Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • Doctora Eva Gil, humanitat en temps de Covid

    La primera onada de la Covid la vaig viure amb una sensació de descontrol i d’impotència». Així descriu Eva Gil, metgessa adjunta del servei d’Urgències a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona, ​​la seva experiència entre finals de febrer i abril de 2020, que compara amb els anys que va estar treballant a Angola: «Mai hauria imaginat viure aquesta situació extrema en un context que, per a mi, és un lloc segur».

    Eva Gil havia estat a l’Hospital Nossa Senhora da Paz, a Angola, entre 2015 i 2017. «Allà la impotència té a veure amb el fet que no hi ha medicaments per a malalties que sí que es poden curar. Aquí ens enfrontàvem a una cosa que no coneixíem. Tot d’una, va aparèixer un virus que no teníem molt clar com actuava. Cada dia estaven sortint coses noves en el sentit de quins òrgans afectava, com havies d’aïllar-te, quines mesures havies de prendre, com organitzar-te a l’hospital… Cada setmana sortia un protocol nou».

    La sensació que tenia l’Eva en els primers mesos de la pandèmia era la d’»anar per darrere de la malaltia» i, tot i això, haver de «tirar del carro». D’aquella època, l’Eva té poques imatges de l’hospital. Amb prou feines recorda les cares dels malalts o situacions concretes. L’estrès laboral era compartit, i les converses amb els companys no giraven al voltant del coronavirus, sinó sobre què feien a casa i com entretenien als més petits. En el cas de l’Eva, té una filla, la Nindia, que llavors tenia un any i mig i que estava confinada juntament amb el seu pare.

    Un ingrés inesperat

    L’estiu va suposar un petit respir, en comparació amb els primers mesos de la Covid, i a finals d’octubre, amb l’arribada de la segona onada, va ingressar a l’hospital una persona que es va convertir en el seu pacient més entranyable. Era la tieta de la professora de guarderia de la Nindia del curs anterior. La mestra, l’Ana, li havia comentat a l’Eva que la seva tieta Gregoria estava ingressada per Covid a Sant Pau i que a la família li agradaria portar-li una petita bossa amb alguns efectes d’higiene personal, de manera que la doctora es va oferir a fer-la arribar quan pogués.

    Va ser així com l’Eva va conèixer a Gregoria Peña, en un descans del seu torn: «Recordo entrar a l’habitació, ben protegida, per portar les seves coses. Pensava que entraria, li donaria la bosseta i, al cap de poca estona, sortiria. I no. Em vaig quedar. Ella sabia que vindria i es va emocionar molt. Es va posar a plorar, estava molt sensible, però tenia ganes de parlar». Quan la Gregoria es va calmar una mica, l’Eva li va fer una foto, va gravar una salutació per a la família i l’hi va enviar a Anna.

    La fotografia que li va fer l’Eva a la Gregoria quan es van conèixer, juntament amb la bossa que li va dur la doctora.

    Des de llavors, l’Eva va seguir visitant a la Gregoria per voluntat pròpia, ja que la família només li havia demanat que li donés la bossa. Hi anava cada dia que treballava a l’hospital, que era la gran majoria. Parlaven sobretot de l’Ana, de com es van conèixer, i de la Nindia, que l’adorava. L’Eva no hi va ser com a doctora, sinó com a acompanyant, per preguntar-li com se sentia i donar-li una mica de conversa enmig de l’aïllament.

    La Gregoria va estar lúcida en tot moment, però al cap d’uns dies va empitjorar en l’àmbit respiratori i va caldre baixar-la a la unitat de crítics, on no va estar sedada, però sí que va necessitar oxigen d’alt flux. L’Eva també va anar a veure-la allà, encara que només fos per saludar-la i per informar a la família de primera mà com la veia. «Em vaig mullar, no vaig ser freda. Sí que els vaig dir des del principi que com a metgessa no interferiria, però jo els explicava com la veia. Quan la van baixar a crítics, els vaig intentar donar ànims, els vaig intentar dir que sí que era veritat que hi havia pacients que anaven malament, però que hi havia pacients que amb una miqueta d’oxigen i d’atenció es recuperaven. I en pocs dies, ella es va recuperar».

    Un dia, a mitjans de novembre, l’Eva va anar a l’hospital i la van informar que li havien donat l’alta a la Gregoria. No va poder acomiadar-se d’ella presencialment, però sí que ho va fer a través del mòbil, i va rebre diversos missatges i àudios d’agraïment de la família.

    «Quan coneixes el context del pacient és diferent, aprofundeixes una mica més i es creen altres vincles» | Pol Rius

    «Estan molt espantats»

    La Gregoria va suposar un punt d’inflexió per a l’Eva. «Va ser un xoc. Abans d’ella, jo intentava mantenir-me al marge, donava la informació i desapareixia. Després, els preguntava als pacients si volien que parlés amb algú de la família o si volien que apuntés el número de telèfon d’algú. Et preocupes una mica més, i enriqueix, perquè a mi, a més de la medicina, m’agrada el tracte amb el pacient».

    «Ells estan sols i estan 24 hores a l’habitació donant-li voltes al cap. Darrere de cada persona hi ha una història i una família, però no poden anar a veure’ls, i estan espantats. Molt espantats. Perquè s’han dit moltes coses sobre el coronavirus, hi ha molta informació. Molts ploren en el moment en què els dius que tenen Covid i han d’anar a la unitat de crítics».

    En l’àmbit personal, tenir cura emocionalment de la Gregoria va suposar una forma de «tornar» l’afecte a qui també havia curat de la seva filla. «L’Ana és molt afectuosa i la Nindia l’estima amb bogeria. Em va demanar que fes d’enllaç, no podia dir que no, i tampoc volia dir que no. Quan coneixes el context del pacient és diferent, aprofundeixes una mica més i es creen altres vincles».

    «Ho vaig viure com un toc d’atenció per tornar a involucrar-me amb els pacients, adonar-me que darrere d’ells hi ha històries i situacions. Va ser tornar a fer la medicina personal que m’agrada» | Pol Rius

    Viure la Covid com a metgessa i familiar

    L’Eva va saber el que és estar a l’altre costat i tenir un familiar proper ingressat. La seva família és de Burriana (Castelló) i durant els mesos de gener i febrer de 2021 es van encomanar el seu pare, el seu cunyat, el seu nebot de dos anys i la seva germana, la qual, sense ser factor de risc, va ser la que pitjor ho va passar i va haver d’estar ingressada per pneumònia. L’Eva no va poder baixar a visitar-los, pel confinament i perquè tampoc li haguessin permès anar a veure’ls. «Va ser tens, per la distància i pel pes de jo saber com van les coses. No sabia si aniria bé, i tampoc podia dir-los-hi als meus pares».

    La germana de l’Eva es va recuperar. Des de llavors, s’han vist poc, perquè l’Eva es va quedar embarassada al març, sent un embaràs de risc. Està de baixa i té poca vida social, més enllà de dur a la Nindia al parc. Ara, els sentiments són diferents dels de les onades anteriors. Confessa que és més complicat cuidar-se a un mateix que als altres, perquè a l’hospital, en anar totalment equipada, tenia una sensació de seguretat, cosa que no li passa al carrer.

    Fa poc va veure a l’Ana, que li va comentar que la Gregoria, amb 70 anys complerts, segueix bé. L’Eva recorda aquells dies i aquelles converses «sobre res en concret» amb molt d’afecte. «Ho vaig viure com un toc d’atenció per tornar a involucrar-me amb els pacients, adonar-me que darrere d’ells hi ha històries i situacions. Va ser tornar a fer la medicina personal que m’agrada».

     

  • La musicoteràpia en pacients amb Alzheimer: tenir cura més que curar

    La Marta Cinta va ser una ballarina de ballet clàssic que es va fer molt popular a les xarxes fa uns mesos perquè es transformava escoltant El Llac dels Cignes.

    Vivia asseguda en una cadira de rodes perquè l’Alzheimer que patia li impedia moure’s, però quan sentia l’obra de Tchaikovsky, centenars de records la travessaven i la feien tornar als seus anys al damunt dels escenaris. Va trepitjar els més importants del món: Cuba, Nova York, Madrid… Però l’Alzheimer li va fer passar els últims anys de la seva vida a una residència. Allà, els seus vetlladors la van gravar entregada a la música i movent el cos com si encara es trobés en els seus dies de glòria.

    La reacció de la Marta és un exemple dels efectes de la música en qualsevol persona. Com que arriba directament a les emocions, la musicoteràpia l’aprofita per millorar els símptomes de qui pateix Alzheimer. Tot i això, a Espanya la musicoteràpia és una tècnica en avaluació, de manera que, si bé existeixen publicacions relatives a aquesta pràctica, actualment no té el suport del coneixement científic i el Ministeri de Sanitat no n’avala la seva eficàcia.

    Davant d’aquesta realitat, els musicoterapeutes reivindiquen el seu paper i defensen que no es tracta d’escoltar música ni de plaer o evasió, sinó d’un procés pautat per un professional que millora els símptomes de la malaltia. «Els musicoterapeutes fem servir la música en directe amb finalitats concretes i, aplicada correctament, arribem de manera directa a les necessitats dels pacients», assegura Manu Sequera, musicoterapeuta i cofundador de Huella Sonora Musicoterapia.

    Manu Sequera amb un dels seus pacients | Cedida

    Com afecta la música a la capacitat cognitiva i la motora?

    La musicoteràpia és un tractament cada vegada més consolidat en el camp de la neurogeriatria. La ciència ha comprovat que ajuda a gestionar certs comportaments perquè activa moltes àrees de cervell alhora. Segons Sequera, «la música, com a estímul, activa el cerebel, l’escorça promotora, la motora, la visual, l’auditiva… No hi ha cap art que estimuli el cervell de manera tan global com la música».

    Percebre la música significa emoció, i aquesta depèn d’estructures neuronals. En els últims anys, s’ha demostrat que escoltar i produir música potencia la integració dels sentits. Un fet tan anecdòtic com la pell de gallina activa les escorces orbito frontal i cinglada, que són les responsables de la resposta emocional. Quan s’activen, s’inhibeix el circuit de la por i s’allunyen també la culpa, la vergonya o la ràbia.

    L’hipocamp es fa més petit amb l’Alzheimer, de manera que, amb la malaltia, tot el que depèn d’ell, s’atrofia

    José Enrique de la Rubia, doctor en Farmàcia i investigador principal de la Universitat Catòlica de València, explica que l’origen de la deterioració està en l’hipocamp, on s’ubiquen la memòria i les emocions: «L’hipocamp es fa més petit amb l’Alzheimer, de manera que tot el que depèn d’ell, s’atrofia. L’Alzheimer també augmenta el cortisol, que quan està molt alt perjudica l’hipocamp», explica de la Rubia. I afegeix: «Si l’hipocamp està malmès, no pot ordenar a l’hipotàlem i a la hipòfisi que deixin de produir les hormones que augmentaran el cortisol», concreta, en el que sembla un peix que es mossega la cua.

    Com s’organitza una sessió de musicoteràpia?

    Mónica de Castro, musicoterapeuta i fundadora de Singular Música i Alzheimer, fa servir l’audició, el cant, els instruments, els jocs o la improvisació durant les seves sessions. «Amb les persones que, a més de tenir una demència, tenen una artrosi, per exemple, treballem amb els instruments. Superen el mal que senten i s’animen a tocar els instruments, i s’activa així un circuit de recompensa als seus cervells», apunta.

