Just Deploy It!

Categoría: Dret a la salut

  • La primària resol el 60% de les consultes sobre dermatologia

    Les consultes sobre la pell suposen entre el 5% i el 22% de les visites als Centres d’Atenció Primària (CAP) i el grau de resolució en els ambulatoris és del 60%, segons dades de la Societat Catalana de Medecina Familiar i Comunitària (CAMFiC).

    En l’actualitat, hi ha noves eines per diagnosticar lesions i patologies cutànies, com el cas de la tele dermatologia. En aquest sentit, la doctora Alba Martínez, membre del grup de Dermatologia de CAMFiC, explica que “hi ha estudis que estimen que més del 70% de totes les persones amb un problema cutani a l’AP podrien ser ateses mitjançant la tele dermatologia, un mètode viable de triatge, que evita desplaçaments innecessaris i que disminueix el temps d’espera, entre altres avantatges”.

    L’entitat argumenta també que el metge Josep Vidal Alaball, membre del grup de Salut Digital, va escriure en la seva tesi que la utilització del servei de tele dermatologia en lloc del presencial suposava un estalvi d’11,4 euros per persona atesa.

    Segons Alaball, el nou servei augmenta la resolució dels equips d’atenció primària, evitant derivacions al servei de dermatologia presencial, i millorant el temps del diagnòstic, sobretot a les zones rurals.

    A més de la tele dermatologia, una altra eina que s’està introduint per millorar el diagnòstic dermatològic és la intel·ligència artificial. La metgessa Anna Escalé, dels grups de Dermatologia i de Salut Digital de la CAMFiC, explica que a la Catalunya Central es va fer un estudi amb 100 persones que van consultar al CAP per una lesió cutània entre juny i octubre del 2021.

    Es van fer fotos anònimes i es van introduir al model ‘Machine Learnint’, donant una llista dels cinc diagnòstics més probables. Segons els resultats, el 92% dels professionals de la primària van considerar-lo d’ajuda per fer el diagnòstic, amb el consegüent plantejament terapèutic. Un 60% dels professionals van considerar-lo d’ajuda en el diagnòstic final de la lesió cutània.

  • L’Atenció Primària, Vergonya

    Aquest només és un exemple, que conec de prop, del que deu estar passant a la resta de Catalunya.

    D’aquests CAP de Ciutat Vella, recordem les llargues lluites i demandes de professionals i ciutadania del 2018 i 2019. Alguns d’ells ja tenen lloc assignat (excepte Barceloneta) des del 2019 i 2020, però, de moment, de projecte o obres no se’n sap res. Mentre, espantats per la maleïda Pandèmia, el CatSalut va programar i fer, en uns pocs mesos, cinc hospitals satèl·lit per uns 50 milions (varen dir) que no han servit per res més que per posar vacunes. Vergonya. No entenen els que han de prendre aquestes decisions. I no tenen Vergonya de la situació, portem quatre anys. Cal recordar-ho de cara a les eleccions del 2023.

    A més de millorar la qualitat i les condicions laborals de la Primària de manera urgent, que comportarà també un canvi de model i de valors de tot el sistema públic sanitari, passant de només l’atenció a la malaltia ja instaurada, la medicalització no desitjada, la despesa extraordinària en fàrmacs i altes tecnologies, a la prevenció, la promoció de la salut, la salut comunitària, l’atenció sanitària humanitzada (presencial) i de qualitat, sense llistes d’espera, integral, amb el nostre equip de Primària al llarg de la vida i amb les cures biopsicosocials. A més d’això, que no és poc, cal dotar els CAP de les condicions millors en qualitat i comoditat per als seus professionals i ciutadania; per això, també és urgent ressuscitar la vergonya dels centres  aturats.

    El 2023 podria ser un bon any per a una nova Llei d’Atenció Primària i Comunitària a Catalunya

    El 2023 podria ser un bon any per a una nova Llei d’Atenció Primària i Comunitària a Catalunya, una llei que obligui d’una vegada, més enllà de comissions d’experts, plans i programes, a aquest canvi urgent i radical de la Primària i, per tant, també de tot el Sistema Públic de Salut. Farà 45 anys de la conferència d’Alma-Ata sobre Primària i 36 anys de la llei General de Sanitat a Espanya.

    Els pacients han canviat, ara som més vells. El 1976 l’esperança de vida a Catalunya era de 73 anys i avui és de 82 anys: es viuen 9 anys més. Els ciutadans som més exigents i estem més informats. Som menys tolerants al dolor i les incapacitats, demanem més immediatesa, més consumisme i medicalització de la vida, més consciència de la salut com a dret social.

    Epidemiològicament, hem passat de malalties agudes i infeccions a predomini de malalties cròniques que requereixen més tractaments prolongats i cures. A més, hi ha hagut un descens de la mortalitat prematura gràcies a nous tractaments, fent crònics processos que abans mataven. (Aquesta situació s’ha vist alterada per la Pandèmia i agreujada per l’emergència climàtica).

    L’entorn i els coneixements també han canviat, tenim nous instruments d’informació i comunicació molt potents i a l’abast de tothom. Tenim tecnologies de diagnòstic i tractaments molt sofisticades, tasques de salut comunitària, nous fàrmacs, instal·lacions i centres sanitaris molt diversos (ambulatoris, aguts, subaguts, convalescència, llarga estada, pal·liatius, etc.).

    Els professionals també han canviat. S’ha passat del metge de família a la metgessa de Primària, dona, jove (conciliació familiar, maternitat, etc.), que treballa en equip. Ara no tenim només un metge, sinó metgessa, infermera i administrativa de família; tenen més feina, però també són més gent en equip per fer-hi front. Per contra, s’ha perdut reconeixement social, ha augmentat la precarietat laboral, han disminuït els recursos i els professionals estan desenganyats i desesperats per la sobrecàrrega de treball.

    Apa, doncs, posem-nos-hi, que tot està per fer i tot és possible i és urgent. Salvem el Sistema Públic de Salut salvant la Primària com a primer pas i més important.

