Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • Ens protegeixen les vacunes davant de les noves variants de la covid?

    Des que va sorgir la variant de SARS-CoV-2 òmicron, denominada científicament B.1.1.529, i va desplaçar predecessores com a alfa o delta, no n’han aparegut de noves. Però sí que han sorgit subvariants (o sublinatges) d’òmicron. A l’estiu, circulaven a Europa BA.2, BA.4 i BA.5. Aquesta darrera era la dominant, ja que tenia alta capacitat de transmissió, encara que causava una forma lleu de la malaltia.

    Tot i això, amb l’arribada de l’hivern i la baixada de les temperatures –i atès que SARS-CoV-2 es comporta com un virus estacional–, el nombre de casos de covid ha pujat, sobretot a la Xina i els EUA. país asiàtic, la variant predominant continua sent BA.5, però ha aparegut un sublinatge, BF7, probable responsable de l’altíssim nombre de casos aquest Nadal.

    Pel que fa als Estats Units, l’aparició de XBB.1.5, batejada com a Kraken, explicaria el salt de produir del 2% al 27% de les infeccions totals en només un mes. Aquesta subvariant s’ha seqüenciat en un nombre significatiu de casos a 38 països, com el Regne Unit i Dinamarca.

    La raó d’aquesta explosió d’infeccions és perquè presenta la major capacitat de transmetre’s de totes les variants òmicron. La seva denominació diferent indica que ha sorgit d’una recombinació de dos sublinatges més: BA.2.10 i BA.2.75. La caracteritza una mutació a la proteïna spike (S486P), és a dir, precisament a la zona d’unió al receptor de les cèl·lules.

    No obstant això, no és predictible que es converteixi en la subvariant dominant, ni als Estats Units ni a Europa, com sosté el Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de les Malalties .

    Ens hem de preocupar per l’aparició d’aquestes subvariants?

    En realitat, l’aparició de subvariants és normal en els virus que circulen entre la població. El mateix passa a l’hivern amb els virus estacionals, ja que la seva estratègia és mutar. A això s’uneix que les persones poden infectar-se amb diferents variants del SARS-CoV-2 alhora, cosa que afavoreix que les variants es recombinin entre si i originin subvariants com XBB.1.5, detectada l’octubre del 2022.

    Què podem fer per mantenir baixes les xifres de virus circulants, especialment a l’hivern? Vacunar-se és una molt bona mesura. Per això s’ha proposat a la tardor del 2022 que els grups de risc s’immunitzessin amb una nova dosi de reforç. Actualment a Espanya ja s’ha cobert a la franja de més grans de 60 anys.

    Per què ha sorgit aquesta explosió de casos a la Xina i als Estats Units?

    La situació dels dos països és diferent. A la Xina, la població portava confinada durant tota la pandèmia per l’estratègia anomenada “covid zero”. Per això, la població no ha tingut exposició al virus, només contactes entre habituals.

    A això s’uneix una taxa de vacunació completa en més grans de 65 anys no superior al 40%. D’altra banda, les vacunes utilitzades i fabricades a la Xina (Sinovac i Sinopharm, totes dues del tipus de virus inactivats) són molt menys eficaces: un 58% d’eficiència davant d’infecció simptomàtica i 79% per a casos greus. Això les allunya de les immunitzacions utilitzades a Occident, ja siguin d’ARN (Pfizer o Moderna, amb eficiències entre el 93 i el 98%) o d’adenovirus (Astrazeneca o Jansen, entre el 80 i el 92%).

    Les vacunes fabricades a la Xina requereixen més dosis per obtenir certa protecció i és aconsellable combinar-les amb altres d’RNA o proteïna, cosa que no ha passat en aquest país. Tot això explica que, després de la fi del confinament, els casos s’hagin disparat.

    Als Estats Units, com que la població no ha estat confinada més que els tres mesos inicials, els seus ciutadans han estat exposats posteriorment a virus circulants. A més, s’ha vacunat amb pautes completes en percentatges adequats a un 69% de la població, i el 15,4% de persones de cinc o més anys han rebut dosis de reforç.

    És veritat que el nombre de casos ha molt pujat a l’últim mes, amb més de 38 000 hospitalitzacions a l’actualitat [1] . Tot i això, aquesta situació era esperable després del final de les festes nadalenques, on hi ha més interaccions en llocs tancats. A això s’hi sumen les baixes temperatures de l’hivern, que faciliten la circulació de virus circulants, i l’aparició d’una subvariant de més transmissió, la XBB.1.5.

    Les recomanacions són augmentar les taxes de vacunació en aquelles persones amb pautes incompletes i potenciar les dosis de reforç dels més grans de 65 anys i individus amb alguna immunosupressió.

    Hi ha motius per alarmar-se?

    La situació actual a Espanya és molt millor: un 92,9% dels més grans de 12 anys tenen la pauta completa de vacunació i un 55,7% de la població ha rebut les dosis de record. A més, el 56% dels menors entre 5 i 11 anys té una punxada.

    Al començament de gener, les estadístiques indicaven que els nous casos diagnosticats eren 9 220, dels quals 3 520 van requerir hospitalització per covid i 231, ingrés a UCI.

    Aquestes dades apunten que el panorama és bo i que l?arribada de passatgers de països amb altes xifres d?infecció no ha de ser motiu d?alarma. No obstant això, a causa de la manca de dades, demanar preses de còvid a viatgers procedents de la Xina per seqüenciar-les és científicament interessant si volem conèixer l’evolució de subvariants òmicron.

    Ens protegeixen les vacunes davant de les noves variants i subvariants?

    Les companyies Pfizer/Biontech i Moderna van posar a disposició dels països les vacunes bivalents per a la vacunació de reforç a la tardor. A més de protegir davant del virus SARS-CoV-2 original, immunitzen davant de les variants òmicron BA.1, BA.2, BA.4 i BA.5. A Espanya, la vacuna de reforç triada va ser la bivalent de Pfizer/Biontech per a la població més gran de 65 anys.

    Per a aquelles persones amb alt grau d’immunosupressió que no responen bé a les vacunes, hi ha disponible el fàrmac Evusheld, que combina dos anticossos monoclonals humans (tixagemimab i cilgavimab) que es dirigeixen a la proteïna spike del virus SARS-CoV-2.

    No obstant això, aquest fàrmac pot no protegir davant de variants i subvariants òmicron, per la qual cosa es recomana a aquests pacients utilitzar màscares i estar molt pendents dels símptomes de contagi.

    Pel que fa a les vacunes de reforç i la seva capacitat de protecció davant de les subvariants, dos estudis recents detallen que aquestes immunitzacions generen bona immunitat humoral, d’anticossos, i suggereixen una adequada immunitat cel·lular davant del virus, especialment en la resposta de limfòcits citotòxics, CD8.

    El primer estudi va analitzar la capacitat de les vacunes RNA bivalents de reforç per induir anticossos neutralitzants davant de les variants i subvariants BA.2.75.2, BQ.1.1 i XBB. Segons els seus resultats, les persones que van rebre dosis de record amb aquestes vacunes estaven més ben preparades perquè els seus anticossos neutralitzessin les subvariants òmicron que els que les van obtenir amb les vacunes monovalents originals.

    L’altre treball avaluava la immunitat cel·lular generada per les variants BA.1, BA.2, BA.4 i BA.5 i el cep òmicron original. Aquest estudi va demostrar que cap variant escapava de la immunitat, ja que les regions de la proteïna Spike que induïen la millor resposta citotòxica d’immunitat cel·lular eren iguals a totes les variants. Això no havia canviat des del cep original, la qual cosa significa que aquestes regions estan conservades al virus i les seves variants. La raó és que el patogen no les necessita per entrar a la cèl·lula, que és on s’acumulen les mutacions .

    Totes aquestes troballes fan que científics i acadèmics confiïn en la protecció de les vacunes RNA bivalents davant de les variants i subvariants òmicron. Tot i així, encara no s’han revelat els resultats de l’ estudi SWITCH ON entre el personal sanitari, que revelarà la immunogenicitat completa que indueixen la dosi de reforç amb vacunes bivalents.

    En definitiva, l’únic missatge que cal transmetre és tranquil·litat. En primer lloc, cal continuar amb la pauta de dosi de reforç perquè el grup de més grans de 50 anys en reforci la protecció al virus i evitar nombres alts de virus circulants. I en segon lloc, hem d’aplicar el sentit comú amb altres mesures de prevenció com ara la recomanació de l’OMS de l’ús de màscares en interiors i transport públic, i si és possible, treballar per una millor qualitat de l’aire en interiors.

