Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Neix a Catalunya el primer nadó de tot Espanya amb microcefàlia causada pel Zika

    Aquest dilluns ha donat a llum una dona que va ser afectada per la febre vírica del Zika. El menor ha nascut amb microcefàlia tal com han informat els metges de l’Hospital Vall d’Hebron aquest dilluns, on ha donat a llum la dona, i els representants del departament de Salut.

    Aquest és el primer cas de microcefàlia causada per Zika a tot Espanya, i probablement el primer de tot Europa, segons han informat els portavozes de Salut. La mare va contraure el virus després d’un viatge a Llatinoamèrica.

    El nen, segons els doctors, no ha necessitat cap tipus de reanimació i clínicament es troba bé, les constants estan correctes. El que han detectat els doctors és un perímetre cranial baix, inferior al normal, i que per tant confirma la microcefàlia que ja es venia sospitant.

    Ara els doctors estan revisant el protocol que ha fixat l’hospital per a aquests casos. De moment, l’equip de treball i investigació del Zika del centre ja està treballant en el cas.

    En total a Catalunya hi ha hagut 21 casos de dones embarassades amb el virus. Cinc d’elles, segons han informat aquesta tarda, ja han donat a llum, i els nens han nascut sans sense cap tipus d’afectació. Aquest últim cas va ser detectat al maig, i els metges ja van avisar que podria ser un embaràs problemàtic.

  • Més de 40 professionals sanitaris catalans viatjaran a Grècia per atendre als refugiats

    Metges i infermers de l’Hospital Clínic de Barcelona i de Sant Joan de Déu prestaran assistència sanitària en cinc camps de refugiats a Grècia en el marc d’una actuació acreditada pel consolat grec i coberta per un conveni de col·laboració entre els dos centres i la ONG Woman and Health Alliance (WAHA), entitat que ja treballa al territori. L’actuació directa als camps començarà a principis d’agost i es mantindrà durant sis mesos, temps durant el qual 44 cooperants, 32 del Clínic i 12 de Sant Joan de Déu, prestaran assistència sanitària a més de 12.000 persones en torns consecutius de 4 setmanes.

    Viatjaran a Grècia metges i infermeres d’urgències, cardiòlegs, anestesistes, llevadores, pediatres i ginecòlegs per atendre les necessitats sanitàries d’adults i infants. S’atendran nens amb patologies cròniques, o amb malalties pròpies de la infància, com la varicel·la o el xarampió, i es duran a terme accions en l’àmbit vacunal i de la salut buco-dental. Pel que fa a les dones, se’ls oferirà atenció durant l’embaràs i se les ajudarà amb mesures anticonceptives i tractar les infeccioses genitourinàries. També s’atendrà a les persones que pateixin malalties cròniques i s’oferirà atenció psicològica.

    L’estat de salut de les persones refugiades és especialment vulnerable a causa de diversos factors. D’una banda, les pèssimes condicions higièniques i sanitàries dels camps propicien el desenvolupament i el contagi de tot tipus de malalties, que poden anar des d’infeccions cutànies o buco-dentals fins a d’altres com la tuberculosi o el còlera. D’altra banda, la falta de coordinació entre els diferents camps fa que les persones desplaçades no puguin rebre un seguiment adequat al seu diagnòstic. En aquest sentit, dues de les cooperants, Vicky Fumadó i Meritxell Cascan, han destacat la importància de dur a terme accions com ara un pla de vacunació o un registre d’infants.

    La franja d’edat que més preocupa els professionals sanitaris són els infants, que representen entre un 40% i un 50% de les persones que seran ateses. A més, molts d’ells són menors no acompanyats. Fumadó ha expressat la preocupació dels professionals sanitaris no només per l’estat nutricional dels nens i nenes, sinó també pel seu desenvolupament psicomotriu. I és que la salut mental dels afectats és un dels punts clau en una situació de crisi humanitària com l’actual. El trauma psicològic que suposa la vivència de la guerra, sumat a la desesperació dels pares i la falta pèrdua de molts familiars i amics, és per a aquestes persones una situació que es pot esdevenir crònica en forma de depressió o d’altres malalties mentals.

    La situació d’emergència social i sanitària de la població refugiada s’entén, per part dels dos centres sanitaris participants, com una situació d’excepcionalitat que demana que la direcció dels centres hospitalaris doni resposta l’»interès i el compromís dels professionals del centre», en paraules del director de l’Hospital Sant Joan de Déu, Manel del Castillo. En la mateixa línia, el director de l’Hospital Clínic, Josep M. Campistol, ha destacat que aquest hospital públic «sempre ha estat del cantó dels necessitats» i ha manifestat el seu «compromís absolut» per prestar una ajuda que «sorgeix de les bases de l’Hospital». De fet, segons Campistol, més de 100 professionals al seu centre han manifestat interès pel projecte.

    Aquest programa de cooperació internacional rep el suport del govern català, ja que hi col·laboren el Departament de Salut i el Departament d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, a través de la Direcció General de Cooperació al Desenvolupament. El conseller de salut, Antoni Comín, ha denunciat que Europa «no ha estat a l’altura per impotència» i «no per maldat» de la realitat, situació a la qual sí ha respost el poble grec. En la mateixa línia, el director general de cooperació al desenvolupament, Manel Vila, ha destacat la «capacitat solidària de la societat catalana». Mentre que el consol de Grècia a Barcelona, Fernando Turró, ha volgut fer una crida a «triar entre la indiferència o la protesta en forma de solidaritat» davant la situació de crisi humanitària a la qual, segons Turró, més de 5 milions de grecs han respost amb solidaritat.

