Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • Les infeccions de transmissió sexual entre les dones augmenten més d’un 1000% en set anys

    Un estudi de l’Observatori de Salut Femenina de la plataforma Bloom sosté que a Espanya s’ha produït un «augment desenfrenat» d’infeccions de transmissió sexual (ITS). Concretament, segons conclou la investigació, els casos es van disparar més d’un 1000% en dones entre el 2012 i el 2019. L’estudi, que compta amb el suport de Dexeus Dona i la Fundació Puigvert, destaca un canvi d’hàbits sexuals, amb relacions més primerenques i relaxació en l’ús de preservatius.

    Segons l’informe, l’evolució de les ITS en dones a Espanya ha anat creixent fins a arribar al punt màxim de contagis el 2019, quan es van registrar almenys 16.304 casos, suposant un increment del 1073% respecte al 2012. La taxa d’incidència (percentatge de casos per cada 100.000 habitants) l’any 2019 va assolir el 67%.

    Entre el 2012 i el 2019, a Espanya es van diagnosticar 50.052 nous casos d’ITS en dones, segons les dades de la Xarxa Nacional de Vigilància Epidemiològica (RENAVE) i dels sistemes de vigilància epidemiològica de les comunitats autònomes. Entre les infeccions de transmissió sexual més diagnosticades, destaquen la clamídia (64,8% dels casos), la gonorrea (15,6%) i el virus del VIH (8%).

    Encara que el diagnòstic de gairebé totes les ITS ha crescut en els darrers anys, no totes ho han fet de la mateixa manera. La infecció gonocòccica (gonorrea) ha estat la que més ha crescut des de l’any 2015: un 729%. En canvi, la clamídia va ser la ITS que va registrar un nombre més gran de casos durant tot el període, incrementant-se un 480% entre 2015 i 2019. Per la seva banda, els casos de sífilis, limfogranuloma veneri i hepatitis C en dones van créixer un 129%, 178% i un 76% respectivament.

    “En els darrers anys han augmentat les pràctiques de risc, ha crescut el nombre de parelles i han sorgit algunes aplicacions per posar en contacte persones que volen mantenir relacions. Això, sumat a la millora en les proves diagnòstiques i els moviments de la població -es viatja més i s’infecta més que fa unes dècades-, podria explicar el creixement de les ITS a Espanya”, assenyala Álvaro Vives, andròleg i Cap de la Unitat d’infeccions de transmissió sexual (ITS) de la Fundació Puigvert.

    En el mateix sentit, Laura Cámara, infermera especialista en ginecologia i obstetrícia, sexòloga i col·laboradora de Bloom, afegeix que hi ha canvis no només en la manera com les persones es vinculen afectivament sinó també sexualment: “el nombre de parelles sexuals que podem arribar a tenir durant la nostra vida ha augmentat i, si això passa amb menor protecció, sí que comporta un risc més gran”.

    Pel que fa al VIH, cal destacar un creixement del 5,6% dels nous diagnòstics, encara que si s’amplia la mirada a anys anteriors es pot apreciar un descens considerable dels casos, que en realitat fa una dècada que es troben estancats entre els 400 i els 500 nous diagnòstics per any en el cas de les dones. Per la seva banda, l’hepatitis B ha estat l’única infecció que ha remès entre el 2015 i el 2019, reduint-se un 41% entre els dos anys.

    Quant al virus del papil·loma humà (VPH), la prevalença en les dones a Espanya és del 14,3%, segons les estimacions d’un estudi publicat el 2012, encara vigent. En el cas de les dones entre 18 i 25 anys, aquesta prevalença augmenta al 28,8%.

    Font: Informe Observatori Bloom: ITS en dones a Espanya

    A menys edat, més casos diagnosticats

    Si ens fixem en el diagnòstic segons l’edat, les dades mostren que les dones més joves tendeixen a registrar un nombre més gran de casos en comparació amb les dones d’edat avançada. D’acord amb les dades aportades per l’Institut de Salut Carles III, el 2019 el 50% de casos diagnosticats corresponien a dones entre 15 i 24 anys. Si s’amplia la forquilla als 34 anys, aquestes dones acumulen el 80% dels casos diagnosticats durant aquell any.

    Segons indica la Dra. Alicia Úbeda, cap del Servei de Ginecologia de Dexeus Dona “contreure una ITS o una MTS i no tractar-la i diagnosticar-la a temps suposa diversos riscos en la salut de la dona. En primer lloc, pot provocar irregularitats en el patró de sagnat menstrual i dolors pelvians. A més, si perjudica l’interior de l’úter o les trompes pot acabar produint esterilitat o avortaments”. Per aquest motiu, destaca la metgessa, “és important prendre mesures preventives i fer-se controls específics si s’han mantingut relacions de risc”.

    La raó per la qual les dones majors de 35 anys registren menys casos d’ITS es deu a l’estabilització en el nombre de parelles sexuals, segons confirmen els experts. No obstant això, cal destacar que, en el cas del VIH, s’ha detectat una transmissibilitat més gran en les dones a la segona meitat de la trentena.

    Més prevalents a nuclis urbans i turístics

    La transmissió de les ITS atén un esquema fonamental: allà on hi ha més concentració de població, hi ha també un risc més gran de contagi. Algunes de les comunitats més poblades d’Espanya, com Catalunya, Madrid i el País Valencià, han sigut les que han registrat més diagnòstics durant el període analitzat. De fet, el 2019 Catalunya va concentrar més de la meitat de casos d’ITS a nivell estatal, el 58% en total. Amb força distància, Madrid es va situar en el segon lloc del rànquing, amb l’11% d’ITS registrades a tot el país el 2019. El van seguir el País Valencià (un 8,7% del total), Andalusia (un 5,6%) i el País Basc (un 5%).

    Les ITS no tenen un caràcter estacional. Tot i això, en el marc d’aquest estudi s’ha observat una correlació positiva entre el flux turístic d’una regió i els casos d’ITS, és a dir, que els territoris que reben més turistes tendeixen a diagnosticar un nombre més gran de casos d’ITS.

    Pràctiques sexuals de risc i una educació sexual deficient

    L’Observatori Bloom de Salut femenina es completa, a més, amb una enquesta d’opinió elaborada per Sondea per conèixer les tendències en salut sexual de les dones i les persones no binàries a Espanya, així com la seva percepció sobre la seva educació sexual.

    L’enquesta revela que més del 70% de les enquestades ha comprat preservatius alguna vegada, mentre que una de cada tres (34,83%) han estat pressionades per no fer servir el preservatiu i prop del 30% tendeix a relaxar l’ús del preservatiu quan beu (29,99%). L’informe també mostra que un 30% ha intercanviat joguines sexuals amb la seva parella sense protecció i més del 10% declara que s’han tret el preservatiu sense el seu consentiment (14,40%), que han practicat sexe en grup (11,13%) o han practicat Chemsex (10,89%).

    El 27% de les persones enquestades afirma que ha patit o sospitat patir alguna infecció o malaltia de transmissió sexual. Tenint en compte la percepció de les entrevistades sobre la seva educació sexual, es pot concloure que encara és insuficient: el 70% consideren que tenen un coneixement deficient sobre les infeccions de transmissió sexual.

    “La vergonya, l’estigma i el tabú han acompanyat des de sempre les ITS. En aquest sentit, cal impulsar campanyes de prevenció i educació sexual a dones i persones de gènere no binari de totes les edats, però especialment les més joves”, reamarca Álvaro Vives, Cap de la Unitat d’ITS de la Fundació Puigvert.

    «L’educació sexual ha de ser percebuda com una carrera de fons que comenci abans d’arribar a l’adolescència. Cal crear espais informatius de qualitat per apropar-nos als joves en temes com les relacions, el plaer, el sexe, les infeccions de transmissió sexual o els embarassos no desitjats», conclou Laura Cámara, infermera especialista en ginecologia i obstetrícia.