  • Fins a un 50% de les persones amb una malaltia neurològica pateixen també depressió

    Entre un 30 i un 50% de les persones que tenen una malaltia neurològica pateixen també depressió. Això és molt superior a l’índex de depressió de la població en general, que té una prevalença del 10% al 12% en el cas dels homes i del 20% al 25% entre les dones.

    Aquestes són algunes de les conclusions de l’informe ‘Depressió i Neurologia’ que ha presentat la Societat Espanyola de Neurologia (SEN) durant la seva LXXIV Reunió Anual celebrada a Sevilla del 15 al 19 de novembre. En ell, destaca que la taxa de depressió en persones que han sobreviscut a un ictus és vuit vegades superior a la població en general, la possibilitat de desenvolupar depressió en epilèpsia és de tres a vuit vegades superior, i la prevalença entre les persones amb migranya és el doble.

    A més, el 65% de les persones amb esclerosi múltiple, el 50% amb Alzheimer, el 40% amb Parkinson i el 80% amb ELA presenten símptomes de depressió en diferents graus.

    Un risc 10 vegades superior de morir per ictus

    El president de la SEN, José Miguel Láinez, assegura que “les malalties neurològiques són la principal causa de discapacitat i la segona causa de mort en el món, i la depressió és una comorbiditat que està present en la majoria d’elles”. “A menor simptomatologia depressiva, millor serà la resposta a certs tractaments i millor serà la percepció que té el pacient neurològic sobre la seva qualitat de vida”, afegeix.

    Roda de premsa de la reunió anual de la SEN

    L’informe demostra que les persones que pateixen malalties neurològiques i depressió tenen un risc fins a 10 vegades més gran de morir per ictus, el doble de risc de desenvolupar una epilèpsia farmacoresistent i un nivell de deteriorament cognitiu més elevat davant malalties com el Parkinson, l’Alzheimer o l’esclerosi múltiple. També fa augmentar la intensitat dels atacs de migranya i els brots d’esclerosi múltiple.

    Suïcidis

    L’estudi posa de manifest la vinculació entre la depressió i la conducta suïcida: en els últims 10 anys, els intents de suïcidi entre les persones que pateixen trastorns neurològics ha passat del 3% a l’11%, sobretot entre les que tenen epilèpsia, esclerosi, migranya, Alzheimer, malaltia de Huntington, ELA o Parkinson.

    “La depressió no sempre es diagnostica en els pacients neurològics d’una manera adequada, perquè les manifestacions clíniques de la depressió en els pacients neurològics poden ser diferents de les habituals i es poden arribar a confondre amb els símptomes de fatiga, alteració de la son, apatia, dèficits cognitius…”, adverteix Láinez.

    A Espanya, el suïcidi és la principal causa de mort violenta, superant des de l’any 2009 les defuncions per accidents de trànsit. La depressió és un clar factor de risc de suïcidi, i pot arribar a augmentar el risc fins a 20 vegades. Segons alerta la SEN, fins a un 15% de les persones amb depressió se suïciden.

    La depressió com a factor de risc

    Així com les persones que pateixen malalties neurològiques o neurodegeneratives tenen més riscos de tenir depressió, a l’inrevés també passa: la depressió és un factor de risc a l’hora de patir ictus, epilèpsia, migranya crònica, Parkinson o Alzheimer.

    En aquest sentit, qui ha patit depressió té el doble de possibilitats de tenir epilèpsia o demència, el triple de desenvolupar Parkinson i una “altíssima possibilitat” de patir la primera crisi de migranya.

    Conclusions de la SEN

    Per tot això, l’informe sosté que “la depressió és un procés que s’observa més freqüentment en persones amb malalties neurològiques que en la població general” i conclou que influeix en l’evolució de les malalties neurològiques i en resposta de les persones als tractaments.

    Tot i la freqüència de la depressió, “no sempre es diagnostica d’una manera adequada” perquè els símptomes es poden confondre amb els de la malaltia neurològica, per la qual cosa “és molt important que els neuròlegs detectin i tractin adequadament la depressió en els pacients neurològics per millorar la seva qualitat de vida”.

  • El càncer més mortífer

    El càncer de pulmó és el més letal de tots: de les 10 milions de defuncions relacionades amb tumors arreu del món, un 18% corresponen a aquesta malaltia. Li segueixen el càncer colorectal (9%), l’hepàtic (8%), el d’estómac (7%) i el de mama (7%).

    Aquest 17 de novembre se celebra el Dia Mundial del Càncer de Pulmó i, segons l’últim informe de la Societat Espanyola d’Oncologia Mèdica (SEOM), a Espanya moren prop de 22.000 persones per aquest càncer, de les quals més de 16.600 són homes i més de 5.300 són dones.

    Per gènere, el càncer de pulmó és la primera causa de mort per càncer en el cas dels homes i la segona en el cas de les dones, després del càncer de mama, que provoca unes 6.500 defuncions.

    Si bé la mortalitat per càncer a Espanya ha experimentat un descens en les últimes dècades a causa de les activitats preventives, les campanyes de diagnòstic precoç i les millores terapèutiques, el càncer de pulmó continua augmentant. La primera causa relacionada amb aquesta patologia és el tabaquisme (un 85% dels malalts), però els experts relacionen l’increment del càncer de pulmó amb la contaminació.

    Segons la SEOM, els càncers més freqüents seran els de còlon i recte, amb 43.300 nous casos anuals, els de mama (34.700), pulmó (30.900) i pròstata (30.800). Des del 2019, el càncer de pulmó va passar de ser el quart entre la població femenina a ser el tercer, a causa de l’augment de l’hàbit fumador de la dona a partir dels anys 70.

    “Les incidències dels càncers relacionats amb el tabac són encara molt superiors en els homes. Tot i això, és molt probable que la incidència d’aquests càncers en les dones continuï incrementant-se en els pròxims anys”, explica l’informe.