  • «Eren en un hospital sense llum, sense aigua i sense el personal necessari»

    La República Democràtica del Congo (RDC) només dedica el 5,6% del PIB en despesa sanitària i té una mitjana de 0,8 llits per cada 1.000 persones. També és un dels pitjors països per néixer dona -ocupa el lloc 149 de 155 països analitzats en l’Índex de desigualtat de gènere elaborat per l’ONU- i l’accés al sistema sanitari està molt condicionat pels factors de gènere. La Patricia Bobillo Rodríguez és fotògrafa professional i auxiliar d’infermeria -dues feines que combina com pot- i acaba de ser premiada per un treball fotogràfic sobre la maternitat a l’Àfrica. Ella va trepitjar la RDC el 2014, amb un grup de persones de l’àmbit sanitari amb qui van treballar uns dies a l’Hospital Central de Ngandanjika, i va quedar-s’hi tres setmanes més durant les quals va realitzar el treball pel qual acaba de rebre el premi datecuenta de fotoperiodisme 2016. Parlem amb ella de la seva experiència allà.

    Com era treballar a l’Hospital Central de Ngandanjika?

    Ens aixecàvem cada dia a les 6 del matí i a les 7 arribàvem a l’Hospital. A aquesta hora, ja ens esperaven desenes de persones amuntegades per tot arreu; a l’entrada, al hall, a les sales d’espera, als passadissos. Havien sentit que hi havia un equip mèdic espanyol a Ngandanjika i arribaven caminant de tot arreu, des de ben lluny. Cada dia, la rebuda era espectacular, inoblidable.

    Des de primera hora, l’equip mèdic espanyol treballava amb l’equip mèdic congolès, aquest posava en pràctica tècniques i procediments a un ritme frenètic. Pocs mitjans, cert, però els imprescindibles per poder portar terme la tasca. El màxim d’operacions quirúrgiques en una setmana.

    Havíem traslladat material per poder treballar, ja que els recursos són escassos. Les eines predilectes eren un ecògraf i un bisturí elèctric. Hi va haver molta feina d’inventari i ordre però els cirurgians no van perdre ni un minut i des del moment zero estaven amb les bates verdes i els guants posats demanant camp estèril, bisturí i agulla o passant visites a les consultes o als postoperats.

    Una dada que impacta és l’índex de mortalitat per causes relacionades amb l’embaràs. Mentre que a la RDC són 730 de cada 100.000 dones, a Espanya són 4. Així mateix l’índex de mortalitat infantil també és molt elevat: la mitjana és de 693 morts per cada 100.000 naixements.

    Hi havia moltes dones amb els seus infants. Moltes venien amb fístules obstètriques, els nens per hèrnies, encara que es van poder veure infinitat de casos ben diferents. Molts en estat terriblement avançat, conseqüència de no tenir accés a una sanitat de qualitat i, lamentablement, tampoc pública.

    Un dels casos que més ens va colpir va ser el d’un nadó de tres mesos, Mukuna. La mare va arribar tímida però molt preocupada pel seu nadó. I no era per menys, tenia una invaginació intestinal detectada. S’havia d’operar si no Mukuna moria però l’operació, la primera de la missió, era d’alt risc, donada l’edat del nen i l’entorn en què s’havia de dur a terme.

    Els metges deien sovint que era com fer «cirurgia de guerra»; amb el que tens fas el que pots. L’anestesista clamava «com em feu això!». Les venes d’un nadó negre són imperceptibles. Minuts després començava la primera operació exitosa d’una setantena.

    Com vas viure la manca de recursos? Quin sistema sanitari vas poder conèixer a Ngandanjika?

    Quan l’equip mèdic espanyol va marxar em vaig quedar tres setmanes més. Una a l’hospital central fent-me càrrec de l’administració d’alguns tractaments postoperatoris com el tractament del petit Mukuna, el de Mukenji un nen amb una insuficiència respiratòria o la cura d’algun menut operat d’hèrnia inguinal. Llavors vaig poder veure el que era l’Hospital Central de Ngandanjika. L’experiència, per a mi, va ser desoladora.

    Un cop la missió va acabar a l’hospital no va quedar pràcticament ningú; els metges no hi eren i els havies de trucar a casa seva o anar a buscar perquè vinguessin, les sales eren buides de professionals o els que hi eren es tancaven a «despatxos». Es veien pocs pacients, que s’acostaven només quan no podien més de dolor, i els malalts ingressats semblaven abandonats als llits. Eren en un hospital sense llum, sense aigua i sense el personal necessari per atendre’ls.

    I quan arribava jo, a les hores dels antibiòtics, molts volien que els ajudés. Jo anava directament a Pediatria amb la meva llanterna frontal, guants, ampolles d’aigua i trossos d’ampolles per fer-los servir de gots, doncs tampoc hi havia res de material, tan sols hi havia uns llits bruts i malmesos i l’esperança de què existís un Déu que els ajudés. A poc a poc aquesta esperança també es va anar esvaint.

    Aquesta feina va ser la més dura de la meva estada. Davant aquesta solitud, en alguna ocasió trucava a Espanya, a la Dra. Lindarte perquè em donés indicacions de com tractar a alguns nadons, i dins d’aquella foscor i amb totes les mirades clavades en la meva actuació, jo feia el que bonament podia.

    3_DSF9661

    Quins eren els principals reptes?

    Doncs un dels reptes de l’entitat local, que va sorgir de l’estada dels metges a Ngandanjika, va ser construir una maternitat digna. La ginecòloga va treballar incansablement, més de dotze hores diàries, i mai s’acabava de buidar la sala d’espera. I ella quan no estava a la consulta, estava a quiròfan. Un cop constatada la necessitat d’un servei de ginecologia aquest va ser un dels principals reptes.

    També vas visitar una maternitat com a part del teu projecte documental. Què pot diferenciar una llevadora d’aquí d’una d’allà?

    Doncs crec que no és comparable, són dues realitats completament diferents. Jo el que vaig veure va ser una petita maternitat privada i no deu ser igual que a un hospital d’una capital, però és cert que són les que més trobes.

    Com la que jo vaig veure n’hi ha per tot arreu. Les mares paguen una quantitat per dia (és a dir que a aquestes maternitats hi van dones que s’ho poden permetre) i com es veu al reportatge, les sales són comunes per a totes les mares i pels nadons. Les llevadores, en alguns casos, no tenen més que l’experiència com a formació….