  • Els diaris de l’atenció primària: ‘Los martes’

    Los martes

    Los martes eran su día favorito de la semana. Se peinaba con esmero. No es que a su edad eso fuera muy importante, pero los martes le gustaba arreglarse. Incluso se echaba un poquito de esa colonia que le habían regalado por navidad y que guardaba para las ocasiones especiales. Y es que hacía unos pocos meses que todos los martes tenía una cita. Alguien la esperaba. Alguien que se preocupaba por ella. Alguien para quien era importante. Por eso nunca llegaba tarde. Y cuando abría la puerta, siempre las mismas palabras: buenos días doctora, hoy me encuentro mucho mejor…

  • Quan el teu monstre es diu trastorn de la conducta alimentària

    Els còmics es caracteritzen per la seva capacitat narrativa, associant la imatge amb el text, l’el·lipsi amb el pas del temps i el disseny amb la intencionalitat desitjada. És innegable el seu ús com a instrument pedagògic, amb quatre usos diferents: com a lectura recomanada, com a recurs visual seleccionat, com a trampolí a altres disciplines artístiques o matèries i com a mitjà de comunicació, el dibuix té un gran potencial per expressar les teves emocions, sentiments, opinions … o vivències. I, just en aquest ús pedagògic, aquest mitjà és molt adequat per a les novel·les gràfiques, caracteritzades sovint per estar impregnades d’experiències vitals dels seus autors.

    Això és el que hauria de pensar Elisabeth Karin Pavón Rymer-Rythén (nascuda a Suècia i establerta a Espanya) quan es va embarcar en la producció de la novel·la gràfica Comiendo con miedo (2022), publicada pel segell Astronave de Norma Editorial. Elisabeth Karin (què és el seu nom artístic i com la trobareu a les seves xarxes socials), narra a través de més de cent setanta pàgines la seva experiència amb el que ella anomena “el seu monstre”, aquesta veu interior que li va dient que no mengi tant, que faci més esport o que eviti les relacions socials que puguin destorbar-lo a la consecució del seu pla, que no és altre que veure’s més maca.

    «Aquesta veu interior que li va dient que no mengi tant, que faci més esport o que eviti les relacions socials que puguin destorbar-lo a la consecució del seu pla» | Astronave

    Ja han passat deu anys i assegura que es considera curada, però reconeix que ha d’estar sempre alerta. La seva formació artística en general i d’il·lustradora en particular li ha permès plasmar a les diferents vinyetes de l’obra tot el procés viscut des de la percepció dels canvis en el seu cos només arribada la pubertat, fins a les conseqüències que van provocar que n’alterés el comportament, especialment en els hàbits de menjar i en la relació amb els altres. Reconeix que, observant les il·lustracions de la seva adolescència, ja es podia percebre que alguna cosa no anava bé i, després d’utilitzar justament el potencial de la novel·la gràfica per mostrar als amics el que li havia estat passant, es va decidir convertir-lo en un projecte artístic que, finalment, tenim la sort de llegir.

    I diem la sort perquè no és habitual poder contemplar l’experiència narrada en primera persona amb tanta generositat i claredat, facilitant que els lectors puguin sentir-se identificats o que comprenguin més fàcilment allò que hi ha darrere d’un trastorn d’aquestes característiques a través de mostrar visualment un cas real. En aquest cas, podem contemplar perfectament els símptomes de l’anorèxia, com s’altera la ingesta d’aliments i com s’alteren els pensaments relacionats amb la dieta, el pes o la figura corporal. També podem observar com l’entorn social no ajuda, especialment les noies, amb un bombardeig continu de missatges associats a la bellesa d’estar prim, de models de dones excessivament primes i els impactes de persones influents: «Què maca estàs, t’has aprimat?». «El meu propòsit aquest any és aprimar-me», «Si vols estar maca has de passar gana», «Ara que ve l’estiu, hem de fer l’operació biquini». «Aquesta influencer diu que amb aquesta dieta t’aprimes en dues setmanes»…

    «Podem observar com l’entorn social no ajuda, especialment les noies, amb un bombardeig continu de missatges associats a la bellesa d’estar prim» | Astronave

    El trastorn de la conducta alimentària pot comportar problemes físics greus a més d’alterar el funcionament psicològic i social de la persona. Karin explica detalladament aquests canvis tal com ho va viure ella mateixa: l’aparició de l’amenorrea, les conseqüències al seu cos amb els canvis provocats per les alteracions hormonals, les mentides als metges, les renúncies a les amistats pel perill d’haver d’estar pendent del menjar, els conflictes familiars, la negació a la deriva de tot això…

    L’autora empra una tonalitat fosca en aquesta part de declivi (a partir dels 15 anys), colors vius per a l’actualitat (deu anys després) i blanc per a la seva etapa a l’hospital, en concret a la Unitat de psiquiatria on va haver d’estar ingressada durant diversos mesos, on va estar fins a recuperar un pes que li va permetre tornar amb la seva mare, i sense oblidar que malgrat estar fora no estava curada del tot i havia de continuar amb un seguiment ferm per part dels experts.

    «El trastorn de la conducta alimentària pot comportar problemes físics greus a més d’alterar el funcionament psicològic i social de la persona» | Astronave

    La intenció de l’autora a la seva obra és clarament pedagògica: és realista en els símptomes i experiències, és orientadora quan explica què has de fer o què ha de fer la família quan apareixen els primers símptomes. I és honesta quan reconeix que la victòria no és immediata, que hi ha recaigudes i que el camí no és curt, i que cal estar sempre alerta dels alts i baixos. I que cal tenir present el suport d’especialistes, cal recordar que no és un problema amb el menjar, sinó que és un problema que es reflecteix al menjar, i que pot tenir una arrel subjacent a les nostres inseguretats, angoixes o baixa autoestima. En aquest sentit, la novel·la gràfica incorpora a les seves últimes pàgines una llista d’entitats a Espanya que es dediquen a cada província a donar suport als interessats.

    L’autora insisteix en la necessitat de demanar ajuda, sortir de la teva bombolla i allunyar-te tant com sigui possible del teu monstre i fer cas a les indicacions dels especialistes. La seva contribució, a més, ha estat la de crear un compte específic d’Instagram amb el mateix nom de la novel·la gràfica amb què és possible interactuar i que va més enllà de la mateixa obra.

    El compte d’Instagram té la intenció d’actuar de contrapès a les nombroses pàgines que voluntàriament o involuntàriament fan apologia de l’anorèxia, per exemple. Si és difícil poder explicar què és el que t’està passant, ara tens un recurs per poder utilitzar com a mitjà, perquè entenguis el procés però, sobretot, perquè el teu entorn més proper també ho entengui. Les malalties mentals tenen l’estigma que són molt difícils de comprendre per part dels altres.

    «L’autora insisteix en la necessitat de demanar ajuda, sortir de la teva bombolla i allunyar-te tant com sigui possible del teu monstre i fer cas a les indicacions dels especialistes» | Astronave

    La publicació de la novel·la gràfica «Comiendo con miedo» ha estat possible gràcies a la confiança i aposta del seu editor, Astronave, però el projecte artístic es va desenvolupar gràcies al fet que l’autora va guanyar un dels premis Nadiners a la seva primera convocatòria, impulsats per la Fundació Nadine, una fundació que es va crear justament amb l’objectiu d’impulsar el talent jove a través d’ajudes, residències i programes formatius. Que puguem gaudir d’aquesta novel·la gràfica gràcies a aquest premi dona idea de la problemàtica del sector del còmic, les remuneracions del qual no estan en consonància amb l’esforç i la dedicació de l’autor, i on les barreres d’entrada al sector són molt elevades.

    La nostra modesta contribució és la de divulgar les obres i els seus autors i fomentar, en la mesura que sigui possible, la lectura, impulsant els hàbits de consum de cultura, comprant i regalant… novel·les gràfiques, per exemple. És la millor manera de donar les gràcies a Elisabeth Karin per la seva generositat i felicitar-la pel seu talent.

  • Què en saps de la posició de les teves dents?

    La primera dentadura completa d’una persona està formada per 20 peces dentals que, en general, han aparegut a l’edat de tres anys, aproximadament. Aquestes dents són provisionals, les coneixem com a dents de llet i, a mesura que passen els anys, van sent substituïdes per les dents definitives.

    Un adult té 32 dents, que es distribueixen en 8 d’incisius, 4 canins, 8 premolars i 12 molars. D’aquestes últimes 12 peces dentals, 8 corresponen als queixals i d’elles, 4, les de les darreres fileres, són els coneguts com a queixals del seny.

