El Col·legi d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) reclama més infermeres i unes millors condicions laborals, que inclouen, entre d’altres, reduir l’eventualitat dels contractes i augmentar les retribucions. En una roda de premsa convocada ahir al matí amb motiu del Dia Internacional de les Infermeres, que se celebra el 12 de maig, es va destacar el paper clau que juguen les infermeres per tal de garantir una bona qualitat assistencial. En l’acte hi van participar la presidenta del COIB, Paola Galbany, la vocal de Ciutadania de la Junta de Govern del Col·legi, Paloma Amil, i la directora de l’Àrea de Coneixement i Desenvolupament Professional del COIB, Glòria Jodar.
L’augment de la ràtio d’infermeres és una de les mesures claus que fa temps que es reclama des del Col·legi per tal de millorar l’assistència als pacients. A la província de Barcelona, on es concentren prop del 80% de les infermeres de Catalunya, la ràtio és de 6,6 infermeres per cada mil habitants, mentre que a Catalunya és de 6,2. Es calcula que es necessitarien gairebé 11.000 infermeres a Barcelona per arribar a la ràtio de Navarra, la comunitat autònoma amb una ràtio més elevada d’infermeres, amb 8,6 per cada mil habitants, i unes 16.000 per assolir la ràtio mitjana de la Unió Europea, que es troba al voltant de 9,5.
Durant els anys vinents es preveu que la situació de manca d’infermeres s’agreugi. Segons Paloma Amil, vocal de Ciutadania del Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB), «l’envelliment progressiu de la població i la incertesa creixent que provoquen els canvis socials i situacions com la que ha causat la pandèmia de la Covid-19 fan que la cura, que és la funció principal de les infermeres, sigui cada cop més important».
De fet, un informe del Centre Internacional sobre Migració d’Infermeres (ICNM) avisa que els països més desenvolupats s’encaminen a un futur amb una important falta d’infermeres i infermers. L’informe destaca que el 17% de les infermeres de tot el món, una de cada sis, té 55 anys o més i s’espera que es jubili durant la dècada que hem encetat. L’organització xifra en 4,7 milions les noves infermeres que seran necessàries en els anys vinents per a substituir les que s’han de jubilar.
Segons mostren diversos estudis científics, com més infermeres hi ha en un sistema de salut, menys mortalitat i més seguretat es percep entre els pacients. Un estudi recent publicat a la revista mèdica The Lancet, que ha analitzat diferents factors i el seu impacte sobre l’expansió, gravetat i mortalitat de la Covid-19, conclou que un nombre elevat d’infermeres en el sistema sanitari s’associa amb una reducció de la mortalitat per coronavirus. Al gràfic que aporten els investigadors s’aprecia que les morts per Covid als sistemes sanitaris que tenen més de 6.000 infermeres per milió d’habitants és quatre vegades inferior als que en tenen entre 3.000 i 6.000. A més, la mortalitat per la Covid-19 repunta en els Estats amb menys de 3.000 infermers per milió d’habitants.
Les infermeres, al límit
La pandèmia de la Covid ha evidenciat la manca d’infermeres en el sistema sanitari i ha fet palesa la necessitat d’introduir canvis en les seves condicions laborals. «Moltes professionals estan doblant torns o treballant hores extraordinàries per poder atendre els usuaris. Aquesta càrrega de feina està comportant problemes físics i emocionals entre les infermeres i també ha comportat un augment de les baixes laborals, que ha agreujat encara més la manca d’infermeres», destaca la presidenta del COIB, Paola Galbany.
El Programa Retorn del COIB, que s’adreça a infermeres col·legiades que tenen problemes de salut mental o d’addiccions, ha fet 2.812 visites de seguiment durant el 2020, mentre que l’any anterior en va fer 1.800, la qual cosa representa un augment del 56%. L’any 2020, aquest Programa va posar en marxa un servei de suport psicològic telemàtic específic per a la Covid-19, el qual ha atès 241 infermeres. El nombre de consultes a l’Àrea d’Atenció Col·legial del COIB també es va disparar durant l’any passat, passant de 1.008 consultes el 2019 a 2.889 el 2020 (un 187% més).
Glòria Jodar, directora de l’Àrea de Coneixement i Desenvolupament Professional del COIB, sosté que la pandèmia de la Covid-19 ha deixat ben clara la importància del paper de les infermeres en la prevenció dels contagis, el diagnòstic i l’atenció a les persones contagiades, així com el seu lideratge en la campanya de la vacunació. «Hem liderat el procés de vacunació, hem interpretat les necessitats de les persones i la comunitat i hem fet visible l’impacte transformador de la feina que fem diàriament», expressa. Destaca, però, que tot i que la pandèmia ha fet més visible la feina de les infermeres, en l’àmbit polític no ho ha fet de manera suficient. «Falta passar a l’acció», remarca.
En aquest sentit, des del COIB reclamen que s’augmentin les places d’estudiants d’infermeria a les universitats i que es valorin i reconeguin les experteses i les especialitats, millorant la seva categoria professional i facilitant la promoció. A més, destaquen que, actualment, les infermeres no tenen la categoria A1 que els correspondria segons la seva formació i denuncien també l’alta temporalitat en els contractes. L’any 2019, a l’Institut Català de la Salut, el percentatge d’eventualitat entre les infermeres era del 16%, el doble que el dels metges.
També reclamen que les infermeres puguin participar en els espais de decisió. «Som la columna vertebral del sistema de salut i les professionals que passem més hores amb els ciutadans i que, per tant, coneixem millor les seves necessitats. Volem estar als llocs on es prenen les decisions i poder participar en les polítiques de salut, perquè estem capacitades professionalment per fer-ho», sosté Paola Galbany. Per tal de fer valdre la tasca de les infermeres i coincidint amb el Dia Internacional de les Infermeres, el Col·legi Oficial d’Infermeres de Barcelona ha engegat la campanya #socinfermera. La campanya està protagonitzada per vuit infermeres de diferents centres de salut que reivindiquen la seva tasca.
Marxar per tenir unes millors condicions laborals
A la falta estructural d’infermeres se suma el fet que, durant els últims anys, moltes han deixat el seu lloc de treball, o bé perquè han marxat a treballar a l’estranger o bé perquè han decidit abandonar la professió. Darrere de la marxa a l’estranger i de la desafecció amb la professió, es troben les condicions laborals. «Les infermeres treballen en unes condicions laborals precàries, amb un índex d’eventualitat elevat, i amb dificultats per conciliar la vida laboral i personal. Els sous que perceben les infermeres al nostre país també és molt baix, especialment a les residències i als centres sociosanitaris», explica Galbany.
Entre 2011 i 2015, es va produir un augment significatiu del nombre d’infermeres que van marxar a treballar a l’estranger. Al voltant de 1.300 persones col·legiades van sol·licitar als serveis del COIB marxar a treballar a fora, amb una mitjana anual de 257 peticions. A partir de 2014, aquesta tendència ha anat a la baixa, però ha viscut un repunt l’any 2020, amb 139 expedients tramitats (el 2019 van ser 115). «Calen incentius per recuperar les infermeres que han abandonat la professió i que les organitzacions sanitàries desenvolupin models de carrera professional que valorin l’expertesa clínica i les especialitats», reivindica la presidenta del COIB.
Anna Martínez Urgell és llicenciada en Medicina des del 2007 i especialista en Pediatria i Àrees específiques. Ha treballat en centres privats a Catalunya i a Anglaterra a la unitat Neonatal del Nottingham University Hospital. Des de finals de 2018 exerceix de pediatra en diferents ambulatoris, actualment al CAP Can Vidalet d’Esplugues del Llobregat.
Com a Pediatra en un CAP de l’àrea metropolitana, com valores el que ha passat en aquest any de pandèmia?
Inicialment, com va passar amb els adults, vam viure uns mesos d’incertesa i por al desconegut. Estàvem davant d’un virus nou i no sabíem com seria la malaltia en infants. Per sort, la Covid-19, en pediatria, no ens ha donat quadres respiratoris greus, com en el cas dels adults. De fet, aquest any hem vist una millora en els quadres de criatures asmàtiques, que han tingut molts menys episodis durant la pandèmia, probablement per la menor prevalença d’altres virus respiratoris i l’ús de la mascareta de manera generalitzada. Al principi de la pandèmia, els pediatres vam ajudar metges de família i una part important vam tornar a atendre persones adultes, sobretot en l’àmbit hospitalari, però també en l’atenció primària. Amb la segona onada i les posteriors, ja vam retornar a la nostra població.
Amb la pandèmia de la Covid-19, els pediatries hem vist un augment molt rellevant en problemes relacionats amb la salut mental dels nostres infants. El confinament, l’aïllament del seu cercle social, la por què han vist en els adults i mitjans de comunicació han fet estralls en la salut mental de les nostres criatures. Estem veient quadres d’ansietat en adolescents i en nens més petits, depressions, pors i problemes amb la son. Tot just estem veient la punta de l’iceberg ara mateix, i es preveu que això perdurarà en el temps. La pandèmia, a pediatria, ha significat un canvi en la manera de treballar i d’atendre. Inicialment, les mateixes famílies no volien acostar-se als CAP per por, amb el temps, això ha canviat i la població torna a venir als centres d’atenció primària, però sí que és cert que les vies de comunicació no presencial han augmentat de manera exponencial. El pacient és conscient que pot resoldre visites (burocràtiques, dubtes de puericultura, receptes…) de manera no presencial, i això ho valoro positivament. Per contra, a vegades hem hagut d’insistir en el fet que els infants vinguessin als CAP, i hem vist una patologia més evolucionada de la que veiem pre Covid-19.
Les criatures són les grans oblidades en aquest procés?
Jo no diria les grans oblidades, però sí les grans «castigades». Inicialment es van tancar escoles, fet que era necessari en aquell moment de claudicació del sistema sanitari, juntament amb el desconeixement real de la forma de propagació del virus, i es va «culpabilitzar» les criatures de ser superpropagadores de la malaltia. No se’ls va deixar sortir de casa durant més de 40 dies, i és ara quan estem veient les conseqüències de tot això. A posteriori, s’han fet estudis on es demostra que els nens rarament van ser el cas inicial a la família, i rarament són la causa de brot. Els nens, durant aquest any de pandèmia, ens han donat una lliçó als adults en capacitat d’adaptació a les noves circumstàncies, però no serà gratuït aquest esforç que els hem demanat, probablement.
Es va «culpabilitzar» les criatures de ser superpropagadores de la malaltia. No se’ls va deixar sortir de casa durant més de 40 dies, i és ara quan estem veient les conseqüències de tot això. A posteriori, s’han fet estudis on es demostra que els nens rarament van ser el cas inicial a la família, i rarament són la causa de brot.
Els i les menors han seguit anant a escola. Això ha complicat abordatge?
Els nens i nenes necessitaven tornar a escola. Les escoles han fet un esforç enorme per fer de les classes un espai segur, moltes vegades passant per damunt dels seus principis educatius -ja no es pot compartir, ja no es permet el contacte…-, i ho han aconseguit. Ja portem gairebé un curs escolar i les dades ens diuen que les escoles no han estat origen de contagis, sinó que aquests s’han donat majoritàriament dins l’àmbit familiar, i en l’estudi de tots els contactes d’una criatura infectada poques vegades han aparegut nous casos.
Amb quines dificultats us heu trobat durant la pandèmia?
La pandèmia només ha exacerbat el problema de base del nostre sistema sanitari, que per mi és dels millors d’Europa. Ens falta personal, ens falten recursos i se’ns informa poc sobre la situació real de la pandèmia. La transparència és quelcom indispensable a l’hora d’enfocar un problema com ha estat aquest, i trobo que al nostre país ens ha mancat, sobretot els primers mesos. La falta de tests i d’EPI va ser molt important al principi de la pandèmia, però va ser un problema de desabastiment a tota Europa, pel que no en faig responsable a l’ICS, que sé que va fer el possible per protegir-nos als sanitaris.
Valoro com a positiu el maneig que estem duent a terme, actualment, als ambulatoris i disposem de les eines necessàries per poder atendre a la població. Ara penso que cal obrir les portes dels CAP al 100% i començar a reprendre el control presencial, sobretot de les patologies cròniques que amb la pandèmia van quedar una mica «aparcades». Es pot fer i es pot assegurar l’ambulatori com a lloc segur per al pacient.
La por anava per dintre, però la majoria vam optar per desterrar-la de la ment durant la jornada laboral. Si no ho haguéssim fet així hauria estat impossible aguantar tot aquest temps.
Com valores els confinaments escolars?