     

    Article original de The Conversation

  • El 6,5% de la població rebutja vacunar-se contra la covid

    Un 6,5% de la població espanyola en general, exclòs el personal sanitari, rebutja vacunar-se contra la covid. Dins d’aquestes persones, el 32% afirma estar preocupada pels efectes greus desconeguts de la vacuna en el futur i el 20% opina que la covid és una malaltia nova i encara no s’ha demostrat que la vacuna sigui efectiva.

    En tercer lloc, un 17% considera que no cal vacunar-se, que és millor emmalaltir i generar anticossos, mentre que un 7% indica que la covid no és una malaltia real i no creu que farmacèutiques per guanyar diners.

    Aquestes són les principals raons per les quals una part de la població no vol vacunar-se contra el coronavirus, segons explica un estudi de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) publicat a la revista científica Plos One que avalua les reticències de la vacunació durant la primavera del 2021 a Espanya a través de 4.300 enquestes.

    En aquell moment, el 49% dels participants de la població general i el 95% del personal sanitari estaven vacunats. A l’estudi ‘Vacil·lació sobre les vacunes contra el coronavirus en professionals sanitaris i població general a Espanya’ de la UOC van participar 3.850 persones adultes del grup de població general i 502 professionals de la salut.

    “La prevalença de la vacunació de la població general va augmentar amb l’edat i va ser més alta en les dones que en els homes. La majoria de participants no van mostrar preferència per cap vacuna en si. Tanmateix, la prevalença de persones vacunades amb la seva vacuna preferida va ser més alta per a les vacunades amb la vacuna de Pfizer”, ressalta l’estudi.

    “Les persones de grups d’edat més joves, les persones amb nivells educatius més baixos i les que no pertanyien a un grup de risc van mostrar una major reticència a vacunar-se. No es van trobar diferències de gènere en la reticència”, afegeix.

    Així, els grups de població més disposats a vacunar-se eren els de persones d’entre 55 i 64 anys, i el de més de 65 anys, mentre que les joves de 18 a 24 anys eren les més reticents. Un nivell d’educació més baix o no formar part d’un grup de risc es va associar a una major vacil·lació a l’hora de vacunar-se.

    Una dona rep la vacuna de Pfizer contra la Covid-19 | Pol Rius

    “Això probablement es deu al fet que els joves perceben menys risc davant d’aquesta malaltia. La manca d’educació també pot influir en la informació disponible sobre les vacunes o com es processa”, explica l’equip d’investigació, que conclou que l’acceptació de la vacunació contra el coronavirus no es va veure afectada pels moviments antivacunes ni per la desinformació d’alguns mitjans.

    Una amenaça per a la salut pública

    L’estudi remarca que rebutjar la vacunació “pot esdevenir el principal obstacle” per a la prevenció de la malaltia i esdevé una “amenaça per a la salut pública”. Argumenta que, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), el rebuig a les vacunes era un problema freqüent fins i tot abans de l’arribada de la pandèmia i que és una de les deu amenaces principals per a la salut mental.

    Salvador Macip és metge i professor dels Estudis de Ciències de la Salut de la UOC, i director i investigador del Laboratori de Mecanismes del Càncer i l’Envelliment de la Universitat de Leicester. Com a participant del treball, destaca que “els professionals de la salut tenien més dubtes sobre l’eficàcia i la seguretat de la vacuna. No obstant això, eren els menys reticents a vacunar-se, possiblement perquè entenien més bé les conseqüències de no vacunar-se i estaven més familiaritzats amb el concepte general de vacuna».

    Per a Macip, si bé les dades no són especialment negatives, encara hi ha un percentatge important de població que mostra rebuig a aquest tipus de vacunes. “El desconeixement és el que genera més reticències. Una bona informació, però, pot superar fins i tot l’atracció que generen a les xarxes els antivacunes», assegura.

    Per evitar-ho, apunten els experts, cal informació veraç, contrastada, transparent i àgil per tal de conscienciar la població i minimitzar el rebuig a aquesta mena de teràpies. “Les campanyes informatives són essencials. Com més informació tenim sobre un fàrmac nou, menys por ens fa», conclou Macip.

  • Neix el moviment ‘Cor de dona’ per conscienciar sobre les malalties cardiovasculars

    ‘Cor de dona’ és un nou moviment nascut a Espanya i impulsat per metgesses que vol conscienciar sobre els riscos associats a les malalties cardiovasculars, que són la primera causa de mort entre la població femenina.

    Cada sis minuts, mor una dona per problemes relacionats amb el cor a Europa. La xifra és de cada 60 segons als Estats Units. A Espanya, el mateix any van morir 265 dones per cada 100.000 habitants per aquestes malalties, enfront de 241 homes per cada 100.000 habitants.

    Arran d’aquesta realitat, ‘Cor de dona’ té com a objectiu crear hàbits de vida saludables per intentar reduir la mortalitat associada a les patologies cardíaques en dones. Està inspirat en el moviment ‘Go Red For Women’ de l’Associació Americana del Cor, creat el 2004, que ha aconseguit reduir la mortalitat cardiovascular als Estats Units en un 30%.

    Una de les impulsores de ‘Cor de dona’ i de ‘Go Red For Women’ és la doctora Malissa Wood, professora de la Facultat de Medecina de Harvard, cardiòloga clínica del Cardiac Ultrasound Laboratory al Massachusetts General Hospital de Boston i  codirectora del Programa Corrigan Women’s Heart Health al Massachusetts General Hospital Heart Center.

    Segons la doctora Wood, “gràcies a aquestes campanyes s’han assolit millores en el reconeixement dels riscos de la malaltia cardiovascular en dones i crear subvencions per millorar la salut cardiovascular femenina”.

    Cada sis minuts, mor una dona per problemes relacionats amb el cor a Europa | iStock

    ‘Cor de dona’ està liderat per la doctora Leticia Fernández-Friera, que és sòcia fundadora de la iniciativa i directora de la Unitat de Cardio-Dona a Atria Clinic. Segons afirma, “la creació de noves eines per a l’avaluació de risc, com l’ecografia vascular, la divulgació de directrius per al seu maneig i l’impuls de la investigació específica per sexe, constitueixen els objectius principals de ‘Cor de Dona’ al nostre país.”

    Riscos

    Les metgesses sostenen que les diferències basades en el gènere en la malaltia cardiovascular han estat tradicionalment poc apreciades i que les dones estan poc representades en la investigació i els assajos clínics. Així, Fernández-Friera remarca que “el risc en les dones sovint se subestima” i, per això, “és crucial un enfocament contemporani que se centri en la dona sana per a la identificació i el tractament precoç de les dones amb risc de malaltia cardiovascular”.

    Argumenten que les patologies cardíaques són la primera causa de mortalitat entre les dones. Als riscos tradicionals, com el tabaquisme, l’obesitat, el sedentarisme i la hipertensió, s’afegeixen d’altres com la hipertensió en l’embaràs, la diabetis gestacional o la menopausa precoç.

    Per a Fernández-Friera, “es coneixen poc els seus símptomes referencials, a més del típic dolor al braç i el pit, com són el dolor en la mandíbula, el decaïment, les molèsties a l’esquena i les dificultats per respirar”. “A més, acudeix més tard a l’especialista, fet que s’associa a una mortalitat més gran respecte als homes, ja que moren un 20% més després d’un infart”, afegeix la doctora.

    Revisions gratuïtes

    A més del nou moviment ‘Cor de dona’, hi ha campanyes que alerten que la majoria de les dones ignoren que poden patir patologies cardiovasculars greus. En aquest sentit, la fundació CardioDreams subratlla que un 11% de les dones que han participat en revisions cardiovasculars tenen alguna patologia greu que desconeixia. Aquesta és la principal conclusió que es desprèn de les primeres 650 revisions gratuïtes que l’organització sense ànim de lucre ha realitzat en l’últim any a dones d’entre 50 i 70 anys amb motiu de la campanya ‘Directes al cor’, que va començar al setembre del 2021.

    Si es traslladen aquestes xifres al conjunt de la població espanyola femenina d’entre 50 i 70 anys, que és la franja d’edat més sensible a patir aquestes malalties, és probable que més de 700.000 dones estiguin afectades i no ho sàpiguen.