    De la mateixa manera que Sequera, de Castro també assegura que per promoure canvis físics, cognitius o socials, les sessions han d’estar dirigides per un professional. Poden durar entre 45 i 55 minuts amb pacients en fase lleu i uns 15 minuts amb pacients en fase avançada. Però el més important és que se sentin còmodes. «Hi ha qui somriu i hi ha qui segueix dormint o qui segueix cantant. El més gratificant arriba quan, en acabar, s’acosten a mi i em diuen que han gaudit molt», comenta.

    Manu Sequera es dirigeix a una de les seves pacients durant una sessió | Cedida

    Banda Sonora Vital: la tecnologia als peus de la teràpia

    Quan s’inicia un tractament de musicoteràpia en un pacient d’Alzheimer, és essencial conèixer la biografia del pacient i la seva història musical. El psiquiatre Rolando Benenzon, un dels pares de la musicoteràpia, la va definir com Identitat Sonora. Aquesta depèn, segons Benenzon, del desenvolupament cultural i fins i tot dels nou mesos que les criatures són dins de l’úter matern.

    Per facilitar la feina dels musicoterapeutes, un grup d’enginyers de tecnologia musical de la UPF, a Barcelona, ha creat Banda Sonora Vital, una eina que permet crear una llista de reproducció música preferida, que vindria a ser com un Spotify, però dels pacients amb Alzheimer i a disposició del treball dels musicoterapeutes. Felipe Luis, un dels seus membres, assegura que la seva intenció era aportar a aquest món i facilitar una eina útil i gratuïta.

    Pels beneficis físics, psicològics, emocionals i cognitius que ha demostrat aquesta tècnica, experts i musicoterapeutes treballen perquè la musicoteràpia esdevingui un grau universitari (actualment és un màster). Els motius els tenen clars: els pacients d’Alzheimer poden oblidar moltes coses de les seves vides, però la música els acompanyarà fins a pràcticament el final. I mentrestant, no tot està a curar, sinó també en tenir cura.

  • «La violència masclista i sexual és un factor de risc per la salut de les dones. Afavoreix l’aparició de malalties i les empitjora»

    Teresa Echeverría és infermera i coordinadora assistencial d’Urgències de nit de l’Hospital Clínic i membre de la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere d’aquest centre hospitalari, creada per atendre de manera integral a les persones víctimes de violència sexual i masclista. Echeverría explica que viure sota violència masclista i sexual empitjora molt la qualitat de vida de les persones i les emmalalteix, ja que pot generar l’aparició de malalties o l’empitjorament d’altres, així com canvis de comportament en la cura de les malalties. Explica que cal una major formació del personal sanitari per atendre a les dones víctimes d’aquest tipus de violència, però també recursos. «Els documents existents parlen de com s’hauria de treballar, però els treballadors no tenen recursos suficients per fer-ho i això resulta molt frustrant i indueix que, a vegades, es facin actuacions errònies», assenyala.

    Quan es va crear la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere? Qui en forma part?

    La Comissió funciona institucionalment reconeguda des de l’any 2000, ja fa 21 anys. El fet que es reconegués oficialment és una qüestió rellevant perquè, de fet, ja existia des del 1992, però va costar vuit anys que tot el treball que van fer els professionals d’urgències -perquè aquesta és una iniciativa d’urgències- es consolidés i donés suficient entitat perquè fos reconeguda oficialment com una comissió més de l’Hospital i se li donés un tracte igualitari. Les infermeres, metges i treballadores socials d’urgències, entre altres professionals, van tenir un paper molt actiu i conscient des de fa molt de temps en la creació d’aquesta comissió. Actualment, atenem cada any uns 500 casos de violència sexual i gairebé 200 de violència masclista.

    A la Comissió hi participen, doncs, diversos perfils professionals.

    Sí, s’intenta que sigui absolutament transversal dins de l’Hospital. Està composta essencialment per personal d’urgències, perquè és des d’on s’han anat detectant les agressions i la violència de forma més clara, tant en el cas de violència de gènere, relacional o afectiva com en el cas de violència sexual, de la qual l’Hospital Clínic és hospital de referència des de l’any 1994. Per tant, una gran part de les persones que formen la Comissió treballen a urgències, però s’hi troben tots els departaments d’assistència hospitalària integrats, és a dir, hi formen part totes les especialitats mèdiques, infermeria en diferents vessants, treball social, psiquiatria, laboratoris… no s’exclou cap departament, perquè fins i tot un servei tan tècnic com un laboratori hi participa, per exemple, en la recerca de tòxics. Tots els departaments tenen alguna tasca assignada. En ser una Comissió que existeix des de fa tants anys, ha evolucionat de manera paral·lela amb tot el coneixement del fenomen de la violència masclista i sexual i amb el fet que aquesta sigui estructural i estigui tan arrelada a la societat. Tot això ho hem anat incorporant al nostre protocol i, malgrat que és un protocol fantàstic, encara té les seves deficiències. Per això tenim un grup d’incidències que les avalua.

    Quins riscos per la salut comporta ser víctima de violència masclista o de violència sexual?

    Viure sota violència és un factor de risc per la salut de les dones. Empitjora la qualitat de vida de les persones i les emmalalteix. En aquest sentit, viure sota violència és un estressor brutal, igual que viure en una guerra, i pot generar l’aparició de malalties o l’empitjorament d’altres, així com canvis de comportament en la cura de les malalties. Però el problema és que no existeix aquesta consciència de la relació entre la violència masclista i les seves conseqüències en la salut. És una relació que cal visibilitzar, i això implica una activitat molt proactiva per part dels sanitaris. Institucionalment, on s’ha fet un gran pas per atendre aquest tipus de violències és a l’atenció primària, mentre que l’atenció l’hospitalària és el gran repte que té. Estudiar a fons la relació entre violència i salut està encara pendent dins de l’àmbit de la salut. Es parla dels serveis de salut gairebé com si fossin un servei social, però des del sistema sanitari hem de visibilitzar que la violència masclista i sexual està empitjorant la qualitat de vida de les dones i la seva salut. Aquest és un gran repte que tenim des del sistema sanitari.

    Com funciona el vostre protocol en els casos de violència masclista?

    En el cas del protocol de violència masclista, la detecció és molt complexa i, en aquests moments, encara l’estem desenvolupant. Les pacients venen explícitament per manifestar que han sigut víctimes d’una agressió física. És molt difícil que si estan ingressades per altres patologies manifestin aquesta relació amb la violència, entre altres coses per això mateix que comentava, que no hi ha una consciència de la relació entre violència i salut. L’estada mitjana a l’hospital d’una persona víctima de violència masclista no supera la setmana. Es tracta d’una detecció proactiva, sobretot en l’àmbit d’urgències, ja que fa molts anys que treballem en aquest tema. S’activa un protocol de treball social i de salut, per conèixer en quina situació està la persona i quins recursos necessita. En aquest sentit, és important poder trencar amb l’aïllament, dir-li a la persona que entenem la seva situació i que estem aquí per ajudar-la en tot el que puguem.

    I en el cas de la violència sexual?

    El protocol és molt més complex. Som el centre de referència a la ciutat de Barcelona pel que fa a la violència sexual; això vol dir que totes les agressions, abusos i casos d’assetjament ens arriben a nosaltres, de manera que s’activa tot un circuit molt complex. La majoria de dones que atenem són d’un perfil jove, d’entre 16 i 35 anys. El nostre protocol activa tot un seguit d’intervencions biopsicosocial: la persona que atenem serà visitada per estudiar els seus riscos biològics, avaluar el seu estat de salut, veure com podem tractar les lesions en el cas que en tingui, fer una intervenció psicològica i, socialment, dotar-la dels recursos necessaris per contactar amb la seva família o amb algun tipus d’institució, el consolat, per exemple, si es tracta d’una estudiant d’Erasmus, o dels recursos per fer una denúncia en el cas que ho volgués. En el cas de les menors, llavors entraria tot el sistema de protecció de l’adolescent.

    Treballem en xarxa, és a dir, amb tot el que són les entitats relacionades de forma externa amb el nostre circuit per garantir una major coherència. Això vol dir que treballem, per exemple, amb el SEM, els mossos d’esquadra, la guàrdia urbana, la medicina forense i amb jutges i fiscalia. Intentem connectar-nos per comparar experiències, visibilitzar casos de conflicte i resoldre’ls.

    La càrrega social que tenia abans haver sigut víctima d’aquest tipus de violència s’ha suavitzat, però encara hi ha molt sentiment de culpa.

    Com funciona el programa de seguiment?

    Després de passar per totes aquestes avaluacions físiques, psíquiques i socials, la persona atesa pot entrar als programes de seguiment. Tenim, per una banda, un seguiment de les seqüeles emocionals per l’impacte de l’agressió, en el marc del programa de xoc posttraumàtic, i, per l’altra, un seguiment pel tema de les infeccions, per garantir que hi hagi un control sobre el risc de patir-ne. La duració del seguiment depèn de molts factors. Depenent del tipus de contacte, si és de risc alt, mitjà o baix, pot durar entre tres mesos i un any en el cas de les infeccions i, en el cas del seguiment emocional, normalment dura entre sis mesos i un any, depenent també de l’impacte psicològic i d’altres factors com l’acompanyament familiar i social.

    Durant els últims anys han augmentat les agressions i casos de violència sexual? O és que ara hi ha més casos que es notifiquen?

    Jo crec que la dada de l’augment d’agressions és molt qualitativa i transmet poca informació. La violència sexual és estructural i, segons l’OMS, el 30% de la població adulta n’és víctima en algun moment de la seva vida. Nosaltres estem arribant a molt poca gent. En els últims cinc anys hi ha hagut un increment molt alt de la demanda de visita, que valorem molt positivament. Això no vol dir que hi hagi un increment de les agressions, sinó de sol·licituds d’ajuda. Per dir que hi ha un increment hauríem de superar aquest 30%, però la violència sexual i la violència masclista continuen sent una xacra absolutament enfosquida. Hem augmentat el nombre d’atencions, això sí. Van baixar durant la primera onada de la pandèmia, durant el confinament més estricte, però ara, que cada vegada s’està obrint més la capacitat d’interacció amb els pacients, estem arribant als nivells de l’any 2019.

    S’ha normalitzat més el fet de demanar ajuda?

    Sí, es pot dir que cada vegada s’és més conscient que el fet de patir violència sexual i masclista no és responsabilitat de les víctimes, sinó que és un comportament delictiu d’una persona, majoritàriament homes, que no respecten les dones, essencialment. En aquest aspecte, la càrrega social que tenia abans haver sigut víctima d’aquest tipus de violència s’ha suavitzat, de manera que permet que les persones que ho han patit vinguin a sol·licitar ajuda per aquest fet. Però encara hi ha molt sentiment de culpa.

    Com afecta emocionalment el fet de patir una agressió sexual o masclista?