Valoro que són necessaris, i amb això no vull dir que sovint siguin «insostenibles» dins de la dinàmica familiar. Estem en una situació excepcional i calen mesures excepcionals. Jo també tinc fills en edat escolar i a casa, tant el meu marit com jo, no hem fet un sol dia de teletreball des de l’inici de la pandèmia. No ha estat fàcil, però la situació és la què és. No em toca a mi decidir els ajuts que caldrien a les famílies quan a una criatura se la confina a casa, però el confinament de les classes quan apareix un cas positiu és una mesura necessària, almenys fins que un percentatge major de la població estigui vacunada o hagi passat la malaltia.
Com us ha afectat la transmissió de la malaltia entre professionals a l’ambulatori?
És un fet que els sanitaris ens hem contagiat més. Inicialment, no teníem prou equips de protecció ni proves per detectar correctament els casos i, òbviament, estàvem més exposats al virus. A casa meva, vam caure amb la primera onada. Això era quelcom que sabíem que passaria i, de fet, penso que si et fas sanitari assumeixes el risc d’emmalaltir; va amb la professió. A mi, personalment, se’m va fer dur haver d’assumir que els meus fills es contagiarien perquè no tenia l’opció d’aïllar-los de nosaltres sense posar en perill familiars més vulnerables. Vam tenir sort i vam tenir quadres lleus.
A l’ambulatori, els primers mesos vam fer el cor fort. La por anava per dintre, però la majoria vam optar per desterrar-la de la ment durant la jornada laboral. Si no ho haguéssim fet així hauria estat impossible aguantar tot aquest temps, crec. Recordo el dia que ens van vacunar. Tothom al meu ambulatori va rebre la primera dosi amb l’alegria d’un nen en el dia de Reis. Ara ja no ens espanta tant la malaltia, sinó els estralls que aquesta pandèmia ha fet dins la societat i tota la patologia crònica que no s’ha pogut controlar com haguéssim volgut, i que ens passarà factura durant els anys vinents.
Antoni Trilla és catedràtic de salut pública, cap d’Epidemiologia de l’Hospital Clínic, investigador de l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal) i degà de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona. Segons Trilla, estem en un moment «molt esperançador» de la pandèmia, perquè sembla que ja podem utilitzar les vacunes amb certa regularitat després d’un inici, diu, «més lent del que haguéssim volgut». Però, malgrat que la situació sigui més estable, no podem baixar la guàrdia i cal tenir prudència. «El virus encara ens va per davant, però ens hi estem acostant. Per primera vegada, podrem començar a agafar el control de la pandèmia, que no vol dir anul·lar-la, sinó tenir-la relativament controlada».
Com valora la situació epidemiològica actual?
Portem un llarg recorregut, de molts mesos amb molt dolor i patiment, i també amb molta càrrega de feina. Ara estem en un moment molt esperançador de la pandèmia, perquè tenim les vacunes, que sembla que ja les podem utilitzar amb certa regularitat després d’un inici més lent del que haguéssim volgut. En aquests moments, ha d’augmentar la població vacunada perquè puguem tenir un cert control del virus. És un punt d’equilibri. Si això fos una cursa, el virus encara ens va per davant, però ens hi estem acostant. Si fem les coses bé segurament podrem arribar a tenir un estiu més plàcid i tranquil que el de l’any passat, que va ser tranquil les primeres setmanes i després es va descontrolar. És un moment crític, en el sentit de que, per primera vegada, podrem començar a agafar el control de la pandèmia, que no vol dir anul·lar-la sinó tenir-la relativament controlada.
Es descarta una quarta onada?
Jo crec que descartar no es pot descartar res, perquè segurament hi haurà algun moment que els casos pujaran en algun indret concret però, de forma global i, especialment, si mantenim el ritme actual de vacunació, això no hauria de passar.
Quina és la situació actual a l’Hospital Clínic? Han hagut de desprogramar operacions no urgents?
Durant les darreres setmanes no hem hagut de desprogramar operacions. Hem anat veient com, molt a poc a poc, però de forma constant, el nombre de pacients que es diagnostiquen a urgències i que s’han de quedar ingressats s’estabilitzen a la baixa i com el nombre de pacients que entren a l’UCI va baixant. També és veritat, però, que costa molt que surtin de l’UCI, ja que són estades força llargues, i això ha fet que les UCI encara estiguin plenes. Jo diria que hi ha menys sensació de pressió assistencial i s’intenta cada cop més planificar la tornada a la normalitat. Però encara hi ha una gran part de l’hospital dedicada a la Covid, i costarà de recuperar l’activitat habitual. Un altre aspecte a comentar és que com que el personal sanitari està vacunat massivament, hi ha una sensació de més tranquil·litat, que no relaxació. El personal ara se sent més segur, després d’haver viscut l’horror dels darrers mesos.
El passat diumenge es va aixecar l’estat d’alarma, i per tant, les restriccions vigents. Creu que era un moment adequat per fer-ho?
Si no em trec la bata blanca, diria que hauríem d’estar encara millor, tenir un percentatge de població més alt vacunada i una menor circulació del virus. A grans números, probablement dos terços dels ciutadans de Catalunya, Espanya i el conjunt d’Europa segueixen sent susceptibles al virus: no estan vacunats ni han passat la malaltia. És una situació en la qual hi ha moltes persones que es poden infectar. Dependrà molt de l’actitud que, individual i col·lectivament, agafem després de l’aixecament de l’estat d’alarma. Hem de pensar que encara podem contagiar, que encara pot ser que ens contagiïn. Fins que no arribem a xifres més altes de vacunació jo diria que aquesta setmana hem de fer pràcticament el mateix que fèiem la setmana passada i amb les mateixes precaucions. S’ha de ser encara prudent. Ja veurem com s’ho agafa la gent.
El toc de queda ha estat una mesura afectiva per reduir els contagis?
És una pregunta que des d’un punt de vista científic crec que no hi ha ningú que l’hagi pogut contestar de manera clara. Des del punt de vista teòric, però, és una mesura que limita la mobilitat durant la nit, limita determinades activitats nocturnes i, per tant, jo crec que ha estat més efectiu tenir-lo que no tenir-lo, encara que es digui que les persones es reuneixen a casa seva i munten festes particulars. Jo crec que ha ajudat, és una mesura dura, i s’ha utilitzat en altres països d’Europa amb les mateixes característiques. Per tant, crec que és una mesura més aviat útil que no pas perjudicial.
«Pensar que la fi de l’estat d’alarma és la fi de la pandèmia és un error garrafal, fins i tot, mortal» | Pol Rius
Quin impacte està tenint la vacunació en les xifres de contagis? Com ho valoreu des de l’Hospital Clínic? Els pacients estan menys greus?
Si ens fixem en el que està passant als països que més han vacunat, com Israel o Anglaterra i també en els grups de població concrets que ja s’han vacunat, com aquí les persones de més de 80 anys, veiem que aquesta població ja no ve a l’hospital, ja no estan tan greus, i això es nota clarament. Quan una població com els sanitaris estem vacunats no tenim contagis entre el personal. Abans teníem moltes baixes, ara en tenim moltes menys. Per tant, ho hem notat, i encara ho hem de notar més. Conforme vagi avançant la vacunació de les persones que tenen més possibilitats d’acabar ingressades a l’hospital, més tornarà la normalitat l’hospital. Per tant, és important aquesta prudència que comentava. Clarament, en els col·lectius vacunats hi ha menys casos i, els que hi ha, són menys greus.
Quin impacte ha tingut la variant britànica?
La variant britànica és actualment la predominant. Les últimes xifres indiquen que representa entre el 70 i 80% dels contagis. És una variant que és ràpidament transmissible. També hem vist que el període que transcorre des que es produeix el contagi fins que apareixen els símptomes també és més curt i el que s’ha vist també és que en el moment en que hi ha un cas en un domicili la probabilitat que hi hagi més persones infectades al mateix domicili és més alta. Durant aquest període s’han vist més agrupacions de casos. Està encara una mica en discussió, ja que abans es deia que probablement era més contagiosa i més mortal, però de moment només és més contagiosa. Jo diria que ho és més en els grups de població més jove, perquè les persones d’edats més avançades estan vacunades i totes les vacunes que estem fent servir redueixen la possibilitat de contagi. Estem en fase de control i esperem que no hi hagi més ensurts.
L’altre dia es van detectar els dos primers casos de la variant índia a Catalunya. Els preocupa? Els primers estudis indiquen que aquesta variant pot ser encara més contagiosa.
Jo crec que tota aquesta preocupació per les noves variants té molt a veure amb com estem retransmetent la pandèmia en directe. En un context d’epidèmia com aquest és absolutament normal que apareguin variants. A l’Índia, que està vivint una situació molt crítica, la variant que tenen no és la responsable dels 350.000 casos que tenen al dia. Hi ha alguns estats en què predomina, però la majoria tenen més problemes amb la variant britànica. Per tant, ens estem fixant en una nova variant quan és la britànica la que està provocant les conseqüències més greus. Evidentment, les variants s’han de controlar en origen de la millor manera i, en el cas que hi hagi casos importats, la detecció d’aquests casos ha de ser ràpida i s’han de fer les mesures d’aïllament corresponents per evitar que s’estenguin. Pel que fa a la variant índia, encara no tenim dades suficients sobre quines característiques té i sobre la possibilitat que sigui resistent a determinades vacunes.
Crec que ara estem agafant una velocitat de creuer que és més regular i més bona, però a mi m’hagués agradat anar més ràpid. Serà molt difícil aconseguir la immunitat de ramat abans de l’estiu, però cada punt percentual que puja la població vacunada el virus deixa de circular una mica menys.
Creu que la campanya de vacunació a Catalunya està avançant a bon ritme? A aquest ritme, quan creu que assolirem la immunitat de grup?
Estem acostumats a ser molt exigents en la nostra professió. Ens agradaria que anés tot molt més ràpid. A mi m’agradaria que ens diguessin que tenim tres milions de vacunes disponibles i que ja les podem administrar, però no és el cas. Crec que ara estem agafant una velocitat de creuer que és més regular i més bona, però a mi m’hagués agradat anar més ràpid. Serà molt difícil aconseguir la immunitat de ramat abans de l’estiu, però cada punt percentual que puja la població vacunada el virus circula una mica menys. Crec, personalment, que si disposéssim d’una gran quantitat de vacunes, podríem assumir la logística de vacunar a molta més gent. Però, ara per ara, no sabem ni quantes vacunes tenim per la setmana que ve. Ha passat alguns cops que al final n’arriben menys i s’han hagut d’anul·lar cites, però això sembla que ara va passant menys vegades.
Les anades i vingudes amb les vacunes d’AstraZeneca i Janssen estan desincentivant la població a vacunar-se? Des del punt de vista comunicatiu s’està gestionant adequadament?
És un autèntic ‘lio’. Era esperable, però crec que no s’ha gestionat bé en el seu conjunt. Ni la informació, ni la rapidesa en la presa de decisions ni la coherència han estat les millors del món. Ens ha faltat, crec, seguir una veu autoritzada com és l’Agència Europea del Medicament. El més pràctic hauria estat que si l’autoritat diu blanc, tots els països també. Però, en canvi, en aquest cas l’autoritat diu blanc i uns països diuen «negre, gris, no ho sé, m’ho pensaré…». Un dia s’ha de vacunar a unes franges d’edat i al cap d’uns dies canvien aquestes franges. El neguit, la confusió i la incertesa no han ajudat a incentivar la vacunació.
El neguit, la confusió i la incertesa no han ajudat a incentivar la vacunació.
Sabem alguna cosa més de perquè s’han produït els casos de trombosi en AstraZeneca i Janssen?
Primer de tot cal dir que són casos molt poc freqüents. El risc de patir un d’aquests esdeveniments adversos és molt menor al de patir un risc similar amb la malaltia de la Covid. Hi ha una diferència importantíssima. Per tant, el balanç risc-benefici segueix sent favorable a les vacunes. Sembla que aquests casos de trombosi no depenen d’una factors concrets d’edat o condició, sinó que són una reacció autoimmune que algunes persones fan. Sabem que en alguns d’aquests casos hi ha un mecanisme que té a veure amb les plaquetes i els anticossos i que si es diagnostiquen abans, fins i tot es pot intentar fer un tractament que va relativament bé. No és el mateix que una reacció al·lèrgica, però, per entendre’ns, s’hi assembla una mica. No sabem els factors de risc de moment, i jo crec que encara que s’analitzi no hi haurà un factor de risc suficientment significatiu.