    Avenços científics

    Però no tot són males notícies. Aquesta setmana s’ha donat a conèixer un estudi d’investigadors del Cima Universitat de Navarra, juntament amb la Universitat Colònia i l’Institut d’Oncologia de la Vall d’Hebron, segons el qual han aconseguit que els tumors de pulmó resistents a la immunoteràpia responguin al tractament.

    L’equip mèdic ha descobert que el ‘taló d’Aquil·les’ d’aquest tumor estaria en la inhibició d’un tipus de proteïna involucrada en el desenvolupament del tumor que es diu DSTYK.

    L’investigador principal, Luis Montuega, remarca que “prioritzar aquesta nova diana posaria la base per al desenvolupament de fàrmacs i assajos clínics que pot ampliar el percentatge de pacients que es beneficien dels tractaments basats en immunoteràpia”. L’estudi s’ha publicat a la revista científica ‘Journal of Experimental Medicine’.

    L’equip investigador del Cima format per Andrea Pasquier, Mirari Echepare, Karmele Valencia, Luis Montuenga i Álvaro Teijeira

    Segons la investigadora Karmele Valencia, aquest nou estudi demostra que “la proteïna DSTYK és un regulador central de l’autofàgia”, un mecanisme natural de regeneració a nivell cel·lular. “En inhibir aquesta proteïna, el procés d’autofàgia es col·lapsa aconseguint augmentar la sensibilitat de les cèl·lules tumorals a les teràpies basades en la immunitat. Aquest descobriment dona suport a la rellevància d’aquesta proteïna com a diana terapèutica per avançar en els esforços de medecina personalitzada per al tractament del càncer de pulmó”, afegeix.

    El 80% dels casos es diagnostiquen en fase avançada

    Des de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, alerten que el 40% dels pacients diagnosticats de càncer de pulmó avançat no presenten cap símptoma de sospita, i més del 80% dels casos es diagnostiquen en fase avançada o localment avançada, quan ja no hi ha opcions de tractament radical.

    “Implementar programes de cribratge nacionals en càncer de pulmó és cabdal: aquest tumor és el més mortal, supera els de mama, còlon i pròstata junts, i fins al 85% dels casos es diagnostiquen en fase avançada, quan hi ha poques opcions de curació, perquè és un càncer que no dona símptomes clínics. De fet, es calcula que fins a un 40% dels pacients en estadi IV no té cap símptoma, i això dificulta molt el diagnòstic”, afirma doctor Juan Carlos Trujillo, cap clínic del Servei de Cirurgia Toràcica de Sant Pau.

    Si bé el primer factor de risc continua sent el tabaquisme, un 15% dels pacients amb càncer de pulmó no són fumadors i presenten tumors amb alteracions moleculars. Per a la doctora Margarita Majem, metge adjunta del Servei d’Oncologia Mèdica de Sant Pau i vicepresidenta de l’Associació per a la investigació del càncer de pulmó en dones (ICAPEM), “això és molt important, ja que aquestes persones no s’inclouen en els programes de cribratge i és quelcom a tenir present”.

    En aquest sentit, l’Hospital de Sant Pau té un Comitè Molecular que revisa tots els estudis moleculars i defineix el tipus de teràpia dirigida que cal aplicar en cada càncer de pulmó que presenta aquestes alteracions.

    Diversos estudis europeus i nord-americans ja han demostrat que els programes de cribratge redueixen entre un 20% i un 40% la mortalitat per càncer de pulmó i entre un 7 i un 20% la mortalitat global. El doctor Trujillo coordina, juntament amb el doctor Luis Seijo, pneumòleg de la Clínica Universitària de Navarra, un projecte pilot que es diu CASSANDRA (Cancer Screening, Smoking Cessation AND Respiratory Assessment) i que està liderat per la Societat Espanyola de Pneumologia i Cirurgia Toràcica (SEPAR).

    CASSANDRA, indica Trujillo, “vol anar de la mà de la prevenció primària i fer un cribratge en càncer de pulmó i aquelles malalties associades al tabaquisme amb la participació de més de 10 societats científiques espanyoles, d’associacions de pacients i de diversos centres assistencials -avui, una vintena d’hospitals procedents de fins a 14 comunitats autònomes, ja s’hi han adherit”.

    Aquest projecte pilot està previst que comenci el primer trimestre del 2023. Contempla un cribratge de càncer de pulmó anual d’àmbit nacional amb tomografia computeritzada a baixes dosis (TCBD), que és la prova indicada per detectar aquest tumor, però també un programa de deshabituació tabàquica. Segons dades de la SEPAR, un 34% de la població espanyola fuma, la mateixa xifra de l’any 1997, si bé hi ha tendències diferents: l’hàbit s’ha reduït en els homes de més de 50 anys, però ha augmentat entre el jovent i les dones.

  • 537 milions de persones pateixen diabetis a tot el món

    ‘Educar per protegir el futur’ és el lema del Dia Mundial de la Diabetis 2022 que se celebra aquest 14 de novembre i que se centra en la necessitat de millorar els hàbits de prevenció i de tenir accés a professionals sanitaris, i és que arreu del món 1 de cada 10 persones adultes pateixen aquesta malaltia, prop de 537 milions.

    Són dades de la Federació Internacional de Diabetis (FID), que advoca per facilitar les oportunitats d’aprenentatge a totes les persones afectades per la diabetis, i és que gairebé la meitat de les qui la pateixen, desconeixen que tenen la malaltia.

    Tot això suposa una càrrega addicional per als sistemes sanitaris, especialment després de dos anys de pandèmia sanitària de la Covid-19, destaca la Fundació per a la Diabetis Novo Nordisk (FDNN), que remarca que “els professionals de la salut han de saber detectar i diagnosticar la condició a temps i oferir la millor atenció possible”.

    “Les persones que viuen amb diabetis necessiten tenir accés a una educació continua per entendre la seva condició i dur a terme les cures diàries essencials per mantenir-se saludables i evitar complicacions”, afegeix la fundació.