    “Aquestes dades són una mostra més de la necessitat  de sensibilitzar i divulgar entre la societat l’impacte que tenen les malalties cardiovasculars en la dona, en les quals representa la principal causa de mort, molt per sobre del temut càncer de mama. Cada vuit minuts mor una dona a Espanya per malalties cardiovasculars i ni la societat ni les dones en són conscients”, afirma el fundador de CardioDreams i cap del Servei de Cirurgia Cardiovascular de l’Institut del Cor Quirónsalud Teknon, el doctor Xavier Ruyra.

    La fundació indica que el 35% de les dones espanyoles moren per malalties cardiovasculars, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística i de la Societat Espanyola de Cardiologia, però només el 15% d’elles rep el tractament adequat. Davant aquesta realitat, CardioDreams, en col·laboració amb la fundació ‘la Caixa’, va posar en marxa la campanya ‘Directes al cor’, que preveu fer 2.000 revisions gratuïtes en tres anys.

    Hospitalitzacions

    Si bé les malalties cardiovasculars són especialment cruentes entre les dones, en el cas dels homes són la segona causa de mort. Un estudi de la Diputació de Barcelona afirma que, a la província, 15 de cada 100 hospitalitzacions el 2021 van ser per malaltia cardiovascular, segons l’anàlisi de les dades dels municipis de més de 10.000 habitants, exclosa la ciutat de Barcelona.

    Un estudi de la Diputació de Barcelona afirma que 15 de cada 100 hospitalitzacions el 2021 van ser per malaltia cardiovascular | GettyImages

    En concret, van haver 50.000 hospitalitzacions per malalties cardiovasculars. Les persones ateses tenien una mitjana d’edat de 71 anys en el cas dels homes i de 78 anys en el de les dones.

    Pel que fa a les principals patologies que causen l’ingrés, en les dones són la hipertensió (22%), les malalties cerebrovasculars agudes (20%) i la insuficiència cardíaca congestiva (17%). En canvi, entre els homes són les malalties cerebrovasculars agudes (19%), la hipertensió (14%) i l’infart agut de miocardi (13%).

    L’informe de la Diputació assegura que, en els últims 15 anys, tres de cada deu defuncions en dones i quatre de cada deu morts en homes es deuen a una malaltia cardiovascular. Per evitar-ho, es recomana mantenir una alimentació saludable i equilibrada, no fumar, eliminar o reduir el consum d’alcohol, fer exercici d’intensitat moderada, reduir l’estrès i controlar la pressió arterial i els nivells de sucre i colesterol en sang.

  • Saturació a les urgències hospitalàries durant les festes nadalenques

    Les urgències dels hospitals catalans en la setmana entre Nadal i Cap d’Any es troben saturades per la gran afluència de persones ateses, sobretot per malalties respiratòries i, en concret, per la grip.

    “La constant és que estiguem saturats i desbordats. Que hi hagi llits als passadissos és gairebé habitual, el que no és habitual és el que hem viscut les últimes setmanes”, assegura el president del comitè d’empresa de l’Hospital del Mar, Xavi Tarragó, on el servei d’Urgències estan preparades per rebre un centenar de persones i n’han arribat a atendre 240.

    Si bé s’ha reforçat el personal d’infermeria i això ha donat un respir, no hi ha espai suficient: “No hi ha espai per la presa d’oxigen, s’han de fer canvis posturals, canvis de bolquers… No és la situació que ens agradaria trobar-nos si ens atenguessin”, reafirma.

    El protocol estipula que quan una persona porta 24 hores a Urgències, s’ha de derivar a una planta d’hospitalització o bé donar-li l’alta perquè torni a casa, però a hospitals com aquest s’ha normalitzat superar les 30 o les 40 hores. El cas més greu és quan fins i tot es van arribar a les 100 hores a urgències.

    La majoria de les persones que arriben a Urgències ho fan per malalties respiratòries, com passa cada any. A l’Hospital del Mar s’han deixat de fer operacions quirúrgiques per tal de guanyar llits i, en el marc de la Unitat de suport d’urgències mèdiques (USUM), s’han portat urgències a l’Hospital de l’Esperança. “Això potser alleugereix un, dos, o tres dies, però, a més, s’estan fent unes obres faraòniques i s’estan fent jocs malabars per redistribuir els serveis. Amb menys llits s’acaba tensionant un sistema ja tensionat”.

    El problema, explica el president del comitè d’empresa, no és exclusiu de l’Hospital del Mar, sinó d’un model sanitari “hospitalocèntric”. “Els recursos es destinen a l’hospitalari i s’ha deixat l’atenció primària sense els recursos necessaris. Si et donen hora amb el metge de capçalera per d’aquí a 10 dies, te’n vas a urgències de l’hospital i les urgències s’acaben saturant”.

    Vall d’Hebron

    També a l’Hospital Vall d’Hebron noten durant les festes nadalenques un augment de les persones ateses, tal com explica un portaveu del centre hospitalari: “Hi ha una afluència important i creixent de pacients en Urgències per grip i altres virus respiratoris”.

    En aquest sentit, l’edifici Garbí, que és un espai polivalent del recinte, “ja està acollint pacients del pla hivern”. Tot i això, els responsables asseguren que aquest augment de persones a urgències forma part del “funcionament normal per l’època de l’any” i no han hagut de desprogramar cap activitat.

    Bellvitge

    Pe part seva, a l’Hospital de Bellvitge també han vist incrementar el nombre de persones ateses a les urgències: “Hi ha una afluència alta, però cap situació massa problemàtica. No s’ha hagut de fer cap desprogramació”.

    Habitualment, l’última setmana de desembre i la primera de gener són de les més conflictives a urgències. “Acostuma a ser de les pitjors èpoques”, confirmen a les urgències de Bellvitge, on han hagut d’augmentar el nombre de llits hospitalaris per aquestes dates, dins del Pla integral d’urgències de Catalunya (PIUC). Com a la resta de centres, la majoria de patologies són respiratòries: “No hi ha massa covid, el que més hi ha és grip”.

  • La complexitat de l’Atenció Primària de Salut

    Quan es pensa en l’Atenció Primària de Salut (APS) com el lloc on s’atenen problemes menors, es fan receptes o derivacions a «especialistes» és perquè no es coneix ni s’entén. La realitat és que l‘APS és la pràctica més complexa de tot el sistema sanitari. Les persones que hi acudeixen i les professionals que hi treballen saben com costa manegar el malestar, el dolor, els diagnòstics i els tractaments, tenint en consideració les realitats socials, biogràfiques i emocionals associades. En paraules de la metgessa i escriptora britànica Iona Heath: «Els metges d’Atenció Primària tenen la responsabilitat de tractar i alleujar l’angoixa i el patiment, que els malalts es beneficiïn de la ciència biomèdica al mateix temps que protegeixen les persones dels danys que aquesta pugui ocasionar. I que ho facin assumint els seus valors, aspiracions i context».

    El camp de coneixements d’un metge o d’una infermera d‘APS és molt ampli, necessiten saber sobre tots els òrgans i sistemes del cos, sobre una extensa gamma de medicaments, les seves propietats, interaccions i riscos i tenir una perspectiva de conjunt. La visió per parts és relativament senzilla; la visió global és molt més difícil. Receptar un antiinflamatori per una lumbàlgia en una consulta puntual és fàcil. Ajudar una persona que presenta una lumbàlgia crònica, una hipertensió, una diabetis i és cuidadora d’un familiar malalt pot ser molt difícil. Aquesta persona anirà amb freqüència al seu CAP perquè el dolor no millora, no pot dormir i té dificultats per treballar. I la metgessa de família l’escoltarà, farà equilibris amb els diferents medicaments, valorarà el benefici i el risc d’introduir un nou tractament i li donarà suport emocional. Farà seguiment de la hipertensió i la diabetis i també haurà d’estar atenta a si es presenten signes d’alarma i saber si està indicada, o no, una nova prova d’imatge o una consulta a un servei especialitzat. Pot ser que en algun moment s’hagi de desplaçar al domicili per empitjorament del dolor. I en tot moment prendrà decisions compartides en funció de les necessitats, possibilitats i preferències de la persona.