    «Alguns pares porten els seus fills de ben petits a fer-se una primera revisió. Amb tres o quatre anys, amb les dents de llet, ja pots indicar si tot va bé o hi ha alguna anomalia, en la que se’ls pot guiar, o mirar d’actuar ja, però en general, és a partir dels sis anys, quan surt el primer queixal definitiu, quan veiem més casos i es pot intervenir millor, ja que, en ser més grans els nens, col·laboren més», explica l’ortodontista Montse Rovira Esteve.

    «Més que moure la dent, el que fem és com una ortopèdia, per ajudar al creixement simètric i funcional. Solucionem un problema que en un futur podria ser més greu i, d’aquesta manera, fem que sigui senzill. Per exemple, ajudem a desenvolupar l’arcada dentària, perquè no derivi en un problema greu», afegeix Rovira, que atén, entre altres consultes, a la de Clínica Pejoan. L’especialista en ortodòncia també apunta que és, sobretot, a partir dels 12, 14 o 16, quan s’actua per alinear les dents que es desvien o neixen fora de lloc. Aleshores ja es busca donar una òptima funció a la boca, però també proporcionar una millor estètica. «En edat de creixement, l’ortodòncia procura una bona funció bucal alhora que estètica, mentre que de grans, la gent acostuma a prioritzar la qüestió estètica».

    Segons explica l’odontòleg Shum Antonio Prats, membre de l’equip Corachan Dental i Maxilofacial, «les males oclusions dentals afecten aproximadament un 90% de la població i, si no són tractades, poden derivar en anomalies d’articulació temporomandibular (ATM), de parla i masticació, desgast de l’esmalt en les peces dentals i problemes en les genives (malaltia periodontal)».

    Tendències més freqüents

    A causa de l’evolució de l’ésser humà i segons explica el doctor Prats, «hi ha persones que al llarg de la seva vida no arriben a desenvolupar els queixals del seny i, en alguns casos, aquests queixals de gran mida no disposen d’espai suficient per acabar de sortir per complet, i s’han d’extraure». L’especialista també explica que «els canins superiors molts cops s’impacten i no surten, o bé per falta d’espai, o per una mala posició. Els premolars inferiors tenen tendència al mateix. Els tercers molars o queixals del seny inferiors molts cops tenen poc perímetre ossi per a sortir bé i han de ser extrets. Els incisius laterals superiors tenen tendència a néixer microdòntics, és a dir, amb una mida més petita del normal, o bé cònics, que aleshores causen problemes estètics».

    A banda, existeix una altra anomalia anomenada hiperdòncia, o dent supernumerària, que és quan es presenta una o més dents extra. I, pel que fa a l’anomenada agenèsia dental, que és la manca d’alguna peça dental, es dona principalment en els premolars inferiors.

    Tal com diu la Dra. Rovira, en els últims anys, «l’ortodòncia ha millorat molt en l’àmbit de l’aparatologia. Ara pot ser molt més minimalista. A més, un tractament abans requeria de 4 a 5 anys, i ara amb un o dos anys resol el problema de manera fàcil i ràpida». Els ferros –brackets- de tota la vida ara són molt més petits, i hi ha alineadors transparents que mouen les dents i no es veuen.

    Tal com s’explica a la clínica de la Dra. Marta Serra Serrat, unes dents ben endreçades afavoreixen la salut de les genives i redueix el risc de patir càries. D’aquesta manera s’ajuda a mastegar millor i en l’àmbit emocional, una millor estètica procura una major autoestima i despreocupa a l’hora de somriure.

    Possibles causes

    Hi ha molts motius relacionats amb el moviment de les dents -segons afirma el Dr. Prats de Clínica Corachan-, però alguns dels més comuns poden ser: «la pèrdua de suport ossi per malaltia periodontal (malaltia de les engrunes) o el traumatisme dental per bruxisme (apretar les dents)». La interposició labial, la deglució atípica tragar d’una manera incorrecta poden provocar que la pressió de la llengua separi les dents, comprimeixi el maxil·lar i es perdin algunes peces dentals.

    Heretar un determinat patró muscular dels progenitors condiciona també una correcta ubicació i creixement de les dents i, en conseqüència, una bona oclusió dental. El patró pot ser braquicefàlic (musculatura forta) o dolicodefàlic (musculatura laxa). També la mateixa naturalesa de la persona, la manca de perímetre ossi o la mida massa gran o massa petita de les dents, són la causa d’una incorrecta posició. La pressió dels queixals del seny, quan surten, molts cops fan moure les altres dents.

    L’apinyament dental amuntega dents per falta d’espai o fins i tot n’impedeix el naixement és una anomalia. Una normal oclusió és aquella en la qual les dents superiors tanquen sobre la part externa de les dents inferiors. La mossegada creuada és quan les dents superiors tanquen dins de les dents inferiors. Això pot passar en els dos cantons de la mandíbula i afectar dents del davant o posteriors. Massa espai entre dues dents (diastema), més comú entre les del davant.

    Un paladar massa estret, a causa de factors genètics o bé externs, com ara portar massa temps el xumet, biberó o la succió del dit poden donar problemes de deglució o fer que respirem malament. En definitiva, estètica i funcionalitat en la disposició de les dents van de bracet, segons exposa el Dr. Shum Prats. Per tant, recuperar o garantir harmonia en l’estructura dental contribueix a guanyar salut en molts aspectes, a més d’un més atractiu somriure. «Des dels sis anys, ja podem detectar i prevenir futures maloclusions. L’objectiu d’una bona pràctica d’ortodòncia és la correcta erupció de les dents, la correcció de l’estructura òssia i l’adequada col·locació de les dents definitives per aconseguir una oclusió ideal per aconseguir una excel·lent masticació i el bon funcionament de l’articulació temporo-mandibular», afirma Prats.

    Amb la correcta alineació de les dents, s’evita el desgast de les peces i racons on es puguin acumular restes de menjar, i s’aconsegueix una millor ingesta d’aliments i la seva digestió. Però també es corregeix el bruxisme (prémer les mandíbules desgastant les dents, especialment durant la nit mentre es dorm), així com certs problemes de pronunciació, ja que s’eliminen espais per on passaria indegudament l’aire o bé obstacles per mala posició de les dents que impedeixen dir un cert so que requereix una posició determinada de la llengua o la boca que amb la desalineació dentària no es pot efectuar.

    Tractament d’ortodòncia

    Amb un previ estudi d’ortodòncia, els especialistes localitzen qualsevol desnivell entre dents, malformació, mala ubicació, forat o inclinació de qualsevol peça dentària. El Dr. Shum Prats explica que el primer que es fa és «un estudi cefalomètric, en el que es recullen les posicions dentals amb fotografies i models digitals 3D, fent una ortopantomografia». És la manera també d’anar comprovant les millores al llarg del tractament. És important, també, assegurar un bon hàbit d’higiene bucal, i que prèviament al tractament d’ortodòncia no hi hagi càries dentals, ni cap malaltia periodontal.

    Els coneguts en anglès com a brackets són els aparells tradicionals de l’ortodòncia, dels que cada cop s’han anat creant versions més minimalistes, menys voluminosos. Avui dia existeixen alineadors dentals que són pràcticament imperceptibles i es poden posar i treure. «Són personalitzats per a cada pacient i es fabriquen a mida, es canvien cada 15 dies o setmanalment durant tot el període del tractament, depenent de cada cas. Amb un visualitzat en 3D es fa el seguiment del tractament», diu el Dr. Prats. I afegeix que, «perquè el tractament sigui efectiu, l’ús òptim recomanat és de 20 a 22 hores al dia, permetent al pacient menjar i raspallar-se les dents de forma habitual. I amb aquest tractament els temps de visita es redueixen en comparació a un tractament d’ortodòncia convencional i les vistes de revisió es fan aproximadament cada quatre setmanes».

    Evitar menjar xiclets o aliments durs com certs torrons i fruits secs i assegurar una molt bona higiene, són part de l’èxit en un tractament d’ortodòncia, que acostuma a durar uns 18 mesos, tot i que depenent del grau de mala oclusió, poden ser més breus, de 7 a 12 mesos, o més llargs, de 24 a 36. I, com que les dents tenen una tendència natural a moure’s, el tractament també inclou mecanismes de retenció perquè no recuperin la posició incorrecta. Un d’ells consisteix a adherir amb resina un filferro a la part interna de les dents que no causa cap molèstia. I n’hi ha d’altres que es posen i es treuen, per fer-los servir només mentre es dorm.

