Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • Crònica de la incertesa

    Ha passat un any des de llavors i ara podem parlar-ne de manera diferent, calmada, amb perspectiva; però no sempre ha estat així, durant els primers mesos vam viure situacions molt difícils.» Així comença a explicar la història una de les infermeres del CAP quan li preguntem per aquells mesos de març, abril i maig de 2020.

    «Inicialment vaig sentir por i angoixa per la sensació d’incertesa i de desconeixement. Van ser unes setmanes amb vivències molt intenses». (Administrativa)

    Des de mitjans de març de 2020 hi ha hagut canvis en gairebé tots els racons de les nostres vides: pandèmia, virus, immunitat i rebrots s’han convertit en paraules habituals en totes les converses. Les rutines han agafat forma de gràfics o xifres i la mort, les Unitats de Cures Intensives i els Serveis d’Urgències, han aparegut en totes les portades. Aquesta crònica mostra com l’equip del Centre d’Atenció Primària ‘Les Hortes’ (Poble Sec, Barcelona) va conviure amb la pandèmia durant els mesos de març, abril i maig de 2020. Una mirada potser menys sorollosa i més íntima, que parla de la vivència, del diàleg amb la por, de la convivència diària amb els canvis i de l’angoixa. Una sensació de perill que ha condicionat les nostres decisions durant aquest últim any i una incertesa constant que ens ha sacsejat i que encara és present.

    | Isabel Solís

    El primer moment de la pandèmia

    Durant els primers mesos de convivència amb la malaltia el personal sanitari es va trobar en una posició complicada. «Ho vaig viure amb molta sensació de caos. Vaig tenir por del contagi, a ser vector de contagi per a la meva família», ens explica M. una de les infermeres.

    L’equip d’aquest centre, com en molts altres Centres d’Atenció Primària, va haver de reconvertir i repensar la seva atenció sanitària de forma radical durant la setmana del 14 de març per poder adaptar-se a la situació d’emergència. En setanta-dues hores va canviar la forma d’atendre la població que va deixar de ser presencial i va passar a ser majoritàriament telemàtica per poder mantenir les mesures de seguretat davant d’allò que es desconeix. La prioritat era donar atenció de la forma més segura possible, de manera que mantenir la proximitat amb el pacient, el seguiment estret i l’atenció global, allò que tant caracteritza a l’Atenció Primària, es va convertir en una tasca difícil per als equips sanitaris.

    «D’un dia per l’altre va canviar la manera de funcionar, ens vam haver d’adaptar. Tota la informació i els protocols anaven canviant frenèticament», afirma la doctora V., que recorda molt bé com els canvis de protocols constants, gairebé diaris, i el desconcert eren el pa de cada dia en molts dels centres i hospitals. Durant aquells primers mesos, la incertesa, l’adrenalina, l’instint de supervivència i la feina del dia a dia van fer que allò que semblava irreal es materialitzés. Sovint es va fer evident la desorientació, pel que fa al seguiment dels casos o l’aplicació d’alguns tractaments; i l’autoorganització de l’equip, a petita escala, va ser clau per poder seguir-li el ritme a la pandèmia.

    «Davant la incertesa del moment, vam optar per decidir en equip i setmana a setmana, mesuràvem recursos i anàvem establint plans d’acció d’acord amb el que teníem.» (Metge)

    Es van tensar les cordes que subjectaven el sistema sanitari i el conjunt de professionals van haver d’adaptar a les noves regles de joc, amb eines escasses per al diagnòstic i el tractament.

    «No podíem trobar material de protecció enlloc, al final ho vam aconseguir, però van ser hores i dies i caps de setmana llargs i molt angoixants.» (Responsable Administració).

    | Isabel Solís

    Més enllà de la primera onada

    La veritat és que, afortunadament, hi va haver vida més enllà de la primera onada. Després dels primers mesos de convivència amb la Covid-19, quan es va aconseguir controlar el primer embat de la pandèmia, què passava llavors als Centres de Salut?

    «Fins a aquell moment vam fer atenció telefònica perquè era l’única que podíem fer, vam ser poc accessibles, era impossible ser-ho més. A partir d’aquest moment, tocava tornar a l’atenció presencial, era vital, ho necessitava el pacient i el necessitàvem nosaltres», explica la doctora N., que posa l’accent en la necessitat d’atendre els pacients de la manera en què l’Atenció Primària fa: longitudinalment i integralment. L’arribada de la pandèmia va obligar a tot el personal sanitari a treballar amb noves eines, a acostar-se al conjunt de pacients de manera diferent, fent un ús més intensiu de la tecnologia, canviant el tipus de medicina que coneixíem fins al moment.

    «No ens han ensenyat a visitar pacients per telèfon, hem après a estar presents i acompanyar els pacients. I això ara no ho hem pogut fer». (Infermer)

    «Ens vam adonar que havíem donat menys atenció a altres malalties i a les patologies cròniques. No arribàvem a més i això ens fa mal», explica M. una de les infermeres quan recorda els mesos d’estiu de 2020. En aquell moment, la «nova normalitat» va arribar per quedar-se i va convertir el dia a dia en una cursa infinita per atendre totes les visites, les demandes i les necessitats que s’havien posposat al llarg dels mesos anteriors.

    «No vaig entendre els aplaudiments perquè nosaltres no som herois. En canvi, entenc la crítica perquè, durant un temps, s’han deixat d’atendre altres patologies». (Metgessa)

    | Isabel Solís

    Va ser durant l’estiu quan en els Centres d’Atenció Primària es va fer evident la necessitat de recuperar part del funcionament habitual, els seguiments i les activitats preventives. «Tinc la sensació que aquest no és el tipus de medicina que jo sé fer. No m’agrada la no-presencialitat», afegeix la doctora L. I si alguna cosa ens ha demostrat la pandèmia, ha estat la necessitat de l’atenció multidisciplinària, propera i integral en termes socials i sanitaris, d’una medicina d’Atenció Primària que entengui el context més enllà del pacient.

    L’altra cara de la pandèmia

    En parlar de les necessitats socials no cobertes durant l’inici de la pandèmia, la treballadora social de centre ens diu: «Durant el primer mes, l’administració es va aturar per complet, no hi havia recursos socials suficients», i reflexiona sobre la importància dels Serveis Socials, de la coordinació entre el sistema sanitari i les entitats que donen suport social directe. «Se’ns va assignar (a l’Atenció Primària) la cobertura de totes les necessitats, havíem d’abastar-ho tot», puntualitza la doctora S., una metgessa del CAP, que va atendre a pacients amb sospita de malaltia Covid-19.

    «Sentíem impotència al saber que hi havia coses que no podíem fer per ajudar els pacients, perquè no hi havia xarxa i no depenia de nosaltres.» (Treballadora Social)

    «Vam tenir clar que els efectes de la pandèmia anaven més enllà de la malaltia i la mort» afirma la doctora M., que ha treballat de manera coordinada amb la treballadora social de centre per controlar la pandèmia dins de les residències, els centres de menors i els equipaments de persones sense sostre al barri del Poble-Sec.

    | Isabel Solís

    L’arribada de la pandèmia ens ha posat en evidència com a societat, ha augmentat aquelles desigualtats que ja existien, posant-les en primer pla. Les dificultats pel que fa a l’accés a l’atenció sanitària han augmentat durant aquests mesos. També ho ha fet el nombre de famílies en situació de pobresa, les persones sense ingressos i la problemàtica d’accés a un habitatge, per citar-ne només algunes. Han fet falta un altre tipus de xarxes comunitàries, vincles de solidaritat i mans amigues dins el barri per cobrir les deficiències d’un sistema sanitari i de benestar social que no s’ha pogut sostenir i ha posat al límit la població més vulnerable.

    «La situació ha provocat un accés als recursos esbiaixat, deixant sense suport a molta part de la població». (Infermera)

    Les residències també han rebut les conseqüències directes de la crisi sanitària i social, pacients i familiars han hagut de viure situacions difícils, tristes i delicades, provocades per l’aïllament, les pèrdues i els dols en solitari. «Ens queda molt per fer quan parlem i ens ocupem del que passa en arribar a la fi de la vida». (Metgessa)

    Fer balanç entre l’esperança, la crítica i la crisi

    Després de fer front a les primeres onades de la Covid-19, el conjunt de professionals sanitaris ens trobem en un moment marcat pel cansament, la decepció i la impotència. «El sistema va col·lapsar – opina la doctora C.-, no hi ha hagut una bona direcció, s’ha abusat de la vocació i la responsabilitat del que s’espera de la professió mèdica i sanitària».

    La situació de sistema sanitari amb l’Atenció Primària precària, sobrecarregada i burocratitzada, ha hagut de fer front a una emergència que ha tensat i debilitat tots els engranatges que la componen, amb les conseqüències previsibles: col·lapse i saturació. Una Atenció Primària que ja reclamava inversions i recursos des de molt abans que arribés la Covid-19.

    | Isabel Solís

    Seguint amb la reflexió crítica, dues companyes de l’equip de Medicina afegeixen: «Durant tota la gestió de la pandèmia no s’ha parlat de la Primària, no s’ha tingut en compte, ha passat a segon pla. La perspectiva i el model han estat els mateixos i ja sabem que l’hospitalo-centrisme no funciona. «Han passat els mesos, un any sencer i la situació és diferent de la de l’inici; a la cursa contra el virus s’han afegit les vacunes, que són la dosi d’esperança que molts necessitàvem. Potser la vacuna serà d’ajuda per fer front al virus, però seran necessaris molts més esforços per reforçar el nostre sistema de salut i canviar la situació de pobresa social actual».