    Diferències; la formació professional, el nivell d’exigència, els mitjans econòmics, els recursos materials, les condicions higièniques, … Tot és diferent. Ja només el concepte de maternitat en si, és diferent.

    El tema de fons del teu treball documental és la maternitat. Com s’entén la maternitat al Congo?

    Doncs és cultural, si no tens fills ha de ser perquè no deus poder, aquest és el raonament que donaven a les dones que, com jo, hem decidit no tenir descendència.

    A les dones se’ls nega la llibertat de poder escollir el tipus de vida que volen viure, i sovint es veuen obligades a casar-se, en molts casos durant la pubertat. Aquí ja comença un cicle molt perillós per a les dones. L’obligació d’existir per a uns altres, fills o filles, marit, família…

    Pensem que la taxa de fertilitat és de 6,3 fills/filles al final de l’edat fèrtil. Si a aquest fet li sumem la manca d’atenció mèdica, la dificultat per aconseguir medicaments (que s’han de pagar), la manca d’aigua potable gratuïta, la manca d’una correcta higiene, una alimentació escassa i pobre en nutrients, parts que de vegades poden durar dies causant malalties cròniques en les dones, tot això fa que l’esperança de vida d’una mare sigui de 46 anys…

    En el treball fotogràfic et fixes en una dona: la Sofia. Què et va cridar l’atenció de la seva història?

    La història de la Sofia és l’exemple de la vida d’una jove a Ngandanjika, a la República Democràtica del Congo on el 65% de la població viu a zones rurals aïllades. És el seu dia a dia i representa la realitat de moltíssimes dones.

    Al mateix temps, representa unes xifres colpidores; una noia jove, de 22 anys, que ha hagut de deixar els estudis (cada any més del 80% de l’alumnat no acaba el curs escolar) per casar-se i tenir fills. Que dedica tot el seu temps a mantenir la casa en condicions, a buscar l’aigua als pous per cuinar i netejar, a buscar llenya per fer brases per cuinar, a cuidar als seus tres fills i que ajuda al seu marit a les feines del camp (la taxa d’alfabetització és molt baixa -el 68,1% de la població és analfabeta-, i un 44% d’aquesta xifra són dones.

    13_DSF8002

    Quines concepcions o maneres de treballar en l’àmbit sanitari creus que podrien ser exportables aquí?

    Del que he pogut veure res. Només em quedaria amb la ubicació dels hospitals al mig de la natura. El que em sembla és que som persones molt afortunades i hauríem de cuidar el que hem aconseguit. Tenir una sanitat pública, de qualitat i amb grans professionals no és quelcom amb què jugar. No es pot privatitzar, ni destruir amb retallades i més retallades, un dret fonamental bàsic i necessari. Hem de valorar el que tenim, cuidar-ho i defensar-ho, si cal.

  • Metges Sense Fronteres demana a les farmacèutiques que baixin el preu de vacunes per a nens refugiats

    Aquest és un article publicat a eldario.es 

    L’organització humanitària Metges Sense Fronteres (MSF) ha denunciat aquest dijous el «preu exorbitant» que els governs i les ONG han de pagar a les farmacèutiques per poder vacunar els nens més vulnerables, entre ells als menors refugiats que han arribat a Europa.

    MSF explica en un comunicat que durant sis anys ha tractat de negociar sense èxit amb les farmacèutiques Pfizer i GlaxoSmithKline (GSK) una baixada del preu de la vacuna contra la pneumònia, la malaltia amb major taxa de mortalitat entre els menors de cinc anys.

    «Els governs i les organitzacions humanitàries necessiten les eines per protegir els nens que estan vivint una de les majors crisis del nostre temps. Pfizer i GSK han de abaratir la vacuna contra la pneumònia», ha afirmat el director d’Operacions Mèdiques de MSF a Grècia, Apostolos Veizis.

    Per immunitzar a un menor contra la pneumònia es necessiten tres dosis de vacunes i cadascuna li costa a MSF 60 euros a les farmàcies locals, 20 vegades més que el preu més baix que es pot pagar en el món per ella, 2,80 euros. La vacuna només es pot adquirir a aquest preu reduït en els països més pobres i mitjançant Gavi, una aliança internacional publicoprivada per a les vacunes.

    MSF ha reunit més de 416.000 signatures en 170 països demanant a les dues companyies farmacèutiques que redueixin el preu fins als 5 dòlars (4,5 euros) per les tres dosis per nen en casos de crisis humanitàries i per als països en desenvolupament en general.

    «Amb el col·lapse dels sistemes sanitaris a Síria, l’Iraq i l’Afganistan, la majoria dels nens no han estat immunitzats. Aquests menors viuen en condicions terribles i no haurien de pagar amb la seva salut el preu de fugir per sobreviure. Hem de protegir a qualsevol preu contra la pneumònia i contra altres malalties mortals», ha dit Veizis.

    El passat mes de maig també van dur a terme una campanya de vacunació contra la pneumònia en el campament de refugiats de Idomeni, a la frontera grega amb Macedònia -uns dies abans de la seva desmantelamiento-, per protegir tots els menors, que fins al moment eren uns 5.000 nens, el 40% del total de la població del camp. Era la primera vegada que l’organització vacunava contra aquesta malaltia a Europa.

    Per a això, l’organització també ha de pagar un preu elevat, ja que una vacuna que utilitza per immunitzar contra sis malalties alhora li costa 65 euros per dosi.

  • El Suprem ratifica la condemna a Honeywell per les morts per amiant

    La Sala Social del Tribunal Suprem ha desestimat el recurs interposat per l’empresa Honeywell Fricción, una empresa que abans es deia Jurid Iberica i que actualment és Federal Mogul, contra la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que la va condemnar a abonar el recàrrec imposat a la pensió de viduïtat de la dona d’un extreballador mort per asbestosi com a conseqüència de l’exposició a l’amiant, segons manifesta el Col·lectiu Ronda, que duu la defensa de l’esmentat col·lectiu d’afectats.
    Es tracta de la setena resolució judicial que condemna en ferm Honeywell per les malalties i morts d’extreballadors exposats a l’amiant a les fàbriques d’El Prat de Llobregat i de la zona Franca de Barcelona, de l’esmentada multinacional que fabrica components d’automòbil i en el seu temps produïa peces per a frens que duien amiant en la seva composició.

