Carmona ha escrit el llibre ‘Malestamos’ (Capitán Swing), juntament amb el metge de família Javier Padilla, en el qual posen de relleu que hi ha un patiment quotidià motivat per factors estructurals al qual no es pot respondre de forma individual. ‘Malestamos’ analitza “una societat que parla de salut mental però que, en realitat, està parlant d’un conjunt de conceptes entremesclats: desesperança, cansament, falta d’expectatives, estrès, preocupació i dificultat per saber quan s’acabarà aquest sentiment”.
Utilitzem massa el terme ‘salut mental’ quan, en realitat, a vegades tenim un malestar important o un futur incert?
Sí i no. S’està posant tot en el sac dels problemes de salut mental o dels trastorns mentals, quan el concepte a què atenem els professionals, siguin psiquiatres, psicòlogues, infermeres de salut mental o treballadores socials, es refereix més a un tema patològic. S’està fent servir massivament per al patiment que no és extrem. Ara bé, això és un problema de qui usa el terme en una conversa de cafè, o de qui diu ‘tinc una depressió de cavall’ quan està trist? No crec que la gent esculli malament el terme, sinó que portem dècades permetent que el sentiment s’expressi així.
És cert que s’usa massa aquest terme, quan està dissenyat per a una altra cosa, però està cobrint un forat que estava sense cobrir. És el que moltes vegades s’anomena patologització de la vida quotidiana. Una de les coses que volíem fer amb el llibre era començar a posar paraules a aquesta cosa intermèdia que no arriba a ser un trastorn però que sí és un patiment quotidià. És important saber com el nomenem i quines formes tenim d’intervenir-hi.
Confonem ansietat amb un conflicte no resolt?
L’ansietat no és una patologia, és un símptoma que alhora pot tenir mil cares distintes, però sempre és una reacció a alguna cosa que ens està passant; pot ser un conflicte perfectament identificat, com posar-me nerviosíssima abans de començar un examen. En canvi, tenir un nerviosisme contínuament durant una etapa de la meva vida i no identificar exactament per què, també li puc dir ansietat, però el que és cert és que hi ha alguna cosa que l’està produint, igual és que la meva relació de parella fa temps que es va derruir i estic intentant mantenir-la, potser és que el meu moment vital és horrorós perquè no tinc una sola elecció al meu abast que jo vulgui escollir, igual és que la convivència amb la família és desastrosa… Llavors, aquesta ansietat que jo tinc se’m dispara amb coses banals i amb coses petites, com haver de sortir al carrer o haver de contestar una trucada, però la causa real és que jo em sento amenaçada.
L’ansietat no és una patologia, és un símptoma que alhora pot tenir mil cares distintes, però sempre és una reacció a alguna cosa que ens està passant.
L’ansietat és la resposta del cos a una sensació d’amenaça, a percebre un perill a l’entorn. A vegades, aquest perill està més ocult i a vegades és més evident. El problema és que, en comptes d’entendre l’ansietat com a senyal d’alarma davant un perill, l’entenc com una cosa que passa perquè sí. Quan es parla d’ansietat com si fos un fenomen descontextualitzat o desvinculat de la vida d’aquesta persona, es converteix en quelcom dificilíssim de manejar.
Necessitem formar part d’un grup i tenir la sensació de pertinença per tenir més esperança, en el sentit que, si jo caic, tinc una xarxa de suport que em sosté?
Un dels factors més rellevants per a una bona salut mental, inclús en l’extrem més patològic, és tenir unes bones xarxes personals, gent del teu entorn, sigui familiar, amics, de grups de suport mutu, companyes de feina amb qui hi hagi una bona relació… Tenir gent en qui recolzar-te i a qui recolzar és una de les coses que més benestar genera. Fins i tot en situacions de traumes greus, com deliris i al·lucinacions, tenir aquestes xarxes i la possibilitat de suport ajuda a fer que aquests problemes no vagin a més i es puguin reparar.
