Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • Reivindicant el paper de les infermeres al llarg de la història

    Coincidint amb el Dia Mundial de les Infermeres, que es va celebrar el 12 de maig, s’ha inaugurat a la sala d’actes Farreras Valentí de l’Hospital Clínic de Barcelona una exposició que mostra l’organització i la pràctica assistencial de les infermeres des de l’època medieval fins a l’època contemporània. L’exposició, situada al claustre de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut i que es podrà visitar fins al 30 de juny, porta per títol «Infermeres en la memòria: la força invisible d’una professió» i repassa la història de la infermeria des de començament del segle XIII fins a la creació de la diplomatura universitària, l’any 1977.

    La mostra reivindica el patrimoni tècnic, històric i artístic, tant material com immaterial, de les infermeres, mitjançant documents textuals i iconogràfics, i també amb objectes que han format part de la pràctica professional de les infermeres al llarg de la història. L’exposició està organitzada pel Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona, l’Escola d’Infermeria de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona, l’Hospital Clínic i l’associació Febe d’Història de la Infermeria. També hi col·labora el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.

    El 2020 es va commemorar arreu del món el bicentenari del naixement de Florence Nightingale i, per aquest motiu, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va declarar-lo Any Internacional d’Infermera i la Llevadora. Per commemorar-ho, estava previst muntar l’exposició a Barcelona i que fos itinerant per tot Catalunya, però la pandèmia ho va impedir i es va haver d’ajornar fins aquest any 2022, actualitzant el discurs al context català i a la historiografia més recent. La primera exposició es va muntar a Palma l’any 2018, fent-la coincidir amb el XVII Congrés Internacional d’Història de la Infermeria.

    Espai dedicat a Florence Nightingale | Francisco Avia, Hospital Clínic

    Un dels espais més destacats de l’exposició està dedicat, precisament, a Florence Nightingale, considerada la mare de la infermeria moderna i pionera en l’aplicació de l’estadística en la visualització de dades. L’espai dedicat a aquesta figura clau de la professió infermera acull la col·lecció cedida per Txaro Uliarte Larriqueta, professora de la Universitat del País Basc, que comprèn literatura d’assaig i de ficció, contes, iconografia, filatèlia, medallística, numismàtica, filmografia, audiovisuals i joguines, entre d’altres.

    En l’exposició també es pot observar, en vitrines i panells il·lustrats, l’evolució històrica de la infermeria des de les primeres al·lusions medievals fins a les dues guerres mundials i la Guerra Civil Espanyola. D’aquesta manera, el recorregut mostra el progrés dels estudis i les escoles, i l’actuació dels practicants, les llevadores i les infermeres fins a la unificació dels tres títols en el d’ajudant tècnic sanitari (ATS), per continuar amb la participació essencial de les infermeres en els conflictes bèl·lics. En aquest sentit, i instal·lat en un pati, es pot veure un lloc de socors equipat amb material original, com l’emprat en un quiròfan d’emergències a la batalla de l’Ebre de la Guerra Civil, el 1938. Finalment, un espai recrea l’ambient dels ATS que van desenvolupar la seva tasca en hospitals entre els anys 1950 i 1970.

  • Lluïsa Brull: «La manca d’infermeres no se soluciona només augmentant les places a les universitats, sinó millorant les condicions laborals»

    Lluïsa Brull és presidenta del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Tarragona (CODITA) des de 2018, un càrrec que va revalidar aquest passat mes de febrer pels pròxims quatre anys. Brull és infermera especialista en salut mental i té una àmplia experiència en gestió de serveis d’infermeria, ja que ha desenvolupat càrrecs de supervisora i d’adjunta a la direcció de l’Hospital de Tortosa Verge de la Cinta.

    Amb motiu del Dia Internacional de les Infermeres, reivindica la necessitat de millorar les condicions laborals de les infermeres de Catalunya, les quals, diu, pateixen una situació «força precària». Una altra de les prioritats que defensen des del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Tarragona és aconseguir el reconeixement de la Categoria A de les infermeres que treballin al sector públic. També reclama la necessitat d’incorporar més infermeres a les taules de decisió perquè, diu, «només un 3% de les infermeres de Tarragona i Terres de l’Ebre ocupen llocs directius i de gestió».

    Quina és la situació laboral de les infermeres al sistema sanitari català?

    La situació laboral de les infermeres és força precària. Un estudi publicat recentment al Journal of Nursing Management, coordinat per Paola Galbany, presidenta del Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona, així ho demostra. Segons els resultats de l’estudi, el 38,7% de les infermeres catalanes treballava amb un contracte eventual abans de la pandèmia. Sí que és cert que amb la pandèmia ha millorat una mica la situació d’eventualitat de les infermeres, ja que en molts casos s’han fet contractes d’almenys un any, però, en aquests moments, ja tornen a haver-hi acomiadaments a algunes comunitats autònomes, com a Madrid o Andalusia. Algunes d’aquestes infermeres acomiadades han vingut a treballar aquí.

    Aquesta precarietat fa que moltes optin per treballar a la sanitat privada o anar-se’n a altres països, on tenen millors condicions laborals.

    La situació, en aquest sentit, és preocupant. Esperàvem que amb la pandèmia milloressin les condicions laborals de la professió, però, en veure que res canvia, les infermeres tornen a marxar. El passat mes d’abril, a Tarragona, hem tingut 35 baixes, algunes de les quals han marxat a altres països on les condicions laborals i retributives són molt millors.

    Aleshores, creu que durant la pandèmia no s’han instaurat suficients mesures per garantir que les infermeres es quedin al sistema i tinguin unes bones condicions laborals?

