Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Els pacients britànics obesos podrien arribar a esperar un any per a cirurgies rutinàries

    Les persones que pateixen obesitat podrien haver d’esperar fins a un any per sotmetre’s a una cirurgia rutinària al Regne Unit com ara una pròtesi de genoll o de maluc. La proposta, feta per la Comissó Clínica de la Vall de York (CCG), afectaria en cas que tiri endavant, a pacients amb un índex de massa corporal superior a 30 -és a partir d’aquesta xifra que segons l’OMS una persona té obesitat- i que vulguessin ser operats pel sistema nacional de salut públic, l’NHS per les seves sigles en anglès. Per accelerar el temps d’espera per la cirurgia aquests pacients haurien de reduir la seva massa corporal en un 10%. La mesura suposaria només el retard d’operacions rutinàries, en cap cas d’operacions urgents.

    De la mateixa manera també afectaria pacients fumadors, que haurien d’esperar fins a sis mesos per operacions d’aquest tipus. Per evitar esperar en el cas dels fumadors es contempla avançar la cirurgia si el pacient deixa de fumar per almenys vuit setmanes. La proposta, tant per les cirurgies a obesos com a fumadors,  forma part d’un paquet de mesures que la CCG hauria planificat com a mesura d’estalvi en un moment que el sistema local de salut es troba amenaçat per la pressió financera.

    El de la Vall de York és un dels nou grups de comissionat clínic a Anglaterra que afronta problemes financers aguts pels quals han estat forçats a implementar mesures especials. La Vall de York calcula que el 2015 el cost de l’obesitat pel sistema nacional de salut va ser de 46 milions de lliures -els pacients obesos presenten més complicacions durant i després les cirurgies-.

    Canvis en la programació de cirurgies com els proposats per la CCG per tal d’estalviar han posat sobre la taula el debat ètic sobre si es prioritza la salut del pacient o l’estalvi econòmic o si les dues coses són compatibles. Davant el revolt ocasionat a Anglaterra després de conèixer els plans de l’organització, veus com Shaw Somers, cirurgià basat a Portsmouth, s’han erigit en contra la proposta. “L’obesitat és una malaltia, la gent obesa no s’aixeca cada matí pensant ‘com puc mantenir-me gras?”, va declarar a la BBC.

    El grup de la Vall de York és una organització que pertany a l’NHS, està liderada per metges i serveix a una població de 337.000 persones de les ciutats de York, Selby, Tadcaster, Easingwold i Pocklington i d’àrees rurals de la zona. Davant la notícia del pla per assolir els números que li demanen, de la que se n’han fet ressò diversos mitjans del país, l’equip de la CCG ha publicat al seu web la següent informació: “L’NHS anglès ens ha demanat revisar l’esborrany dels plans del que farem i de moment esperarem a implementar cap mesura fins que hi hagi un acord per seguir endavant. Ens assegurarem que qualsevol pla implementat en la línia amb la guia nacional es fa pensant en l’interès i benefici dels nostres pacients”.

    L’obesitat, una malaltia que preval més entre les classes baixes

    Segons l’Associació Europea per a l’Estudi de l’Obesitat (EASO, per les seves sigles en anglès), actualment a Europa un 23% de les dones i un 20% dels homes són obesos. L’EASO alerta que l’obesitat provoca 337.000 morts prematures i calcula que l’any 2030 afectarà un 50% de la població europea. Ara bé, el Regne Unit és un dels països capdavanters a Europa en aquest problema de salut pública: un de cada quatre adults (el 24,8%) és obès, d’acord amb dades del Centre d’Informació de Salut i Serveis Socials. Amb tot, cal destacar que, com apuntava Carlos A. González en un article d’opinió, les classes baixes i amb menys nivell cultural són les més afectades per aquesta pandèmia d’obesitat, tal com mostra per exemple el mapa del Regne Unit de la prevalença de l’obesitat en homes i dones en funció de l’estatus socioeconòmic.

    A Catalunya el 48,1% de la població de 18 a 74 anys té excés de pes (el 33% té sobrepès i el 15% té obesitat). Entre la població infantil de 6 a 12 anys, el 18,7 % presenta sobrepès i l’11,7% pateix obesitat, segons l’Enquesta de salut de Catalunya (ESCA) 2014. Aquesta dada, avisa Salut, és molt rellevant, ja que l’obesitat i el sobrepès en l’etapa infantil suposen un risc elevat de presentar un excés de pes a l’edat adulta. “Les classes altes escapen en part per la seva alimentació de més qualitat i l’exercici d’activitat física. D’acord amb l’ESCA, que recull l’excés de pes declarat l’any 2014, les dones amb estudi primaris o sense estudis tenien 4 vegades més probabilitat de presentar obesitat que les dones amb estudis universitaris”, assegurava González.

  • L’emmagatzematge d’antibiòtics a les llars catalanes, un problema persistent

    La resistència als antibiòtics s’ha convertit en un problema de magnitud global que preocupa a autoritats sanitàries de molts països. Un dels factors que provoca aquesta resistència és l’ús inadequat o excessiu que es fa d’aquests medicaments. Un estudi promogut per la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) assegura que la prevalença d’emmagatzematge d’antibiòtics a les llars catalanes segueix sent molt elevada, fet que pot incentivar l’automedicació.

    Segons aquest estudi presentat recentment, realitzat a partir d’una enquesta feta als últims mesos del 2014, un 38% de les persones a qui es va preguntar va admetre tenir antibiòtics emmagatzemats a casa. Les farmacioles de les llars catalanes poden tenir aquest fàrmac ja sigui perquè ha sobrat d’anteriors tractaments o perquè, en alguns casos, tot i que no està permès, pugui haver estat comprat sense recepta.

    La CAMFiC alerta: “la medicació sobrant pot encoratjar l’automedicació posterior, incentivant un ús inadequat d’aquests fàrmacs i contribuint a un augment de la resistència antibiòtica, que està assolint nivells alarmants en alguns països europeus”.

    El doctor Carles Llor, que ha participat en l’estudi, assegura que es tracta d’un problema greu del qual diferents actors en són responsables. Per una banda els metges, que poden prescriure dosis de més o que no informen adequadament de què és important fer tot el tractament, per altre els pacients. Segons un estudi, explica Llor, un 30% d’ells deixa el tractament si ja es troba bé. Altres prenen medicaments sense consultar el metge, i per últim les farmàcies, que a vegades venen antibiòtics sense recepta, assegura aquest expert.