    Si be és cert que l’agressió sexual té un component de risc físic molt important, l’emocional és brutal. I ho és en tots els casos. Fins i tot en casos d’assetjament. Segons com s’hagi manifestat l’assetjament pot generar una marca emocional molt important, que s’ha de treballar, perquè sinó, a la llarga, pot provocar una alteració del comportament i la forma de vida de la persona. S’ha d’entendre la dimensió real que té el fet d’haver patit violència sexual, no pensar que perquè no t’hagin arribat a fer mal físicament és més lleu. L’impacte emocional es produeix sobre la seguretat de la persona, la seva ‘autoestima… són molts els aspectes que es barregen. En el cas de la violència masclista passa el mateix. Té un impacte emocional que altera la manera de viure de la persona. En el cas de la violència masclista, les dones agafen un rol defensiu, estan constantment en alerta i defensant-se sistemàticament de tot, i això consumeix moltíssim a les persones. Les seqüeles, fins i tot, poden aparèixer mesos després. Es produeixen petits canvis en el comportament que van calant amb la persona. Per exemple, si vaig ser agredida en un lloc, no tornaré a passar per allà. També es produeix encara un sentiment de culpabilitat. Les persones, per intentar entendre perquè ens ha passat alguna cosa, les justifiquem culpabilitzant-nos. Però es tracta d’un problema estructural. I per això cal fer molt treball de divulgació encara, perquè les dones vegin que no han tingut res a veure amb el que els ha passat.

    Hi ha moltes dones que han de superar dues coses: la violència masclista i la violència institucional.

    Les xifres de denúncies encara són baixes.

    Sí, perquè és un procés duríssim. I ho és també perquè hi ha un problema estructural en el sistema judicial. Els jutges habitualment no estan formats i es converteixen en jutjadors socials. Les dones passen per tot un calvari, perquè se les qüestiona i es dubta de la veracitat del que expliquen. Veure com el sistema és còmplice pot desincentivar la denúncia. Els jutges estan dictaminant per valors personals basats en una llei patriarcal antiquíssima. Hi ha moltes dones que han de superar dues coses: la violència masclista i la violència institucional.

    El procés de denúncia requereix, primer de tot, molta estabilitat, i per això la persona necessita temps per assimilar el que li ha passat, entendre-ho i afrontar-ho. Requereix molta energia i treball. Sempre s’ha de fer amb garanties, amb un bon suport legal, amb professionals que sàpiguen del que estan parlant i, sobretot, s’ha de tenir molta força personal i suport familiar o de gent que t’acompanyi durant tot aquest procés.

    Pel que fa als professionals de la salut, falta formació en l’atenció a les víctimes de violència sexual i masclista?

    Falta capacitació. Amb el Pla de l’Estat s’han destinat molts diners per a formació, però, a més de formació, necessitem recursos. La formació s’ha de fer per capacitar als professionals per intervenir amb garanties i seguretat, perquè moltes vegades els professionals no intervenen perquè no se senten segurs en la seva actuació. Per això han d’estar formats i capacitats, per atendre millor a les víctimes. Necessitem recursos, actuacions creatives, més temps per poder discutir casos entre companys i veure quina és la millor solució, per fer xarxa… Els documents existents parlen de com s’hauria de treballar, però els treballadors no tenen recursos suficients per fer-ho i això resulta molt frustrant i indueix que, a vegades, es facin actuacions errònies.

    Quins són els errors més freqüents?

    La teva intervenció l’has de fer sempre des d’una perspectiva professional, que implica neutralitat. Però les víctimes moltes vegades no tenen aquest tracte neutral, sinó que passen pel filtre dels valors personals dels professionals. Jo diria que el més freqüent és el paternalisme, que a vegades implica fins i tot que et diguin: ‘Vinga, si has aguantat això, pots amb tot, dona’. El paternalisme no estimula positivament, sinó que és angoixant i confós. Per això hem de professionalitzar molt la nostra intervenció.

    Igual que per atendre una persona amb diabetis has de conèixer la malaltia i el comportament del pacient, aquí has de comprendre el fenomen, que és un problema estructural.

    Quines són les claus d’un bon acompanyament?

    Al meu entendre, bàsicament, el respecte, l’empatia i la complicitat, en el sentit que el treball s’ha de fer de forma acordada i l’evolució ha de ser compartida. L’acompanyament i seguiment del cas requereix totes les actituds bàsiques per empoderar la persona i ajudar-la a resoldre el seu problema. I, per dir alguna cosa, això és igual que en la diabetis. No és excepcionalment complicat. El que demanem per les víctimes de violència masclista és el mateix que per qualsevol altra persona. Així, igual que per atendre una persona amb diabetis o qualsevol malaltia crònica has de conèixer la malaltia i el comportament del pacient, aquí has de comprendre el fenomen, que és un problema estructural, el comportament de les víctimes i el teu paper de suport i ajuda.

    Com es pot treballar en la prevenció de la violència sexual i masclista?

    La prevenció està molt lligada a aspectes que estan poc potenciats en aquests moments, com la salut escolar, que és un servei que té el sistema públic de salut. Els centres escolars haurien de tenir programes de detecció a les escoles, on els nois i noies es passen tres quartes parts dels dies. Tenir bons programes d’intervenció i d’abordatge en xarxa és clau, però això sempre és complex. Evidentment, els valors estructurals i socials haurien de canviar en molts aspectes, s’haurien de potenciar molt els valors del respecte i la igualtat. Els valors socials s’han de rectificar urgentment i el millor lloc per fer-ho és l’educació, perquè és des d’on es pot prevenir aquest tipus de violència. Aquí també hi juga un rol important l’atenció primària, que ha de dur a terme un paper molt proactiu. Al final, tots els nanos passen per la primària i el pediatre té un paper clau. També la figura de la infermera escolar.

    Fan falta serveis de llarga durada?

    El procés de recuperació requereix recursos i una major inversió en cases d’acollida o de readaptació estaria molt bé. No només s’ha de pensar en l’emergència, sinó en el llarg termini. Però desubicar les persones dels seus mitjans i entorns a vegades tampoc és bo. Els recursos haurien d’estar dissenyats en funció de les necessitats de les dones, i per això cal preguntar-los-hi a elles. En primer lloc, jo crec que s’haurien de crear espais on elles participessin, perquè al final són les que millor coneixen la situació en la qual es troben. L’important és conèixer el que elles volen i necessiten. Per tant, haurien de ser serveis bastant interdisciplinaris.

    Amb el desconfinament, les dones tornen a sortir al carrer, que és una cosa que els agressors no suporten; el fet que allò públic entri a les seves vides.

    Com ha afectat la pandèmia a les dones que pateixen violència masclista i, especialment, el confinament domiciliari?

    Durant la primera onada de la pandèmia va haver-hi més ocultisme i més problemes perquè les dones poguessin acudir als centres sanitaris. Ara estem tornant a tenir la confiança per part de les persones que pateixen agressions d’aquesta mena, però la difusió que l’hospital no era un entorn segur va ser terrible i va impedir que moltes dones vinguessin a visitar-se, perquè consideraven que podien infectar-se i contagiar a la seva família. Moltes van deixar de venir per això. Socialment, la pandèmia ha implicat tot el que implica l’aïllament. Les dones han estat en una situació de més estrès que mai, pel tema del control i la negociació amb l’agressor. Amb el desconfinament, l’índex d’agressions i d’assassinats de dones ha augmentat moltíssim. S’ha produït un efecte de descontrol, i l’emoció agressiva també està a flor de pell. Les dones tornen a sortir al carrer, que és una cosa que els agressors no suporten; el fet que allò públic entri a les seves vides.

    Suposo que les crisis econòmiques com l’actual tampoc ajuden.

    Sí, aquesta és una situació molt complicada. Hi ha més atur i dependència que mai, i això va en contra de la recuperació. Per això és important escoltar-les i que elles ens diguin que és el que necessiten.

  • On són les variables de sexe i gènere als estudis clínics sobre la Covid-19?

    Les diferències de sexe i gènere influeixen en la incidència de la infecció per SARS-CoV-2 i en la mortalitat per Covid-19. De fet, la informació disponible fins ara mostra un major risc de mortalitat per als pacients masculins a tot el món. Això podria estar relacionat amb diferències intrínseques del sexe en la reacció immunitària o amb característiques específiques del procés infecciós.

    Una investigació publicada a Nature Communications revela que només el 4% dels articles que investiguen enfocaments terapèutics per al tractament del coronavirus -registrats a ClinicalTrials.gov (una base de dades d’estudis clínics realitzats arreu del món) entre l’1 de gener de 2020 i el 26 de gener de 2021- van informar explícitament d’un pla per a incloure el sexe o el gènere com a variable analítica.

    Els autors indiquen que la inclusió del sexe com a variable podria contribuir a la identificació d’intervencions eficaces i proporcionar més dades sobre la patologia. Per la seva banda, el gènere -que descriu la identitat, les normes i les relacions entre els individus- pot afectar l’accés a proves, diagnòstic, atenció mèdica i tractaments, i també influeix en la disponibilitat de suport social, econòmic i logístic, i en el comportament preventiu i de risc.

    Fins i tot amb la informació i el consens general sobre l’impacte del sexe i el gènere en la Covid-19, només 1 de cada 4 estudis considera explícitament les dues variables en els seus criteris de reclutament i només 1 de cada 20 les examina explícitament en el seu pla d’anàlisi.

    «En aquesta pandèmia hem vist des del principi que l’impacte de la malaltia pot ser diferent en les dones que en els homes», explica a SINC Sabine Oertelt-Prigione, investigadora del Centre Mèdic de la Universitat de Radboud (Països Baixos). «Per primera vegada en els 15 anys que porto fent aquesta feina, no he hagut de convèncer la gent que sexe i gènere influeixen en la malaltia».

    Oertelt-Prigione i la resta de l’equip es van proposar comprovar si el que semblava ocórrer en els hospitals de tot el món es traduiria en una major atenció a la investigació al sexe i al gènere. «Volíem veure si això portaria a un canvi en les pràctiques, ja que sabíem que històricament els assaigs clínics no han tingut la potència suficient per investigar els efectes específics en les dones», afegeix.

    Els resultats demostren que, fins i tot amb la informació i el consens general sobre l’impacte del sexe i el gènere en una malaltia, això no canvia automàticament la pràctica d’investigació.

    «Trobem que només 1 de cada 4 estudis planeja considerar explícitament el sexe o el gènere en els seus criteris de reclutament i només 1 de cada 20 pensa examinar explícitament el sexe o el gènere en el seu pla d’anàlisi. Quan analitzem els estudis publicats, la situació millora lleugerament, ja que aproximadament 1 de cada 5 assajos ofereix alguna informació desglossada per sexe. Per descomptat, això està lluny de ser suficient», continua l’experta.

    El problema d’excloure les diferències de sexe i gènere

    Suprimir les diferències de sexe per a informar sobre els resultats dels assajos clínics podria suposar un augment de el risc d’efectes secundaris per al sexe exclòs, mentre que en no abordar el gènere com a variable es perd una oportunitat de tractar la desigualtat en l’atenció sanitària.

    «Necessitem més normes vinculants per evitar que el 50% de la població estigui inadequadament representada i informada sobre els efectes d’una intervenció que rebran», subratlla Oertelt-Prigione. «No és acceptable que visquem en l’era de la medicina personalitzada i no se sàpiga si un medicament és més efectiu en les participants femenines que en els masculins».

    «Sol·licitem que les agències reguladores facin un pas endavant i exigeixin més transparència i que les revistes científiques apliquin normes més crítiques en la presentació d’informes. No es tracta d’una croada política, sinó de produir la ciència més fiable, sòlida i socialment rellevant», insisteix.