En el meu cas, que tinc 65 anys, el risc que si agafo la Covid acabi ingressat és més alt, mentre que el risc de trombosi és més baix. Però, per exemple, en el cas de les persones de 30 anys, els riscos s’acosten més perquè baixa el risc d’acabar a l’UCI per la Covid. Per això s’està posant a majors de 60 anys. Veurem, però, com acaba. Espero que es posin d’acord aviat però vull reiterar que la vacuna d’AstraZeneca, encara que pugui tenir aquests efectes adversos, repeteixo, molt rars -i que també tenen en la seva mesura altres vacunes-, és una vacuna que segueix sent extraordinàriament útil i que l’hem d’utilitzar sempre que puguem.
Antoni Trilla, durant l’entrevista | Pol Rius
Que s’hauria de fer amb les persones menors de 55 anys que ja tenen una primera dosi d’AstraZeneca? Com veu la idea de barrejar vacunes? Endarrerir la segona dosi és una bona opció?
Jo, personalment, posaria la segona dosi d’AstraZeneca, però farem el que decideixi el govern d’Espanya i l’Agència Espanyola dels Medicaments. A França, per exemple, han decidit que posaran Moderna o Pzifer. Això de barrejar vacunes és una possibilitat. Segurament ha de sortir bé, perquè qualsevol vacuna ha de potenciar la dosi prèviament rebuda d’una altra vacuna, però ja veurem. S’ha de posar la segona dosi i, en teoria, normalment amb la mateixa vacuna, si no hi ha alguna cosa que indica clarament el contrari. D’altra banda, hi ha moltes evidències que indiquen que, després d’un temps de rebre la primera dosi d’AstraZeneca, la immunitat segueix sent prou bona i, per tant, hi ha una evidència que permet espaiar la segona dosi, que no anul·lar-la. La raó principal és que si espaiem la segona dosi podem posar la primera a més persones, tal com va fer el Regne Unit. La immunitat amb la primera dosi és força alta, d’un 70%. Jo crec que hi ha evidències suficients per, en una situació excepcional com l’actual, modificar les instruccions d’ús de la vacuna. Hem d’intentar protegir el màxim de població sense deixar-la menys protegida, i això ens podria permetre allargar una mica més l’administració de les segones dosis.
Pfizer ja va avançar fa pocs dies que les persones vacunades amb aquesta vacuna necessitarien una tercera dosi. Ens hauríem de fer a la idea que ens haurem de vacunar potser cada any contra la Covid, igual que es fa amb la grip?
Ens hem de fer a la idea que ens haurem de revacunar, probablement tothom. Cada quan? Això no ho sabem encara. Perquè? Perquè potser cau la immunitat d’aquí uns mesos, perquè les vacunes s’adaptin a alguna d’aquestes variants o bé perquè hi hagi una variant que s’escapi gairebé del tot de les vacunes que tenim. La vacunació per la Covid ara és excel·lent, però no durarà tota la vida, això està clar. Ens hem de fer a la idea. Quan més triguem en revacunar, millor, però s’haurà de fer quan toqui.
Com valora l’anomenat passaport d’immunitat?
Jo crec que ha de ser una eina per facilitar determinades tràmits d’entrada o sortida entre països. No pot ser una eina amb resultat discriminatori. Si estàs vacunat, podràs viatjar fàcilment, si no ho estàs hauràs de fer-te una PCR i, potser, hauràs de fer quarantena al país on vas. És la diferència entre estar probablement no contagiat i protegit o no saber si tens la malaltia o no. Ha de ser una eina per facilitar els moviments, res més.
Cal tenir en compte que si demà s’allibera la patent de qualsevol d’aquestes vacunes no necessàriament es podran fabricar milions de vacunes més. Es necessita tecnologia, es necessiten materials primaris…
Hi ha una gran bretxa en la vacunació entre els països rics i els pobres. Creu que s’haurien de suspendre temporalment les patents? Què creu que s’ha de fer per garantir que la vacuna arribi a tothom?
Aquesta és una realitat que fa que una frase, en la qual hi crec molt, prengui més sentit que mai: ningú estarà segur fins que tothom ho estigui. És utòpic pensar que tots ens vacunarem, ni alliberant patents. Però una cosa és això i l’altra és que hi hagi indrets del món que no tinguin cap esperança de ser vacunats en un o dos anys. Com podem ajudar? Jo soc ferm convençut dels drets de propietat intel·lectual, les persones tenen dret a protegir el seu invent i descobriment. Però aquesta és una situació excepcional. És una situació de pandèmia i de risc per l’economia de tot el món. Crec que això justifica que es demani que les patents siguin temporalment suspeses perquè els països puguin fabricar les vacunes. Però cal tenir en compte que si demà s’allibera la patent de qualsevol d’aquestes vacunes no necessàriament es podran fabricar milions de vacunes més. Es necessita tecnologia, es necessiten materials primaris, que no n’hi ha tants… els flascons de vidre, per exemple, no n’hi ha milions i milions. S’ha d’ordenar una producció molt escalada. No podem dir que amb la suspensió de les patents ja tenim tot el problema solucionat, perquè no es fabricarien ni en qualitat ni amb temps les vacunes suficients.
Les variants podrien anant mutant en els països on no s’està vacunant i arribar a ser efectives les vacunes que tenim?
Això és un risc real. Els virus sotmesos a una pressió determinada intenten escapar-se i pot ser que en un indret del món que no es vacuni es comenci a desenvolupar una soca que sigui resistent a les vacunes. Per tant, ens interessa vacunar el més ràpidament possible. Mentre no tinguem vacunes suficients també s’ha d’ajudar per a que els països que tinguin casos més extrems, com és ara el cas de l’Índia, puguin controlar la situació al més aviat possible. Qualsevol epidèmia en un indret del món pot tenir ràpides repercussions en altres llocs. Això ha passat i seguirà passant.
Creu que funcionarà el programa COVAX de l’OMS, que busca la col·laboració dels països per facilitar un accés equitatiu de les vacunes contra la Covid? Fa falta més compromís per part dels governs dels països rics per tal que les vacunes arribin a tot arreu?
COVAX és un bon programa, almenys en la teoria. És un programa que depèn de la bona voluntat de molts països, dels quals n’hi que en tenen molta i d’altres que no en tenen tanta. Entenc que tothom vulgui protegir la seva població primer, però probablement es podria arribar a un cert equilibri en els països que tenim un ‘plus’ assignat de vacunes. Les dosis sobrants es podrien cedir a COVAX. Serà un programa exitós? Jo crec que no. Tindrà un èxit parcial, perquè el món és molt egoista i els mecanismes són complexos. Està clar que està facilitant que alguns països puguin tenir vacunes, però no arreglarà, malauradament, el problema de la iniquitat en l’accés a les vacunes. És un pas en la bona direcció, que si nosaltres empenyem pot ser més efectiu encara.
Fa uns mesos, un editorial a la prestigiosa revista mèdica The Lancet criticava la resposta d’Espanya a la Covid, dient que la pandèmia havia colpejat un sistema ja debilitat per les retallades i que el diagnòstic i el rastreig que es feia era dèbil. Comparteix aquesta opinió? Com valora, en general, la gestió que ha fet el govern espanyol de la pandèmia?
Jo diria dues coses. En primer lloc, la gestió és sempre millorable. S’han comès errors i s’estan cometent, sempre. No hi ha una recepta única i clara per fer front a una situació com aquesta. Però, en segon lloc, jo crec que aquesta anàlisi de la gestió de la pandèmia s’ha de fer al final de la pandèmia, i veure exactament quines coses es podrien haver fet millor. Una cosa és que nosaltres, des d’un punt de vista científic o teòric, ho critiquem i l’altra veure, en la pràctica, com s’ha de gestionar. És el que s’anomena l’anàlisi del retrovisor: és molt fàcil mirar enrere, però prendre les decisions al capdavant de la gestió no és tan fàcil. Això no vol dir que no s’hagin pres decisions errònies, i caldrà fer-ne una crítica, sempre constructiva, quan tot això s’acaba. Encara no estem al final del partit. Naturalment, és un problema que en un moment donat es prengués la decisió B si es sabia que havia de ser la decisió A. Però la crítica s’ha de fer sempre pensant en la viabilitat i l’aplicació pràctica de determinades decisions. Si només ens basem en models teòrics és menys mesurable.
Si per reactivar l’economia ens hem de llençar a la piscina i que hi hagin més contagis, hi ha gent que ho passarà molt i molt malament. Trobar l’equilibri és complicat. No és un debat de salut o economia, són les dues coses.
S’han pres les mesures adequades en el moment oportú? Per exemple, per Nadal es van relaxar les mesures i després va haver-hi una forta incidència amb el que vam anomenar la tercera onada.
En aquest cas, crec que relaxar mesures quan encara no s’havia arribat a xifres baixes va ser un error. I és un error que s’ha d’intentar corregir. L’altre cosa és si es podria haver pres la decisió de tancar-nos a tots per Nadal a casa. Quin cost social, econòmic, emocional… hagués tingut això? El que vull dir és que els que prenen les decisions han de valorar molts factors. Pel que fa a això que diuen de que ‘hem de salvar l’estiu’, jo dic: hem de salvar les UCIs. Cadascú ho mira des de la seva perspectiva. Si per reactivar l’economia ens hem de llençar a la piscina i que hi hagin més contagis, hi ha gent que ho passarà molt i molt malament. Trobar l’equilibri és complicat. No és un debat de salut o economia, són les dues coses. Probablement, es podrien haver subvencionat millor i més bé els sectors més perjudicats perquè no tinguessin el patiment econòmic que han tingut. És molt difícil prendre decisions quan hi ha tants factors i qüestions en joc. Es podria haver fet millor? Segur. L’aixecament de l’estat d’alarma és una bona prova, a veure que passarà.
Què ha suposat -i està suposant- la pandèmia pels professionals sanitaris des del punt de vista emocional? Diversos estudis indiquen que s’han incrementat els casos d’ansietat i depressió entre els sanitaris.
Estem cansats, especialment els que estan a primera línia. Nosaltres, el Clínic, som l’hospital de referència per malalties infeccioses d’alta transmissibilitat. Ens va tocar ser el primer hospital en rebre els primers malalts de Covid. Aquests van ingressar a la unitat de cures intensives de l’hospital prevista per aïllar febres grogues, ebola… els companys d’aquesta unitat, que són boníssims i que són els qui més entrenats estan en malalties infeccioses, no han deixat de veure malalts de Covid ni un sol dia des del mes de febrer de l’any passat. Tot ple, sempre, tots els dies de la setmana i totes les setmanes. I, com ells, tants d’altres. Jo crec que això té un desgast molt important. Estem cansats, físicament i mentalment. Hi ha alguns companys que ho estan passant realment malament. Però, en el fons, crec que l’ésser humà té una gran capacitat de resiliència. Conforme ens tornem a posar drets, alguns necessitaran ajuda, però ens en sortirem. Crec que podem estar raonablement satisfets de la feina que hem fet. Ho hem fet el millor que hem sabut. I el sistema sanitari, malgrat que s’han viscut situacions molt crítiques, ha pogut aguantar tot això.
«El sistema sanitari català, del qual n’estem molt orgullosos, fa molt de temps que està infrafinançat» | Pol Rius
El nostre sistema sanitari està infrafinançat? Com cal potenciar-lo?
El sistema sanitari català, del qual n’estem molt orgullosos, fa molt de temps que està infrafinançat. Des de l’inici, no hi hagut una bona inversió. La sanitat és cara i, malauradament, quan la crisi del 2008 ens va colpejar, es van parar moltes coses. Es van retallar els salaris, fet que ha anat impactant en el poder adquisitiu del personal sanitari, es van parar les obres dels hospitals i es van parar les inversions en tecnologia. Això va castigar durant molts anys la sanitat, que es va anar aprimant. En condicions normals, aguantàvem gràcies al personal. No es renovaven els equips, però anàvem aguantant. Fins que va venir el tsunami de la Covid. Ara ja és molt més difícil aguantar i, tot i això, ho hem fet.
Cal reforçar el sistema, i això costa diners. Les estimacions diuen que necessitaríem 5.000 milions d’euros per recuperar l’estat que teníem. Cal que el personal estigui ben pagat. Hi ha molta precarietat laboral en el sector, contractes que es van empalmant. Els metges, per exemple, s’han format durant molts anys. Aquí, a la Facultat, per cada 10 aspirants n’acabem agafant només 1. La carrera, de 6 anys, és molt dura, i després han de fer un examen MIR i una residència de 4 o 5 anys. Són, per tant, 11 anys pencant sense parar. I quan acaben, tenim un metge ben preparat que cobra poc més de 1.000 euros al mes. En qualsevol país d’Europa cobren molt més i, per això, molts se’n van a l’estranger. Pel que fa a les infermeres tenim un problema afegit i és que en tenim molt poques. Jo tinc dubtes de si fan falta més metges, segurament en algunes especialitats i punts del territori el nombre està desequilibrat, però que falten infermeres ho tinc claríssim. És una obvietat absoluta. S’han de prendre mesures perquè en tinguem més i perquè tinguin bons contractes i salari. També cal invertir en tecnologia. Quedar-se endarrerit en aquest aspecte és un greu problema.