    Aquests fets provoquen que tota classe de fàrmacs destinats a combatre les infeccions s’acumulin a les llars, i d’alguna manera incentivin l’automedicació. Prendre fàrmacs sense recomanació d’un professional recorda Llor, no només causa problemes de resistència al medicament, sinó que a més pot tenir conseqüències adverses. “Els antibiòtics poden tenir molts efectes secundaris”, assegura i alerta que l’ús de l’antibiòtic s’ha “banalitzat molt”.

    L’estudi també apunta com a causant d’aquest emmagatzematge el fet que els antibiòtics es dispensin en caixes amb el mateix número de dosis. Segons la CAMFiC caldria promoure la dispensació exacta de pastilles d’antibiòtics a les farmàcies. És a dir, que només fos possible comprar el nombre de pastilles exactes necessàries per fer front al tractament receptat pel metge.

    Les varietats que més s’acumulen a casa

    Segons l’enquesta realitzada per aquesta entitat l’Amoxicil·lina i àcid clavulànic és l’antibiòtic que més es desa. Del total de capses guardades d’antibiòtic a les llars catalanes enquestades més d’un 20% responien a aquest tipus. Segons Llor això es deu al fet que es tracta de l’antibiòtic més receptat a Espanya perquè serveix per tractar diversos tipus d’infeccions, com les bucodentals, les respiratòries, les urinàries o les cutànies.

    A una distància significativa li segueix l’amoxicil·lina, la fosfomicina, i la cloxacil·lina. Tot i els resultats, l’estudi remarca que, com que l’enquesta es va fer per via telefònica, és “probable que l’emmagatzematge real d’antibiòtics a les llars catalanes fos infravalorat”.

    La resistència al medicament, una alarma global                         

    A la Unió Europea moren al voltant de 25.000 persones cada any a causa d’infeccions que no poden ser tractades amb antibiòtic per culpa de la resistència que han generat els bacteris al medicament. Si és cert que l’aparició de bacteris resistents és quelcom natural, l’ús inadequat d’antibiòtics ha accelerat el procés. A l’estat espanyol moren 2.500 persones a l’any a causa d’aquest fet i l’Agència Espanyola del Medicament calcula que al 2050, si no es fa res per revertir la situació moriran 40.000 persones d’infeccions que no podran ser tractades amb els antibiòtics presents.

    Quan un antibiòtic és resistent significa que els bacteris que causen la infecció resisteixen el tractament i per tant que no desapareixen, provocant, en alguns casos la mort. L’Agència també calcula que aquesta resistència provoca una despesa sanitària addicional de 150 milions d’euros a l’estat espanyol.

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) demanava fa poc dies revisar el tractament de la clamídia, la gonorrea i la sífilis, malalties de transmissió sexual, en les que s’ha observat un augment dels casos que resisteixen als antibiòtics que s’utilitzen per tractar aquestes patologies.

    Per tot això Llor reclama mesures urgents per fer front a aquest fet. En primer lloc demana que es controli de forma exhaustiva que no es venen antibiòtics sense recepta. En segon lloc assegura que és important informar millor a la població sobre aquest fet. I per últim assegura que és important que els poders polítics se n’adonin i reflexionin sobre la gravetat del problema.

  • Els antibiòtics per a la gonorrea, la sífilis i la clamídia perden eficàcia

    Aquest és un article publicat a eldiario.es

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha demanat a la comunitat internacional que reforci la vigilància i el tractament de la clamídia, la gonorrea i la sífilis, malalties de transmissió sexual (MTS) en què s’observa un augment en els casos de resistència a fàrmacs.

    Aquestes tres malalties infeccioses són provocades per bacteris i, en general, poden curar-se amb antibiòtics. No obstant això, cada vegada és més difícil tractar-les perquè alguns antibiòtics estan perdent eficàcia arran del seu ús indegut o excessiu. Es calcula que cada any 131 milions de persones contrauen q CLAMIDIOSI, 78 milions contrauen gonorrea i 5,6 milions contrauen sífilis.

    «Són infeccions que han estat molt prevalents al llarg de la història, però que havien baixat la seva prevalença precisament per tenir antimicrobioanes efectius», explica a eldiario.es Rafael Cantó, cap de microbiologia de l’Hospital Universitari Ramón i Cajal i president de la Societat espanyola de Malalties Infeccioses i Microbiologia Clínica.

    Aquest especialista lamenta que la prevalença d’aquestes malalties està augmentant, «no només perquè hi hagi més comportaments de risc, sinó precisament per un augment de la resistència antimicrobiana d’aquests patògens» i recorda que «l’esforç que s’ha fet durant els últims 80 o 90 anys amb la utilització d’antimicrobians se’n pot anar a norris en un futur pròxim».

    L’objectiu de les noves directrius de l’OMS apunta a les autoritats sanitàries nacionals, a les que se’ls demana monitorar la prevalença de la resistència als diferents antibiòtics de les diferents soques que circulen a la població. Un cop identificades, s’han d’establir guies que aconsellin als metges receptar l’antibiòtic que sigui més eficaç d’acord amb les pautes de resistència locals.

    Sífilis: resistència i escassetat de penicil·lina

    En el cas de la sífilis, l’OMS recomana una única dosi injectada de penicil·lina benzidínica, que és considerat com el tractament més eficaç, és més barat que els antibiòtics orals i no només elimina el bacteri, sinó que també prevé la transmissió de la infecció de mares a fills en dones embarassades. El 2012, la transmissió maternoinfantil de la sífilis va provocar aproximadament 143.000 morts fetals precoces o naixements de nens morts, 62.000 morts neonatals i 44.000 naixements prematurs.

    No obstant això, en l’actualitat fins a 30 països estan tenint problemes a l’hora de subministrar la vacuna a les dones que ho necessiten. Un estudi publicat el passat mes de juliol a la revista PLoS One estima en més de 350.000 el nombre de dosis necessàries per cobrir les xifres de vacunació recomanades per la mateixa OMS.

    Si no es proporcionen aquestes vacunes, l’estudi estima que més 37.000 infants naixeran morts i es produiran més de 15.000 morts neonatals. A més, la malaltia es propagarà amb altres 34.000 casos de sífilis congènita, el que augmentarà la propagació de les soques resistents.

    La ‘supergonorrea’ arriba al Regne Unit

    Una altra dels bacteris que està guanyant molta resistència és la Neisseria gonorrhoeae, responsable d’una de les malalties de transmissió sexual més comunes. Per a aquesta mena d’infeccions, l’OMS aconsella estudiar les resistències locals, però desaconsella les quinolones (una classe d’antibiòtic) a causa de la freqüència elevada de la resistència.