    No. Una de les mesures que demanem és el reconeixement de les especialitats. L’única que està reconeguda actualment és la de llevadora. Però, en salut mental, geriatria, atenció primària… pot treballar qualsevol infermera, tingui l’especialitat o no. Fora d’Europa, les especialitats estan més reconegudes i es veuen recompensades en la remuneració. Fins i tot en altres llocs d’Espanya estan més reconegudes. De moment, el Departament de Salut va anunciar un augment del 12,4% en l’oferta de places de formació d’infermeria especialitzada. Però, clar, si després de fer una especialitat no hi ha una repercussió traduïda en millores laborals, estarem formant especialistes que després marxaran de Catalunya. Per altra banda, demanem el reconeixement de la categoria de l’A1. Patim un greuge comparatiu, perquè a nosaltres [les infermeres] se’ns reconeix com a diplomades, quan ja fa anys que som graduades universitàries. Així doncs, no podem optar a moltes posicions de responsabilitat, com les gerències, perquè sempre es demana uns persona que pertanyi a la categoria A1.

    Hi ha, doncs, massa poca presència de les infermeres a les institucions i càrrecs de decisió?

    Completament. Les infermeres hem d’ocupar càrrecs institucionals i participar en òrgans de decisió. Actualment, només un 3% de les infermeres de Tarragona i Terres de l’Ebre ocupen llocs directius i de gestió. Pel que fa al territori català, ara tenim la Yolanda Lejardi, que és la primera infermera que ocupa el càrrec de directora gerent de l’Institut Català de la Salut (ICS). També la Montserrat Gea, que és directora general de Professionals de la Salut. Però continua sent completament insuficient. Una infermera pot perfectament ocupar un càrrec de gerència en un hospital o centre de salut. Hem de ser valents i apostar per les infermeres, perquè coneixen perfectament el funcionament dels centres on treballen.

    Falten infermeres al sistema?

    Sí. A Catalunya hi ha una ràtio de 6,6 infermeres per cada mil habitants -A Tarragona és un 5,6-, mentre que la mitjana europea se situa al voltant de 8,8. Hi ha molts estudis que evidencien que quan s’aposta per la infermeria es redueix la mortalitat i morbiditat dels pacients. Per tant, la falta d’infermeres perjudica la capacitat del sistema de salut d’oferir cures de qualitat a la població.

    El Govern de la Generalitat va anunciar fa pocs dies que el curs que ve s’augmentarien en gairebé 600 les places d’accés al grau d’Infermeria, un 25% més de les actuals. Com valora aquesta mesura? És suficient?

    Penso que la manca d’infermeres no se soluciona només augmentant les places a les universitats, sinó millorant les condicions laborals. En el cas concret de la Universitat Rovira i Virgili, hi haurà 15 noves places d’Infermeria: 8 al campus de Tarragona i 7 al Campus Terres de l’Ebre a Tortosa. Estimem que són necessàries 20.000 infermeres més a Catalunya, per la qual cosa l’augment de places és insuficient, sobretot en un context pandèmic de sobrecàrrega de treball. Potser, d’aquí a uns anys, aquest augment de places arribarà a ser suficient, però sí les condicions laborals no milloren, les infermeres continuaran marxant a altres països, com al Regne Unit o als països nòrdics. Insisteixo: estem formant professionals ben qualificats que després marxen del sistema.

    Com ha afectat la pandèmia, i la conseqüent sobrecarrega laboral, la salut mental de les infermeres?

    Segons un estudi del Consell General d’Infermeria d’Espanya, gairebé la meitat de les infermeres s’ha plantejat deixar la professió durant la pandèmia. És evident que la sobrecàrrega de feina, els canvis en les tasques, l’estrès que provoca una situació com la que hem viscut… han passat factura a les infermeres en l’àmbit emocional. Hi ha moltes professionals que estan cremades. La falta de descans i d’hores de son, la fatiga, l’ansietat… tot això ha tingut una gran repercussió en la seva vida. Moltes infermeres s’han vist sobrepassades i fins i tot han necessitat ansiolítics per poder dormir. És molt difícil estar treballant amb aquestes condicions de sobrecàrrega i després arribar a casa i que puguis desconnectar. A més, també ha augmentat el consum de tabac i altres tòxics. Des del Col·legi, tenim un programa d’ajuda psicològica a les professionals, i calculem que un 39% de les infermeres que s’han acollit al programa té estrès posttraumàtic.

    Les infermeres sempre han tingut un paper socialment poc visible. Creu que la pandèmia ha fet augmentar el reconeixement cap a la professió d’infermera?

    Sí, socialment s’ha donat a conèixer molt la professió i aquest acompanyament que fem a les persones. Sobretot quan els pacients han estat sols als últims moments de vida, les infermeres hem estat allí, i això la població ho sap. Però aquest reconeixement no només ha de venir de la societat en general, sinó dels directius i responsables polítics. Aquest reconeixement a la tasca de les infermeres ha de passar per una millora de les seves condicions laborals i per reconèixer les especialitats i la categoria A1. Necessiten una injecció pressupostària perquè, si no, les infermeres tornaran a marxar per aconseguir una millora de les seves condicions laborals.

    El Departament de Salut invertirà 30 MEUR a reformar l’Hospital Verge de la Cinta de Tortosa. S’hi construirà un nou edifici, de 5.500 metres quadrats, i es reformarà l’àrea quirúrgica, entre altres accions. Com ho valora? Quins problemes tenia aquest hospital?

    La construcció d’un nou hospital és una reivindicació històrica. Fa temps que demanem un nou hospital de referència a les Terres de l’Ebre. El problema que hi ha actualment és que l’hospital té 46 anys, amb plantes que no han tingut una reforma en mig segle, amb quiròfans obsolets, i amb un accés que és molt complicat, ja que es troba sobre un turó a la part alta de Tortosa. Per això demanem un hospital accessible i que estigui a l’abast de tota la població del territori. A més, part de les especialitats que es van creant no hi caben i han d’estar disperses pel territori, com tota la part de radioteràpia, que està a un poble que es diu Jesús.