    Necessitem més normes vinculants per evitar que el 50% de la població estigui inadequadament representada i informada sobre els efectes d’una intervenció que rebran. No és acceptable que no se sàpiga si un medicament és més efectiu en les participants femenines que en els masculins
    Sabine Oertelt-Prigione, autora.

    Al llarg de la investigació, els autors van identificar 237 estudis que van planificar mostres aparellades per sexe o representatives o que van emfatitzar la informació sobre el sexe o el gènere, i 178 estudis que van informar d’un pla per a incloure el sexe o el gènere com una variable analítica.

    No obstant això, dels 4.420 estudis registrats, la majoria (2.496 estudis) no van fer referència al sexe o al gènere en el registre de l’assaig, i 935 estudis van esmentar el sexe o el gènere únicament en el context del reclutament.

    A més, de les 45 publicacions d’assaigs controlats aleatoris d’intervencions farmacològiques per a la Covid-19, només 8 van informar de resultats desglossats per sexe o anàlisis de subgrups.

    Limitacions de l’estudi

    Els autors adverteixen que els seus resultats només han analitzat la base de dades ClinicalTrials.gov, el que podria afectar l’aplicabilitat global dels seus resultats. D’altra banda, la mida de les mostres i les cultures disciplinàries poden impactar en la inclusió del sexe o el gènere en els estudis i que els investigadors potser no hagin proporcionat la informació completa sobre les anàlisis de les dues variables quan van registrar els seus estudis.

    Suprimir les diferències de sexe als assajos clínics podria suposar un augment del risc d’efectes secundaris per al sexe exclòs, mentre que en no abordar el gènere com a variable es perd l’oportunitat de tractar la desigualtat en l’atenció sanitària.

    No obstant això, sostenen que tots els investigadors que treballen en Covid-19 haurien d’aplicar una metodologia específica per sexe i que una anàlisi més exhaustiva hauria d’abordar les repercussions relacionades amb el gènere i identificar les experiències de subgrups específics i les barreres d’accés.

    «Encara que hàgim sabut des del principi que el sexe i el gènere són importants en la Covid, això no s’ha traduït en un canvi de les nostres pràctiques habituals. Podem tenir tota la informació que vulguem, però aquesta no s’aplica automàticament si no se sol·licita formalment», conclou Oertelt-Prigione.

    Referència:

    Emer Brady, Mathias Wullum Nielsen, Jens Peter Andersen & Sabine Oertelt-Prigione. Lack of consideration of sex and gender in COVID-19 clinical studies. Nature Communications DOI 10.1038 / s41467-021-24265-8

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Sou Dou, la casa de la dona africana, un impuls d’acompanyament i autogestió entre la comunitat de dones subsaharianes a Catalunya

    Quan vaig arribar a Espanya vaig estar molts anys sense treballar, sense fer res. Anava fent fills i ja està. Això em va aïllar. No tenia amigues, només coneixia al meu marit”. Adama és una dona de 37 anys de Guinea Bissau, però amb nacionalitat senegalesa, que viu a Barcelona. Quan recorda la seva experiència migratòria, del que més es penedeix és de no haver cregut que podia fer altres coses, conèixer altra gent. “Fins el 2014 no vaig començar a treballar i jo vaig arribar el 2004. Jo pensava, no tinc estudis, tinc nens, què faré? Sentia que no tenia res a oferir i a sobre no tenia permís de treball. A més de l’idioma, no parlava res quan vaig arribar aquí. Tot això m’ha anat aïllant, vaig estar a casa molt”.

    Ara és una de les membres de Sou Dou (“casa” en fula, un dels principals idiomes de l’Àfrica Occidental), un projecte que té la intenció de fundar la casa de la dona africana a Barcelona per oferir suport legal, tallers, orientació laboral i, sobretot, xarxes i amistats a les dones africanes que viuen a Barcelona. “M’agradaria poder oferir aquesta opció a altres dones perquè quan arribin puguin compartir tot el que tenen dins. Perquè a mi m’hagués agradat tenir-la, no vull que cap altra dona se’n penedeixi d’haver estat aïllada tant de temps”.

    La iniciativa la duen a terme al voltant de deu dones de diferents nacionalitats africanes, un nombre que fluctua segons el temps i implicació de cadascuna. Una altra de les veus que representa Sou Dou és la Fina, infermera geriàtrica a l’Hospital del Mar i especialitzada acadèmicament en la mutilació genital femenina (MGF). “La mutilació genital és una pràctica normalitzada a zones de l’Àfrica subsahariana com Mauritania o Guinea Bissau. Però també passa a Barcelona”.

    L’Adama, originària de Guinea Bissau, és una de les membres de Dou Sou

    La Fina, procedent de Guinea Equatorial, va decidir vincular-se a l’associació Achama (Asociación Humanitaria Contra la Ablación de la Mujer Africana), que ofereix suport a dones que han sofert aquesta pràctica, mentre feia el seu treball de fi de grau sobre aquesta temàtica: “És important que hi hagi una entitat africana en mig del protocol establert quan es detecta un cas per tal que la víctima no es senti jutjada i senti que pot comptar amb una dona com ella, que parla el seu idioma i entén la cultura.” Achama s’encarrega de la sensibilització i mediació amb les famílies de les nenes. Reivindiquen el no fer sentir que hi ha una part dolenta de la història, sinó intentar comprendre la problemàtica en profunditat. “És una pràctica molt comuna, a mi també m’ho van fer, però gràcies a déu el meu marit i jo vam estar d’acord en un principi que no ho faríem a les nostres filles, tot i la pressió de les nostres famílies”, explica Adama.

    Tant per l’Adama com per la Fina, estar vinculades a associacions com Achama els ha servit per conscienciar-se i sentir-se orgulloses de ser dones africanes. “Ser dona, estrangera, sense papers i sense feina pot fer-te sentir molt minimitzada. Les xarxes com Achama t’ajuden a valorar-te més malgrat tots aquests factors, a tenir més clar el nostre rol com a dones a la societat, que no és dolent, sinó imprescindible”, afegeix la Fina.

    Tot i així, es van adonar que Achama havia d’abastar molt més i treballar per oferir les xarxes de suport i d’acompanyament per les ja integrants de l’associació i les que vindran: “volem ser un espai on les dones migrants sentin que poden comptar amb un suport més enllà dels seus marits.” La idea va néixer ja el setembre de 2020, però la situació de la pandèmia l’ha alentit. Ara es troben en el punt de recerca d’espai. La voluntat és crear xarxa a tot Catalunya. Tot i així, la seu central serà a Barcelona i es formaran comissions per desplaçar-se allà on es necessiti.

    A més de tallers amb perspectiva feminista, classes de cuina o sessions de ràdio, les membres del projecte tenen clar que el més important és oferir un espai on simplement estar, on poder acudir tant quan una dona necessiti una ajuda concreta com quan necessiti passar una estona acompanyada, fora de casa.

    Tot i trobar-se en un estat embrionari, el projecte pot ser pioner a nivell estatal i marcar un precedent com a entitat d’enfocament feminista i decolonial autogestionat per dones africanes.

  • Una de cada quatre cuidadores no professionals s’han desgastat física i emocionalment per la pandèmia

    Esgotament, estrés emocional, manca de temps per a un mateix, problemes de conciliació personal i laboral… Aquestes són algunes de les sensacions que arran de la pandèmia manifesten haver sentit les persones cuidadores no professionals, és a dir, aquelles persones encarregades de tenir cura al domicili d’un familiar en situació de dependència que no estan vinculades a un servei d’atenció professionalitzat. Ho analitza l’informe “Avaluació de la Qualitat de Vida de les Persones Cuidadores. Impacte de serveis i prestacions en el context Covid-19”, que s’ha presentat en el marc d’una jornada organitzada per la Fundació Pere Tarrés i que conclou que la qualitat de vida de les persones cuidadores ha empitjorat en els últims mesos com a conseqüència de la Covid-19.

    L’estudi pretén tres objectius: avaluar la qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals aixi com l’afectació que hi ha tingut la pandèmia, i identificar l’estat dels serveis o prestacions que inclou actualment el sistema de serveis socials espanyol i com poden influir en l’equació.

    Pel que fa al primer objectiu d’anàlisi, l’informe analitza, en base a les respostes de 349 persones a un qüestionari, 7 variables que determinen la qualitat de vida (físiques, emocionals, familiars, relacionals, materials, de desenvolupament personal i de suport formal) i extreu conclusions preocupants, com que 2 de cada 3 persones cuidadores dedica menys de 30 minuts a la seva higiene personal o que un 73,3% dels enquestats asseguren sentir-se estressats almenys un cop per setmana. Un 35,8% també indica que considera que no rep prou mostres d’afecte i estima per part de la seva família. En l’aspecte econòmic o material també és molt significatiu que la situació econòmica de moltes d’aquestes persones és precària, fins al punt que un 29,9% no disposa d’adaptacions de cap tipus al seu domicili tot i tenir cura d’una persona dependent.

    El Covid impacta sobre les persones cuidadores

    Pel que fa a la influència de la Covid-19 en la feina que realitzen les persones cuidadores no professionals, l’afectació ha estat important. Fins a un 83,3% de la mostra enquestada ha manifestat que la pandèmia ha tingut algun efecte negatiu en la seva qualitat de vida, mentre que una de cada quatre persones ha remarcat de forma explícita que la situació li ha provocat un important desgast físic i emocional, tant a causa de la por per un mateix com pel fet de ser també directament responsable de la seguretat sanitària de la persona dependent. Precisament per la por al contagi, un 7,8% de les persones cuidadores no professionals han explicat que han extremat les mesures d’higiene i de prevenció. Per això, un 4,1% també ha manifestat haver patit un major estrés emocional per la impossibilitat o dificultat d’assumir el rol de persona cuidadora en el cas d’haver resultat contagiat. Aquesta circumstància també ha augmentat la percepció de soledat per part de la persona cuidadora.

    A més, un 8% també ha indicat que la situació generada pel Covid-19 ha generat la impossibilitat d’accedir a serveis de suport com els centres de dia o l’assistència domiciliària, i això, lògicament, ha repercutit també de forma negativa tant en les persones dependents com en els seus cuidadors i cuidadores.

    Per acabar-ho d’adobar, el confinament i la reducció del suport informal i formal durant els primers mesos de la pandèmia han implicat per a les persones enquestades un augment de les hores de cura, tal com han indicat el 14,7% dels enquestats. Això ha augmentat l’estrés i també les tensions familiars. De fet, un 5,6% ha expressat que han hagut de viure situacions complexes i de gran desgast emocional en no poder conciliar la situació laboral amb la familiar. De retruc, això ha acabat perjudicant la vida personal de la persona cuidadora, que ha vist com davant d’aquesta disjuntiva ha optat per reduir el temps d’oci, l’autonomia i la llibertat personal.

    El confinament i la reducció del suport informal i formal durant els primers mesos de la pandèmia han implicat per a les persones enquestades un augment de les hores de cura

    Prestacions insuficients i tràmits lents i complexos

    Pel que fa al tercer objectiu, l’anàlisi dels recursos i prestacions socials destinats a atendre les persones dependents, l’informe recull les valoracions de les persones enquestades sobre aquests serveis, i conclou que en alguns casos no aconsegueixen millorar la qualitat de vida de les persones cuidadores, sinó que fins i tot l’empitjoren. Les persones enquestades destaquen com a aspectes negatius la quantitat insuficient de les prestacions econòmiques previstes per l’ajut a la dependència, que en el cas de les persones cuidadores no serveix per alleugerir-les de la càrrega de les funcions de cura; la lentitud i complexitat del procés per sol·licitar la cartera de serveis disponibles; o el desfassament entre el període de temps que passa des que s’aprova el grau de dependència fins que es concreta l’accés a la prestació.