    L’alarma ja va saltar a l’abril a Regne Unit, quan el servei de salut pública britànic va anunciar que s’havia detectat una ‘supergonorrea’ resistent a l’azitromicina, un antibiòtic d’ús habitual per a les MTS. Finalment, els metges van frenar la infecció amb un altre fàrmac, però, segons ha advertit el servei de salut britànic, si aquest últim antibiòtic no hagués funcionat s’haurien quedat sense alternatives.

    Un cop arribat a aquest cas, «el tractament es complica», explica el doctor Cantó, ja que «l’alternativa seria començar a utilitzar associacions de diversos antibiòtics, donant dosis que són més elevades i que poden produir efectes secundaris».

    Segons aquest especialista, «el problema d’algunes d’aquestes soques és que no només són resistents a la azimtromicina, sinó que també poden arribar a respondre pitjor a altres antimicrobians». Aquesta acumulació de resistències es deu a un fenomen anomenat efecte multiplicador, que en l’àmbit de la microbiologia també és conegut com a capitalisme genètic. «De la mateixa manera que en el capitalisme el que és més ric tendeix a acumular més riquesa, en aquest cas el que té més resistència tendeix a acumular més resistències, tornant-se multiresistent», explica Cantó.

    Un problema global

    La resistència als antibiòtics per part d’alguns bacteris és un problema sobre el qual ha incidit l’OMS en els últims anys i que ha estat qualificat per la directora general de l’organisme, Margaret Chan, com una «crisi sanitària global» i «un els majors desafiaments per a la salut pública».

    Però no només els organismes sanitaris estan centrant la seva atenció en aquest problema. El proper 21 de setembre tindrà lloc una reunió d’alt nivell de les Nacions Unides sobre la resistència als antimicrobians. És la quarta vegada en la història de l’ONU que es discuteix en l’Assemblea General un tema relacionat amb la salut. Els anteriors van ser el VIH, les malalties no transmissibles i l’Ebola.

    Només als EUA o Europa les infeccions per bacteris superresistents provoquen la mort d’unes 25.000 persones cada any i alguns estudis suggereixen que, si la resistència continua creixent al ritme actual, el 2050 moriran més de 10 milions de persones a tot el món per infeccions que abans es podien tractar, amb més de 400.000 morts anuals només a Europa.

    L’aparició d’aquestes varietats resistents és una cosa natural. No obstant això, els éssers humans estem accelerant el procés i cada vegada més bacteris són resistents als fàrmacs que disposem. El no acabar els tractaments, la utilització d’antibiòtics per infeccions víriques, com refredats o grips, o el seu ús excessiu, com en l’àmbit de la ramaderia, són alguns dels principals errors que es cometen.

  • Diagnòstics a distància per pal·liar la falta de metges especialistes a Síria

    El sistema sanitari ha estat integrat de ple en el camp de batalla que és Síria des de l’esclat de la guerra civil al país. Sense anar més lluny, l’última setmana de juliol el govern sirià va bombardejar sis hospitals a Alep i les seves rodalies, convertint-se en la pitjor setmana en atacs a instal·lacions mèdiques a la regió des de l’inici del conflicte fa 5 anys, segons assenyala l’organització Physicians for Human Rights (PHR). «Els bombardejos, la falta d’ajuda humanitària i la fallida de Nacions Unides per oferir qualsevol tipus d’ajuda vol dir que el recompte de morts serà aviat catastròfic», apunta el director de programes de PHR.

    Un bombardeig a l’hospital Al-Quds, ubicat a Alep, fa uns mesos va provocar la mort de més d’una vintena de persones, entre les quals es trobava el doctor Mohammad Wasim, un dels únics pediatres que encara quedaven a la ciutat d’Alep. Després d’aquest succés el Col·legi de Metges de Barcelona va condemnar en un document els atacs recordant que el Dret Internacional Humanitari estableix una especial protecció per a les instal·lacions sanitàries en temps de guerra. No obstant això, des de l’inici de la guerra s’han produït 373 atacs a 265 instal·lacions mèdiques i han mort 750 professionals sanitaris, sempre segons dades recollides per PHR.

    «Des de fa gairebé dos anys hem tingut molts problemes per enviar personal internacional per la situació de seguretat. A les zones controlades pel govern i en les controlades per l’Estat Islàmic no ens deixen treballar», explica a Catalunya Plural Daniel Martínez, referent de Pediatria i coordinador del servei de telemedicina de Metges Sense Fronteres (MSF). «El nombre de personal especialista es va reduint cada vegada més. Per certes àrees ja no hi ha especialistes», assegura preocupat.

    Medicina a distància i sobre el terreny

    Segons explica Daniel Martínez per telèfon, el servei de telemedicina de Metges Sense Fronteres, un projecte amb la plataforma Collegium telemedicus, està sent molt útil per a casos que requereixen la mirada d’un especialista, no davant d’una urgència mèdica vital ja que en aquest cas l’actuació és sobre el terreny.

    Martínez és un dels coordinadors que treballen en el servei de telemedicina amb què compta MSF i que va arribar a atendre el 2015 un total de 1.528 casos enviats des de diferents països. «Rebem un avís al nostre telèfon immediatament després que s’enviï el cas. El revisem, veiem de què es tracta -si requereix un especialista en oftalmologia, pediatria, etc- i el redirigim. També valorem la gravetat o la urgència del cas i busquem un especialista d’entre els 300 que hi ha disponibles», relata. Segons dades facilitades per MSF, el 42% dels casos que reben són de pediatria -hi ha molt pocs pediatres sobre el terreny i la major part dels pacients són nens- mentre que un 31% són de medicina interna i un 10% de radiologia. Sobre el temps mitjà de resposta, que s’ha escurçat des de l’inici del projecte, és de prop de 4 hores i mitja.

    El primer cas que va arribar des de Síria era precisament el d’un pacient menor d’edat. «Els nostres col·legues sirians ens van demanar suport per aconseguir medicació per a un pacient, un nen amb hemofília tipus A. Quan vam rebre el cas per telemedicina el vam redirigir a una hematòloga pediatra al Canadà altament especialitzada i resulta que va contestar el mateix dia dient que el pacient estava rebent un tractament inadequat perquè la seva hemofília era del tipus B. Així vam poder corregir el diagnòstic i li vam aconseguir el tractament necessari», recorda.

    La telemedicina de MSF és un servei que per ara està preparat per analitzar casos que els arriben en anglès, francès o espanyol. Una limitació amb Síria però és que la majoria del personal mèdic no parla anglès o francès. «Ara hem de rebre els casos a Turquia o Jordània i els equips mèdics d’allà tradueixen el cas i ens l’envien a través de la plataforma», afirma. Un altre dels problemes amb què de vegades es troben té a veure amb les condicions tècniques en què es fa la consulta telemàtica. «A vegades es perd la llum o la connexió i en general els casos que tractem a través de telemedicina requereixen un seguiment i una comunicació entre el metge especialista des de la distància i l’equip que és allà», comenta.

