Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • 40 anys de SIDA: els reptes pendents

    El passat 5 de juny de 2021 es van complir 40 anys de la primera descripció clínica de casos del que, posteriorment, es va denominar síndrome d’immunodeficiència adquirida (sida). Els casos van aparèixer publicats al Butlletí Epidemiològic Nord-americana Morbidity Mortality Weekly Report (MMWR) el 1981. Es tractava de cinc homes prèviament sans que presentaven infeccions oportunistes en el context d’una gravíssima immunodepressió cel·lular.

    Tan sols dos anys després, el 1983, els Laboratoris de l’Institut Pasteur a París aïllaven l’agent infecciós responsable d’aquesta nova malaltia, el Virus de la Immunodeficiència Humana (VIH).

    Al llarg d’aquestes quatre dècades es calcula que prop de 40 milions de persones han mort de SIDA a tot el món. A més, conviuen amb el VIH uns 38 milions, encara s’infecten prop d’un milió de persones anualment i moren unes 700.000 per any. A Espanya el nombre de malalts de VIH ascendeix a 150.000, i sorgeixen al voltant de 3.000 noves infeccions a l’any.

    La pandèmia devastadora

    La primera dècada de la pandèmia de VIH va ser terrible des de tots els punts de vista, amb una morbimortalitat elevadíssima. Tant que a aquest període se’l coneix també com la «Edat Mitjana» del VIH.

    Hi havia desconcert general, i la desesperació en pacients i personal sanitari era enorme. Això va contribuir que, encara que el VIH havia estat identificat el 1983, fins a 1986 a Espanya no eren obligatòries les proves de cribratge de VIH a tot producte hemoderivat (transfusions, etc.). D’altra banda, durant els primers anys no estava clar si atribuir la causa de la SIDA a un agent biològic o a un agent químic. A sobre, tots els intents per aconseguir tractaments enfront de VIH tenien un èxit molt discret i molt limitat en el temps.

    En aquella primera dècada, la infecció per VIH va arribar a ser la primera causa de mort en el nostre entorn en persones d’entre 20 i 40 anys. El canvi radical va arribar en la segona dècada, després del Congrés Internacional de la SIDA de 1996 a Vancouver (Canadà). Va ser llavors quan van aparèixer estratègies antiretrovirals molt potents, capaces d’inhibir la replicació del VIH gairebé al 100%, que van fer que la mortalitat disminuís de forma importantíssima.

    No obstant això, els efectes adversos de la medicació i les múltiples pastilles diàries que havien de ingerir els pacients eren un obstacle molt gran per a un tractament crònic.

    D’altra banda, múltiples estratègies de tractament incloïen teràpies de tres molècules que, si bé tenien una eficàcia molt alta, s’acompanyaven d’importants efectes adversos, com la lipodistròfia, que limitaven la qualitat de vida dels pacients, incrementant l’estigma de la malaltia.

    Una pastilla al dia… o a la setmana

    A la tercera dècada de la pandèmia van aparèixer finalment opcions més potents que les anteriors amb un perfil de seguretat excel·lent (pràcticament sense efectes adversos), de múltiples famílies de fàrmacs i reunides en una sola pastilla al dia.

    Des de llavors, els avenços han anat orientats a trobar noves molècules amb un perfil d’eficàcia, tolerància i conveniència excel·lents, que fins i tot permeten l’administració parenteral (intramuscular o subcutània). Això obre la possibilitat a tractaments antiretrovirals administrables cada diverses setmanes o mesos.

    A més, s’han establert les bases per al control efectiu de la pandèmia mitjançant mesures profilàctiques. Això inclou la detecció i tractament precoç dels infectats (test and treat, «diagnosticar i tractar»). Però també la profilaxi pre-exposició (PrEP), que consisteix a administrar molècules antiretrovirals en persones amb alta probabilitat d’infectar-se per, efectivament, evitar aquesta infecció. A més, s’insisteix en investigar veritables vacunes profilàctiques que puguin evitar la infecció pel VIH.

    Curació completa i vacunes

    En el moment actual, la investigació sobre el VIH s’enfronta a dos grans reptes:

    • Assolir la seva curació mitjançant noves estratègies de tractament que permetin eliminar el virus en el pacient infectat.
    • Aconseguir una vacuna preventiva enfront el VIH.

    El mateix Hospital Clínic desenvolupa en el moment actual un prototip de vacuna preventiva basat en l’embolicada trímera de virus d’infecció aguda que, després dels resultats obtinguts en laboratori i models animals, iniciarà el seu desenvolupament clínic al llarg d’aquest any.

    Així mateix, existeixen actualment almenys dos projectes de vacunes preventives en diferents fases d’investigació clínica: Scripps-IAVI (projecte de vacuna que es troba en fase I) i Janssen (vacuna mosaic enfront de VIH que es troba en fase III).

    En aquest context, és important destacar la campanya d’ONUSIDA per controlar l’epidèmia de VIH. El seu objectiu no és altre que diagnosticar per al 2030 almenys el 95% de persones infectades per VIH, que el 95% d’elles rebin teràpia continuada, i que el 95% de les tractades assoleixin una càrrega viral plasmàtica de VIH indetectable. És el que es coneix com el Programa 95-95-95.

    No queda aquí la cosa. La campanya s’ha proposat també que la societat en el seu conjunt elimini totalment l’estigma que ha comportat la infecció per VIH.

    Només l’esforç conjunt de les persones infectades, les organitzacions comunitàries, els investigadors, el personal sanitari i les institucions permetrà que en qüestió de pocs anys puguem controlar de manera efectiva el que ha estat i és la pitjor crisi social i sanitària de la segona meitat del segle XX: la infecció pel virus de la SIDA.

    Jose Mallolas Masferrer és Cap de la Unitat VIH-SIDA de Hospital Clínic-Barcelona. Institut d’Investigacions Biomèdiques August Pi Sunyer – Hospital Clínic Barcelona / IDIBAPS
    The Conversation

    Aquest és un article traduït de The Conversation

  • Pobresa menstrual: quan els productes per a la regla no estan a l’abast de totes

    Segons dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), el 28% de les dones que viuen a Catalunya tenen dificultats o moltes dificultats per arribar a final de mes. La manca de recursos econòmics es tradueix també en dificultats per accedir als productes menstruals. De fet, segons l’estudi ‘Equitat i Salut Menstrual’ impulsat per l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol, un 19,2% de dones han tingut dificultats econòmiques en algun moment de la seva vida per comprar productes menstruals. Aquesta dada indica que la pobresa menstrual pot afectar 2 de cada 10 dones que menstruen, entenent-la no tan sols com la falta d’accés absolut a productes menstruals a causa de dificultats econòmiques, sinó també la falta d’accés parcial.

    Malgrat ser productes de primera necessitat, els productes menstruals, com les compreses o els tampons, tenen un IVA del 10%, igual que el tenen productes com el tabac o el vi. Segons un estudi pioner en l’àmbit europeu, impulsat per Zero Waste Europe i realitzat per Rezero, s’estima que el cost anual associat a aquests productes oscil·la entre els 21 i els 125 euros, entre 749 i 4.493 euros al llarg de la vida. Per tal de reduir la pobresa menstrual, els autors de l’estudi ‘Equitat i Salut Menstrual’ remarquen la necessitat de reduir el preu d’aquests productes a través de l’aplicació de l’IVA superreduït, del 4%.

    Les persones menstruants que no es poden permetre l’adquisició dels productes menstruals han de recórrer, sovint, a centres socials per aconseguir-los, o bé buscar altres alternatives. Segons els resultats de l’estudi de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol, elaborat a partir d’una enquesta oberta que han respost al voltant de 2.000 dones entre 18 i 55 anys, un 11,6 de les enquestades fan servir paper higiènic com a substitutiu dels productes menstruals i un 4,3% usa bolquers. Així mateix, el 4,6% practica el sagnat lliure, és a dir, no utilitza cap producte menstrual.

    Davant aquesta problemàtica, s’han engegat diverses iniciatives per a garantir l’accés a aquests productes. Una d’elles l’ha dut a terme el Banc Farmacèutic, una ONG catalana que promou la inclusió social de les persones que viuen en una situació de vulnerabilitat a través de la millora de la salut. A través del Fons Social de la Menstruació (FSMn), s’ajuden a les menors i dones amb problemes econòmics facilitant l’accés gratuït als productes d’higiene menstrual com són els tampons i compreses, a més de productes reutilitzables com copes menstruals i calces i compreses de tela.

    «Hem aconseguit recaptar més de dos milions de productes menstruals», explica Jordi Bosch, director de Relacions Institucionals del Banc Farmacèutic i director de l’Observatori de la Pobresa Farmacèutica. Tots aquests productes s’han donat al Banc de Productes No Alimentaris, que els està repartint a 300 entitats socials d’arreu de Catalunya. «Mitjançant el contacte amb les entitats hem comprovat que és una necessitat; és real que hi ha una manca en aquests tipus de productes. I amb la crisi derivada de la pandèmia de la Covid-19 encara s’ha fet més evident», destaca Bosch. El Banc Farmacèutic ha demanat a les 300 entitats que reparteixen els productes menstruals que, mitjançant enquestes, recopilin informació sobre les persones usuàries d’aquests productes per tal de poder estudiar més a fons la problemàtica.

    Combatre la pobresa menstrual des de les administracions

    També hi ha països que s’han mostrat compromesos en la lluita contra la pobresa menstrual. És el cas d’Escòcia, que el passat mes de novembre es va convertir en el primer país del món on les compreses i tampons es poden adquirir gratuïtament com a productes d’accés universal en determinats edificis públics, com centres sanitaris o escolars. La mesura es va aprovar després d’una intensa campanya de quatre anys al voltant de les desigualtats en la menstruació liderada per la portaveu de salut del Partit Laborista escocès, Monica Lennon.