    Es tracta d’un tema d’equitat territorial: volem l’hospital que es mereix la gent de les Terres de l’Ebre. Si volem que els professionals sanitaris es quedin a les Terres de l’Ebre, un dels llocs de Catalunya que pateix més la manca de professionals, un dels temes cabdals és tenir un bon hospital, amb tecnologia puntera. Si està tot obsolet, la gent no voldrà quedar-se a treballar aquí. La població de les Terres de l’Ebre ha de tenir els mateixos drets que la població de Barcelona de tenir un bon hospital de referència. No pot ser que s’hagi de conduir 1 h en cotxe fins a Tarragona per segons quines atencions sanitàries. Amb aquesta ampliació, alguna cosa millorarà, però no ho solucionarem tot. Anteriorment, s’havia plantejat un altre projecte d’ampliació, però el Departament de Salut va reconèixer que tindria un cost molt important.

    Salut també s’ha compromès a construir un nou Hospital, que es licitarà a partir del 2025.

    Sí. L’Ajuntament de Tortosa ha proposat una ubicació per al nou centre, uns terrenys de 70.000 metres quadrats al pla parcial del camí de Roquetes, que són propietat municipal i de la Sareb. Però s’haurà de veure si realment es construeix. També hi havia un altre projecte pensat el 2006, que va ser bloquejat anys més tard per les retallades a la sanitat pública en el marc de la crisi econòmica del 2010. Ara, el 2022, ens trobem en la mateixa situació: buscant terrenys. És una presa de pèl per la gent de les Terres de l’Ebre. Qui sap… potser d’aquí un o dos anys, si no es comença prompte, es produeix un canvi de partit polític i el projecte es queda en res.

  • Infància i pantalles: la cara oculta del ‘nadiu digital’

    Coincidint amb el Dia d’Internet (17 de maig), dilluns vinent dia 16 es presenta a Barcelona el Manifest Infància i Pantalles 0-6, promogut per un grup d’experts i que neix amb un nombre considerable d’adhesions d’entitats de l’àmbit de la salut i l’educació, entre les quals cinc col·legis professionals (Metges, Doctors i Llicenciats, Pedagogia, Psicologia, i Dietistes i Nutricionistes), tres associacions de famílies (Affac, Fapel i CCAPAC), la Plataforma d’Infància de Catalunya, la Societat Catalana de Pediatria, etc. El manifest detalla els greus efectes que té sobre la salut de l’infant l’exposició a les pantalles, especialment accentuat en els entorns amb més vulnerabilitat, i s’adreça a institucions de tota mena perquè treballin conjuntament per crear una major conscienciació social.

    Aquests efectes contraproduents els divideix en tres categories: desenvolupament cerebral, salut física i salut emocional. Pel que fa al primer, diu el manifest que “l’exposició continuada a pantalles es relaciona amb menor grau d’aprenentatge, efectes negatius en l’adquisició i expressió del llenguatge i menor capacitat lectora als 6-7 anys”. Pel que fa als efectes en el desenvolupament físic, recorda que “les pantalles en mans de la petita infància afavoreixen un estil de vida sedentari i una alimentació menys saludable”, la qual cosa es tradueix amb sobrepès, major risc cardiovascular, problemes musculoesquelètics i s’associa a trastorns del son i cefalea. I pel que fa als efectes en la salut emocional, observa que l’infant necessita una relació positiva amb els seus cuidadors principals, i que quan el cangur és la pantalla hi ha més risc de patir estrès, problemes de conducta, TDAH, aïllament social i simptomatologia depressiva.

    “El concepte nadius digitals, que es va acceptar de manera acrítica i generalitzada, defensa la idea que els petits que han estat en contacte amb les tecnologies des de les primeres etapes de la infància saben utilitzar-les de forma espontània o instintiva. Aquesta creença és molt discutida en els entorns acadèmics i professionals”, diu el manifest, que ha estat impulsat per la mestra i pedagoga Anna Ramis (promotora de la campanya #de0a3PantallesRES); la neurocientífica Marta Portero; la sociòloga i experta en cultura digital Liliana Arroyo; el psicòleg infantil i formador Vicenç Arnaiz; l’educador social i pedagog Roger Llopart; o la pediatra i especialista en educació emocional Sílvia Urraca, entre altres.

    En l’última part es detallen tot un seguit de propostes, en els àmbits de la recerca, la regulació i la divulgació, que s’adrecen a tota mena d’institucions: Departaments d’Universitats i de Salut, ajuntaments i altres administracions locals, associacions per la regulació publicitària i control audiovisual, autoritats reguladores del contingut audiovisual, empreses de comunicació, creadors de software, proveïdors públics i privats de serveis i productes de lleure, professionals que treballen directament amb la petita infància, etc.

    Per exemple, el manifest demana que els serveis socials incloguin “l’abús de pantalles com a indicador de risc a l’hora de fer les valoracions de possibles situacions de risc d’infància amb l’objectiu d’incloure’l en els plans de treball amb les famílies”, que les empreses de hardware i software incloguin en els seus productes descriptors amb els quals adverteixin que el consum dels seus productes es desaconsella als menors de tres anys, o que els mitjans de comunicació “posin especial cura en no fer servir mai imatges on hi hagi menors de 6 anys fent servir una pantalla en cap situació ni context”.