La salut pública i l’atenció primària sempre havien sigut les grans oblidades del sistema i les que han patit més retallades, i ara amb la pandèmia s’ha vist l’important que són.
Totalment d’acord. Atenció primària té un pressupost del 18 o 19%, i la salut pública no arriba a l’1%. Jo sempre dic que som la germana pobre de la germana pobre de la ventafocs. Estem quatre esglaons per sota. S’ha d’invertir molt més en salut pública? No, només el que inverteixen altres països d’Europa. Si s’augmenta al 3% ja seria perfecte. L’atenció primària també ha de créixer, i a un volum molt més alt. Cal un 25% del pressupost dedicat a l’atenció primària. Clarament, la primària i la salut pública són dos sectors en els quals s’ha d’invertir amb intel·ligència. Necessitem sistemes de predicció, de rastreig, una atenció primària amb menys burocràcia, millors instal·lacions… valdria la pena fer una renovació, que evidentment costarà diners. Si ara els ciutadans no reclamen que això es faci i els governs no entenen que s’ha de fer, tindrem un problema. S’ha d’aprofitar el moment.
Com podrem prevenir o evitar futures pandèmies?
Hem d’estar atents a una cosa tan senzilla com que tenim un món i una sola salut: la salut dels animals i del planeta és la nostra salut. La salut de qualsevol indret del planeta és la nostra salut. Hem d’estar molt atents a l’aparició de nous virus i hem d’estar preparats i estudiar fins i tot aspectes que, si tot va bé, mai han de passar. Aquestes coses s’han de preveure. Està clar que tindrem més epidèmies, ja veurem quan, i jo crec que aquesta pandèmia ens ha donat una lliçó clara en el sentit de que hi ha coses en les quals podríem estar molt més avançats que fins ara.
Què ens espera més enllà de la Covid-19? Quins reptes se’ns plantegen de cara el futur en relació a la salut global?
Jo crec que des d’aquest punt de vista hi ha dues coses evidents. D’una banda, hem d’intentar tenir una vida el més saludable possible i envellir saludablement, amb la major qualitat de vida possible. Cal fer molt èmfasis en la prevenció, no només amb el tractament sinó en l’atenció propera, en la primària, i també és important tenir cura en l’atenció al final de la vida. D’altra banda, també hem de fer cas a la salut del planeta, incloent-hi el canvi climàtic, que és una de les coses que ens hem de prendre més seriosament. Crec en el que podem fer cadascú de nosaltres, en el nostre dia a dia, si volem deixar un planeta millor als que venen després de nosaltres. Si el planeta fos una llimona ja l’hem espremut massa i convindria deixar que reposi, perquè, si no, acabarà florida. Els bacteris i virus van arribar a la terra milions d’anys abans que nosaltres, s’adapten molt ràpidament a qualsevol canvi, i continuaran després que haguem desaparegut com a espècie i, per tant, hem de conviure amb ells sense fer-nos massa la punyeta. Esperem que això no duri massa.
Un mineral és una substància de composició química definida, formada a la natura per un procés inorgànic i que posseeix, normalment, una estructura ordenada d’àtoms o de les molècules que el constitueixen. Tal com explica la Dra. Carmen Vidal Carou, catedràtica de Nutrició i Bromatologia a la Universitat de Barcelona i directora del seu Campus de l’Alimentació, «per mantenir una bona salut, necessitem ingerir alguns minerals, ja que són elements necessaris per a molts processos bioquímics i fisiològics que permeten el funcionament de l’organisme humà, i el cos no pot fabricar-los. Els hem d’aportar amb l’alimentació».
Els minerals conformen un dels cinc grups de nutrients necessaris en la nostra alimentació diària. Els altres són les proteïnes, els carbohidrats, els greixos i les vitamines. Però de minerals n’hi ha centenars a la naturalesa. Quins són els que de veritat ens calen? Segons indica Vidal, «de l’ordre d’una vintena són els que necessitem per al funcionament del nostre organisme. Però no tots en la mateixa quantitat».
L’element mineral que necessitem en major quantitat és el calci, perquè representa entre un 1,5 i un 2% del nostre pes corporal, i la majoria d’aquest calci (un 99%) es troba en l’esquelet i les dents. «Donat que l’organisme no el pot sintetitzar, és imprescindible que sigui incorporat de l’exterior mitjançant els aliments», puntualitza Carmen Vidal.
També són elements minerals importants el fòsfor, que majoritàriament es troba igualment formant part de l’esquelet; el magnesi, que és necessari majoritàriament per l’esquelet i el teixit muscular (entre moltes altres funcions) i el ferro, fonamentalment necessari per a la síntesi endògena de l’hemoglobina i mioglobina, que són dos pigments que donen el color vermell a la sang i al múscul i que, a més del color, són peces clau per al transport de l’oxigen a la sang i al teixit muscular. Calci, fòsfor i ferro són considerats macrominerals, perquè són minerals dels quals se’n necessita en més dosi, com el potassi, el magnesi i el sofre.
Dels anomenats oligoelements, en canvi, se’n precisen quantitats més petites, fins i tot es parla de traces tan sols, d’algun d’ells. Però no per petita que sigui la dosi vol dir que no li sigui essencial al cos. I encara en més petita mesura ens calen els minerals traça, «d’aquests en necessitem en quantitats inferiors a 1 mg/dia, com per exemple el iode, el seleni o el manganès», apunta la catedràtica de Nutrició.
El doctor Félix Millán, especialista en Urologia de la Fundació Puigvert i especialista en Medicina Integrativa, que engloba la medicina convencional i la medicina natural, afegeix que les molècules del nostre cos participen en múltiples reaccions metabòliques que, perquè es duguin a terme, necessiten l’acció d’enzims. I, al mateix temps, molts d’aquests enzims perquè funcionin correctament necessiten l’acció de certs cofactors. Els principals cofactors són les vitamines i també certs elements químics en forma de minerals o d’oligoelements. És a dir, «tant els minerals com els oligoelements representen un petit percentatge del total dels àtoms de l’organisme. No obstant això, la seva funció és molt important perquè són uns cofactors enzimàtics imprescindibles», diu Millán, que és membre i consultor a la Societat Espanyola de Nutrició i Medicina Ortomolecular i Medicina de Precisió (SENMO), divulgador i docent de la medicina integrativa.
Salut òssia i musculoesquelètica
La reumatòloga de l’Hospital Clínic Núria Guanyabens, professora de Medicina de la Universitat de Barcelona, indica que «per a una correcta salut òssia, l’aportació de calci seria del voltant d’un gram al dia per un adult». Si bé el calci és el mineral més important, per tenir uns bons ossos també intervenen factors genètics, absència de malalties o cirurgies i l’exercici físic. Per tant -afirma- «tenir osteoporosi perquè es pren poc calci no és cert. La manca de calci ho agreuja, perquè el calci ajuda a mantenir el teixit ossi, però no per prendre poc calci es té osteoporosi».
L’esquelet es construeix durant la infància i la joventut, és quan el nostre nivell d’ós arriba al seu màxim. L’aportació de calci col·labora en aquesta formació, però a totes les edats ens cal calci. En les primeres etapes ajuda a obtenir el pic de massa òssia, de joves, a mantenir-la, i en la menopausa i en la bellesa també és important la seva aportació per mantenir el teixit esquelètic de forma idònia. «El calci és un gran ajut per aquells ossos que els hi manca densitat mineral», diu l’especialista en reumatologia.
Guanyabens també explica que «en cas de fractures, o quan el metge diagnostica densitat mineral baixa, cal assegurar encara més l’aportació adequada de calci i, si no s’hi arriba amb l’alimentació, cal prendre suplements farmacològics del mineral». El calci encapçala la llista d’elements per prevenir l’aparició d’osteoporosi, que es pot consultar al web de la International Osteoporosi Foundation, així com els principals aliments on trobar les majors aportacions de calci.
Altres minerals importants per la salut òssia, segons ens diu la reumatòloga de l’Hospital Clínic, són el magnesi, el zenc, el seleni i quantitats adequades de fluor.
Dieta variada, aportació mineral assegurada
Tots els minerals s’haurien d’ingerir amb els aliments i, com afirma la Dra. Carmen Vidal, «afortunadament, amb una dieta variada que inclogui la diversitat més gran d’aliments, és possible cobrir les necessitats dels mateixos».
Com a font de calci, cal destacar els làctics en primer lloc, encara que siguin desnatats. Però el calci també és abundant en algunes verdures, com espinacs i bledes, en llegums com els cigrons, en fruits secs, com les ametlles, i en el marisc. «I els peixos petits que es mengen sencers amb l’espina són una molt bona font de calci. En el cas dels productes vegetals, s’ha de prestar atenció a què l’aprofitament del calci d’aquests productes és més baix que dels d’origen animal pel fet que en els vegetals hi ha altres components que dificulten l’absorció del calci. Això no vol dir que no es puguin cobrir les necessitats de calci en dietes vegetarianes, però sí que vol dir que s’ha de prestar atenció a la ingesta de productes vegetals rics en calci», precisa Vidal, que és també presidenta del Consell científic assessor de l’agència de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya.
Com a fonts alimentàries de fòsfor tenim la llet, el formatge, el peix, les llenties, els fruits secs i la xocolata. Vidal declara que «donada l’ampla distribució del fòsfor en els aliments, és molt poc freqüent que es produeixin dèficits a la població».
Cereals integrals, fruits secs, verdures de fulla, llegums i xocolata asseguren les aportacions de magnesi i, «respecte al ferro –assegura l’especialista en nutrició-, la seva presència en aliments és molt menys àmplia que en el cas del fòsfor i el magnesi». Es pot trobar ferro sobretot a les carns vermelles i a les vísceres. «En productes vegetals també n’hi ha –precisa Carmen Vidal-, però en quantitats menys baixes i més difícil d’absorbir per l’organisme, per la qual cosa en cas de les dietes que exclouen els productes d’origen animal s’ha de prestar també molta atenció a la ingesta d’aliments vegetals que contenen ferro en una proporció suficient per cobrir les necessitats i també s’ha de conèixer l’efecte potenciador de l’absorció que aporta la vitamina C. És a dir, el ferro d’origen vegetal s’absorbeix molt més bé quan s’ingereix juntament amb productes rics en vitamina C», puntualitza.
El magnesi, còmplice en l’activitat dels músculs i del transport d’oxigen, però també com a component ossi i de molts enzims, el trobarem al cacau, als fruits secs i llavors, al llevat de cervesa, als cereals integrals, llegums, verdures de fulla verda i en fruites com l’albercoc i el plàtan. Carns i làctics, però, també en contenen.
Suplements minerals
Haver deixat tant de banda la cuina tradicional és, en opinió del Dr. Félix Millán, una de les causes de la mala alimentació en moltes llars. Però també l’estrès de les nostres vides accelerades, la contaminació, la llunyania dels llocs de producció de certs aliments respecte al lloc del seu consum, i una agricultura intensiva sense suficients nutrients perquè les plantes els puguin absorbir i que, per tant, no tindrem tan fàcilment a la dieta. «Estrès i ritme de vida debiliten el nostre sistema immunitari, la microbiota intestinal i per això es recomanen dosis altes de vitamina D a persones que tenen dèficit immunitari», exposa Millán, que també considera que, en general, les dietes de la gent són deficitàries de minerals. La suplementació de quantitats minerals, però, cal consultar-la sempre amb un professional sanitari, per definir les dosis adequades i prevenir possibles interferències amb altres fàrmacs que la persona pugui estar prenent.
Segons explica Carmen Vidal, «les mancances reconegudes més importants de minerals a la població són de calci i de ferro, quant als macroelements, i de iode i zenc en el cas dels microelements». En el cas del iode, les fonts naturals més riques en iode són els productes del mar, i recordem que també hi ha al mercat les sals iodades. I, pel que fa al zinc, molt concentrat al cabell, les ungles, els ulls i la pell, així com als teixits, el trobem en el rovell de l’ou, les carns vermelles, els ronyons, els cereals integrals, les mongetes, al peix, a les ostres i a la carabassa.
El dèficit d’elements minerals es pot deduir per part dels professionals per les alteracions i els símptomes que provoquen i les analítiques han de sevir per confirmar que realment hi ha dèficit.
