Milers de persones a Catalunya porten fins a 17 mesos seguits amb símptomes continuats de Covid-19 i molts amb seqüeles suficients per a no haver-se pogut incorporar a la feina. En la majoria dels casos el sistema sanitari ha suposat un autèntic maltractament durant molts mesos (maltractament del sistema, que no dels professionals). Desatenció, visites a pneumologia, cardiologia, logopèdia, neurologia i altres especialistes a mig any vista -en el millor dels casos- o una atenció des de la incredulitat que, a hores d’ara, encara es dona, i on l’ombra de la invenció o l’ansietat es fan paleses a les visites.
17 mesos amb milers de persones patint cansament, moltes vegades extrem, palpitacions, dificultat en la respiració, disfonies, disfuncions cognitives, etc., són suficients perquè la Generalitat de Catalunya faci un pas endavant i incorpori aquest tema a l’agenda política de manera prioritària.
L’atenció primària juga un paper fonamental pel nivell de coneixement que es té dels pacients i la possibilitat de coordinar una atenció integral que només pot passar per l’escolta activa amb suficient temps perquè les persones se sentin realment ateses. I això cal preveure-ho per cada mes de l’any, no sigui cas que a algun ésser humà se li acudeixi posar-se malalt les setmanes de vacances.
L’estiu del 2020 va ser un dels moments més calents, donada la situació d’estrès del sistema després de la primera onada. Salut ha de preveure l’atenció integral del gran volum per persones que després de la infecció tindran símptomes persistents més enllà de dotze setmanes. L’acumulació d’aquestes persones al llarg d’aquest any i mig ha estat molt elevada i ara toca visibilitzar-les i atendre-les de veritat.
No ens podem permetre que els governs no estiguin prestant una atenció decidida a aquest fet que ens ve a sobre i que és un problema de salut pública de primer ordre. Alguns altres països han fet un reconeixement públic a aquesta nova malaltia que no només exigeix fer alguna declaració sinó fer una inversió en diferents aspectes.
El problema no el tindrà només Salut, sinó també treball i, segurament, rebotarà al sistema de serveis socials en molts casos, i també a educació amb l’impacte que també hi ha en nens i nenes. Després d’any i mig de baixes laborals, l’impacte d’aquesta situació en moltes persones és massa angoixant perquè no hi hagi una reacció clara a l’agenda política al nostre país.
Per una banda, i paral·lelament a la inversió en atenció primària perquè puguin atendre amb dignitat aquestes persones, cal generar autèntics dispositius especialitzats en Covid Persistent distribuïts per tot el territori, perquè els pacients no hagin d’anar explicant a cada visita el que significa. L’atenció mèdica de la malaltia cal que s’incrementi més del que actualment s’està donant.
També caldrà una inversió molt important en recerca. Malgrat la magnitud d’aquestes seqüeles després de la infecció de Covid-19, l’edició de La Marató de TV3 del 2020 va decidir no invertir ni un sol euro en aquesta circumstància que està afectant milers de persones a Catalunya i que podria superar les 70.000 persones, tenint en compte que hi ha un reconeixement internacional que parla d’un 10% de les persones infectades. Donada aquesta errada de no prestar atenció al respecte, la Fundació de la Marató hauria de pensar a fer una edició especial i tornar a ser pionera en la recerca.
Però, òbviament, la recerca que ens cal fer a Catalunya passa de manera prioritària per les prioritats del Govern de la Generalitat, ja que és l’única possibilitat que tenim de poder establir equips de recerca a mitjà termini. En aquest sentit, estan sent pioneres les professionals de l’Hospital Germans Trias i Pujol, que han estat al costat dels pacients des dels primers mesos tractant d’investigar al màxim aquesta situació. El seu web «no t’ho inventes» deixa palesa la crueltat d’aquesta malaltia, en què les persones han de justificar-se contínuament després de tot el que han patit fins ara. L’esforç des dels primers mesos per part de la Dra. Mateu i el seu equip cal reconèixer-lo. De la mateixa manera que cal destacar l’esforç de l’equip de l’Institut Guttmann per desenvolupar programes de rehabilitació per aquestes persones.
Tampoc no podem oblidar, en cap cas, l’esforç en la recerca i en la millora de l’atenció que s’està fent des de l’atenció primària. Un tipus de recerca i actuacions sovint oblidades, a l’ombra de la recerca hospitalària. En aquest cas, la Dra. Torrell o la Dra. Martin estan protagonitzant una autèntica lluita de sensibilització sobre aquest problema entre els professionals i també en l’opinió pública.
No ens podem permetre únicament esperar a la recerca que arribi dels Estats Units o d’altres països que han invertit en aquest aspecte. Com més invertim en aquest aspecte, millor serà l’atenció que podem donar a totes les persones que s’han anat acumulant al llarg de la pandèmia.
Però també caldran espais de reconeixement institucional, perquè no serà fins que reconeixem que tenim un problema de salut pública de primer ordre que no començarem a activar cada àrea política en la qual cal està treballant ja per permetre a aquestes persones tenir una millor qualitat de vida i tenir la sensació que se’ls està tenint en compte de manera global.
La gestió hospitalocèntrica de la pandèmia ha suposat invisibilitzar una part molt important de la Covid-19. Els anys que venen veurem un increment de persones que hauran de cursar baixes laborals perquè no poden seguir amb la seva activitat laboral i, en molts casos, tampoc la vida social que portaven. És per això que cal preparar tot el sistema perquè l’impacte en la vida d’aquestes persones sigui molt menor del qual ha estat fins ara.
Les persones amb Covid Persistent volen ser part activa en tots aquests canvis, que cal que s’activin des de les institucions públiques i el Govern de la Generalitat. Fins ara, ja han demostrat una alta capacitat d’organització amb el Col·lectiu de la Covid Persistent, que ha estat permanentment connectat amb totes les organitzacions sobre aquest tema que s’han creat a tot el món. Passats 17 mesos, ja toca deixar clar que se les té en compte.
La suspensió de l’obligació de dur la mascareta protectora en espais oberts, que inclou la continuïtat de dur-la quan no es pot respectar la mínima distancia física entre persones (metre i mig) ha desvetllat reaccions de certa malfiança o d’incredulitat en la gent del carrer però també entre distingits salubristes.
Que la població no experta no s’acabi de refiar és comprensible, atesa la insistència dels mitjans de comunicació en bombardejar el personal amb dades sobre la pandèmia, sovint de significat incert, que no acaben de foragitar la temença d’una nova revifada del problema, malgrat que cada vegada hi hagi més gent que ha estat infectada, així com vacunada, experiències que comporten una disminució notòria dels susceptibles a les noves infeccions.
Una recança que es podria justificar seguint la reflexió de qui fou la directora general de l’OMS quan es va produir la pandèmia gripal del 2009, en el sentit que és millor preparar-se per al pitjor i si finalment no s’esdevé, millor. Una cavil·lació que molt probablement la majoria de les nostres mares i àvies subscriurien i que, ben pensat, no és directament rebutjable perquè la protecció que esperem de la mascareta és de naturalesa diversa que la que ens procura la infecció o la vacuna.
Efectivament, la protecció potencial que la mascareta pot comportar és mecànica, un obstacle que impedeix que les partícules minúscules, entre elles, els microbis patògens abastin les mucoses respiratòries. De manera que davant de l’aparició d’una variant o, encara pitjor, d’una nova espècie de coronavirus que no fos neutralitzada per la immunitat natural o adquirida, mantenir-la en aquells casos en els quals tenim prou indicis de la seva utilitat seria lògic, tot i que a causa de la incertesa de l’evolució, sobretot, perquè seguim molt a sobre de la propagació de nous infectats, aquest comportament preventiu es podria perllongar molt.
En aquest context, estem convivint des de fa setmanes amb aglomeracions multitudinàries de gent jove, sobretot els caps de setmana, en les que no es respecten les mesures de distanciament ni de protecció personal. Aquestes actuacions que es podrien qualificar d’imprudents des d’una perspectiva epidemiològica són contemplades amb graus variables de tolerància per les autoritats i semblen expressions col·lectives de la necessitat de retrobament social i de recuperació d’espais d’oci després d’un període molt llarg d’aïllament imposat per la pandèmia.
Tot indica que estem entrant en una etapa de la pandèmia en què conviuen la por i les ganes de recuperar el temps perdut, que alguns els hi pot semblar imprudència. La por a treure’ns la mascareta en els espais oberts i amb distància de seguretat s’ha estès també entre determinats experts de salut pública, fet que no deixa de cridar l’atenció quan en realitat no tenim fins avui dades fefaents de la seva eficàcia en exteriors ventilats. Caldria no oblidar les potencials conseqüències negatives de les mascaretes per als usuaris, a més d’una eventual falsa confiança, les derivades d’un ús inadequat o dels materials qui sap si perjudicials, com va passar amb les que duien nanografens que foren retirades al Canadà. I sobretot, considerar els altres indiscriminadament com un perill potencial de contagi, independentment que ho puguin ser o no.