    Adolescents: tres quarts del mateix

    El manifest coincideix amb l’informe El impacto de la tecnología en la adolescencia, presentat fa uns dies per Unicef, i que s’ha fet a Espanya amb la participació de 50.000 adolescents de 265 centres educatius. La principal conclusió d’aquest estudi és que “un de cada tres adolescents fa un ús problemàtic de les xarxes socials i les pantalles associades a la tecnologia i que un de cada cinc està enganxat als videojocs”.

    L’edat mitjana en la qual un menor rep el seu primer mòbil amb internet és als 10,96 anys, sis de cada deu dorm amb el mòbil i un de cada cinc es connecta a internet més enllà de la mitjanit, “la qual cosa té una repercussió molt gran en els seus hàbits d’higiene i descans”, segons el responsable d’Educació d’Unicef España, Nacho Guadix. El mòbil, afegeix, “és un dels sortidors emocionals més potents als quals s’agafen” els adolescents, una via per trobar emocions positives com l’alegria o el plaer i que no obstant els exposa a perills com el ciberassetjament o l’abús sexual.

    A banda, també diu l’informe que el 50% juga a videojocs no aptes per la seva edat, que el 4,4% ho fa durant més de 30 hores setmanals, i que s’estima que més de 70.000 estudiants d’ESO a tot l’Estat han apostat diners en alguna ocasió en alguna plataforma online.

    En la presentació d’aquest informe que es va fer fa uns dies a Barcelona hi van participar també el director general d’Innovació, Digitalització i Currículum, Joan Cuevas, que va advocar per trobar solucions de forma conjunta entre administracions, entitats i experts; la directora de l’Affac, Lidon Gasull, segons la qual cal ajudar les famílies que tenen un menor coneixement a l’hora de limitar l’ús de les tecnologies, o el psicòleg i coordinador del Comitè d’Infància i Adolescència del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, Roger Ballescà, el qual va advertir de la vinculació entre la tecnologia i els trastorns d’ansietat, depressius i de conducta alimentària, entre altres.

  • Els casos de xarampió augmenten un 79% per la baixa vacunació

    Els casos de xarampió notificats a tot el món van augmentar un 79% en els dos primers mesos del 2022, en comparació amb el mateix període d’any anterior. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) i el Fons de les Nacions Unides per a la Infància (UNICEF) ho atribueixen, sobretot, a la disrupció de les campanyes de vacunació infantil per la pandèmia de Covid-19. Així doncs, les organitzacions adverteixen que els confinaments i restriccions per la pandèmia i la derivació de recursos i personal per fer-hi front pertorben la immunització davant d’altres malalties.

    Els dos primers mesos d’aquest any es van notificar gairebé 17.338 casos de xarampió a tot el món, enfront dels 9.665 dels dos primers mesos del 2021. Com que aquesta malaltia és molt contagiosa, els casos tendeixen a aparèixer ràpidament quan els nivells de vacunació disminueixen. Segons l’OMS i UNICEF, l’augment dels casos de xarampió revela que hi ha un risc més gran que augmenti la propagació de malalties que es poden evitar mitjançant la vacunació i es podria desencadenar un increment dels brots epidèmics.

    L’abril del 2022, els organismes van informar que s’havien produït 21 brots de xarampió de gran magnitud i gravetat a tot el món durant els darrers 12 mesos. La majoria dels casos de xarampió es van registrar a Àfrica i a la regió del Mediterrani oriental. En l’últim any, on hi ha hagut més casos ha estat a Nigèria (12.341), Somàlia (9.068), Iemen (3.629), Afganistan (3.628) i Etiòpia (3.039). Però, alerten les organitzacions, és probable que les xifres siguin més elevades, ja que la pandèmia ha pertorbat els sistemes de vigilància a tot el món, i és possible que no es notifiquin tots els casos.

    Algunes dades sobre el xarampió

    El xarampió és una malaltia molt contagiosa i greu causada per un virus de la família dels paramixovirus i normalment se sol transmetre a través del contacte directe i de l’aire. Encara que existeix una vacuna segura i econòmica per combatre’l, introduïda el 1963, la malaltia va causar encara el 2019 uns 207.500 morts, la majoria entre infants menors de cinc anys.

    El virus infecta el tracte respiratori i s’estén a la resta de l’organisme. A banda del seu efecte directe a l’organisme, que pot ser letal, el virus del xarampió també debilita el sistema immunitari i augmenta la vulnerabilitat dels nens a altres malalties infeccioses com la pneumònia i la diarrea, fins i tot diversos mesos després que es produeixi la infecció per xarampió. La majoria dels casos ocorren en entorns que pateixen dificultats socials i econòmiques a causa de la Covid-19, els conflictes o altres crisis, i que tenen una infraestructura sanitària deficient i insegura.

    La majoria de les morts es deuen a complicacions de la malaltia, que són més freqüents en menors de cinc anys i en adults majors de 30 anys. Les més greus són la ceguesa, l’encefalitis, la diarrea greu (que pot provocar deshidratació), les infeccions de l’orella i les infeccions respiratòries greus, com ara la pneumònia. Els casos greus són especialment freqüents en nens petits malnodrits i, sobretot, en els que no reben aportacions suficients de vitamina A o el sistema immunitari del qual es troba debilitat pel VIH/SIDA o altres malalties.

    «El xarampió és més que una malaltia perillosa i potencialment mortal. També és un primer indici que hi ha llacunes a la nostra cobertura mundial de la immunització, llacunes que posen en greu perill els nens vulnerables», va dir Catherine Russell, directora executiva d’UNICEF. «És encoratjador que a moltes comunitats la gent comenci a sentir-se prou protegida de la Covid-19 per tornar a fer més activitats socials, però fer-ho a llocs on els nens no estan rebent la vacunació sistemàtica genera les condicions més propícies per a la propagació d’una malaltia com el xarampió», va afegir.