    Les morts i patologies que afecten treballadors i familiars de Honeywell van ser el primer impuls per a la creació de l’Associació de Víctimes Afectades per l’Amiant de Catalunya, entitat amb seu a El Prat de Llobregat que s’ha convertit una de les plataformes més reivindicatives i actives en defensa dels drets de les persones afectades per l’amiant. A l’Estat espanyol no se sap en aquests moments quantes persones estan afectades per l’amiant.

    Des d’abans de 1952 i fins que es va prohibir l’ús de l’asbest, l’amiant va ser prohibit a tot el territori de la UE, aquest producte va estar present en els processos industrials que es desenvolupaven a l’antiga Honeywell, actual Federal Mogul, primer a la planta d’El Prat de Llobregat i, posteriorment a la de la Zona Franca de Barcelona. Durant aquest temps, milers i milers de treballadors van passar pels esmentats centres de treball i va quedar exposats a les fibres de l’amiant sense que l’empresa adoptés les pertinents mesures de seguretat i prevenció per protegir la salut dels seus empleats.

    El Tribunal Suprem fa l’anterior consideració atenent a l’informe de l’Institut Nacional de Seguridad e Higiene en el Trabajo (INSHT) de l’any 1977 on es denunciava que a la fàbrica d’El Prat se superava la concentració màxima permesa de pols d’amiant i s’acumulaven tot tipus d’incompliments de la normativa de salut laboral en vigor, incloent en això que no hi havia equips individuals de pro0tecció i de les taquilles dobles, a més de greus mancances en els sistemes de ventilació i extracció.

    A l’any 1982 el mateix organisme constatava que les anomalies denunciades només s’havien esmentat de manera molt parcial i se seguia superant greument la concentració de pols d’amiant, alhora que es posava en evidència el risc per a la salut de les persones que hi treballaven.

    El 1984 el mateix INHST constatava que no s’havien resolt les peticions de millores enviades a l’empresa. No va ser fins a setembre del mateix any que, amb ocasió del trasllat de la fàbrica des d’El Prat de Llobregat fins a La Zona Franca, que Honeywell va encarregar a una empresa externa la realització del control ambiental de les fibres d’amiant i adopta mesures destinades a minimitzar el risc per a la salut humana que suposa la presència en l’ambient de l’amiant.

    El Suprem confirma plenament la sentència dictada abans pel TSJC que condemnava Honeywell Fricción a abonar el recàrrec del 50% sobre la prestació de viduïtat que percep la dona d’un extreballador mort l’any 2011 després que a edat de 84 anys se li reconegués la incapacitat permanent en grau d’absoluta com a conseqüència d’una asbestosi d’origen professional.

    Per a Àlex Tsmenetzky, advocat del Col·lectiu Ronda que ha representant la vídua, “Honeywell situa  El Prat de Llobregat en primera línia del drama de l’amiant a Catalunya, al costat de localitats ha tristament marcades per l’asbest, com són Cerdanyola i Castelldefels.

  • La Seguretat Social deixa a persones sense sanitat en comunitats amb lleis per evitar l’exclusió

    Aquest és un article publicat a Desalambre/eldiario.es

    Les ‘clavegueres’ de l’exclusió sanitària a Espanya en l’actualitat, ocultes i gairebé imperceptibles per a la majoria de les persones, solen tenir un punt en comú: l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS). És la conclusió d’un nou informe de la plataforma Jo Sí Sanitat Universal, que ha reunit casos de denegació d’accés al sistema de salut públic d’immigrants amb permís de residència i d’espanyols, en regions fins i tot que van aprovar normes per tornar la «universalitat» a les seves comunitats després de la reforma sanitària del 2012. «Però és que aquests casos parteixen de l’administració central, de la Seguretat Social», denuncia Marta Pérez, portaveu del col·lectiu.

    Amb la reforma sanitària de 2012, via reial decret (el 16/2012), el Govern va retirar les targetes sanitàries a centenars de milers de persones d’un dia per l’altre. «El que va fer va anar més enllà, va canviar el model sanitari d’un universal a un altre d’assegurança individual en el qual tens drets segons la teva edat, la teva situació laboral, la teva residència …», explica l’activista.

    El col·lectiu més visible dels exclosos van ser els immigrants sense permís de residència: ells només podien accedir als tractaments públics en certs supòsits (urgències, malalties infeccioses, menors i embarassades). Però no van ser els únics que es van quedar sense la targeta sanitària i per als altres -menys visibles i en supòsits molt específics- no hi havia excepcions.

    Els ‘altres’ exclosos són els ascendents reagrupats pels seus familiars (la majoria gent gran), les persones amb permisos de residència per circumstàncies excepcionals i sense feina, i molts migrants romanesos amb permís de residència, entre d’altres grups que destaca l’informe de Jo Sí. L’INSS (rebatejat com ‘Institut Nacional de Segregació Sanitària’ pel col·lectiu) centralitza la concessió de les targetes sanitàries i, en ser un organisme estatal, la seva actuació es deixa notar també en les comunitats insubmises al decret del Govern (com Catalunya, Andalusia i la Comunitat Valenciana, entre altres) i les que van decidir ampliar les excepcions per a immigrants irregulars amb programes socials (Galícia) i instruccions (Madrid).

    «Avui hi continua havent exclusió sanitària a nivell estatal, en comunitats amb normes o instruccions per a evitar-la, com a Madrid, València o Jaén per exemple», lamenta Marta Pérez. La Xunta de Galícia, per exemple, va crear un sistema de protecció per donar sanitat a immigrants en situació irregular i sense recursos (que justifiquessin més de sis mesos de residència) al qual no es poden adherir els migrants amb papers. En la llei ‘que regula l’accés universal a l’atenció sanitària a la Comunitat Valenciana’ s’esmenta específicament el supòsit dels immigrants sense papers, però no a la resta de col·lectius.