    «Molts estudiants estan agafant rols de metges»

    Sobre el terreny MSF també ha fet diverses formacions de personal per fer front a la falta d’especialització. Segons explica Martínez en diverses ocasions han traslladat personal de l’organització des de Síria cap als veïns Jordània i Turquia per oferir-los formació tot i que assegura que cada vegada és més difícil aconseguir l’autorització per treure el personal mèdic a Turquia. També en ocasions puntuals han fet trainings a distància.

    Malgrat els esforços per formar a personal, Martínez reconeix les limitacions tècniques que suposa el fet que el personal especialitzat se’n vagi del país o mori en un atac. Davant la situació explica que molts estudiants estan agafant rols de metges i infermeres i fins i tot gent que no té diplomes són voluntaris i part de la força laboral en els hospitals. «Això planteja molts reptes a nivell ètic i també pel que fa a la gestió de la qualitat de l’atenció i la seguretat que oferim als pacients», assegura.

  • Els laboratoris provoquen un augment «sense precedents» del preu dels tractaments contra el càncer

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que un de cada tres habitants del planeta no té accés en condicions apropiades als medicaments que necessiten. Fins ara aquesta realitat era gairebé exclusiva dels països empobrits o d’aquells amb sistemes de salut precaris. No obstant això, els elevats preus d’alguns tractaments imposats per algunes companyies farmacèutiques comencen a afectar també a pacients dels estats més rics: el toc d’alerta el va donar l’hepatitis C. Però el procés s’està reproduint ara en la lluita contra el càncer.

    El cas de la cèlebre cura contra el virus de l’hepatitis C Sofosbuvir i la seva marca comercial Sovaldi (del laboratori Gilead), va obligar a països desenvolupats, com els europeus o els EUA, a «enfrontar la decisió de veure a qui es tracta i a qui no«, explica a eldiario.es Elena Villanueva, Coordinadora d’Anàlisi i Desenvolupament de l’Institut de Salut Global.

    No obstant això, aquest només ha estat el germen d’un problema major d’accessibilitat als medicaments pel seu elevat cost. Segons Villanueva, «el següent cas serà sens dubte el preu dels tractaments de càncer. Ja s’ha vist un creixement exponencial del preu i és una cosa que està girant la cantonada». Una afirmació que ha estat ratificada pel president de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica, Miguel Martín Jiménez, que va assegurar a El País que «en poc temps no podrem pagar els tractaments contra el càncer».

    Així ho assenyalen també dos estudis recents publicats en sengles revistes científiques, segons els quals s’ha produït un «augment sense precedents» en aquestes teràpies. En el primer, publicat el passat mes d’abril a la revista d’oncologia de l’Associació Mèdica Nord-americana, es va analitzar l’evolució del preu de 32 medicaments contra el càncer i es va trobar que el valor mitjà pagat per les asseguradores i els pacients per un nou medicament va passar de 1.800 euros a l’any 2000 a més de 10.000 el 2014.

    El problema afecta sobretot als tractaments personalitzats, que són aquells més costosos i complexos, tal com va assenyalar un altre estudi publicat el passat mes de maig a la revista Health Affairs. Fins ara molts d’aquests productes tenien un preu de sortida alt, precisament a causa de les petites poblacions de pacients a les que anava dirigit. El raonament és que com més petit sigui el nombre de pacients, major ha de ser el preu de sortida per recuperar els costos de desenvolupament.

    Però la lògica indica que un cop al mercat, els nous avenços i l’augment en el nombre de pacients haurien de fer que el preu disminuís. No obstant això, «s’està veient que no està passant això i que els preus continuen pujant fins a arribar a valors inassumibles», explica Villanueva.

    Els autors d’aquest estudi conclouen que per reduir els costos d’aquests medicaments caldria afrontar un canvi de model i «considerar la implementació de polítiques que afecten als preus, no només en el moment del llançament, sinó també en els anys posteriors».

    «Un model trencat»

    Però el problema dels tractaments anti càncer és només el final d’un llarg camí. Un dels primers escàndols internacionals es va produir per l’elevat preu dels tractaments contra la sida, que els feia inassumibles a l’Àfrica subsahariana i que va donar lloc a la Declaració relativa a l’Acord sobre els Aspectes dels Drets de Propietat Intel·lectual relacionats amb el Comerç i la Salut Pública a l’any 2001.

    Per als científics de l’Institut de Salut Global (ISG), que han realitzat una sèrie d’informes en els quals s’analitza el model farmacèutic i els problemes accessibilitat que ha generat, aquesta declaració va ser «un pas endavant en la batalla per l’accés a medicaments essencials», ja que es qüestionava la preeminència absoluta de l’interès comercial sobre l’interès dels pacients i permetia la creació de genèrics en zones especialment vulnerables.

    No obstant això, aquest acord ha resultat «insuficient» segons el parer dels investigadors, ja que deixava la porta oberta a nous casos del que ells anomenen abusos per part de la indústria farmacèutica. I assenyalen a l’hepatitis C i el Sovaldi com a «símbol de tot el que no funciona correctament en el model global d’innovació farmacèutica i accés a medicaments essencials», segons apareix en un dels informes.

    Sobre aquest sistema, indiquen que ha derivat en «un model trencat en el qual els interessos comercials prevalen per sobre de qualsevol altre» i asseguren que «hi ha alguna cosa profundament equivocada en un sistema […] que permet morir a milions de persones quan el tractament que els salvaria la vida pot ser desenvolupat, produït i comercialitzat a un preu que permeti cobrir els costos de producció, incloent la R + d i un benefici no abusiu».

    Recobrar el control sobre els medicaments

    Igual que les conclusions dels estudis anteriors, per als científics de l’ISG la solució no pot passar per deixar la investigació en nous medicaments exclusivament en mans de la iniciativa privada. «Necessitem recuperar el control sobre una cosa tan important com són els medicaments, perquè cap govern es vegi en la situació d’haver de decidir a qui es tracta i a qui no, deixant morir a uns per sobre d’altres», explica Villanueva.

    Per això proposen un sistema d’incentius que permeti mantenir la contribució del sector privat, alhora que es garanteixi l’interès públic a través de lleis que impedeixin l’abús de poder i recursos públics que estenguin la innovació a les malalties menys rendibles.