    Malgrat tota la crítica, per a l’equip de professionals del CAP Les Hortes una de les certeses que ens ha portat la pandèmia ha estat poder comprovar que el treball en equip fa que les coses siguin més fàcils quan tot sembla difícil. També tenim la certesa que amb l’autocrítica, l’autoorganització i la reflexió compartida hi ha possibilitat de contribuir al canvi dels models sanitaris actuals.

    * Aquest article s’ha escrit gràcies a la col·laboració de l’equip de professionals del CAP de les Hortes, que han participat del relat conjunt d’aquesta pandèmia mitjançant entrevistes. Durant el mes de setembre de 2020 vam realitzar entrevistes a les companyes i els companys del CAP amb l’objectiu de registrar com havien viscut la pandèmia, des d’un punt de vista professional i personal. Hem realitzat un total de 32 entrevistes a personal del CAP, personal mèdic, infermeria, administratiu i de treball social.

    De totes aquestes dades ha sorgit aquest article i juntament amb les fotografies formen part d’una exposició fotogràfica que es podrà veure al Centre Cívic Albareda (Poble Sec. Barcelona) del 3 al 30 de maig de 2021.

  • 6 llibres sobre salut per regalar(-se) aquest Sant Jordi

    El debat sobre les vacunes

    El metge danès Peter C. Gøtzsche ha publicat recentment el llibre Vacunas: Verdades, mentiras y controversias (Capitán Swing), on defensa que cal avaluar amb cura les vacunes, analitzant l’equilibri entre els seus danys i beneficis, igual que es fa amb qualsevol medicament. Per ell, acceptar sense dir res totes les vacunes proposades pels sistema nacionals de salut és un error, no perquè sigui un negacionista o antivacunes, sinó perquè creu que cal fer una reflexió crítica prèviament. En una entrevista al Diari Ara assenyala que, des de la perspectiva de la salut pública, vacunar-se contra la Covid és «altament racional», tenint en compte les conseqüències devastadors de la pandèmia. «En els assaigs clínics només un dels 50 casos greus de Covid-19 s’ha produït en els grups vacunals i hi ha hagut dues morts en els grups control. Són resultats impressionants. Per tant, esperem que les vacunes redueixin substancialment la mortalitat», diu en aquesta entrevista. Per tant, recomana l’ús de les vacunes contra la Covid, però considera que hi ha raons per ser escèptic davant les vacunes en general, entre altres motius, perquè el frau és una pràctica habitual en els assajos clínics.

    Diàlegs pandèmics

    El secretari de Salut Pública, Josep Maria Argimon, i el president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, protagonitzen 2 metges i 1 pandèmia, un llibre en format conversa amb la periodista Gemma Bruna on els dos metges reflexionen al voltant de l’impacte de la pandèmia de la Covid en el sistema de salut i en el conjunt de la societat. Una pandèmia que ha capgirat completament la manera com entenem el món i la medicina. El llibre, editat per Símbol Editors, també recull les experiències de les metgesses de família Beatriu Bilbeny, del CAP Drassanes, i Esperanza Martín, del CAP Maragall, que parla de les seves vivències com a pacient de Covid persistent. «La meva vida ha canviat completament, ara començo cada dia escoltant el meu cos», deia Esperanza Martín en una entrevista al Diari de la Sanitat. Els drets d’autor generats pel llibre seran destinats a Arrels Fundació.

    Una emergència mundial

    Agus Morales, director de 5W, una revista de periodisme internacional, ha publicat recentment el llibre Cuando todo se derrumba (Libros del K.O.), sobre com la pandèmia de la Covid a Espanya connecta amb emergències que va viure en altres racons del món. Com diu el mateix autor, el que el va portar a escriure aquest llibre no va ser explicar com es va viure l’estat d’alarma a Espanya a causa de la crisi sanitària ni tampoc escriure sobre això que en diuen ‘un moment històric’, sinó la recerca de l’universal. «Una emergència sanitària era això. Sigui quin sigui el teu lloc al món, alguna cosa et supera, i necessites ajuda. Em sembla que podem entendre moltes coses de com funciona el món si entenem això primer», explica Morales.

    El testimoni dels sanitaris durant la pandèmia

    Essencials (Columna Edicions) és un llibre del periodista de RAC1 Benet Iñigo que recull el testimonis dels professionals sanitaris que han viscut des de la primera línia la lluita contra la Covid-19. Metges, infermeres, estudiants de Medicina, investigadors o fisioterapeutes són alguns dels perfils professionals que intervenen en aquest colpidor relat de la crisi sanitària. Així, la publicació convida a descobrir les històries personals que s’amaguen darrere les bates blanques dels sanitaris. El pròleg està a càrrec del Dr. Bonaventura Clotet, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Germans Trias i Pujol i director de l’Institut de Recerca de la Sida IrsiCaixa.

    Un relat sobre la vida

    Salut! La vida amb elles (Editorial Fonoll), escrit per la periodista de La Mira Magda Gregori és un relat sobre la vida, des del naixement fins a la mort, a través dels retrats de 13 professionals sanitàries, que van des d’una llevadora, al principi del llibre, fins a una infermera de cures pal·liatives, al final. Amb un pròleg de la Consellera de Salut, Alba Vergés, i fotografies de Jordi Borràs, el llibre mostra que les treballadores sanitàries no són ‘superheroïnes’ ni ‘àngels de la guarda’, però sí que ens acompanyen al llarg de la nostra vida i ens cuiden. Tal com explica l’autora en una entrevista a Social.cat, el llibre sorgeix de la necessitat de visibilitzar les dones sanitàries, les quals, sovint, s’han vist sempre darrere del metge, i també de la necessitat d’aprofundir en una investigació amb perspectiva de gènere. «Algunes malalties que ens afecten només a les dones també han estat invisibilitzades perquè l’objecte d’estudi sempre ha estat l’home», explica Gregori a l’entrevista.

    La importància de les cures

    Vivim immersos en una crisi de cures de grans dimensions. Com deia la Regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, Gemma Tarafa, en una entrevista al Diari de la Sanitat, una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures. «Cada vegada en tindrà més, en una societat que envelleix a marxes forçades», destacava Tarafa. Tanmateix, sovint, es tracta d’una feina invisibilitzada i profundament precaritzada. En el llibre Cuidadoras. Historias de trabajadoras del hogar, del servicio de atención domiciliaria y de residencias (Icaria Editorial), l’investigador i comunicador social Ernest Cañada dona veu a les treballadores de la llar, del servei d’atenció domiciliària i de les residències, en un moment especialment complex per al futur de les cures.

  • Llestos per emocionar-se: Barcelona presenta un programa d’educació emocional a escoles d’infantil

    A l’escola El Carmel hi ha una bústia de les emocions, on els nens i nenes posen, quan els ve de gust, un paperet explicant com se senten. Quan acaba la setmana, tots plegats ho llegeixen i comparteixen les seves emocions. També hi ha un pot de les paraules boniques, on els infants expliquen coses que els agraden dels seus companys. De tant en tant, també, fan funcions de titelles amb les quals representen conflictes que s’han donat a les aules entre infants, intentant explicar què ha passat i com s’hauria de solucionar.

    Aquestes són només algunes de les activitats que aquest centre realitza en el marc del programa 1,2,3, emoció!, desenvolupat per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) per tal de treballar les competències emocionals amb les criatures d’educació infantil. El projecte va néixer el 2017 i va ser aplicat a 11 escoles públiques i concertades de la ciutat. El curs següent s’hi van sumar 37 centres més. Avui, aquest projecte és present a 57 escoles, arribant a més de 3.200 infants. “Des del punt de vista de la salut pública, l’escola és clau i estratègica per disminuir les desigualtats i promoure hàbits i entorns saludables”, explica Carme Borrell, gerent de l’ASPB.

    Tal com afirmen des de l’Agència, els programes de desenvolupament de competències emocionals a l’escola solen estar enfocats a etapes més avançades, com primària o secundària. En aquest cas, però, s’ha volgut començar abans. “Hi ha moltes evidències que constaten que treballar amb infants petits millora els resultats a l’hora de prevenir riscos per la salut mental, conductes violentes, consum de substàncies i millorar l’èxit escolar”, apunta Borrell. El programa 1,2,3, emoció! és una adaptació del programa SEAL (Social and Emotional Aspects of Learning) del departament d’educació del Regne Unit, a causa dels seus resultats positius.

    L’adaptació s’ha fet a través d’un procés participatiu entre mestres, persones expertes en salut, ensenyament, així com entitats especialitzades en perspectiva de gènere, multiculturalitat, diversitat funcional i prevenció de l’abús infantil, per tal de crear un programa que contemplés totes les casuístiques i fos flexible per adaptar-se a qualsevol aula. El resultat és una proposta de 48 activitats per realitzar a l’aula, 12 a l’entorn escolar en general i 6 per a fer en família. Aquestes activitats es divideixen en sis blocs didàctics a treballar durant tot el curs: la pertinença, l’autoestima, l’amistat, els reptes i les reaccions davant l’adversitat i la frustració, la percepció de la justícia i l’afrontament del canvi, la pèrdua i la mort.

    “Són blocs que van creixent en complexitat, però també són flexibles i s’ajusten a les diferents necessitats”, apunta Montse Bartrolí, psicòloga i cap del servei de prevenció a les drogodependències de l’ASPB. “Estem contentes amb el resultat perquè hem dissenyat el programa de la mà de les mestres d’educació infantil i són elles les que saben de veritat què necessiten i com podem introduir aquestes activitats a les aules”, afegeix. Mitjançant aquestes propostes, des de l’Agència es pretén treballar l’increment de l’autoconsciència i autoestima dels petits i petites, així com donar-los eines per a resoldre conflictes i tolerar el canvi.
    Formació a mestres

    “Quan treballes amb tu mateix és més fàcil tenir recursos per ajudar als altres. Els dos mons interiors es connecten. Sent conscients de les pròpies emocions, les podem regular millor”, explica la Míriam Morales, mestra de l’escola El Carmel. I és que els i les mestres de les escoles que participen en el programa 1,2,3, emoció! reben una formació de 20 hores que els dóna eines per treballar les pròpies competències. “Treballar les emocions no és senzill, per això és important que, abans d’intentar ajudar algú altre, fem treball personal”, explica Bartrolí.