    També el govern de Nova Zelanda, després d’una prova pilot impulsada en diverses escoles, ha anunciat que proporcionarà a partir d’aquest mes de juny productes d’higiene femenina gratuïts a totes les escoles del país per tal de combatre la pobresa menstrual.

    A Espanya, el debat sobre la pobresa menstrual encara està en una fase inicial. El president del govern, Pedro Sánchez, va anunciar que els productes d’higiene íntima passarien a tenir un IVA superreduït del 4%, que grava els articles de primera necessitat. No obstant això, aquest canvi encara no s’ha implementat. Si es fes efectiu, Espanya se sumaria a països com el Regne Unit, Austràlia, els Estats Units, Itàlia o el Canadà, que ja han reduït o eliminat aquesta taxa. A més, alguns d’aquests països tenen programes per proporcionar productes gratuïtament en escoles i universitats estatals.

    De moment, al territori espanyol hi ha una iniciativa pionera per combatre la pobresa menstrual. La Universitat de Vigo, a Pontevedra, s’ha convertit en la primera universitat espanyola en repartir compreses i tampons gratuïtament a les estudiants i treballadores de la institució.

    Educació menstrual

    Els resultats de l’estudi de l’Institut d’Investigació en Atenció Primària Jordi Gol, finançat per la European Society of Contraception and Reproductive Health, indiquen que el 12,6% d’enquestades no sabia què era la menstruació i el 47% tenia informació parcial sobre aquesta abans de la primera menstruació. A més, el 48,7% va declarar que no se sentien preparades per tenir la menstruació quan la van tenir per primera vegada.

    Segons les enquestades, els primers aprenentatges sobre la menstruació van ser per part de la família en el 69,5% dels casos, en centres educatius per al 40,4% i a través d’amistats en el 35,5% d’enquestades. El 41,5% de les participants s’ha sentit en algun moment discriminada o jutjada per tenir la menstruació.

    Respecte al dolor menstrual, el 7,9% considera «normal» que la menstruació vagi acompanyada de dolor intens, mentre que el 3,8% considera que no és necessari consultar a un professional de salut pels dolors menstruals. Segons les investigadores -en la majoria dones-, aquestes dades assenyalen una normalització del patiment i d’altres alteracions menstruals, una de les barreres més significatives per detectar problemes de salut com l’endometriosi.

    Respecte a l’accés a serveis de salut menstrual, el 20% de les participants en l’estudi no ha consultat a professionals sanitàries o altres professionals sobre la menstruació, mentre que el 15,8% ha consultat medicina alternativa o complementària. Segons les expertes, aquestes dades podrien ser un indicatiu que les institucions sanitàries no acaben de donar resposta a les demandes i necessitats de les usuàries en relació amb consultes sobre el cicle menstrual i la menstruació.

    Per això, remarquen la necessitat crucial de promoure l’educació menstrual, així com l’abordatge del cicle menstrual i la menstruació com a signes vitals de la salut menstrual i general als serveis sanitaris. «Amb això i per a això, es requereix eliminar el tabú, estigma i discriminació encara associats a menstruar, a través de la visibilització de la menstruació i la ciclicitat de la salut de les dones que menstruen», sostenen les autores de l’estudi.

    Segons el director de Relacions Institucionals del Banc Farmacèutic, Jordi Bosch, per trencar el tabú és essencial promoure la «cultura educativa». En aquest sentit, l’entitat organitza tallers en diversos centres d’ESO i Batxillerat i en Instituts de Formació Professional de Barcelona, Cornellà del Llobregat i Girona, en els quals es parla obertament de la menstruació amb l’objectiu de reduir els estigmes i prejudicis i naturalitzar el procés. «Hi ha certes cultures que ho viuen com un tema molt tabú i això fa que, a vegades, quan les noies tenen la regla, això es tradueixi en absentisme escolar. Per això és essencial educar en la normalització de la menstruació», remarca Bosch.

    L’impacte mediambiental dels productes menstruals

    Els productes d’un sol ús, com és el cas de les compreses o els tampons, causen greus impactes ambientals al llarg de tot el seu cicle de vida, des de la fase de producció fins a la d’eliminació del residu. Aquests impactes inclouen tant l’alliberament de components químics perillosos per al medi ambient, com la gestió precària dels residus, que acaben el seu cicle de vida en abocadors o incineradores o, fins i tot, abandonats al mar.

    Segons un estudi realitzat per Rezero sobre els costos ambientals i econòmics dels productes menstruals d’un sol ús, entre altres productes, una persona menstruant al llarg la seva vida fèrtil llença aproximadament 180 kg de compreses i tampons. A més, els productes menstruals d’un sol ús i tovalloletes humides es troben entre els 10 productes plàstics d’un sol ús més trobats en el medi marí de la Unió Europea.

    De la investigació elaborada per Rezero s’extreu que un sol any de menstruació per una dona menstruant representa una petjada de carboni de 5,3 kg de CO₂ equivalents. Això significa que la mitjana anual de consum aproximadament de 49 bilions de productes menstruals d’un sol ús a la UE a 28 Estats membres equival a 245.000 tones de CO₂. A Catalunya, el consum de 752 milions de productes menstruals d’un sol ús equival a 9 tones d’emissions de CO₂.

    Davant l’impacte ambiental dels productes d’un sol ús, la utilització dels productes reutilitzables és una bona solució. Segons els resultats de l’estudi, s’estima que gràcies a l’ús d’una copa menstrual es pot reduir el 99% dels residus que són generats amb els productes d’un sol ús. És a dir, si només el 20% de les persones menstruants optés per utilitzar la copa menstrual en lloc de productes menstruals d’un sol ús, es podrien reduir gairebé 100.000 tones anuals del total de residus generats a la UE.

    Tot i que durant l’última dècada els productes menstruals reutilitzables, com la copa menstrual o les compreses de tela, han guanyat popularitat i s’estan començant a incrementar al mercat de la UE, la població que els utilitza encara representa una minoria. El principal motiu d’aquest fet és que aquests productes reutilitzables no són àmpliament accessibles a tota la UE, i la seva disponibilitat varia molt en funció del país. Per exemple, les copes menstruals i compreses de roba estan majoritàriament disponibles per Internet, i només en alguns països també a botigues físiques.

  • “Cuidem-los i cuidem-nos”: una iniciativa per visibilitzar la cura de fills amb diversitat funcional

    Històricament, la societat patriarcal ha empès les dones a criar soles els fills i filles i a cuidar aquelles persones dependents, mentre que els homes han estat qui treballaven fora de la llar. A poc a poc, aquesta situació ha canviat en moltes famílies i les dones s’han incorporat al mercat de treball, per la qual cosa el paper en la criança i la cura també s’ha anat repartint dins la família. Malgrat això, encara ara ens trobem amb moltes llars on són les dones qui s’encarreguen gairebé de la totalitat de les feines relacionades amb la cura.

    La Sara està separada i té dues filles: la Natalia, de 15 anys, que té Síndrome de Down i Trastorn de l’Espectre Autista (TEA), i l’Alma, de 12. Treballa d’infermera en torns de nit i és qui cuida les seves filles. Explica que va haver de demanar la reducció de jornada perquè amb una jornada completa no podia conciliar la vida laboral amb la familiar.

    El cas de la Sara, però, no és una excepció. Les necessitats de conciliació venen molt condicionades, entre d’altres, per l’assumpció dels treballs de cures, que presenta importants biaixos de gènere. L’últim informe de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que la majoria de les persones que treballen a temps parcial per poder exercir la tasca de cuidadors de persones dependents són dones, concretament, un 93,6%. El 2020, 286.100 dones tenien un contracte laboral a temps parcial a fi de disposar de més temps per la cura d’aquestes persones. El 54,8% d’elles van considerar que no hi ha serveis adequats per a l’atenció a persones dependents o que no poden costejar.

    Persones en situació de dependència

    Un grup de disset mares s’ha organitzat per conscienciar sobre la situació dels seus fills i filles amb diversitat funcional, ja que consideren que no hi ha suficients dades que la reflecteixin. “Està molt bé que s’intentin visibilitzar totes les cures, però necessitem dades pròpies perquè si no els nostres fills i filles queden invisibilitats dins el col·lectiu de persones dependents”, explica la Maria Herrero, portaveu del “Sindicat de Mares en la Diversitat Funcional”.

    La Llei 39/2006, del 14 de desembre, de Promoció de l’Autonomia Personal i Atenció a les persones en situació de dependència estableix que la dependència és l’estat de caràcter permanent en què es troben les persones que, per raons derivades de l’edat, la malaltia o la discapacitat, i lligades a la falta o a la pèrdua d’autonomia física, mental, intel·lectual o sensorial, precisen de l’atenció d’una altra o altres persones o ajudes importants per realitzar activitats bàsiques de la vida diària. La dependència pot ser moderada (grau 1), severa (grau 2) o gran (grau 3).

    Segons les últimes dades del Sistema per l’Autonomia i Atenció a la Dependència (SAAD), actualment a Espanya hi ha 1.141.950 persones en situació de dependència reconeguda. El 71,76% d’aquestes tenen 65 o més anys i, per tant, les persones grans dependents són el col·lectiu més visibilitzat, mentre que d’altres com el de les persones amb diversitat funcional no és tan conegut.

    Grup de mares en la diversitat funcional

    El grup de mares pretén defensar els drets dels seus fills i filles, sobretot tenint en compte que seran persones dependents tota la vida. Al mateix temps critiquen que són unes cures molt feminitzades i que la sobrecàrrega d’aquestes recau en la mare.

    Un estudi elaborat per la Fundació Pere Tarrés, “Calidad de vida de las personas cuidadoras no profesionales” posa de manifest la lenta incorporació dels homes en les cures. D’una banda, vuit de cada deu de les persones cuidadores no professionals són dones; de l’altra, les dones dediquen de mitjana 14,6 hores al dia a les cures, el que suposa dues hores més que els homes.