    En la línia del lema del Dia Mundial de la Diabetis, la FID ha posat en marxa una plataforma en línia amb cursos interactius gratuïts destinats a les persones que tenen diabetis i a les seves cuidadores, així com una Escola de Diabetis adreçada a les professionals.

    Més del 90% de les persones amb diabetis se sotmeten a l’autocura les 24 hores del dia i, segons les previsions internacionals, una de cada nou persones patirà aquesta malaltia l’any 2030, la qual cosa implica més pressió sobre els equips sanitaris.

    «La malaltia silenciosa»

    A Espanya, i ha un 15% de persones d’entre 20 i 79 anys que pateixen diabetis, i prop d’un milió i mig de persones no saben que tenen aquesta patologia. “Moltes vegades se li diu la malaltia silenciosa perquè en el cas de la diabetis 2, en la primera fase, no t’adones dels símptomes i és complicat detectar-la”, explica Vicente Javier Clemente, professor d’Entrenament de la Facultat de Ciències de l’Esport i director del Grup d’Investigació en Psicofisiologia Aplicada de la Universitat Europea.

    “Quan ja ets conscient de la simptomatologia, el dany és més elevat, potser tens uns nivells d’insulina alts, pots tenir hipoglucèmia, però vas al metge perquè creus que tens mal de cap i febre i penses que és un refredat, quan potser tens desregulada la glucèmia o la insulina”, afegeix l’expert.

    La diabetis tipus 2, explica, és conductual: “Dependrà del que mengis i del que et moguis, de com sigui de funcional el teu múscul esquelètic. Si necessites menjar cada dues o tres hores perquè no tens energia, o si et canses molt fent exercici, és un símptoma que possiblement hi hagi alguna petita desregulació amb la insulina o que alguna cosa està fallant. Estem fets per mantenir períodes de dejuni bastant llarg, però perdem la capacitat quan ingerim molts carbohidrats o productes ensucrats”.

    Per a Clemente, hi ha tres punts a tenir en compte: “Quan parlem de la causa, hem de parlar de l’obesitat, que és la real pandèmia que tenim ara, ha augmentat l’obesitat i, amb ella, la diabetis. Ens movem poc i som massa sedentaris. En segon lloc, la nutrició, que no és tan saludable com ens demana la biologia. La base seria ingerir vegetals, els tubèrculs i qualsevol tipus de proteïna de qualitat, és a dir, d’aliments que han pasturat lliures. Un filet de vedella o de porc que s’ha passat tota la vida menjant pinsos industrials i no li ha donat el sol i no s’ha mogut no és massa sa”.

    “En tercer lloc, la psicologia. Estem en una societat amb uns nivells de pressió i estrès cada cop més alts i les emocions negatives ens fan buscar emocions positives, i moltes vegades aquesta emoció positiva, per sort o per desgràcia, a la qual podem accedir amb més facilitat és a algun producte ensucrat. És una de les causes conductuals que fa que augmentin els nivells d’obesitat i, amb ella, de diabetis”, assegura.

    Tres tipus de diabetis

    La diabetis és una malaltia crònica que afecta la manera en què el cos converteix els aliments en energia. El cos descompon la majoria del menjar en sucre (també anomenada glucosa) i l’allibera al torrent sanguini. El pàncrees produeix una hormona que es diu insulina i que permet que el sucre en sang entri a les cèl·lules del cos per tal que aquestes l’usin com a energia. La diabetis es crea perquè el pàncrees no sintetitza la quantitat d’insulina que el cos necessita, l’elabora de qualitat inferior o no és capaç d’usar-la eficaçment.

    Frederick Banting i Charles Best, descobridors de la insulina

    Hi ha tres tipus de diabetis: tipus 1, tipus 2 i gestacional. La diabetis tipus 1 és causada per una reacció autoimmunitària, és a dir, que el cos s’ataca a ell mateix per error, i fa que el cos no produeixi insulina. Aquestes persones, que són entre un 5% i un 10% de les que tenen la patologia, han de rebre cada dia insulina per sobreviure.

    La diabetis tipus 2 té a veure amb el fet que el cos no usa la insulina adequadament i no pot mantenir el sucre en la sang a nivells normals. Afecta entre el 90 i el 95% i es pot prevenir amb estils de vida saludables, com no tenir sobrepès, menjar bé i fer exercici.

    La diabetis gestacional apareix en dones embarassades que mai han patit la malaltia. Acostuma a aparèixer després del naixement del nadó i té problemes associats, com patir més endavant diabetis 2 o que el nadó acabi tenint obesitat o diabetis més endavant.

    Per què un dia mundial?

    El Dia Mundial de la Diabetis es va instaurar l’any 1991 per la FID i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) com a resposta a l’augment de casos en el món. El 2007, Nacions Unides va celebrar per primer cop aquesta jornada amb l’objectiu de conscienciar la població, això com de donar a conèixer les causes, símptomes, tractaments i complicacions associades a aquesta patologia.

    La data del 14 de novembre es va escollir perquè és l’aniversari de Frederick Banting qui, juntament amb Charles Best, va concebre la idea que més endavant els portaria al descobriment de la insulina l’octubre del 1921. A Espanya, són membres de la FID la Societat Espanyola de Diabetis i la Federació Espanyola de Diabetis, de la qual forma part l’Associació de Diabetis de Catalunya.

  • Les morts per ictus augmentaran un 45% a Europa en 10 anys

    Les morts per ictus augmentaran un 45% a Europa en els propers 10 anys i les discapacitats per aquesta malaltia s’incrementaran en un 25%, segons dades de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN) fetes públiques amb motiu del Dia Mundial de l’Ictus el 29 d’octubre.

    Al conjunt del planeta, es preveu que més de 12 milions de persones patiran un ictus i 6,5 milions moriran per aquesta malaltia. Només a Espanya, unes 110.000 persones pateixen un ictus cada any, el 15% dels casos acaben en mort i un 30% queda en situació de dependència funcional.