Si algun mineral entra al nostre cos en major quantitat de la necessària, el mateix organisme n’elimina els sobrants? Segons la catedràtica Carmen Vidal, dependrà del mineral. «En molts casos sí, però recordant la frase de Paracelso, ‘la dosi és el que fa el verí’, si ingerim molta quantitat d’un mineral, podem sobrepassar els mecanismes d’eliminació i patir els símptomes d’intoxicació. Això és impossible que passi amb una dieta variada normal, però si s’ha de vigilar potser en el cas de prendre complement sense control professional», conclou.
«Estic bé”, diu la Laia. Té 15 anys i es mira les mans mentre reflexiona un moment. “A veure, bé del tot no estic. Ningú no ho està, no?”, pregunta. Ella va passar el confinament a un pis de no més de 70 metres quadrats, juntament amb els seus pares i un germà. “Hi havia baralles sovint. Res de l’altre món, però la tensió anava creixent després de tants dies”, recorda. Diu que poder sortir de casa va ser un respir, però encara troba a faltar moltes coses. “Hi ha amics que fa molt de temps que no veig. Tinc ganes de tornar al poble i poder trobar-me amb ells, veure els meus avis, com abans. Com si res d’això no hagués passat”, explica.
La Laia reconeix que se sent més trista del normal i que, de tant en tant, “sense que hagi passat res especial”, s’enfada o plora sense motiu. Aquestes són conseqüències de l’any llarg que fa que estem en pandèmia i que afecta tant joves com adults, amb la diferència que aquests darrers acostumen a estar més desatesos. Segons una enquesta a joves d’U-Report Unicef, el 25% dels consultats havia patit casos d’angoixa arran de la pandèmia. Un 15% havia passat per una depressió. L’adolescència és una etapa de canvis emocionals, dubtes i incerteses, però segons alerten els experts, això pot amagar altres malestars més seriosos que, si no són detectats ràpidament, poden derivar en problemes a futur.
“Hem d’estar més atents: són els grans oblidats. La pandèmia els ha robat la vida. La vitamina de la salut mental són les relacions socials i, aquestes, són essencials durant l’adolescència. Hem parlat molt dels infants, però sobre els adolescents només parlem per culpabilitzar-los”, opina Pilar Solanes, directora del servei d’Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona. L’augment de malestar i consultes per problemes de salut mental ha crescut considerablement d’ençà que va començar la Covid. Segons dades del SEM, a Catalunya les atencions per trastorn d’ansietat es van quadruplicar durant el 2020.
Les atencions a joves també ha crescut de manera preocupant. El servei Konsulta’m, de l’Ajuntament de Barcelona, va fer un 138% més d’atencions durant l’any passat. Van ser 734 consultes de 448 joves diferents: el 18% tenia entre 12 i 14 anys, el 40% entre 15 i 17 i el 42% tenia més de 18 anys. Konsulta’m és un servei que forma part del Pla de Salut Mental 2016-2022 de la ciutat i està pensat per oferir una resposta especialitzada i immediata, sense necessitat de derivació o cita prèvia, als malestars del jovent. Per a fer això possible, Konsulta’m situa professionals als centres cívics, que s’integren en la dinàmica del centre per tal que els joves els sentin més propers. “Un adolescent difícilment trucarà per demanar ajuda a un professional”, explica Solanes.
D’aquesta manera, els joves se senten més segurs d’apropar-se a professionals que no duen bata blanca ni els obren un expedient. “No demanem el DNI ni cap acreditació, per tant poden dir-nos o no el seu nom”, afegeix la directora, qui assegura que “els centres veuen infants i joves en risc, que no es comporten com abans. Amb Konsulta’m podem fer una ràpida atenció i, en cas que sigui necessari, es pot fer una derivació a un centre de salut mental”. De totes maneres, l’experiència de Konsulta’m posa sobre la taula que, amb una atenció adequada, la derivació no sol ser necessària. Durant els quatre anys de la seva existència, Konsulta’m només ha derivat el 8,4% dels joves atesos.
Cartell promocional del Konsulta’m
Reforçar la salut mental
Durant el darrer any el servei Konsulta’m s’ha multiplicat degut a l’emergència: s’ha passat de tenir 5 centres de referència a 11. Igualment, l’Ajuntament de Barcelona va decidir, arran de la greu crisi de salut mental, obrir un nou servei que estigués pensat específicament per la situació actual. Així va néixer l’agost passat Cabàs Emocional, un portal web que ofereix tota una sèrie de recursos online. “El vam crear analitzant les necessitats de la població en aquell moment: es requeria suport en temes emocionals per poder gestionar la por, la ràbia, el dol i les conseqüències del confinament”, apunta Solanes.
El web de Cabàs Emocional compta amb diversos recursos com tallers online, documents amb consells o vídeos amb testimonis que ajuden a superar la pèrdua, l’angoixa o la convivència en família. Aquests recursos són oferts pels més de 400 socis de la Taula de Salut Mental. “Ha tingut una bona rebuda, perquè era necessari, però sabem perfectament que la modalitat online té els seus inconvenients i som conscients que no arribem a tothom”, reconeix Solanes. Aquest tothom fa referència, en part, als joves.
Apropar l’assistència als infants i joves
“Anar al psicòleg? Ni de conya! Si a mi no em passa res greu, ja se’m passarà quan arribi l’estiu o quan pugui veure els meus amics”. La Laia es posa nerviosa davant la possibilitat de parlar dels seus sentiments i malestars amb un professional. “Quina vergonya…”. I és que l’assistència psicològica és un tabú, igual que els problemes emocionals i, per això, els joves tendeixen a no parlar-ne i, molt menys, a demanar ajuda. “Si a això hi afegim que les persones adultes que haurien de detectar que alguna cosa no va bé tampoc no estan passant pel seu millor moment, veiem que els joves corren un gran risc”, reflexiona Solanes, qui assumeix que “hem d’aprendre a parlar el seu llenguatge perquè s’ens apropin ells i no a la inversa”.
“Fins ara hem dut a terme una resposta d’emergència i avui ja treballem pensant amb mirada llarga”, reconeix la directora. I és que des del servei saben que atendre els infants i joves és prioritari. Una anàlisi de la Universitat Miguel Hernández amb enquestes a famílies a nivell estatal assenyala que un 86% han detectat canvis d’actitud i d’estats emocionals en els seus joves. En la mateixa línia, l’enquesta de la Joventut de Barcelona 2020 recull que el 60% de joves creuen que la Covid els afectarà personalment de manera negativa.
És per això que aquestes eines de l’Ajuntament arribaran als centres escolars a partir de l’any vinent. Per la seva banda, tots els recursos de Cabàs Emocional seran posats a disposició de les escoles i es mantindrà un diàleg obert amb el professorat per tal de veure quines temàtiques s’han de tractar més. Igualment, s’ha creat un mapa de recursos de salut mental per la comunitat educativa amb propostes com programes per treballar a l’aula com 1,2,3, emoció!, els Konsulta’m de referència i diferents serveis d’atenció a joves.
Conscients també que actualment molts espais d’oci romanen tancats per les restriccions i que molts joves no faran consultes sobre salut mental des de casa seva, l’Ajuntament posarà a disposició de 81 escoles educadors emocionals a partir del proper curs. Aquesta mesura arribarà als 66 centres ubicats dins del Pla de Barris i, amb l’aportació del Consorci d’Educació, s’ampliarà a 15 escoles més que, sense estar al Pla, presenten nivells alts de vulnerabilitat socioeconòmica. Aquesta mesura segueix la lògica del Konsulta’m: els professionals participaran de les activitats del grup classe amb l’objectiu de detectar comportaments preocupants i faran atenció directa a l’alumnat.
El passat 8 de març, dia de la dona treballadora, sindicats com la CGT situaven entre les reivindicacions per anar a la vaga acabar amb l’explotació patriarcal que milions de dones pateixen pel simple fet de ser-ho. La Coordinadora Obrera Sindical (COS) deien que “les dones de classe treballadora estem sostenint la vida als hospitals, a les residències, a les escoles, als mercats i a les llars. Hem estat -i estem- treballant en els sectors més essencials i imprescindibles (com la sanitat, les cures, l’educació, el comerç, els serveis socials municipals…). Però també hi ocupem els llocs de treball més invisibilitzats i precaritzats, que ens aboquen a la pobresa, al contagi i la malaltia”. Des de Feministes Anticapitalistes exigien la municipalització del SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) per tal de garantir uns serveis socials de qualitat, públics i amb condicions de treball dignes. També posar fi a la precarització de les treballadores de la llar.
Ara, davant del Primer de Maig i arran dels múltiples informes i notícies que salten sobre la feminització de la pobresa i com el mercat laboral està segregat i afecta molt més violentament les dones, cal analitzar per què passa això.
Laura Rodríguez és advocada laboralista i està especialitzada en gènere i igualtat. També és professora a la facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona. Professionalment, durant molts anys ha estat autònoma i ara forma part de la cooperativa Arrels Advocats. A la web d’aquesta, explica que «la majoria de la seva vida laboral s’ha dedicat a la branca de dret laboral i, en específic, a la defensa de les persones especialment vulnerables i víctimes de la precarietat, com ara les treballadores de la llar, tema al qual s’hi ha dedicat intensament, i fins i tot ha redactat guies informatives per a les institucions. També ha elaborat Plans d’Igualtat en entitats i empreses». Sobre aquests dos punts, entre altres temes, parlem amb ella.
Una de les teves especialitats és l’estudi i defensa de les treballadores de la llar. Fa poques dues setmanes sortia la notícia que Inspecció de Treball regularitzarà la situació laboral d’unes 30.000 treballadores de la llar a tot l’estat. Es deia que això comportarà recaptar 5,5 milions d’euros al mes en cotitzacions i un increment de salaris de 6,5 milions d’euros. Tot i així, en el moment que s’estima que hi ha a l’estat espanyol 600.000 treballadores de la llar, de què serveix això?
És el que toca i seria el més just regularitzar 30.000 treballadores de la llar de tot l’estat, però no serveix de res cotitzar aquestes persones, legalitzar-les si de facto no tenen dret a les prestacions que tenen la resta de persones treballadores. És a dir, el benefici directe més gran per aquestes dones és que un cop les acomiadin, les persones que estan cuidant es morin o s’efectuï un desestiment, que és l’únic marc de la relació laboral en què es pot acomiadar per desestiment, aquestes persones tinguin dret a atur. No serveix de res una cotització als efectes dels drets que tenen ara mateix.
Però per què no s’avança i es funciona a toc d’inspecció i sentència?
El tema de la inspecció de treball és molt complicat perquè en treballar en un àmbit privat això col·lisiona amb un dret fonamental que és el dret a la inviolabilitat del domicili. Per tant, fer-ho no serà tan fàcil. El què estan dient és propaganda. El què s’ha de fer és tenir eines efectives i posar excepcions constitucionals, facilitar el període de prova i sobretot sancionar. Malauradament, l’acció sancionadora davant les famílies que tinguin aquestes treballadores de la llar és l’únic efectiu.
Si es canviés el marc general de relacions laborals amb els quals es desenvolupa la relació de caràcter especial de treball domèstic, es fomentaria una organització de les dones. A les persones els hi has de donar un incentiu. Ara no hi haurà un augment salarial, de fet, probablement hi haurà un descens salarial. És a dir, les famílies que contracten estan disposades a gastar-se x diners i aquests diners seran els mateixos amb o sense cotització. Aleshores, quin és l’incentiu per les mateixes dones beneficiàries d’això? De què els hi serveix cotitzar per una pensió de jubilació quan igualment estaran molt a prop de la quantitat de la no contributiva? Doncs tu els hi has de dir que, primer, això serveix per pagar impostos i que d’aquí es nodreix tot el sistema del qual es beneficien les persones treballadores i, segon, que tindran una prestació d’atur. Se’ls hi ha de dir que si tu estàs de baixa, tindràs els mateixos drets i garanties que la resta de persones treballadores. Això és molt rellevant.
La feina d’Inspecció de Treball pel que fa a treballadores de la llar és molt complicada perquè en treballar en un àmbit privat, això col·lisiona amb un dret fonamental que és el dret a la inviolabilitat del domicili
Aquesta legislació especial es tolera perquè antigament sempre s’ha legislat arran de legislació civil i no laboral. La legislació civil iguala les persones en quan al tracte. Un exemple: jo et llogo una plaça de pàrquing i s’entén que les dues tenim els mateixos interessos. Però a la legislació laboral hi ha una premissa d’aquesta prerrogativa que és que l’empresari té els mitjans de producció. Què passa? Que en el cas de les persones que tenen contractada una treballadora de la llar no són estrictament empresàries i aquí és on hi ha el conflicte si es dirimeix en aquest sentit.