    A més, un 60,4% de les dones cuidadores es consideren les màximes responsables de la cura de la persona en situació de dependència. Malgrat ser un col·lectiu molt divers, tant per l’edat i estat civil de les mares com per les diferents discapacitats dels fills i filles, al grup l’uneix que totes exerceixen com a cuidadores úniques i que se senten soles i poc compreses per la societat.

    La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals

    El grup de mares es queixa de la poca visibilització que tenen: “són cures de per vida, i no se’ns veu”; “no havíem alçat mai la veu perquè estem molt cansades i saturades, però penso que ja és el moment”, “jo vull fer més fortes les meves filles, però no ho puc fer a costa de la meva salut”, comenten algunes mares del grup.

    La qualitat de vida de les persones cuidadores no professionals (PCNP) és pitjor en els casos en què hi ha una gran dependència i quan les hores per dia dedicades a la cura són més de 16. També hi ha una pitjor percepció de la qualitat de vida quan la PCNP està sense treball i quan la responsabilitat de la cura és exclusiva. Aquest és el cas de la Raquel, mare soltera d’un fill de 4 anys amb Paràlisi Cerebral Infantil (PCI): “No puc conciliar la vida familiar amb la laboral, no tinc parella i la cura del meu fill recau tota en mi”.

    La Noèlia viu amb el seu fill Isaac, de 19 anys, que ha tingut diferents diagnòstics d’ençà que va néixer. Fins fa uns mesos estava diagnosticat amb Trastorn de l’Espectre Autista, però el seu diagnòstic està en fase de canvi i els metges creuen que pot tenir una malaltia minoritària. Aquesta incertesa li provoca un malestar emocional continuat, però pensa que les mares també han de cuidar la seva salut, ja que “si no ens cuidem nosaltres, no els podem cuidar a ells”.

    Per la seva banda, l’Alicia té dos fills amb diversitat funcional. El Lucas, de 10 anys, té Síndrome d’Asperger (SA), TDAH i problemes de conducta, i el Max, de 6 anys, té trastorn de l’espectre autista (TEA) i danys cognitius. Reconeix que la seva vida consisteix a superar cada dia i no mirar més enllà. Els seus fills no poden estar amb una sola persona i no té temps per dedicar-se’l a ella. De la mateixa manera que ella, un 80% de persones cuidadores no professionals no se sent lliure per organitzar la seva pròpia vida, i un 79% considera que no disposa del temps necessari per ser ell/a mateix/a.

    La Guillermina reconeix tenir por al futur: el seu fill Guillem, té 31 anys, té TEA, i no saber què passarà amb ell quan ella ja no hi sigui li provoca molta angoixa. “No hi ha recursos per una vida independent: les residències privades són molt cares i en les públiques t’has d’esperar bastant; tot això et crea una ansietat molt gran, perquè penso que si em passa alguna cosa no sé on anirà a parar el meu fill”, explica. Aquesta por al futur la comparteix un 56% de les persones cuidadores no professionals.

    Lluitar pels recursos als quals tens dret

    Conviure amb una persona amb discapacitat suposa, entre altres coses, un increment considerable del volum de despeses a la unitat familiar. Per aquest motiu, la persona amb dependència té dret a diversos recursos i prestacions econòmiques.

    Tanmateix, les famílies es queixen de la manca d’informació i de les dificultats per tramitar les sol·licituds. La Rebeca té dos fills: la Mireia, de 20 anys, amb pluridiscapacitat, i el Martí, de 17 anys, i reconeix que el desgast emocional és molt gran i que està molt cansada d’haver de lluitar pels seus drets. “M’he de barallar constantment amb les places de minusvàlid perquè hi ha cotxes aparcats quan ells no les necessiten. Tenir dret a una plaça de minusvàlids no és un luxe, és una necessitat”, comenta la Rebeca amb ràbia i impotència.

    L’Elena, que té un fill de 9 anys amb Paràlisi Cerebral Infantil, comparteix aquesta càrrega física i emocional. Per aquest motiu, creu que si tinguessin més recursos i ajudes milloraria la seva salut, i això també afectaria positivament a la del seu fill.

    Per la seva banda, la Montse Benito Solanes, llicenciada en Ciències Econòmiques i Empresarials i especialitzada en assessoria juridicofiscal de la discapacitat, explica que hi ha una àrea de prestacions que la gent no sap com funciona i que des de serveis socials no s’explica de manera correcta. “Jo crec que hi ha molts recursos, gestionats per moltes administracions diferents, i que per tant són molt desconeguts i t’obliguen a fer molts tràmits, i la majoria de famílies no té temps a fer tants tràmits”, reconeix la Montse Benito. En aquest sentit, moltes de les famílies coneixen més recursos pel que els diuen altres famílies o treballadors externs que pel que els diuen els assistents socials.

    Des de Nexe Fundació també parlen del desconeixement dels recursos disponibles i de la tardança a rebre ajuts com el de la dependència: “quan una família acaba d’aterrar al món de la discapacitat no sap res perquè no té ningú que els digui què poden sol·licitar”. Per aquest motiu, l’àrea de famílies de Nexe facilita les eines necessàries perquè aquestes es puguin adaptar a la nova situació i dona resposta a les necessitats d’informació, orientació i suport des del primer moment. “Pensem que els fan anar d’un lloc a un altre, portant documents cap aquí i cap allà, però no hi ha ningú que els cridi i els informi”, explica la Marta Piña, coordinadora de l’Àrea de Famílies de Nexe.

    Més visibilització i recursos

    Segons les últimes dades publicades per la Generalitat, a Catalunya hi ha 72.643 famílies monoparentals. D’aquestes, 68.186 són dones i 4.429 tenen fills i filles amb discapacitat. Aquestes dades, no obstant, són orientatives de la realitat sobre el paper de cura dels fills i filles per part de les mares, ja que no es tenen en compte totes aquelles famílies en què la parella o exparella no es fa càrrec de les seves responsabilitats.

    Des del Sindicat de mares en la diversitat funcional defensen que no demanen els recursos i la visibilització per elles, sinó pels seus fills i filles. “Nosaltres els cuidem el millor possible, però estem cansades i és molt difícil conciliar aquesta sobrecàrrega amb la vida laboral i social; i això a ells també els perjudica”, explica la Maria.

  • 9 de cada 10 persones fumen davant de menors, exposant-los a desenvolupar càncer en el futur

    El consum de tabac és el primer causant de malaltia, invalidesa i mort evitable a Espanya. Produeix càncer en aquells que fumen i també en els que respiren el fum d’altres, sent el causant d’un terç de tots els casos de càncer, la causa principal del 90% de les morts per càncer de pulmó i està relacionat amb fins a 16 tipus de càncers. Les dades dels estudis són molt preocupants: el tabac mata més de vuit milions de persones cada any, escurça la vida uns 10-11 anys de mitjana als que fumen tota la seva vida i, d’una manera o altra, acaba matant a la meitat dels fumadors.

    Tot i aquestes dades, el 22% de la població espanyola compresa entre els 15 i els 64 anys -un total de 8,6 milions- fuma diàriament. A més, nou de cada deu fumadors actius fuma en presència de menors, exposant-los així a desenvolupar càncer en el futur. A més, en un 46% dels accessos als centres escolars i un 41% dels parcs infantils hi ha restes de fum de tabac en l’ambient.

    Tota aquesta població que fuma exposa a aquest fum ambiental als altres, el que situa els menors en una situació d’extrema vulnerabilitat. Després d’una exposició continuada al fum, poden patir un 50% més d’otitis, un 20% més de crisis asmàtiques i un 30% més d’infeccions respiratòries. A més, els nens i nenes exposats a fum de tabac durant la infància tenen més risc de desenvolupar càncer i malalties cardíaques en l’edat adulta. En el cas dels joves, la normalització del tabac promou que aquests comencin a fumar a una edat primerenca, situant-se en 14 anys l’edat mitjana d’inici de consum de tabac.

    Per això, en el marc del Dia Mundial Sense Tabac, que se celebra cada 31 de maig, l’Associació Espanyola Contra el Càncer (AECC) reclama una ampliació de la normativa antitabac vigent per tal d’alliberar de fum de tabac aquells espais públics on sigui freqüent la presència de menors, com a via essencial per a la reducció del tabaquisme i com a únic mitjà provat per garantir la protecció de la ciutadania davant dels seus efectes nocius.

    «El tabac provoca càncer i mata. Però el fum de tabac també i no podem consentir que la població no tingui l’opció de triar si s’exposa o no. És intolerable que, a hores d’ara, els nens i nenes d’aquest país, els joves, pateixin les conseqüències del tabac sense encendre una cigarreta i, per això, hem demanat a la ministra de Sanitat que s’actualitzi la Llei Antitabac existent, ampliant els espais lliures de fum», assenyala Ramón Reyes, president de l’AECC. Alineant-se amb el Pla de Càncer Europeu, l’AECC persegueix reduir la incidència de fumadors a Espanya per aconseguir que per a l’any 2030 hi hagi una generació lliure de tabac.

    L’AECC ha unit forces amb organitzacions de pares i mares d’alumnes amb l’objectiu de construir una generació més conscienciada amb la salut i que compti amb majors opcions d’elecció saludables a mitjà i llarg termini. A banda de l’extensió dels espais sense fum de tabac a tots els espais públics en què pugui haver-hi menors, l’AECC defensa mesures com la pujada d’impostos i l’augment del preu del tabac, la disminució de l’atractiu del seu empaquetat o la restricció de la publicitat de tabac en espais digitals dirigits a adolescents i joves, una disposició no prevista en la normativa actual.