    Aquest programa està tenint resultats molt positius i ha suposat una millora significativa de les competències emocionals, tant del professorat com dels infants, en finalitzar el curs. Pel que fa a les mestres, abans de la formació, el 44% tenia un nivell de competències emocionals alt. Després de la formació, el va assolir el 70%, tal com es mostra als resultats del test d’avaluació Profile of Emocional Competences (PEC). Amb relació als infants, els resultats han estat igualment satisfactoris.

    El programa 1,2,3, emoció! s’aplica a 57 centres d’educació infantil de Barcelona

    El curs 2018 es va realitzar una avaluació comparant el desenvolupament emocional d’infants d’escoles que participaven del programa 1,2,3, emoció!, amb centres que no hi participaven. El resultat és que tots els infants van millorar les seves competències a final de curs, independentment del barri on estiguessin i de la seva tipologia de centre. Ara bé, aquells infants que estaven dins el programa havien millorat el doble. “Els nens i nenes són més conscients d’allò que senten i hi poden posar paraules”, explica la Míriam Morales.

    I és que una de les coses que més valora aquesta mestra és que, després de participar del programa, els infants són capaços de reconèixer les emocions en ells mateixos i en els altres, també. “D’aquesta manera, poden abordar i controlar millor què senten ells i poden ajudar els seus companys i acompanyar-los emocions de manera autònoma, sense que les mestres intervinguin”, afegeix Morales, qui considera que aquest programa ha estat una “gran oportunitat” pel centre i ha millorat el dia a dia i les relacions entre alumnes, mestres, famílies i la resta de la comunitat educativa.

  • Algunes conseqüències psicològiques de la feina virtual

    La pandèmia ha accelerat nous llaços socials que ja s’apuntaven en les dues primeres dècades de segle. Klaus Schwab, fundador i president executiu del Fòrum Econòmic Mundial de Davos, ha titulat el seu darrer llibre: «Covid-19, el Gran Reinicio» lema també de l’edició del Fòrum 2021. Schwab està convençut que la Covid-19 serà l’oportunitat perfecta per accelerar aquesta transformació. És una crida al canvi de polítiques en l’era post-pandèmia i les claus per a aquest reseteig de sistema estan clares: automatització, informatització i robotització general. En la línia del que Yann Moulier-Boutang va formular com capitalisme cognitiu.

    L’efervescència del virtual, que ha assolit tots els àmbits de la nostra vida (treball, oci, sexualitat, educació, salut) ha fet que algunes empreses ho hagin notat en la pujada de la seva cotització: Zoom, Netflix, Facebook, Amazon o Slack. Totes elles permeten el teletreball o l’oci domèstic. D’altres, més dependents de subministraments o mà d’obra directa i presencial (excepte les lligades a l’alimentació), s’han vist en dificultats o directament obligades a tancar.

    A Espanya, abans de la pandèmia, tan sols un 7,5% dels treballadors ho feien en la modalitat de teletreball, avui el Banc d’Espanya calcula que ja són un 30,6% dels llocs de treball. El futur a curt i mig termini és evident que serà un model de relacions laborals híbrid, com assenyalo en el meu llibre «El mundo post Covid. Entre la presencia y lo virtual» (Ned). Algunes empreses tecnològiques com Twitter o Dropbox ja han anunciat un model anomenat virtual first, on els seus empleats treballaran en remot, però hauran d’acudir a l’oficina en algunes ocasions per a reunions.

    La paradoxa, que la pandèmia s’ha visibilitzat com mai, és que els més vulnerables estan obligats a posar el cos en el seu treball (essencial) quan, però, per a molts d’ells l’oferta a la qual poden accedir a l’educació, a l’atenció social o en la salut serà, cada vegada més, virtual, quedant la presència com un objecte de luxe, només a l’abast d’uns pocs que puguin pagar-la. Per a la majoria de la població, el digital es convertirà en el seu substitut low cost. La IA i els seus algoritmes treballen per fer-nos més fàcil i còmoda la vida, però això, com bé saben els executius de Sillicon Valley, és una promesa incompatible en bona part amb el cos a cos.

    Aquesta connexió non stop que exigeix la nostra actual economia del coneixement ha esborrat la fràgil separació que quedava entre el personal i el laboral. La desaparició dels límits entre vida professional i privada, o el que Blake Ashforth, descriu com «activitats que creuen els límits», té conseqüències psicològiques indubtables que es manifesten de diverses maneres: des de distraccions en la tasca, esgotament i en alguns casos problemes més greus de salut mental. Hi ha, a més, una bretxa de gènere clara, ja que les dones acumulen més càrregues de treball.

    Per a la nova revolució industrial intel·ligent 4.0, l’explotació és un privilegi que compta, en moltes ocasions, amb el propi consentiment del subjecte, una nova modalitat de servitud voluntària -vegeu sinó el rebuig dels treballadors d’Amazon a constituir el seu propi sindicat, per a alegria de l’empresa. En el seu primer any laboral a Goldman Sachs, els analistes júnior treballen una mitjana de 95 hores a la setmana. Els queden unes cinc hores diàries per dormir. Xifres curioses en aquests temps de creixent robotització, on se suposa que els algoritmes ens farien la vida més fàcil. Tenen sort perquè, en l’altre extrem de l’escala social, trobem milions de treballadors amb horaris similars (incloent-hi llargs desplaçaments) i amb ingressos significativament més baixos.

    Un altre efecte del teletreball pandèmic és el que es coneix com Burn out, quadre d’angoixa, fatiga i decaïment que es produeix, sobretot, en situacions prolongades d’aïllament. Treballar sols afavoreix aquest sentiment de «cremat professional», ja que la solitud ens confronta amb l’angoixa que tota tasca implica: els seus conflictes, la por a fallar, l’avaluació dels errors. Tot això, en el marc de la feina presencial, s’aborda més fàcilment en contextos formals (reunions) o informals (passadissos, àpats conjunts, cafè a la sortida). En la solitud, el teletreball produeix una repetició, a l’estil del dia de la marmota, que mortifica el desig i augmenta l’angoixa.

    Algunes idees per alleujar aquestes conseqüències. La primera: crear alguns límits físics que introdueixin la diferència entre aquesta mateixitat asfixiant. Des de vestir-se per treballar, deixant els hàbits casolans, fins dedicar un temps a l’exercici físic o habilitar, si és possible, un espai de treball separat a la llar. També convé respectar els límits temporals -espai i temps són dues claus per ordenar les nostres vides- per no esborrar els temps de l’oci, el negoci i la vida familiar. I, sobretot, mantenir la connexió amb els altres de manera presencial.

    El filòsof Luciano Floridi (The fourth revolution) i altres autors com Daniel Innerarity assenyalen que el repte que tenim davant nostre no és tant el que puguin presentar les innovacions tecnològiques com a tals, sinó el que planteja la pròpia governança del digital.

  • Aules hospitalàries: aprendre amb pijama i ensenyar des de la diversitat

    Les aules hospitalàries són espais educatius dirigits als infants i joves que, a causa d’una malaltia, temporalment no poden seguir estudiant al centre educatiu ordinari. D’aquesta manera, s’ofereix la possibilitat d’aprendre, comunicar-se, compartir i conviure dins de centres sanitaris. L’educació i la normalitat són bàsiques perquè els nens i joves se sentin integrats, inclús davant la seva diferent adversitat.

    Els docents d’espais educatius hospitalaris donen suport i afavoreixen la continuïtat del procés d’aprenentatge de l’alumnat d’entre tres i disset anys. La Toñy Castillo és una de les setze docents d’aula hospitalària de Catalunya. És mestra des de fa vint anys a l’aula de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida i defensa la importància de fer front a aquesta necessitat educativa en un context en què l’equitat i la normalitat han d’estar presents. “Quan un nen està en una situació d’adversitat en salut, necessita seguir sent nen, i aquesta normalitat la porta la seva escola, els seus amics, de manera que cal portar això a on estigui el nen”, remarca la Toñy. No es tracta, per tant, d’un treball solidari, sinó d’un treball equitatiu.

    Per la seva banda, l’Aurora Fernàndez, mestra de l’aula hospitalària del Parc Taulí de Sabadell, destaca la importància d’aconseguir un context normalitzador on l’infant, tot i anar amb pijama i estar ingressat en un hospital, no deixi de ser un nen amb ganes d’aprendre. “Nosaltres no hem de veure la malaltia, sinó el nen, l’alumne que vol seguir fent activitats que els hi són properes i familiars”, explica la docent. A més, en la situació actual per la pandèmia, els alumnes encara viuen amb més alegria les classes, perquè les professores són de les poques persones amb qui poden estar en contacte i que no estan directament relacionades amb la seva patologia.

    Atenció integral i adaptada

    La Carta Europea dels Drets dels Infants Hospitalitzats, aprovada el 1986 pel Parlament Europeu, recull els drets de les persones menors d’edat que es troben en aquesta situació. Un dels drets destacats és el de qualsevol infant a continuar estudiant durant l’estada a l’hospital. Tanmateix, “l’estudi no ha de perjudicar el benestar del nen o de la nena ni obstaculitzar el seu tractament mèdic”, per la qual cosa cal una coordinació multidisciplinària entre el personal docent i el mèdic. L’Aurora Fernàndez explica que la coordinació amb el personal mèdic és la prioritària, ja que l’atenció educativa dependrà de l’estat de salut dels infants i joves, la seva mobilitat o proves programades.