    Un cop concedida la prestació, el grau de satisfacció dels usuaris i usuàries no millora gaire, segons l’enquesta. Les persones cuidadores no professionals entrevistades enumeren mancances com la manca de dotació de personal assignat a les tasques de cura per a persones dependents, la rotació de treballadors i treballadores, la poca flexibilitat en horaris i en funcions per part de les empreses concessionàries o la manca de formació d’alguns d’aquests treballadors i treballadores, que genera la necessitat d’una supervisió constant de les tasques per a les quals han estat contractats. Tot això, enlloc d’alleugerir-la, agreuja la sobrecàrrega de la persona cuidadora no professional.

    Retrat robot: dona d’entre 46-65 anys amb estudis

    De l’informe s’extreu també un retrat robot de la persona cuidadora a l’Estat espanyol que té molt a veure amb la concepció de la feina de les cures com una tasca femininitzada i poc reconeguda socialment. La persona cuidadora és de manera molt majoritària dona (el 85,3% de les persones que han participat en l’estudi ho són), té entre 46 i 65 anys (el 63,6%), viu amb la seva parella o exparella (el 58,4%) o també amb el seu fills/filla o fills (el 51,8%). A més, quatre de cada deu persones de la mostra té estudis universitaris i gairebé la meitat estan treballant actualment. El 70,4% es consideren les principals responsables de les tasques de cura, i hi dediquen de mitjana 12,4 hores diàries.

  • El consum d’aliments ecològics durant la infància s’associa a un millor desenvolupament cognitiu, segons un estudi

    Una investigació impulsada per l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació ”la Caixa”, i l’Institut d’Investigació Sanitària Pere Virgili (IISPV-CERCA) associa la ingesta d’aliments ecològics a la infantesa amb un millor desenvolupament cognitiu.

    L’estudi, publicat a la revista Environmental Pollution, ha trobat que la ingesta d’aliments ecològics es relaciona amb millors puntuacions en proves d’intel·ligència fluida -capacitat de resoldre problemes nous- i de memòria funcional o de treball -la que permet al cervell retenir nova informació a curt termini-. El treball ha trobat també que la ingesta de menjar ràpid, la sobreocupació de la llar i el fum del tabac rebut a la infantesa es relacionen amb resultats més baixos en els tests d’intel·ligència fluida. A més, l’exposició a partícules fines (PM2.5) a interiors s’associa amb puntuacions més baixes de memòria funcional.

    “Les dietes saludables, entre les quals hi ha l’ecològica, són més riques que les de fast food en nutrients necessaris per al cervell, com ara àcids grassos, vitamines i substàncies antioxidants, el que de forma conjunta pot afavorir les funcions cognitives a la infantesa”, explica Jordi Júlvez, primer autor de l’estudi, i investigador de l’IISPV-CERCA.

    Per realitzar l’estudi, es van tenir en compte 87 factors ambientals als quals aquestes nenes i nens van estar exposats durant la seva vida uterina (com ara contaminació de l’aire, tràfic, soroll, diferents substàncies químiques i estil de vida) i altres 122 factors als quals van estar exposats durant la infantesa. L’objectiu de la investigació era analitzar la influència que totes aquestes exposicions poden tenir en el desenvolupament i la maduració del cervell humà, ja que en aquesta etapa encara no és plenament eficient defensant-se de les substàncies químiques de l’ambient i és especialment sensible a la toxicitat, fins i tot en nivells baixos.

    Les dades de la investigació, que porta per títol Early life multiple exposures and child cognitive function: A multi-centric birth cohort study in six European countries, procedeixen de sis cohorts de països europeus (Regne Unit, França, Espanya, Grècia, Lituània i Noruega) que sumen 1.298 nenes i nens d’entre 6 i 11 anys.

    Fins ara, s’havia investigat poc la relació entre el tipus de dieta i la funció cognitiva, però ja s’havia associat el fast food amb menys èxit en el desenvolupament escolar i alguns estudis havien trobat també associacions positives entre les dietes ecològiques i els resultats en funcions cognitives executives. Per contra, el fum del tabac i les partícules PM2.5 a l’interior de la llar que es respiren durant la infantesa podrien afectar negativament la funció cognitiva en promoure reaccions inflamatòries al cervell.

    També cal tenir en compte el nivell socioeconòmic de l’infant. “El nombre de persones que conviuen a la llar sol ser un indicador del nivell econòmic familiar, i en contextos de pobresa l’estil de vida és menys saludable, cosa que també pot afectar les puntuacions de les nenes i nens en tests cognitius”, puntualitza Júlvez.

    L’impacte dels aliments ultraprocessats en la salut dels infants

    Un altre estudi recent, aquesta vegada centrat al Regne Unit, ha confirmat la relació entre el consum d’aliments d’aliments ultraprocessats en els primers anys de vida i l’obesitat en la joventut. Els aliments ultraprocessats, tal com es defineix pel sistema de classificació d’aliments NOVA, són formulacions industrials d’ingredients que se sotmeten a una sèrie de processos físics, químics i biològics. Normalment no tenen components alimentaris saludables intactes i inclouen diversos additius.

    Aquest tipus d’aliments solen ser més densos en energia i més pobres nutricionalment (és a dir, amb nivells elevats de sucre lliure, sal, i greixos saturats però baixos en nivells de proteïnes, fibra dietètica i micronutrients) en comparació amb alternatives menys processades, i estan dissenyats per ser barats i atractius. 

    La investigació, liderada per l’Imperial College de Londres, analitza l’evolució de l’índex de massa corporal, de l’índex de massa grassa, del pes i del perímetre de la cintura de 9.025 nens i nenes britànics. El creixement va resultar major en aquells amb més ingesta de productes ultraprocessats: 0,06 per any; 0,03 per any; 0,20 kg per any i 0,17 cm per any, respectivament. Per a realitzar l’estudi es va fer un seguiment dels nens i nenes, d’entre 7 a 24 anys, durant el període d’estudi de l’1 de setembre de 1998 al 31 d’octubre de 2017

    Els resultats, publicats a la revista JAMA Pediatrics, suggereixen que són necessàries urgentment accions radicals i efectives de salut pública que redueixin l’exposició i el consum d’aliments ultraprocessats i eliminin les barreres d’accés als aliments mínimament processats per contrarestar la creixent càrrega de l’obesitat a Anglaterra i a tot el món. I és que, de fet, a l’estudi, els productes ultraprocessats suposaven un 80% o més de la ingesta calòrica diària en un de cada cinc nens i nenes, una xifra força preocupant, segons els experts.

  • Covid-19: El repunt de la transmissió en joves i la responsabilitat individual i col·lectiva

    Durant tota la pandèmia, sobretot després de la fi de l’estat d’alarma, hem sentit massa crides a la responsabilitat individual, apel·lant a la prudència i al «sentit comú» dels ciutadans. També en altres països com el Regne Unit o els Estats Units, incloent un significatiu missatge del President Biden: «The choice is your’s» (l’elecció és vostra).

    Aquests missatges s’han doblat des de l’important repunt de casos en els grups de població més joves, en bona part associats a activitats de lleure que -de vegades sota eufemismes com «viatge d’estudis» o «viatge de fi de curs»- combinen massificació , consum d’alcohol i no massa «sentit comú».

    La responsabilitat individual com a solució a la pandèmia

    Ningú dubta que la responsabilitat individual (el sentit comú de les persones per fer el correcte) és sempre important. Però aquest renovat èmfasi en la responsabilitat individual com a solució a la pandèmia té dos importants riscos que es retroalimenten entre si. El primer, suggerir que els problemes deriven fonamentalment de l’absència de responsabilitat individual i bon judici dels ciutadans. El segon, posar l’èmfasi en el que la gent hauria de fer per si mateixa, dilueix l’èmfasi en el que els governs han de fer.

    Des d’aquesta perspectiva «individual», mantenir la distància, ventilar els espais col·lectius, mantenir aforaments limitats, vacunar-se, aïllar-se en cas de positivitat o sospita, evitar el contacte amb persones vulnerables, etcètera, seria, sobretot, un problema de decisions pròpies: les solucions a la pandèmia estarien en les mans de cadascun de nosaltres.

    Sense treure pes a la importància de la responsabilitat individual, l’èmfasi en aquesta perspectiva va contra el que sabem sobre comportaments saludables, contra tot el que hem après durant la pandèmia i contra les mateixes bases de les actuacions de salut pública.

    Una «cinquena onada» que no s’assemblarà a les anteriors, però no és intranscendent

    El repunt actual a Espanya es caracteritza per la seva rapidesa i la concentració en persones joves. Darrere hi ha moltes causes: la difusió general d’un missatge d’optimisme, l’alta mobilitat d’aquest grup de població un cop perduda la por a contagiar els seus familiars grans, estar pendents de vacunació, les seves maneres de socialització i diversió que inclouen l’agrupament i l’abús d’alcohol (afavorit o aprofitat pel negoci de l’oci nocturn) i, ​​encara que en menor mesura però guanyant importància, la presència de noves i més transmissibles variants.

    Evolució de la incidència acumulada en 14 dies per grups d’edat a Espanya des del 15 de maig de 2021 a l’1 de juliol de 2021. Ministeri de Sanitat. Govern d’Espanya.
    També es caracteritza per una dissociació entre les corbes de transmissió i les d’hospitalització. El ja molt important índex de vacunació de les persones majors de 40 anys evita que aquesta «5a onada» sigui tan catastròfica en hospitalitzacions i morts com les anteriors (o com està sent en aquells països llatinoamericans que encara mantenen taxes baixes de vacunació).

    Cobertura de vacunació en població major de 40 anys a Espanya. Ministeri de Sanitat. Govern d’Espanya.
    Molt menys catastròfica no vol dir intranscendent. De fet, la seva importància és enorme:
    1. Encara que la majoria dels casos (en joves, en vacunats amb una o dues dosis) siguin asimptomàtics o lleus, alguns no ho seran tant. Pot estimar-se que 1 de cada 100 infectats serà hospitalitzat, 1 de cada 1.000 desenvoluparà un quadre greu i 1 de cada 10.000 morirà. Són xifres llunyanes a les que hem vist fins ara. Però són molt més que xifres. I amb la transmissió tan elevada acabaran sent bastants vides.
    2. Serà difícil evitar que una transmissió tan alta no arribi alguns grups que, tot i estar vacunats, són molt vulnerables i en els quals les vacunes ofereixen una protecció menor (immunodeprimits, trasplantats, ancians fràgils…). Més persones.
    3. Tot i que els hospitals no es saturin com en altres ocasions, l’atenció primària ja ho està en molts llocs. Molts dels casos seran lleus, però la seva atenció dificulta les tasques de vacunació i, sobretot, impedeix l’atenció als pacients no Covid. L’atenció primària desenvolupa una tasca essencial per reduir les descompensacions i exacerbacions de les malalties cròniques, tasca que està sota mínims des de fa molt temps i que ha de reprendre (i recuperar el temps perdut) com més aviat millor.
    4. L’inici de la mobilitat de vacances. Només aquest cap de setmana s’esperaven 4,4 milions de desplaçaments, fonamentalment des de les àrees metropolitanes (amb les majors taxes de contagi a joves) cap a destinacions turístiques. Amb unes taxes de transmissió tan elevades com les actuals, aquesta mobilitat contribuirà a la propagació del brot, i a l’expansió de la variant delta, que ho retroalimentarà.
    5. En termes econòmics, ha frenat ja la desescalada i pot haver-hi retrocessos. A inici de temporada, l’últim que voldria veure en molts dels territoris amb gran activitat turística és un mapa com el que aquesta setmana publicava el ECDC: Espanya amb els colors molt pujats. Sense comptar l’important dany reputacional a Balears que s’estén al conjunt de país.