    Així mateix, l’Associació advoca per augmentar la conscienciació i aplicar les mateixes restriccions sobre les noves formes de tabac, nicotina i derivats -com els cigarrets electrònics o vapeadors-, la percepció de risc de la qual entre la població jove encara és molt baixa.

    Respirapp, un nou recurs per deixar de fumar

    D’acord amb un estudi de l’Observatori del Càncer de l’AECC, dos milions de persones han intentat deixar de fumar en el darrer any, i només el 20% han rebut ajuda per fer-ho. L’Associació ha decidit estendre la seva teràpia presencial i online a través de l’aplicació per deixar de fumar Respirapp.

    Respirapp és una aplicació que acompanya la persona en tot el procés de deixar de fumar de forma personalitzada. En cada fase s’anirà reduint el consum de cigarretes i el fumador tindrà un suport constant en els moments més difícils, com l’aparició de la síndrome d’abstinència. Es tracta d’un recurs amb el qual es pretén cobrir la necessitat de totes aquestes persones que volen deixar de fumar i que no han pogut tenir accés a cap tipus de servei o de suport per fer-ho.

  • La salut de les dones i la dels homes són diferents, però es tracten igual

    Sovint, la investigació mèdica ha mirat a les dones «com si fossin homes». És a dir, ha ignorat els seus problemes, malalties específiques, les seves queixes, malestar i causes de dolor, per centrar-se gairebé exclusivament a l’estudi de les dones en la seva salut reproductiva.

    Però la veritat és que és molt més que això. Segons l’OMS (2021), el gènere és un factor determinant de la salut. És a dir, el gènere d’una persona pot influir de manera significativa en el seu estat de salut física, psicològica i social, així com en el seu nivell de benestar durant els anys viscuts.

    Això implica que la morbiditat diferencial, entesa com les diferències en el procés de salut-malaltia que existeixen entre dones i homes, requereix una major atenció.

    Socialització «en femení»

    La manera en què la persona és socialitzada influeix en la seva forma de concebre el món, als altres i a si mateixa. Aquesta socialització és, en general, diferent en funció del nostre sexe de naixement, el que es coneix com a socialització de gènere.

    La conseqüència immediata és que es generen patrons de comportament, sistemes de creences, expectatives, maneres de relacionar-nos, d’estar al món, de sentir i d’experimentar que difereixen entre dones i homes.

    La socialització tradicional «en femení» sol inculcar les nenes i adolescents la importància d’estar sempre maca i prima, de ser responsables, de mantenir-se tranquil·les, pensar més en els altres que en si mateixes, relegar les seves necessitats i estar més pendents del que altres persones demanin.

    Aquesta socialització diferencial també afavoreix una determinada «especialització emocional«, que reforça i afavoreix la tristesa, la por i la culpa. Per contra, en l’educació de les nenes se solen refrenar la decisió, la seguretat, l’enuig o la valentia. De fet, la major expressió d’emocions per part de les dones en el seu estil de lideratge, en el treball en equip o en els processos de negociació es percep socialment com una debilitat.

    En l’edat adulta, la socialització diferencial femenina es reflecteix en l’assumpció de rols de gènere que comporten una sobrecàrrega de tasques i responsabilitats, sovint centrades en la cura d’altres persones, que s’intenten compaginar amb la presència en el mercat laboral.

    Això es coneix com la doble jornada, és a dir, jornada laboral més treball domèstic o de cures. Aquesta doble presència / absència simbolitza l’estar i no estar, i obliga les dones a passar d’una cultura de la cura a una del benefici, interioritzant les tensions que això comporta. A més que dificulta la igualtat d’oportunitats per al desenvolupament de la carrera professional. I això implica que es perpetua la bretxa de gènere.

    La tensió de la doble presència

    Existeixen nombroses investigacions que constaten el malestar que experimenten les dones, en termes de salut, quan han de fer front a la tensió que els suposa la doble presència o la «conciliació». Potser perquè una de les conseqüències d’aquesta sobrecàrrega és un menor temps disponible per a una autocura saludable i per si mateixes.

    Tampoc podem obviar que les dones presenten major esperança de vida en comparació amb els homes. Això no vol dir que gaudeixin d’un envelliment més satisfactori. Si tenim en compte els diversos indicadors econòmics basats en la quantia de les pensions i el dret a les mateixes, elles se situen en clar desavantatge.

    Les dones grans han d’enfrontar la seva conjuntura personal i vital, que en molts casos les ha situat a la dependència i la pobresa, alhora que desemmascara alguns mandats socioculturals que les han limitat, relacionats amb un concepte de bellesa i joventut que no respecta el mateix procés natural d’envellir.

    Salut psicològica i medicalització

    En el pla de la salut psicològica, la socialització de gènere femenina s’associa amb una major prevalença de problemes com l’ansietat, la depressió o els trastorns de la conducta alimentària, units a un marcat deteriorament de l’autoestima.

    A més, una de cada tres dones és víctima d’algun tipus de violència de gènere. Al llarg de les seves vides, moltes dones experimenten episodis o situacions més o menys sostingudes en el temps d’assetjament o abús sexual, o de violència per part de la seva (ex)parella. Aquests esdeveniments suposen un risc per a la salut de les dones, provocant un pitjor estat de salut general.

    A això se suma una major medicalització de la salut de les dones com a conseqüència, al menys en part, dels biaixos de gènere en el diagnòstic, atenció, tractament i investigació. Així succeeix, per exemple, amb el dolor i el cansament que moltes dones presenten com a motiu principal de consulta. Quan no queden sense diagnosticar, es diagnostiquen erròniament, derivant en un major consum de psicofàrmacs, sovint innecessaris.

    Un altre exemple el trobem en les malalties cardiovasculars. És poc conegut que els símptomes d’infart més freqüents en dones són diferents dels que solen ocórrer en els homes. Aquest desconeixement, unit a la percepció errònia que els problemes cardiovasculars es produeixen més en homes, dóna lloc en moltes ocasions a un diagnòstic tardà i un pitjor pronòstic.

    No es tracta només d’incloure a les dones en les dades

    Per tot l’anterior, la perspectiva de gènere és fonamental per oferir una millor atenció sanitària. No es tracta només d’incloure a les dones i veure les diferències. Urgeixen anàlisis en què la diferència sexual sigui una categoria analítica central. Això implica molt més que «afegir» dones a les dades: hem d’adonar-nos de la importància de ser una dona o un home en la recerca en salut.

    Afortunadament, no tot és negatiu pel que fa a la salut de les dones. La socialització diferencial i l’especialització emocional de la qual parlem abans afavoreixen, entre d’altres aspectes saludables, un major desenvolupament de l’empatia i més sensibilitat.

    Totes dues coses faciliten l’existència de relacions socials, convertint-se el suport social en una estratègia d’afrontament saludable freqüent entre les dones. A més, moltes dones del nostre entorn són exemple de resiliència i superació davant de qualsevol adversitat (in)imaginable.

    Com proposa Anna Freixas, si volem tirar endavant, les dones ens hem de prendre seriosament. Això requereix «valorar la nostra ment i les seves produccions, sense demanar perdó per si de cas no estan a l’altura; ens convida a no estar sempre disponibles, com si el temps ens sobrés; suposa anteposar les nostres necessitats a les dels que colonitzen el nostre temps i, per descomptat, ens insta a respectar el nostre cos, la nostra salut, els nostres somnis i els nostres desitjos». Prendre en consideració la perspectiva de gènere en la salut obre la porta a l’assoliment de les nostres expectatives vitals.

    Bárbara Luque Salas és professora Titular del Departament de Psicologia de Universitat de Còrdova. Carmen Tabernero Urbieta és catedràtica de Psicologia Social de la Universitat de Salamanca.
    Naima Z. Farhane Medina és psicològa per la Universitat de Còrdova.
    Rosario Castillo-Mayén treballa al departament de Psicologia de la Universitat de Còrdova.

    Aquest és un article traduït de The Conversation. Llegeix l’original aquí
    The Conversation

  • Barcelona habilita un canal de WhatsApp per prevenir el suïcidi juvenil

    La pandèmia de la Covid-19 ha tingut un fort impacte en la salut emocional de les persones, especialment en els joves. A Catalunya, entre el 2019 i el 2020, s’ha incrementat la temptativa de suïcidi entre els menors de 18 anys, passant de 473 intents de suïcidi el 2019 a 601 el 2020. Per tal de prevenir-ho, es posarà en marxa un nou servei de missatgeria instantània amb equips especialitzats per atendre adolescents i joves, i també es crearà una aplicació mòbil amb continguts i informació pràctica per a la prevenció del suïcidi.

    Es tracta d’una de les actuacions de l’ampliació del pla de xoc extraordinari en salut mental que es va posar en marxa durant la primera onada de la crisi sanitària amb una vintena d’actuacions adreçades a col·lectius de totes les edats, que es desplegaran entre aquest any i el 2022. Amb una inversió de tres milions d’euros, l’ampliació del pla de xoc inclou mesures per a la prevenció del suïcidi juvenil, l’acompanyament psicològic per a adults i la formació en salut mental d’agents comunitaris als districtes per reconèixer i detectar casos de malestar emocional. A més, per pal·liar l’impacte emocional de la Covid-19 en la ciutadania, el pla de xoc inclou accions com la creació de grups de suport emocional per a l’acompanyament en el dol i la posada en marxa el telèfon gratuït per a la prevenció del suïcidi (900 925 555), que funciona les 24 hores del dia.

    Al mateix temps, i per tal de donar suport psicològic a la població adulta es crearan sis punts d’atenció vinculats als centres de salut mental per a adults, que es desplegaran als barris amb els indicadors socioeconòmics més desfavorits. Es preveu que siguin espais oberts, sense cita prèvia, on també s’impartiran cursos i tallers per a la millora del benestar emocional. En aquest mateix sentit, per reconèixer i detectar -des del teixit comunitari- casos de malestar emocional els districtes oferiran una formació bàsica en salut mental dirigida a monitors i monitores de lleure, casals, menjadors i espais esportius i a les persones voluntàries en entitats i associacions de barri.