Què fa l’estat espanyol quan entra en democràcia? Diu que d’acord, que sí, que les igualem. Però el 2012, quan s’iguala el règim a règim general dels treballadors, ho inclou dins la relació laboral especial perquè no es podria sostenir econòmicament si no fos així. Es podria sostenir només amb una forta inversió estatal perquè el que no pots fer només és delegar a les famílies.
Tot això, al final, és l’últim esglaó d’un conflicte. Quan parlem de treball domèstic, parlem en grans termes de persones que cuiden a altres persones de famílies de classe treballadora. Òbviament amb més nivell econòmic, però que tampoc es poden permetre totes les despeses empresarials. Aquí arrosseguem el conflicte de les cures. Si tu tens sanitat de primera qualitat, si tens unes residències gratuïtes, públiques i dignes, automàticament les persones treballadores de la llar disminuiran. Qui segueixi tenint, ja seran persones que tenen el nivell adquisitiu com per considerar-les empresaris. Mentre que siguin les famílies de classe treballadora les què ho fan perquè no tenen accés a pagar una residència, des d’un vessant economicista i a costa d’una tercera persona dona i migrant, no sortirem d’aquest embat. I aquest embat no només es resol a cop d’efecte jurídic en aquest sector, sinó que es soluciona fent una inversió pública en el sector sanitari i de cures.
Fa un temps que ressona també a les institucions el mantra de posar en valor i cuidar les que ens cuiden. Fins a quin punt això és així si no s’està legislat i la burocratització d’aquestes administracions va com va?
Legalitzar una persona, contractar-la, no és burocratitzar. Tu en termes normals, ara estem en covid, vas a una administració de la seguretat social i et posen totes les facilitats per fer els papers corresponent.
Sobre posar en valor i cuidar les que cuiden? El dit ja abans: no serveix de res que fem això si no fem un canvi global en el sistema sanitari i de residències. Si no, no solucionarem res. Una possible solució a això seria que aquestes persones fossin distribuïdes directament per l’administració local o autonòmica com treballadores interines i aleshores hi hauria un control sobre aquestes elles.
En una altra de les branques on has treballat ha estat en l’elaboració de plans d’igualtat. El 14 d’abril entrava en vigor l’obligació legal del compliment del reglament d’Igualtat retributiva disposat al RD 902/2020 i amb això, a partir d’ara, 8.440 empreses estan obligades a registrar-lo a tenir una auditoria retributiva. Tot i haver tingut temps, fins ara només ho han fet 300 empreses de manera voluntària. A què respon això?
Respon a la manca de civilització de les empreses, però també dels seus treballadors respecte a aquest tema. I també respon al fet que no hi ha hagut unes sancions efectives per no tenir-les. Les empreses sempre intenten maximitzar beneficis i això, fer plans d’igualtat, vol dir temps i vol dir una inversió. El tema de l’auditoria retributiva és difícil de fer i això ho han de fer persones expertes i suposa una inversió econòmica al final.
Les empreses sempre intenten maximitzar beneficis i fer plans d’igualtat vol dir temps i inversió
És suficient el què es va demanar quan es va marcar l’obligatorietat?
Els plans d’igualtat no són la solució a res, però poden ser la solució a moltes coses. Un pla d’igualtat el que genera és un marc individual per cada empresa. La normativa estatal genera un marc de protecció cap a les dones treballadores, però clar cada empresa té la seva casuística. La potencialitat que tenen els plans d’igualtat és que responen a cada tipus d’empresa: si és una empresa d’automòbils molt masculinitzada, si és una empresa amb vestuaris, amb poca llum, si és una empresa que pot pel seu tipus de producció fer horaris, si és molt feminitzada… És molt interessant que totes les possibilitats d’un pla d’igualtat s’explotin, que no que es faci només un copiar-enganxar amb les coses bàsiques. És important destacar que els plans d’igualtat el què han de desenvolupar són innovacions fetes adhoc per cada empresa.
Comptant que hi ha una bretxa salarial de l’any 2019 del 22,23% segons les fonts Tributàries… Amb fer plans d’igualtat és suficient?
És una manera de reduir la bretxa salarial, però realment el tema de la bretxa salarial és una conseqüència directa de la divisió sexual del treball. Per tant, cal un canvi cultural. No és ja només una qüestió d’explotació empresarial. Si no de temes de corresponsabilitat de l’administració i de les unitats familiars a l’hora de la repartició de tasques, perquè gran part de la bretxa salarial respon a la disponibilitat que tenen les dones per treballar. I aquesta disponibilitat sempre ho és en relació a la cura. Mai ho és en relació a l’oci o a la voluntarietat.
Hi ha nous sectors on s’estan reproduint aspectes de discriminació que històricament s’han donat arreu però també d’assetjament. Un estudi sobre la situació dels riders revelava que les dones pel fet de ser-ho pateixen més robatoris i viuen més casos d’assetjament sexual. Amb tot això, les dones rebutgen treballar en certes zones i certs horaris. En agafar menys comandes, se les penalitza més i treballen menys.
El primer problema que ens trobem aquí és que aquestes persones no són considerades a tots els efectes treballadores. La legislació laboral és més proteccionista vers l’assetjament sexual i es necessiten menys elements probatoris que no la penal. El primer que hauríem de fer per enquadrar aquest problema és determinant que totes aquestes persones treballen sota el marc d’una relació laboral comuna. És un problema molt similar al del treball domèstic al final.
Què passa quan les dones entrem en els espais privats? A l’espai públic podem tenir un altre espai o una protecció sigui d’altres dones o sigui fins i tot una protecció més entesa com de l’àmbit públic-estatal-administratiu. Però què passa? Les riders entren a les cases de les persones, igual que les treballadores de la llar. És la lògica patriarcal que permet als homes i els legitima per cometre aquests abusos sigui en forma d’empresaris, sigui en forma de clients.
Aquestes empreses haurien de tenir un pla contra l’assetjament sexual, però en aquests no inclouen a les riders, només inclouen al personal d’oficina. Per què? Tornem al principi, perquè aquestes riders no són treballadores pròpiament de l’empresa.
La bretxa salarial és una conseqüència directa de la divisió sexual del treball. No és ja només una qüestió d’explotació empresarial
Amb perspectiva de gènere, com s’ha de legislar o què s’ha de fer a nivell jurídic pel que fa a plataformes digitals quan les seves treballadores ho són sovint com a falsos autònoms?
El què s’ha de legislar en primer lloc és que siguin treballadores i després que aquestes empreses es brindin d’un protocol contra l’assetjament sexual que inclogui no només persones treballadores, sinó també totes aquelles persones que es relacionen amb l’empresa. Siguin clients o proveïdors, per exemple. Si a més cal fer alguna eina com ara que si qui fa l’entrega és una dona rider pugui deixar-ho a baix… Cada empresa sabrà i ho haurà de pensar, però s’ha de fer aquest protocol i s’han de reconèixer com a treballadores.
Segons les dades de sinistralitat de l’any 2020, els homes pateixen més accidents mortals i no mortals durant la jornada de treball i les dones en tenen més in itinere. Segons l’anàlisi que explicàvem aquí, aquest fet «respon a la major precarietat en la contractació que pateixen les dones, amb una major incidència de jornades a temps parcial involuntàries, que obliguen a compaginar diferents feines i augmentar els desplaçaments».
La qüestió dels accidents in itinere de les dones respon a les jornades parcials i també a la doble jornada i a la càrrega de mental de treball. Les dones quan estan anant i tornant de la feina remunerada també estan pensant en la feina no remunerada que és la cura de terceres persones, normalment de fills o de gent grans. Que hi hagi més mortalitat dels homes és pel tipus de feina que fan, feines molt més físiques moltes vegades.
Quines polítiques calen?
Implementar que l’autoritat laboral sancioni quan no s’hagin complert totes les polítiques de prevenció de riscos laborals. No ho controla ningú això. Respecte a les dones, això és una qüestió estructural i el què s’ha de fer és acabar amb la doble jornada.
Les dones estem a primera línia en l’àmbit públic i en l’àmbit privat i això suposa una càrrega mental fortíssima que repercuteix directament en la nostra salut i en les nostres condicions de vida
Mentrestant, què s’ha de fer?
Anar a inspecció de treball. Jo comunicaria qualsevol falta de l’empresa a inspecció de treball. Això respecte a la defensa de la persona treballadora.
Quines eines tenen les dones en el seu lloc de treball per defensar-se i exigir plans de prevenció si les empreses no en tenen? El 33,7% de les empreses no disposen de pla de prevenció…
El problema per mi ja no són aquestes xifres, que també. Si no que aquests plans de prevenció no tenen perspectiva de gènere. És a dir no tenim una prevenció en qüestió de càrrega mental de treball, elements psíquics de les tasques treball, respecte a la biologia específica de les dones… No hi ha aquesta perspectiva de gènere amb els plans de prevenció. I bàsicament és perquè hi ha un abús de l’objectivitat humana que, com sempre, és endocèntrica.
En dos dies arriba la jornada del Primer de Maig, dia del treballador. Algunes organitzacions i entitats volen visibilitzar com ja es va fer pel 8 de març que les dones són sempre a primera línia. És així?
Les dones sempre estem a primera línia. Però a més a més estem a primera línia en l’àmbit laboral, en l’àmbit de cures no remunerat, en l’àmbit de col·laboració comunitària, en l’àmbit de l’activisme… Sempre, sempre, sempre estem a primera línia. Què passa? Que estem a primera línia en l’àmbit públic i en l’àmbit privat i això suposa una càrrega mental fortíssima que repercuteix directament en la nostra salut i en les nostres condicions de vida.
Quina és la situació actual pel que fa a sindicalisme i lluita donat l’augment de la precarietat i la feminització de la pobresa?
El sindicalisme sempre ha oblidat a la dona, però les dones sempre han estat amb el sindicalisme, sempre. Aquesta és la diferència. També hi ha una qüestió i és que les feines més feminitzades dificulten la vella forma de sindicalitzar-se. Per això cal trobar noves formes de dur la lluita laboral. Sindicats que no apostin per estructures clàssiques, sinó per estructures no patriarcals.
L’Isidre Correa, de 62 anys, va ingressar amb Covid-19 a la unitat de cures intensives de l’Hospital del Mar el 14 d’abril del 2020, cinc dies després de la seva hospitalització en plena primera onada de la pandèmia. S’hi va estar 55 dies, fins que el 2 de juliol, després de passar uns dies ingressat a planta, li van donar l’alta. El fet de patir diabetis i una lleugera obesitat, combinats amb el diagnòstic positiu en Covid, va fer que la seva estada a l’UCI fos plena de complicacions.
«El virus ho va repassar tot», explica la seva dona, Helena Soriano. «El va afectar als ronyons, al cor i, sobretot, als pulmons. Va tenir un herpes i una trombosi al pulmó i també una úlcera a l’esquena. A més, va patir unes fortes hemorràgies, que van fer dubtar si el podrien operar de l’úlcera de l’esquena. Tenies la sensació que els metges anaven fent com una mena de ‘tetris’. Anaven posant i traient tractaments en funció del que podien fer en cada moment», relata. «L’atenció va ser espectacular. A tots els nivells. Em van informar en tot moment de què feien i de com estava l’Isidre», explica l’Helena, visiblement agraïda per la tasca que van fer els professionals sanitaris.
El procés de recuperació de l’Isidre està sent llarg. Més d’un any després del seu ingrés, continua fent rehabilitació cada dia, ja que la malaltia i la llarga estada a l’UCI el van deixar molt debilitat en l’àmbit muscular. «Fins al mes d’octubre va estar amb una màquina enganxada a l’esquena, per l’úlcera que tenia. Això dificultava molt la rehabilitació, perquè no podia fer determinats moviments que li feien molt mal», explica l’Helena.
El seu tarannà tranquil, opina la seva dona, ha sigut clau. «No es desespera i és molt constant. Afortunadament, ara està molt millor. L’hospital li ha fet un seguiment constant. Li han anat fent proves i administrant tractaments per reduir el dolor i que, a poc a poc, s’anés recuperant», explica.
Una imatge que va fer la volta al món
Quan ja duia gairebé dos mesos ingressat a l’UCI i es trobava estable, els professionals sanitaris, la seva família i el mateix Isidre van donar llum verda perquè pogués sortir de les quatre parets del centre i passés uns minuts contemplant el mar. Es tracta d’una activitat que es fa habitualment amb els pacients, en el marc del programa d’humanització de l’UCI, un cop han superat la patologia més aguda.