  • ‘Red Cunt’, trencant amb l’estigma i els tabús que envolten la regla

    Per què continua sent un tabú la menstruació? Per què continua sent, sovint, motiu de burla i d’acudits, de silenci i secretisme? Aquestes i altres preguntes són les que planteja Red Cunt, reconsidering periods, un documental que trenca amb l’obscurantisme i denuncia els estigmes que encara pateixen les dones al voltant d’un procés biològic i natural com és la menstruació.

    La directora lleidatana Toni Baches, establerta a Alemanya des de fa 30 anys, va tenir la idea de fer Red Cunt quan es va plantejar parlar-li a la seva filla sobre la regla i no va trobar res positiu per dir-li. «Moltes vegades només veiem la part negativa. Sabem que tenir la regla és un pal i que a moltes dones els provoca dolor, però em sabia molt greu només poder-li transmetre a la meva filla coses negatives sobre la regla. Així que vaig començar a buscar projectes de persones i col·lectius que lluitessin contra el tabú de la menstruació i va sortir-ne un ampli ventall. Aquest ha sigut el punt de partida del documental», explica Baches.

    El film comença amb una escena inspirada en una visita a la pediatra amb la seva filla. «La pediatra li va dir que es preparés, perquè aviat li vindria la regla, i que s’amagués unes compreses al fons de la motxilla per si li venia. En sortir, la meva filla em va preguntar per què s’havia d’amagar les compreses. En aquell moment, em vaig adonar que jo tenia el tabú de la regla tan interioritzat que no vaig veure que no estava bé que se n’amagués. Ella, que no estava contaminada amb aquest tabú, sí que ho va veure. Vaig pensar: m’he de replantejar les coses, perquè no vull passar-li tots aquests tabús a ella», assenyala la directora.

    La pel·lícula, doncs, busca establir diàlegs i debats per reconciliar-nos amb la menstruació i posar fi als tabús i estigmes que l’envolten. «La intenció és treure’ns aquesta vergonya de sobre. El que vull amb aquest documental és posar sobre la taula els nostres conys sagnants, perquè sortim d’un cony sagnant, no d’una costella. I una de les primeres coses que s’ha de fer per trencar amb el tabú de la menstruació és parlar-ne», sentencia Baches, que també assenyala que el llenguatge usat en la publicitat i la indústria no ajuda a trencar amb l’estigma.

    «Durant segles, ens hem trobat amb una definició bastant patriarcal-neoliberalista de la menstruació: la menstruació és una cosa bruta, que fa pudor, que s’ha d’amagar. Però no és així», explica la directora. I afegeix: «La regla és un superpoder. És un senyal de bona salut i és la primera condició per tenir fills de manera natural. No cal romanitzar-la però, si volem, li podem trobar alguna part positiva».

    L’obra combina imatges d’animació amb converses reals amb activistes i membres de col·lectius que lluiten contra els tabús que persisteixen al voltant de la regla

    L’obra combina imatges d’animació amb converses reals amb activistes i membres de col·lectius que lluiten contra els tabús que persisteixen al voltant de la regla. Les animacions expliquen la relació entre la Isabel i la Mensi, la seva menstruació. Una relació que comença sent tumultuosa. «La Isabel primer la rebutja però, a mesura que avança pel·lícula, es van fent amigues. Em va semblar que això és el que ens passa a nosaltres al llarg de la nostra vida amb la regla: ens acabem reconciliant amb ella», afirma Baches.

    Un dels testimonis que apareixen al documental és el de l’escriptor i activista trans Ian Bermúdez, que relata la seva experiència amb la menstruació després de la transició. Bermúdez explica com, a diferència del que li recomanaven els metges, va decidir mantenir la regla durant la transició. Baches assenyala que va prendre la decisió d’incloure a la pel·lícula un activista trans per trencar amb el binarisme entre home i dona. «Vull que amb la pel·lícula s’identifiqui molta gent, i el binarisme em semblava massa curt de mires. La meva filla va a un institut on hi ha persones trans, i vaig pensar que aquestes persones necessiten referents i potser no els tenen», explica la directora de Red Cunt.

    La pel·lícula, que es va rodar entre Hamburg, Kiel, Berlín i Barcelona, es va estrenar el 27 de maig, en el marc del Dia Internacional de la Menstruació. El que no estava previst era que, justament, el tema de la menstruació estaria al punt de mira del debat polític i social, amb la inclusió de les baixes per dolors menstruals en la futura reforma de la llei de l’avortament.

    «Aquesta llei és molt necessària, però l’hem de considerar com un primer pas, no com una victòria. La llei ha de ser una empenta per una major investigació en qüestions relacionades amb la salut de les dones, perquè la menstruació no hauria de fer mal. Cal més investigació en malalties com l’endometriosi, que provoca forts dolors menstruals i que triga, de mitjana, vuit anys en diagnosticar-se», assenyala Baches. Segons la directora de Red Cunt, si els homes tinguessin la regla, la situació seria molt diferent: «Els productes per la menstruació serien gratuïts i hi hauria molta més investigació i empatia».

    El documental ja s’ha pogut veure a cinemes de Madrid, Lugo, València, Bilbao i Vitòria, entre altres, i aquests dies es pot veure també als Cinemes Girona de Barcelona. A més, també s’estan preparant projeccions especials en centres educatius. Red Cunt és la primera part d’una trilogia sobre grans tabús: la seguiran Hot Cunt, sobre la masturbació, i Silver Cunt, sobre la menopausa.

  • Zoonosis: la clau darrere de les últimes alertes sanitàries

    Els humans portem interactuant amb els animals des dels orígens de la nostra espècie. Aquesta relació ens ha portat beneficis, com ara poder cultivar millor el camp o alimentar-nos de forma saludable, però també perjudicis com les malalties zoonòtiques, causades per gèrmens nocius que porten els animals i que poden transmetre’s a les persones.

    L’últim capítol sobre aquestes patologies el protagonitza la verola del mico, una zoonosi viral endèmica a l’Àfrica que des de fa unes setmanes acumula 257 casos fora del continent, 98 reportats a Espanya.

    D’acord amb un informe de l’Organització de Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), el 75% de les patologies infeccioses són d’origen animal. Aquests virus, bacteris, paràsits i fongs ocasionen problemes tant lleus com greus i fins i tot poden arribar a provocar la mort. A més, es propaguen mitjançant el contacte directe o mitjançant els aliments, l’aigua o el medi ambient.

    Les malalties zoonòtiques, de les quals ja hi ha identificades més de 200 tipus, van en augment i es propaguen més i més ràpid.

    Ja hi ha identificades més de 200 malalties zoonòtiques, que augmenten i es propaguen més i més ràpid. Afortunadament, algunes es poden prevenir íntegrament mitjançant mètodes com la vacunació.

    Hi havia una vegada…les zoonosis

    Al llarg de la història, aquestes patologies infeccioses han influït a l’ésser humà i tot sembla indicar que ho continuaran fent a escala planetària. Les primeres civilitzacions de l’Orient Mitjà, com ara Egipte i Mesopotàmia, ja documentaven l’existència de la ràbia. Aquesta antiquíssima malaltia zoonòtica és causada per un virus de la família Rhabdoviridae i es propaga a través de mossegades o esgarrapades per un animal infectat.

    La forma més eficaç de combatre-la és la vacunació dels gossos domèstics, ja que són els principals responsables de la propagació. Actualment, la ràbia es concentra en poblacions pobres i vulnerables d’Àsia i Àfrica.

    Al llarg de la història, les zoonosis han influït a l’ésser humà i tot sembla indicar que ho continuaran fent a escala planetària.

    Molt més letal va ser la pesta negra, que va causar la mort a 50 milions de persones i va generar una gran alarma entre la població del segle XIV. La causant d’aquesta coneguda massacre va ser el bacteri Yersinia pestis, que habita en petits mamífers i en les puces que els parasiten.

    La seva ràpida propagació va venir motivada pel contacte freqüent amb rates i puces i les precàries condicions de vida que es donaven a l’Edat Mitjana. Avui, la pesta segueix afectant gairebé 3.000 persones a tot el món i es considera endèmica a diversos països com Madagascar, República Democràtica del Congo i Perú.