    A més, en el marc del Pla de barris i en col·laboració amb les taules de salut mental dels diferents districtes, s’elaboraran quatre plans integrals per a la prevenció i millora del benestar emocional en quatre barris prioritaris, el primer dels quals s’implementarà als barris de la Zona Nord – Ciutat Meridiana, Vallbona i Torre Baró, a Nou Barris.

    Pel que fa al suport psicològic als joves, el 2021 ha finalitzat el desplegament del programa Konsulta’m per detectar i atendre de manera preventiva el patiment psicològic de joves i adolescents d’entre 12 i 22 anys. Actualment hi ha onze punts de suport en funcionament, un a cada districte. Per a la gent gran, un altre dels col·lectius més afectats, es va reforçar així mateix el servei municipal de teleassistència, i amb la iniciativa “Vostè, com està?” es va contactar amb persones d’entre 70 i 84 anys que no són usuàries de cap servei per avaluar-ne el benestar emocional.

  • Xaro Bautista, infermera d’un poble de les Terres de l’Ebre: «La relació amb els pacients en un poble és molt diferent»

    Xaro Bautista Castells és infermera al consultori municipal de Tivenys (Baix Ebre), centre que depèn del CAP d’El Temple de Tortosa.

    Com heu viscut a un poble com Tivenys aquest darrer any?

    Dins de la gravetat de la situació, no s’ha viscut tan malament. Això sí, al poble hi ha hagut un l’allau d’informacions enganyoses; cada dia nous protocols, informació diferent… a la primera onada, ens van fer retirar dels pobles per centralitzar l’atenció i reforçar atenció al centre d’atenció primària, i la gent del poble es va sentir abandonada, tot i que no va ser així, però era tot més complicat, és clar. Ens havíem de comunicar per telèfon, per WhatsApp. Per sort, Tivenys és un poble amb un Ajuntament molt dinàmic i col·laborador, tenim molt bona relació l’equip del consultori amb l’Ajuntament i la farmàcia. Això va facilitar molt les coses. La gent que tenia algun problema trucava a l’Ajuntament, prenien nota del seu telèfon i l’equip mèdic -la metgessa i jo- podíem trucar-los per resoldre el seu problema. Amb la farmàcia igual: ens feia arribar les demandes i ho gestionàvem amb les receptes electròniques. Hi havia una bona entesa i un bon treball en equip amb la doctora, si no, hauria estat molt difícil. Cal tenir en compte que el sol fet de no ser allà presencialment els creava desprotecció.

    Quines són les dificultats més destacades que us heu trobat?

    Vull insistir en el canvi de protocols tan constant: com havíem de fer les coses, com s’havia de gestionar, d’atendre la gent… al principi, cada dia hi havia canvis. A les 8 del matí ens trobàvem al hall d’El Temple per escoltar els canvis i novetats. D’altra banda, la impotència de saber dels pacients per qui no podies fer tot el que voldries i ajudar-los més del que podies. Als pobles, hi ha molta gent gran amb dificultats per «manejar» la tecnologia. Per sort, l’Ajuntament de Tivenys va posar en marxa un servei de voluntariat de joves que anava a donar suport a la gent gran i els atenien pel que necessitaven: pel que fa a les medicines, el menjar, a l’hora comunicar-se amb la doctora o amb mi mateixa… ho vam solucionar així però, és clar, per nosaltres no va ser fàcil, i tampoc per la gent del poble.

    No he tingut la por de contagiar-me sinó la impotència de no poder ajudar prou.

    En l’àmbit personal, com us ha afectat a les professionals?

    La veritat és que a cadascú l’ha afectat d’una manera. Va haver-hi personal amb ansietat, que tenien infants a casa o gent amb dependències. Anàvem amb molta faena i sentíem molta angoixa de pensar que podíem estar contagiades en tornar a casa . Va ser una mica obsessiu, fins i tot: treure’s la roba a la porta, dutxar-se abans d’abraçar als de casa… molta gent tenia por d’infectar els familiars. A mi el que més em va costar va ser no poder abraçar la gent, quan ja vaig poder pujar a atendre al poble. La gent gran, de vegades, el que necessita és una abraçada o una encaixada de mans, i això no podíem fer-ho. Per mi això va ser dur. No poder donar afecte, donar el caliu que donem normalment i haver de dir que les coses anirien bé. No he tingut la por de contagiar-me sinó la impotència de no poder ajudar prou. La relació amb els pacients en un poble és molt diferent, et fan sentir una més de la família. Jo em sento molt acollida i estimada a Tivenys i aquesta situació va ser dura per tothom.

    La vacunació sembla el final del túnel. Com valores com evoluciona en l’àmbit rural?

    Està anant molt bé al poble, però no es pot avançar més perquè no ens arriben més vacunes. No deixem de vacunar perquè vulguem, sinó per manca de vacunes. Ens donen el que mos donen i tan prompte tenim vacunes les utilitzem de seguida. A Tivenys, la gent de 70 en amunt ja està tota vacunada. Ara estem ja amb altres edats, però es gestiona a partir del web i això ja porta un altre ritme. Però no podem vacunar més perquè no tenim més dosis. Ara sembla que la cosa va més ràpida, i espero que així segueixi.

    Finalment, què destacaries de tot plegat?

    El treball d’infermeria ha estat clau. Som un col·lectiu molt implicat en tot el que és tenir cura del pacient. Amb els meus companys i companyes hem estat treballant moltíssim i ja tenim ganes que es normalitzi la situació i poder veure’ns les cares i els somriures una altra vegada. Però és una feina d’equip, i quan parlo d’equip parlo de metges, infermers, tècnics en cures auxiliars d’infermeria, zeladors, administratius, personal de neteja… Tothom. Si algú falla, tot se’n va en orris. Seguim tenint el compromís amb la gent i volem donar resposta a les seves necessitats. Jo tinc la gran sort de fer el que estimo i estimar el que faig.

    Aquest és un article publicat originalment a La Independent 

  • La promoció de la salut mental, una altra ‘vacuna’ per fer front a la pandèmia

    El passat mes de gener, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va incloure la salut mental en la seva guia pel maneig clínic de la Covid-19. La institució recomanava llavors el suport psicològic a totes les persones amb sospita o confirmació de coronavirus, així com la identificació primerenca de símptomes d’ansietat i depressió per iniciar possibles intervencions i prevenir complicacions posteriors.

    Però no només passa amb els pacients afectats pel SARS-CoV-2. La pandèmia -i els seus mesos de confinament– ha impactat en el benestar emocional dels familiars o cuidadors i també de la població general. La crisi sanitària i les seves conseqüències socials i econòmiques han suposat un seriós cop per a la salut mental de tots.

    La pandèmia ha repercutit indubtablement en la salut mental dels espanyols. Però el seu impacte ha evolucionat al llarg del temps. En els primers mesos, el preponderant van ser els símptomes d’ansietat. Després, són els trastorns depressius els que van guanyant pes. – Fernando Chacón, psicòleg COP Madrid

    De fet, la Setmana Europea de la Salut Mental, que enguany es va celebrar del 10 al 16 de maig, pretenia emfatitzar com més d’un any de malaltia, tancaments i restriccions han posat a prova l’estat mental de moltes persones.

    «La pandèmia i el confinament han repercutit indubtablement en la salut mental dels espanyols», afirma a SINC Fernando Chacón, degà del Col·legi Oficial de la Psicologia de Madrid (COP Madrid). «Però el seu impacte ha anat evolucionant al llarg de el temps. En els primers mesos, el preponderant van ser els símptomes d’ansietat. Després, són els trastorns depressius els que van guanyant pes».

    Un informe elaborat per la Confederació Salut Mental Espanya adverteix de la necessitat d’adoptar mesures urgents per combatre aquesta situació. En el document es recullen les dades aportades per l’OMS, que mostren que en el 93% dels països del món dels serveis de salut mental s’han paralitzat o reduït dràsticament a conseqüència de la pandèmia.

    En el 93% dels països del món dels serveis de salut mental s’han paralitzat o reduït dràsticament a conseqüència de la pandèmia.

    A més, en revisar la situació de l’atenció a Europa i a Espanya s’estableix, d’una banda, l’augment de trastorns i de l’altra, la disminució dels recursos per a la seva cura. Al nostre país prop de la meitat de la població va manifestar major malestar psicològic durant el confinament. Els problemes d’ansietat i depressió van ser els més prevalents, com també va revelar l’última enquesta sobre salut mental del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), publicada el març passat.

    Tal com es recull en el text: «Els problemes de salut física, l’aïllament, la manca de contacte social, la dificultat en la conciliació amb la vida personal, els canvis d’hàbits i els problemes laborals comencen a ‘passar factura’ a la salut mental de la població».

    La salut mental és més important que mai. / Cartell publicitari de la Setmana Europea de la Salut Mental

    De la fatiga pandèmica a la crisi de salut mental

    El mateix revela un estudi realitzat per diverses universitats espanyoles. Els seus resultats apunten que la pandèmia ha alterat negativament l’estat mental de la població espanyola, que ha abandonat els hàbits de conducta saludables. En concret, les dades evidencien que el percentatge de persones amb sentiments d’incertesa, preocupació per contraure una malaltia greu o per perdre als éssers estimats s’ha vist en augment.

    Espanya té els índexs més baixos de tota l’OCDE de professionals de salut mental, segons les seves dades de 2020: mentre que la mitjana de psicòlegs clínics per 100.000 habitants és de 18, a Espanya estem en 5-6.