    L’ensenyament ha de ser adaptat i flexible a cada alumne. En una aula hospitalària, la paraula “diversitat” té més sentit que mai, perquè hi ha nens i nenes d’edats, cultures i procedències diverses, al mateix temps que la malaltia i el dolor sempre es viu de forma diferent i única. En aquest sentit, la Toñy remarca la importància que sigui el docent qui s’adapti a la situació dels nens: “Estem parlant d’atenció a la diversitat real”.

    D’aquesta manera, el concepte d’aula hospitalària fa referència a un espai educatiu hospitalari, atès que el lloc on s’atengui l’alumne, ja sigui l’habitació, la cambra d’aïllament o l’espai aula, dependrà de les seves necessitats. No obstant això, la situació actual per la Covid-19 ha obligat a tancar els diferents espais aula com espai conjunt educatiu, i tots els nens són atesos a les habitacions.

    L’impacte de la Covid-19

    També ha canviat la dinàmica educativa en aquelles aules on hi ha més d’un docent. Abans de la pandèmia, les dues docents de l’aula hospitalària del Parc Taulí de Sabadell, la Maite i l’Aurora, s’asseguraven que tots els infants i joves les coneguessin a les dues; actualment, però, s’intenta reduir al màxim el contacte i només estableixen vincles amb els alumnes a qui faran classe. D’altra banda, el nombre de nens que tenen la possibilitat de rebre aquesta atenció educativa s’ha reduït a causa de la reducció de llits disponibles. A l’Hospital Parc Taulí, en aquest moment, es disposa de 27 llits pediàtrics, però una part de la planta està ocupada per adults que haurien d’estar en altres àrees ara destinades a pacients de Covid-19 i, per tant, hi ha menys ingressos a pediatria.

    Les restriccions per la pandèmia han comportat que no es puguin realitzar agrupaments, per la qual cosa els tallers i les activitats com la màgia i la música estan en reserva. El voluntariat és un altre camp pendent de recuperar en quant els protocols de salut ho permetin.

    A fi d’assegurar la continuïtat del procés d’aprenentatge, també és important la coordinació dels docents de l’aula hospitalària amb els de l’escola d’origen. En aquest sentit, la Covid-19 ha permès que el contacte sigui més àgil, ja que els centres educatius estan preparats per si es confina una classe i disposen de fórmules d’ensenyament a distància. Això, per tant, ha beneficiat els alumnes que a causa d’una malaltia no poden acudir a la seva escola habitual. “Estem contentes perquè anys endarrere marxaven els nens i els centres encara no havien respòs”, comenta l’Aurora. Aquest contacte és extensible a la família de l’infant, per la qual cosa les docents han de tenir en compte tant la malaltia com les característiques familiars de l’alumne.

    ACPEAH: defensar els drets dels alumnes i dels docents

    El Departament d’Educació és l’òrgan que promou els serveis i programes de suport per a l’atenció educativa als infants i joves que pateixen malalties que els impedeixen l’assistència al centre escolar. El Departament, per tant, gestiona les aules hospitalàries de Catalunya i estableix convenis amb els hospitals per regular-ne les actuacions. Al mateix temps, s’encarrega de la provisió dels llocs vacants i de la formació dels docents.

    Tanmateix, el paper de les associacions també és fonamental per aconseguir canvis ràpids i profunds en el camp sanitari i educatiu. Així, el 1997 neix l’Associació Catalana de Professionals de l’Educació en l’Àmbit Hospitalari (ACPEAH) que representa el conjunt de professionals que treballen a les aules hospitalàries. “Es veia la necessitat de donar sortida al dret de la infància i l’adolescència a l’educació i les mestres que en aquell moment hi havia van veure les necessitats generades pels nous suports educatius”, explica la directora de l’ACPEAH, Aurora Fernández.

    D’aquesta manera, des de l’associació es treballa per millorar la qualitat de vida dels infants i joves malalts, al mateix temps que es vetlla per l’aplicació de la Carta Europea dels drets del nen hospitalitzat. Més enllà dels objectius que fan referència a l’alumnat, la majoria ja assolits, l’ACPEAH també se centra a defensar els drets dels mateixos docents i en oferir-los una formació específica. “Estem reclamant més contacte amb el Departament d’Educació: anys enrere vam aconseguir una reunió per trimestre i una formació específica, però això s’ha anat deteriorant i ho estem intentant recuperar”, argumenta l’Aurora.

    La importància de la pedagogia hospitalària

    Les aules hospitalàries tenen el seu origen el 1953 en la labor pedagògica de l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Progressivament, s’ha anat incorporant aquest servei d’atenció educativa per als infants i joves als diversos hospitals amb llits pediàtrics. Actualment, hi ha nou hospitals catalans que compten amb aules hospitalàries: set a la província de Barcelona, un a la del Lleida i un a la de Girona.

    La pedagogia hospitalària dona resposta a la continuïtat de l’aprenentatge de l’infant o jove hospitalitzat, al mateix temps que busca una atenció afectiva que afavoreixi la normalització de les vivències pròpies de l’alumne enfront de la malaltia. En aquest sentit, la Toñy Castillo valora la possibilitat que l’educació sigui un dret i que “tots els nens i nenes, independentment de la seva condició social, econòmica, cultural o de malaltia, estiguin garantits d’aquest dret, un dret que per ser nen se’ls atorga”.

  • Què hi ha de nou sobre la Covid persistent i altres seqüeles del coronavirus

    «La mort no és l’únic que importa. També hem de tenir en compte les vides canviades». Això era el que deia en un article a la revista The Atlantic Nisreen Alwan, una investigadora en salut pública de la Universitat de Southampton.

    Alwan es referia a la Covid persistent que ella mateixa estava patint, la prolongació de símptomes en el temps després de superar aparentment la infecció. Però també podria aplicar-se a les seqüeles físiques que podrien quedar després de la malaltia, especialment en els casos més greus. Seqüeles com fibrosi del pulmó, danys neurològics o de cor.

    Un any després de la declaració de pandèmia, queden moltes coses per estudiar i resoldre sobre les seqüeles del coronavirus i de la Covid persistent.

    Des de l’inici de la pandèmia s’han publicat nombrosos estudis sobre les possibles conseqüències del virus, donant la impressió de vegades d’estar davant d’un «monstre de mil caps«. Era així realment o estàvem davant d’un virus nou, potencialment molt greu, però una mica distorsionat pels milions de casos simultanis i una atenció inusitada?

    «És difícil trobar un equilibri», deia el viròleg Efraïm Rivera-Serrano. «No és un virus zombi apocalíptic que sigui tan diferent de tota la resta i que de cop i volta pugui fer-li totes aquestes coses a el cos. Però tampoc vols trivialitzar el que està succeint».

    Un any després, resulta una mica més senzill bussejar entre el soroll. Tot i que encara queden moltes coses per estudiar i resoldre, això és el que anem sabent sobre el que pot passar després de superar la Covid.

    Seqüeles: el temps està jugant a favor

    Les seqüeles s’entenen com un dany en un òrgan conseqüència de la infecció i que es pot objectivar mitjançant una prova diagnòstica.

    «La terminologia és una mica confusa -reconeix Salud Santos, cap de Servei de Pneumologia i responsable de la unitat postcovid a l’Hospital de Bellvitge, a Barcelona-. Quan parlem de seqüeles solem entendre-les com una cosa permanent, però en aquest cas no tenen per què ser-ho. Molts dels danys que queden en les primeres setmanes semblen millorar amb el temps».

    Quan parlem de seqüeles solem entendre-les com una cosa permanent, però en aquest cas no tenen per què ser-ho: molts dels danys semblen millorar amb el temps. -Salud Santos, cap de Pneumologia i responsable d’unitat post-covid a l’Hospital de Bellvitge

    Tot i que la Covid greu pot afectar molts òrgans, «les seqüeles més importants són les pulmonars», afirma Santos. «Els pacients que no necessiten ingressar en un hospital és molt poc probable que tinguin algun problema, però els més greus sí que poden desenvolupar alteracions, per exemple fibrosi de pulmó». Aquestes cicatrius són una de les complicacions que es tracten en la unitat post Covid, tant amb fàrmacs com amb rehabilitació.

    Molts dels malalts greus que han estat hospitalitzats triguen a recuperar-se. Part de la debilitat que mostren després de rebre l’alta es refereix a l’anomenada síndrome post-UCI, conseqüència d’haver passat setmanes en un llit de cures intensives, però no és l’única causa: «Realment la Covid severa produeix pneumònies més greus que altres virus respiratoris als quals estem acostumats», reconeix Santos.

    Part de la debilitat que mostren els malalts greus que han estat hospitalitzats es refereix a l’anomenada síndrome post-UCI.

    Ara bé, quines són les conseqüències a llarg termini? Quants acaben recuperant el funcionament dels seus pulmons de forma completa? Alguns de les primeres dades van ser alarmants: un dels estudis inicials va trobar que el 98% dels pacients hospitalitzats seguia tenint alguna alteració en la imatge pulmonar un mes després de la diagnosi.

    No obstant això, els números milloren molt amb el temps, encara que puguin canviar segons la gravetat dels pacients. Per exemple, un estudi va trobar que un mes després de l’alta el 65% té imatges pulmonars normals. Un altre, tres mesos després de l’alta, el va reduir al 30%. La bona notícia? El 75% tenien ja una funció respiratòria normal.