    Ajudar una persona que presenta una lumbàlgia crònica, una hipertensió, una diabetis i és cuidadora d’un familiar malalt pot ser molt difícil

    La pràctica mèdica comporta un elevat grau d’incertesa, perquè les malalties no es presenten de forma clara i inequívoca ni les proves diagnòstiques són infal·libles. La medicina ha intentat reduir la incertesa mitjançant l’especialització i l’elaboració de protocols. No obstant, la realitat de l‘APS sovint no s’ajusta als seus supòsits, perquè els símptomes no són específics, la resposta als tractaments és individual i les realitats personals no són mai les mateixes. L‘APS ha de treballar amb una població en la qual es presenten tot tipus de malalties i ha de ser capaç tant de diagnosticar i tractar una malaltia freqüent, com pot ser la diabetis, com sospitar la presència d’una malaltia poc habitual i saber dirigir el malalt al servei que disposa dels mitjans i els coneixements adequats per atendre-la. Gràcies a aquesta selecció, els serveis especialitzats treballen bé amb poblacions restringides, aquelles en què la probabilitat de tenir una determinada malaltia és més elevada. Una especialitat focal centra i profunditza el seu coneixement en una part del cos i les seves alteracions. En canvi, el generalisme té una visió extensa de la persona i les seves malalties, com també de la resta de condicions personals, familiars i comunitàries que la conformen, per això la intervenció comunitària i el treball social són components indestriables de l‘APS que permeten una comprensió àmplia dels processos de sanar i d’emmalaltir. S’acostuma a dir que les especialitats focals són expertes en malalties i l‘APS ho és en persones. Quan intervenen diferents serveis és clau el paper de coordinació que ha de fer l‘APS: entendre les parts com un tot i donar coherència a les intervencions que es fan des dels enfocaments parcials. Les dues visions, la generalista i la focal, són complementàries, però sense la primera, la segona és insuficient.

    La pràctica mèdica comporta un elevat grau d’incertesa, perquè les malalties no es presenten de forma clara i inequívoca

    Coordinar és molt diferent a assumir allò que altres parts del sistema haurien de resoldre i no ho fan. Seguir, i reclamar quan cal, una derivació que tarda en ser programada i atendre les visites successives per aquest motiu, tot contenint els propis dubtes i pors quan apareix la sospita d’una malaltia greu. També toca informar sobre una prova que es farà en un hospital i ningú ha explicat en què consisteix, aclarir dubtes després d’un ingrés o conciliar els nous tractaments amb els previs. O, com passa últimament, explicar que l’especialista es nega a fer una visita i assumir tota la responsabilitat de l’atenció. Sovint es traslladen a l‘APS gestions derivades d’altres serveis: programar noves visites, demanar exploracions, resoldre dubtes, demanar transport, fer informes, fer receptes, de manera que els tràmits i la burocràcia recauen bàsicament en l‘APS.

    Si costa explicar la complexitat de l‘APS és perquè aquesta s’encarrega de múltiples funcions. Intervé en totes les fases de la malaltia: Prevenció, diagnòstic, tractament, seguiment i rehabilitació. Deriva quan cal, certifica l’estat de salut, concilia tractaments, fa baixes i altes laborals. Escolta, aconsella, acompanya, acull, valida… I ho fa tant en els centres com a domicili, de manera ordinària o urgent, presencial, telefònica o telemàtica. 30, 40 o 50 vegades cada dia, sense descans, sense respir. Es pot veure la diversitat i la intensitat de les consultes dels CAP en aquesta entrada al blog Diaris de trinxera que relata El meu dia d’avui a la consulta. «Fer de tot» requereix grans dosis de coneixements, habilitats i capacitat emocional que s’adquireixen amb la pràctica i temps d’ofici. Una activitat que no es pot mesurar ni avaluar segons el nombre de visites, que pot comptar les vegades que el pacient entra en contacte amb el sistema, però no les actuacions i menys els resultats. Per la seva complexitat, les consultes d‘APS no es poden fer bé si no disposen de temps suficient per a cada contacte amb el pacient i temps per revisar, pensar i planificar. I, a vegades, per pair l’impacte del patiment dels altres. Per això són insuportables les agendes carregades de visites, la majoria per més de dos motius de consulta, i de persones amb malestar emocional. Aquest és un dels motius pel qual molts metges i infermeres decideixen no treballar a l‘APS.

    Les consultes d’APS no es poden fer bé si no disposen de temps suficient

    La medicina i la infermeria familiar i comunitària són les especialitats més difícils. La revista Canadian Family Physician va publicar un article que reflexiona sobre les dificultats que comporta la pràctica generalista i el seu ensenyament en un sistema de formació en què preval el coneixement especialitzat. Arran d’aquest article, el FoCAP diu: «Els metges i metgesses generalistes tenen una pràctica d’un ampli abast: diagnostiquen i gestionen problemes clínics diversos, indiferenciats i sovint complexos, i proporcionen una àmplia gamma de serveis. La pràctica generalista s’associa amb la millora dels resultats dels pacients i l’ús eficient del sistema sanitari.»

    Precisament en la complexitat de l‘APS, del treball de tots i cadascun dels professionals que la formen, està la clau de la seva efectivitat, perquè les persones som un tot que actua, pensa, sent i pateix al mateix temps. Els problemes de salut i les malalties es manifesten també com un tot que requereix una mirada generalista, complexa, des de la qual adquireixen sentit i es coordinen totes les actuacions sanitàries.

  • Acabar amb l’amiant per a acabar amb la malaltia

    La presència d’amiant a les ciutats no és tangible. No es poden capturar ni veure les fibres. Però són allà, vagant per l’aire, i entren als nostres cossos a través de la via respiratòria.

    No es poden capturar ni veure les fibres, és veritat. Però, si acabem amb l’amiant, acabem amb la malaltia. Aquesta afirmació és l’eix transversal que vehicula la Convenció per un País Lliure d’Amiant, organitzada per la Comissió contra l’Amiant de la FAVB i els Jubilats de MACOSA-ALSTOM afectats per l’Amiant.

    Des dels vessants sanitari, jurídic, tècnic i ciutadà, la convenció ha disposat de diferents espais de debat centrats en cada tema, i que al final s’han posat en comú en les conclusions a través dels coordinadors de cada comissió. El desamiantat com a via per a pal·liar l’emergència que suposa el material per a la salut pública, és una idea comuna i clau que alhora esdevé una reivindicació històrica dels experts i afectats.

    Una oficina, una llei i 10 milions d’euros

    El 2023 es l’any que Pere Aragonès ha establert com a punt d’inflexió en l’acció institucional per l’eliminació de l’amiant: “aprovarem l’oficina d’erradicació de l’amiant a Catalunya, una oficina pionera, i un pla nacional per l’erradicació de l’amiant que aprovarem els primers mesos del 2023”. Les circumstàncies de Badia del Vallès, ciutat edificada a base d’amiant, és també segons el president un objectiu en l’agenda per acabar amb el material tòxic, i confirma el seu compromís en destinar fons i esforços per pal·liar la situació. Per part del govern, Aragonès es reafirma en aquesta línia anunciant que la propera llei de pressupostos destinarà 10 milions d’euros a accions contra l’amiant, i es que “el 2023 hem de fer un salt endavant” que també implicarà impulsar la Llei d’erradicació de l’amiant a Catalunya, explica el president.

    Ara bé, l’ambiciosa proposta transversal del govern, queda a  esperes que s’executi, i es que el 27 de desembre del 2019 ja es va anunciar que s’impulsaria una normativa que encara no ha arribat. A més, el desamiantat de Badia es una reivindicació històrica del veïnat, i es que tot el parc d’habitatge està construït amb fibrociment. A finals del 2021 es van anunciar fons per al desamiantat del municipi, objectiu el qual era estar lliure de fibrociment el 2025, però sembla que, de moment, la meta a dos anys vista queda esborrada en l’horitzó. La FAVB calcula que a Catalunya hi ha 4,2 tones d’amiant, una xifra que necessita un gran desplegament de recursos immediats si es vol arribar a l’erradicació de l’amiant abans de deu anys, com demana la Unió Europea.

    Aragonès durant la seva intervenció | Laura Casamitjana

    “S’ha d’estar quan s’ha d’estar”

    “L’amiant es una realitat que avui dia ha sobrepassat el camp de les malalties laborals per a passar a ser un problema de salut pública i ambiental”, exposa Josep Tarrés, metge coordinador de la comissió sanitària. Durant el debat sanitari de la Convenció, els metges han anunciat que els estudis epidemiològics actuals apunten al fet que la incidència anual de mesotelioma —patologia que té com a únic origen reconegut l’exposició al fibrociment— va en augment, la corba segueix una tendència ascendent sense senyals d’estabilització. Aquest increment de casos a més d’ascendir al Vallès, afecta a tota Catalunya i tota Espanya.