    Indicador combinat d’incidència, testat i positivitat. European Centre for Disease Prevention and Control.

    L’acció col·lectiva no passa per tornar a les mascaretes a l’aire lliure

    Les mesures essencials de l’acció col·lectiva (de salut pública) no passen per mesures (tan vistoses com poc efectives) de tornar a la mascareta a l’aire lliure (encara que la temptació de fer creure que es fa alguna cosa la converteixi en una opció política rellevant).

    Les mesures importants en aquest moment són:

    1. Vacunar. És la mesura essencial i s’està fent a molt bon ritme. Passar a uns grups de persones joves abans o després que altres és una discussió menor (més logística que diferencial en efectivitat) que no ens hauria de fer perdre massa temps.
    2. Controlar interiors. Tots. L’oci, restauració, culte, laborals, hotels, comerç, etc. Per descomptat els docents. Qualsevol lloc amb sostre on hi hagi gent dins. La ventilació és l’actuació essencial, però importen els aforaments, la distància, el nombre de persones que poden estar juntes, les mascaretes (aquí sí, i en tot moment que no sigui imprescindible treure). Inclou mantenir el teletreball i pot incorporar tancaments de l’oci nocturn en interiors o, fins i tot, tocs de queda si aquest sector és incapaç de controlar els seus interiors (i la seguretat en interiors no és una qüestió d’estoretes i solució hidroalcohòlica) i als que «van per lliure» perjudicant la resta de sector.
    3. Controlar les concentracions massives de persones. Fins i tot a l’aire lliure i especialment si s’associen a consum d’alcohol o situacions que afavoreixen l’abandonament de la distància. La situació actual no dóna per a festes de cap tipus. Guanyi o perdi el nostre equip. Sigui la festa de la patrona, del sant o guanyi Espanya la copa que sigui. La resposta col·lectiva ha de ser: en aquest moment encara no es pot.
    4. Rastrejar i aïllar. Aïllar cada cas. Aïllar als seus contactes. I aïllar les persones que -encara que no pugui aportar evidències incontestables que compleixin la definició de contacte estret- tinguin un risc augmentat de desenvolupar (i transmetre) la Covid-19.

    La salut pública actua sobre riscos (probabilitats). Un continu entre 0 i 1. La justícia és dicotòmica (innocent o culpable). Aplicar les regles de la justícia (no és «contacte estret» mentre no s’aportin evidències de complir una definició operativa -que no jurídica- de rastreig) a la salut pública és massa ignorància a aquesta alçada de la pandèmia. Considerar el «dret» a no ser aïllat per sobre del de no ser contagiat també. El sentit comú també importa quan la protecció d’unes persones suposa el desemparament de la protecció de moltes altres.

    I l’afirmació, tan repetida aquests dies, que un resultat negatiu de PCR (o antígens) implica que no podem desenvolupar la malaltia (i no comportem risc per a altres persones) és d’un analfabetisme a hores d’ara intolerable.

    Les malalties infeccioses són un problema col·lectiu

    Durant una pandèmia la salut de cada persona no està completament en les seves pròpies mans. No és que les decisions personals no importin (importen, i molt), però no són l’única cosa que importa. Les malalties infeccioses són transmissibles i, per això mateix, un problema col·lectiu. La nostra salut també depèn de les eleccions que facin les persones del nostre entorn i més enllà del nostre entorn. I de l’acció col·lectiva: de les actuacions de salut pública.

    Les actuacions sanitàries en malalties infeccioses es dirigeixen a la cura de les persones malaltes. Les de salut pública responen sobretot a la protecció de la salut dels no malalts. Poden incloure intervencions que limiten drets. Especialment el dret a fer coses que posin en risc (i, recordem, el risc és una probabilitat, no culpabilitat o innocència) a altres persones.

    El sentit comú de les persones, de les societats, ha atorgat a la salut pública aquestes capacitats d’actuació. I les administracions sanitàries han d’exercir aquesta responsabilitat col·lectiva. Demanar prudència no està malament. Però no eximeix d’actuar per protegir la salut de tots.

    Salvador Peiró és és investigador a l’Àrea d’Investigació en Serveis de Salut de Fisabio-Salut Pública.

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation. Llegeix-lo en castellà aquí
    The Conversation

  • José Luis García: «La societat ha deixat l’educació sexual i afectiva dels seus menors en mans del porno violent»

    José Luis García és doctor en Psicologia i especialista en Sexologia. Porta 43 anys d’activitat intensa i apassionada, dels quals 36 ha treballat com a tal en el Govern de Navarra. Ha publicat 16 llibres, rebut vuit premis nacionals per la seva feina i, a més, compta amb experiència com a docent i divulgador. En l’actualitat és professor convidat de la UNAM de Mèxic i imparteix un curs per a postgraduats sobre efectes del consum de pornografia en menors i educació sexual. El seu últim treball publicat és el programa «Tus hijos ven porno», que consta de quatre llibres destinats a famílies i professionals.

    Són comuns els casos d’abús sexual infantil al nostre país? És un problema freqüent o és, per contra, excepcional?

    No hi ha estudis prou amplis i rigorosos, amb mostres significatives, que assenyalin la prevalença dels abusos sexuals infantils. El mateix grup d’edat ja presenta dificultats per la llei de protecció de dades. La major part de les vegades parlem d’estimacions, basades sobretot en denúncies, testimonis de professionals… Altres treballs fets sobre adults als quals informen d’experiències biogràfiques prèvies, oscil·len entre un 25% -30% per a dones i un 15%-20% per a homes que afirmen haver estat víctima d’algun tipus d’abús sexual. La majoria són nenes i pràcticament la totalitat dels agressors són homes.

    I a la resta de món? Imagino que en alguns països el problema serà més greu en relació amb el matrimoni infantil, oi?

    El que s’ha dit es podria generalitzar a escala planetària. Hi haurà països en els que les seves característiques culturals i religioses els afavoreixen com el matrimoni infantil que indiques, fins i tot altres la precarietat econòmica fa que puguin «vendre» els menors. Sembla raonable pensar que la vulnerabilitat econòmica és un factor que pot contribuir al seu augment. Fins i tot podria parlar-se de tracta de menors per prostitució, pornografia o directament abusos sexuals.

    El documental reeixit de Netflix ‘fastigosament ric’, en què es descriu el cas Jeffrey Epstein i la seva implicació en diversos delictes d’abusos a menors d’edat, molts d’ells vulnerables, és un bon exemple d’aquesta xacra, que tenen connexions mafioses a nivell mundial.

    Un estudi de la Comissió Europea assenyalava un augment impressionant d’informes sobre abús sexual infantil en línia en els països de la UE. De 23.000 informes el 2010 s’ha passat a més de 725.000 el 2019, amb gairebé tres milions d’imatges i vídeos. Un augment similar ha passat a nivell mundial, passant d’un milió d’informes el 2010 a gairebé 17 milions el 2019, amb gairebé 70 milions d’imatges i vídeos.

    De tota manera, estem davant d’un problema molt complex l’etiologia del qual és també complexa. Hi ha factors com el fet que no siguem conscients que nens i nenes són subjectes de drets, o que són particularment dependents dels adults, els estereotips de gènere, les desigualtats socials i les existents entre homes i dones, la tolerància social contra la violència… Són elements d’un context que poden afavorir les agressions sexuals.

    A mi m’interessa especialment el paper que té el consum de pornografia violenta a les agressions sexuals, tema que he analitzat i, alhora, proposat mesures concretes de cara a la seva prevenció.

    Vivim en una cultura on, lamentablement, la sexualitat i la violència han estat associades i gairebé normalitzades. No obstant això, hem d’afirmar quantes vegades sigui possible que aquesta bella parcel·la de la vida, que té a veure amb el plaer, el benestar, la salut i les emocions humanes positives, és incompatible amb l’agressió, que mai està justificada en les relacions amoroses. En cap cas es justifiquen les relacions sexuals entre adults i menors, que per aquesta raó són extraordinàriament violentes, encara que no hi hagi agressió física.

    Sóc un fervent defensor que la sexualitat no té res a veure amb l’agressivitat ni amb la violència que estan implicades en les agressions sexuals, la prostitució, les pel·lícules sexuals pornoviolentes i les agressions sexuals a menors. Tolerància zero.

    Vivim en una cultura on, lamentablement, la sexualitat i la violència han estat associades i gairebé normalitzades

    És comú que es denunciï o, per contra, es donen molts més casos dels que finalment arriben a les autoritats?

    Sol acceptar-se que és només la punta de l’iceberg. Vam trobar un cert consens en què els denunciats són només el 10% dels que tenen lloc en la realitat, seguim parlant d’estimacions. Un informe de Nacions Unides indicava que, per cada agressió sexual denunciada, hi hauria entre 10 i 20 que es queden sense reportar. No seria exagerat afirmar que estem davant d’una pandèmia, gairebé invisible, que es manté en el temps.

    Existeix un perfil concret de menor que pot ser més tendent a patir abús sexual? Per exemple, algú que sigui molt retret, de manera que l’abusador pot estar segur que no explicarà res…

    S’han suggerit diferents trets com baixa autoestima, escàs control familiar, abús sexual previ, famílies desestructurades, precocitat, discapacitat, absència de vincles d’afecció i un llarg llistat de factors.

    Jo acostumo a emfatitzar en la manca d’una adequada educació sexual i, en el meu programa educatiu «TUS HIJOS VEN PORNO», proposo un seguit de continguts i exercicis per desenvolupar a casa de cara a la prevenció d’aquesta xacra, proposant que tots els nens i nenes sàpiguen com més aviat què són els abusos sexuals, quin tipus de persones els cometen, quines circumstàncies solen envoltar aquestes experiències, els tipus de secrets i quines pautes de conducta cal seguir després de l’abús sexual, entre d’altres qüestions que abordem amb contes, llibres documentals… A aquest programa l’he anomenat «NO: ¡No quiero que me toques!».

    Els i les menors han d’aprendre a discriminar el tracte proper i amorós de qui els volen i respecten i les diverses carícies i jocs sexuals i la seva intenció a partir de llibres, jocs, exercicis i models audiovisuals. Aquests aprenentatges han d’incloure estratègies de conducta en les diferents interaccions, criteris de distinció entre el llenguatge verbal i el no verbal, distinció dels secrets, expressions adequades, etc.

    Quines conseqüències pot tenir per a la vida i el desenvolupament posterior del menor haver estat objecte d’abús sexual durant la infància?