    «El funcionament del pulmó millora abans que les proves d’imatge», confirma José Ramón Blanco, metge adjunt de el Departament de Malalties Infeccioses de l’Hospital Sant Pere a Logronyo i director del Centre d’Investigació Biomèdica de La Rioja (CIBIR). «El que estem veient és que la majoria dels pacients millora i es recupera amb el temps. Dos mesos després de l’inici de la pandèmia, la conversa seria molt diferent. Sembla que, en aquest sentit, el temps està jugant al nostre favor».

    Molt soroll més enllà del pulmó

    A l’octubre de 2020, les alarmants conclusions d’una prepublicació van saltar a molts titulars, afirmant que un 70% dels joves contagiats tenien algun òrgan danyat quatre mesos després de la diagnosi. El treball va incloure 200 persones i una infinitat d’irregularitats: un terç no havien tingut un diagnòstic per PCR o anticossos, pràcticament gairebé el 100% seguien tenint símptomes als quatre mesos, no hi havia persones sanes per comparar ni proves prèvies que acarar. Cinc mesos després segueix sense publicar-se en cap revista científica.

    El SARS-CoV-2 és capaç d’infectar cèl·lules diferents a les del pulmó. Això, juntament amb la inflamació que provoca en ocasions, pot en certs casos donar lloc a danys en llocs com el sistema nerviós o el cor, entre d’altres. No obstant això, semblen estar lluny del que es va dir al principi.

    Tot i que les xifres més exactes sobre les conseqüències de la malaltia del coronavirus trigaran a conèixer-se, semblen estar lluny de les alarmants conclusions que es deien en principi

    A l’estiu de l’any passat es comentava que més de la meitat dels contagiats desenvolupava símptomes neurològics. En canvi, la lletra petita deia que en la seva gran majoria eren mals de cap i pèrdua d’olfacte, «que, encara que puguin trigar un temps a recuperar-se, ho fan en la immensa majoria dels casos», assegura José Ramón Blanco.

    Es va dir també que els infectats podrien tenir més probabilitats de patir deteriorament cognitiu, malaltia de Parkinson o d’Alzheimer amb el temps.

    Les declaracions es basaven en la idea que alguns virus poden augmentar aquest risc, però «no hi ha evidència per a sostenir aquesta idea, és parlar sobre hipòtesis», matisa Blanco. Segons aquest plantejament, alguns tipus de grip s’han relacionat amb el Parkinson, i virus de tipus herpes gairebé omnipresents en la població amb l’Alzheimer. Si fos cert, el món ja era abans un lloc perillós.

    Els ictus o infarts cerebrals van ser també un motiu d’alarma perquè semblaven poder afectar gent jove i sense factors de risc aparent. Una revisió d’estudis va trobar que la Covid sí que augmentava el risc pel desenvolupament de coàguls, però en gent ja hospitalitzada. Un altre estudi realitzat a l’Hospital Vall d’Hebron a Barcelona no va veure, però, que el risc fos significatiu. I els casos que podien atribuir-se a la Covid es donaven en pacients particularment greus.

    Que un virus provoqui una inflamació no vol dir que tingui conseqüències: molts virus provoquen miocarditis que majoritàriament passen desapercebudes i desapareixen, inclosos els de la grip o altres estomacals.

    D’altra banda, encara que el virus pot provocar danys cardíacs en els pacients amb pitjor pronòstic -i fins i tot augmentar el risc cardiovascular setmanes després de ser donats d’alta, com s’ha comunicat-, la por va créixer quan es va publicar que fins al 60% de els contagiats, independentment de la seva edat i gravetat, presentaven alteracions al cor típiques de miocarditis (una inflamació) quan se’ls feien proves d’imatge. El treball va ser criticat i van haver de corregir dades, però els autors van mantenir les seves conclusions.

    No obstant això, que un virus provoqui una inflamació no vol dir ni molt menys que aquesta tingui conseqüències. «No hem vist problemes rellevants per això en els hospitals», reconeix Blanco. Molts virus provoquen miocarditis que passen desapercebudes i desapareixen, inclosos els de la grip o altres intestinals, com els de tipus Coxsackie B. La qüestió és que només es fan proves d’imatge quan donen símptomes, que és el que es recomana. En realitat, ningú sap fins a quin punt pot ser comú en la població.

    El real no és només allò en el que reparem, moltes coses succeeixen a l’ombra. L’atenció que ha despertat el nou coronavirus ha portat moltes a la llum, distorsionant en ocasions els contorns. «Això no vol dir treure-li importància, però cal posar-ho en context», assegura Blanco.

    La Covid persistent: un problema per definir

    Si les seqüeles impliquen que hi ha algun òrgan danyat i que es pot observar, la Covid persistent té a veure amb alguna cosa diferent: es refereix a la presència de símptomes sense dany aparent i que alguns pacients refereixen patir temps després d’haver superat la infecció aguda.

    Com amb les seqüeles, les primeres dades van ser molt alarmants: un estudi fet a Itàlia a principis de la pandèmia va mostrar que la meitat dels pacients seguien presentant problemes com fatiga als dos mesos. No obstant això, es tractava de persones hospitalitzades, on la gravetat de la malaltia i l’ingrés prolongat fan més lenta la recuperació.

    La Covid persistent es refereix a la presència de símptomes sense dany aparent i que alguns pacients pateixen després de superar la infecció aguda.

    Poc temps després van aparèixer altres, alguns d’ells molt comentats. Una enquesta internacional organitzada per pacients va publicar que fins al 90% dels contagiats, independentment de la seva gravetat, presentaven símptomes 40 dies després de la infecció.

    El problema és que les dades no podien interpretar-se així. En realitat, l’enquesta estava adreçada a aquelles persones que tenien dificultats per recuperar-se (el que inflava els percentatges), només una de cada quatre havia tingut un test positiu i alguns dels símptomes eren molt lleus. És difícil considerar com a símptoma específic una major ansietat quan s’estava en confinament per una pandèmia.

    No tenim definicions clares del que passa amb la Covid persistent, però és una cosa evident i real. Joves que corrien maratons ara han de pensar-se si podran caminar 300 metres. -José Ramón Blanco, metge de Malalties Infeccioses de l’Hospital San Pedro (Logronyo) i director del Centre d’Investigació Biomédica de la Rioja

    Probablement, el millor i més representatiu estudi fins a la data s’ha publicat recentment a la revista Nature Medicine. A través de registres de milers de pacients en una app des del moment de la diagnosi, es va estimar que un 13% segueix experimentant símptomes després d’un mes. El percentatge baixa al 4,5% als dos mesos i al 2% als tres.

    «A causa del disseny de l’estudi, les proporcions reals podrien ser una mica més grans, però en conjunt no creiem que canviïn molt», comenta a SINC Clare Steves, investigadora del King College de Londres i una de les responsables de l’estudi. L’edat, la gravetat o la presència de més símptomes a l’inici augmenten les possibilitats de patir-lo, tot i que joves i i amb quadres més lleus no estan exempts de risc, amb més probabilitats en cas de ser dona.

    D’entre les desenes de símptomes descrits, un destaca en tots els estudis: la sensació de fatiga, de vegades extrema. «El problema és que no tenim definicions clares del que està passant», reconeix Blanco. «Però quan veiem molts d’aquests casos t’adones que és una cosa evident i real. Joves que corrien maratons ara han de pensar-se si podran caminar 300 metres per baixar les escombraries».

    Tot i que els percentatges siguin menors de què es va parlar al principi, l’acumulació de milions de contagis implica que moltes persones s’estan trobant amb problemes per recuperar-se. A més, el perfil dels símptomes ha despertat la preocupació que alguns d’aquests casos evolucionin a una síndrome de fatiga crònica.

    «Crec que cal enviar un missatge de tranquil·litat», opina Jordi Casademont, director del Servei de Medicina Interna i responsable de la Unitat Funcional de Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica a l’Hospital Sant Pau de Barcelona. A part que caldria fer un diagnòstic específic que les enquestes no permeten, «tècnicament es necessiten sis mesos d’evolució per poder començar a considerar-ho. La immensa majoria de les persones es recuperen abans, i això és el que han de pensar», explica.

    La síndrome postviral

    «La síndrome postviral és conegut, es produeix en ocasions quan té lloc una resposta immunitària potent», assegura Casademont. Encara que amb diferents freqüències, «pràcticament qualsevol procés infecciós pot donar una síndrome postviral», afegeix Blanco. «El problema és que no sabem a qui els succeirà».

    Tampoc es coneixen bé els mecanismes. En el cas de la Covid s’han proposat diversos. «El més probable és que es degui a un estat d’inflamació prolongada», explica Blanco, tot i que «podria haver-hi casos de reaccions autoimmunes», entre altres hipòtesis. «Probablement estiguem anomenant amb el mateix nom a processos diferents», considera.

    S’han proposat diversos mecanismes que expliquin la síndrome postviral del coronavirus. El més probable és que sigui un estat d’inflamació prolongada, amb alguns casos de reaccions autoimmunes.

    Un dels virus que amb més freqüència produeix aquesta síndrome és el virus d’Epstein Barr o de la mononucleosi (la malaltia del petó). I, encara que no demostrada, una teoria és que una part dels casos de fatiga crònica podria produir-se després certes infeccions particularment simptomàtiques, entre elles la mononucleosi.

    «La fatiga crònica es considera una síndrome de sensibilització central i sol donar-se davant d’una situació d’estrès, que pot ser de molts tipus. També biològic, com el resultant d’una infecció -explica Casademont-. Però en general es tracta d’una cosa molt multifactorial».

    Això sí, encara que no hi hagi cap marcador objectiu que l’acrediti, «els pacients no l’inventen. Les proves mostren que en els seus cervells les àrees relacionades estan més actives», assegura.
    Una major edat o gravetat a l’inici augmenten les possibilitats de patir Covid persistent, amb més probabilitats en cas de ser dona.