    Campanyes de vacunació interrompudes per la Covid

    El 2020, 23 milions de nens no van rebre les vacunes infantils bàsiques a través dels serveis sanitaris sistemàtics, la xifra més elevada des del 2009, i 3,7 milions més que el 2019. Fins a l’1 d’abril del 2022 seguien ajornades 57 campanyes contra malalties que es poden evitar amb vacunes a 43 països. D’aquestes, 19 són campanyes contra el xarampió, cosa que fa que 73 milions de nens corrin el risc de contraure’l per no haver estat vacunats.

    La cobertura igual o superior al 95% amb dues dosis de la vacuna contra el xarampió pot protegir els nens contra la malaltia, però les interrupcions relacionades amb la pandèmia de Covid-19 han endarrerit en molts països la introducció de la segona dosi. Per això, l’OMS i UNICEF demanen que es recuperin ràpidament les campanyes de vacunació infantil. «Ara és el moment de tornar a engegar la immunització essencial i llançar campanyes de recuperació perquè tothom pugui tenir accés a aquestes vacunes que salven vides», va assenyalar Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’OMS.

    Les vacunacions contra el tifus i la pòlio també s’han vist alterades aquests darrers dos anys, per la qual cosa les dues agències de l’ONU temen que després de la Covid hi pugui haver epidèmies importants d’aquestes altres infeccions, prevenibles amb la vacuna. «La pandèmia de Covid-19 ha interromput els serveis d’immunització, els sistemes de salut estan desbordats i ara estem assistint a un ressorgiment de malalties mortals com el xarampió. En el cas de moltes altres malalties, les repercussions d’aquestes interrupcions dels serveis d’immunització es deixaran sentir durant dècades», va afirmar el director general de l’OMS.

    El risc que es produeixin grans brots ha augmentat perquè les comunitats han flexibilitzat les pràctiques de distanciament físic i altres mesures preventives contra la Covid-19 que s’havien instaurat durant el punt àlgid de la pandèmia. A més, amb el desplaçament de milions de persones a causa dels conflictes i les crisis, com a Ucraïna, Etiòpia, Somàlia i Afganistan, les interrupcions en els serveis d’immunització sistemàtica i de vacunació contra la Covid, la manca d’aigua potable i sanejament i l’amuntegament augmenten el risc que es produeixin brots de malalties.

  • Vall d’Hebron inaugura un espai per a famílies amb nadons prematurs o amb patologies cròniques

    L’Hospital Vall d’Hebron ha inaugurat el nou Espai Familiar de Neonatologia ‘Com a casa’, que disposa de dotze habitacions per a famílies amb nadons prematurs o amb patologies cròniques i complexes. L’evidència científica demostra que disposar d’un espai propi fomenta la presència de les mares i pares durant l’ingrés hospitalari d’aquests nadons propicia el mètode cangur (pell amb pell) i la lactància materna, augmenta el benestar i la intimitat de les famílies i la seva implicació en les cures, i redueix les infeccions nosocomials.

    «Amb el nou espai facilitem que els progenitors passin tot el temps possible amb els seus fills que requereixen ingrés», explica el Dr. Félix Castillo, cap del Servei de Neonatologia de Vall d’Hebron. El contacte amb la mare i el pare és fonamental per a tots els nounats, però en especial per a aquells més vulnerables. «La importància de l’espai ‘Com a casa’ rau en el fet que la família pot implicar-se de forma directa en les cures necessàries per al seu fill, fet que facilita la seva seguretat i disminueix el temps d’ingrés, en un ambient còmode i amb el suport dels professionals sanitaris fins a rebre l’alta hospitalària», afegeix Castillo.

    El nou espai familiar compta amb una superfície de més de 440 m² i està dotat amb la tecnologia necessària per atendre aquests nadons prematurs o amb patologia crònica que, per la seva complexitat, no poden rebre l’alta hospitalària. Així doncs, disposa d’un sistema de monitorització centralitzada, des d’on el personal sanitari pot supervisar les constants dels nadons. A més, tot i que les habitacions estan destinades en principi a nadons de complexitat mitjana i alta, disposen de tots els subministraments necessaris per convertir-se en habitacions d’UCI si calgués.

    ‘Com a casa’ comprèn un total de dotze habitacions familiars, equipades amb sofà llit, armaris, frigorífic i un servei de dutxa i lavabo compartit. «Cal tenir en compte que hi ha nadons que resten ingressats setmanes o mesos; per això és tan important disposar d’un espai com aquest i fer un pas endavant en la humanització del Servei de Neonatologia», destaca el Dr. Castillo. El nou espai facilita que els pares i les mares puguin passar moltes hores amb els seus fills i participin en les seves cures. «Molts dels nadons necessitaran unes cures específiques quan rebin l’alta i marxin a casa. Al ‘Com a casa’ podem educar de forma contínua i més adequada els pares», assenyala Raquel Rodríguez, supervisora d’infermeria del Servei de Neonatologia de Vall d’Hebron.

    L’equipament sorgeix de la iniciativa de la família de l’Álvaro, un nen que va néixer a les 25 setmanes amb 650 grams de pes i que va passar els seus primers tres mesos de vida al Servei de Neonatologia de Vall d’Hebron. El projecte ha suposat una inversió total de 2,5 milions d’euros, dels quals 250.000 han estat aportats per la Fundació «la Caixa».

  • Els adults amb asma tenen més risc de desenvolupar obesitat

    Els adults amb asma tenen més probabilitats de patir obesitat en el futur, segons un estudi liderat per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa». Els resultats de la investigació, publicats a Thorax, conclouen que el risc és més elevat entre aquelles persones que pateixen asma no al·lèrgica, que fa més temps que tenen la malaltia o que prenen corticoesteroides.