    Per a evitar nous casos, cal eliminar la causa, és a dir, cal erradicar l’amiant instal·lat. Per aquest motiu, des de la taula on s’ha parlat d’assumptes jurídics, apunten que es urgent impulsar una acció legislativa que permeti l’aprovació d’un pla integral contra l’amiant. Aquesta eina hauria de servir per a actuar en l’àmbit legal i obligar a uns baròmetres exigents per a tal d’arribar al termini imposat per la UE, que posa el 2028 com a data límit per a haver eliminat l’amiant de tots els edificis públics, i el 2032 per a la resta d’infraestructures. “Hem d’anar mirant d’homogeneïtzar les relacions institucionals per a agilitzar el camí. També hem d’assumir que avui en dia no podem aspirar a l’erradicació de l’amiant, més aviat a la retirada”, explica Lluis Mallart, geògraf i higienista industrial especialitzat en el tractament de l’asbest. “Hi ha tipus d’amiant que no els podrem treure mai, els haurem d’intentar confinar fins que existeixi una tecnologia superior”, apunta l’expert com a una de les conclusions claus del debat tècnic.

    “A Catalunya tenim el pla nacional d’erradicació de l’amiant aprovat de l’any passat, però encara no té contingut definitiu. Hauria d’incloure una millora pel que fa a informació sobre amiant i les conseqüències que te l’exposició al material”, diu Marta Barrera, advocada del col·lectiu Ronda, i afegeix que s’ha de ser ambiciós per a complir objectius: “s’ha de fer un cens, no només d’edificis públics, si no de tots, perquè quan venguis o lloguis un pis tinguis un certificat d’absència d’amiant. La finalitat seria reduir dràsticament l’exposició domèstica”.

    Per a l’advocada, la lluita social “es la manera d’aconseguir que les polítiques econòmiques i ambientals tinguin formes tangibles”, i es precisament aquesta lluita social la que organitza i abandera l’activisme per a un país lliure d’amiant. En la primera fila de l’auditori, les butaques estan reservades per a familiars dels quals ja no hi son. “Si us diuen que l’amiant no es veu, mireu cap aquí”, diu Miguel Moreno, jubilat de MACOSA i coorganitzador de la Convenció mentre demana als familiars de les víctimes que s’aixequin de la butaca. “Cal un acord nacional, un pacte d’estat, que tots els partits parlin, estiguin d’acord. Perquè avui governen uns, i demà uns altres” expressa Moreno sota la mirada d’Aragonès i d’Eloi Badia, conseller de l’Ajuntament de Barcelona. “Gràcies per estar aquí Eloi Badia, però avui hauria de ser-hi Ada Colau. Si els màxims representants no col·laboren, això no funciona”, expressa l’activista. “Gràcies a les famílies que sou avui aquí, benvinguts els que esteu i els que ja no hi són. Per a les famílies que son aquí, acabem com hem començat, donem una lliçó institucional: s’ha d’estar quan s’ha d’estar”, conclou Moreno entre aplaudiments.

    Miguel Moreno, jubilat de MACOSA i organitzador de l’esdeveniment | Laura Casamitjana

    Sobre l’amiant

    L’entrada a l’any 2000 inaugurava amb un decret de la Unió Europea que prohibia l’ús i comercialització de l’amiant que Espanya, mitjançant moratòries, va posposar fins el 2002. Ara bé, en aquest cas, acabar amb la producció del material no acaba amb el problema, i es que es calcula que fins a la seva prohibició, es van importar a l’estat 2600000 tones d’amiant. És a dir: el material segueix present als espais públics i privats, generant una emergència sanitària de primer nivell. Segons la Organització Mundial de la Salut (OMS), al mon cada any moriran 107000 persones per causes relacionades amb l’amiant.

    El material es un potent cancerigen que pot provocar tumor de faringe i de laringe, càncer pulmonar, càncer peritoneal, asbestosis —fibrosis pulmonar—, vessament pleural, càncer pleural, mesotelioma i altres tipus de malalties. Contra la vella idea que es tenia de “si això no es toca, no passa res”, la retirada de sostres, plaques i qualsevol construcció d’amiant es imprescindible per a baixar la futura taxa de patologies i mort. Construccions, materials i qualsevol cosa feta a base de fibrociment, es desgasta amb el pas del temps i les condicions meteorològiques, motiu pel qual el asbestos comença a vagar per l’aire i exposar a tothom a riscos. Les malalties poden aparèixer entre 10 i 40 anys després d’haver estat en contacte amb el fibrociment, i aquí, una altre realitat que desmenteix una vella idea, i es que no hi ha dosi mínima de seguretat: tothom està en risc per haver inhalat fibres. Sense necessitat de que sigui una gran dosi, es poden desenvolupar les patologies. “Els nens son els més vulnerables per una raó lògica, i es que si el període de latència de la malaltia es entre 10 i 40 anys, per esperança de vida tenen més possibilitats d’acabar desenvolupant una patologia”, explica el metge Josep Tarrés, pneumòleg coordinador de la comissió sobre salut i amiant de la convenció.

  • ONUSida: “El món no podrà derrotar la sida mentre es reforci el patriarcat”

    «El món no podrà derrotar la sida mentre es reforci el patriarcat. Hem d’abordar les desigualtats creuades a les quals s’enfronten les dones. En les zones amb una alta càrrega de VIH, les dones sotmeses a la violència de parella s’enfronten a una probabilitat fins a un 50% més gran d’adquirir el VIH”, adverteix la directora executiva d’ONUSida, Winnie Byanyima, amb motiu del Dia Mundial de la Lluita contra la Sida, l’1 de desembre.

    “A 33 països, entre 2015 i 2021, només el 41% de les dones casades d’entre 15 i 25 anys podien prendre les seves pròpies decisions sobre salut sexual. L’únic full de ruta eficaç per acabar amb la sida, arribar als objectius de desenvolupament sostenible i garantir la salut, els drets i la prosperitat compartida, és un full de ruta feminista. Les organitzacions i moviments pels drets de les dones ja estan en la primera línia realitzant aquesta audaç tasca. Els líders han de donar suport i aprendre d’ells”, sentencia.

    Un total de 38,4 milions de persones a tot el món tenien VIH/sida l’any 2021, un 1,5% més que l’any anterior, en què es van comptabilitzar 37,8 milions, segons les últimes dades d’ONUSida. El 75% de les persones afectades rebien teràpia antiretroviral.

    L’any passat, es van comptabilitzar més de 650.000 morts i un milió de nous casos a tot el planeta. Des que es van registrar els primers casos de VIH el 1981, la pandèmia ha afectat més de 80 milions de persones arreu del món i les morts atribuïdes a la malaltia superen els 40 milions.

    Dones subsaharianes

    Les dones de l’Àfrica subsahariana són les que tenen més risc de contreure el virus, ja que representen el 63% de les noves infeccions per VIH el 2021. Les joves d’entre 15 a 24 anys d’aquesta zona tenen el triple de probabilitats de patir el VIH que els nois d’aquesta mateixa franja d’edat.

    Les xifres de mortalitat infantil són igualment esfereïdores: un 15% de les morts corresponen a menors de 14 anys.

    Tot i les dades alarmants, des del pic del 1997, les noves infeccions per VIH s’han reduït en un 52%; i al tancament de l’any 2021, 28,2 milions de persones tenien accés a la teràpia antiretroviral, una xifra bastant superior als 7,8 milions del 2010.

    VIH i Covid

    Les persones que pateixen el VIH tenen quadres més greus de Covid-19 i el doble de possibilitats de morir, però a mitjans del 2021 la majoria de les persones amb VIH no tenien accés a les vacunes de la Covid-19, comp passa a l’Àfrica subsahariana.

    “Els confinaments i altres restriccions arran de la Covid-19 van interrompre proves de VIH i en molts països van haver fortes caigudes en els diagnòstics i les derivacions per al tractament contra el VIH”, explica ONUSida en un comunicat.

    Una dona rep la vacuna de Pfizer contra la Covid-19 | Pol Rius

    La directora executiva assevera que per acabar amb totes aquestes desigualtats cal “garantir que totes les nostres nenes estiguin a l’escola, segures i fortes; abordar la violència de gènere; donar suport a les organitzacions de dones; promoure les masculinitats sanes per substituir els comportaments nocius que agreugen els riscos per a tots, i garantir que els serveis per als infants que viuen amb el VIH arribin a ells i satisfacin les seves necessitats”, assevera la directora executiva.