    El 1986, es van detectar els primers casos d’encefalopatia espongiforme bovina (EEB) al Regne Unit. La ‘malaltia de les vaques boges’ consisteix en l’acumulació de la proteïna prion al teixit nerviós i es transmet consumint carn contaminada.

    Segons l’Organització Mundial de Sanitat Animal (OIE), el risc d’infecció es produeix quan l’aliment està contaminat per material orgànic derivat d’altres herbívors. Després d’obtenir dades concloents i identificar les causes de l’EEB, es va deixar d’alimentar les vaques amb el pinso que va originar aquest episodi zoonòtic.

    A punt d’entrar al nou mil·lenni, el 1997, vam conèixer la grip aviària. Aquesta nova patologia d’origen animal és provocada per subtipus del virus Influenza A que afecten les aus, encara que alguns dels seus ceps poden infectar puntualment els humans i altres mamífers.

    Des de finals del 2019, la humanitat conviu amb un nou virus, el SARS-CoV-2, que ha suposat la primera gran pandèmia del segle XXI.

    Del 2004 al 2006 el virus es va propagar entre les aus de corral d’Àsia a Europa i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va advertir que la grip aviària tenia potencial per convertir-se en una pandèmia. Si bé encara no hi ha una mutació del virus que faciliti la transmissió entre les persones, segueixen apareixent notícies de contagis en humans a través de ceps nous.

    Des de finals del 2019, la humanitat conviu amb un nou virus, el SARS-CoV-2, que ha suposat la primera gran pandèmia del segle XXI. Més de dos anys després del primer brot, se segueix investigant quin animal va ser el responsable que aquest virus saltés a humans i si hi va haver un transmissor intermedi. El principal sospitós fins ara? El ratpenat.

    A això cal sumar-hi, el 2022, el brot del virus de la verola del mico (monkeypox). Tot i que no és la primera vegada que surt d’Àfrica, ara ha arribat a diversos països d’Europa. Afecta la població general i es transmet en qualsevol context que impliqui un contacte estret, no necessàriament per via sexual. Ja s’ha aconseguit la seqüenciació completa.

    A què és deguda la proliferació d’aquestes malalties?

    Les malalties zoonòtiques no són fruit de la casualitat, sinó que darrere de la seva proliferació coincideixen nombrosos factors, que influeixen tant als agents patògens (gèrmens) com als seus hostes (humans i animals).

    Els canvis o mutacions que pateixen tots dos per adaptar-se a l’entorn es coneixen com a factors biològics. En general, com més simple és un organisme, més ràpidament canvia i dóna lloc a diverses variants d’una mateixa espècie. Cosa que estem veient de prop amb el SARS-CoV-2.

    Els factors físics, com ara el clima o la meteorologia, determinen la supervivència (o multiplicació, si la posseeix) del patogen fora de l’hospedador original. És a dir, que aquests elements brinden a virus, bacteris, paràsits i fongs diverses oportunitats perquè puguin transmetre’s a altres espècies.

    Seria un error parlar d’un llistat d’animals que cal vigilar perquè aquestes situacions són imprevisibles. La qüestió és que la interacció amb animals és cada vegada més intensa, tant a escala domèstica, com al món salvatge.

    L’alteració als ecosistemes s’inclou dins dels factors ecològics, entre els quals també figuren la desforestació, els desastres naturals o l’agricultura intensiva. Elisa Pérez, viròloga veterinària al Centre de Recerca en Sanitat Animal (INIA-CSIC), explica que “la pèrdua de biodiversitat afecta greument l’equilibri dels ecosistemes. Els sistemes depredador-presa es veuen alterats, algunes espècies pateixen la manca d’aliments i de refugi, etc. Tot això debilita el sistema immunitari dels animals i augmenta el risc que apareguin nous virus o variants”.

    L’expert en estudis ecoepidemiològics i professor de la Universitat de Barcelona (UB), Jordi Serra, afegeix: “Ens hem dedicat principalment a combatre la pèrdua de biodiversitat més visible i immediata com els incendis o la desforestació. El problema és que ens oblidem que les dinàmiques entre microorganismes també canvien. Aquestes alteracions no són immediates i són més difícils de percebre, però també tenen un paper important en els episodis de zoonosi”.

    Les migracions humanes, per exemple, s’han associat històricament amb l’aparició i la difusió de noves patologies. Aquest fenomen s’ha agreujat amb els viatges amb avió.

    Aquest fenomen s’ha agreujat amb els viatges amb avió, permetent que agents infecciosos puguin arribar a qualsevol part del món en 24 hores. Ha estat el cas de virus com l’Ebola o el del Nil Occidental.

    Ricard Parés, president del Consell del Col·legi Oficial de Veterinaris de Barcelona (CCVC), ho il·lustra amb la situació a Ucraïna: “Allà encara hi ha animals salvatges amb ràbia que poden transmetre-la. Quan se’ls ha proporcionat ajuda humanitària a aquestes persones, que és el més primordial, cal veure si porten mascotes amb ells. Aquestes podrien reintroduir malalties ja controlades en territoris on no és obligatòria la vacunació”.

    D’altra banda, l’explotació intensiva, ja sigui agrícola, ramadera o piscícola, també és un altre element que cal tenir en compte. Al món actual s’exploten tant animals locals com espècies noves o exòtiques. En aquest sentit, destaquen els mercats humits, brous de cultiu idonis perquè sorgeixin patologies com la grip aviària i la Covid-19.

    bosque con troncos cortados
    La desforestació és un dels canvis més evidents als ecosistemes i obliga moltes espècies a buscar nous hàbitats on refugiar-se i buscar menjar. / Pixabay

    Situacions imprevisibles, vigilància requerida

    Aleshores caldria identificar i vigilar una sèrie d’animals potencialment perillosos per a la nostra salut? “Seria un error -comenta Parés-, ja que aquestes situacions són imprevisibles. A escala domèstica s’obre el ventall del que es considera una mascota. Els porcs vietnamites o rèptils com iguanes o tortugues en són un bon exemple. D’altra banda, al món salvatge també hi ha més interacció a través d’activitats turístiques, com els safaris a l’Àfrica. No cal generar alarma, simplement són factors que cal tenir en compte”.

    El comerç al voltant dels animals exòtics, ja sigui legal o il·legal, influeix també en els episodis de zoonosi.

    El comerç al voltant dels animals exòtics, ja sigui legal o il·legal, influeix també en els episodis de zoonosi. En traslladar-los a llocs diferents del seu hàbitat, sovint a milers de quilòmetres, les malalties infeccioses que podrien patir hi viatgen.

    És el que va passar el 2003 amb el primer brot de verola del mico que es va registrar fora de l’Àfrica, als EUA. Les persones que van contraure la infecció van ser contagiades per les seves mascotes, uns gossets de les praderies. Aquests rosegadors, a la botiga d’animals, van estar en contacte amb uns mamífers procedents de Ghana, que els van transmetre el virus.

    One Health: la salut depèn de tot i de tots

    Atesa la gran quantitat de factors que influeixen en l’aparició i la propagació de les zoonosis, no resulta estrany que els intents per protegir la nostra salut siguin cada vegada més multidisciplinaris i col·laboratius. En aquest sentit, els darrers anys ha cobrat força el concepte One Health, que reconeix que la salut de les persones està estretament relacionada amb la d’animals, plantes i medi ambient. Cal que els professionals d’aquestes àrees i d’altres es comuniquin i col·laborin per afrontar noves amenaces.

    Cal enfortir els sistemes sanitaris, sobretot a nivell primari. Com que la pandèmia ens va demostrar, un problema de salut en un racó allunyat del planeta és un problema comunitari.

    Adelaida Sarukhan, redactora científica sobre virus emergents a l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), explica que la salut s’ha de concebre a escala global, i no només des del global north (nord global, en espanyol) com fins ara.

    “Per construir una salut global cal col·laborar per generar i compartir dades de qualitat. És essencial que es dediquin els recursos adequats per ajudar els països de renda mitjana i baixa a produir i analitzar aquestes dades. L’altra pedra angular -prossegueix Sarukhan- és enfortir els sistemes de salut, sobretot els primaris. La pandèmia ens va demostrar que un problema de salut en un racó del planeta és un problema comunitari”.

    La clau: la vigilància

    El treball conjunt pot ajudar a predir el risc d’infecció humana. Sarukhan comenta que l’acció més important per identificar un brot zoonòtic i evitar epidèmies o pandèmies és la vigilància.