    La investigació ha comptat amb més de 8.700 participants d’11 països europeus i Austràlia. L’equip va utilitzar dades de l’estudi de cohort European Community Respiratory Health Survey (ECRHS), recollits en tres onades entre 1990 i 2014 i amb visites de seguiment a intervals d’aproximadament 10 anys. Les diferents onades van recollir dades de qüestionaris, proves de funció pulmonar i mesures preses per a determinar l’índex de massa corporal i l’estat i les característiques de l’asma dels i les participants.

    «Diversos estudis han mostrat que l’asma i l’obesitat comparteixen alguns factors de risc socioeconòmics, conductuals i ambientals que poden conduir al desenvolupament de totes dues malalties. Algunes recerques anteriors se centraven en els mecanismes pels quals l’obesitat podia provocar asma, però la relació inversa no havia rebut molta atenció fins fa poc», explica Subhabrata Moitra, que va dur a terme aquesta recerca a ISGlobal i ara és investigador a la Universitat d’Alberta.

    Entre el primer i el segon seguiment, el 14,6% dels i les participants no asmàtics van desenvolupar obesitat, mentre que el percentatge va augmentar fins al 16,9% entre participants asmàtics. La diferència entre els dos grups es va fer més evident quan l’equip de recerca la va traduir en un risc relatiu que tenia en compte el paper d’altres factors, com l’asma i el tabaquisme, i va veure que les i els asmàtics tenien un 21% més de risc de patir obesitat en comparació amb els no asmàtics.

    D’altra banda, les persones asmàtiques amb major durada de la malaltia tenien un 32% més de risc d’obesitat que les de menor durada i les que tenien asma no al·lèrgica tenien un 47% més de risc que les que tenien asma al·lèrgica. Els i les participants que tractaven la malaltia respiratòria amb corticoesteroides mostraven un 99% més de risc d’obesitat en comparació amb els qui no utilitzaven aquest tractament, que ja s’havia associat amb un augment de pes anormal en recerques anteriors.

    «Una possible explicació de l’augment de pes associat a l’asma podria ser la reducció de l’activitat física en els pacients asmàtics. No obstant això, els nostres resultats no donen suport a aquesta hipòtesi, ja que els nivells d’activitat física en el nostre estudi no van afectar l’associació observada», afirma Judith García-Aymerich, responsable del Programa de Malalties No Transmissibles i Medi Ambient de ISGlobal i autora principal de l’estudi. «Independentment dels mecanismes, encara desconeguts, els nostres resultats tenen implicacions per a l’atenció clínica dels adults amb asma», afegeix.

  • Un 69% dels metges i metgesses de família afirmen estar esgotats i un 43% estressats fruit de la pandèmia

    Un 69% dels metges i metgesses de família de Catalunya afirmen estar esgotats i un 43% estressats a causa de la pandèmia de la Covid. Són les principals conclusions d’un estudi fet conjuntament entre la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) i l’Institut d’Investigació en Atenció Primària (IDIAP Jordi Gol) que ha analitzat l’impacte emocional de la pandèmia Covid-19 en els metges i metgesses de família de Catalunya. Concretament, es tracta d’una enquesta online on hi han participat aproximadament 600 metges i metgesses de família socis de la CAMFiC, en els mesos de juny i juliol de 2021, coincidint amb la cinquena onada de la Covid-19, que va posar l’atenció primària en gran tensió.

    Les participants, en la seva majoria dones (79,2%), van contestar el qüestionari Maslach Burnout Inventory (MBI) que informa sobre tres dimensions del burnout: esgotament emocional i físic; despersonalització (sentiments de negativisme o cinisme envers la feina i els pacients), i realització personal a la feina. Els resultats de l’estudi mostren que més de dues terceres parts dels professionals participants presenten nivells alts d’esgotament emocional, mentre que un 47% presenta un nivell alt de despersonalització, un 40% presenta nivell baix de realització personal i un 26,5% presenta afectació simultània d’esgotament, despersonalització i poca realització personal a la feina.

    També se’ls va administrar el qüestionari DASS-21 que mesura el grau de depressió, ansietat i estrès. Segona els resultats d’aquesta enquesta, una quarta part dels participants tenen depressió, al menys moderada, mentre que l’11% presenta depressió severa o molt severa. Més d’un terç pateix ansietat al menys moderada, i un 14% se situa en nivells d’ansietat severa o molt severa. Els resultats també mostren que més del 40% presenta nivells d’estrès clínicament significatius.

    A més, entre les enquestades hi ha una percepció gairebé unànime (95%) d’augment de la càrrega de treball i de l’assumpció de tasques noves (89%) i lògicament de l’estrès associat a aquestes noves situacions. També es mostra preocupació per contreure la Covid-19, no només pel contagi propi (43%) sinó sobretot pel risc de contagi dels familiars (79%). També s’han observat factors de resiliència: més del 80% confien en la pròpia capacitat professional per en sortir-se amb la pandèmia i la majoria (67%) assumeixen els riscos inherents a la feina, pel compromís amb la professió.

    Els investigadors assenyalen que, tot i que el burnout sempre ha estat present en les professions sanitàries, en el context de la pandèmia s’han observat prevalences mai vistes abans. «El burnout inclou un estat emocional estressat, amb esgotament físic i desbordament psicològic, que pot portar a actituds de desvinculació envers la feina i els pacients, i a la pèrdua de la satisfacció amb la pròpia feina. És rellevant perquè reflecteix el malestar del metge, però també perquè pot comprometre l’eficàcia de la seva feina i la qualitat assistencial», indiquen els autors de l’estudi.