    «Seria un model a força de premis de manera que qui desenvolupi un tractament o un avanç contra una malaltia en concret se li pagarà una quantitat», explica Villanueva. Segons aquesta investigadora, s’ha de crear un sistema mitjançant el qual «el govern tingui el control de a quant es vendrà el medicament i des de quan»,  ja que «a llarg termini serà l’única manera d’assegurar l’accessibilitat».

  • El PSA? Si només és una anàlisi…

    «Bon dia, doctor, venia per això de mirar-me la pròstata». Aquesta pot ser la frase estàndard d’un pacient home de més de 50 anys que acudeix a la consulta sovint induït per algun familiar o amic. Li preguntem sobre els possibles símptomes i ens trobem amb un home que no té cap simptomatologia i que acudeix bàsicament per la prevenció del càncer de pròstata. L’expectativa, sovint resignada, del pacient en aquest moment és que li practiquem sense dilació un tacte rectal i li demanem una anàlisi anomenada PSA.
    Cal fixar-se en la cara de sorpresa, agraïda, del pacient quan li diem que el tacte rectal no l’utilitzem per estudiar la pròstata en un pacient sense símptomes, i que la prova del PSA no està clar que tingui més benefici que risc. Atesa la incertesa que hi ha sobre això, li lliurem un document informatiu (instrument d’ajuda a la decisió) perquè disposi de la informació adequada i decideixi ell si vol o no vol fer-se l’anàlisi.

    Però… com pot ser que una activitat preventiva diguin que potser no té benefici? Difícil resposta. Anar «en contra», aparentment, del «millor prevenir que curar» és complicat, per una part perquè és anar a contracorrent, però sobretot, perquè és molt difícil d’explicar… i de comprendre. Intentarem fer-ho en aquestes poques línies. El plantejament del diagnòstic precoç del càncer de pròstata (de fet, del càncer en general) es fonamenta en la idea que qualsevol càncer que trobem, com abans sigui millor, ja que tenim més possibilitats d’aplicar un tractament curatiu. Però la medicina no és una ciència exacta, les malalties no tenen un comportament que sempre es pugui predir, i és per això que aquesta idea de la prevenció que resulta tan senzilla i clara ensopega, en la pràctica, amb alguns aspectes que condicionen totalment la seva aplicabilitat.

    El càncer de pròstata està present en molts homes. Molts més dels que ens pensem. Així, sabem que més del 40% dels homes entre els 40-49 anys, i més del 70% en homes de 70 a 79 anys tenen un càncer de pròstata. Però la majoria d’aquests càncers mai es desenvoluparan i gran part d’aquests homes moriran de qualsevol altra cosa sense que el seu càncer s’hagi desenvolupat mai. De fet al nostre país s’estima que de 40 homes que moren, 39 ho fan per altres causes.

    Per diagnosticar el càncer de pròstata s’utilitza una prova que s’anomena PSA. El PSA es determina mitjançant una simple anàlisi de sang. El resultat del PSA no és un SÍ o NO, és una xifra determinada, i per acord d’experts es decideix que a partir d’un determinat nivell es considera elevat (sospitós de càncer) i per sota d’aquest nivell la xifra es considera normal. Però en la pràctica hi ha molts homes que tenen un PSA alterat i no tenen càncer i molts que tenen un PSA normal i sí que tenen un càncer. Hi ha un bon enrenou. Per això, Richard Ablin, el descobridor del PSA, en una entrevista publicada al New York Times el 2010 deia que el PSA era un desastre de salut pública.

    Així doncs, què passa quan apliquem la prova? Doncs que trobem sovint un PSA elevat (sospitós) en homes que no tenen càncer (és el que s’anomena un fals positiu). I què passa amb aquests homes? Se’ls hi realitza una biòpsia de pròstata que sortirà negativa, atès que són falsos positius, però no hi ha manera de saber si estem davant d’un pacient que no té càncer o és que en els diferents punts de la pròstata on s’ha fet la biòpsia a l’atzar, no l’hem pogut localitzar. Ja tenim un greu problema d’incertesa i angoixa… que no sabem quan s’acabarà.

    «Però els que tenen un PSA normal almenys estaran tranquils», podem pensar. Doncs tot el tranquils que puguin estar sabent que en més d’un 10% dels homes de més de 50 anys que tenen un PSA normal hi trobaríem un càncer de pròstata si féssim una biòpsia.

    Per tant, moltes persones no desenvoluparan mai el càncer, però si el busquem, el trobarem en molts casos i no sabem distingir bé els que es desenvoluparan d’aquella majoria que mai donaran problemes. Conclusió, els tractarem a tots i tots rebran els efectes secundaris dels tractaments (incontinència urinària i impotència sexual). En realitat haurem «curat» a molts homes d’una malaltia que mai haurien tingut.

    «Però almenys haurem salvat als que sí que desenvoluparien un càncer». Bé, doncs actualment, ni tan sols això està clar. Els estudis posen en dubte que el fet d’anticipar el diagnòstic millori de manera clara els resultats. Pot resultar sorprenent, però això és el que conclouen la majoria dels estudis que s’han fet. En el fons, quan ens decidim a fer-nos el PSA estem fent com a la pel·lícula «Salvar al soldado Ryan«, ens embarquem en un escamot que ha de córrer un gran risc (els efectes secundaris de «curar» una malaltia que mai tindran) per mirar de salvar una vida. Però el cert és que no sabem si som nosaltres el Ryan, i ni tan sols està clar que el Ryan es pugui salvar.

    Això doncs, la decisió de fer-se o no un PSA és molt important. Hi ha qui pensa que és «només una anàlisi», però el cert és que una vegada hem decidit fer-lo ens fiquem en una roda de conseqüències imprevisibles. Si no volem entrar en la roda, ho hem de decidir abans de fer l’anàlisi, després ja no hi som a temps.

    P.D.: Per ajudar a prendre aquesta decisió s’han desenvolupat instruments informatius específics. El lector interessat en pot trobar un a l’enllaç http://www.ics.gencat.cat/3clics/guies/129/img/decidiu_cat.pdf

  • La generació d’adolescents més gran de la història, amenaçada per problemes de salut evitables

    El VIH, els accidents de trànsit i els ofegaments van ser les principals causes de mort prematura dels joves al món el 2013. Una quarta part dels menors que va morir tenint entre 10 i 14 anys va fer-ho per aquests motius. Per altra banda, els accidents, les autolesions i la violència van ser les principals causes de mort entre els joves de 15 a 24 anys.

