Quan va escoltar a un amic dir que el confinament havia estat «meravellós» perquè ho havia dedicat a les seves aficions i a fer pa, Teresa va entendre que 2020 no havia estat igual per a tothom. Aquesta infermera reconvertida en rastrejadora es va adonar que només uns pocs estan vivint l’epidèmia amb tanta intensitat com ella. No està sola: molts epidemiòlegs, investigadors i microbiòlegs clínics porten a primera línia un any. Tothom els pregunta com va la pandèmia, però com els hi va a ells?
Igual que els sanitaris, reneguen del qualificatiu d’»herois». A diferència d’aquests, la seva història ha estat menys explicada. La càrrega de treball que viuen des de març de 2020 fa que no siguin fàcils d’entrevistar: moltes de les converses d’aquest reportatge, mantingudes des de finals de 2020, van tenir lloc durant caps de setmana, vacances o trajectes amb cotxe. Altres intents no van passar del correu electrònic. Abans de Nadal ja estaven molt preocupats, sabien que el gener seria dur.
Les entrevistes mostren que els vaivens de les corbes epidemiològiques, aquesta muntanya russa en què la societat viu atrapada des de fa un any, tot just es reflecteixen en el seu dia a dia: de vegades, fins i tot treballen més quan tot sembla tranquil. Dormir malament i menjar pitjor és la norma; les hores són inexistents. La seva vida social és escassa, per falta de temps però també per responsabilitat. «El nostre treball de vigilància en cap moment s’ha assemblat al normal des que tot va començar», assegura el director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria, Adrián Aginagalde.
Si els epidemiòlegs no et diuen que tenen ganes de llançar-se per la finestra, menteixen. Caldria parlar de l’estat de salut dels tècnics: cap sap el que és lliurar – Adrián Aginagalde, director de l’Observatori de Salut Pública de Cantàbria
La cremor és evident: «Si els epidemiòlegs no et diuen que estan amb ganes de llançar-se per la finestra, menteixen. Caldria parlar de l’estat de salut dels tècnics: cap sap el que és lliurar», assegura Aginagalde. Xerrem amb ell a la fi d’unes vacances «obligades» durant les quals va tenir sis reunions diàries. Li treu ferro a l’assumpte quan la conversa, que inicialment anava a tractar sobre la seva situació personal, deriva, inevitablement, cap a la situació epidemiològica: «Ens passa a tots».
Amb el pilot automàtic
La investigadora de l’Institut de Salut Carlos III Maria Iglesias seqüència mostres de SARS-CoV-2 per estudis epidemiològics i genòmics. Confessa que els seus records de març de 2020 són «confusos», però avui sent que va «amb el pilot automàtic». Amb diferents paraules, és una cosa que expressen altres entrevistats. «És una sensació rara, de cansament però també que no ens podem permetre parar», afegeix. «Hi ha dies que sents que pots amb tot i després passa alguna cosa, t’enfonses, i apareix el cansament i la frustració per tants mesos de treball a velocitat vertiginosa».
Trucàvem als pacients a les deu de la nit per donar-los el resultat del test i no es creien que la trucada fos real i que hi hagués gent treballant a aquelles hores – Paloma del Pino, treballadora social de la unitat de vigilància epidemiològica de Fraga (Aragó)
Paloma del Pino és una treballadora social que pertany a la unitat de vigilància epidemiològica de Fraga (Aragó) i diu que des de març de l’any passat sent «com si visqués en una barca» en què rema més o menys segons vinguin les onades, però sempre rema. Recorda treballar fins a mitjanit els caps de setmana i doblar el torn quan un brot en el seu centre va fer que el personal restant hagués de compensar les absències. «Trucàvem als pacients a les deu de la nit per donar-los el resultat del test i no es creien que la trucada fos real i que hi hagués gent treballant a aquestes hores».