    Ajudar, tractar i investigar

    Si la síndrome postviral és important, «l’abordatge ha de ser físic, psicològic i fins i tot social», assegura Blanco. «Cal evitar l’estigma i les connotacions que se li associen. I recordar que la gran majoria dels casos es recuperaran». Casademont considera que el percentatge que arribarà a desenvolupar una síndrome de fatiga crònica serà molt reduït, de manera que «han de pensar que no passarà, han d’evitar caure en un cercle viciós».

    Més que unitats especialitzades, el que aquests pacients necessiten és que se’ls dediqui temps en atenció primària. Però, quin metge d’atenció primària té aquest temps? -Jordi Casademont

    En cas que cronifiqués, Casademont considera que «en general poden ser ajudats en atenció primària. Més que unitats especialitzades, el que aquests pacients necessiten és que se’ls dediqui temps. Però, quin metge d’atenció primària té aquest temps?». Blanco reclama: «Necessitem una estructura d’atenció a aquests pacients i també per a la investigació».

    L’acumulació de casos en directe, l’atenció i els diners poden facilitar els estudis. Estats Units acaba d’anunciar un projecte finançat amb més de mil milions de dòlars per estudiar durant quatre anys les conseqüències de la Covid. Entre els seus propòsits està estudiar l’evolució de més de 40.000 contagiats.

    Casademont, però, no espera grans revelacions pel que fa a la fatiga crònica. «No és cert que no s’hagi estudiat la seva relació amb els virus. S’ha fet, i molt. Però influeixen tants factors que mai han aparegut resultats clars». Pel que fa a la síndrome postviral, Blanco és més optimista: «Alguns resultats fins i tot podrien ser extrapolables i donar-nos respostes a problemes que no les tenien fins ara».

    Un any després, anem veient amb una mica més de claredat què passa després de superar la Covid, però queda encara bastant per desentranyar. Molts estudis en marxa ajudaran a clarificar-ho. «És impossible comprendre completament les conseqüències a llarg termini d’una malaltia que no existia fa un any», deia en un article l’especialista en malalties infeccioses Steven Deeks. «Portarà temps, però estem fent tot el possible».

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Sis mesos després encara no s’ha resolt la investigació pel brot a la residència de Tremp

    El 19 de novembre la residència propietat de la Fundació Fiella va alertar del positiu d’un treballador del centre i va informar les famílies que se suspenien les visites. Va ser l’endemà quan es van fer proves PCR a tots els residents i treballadors amb el resultat de 49 persones contagiades. Malgrat que el brot de coronavirus semblava estar controlat, el dia 25 es va realitzar un segon cribratge i es va comprovar que el virus s’havia estès per la residència: al final d’aquella setmana els positius s’havien triplicat.

    La Conxita, als seus 85 anys, conserva el cap molt clar i està decidia a fer sentir la seva veu. Pel camí hi ha perdut companys que tenien noms i cognoms, i ella encara se sent dèbil i dolguda. Pertany a una generació castigada per la guerra -ella hi va perdre una cama- i era tornen a ser ells qui pateixen exageradament les conseqüències d’aquesta crisi.

    Manca d’informació

    La dona expressa el seu descontentament per la manca de comunicació que hi va haver des de la residència, fins i tot, cap als propis afectats. “Jo m’assabentava del que passava per les notícies de la televisió i de la premsa, però aquí ningú ens informava”, explica. A fora les famílies també reclamaven informació. La Chelo Llastarri, la filla d’una altra resident, explica que ella anava sabent el que passava gràcies a personal de l’hospital que coneixia i s’informaven per ella. La incertesa va ser una de les sensacions que més es va compartir entre els afectats. “Cada dia veiem com marxava gent que coneixíem, un darrere l’altre, era molt dur i ho vam passar malament”, comenta la Chelo. “Avui et deien que el teu familiar estava dèbil però estable, i l’endemà t’anaves a acomiadar d’aquella persona”, s’emociona el Francesc Borrell, familiar d’un resident que va morir durant el brot de Covid-19.

    Personal desbordat

    Els contagis també s’estenien entre els treballadors i ràpidament la residència es va quedar amb personal insuficient per garantir una atenció adequada. La María José, auxiliar de geriatria del centre, explica que van haver d’adaptar-se a la dramàtica situació en qüestió de minuts. També va ser difícil explicar què passava als residents, sobretot a aquells que pateixen demència, que no entenien per què s’havien de quedar sols a les habitacions. Després de donar positiu en coronavirus, com la majoria dels seus companys, va haver d’agafar la baixa mèdica. “Casi tots els auxiliars es van contagiar, i els que van quedar i la gent nova que entrava, malgrat posar-hi tota la seva voluntat, no donaven a abast”, explica la Conxita.

    El Departament de Salut intervé el centre

    En vista de l’elevat nombre de contagis i la complexa situació, el 28 de novembre el Departament de Salut va intervenir la residència. En aquell moment el brot de Covid-19 ja afectava 150 persones (120 residents i 30 treballadors), per la qual cosa el Departament ha estat molt criticat per aquesta intervenció tardana. En aquell moment, Gestió de Serveis Sanitaris (GSS) es posava al capdavant de la gestió del centre i donava indicacions de vetllar per una prestació de l’activitat assistencial amb garanties.

    També ha estat molt criticat el mateix centre per no haver desinfectat abans les instal·lacions. Havien passat deu dies des del coneixement del primer positiu i la desinfecció no es va dur a terme fins a l’endemà que Salut intervingués. El president del Patronat de la Fundació Fiella, Joan Antoni Mateo, va fer declaracions sobre la situació viscuda a la residència en un comunicat per vídeo. La Fundació continuava exculpant-se de tota responsabilitat davant el brot de coronavirus que havia afectat el centre i negava que no s’apliquessin els protocols. Mateo afirma que “en cap moment els padrins han quedat desatesos” i afegeix que “el personal afectat va ser apartat immediatament de les seves funcions de seguida. Per això els professionals van haver de fer una actuació amb un sobreesforç molt important”. Les comarques del Pallars són una zona amb poca població i es reitera que no hi havia una resposta suficient a la demanda de nou personal de substitució, fet que va provocar que des de Salut s’optés per portar una gestió de fora.

    Tot i que els residents disposaven de telèfons -propis o del centre- per mantenir el contacte amb les seves famílies, aquells mesos es van viure amb molta preocupació i amb molta enyorança. La Chelo explica que diàriament parlava amb la seva mare, però al mateix temps “la trobava molt a faltar perquè abans hi anava cada dia”.

    La consellera de Salut, Alba Vergés, va anar el geriàtric de Tremp el 15 de desembre, on va lamentar totes les morts i va defensar la tutela del centre exercida per part del Departament de Salut. Tanmateix, la seva visita no va ser percebuda amb gran entusiasme. La Conxita es mostra molt crítica amb la consellera: “No es va dignar a entrar! Per por al contagi? Doncs que no vingui”. Assegura que es va sentir molt molesta, perquè “per fer una fotografia no calia que vingués”, i molt abandonada, diu, “com si fóssim un moble i que els d’aquí dins no importéssim”.

    La Fiscalia de Lleida posa en marxa una investigació

    El 22 de desembre s’anuncia que la Fiscalia de Lleida investigarà la direcció del centre per possibles delictes d’homicidi per imprudència i contra la seguretat. Malgrat que el centre geriàtric de la Fundació Fiella va ser una excepció durant la primera onada de la pandèmia i només va tenir un contagi, no va tenir la mateixa sort en la segona onada. El centre va patir un brot molt virulent que va arribar a gairebé la totalitat d’usuaris i treballadors, deixant-lo pràcticament sense plantilla i equip directiu. La Fiscalia considera que la xifra de defuncions és massa alta amb relació als brots d’altres centres geriàtrics. Els entrevistats creuen que una investigació és raonable, tot i que, al mateix temps, entenen que el virus és molt agressiu i complicat de contenir i que, en vista del desbordament de personal, es van fer les coses el millor possible.

    Residència lliure de Covid-19

    Gairebé sis mesos després del brot de coronavirus, la residència de Tremp, actualment sota la gestió de Sant Joan de Déu-Terres de Lleida, ja es considera «verda», és a dir, és a dir, sense cap cas
    confirmat, sospitós o contacte estret de Covid-19. Tant usuaris com treballadors estan vacunats, i els membres del personal han tornat al centre veient-se molt més preparats per fer front a la pressió i sobreesforç que comporten situacions com la viscuda. No obstant això, la María José explica que el retorn va ser molt dur emocionalment: “Quan vaig tornar de la baixa per coronavirus, al principi, plorava cada vegada que entrava allà, ara són la meitat de padrins… és molt trist”.

    El centre s’ha tornat a obrir i, tot seguint unes estrictes mesures de seguretat per evitar qualsevol propagació del virus, els residents poden rebre les visites dels seus familiars. “La sensació que em transmet la residència quan vaig a visitar la meva mare és de molta pena; la veig a través d’una taula enorme i una pantalla de plàstic, i ella quasi no em sent”, comenta la Chelo agraïda perquè la seva mare està bé, però al mateix temps entristida per la gran distància que les separa.

    La Conxita, tot i ara sentir-se ben atesa, està molesta amb el tractament que hi va haver cap als residents des de finals de novembre fins a mitjans de gener. “Em vaig sentir desemparada, com si no fóssim ningú”, es queixa per ella i pels seus companys, “no és la manera de tractar a la gent”.

    Residències: llocs «segurs»

    Segons declaracions del President del govern espanyol, Pedro Sánchez, i de la Ministra de Sanitat, Carolina Darias, amb l’arribada del darrer lot de vacunes de Pfizer, es desencalla finalment la vacunació dels majors de vuitanta anys. Tanmateix, les persones grans que viuen en residències ja han estat totes vacunades i segons Cinta Pascual, presidenta de l’Associació Catalana de Recursos Assistencials (ACRA), actualment són els llocs més segurs per viure-hi.