Aquesta activitat havia quedat interrompuda amb l’inici de la pandèmia, però el mes de juny es va recuperar. Així, l’Isidre va poder sortir al carrer, acompanyat de la seva família, la seva doctora, dues infermeres, un fisioterapeuta i un zelador, equipats amb diversos dispositius mèdics per si hi havia qualsevol mena de complicació. La imatge de l’Isidre, estirat a la llitera, contemplant el mar, va protagonitzar la portada de diversos mitjans, tant espanyols com internacionals, com The Guardian o la BBC.
«Per ell, el fet de poder sortir va ser molt important. Li va donar molta vida. Somreia tota l’estona, des de l’inici fins al final. Cognitivament estava bé, i preguntava molt per les restriccions i el perquè la platja estava tancada. Va ser com tornar a reconnectar amb el món, després d’estar un mes i mig sense saber res del que passava a l’exterior», explica l’Helena.
El passeig va durar mitja hora. «La gent s’acostava i aplaudia. Ell se’ls mirava com volent dir: ‘Realment és tan important això que he fet?’ I tant que ho era!». Quan va tornar a l’hospital, diu l’Helena, les seves ganes de viure es van multiplicar. «Va veure que no només tenia ganes de lluitar, sinó que podia fer-ho. El fet de connectar amb l’exterior va ser com verificar que, realment, tenia un peu més a fora que a dins. Això pel pacient és espectacular», opina la seva dona.
| Hospital del Mar
Amb H d’humanitzar
El 2018, el Servei de Medicina Intensiva de l’Hospital del Mar, de forma conjunta amb el Servei d’Atenció al Ciutadà, va engegar el projecte d’humanització de l’UCI amb l’objectiu de millorar el benestar físic i emocional dels pacients d’UCI de llarga estada perquè tinguin una major qualitat de vida un cop superada la patologia aguda.
Les línies d’actuació d’aquest programa es van dissenyar a partir de les experiències de pacients i familiars, que van expressar la seva opinió sobre com ha de ser una unitat de cures intensives tant des del punt de vista d’equipament, com de processos i tracte amb els professionals.
Aquesta tendència a crear una UCI més propera i humana és generalitzada en altres hospitals del món i, en el cas espanyol, és encapçalada pel Proyecto HU-CI, una iniciativa impulsada pel metge intensivista Gabriel Heras. En una entrevista al Diari de la Sanitat, l’intensivista defensa la importància de la prevenció de les seqüeles. «No només es tracta de sobreviure a l’UCI, sinó de com se sobreviu. La mitjana d’estada és de vint-i-vuit dies i molts pacients es queden amb seqüeles físiques, cognitives i emocionals. Han de rebre un gran suport psicològic, i les famílies també», sosté Heras.
En la mateixa línia s’expressa la metgessa intensivista Judith Marín-Corral, de l’Hospital del Mar, qui defensa que, davant dels procediments que s’utilitzen per augmentar la supervivència del pacient, que poden ser molt agressius, és essencial introduir mesures encaminades a millorar la qualitat de vida dels pacients un cop s’hagin recuperat i tornin a casa. «Al cap i a la fi, és tractar els pacients com ens agradaria que ens tractessin», destaca la metgessa.
Veure el mar i la família (també en realitat virtual)
Una de les actuacions més conegudes és la de realitzar passejos davant el mar amb els pacients, aprofitant la situació privilegiada de l’Hospital del Mar. «Moltes vegades, quan els pacients es desperten es troben desorientats i tenen deliris. Per això són molt importants les sortides a l’exterior. Els pacients veuen que la vida segueix i es retroben amb les seves famílies. És un moment molt bonic per ells, i també per nosaltres», explica la infermera d’UCI Àngela García.
Perquè el pacient pugui sortir es requereix que compleixi un seguit de condicions. «El pacient ha d’estar estable, sense cap malaltia aguda activa i, en el cas dels pacients de Covid, cal assegurar-se que no siguin transmissors del virus», comenta Marín-Corral. A banda que el pacient estigui estable, també cal que la unitat ho estigui, ja que els altres pacients quedaran a càrrec d’altres professionals i s’ha de garantir la seguretat dels pacients que es queden.
Una altra de les mesures per humanitzar l’UCI, que s’ha implementat recentment, és la utilització de la realitat virtual. Mitjançant unes ulleres especials, els pacients poden veure en 3D els seus familiars, als quals prèviament se’ls ha fet una gravació en 360 graus. Aquesta experiència immersiva ajuda el pacient a evadir-se del box i a millorar el seu estat emocional, després d’haver experimentat una situació vital tan complexa com un ingrés en una unitat de cures intensives. «Amb aquesta eina poden tenir un contacte més proper amb la família i tenir una perspectiva de futur més positiva», apunta la metgessa intensivista.
L’impacte de la pandèmia en el programa
En el març del programa d’humanització de l’UCI, també s’han introduït mesures per reduir els sorolls i adaptar la il·luminació a les necessitats dels pacients i al moment del dia. A més, també s’han impulsat sessions de teràpia musical, tant per animar com per relaxar els pacients i ajudar-los a superar les situacions de deliri que provoca la seva patologia i l’estada a l’UCI. «Consisteixen en sessions de 45 minuts, dos cops per setmana, intentant que la família sempre estigui present. És espectacular veure l’evolució dels pacients i les ganes amb què reben aquestes teràpies», explica García.
Tanmateix, amb la pandèmia es van aturar totes aquestes activitats. «Abans era una UCI completament oberta, amb un acompanyament continu de la família del pacient, musicoterapeutes, fisioterapeutes i psicòlogues, que feien un acompanyament emocional, però tot es va aturar. Semblava que fos una altra UCI. A poc a poc, amb la segona onada, hem pogut reprendre les passejades davant el mar, i també han tornat a venir els fisioterapeutes, que fan una feina importantíssima», diu la infermera.
«És molt important que els pacients vegin que van millorant i que recuperen part de la mobilitat perduda. Fer-los veure que han sortit d’una situació molt greu i que això és el principi de la seva recuperació. Amb la fisioterapeuta van bellugant els dits dels peus i de les mans, i van guanyant mobilitat fins a poder asseure’s i, finalment, posar-se dempeus. També es treballa molt la musculatura respiratòria perquè vagin recuperant la capacitat pulmonar», explica la doctora Marín-Corral.
Acompanyament proper i constant
Malgrat que s’han anat recuperant algunes activitats, el programa d’humanització de l’UCI està lluny de ser el que era abans. Un dels seus aspectes claus, que és l’acompanyament constant de la família, mai s’ha recuperat. «Abans, un familiar podia acompanyar el pacient les 24 hores del dia, sense restriccions. Però ara només ho poden fer en estones puntuals o situacions de final de vida. Poden venir i estar una estona amb el pacient, però no han vist l’evolució. La sensació de viure-ho des de casa ha de ser terrorífica», apunta García. En els processos de final de vida, l’associació Grup Temps ofereix de manera voluntària un acompanyament psicològic, tant al pacient com als familiars, durant el procés de dol.
Davant la impossibilitat de rebre visites, les videotrucades amb la família s’han convertit en una eina clau perquè els pacients mantinguin els ànims. Tanmateix, tant la doctora Marín-Corral com la infermera Àngela García coincideixen en que la gran sobrecàrrega de feina que tenen dificulta molt l’acompanyament emocional als pacients. «Podem estar una estona amb ells i fer una videotrucada amb la família, però no podrem suplir mai la presència de la família», destaca García.
L’acompanyament emocional ha de ser individualitzat, en funció de les necessitats del pacient. «No tots els pacients necessiten el mateix i, per tant, ens hem d’adaptar al ritme de cadascú. En el moment que es desperten, és clau fer una bona explicació. Explicar-los d’on venim, perquè el malalt a vegades no ho recorda, i que els seus familiars no hi són, però que ens hem estat comunicant-nos contínuament amb ells i, després, comunicar-los informacions positives i com funcionarà tot el procés de rehabilitació», remarca Marín-Corral.
Per la doctora, el projecte d’humanització de l’UCI representa un canvi de paradigma. «Aquest paquet de mesures per fer de les UCI uns espais més propers i humans és positiu tant pels pacients i familiars com pels professionals. No en tenim cap dubte». Ara, explica, el repte és avaluar aquest programa de forma objectiva i que s’estengui en altres hospitals. «El benestar emocional és tan important com el físic. Cal salvar la vida del pacient, però també mirar més enllà del monitor. Després d’una estada a l’UCI, molts pacients presenten ansietat, insomni i estres posttraumàtic. Hem d’impulsar mesures que facin que no visquin aquesta situació amb tanta angoixa», conclou García.
Anna Alcalá Sayeras és auxiliar d’infermeria de l’Hospital Santa Caterina a Salt i delegada sindical de CATAC-CTS/IAC en aquest hospital. Participa també a Sanitàries en Lluita i al Grup de Treball de Sanitat de la CUP, des d’on reivindica una sanitat 100% pública.
Treballes en un hospital «de comarques». Com has viscut aquest darrer any?
M’imagino que com molta gent. Al principi, amb estupefacció i por, encara que a mi em va arribar molt ràpidament la indignació que s’ha mantingut durant tot aquest temps. Això és el que més destacaria. També ho he viscut amb molt de cansament.
Com gestioneu els canvis de mesures, confinaments i protocols?
Sobretot a la primera onada, els canvis de protocols de protecció dels sanitaris eren constants, fins i tot teníem dos protocols diferents del mateix dia, segons la disponibilitat de material que hi hagués. Genera molta desconfiança quan et trobes davant una amenaça i ningú sap ben bé què pot passar i a tu et diuen que si vas la meitat de protegida que ahir, estàs segura igualment.
Pel que fa a les mesures de contenció de la pandèmia, moltes vegades hem comentat amb els companys que no estan pensades segons la seva efectivitat, sinó amb criteris d’aprofitament polític. Ara mateix ho estem veient. Fa poques setmanes les notícies deien que s’estaven relaxant mesures per encarar la Setmana Santa i jo pensava: Què passa, que per obra del senyor, per Setmana Santa no ens contagiarem, o què? I després van tornar les restriccions. El fet és que volen quedar bé amb certs sectors poderosos, com la indústria hotelera, per exemple i, en canvi, als petits autònoms no els salva poder obrir una mica més durant deu dies. No s’han posat les mesures socials que calen, no han volgut fer aquesta despesa i, a canvi, ens trobem amb un augment dràstic de la pobresa i els problemes de salut mental de la població que empitjora dia a dia i, al final, si s’ho volen mirar en termes econòmics, la despesa que es requereix per arreglar tot això és molt més gran que si ho haguessin invertit des del primer dia. És clar que sempre tenen l’opció de tancar els ulls davant la misèria que viu molta gent, però és que ni el seu sistema capitalista s’aguanta sense aquestes persones.
Penso que el més efectiu, i el que s’hauria d’haver fet des de bon principi, és salvar a la població amb mesures socials. Per mi, la Renda Bàsica Universal és el més fàcil: és possible, efectiu i ràpid. Quan tens a la població protegida, aguanta els confinaments que facin falta. Hagués sigut molt millor tornar-nos a tancar a casa al novembre o al gener que no pas aquesta agonia de mesures, que retallen llibertats més que contenir el virus i que s’allarguen en el temps. Costa veure-hi el final.
Estem en la quarta onada, com heu viscut les anteriors?
La primera onada, va ser terrible per tothom. Com deia, la sensació d’estupefacció, de desconcert… realment estava passant això? No sabíem ben bé com funcionava aquest virus ni si estàvem prou protegits. Als centres la situació era un desgavell, perquè es va haver de reordenar tot, separar sales de Covid i de no Covid, suspendre molta activitat, posar UCI en llocs que no estaven preparats… i personal per cobrir aquests llocs, clar. En l’àmbit professional, molts ens vam trobar d’un dia per l’altre, treballant en unitats en les quals no hi havíem estat mai. Això crea molta inseguretat fins que no t’hi acostumes. Es van suspendre tots els permisos, treballàvem sense descans, amb la família tancada i, quan arribaves trinxada a casa, també havies d’estar per ells.
Personalment, se m’hi sumava ser membre del Comitè d’Empresa. No vam agafar hores sindicals per coherència, en un moment així, però era una constant rebre trucades de companys i companyes que tenien problemes per mala gestió de l’empresa, i tot era urgent de resoldre. Hi ha coses que ens fem el càrrec que traspassaven les competències de l’empresa, com ara el desabastiment d’EPI. És evident que si no hi havia mascaretes no les podien pintar, però he trobat a faltar, a tots nivells, que ens diguessin: «Mireu, estem així, espavilem-nos entre tots». No, ens volien fer creure que ho tenien tot controlat i que no necessitàvem tantes mascaretes.