    Variaran en funció de l’experiència concreta, del noi o de la noia, de com la vivència la gestiona cadascú, de l’edat, de l’entorn familiar, del tipus d’abús, de la seva freqüència, de la seva preparació prèvia, dels suports i ajudes que es tinguin… En definitiva, de moltes variables.

    Les conseqüències dels abusos sexuals poden afectar totes les àrees de la personalitat, de la conducta i de les relacions, particularment la dimensió sexual i afectiva. No és infreqüent que es contempli el suïcidi, autolesions, baixa autoestima, culpabilitat punyent i constant i puguin iniciar una escalada de conductes desadaptades.

    Se sap que costa molt gestionar i elaborar cognitivament aquesta experiència i en la majoria dels casos mai es denunciarà ni es parlarà d’això. Hi ha persones a les que els hi costa el seu temps prendre aquesta decisió. De tota manera, amb l’ajuda professional d’especialistes en aquesta àrea i un entorn familiar adequat es pot superar aquesta experiència.

    Com se supera aquesta etiqueta de «víctima d’abús infantil»?

    Amb l’ajuda professional adequada i un entorn d’afecte, suport i comprensió familiar es pot superar. Cada agència té el seu paper en aquest procés i si hi ha coordinació, molt millor. No cal culpabilitzar, intimidar, pressionar… Al contrari, estimar, creure’l i donar-li suport.

    Com es detecta un cas d’abús?

    Hi ha molts documents referent a això. Per exemple, es consideren indicadors específics (físics, exploració mèdica, revelació dels fets en si, comportaments, actituds i conductes sexualitzades, coneixements sexuals inapropiats…) i inespecífics associats a experiències traumàtiques sexuals o d’una altra índole. És a dir, reaccions davant experiències d’estrès que suggereixen els intents per defensar-se i adaptar-se a aquestes situacions. Aquí el llistat és gran: símptomes psicosomàtics, aïllament, pors, trastorn de la son, alimentació, pèrdua de control d’esfínters, trastorns emocionals diversos, baix rendiment escolar… Tots ells, i això vull emfatitzar-ho, hauran de ser convenientment avaluats per professionals.

    Un cop detectat, disposa l’Estat dels recursos tant humans com materials per atendre les necessitats de l’infant i de les seves famílies?

    Crec que estem lluny d’una situació satisfactòria. Encara que hi ha alguns protocols en moltes comunitats autònomes, encara hem de disposar de més recursos tècnics i humans per donar una resposta integral a aquest problema i, sobretot, falta molt per fer en la prevenció a través d’una adequada educació sexual i afectiva. És una assignatura pendent al nostre país.

    Qui sol exercir l’abús? Sol ser una persona molt propera al menor, potser un familiar?

    Generalment és una persona propera al menor. Ja no s’accepta allò de l’»home del sac», un desconegut que agredeix. Em sembla interessant destacar que l’abús sexual es desenvolupa en secret. Els violadors confien que els i les menors estaran disposades a mantenir un secret i aquest és un aspecte molt significatiu per entendre aquest inacceptable fet i també una de les claus per prevenir-ho. Els botxins comencen implicant a les seves víctimes amb secrets més o menys innocents per continuar després amb secrets més rellevants.

    Per desmantellar aquesta estratègia, tant en la família com en els centres escolars, cal parlar amb ells i elles de què és un secret, que hi ha secrets adequats i secrets no adequats que causen dany. Posar exemples concrets i dir-los que poden confiar en tu o en algun adult proper.

    Qui exerceix l’abús sol ser una persona molt propera al menor

    He pogut llegir diversos casos d’abús infantil que tenen lloc en l’àmbit esportiu. Vestuaris, gimnasos… Es fa prou des dels clubs esportius per evitar que es produeixin aquest tipus de situacions? Existeixen protocols al respecte?

    En qualsevol lloc que hi hagi nens i nenes hi ha risc d’abús. Els pederastes estaran a prop d’ells i d’elles. Són coneguts, per exemple, diversos casos de cuidadors que han estat descoberts. Hi ha casos impactants com el d’un cuidador, professor d’anglès, que havia abusat de més de 1.000 nens. Dins de l’Església, hi ha hagut molts capellans implicats, i els seus superiors sabedors del que ha passat, dels quals només algunes excepcions han estat denunciades. El llibre Todo lo que necesita ser dicho de Fernando Delgado, il·lustra aquesta problemàtica. En els abusos a menors hi ha una relació asimètrica de poder, de la que l’adult es val per sotmetre al petit o la petita.

    També cal dir que és fàcil enganyar un nen/a, que creu tot tipus de contes com que els Reis Mags o el Ratoncito Pérez existeixen, en particular si l’agressor té un vincle d’afecte amb ell. Des de la clínica ens hem trobat alguns casos que ho reflecteixen: «Si em fa això, no ha de ser dolent perquè m’estima».

    Quina és la millor manera de prevenir i abordar aquests casos d’abús sexual infantil? Serà útil referent a això la nova llei de protecció integral a la infància?

    Espero que sigui així, tot i que caldrà dotar-la de mitjans suficients i que no quedi en paper mullat. A més de les lleis contundents, cosa que no existeix ara, es necessiten molts recursos tècnics i humans de prevenció. De totes maneres, sabem que la llei, per si sola, és insuficient. I encara que repugni també cal pensar en la rehabilitació dels agressors.

    Quin paper juga l’escola i, en concret, l’educació sexual pel que fa a la prevenció de l’abús sexual infantil?

    Fonamental. Per exemple, en la família, tots els nens i nenes han de saber com més aviat millor que el seu cos és bonic, que és seu i que ningú ha de tocar-lo sense el seu consentiment. Aquest coneixement s’ha de transmetre des de molt petits, quan els banyes, per exemple, anomenant les diferents parts del seu cos, ensenyant-los la seva propietat sobre elles i quines no poden permetre que ningú toqui.

    Quines conseqüències hi ha per l’abusador a nivell legal? Quines són les penes?

    El delicte d’abusos i agressions sexuals a menors està tipificat en el nostre ordenament en els articles 181 i 183 del Codi Penal, a més d’altres ordenances, i estableix que aquell que realitzi pràctiques de caràcter sexual amb un menor de setze anys pot ser castigat amb una pena de presó de dos a sis anys. Després hi ha una sèrie d’agreujants com, per exemple, la discapacitat. Crec que hi ha moltes persones que tenen la idea que hi ha una certa impunitat i que els abusadors no reben el càstig que correspon al dany inflingit.

    Ha afectat el coronavirus d’alguna forma als casos d’abús sexual infantil? 

    Sembla que sí, almenys en informacions de mitjans de comunicació, encara que no tinc dades fefaents de l’increment dels casos abans i durant la pandèmia. Però si hem dit que l’agressor és proper, imagina’t conviure amb ell durant mesos… Horrible.

    L’escola i l’educació sexual són fonamentals en matèria de prevenció de l’abús sexual infantil

    Quines iniciatives, públiques i privades, destaquen en l’actualitat per abordar la complexa problemàtica de l’abús sexual infantil al nostre país?

    La majoria de les comunitats autònomes tenen protocols d’actuació. Al meu entendre segueixen sent insuficients, en particular com he dit pel que fa als programes de prevenció a partir de l’educació sexual i afectiva. Et recordo que encara estem discutint l’oportunitat o no d’aquest invent maquiavèl·lic del pin parental.

    Hi ha diferents normatives com, per exemple, el III Pla contra l’explotació sexual de la infància i l’adolescència 2010-2013 del Ministeri de Sanitat, Política Social i Igualtat.

    Quin paper juguen les xarxes socials en aquest tema?

    Es podria dir que les xarxes socials, i algunes plataformes concretes com Instagram, Tiktok, o determinats videojocs o webs, són un brou de cultiu ideal per a pedòfils i pederastes, amb estratègies diferents: fer-se passar per menors, fer sexting i, a partir d’aquest moment, manipular, amenaçar i extorquir per tal de tenir-lo «agafat» i accedir-hi. Les famílies haurien de tenir un coneixement més gran sobre aquestes aplicacions, capacitar als seus fills i filles i supervisar els accessos a les xarxes. El que està passant és molt greu.

    Hi ha dos fets recents, com botó de mostra, que ens han de fer reflexionar. El primer, la detenció de 34 menors espanyols per intercanviar material pornogràfic extrem: violacions de nadons i de nenes de només dos anys. El segon, dos menors graven i difonen a Internet com a divertiment i per aconseguir likes la violació d’un jove a una nena de 6 anys. M’agradaria que el lector d’aquesta entrevista medités sobre l’origen i l’abast d’aquests fets.

    A mi em sembla que l’associació entre violència i sexualitat és un element a tenir molt en compte. Associació que s’ofereix en les pel·lícules porno i en la pornografia infantil, el consum està normalitzat en el món sencer.

    Al meu entendre la societat encara no reconeix aquest greu problema i ha decidit deixar l’educació sexual i afectiva dels seus menors en mans del porno violent. Això tindrà conseqüències importants en la generació d’adults futura que jo he analitzat i anomeno «generació de nens i nenes pornogràfics».

  • Més del 80% dels càncers de pell es podrien evitar amb una bona prevenció

    Amb l’arribada de l’estiu i els plans a l’aire lliure augmenta també el temps que estem exposats al sol. Malgrat que els raigs ultraviolats del sol són beneficiosos per la salut en molts aspectes, ja que, per exemple, contribueixen a la producció de vitamina D i redueixen la fatiga crònica, també comporten una sèrie de perills pel nostre cos. Les cremades, l’envelliment de la pell i, també, el càncer de pell, són alguns dels riscos potencials de l’excessiva exposició solar.

    I és que el càncer de pell és el tipus de càncer més freqüent. Presenta, però, un gran avantatge respecte a altres càncers: la seva aparició habitualment és externa, manifestant-se en forma de taques o pigues amb aspecte asimètric i amb una grandària que tendeix a anar augmentant. Si es descobreix en les seves primeres fases aquest tipus de càncer té curació, de manera que una detecció precoç és fonamental.

    La pandèmia de la Covid-19, però, ha impactat en els sistemes de detecció i diagnòstics d’aquest tipus de càncer, igual que en altres malalties. Segons dades de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV), el 2020 va caure un 21% el diagnòstic de melanomes, el tipus de càncer de pell més agressiu, que és el responsable de més del 80% de les morts per càncer de pell. Això, segons aquesta organització, podria suposar que hi hagués més de 1.100 melanomes a tota Espanya encara per diagnosticar.

    Amb l’inici de la crisi sanitària, els serveis de dermatologia dels hospitals, igual que la resta de departaments, es van haver de reorganitzar, es va aturar gran part de l’activitat habitual dels serveis i molts professionals van haver de ser reubicats en d’altres departaments per tal d’ajudar en el tractament dels pacients de Covid. «Els professionals més joves del departament van anar directament a urgències, atenent casos de coronavirus, una altra part de la plantilla es va reubicar en plantes d’hospitalització amb pacients Covid i altres professionals van anar a l’Hotel Salut del Clínic», explica Susana Puig, Cap de Servei de Dermatologia de l’Hospital Clínic de Barcelona. «La resta de personal va mantenir-se a les urgències dermatològiques, duent a terme les cirurgies que no podien demorar-se. Amb el temps ja hem tornat a recuperar l’activitat dermatològica habitual», assenyala Puig.

    Segons dades de l’Acadèmia Espanyola de Dermatologia i Venereologia (AEDV), el 2020 va caure un 21% el diagnòstic de melanomes, el tipus de càncer de pell més agressiu.