Que alguns sanitaris manifestin certa preocupació per si és encara massa aviat per anar recuperant costums reprimits pot reflectir la prioritat que els hi mereix la salut, en abstracte o, com a molt, individual, per damunt de tot. Una salut que mai no podrem protegir absolutament perquè el risc zero és utòpic.
Valoració de la salut més pròpia, però de la clínica que no de la salut pública, per a la qual mai no li ha de ser aliena la influència i la importància de molts altres sectors socials que la sanitat sobre la salut (en positiu) ni, encara menys, de la necessitat de respectar els interessos, les preferències i les expectatives de la ciutadania que només en situacions molt determinades i no massa perllongades s’han de relegar davant els riscos per a la salut.
I sempre que es pugui amb la implicació activa dels diversos sectors comunitaris. Una prerrogativa que sovint pot esdevenir un exemple il·lustratiu de la biopolítica que denunciava Foucault, per a qui la salut pública era un mer instrument per al manteniment de l’statu quo.
Cal evitar caure en desviacions derivades de la por injustificada o de la imprudència irreflexiva. Portem ja més d’un any de pandèmia i la fatiga (inclosa la intel·lectual) ens domina. Hem de fer un nou esforç per injectar l’esperança i la racionalitat que necessita la nostra societat en aquesta fase de l’abordatge del problema.
«No són suïcidis, són assassinats». Amb aquesta consigna es va realitzar una manifestació a Barcelona per denunciar el suïcidi de Segundo Fuentes, un veí del barri de Sants de Barcelona que havia de ser desnonat el passat dilluns 14 de juny.
Segundo, de 58 anys, es va llançar al buit pel pati de llums quan la comitiva judicial va picar al timbre per complir una ordre de desnonament. El jutjat de primera instància número 3 de Barcelona va desestimar un informe municipal de vulnerabilitat dels serveis socials de l’Ajuntament de Barcelona per a la suspensió del llançament perquè segons deia no complia amb les exigències que requereix la llei (sic).
El veí de Sants duia tres anys a l’atur i cobrava una prestació insuficient per pagar el lloguer de 800 euros. Portava un any sense poder pagar el lloguer i va ser denunciat per la propietat. L’Ajuntament va emetre un informe i va intentar intervenir amb la propietat sense èxit.
Posteriorment, ha transcendit que s’havia presentat a vuit ofertes de feina i no va aconseguir cap ocupació. Va ser també un usuari de Càritas, l’entitat caritativa lligada a l’Església catòlica del regne d’Espanya.
No ha estat l’únic cas o un «cas aïllat» com alguns poden interessadament dir. En els últims anys hem tingut desenes de suïcidis per desnonaments i això encara no s’ha acabat.
Barcelona és la ciutat de l’Estat amb més execucions hipotecàries i Catalunya lidera el rànquing de desnonaments de tot el regne d’Espanya. L’any passat van ser desnonades 5.737 famílies, la majoria d’elles per no poder pagar el lloguer.
Un reconegut psicòleg català deia fa pocs dies en relació a aquest succés que: «No es tracta d’establir una relació automàtica entre desnonament i suïcidi, però és evident que l’exposició a situacions de desemparament és un factor d’alt risc, com ho prova el fet que en molts subjectes la pèrdua de la casa pel motiu que sigui, sol ser un dels primers passos d’un procés de desinserció social».
A la configuració de sistema d’habitatge que patim al nostre país, al costat de les conseqüències que va tenir per a milions de persones la gran crisi de l’any 2008, caldrà sumar-li ara la crisi derivada de la Covid19. Tot això s’ha traduït en els últims anys en un augment a Catalunya dels desnonaments i de l’exclusió residencial per motius econòmics.
L’impacte d’un desnonament en la salut pot ser molt considerable. Els problemes per pagar l’habitatge es relacionen amb un deteriorament de la salut mental que s’expressa en símptomes com l’estrès crònic, l’ansietat, la depressió que afecten la qualitat de vida dels membres de la llar. Hi ha estudis que mostren que els nens i nenes de famílies en risc d’exclusió residencial pateixen una major proporció de malalties de salut mental. La situació que pateix una part important de la societat a l’atur i les dificultats que això suposa per afrontar el pagament de les hipoteques és un dels factors que generen problemes més considerables de salut, afirmava Martin Mackee l’any 2013, en plena crisi.
En aquestes dates crítiques, en què ja van haver diversos suïcidis derivats de desnonaments, el catedràtic de Psiquiatria i coordinador científic de l’Estratègia Nacional de Salut mental Manuel Gómez-Beneyto, en una entrevista recomanable, manifestava que: «Hi ha gent que estant en els seus cabals pren decisions racionals per suïcidar-se en circumstàncies insostenibles i de gran patiment, i això és aplicable als desnonaments».
L’increment d’execucions hipotecàries va associat a una disminució de la salut mental i a un augment de les freqüències dels suïcidis, com han posat de manifest en els últims anys unes quantes investigacions.
La mateixa OMS, en un comunicat recent aquest dijous 17 de juny diu textualment: «Cada any perden la vida més persones per suïcidi que per VIH, paludisme o càncer de mama, o fins i tot per guerres i homicidis. El 2019, es van suïcidar més de 700 000 persones, és a dir 1 de cada 100 morts. No podem-ni hem de- deixar relegat el suïcidi», ha assenyalat el Dr. Tedros Adhanom Ghebreyesus, director general de l’Organització Mundial de la Salut. «Cada un és una tragèdia. Fer atenció al suïcidi és fins i tot més important ara, després de molts mesos immersos en la pandèmia de la COVID-19 i quan molts dels factors de risc de suïcidi -pèrdua d’ocupació, dificultats econòmiques i aïllament social-segueixen estant molt presents».
En altres ocasions en aquestes pàgines he escrit alguns articles sobre els suïcidis aquí i aquí doncs és un problema de salut pública i especialment punyent entre la població jove i que considero des de fa anys que hauria de merèixer una especial atenció ja que és la principal causa de mort externa en el regne d’Espanya, segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística de l’any 2020.
En un d’aquests articles deia:
«Segons dades de la Unió Europea, l’augment de l’atur no fa créixer les xifres de suïcidi quan es gasten en programes socials més de 190 euros per persona i any. La mateixa hipòtesi en sentit invers s’ha trobat en descobrir-se una associació entre l’increment del suïcidi i la reducció de la despesa en polítiques socials. Estem davant d’un problema de salut pública de primer ordre i que requereix d’una intervenció pública massiva per mitigar i revertir la gravetat de la situació. Una seguretat econòmica per a la població seria un gran factor preventiu i contribuiria a un augment de la llibertat per triar projectes de vida que no hagin de girar entorn d’una identitat relacionada amb l’ocupació.
Unes paraules que segueixen sent de plena actualitat. Afegiria, per descomptat, les demandes que realitzen la Plataforma d’afectats per la hipoteca i el Sindicat de Llogaters i Llogateres per la defensa del dret a l’habitatge i un lloguer assequible, estable, segur i digne.
No prendre mesures al respecte davant aquests greus problemes socials, d’habitatge i de salut pública o seguir fent les mateixes polítiques fracassades de protecció social de sempre és d’una greu irresponsabilitat política, ja que «no són suïcidis, són assassinats».
L’Agència per a l’Abordatge Integral del Treball Sexual (Abits) és un servei de l’Ajuntament de Barcelona que ofereix atenció sanitària, psicològica, social, laboral i jurídica a les dones que exerceixen o han exercit la prostitució. “El nostre enfocament és el de potenciar els drets de les dones i, en aquest sentit, respectar la seva autonomia. Nosaltres intentem no jutjar, oferim programes que puguin ser útils, sense pressió, per tal que siguin elles les que prenguin les seves decisions”, explica Bàrbara Roig, directora de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament.
“El nostre enfocament és el de potenciar els drets de les dones i, en aquest sentit, respectar la seva autonomia” | Pol Rius
Abits compta amb un Servei d’Atenció Socioeducativa (SAS), que està format per educadores socials, treballadores socials, psicòlogues i advocades. El SAS acostuma a ser el primer contacte directe i, a partir d’aquí, les professionals valoren les necessitats de les dones, incloses les transsexuals. Més endavant, pot haver-hi un seguiment i un acompanyament des de les oficines per apropar-les als diferents serveis de la ciutat.
La gran majoria de les dones ateses són estrangeres, i moltes d’elles es troben en situació irregular, per la qual cosa una de les grans demandes té a veure amb la regularització de la seva situació administrativa. Altres necessitats estan relacionades amb l’habitatge o com aconseguir prestacions econòmiques a les quals tenen drets, però que sovint desconeixen.
També s’ofereix assessorament en matèria de formació i de treball, per a la qual cosa compten amb altres entitats de la ciutat, com Barcelona Activa, que depèn de l’Ajuntament, o la Fundació Surt. “Moltes vegades estem amb empreses i sectors que tradicionalment són molt feminitzats, sobretot de neteja i cura, però intentem buscar alternatives. Ara també participem en un curs d’economia social més adreçat a autoocupació, per a qui vulgui obrir un negoci”.