    La pandèmia i el confinament han provocat una major visió negativa del futur i han augmentat els sentiments de desesperança i la sensació de solitud entre els ciutadans. Les persones enquestades van manifestar també sentir-se més irritables i presentar més ira i més canvis d’humor que abans del SARS-CoV-2.

    «A més que ja portem molt temps en aquesta situació, les restriccions, la inseguretat sobre què és el que passarà, el poc control de mateix virus i una sèrie de variables fan que augmenti el malestar general», indica a SINC Montserrat Lacalle , professora de Psicologia a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).

    «I tot i que ja comença a haver-hi alguns estudis, moltes persones amb un ànim deprimit o certs símptomes d’ansietat ni tan sols van a consulta psicològica. Per això, qualsevol estimació que fem probablement és poc representativa», afegeix.

    De fet, molts experts ja consideren que hi haurà una crisi sanitària de salut mental. «La crisi no és que hagi de venir, és que ja hi era prèviament. Sobretot perquè els recursos públics per atendre els problemes de salut mental són bastant limitats», argumenta Chacón. «Els factors psicològics ja són el segon motiu de baixa laboral, per darrere només dels trastorns musculoesquelètics».

    Ja partíem d’una situació dolenta, amb poca inversió i dèficit de professionals, de manera que la pandèmia no ha fet més que agreujar-la. La gran barrera per als trastorns de salut mental de la població general és l’atenció primària, que està ara molt saturada. – Manuel Martín Carrasco, vicepresident de la SEP

    «Ja partíem d’una situació dolenta, amb poca inversió i dèficit de professionals, amb el que això no ha fet més que agreujar-la. Cal tenir en compte també que la gran barrera per als trastorns de salut mental de la població general és l’atenció primària, que està ara molt saturada. Això tampoc ajuda molt», apunta SINC Manuel Martín Carrasco, vicepresident de la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP).

    Espanya té els índexs més baixos de tota l’OCDE de professionals de salut mental, segons les seves dades de 2020: mentre que la mitjana de psicòlegs clínics per 100.000 habitants és 18, a Espanya estem en 5-6. «Els recursos públics són clarament insuficients, les llistes d’espera ara mateix són de 4-5 mesos només per a la primera consulta. Això porta al fet que molta gent hagi de recórrer a la sanitat privada, si és que s’ho pot pagar», opina Chacón.

    Sobre aquest problema també va alertar un informe publicat al març per la Fundació Civio, que analitza l’accés a la cobertura psicològica en el sistema sanitari de 26 països europeus.

    Els joves, un dels col·lectius més afectats

    En l’actualitat, els especialistes estan veient molts grups afectats per la pandèmia. «A l’inici ens fixàvem molt en la salut emocional de la gent gran, pel fet de ser més vulnerables i el que implicava en ells, però ara observem com diferents públics pateixen aquesta situació de manera diferent», subratlla Lacalle. «L’important seria fer una anàlisi i veure què necessita cada rang d’edat per oferir mesures».

    «Sembla que la repercussió en salut mental està sent més intensa en població relativament jove. Els seus símptomes tenen a veure amb síndromes de tipus ansiós i depressiu relacionat amb estrès i les seves conseqüències psicosomàtiques: problemes de son, cefalees, dolors musculars…», continua Martín Carrasco.

    Des de l’inici de la pandèmia, nens i adolescents han experimentat canvis importants en les seves vides. Aquests han afectat la seva situació familiar, així com al seu accés a l’educació, l’oci i altres serveis.

    Un estudi publicat a l’abril a la revista JAMA Pediatrics analitza aquesta situació en nens i adolescents. «L’atenció a la salut mental és molt important per a aquest col·lectiu. La majoria dels trastorns comencen a la infància, per la qual cosa és essencial que les necessitats s’identifiquin de manera primerenca i es tractin durant aquesta delicada etapa de desenvolupament infantil. Si no, poden donar lloc a moltes conseqüències sanitàries i socials negatives», apunten els autors.

    El percentatge de nens i nenes que experimenten un problema de salut mental ha augmentat en els últims tres anys, passant d’un de cada nou en 2017 a un de cada sis en 2020. Així ho adverteix el nou informe sobre Salut Mental de Nens i Joves a Anglaterra 2020, elaborat per l’Institut Nacional d’Estadística del Regne Unit.

    Tal com assenyala la investigació, des de l’inici de la pandèmia, nens i adolescents han experimentat canvis importants en les seves vides. Aquests han afectat la seva situació familiar, el seu accés a l’educació, a l’oci i altres serveis.

    Dones, el pes de la conciliació

    Les dones són un altre dels col·lectius amb alts nivells d’afectació. «La repercussió ha estat molt més gran per a elles perquè conciliar en època de coronavirus ha resultat encara més difícil. Ha fet que potser els pocs moments que tenien d’interacció social també hagin desaparegut, i situacions com el confinament i els aïllaments intermitents els han influït més», puntualitza Lacalle.

    Els resultats de l’enquesta realitzada als Estats Units sobre la salut de les dones a l’inici de la pandèmia revelen una major vulnerabilitat socioeconòmica i majors taxes de depressió i ansietat: elles van tenir ‘taxes alarmantment altes’ de problemes de salut mental durant aquesta època.

    La repercussió ha estat molt més gran per a les dones perquè conciliar en època de coronavirus ha resultat encara més difícil. Ha fet que potser els pocs moments d’interacció social també hagin desaparegut, i situacions com el confinament i els aïllaments intermitents les han influït més.
    – Montserrat Lacalle, professora a la UOC

    Cal destacar, a més, que durant el confinament domiciliari la violència a la llar va augmentar significativament, tal com recull el nou número de la sèrie Covid-19 i estratègia de resposta de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal), centre impulsat per la Fundació «la Caixa».

    Efecte en els professionals sanitaris

    El personal sociosanitari de primera línia s’ha enfrontat a importants reptes, com una gran càrrega de treball i un suport psicològic limitat, en un moment en què molts d’ells temien per la seva pròpia seguretat. Un article publicat a The Lancet Psychiatry aborda la necessitat de tenir cura de la salut mental dels professionals de la salut després de la crisi ocasionada per la pandèmia.

    Com recullen els seus autors, els equips s’han enfrontat a diferents desafiaments des de l’arribada del coronavirus, als quals s’han sumat el risc d’infecció per l’exposició a virus i el conseqüent por a contagiar els seus familiars: «En aquestes circumstàncies, si bé alguns han desenvolupat la seva capacitat de resiliència, l’impacte emocional de la feina realitzada al llarg d’aquests mesos és innegable».

    Segons un estudi dut a terme per la Universitat Complutense de Madrid, un 53% dels treballadors sanitaris presenten valors compatibles amb estrès posttraumàtic després de la primera onada d’atenció hospitalària per coronavirus.

    Segons recull un estudi dut a terme recentment pel Laboratori de Psicologia del Treball i Estudis de Seguretat de la Universitat Complutense de Madrid (UCM), un 53% dels treballadors sanitaris presenten valors compatibles amb estrès posttraumàtic després de la primera onada d’atenció hospitalària.

    A més, l’adopció de mesures per a prevenir i minimitzar les repercussions de la crisi per CAovid-19 sobre la salut mental de personal de l’àmbit sanitari és urgent, tal com conclou una nova guia de l’Institut Nacional de Seguretat i Salut en el Treball (INSST).

    Per què invertir en salut mental és essencial

    Els trastorns de salut mental suposen una càrrega elevada i creixent per a la salut pública i el benestar socioeconòmic, i la cobertura dels serveis essencials d’atenció segueix sent inadequada en molts països. Ho ha posat de manifest l’OMS i el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) en un informe publicat al març.

    En aquest text s’exposa que la inversió actual en prevenció i atenció en salut mental és molt baixa i, com a conseqüència d’això, hi ha una enorme bretxa entre la necessitat de tractament i la seva disponibilitat.

    La inversió actual en prevenció i atenció en salut mental és molt baixa i, com a conseqüència d’això, hi ha una enorme bretxa entre la necessitat de tractament i la seva disponibilitat.

    «Aquesta bretxa no només afecta la salut i el benestar de les persones amb problemes de salut mental i les seves famílies, sinó que té conseqüències inevitables per als empresaris i els governs causa de la menor productivitat en el treball, la reducció de les taxes de participació en el mercat laboral, la pèrdua d’ingressos fiscals i l’augment de les prestacions socials», recull el document.

    Martín Carrasco considera que per solucionar o almenys millorar aquest problema, la primera mesura seria prendre consciència de la dificultat. «En segon lloc, caldria reforçar l’atenció primària en salut mental, dotant-la de mitjans per tractar-la aquí. I en tercer lloc, abordar el tema de fons i realitzar una segona reforma a Espanya», remarca.

    Igual opina Fernando Chacón. «Tot passa per reforçar els recursos humans en el Sistema Nacional de Salut. Cal apropar la intervenció psicològica al ciutadà, el que suposaria haver programes d’intervenció en atenció primària, no només en serveis especialitzats».

    Veníem ja amb certes dificultats, no estem molt habituats a saber què pensem, què sentim, a cuidar-nos en aquest sentit. L’ideal és treballar per tenir una societat més sana des del punt de vista emocional. Així podrem fer front a les adversitats. – Montserrat Lacalle, professora a la UOC

    Per descomptat, la clau està en la prevenció. «Són necessaris programes preventius perquè la societat sàpiga identificar quan és necessari buscar ajuda professional. La manca de cultura psicològica fa que quan les persones acudeixin a un especialista, el trastorn estigui ja molt cronificat i sigui més difícil intervenir», segueix el psicòleg de COP Madrid.