    A Espanya, l’ictus és la primera causa de mortalitat en les dones i la segona en els homes, a més de ser la primera causa de discapacitat tant per a ells com per a elles, de manera que més de 350.000 persones tenen algun tipus de limitació a causa d’aquesta malaltia.

    La coordinadora del Grup d’Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la SEN, la doctora Mar Castellanos, assenyala que “l’ictus es produeix com a conseqüència de l’alteració del flux sanguini que arriba al cervell. En més del 80% dels casos, la causa és l’obstrucció d’algun dels vasos que subministren sang al cervell, generalment per un coàgul: és el que es denomina ictus isquèmic. Però també pot produir-se pel trencament en algun d’aquests vasos: és el que anomenem ictus hemorràgic”.

    L’ictus és una emergència mèdica perquè com més ràpid s’accedeixi a la detecció i es facin les proves, més fàcil serà trobar el tractament adequat i més augmenten les possibilitats de sobreviure sense seqüeles importants. S’estima que 1 de cada 4 persones adultes patirà un ictus durant la seva vida, però a Espanya només la meitat de la població sabria reconèixer els símptomes.

    Signes d’alerta

    Entre aquests símptomes, trobem la pèrdua brusca de força o sensibilitat en una part del cos, que acostuma a ser una meitat del cos, la cara o les extremitats. També hi ha les dificultats per parlar o entendre el llenguatge, la pèrdua ràpida de visió, la descoordinació o el desequilibri o mals de caps molt intensos.

    Segons explica Castellanos, “generalment es produeixen de forma brusca i inesperada i, tot i que habitualment els pacients acostumen a experimentar diversos d’aquests símptomes, només amb identificar un d’ells és motiu suficient perquè truqui al 112”. Per aquest motiu, la campanya del Dia Mundial de l’Ictus se centra en augmentar el coneixement d’aquests senyals entre la població.

    El 60% dels casos d’ictus es produeixen en persones de menys de 70 anys, i el 16% en persones de menys de 50 anys. Entre els factors de risc, hi ha la pressió arterial alta, el tabaquisme, la inactivitat física, la dieta poc saludable, l’obesitat, el consum excessiu d’alcohol, la genètica i l’estrès. Segons els experts, controlant adequadament els factors de risc modificables es podria prevenir fins a un 90% dels casos d’ictus.

    Només sobreviure no és un èxit

    Per part seva, el cap de la Unitat d’Ictus del Servei de Neurologia de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, el doctor Joan Martí-Fàbregas, remarca que “l’èxit en ictus no només és sobreviure, sinó fer-ho amb qualitat de vida, de manera que els pacients tornin a ser funcionalment dependents”.

    Martí-Fàbregas: “L’èxit en ictus no només és sobreviure, sinó fer-ho amb qualitat de vida» | Cedida

    “Quant més aviat arriba el pacient a l’hospital, més podem fer per ell. Hem de poder revertir el procés i evitar possibles seqüeles per assolir una màxima capacitat de recuperació, és a dir, que el pacient torni a fer tot el que feia abans a nivell laboral, social, personal… Sobreviure no és un èxit, sí fer-ho amb qualitat de vida”, afegeix.

    Per al doctor, és essencial tenir un equip d’experts de diferents branques, com ara infermeria, urgències, fisioteràpia i logopèdia i, en aquest sentit, posa en valor la Comissió Multidisciplinària de l’Ictus del centre hospitalari, així com el protocol d’actuació urgent Codi Ictus compartit per 29 hospitals catalans.

    Martí-Fàbregas també aposta per la prevenció i factors que es poden canviar, com el sedentarisme, el tabaquisme, la hipertensió arterial o l’obesitat.

  • Les persones amb migranya triguen més de cinc anys en rebre un tractament

    Les persones que tenen migranya triguen més de cinc anys de mitjana en rebre un tractament i només el 14% de qui la pateix accedeix als fàrmacs més innovadors. Aquestes són algunes de les conclusions de l’enquesta europea ‘Acces to Care’, que destaca que les complicacions administratives fan que la majoria de pacients no pugui accedir a les últimes medecines.

    Per tal de sensibilitzar sobre aquesta malaltia i fer que la migranya sigui una prioritat política, sanitària i social, l’Aliança Europea de Migranya i Cefalea (EHMA, per les seves sigles en anglès) i l’Associació Espanyola de Migranya i Cefalea (AEMICE) han participat en una trobada al Congrés dels Diputats.

    La directora executiva d’EHMA, Elena Ruiz de la Torre, ha lamentat que la migranya continua sent “la gran desconeguda” i “menyspreada” del sistema sanitari, la qual cosa és especialment greu perquè un diagnòstic i un tractament inadequat poden provocar la cronificació del dolor, així com efectes secundaris de la migranya, com la depressió.

    De la Torre remarca que “és tan difícil accedir a alguns tractaments, que algunes persones amb migranya opten per pagar el medicament de la seva butxaca”. De fet, l’enquesta indica que en molts casos les persones malaltes han d’assumir fins al 36% del cost econòmic del tractament.

    “Han sorgit noves medicacions que són molt beneficioses per al pacient amb migranya, però és difícil tenir accés a aquests tractaments innovadors perquè no hi ha pressupost”, afegeix.

    Els principals tractaments que es fan servir a Espanya són els triptans (48%) I els analgèsics (31%), mentre que és molt difícil aconseguir els anti-CGRP (14%) perquè no estan indicats com a primera línia de tractament.

    Millorar l’assistència sanitària

    La presidenta d’AEMICE, Isabel Colomina, ha demanat “donar visibilitat a la migranya” i “generar canvis polítics i legislatius que donin més protecció i atenció” als drets de les persones que pateixen migranya.

    “La nostra societat banalitza la migranya, i els representants polítics no són una excepció. Per això, és tan important que organitzacions de pacients com la nostra incideixin políticament a fer que això canviï”, destaca Colomina.

    AEMICE ha reclamat una estratègia nacional en l’abordatge de la migranya i altres cefalees que garanteixi millor assistència sanitària i més protecció social.