Com més xarxa tinguem i millor sosteniment tinguem, millor estarem. Vivim en un dia a dia en què se’ns dificulta molt tenir aquestes relacions. Que puguem establir aquestes xarxes i que puguem participar en les xarxes d’altres persones no és una prioritat en el dia a dia, i això deteriora la salut mental i genera malestar.
Quina importància té la solidaritat?
Tota. Sembla que tenir xarxes et serveix a tu perquè treus un benefici, quan l’important de la xarxa és que també estàs generant un benefici a altres. Davant el malestar de l’altre, també pots respondre. Tenim el marc individualista tan establert que el que m’interessa és que se’m resolgui el meu malestar, no de quina manera puc fer front al malestar col·lectiu, que seria preocupant-nos tots davant el malestar de tots. Potser no puc respondre al meu malestar, però sí al de la persona que tinc al costat.
Llavors, és important la solidaritat? És bàsica per poder entendre una comunitat, una societat que no sigui generadora contínuament d’aquest malestar. Ens hem de cuidar les unes a les altres.
Hi ha una tendència a medicar-se i no resoldre el problema de fons, que moltes vegades té a veure amb causes estructurals, com problemes laborals o d’accés a un habitatge digne?
La resposta a la pregunta així formulada seria ‘sí’, però em costa respondre tal qual perquè pot semblar que la gent que pren medicació o que va a un grup terapèutic per aprendre a manejar l’ansietat busca solucions individuals, però és que aquest és el marc que estem permetent, i les persones fan el que poden i el que tenen disponible. Si algú té unes circumstàncies horroroses que li estan creant molt de malestar i no té capacitat de canviar-les i el seu cos l’avisa, aquesta persona ha de seguir funcionant i fa el que pot, amb medicació o amb psicoteràpia. Fa el que pot per poder seguir potser en aquesta feina que li està traient la salut o per travessar aquesta època de la vida on està sobrecarregadíssima de brindar cura al seu entorn.
La gent que s’està medicant davant un problema que té a veure amb una altra cosa, tampoc no té a l’abast moltes altres opcions. Les persones recorren al que tenen disponible i un dels problemes a nivell col·lectiu és que estem oferint poques alternatives a aquest marc tremendament individual. A més, hi ha poques coses més ràpides d’actuació que la medicació. Si una persona necessita seguir en la roda de producció del sistema, acaba medicada.
És la sortida no fàcil, però sí ràpida?
Clar, i d’alguna manera es tendeix a demonitzar. Tu pots analitzar, a nivell macro, que tenim uns nivells de vida que cada cop són més ‘invivibles’ i que la solució per a molta gent és prendre pastilles o intentar entrenar una resiliència a vegades bastant mal entesa. A nivell macro ho veus claríssimament i és horrorós, però després a la consulta et trobes davant d’una persona que té un horari de feina infame, que està desbordadíssima i no aconsegueix dormir. Tu i el pacient enteneu perfectament que la medicació no és la solució, però que es quedi sense dormir i hagi de mantenir aquestes circumstàncies horroroses i, a més, amb molt de patiment físic, tampoc no és la solució.
Al llibre hem intentat parlar d’evitar els falsos dilemes: medicació sí o no. Moltes persones que prenen medicació saben que, en realitat, haurien de tenir altres respostes al seu abast, però si socialment no les construïm, a la pràctica acabes prenent el que tens al teu abast.
El malestar no és una malaltia, però perjudica la salut. Com es cura?
Hem de trobar maneres a nivell col·lectiu de cuidar-nos les unes a les altres, de brindar-nos xarxes i de brindar-nos espais. Hem de buscar el suport de l’entorn i maneres de portar les nostres vides que ens permetin estar millor recolzades i, sobretot, recolzar millor a l’altre.
Hem de trobar maneres a nivell col·lectiu de cuidar-nos les unes a les altres, de brindar-nos xarxes i de brindar-nos espais.