    “Es pensa que hi ha uns 300.000 virus desconeguts, només en mamífers, susceptibles de saltar l’humà. Identificar-los i investigar-los pot costar entre mil i cinc mil milions de dòlars, que no és comparat amb el cost humà, social i econòmic d’una pandèmia”, afegeix.

    Hi ha uns 300.000 virus desconeguts, només en mamífers, susceptibles de saltar l’humà. L’acció més important per identificar un brot zoonòtic i evitar epidèmies o pandèmies és la vigilància.

    “Els ciutadans podem ajudar amb coses molt simples: no donant menjar a animals silvestres, com els porcs senglars, que poden ser portadors de l’hepatitis E.; o evitant deixar escombraries fora dels contenidors, ja que això els atrau. Per impedir la proliferació de mosquits, que poden ser transmissors, cal procurar no tenir recipients amb aigua a casa. I, finalment, però no menys important, rentar-se les mans”, sosté Jordi Serra, investigador d’IRBio.

    Quan les poblacions humanes creixen i s’expandeixen, les persones augmenten el contacte amb animals i malalties noves. “Necessitem ciutadans informats i conscients que les seves accions diàries tenen un impacte sobre la naturalesa i la salut”, conclou Elisa Pérez.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Entre un 15 i un 20% de les persones que consumeixen drogues desenvoluparan comportaments addictius

    El consum de drogues canvia la forma en la que es connecten les neurones (morfològiques i funcionals) i perdura en el temps. “Les drogues saquegen el sistema, fent creure al cervell que el seu consum es necessari per a la seva supervivència”, ha explicat Lucia Hipólito, farmacòloga i investigadora a la Universitat de València, durant la segona jornada del XV Congrés de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC). Ara bé, no tothom que consumeix drogues desenvoluparà una addicció: es calcula que només entre un 15 i un 20% dels consumidors de drogues desenvoluparan un comportament additiu.

    Entre un 40 i un 60% de les persones que presenten addicció a les drogues tenen un important component genètic. També influeixen el context psicosocial i, per descomptat, el tipus de drogues que es consumeixen, la via d’administració i el moment de la vida en que s’inicia el consum. “Un estudi fet a Austràlia mostra que si es consumeix droga durant adolescència hi ha major probabilitat de ser addicte d’adult, especialment en el cas de la marihuana que també afecta el coeficient intel·lectual reduint-lo, mentre que si es comença a consumir a partir dels 20 o 21 anys, el coeficient intel·lectual no es veu afectat”, ha assenyalat Hipólito.

    Segons explica aquesta farmacòloga valenciana, “el problema més gran dels addictes són les recaigudes, i s’ha comprovat que el risc de recaiguda és més alt en les dones que en els homes”. Sobre quins tractaments hi ha actualment per deixar de consumir, Hipólito s’ha mostrat contundent: “No existeix cap fàrmac que sigui 100% eficaç en tots els casos, però en determinats pacients son molt positius els seus efectes en combinació amb la psicoteràpia, especialment en el cas de l’addicció a opiacis on la medicació ha mostrat ser molt efectiva.”

    El consum de cànnabis, un problema creixent entre els adolescents

    Un consum precoç i elevat de cànnabis pot augmentar per cinc el risc de patir psicosis al llarg de la vida. “El consum de cànnabis entre els joves ens ha de preocupar. El consum del cànnabis provoca alteracions permanents en el funcionament normal del cervell i sabem que el 33% dels joves reconeix haver consumit cànnabis o derivats, almenys un cop a la vida, amb una tendència a l’alça des de 2016 i amb un major increment a partir de la pandèmia”, ha explicat Aïda Romero, infermera especialista en Salut Mental, durant la seva intervenció al XV Congrés de l’AIFiCC.

    Com a droga que és, el cànnabis o marihuana, produeix addicció que pot arribar al 10% de les persones que en algun moment de la seva vida l’han consumit. I malgrat el seu perill, els adolescents la veuen com una droga poc perillosa per els mites i creences que hi ha actualment. “Poden arribar a considerar que és un producte inofensiu per la salut, ja que s’extreu d’un producte natural i que té efectes terapèutics, però si ho comparem amb el tabac, el cànnabis conté molts més carcinògens i mutàgens que el tabac i en major quantitat (fins 50% més), A més a més, la seva forma de consumir-ho (fumada, sense filtre i amb inhalacions profundes), augmenta el riscs de patir càncer” explica la infermera especialista en salut mental.

    El consum de cànnabis pot provocar danys immediats com la distorsió de la percepció, dificultats d’atenció, reacció, coordinació i concentració, i dany cerebral. A mig termini pot provocar dependència (en el 7-10% dels casos), i trastorns mentals com ansietat, depressió, trastorns de personalitat, psicosis i esquizofrènia, i malalties orgàniques bronco-pulmonars i alguns tipus de càncer, entre d’altres. Quan es pateix dependència s’observen conductes d’irritabilitat, agressivitat, inquietud, nerviosisme, hiporèxia, insomni/hipersòmnia i conductes d’aïllament.

    En aquest context, Romero ha destacat el paper fonamental i principal de la infermera comunitària pel que fa a la promoció i prevenció de l’abús dels tòxics, detecció precoç del consum, intervenció específica i vinculació als serveis especialitzats.

  • L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària celebra el seu primer Congrés presencial post pandèmia

    Sota el lema “Activa’t”, l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) celebra els propers dies 8 i 9 de juny el seu XVè Congrés amb l’objectiu de fer valdre la feina assistencial i l’expertesa de les infermeres i els infermers de família i comunitària. Es tracta del primer Congrés presencial després de la pandèmia, una situació que, segons l’AIFICC, ha posat de relleu «les mancances del sistema de salut i la precarietat amb la que treballen les infermeres de l’atenció primària i comunitària».

    “Partíem d’una situació molt deficitària i la pandèmia ens va abocar a una situació molt crítica. Malgrat això, les infermeres del primer nivell assistencial hem donat el 200%. Cal recordar que el 80% dels casos Covid-19 s’han atès i seguit des de l’atenció primària, i que nosaltres hem estat també les qui majoritàriament hem vacunat i posat aquests 16 milions de vacunes anti Covid-19” explica Francisco Cegri, doctor en infermeria i president del Comitè Organitzador del XVè Congrés AIFiCC.

    El Congrés es farà a l’Auditori del World Trade Center i serà inaugurat a les 15.00h pel Conseller de Salut, el Dr. Josep Maria Argimon, i la regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa. A l’acte inaugural també hi seran Alba Brugués, presidenta de l’AIFiCC, i Francisco Cegrí.

    La jornada posarà l’accent en l’atenció clínica assistencial, com a protagonista de les cures infermeres. S’hi parlarà de temes tan diversos com la salut cardiovascular, l’exploració ecogràfica, l’atenció en la diversitat de gènere, l’abordatge de les addiccions, la incontinència anal o les manifestacions cutànies en nens. El programa sencer es pot consultar al web de l’AIFICC.

    “Pretenem donar eines i millorar les habilitats en tasques preventives i de promoció de la salut, així com per atendre la cronicitat. El Congrés vol ser un espai de trobada científica, de reflexió i d’aprenentatge. Una mostra d’això és que s’han presentat 294 treballs 10 projectes per a beca d’investigació”, diu Gemma Amat, infermera i presidenta del Comitè Científic.

    Segons expressa Alba Brugués, el Congrés també vol posar de manifest el «malestar generalitzat de les infermeres cap als òrgans de govern per obviar la nostra participació en la presa de decisions» on, defensa la presidenta de l’AIFiCC, «la nostra opinió és essencial pel nostre coneixement i experiència en matèria de salut comunitària”.

  • «Les vacunes de la verola que tenim són eficaces contra la verola del mico»

    Durant els darrers dos anys hem estat immersos en la pandèmia de la Covid-19, causada pel SARS-CoV-2, un virus zoonòtic que ha trastocat les nostres vides. En plena retirada de les mascaretes i altres mesures de protecció, altres virus fan la seva aparició, com està passant ara amb el de la verola del mico o monkeypox.

    Aquest virus, que en general només es troba a l’Àfrica occidental i central, està causant un brot a més d’una dotzena de països d’Europa -entre ells Espanya-, els EUA, l’Orient Mitjà i Austràlia.