    Davant d’aquest context, proposen monitoritzar proactivament l’estat psicològic dels metges de família i facilitar l’accés a ajut psicològic. Segons els experts, fomentar la resiliència amb estratègies enfocades a l’autocura pot ser útil, però calen també canvis en l’organització, l’entorn laboral i en les condicions de treball. Per altra banda, consideren que cal dur a terme estudis longitudinals per avaluar l’impacte psicològic de la pandèmia al llarg del temps, i avaluar la utilitat i l’efectivitat de les intervencions preventives o terapèutiques que es proposen i la millor manera d’implementar-les.

    Els resultats d’aquest estudi s’han presentat en el marc del XXVIIIè Congrés de la CAMFiC que s’ha celebrat a Girona, presencialment per primer cop després de la pandèmia de la Covid, els dies 28, 29 i 30 d’abril. Uns 750 metges i metgesses de família s’han aplegat al Palau de Congressos de Girona per tractar temes com la Covid Persistent, la Salut Mental del professionals, la Intel·ligència Artificial a les consultes, les ecografies pulmonars, l’abordatge de la sexualitat o el dol perinatal, amb un total de 12 taules de debat, 18 tallers pràctics i 9 xerrades.

  • Les malalties mentals s’associen a més morts per trastorns cardiovasculars

    Des de fa anys es coneix la incidència i la mortalitat més grans per patologies cardiovasculars en persones amb trastorns mentals severs, però no se sabia si aquesta associació havia canviat amb el temps. Ara, un nou estudi publicat a PLOS Medicine ha analitzat l’evolució des de la dècada del 1970 fins a l’actualitat.

    El treball, realitzat per experts de Regne Unit, Noruega, Estats Units, Alemanya i Canadà, mostra la revisió de 108 estudis que incloïen més de 30 milions de participants de països d’ingressos alts, tots amb edats compreses entre els 16 i els 65 anys a l’inici del problema psiquiàtric.

    Els principals resultats apunten que la taxa de mortalitat per malaltia cardiovascular (ECV) de les persones amb aquests trastorns és més alta que a la població general, en particular en el cas de l’esquizofrènia (el doble) i del trastorn bipolar (1,65) vegades superior.

    La taxa de mortalitat per malaltia cardiovascular de les persones amb aquests trastorns mentals és més alta que a la població general, en particular en el cas de l’esquizofrènia (el doble) i del trastorn bipolar (1,65 vegades superior)

    En termes d’incidència, es va trobar també un risc més gran d’accident cerebrovascular i esdeveniments cardiovasculars per a les persones amb malalties mentals greus en relació amb la població general. Tot i això, el diagnòstic de cardiopatia coronària va ser més gran que el dels participants de control en el trastorn bipolar, però no en tots els estudis que incloïen pacients amb esquizofrènia.

    “Aquest article confirma que hi ha una forta relació entre les malalties mentals greus i les cardiovasculars, que sembla augmentar amb el temps”, explica a SINC Amanda Lambert, primera autora i investigadora de la Universitat de Birmingham. «Les ràtios de mortalitat per ECV van augmentar durant les dècades del 1990 i el 2000, mentre que les d’incidència van ser més altes després de la dècada del 1990», afegeix.

    En el cas de l’esquizofrènia i el trastorn bipolar, les taxes de mortalitat per malaltia coronària van ser més grans en les dècades del 1990 i el 2000 que en estudis anteriors, i més altes en les persones més joves.

    «Els canvis des de la dècada de 1990 coincideixen aproximadament amb el llançament dels nous antipsicòtics de segona generació, que se sap que tenen pitjors efectes metabòlics», afegeix l’especialista.

    La importància de revisar factors de risc

    Les malalties cardiovasculars estan associades a factors de risc modificables com ara el tabaquisme, la hipertensió arterial, el colesterol alt, l’obesitat i el consum d’alcohol. “Les persones amb malalties mentals greus presenten una prevalença més gran d’alguns d’aquests indicadors. Els nostres resultats confirmen la importància de diagnosticar i tractar les patologies cardiovasculars i els seus elements de risc en aquells pacients amb aquests problemes psiquiàtrics”, assenyala Lambert.

    Calen més investigacions per entendre les raons del risc més gran de morbiditat i per avaluar per què pot haver empitjorat en les últimes dècades.

    No obstant això, els autors no van poder explorar a la metanàlisi totes les possibles variables. «L’augment del risc relatiu de diagnòstic de patologies cardiovasculars a les dècades més recents pot ser el resultat de la disparitat en la prevalença del tabaquisme o del major ús d’antipsicòtics entre les persones amb malaltia mental greu i la població general», diuen els autors.

    Les limitacions de l’article inclouen el fet que molts dels estudis revisats tenien un alt perill de biaix, ja que van utilitzar les taxes de mortalitat de la població per comparar amb els participants amb malaltia mental greu. “Es necessiten més investigacions per entendre les raons del risc més gran de morbiditat i per avaluar per què pot haver empitjorat en les últimes dècades”, conclou la investigadora.

    Referència:

    Lambert AM, Parretti HM, Pearce I, Price MJ, Riley M, Ryan R, et al. (2022) Temporal trends in associations between sever mental illness and risk of cardiovascular disease: A systematic review and meta-analysis. PLoS Med 19(4): e1003960. https://doi.org/10.1371/journal.pmed.1003960

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Gairebé la meitat de les dones amb patologia dual pateix depressió

    El 40% dels pacients amb addiccions atesos per qualsevol motiu a l’Hospital del Mar pateixen a la vegada, com a mínim, una patologia psiquiàtrica associada. És el que es coneix com la patologia dual, un trastorn que afecta més freqüentment a les dones. En concret, segons un estudi encapçalat per especialistes de l’Hospital del Mar i de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques, el 46% de les dones que ingressen amb alguna addicció tenen depressió, mentre que en els homes el percentatge és d’un 31%.