    Biyanyima ha posat èmfasi en “despenalitzar les persones que mantenen relacions homosexuals, les professionals del sexe i les consumidores de drogues, i invertir en serveis dirigits per la comunitat que permetin la seva inclusió”.

    L’estigma

    L’estratègia mundial contra la sida 2021-2026 vol desfer el marc de desigualtats i reduir el nombre de contagis i morts, però també treballa contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones amb VIH.

    En aquest sentit, des de l’entitat Stop Sida remarquen que l’aparició del Tractament Antiretroviral de Gran Activitat (TARGA) va evitar la propagació del virus i va millorar la qualitat de vida de les persones infectades. “Aquesta nova generació de tractaments ha aconseguit que el VIH/sida es converteixi en una malaltia crònica, tret al que concerneix els aspectes psicosocials, la discriminació i l’estigma”, segons assenyala en un comunicat preparat per al dia mundial de la malaltia.

    Hi ha diferents investigacions en les vacunes contra la sida, però tal com remarca Stop Sida, “en els últims anys, la rapidesa en la consecució de les vacunes per a la pandèmia de la Covid-19 ha tornat a posar en el debat social la inexistència de vacunes per al VIH/sida i els pocs avenços existents”.

    Amb l’objectiu de lluitar contra l’estigma que pateixen les persones amb el VIH, el ministeri de Sanitat ha posat en marxa la campanya #ViveEnPositivo amb la qual pretén promoure entre la població general actituds de respecte i sensibilització, així com informar del dret a la igualtat d’oportunitats.

    El ministeri remarca que, si bé els avanços mèdics i l’atenció sanitària han millorat l’esperança i qualitat de vida de les persones amb VIH, encara reben un «tracte discriminatori en àmbits com el sanitari, el laboral i en l’accés a prestacions i assegurances».

     

  • Com està la sanitat pública en altres comunitats governades pel PP?

    Que l’atenció primària en particular, i la sanitat pública en general, presenta enormes mancances en tota Espanya és ja, a aquestes hores de partit, un tòpic. L’objectivitat de les dades ho constata. Però aquestes mateixes xifres i percentatges també revelen una altra realitat inqüestionable: està pitjor en uns territoris que en uns altres.

    Madrid, amb Isabel Díaz Ayuso al comandament, és l’exemple paradigmàtic de mala praxi, entenent per bona la defensa i la protecció de la sanitat pública. Però, segueixen una política comuna altres comunitats governades pel PP? O la mala gestió s’accentua especialment en la madrilenya, la presidenta de la qual lidera l’ala ideològica més extrema del partit?

    Això és el que diuen les dades, analitzats des d’onze variables, sobre l’estat de la sanitat a Galícia, Castella i Lleó, la Regió de Múrcia i Andalusia. Cap arriba al nivell tan desastrós de Madrid. Però, de les quatre estudiades, és Andalusia la que té unes xifres més negatives, que, en molts casos, s’arrosseguen de les quatre dècades de governs socialistes. No obstant això, el PP no sols no ha millorat la situació, sinó que l’ha empitjorada i ha accelerat el procés privatitzador.

    Castella i Lleó és la que més ben posicionada està en els rànquings, i destaca, principalment, per la despesa sanitària i les ràtios de professionals. Galícia, també en una intensa deriva privatitzadora, és la que menys inverteix en atenció primària després de Madrid (encara que destaca en altres apartats), i Múrcia es manté en un terme mitjà continu, com pot observar-se en aquests gràfics.

    Galícia: la comunitat amb menor inversió en atenció primària després de Madrid

    La inversió sanitària pública en el bastió de l’ara líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, (habitualment denominada despesa) és de 1.755,11 euros per habitant i any, segons les últimes dades de l’INCLASNS (Indicadors Claus Sistema Nacional de Salut). Aquesta xifra és lleugerament superior a la mitjana de tota Espanya (1.701,47) i molt més alta que la de Madrid (1.521,86). Només hi ha cinc comunitats autònomes que inverteixen menys.

    L’atenció primària ha estat la principal pagana d’anys de retallades en sanitat. Galícia, on el PP porta governant des de 2009, és la segona que menys percentatge de la despesa sanitària total dedica a atenció primària, un 11,62%, únicament per darrere de Madrid.

    Quant a la ràtio de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants (amb dades del Ministeri de Sanitat actualitzades amb data del 2021), a Galícia és de 3,6. Lleugerament per sobre de la mitjana (3,5) i, com a excepció en aquest cas, inferior a la de Madrid (3,7). Sis territoris estan per sota. És important aclarir que en aquesta estadística es tenen en compte tots els professionals, també els qui exerceixen en la privada.

    Si només es contemplen els metges o metgesses d’atenció primària, Galícia té una ràtio de 0,82 per cada 1.000 pacients, superior a la mitjana de l’Estat (0,76) i amb només quatre comunitats per damunt. Una dada positiva que, no obstant això, xoca amb el fet que el nombre de facultatius hagi disminuït: eren 2.216 el 2009 i 2.206 el 2021. La ràtio, tanmateix, ha augmentat, ja que la població de Galícia ha decrescut: 2.796.089 habitants el 2009 i 2.695.645 el 2021, segons l’Institut Nacional d’Estadística (INE).

    També està ben situada quant a la ràtio de personal mèdic d’atenció especialitzada (2,1), que és més alta que la mitjana (2,02). Set comunitats la tenen millor. Respecte al personal d’infermeria, la ràtio és de 0,7, mentre que la mitjana d’Espanya és de 0,66. De nou és més alta en set territoris.

    Dues estadístiques interessants més per a trobar el nivell qualitatiu de la sanitat són els temps d’espera. A Galícia, el temps d’espera per a una intervenció quirúrgica és de 77 dies. En només dues comunitats (entre elles, Madrid), és inferior. Destaca també la xifra sobre el temps d’espera per a una primera consulta en atenció especialitzada: 56 dies, la quarta amb millors dades.

    Una denúncia habitual en aquells governs autonòmics liderats pels populars és la progressiva privatització de la sanitat. A Galícia, el percentatge de la despesa sanitària que s’empra per a concerts amb la privada és del 4,45%. Està en la meitat de la classificació.

    I dues dades més extretes de l’informe La privatització sanitària de les CA 2022, elaborat per la Federació d’Associacions per a la Defensa de la Sanitat Pública (FADSP). La despesa en assegurances privades per càpita a Galícia és de 155 euros a l’any. És el sisè més alt, encara que està per sota de la mitjana (157,29). El percentatge de llits hospitalaris privats sobre el total és del 4,5%, la quarta comunitat que més té.

    Amb aquestes variables, i alguna més, la Federació elabora un rànquing amb el grau de privatització de la sanitat en cada comunitat autònoma. Galícia està en el primer lloc de les quals es considera que tenen un grau intermedi de privatització, i molt prop d’ascendir a la divisió d’“elevat grau de privatització”, on, actualment, es troben Madrid, Catalunya, Balears i Canàries.

    Andalusia: la comunitat amb menor despesa en sanitat pública i pitjor ràtio de professionals de la medicina

    Conegut com a «moderat», en contraposició a Ayuso, Juan Manuel Moreno Bonilla (PP) és el president d’Andalusia des del 2019, i governa amb majoria absoluta després de les eleccions del 19 de juny del 2022. La situació, per tant, de la sanitat andalusa (per a bé o per a mal), és en gran part imputable als més de 40 anys de govern del PSOE, encara que, com es veurà posteriorment, algunes coses estan canviant per a pitjor.

    La inversió sanitària pública a Andalusia per habitant és de 1.459,43 euros anuals, la més baixa de tota Espanya. Va aconseguir el seu punt inferior el 2014 (1.109,66) i, des de llavors, ha anat augmentant fins a la xifra comentada (referent al 2020). Antagònica és la seva posició respecte a la part de la despesa sanitària que es dedica a atenció primària: és el 17,66%, la que més a Espanya, encara que ha baixat respecte al 2019, quan era del 18,01%.

    Andalusia també està a la cua quant a la ràtio total de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants, que és de 3. La mateixa que a Balears i Canàries.