    Els que segueixen estant exclosos després dels «pedaços»

    Jo Sí destaca que, encara que en la pràctica alguns d’aquests grups exclosos aconsegueixin ser atesos per la sanitat pública, els «pegats» de les normes i programes regionals no els inclouen moltes vegades ni els garanteixen la cobertura sanitària sobre el paper. «I ja hem vist què passa en aquests quatre anys de decret, que acaba havent-hi exclusió, errors i falta d’informació que deixen a persones sense atenció sanitària», critica Marta Pérez.

    En el cas dels ascendents reagrupats, la justícia ha donat la raó a les famílies que han recorregut als tribunals i exigit la targeta sanitària. En aquesta situació s’han vist els pares de la Flor, el pare de l’Annie, la mare de la Clàudia, i la sogra de la Núria. Ara, a més, la Seguretat Social notifica Estrangeria quan veu un cas d’aquest tipus perquè revisi els papers dels afectats. Al pare de la Flor, de 83 anys, li han extingit els seus papers. «Costa entendre com es segueix denegant la targeta si hi ha diverses sentències, fins a Tribunals Superiors de Justícia, que diuen que aquestes persones hi tenen dret. No entenem per què fan passar a aquestes persones per un any de judicis perquè al final els reconeguin que tenien dret a la targeta», continua Pérez. Una de les últimes denúncies guanyades en els tribunals, aquest juny, va ser presentada per l’ONG SOS Racismo a Madrid.

    Altres grups, com els emigrants espanyols es veuen privats de la sanitat europea quan es muden a l’estranger més de 90 dies sense una feina fixa. L’INSS denega la targeta sanitària europea i els concedeix el certificat provisional substitutori, que només els cobreix l’assistència durant 90 dies (lluny dels dos anys del carnet europeu).

    La Sofia, madrilenya de 25 anys, va acudir aquest mes a l’INSS per demanar la targeta comunitària per viatjar a Itàlia, on passarà l’estiu. «Em van dir que no tenia dret perquè el meu contracte era temporal, no indefinit, i que només podia accedir al certificat», explica la jove a aquest mitjà.

    Encara que si els espanyols tornen a Espanya pots recuperar la seva targeta acudint a l’INSS, Jo Sí ha documentat casos d’intents de cobrament en el metge quan vénen només de visita.

    Jo Sí enfoca la seva denúncia contra l’exclusió sanitària en aquest organisme de la Seguretat Social, que segueix les ordres del govern central, per evidenciar que «els pegats» no acaben amb les diferents situacions d’exclusió que va provocar l’Executiu de Rajoy amb la seva reforma el 2012. El Govern es va desdir al març de 2015 pel que fa als immigrants sense permís de residència, als quals deia que permetria l’accés a l’atenció primària però no a la targeta. No ha creat encara el document promès per a ells.

    De la resta d’exclosos, amb papers i espanyols, el Govern no es pronuncia. «L’únic que pot acabar amb aquestes exclusions és la derogació del decret», repeteixen en el col·lectiu a favor de la sanitat universal.

  • Salut amplia l’accés a la reproducció assistida a dones lesbianes i sense parella

    Totes les dones, indistintament de la seva condició sexual, situació clínica o si tenen parella o no, tindran accés a la cartera de serveis públics per una reproducció assistida. Fins ara només podien accedir a una fecundació in vitro o una inseminació artificial a través de la sanitat pública les dones heterosexuals amb parella i problemes de fertilitat. Aquest divendres el Departament de Salut ha presentat un nou protocol que amplia l’accés a totes les dones, donant compliment així a la llei 11/2014 que establia en un dels articles “garantir a les dones lesbianes la igualtat d’accés a les tècniques de reproducció assistida”.

    Segons Comín, el protocol es basa en tres principis bàsics: autonomia, dignitat i intimitat. A més, distingeix dues vies diferenciades a l’hora d’accedir al servei: les dones que tenen problemes de fertilitat i les que no. És a dir, l’únic motiu diferencial és clínic i no es fixa en altres aspectes.

    “S’ha de canviar el paradigma heteropatriarcal i heterosexista de les lleis, hi ha altres possibilitats i formes de família. No podem, com s’ha fet durant segles, mirar la sexualitat i la reproducció des del mateix punt de vista”, ha declarat l’activista Eugeni Rodríguez.

    Per tal de donar resposta a la previsible demanda que ocasionarà aquesta ampliació i evitar que s’allarguin les actuals llistes d’espera -a desembre de 2015 el temps mitjà per una fecundació in vitro era de 22 mesos- es reforçaran els recursos. Per exemple, pel que fa a la tècnica d’inseminació artificial, es doblaran els centres que l’ofereixen a Catalunya, passant dels 8 hospitals de referència actuals a una quinzena. En qualsevol cas, Comín ha assegurat que a partir de dilluns mateix les interessades podran demanar ser incloses en les llistes d’espera a través de la porta d’entrada al circuit, que són les unitats d’ASSIR (Atenció a la salut sexual i reproductiva) que hi ha en alguns Centres d’Atenció Primària (CAPs).

    La llarga lluita de les entitats per l’equitat

    El protocol arriba un any i mig després que s’aprovés la llei durant la passada legislatura, període durant el qual diverses entitats que acompanyaven aquest divendres al conseller de Salut Toni Comín en la presentació han lluitat perquè fos una realitat. “El mèrit és d’ells, aquí hi ha hagut durant anys una campanya feminista pel dret a la reproducció assistida i una llei per lluitar contra l’homofòbia [la 11/2014]. Sense aquesta campanya o aquesta llei avui no estaríem aquí”, ha reconegut el conseller.

    “El que hem fet avui és donar compliment a un fet que hauríem d’haver viscut fa mesos -des de l’Octubre de 2014-. Per aconseguir-ho hem hagut de sortir al carrer i fer denúncies perquè hi ha hagut dones que no han pogut exercir a aquest dret”, ha recordat Eugeni Rodríguez.