Per molta teràpia que hi hagi, si no se solucionen alguns aspectes de la societat, no hi haurà descans mental?
La psicoteràpia, quan està ben indicada i hi ha possibilitat de fer-la bé, és un recurs valuosíssim, però és una intervenció tècnica individual. És com una cirurgia de genoll, qui la necessiti en sortirà estupendament bé, però no té sentit a una ciutat amb moltes costes i molt incòmoda, posar-se a operar els genolls de tota la població. El que hauràs de fer és un millor traçat urbà, rampes accessibles i millorar la ciutat, no posar pròtesis de genoll a tothom.
S’ha normalitzat una mica la idea que, davant el patiment, l’única resposta possible és la intervenció tècnica. És veritat que, durant molt de temps i encara ara, hi accedeixen menys persones de les que haurien d’anar-hi, i té sentit reivindicar un millor accés. Els equips de salut mental han de tenir millor accessibilitat i treballar des del marc psicosocial, i no només els equips de salut mental, però aquesta intervenció tècnica ha d’estar ben feta i mai pot ser la resposta per a tota la població.
Aquest malestar és més propi del món capitalista occidental?
Hi ha una lectura frívola sobre el malestar segons la qual “en els països rics tenim de tot i no sabem aprofitar les coses bones de la vida i als països pobres, sí”. Bé, hi ha països espoliats i on es deteriora la qualitat de vida de les persones i on hi ha opressió. El que és desitjable és tenir un món en què tothom estigui bé, on tinguem la capacitat raonable d’escollir quin tipus de vida volem, on puguem participar en el nostre entorn i on puguem implicar-nos els uns amb els altres.
En el nostre món capitalista hi ha malestar, però això no significa que a altres parts no hi hagi moltíssims malestars i, moltes vegades, molt més explícits i que tenen a veure amb una expressió de la violència molt més directa. Tots els malestars estan relacionats amb el sistema en què vivim.
‘Malestamos’ parla també del suïcidi juvenil, que a Espanya és la primera causa de mort entre les persones de 14 i 29 anys. És l’exemple més greu de com les persones no veuen futur, inclús quan tenen “tota la vida per davant”?
Abans, la primera causa de mort juvenil eren els accidents de trànsit i, la segona, els suïcidis, però ara això s’ha invertit. No sembla que les xifres estiguin augmentant, però el que ha pujat una barbaritat són els intents de suïcidi. Les intervencions a urgències per aquest tema han patit un augment brutal. S’està veient un patiment psíquic molt intens en el jovent.
Tenen tota la vida per davant, però, què els estem deixant? La generació dels boomers, que després de la Segona Guerra Mundial i en les dècades següents va construir l’estat del benestar, va construir una societat nova, amb les seves coses bones i dolentes, continua molt aferrada al poder i continua volent organitzar les coses com ells volien. Cada cop hi ha un decalatge més gran entre el poder que té la gent jove i la capacitat de resolució dels entorns que té la gent jove. Al final, els nois i les noies ho estan passant malament, és un fenomen multifactorial, però s’ha de tenir en compte que se’ls està llançant un missatge de què no pinten res, de què no poden prendre decisions.
S’està veient un patiment psíquic molt intens en el jovent.
Els que van una generació per sobre d’aquests nois i noies estan totalment desolats, han tret el cap entre dues crisis econòmiques enormes i les promeses de desenvolupament han anat caient. Els que venen darrere veuen que els que van per davant no tenen cap capacitat de control sobre les seves vides, i pensen, ‘ens queda un planeta calcinat i una societat en què no sabem què pintem’. Hi ha més enfocaments, però crec que aquest és un dels que han d’estar sobre la taula. La manera de respondre al patiment més extrem i al malestar comú és que tot el món ha de poder aportar. Tothom ha de decidir en quina societat estem i com la construïm, xavals i xavales incloses.