    La ràtio de professionals mèdics de l’atenció primària ha descendit des del 2019: la que el PP es va trobar era de 0,76 i la del 2021 és de 0,73. La quantitat de facultatius ha augmentat (6.252 el 2019 i 6.262 el 2021), però no en la mateixa proporció que el nombre d’habitants d’Andalusia: 8.414.240 el 2019 i 8.472.407 el 2021.

    Preocupant és la ràtio de professionals d’atenció especialitzada: 1,51, la més baixa de l’Estat. Va caure considerablement de 2018 (1,62) a 2019 (1,47) i ara es tracta de recuperar. A més, té la tercera ràtio més baixa en personal d’infermeria: 0,6, la mateixa que en 2019, i només superior a la de Madrid i Múrcia.

    Una mica millor (encara que no massa) està quant a temps d’espera per a una intervenció quirúrgica (128 dies, la vuitena comunitat amb més demora). I és la quarta amb més espera per a les consultes d’atenció especialitzada (105 dies).

    La despesa dedicada a concerts és del 3,98%, el quart més baix. El que no vol dir que Andalusia no estigui accelerant en el seu procés de privatització de la sanitat: ha pujat 10 llocs en el rànquing entre els dos últims informes de la FADSP. Actualment està, darrere de Galícia, encapçalant el grup de nivell mitjà.

    La despesa per càpita dels andalusos en assegurances sanitàries privades (un paràmetre clau per a saber quantes persones renuncien a la sanitat pública) és de 155 euros anuals (el sisè més alt). I el percentatge de llits privats (sobre el total) és de 10,9%, el tercer, únicament per darrere de Catalunya (39,2%) i Madrid (13,6%).

    Castella i Lleó: la comunitat amb més mèdics d’atenció primària i una de les de major temps d’espera

    El 1987, José María Aznar va inaugurar l’estirp de governs del Partit Popular a Castella i Lleó. Són, per tant, 35 anys amb el PP al capdavant; i ara, a més, amb VOX. La despesa sanitària pública és de 1.936,35 euros per habitant i any, el més alt entre totes les comunitats. De la mateixa manera, el 16,13% es dedica a atenció primària, la segona amb un percentatge més gran, per darrere d’Andalusia.

    La ràtio total de professionals de la medicina és de 4,1, només per darrere d’Aragó i Cantàbria, i igualada amb Navarra. Millor encara és la ràtio d’atenció primària, 1,06, la més alta d’Espanya. No obstant això, és menor que la que tenia el 2010 (1,09), i també ha baixat de manera considerable el nombre de metges (2.670 el 2009 i 2.535 en l’actualitat).

    Està ben situada, d’igual forma, quant a personal mèdic d’atenció especialitzada en la sanitat pública (2,12). Únicament és més alt en sis comunitats. Per a finalitzar l’anàlisi de l’atenció primària, és la tercera amb una ràtio més alta de personal d’infermeria (0,88).

    Pitjor està quant al temps d’espera per a una intervenció (144 dies): el sisè territori amb més demora. L’espera per a una primera consulta d’atenció especialitzada és de 77 dies (en la meitat del rànquing).

    Respecte a la privatització, només el 2,73% de la suma total es destina a concerts (la que menys en tota Espanya). Mentre que la despesa per càpita en assegurances privades és de 137 euros a l’any i el percentatge de llits privats ascendeix al 3,9%. En tots dos casos es troba en els llocs mitjans.

    Amb tot això, segons la FADSP, Castella i Lleó també està en el grup amb un grau intermedi de privatització, encara que lluny d’arribar al nivell elevat.

    Regió de Múrcia: la tercera amb pitjor ràtio de personal d’infermeria

    A la Regió de Múrcia, la inversió en sanitat pública per habitant és de 1.810,34 euros: és la vuitena comunitat amb més despesa i està per sobre de la mitjana espanyola (1.701,47). Destina, d’aquesta xifra total, el 14,86% a atenció primària, la qual cosa la converteix en el cinquè territori amb un percentatge més alt. És superior a la mitjana (13,92%) i també al que dedica Madrid (10,66%).

    Té una ràtio de professionals de la medicina per cada 1.000 habitants del 3,7, igual que la de Madrid i un punt per sobre de Galícia. Octava en el rànquing. Pitjor és la comparació amb la resta pel que fa a professionals de la medicina en l’atenció primària de la sanitat pública: la seva ràtio és de 0,75 (únicament cinc tenen una ràtio menor). A diferència de Galícia i Castella i Lleó, a Múrcia sí ha augmentat la quantitat de facultatius: 1.058 el 2009 i 1.151 el 2021.

    Tampoc surt molt millor parada quant a metges i metgesses d’atenció especialitzada, ja que la seva ràtio és d’1,96 (la quarta més baixa). I pitjor encara està quant a personal d’infermeria: 0,58 per cada 1.000 habitants. Només és pitjor a Balears i Madrid.

    Més ben classificada està Múrcia respecte als temps d’espera per a una intervenció (94 dies): tenen una demora menor a Navarra, Galícia, Madrid i País Basc. En la meitat de la llista es troba respecte al que cal esperar per a una consulta d’atenció especialitzada.

    A Múrcia també hi ha un grau mitjà de privatització de la sanitat. El PP governa la regió des del 1995. Encara que cada vegada està més prop d’una  privatització més alta, ja que ha pujat quatre llocs entre els dos últims informes.

    Està en el centre del rànquing quant al percentatge de la inversió sanitària total que es dedica a concerts: 5,35%. Respecte a la despesa per càpita en assegurances privades és de 95 euros anuals (el tercer més baix d’Espanya) i els llits privats suposen el 3,2% sobre el total (en el centre de la llista).

    Aquest article s’ha publicat originalment a La Marea

  • Covid-19 persistent i salut mental: estigmes i com superar-nos emocionalment com a espècie

    Un estigma és “causa de mala fama, una marca o un senyal”. Els animals no entenen d’això, semblaria, però les persones i les nostres normes culturals sí. Per què els éssers humans, sent més intel·ligents que els animals, en fem d’estigmes? Per què els necessitem? Per què ens agrada etiquetar les persones segons les seves malalties?

    Fa uns dies, amb els companys i companyes d’un dels grups del que soc part, de covid-19 persistent, fèiem l’exercici de pensar com seria la nostra vida, si la covid-19 persistent, aquesta malaltia nova, definida per l’OMS, l’octubre del 2021 “és la condició que passa en individus amb antecedents d’infecció probable o confirmada per SARS-CoV-2, generalment 3 mesos després de l’inici, amb símptomes que duren almenys 2 mesos i no es poden explicar amb un diagnòstic alternatiu” Com seria la nostra vida, si aquesta malaltia tingués una via de contagi com la SIDA? Us recordeu de la SIDA?

    Moltes persones tenen el virus de la SIDA, o moltes persones són 0 positives, ja quasi ningú en parla. Gràcies a la investigació científica, i per sort, ara tenen un tractament que els hi dona bastanta qualitat de vida, al nostre país, i tenen una esperança de vida millor que en dècades anteriors. Però en el seu moment, als vuitanta i noranta, va haver-hi molt, molt d’estigma amb les persones que s’havien contagiat del virus de la SIDA. La transmissió de la malaltia per via sexual o compartir xeringues (persones que eren addictes a l’heroïna i compartien xeringues). En realitat, la transmissió era i és per via sanguínia, i per relacions sexuals. Explico tot això, per les persones més joves, potser no ho recorden o no ho saben, però va ser dur per a la gent que va patir i pateix la SIDA, i per les seves famílies. Aprofito per recordar que el dia primer de desembre és el dia mundial de la SIDA.

    Acció d’afectats de Covid-19 persistent

    L’estigma era un pes insuportable que s’havia de gestionar. Imagineu les persones malaltes, no només una malaltia que et deixa en la misèria físicament i mentalment, que et canviava la vida, i a més guardar-ho en secret per la por al què diran? O com em miraran? Què pensaran de mi? Allò era i és la SIDA. A sobre de malalts i malaltes amb un desànim al cor profund, en general, perquè altres, la societat humana, havia generat un sentit de culpabilitat, eren assenyalats amb el dit.

    La malaltia de la covid-19 persistent, xerràvem amb els companys i companyes “persis”, com jo dic carinyosament, als qui tenim covid-19 persistent, ves per on, no té aquest estigma. No ens hem contagiat per relacions sexuals, ni per compartir xeringues. Però podria haver passat, si el virus hagués estat diferent… Però el nostre es comporta d’altres formes, sembla, encara no se sap gaire, que ens ha fet, a uns quants a l’organisme. Als altres, rai! Quina sort!