    Així es desprèn d’un article publicat per The Lancet que recull dades de l’Institut of Health Metric and Evaluation (IHME). Segons els experts que han elaborat aquest estudi dues terceres parts de la gent jove al món viu en països on problemes de salut evitables i tractables amenacen la seva vida cada dia. Els experts asseguren que el descuit i la falta d’inversió tenen efectes dramàtics sobre la salut i el benestar dels joves.

    Segons els experts s’han fet grans esforços a escala global per millorar la salut dels infants menors de cinc anys però s’han descuidat els adolescents. De fet, les causes de mort dels joves d’entre 10 i 24 anys han canviat poc entre 1990 i 2013. Els accidents, les autolesions, la violència o la tuberculosi continuen sent les principals causes. I, tot i que la mortalitat entre els joves de 10 a 24 anys ha disminuït des del 1990, no ha minvat tant com la mortalitat entre els infants menors de cinc anys. “Com que l’adolescència sol estar considerada com el moment de la vida amb que es gaudeix de més bona salut, els joves no han atret l’interès ni els recursos”, assegura l’article.

    El 2013 la primera causa de mort entre les noies d’entre 20 i 24 anys va ser per problemes relacionats amb l’embaràs i el part, i van suposar un 17% del total d’aquestes morts, i un 11,5% del total de les defuncions de les menors que tenien entre 15 i 19 anys.

    La depressió va ser la patologia que més va afectar els joves durant el 2013. Seguida per problemes a la pell, com les cremades o la dermatitis.

    Pels autors de l’article aquests resultats haurien de servir perquè augmenti la inversió en la generació d’adolescents més gran de la història, amb 1,8 bilions de persones joves a tot el món. Ja que això suposaria millora la seva situació present, el seu futur i també la dels nens de generacions futures.

    “Aquesta generació de gent jove pot transformar el nostre futur. No hi ha cap altre tasca més important en l’àmbit de la salut mundial que assegurar que tenen recursos per fer-ho. Això suposa que serà crucial invertir de forma urgent en la salut, l’educació, els mitjans de vida i la participació d’aquests joves”, declara en un article a l’IHME el professor George Patton, cap de la Comissió que ha liderat aquest informe publicat a The Lancet.

    Els factors de risc evitables

    Com indiquen els experts la majoria de problemes i factors de risc que afecten la salut en anys més tardans apareixen durant aquestes edats, com poden ser els desordres mentals, l’obesitat, fumar o les pràctiques sexuals no segures. De fet aquesta última és el factor de risc que més ràpid ha crescut durant els últims 23 anys entre els joves.

    L’alcohol es manté com el factor de risc amb més incidència entre els joves d’entre 20 i 24 anys de tot el món i és responsable del 7% de les malalties.

    Tot i així els autors alerten de què els factors de risc que afecten la salut varien molt depenent del país i que per tant les intervencions a fer s’han de dissenyar en funció de les necessitats de cada territori. Per exemple, metre que a Rússia l’alcohol és responsable del 21% de les morts prematures i dels casos de discapacitat, a Mauritània són els accidents de trànsit els que causen el 15% de morts i discapacitats.

    Tot i que Ali Mokdad, professor de l’IHME assegura que “la majoria d’aquests problemes de salut són evitables i tractables”, l’estudi assegura que els adolescents del món que tenen entre 10 i 24 anys tenen la pitjor cobertura sanitària, en comparació amb la resta de grups d’edat.

    Per aquests experts la millor inversió que les institucions poden fer és aquella que vagi encaminada a garantir l’accés universal i de qualitat a l’educació secundària. “Cada any d’escolarització després dels 12 anys està associat a menys naixements de mares adolescents i a un nombre menor de morts entre els joves”, declaren els autors en l’article.

    Asseguren a més que és crucial involucrar la gent jove en la transformació del seu benestar, el seu desenvolupament personal i la seva salut. I apunten que les noves tecnologies poden ser una bona oportunitat per animar i empoderar a la gent jove a conduir el canvi. “També hi ha una necessitat urgent d’assegurar que tota la gent jove té oportunitats i accés universal a la cobertura mèdica, independentment de l’edat, el gènere, l’orientació sexual i del nivell socioeconòmic”, reivindiquen.

  • L’Hepatitis C: una epidèmia silenciosa

    L’Hepatitis C continua sent una epidèmia silenciosa. Les associacions d’afectats calculen que el 75% dels infectats pel Virus de l’Hepatitis C (VHC) van néixer entre el 1945 i el 1970, ja que va ser sobretot aquest col·lectiu el que va poder infectar-se en hospitals del país durant les dècades dels setanta i els vuitanta, quan els centres encara no disposaven dels protocols necessaris per evitar el contagi.

    És el cas del Pedro Santamaría. Ell va néixer el 1952 i quan tenia poc més de trenta anys (l’any 88) va anar a un hospital públic per una úlcera a l’estómac i va perdre molta sang. Va ser llavors quan a causa de la transfusió de sang que va rebre d’urgència, va infectar-se amb el virus que afecta principalment el fetge i és una de les principals causes de cirrosis, càncer i transplantament hepàtic.

    «A partir de l’any 89 es va descobrir el VHC però fins llavors existia l’hepatits ‘no A no B’ i ja se sabia que els bancs de sang eren un risc enorme de transmissió. Podies infectar-te per una transfusió o en un procediment quirúrgic perquè encara no feien servir agulles d’ún sol ús i el material podia estar contaminat», recorda l’hepatòloga Teresa Casanovas. Ella treballava llavors a l’Hospital de Bellvitge, on ha passat bona part de la seva vida com a especialista fins que es va jubilar fa pocs mesos. Des de llavors és la presidenta de l’Associació Catalana de Malalts d’Hepatitis C (ASSCAT).

    Un 70% dels infectats desconeix que ho està

    A partir dels 80 el material que es feia servir als hospitals ja era d’un sol ús i a partir del 90 les transfusions ja eren segures. «La majoria dels infectats van fer-ho en la dècada dels setanta i ara alguns ja tenen evolució a cirrosis. S’ha de considerar que les persones que han rebut transfusions o productes sanguinis [abans dels 90] són població de risc i s’hauria de veure si han estat en contacte o no amb el virus», explica aquesta doctora que ha dedicat mitja vida a les hepatitis. En aquest sentit Pedro Santamaría coincideix que la sanitat pública hauria de fer un seguiment de les persones que poden haver-se infectat. «El parlament escocès va crear un ministeri específic per fer aquest seguiment, per exemple», comenta Casanovas.

    Segons dades de l’ASSCAT, s’estima que a Espanya unes 700.000 persones estan afectades pel VHC però entre un 65 i un 75% desconeixen que estan infectades ja que el virus no sol presentar símptomes evidents durant anys.