    Una d’aquestes lluites s’ha fet des del col·lectiu feminista Ca la Dona, que aquest divendres ha celebrat el nou protocol “perquè està esmenant una situació de discriminació i vulneració de drets fonamentals”. “També estem contentes perquè agafa aquesta visió feminista que estàvem intentant aportar però queda molt treball per fer perquè es posi en pràctica, s’apliqui als centres i es difongui la informació”, han assegurat.

    De fet, amb el nou protocol es materialitza també el compromís recollit en el Pla de Xoc presentat per Junts pel Sí ja que garantir l’accés en la reproducció assistida era un dels punts del pla que rescatava precisament la proposta ja aprovada en una moció durant la legislatura 2012-2015.

  • Entitats denuncien l’aprovació de l’ús policial de pistoles elèctriques contra malalts mentals

    La comissió d’Interior del Parlament ha donat llum verda aquest dimecres als Mossos d’Esquadra per disparar pistoles elèctriques, també conegudes com Taser pel nom d’una de les empreses que les comercialitza. A l’espera que la conselleria d’Interior redacti el reglament que definirà el seu ús, Junts pel Sí, el PP i Ciutadans han avalat que els Mossos puguin disparar Taser per reduir persones intoxicades per l’alcohol o altres drogues així com contra malalts mentals en el marc d’un ús ampli fins i tot en supòsits vetats per l’ONU o el Consell d’Europa.

    Precisament el fet que es pugui disparar contra malalts mentals ha aixecat les alarmes de les entitats de salut mental, que han lamentat aquest dijous l’ús policial de les pistoles elèctriques. Segons expressen en un comunicat, la notícia «torna a alimentar el fals mite que associa trastorn mental i violència, un dels que més impedeix la inclusió d’aquestes persones en la societat».

    En aquest sentit, Salut Mental Catalunya (SMC), l’aliança entre la Federació Salut Mental Catalunya i AMMFEINA Salut Mental Catalunya, la Federació Veus (Federació Catalana d’Entitats de Salut Mental en 1a persona) i Obertament (la campanya de lluita contra l’estigma i la discriminació en salut mental) retreuen als diputats que no hagin vetllat per la defensa dels drets de les persones amb trastorn mental.

    I és que l’estigma al voltant de la suposada actitud violenta de les persones amb un trastorn o una malaltia mental, un mite que asseguren des de les entitats que és fals, és una de les principals barreres que s’intenta trencar des d’aquest col·lectiu. «Mentre les persones amb trastorn mental s’esforcen dia a dia per eradicar els falsos mites vinculats al trastorn mental, el principal topall per a la seva plena inclusió, i per dur una vida plenament sense discriminació, els màxims representants de la ciutadania del país han tirat per terra els seus esforços», asseguren.

    Precisament amb l’objectiu de trencar amb l’estigma el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), l’entitat Obertament i el Departament de Salut avisaven al setembre, coincidint amb la presentació d’un document, que parlar de les persones amb diagnòstics de salut mental com a violentes, perilloses o imprevisibles és un error ja que les persones amb un trastorn mental no són més violentes que la resta de les que integren la societat. Ho demostren també estudis com el publicat l’any 2011 per la Societat Catalana de Psiquiatria i Salut Mental, que posa sobre la taula xifres que desmunten aquest mite. «La proporció de violència social atribuïble a les malalties mentals és en termes absoluts molt baixa. El diagnòstic de malaltia mental greu no es pot considerar aïlladament com un predictor de conductes violentes sense considerar altres factors de risc», recull l’estudi.

     

  • «Fa mesos que sóc a Melilla i ningú m’ha parlat sobre els meus drets sanitaris»

    Si se li pregunta per l’assistència sanitària a un migrant que va fugir del seu país, que va viure de la caritat i de les restes, i després va grimpar una tanca eriçada de sis metres abans d’esquivar els agents de la Guàrdia Civil, probablement s’encongeixi d’espatlles. Pocs dels que arriben a Ceuta i Melilla són conscients de la cobertura mèdica a què tenen dret perquè, fins a la seva arribada, les seves prioritats han estat unes altres. I quan aconsegueixen arribar a Europa, la informació que se’ls ofereix és escassa i incompleta.

    «No he parlat de la meva salut en els vuit mesos que fa que sóc aquí», explica Jamal (nom fictici), un marroquí demandant d’asil que resideix al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de Melilla. Com a peticionari d’asil té dret a la mateixa assistència que els espanyols i a la targeta sanitària, però ell d’això no en sap res. El CETI subcontracta el servei mèdic amb Eulen i el d’infermeria amb Creu Roja, i realitza una revisió mèdica als nous residents. Després ningú els explica els resultats, segons asseveren diversos d’ells.

    Médicos del Mundo ha detectat un important desconeixement entre els migrants que arriben a Melilla i, per pal·liar-ho, han llançat un projecte basat en la difusió de la llista de drets sanitaris que els immigrants en situació irregular tenen en funció del lloc pel qual passen en la seva ruta migratòria. En alguns dels casos localitzats a Melilla, les traves a l’accés al sistema sanitari van poder derivar en un risc de salut pública.

    «Ja no fumo», anuncia somrient un jove marroquí habitual dels carrers de Melilla, abans d’explicar per què: acaba de superar una tuberculosi. Va conviure durant setmanes amb la malaltia i altres nois en una casa abandonada fins que el seu cas va ser detectat per la responsable del programa de Médicos del Mundo i el noi va ser ingressat a l’hospital. L’ONG ha detectat un altre cas d’aquestes característiques recentment.

    «La falta d’informació constitueix una de les principals barreres per a accedir a l’atenció sanitària», asseguren des de Médicos del Mundo. L’objectiu és que els migrants i els sol·licitants d’asil que arriben a la Unió Europea puguin accedir a l’atenció primària i preventiva i pal·liar aquest dèficit d’informació. «Consisteix en oferir una informació clara i veraç de quina és la situació sanitària de la persona i quines són les barreres d’accés al sistema sanitari en aquesta ciutat o a les que vagi passant», resumeix Carmen Zamora, coordinadora del projecte per a Médicos del Mundo.