    Durant el punt àlgid de la pandèmia molts pacients tenien por d’anar als hospitals a causa del desconeixement general dels efectes del virus. Segons apunta Vicenç García-Patos, Cap de Dermatologia de l’Hospital Vall d’Hebron, la intensificació de la telemedicina va ser clau durant aquest període. «Ens va permetre oferir resposta i disponibilitat pràcticament les 24 hores del dia. Durant el mes de març, es van fer al voltant de 3.700 visites telemàtiques», explica el doctor.

    Tanmateix, gran part dels programes d’screening o cribratge, fonamentals en la detecció precoç dels càncers, es van haver d’aturar, i això ha tingut un impacte en el diagnòstic. «Del 14 de març al 14 de juny del 2019 vam diagnosticar gairebé 90 melanomes, mentre que en el mateix període del 2020 no vam arribar als 20. Ara estem diagnosticant molts melanomes que es troben en etapes més avançades», explica la Cap de Dermatologia del Clínic.

    A banda del retard en els diagnòstics, un altre aspecte rellevant que pot suposar un augment dels casos de càncer de pell detectats en un futur és l’efecte del confinament domiciliari de la primavera del 2020. Segons explica Mireia Serrano, del grup de dermatologia de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), la nostra pell està acostumada a un canvi gradual de l’exposició solar al llarg de la primavera i l’estiu, i a causa del confinament aquesta exposició progressiva no es va produir. «Això va donar lloc a una exposició solar més directa i a més cremades cutànies, que estan directament relacionades amb un major risc de patir càncer de pell», afirma Serrano.

    En aquest mateix sentit, García-Patos insisteix que, malgrat que la situació actual sigui diferent de la de l’any passat, «les primeres exposicions solars s’han de fer de forma limitada». «És l’entrenament que anem donant a les cèl·lules perquè es puguin defensar de les exposicions més intenses, que venen als mesos de juliol i agost», remarca.

    García-Patos emfatitza en la protecció dels infants i adolescents. En aquestes edats, la nostra capacitat de reparació és molt més baixa, de manera que l’exposició solar té molt més impacte

    Educar en la prevenció

    Més del 80% dels casos de càncer de pell, melanomes o carcinomes, es podrien prevenir evitant una exposició excessiva al sol i duent a terme unes bones mesures de prevenció, segons dades de l’Institut Català d’Oncologia. «Hem de tenir en compte que la nostra pell cada cop que s’exposa a la radiació ultravioleta del sol es danya i, malgrat que el nostre cos repara el dany, mai ho fa al 100%. Aquest dany el que assegura és el fotoenvelliment i, amb mala sort, pot provocar càncer de pell. En el cas del melanoma, a banda d’aquest dany acumulat, incideixen molt les cremades: una sola cremada durant la infància ja augmenta el risc de melanoma en l’edat adulta», explica Susana Puig.

    En la mateixa línia s’expressa García-Patos, qui emfatitza especialment en la protecció dels infants i adolescents. «En aquestes edats, la nostra capacitat de reparació és molt més baixa, de manera que l’exposició solar té molt més impacte. Aquella empremta que deixa el sol i que el nostre cos no és capaç de reparar, l’arrosseguem tota la vida, perquè la pell té memòria», sosté.

    Per aquest motiu, és essencial protegir-se bé del sol, el que s’anomena la prevenció primària. Però la cultura del bronzejat encara està molt arrelada al nostre país, i hi ha grups de població que no estan prou conscienciats en la necessitat de protegir-se dels raigs ultraviolats del sol. Per això cal una bona divulgació i educació sanitària davant els riscos de l’exposició solar.

    «Sempre insistim en el fet que no s’ha de prendre el sol durant les hores de màxima intensitat, de les 12 a les 17 hores, però les platges sempre estan plenes a aquella hora. Alguna cosa no fem prou bé com a societat i com a col·lectiu sanitari. Hem de transmetre discursos més impactants, que s’interioritzin més. I això s’ha de començar a fer des de les escoles perquè, quan es fa, són els nens els que eduquen i transmeten aquella informació als pares en benefici de tota la família. El que aprens de petit és un hàbit per a tota la vida», afirma García-Patos.

    A banda d’evitar les hores de màxima intensitat del sol, es recomana cobrir-se amb una samarreta, gorra o barret, utilitzar ulleres de sol homologades i buscar estones d’ombra. Així mateix, és necessari utilitzar un factor de protecció solar alt (per sobre de 30) i aplicar-lo en quantitats generoses, una estona abans de l’exposició al sol i periòdicament cada dues hores o després de banyar-se o suar.

    «És molt important que no exposem al sol als nens menors de cinc mesos i limitar moltíssim l’exposició a nens menors de tres anys, perquè són especialment vulnerables», assenyala Mireia Serrano, qui destaca l’important paper que juga l’atenció primària en la prevenció del càncer de pell. «Els metges i infermeres d’atenció primària tenen un paper clau. Desenvolupen totes les eines preventives, avisen dels factors de risc i eduquen en la fotoprotecció. També tenen un paper molt important els pediatres i infermeres pediàtriques», remarca.

    A banda de la prevenció primària, l’altre pilar clau per assegurar la supervivència en aquests tipus de càncer és la prevenció secundària, és a dir, identificar com més aviat millor les lesions a la pell. «Amb un diagnòstic precoç, el 95% de les lesions tenen una curació fàcil i, en tot cas, se solucionen amb una petita intervenció. Com més demora hi hagi en el diagnòstic, més complicats seran els tractaments i intervencions que s’han d’aplicar. Si això s’allarga durant mesos, especialment en el cas del melanoma i el carcinoma espinocel·lular, es pot produir metàstasis. En aquests casos, la cirurgia requereix moltes vegades tractaments complementaris, com la quimioteràpia, immunoteràpia o la radioteràpia, i hi ha un pitjor pronòstic», exposa el Cap de Dermatologia de Vall d’Hebron.

    Els humans som molt bons reconeixent patrons, es tracta d’una mena d’entrenament visual. Si ens acostumem a mirar-nos o autoexplorar-nos, serem capaços d’identificar quan una cosa no va bé, remarca, la Dra. Puig.

    L’autoexploració, clau per a la detecció precoç

    Tots els especialistes consultats insisteixen en que, per tal de detectar a temps el càncer de pell, és essencial l’autoexploració sistemàtica del cos. Si les vores d’una piga són irregulars, si ha canviat de color, de mida, pica o sagna, tot això són motius de consulta. Segons els experts, ens hem de fixar en el que es coneix com a regla A-B-C-D-E: si hi ha «asimetria» en els eixos, si les «vores» (bordes, en castellà) són irregulars, si el «color» és variat, si té un «diàmetre» major a 6 mm o si veiem que «evoluciona». «Qualsevol aparició d’una lesió que es no tenia abans, que sagni de manera espontània, que hagi canviat significativament de forma brusca en el temps… és motiu de consulta», assenyala Mireia Serrano, del grup de pell de la CAMFiC.

    «És convenient acostumar-nos a revisar la nostra pell. Els humans som molt bons reconeixent patrons, es tracta d’una mena d’entrenament visual. Si ens acostumem a mirar-nos o autoexplorar-nos, serem capaços d’identificar quan una cosa no va bé», remarca, per la seva banda, la Dra. Puig. La Cap de Dermatologia del Clínic també avisa que hem de consultar al metge quan tenim una ferida que no cura, ja que els carcinomes, a vegades, poden presentar aquesta forma. «També hauríem de consultar a un especialista quan tenim taques de color cafè a les palmes de la mà, als peus o als llavis, ja que es podria tractar d’un tipus de melanoma poc freqüent, que acostumem a diagnosticar molt tard. Un altre tipus de càncer poc conegut es manifesta a les ungles, per mitjà d’una línia fosca que va formant altres línies paral·leles i s’entén al voltant del dit», avisa.

    Els factors de risc

    Un altre aspecte important a tenir en compte és el risc individual de patir càncer de pell: tenen més risc els majors de 50 anys, les persones que, per exemple per la seva feina, han d’estar exposats al sol de forma perllongada -com els pagesos, obrers o pescadors-, les persones que han patit cremades freqüents, sobretot a la infància, les que tenen moltes pigues o les persones que tenen la pell molt blanca.

    «No totes les pells tenen la mateixa capacitat natural per defensar-se. La pell molt morena té molta més melanina, que fa de paraigües al nucli dels cromosomes de les cèl·lules perquè no arribi la radiació. Per tant, la gent molt blanca, amb el cabell ros o amb els ulls clars són molt més vulnerables a l’exposició del sol», explica García-Patos.

    Un altre factor de risc ve determinat pels antecedents familiars. Així, hi ha algunes malalties genètiques que incrementen considerablement el risc de melanoma, carcinoma basocel·lular o carcinoma escatós. «La genètica pot influir en determinats càncers de pell. Igual que passa, per exemple, amb el càncer de mama, pot ser que hi hagi un defecte genètic heretat que predisposi a què es desenvolupin aquests tumors. En aquests casos s’ha de ser especialment exigents amb la protecció solar i en el seguiment dels programes de cribratge», assenyala el Cap de Dermatologia de l’Hospital Vall d’Hebron. També tenen més risc de patir càncer de pell els pacients trasplantats, els que reben tractaments immunosupressors, els fumadors o les persones que segueixen hàbits de vida poc saludables.

    L’aplicació dels avenços tecnològics i la intel·ligència artificial agafarà una especial rellevància durant els pròxims anys per detectar de forma precoç el càncer de pell.

    Avenços en la recerca

    Durant els darrers anys, s’ha produït un gran boom de la immunoteràpia, que va començar a aplicar-se en els melanomes i s’ha estès a diverses tipologies de càncer de pell. «Els tumors creixen perquè, d’alguna manera, enganyen el nostre sistema immunitari. La immunoteràpia, que està creixent cada dia, fa que les nostres defenses siguin capaces de lluitar contra els tumors, potenciant la nostra immunitat», explica García-Patos.

    També s’han desenvolupat tractaments més personalitzats, com la teràpia diana, que permet identificar quina alteració genètica té un tumor en concret. En aquesta teràpia s’apliquen fàrmacs enfocats a molècules concretes que expressen determinats tumors, de manera que és un tractament molt més selectiu i dirigit que la quimioteràpia. «Cada cop apliquem tractaments més racionals, identificant quines són les mutacions de cada tumor», assenyala el Cap de Dermatologia de Vall d’Hebron.

    En aquest sentit, l’aplicació dels avenços tecnològics i la intel·ligència artificial agafarà una especial rellevància durant els pròxims anys per detectar de forma precoç el càncer de pell. Segons Susana Puig, la intel·ligència artificial ha arribat per quedar-se i, malgrat que encara no sigui el dia a dia a l’hospital, hi ha algoritmes que estan funcionant molt bé i que ajudaran molt en el diagnòstic precoç. Per exemple, s’està treballant en aplicacions mòbils que et diuen, per mitjà d’una fotografia, el potencial risc d’allò que es mostra. «Els resultats són sorprenents, però encara és una eina molt preliminar, que té un important marge d’error. Penso que, amb els anys, arribarà a una exactitud molt gran i ens serà de gran utilitat. Encara queda molt camí per recórrer en la investigació en el càncer», conclou García-Patos.