    «Els virus estan amb nosaltres, ens van arribant i el que és important és saber actuar», diu a SINC Mariano Esteban, viròleg del Centre Nacional de Biotecnologia (CNB-CSIC). Esteban és un dels majors especialistes mundials en l’estudi de la biologia dels virus.

    Les investigacions s’han centrat en el coneixement de la biologia molecular d’aquests agents patògens, amb l’objectiu de desenvolupar procediments que permetin el control de malalties infeccioses. Destaquen els seus descobriments sobre la biologia del virus vacunal, que va ser utilitzat com a vacuna per erradicar la verola.

    Esteban ha desenvolupat, juntament amb Juan García Arriaza (també del CNB) i la farmacèutica espanyola Biofabri, una vacuna davant de la Covid-19. La seva plataforma, que utilitza precisament una variant atenuada del virus de la verola, va completar amb èxit els assaigs preclínics en tres models animals: ratolí, hàmster i macaco. Els resultats es van publicar a la revista Frontiers in Immunology i ara falta provar-se en humans.

    Aquesta és una família de virus molt estesa a la natura i cal saber diagnosticar i diferenciar els uns dels altres.

    Després del coronavirus, ens arriba un altre virus zoonòtic, el monkeypox. De quins mecanismes disposem per protegir-nos?

    En primer lloc, cal fer servir tècniques d’identificació de l’agent causal ràpides. Tingues en compte que aquest virus de macaco és molt semblant al de la verola humana i molt similar també a altres virus que afecten tant a ratolins com a vaques, camells, búfals…

    És una família de virus molt estesa a la natura i cal saber diagnosticar i diferenciar els uns dels altres. El Centre Nacional de Microbiologia de l’Institut de Salut Carles III (ISCIII) utilitza tecnologies que ja han estat desenvolupades a través del Comitè Assessor de l’OMS per a la investigació del virus de la verola i que ara estan fent servir en els casos que s’han detectat.

    Quines recomanacions estableix aquest comitè de l’OMS?

    Sóc un dels membres més antics. Ens hem estat reunint durant els darrers 23 anys com una forma d’estar alerta per si apareguessin casos de verola.

    Bàsicament, el que és estable és que si aparegués un sol cas de verola humana, o també de mico, l’acció immediata és fer un ring o un setge per evitar que s’estengui. És a dir, que tan aviat com es detecti una persona infectada, cal buscar els contactes estrets, anar ampliant una mica el rang i aïllar aquests individus ràpidament.

    El monkeypox es transmet per contacte directe per les partícules virals que es produeixen durant les primeres 12 o 24 hores -que és el cicle de replicació viral-. La persona que està infectada pot contagiar a través de gotes de les secrecions salivals, nasals o de la mucosa nasofaríngia. També per contacte amb les lesions cutànies d’una persona ja infectada, ja que en aquestes vesícules hi ha una gran quantitat de virus. Aquesta malaltia té una R0 [número de reproducció] de cinc, és a dir que, aproximadament, una persona infectada pot infectar-ne cinc més. Així que el que cal fer és establir aquest setge i mantenir la vigilància i el seguiment.

    Afortunadament, el nombre de casos és petit i el control i seguiment es pot fer amb facilitat. Alhora, s’estan seqüenciant els genomes dels virus per esbrinar la variació entre ells i saber si procedeixen l’Àfrica Central, on el virus és més letal, o de l’Àfrica Occidental, molt més atenuat.

    Amb aquesta malaltia això seria més senzill en ser encara pocs els casos?

    Sí, afortunadament, el nombre de casos és petit i aquest control i seguiment es pot fer amb facilitat. Alhora, s’estan seqüenciant els genomes dels virus per saber la variació que hi ha entre ells: si els virus procedeixen de l’Àfrica central, on són més letals perquè tenen un 10% de mortalitat, o de la part occidental, que té un 1%.

    El que sabem dels casos del Regne Unit és que hi estan associats amb el virus més atenuat de l’Àfrica occidental. Sembla que els de Portugal també tenen la mateixa genètica i, probablement, els d’Espanya siguin igualment de virus d’aquesta zona d’Àfrica. L’ISCIII està fent la seqüenciació completa i aviat ho sabrem.

    Quines vacunes es poden fer servir contra aquest virus?

    Entre les vacunes, hi ha l’Accam 2000, que és una de segona generació. Es tracta d’una vacuna activa, vol dir, que s’inocula per trencament de l’epidermis, que és el mètode tradicional, i produeix una infecció per virus atenuat i una lesió característica. Per això les persones que vam ser vacunades contra la verola tenim una marca al braç o a la cuixa.

    En canvi, la de tercera generació que és Imvanex, basada en el virus modificat d’Ankara (MVA), s’administra via intramuscular i no produeix lesió. Com que és un virus que no replica, no produeix progènie i no deixa marca. Aquesta vacuna està autoritzada per la FDA i l’EMA per a la verola tant humana com la del mico. Els Estats Units fa anys que acumula dosis d’aquesta vacuna.

    S’han publicat estudis d’aquestes vacunes [Accam 2000 i Imvanex]. Com que la verola humana ja no existeix, els assajos es van fer amb macacos i es va veure que totes dues eren eficaces.

    Quina eficàcia tenen aquestes vacunes de la verola humana davant de la del mico?

    S’han publicat estudis d’aquestes vacunes. Com que la verola humana ja no existeix, els assajos es van fer amb macacos i es va veure que totes dues eren eficaces.

    I quins antivirals s’han desenvolupat contra la verola?

    N’hi ha dos davant de la verola humana, que també serveixen per tractar el monkeypox. Tots dos estan autoritzats per la FDA, i són el tecovirimat, que inhibeix que el virus es propagui d’una cèl·lula a una altra, i el brincidofovir. Aquest darrer actua inhibint l’acció de la replicació de l’ADN. Els de la verola són virus d’ADN, de 197.000 parells de bases o nucleòtids.

    En canvi, el SARS-CoV-2, que és el virus ARN més gran que infecta els humans, té 30.000 nucleòtids. A diferència d’aquests virus ARN, que introdueixen mutacions i produeixen diferents variants, els virus d’ADN, com el de la verola del mico, són molt estables, amb una taxa de mutació molt baixa d’un o dos nucleòtids a l’any.

    Pel SARS-CoV-2 no es va aconseguir desenvolupar cap antiviral que fos realment eficaç, encara tenim una assignatura pendent. Els virus d’ADN, com el de la verola del mico, són molt estables, amb una taxa de mutació molt baixa d’un o dos nucleòtids l’any.

    Per a vostès que estan en aquest comitè de vigilància de l’OMS, el que ha passat ara no és gens estrany, oi?

    Els virus estan amb nosaltres, ens van arribant i el més important és saber actuar. Fa molt de temps que fem seguiment d’aquesta família de virus. Tingues en compte que a la República Democràtica del Congo, a l’Àfrica central, des de l’any 2020 fins ara s’han detectat 10.000 casos, amb 342 morts. I al gener i al febrer d’aquest any hi ha hagut més de 700 casos i 37 morts en aquesta zona.

    És a dir, aquest seguiment es continua fent. El que passa és que els casos estaven majoritàriament confinats a l’Àfrica. Ara hi ha hagut fuites per importació d’animals.

    Vostè és un expert en aquests virus.

    Fa 50 anys que treballo amb aquesta família de virus de la verola, crec que sóc l’espanyol que fa més temps que hi treballa. A Espanya tenim alguns dels millors grups del món treballant amb ells per estudiar la seva biologia i utilitzar-los com a sistema de desenvolupament. A banda del meu laboratori de virus i vacunes del CNB, hi ha també el d’Antonio Alcamí i el de Margarita del Val, tots dos del Centre de Biologia Molecular Severo Ochoa. I Rafa Blasco, a l’INIA. És important ressaltar que aquí tenim grups de referència mundial en aquesta àrea i que el meu laboratori és el més antic de tots.

    A la vacuna que va desenvolupar contra el coronavirus, van usar precisament una variant atenuada de la vacuna de la verola com a plataforma, no?