Roig destaca que són les dones les que fan el pas de voler formar-se o treballar d’una altra cosa, i tant les associacions com el consistori miren de facilitar els plans d’inserció laboral. Els anys 2017, 2018 i 2019, per exemple, van aconseguir diferents contractes laborals un total de 58, 75 i 90 dones, respectivament, segons les dades d’Abits.
“Ara també participem en un curs d’economia social més adreçat a autoocupació, per a qui vulgui obrir un negoci” | Pol Rius
L’any 2020 va ser excepcional per la pandèmia de la covid-19 i, en aquest exercici, del qual encara no s’han tancat les dades, hi havia més demanda d’ajudes en temes d’alimentació i habitatge. “Amb la covid, la situació ha empitjorat moltíssim perquè no podien treballar i es van quedar sense ingressos durant molts mesos, i vam fer el lligam amb els serveis socials durant el confinament. També hi ha hagut l’impacte psicològic del confinament, com a la resta de la població en general”.
Per a Roig, més enllà de l’estigma que es té sobre la prostitució, els perfils són molt diversos. “Hi ha dones que necessiten el treball sexual per complementar els ingressos, com per exemple dones que estan cobrant una pensió d’invalidesa o de viduïtat que és molt baixa, o dones que ja tenen una feina estable i que potser ja tenen els seus clients fixos. I moltes ho fan durant un temps i no pensen que es dedicaran tota la vida”.
En cas que les professionals d’Abits detectin que hi hagi tràfic d’éssers humans amb finalitat d’explotació sexual, és a dir, que obliguen les dones a prostituir-se, es deriva a la Unitat Municipal contra el Tràfic d’Éssers Humans (UTEH). Els anys 2018 i 2019 la UTEH va detectar més de 360 víctimes a la ciutat de més de 30 nacionalitats diferents, sobretot nigerianes. “Evidentment, és un delicte que nosaltres veiem fragant, però a vegades les dones no volen denunciar-ho perquè tenen molta por o perquè pensen que ho poden manegar”.
Atenció a la via pública
Mercè Meroño és presidenta de la Fundació Àmbit Prevenció, que tracta el treball sexual a través de l’àrea d’Àmbit Dona, adreçada a dones i també a homes. “Intentem donar una visió pro drets del treball sexual, des de la perspectiva de gènere i apropant-nos als llocs on les dones o els homes treballen”. Principalment, Àmbit està present al barri del Raval, la Zona Franca, els voltants del Camp Nou i algunes zones de l’autovia de Castelldefels, sempre en espais oberts. A més, té alguns pisos a Mataró per a dones que han patit violències sexuals.
“Intentem donar una visió pro drets del treball sexual, des de la perspectiva de gènere i apropant-nos als llocs on les dones o els homes treballen” | Pol Rius
Àmbit ofereix serveis molt diversos, des de la donació de material al seu local del Raval i als llocs on hi ha les persones que atén, fins a diferents tipus d’assessoraments legals. “Qualsevol dona que estigui exercint el treball sexual pot venir a buscar material preventiu, que se’ls ofereix gratuïtament, o pot dir-nos si té necessitat en temes d’alimentació, de la seva situació legal administrativa, de manca d’habitatge, o de qualsevol tema vinculat als drets i la discriminació. Tots aquests temes, depenent de la demanda, són atesos per una o una altra professional”.
“En infermeria, fem proves ràpides de VIH, sífilis i hepatitis, i també es fa la connexió amb els diferents serveis públics. Tramitem la targeta sanitària a aquelles persones que, perquè no estan empadronades, perquè tenen dificultats, perquè són nouvingudes i encara no han pogut tramitar els papers, encara no la tenen i mirem que es garanteixi un accés directe i el més ràpid possible als serveis de salut”.
La covid-19 ha suposat un canvi en les demandes, que ara se centren més en alimentació, productes d’higiene, pagament de lloguers i tramitació de rendes garantides o d’algun tipus d’ajut al qual tinguin dret. “Han deixat de treballar i moltes vegades es viu al dia, no estem parlant d’un treball sexual d’alt standing. Hi ha diferents modalitats i espais on s’exerceix el treball sexual; nosaltres atenem dones vinculades al carrer, de les quals més del 80% són migrades”. En aquest sentit, el ventall de demandes de tipus administratiu per saber per on s’han de moure és molt divers, des de renovar documentació caducada, fins a tramitar l’asil i coordinar-se amb entitats especialitzades.
“identificar-se com una persona de prostitució forçada no és fàcil perquè moltes vegades hi ha por, por a les represàlies a la seva família al país d’origen, por al dany físic aquí, por al dany psicològic…” | Pol Rius
Per a Meroño, aconseguir el vincle amb les treballadores del sexe implica “no jutjar-les”. “Entenem i també expliquem que moltes vegades aquesta sensació de culpabilitat i de por forma part de l’estigma, però el que diguin els altres té a veure amb un judici de valor que fan sobre tu, i això no vol dir que tu siguis la culpable. Hi ha que tenen criatures i tenen por que hi hagi un impacte en la seva vida quotidiana”.
Per l’experiència d’Àmbit, entre les diferents violències sexuals que s’han trobat, hi ha que no poden ser demostrades, com ara que un client es tregui el preservatiu o que forci a pràctiques sexuals no consensuades. En alguns casos en què s’ha arribat a denunciar, “moltes vegades les dones estan sota sospita” pel fet de ser prostitutes. Per a la presidenta d’Àmbit, “això per nosaltres, és una violència institucional. Reivindiquem que ha d’haver protocols específics i que s’ha de formar els professionals i les professionals no només en l’àmbit sanitari, sinó també jurídic”.
En cas de percebre algun indicador de tràfic d’éssers humans, des d’Àmbit contacten amb serveis específics per tal de “buscar el recurs més adequat”. Meroño assenyala que “identificar-se com una persona de prostitució forçada no és fàcil perquè moltes vegades hi ha por, por a les represàlies a la seva família al país d’origen, por al dany físic aquí, por al dany psicològic…”. “Quan aquesta dona està preparada, li proporcionem un espai perquè pugui parlar amb especialistes en tràfic, estaríem parlant d’entitats com Sicar, que tenen juristes, han vist moltes dones víctimes de tràfic i saben fer una exploració i una entrevista molt definida”.
Acompanyament en locals tancats
L’associació Genera reivindica els drets de les prostitutes, igual que Àmbit, però amb la diferència que Genera treballa sobretot amb dones que estan en espais tancats de Barcelona i Girona. “A Barcelona, fem visites a pisos, clubs i barres americanes, quan no estan tancats per la covid”, explica la Marta Farrés, treballadora social de Genera.
“A Barcelona, fem visites a pisos, clubs i barres americanes, quan no estan tancats per la covid” | Pol Rius
“Normalment, quedem amb les encarregades i acordem quan anar, als matins acostumen a estar més lliures perquè hi ha menys clients. Un cop allà, ens presentem, per si hi ha alguna dona que no ens coneix, expliquem qui som i des de quina perspectiva encarem el treball amb les treballadores sexuals. La nostra perspectiva és des dels drets, no des de l’assistencialisme, i els expliquem que com a treballadores sexuals tenen una sèrie de drets”.
Entre aquests drets, hi ha l’accés al servei de salut de manera gratuïta, ja que moltes de les dones són migrades, ho desconeixen i paguen mútues privades. Gràcies a un conveni amb la Conselleria de Salut de la Generalitat, Genera pot demanar targetes sanitàries per a aquestes dones, a més de proporcionar preservatius durant les visites. “Elles estan molt preocupades per les enfermetats de transmissió sexual. Es cuiden molt, qui més preocupada està per la seva salut són elles mateixes, són molt conscients”.
Les qüestions jurídiques formen el segon gran eix que preocupa les dones ateses, i Genera té una advocada especialista en violències masclistes, migració i llei d’estrangeria que les assessora de forma gratuïta. “Les educadores socials tenen el primer contacte amb les dones i les informen que poden anar a l’associació a parlar amb l’advocada, que les pot assessorar en aquest i altres temes, ja siguin ajudes escolars, de retorn al seu país, d’herències, de drets laborals… Perquè moltes estan contractades en un altre sector, com l’hostaleria, i no se’ls compleixen els drets”.
Per a Farrés, l’acompanyament emocional és igual d’important. “Hi ha moltes dones que estan exercint la prostitució i, a causa de l’estigma, s’han d’amagar. No poden dir que són treballadores socials a la seva comunitat de veïns, a les mares del col·legi quan porten els seus fills, a la seva família… Quan tu portes una doble vida, et produeix una mica de desgast emocional. Aquí oferim un espai, o allà mateix quan anem als clubs, i intentem acompanyar-les i explicar que és l’estigma, que no és culpa seva, que el fet d’haver-te d’amagar a vegades provoca desajustaments”.
Farrés creu que sovint hi ha una tendència a “infantilitzar” les prostitutes i a no donar-les veu: “Fas una llei sobre prostitució i no parles amb les treballadores sexuals. Doncs aquí tenim un problema. Elles tenen dret a decidir i això és el que intentem potenciar. Hi ha que volen una regulació i hi ha que volen que les deixin en pau”.