    Malgrat que ara les residències es consideren un petit univers “segur”, el brot de Covid-19 de finals de novembre es va emportar la vida del 42% dels interns del geriàtric pallarès. El centre Sant Hospital de Tremp – Fundació Fiella no ha estat l’únic que s’ha hagut d’acomiadar de persones grans residents; segons dades de l’Imserso (Instituto de Mayores y Servicios Sociales) a Catalunya han mort 3.390 persones grans des del 14 de març de 2020 al 21 de febrer de 2021, i 12.680 persones més s’han contagiat.

  • Amor rere la finestra (en temps de Covid)

    Són tres quarts d’una i en Xavier ja hi és. Assegut a una cadira, que li ha donat una treballadora de la residència només veure’l arribar, observa a la Carmen a través de la finestra del centre, situat al barri del Camp de l’Arpa de Barcelona. Ella s’ha quedat adormida i, ell la mira, amb un somriure. «Si puc, vinc cada dia. M’hi estic un parell d’hores, parlant amb ella», diu en Xavier. Ell té 90 anys, i ella en té 92. Es van casar fa 66 anys, i en portaven tres de festeig, i mai fins ara havien estat tant temps separats -excepte quan ell se’n va anar de gira per Europa, però d’això ja en parlarem més endavant-.

    En Xavier recorda perfectament el que va passar ara fa tot just un any. «Jo estava dins la residència, fent-li companyia, quan va venir la directora i em va dir: ‘Vostè vagi-se’n quan vulgui, no cal que marxi ara. Però ha de saber que, de moment, no podrà tornar a entrar a la residència. A partir d’avui, tanquem’. Acabaven de venir treballadors de la Generalitat», explica. «Aquestes paraules em van entristir molt. Després de tants anys junts… és tota una vida».

    Amb l’arribada de la pandèmia de la Covid, la residència va posar a disposició dels usuaris unes tauletes perquè es poguessin comunicar amb la família, amb l’ajuda d’una treballadora. «Em trucaven i em passaven amb la Carmen. Això ho fèiem pràcticament cada dia». Però de seguida que va poder tornar a sortir de casa, en Xavier va decidir anar-la a veure a la residència, encara que ho fes a través d’un vidre. «La trobava a faltar», diu.

    En Xavier, assegut, parlant amb la Carmen a través de la finestra de la residència | Pol Rius

    Des de la segona onada, la residència li permet fer-li una visita un cop a la setmana de 20 minuts, amb distància i supervisats per una treballadora. A més, fa un parell de setmanes que també li permeten sortir amb ella a fer un passeig un cop a la setmana. Això sí, sempre que no hi vagi sol. Els acompanya l’Enriqueta, una cuidadora que ajuda al Xavier en la neteja i la cura de la llar i que, sovint, també ve a veure la Carmen a través de la finestra de la residència. «Fa més de 25 anys que està amb nosaltres, és més que de la família», assenyala.

    La pandèmia a la residència

    La Carmen va ingressar a la residència fa poc més de tres anys. Fa nou anys va patir un ictus i en Xavier la duia a un centre de dia. «La deixava al matí i l’anava a buscar a la tarda. Però va tenir diverses caigudes, va estar ingressada… i els metges em van dir que el millor seria ingressar-la en una residència. Tant les públiques com les privades tenien molta llista d’espera, però finalment vaig trobar aquesta, que és privada», explica.

    «El dia que la vaig deixar aquí va ser duríssim», diu. El tranquil·litza, però, el fet que sigui una residència petita -només hi viuen 25 residents-, que fa que l’atenció sigui més personalitzada. «Aquí és la Carmen. En altres residències, on hi ha un centenar de persones, seria la de l’habitació 82».

    En Xavier explica que, des que la Carmen va patir l’ictus, li han quedat seqüeles. A més, també ha desenvolupat Alzheimer. «Ara ja no camina ni enraona. Ha anat degenerant. Fa uns anys, podies tenir una conversa amb ella, però ara ja no. Però em reconeix, i també reconeix els fills i els nets», diu. Tenen dos fills, una noia que viu a Saragossa i un noi, que viu a Girona. «Quan poden fan una escapada i vénen a veure’ns, però amb la pandèmia ha sigut tot més difícil».

    De cop, deixa de parlar. «Ai, hola, t’has despertat!». La Carmen se’l mira, somrient, i en Xavier li parla i li llença petons. «Sempre faig ganyotes, soc molt pallasso», diu l’home.

    En Xavier i la Carmen es donen la mà a través del vidre | Pol Rius

    Amb la pandèmia, assenyala, ha empitjorat la salut de la Carmen. «Abans de la pandèmia, jo l’anava a veure i estàvem junts a la sala o a l’habitació. Li vaig portar un àlbum de fotos de la família, i cada dia li ensenyava, perquè els recordés. Però ara ja no ho puc fer. Aquí els intenten motivar, amb dinàmiques per activar la seva ment, però ho fan col·lectivament. Ella necessita una altra cosa», sosté en Xavier.

    «És trist, però ho hem d’acceptar. Va venir tot de cop, i la cosa ha anat així», reconeix, resignat. «Abans entrava per la porta i em rebia amb molta alegria. M’entristeix una mica veure com ha anat empitjorant, però quan vinc aquí procuro estar sempre bé i content. Tinc els meus moments, però s’ha de fer el cor fort. Oi que sí?», diu, dirigint-se a ella.

    Ell explica que, durant aquests mesos de pandèmia, no ha passat por. «He seguit molt les recomanacions. Si em toca, doncs ja em tocarà. Però por no n’he passat. No surto gairebé de casa, només pel necessari: per anar al supermercat, a la farmàcia, al metge, quan em toca, i per veure-la a ella», assenyala. Tampoc el seu dia a dia ha canviat massa, tot i que sí que reconeix que ara fa menys activitat i es mou poc. «M’he tornat bastant mandrós» (riu).

    En Xavier ensenya unes fotografies de quan la Carmen era jove que duu a la cartera | Pol Rius

    Osca, el punt de partida

    En Xavier va fer la carrera de música al Conservatori del Liceu, i era trompetista. El 1955 va anar amb la seva orquestra de Barcelona a tocar a la Festa Major d’Osca, i allà va ser on va conèixer la Carmen, originària d’Aragó. «Jo la vaig fitxar. Va ser com un flechazo», diu. Un cop va tornar a Barcelona, van estar sis mesos intercanviant-se cartes, fins que ella va venir a viure a Catalunya, ja que hi tenia família. «Eren altres temps. En aquell període li vaig fer una carta al meu sogre demanant-li permís per sortir amb la seva filla. Aleshores jo tenia 25 anys».

    La carrera d’en Xavier com a trompetista va ser curta, ja que el 1962 va penjar la trompeta per no tornar-la a tocar mai més, i es va dedicar a la publicitat, mentre que la Carmen treballava en una fàbrica de mitges. Però durant la seva trajectòria musical va tocar amb artistes de renom internacional, com Luis Aguilé, Núria Feliu o Los 3 Sudamericanos, i va fer, fins i tot, una gira de sis anys per Europa. «Durant aquells anys, amb la Carme ens vèiem intermitentment. Jo venia quan podia i ella també va venir a l’estranger una temporada».

    Després d’aquell període separats, han estat sempre junts. Fins que la pandèmia els va tornar a separar durant uns mesos. Aquests mesos l’han fet pensar molt, al Xavier. «Com que tens moltes hores per pensar, penses en la família, en els que se n’han anat… en els que segueixen aquí, aguantant. A vegades també penso en els sanitaris, en com deuen estar vivint aquesta situació. Jo sortia cada nit al balcó a aplaudir-los».

    La pandèmia també li ha fet pensar més en la mort. «Sempre evitem pensar-hi, però un dia o altre ha d’arribar. Ho tenim ben segur. Jo hi penso a vegades, i també penso en ella. Jo la vull cuidar fins al final. Si m’hagués tocat a mi, ella hauria fet el mateix».

    | Pol Rius

  • Dia Internacional de la Visibilitat Transgènere: pas a pas guanyant en drets

    Violències, cossos, salut i sistema sanitari, legalitat i reconeixement de l’autodeterminació del gènere… Són múltiples els vessants des dels quals treballar i parlar sobre la realitat de les persones trans. Intentem aportar a traves d’entrevistes, anàlisis o reportatges situacions i posicionaments sobre com avançar.

    La difícil relació entre les persones trans i el sistema sanitari: “A ginecologia em diuen Rubén, però quan em desvesteixo comencen a tractar-me en femení”

    https://diarisanitat.cat/la-reivindicacio-del-model-transit-la-transsexualitat-sense-avaluacio-psiquiatrica/

    “La transsexualitat ha passat de reivindicar el dret a operar-se a quasi reivindicar el dret a no fer-ho”

    Susanna Segovia: “Les dones trans pateixen violència masclista perquè són dones”

    L’autodeterminació de les persones trans

  • Sandra Reus, infermera: «M’acomiadava dels meus familiars sense saber quan podria tornar a veure’ls»

    Sandra Reus Bort es va graduar en Infermeria l’any 2019 a Manresa. Des de llavors treballa a l’Hospital Sant Joan de Déu de Manresa. La seva feina és en una unitat d’Hospitalització i en la Unitat de Cures Intensives. També ha cursat el Postgrau en Infermeria Quirúrgica, Anestèsia i Reanimació.

    Quina és la teva feina a l’hospital?