    «Veníem ja amb certes dificultats, no estem molt habituats a saber què pensem, què sentim, a cuidar-nos en aquest sentit. L’ideal és treballar per tenir una societat més sana des del punt de vista emocional. D’aquesta manera es va a poder fer front a les adversitats», conclou Lacalle. Perquè la salut mental de la població és tan important com la física.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC. Llegeix l’original aquí

  • La veu de l’Esther

    La meva germana Esther va morir el passat 22 de març, amb tan sols 49 anys, perquè no van escoltar la seva veu, perquè no van prendre’s seriosament la seva crida de socors, perquè es van atrevir a decidir per ella que el que li passava no era greu, no era urgent, no era important.

    La meva germana patia una malaltia mental. I no va morir per això. Va morir per una hemorràgia interna no atesa a temps.

    La meva germana, Esther, vivia des de fa poc més d’un any en un “pis amb suport”: un tipus de pis tutelat destinat a malalts mentals on tenen el suport de diferents professionals i un telèfon d’urgències 24 hores. Recordo perfectament el dia en què la vaig acompanyar a l’entrevista per a entrar a viure en aquest pis, fa poc més d’un any. Ens van assegurar que allí estaria bé, estaria més ben cuidada i atesa i serien com una família per a ella. Vam confiar en ells, malgrat la difícil decisió, especialment per a la meva mare. Però ella es feia gran, i aquesta semblava la millor decisió per a garantir la seguretat i autonomia de l’Esther de cara al futur.

    Però va morir d’un dia per a un altre d’una hemorràgia digestiva alta, un dilluns, encara que no patia de cap afecció crònica a part de la seva malaltia mental. El dia abans, un diumenge al matí, va començar a trobar-se malament. No sabia què li passava. Ho va dir diverses vegades al telèfon d’urgències dels professionals responsables de la gestió del pis. No obstant això, malgrat la seva crida, la persona responsable li va llevar importància a la seva preocupació, i ni tan sols es va plantejar consultar a Salut perquè fossin ells els qui valoressin la urgència.

    La meva germana, durant 24 hores, va estar esperant a la seva habitació, confiant que l’auxiliarien si fos necessari. La seva desorientació era cada vegada més gran, però continuava sola i envoltada de vòmit negre. Però el responsable no va acudir fins a un dia després, a la seva hora de visita rutinària. Una vegada allí, no va telefonar de seguida a emergències sinó que va prioritzar, com a treball més urgent i immediat… netejar l’habitació! I fins a dues hores i mitja després no va telefonar a l’ambulància. Quan finalment va arribar, els professionals del SEM la van trobar hipotèrmica i amb taquicàrdia (signes evidents d’urgència aguda). La van portar a l’hospital després de valorar-la com a emergència lleu.

    I la meva germana, 36 hores després de la seva crida de socors, va arribar a l’hospital, el qual està a tres minuts de l’habitatge, gairebé sense pols i amb hipotèrmica. Als 10 minuts va fer una aturada cardíaca i després de 25 minuts d’intents de reanimació, va morir.

    Però no era una urgència lleu, era una emergència greu, el desenllaç de la qual depenia del temps de reacció. Si s’hagués atès a temps, seguiria amb nosaltres.

    Nosaltres no l’hauríem deixat morir. Ni cap membre de la família, ni especialment la meva mare. La seva mare, que l’havia cuidat fins llavors i no s’havia separat del seu costat ni un sol dia durant 48 anys. No, ni nosaltres ni la meva mare l’hauríem deixat morir. En realitat ningú hauria hagut de deixar-la morir.

    La meva germana, malgrat el “pes” de la seva malaltia mental, era una lluitadora incansable per tenir una vida “normal”, digna. Va lluitar tota la seva vida per ser acceptada, per ser vista, per ser escoltada, per ser estimada i respectada com qualsevol persona té dret en aquesta societat.

    Ella ja no està i el motiu de la seva mort justament és el no haver estat escoltada ni presa seriosament. No va ser atesa, i per això va morir.

    Avui jo sóc la seva veu. I desitjo que la seva veu, el seu crit d’ajuda, arribi a les persones, a la consciència de totes les persones, perquè puguem, com a mínim, reflexionar i obrir els ulls. Vivim en una societat inhumana, insensible i injusta, on les persones “diferents” no són valorades ni acceptades en les mateixes condicions que la majoria. El sistema les etiqueta, les jutja, les aparta, no les mira, no les escolta, no les atén, les rebutja, i les deixa morir.

    Com s’entén una humanitat que aparta i estigmatitza a un sector de persones només pel fet que els seus caparrons funcionen d’una altra manera, que les seves interpretacions de la realitat no entren en els estàndards acceptats? Qui dictamina què és el normal? I, el pitjor encara, qui es creu amb el dret a apartar i no atendre altres persones per no ser com la majoria?

    Obrim els ulls, mirem i escoltem, respectem i estimem a totes les persones per igual, amb els mateixos drets. Mirem sense jutjar, escoltem amb consciència, abracem sense filtres ni estigmes al diferent. Perquè totes i cadascuna de les persones som diferents, hauríem de tenir els mateixos drets. Sobretot el dret a viure amb dignitat i a morir de la mateixa manera.

    La seva germana.

  • La pandèmia aguditza els problemes de salut mental en els joves: «Aquest últim any ha estat un dels pitjors»

    La salut mental de les persones té un cost important cada cop més reconegut, però al mateix temps continua existint un estigma al voltant del tema. Trastorns com l’ansietat, la depressió i els trastorns de conducta alimentària són freqüents i poden arribar a ser letals.

    Abans de la pandèmia, la salut mental ja era un gran repte entre els adolescents i joves, però la Covid-19 encara ha agreujat més els problemes que comporta entre aquest col·lectiu. L’estigma i l’aïllament són les conseqüències més comunes que ha d’afrontar la població jove.

    La Federació Salut Mental Catalunya defineix el trastorn de salut mental com “una alteració de tipus emocional, cognitiu i/o del comportament, en què queden afectats processos psicològics bàsics com són l’emoció, la motivació, la cognició, la consciència, la conducta, la percepció, la sensació, l’aprenentatge, el llenguatge, etc. que dificulta l’adaptació de la persona a l’entorn cultural i social on viu i crea alguna forma de malestar subjectiu”.

    Segons l’OMS, una de cada quatre persones patirà un problema de salut mental al llarg de la seva vida. El 75% d’aquests comencen abans dels 18 anys i entre un 10 i un 20% dels adolescents experimenten trastorns mentals.

    Els problemes de salut mental i la pandèmia

    La vida quotidiana s’ha fet encara més feixuga amb la pandèmia del coronavirus. L’estrès per la feina i per les expectatives vitals, la inquietud al contagi i de contagiar l’entorn proper, la incertesa al voltant de la Covid-19, la convivència amb situacions de mort i dol, la soledat i la reducció extrema de les interaccions socials, són alguns dels múltiples aspectes que poden conduir a situacions de malestar emocional entre els adolescents i els joves. L’ansietat, la depressió, els trastorns alimentaris són els exemples més comuns que afecten molts joves a Catalunya.

    El trencament de les rutines i projectes iniciats han estat també factors claus en l’augment de casos i l’agreujament dels existents. La Flors, de 21 anys, pateix ansietat social des dels setze anys, però reconeix que “aquest últim any ha estat un dels pitjors”. Havia marxat d’Erasmus just abans de l’esclat de la pandèmia i explica que tot i que “encara tenia ansietat i moments de tristesa, em venia de gust estar en un lloc nou i conèixer gent nova, posar-me a prova per tot el tema de l’ansietat social”. Malgrat el progrés que havia aconseguit fer, haver de tornar a casa per la pandèmia i afrontar totes les mesures de seguretat consegüents va ser molt regressiu.

    Per la seva banda, la Maria, de 22 anys, pateix problemes de salut mental des dels 14 anys. Primer li van diagnosticar trastorn d’ansietat generalitzada i després depressió. Els diversos confinaments i el trencament de les rutines també han afectat la Maria, que explica com “abans tenia unes rutines que m’ajudaven a estar millor, però estar tant temps tancada a casa m’ha fet tancar-me més en mi mateixa”. A més, per fer front a la pandèmia s’ha prioritzat l’educació en línia i s’han imposat unes limitacions estrictes a les trobades socials. Això també li provoca un augment de l’ansietat perquè la seva habitació ha esdevingut l’espai on passa més temps: “dormo, estudio, faig classe, m’entretinc… i això m’afecta perquè estic perdent les facultats d’estudiar i d’entretenir-me bé”. Malgrat reconèixer que amb els anys ha anat millorant l’ansietat, la pandèmia ha estat “com una pedra al camí”.

    La població jove ha estat especialment afectada per la crisi social i econòmica derivada de la crisi sanitària. Segons un estudi de l’Observatori Català de la Joventut (OCJ) , la pandèmia ha agreujat els problemes de salut mental entre aquest col·lectiu. Els resultats també mostren que aquest és el col·lectiu que ha viscut el confinament amb més dificultats, obtenint una puntuació mitjana de 7,4 en una escala del 0 al 10 que avalua el grau de dificultat del confinament.

    Amb els Centres d’Atenció Primària (CAP) centrats en la Covid-19, les urgències dels serveis de salut mental dels hospitals que tenen adolescents han hagut de fer més atencions. En aquest sentit, l’Hospital Sant Joan de Déu ha atès un 47% més d’urgències de salut mental en el primer trimestre de 2021.

    L’estigma al voltant de la salut mental

    Malgrat que 1 de cada 4 persones experimentarà un problema de salut mental al llarg de la seva vida, segueix essent un tema tabú a la nostra societat i, conseqüentment, està envoltat de prejudicis, ignorància i por.

    L’associació Obertament, que lluita contra l’estigma en salut mental a Catalunya, defineix l’estigma com “l’atribució de qualitats negatives i despectives a un col·lectiu de persones, que passen a ser vistes, pensades i tractades amb prejudicis i manca d’informació”. Les persones amb problemes de salut mental són “imprevisibles”, “incapaces de prendre decisions”, “febles”, són alguns dels falsos estereotips que les envolten.