“Fas una llei sobre prostitució i no parles amb les treballadores sexuals. Doncs aquí tenim un problema | Pol Rius
A Girona, les professionals de Genera estan en contacte amb les prostitutes dels macroclubs de La Jonquera, quan no estan tancats per la covid-19, sigui visitant-les als clubs o quedant amb elles a un centre cívic. També fan visites a pisos de Figueres i fan ronda per la carretera nacional N-II. Les demandes, assegura Farrés, són les mateixes entre les dones d’un lloc i d’un altre, si bé normalment les que estan en carretera són les que es troben en una situació més vulnerable. “Hi ha més perill estant en carretera, i hi ha més incidència de tràfic quan no tenen poder de decisió sobre què fan, com ho fan, amb qui ho fan, i no tenen control dels seus diners”.
El fenomen del “lover boy”
“Quan pensem en tràfic, tenim al cap una macroxarxa de dones i un senyor superpoderós que les domina a totes, i no és així. A Girona, sobretot amb les dones que treballem nosaltres, hi ha el fenomen del “lover boy”, en què el proxeneta és la seva parella. Els mecanismes que utilitzen són els de l’amor romàntic: les sedueixen i es casen. El marit explota la seva companya, li diu que no pot fer res més, l’humilia, li treu totalment l’autoestima, li fa veure que només ell la pot ajudar i que ella només pot fer treball sexual perquè no podrà fer res més”.
Com que el tràfic de persones amb fins d’explotació sexual està reconegut com a violència masclista, el circuit és el mateix que en les violències masclistes i es parla amb els Serveis d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) o els Serveis d’Intervenció Especialitzada (SIE) de la zona, que intervenen, i llavors elles decideixen si denuncien o no. “Denunciar mai és una cosa fàcil, i més en els casos en què el proxeneta és el teu marit. Tenen molta por. Si tot va bé, entren en un circuit i van a una casa d’acollida. Passa poc. Les associacions les detectem, però només poden identificar-les com a víctima de tràfic les policies”.
Tenen cura de la seva salut sexual
La Marina Redondo és llevadora del CAP Drassanes i forma part del Programa d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (PASSIR), dins del qual hi ha el Programa Rosa, especialitzat en atendre treballadores sexuals. Es tracta d’un equip de quatre persones (llevadora, ginecòloga, auxiliar d’infermeria i administrativa) que rep dones de tota l’àrea metropolitana els dimarts de 10:30 a 13:30 hores.
La Marina Redondo és llevadora del CAP Drassanes i forma part del Programa d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (PASSIR) | Pol Rius
Segons explica Redondo, aquest servei específic està ben valorat per les usuàries perquè no han de donar explicacions sobre la seva ocupació ni sobre per què volen tenir un control més exhaustiu d’infeccions de transmissió sexual, citologies o controls d’anticoncepció, o perquè volen més proves d’embaràs. “Moltes d’elles no volen explicar-ho i aquí se senten com que tenen una relació més directa. Moltes vegades les seves demandes estan relacionades amb temes delicats, tipus avortaments o malalties de transmissió sexual, i se senten cuidades. Aquí ja assumim i ja sabem que això és un programa per a treballadores sexuals i no cal que ens expliquin què ha passat o perquè ha passat”.
Les dones coneixen aquest servei gràcies a les entitats socials i al SAS, que les ajuden a obtenir la targeta sanitària. Les visites poden ser programades o d’urgències, i prop del 80% de les pacients són migrades. Els grups majoritaris són les nigerianes, que acostumen a parlar anglès, les romaneses, que solen portar molts anys aquí i ja coneixen l’idioma, i les llatinoamericanes. En el cas que necessitin una persona que faci d’intèrpret, les pròpies associacions s’encarreguen que les acompanyi un traductor.
“Si venen aquí és perquè tenen cura de la seva salut sexual. Tenen més cura de la seva salut sexual i reproductiva i de la salut en general que la majoria de la població” | Pol Rius
Entre la ginecòloga i la llevadora, cada dimarts al matí atenen entre 10 i 20 usuàries, cadascuna en la seva consulta, i en un mes poden arribar a unes 50 persones, normalment d’edats compreses entre els 20 i els 40 anys. Per a Redondo, les dones a les quals atenen són “plenament” conscients de la importància de la seva salut. “Si venen aquí és perquè tenen cura de la seva salut sexual. Tenen més cura de la seva salut sexual i reproductiva i de la salut en general que la majoria de la població. Els interessa estar sanes, no pel treball sexual en si, sinó per elles mateixes”.
En el cas de les prostitutes que es queden embarassades, el seguiment és “com el d’un embaràs normal, tenint en compte que hi ha més risc d’infecció de transmissió sexual i que cal tenir uns controls que potser una persona que no té altres parelles o que no té activitat sexual tan sovint, no tindria”. Com que no tenen baixa per maternitat, durant uns mesos deixen la seva activitat i viuen d’estalvis, d’ingressos de la seva parella o de la seva família, o d’alguna ajuda dels serveis socials si pot demanar-la.
A més del CAP Drassanes, el CAP Manso també disposa d’un servei especialitzat d’aquest tipus i el CAP Numància en té per a treballadores sexuals trans.
El barri del Besòs i el Maresme de Barcelona s’ha bolcat per a organitzar l’acte d’homenatge col·lectiu a les víctimes de la COVID-19, celebrat el 20 de juny. Entitats locals i veïns s’han unit per a honrar a les persones que han perdut i per a poder expressar els seus sentiments i sofriments que continuen per la pandèmia.
Els residents manifestaven dia rere dia el seu malestar per no haver-se pogut acomiadar dels seus éssers estimats com cal durant l’epidèmia. Ramón Tur, vicepresident de l’Associació de Veïns i Veïnes del Maresme (AVV Maresme), anava rebent els comentaris de les seves veïnes i veïns quan se’ls trobava pel barri: «Es van emportar a la meva dona a l’hospital malalta per la COVID, i ja no la vaig tornar a veure… No vaig poder acomiadar-me», li va expressar un d’ells. Ramón va pensar a fer algun acte commemoratiu, com podria ser un mural multicultural en el qual sortissin representades totes les cultures de la zona, sota la idea que tots som iguals. Ho va plantejar a la seva associació i a la Coordinadora d’entitats del barri i va ser acceptat. No sols això, sinó que es van afegir altres activitats, com la realització d’un esdeveniment que permetés acomiadar a aquestes persones com correspon i fossin recordades.
A la parròquia, polint el text dels alumnes per l’homenatge / Mar Joaniquet
El barri es mou: preparatius
La cohesió mostrada entre els diversos grups reflecteix el teixit associatiu del barri. En el grup impulsor de la iniciativa, a més de l’AVV Maresme van prendre part: el Casal del Barri, el Pla de Desenvolupament Comunitari i el Centre Cívic del Besòs. A més van col·laborar: l’Associació de Veïns del Besòs, la Parròquia Sant Paulí de Nola i el Centre d’Atenció Primària, entre d’altres.
El diumenge anterior a l’homenatge, l’artista Camil Escruela va dibuixar a «La Placeta» el mural exterior i es va convidar a tot el veïnat a acolorir-lo. Va haver-hi molts col·laboradors, des dels més petits fins a persones de tercera edat. La frase que encapçala el mural va sorgir del text creat per un dels veïns. Paral·lelament els joves monitors van establir un taller participatiu d’escriptura de versos sobre les vivències de la pandèmia, escrits què han format part en l’esdeveniment, muntats en forma d’arbre.
També es va mobilitzar la Parròquia de Sant Paulí de Nola. El seu capellà, Jordi Espí, va proposar al grup de joves si volien participar en l’acte commemoratiu. També als alumnes d’origen senegalès que reben classes de català allà. Així, una part de l’assignatura es va dedicar a redactar un text conjunt sobre la seva experiència durant la pandèmia. La Fundació FICAT, que treballa per a afavorir la defensa dels drets de les persones i dels col·lectius que es troben en risc o en situació d’exclusió social, forma a aquestes persones no regularitzades que estan intentant aconseguir l’arrelament després de tres anys d’empadronament.
Mentrestant, els joves del grup de teatre van crear una obra musical per a l’esdeveniment. Formats al Centre Cívic del Besòs, aquests joves van participar en el programa «Tu sí que vals» i el van guanyar. Es tracta d’un concurs que es fa cada any perquè talents del barri surtin a l’escenari a cantar, recitar, tocar música o a fer alguna representació. Aquesta ha estat la seva col·laboració altruista amb una adaptació de la seva composició dedicada a les pèrdues humanes per la pandèmia.
Representació del teatre musical / Mar Joaniquet
Va arribar el dia de l’homenatge
El sentiment del barri es va manifestar aquest diumenge a «la Placeta». Ho va acompanyar el mural que representa a les persones que han sofert i també a les quals han lluitat en aquesta crisi de la pandèmia, l’únic d’aquestes característiques a Barcelona i Catalunya.
Els participants van donar el seu testimoniatge, des d’escrits en record a la pèrdua de éssers estimats, reflexions de la realitat de la pandèmia, fins a interpretació de cançons i música. No van faltar els agraïments a les entitats que han fet costat a les persones d’aquí i als nouvinguts.