    Alhora, els que estiguin interessats omplen un passaport sanitari, un document extraoficial, confidencial i d’ús estrictament personal amb el qual facilitar la tasca del personal mèdic que els atendrà en el seu periple europeu. El programa s’executa en cinc ciutats espanyoles: Madrid, València, Las Palmas, Màlaga i Melilla.

    Ahmed: «Em diuen que no em passa res»

    L’Ahmed (nom fictici) és un altre exemple del desconeixement i de les seves possibles conseqüències. «No em sento bé. Aquí no faig res: em llevo, menjo, fumo, dormo», es queixa. És algerià, té 30 anys i també resident al CETI. L’Ahmed diu que el persegueixen al seu país per ser cristià, així que va demanar asil fa gairebé un any. «Jo era mecànic. Treballava i guanyava prou. Estava bé a Algèria. Però em va passar això», relata abans d’ensenyar cicatrius a la barbeta i braços, rastre de les pallisses que va patir per la seva religió.

    Assegura que ha demanat visitar un psicòleg, i que a Algèria prenia unes pastilles dues vegades per setmana: «Aquí he preguntat, però em diuen que no em passa res». Té dret a una targeta sanitària i podria demanar una cita al marge dels serveis del CETI, però no ho sap, així que Médicos del Mundo l’acompanyarà un parell de dies després a demanar la seva documentació.

    Com altres al CETI, l’Ahmed està desesperat pel bloqueig del seu expedient i es planteja fugir a la Península com a polissó. «Saps què passa si aconsegueixes fer el riski?», Li pregunten. Si ho aconsegueix es convertirà en un immigrant irregular i, segons el Reial Decret 16/2012, no tindrà dret a que li curin el quist que té al coll, ni al fet que un psicòleg l’atengui, encara que la seva aplicació difereix en funció de les comunitats autònomes. Tampoc no ho sabia.

    Hi ha una imatge que descriu gràficament aquesta desinformació: els subsaharians solen mostrar amb alegria les seves ordres d’expulsió. L’administració els lliura el document coincidint amb el seu trasllat a la Península, de manera que aquest paper simbolitza l’arribada a Europa. No saben què tenen entre mans ni el que vol dir: es quedaran a Espanya si no són repatriats, però seran immigrants en situació irregular, a Espanya o a la resta d’Europa. Ningú els ha dit que aquest paper els exclou del dret a l’assistència sanitària llevat de situacions d’urgència, malaltia greu o assistència en embarassos o parts, ni que els serà pràcticament impossible trobar una feina dins el sistema legal.

    Casos de tuberculosi entre els migrants del carrer

    A Melilla viuen al carrer desenes de migrants, molts d’ells nens. Són casos d’especial vulnerabilitat. En la major part de les ocasions presenten sarna, papil·lomes, malalties mentals, torçades, ferides o talls. Eviten voluntàriament acudir al metge perquè desconfien: molts creuen que seran denunciats i deportats. En aquests supòsits, l’objectiu del projecte és acompanyar-los. «Ells em veuen i pensen que els vaig a assistir, però la meva funció és informar-los. Després els porto a l’hospital si ho necessiten», explica Ana Medina, la tècnic de Médicos del Mundo que executa el projecte a Melilla.

    Són casos al marge del sistema, exclosos per la via dels fets. «Quan estem en un lloc és perquè efectivament hi ha necessitats que no estan sent cobertes», assegura Carmen Zamora. La coordinadora creu que el projecte no supleix la funció de les administracions públiques, sinó que fa visible les seves falles i debilitats: «Creiem que crear xarxes paral·leles no és positiu i que no hem de substituir el sistema. La nostra força està en reivindicar que els serveis públics compleixin amb les seves responsabilitats».

  • La Seguretat Social avisa Estrangeria per expulsar immigrants reagrupats sense targeta sanitària

    Aquest és un article publicar a eldiario.es 

    El seu ‘error’ va ser demanar la targeta sanitària. Els ascendents, majoritàriament gent gran, reagrupats pels seus familiars a Espanya s’enfronten a la següent situació: la Seguretat Social els nega la targeta sanitària perquè considera que haurien d’haver-los exigit una assegurança mèdica per obtenir els papers. Tot i que la justícia (ja en nombroses sentències) ha fallat a favor de les famílies en aquests casos, reconeixent el dret dels afectats a la sanitat pública, la Seguretat Social no ha canviat de criteri. A més, avisa de manera automàtica a Estrangeria perquè revisi els seus permisos després denegar-los l’accés a la sanitat pública. És el que li va passar al pare de Flor, de 82 anys, al qual li han extingit els seus papers. «No m’ho puc creure», diu la filla.

    Flor Ángela Jaimes, nascuda a Colòmbia, va venir a Espanya el 2000 i viu al país en situació regular. També té la nacionalitat espanyola, després dels anys que porta aquí. «Els meus dos germanes també la tenen, una viu a Madrid i l’altra, a Pamplona. I el meu germà té la nacionalitat en tràmit», explica la dona. «Els fills estem aquí i els iaios estaven sols. Me’ls havia de portar, la meva mare havia deixat de menjar». El 2013, van presentar tota la documentació requerida i l’Administració espanyola va aprovar la reagrupació dels dos ancians, de 82 i 84 anys.

    Quan van arribar els pares, la família va demanar la targeta sanitària per als nouvinguts i l’Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS) els hi va denegar amb el criteri que manté en aquests casos: l’organisme rebutja el seu accés normalitzat a la sanitat pública perquè considera que els ascendents reagrupats han de presentar una assegurança mèdica per aconseguir els papers, segons estableix aquest tràmit sobre el paper. A la pràctica, ni als pares de Flor ni a molts altres afectats li ho van demanar mai. Li va passar el mateix al pare d’Annie, a la mare de la Clàudia, i a la sogra de Núria, entre d’altres afectats.