El coordinador de la unitat de seguiment de la covid-19 de Catalunya, Jacobo Mendioroz, només va tenir un dia de vacances en tot 2020: «Depens de com vagi la pandèmia. Si es detecta un brot i cal actuar ràpidament, no pots dir que et truquin el dilluns, perquè llavors en comptes de 100 casos et trobes 700 i vas tard», diu. Assegura que haver viscut situacions «complicades» en el passat, des d’Àfrica a la recerca de malformacions congènites en nens, li ha atorgat certa «resistència».
Mikel Gallego, microbiòleg clínic del Servei Basc de Salut, és una de les persones que treballen després de les famoses sigles PCR. «Estàvem preparats per fer una a la setmana pensant que arribarien 4 pacients de la Xina», recorda.
En superar la barrera de les deu diàries ja no donaven l’abast, però aviat farien més de cent. Primer a mà, després amb robots, avui aquests laboratoris recorden més a una cadena de muntatge. Així van aconseguir la xifra de 3.000 PCR diàries: si el 2019 van realitzar 28.000 en total, quan parlem amb ell ja porten 350.000 només de coronavirus. La major «odissea», trobar materials: «S’ha esgotat tot. A Dinamarca, Carlsberg va posar les seves fàbriques a fer alcohol».
És molta pressió perquè saps que això funciona per tu. Tothom a l’atur va ser contractat i, com no hi ha possibilitat de reemplaçament, no pots desertar – Mikel Gallego, microbiòleg clínic del Servei Basc de Salut
El microbiòleg assegura que estan «sobrepassats, esgotats i desesperats», el que ha provocat alguna baixa per estrès agut. «És molta pressió perquè saps que això funciona per tu. La majoria ha respost, però perquè tothom en atur va ser contractat i, com no hi ha possibilitat de reemplaçament, no pots desertar». Les sis persones entrevistades en aquest reportatge deixen clar que falten mans a tot arreu: una baixa per covid-19 suposa més treball per als que es queden darrere.
«Hi havia coses agafades amb vímets i, davant la mínima pressió, van esclatar», explica Teresa, rastrejadora que parla amb nosaltres amb la condició de no revelar el seu nom ni la Comunitat Autònoma en què treballa. La conversa va tenir lloc al començament de desembre, en ple optimisme per l’aprovació de les primeres vacunes, i ella va criticar el «triomfalisme de pensar que tot ha passat». Com la resta, sabia que la llum a la fi del túnel està encara més lluny del que ens agradaria.
Històries reals després de la corba de casos
La pandèmia ha suposat un enorme desgast personal i professional per a tots els entrevistats. Mendioroz comparteix una de les seves experiències més dures: «Una dona que cuidava als ancians del seu poble de manera voluntària va acabar contagiant a catorze parelles. Imagina’t el que va passar i com va quedar ella». Aquestes històries, sumades a la seva dura experiència inicial com a metge de guàrdia i la dificultat de brots com els d’Igualada i Lleida, han fet que l’epidemiòleg intenti no perdre de vista l’impacte personal que suposa el virus.
«Cada vegada que veig pujar la corba i els casos tinc al cap el que representen aquests números», assegura. «La corba és el costat asèptic de les coses i és difícil mirar-la sense distanciament, però darrere de cada cas hi ha moltes històries terribles». Cita casos de joves asimptomàtics que van visitar als seus avis: «Encara que no sigui culpa teva, com et treus de sobre que s’han contagiat per tu? És molt difícil per a les persones que ho han viscut».
Del Pino sent cada positiu com si fos seu. «Hem perdut a familiars de companys per covid-19 i això t’afecta molt». Cita la «inesperada» mort per covid-19 de la mare d’una companya, just quan les vacunes ja semblaven estar a la volta de la cantonada, com un dels moments més complicats. Per això la seva filosofia, per «pau mental», és anar pas a pas i no fer plans a llarg termini. «No sabem el que passarà la setmana que ve, no es pot planejar res amb més de dos o tres dies d’antelació perquè quan menys t’ho esperes alguna cosa tira els teus plans per terra».