Des del personal sanitari van exposar la sensació d’haver donat el millor de cadascun, i haver après que remant tots en la mateixa direcció podem ser molt fortes com a equip i com a comunitat. Els joves de la parròquia van declarar que no hem de rendir-nos, ni perdre l’esperança, encara que com a joves els preocupa el seu futur. Baye, en veu dels venedors ambulants senegalesos sense regularització va declarar: «La llei d’estrangeria actual és molt dura. Alguns de nosaltres portem més de cinc anys sense regularització. Amb la pandèmia ens quedem sense feina. Ens agradaria tenir drets com tots i poder treballar dignament».
L’Imant del barri va expressar que el virus ha deshumanitzat part de les nostres formes de vida, traient-nos l’acostament o suport que teníem els uns amb els altres en els moments difícils. A continuació un representant de la comunitat pakistanesa ens va delectar amb el cant sufí que provenia de l’estil de poesia centenària de les seves terres. Així com la cançó composta pels joves de teatre musical, procedents de Sud-amèrica.
Mentre s’escoltaven les veus en l’escenari de persones de diversos orígens que conviuen al barri, l’artista Iván Lozano va expressar en una cartolina el que li transmetia l’actuació. El seu resultat formarà part d’una futura exposició dedicada al tema de la pandèmia.
Ivan Lozano creant / Mar Joaniquet
Representants polítics del Districte de Sant Martí es van dirigir als familiars de les víctimes i veïns per a transmetre’ls el seu suport, i van agrair al personal sanitari la seva gran labor durant la pandèmia. També van ser presents tècnics del mateix districte i del barri. No van faltar emotives frases en els seus discursos: «Somriure, obrir els ulls, estimar, i seguir. Sobretot seguir, seguim llavors amb tot l’après d’ells i honrem la seva memòria»; «Fa falta, malgrat tot, continuar celebrant, la vida».
Els testimoniatges dels veïns i veïnes en acabar la cerimònia van denotar l’agraïment als organitzadors i es van alegrar de l’experiència. «M’ha encantat. I en escoltar els joves migrants, m’ha recordat com de malament ho vam passar a la meva infància quan vam arribar de Ciudad Real en els anys 50; m’he identificat amb ells. Vam estar dues vegades vivint al carrer, nou membres de família. No teníem res», comenta Isidora. Ángeles conclou: «Ha estat molt emocionant, bonic, i hi ha hagut molta unió i afecte; sento que estem tots units».
Col·laborador: Ramón Tur
Sobre el barri del Besòs i el Maresme: va tenir el seu origen en la construcció urgent i massiva d’habitatges per a donar resposta al gran dèficit que hi havia en els anys cinquanta i seixanta. Es van assentar majoritàriament persones que van migrar des de regions del Sud d’Espanya. En els últims anys han arribat persones d’orígens diversos, des d’Àsia, Sud Amèrica i Àfrica, originant un barri de gran riquesa cultural. L’urbanisme d’aquesta zona reflecteix l’últim mig segle de transformació urbana, social i política. Avui, aquest barri segueix amb transformacions, derivades de la revitalització de tot l’entorn del Fòrum de les Cultures 2004 i pel seu veïnatge a un dels dos grans sectors del 22@. En aquesta zona continuen edificant-se noves implantacions residencials i d’equipaments.
Camil i veïnes del barri acolorint el mural participatiu / AV Maresme
Esther Gutiérrez López és netejadora en parts, endoscòpia i morgue a l’Hospital de Santa Caterina de Salt. Com ella mateixa diu: «Qui ve i qui se’n va, tanco el cicle». Gutiérrez, a més, és delegada de Prevenció i membre del sindicat Comissions Obreres.
Com us va afectar l’esclat de la pandèmia?
Se’ns va multiplicar la feina, vam passar de netejar una habitació i la seva higiene diària o netejar qualsevol àrea, la sala de parts o les oficines, a haver de fer no el doble sinó multiplicat a l’enèsima potència. Entrar en un despatx i pensar: la grapadora, el pot de tippex, els teclats… no només havia d’estar impecable, sinó que havia de ser d’una exhaustivitat tremenda. Vam haver de posar molta més atenció a les manetes, seients, interruptors… tot el que entrava en qualsevol de les plantes en què treballàvem es devia netejar amb protocol Covid, és a dir, l’habitació de qualsevol pacient que entrava per primera vegada per una urgència, un part o per a una visita. Això vol dir posar-se els EPI, tres parells de guants, posar-te bé la granota i totes les proteccions.
Havíem fet simulacres i cursets per a l’Ebola, però amb l’inici de la pandèmia de la Covid vam haver de reciclar-nos, adaptar-nos contínuament i estar molt i molt pendents de fer-ho tot correctament. En el nostre cas, anàvem molt ben equipades, però no tothom tenia la mateixa preparació. Tot el material de protecció te l’has de posar i treure correctament. Sentíem la por lògica d’infectar o de contagiar a la família. De fet, algunes de les meves companyes es van contagiar en haver-hi un brot en la seva planta.
Havíem fet simulacres i cursets per a l’Ebola, però amb la pandèmia de la Covid hem hagut de reciclar-nos i adaptar-nos contínuament.
Sou un col·lectiu molt feminitzat, invisible i en condicions laborals molt millorables.
A la feina a més a més, s’ha afegit que no hi ha hagut un reconeixement del 100% de la baixa, només del 60%. En altres casos es reconeixia el 75% per ser de risc. A les netejadores d’empreses externes no se’ns ha reconegut ni se’ns ha donat la gratificació que s’ha donat a tot el sector sanitari. Podia tenir una lògica que a les empreses externes no s’assumís des del Departament, però sí que es va fer amb el personal sanitari de l’empresa de diagnòstic per la imatge.
A més, sigui l’empresa que sigui, nosaltres estarem sempre a l’hospital, i això no es reconeix. En aquesta pandèmia això ha tingut una clara conseqüència discriminatòria. Ningú ens ha agraït ni reconegut, només hem rebut quatre aplaudiments, que no dic que no siguin importants, però ens hem vist en el centre i, alhora, invisibles. Cap professionals sanitari s’hauria atrevit a entrar als box si nosaltres no els haguéssim netejat. Hi ha un biaix claríssim; és per ser netejadores que no ens han reconegut. Tot i això, hem marcat els temps i ens hem guanyat el respecte de tot el personal, som professionals formades i ara s’ha vist de forma clara una cosa que quedava molt al marge.
Com us heu organitzat durant tota la pandèmia?
La sobrecàrrega de treball i tot el que comporta s’ha assumit d’acord amb el nostre esforç. El que comentava abans: no eren higienes «normals» com abans de la pandèmia. Qualsevol fluid ens complicava molt més la feina, no era només netejar sinó una desinfecció molt a fons, i hem permès que totes les persones de l’hospital estiguessin en espais segurs. Hi havia menys visites i acompanyants.
La conciliació ha quedat de banda, per què hem pensat que el nostre paper era ser-hi, i hi hem estat. Algunes companyes han demanat excedències o permisos per estar amb menors o dependents perquè no tenien com fer-ho, però la resta ens hem buscat la vida per poder complir amb la feina. Cada dia era una nova batalla, no sabíem el que ens trobaríem. No se’ns va incloure en el Reial decret en el qual es va determinar el contagi de treballadors i treballadores essencials com a malaltia laboral. Ens hem manifestat perquè se’ns escolti.
La conciliació ha quedat de banda, per què hem pensat que el nostre paper era ser-hi, i hi hem estat. Ens hem hagut de buscar la vida per poder complir amb la feina.
S’ha entès el vostre paper?
Les higienes d’espais «normals» no Covid es van seguir fent, però tot era més complicat. Es veien menys persones a l’hospital, però estàvem en plena saturació. Potser no estava a vessar de gent, però estava ple de pacients amb Covid, totes les plantes eren Covid. Tenim 9 boxes d’UCI, però se’n van haver d’obrir més: a urgències una àrea d’UCI, l’hospital de dia també es va convertir en UCI, l’àrea de pal·liatius l’ha van traslladar… tot era molt més complicat, i la neteja s’havia de fer molt més a fons, pel perill que comportava el fet que un espai no estigués degudament desinfectat. Nosaltres seguíem sent les mateixes, no hi va haver cap reforç, i el temps per dedicar a cada neteja se’ns exigia que fos el mateix. L’esforç ha estat immens. Només et posaré un exemple: la companya que ha de netejar els vestidors on tot el personal de l’hospital es canvia i es dutxa ho havia de fer en dues hores. Va ser inhumà! Després ha variat una mica, però no hi ha prou consciència de la sobrecàrrega que hem suportat.
Nosaltres seguíem sent les mateixes, no hi va haver cap reforç, i el temps per dedicar a cada neteja se’ns exigia que fos el mateix
Després d’un any de pandèmia, el sector ha fet una aturada. Què heu reivindicat?