    En Pedro va conèixer que tenia el VHC l'any 1990, dos anys després d'infectar-se. / ROBERT BONET
    En Pedro va conèixer que tenia el VHC l’any 1990, dos anys després d’infectar-se. / ROBERT BONET

    En Pedro va assabentar-se que tenia el virus ‘no A no B’ -que després es diria C- al cap d’un any de la transfusió. Però, com diu ell, se’n va assabentar per una sèrie de casualitats i no perquè ningú l’informés del risc. «Tenia una sèrie de descompensacions però creia que era una diabetis ja que els símptomes eren similars i la meva mare l’havia tingut. Va ser llavors quan en acudir als metges van veure que havia quedat infectat d’un virus», relata. A partir del 90 li van confirmar que el virus que tenia era el C i va iniciar un recorregut clínic que defineix com «llarg i bastant complicat».

    L’avenç en el tractament

    No existeix cap vacuna contra el VHC però la teràpia per curar la malaltia ha evolucionat molt en els darrers anys amb l’arribada de nous fàrmacs orals que són molt eficaços i permeten tractaments d’entre dos i sis mesos de durada.

    En Pedro ha hagut de passar per quatre tractaments diferents: des d’injectar-se interferon l’any 91 -no li va baixar la càrrega viral i a més li produïa efectes secundaris- fins al darrer tractament, que va fer fa un any i mig i que consistia en medicar-se amb antivirals d’acció directa. Aquests fàrmacs actuen directament sobre el VHC i no només sobre la resposta immunitària de la persona infectada. Com diu la doctora Casanova, actuen com una «diana».

    Gràcies al darrer tractament en Pedro va curar-se definitivament -la curació s’entén quan la càrrega viral és indetectable durant la teràpia i les dotze setmanes següents- i ara és una persona lliure de VHC. Amb tot, un dels problemes principals és l’accés al tractament. «Els laboratoris han posat preus astronòmics i l’Estat no es pot fer càrrec de tots els casos», lamenta la doctora, que també reconeix que caldrien més professionals especialistes per agilitzar el ritme de tractaments i que «les hepatitis mai han estat una prioritat» pels responsables públics. «Les farmacèutiques tenen més poder que els governs», critica en Pedro.

    La importància de la prevenció

    Malgrat els avenços en el tractament, el contagi de nous casos de VHC continua produint-se. És per això que tant la doctora Casanovas com en Pedro coincideixen en la importància que té la prevenció i la conscienciació, que es facin més actuacions en salut pública.

    La doctora Teresa Casanovas és hepatòloga i ara presideix l'ASSCAT. / ROBERT BONET
    La doctora Teresa Casanovas és hepatòloga i ara presideix l’ASSCAT. / ROBERT BONET

    «Entre els metges de primària hi ha un desconeixement total. El VHC és una epidèmia silenciosa perquè pots passar molts anys sense saber-ho, és per això que és molt important fer-se la prova específica», assegura la Teresa Casanovas. «Si un tumor està molt avançat els tractaments ja no són tan eficaços o pots curar el virus però els canvis estructurals del fetge ja no retrocedeixen», diu.

    «Aquí ha faltat i continua faltant voluntat política d’informar del que és l’hepatitis. Després de 16 anys a l’associació continuo dient que és una malaltia silenciada. Funcionem amb xifres estimatives, hi ha obscurantisme», diu el Pedro. «El Pla estratègic està molt bé sobre el paper però cal desenvolupar totes les potes del pla», diu Casanovas en relació al Plan Estratégico para el abordaje de la Hepatitis C en el Sistema Nacional de Salud. «No podem permetre que hi hagi nous casos», sentencia Casanova.

  • L’alcoholisme acapara la meitat dels tractaments per desintoxicació de drogodependències

    De totes les drogodependències que es tracten a Catalunya a través de la Xarxa d’Atenció a les Drogodependències (XAD), és l’alcohol la droga que més teràpies va motivar el 2015. En total va suposar un 47% de tots els tractaments iniciats el darrer any. Seguida per la cocaïna, que va motivar el 18% dels casos, el cànnabis (14%) i l’heroïna (12%).  Així s’extreu de les dades presentades aquest dimecres per l’Agència de Salut Pública de Catalunya. Segons l’informe els inicis per consum de cocaïna presenten una tendència lleugera a la baixa, mentre que els de cànnabis presenten una lleu tendència a l’alça.

    Segons ha informat el Secretari de Salut Pública, Joan Guix i el subdirector general de drogodependències del Departament de Salut, Joan Colom, el nombre de tractaments iniciats per drogodependències a Catalunya es va estabilitzar el 2015 en relació a anys anteriors. En total es van iniciar 14. 000 tractaments ambulatoris per abús o dependència de les drogues. Això, tal com ha explicat Colom, no vol dir que el nombre de persones que consumeix drogues s’hagi estabilitzat – és una dada que no és objecte d’estudi d’aquest informe- sinó que el nombre de persones que inicien tractament per afrontar l’addicció s’estabilitza.

    Per exemple, Colom ha recordat que només inicien tractaments un 20 o un 25% del total de les persones afectades per l’addicció a l’alcohol. Això es deu, en part, ha explicat, a una major acceptació per part de la societat del consum d’aquesta substància. Per tant, ha recordat que el que seria bo és atendre encara a més persones.

    L’alcohol és la droga que més ha evolucionat pel que fa al nombre de casos tractats. Ha passat de menys de 3.000 teràpies el 1991 a més de 6.500 tractaments iniciats el 2015. I en canvi, l’inici de tractaments per heroïna ha disminuït d’uns 4.000 als anys noranta a 1.700 l’any anterior, dada que sí que podria fer pensar que ha disminuït el consum d’aquesta substància. Per la seva banda es van iniciar més de 2.400 teràpies per superar l’addicció a la cocaïna el 2015, 1.900 pel consum de cànnabis i 502 pel tabac.

    Els pacients: pitjor situació d’atur i baix nivell d’estudis

    El perfil mitjà del pacient que acudeix a la xarxa per ser tractat pel consum de drogues respon al d’un home d’entre 30 i 50 anys, de nacionalitat espanyola i que té el doble de possibilitats d’estar a l’atur que la resta de la població i amb un nivell d’estudis molt baix. Aquest perfil fa pensar als responsables de Salut Pública que els determinants socials de la salut –tot allò que condiciona la salut de les persones i que es troba al seu entorn- juguen un paper fonamental en aquest problema.

    Pel que fa a l’edat dels pacients més del 50% tenen entre 31 i 50 anys, la majoria són homes (76%). El cànnabis és l’única substància on el grup d’edat que més es tracta es troba per sota d’aquesta edat. El 40% tenen entre 18 i 25 anys, i en menor percentatge, però també elevat, tenen menys de 17 anys.