    Des que va començar la pandèmia he estat majoritàriament treballant a l’UCI de l’Hospital de Manresa. La feina d’una infermera d’UCI requereix el maneig d’un ampli ventall de tècniques i cures, des del monitoratge continu de les constants vitals, el maneig de l’aparellatge i col·locació de vies centrals fins a altres tècniques més bàsiques, com serien les de suplir les necessitats que l’estat crític del malalt no permet que duguin a terme ells sols: rentar-se, menjar, orinar i, fins i tot, moure’s del llit, entre moltes d’altres.

    En els diferents torns cada infermera es responsabilitza dels seus malalts. El nombre de malalts al teu càrrec depèn de la ràtio infermera-pacient que hi hagi en cada unitat, en el nostre cas portem dos malalts crítics cadascuna. Això inclou l’administració de medicació, el monitoratge, les cures específiques en cada pacient (si estan intubats, si porten traqueotomia, si porten alt flux…), els canvis posturals, la vigilància de la pell…

    Com vas viure l’esclat de la pandèmia a l’Hospital de Manresa?

    Al principi ningú creia que aquell ‘virus xinès’ pogués arribar al nostre país i col·lapsar els hospitals, però a poc a poc, vàrem anar veient com s’acostava i començaven a augmentar els casos i arribaven els primers al nostre hospital. El cap de setmana abans del confinament jo lliurava, després d’haver-ne treballat uns quants de seguits, i havíem decidit anar a passar-lo a la platja amb una companya. Tot i que quan van tancar les escoles vàrem decidir d’ajornar-lo, aquell mateix dia em van trucar de l’hospital per treballar també el cap de setmana. Divendres a la tarda m’acomiadava de la meva família sense saber quin dia podria tornar a veure’ls i amb un nus a la gola i amb por del que em trobaria quan arribés.

    Aquesta por com et va situar vers les persones infectades?

    La primera vegada que vaig entrar en una habitació amb un malalt de Covid-19 vaig entrar amb por, intentant ser conscient de quines coses de l’habitació tocava i intentar no tocar-me res que no anés protegit per tal de no infectar-me. Intentant entrar el mínim de vegades possibles a les habitacions i fer-ho el mínim temps possible per reduir el temps d’exposició. Això, per una infermera és no treballar bé, sembla que no dediques prou temps a l’atenció del pacient. Estem parlant de persones que es passen les 24 hores del dia tancats en una habitació, trobant-se malament i sense veure a ningú més que unes persones que entren vestides d’astronauta. El pitjor van ser els dies a la Unitat de Semicrítics, on teníem als malalts que es posaven greus i necessitaven teràpia d’alt flux, persones que estan molt delicades i que, en molts casos, necessiten ser intubats. Podíem arribar a intubar de dues a tres persones cada torn. Això mentre hi havia respiradors, després havíem d’aguantar fins que n’hi hagués algun de lliure. Va ser realment devastador.

    S’han fet restriccions pensades per les grans ciutats i en llocs amb gran aglomeració de gent, però i els pobles amb tan pocs habitants? Estem parlant de municipis amb molt poca densitat de població i on les dades epidemiològiques de la primera onada van ser molt bones.

    Vius a un poble petit i treballes a Manresa, com ha estat el dia a dia de la feina, de la vida, en aquest darrer any?

    Vaig estar un mes sense pujar a casa meva, em quedava en un pis que compartia amb una companya que també treballava en una UCI Covid. El primer dia que vaig pujar ho vaig fer quedant-me a la casa rural que tenen els meus pares i sense tenir contacte físic amb la família. A poc a poc, vaig començar a anar-hi més sovint i tenir contacte amb ells. Durant l’estiu vaig estar fent el trajecte Ger-Manresa-Ger per anar a treballar cada dia. Feia bastants quilòmetres, però l’estona de trajecte era només d’una hora.  Em va costar més fer-ho quan treballava de nits, ja que anava a casa només a dormir i me’n tornava a treballar, però al fer bon temps i conduir sempre de dia es feia més amè. A la tardor vaig tornar a buscar un pis de lloguer, ja que en començar a fer més mal temps i treballar molts dies seguits era millor quedar-me a Manresa els dies de feina.

    Viure i treballar en dos llocs tan diferents m’ha ajudat molt a l’hora de desconnectar de la feina. Un poble tan petit com Ger i tan rodejat de natura et permet donar-te el plaer d’oblidar durant uns instants la cruesa dels temps en els quals vivim. La vida en un poble és molt diferent que la vida, per exemple, a Manresa. Quan estic a Manresa i surto al carrer porto la mascareta a totes hores i em trobo a més gent. En canvi, puc sortir a passejar pel poble i no trobar a ningú. Per coses com aquesta és que s’han posat també en dubte l’equitat de les restriccions i la centralització que han tingut aquestes. S’han fet restriccions pensades per les grans ciutats i en llocs amb gran aglomeració de gent, però i els pobles amb tan pocs habitants? Estem parlant de municipis amb molt poca densitat de població i on les dades epidemiològiques de la primera onada van ser molt bones. Penso que s’hauria hagut de vigilar una mica més en aquest aspecte i intentar fer uns confinaments més selectius abans.

    L’alta mortalitat que va haver-hi a Manresa a la primera onada com et va canviar la relació amb els pacients?

    Durant la primera onada vàrem tenir moltes pèrdues a l’UCI. Persones que havíem estat cuidant durant dies i dies, que havien estat lluitant molt, però que no van aconseguir sortir-se’n. Durant la primera onada els pacients s’intubaven a l’àrea de Semicrítics i es baixaven intubats a l’UCI. Un dels moments més durs de la feina és quan s’ha d’intubar als malalts. Primerament el metge els explica què farem i com ho farem i se’ls deixa la possibilitat de trucar als familiars i acomiadar-se sempre que la situació del malalt ho permeti.

    Crec que mai m’acostumaré a aquest moment, adormir-los i donar-los ànims: «tot anirà bé, ens veiem al despertar». Unes paraules que tu també et repeteixes per intentar-te convèncer. Quan has tractat amb els pacients mentre han estat desperts crees vincles amb ells i després es fa més difícil si les coses no van bé. Per això, per cru que sembli dir-ho es fa més fàcil si quan arriben a la unitat ja estan adormits i sedats. Tot i això, mai es pot caure en la despersonalització. Estem tractant amb persones que, tot i estar adormides, tenen unes necessitats que s’han de suplir, i s’han de tractar amb tot el respecte.

    Durant els primers mesos no es podien rebre visites per part de les famílies, per tant, érem nosaltres qui havíem de fer també el seu paper. A poc a poc, es van anar canviant els protocols i es va començar a deixar entrar als familiars, però només en casos aïllats com en els processos de final de vida. Per les famílies, poder veure als familiars i acomiadar-se d’ells és una part molt important per l’afrontació del dol. El moment de la visita dels familiars també és un dels moments més durs en els que ens trobem. Els expliquem què es trobaran quan entrin a l’habitació i els acompanyem, donant-los suport.

    Crec que mai m’acostumaré a aquest moment, adormir-los i donar-los ànims: «tot anirà bé, ens veiem al despertar». Unes paraules que tu també et repeteixes per intentar-te convèncer.

    Has tingut relació amb els i les familiars de les persones malaltes?

    Per part d’infermeria es té poca relació amb els familiars. Qui truca cada dia per donar informació són els metges referents de cada malalt i nosaltres hi parlem algunes vegades, quan ells ens truquen per demanar informació. També s’han anat incorporant les videotrucades. Disposem d’un telèfon mòbil a la unitat amb el que truquem als familiars i així poden veure’s i parlar. És un dels moments que més ens emocionen, quan pots despertar a un malalt i extubar-lo i pot parlar amb la seva família després de dies de no veure’s.

    Per altra banda, com ja he explicat, també estem amb les famílies quan han de venir a acomiadar-se. És molt dur, ja que moltes vegades et pots sentir identificat amb ells. Nois i noies de la meva edat que han d’acomiadar-se dels seus pares, de l’edat dels meus.

    Com heu organitzat la feina de cara a poder donar atenció a tots els pacients, no només malalts de Covid?

    A hores d’ara tenim dues UCI, les UCI Covid, que estan ubicades a la zona d’UCI i Semicrítics, i la zona de no Covid, que s’ha habilitat en una planta d’hospitalització. Tot això ens ha suposat molt d’esforç per poder intentar que una planta d’hospitalització pugui tenir les mateixes prestacions i aparellatge que una UCI i poder disposar de tot el material. També s’ha hagut de reforçar cada torn amb més personal d’infermeria per poder mantenir la ràtio infermera-pacient. Això ha comportat que, a part de fer moltes més hores de les que es farien en una situació de normalitat, s’hagi hagut de formar professionals d’altres unitats per a poder treballar a l’UCI i hagin hagut de deixar les seves places per poder venir a treballar a la nostra unitat.

    Què és el que destacaries de tot aquest temps?

    D’aquesta pandèmia no només m’emporto males experiències i situacions que em quedaran gravades sempre més. També m’emporto la gran experiència que he pogut adquirir en la feina i, sobretot, el sentiment d’equip que s’ha generat. Moltes vegades passes més hores amb els companys de feina que amb la família i és necessari tenir un bon ambient de treball i el sentiment de suport, sentir que els teus companys i companyes t’ajuden quan tu creus que no podràs amb tot. Sentir que som un gran equip i que, tot i les circumstàncies, sempre hi ha motius per somriure i per celebrar, que quan ens ajuntem i anem tots a una no hi ha res que ens pari. No tots els dies són bons i moltes vegades la feina és complicada i es fa difícil poder avançar, per això és important trobar una feina que t’ompli i et faci sentir realitzada, sigui la que sigui, per poder donar-ho tot cada dia. En el nostre cas, aquesta feina és ajudar a les persones que ho necessiten i acompanyar-les en el seu procés.

    Aquest article s’ha publicat originalment a La Independent