Aquí a l’hospital es va fer l’hora d’aturada convocada a tot Catalunya reclamant la gratificació que no ens han donat. Som el sector més precari de l’hospital i, en general, a la societat. El sector de la neteja és el que menys cobra. Com que som personal essencial, no podíem fer una aturada de tot el dia, i només vam fer una hora per torn i, sense possibilitat de negociar, ens van posar un 60% de serveis mínims. Això va impedir a molta gent participar. No hem tingut el mateix reconeixement que la resta de personal de l’hospital, ni pel que fa a la gratificació econòmica ni pel que fa al reconeixement de la Covid com a malaltia professional i, a més, se’ns ha impedit seguir l’aturada. Però seguirem fent coses exigint els nostres drets, perquè creiem que la nostra lluita és justa.
L’Aleix farà tres anys a l’agost, i al setembre li correspondria començar P3. Viu al barri de Gràcia amb els seus pares i la seva germana Júlia, que en té vuit, i per això els seus pares, a l’hora de fer la preinscripció, només van posar un centre, el mateix on va la seva germana, el Col·legi Claret de Gràcia. Però l’Aleix té una circumstància que el fa especial: va néixer amb una malaltia minoritària anomenada Miopatia Miotubular, una alteració genètica que generalment no supera l’embaràs i el part, i dels que ho fan la meitat no passen dels dos anys, la qual cosa explica per què a Espanya només hi ha dotze persones amb aquesta malaltia. L’Aleix és un d’ells. L’esperança de vida és curta i els pares ho saben, però també que en totes aquestes malalties minoritàries la ciència es fa dia a dia.
Segons explica Alba Jardiel, la mare de l’Aleix, el Col·legi Claret sempre s’ha mostrat predisposat a acollir l’Aleix, sempre que es garanteixi el suport intensiu per les atencions sanitàries que precisa. En la publicació de la llista provisional de places, l’Aleix sortia en primer lloc, ja que tenia tots els punts possibles (per residència, germana al centre, discapacitat…), però en la llista definitiva el seu nom va desaparèixer. L’administració educativa, després de veure l’informe de l’EAP i la inspecció, considera que l’escola ordinària no és el lloc adequat per l’Aleix, ja que l’atenció que necessita només la pot obtenir en un centre d’educació especial, i no en un qualsevol. Els dos que ha proposat (Nexe i Nadis) estan especialitzats en alumnes amb pluridiscapacitats. La família ho refusa i segueix insistint en el Col·legi Claret, en el qual, a més, han quedat places vacants, de les normals i de les reservades per l’alumnat amb necessitats educatives.
“Creiem que a l’Aleix l’ajudarà estar envoltat de companys i companyes en un entorn ordinari, ha de tenir l’oportunitat d’intentar-ho, però si arribem a la conclusió que no ha estat bona idea serem els primers que demanarem un canvi”, explica la mare.
Els metges recepten educació
La primera explicació del Consorci d’Educació de Barcelona, a consultes d’aquest diari, va ser que els informes mèdics de l’hospital on es tracta l’Aleix recomanaven el centre especial. La mare ho nega. I aporta un informe del doctor Andrés Nascimento, coordinador de la Unitat de patologia neuromuscular de l’Hospital de Sant Joan de Deu, en el qual, després de la descripció de les seves necessitats mèdiques per respirar i menjar –que no són menors–, afegeix que “malgrat les limitacions en la mobilitat, funció respiratòria i la deglució, l’Aleix presenta capacitat per interaccionar i comunicar-se de forma no verbal amb els seus pares, expressar necessitats i emocions. És important oferir en l’àmbit escolar l’oportunitat d’integració i sociabilitat conjuntament amb les cures en l’àmbit sanitari específiques”.
I en un altre informe de la pediatra Isabel Torrús, del Servei de Malaties Cròniques Greus del mateix hospital, s’insisteix que “la miopatia miotubular a priori no afecta el nivell cognitiu dels pacients com l’Aleix, per la qual cosa la nostra unitat no veu cap contraindicació amb el fet que pugui anar a l’escola ordinària, sempre que hi hagi una persona capaç de realitzar totes les cures que l’Aleix necessita. És beneficiós per ell aprendre a usar sistemes de comunicació augmentativa per facilitar la comunicació amb els nens del seu entorn”.
A banda, o conjuntament, a la qüestió estrictament sanitària, hi ha la dels recursos. L’administració ha explicat a la família que no existeixen els recursos que fan falta per escolaritzar el seu fill en un entorn ordinari, perquè bàsicament no existeix la figura de la infermera escolar. «Sembla mentida que l’administració s’oblidi que l’escola és inclusiva quan els recursos van on es troba l’alumne i no l’alumne on es troben els recursos», diu Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva, que està donant suport a la família de l’Aleix, i «sembla mentida que continuï utilitzant l’argument dels recursos, quan cada vegada que un assumpte com aquest ha acabat als tribunals ha estat incapaç de demostrar davant la justícia que aquests recursos no hi són”. Santiveri també és mare d’un adolescent amb una malaltia minoritària que va precisar suport de vetlladora especialitzada des de P3 fins a 3r d’ESO (ara està acabant 4t, encara confinat a casa perquè no té la vacuna). «Les vetlladores que ha tingut el meu fill no eren infermeres, però havien rebut formació i sabien aturar un atac de cor i una insuficiència respitòria, quan es busca una solució es troba”, explica Santiveri.
I, per postres, la pandèmia
La discapacitat de l’Aleix és motòrica, no intel·lectual. Malgrat tot, encara no té tres anys i l’últim any i mig de pandèmia no ha afavorit el seu desenvolupament. Per precaució i per consell mèdic aquest curs no ha estat escolaritzat a cap llar d’infants i també ha tingut moltes menys hores de CDIAP (fisioteràpia i logopèdia) de les que hauria fet en condicions normals. Ara comença a dir algunes paraules, però el seu llenguatge verbal és encara molt limitat i la logopeda ha recomanat la comunicació augmentativa (pictogrames).
Alba Jardiel considera que tot això no ho va tenir en compte la professional de l’EAP que va valorar l’Aleix, després d’una visita que va ser online i en la qual li va demanar que fes coses (com aixecar un braç o distingir colors) que l’infant no va poder (té molt poca força), saber o voler fer (té dos anys i 9 mesos). Davant la discrepància, el Consorci ha proposat als pares una segona valoració de l’Aleix, que probablement es farà aquest divendres. Amb tot, Jardiel desconfia de la proposta, ja que el centre on es farà pertany “a la mateixa administració que sembla que ja ha sentenciat el meu fill”. Des del Consorci, en canvi, s’assegura a aquest diari que hi ha voluntat d’arribar a un acord amb la família i trobar la millor solució per l’infant.
Qui té l’última paraula?
El cas ha fet aflorar el que sembla una important contradicció entre dues de normatives estrella del Departament d’Educació: els anomenats decret d’escola inclusiva (150/2017) i decret d’admissió (11/2021). En el seu diàleg amb el Consorci, Jardiel ha apel·lat a la primera normativa, en la que sembla clar que la família ha de tenir l’última paraula sobre el model d’escolarització del seu fill (en la disjuntiva escola ordinària / escola especial), però ha rebut com a resposta un article de la segona, en el que es diu que, arribat el cas, l’última paraula serà de l’administració.
En el decret d’escola inclusiva (articles 17 i 18) s’estableix que tots els alumnes s’escolaritzen en centres educatius ordinaris i que “excepcionalment, els pares, mares o tutors legals poden sol·licitar l’escolarització del seu fill o filla en un centre d’educació especial”. Però no n’hi ha prou amb el fet que ho vulguin els pares, sinó que s’ha de demostrar que l’infant té una discapacitat greu o severa que necessiti “una elevada intensitat de suport educatiu i mesures curriculars, metodològiques, organitzatives o psicopedagògiques altament individualitzades”. A continuació hi ha un apartat en el qual s’enumeren les condicions per entrar a un centre especial i es diu que cal un informe de l’EAP (a), l’acceptació dels pares o tutors legals (b), un informe d’inspecció en cas de no acceptació (c), i la resolució motivada del director dels SSTT o del/la gerent del Consorci d’Educació de Barcelona.
En el decret d’admissió, desapareix o es dilueix gairebé per complet la voluntat de les famílies. L’article 57 parla sobre l’assignació de lloc escolar a l’alumnat amb necessitats educatives específiques (calaix on s’inclou la vulnerabilitat socioeconòmica), però en el seu punt 6 es diu que, en el cas de l’alumnat amb necessitats educatives especials (calaix on s’inclouen les discapacitats i trastorns de conducta), “el director o directora dels serveis territorials pot determinar l’escolarització de l’alumne o l’alumna en un centre no sol·licitat per la família, amb l’informe favorable de la inspecció educativa i de l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic i escoltats el pare, la mare o el tutor o tutora. En aquest cas la resolució ha d’estar motivada”. Aquest és l’article que, ara mateix, li estan aplicant a l’Aleix.
Fonts jurídiques consultades per aquest diari asseguren que tots dos articulats són contradictoris, malgrat que només el primer està en línia amb la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat, però que en qualsevol cas això dona marge a l’administració per aplicar el que més li convingui, i per tant obligar els pares de l’Aleix a fer el que creuen que és millor pel nen.