    Aquests rebutjos de targetes sanitàries van començar amb la reforma sanitària de 2012, per la qual el Govern de Mariano Rajoy va modificar l’accés a sistema de salut públic. Entre els centenars de milers de persones que van perdre l’accés a la targeta sanitària, van destacar en les denúncies públiques dos grups: els immigrants sense permís de residència i els espanyols que surten més de 90 dies consecutius del país.

    En l’estacada es van quedar també, encara que sense tanta visibilitat, els ascendents reagrupats legalment, que no treballen ni cotitzen al país. El Govern reitera que per venir a Espanya els haurien d’haver exigit una assegurança sanitària, però no l’hi van demanar i tenen els seus papers, que els haurien de garantir el seu accés normalitzat a la sanitat pública.

    La Justícia dóna la raó a les famílies

    Una de les particularitats d’aquest col·lectiu és que la Justícia ha donat la raó a les famílies que han acudit als tribunals. «Els casos que he portat els hem guanyat però l’Administració sempre recorre, fins al Tribunal Suprem. Aquí ja no presenta recurs, pot ser que per por que es generi jurisprudència», explica l’advocat Gorka Vellé Bergado, que defensa els pares de Flor. Els fallos de la Justícia apunten sempre en el mateix sentit: els afectats tenen dret a la targeta sanitària mentre estiguin en vigor els seus permisos de residència. El lNSS no pot excloure’ls per una assegurança que els haurien d’haver demanat però que ningú els va requerir.

    Fins al moment, almenys hi ha sentències en contra de la Seguretat Social en els Tribunals Superiors de Justícia de Castella i Lleó, Madrid, Cantàbria i Catalunya. Gorka Vellé i l’advocat expert en Dret d’Estrangeria Francisco Solans afirmen que l’Administració pública hauria de modificar el seu criteri, que manté segons han confirmat des del Ministeri a aquest mitjà. «Sobretot si hi ha sentències de Tribunals Superiors de Justícia d’una Comunitat Autònoma, aquí és vinculant, no s’entén que en aquesta regió segueixin sense aplicar el que ha dit el tribunal», critica Solans.

    La Seguretat Social ha continuat aplicant el seu criteri i «a més, des de fa un temps el que hem advertit és que avisa Estrangeria d’aquests casos perquè revisi els seus expedients, cosa que en casos anteriors no havíem vist», afirma Vellé, que ha col·laborat amb Metges del Món. Un dels casos que va defensar amb l’organització, el de l’Estela (argentina de 87 anys), la dona va rebre la notificació de la Delegació del Govern de Madrid per extingir el seu permís de residència per no tenir assegurança. La dona havia recorregut als tribunals el rebuig de la targeta sanitària i va guanyar. Encara segueix embolicada en causes davant els tribunals contra els agents públics.

    El mateix li ha succeït als pares de Flor: els dos van denunciar i la Justícia els reconeix el dret a la sanitat pública. «En el cas del pare ens vam assabentar que havien extingit el seu permís de residència, però ho estem intentant solucionar», sosté la filla, que no li ha explicat res als seus pares per no preocupar-los. L’home, a més, té l’assegurança pública creada en l’etapa de la ministra de Sanitat Ana Mato, però no va poder justificar-ho davant d’estrangeria perquè els van enviar la carta al seu anterior domicili.

    El protocol de la Seguretat Social va descol·locar a la Flor: «Ja no només pels meus pares, sinó per tothom. Jo vaig sentir que no podia ser, que estàvem demanant alguna cosa a la que sabem que tenim dret i que per això ens atropellen d’aquesta manera. És com un càstig». Solans és més contundent: «Denota un esperit de persecució per utilitzar la sanitat pública».

    A la Seguretat Social expliquen a aquest mitjà que la comunicació d’aquests casos a Estrangeria és un pràctica automàtica, normal dins de les obligacions de la comunicació interministerial si detecten algun possible error o frau. No sempre les autoritats tenen l’obligació de delatar els estrangers amb possibles irregularitats en la seva situació administrativa. Quan el Govern va anunciar la creació d’un document especial per a l’accés a l’atenció primària dels immigrants sense papers, Sanitat va assegurar que no s’informaria al Ministeri de l’Interior sobre l’estatus legal d’aquestes persones.

    Solans critica «d’abusiu» el procediment que està aplicant Estrangeria per extingir les targetes de residència a la gent gran reagrupada. «Estan utilitzant el procediment d’extinció, que és més curt i menys complex que el de la declaració de lesivitat», sosté l’especialista.

    Vulnerabilitat de la gent gran

    Els ancians reagrupats es solen quedar en total desprotecció amb la resposta de la Seguretat Social. Les asseguradores privades no els accepten com a clients, donada la seva avançada edat, i el conveni que va crear el Ministeri de Sanitat com ‘assegurança pública’ només es pot sol·licitar passat un any de residència.

    És el que va acabar contractant la Flor per als seus pares, després d’un any a Espanya: «Una assegurança de 157 euros al mes en què no entren els medicaments. El pago amb molt d’esforç perquè no vull que els meus pares es quedin desprotegits, mai ho han estat. No saben el que és sentir que els pot passar alguna cosa amb l’edat que tenen», diu la Flor. Abona abans l’assegurança dels seus pares que el lloguer.

    El primer any dels seus pares a Espanya, la Flor el va viure en suspens. Explica que en una ocasió va haver de pagar 3.500 euros per l’ingrés de la seva mare durant uns dies en un hospital públic. «Encara sort que el meu cap és una boníssima persona, que m’ha donat molt suport i em va ajudar, perquè no tenia aquesta quantitat», diu la Flor. Després de tants esforços econòmics i preocupacions, la dona i la seva família han aconseguit davant els tribunals una primera victòria.

    El triomf és agredolç perquè han de seguir lluitant, ara per solucionar els problemes amb la residència. «Jo estic aterrida. Cada vegada que veig la cara al meu pare, em vull posar a plorar. Jo he seguit tots els camins, he intentat fer-ho tot bé i em responen així… Això a la meva terra es diu ‘pagar per quedar sota».