    L’estudi, publicat a la revista Journal of Clinical Medicine, realitzat entre gener i octubre del 2020, va fer el seguiment d’uns 70 pacients amb addiccions ingressats per altres motius a l’Hospital del Mar. D’aquests, un 37% patien algun tipus de trastorn mental associat, amb una prevalença més alta entre les dones, del 54%, mentre que en els homes era del 33%.

    Segons el Dr. Fernando Dinamarca, metge adjunt del Servei de Psiquiatria i Addiccions i primer autor del treball, l’estudi «confirma que les dones amb addicció pateixen l’efecte telescopi, és a dir, que amb menys temps de consum, tenen més problemes o els tenen abans que els homes amb la mateixa addicció i, a la vegada, tenen molt mala qualitat de vida, pitjor que la dels homes». En aquest sentit, els casos avaluats indiquen que l’edat d’inici de les dones en el consum era més tardana que la dels homes, 23 anys davant de 18, però l’aparició de la patologia psiquiàtrica es produïa a edats similars.

    Les substàncies de consum més habituals entre els pacients amb addiccions analitzats eren l’alcohol, en el 47% dels casos, i els opioides, en el 38%. Pel que fa als trastorns més comuns, a banda de la depressió, trobem els atacs de pànic i l’ansietat, que afecten el 46% i el 38,5% de les dones, respectivament, mentre que només al 13 i a l’11% dels homes que han participat a l’estudi.

    Els pacients amb patologia dual pateixen més ingressos hospitalaris i problemes socials, com ara problemes per trobar feina, realitzen més temptatives de suïcidi i tenen un pitjor pronòstic. Per aquest motiu, els autors de l’estudi defensen la necessitat d’establir circuits que permetin als especialistes en altres patologies consultar els experts en addicions dels seus centres davant la sospita que els pacients poden patir una addicció. «Es tracta d’entendre l’addicció com una malaltia», apunta la Dra. Marta Torrens, cap del Grup de recerca en addiccions de l’IMIM-Hospital del Mar i directora del procés d’Addiccions de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar (INAD).

    Aquests resultats donen suport a la importància d’explorar de forma rutinària la possibilitat que els pacients ingressats pateixin una addicció, així com la possible presència d’altres patologies mentals associades, ja que poden tenir un impacte important no només des del punt de vista de la patologia mèdica que els ha portat a ingressar, sinó també en la seva qualitat de vida.

  • El moviment lliure

    Quan parlem de moviment lliure, ens referim al fet de deixar que l’infant es mogui independentment, sense que l’adult hi intervingui. A través del moviment, que sorgeix d’una manera autònoma i espontània, els nens i les nenes descobreixen les possibilitats del seu propi cos i de l’entorn que els envolta.

    Quan naixem, passem d’un medi aquàtic a un medi on la força de la gravetat suposa un gran repte per l’equilibri, i és per aquest motiu que ens hem de plantejar com ajudar als nens i nenes a què se sentin bé amb el seu cos i adquireixin un bon domini d’aquest.

    Per facilitar aquest aprenentatge, l’adult no ha de forçar cap posició o moviment de l’infant, com donar-li la volta o asseure’l, si no hi ha arribat per si mateix. Si fem això, aquest és incapaç de canviar de postura ell sol, ja que la posició dels seus músculs no és natural i aquest fet pot interferir en el seu desenvolupament motor, comprometent etapes com les de reptar o gatejar. Per tant, empènyer-lo a una postura per a la qual no està preparat, respon més a una preocupació de l’adult que a una necessitat, pel fet que cada criatura té el seu procés maduratiu. Començar per respectar aquestes postures, és el primer pas per fer-ho amb tot el que vindrà després.

    Empènyer l’infant a una postura per a la qual no està preparat respon més a una preocupació de l’adult que a una necessitat; cada criatura té el seu procés maduratiu

    Per tal d’afavorir que assoleixi per si mateix les diferents posicions li hem de facilitar un espai prou gran i segur perquè pugui, de mica en mica, estar boca amunt, fer el volteig, posar-se de bocaterrosa, gatejar i asseure’s. Més endavant, es podran col·locar materials i estructures que promoguin el desenvolupament de noves posicions i desplaçaments, com el moment de posar-se dempeus, donant el valor a l’activitat autònoma basada en la iniciativa, l’interès i la satisfacció. De la mateixa manera, és recomanable evitar l’ús de trones, gandules ni d’altres objectes que puguin limitar el moviment.

    En aquest sentit, no es pot parlar de moviment lliure sense parlar de la pediatra hongaresa Emmi Pikler. Nascuda l’any 1902, es va convertir en la referent del desenvolupament del moviment lliure, basat en la no-intervenció de l’adult en el procés motriu i en el tracte respectuós cap a l’infant. Emmi Pikler va començar a treballar com a pediatra de família i després a una llar de Budapest on els infants no tenien pares o aquests no se’n podien fer càrrec. Va crear un manual d’aspectes de la criança i de la vida quotidiana dels nens i les nenes, de com oferir-los relacions de qualitat i de com acompanyar-los mitjançant l’observació, així com formes d’interactuar amb mobiliaris específics, utensilis per menjar o peces de roba.

    Per tal de garantir una relació de qualitat amb l’adult cal respectar la seva activitat autònoma i els seus ritmes individuals. A més, esdevé de gran importància com li parlem, com el toquem, els nostres gestos i la nostra mirada. La manera com ens hi relacionem constitueix un model educatiu de referència i és clau tant pel seu desenvolupament global com per a aconseguir una bona coordinació i harmonia de moviment. Establir una relació de confiança amb l’infant crea el vincle necessari perquè pugui explorar l’entorn amb seguretat.