En canvi, fonts jurídiques del Consorci no hi veuen tanta contradicció, ja que, opinen, el fet que el decret d’inclusió digui que “els pares poden” no exclou que l’administració també pugui, i a més l’apartat 18.c, on es parla d’un informe d’inspecció en cas de no acceptació, d’alguna manera obre la porta a aquesta possibilitat. Aquestes fonts afegeixen que l’esperit de l’article 57.6 del decret d’admissió entronca amb el deure que té l’administració d’escolaritzar tot l’alumnat, la qual cosa de vegades s’ha de fer pel mecanisme de l’assignació d’ofici (quan, per exemple, tots els centres sol·licitats per un alumne estan plens). Amb tot, aquestes fonts entenen també que hi ha punts contradictoris i que caldrà convocar una reunió dels serveis jurídics del Departament i del Consorci per consensuar quina interpretació jurídica cal fer d’ambdós redactats.
Un debat superat
Noemí Santiveri reconeix que de l’article 57.6 del decret d’admissió no en sabia res. “És una jugada molt lletja, perquè aquest mateix redactat el van voler posar en el decret d’escola inclusiva quan l’estàvem negociant, i no ho van aconseguir, ara ens l’han ficat pel darrere amb nocturnitat i traïdoria”, afirma. “Aquest debat –afegeix– sobre si qui coneix millor les necessitats d’un infant són els seus pares o l’administració ja feia anys que el teníem superat, i ara sembla que algú el vulgui recuperar, o potser és que no s’ha assabentat que ja havia quedat clar que en una visita de mitja hora no es coneix a un infant”.
L’assumpte no està decidit ni tancat. La nova valoració que es farà de l’Aleix pot decantar la balança. Però no és l’únic factor. Els pares també han posat el cas (i l’aparent contradicció jurídica) en coneixement del Síndic de Greuges, i tampoc no descarten acabar recorrent als tribunals de justícia.
La Generalitat de Catalunya ha concedit el Premi Internacional de Catalunya a Tijana Postic, directora d’infermeria de l’Hospital d’Igualada, en reconeixement a la seva tasca en la lluita contra la Covid-19 a la Conca d’Òdena, que va ser la zona zero durant la primera onada de la pandèmia. Postic va néixer a Bòsnia i va venir amb nou anys a Catalunya, amb la seva família, durant la Guerra dels Balcans. Recuperem la entrevista que li vam fer a El Diari de la Sanitat.
El dolor és un gran aliat de la nostra salut. Com a senyal d’alarma, el dolor és molt bo, ens adverteix que alguna cosa no està funcionant com hauria de fer-ho. El dolor ens avisa d’un còlic nefrític i d’un menisc mig trencat, però un cop compleix la missió d’advertència, ja no té cap utilitat. Si es perllonga més enllà dels sis mesos, parlem ja de dolor crònic, una situació que pateix al voltant del 23% de la població, però que, més enllà dels 60 anys, es pot dir que fins a un 70% de la gent tenen algun tipus de dolor crònic. En una població que cada cop viu més anys, la degeneració natural està fent incrementar cada cop més els pacients que conviuen amb un dolor crònic.
Amb un dolor que es cronifica s’aprèn a conviure, sempre que no impedeixi la normal funcionalitat diària amb total autonomia. «La implicació de la persona és clau en això», explica el cap de la Unitat del Dolor de l’Hospital del Mar, Antonio Montes. «Tenim una cultura globalment molt receptora, de vegades molt passiva, i més a l’espera que ens facin alguna cosa que ens millori, però per millorar, la persona pot fer moltes més coses de les que pensa, sempre es pot fer alguna cosa més. Però els canvis d’hàbits, com ara baixar de pes o exercitar-nos físicament, costen molt. I això és un peix que es mossega la cua», diu. Modificar actituds davant d’una situació de dolor crònic, com és sortir a caminar cada dia mitja hora i no un cop a la setmana esforçant-se molt, és manera. «El canvi d’actituds és el difícil, però de columna només en tenim una», expressa l’especialista de l’Hospital del Mar que, a més, presideix la Societat Catalana de Dolor.
El desenvolupament de metodologies que aconsegueixen reduir el dolor han estat cabdals en la darrera dècada. Sistemes com les infiltracions de fàrmacs directament a les zones afectades, els pegats de morfina sobre la pell, els corrents elèctrics o, per a certs dolors, l’estimulació medul·lar amb elèctrodes aplicats en l’espai epidural per activar les vies inhibitòries del dolor en la columna, han millorat molt les situacions de dolor en els pacients. També hi ha contribuït noves tècniques més precises i menys invasives de cirurgia i microcirurgia de columna, per exemple.
Dolors més prevalents
Entre els dolors crònics més consultats en unitats del dolor com la de l’Hospital del Mar, «el dolor lumbar és l’estrella», diu Antonio Montes. Algunes explicacions possibles són les teories que parlen de l’adaptació de la columna i malucs a caminar sobre dues cames que encara està fent el cos humà des de l’inici de l’evolució del mico. També una minsa o inadequada activitat física de la nostra vida cada cop més sedentària ho poden justificar.
També entre la gent atesa a les unitats del dolor hi ha un gran percentatge d’operats de columna, pacients amb patologia degenerativa de columna, lumbar i cervical, encara que la lumbar sigui la majoritària.
Segons explica Montes, «en el prototipus de pacient que presenta aquest dolor hi ha un percentatge molt més elevat d’obesitat i vida sedentària». En aquest sentit, el teletreball pot haver accentuat el dolor en aquelles persones que, per un seient inadequat, males posicions, horaris més extensos amb reunions telemàtiques pràcticament a qualsevol hora del dia sumats a la tensió de la mateixa situació de pandèmia, han vist perjudicades les seves condicions laborals. «Ara sembla que tot val i l’al·luvió de reunions telemàtiques ens està minant. Per tot això, a uns dos anys vista, ja veurem com haurà afectat en els pacients que ja presentaven algun dolor crònic i quina repercussió tindrà en la salut, perquè aquest temps de degeneració d’articulacions ja no es recupera».
Montes es refereix a pacients amb dolor crònic que han deixat el seguiment perquè potser viuen sols, són molt grans i no tenen el recurs dels fills a prop per acompanyar-los a les sessions de rehabilitació o als controls de les unitats de dolor. Potser alguns han estat avisats amb un SMS i ni ho han vist. D’altres també pot ser que per por a contagi hagin preferit no anar a cap centre mèdic. «Els tractaments que rebien de forma cíclica cada cert temps que els hi aportaven una millora, tot i que transitòria, no els han tingut», explica el responsable de la Unitat del Dolor de l’Hospital del Mar.
«Amb les rehabilitacions fisioterapèutiques també acostumaven a trobar millora, així com caminant cada dia o fent les seves classes d’aquagym, que també van haver de deixar molts mesos. Alguns encara no les han recuperat ara. I, tot això, ho han perdut, i veurem l’empitjorament que se’n pugui derivar a mig i llarg termini», diu Antonio Montes. I els pacients que visiten a les unitats hospitalàries del dolor són només la punta de l’iceberg de la població que pateix dolor, perquè allà només veuen els casos més complexos. «Cada vegada donem més transcendència a la funcionalitat que no pas a la intensitat del dolor. Caminar una hora en comptes de cinc minuts o poder jugar a pàdel una vegada a la setmana o objectius prioritaris que no pas eliminar el dolor totalment», explica Montes.
I ara, a tot això, cal afegir-hi la part psicològica, que en tota la població, en general, s’ha vist afectada per la irrupció del virus de la Covid. El component emocional és importantíssim en el dolor. Per això, l’abordatge del tractament del dolor ha de fer-se de manera transversal, fent intervenir-hi diverses especialitats i començant a enfocar com a recurs prioritari la prevenció. El Dr. Montes, que n’és un fervent defensor, considera que mesures com el foment de l’activitat física en pacients de tercera edat, no cal que siguin ja molt majors, en l’àmbit dels barris, per part d’ajuntaments i Generalitat, organitzant activitats dirigides físiques, com ara la marxa nòrdica o les caminades, ajudaria molt. «Hi ha un gran col·lectiu de persones que, si no se’ls hi ofereix una activitat ja organitzada, no ho fan. Vivim en una cultura molt de fàrmac, en comptes de ser més proactius, i hi ha un segment de població a la qual, si se li facilita, segur que ho faria i es crearia una dinàmica incorporada socialment», exposa el president de la Societat Catalana de Dolor.
La ruta del dolor, de l’estímul a la psique
Tal com detalla l’investigador de la Unitat de Recerca en Ressonància Magnètica de l’Hospital del Mar i catedràtic de Psicologia de la UAB, Joan Deus, «al cervell hi ha la xarxa neuronal del dolor, que connecta diverses àrees involucrades en la captació de la informació sensorial des dels òrgans perifèrics del cos, com la pell, la visió, l’audició. La informació de qualsevol estímul sensorial que capten perifèricament es transporta al cervell. Totes aquestes àrees participen en el que seria donar significat al qual percebem que pot ser o no dolorós».
Aquest reconeixement de l’estímul es pot dividir en tres dimensions: la sensorial, a un nivell en la qual se li dona sentit o forma a l’estímul, però encara no al dolor; l’emocional, que fa que donem més o menys intensitat a l’estímul percebut com a més o menys dolor; i la dimensió cognitiva, que és la memòria i l’atenció. Un estímul el podem recordar com a dolorós, o en prestar-li més atenció percebrem molta més sensació.