    L’autoestigma, normalitzant les etiquetes que socialment es relacionen amb la salut mental, es tradueix en el silenci per part de la persona que pateix un trastorn mental. En conseqüència, s’està invisibilitzant el problema. “Em costa molt expressar el diagnòstic que tinc perquè hi ha aquest estigma, aquesta por d’explicar el que et passa. I això és perquè la societat no ens permet mostrar-nos vulnerables”, declara la Flors.

    A més, aquests prejudicis retarden la petició d’ajuda i, per tant, l’accés al procés de recuperació. En un reportatge a El Diari de la Sanitat, Miquel Juncosa, director d’Obertament, explica que “la gent arriba als serveis de salut molt més tard del que seria desitjable. Quan arriben al sistema, ho fan perquè han tingut una crisi i quan el problema de salut mental ja està en una fase molta avançada. Per això és tan important eliminar el tabú i facilitar que les persones afectades en parlin amb el seu entorn”.

    El suïcidi: primera causa de mort entre adolescents i joves

    El suïcidi és un gran problema de salut pública i està reconegut per l’OMS des del 1996. Segons “Encarem el suïcidi juvenil”, la guia de prevenció del suïcidi i acompanyament del dol del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC), el suïcidi és la primera causa de mort en la població catalana de 16 a 35 anys.

    Podem definir el suïcidi com l‘acte pel qual una persona es provoca la mort de manera voluntària. Això no obstant, no significa que la persona vulgui deixar de viure, sinó que vol deixar de patir. Les persones que moren per suïcidi estan patint i volen trobar una solució definitiva a un problema que els porta un gran grau d’angoixa.

    Si bé la mort per suïcidi no és sempre conseqüència d’un trastorn mental, ja que és un fenomen multifactorial, el 90% de les persones que se suïciden presenten una afectació de la salut mental prèvia. Els factors de risc són molt diversos, però un d’ells és l’edat, i l’adolescència i la joventut es troben entre les franges més vulnerables.

    En aquest procés acumulatiu, la persona jove, vulnerable per algunes característiques personals i socials, es va tornant més susceptible a tenir una idea suïcida a mesura que viu situacions complicades. La Maria reconeix que quan estava acabant l’Educació Secundària Obligatòria, moment en què tenia depressió, es va plantejar recórrer al suïcidi. “Vaig tenir una crisi existencial i no em veia cap futur, havia d’escollir on anar i què volia fer, prendre decisions importants… jo estava molt malament i no podia més”, comenta.

    Tal com explica Clara Rubio, presidenta i coordinadora l’Associació Catalana per a la Prevenció del Suïcidi (ACPS), les conductes suïcides tenen a veure amb el context individual i vital pel qual estan passant els joves, alhora que el component impulsiu de la seva personalitat és un factor de risc important.

    L’ACPS està formada per un col·lectiu de professionals i voluntaris que han viscut la conducta suïcida en primera persona i ofereixen la seva pròpia experiència com a eina d’acompanyament i conscienciació social. El seu valor afegit, per tant, és que no presten un servei sanitari, sinó que pretenen ser un servei d’ajuda comunitària. Rubio també manifesta la petjada que està deixant la Covid-19, ja que des del juliol de 2020 en el 95% de les converses que des de l’associació han tingut amb els familiars o les persones en risc hi ha hagut un component associat amb la pandèmia.

    Dins els seus serveis tenen un espai per a les famílies i l’entorn de les persones que han tingut una conducta suïcida. El sentiment de culpa i de responsabilitat que tenen els familiars és molt alt. Per tant, és una mort que s’associa de forma automàtica al rol que ha tingut la família, que no s’ha pogut detectar, acompanyar o cuidar millor el seu familiar. Aquest sentiment de culpa, de responsabilitat, d’estigmatització, és el que fa que els familiars no es permeten compartir-ho amb el seu entorn. Per aquest motiu, tal com explica Rubio, “en ser un tema tabú, la gent valora molt que totes les persones que les atenem ho hem viscut en primera persona, per no sentir-se jutjats i perquè entenem perfectament el patiment i la falta d’informació que tenen tots aquests familiars”.

    Falta de recursos públics per combatre els trastorns mentals

    L’atenció primària catalana no disposa de suficients psicòlegs per atendre la demanda d’usuaris que presenten problemes de salut mental. Tot i que els professionals de la sanitat pública fa anys que reivindiquen aquesta situació, la pandèmia encara l’ha posat més en relleu.

    En aquest sentit, l’últim informe de salut mental del Defensor del Poble posa de manifest la urgència del Govern i les Comunitats Autònomes d’incrementar el servei d’atenció psicològica que ofereix el Sistema Nacional de Salut (SNS). A Espanya, la ràtio de psicòlegs al sistema públic de salut és de sis de mitjana per cada 100.000 habitants, mentre que a Europa la mitjana és de divuit.

    Per aquest motiu, molts pacients es veuen abocats a anar al sector privat. La Flors fa gairebé sis anys que va al psicòleg, però mai ho ha fet per la sanitat pública perquè tardaven molt de temps a donar-li cita. La falta de psicòlegs en el SNS comporta que les llistes d’espera siguin molt llargues i en moments de necessitat molta gent decideix buscar ajuda pel seu compte. Però no tothom pot fer front als costos econòmics que suposa acudir a un psicòleg privat, el que pot comportar que moltes persones que pateixen aquests problemes quedin desateses.

    El moviment social Salut Mental Catalunya (SMC) també ha reiterat en un comunicat d’urgència que l’atenció a infants, adolescents i joves ha de ser prioritària i que “no s’hi estan posant els mitjans, esforços ni recursos adients en relació a la seva magnitud i complexitat”. SMC defensa que la pandèmia ha dinamitat els casos de problemes de salut mental en adolescents i joves i que, per tant, encara es fa més evident la necessitat d’una atenció a la salut mental integral, accessible, àgil, immediata i intensiva.

    Per la seva banda, el Síndic ha denunciat les mancances en l’atenció a la salut mental infantil i juvenil. L’informe alerta de quatre grans problemes en la xarxa d’atenció de salut mental infanto-juvenil: les discriminacions per raons econòmiques en la garantia del dret a la salut mental; la insuficiència de recursos per atendre els problemes de salut mental; la manca de garanties en l’ingrés i de supervisió en la intervenció dels recursos residencials; i l’ús disfuncional dels recursos del sistema de protecció per cobrir mancances de recursos de salut mental.

    Acompanyament i educació emocional

    El març del 2020 es van tancar temporalment les institucions educatives a causa de la propagació de la Covid-19. Un estudi realitzat per investigadores i investigadors del Departament de Pedagogia de la URV i del Departament de Psicologia Bàsica, Evolutiva i de l’Educació de la UAB conclou que l’acompanyament emocional és essencial en l’aprenentatge en temps pandèmia.

    El grup d’investigadors ha analitzat els processos d’aprenentatge i organitzacionals que van implementar les escoles de primària i de secundària de Catalunya durant el primer període de confinament. El canvi més generalitzat en aquesta nova forma d’educació és la introducció de les videoconferències. En aquest sentit, els investigadors apunten que perquè l’educació sigui més efectiva ha de ser social i presencial. També mostren que molts docents han mostrat dificultats per autoregular el seu treball des de casa i evitar càrregues de treball excessiu i descontrolades.

    D’altra banda, és necessària una educació emocional com a estratègia preventiva en termes de salut mental. Aquest tipus d’educació és un procés educatiu que es centra a potenciar les competències emocionals com a element essencial del desenvolupament integral de la persona. D’aquesta manera, es dona la capacitat de fer front als reptes que es puguin aparèixer.

    La guia “On tens el cap?” del Consell de la Joventut de Barcelona explica com treballar la mateixa salut mental dels joves i, al mateix temps, exposa com treballar-la amb les persones que ens envolten.

    Els experts asseguren que la detecció i intervenció precoç en salut mental és necessària per reduir prevalences, cost, morbiditats i reduir la progressió de la malaltia. Actuar de manera preventiva i estar atents als senyals d’alarma és clau per evitar el desenvolupament d’un trastorn de salut mental en els més joves. En aquest context, la plataforma de salut FAROS de l’Hospital Sant Joan de Déu Barcelona ha elaborat un informe que recull els principals problemes de salut mental que poden patir els adolescents, i explica com es poden detectar, tractar i prevenir.

    Un problema i una prioritat de salut pública

    La combinació de característiques temperamentals, la vulnerabilitat genètica, les situacions estressants i l’ambient solen ser el denominador comú que faciliten l’aparició d’un trastorn mental. En aquest sentit, el confinament ha suposat un factor addicional d’estrès significatiu per a la població amb una patologia mental prèvia; mentre que la sensació de no normalitat, d’una llarga prolongació en el temps de la situació i el trencament amb les relacions socials ha generat noves sensacions d’angoixa i malestar emocional.

    S’ha d’equiparar la rellevància que es dona als problemes de salut física amb la qual es dona als de salut mental, ja que el dia a dia de les persones que experimenten trastorns mentals pot quedar condicionat per la seva malaltia. “Ha afectat en tots els aspectes: en el tema de l’estudi, les relacions socials, els hobbies, em falta concentració i motivació… ja no hi trobo tanta passió com abans”, explica la Flors.

    Per lluitar contra la invisibilitat, la incomprensió i els prejudicis s’han de prioritzar les iniciatives de prevenció, acompanyament i promoció de la salut mental. L’estigma i la discriminació són les principals barreres per la recuperació emocional i per aconseguir una vida plena; per trencar amb ells, s’han de visibilitzar i normalitzar els problemes de salut mental.