    Sense diagnòstic ni tractament adequat

    Per part seva, el president de la Societat Espanyola de Neurologia (SEN), el doctor José Miguel Láinez, ha lamentat que “encara hi ha un percentatge molt alt de pacients amb migranya sense el diagnòstic i el tractament adequat, per una falta d’atenció suficient; a la migranya no se li dona la transcendència que té”. Per això, dona suport a elaborar un pla estratègic nacional contra la migranya, que compti amb les entitats de pacients.

    Láinez censura que “continua havent-hi moltes iniquitats en l’atenció del pacient en funció de la comunitat autònoma en què viu” i creu que una solució seria destinar més recursos a l’Atenció Primària, ja que la majoria de malalts acudeixen al metge de família.

    La jornada a la cambra baixa, celebrada el 7 d’octubre, va ser inaugurada pel secretari quart de la Mesa del Congrés, Adolfo Suárez, i la presidenta de la Comissió de Sanitat i Consum, Rosa Romero.

     

  • Són les xarxes socials un agreujant per a la salut mental?

    Fa uns dies es va celebrar el Dia Internacional de la Salut Mental, un dia en què tothom corre a penjar a les seves xarxes socials el seu suport a la causa. Les xarxes s’inunden de posts, likes, tuits i reels per exposar que la salut mental és salut i que, sense ella, no es pot avançar dignament en el transcurs de la vida.

    Són molts els i les influencers que tenen marcada la data en vermell per a —suposem que amb tota la bona fe— llançar als seus followers un missatge de suport, de xarxa, i de reivindicació a la normalització de les malalties del cervell; malalties que molts d’aquests influencers sofreixen i que, com ells bé diuen, han estat agreujades per l’ús de les xarxes socials, la sobreexposició i la pressió estètica que sofreixen constantment.

    No obstant això, no és tasca complicada indagar en el perfil d’aquests mateixos influencers i trobar-se, entre tants filtres, amb un contingut totalment diferent del que reivindiquen el Dia de la Salut Mental: fotos retocades, cossos modificats, operacions estètiques, cares de porcellana, anuncis de bàlsams que eliminen la fam, dietes extremes, toxicitat normalitzada i, com a conseqüència, plors desconsolats.

    Fins a quin punt tenen responsabilitat aquests influencers envers la salut mental de tots els seus fidels seguidors? Vivim en una societat superficial, on els likes, l’eliminació de les imperfeccions i els cossos normatius modificats són la norma, són el correcte, són el que fa feliç a una gran part de la societat.

    Si no comencem a construir unes xarxes socials pures, netes, on la imperfecció sigui ‘likeable’, difícilment podrem veure reduïdes les xifres que demostren que estem davant una de les majors crisis de tots els temps

    Les xarxes socials han arribat al seu punt més àlgid, al punt més àlgid pel que fa a la destrucció de la salut mental. La imposició d’uns cànons de bellesa irreals fan que, actualment, a Espanya hi hagi més de 400.000 persones joves diagnosticades amb un TCA i que aquests trastorns hagin augmentat un 15% en menors de 12 anys, especialment entre les dones i les nenes.

    Així doncs, ¿quina responsabilitat tenen els influencers que prediquen uns cànons de bellesa irreals així com les xarxes socials que deixen impunement postejar la modificació de la realitat? Fins i tot sabent que dits influencers també són víctimes de la violència estètica, de la sobreexposició, dels haters i d’un assetjament difícil de gestionar, si no fem un intent col·lectiu per començar a construir unes xarxes socials pures, netes, on la imperfecció sigui likeable, sigui trend; difícilment podrem veure reduïdes les xifres que demostren que estem davant una de les majors crisis de tots els temps: la crisi de la salut mental.

    Són moltes les persones joves que pateixen en silenci, entre post i post, problemes greus de salut mental que no han sabut verbalitzar; per això mateix, totes les persones, com a col·lectiu, tenim una petita responsabilitat envers la lluita real de la salut mental. Deixem-nos de posts impostats del Dia de la Salut Mental i comencem, a poc a poc i diàriament, a aportar el nostre granet de sorra per a fer un món digital en el qual viure valgui la pena.

  • La desconeguda i habitual malaltia del lipedema

    El lipedema és una malaltia crònica i degenerativa que es basa en l’acumulació de greix a les extremitats, sobretot a les inferiors, provoca molt de dolor i pot arribar a ser invalidant. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) va reconèixer aquesta patologia l’any 2018, però sovint es confon amb altres malalties, com l’obesitat, el limfedema (acumulació del líquid limfàtic) o la insuficiència venosa crònica, fet que porta a l’aplicació de tractaments inadequats.

    “Vaig començar a veure que alguna cosa no anava bé als 16 anys, acabada la pubertat i començant l’adolescència en la seva màxima esplendor. Veia que les meves cames tenien una forma lletgíssima, amb els genolls molt gruixuts. Em veia horrorosa. Encara no em feien mal. Recordo la il·lusió que tenia per comprar-me unes botes altes, era normal, per l’edat, però no les vaig tenir mai”, relata la Carla.

    “Jo, a nivell d’alimentació, estava bé, però vaig començar a deixar de menjar moltes coses per aprimar-me. S’aprimava la cara i el tronc, però les cames mai; estaven superamples. A la universitat, era molt restrictiva envers el menjar, i sempre anava amb pantalons”.

    La Carla va acabar Dret, es va casar als 28 anys i llavors ja havia acceptat el seu cos. Als 29 anys, però, amb el primer embaràs, va començar a sentir molt de dolor a les cames i li va sortir un lipoma (nòdul gros) a la cama dreta. “Va ser una època difícil, vaig tenir depressió postpart, vaig anar a una psicòloga, i la malaltia no em va ajudar, perquè em veia molt malament, estava molt pesada, i amb un bebè que depèn de tu les 24 hores… No ho vaig disfrutar gaire”.