    En el fons, a nosaltres no ens importava això de la forma del contagi, dèiem en aquell xat, perquè el que ens importa és que estem malalts i malaltes i necessitem i volem curar-nos i estar millor. Al final, al xat, sentíem un alleujament, perquè sempre pot ser pitjor. Sentíem que el “pes” de l’estigma, que generava i genera la SIDA, ara per sort molt menys, no el tenim els “persis”.

    Així que l’exercici d’imaginació que fèiem, ens va servir per estar més tranquils. Sempre pot ser pitjor, hi ha situacions de malalties que són pitjors. En aquest exemple, en realitat, parlàvem de la mirada dels altres sobre la nostra malaltia i sobre nosaltres. La mirada dels altres, sí. Com afecta la mirada dels altres a la percepció social d’una malaltia.

    Tota aquesta reflexió, perquè a Catalunya qui més estudia el funcionament en humans de la malaltia de la covid-19 persistent és l’Hospital de Badalona Germans Tries i Pujol, més conegut com Can Ruti. La unitat que investiga la covid-19 persistent és el “Servei de malalties infeccioses de l’Hospital Germans Tries i Pujol”, la mateixa unitat o el mateix departament que estudia i investiga el virus de la SIDA.

    No sabeu quina sort és que hagis passat la covid-19, com un “trancasso” o “una grip”, això sí és loteria

    La unitat Covid-19 persistent atén persones malaltes, on la llista d’espera és de més d’un any, i on es fan estudis experimentals i es proven tractaments per la cura. Participació de companys i companyes malaltes per trobar com millorar la nostra salut, de forma experimental i desinteressada. Encara no se sap ben bé com funciona o ha funcionat el virus als cossos de les persones que tenim la malaltia, moltes investigacions en marxa a Europa, i poquetes a casa nostra. No sabeu quina sort és que hagis passat la covid-19, com un “trancasso” o “una grip”, això sí és loteria.

    Així, la nostra, la covid-19 persistent, és una malaltia que té comptabilitzats a les persones més de 200 símptomes (la majoria, en entre 3 i 8 o 10 símptomes per persona), que no se sap com funciona ni per què, i que no se sap si es curarà o no, ni quins medicaments alleugen els símptomes. És una malaltia que la patim moltes més dones que homes, hi ha xifres arreu d’Europa al respecte i els percentatges oscil·len, però sempre majoria dones. Hi ha companyes que estan millor, que estem millor, una evolució positiva amb el pas dels anys i mesos, aquesta és la nostra esperança. No ho sap ningú, ni metgesses, ni científiques, ni malaltes, cap persona sap com curar-la… Tot i això, el que sabem que no sabem és molt, dona molts punts per emmalaltir també de salut mental.

    Tantes incerteses i canvis a la vida que provoca la covid-19 persistent poden generar ansietat, depressió i altres pors, incertesa laboral i professional, incertesa familiar, i tot això pot donar encara menys qualitat de vida a les persones que la patim.

    En general, i diria al 99% poso la mà al foc, ningú elegeix estar malalt. Sigui quina sigui la malaltia o la via de contagi; perdre la salut temporalment o de forma crònica és molt difícil de pair, desagradable. S’han d’equilibrar les pors, aquelles pors que protegeixen i aquelles pors que paralitzen. “Recalculando” que diria el meu tom tom.

    Canviar de vida a pitjor, no és de bon grat per ningú. De la covid-19 persistent no se sap si les persones que la tenim patim de problemes de salut mental, perquè hi ha inflamació cel·lular i el cervell pateix, perquè és un tema de substàncies al cervell que varien i es desequilibren, o perquè és emocional. Potser tot plegat,  o una combinació.

    Canviar de vida a pitjor, no és de bon grat per ningú

    El cervell és un òrgan molt complex, i que dirigeix tot del nostre cos, dirigeix a tota la humanitat diria jo. L’hem de cuidar, cadascú el seu, i entre tots i totes hem de cuidar els cervells de les altres persones del nostre voltant. Sí, totalment sí. I els sistemes de salut públics de qualitat també ens l’han de cuidar, però nosaltres també i molt.

    Perquè al cor, sabem que funciona això o allò. I per al cervell? Què li podem donar per tal que funcioni millor? La veritat que hi ha ingredients que són molt bons per a la salut mental i que no fallen, alguns d’ells: estimar de forma fraterna les persones, somriure a les persones de la nostra comunitat (als familiars i amics se suposa que ja ho fem), tenir un ritme i forma de vida que alleugeri la càrrega emocional dels altres ( en termes de gènere, sí, també sí); descansar bé i el necessari, llegir i escriure a mà, tenir vida social sana i fomentar-la, fer esport adaptat a l’edat i situació, i desenes de coses, i sobretot si hom no està bé demanar ajuda professional perquè ens la cuidin la salut mental, i perquè nosaltres també aprenem a millorar-la i a cuidar-la.

    Necessitem ajuda i acompanyament de professionals de la salut pública

    Nosaltres, els malalts de covid-19 persistent, tenim els nostres grupets d’ajuda mútua i suport emocional al mòbil, per escoltar-nos, per cuidar-nos perquè els símptomes són ben estranys, i de vegades entre nosaltres ens els sabem! Però també necessitem ajuda i acompanyament de professionals de la salut pública, en els casos que així es doni. I l’estem reclamant perquè és un dret, però també necessitem escolta activa dels altres i suport. La majoria ens l’esteu donant. Moltes gràcies.

    Tanmateix, els que no teniu covid-19 persistent, si teniu un problema de salut mental, estigueu sans o tingueu alguna altra malaltia, i heu llegit fins aquí, demana suport al teu voltant, i també pensa si et cal una persona professional i fes el pas. Pots trobar acompanyament, des de la teva predisposició i tenir tractament i anar cap a una millor salut mental. Cuidem-nos sí, i mil vegades sí.

  • Les mútues de sanitat privades i els seus professionals

    A Catalunya, hi ha 37.779 professionals de la medicina, el 53,6% són dones i el 46,4%, homes. En el sector de mútues privades hi treballen 9.959 professional (uns 8.000 a la província de Barcelona) i un 59% d’ells fan dedicació exclusivament privada. Van respondre a l’enquesta 900 professionals.

    En un rànquig del grau de valoració satisfacció global de les mútues per part dels professionals, de 0 a 10. L’entitat que treu millor valoració treu un 7, entre 5 i 7 punts hi ha 7 mútues, i entre 2 i 4 punts hi ha 9. Una primera conclusió del Col·legi diu: “Mentre el sector de les assegurances de salut creix, dos de cada tres metges no se sent ben tractat per les companyies”. També diu: “Els professionals continuen sent la baula feble d’un sector cada cop més concentrat en què els honoraris, amb algunes excepcions, fa anys que no s’actualitzen”.

    Mentre que UNESPA, amb dades del 2020, indica que el sector va facturar 2.000 milions d’euros, “els professionals cobren per una visita de medicina familiar entre 14 i 18 euros (segons l’empresa) i per una visita d’especialista entre 19,5 i 27 euros” (un cop més, la discriminació dels professionals de la primària). Així, una altra conclusió: “Les principals crítiques cap a les companyies són: poc interès per la innovació tecnològica (això no l’hi agradarà al nou conseller) priorització del rendiment econòmic per sobre de la qualitat assistencial, retribucions baixes i manca de comunicació”.

    La informació dels impulsors de l’enquesta acaba afirmant: “Els col·legis de metges de Catalunya recorden que el pacient ha de ser sempre el centre de l’assistència, sigui pública o privada, i que l’administració és responsable de vetllar per garantir aquest principi”, i jo diria que els col·legis professionals també. De fet, en els estatuts del Col·legi de Metges trobem un article que diu: “En relació amb la finalitat de promoure el dret a la protecció de la salut: Col·laborar amb els poders públics i les altres institucions del país en la consecució del dret a la protecció de la salut i lluitar per una eficient, justa i equitativa regulació de l’assistència sanitària i de l’exercici de la medicina, així com participar en la defensa i la tutela dels interessos generals de la col·lectivitat, com a destinatària de l’actuació professional dels metges”.

    De tota manera, gràcies per publicar l’enquesta que ens informa d’una realitat poc coneguda per la ciutadania, de negoci amb la salut, a expenses de pagar malament als professionals i de la baixa qualitat en general.