Són aquestes tres dimensions les que donen resposta a la percepció del dolor i defineixen quan un estímul ens molesta o ens produeix dolor. Per tant, que hi hagi dolor o no, no ho dona l’estímul, sinó el cervell. En això consisteix la nocicepció, el conjunt de processos neuronals de determinats estímuls dels quals resulta la sensació de dolor. «Per tant, per poder donar la resposta es necessiten les tres anàlisis: sensorial, emocional i cognitiu», precisa Deus.
Que hi hagi dolor o no, no ho dona l’estímul, sinó el cervell, diu el catedràtic de Psicologia de la UAB, Joan Deus.
Hi ha trets de personalitats que poden facilitar una percepció de dolor més elevada, com és la catastròfica, que es relaciona amb persones molt nervioses o molt ansioses. «Aquestes tindran una percepció del dolor molt elevada com a tret de personalitat normal, sense que sigui considerat patològic», diu el psicòleg. També l’estat d’ànim pot modular el dolor. I com explica Joan Deus, «paradoxalment, quan hi ha un dolor psicològic molt profund, el dolor físic es percep de forma distorsionada, es necessita un dolor físic molt més elevat per poder-lo notar. En canvi, sí que notem el dolor més emocional».
Sobre el dolor crònic, l’especialista en psicologia explica que «durant molt de temps, en algunes malalties etiquetades de dolor crònic o persistent, s’havia considerat que la causa, l’etiologia, podria ser una alteració emocional, psicològica o psicopatològica, però avui en dia això ha quedat totalment contrariat». En la fibromiàlgia, per exemple, ara se sap que «la causa del seu dolor no és una malaltia emocional, no és un trastorn de personalitat o somàtic. Al contrari, els dolors constants sí que poden causar dolor crònic».
En el cas de la migranya –diu Joan Deus- parlem d’un trastorn crònic, però la causa no és una alteració psicològica. En canvi, una cefalea tensional, que és un mal de cap amb característiques diferents, sí que pot ser provocat per una alteració psicològica. El que determina la causa del dolor és el tipus de trastorn. El que sí que pot causar secundàriament el dolor són problemes emocionals o trastorns emocionals comorbiditat», afegeix Deus.
El dolor, com tota malaltia crònica pot causar problemes emocionals com a conseqüència. I el psicòleg posa com a exemple el cas de la menstruació. «No ve de ser depressiva una dona que pateix molt de dolor en cada regla, però si no li marxa el dolor sí que pot acabar deprimint-se».
En el cas del dolor crònic, la psicologia és una eina o instrument més per mitigar-lo. En la psicoteràpia es treballarà tot allò que ajudi a dormir bé, s’alleugerirà l’estrès que causa el dolor i es promourà l’acceptació i l’afrontament que representa la malaltia del dolor crònic, es promourà l’activitat i s’evitaran baixes laborals. «Fonamentalment ho intentem així», diu l’expert, que també suggereix petites coses que poden ajudar també, com ara:
Intentar entendre la malaltia del dolor crònic que es té. I això està en mans dels professionals.
Intentar adaptar-se a la malaltia, no anul·lant sinó reduint i acomodant l’activitat física a la patologia de dolor.
Mantenir una bona higiene del son.
Intentar fer distracció cognitiva, treure el focus de la circumstància de dolor, no focalitzar la nostra atenció en ell. Això es pot fer a casa a través d’activitats mentals o físiques per distreure el focus d’atenció.
També ajuden tècniques de relaxació muscular, però sempre entrenades amb supervisió, per destensar la musculatura. Infermeres, psicòlegs i fisioterapeutes instrueixen en això, que té un efecte molt semblant a un ansiolític.
L’efecte sobre el dolor crònic derivat de la pandèmia, en psicologia, també es té en compte. «Comencen a haver-hi resultats de seguiment crònic, que s’han centrat sobretot en fibromiàlgia, tot i que de dolor crònic n’hi ha de molts tipus», explica Joan Deus. «Pensem que ha empitjorat la fibromiàlgia i, en general, també perquè s’ha reduït la mobilitat, que sempre s’hauria de mantenir, encara que reduïda», afegeix.
El pes de la pandèmia sense que hi hagi hagut contagi del virus «s’ha incrementat molt més en els pacients de dolor crònic en l’àmbit emocional. S’ha dormit més malament, i han augmentat els problemes emocionals i l’ansietat».
Per als que han passat la Covid és una altra cosa. «Sobre la fatiga post Covid comencen també a haver-hi petits estudis», afirma Deus. I un altre detall encara a tenir en compte, «donat que no s’ha pogut fer bé el seguiment de tots els pacients, el consum més gran de fàrmacs per combatre el dolor que hi pugui haver hagut durant el confinament, tampoc no haurà estat bo». Les conseqüències estan per veure.
Aliments i dolor
La psique i l’exercici físic esdevenen, doncs, valuoses eines per combatre el dolor crònic, a les quals s’hi afegeixen també algunes claus de l’alimentació. A banda de mantenir una dieta saludable, com la mediterrània, que contempla una equilibrada combinació de fruita, verdura, carn i peix, evitant sempre que es pugui al màxim els productes processats, segons detalla la metgessa de família especialitzada en alimentació i salut, Odile Fernández, hi ha certs productes que afavoreixen la disminució del dolor. «Totes les herbes aromàtiques són antiinflamatòries, però d’entre totes elles, són molt efectives el gingebre, la cúrcuma i el xili», indica. «I la cúrcuma, en concret, barrejada amb pebre s’absorbeix més». També van bé per al dolor, segons la metgessa «la ceba, l’all, els vegetals de fulla verda, els fruits vermells com ara les maduixes, les mores, els nabius i les llavors de xia i lli».
Les espècies es poden afegir com a condiment en guisats i arrossos. I la cúrcuma i el gingebre es poden prendre en infusió també, tres cops al dia. La Dra. Fernández, així mateix, també insisteix a reduir el consum d’ultraprocessats, els embotits processats i els productes ensucrats, i recomana menjar menys carn i làctics com flam o natilles. Però sí que afirma que es poden mantenir el iogurt i el quefir natural.
El diagnòstic de melanomes va caure un 21% el 2020 a causa de la pandèmia de la Covid-19. Aixího va indicarEduardoNagore,cap clínic del Serveide Dermatologiadel’InstitutValenciàd’Oncologia(IVO), durant lapresentacióde la CampanyaEuromelanoma2021de la FundacióPellSanade l’AcadèmiaEspanyola deDermatologia(AEDV).
Segons detallava Nagore, s’estima que podria haver més de 1.100 melanomes a tota Espanya per diagnosticar. El melanoma és el tipus de càncer de pell més greu i és responsable de més del 80% de les morts per aquest tipus de càncer. Per evitar patir aquest tipus de càncer, que es forma a les cèl·lules que produeixen melanina, és essencial la prevenció. De fet, el càncer cutani és el càncer més freqüent i suposa aproximadament el 50% dels càncers diagnosticats.
La pandèmia de la Covid-19 ha generat canvis a tots els nivells, i això ha tingut efecte en moltes altres malalties, també en la prevenció i diagnòstic de càncer cutani. La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC) argumenta que l’infradiagnòstic o el retard en el diagnòstic en la detecció de melanomes s’ha produït perquè els pacients han disminuït les consultes per lesions cutànies sospitoses l’últim any, i que això es traduirà en un augment de la mortalitat per càncer cutani en els propers anys.
“La nostra pell està acostumada a un canvi gradual de l’exposició solar tant per la sortida progressiva a l’exterior com per l’augment progressiu de la incidència de les radiacions solars al llarg de la primavera i l’estiu. Però durant la pandèmia i el confinament aquesta exposició progressiva no va tenir lloc degut al desconfinament a ben tocar de l’estiu. Això va donar lloc a una exposició solar més directa i a un major risc de cremades cutànies i, per tant, a major risc de càncer cutani”, alerten des de la CAMFiC.
És per això que des de CAMFiC fan una crida a la població perquè incrementi la protecció solar, realitzi una exposició solar progressiva i, sobretot, faci una autoexploració «sistemàtica» i vagi ràpidament al metge o metgessa de família si alguna de les pigues ha patit canvis de mida, color o forma o si sagna espontàniament.
Així mateix, destaquen la importància de fer un ús correcte de les cremes protectores, posar-les abans de sortir de casa i de forma generosa, amb aplicació freqüent cada 2h o si s’ha suat molt o s’ha sortit de l’aigua, i recorden que una correcte protecció solar pot evitar fins el 80% dels casos de càncer de pell. També recomanen evitar prendre el sol entre les 12h i les 17h de maig a setembre, cercant les ombres.
Remarquen també la importància de conèixer el risc d’individual de patir càncer de pell: tenen més risc els majors de 50 anys, haver estat exposat al sol de forma perllongada, haver patit cremades freqüents, sobretot a la infància, tenir més de 50 pigues, seguir tractaments immunosupressors, i tenir antecedents familiars o personals de càncer de pell.