    Trastorns alimentaris

    A més, a causa de totes les dietes acumulades durant anys, va tenir un trastorn per sobreingesta compulsiva: “Després de tantes dietes sense resultat, menges i ja et dona igual. Menges per amagar altres sensacions. Vaig fer teràpia un cop a la setmana a Barcelona, a l’Institut de Trastorns Alimentaris, i ara ho tinc controlat, però això no s’acaba mai, pot sortir en qualsevol moment”.

    El mal a la cama dreta continuava fins a derivar en meràlgia parestèsica, una malaltia que es caracteritza per formigueig, entumiment i dolor ardent: “El líquid del lipedema pressionava perquè estava inflamat i estrenyia el nervi de la cama. Jo em pensava que era una trombosi”.

    Carla Sánchez: «És una malaltia originada per una mala absorció intestinal i és més complicada del que sembla» | Cedida

    El patiment va anar a més, ja que la mala alimentació de la jove va derivar en litiasis biliar (càlculs a la vesícula) i li van haver de treure la vesícula biliar. “Tenia uns còlics terribles!”, lamenta.

    “Quan te la diagnostiquen, és alliberador”

    La vida de la Carla va canviar quan va veure a Instagram una noia que explicava que tenia una malaltia que li semblava molt familiar: “Eren tots els meus símptomes. A mi sempre em sortien hematomes i jo pensava, ‘tinc malament la circulació’. La forma de les cames, el que explicava… Ho vaig tenir molt clar, i li vaig dir al meu marit: ‘Tinc una malaltia que es diu lipedema’”. Així, va buscar per Internet “especialista lipedema Barcelona” i va anar a parar a l’Institut Dra Ana Torres.

    En pocs mesos, la Carla va millorar com no havia fet en més de dues dècades. Ella va decidir no operar-se i fer un “tractament conservador”, que consisteix a seguir una alimentació antiinflamatòria, portar mitges de compressió de teixit clar, fer esport amb un impacte suau (ja que l’esport inflama la musculatura), i fer drenatge limfàtic manual. “M’ho faig tot”, assegura, “i tinc nutricionista, fisio i entrenador personal. És un dineral”.

    Ara recorda la frustració de quan, tot i perdre 20 quilos, només baixava una talla de pantaló i es culpava pensant que no ho havia fet bé. “És frustrant, perquè el lipedema és una malaltia infradiagnosticada, no hi ha coneixement de la patologia. Vas al metge i no saben res; ara sí que estan més al dia, però si el metge de família no et deriva a l’especialista, estàs perduda. És una malaltia originada per una mala absorció intestinal i és més complicada del que sembla. Quan te la diagnostiquen, és alliberador”.

    El tractament conservador està donant els seus fruits: “Ara no estic perdent pes, estic perdent volum. Si ho hagués sabut amb 18 anys, m’hagués canviat la vida, o ho hauria portat de manera molt diferent. Em veia com una bola i em passava mitja hora plorant”.

    No és l’estètica, és el dolor

    La doctora Ana Torres remarca que “no es tracta només d’un problema estètic, sinó que provoca dolor, que pot arribar a ser invalidant”. La pacient, perquè la gran majoria de persones que pateixen lipedema són dones, “pot entrar en un cercle viciós del qual és difícil sortir-ne, ja que, com que les cames li fan mal, no fa exercici, per la qual cosa s’engreixa i empitjora el lipedema”.

    Segons les dades de l’especialista, gairebé la meitat de les dones amb lipedema no estan diagnosticades, i és que prop del 70% dels metges d’atenció primària desconeixen la malaltia, que afecta un 20% de les dones.

    El lipedema té un marcat component hormonal i acostuma a manifestar-se a la pubertat o al principi de l’edat adulta, per la qual cosa el diagnòstic precoç és clau per prevenir un agreujament dels símptomes amb el pas dels anys: “Si no es diagnostica a temps, la pacient pot presentar complicacions degudes a l’evolució del lipedema, com problemes articulars i del sistema endocrí, obesitat… les quals afecten de manera directa la seva qualitat de vida”.

    Gran part de les afectades són dones joves que es troben en un moment de les seves vides en què estan construint la seva identitat, i veure’s amb les extremitats asimètricament gruixudes, no ajuda en aquesta etapa complicada, la qual cosa pot comportar l’aparició de trastorns mentals, com depressió, ansietat i alteració de la imatge corporal.

    L’Associació Catalana d’Afectats de Limfedema i Lipedema (Limfacall) critica que la Seguretat Social no cobreix els tractaments de lipedema, que suposen una despesa molt alta. Argumenta que el cost mínim d’un tractament conservador és de 5.000 euros a l’any, mentre que el tractament quirúrgic pot arribar als 20.000 euros.

  • 4 entitats que cuiden la salut mental

    La Fundació Els Tres Turons va néixer l’any 1985 al barri del Carmel de Barcelona amb el propòsit de proveir suport i serveis a persones amb problemes de salut mental des d’una perspectiva comunitària, per tal de vincular-les el màxim possible al seu entorn més proper. “Fa 35 anys no hi havia dispositius per atendre aquestes persones. Es van fer tallers artesanals i comunitaris perquè no estiguessin aïllades al domicili ni al carrer, i es va fer amb altres entitats del barri”, explica la Marta Garcia, tècnica d’Acció Comunitària de l’entitat.

    La majoria de les persones a les quals atenen i gran part dels serveis que ofereixen estan enxarxats al districte d’Horta-Guinardó. Per exemple, hi ha una escola de jardineria en què els professors són persones que han après l’ofici als Tres Turons i donen classes a alumnes de l’escola Font d’en Fargues a l’hort de la masia de Can Soler. Aquesta iniciativa s’emmarca dins del Servei de Rehabilitació Comunitària d’Adults de l’associació.