Qui es va espavilar va ser la població, que es va autoorganitzar per proporcionar aquests equips on no arribaven. Això és mèrit exclusivament de l’autoorganització popular, i tant de bo tothom en fos conscient. Massa vegades alguns partits han intentat capitalitzar aquest esdeveniment i, en general, tot el patiment de la població. Què és això de fer homenatges a les víctimes, moltes de les quals carreguen sobre les espatlles per la mala gestió que fa anys que es fa de la sanitat i serveis socials? Què és això de fer homenatges quan encara està morint gent?
Us heu pogut recuperar de tot plegat? Perquè com deies, costa veure el final.
Per sort, l’estiu ens va donar un cert descans. Quan a l’octubre els contagis van tornar a anar en augment, era desesperant. Tot i això, penso que es va normalitzar força la situació entre els treballadors i treballadores. D’alguna manera, ja era una situació coneguda i no es va viure igual. Però després va venir Nadal, es van relaxar les mesures, vam tenir una tercera onada i, més endavant, va passar el mateix durant la Setmana Santa. I aquí estem, en una quarta onada. Per mi, és evident que les onades les estan provocant els gestors. És el que deia abans, si es posessin mesures efectives, tant sanitàries com socials, estic convençuda que estaríem molt millor. S’ha convertit en un dia de la marmota on ja ningú entén què estem fent.
Deien que a l’estiu tindríem el 70% de la població vacunada, però la campanya de vacunació està sent un fracàs. Està clar que hi ha un desabastiment de vacunes, però a part de comunicar-nos-ho, han fet alguna acció? Comprar altres vacunes, expropiar patents… no, la farmacèutica mana, el capitalisme salvatge. Si va com l’any passat, tenim l’estiu de marge per solucionar tot això, si no, vindran la cinquena i sisena onada la tardor que ve. A banda, en comptar de fer la campanya de vacunació a través d’atenció primària, reforçant els equips existents, creen equips nous, al marge de tot, que ni coneixen els pacients. Això dificulta els criteris de priorització. Criteris per cert, que s’han fet de forma molt superficial i aleatòria. És fàcil i queda bé dir els sanitaris primer, però en aquest grup han vacunat a gent que treballa tancada en un despatx i, en canvi, una caixera de supermercat que està constantment exposada, no té dret encara a la vacunació. El fet, però, continua sent que hauríem d’estar ja a la vora del 70% de la població vacunada.
El contagi de professionals ha estat una constant. Com us ha afectat?
Recordo els primers dies anar a l’hospital com si entrés a l’escorxador. Els veïns posaven música i ens aplaudien, era emocionant i, personalment, em donava molta força. Més tard, ja vam veure com per part dels polítics es va aprofitar, assumint que entràvem als centres de treball com herois i, per tant, disposats a morir. No, perdonin, això no m’ho ha preguntat ningú. Jo vaig a treballar perquè és el que toca, i a vostè li toca protegir-me, i no ho està fent. El meu centre va arribar a ser el primer en el percentatge de contagis de tot l’estat. No feia gens de gràcia, patíem per si un dia ens trobàvem atenent un company intubat. A més, sortint de treballar, sense saber si estaves contagiat, anaves cap a casa amb la família. Pensa que el primer cribratge que van fer-nos a totes les treballadores i treballadors de l’empresa va ser al maig, amb un test ràpid de molt poca fiabilitat. No va ser fins a finals de tardor, quan va començar a haver-hi brots en sales suposadament netes, que ens van començar a fer PCR setmanals o quinzenals. Fins que ens han vacunat.
Els treballs sanitaris estan força feminitzats. S’han tingut en compte mesures de conciliació específiques?
En absolut, dubto que s’hagi fet enlloc o, almenys, no en tinc notícia. Més enllà de les mesures que ja hi havia, però que no són suficients o no són reals. Penso que, en general, el treball de cures sol recaure sobre les dones. Tradicionalment ha estat així, i en un sector com el sanitari es nota molt. Però penso que tots els treballadors, homes i dones, de qualsevol sector, haurien de tenir aquest dret a la conciliació garantit. Queda molt de camí per fer.
Creus que s’ha actuat amb planificació?
És evident que no. Ni s’ha fet ni es fa. Des que va començar la pandèmia, que miràvem com s’anava acostant fins que la vam tenir aquí i, llavors, correm-hi tots. Ara, amb la campanya de vacunació, passa el mateix. Ostres, Alemanya ja està negociant al marge de la UE per comprar la vacuna Sputnik, la Comunitat de Madrid també ho està negociant per la seva banda i, d’aquí un temps, diran que nosaltres també ho hauríem d’haver fet. Anem reaccionant tard, i mira que hi ha gent experta en salut pública i en epidemiologia, que va marcant el camí per avançar-nos als esdeveniments. Però no se’ls escolta. La salut pública és cara, s’hi han d’invertir molts diners, però crec que aquesta pandèmia ha demostrat sobradament que, a la llarga, és un estalvi, no només econòmic, sinó de patiment de les persones. Mentre no hi hagi algú al comandament preparat per emprendre mesures valentes, amb visió de futur i de bé comunitari, no sortirem del clot.
Quan jo era petit, feia una col·lecció de cromos en un àlbum que es deia Las maravillas del universo. Encara avui guardo els àlbums del 1955 i 1957. Una característica d’aquestes col·leccions era que tractaven de les meravelles de la naturalesa o dels avenços i descobriments de les ciències. Tots ells, externs a l’ésser humà. També hi ha antics i famosos llibres de meravelles: El més antic, que jo conec, el Llibre de meravelles de Ramón Llull (anomenat Fèlix pel seu protagonista). Després hi ha El libro de las maravillas de Marco Polo i, molt més recent, el Llibre de meravelles de Vicent Andrés Estelles. Tots ells descriuen les meravelles: coses fantàstiques i molt boniques, procedents de la natura o creades per l’home. Per contra, a mi sempre m’han interessat més les Ciències Naturals, la Biologia i la part que estudia i descobreix les meravelles de l’ésser humà.
El cos humà, quina meravella. Capaç de reparar, regenerar i renovar els seus teixits gastats o lesionats. El mateix procés de regeneració constant serveix a la vegada per a altres funcions i objectius: metabòlics, d’adaptació al medi… La regeneració de l’ós serveix també per regular els nivells metabòlics de calci i fòsfor de l’organisme. La llei de Wolf adapta l’ós a les necessitats mecàniques, anant en contra dels principis físics dels materials que no estan vius. Les cèl·lules, des d’una primera cèl·lula mare, diferenciant-se amb múltiples capacitats i funcions, creen teixits i òrgans. A l’ésser humà només li cal conèixer, acceptar, ajudar i esperar que la mateixa capacitat reparadora de l’organisme solucioni la majoria de problemes d’estructura i funcionament del seu cos.
L’ésser humà, com els altres animals, està fet de mar i de pedra. Tota la vida se sustenta en l’aigua de mar i en la pedra calcària. Tots els fluids del nostre organisme són aigua de mar diluïda i el teixit que ens sustenta és una estructura proteica calcificada i endurida. És clar que també tenim proteïnes i, sobretot, «vida». Segons Claude Bernard, la vida és la resistència oposada per la matèria orgànica a les causes que tendeixen contínuament a destruir-la, i la mort no seria sinó el retorn de la matèria orgànica a la terra. Però l’ésser humà és més que això: raona, és capaç de tenir sentiments, amor i odi. Aquestes potencialitats són fruit de l’evolució, de la competició, de la col·laboració, de tot junt. Som humans perquè tenim raó, malgrat totes les nostres irracionalitats i instints animals.
Tothom pot saber que un organisme és viu quan ha estat ferit o mutilat, i tendeix a reparar-se tot seguint les lleis de la seva especial morfologia. En els animals i en les plantes la ferida se cicatritza, la fractura es consolida, la pèrdua de substància s’omple, i els éssers vius s’adapten i es transformen segons les seves necessitats i el seu medi.
Seguint el que diu Schumacher, jo tampoc vull aquí donar més coneixements, no vull que aprengueu més coses -que per això hi ha les enciclopèdies i, avui dia, Internet-. Cal tenir saviesa, no ensenyar a «saber com», sinó transmetre «criteris i valors», perquè quan la informació (o l’evidència) sigui incompleta, les intervencions no s’haurien d’apartar dels processos naturals que tenen a favor seu l’evidència indiscutible d’haver sostingut la vida per molt temps.
En aquest sentit, el «científic» molts cops respon amb incredulitat amb un «no està demostrat»; però la persona sàvia, i molts cops fins i tot els infants sense prejudicis, responen, en part, amb la raó, però també amb la intuïció, amb els valors i amb els sentiments, perquè el coneixement s’articula en el cervell, però també amb el cor, amb els sentits, amb la història, amb els ossos, les articulacions i els músculs, amb el dolor, l’amor i el goig.
És per tot això que vull parlar de la meravella del cos humà i tornar la confiança de les persones en la cura de la seva salut i de la seva malaltia. No us deixeu medicalitzar si no és molt necessari, sigueu responsables de la vostra salut i solidaris amb els altres.
L’estat de salut dels metges espanyols ha empitjorat notablement durant la pandèmia, produint un fort malestar físic i emocional. D’acord amb un estudi promogut per la Fundació Galatea, el Col·legi de Metges de Barcelona, l’Organització Mèdica Col·legial, Mutual Mèdica, en el qual han participat més de 4.500 metges espanyols, un de cada quatre metges recorre a serveis de suport a la salut mental o es planteja fer-ho per fer front al malestar emocional i a l’esgotament mental acumulats d’aquests mesos de pandèmia.
L’informe destaca que un 25,5% dels metges espanyols ha estat de baixa en algun moment des de l’inici de la pandèmia per motius relacionats amb la Covid-19, o bé perquè han estat positius o bé perquè han presentat algun tipus de simptomatologia. A més, un 2% ha estat hospitalitzat i el 8% ha viscut la mort d’algun company de treball per aquesta causa.
L’estudi ha avaluat l’impacte de la pandèmia sobre la salut física i mental dels professionals en tres moments: abans de la pandèmia, durant la primera onada (març-abril) i durant l’últim trimestre del 2020. D’entre la mostra de professionals enquestats, un 65% exerceix en el sector públic i, per àmbits assistencials, el 52% ho fa en hospitals, el 30% en atenció primària i el 18% restant en altres àmbits (salut mental, sociosanitari, salut pública, etc.). Un 63% dels participants són dones i la mitjana d’edat és de 52 anys.
D’acord amb l’estudi, sis de cada deu facultatius presenten algun indicador de fatiga, dolor o estrès i la mateixa proporció pateix síndrome de burnout, una classe d’estrès que es cronifica i es tradueix en cansament i esgotament. En aquest sentit, un 51% afirma sentir-se «sobrepassat» i menys preparat física i emocionalment davant de noves onades, ja que es van enfrontant a elles sense haver pogut recuperar-se de les anteriors. En conseqüència, durant aquest període s’ha registrat un increment del consum de tranquil·litzants i hipnòtics entre els professionals, que ha passat d’un 18,6% a un 29,4%.
La pandèmia també ha afectat el descans dels professionals, fent que dormin menys i pitjor: un 33% dels professionals té problemes per agafar el son i un 27% dorm menys de 6 hores, el doble que abans de la pandèmia. Així mateix, els hàbits de vida també han empitjorat. Segons mostra l’estudi, ha augmentat la proporció de professionals que consumeixen bastant o molt alcohol -que ha passat del 4% al 7%- i ha disminuït la pràctica habitual d’activitat física -del 50% al 28%.
Per aquests motius, el 20% dels facultatius s’ha plantejat avançar la jubilació quan arribi el moment i més d’un terç s’ha arribat a plantejar la idea d’abandonar la professió, malgrat que reconeixen que no ho faran.
Són pocs els que demanen ajuda
Malgrat la gran sobrecàrrega física i emocional, encara són pocs els metges que recorren a serveis de suport a la salut mental per fer front aquest malestar i esgotament acumulats. De fet, el 13% de professionals enquestats reconeixen que necessiten ajuda però que encara no estan recorrent a aquest tipus de serveis, tot i que afirmen que tenen previst fer-ho.
Malgrat la reticència inicial a demanar ajuda, un de cada quatre professionals sí que han acudit o estan acudint a serveis de suport psicològic, sent les dones i els joves els que en major mesura han recorregut a aquests programes. Els serveis de suport a la salut mental més utilitzats són els que ofereix la Fundació Galatea, que fins al moment ha atès a 1.300 professionals de la salut de tot Espanya, seguits dels serveis que s’ofereixen des dels mateixos hospitals i els centres d’atenció primària. Gairebé un 90% dels facultatius enquestats consideren que haurien de rebre formació per millorar les competències emocionals.