    Sí, la nostra vacuna contra el SARS-CoV-2 es basa en una variant molt atenuada de la que es va utilitzar al programa d’erradicació de la verola i que s’anomena Virus vaccinia modificat d’Ankara (MVA), al que incorporem gens codificants de proteïnes del coronavirus per induir respostes immunitàries àmplies i duradores contra la Covid-19. La vacuna va completar amb èxit els assaigs preclínics en tres models animals: ratolí, hàmster i macaco. Els resultats es van publicar a la revista Frontiers in Immunology i falta provar-se en humans.

    El que volem és poder fer els assaigs clínics per veure quin és l’efecte de la nostra vacuna. Podria resultar molt interessant veure quin seria l’efecte tant pel que fa al SARS-CoV-2 com al virus de la verola de mico, perquè utilitzem la mateixa plataforma: el vector MVA.

    Podria ser ara un bon moment per veure quins efectes podria tenir la seva vacuna tant davant de la Covid com del virus de la verola del mico?

    El que volem és poder fer els assaigs clínics per veure quin és lefecte de la nostra vacuna. Podria resultar molt interessant veure’l tant respecte al SARS-CoV-2, com davant del virus de la verola de mico, perquè utilitzem la mateixa plataforma. El vector MVA és la mateixa plataforma de la vacuna que ja ha estat aprovada per al seu ús davant del virus de la verola.

    La veritat és que seria interessant fer els assaigs clínics, si tenim aquesta capacitat, perquè el vector ha estat produït per una empresa espanyola [Biofabri], amb la qual cosa crec que podríem fer aquest tipus d’experimentació, però són consideracions a part en què no entraré ara.

    Després d’erradicar-se la verola humana es va parlar de la possibilitat de destruir el virus, però es va decidir mantenir per a investigació, és així?

    Ara mateix hi ha dos centres autoritzats per mantenir estocs de virus de verola humana: un a Atlanta, als EUA, al Centre de Malalties Infeccioses (CDC) i l’altre a Novosibirsk [Sibèria, Rússia].

    El que fa el comitè assessor de l’OMS és dir a aquests dos centres quina investigació es pot fer amb el virus de la verola, de manera que avancem cap a millors procediments per protegir la humanitat. Per exemple, en cas que reaparegués la verola humana per bioterrorisme. Les reunions d’aquest comitè tenen aquest objectiu: saber que tenim els mecanismes d‟actuació necessaris.

    L’Assemblea General de l’OMS no ha considerat l’opció de destruir els estocs de virus de verola humana, que són a dos centres, un als EUA i l’altre a Rússia. Amb ells se segueixen investigant millors procediments per protegir la humanitat.

    I tenim aquests mecanismes?

    En aquests anys, hem avançat en el coneixement i les investigacions són necessàries per millorar els procediments de control. Tenim vacunes i antivirals, almenys dues, i seria qüestió de desenvolupar més antivirals que puguin cobrir un major espectre d’acció.

    Per això no es destrueixen els estocs de virus de la verola humana. L’Assemblea General de l’OMS no ha considerat, de moment, aquesta opció i ara encara és més complex, a causa de la situació de Rússia amb la guerra d’Ucraïna.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí

  • 25 anys de la xarxa de dones per la salut

    El 1997, diverses organitzacions de dones i alguna mixta ens vam agrupar davant de la necessitat de millorar la salut de les dones, defensant la introducció de la perspectiva de gènere en les polítiques públiques. Vàrem començar a celebrar el 28 de maig, dia internacional d’acció per a la salut de les dones. La xarxa de dones per la salut hem treballat des de fa més de 25 anys per eliminar el biaix de gènere en la salut i en la sanitat, fent aquesta opció, tant des de les diverses organitzacions que formaven part de la xarxa com des de la mateixa entitat de coordinació. Creiem que era un pas imprescindible per la millora de la salut en un context molt difícil, donat que les dones del nostre país estan sotmeses a una situació de desigualtat històrica, entre elles les que actuen per millorar les nostres condicions de treball i de vida, i també les sanitàries que són les que ens han de guarir-nos quan emmalaltim. Aquesta desigualtat afecta tant en el món privat, en les organitzacions i en les institucions.

    La nostra tasca continuada de sensibilització sobre el paper del patriarcat en la vida quotidiana i en la salut té a veure amb l’estima sobre el nostre cos, amb el paper protector o destructor de les nostres relacions, amb la necessitat de millora de les nostres condicions de treball i vida, amb la nostra salut emocional, sexualitat, salut reproductiva, salut mental, entre altres. Era imprescindible connectar amb l’educació i els valors que havíem emprat, en la reflexió individual i col·lectiva de què i com es podia canviar de com els rols i estereotips de dones i homes impacten en la salut, i ho fan de manera diferent.

    Però sobretot era important saber que la majoria de coses no depenien de la resposta individual, sinó que calia una resposta col·lectiva a les dificultats que ens trobàvem. Els dos blocs de dificultats tenien a veure amb l’androcentrisme de la ciència, ignorant el cos de les dones o sobremedicant els processos naturals; amb les decisions polítiques a les institucions com Educació, Sanitat i Serveis Socials. Tampoc podem oblidar que les decisions econòmiques i/o organitzatives tenen un important impacte de gènere. També vàrem reflexionar com els mètodes de producció capitalista i l’explotació de la naturalesa ens fan emmalaltir, i ho fan de manera diferent en dones i homes.

    La dificultat en impulsar i respectar els drets sexuals i reproductius la societat, en impulsar la salut sexual i reproductiva i en posar recursos suficients, tan pressupostaris com eines de desenvolupament professional, ens mostra que encara estem en el camí per assolir-los. També les dificultats en què la violència envers les dones sigui un veritable problema de salut pública i també de dotar de suficients eines per enfrontar-la.

    On estem de tota la feina realitzada? Hi ha petits avenços, però en el camí ens estem deixant moltes energies i molts grups de dones a prou feines poden sobreviure, i també algun que ha defallit. Sense una decisió política per enfortir les associacions de dones i associacions feministes, totes les normes i les lleis difícilment tindran un impacte, en el control de les institucions públiques som imprescindibles.

    S’està veient l’increment d’interès social sobre la salut de les dones. La feina feta pel moviment feminista durant molts anys pot ser una de les causes, però n’hi ha més, ja que la pandemà de la Covid-19 i altres temes globals com el canvi climàtic poden haver-hi influït. També cal veure que segons quins eixos temàtics prenen més preponderància sobre altres com la salut sexual i reproductiva. Podem veure com hi ha més demandes i també més organització, comença a haver-hi alguna comissió en diferents àmbits sobre salut i gènere o altres més específics, com els que tenen a veure amb la violència masclista.

    A escala acadèmica, es poden observar alguns canvis: hi ha eines en salut pública i informes, estudis i enquestes, però no a tot arreu. En alguns casos, ni tan sols es recullen les dades segregades per sexe, i hi ha pocs informes on es faci anàlisis de les dades amb una visió de gènere.

    Un bon treball en una institució, com un hospital o una àrea d’atenció primària, hauria de tenir una visió global dels problemes de dones i homes, des d’una mirada interseccional, on es pugui desagregar altres aspectes que tenen a veure amb els condicionants socials, perquè les problemàtiques no són les mateixes segons tots els altres vectors que també condicionen la nostra salut. Cal abordar totes les necessitats per poder donar la resposta necessària. Cal que sigui dinàmica, que estigui dotada de recursos suficients, tant per fer la feina d’anàlisi i de propostes com per les demandes de canvi.

    El model que defensem, biopsicosocial i mediambiental, i en el que creiem és en el paper reparador dels serveis públics, entre ells la sanitat. El model de gestió privada dels serveis públics predominant a Catalunya no creiem que ajudi a complir els objectius de millora de la salut de les dones, i tampoc el de les altres persones.

    Algunes de les nostres demandes coincideixen amb les d’altres grups del moviment feminista i les d’altres moviments socials. Estan sent considerades per les institucions, però molt poques estan sent concretades i, en alguns aspectes, hi ha un clar retrocés. Són tants els factors que intervenen sobre els nostres cossos que molts cops els petits avenços poden ser anul·lats per les mesures que s’implementen davant una crisi econòmica o una pandèmia, una reestructuració amb una visió economicista, una crisi mediambiental o una guerra. La gran mortalitat que va haver-hi en les persones grans a les residències durant la pandèmia -la majoria dones- i també les afectacions en els altres centres residencials és un clar exemple que no es pot avançar si no hi ha canvis globals de models, econòmics i de gestió.