que ajudes que la gent se salvi, sense ser salvador de res, però la sensació és aquesta. Per exemple, amb un antiparasitari ajudes a què un nen que està desnodrit deixi de tenir paràsits i que pugui créixer i tenir una vida normal. L’ambient dels tres llocs és molt diferent. A cada lloc vas a fer-hi una cosa molt diferent.

  • Melilla, focus de l’exclusió sanitària a Espanya

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    Durant els mesos de 2012 que Fadoul va estar fora d’Espanya, el nostre país va passar a tenir una llei més i ell un dret menys. Quan el jove marroquí va aconseguir tornar a Melilla -on havia estat tractat per tuberculosi abans de ser deportat-, els braços que el rebien a l’hospital ja no estaven oberts. Li van denegar el tractament.

    Aquell 1 de setembre havia entrat en vigor la retirada de targetes sanitàries als immigrants sense papers a causa del Reial Decret Llei 16/2012 (RDL), que va arrabassar aquest document a més de 800.000 estrangers residents a Espanya. A dia d’avui, com en el cas de Fadoul, els principals afectats viuen a Melilla. L’alt percentatge de població migrant, l’aplicació més estricta possible del RDL i el gran nombre de persones vivint al carrer (a causa de la saturació dels centres d’atenció) fan que aquesta ciutat autònoma encapçali el rànquing del drama de l’exclusió sanitària al nostre país.

    Segons l’últim informe de la Xarxa de Denúncia i Resistència al RDL 16/2012 (REDER), entre abril i juliol de 2016 s’han detectat 388 casos de vulneracions del dret a la salut, amb les que sumen un total 2.496 des de la creació del col·lectiu fa dos anys. Sovint es detecten a Castella i Lleó, La Rioja, Ceuta i Melilla, les poques regions autònomes que no van aprovar mesures per contrarestar la reforma.

    En aquesta última ciutat preocupa especialment la situació dels menors estrangers no acompanyats (MENA) que viuen al carrer a causa de la saturació dels centres d’acollida o, com ells mateixos han explicat, per la por a ser agredits en alguns d’ells. «Quan acudeixen a l’hospital, es neguen a proporcionar-los assistència fins que no arribi la policia local. Això genera por als nens i provoca que, en nombroses ocasions, els menors acabin per escapar sense haver rebut l’atenció deguda», relata l’informe.

    Samir també viu al carrer, tot i que ja és major d’edat. Té 21 anys i un somni que espera complir: ser cantant de rap. El guix del seu braç assenyala les agressions que, diu, li va provocar la Guàrdia Civil en una de les batudes de Melilla, on sobreviu mentre es prepara per intentar arribar a la Península. «Vaig anar a l’hospital i no em van atendre per no tenir papers. No vaig poder més que posar-me a plorar», recorda.

    Metges del Món va aconseguir que finalment l’atenguessin, però no rep cap seguiment mèdic des de llavors. «No sé què passarà amb el meu braç, ni si es curarà bé o no», explica. Té por que li quedin seqüeles a la mà i a l’oïda, mentre veu passar els dies sense que sàpiga qui o quan li trauran el guix i la bena.

    Al marge de la Llei

    La de Samir és una de les conseqüències de l’absència de protocols d’actuació definits i la desinformació que es viu als centres de salut des de l’entrada en vigor del decret, per què el personal denega en múltiples ocasions l’assistència encara en les excepcions que contempla la llei. Això passa fins en una cinquena part dels casos d’aquest any que recull l’informe: a urgències (20), a menors (35) i a embarassades (14).

    Els altres grans afectats són les persones que van arribar a Espanya per processos de reagrupació familiar, majoritàriament gent gran que sovint pateixen malalties cròniques que requereixen un seguiment constant. Va ser el cas del pare de la Natàlia, a qui van denegar la targeta sanitària quan es van traslladar a viure a Lleó.

    «Quan vam arribar no estava tan malament, però al no tenir un seguiment mèdic el meu pare es va deteriorar a passos de gegant», recorda aquesta argentina nacionalitzada a Espanya. Va veure morir el seu pare perquè el país en el qual ella resideix des de fa 14 anys «el va deixar completament desatès».

    Castella i Lleó tampoc va realitzar modificacions particulars per intentar pal·liar les conseqüències del RDL, per la qual cosa les possibilitats d’aprofundir en buits o excepcions legals, si s’escau, eren mínimes. «Ells, amb la Llei a la mà, tenen raó. Però és un ésser humà», diu encara amb impotència.

    El passat mes de juliol el col·lectiu Jo Sí Sanitat Universal denunciava també casos en què la Seguretat Social havia privat d’assistència a persones sense targeta sanitària fins i tot en centres de salut i hospitals de Comunitats com Madrid, València o Jaén, on sí que hi ha lleis o instruccions per evitar l’exclusió. «L’únic que pot acabar amb aquesta exclusió és la derogació del decret», recordava el col·lectiu.

    Promeses incomplertes

    El reial decret va arribar gairebé de cop i volta, sense un debat social previ i gairebé sense discussions al Parlament, sota l’argument que perillava la sostenibilitat del Sistema Nacional de Salut. Quatre anys després i després de gairebé 2.500 casos documentats de persones excloses del sistema de Salut Pública per REDER, el Govern no ha presentat encara cap informe econòmic que doni suport a les mesures adoptades.

    «Tot el contrari. Retirant l’assistència estan generant un sistema sanitari més car, perquè la gent arriba amb malalties més avançades. Això és més car econòmicament i també en termes de salut», explicava a eldiario.es Marta Malo, integrant de Jo Sí Sanitat Universal. L’ONG, juntament amb altres col·lectius socials i defensors de drets humans, porta anys denunciant la vulneració dels drets dels afectats.

    Però no n’hi ha prou. Malgrat que la pressió va portar al Govern de Mariano Rajoy a assegurar al març de 2015 que començaria a aixecar les restriccions per garantir l’atenció primària a persones sense permís de residència (encara que sense tornar-los la targeta sanitària), un any i mig més tard encara no s’ha complert. El consens i les converses amb les comunitats autònomes per acordar un document comú d’atenció no existeixen i regions en mans del PP, com Melilla, segueixen aplicant el decret de la manera més restrictiva possible, denuncia l’informe.

    «Jo explico tot això perquè no vull que li torni a passar a ningú», diu la Natalia, que confessa que li costa compartir el seu cas. En la seva particular lluita contra la Llei l’última llosa va caure al juliol, quan el Tribunal Constitucional va avalar en una sentència el Reial Decret 16/2012 per no considerar inconstitucional el recurs que havia presentat el Parlament de Navarra. Mentrestant, REDER continua denunciant que les històries de la Natalia i el seu pare, del Fadoul o del Samir, «seguiran sent una realitat fins que la Llei no es derogui».