    Pel que fa a la seva situació laboral, l’índex d’atur és més elevat que el de la població general, i destaca la situació dels pacients tractats per addicció a l’heroïna, ja que un 46% es troben sense feina. En el cas de l’heroïna la majoria no tenen estudis secundaris, la resta tenen estudis secundaris però no superiors.

    Disminueix l’ús de la via injectada

    Segons les dades del departament l’heroïna ha passat de ser la droga principal als anys 90 a baixar fins al quart lloc, i asseguren, el seu consum s’ha estabilitzat. A més ha disminuït el nombre de pacients que prenen la droga per via injectada.

    El 24% dels pacients que va iniciar tractament el 2015 per consum d’heroïna i l’1,5% dels consumidors de cocaïna s’administraven aquestes drogues principalment per via parental, és a dir, injectada, una mètode que augmenta el risc de transmissió de malalties, com les hepatitis víriques o el VIH.

    El consum injectat d’heroïna entre els pacients ha disminuït des dels anys 90. El 1991 gairebé un 90% dels pacients s’injectava la droga, i en canvi el 2015 només ho feien el 24%. Això, segons Colom és una bona notícia, ja que permet evitar moltes d’aquestes malalties infeccioses. Segons les dades de l’Agència la incidència del VIH i de l’Hepatitis C també ha disminuït entre els pacients tractats per drogoaddicció, gràcies en part a la disminució del mètode injectat. Un 27% del total que va iniciar tractament el 2015 per addicció a l’heroïna presentava infecció per VIH i un 47% del total tenia hepatitis C.

    Eines a l’abast dels pacients

    Les dades que es presenten en aquest informe corresponen als pacients tractats als 59 Centres d’Atenció i Seguiment de Drogodependències, a les 11 unitats hospitalàries de desintoxicació o als 28 serveis de reducció de danys que hi ha a tot Catalunya.

    A banda de l’atenció oferta a les persones que consumeixen drogues i de les unitats hospitalàries el servei de reducció de danys està format per diversos centres, sales de consum, unitats mòbil i equips de carrer. Aquest servei vol fer una escolta activa a peu de carrer de la situació de les drogodependències i, independentment de què el pacient vulgui o no deixar la droga, fer un acompanyament i intentar evitar la transmissió de malalties infeccioses, és a dir, disminuint els danys associats al consum de drogues.

    Aquest servei va atendre a més de 4.000 persones el 2015, es van oferir 85.300 intervencions sanitàries i 129.000 de socials. En total a les sales de consum i va haver-hi 123 casos de sobredosis, però cap va ser mortal, segons han dit els representants de Salut Pública, gràcies a  l’atenció permanent dels professionals que treballen en aquest servei.

  • La comercialització del càncer

    Per a què serveix la publicitat directa al públic d’un hospital oncològic? Dir que pretén educar al públic, informar sobre les opcions terapèutiques i reduir l’estigma del càncer és caminar per les branques i defugir el fons de la qüestió. La publicitat està a les antípodes de l’educació i la informació objectiva. Tant si es tracta d’un cotxe com d’una prova oncològica, el que pretén és crear marca i augmentar la demanda. Als Estats Units, segons revela una recent anàlisi publicada a JAMA Internal Medicine, els 890 hospitals oncològics analitzats es van gastar el 2014 almenys 173 milions de dòlars en publicitat. Tal com sospitaven els autors, els centres amb ànim de lucre van ser els que més van gastar. Però cal dir que el MD Anderson i el Memorial Sloan Kettering, tots dos vinculats a l’Institut Nacional del Càncer (NCI), figuren als llocs dos i tres de la llista de més despesa publicitària.

    La despesa en publicitat no té res a veure amb la qualitat de l’assistència o de la informació que reben els pacients. Però sí que pot contribuir a crear falses expectatives, augmentar la demanda de proves i tractaments innecessaris, deteriorar la relació entre el pacient i el seu metge, confondre als malalts més vulnerables i augmentar els costos. Per això, la publicitat directa al consumidor sobre tractaments està prohibida a gairebé tot el món. Estats Units i Nova Zelanda són les dues úniques excepcions a l’OCDE (el club dels 34 països més rics del món), a més de Brasil. A la resta del món, es considera que la publicitat no és una via adequada per informar al pacient sobre els beneficis i riscos dels medicaments i les intervencions mèdiques.

    La publicitat sol utilitzar termes inconcrets i qualitatius en comptes de nombres per ressaltar els beneficis d’una intervenció mèdica, alhora que recorre a missatges emocionals, segons va mostrar un clàssic estudi del grup de Steven Woloshin. El text d’un anunci del Sloan Kettering Cancer Center de Nova York publicat a The New York Times és molt il·lustratiu: «Primers signes del càncer de còlon: Sentir-se bé. Tenir bon apetit. Tenir només 50 anys». Quin és el missatge? Com expliquen Steven Woloshin i Lisa Schwartz en el llibre Bioestadística per a periodistes i comunicadors (descàrrega gratuïta amb registre previ), «aquest anunci no presenta fets sinó por. Et diu que tinguis por, que encara que et sentis sa pots tenir càncer de còlon». A més, «és molt exagerat», ja que només 3 de cada 1.000 persones de 50 anys tindran càncer de còlon en els propers 10 anys.

    Els missatges publicitaris solen ser esbiaixats i emocionals. I això, en l’àmbit de la salut, pot ser molt perillós, doncs, per prendre decisions sobre les intervencions mèdiques, cal tenir molt clars els números que informen dels riscos i els beneficis. La prohibició de la publicitat directa sobre medicaments ens defensa d’aquests missatges interessats, però hi ha molts altres canals de «publicitat» indirecta, procedent de les associacions mèdiques o d’altres fonts, a més de la informació periodística esbiaixada i de baixa qualitat. Cal ser molt ingenu per ignorar que l’oncologia és un gran negoci amb infinitat d’interessos, ja que gairebé la meitat de les persones patirà algun tipus de càncer al llarg de la vida. La prevenció i el tractament del càncer ofereixen cada vegada millors resultats, però també es realitzen molts tractaments i proves innecessaris. Posar-nos fora de perill de tota la «publicitat» indirecta que augmenta la despesa i la demanda d’intervencions innecessàries no és només responsabilitat dels metges. Els ciutadans hem de desenvolupar un saludable escepticisme per defensar-nos dels venedors de por i d’esperances infundades.

    Aquest text és una columna publicada originalment als webs d’IntraMed i la Fundació Esteve.