    Un dels projectes d’aquesta entitat del Carmel és que les persones a qui atenen puguin fer el màxim de vida independent a casa seva. “És complicat per un tema econòmic. A la ciutat de Barcelona, s’estan demanant 600 euros una habitació, i hi ha persones que reben un ajut o una pensió o un sou que no és molt elevat. A vegades, necessiten un acompanyament intens i, a vegades, puntual, per tal de desenvolupar aspectes amb què no s’havia trobat anteriorment, com poden ser el pagament de rebuts, tenir una avaria a la llar, administrar el pressupost o fer la compra”, destaca la Marta Garcia.

    Els serveis que ofereix els Tres Turons són molt variats, tant per a població jove com adulta, des de perruqueria, alfabetització, audiovisuals, informàtica, cuina, rehabilitació cognitiva o activitats expressives, fins a itineraris d’inserció laboral per tal de formar-los i ajudar-los a trobar feina. També hi ha activitats més lúdiques, com ara club de futbol i companyia de teatre, sempre sota la premissa de conèixer el territori i altres entitats.

    El 80% ha patit discriminació

    L’any 2010, diferents agents socials vinculats al sector de la salut mental de Catalunya van crear l’entitat Obertament per tal de lluitar contra l’estigma i la discriminació que pateixen les persones que tenen algun tipus de malaltia mental. Segons les seves dades, un 80% d’elles han patit discriminació.

    En l’àmbit laboral, la taxa d’atur és del 62% i la meitat de les persones amaguen la malaltia al centre de treball, igual que fan a l’escola la majoria d’alumnes, que tampoc no ho expliquen ni al professorat ni a les companyes. Al món sanitari, un 40% han estat discriminades en algun servei de la xarxa de salut mental i, en les relacions familiars i d’amistats, la meitat afirma que ha tingut un tracte injust i el 23% diu que ha estat pressionada perquè no tingui fills.

    La presidenta d’Obertament, Àngels Bardají, remarca que “l’estigma és una idea impregnada a la societat, que ho veu com un problema, una taca, una marca negativa. Per lluitar contra això, s’ha de tenir molta paciència i s’ha de fer molt de màrqueting social, perquè l’estigma no serveix per res, al contrari”. “Estem fent campanyes i cursos a sanitaris, empresaris, periodistes, escoles, joves, i estem preparant un de nou per a cossos policials”, afegeix.

    Una de les activitats que ha tingut més èxit és la relacionada amb els centres educatius, ja que han vist com, després de tractar el tema a classe, els infants i adolescents s’animen a parlar-ne amb més naturalitat. “La solució”, considera Bardají, “és anar conscienciant molt la societat, i també ajuda que surti gent coneguda als mitjans, siguin del món del futbol, la política, el cinema, etc., que diguin ‘pateixo esquizofrènia’ o ‘vaig tenir una depressió i ara m’he recuperat’, i part de la societat veuria que no és per tant”.

    Escolta activa per preveure conductes suïcides

    També el 2010, un grup de professionals i voluntaris que havien viscut la conducta suïcida en primera persona van decidir crear l’Associació Catalana per la Prevenció del Suïcidi (ACPS), amb la finalitat de reduir la mortalitat per aquesta causa a través de la conscienciació social i de l’acompanyament de l’entorn. Entre els projectes, disposen d’un espai d’escolta activa per a persones en risc de temptativa o ideació suïcida en què ofereixen recursos per a elles i el seu entorn.

    També hi ha espais per a familiars i amics que conviuen amb aquestes persones, i fan xerrades diverses al món educatiu per saber detectar senyals d’alerta entre la població adolescent, així com col·loquis  de persones que han viscut una situació de risc en primera persona i han aconseguit superar-ho.

    La presidenta de l’ACPS, Clara Rubio, destaca que la família i l’entorn tenen un paper clau per identificar una conducta suïcida: “L’escolta activa ens permet identificar possibles senyals verbals que ens poden donar molta informació. Poden ser expressions que ens traslladen desesperança, esgotament o una situació en què veiem un dolor emocional i en què podem identificar que la persona realment no troba una alternativa a aquest patiment”.

    “Una altra manera d’identificar-ho pot ser a través de canvis de conducta en el nostre familiar que ens porti a interpretar que hi ha una possible situació de risc, una planificació o un gest suïcida, sigui un canvi de conducta sobtat o un inclús que ens indiqui que ens està traslladant un comiat o una calma no esperada, en cas que la decisió estigui presa. La família té un paper preventiu important perquè coneixem millor el nostre entorn, però hem d’entendre millor la conducta suïcida per poder acompanyar millor la persona”, resumeix.

    Discriminació de les dones

    Des del 1993, la Fundació Surt treballa a favor dels drets de les dones i en contra de les discriminacions de gènere. L’empoderament de la dona ve des de processos personals de pressa de consciència de subordinació per transformar les relacions amb l’entorn, fins a treballar per la independència econòmica i millorar el perfil laboral.

    Aquesta organització feminista vol generar pensament col·lectiu i crític amb l’entorn sociopolític, per tal de formular propostes de canvi en defensa dels drets de les dones i altres grups socials en situació de discriminació.

    La desigualtat de gènere comporta també problemes de salut mental en les dones, tal com explica la directora general de la Fundació Surt, Sira Vilardell: “Venim d’una atribució de rols que el nostre sistema patriarcal ens imposa, que fa que el rol de les dones sigui molt invisibilitzat, en tots els àmbits. Tenim el rol atribuït que hem de cuidar els altres, però la cura cap a nosaltres no l’establim”.

    “Aquestes discriminacions les anem acumulant al llarg de les nostres vides, amb aquesta tensió i aquesta cura que se’ns sobreposa, i tenim una càrrega que és molt més evident. Ho hem vist clarament amb la pandèmia. I vas afegint, amb les diferents situacions de violències que vivim, siguin institucionals, de parella, comunitàries… Tot això té un impacte claríssim en la nostra salut mental, i hi ha una tendència a hiperdiagnosticar i medicalitzar, en comptes d’anar a l’arrel. En lloc d’abordar les causes i anar al focus d’aquest malestar, es dona solució a les conseqüències”.