Els imposem mesures [als positius], però no es cobreixen les seves necessitats, així que ara tenen més problemes que durant el confinament i això fa que no compleixin les mesures – Teresa, rastrejadora
«Ens enfrontem a problemes reals als quals cal posar solució, no és només rastrejar», afirma Del Pino. «T’impliques amb els pacients, que et traslladen els seus problemes i els fan teus». Les dues rastrejadores són testimonis de com la precarietat en què viuen molts espanyols entorpeix el control de l’epidèmia.
«Els imposem mesures, però no es cobreixen les seves necessitats, així que ara tenen més problemes que durant el confinament i això fa que no les compleixin», diu Teresa. Cita exemples de persones que no cobren si no van a treballar, que no tenen habitacions disponibles a casa per aïllar-se, ningú que els porti la compra o que tenen familiars fora que depenen de les seves cures. Fins i tot treure a passeig al gos pot ser un malson logístic.
Va ser molt dur explicar-los als temporers que havien d’aïllar-se, perquè t’explicaven que tenien onze fills al seu país i que si no treballaven no menjarien – Paloma del Pino
Per Teresa, el pitjor moment de la pandèmia va arribar a l’estiu de 2020. «A l’agost ens va venir la bufetada, va ser el pitjor mes de treball de tota la meva vida i sóc infermera des de fa vint anys». Tant, que va arribar a fer broma amb un company sobre com de bé que s’estava a Urgències. Una cosa similar li va succeir a Del Pino a causa dels brots entre temporers d’Aragó: «Va ser molt dur explicar-los que havien d’aïllar-se, perquè t’explicaven que tenien onze fills al seu país i que si no treballaven no menjarien».
Pressions inassumibles i solitud
Iglesias viu sola, lluny de la seva Andalusia natal, i assegura que el confinament li va resultar difícil. «Després d’un dia horrible d’estrès, arribar a casa i que no hi hagi ningú és dur. Vaig estar dos mesos sense que em donessin una abraçada fins que una companya ho va fer, encara que no devia, perquè necessitava per salut mental que em diguessin que tot anava a sortir bé».
Aginagalde explica situacions surrealistes, com que el despertin a les 3 del matí per produir dades per a un informe. No obstant això, considera l’»assenyalament públic dels tècnics» el que més l’afecta. «Fa mal i no aporta res. Mai he vist que es demanin els noms dels autors dels informes de posicionament terapèutic de l’AEMPS». Es confessa enfadat per l’assumpte: «És carregar-se la carrera professional de persones que han fet la seva feina tal com se’ls havia demanat i l’informe s’intenta convertir en una altra cosa». Sap que hi ha coses a millorar, però tem que aquests «atacs» sembrin la desconfiança .
L’assenyalament públic dels tècnics fa mal i no aporta res. És carregar-se la carrera professional de persones que han fet la seva feina tal com se’ls havia demanat i l’informe s’intenta convertir en una altra cosa – Adrián Aginagalde
«Ha estat un any llarguíssim perquè cada dos dies hi havia novetats, arribava una tècnica nova i havies de tenir-la a punt per al dia següent», explica Gallego. El microbiòleg comparteix la pressió d’haver de seguir fent PCR mentre es posaven a punt test d’antígens, deteccions en saliva i altres eines acabades de sortir al mercat. «No et donen el marge que necessites per provar-ho i després diuen que se ‘escapen pacients, quan amb altres virus la tecnologia és de cinquena generació, mentre que amb el coronavirus la primera va sortir al maig. És evident que cometrem errors».
El virus es cola en els somnis
Com suportar aquestes situacions dia rere dia? «Arriba un punt en el qual has de parar perquè la desconnexió es fa impossible», comenta Iglesias. Quan la hiperconnexió genera ansietat i el virus es cola en els somnis, és moment de posar el fre de mà. «Aquest últim any he après que he de gestionar-ho sense que afecti durament a la meva vida».
Tinc companyes que ploren quan algú incompleix l’aïllament i altres que s’han hagut d’anar perquè no han resistit (…). He vist alguns dels pacients més malalts de la meva vida, però també gent que treballa i es deixa les banyes – Teresa, rastrejadora
D’una manera o altra, tots els entrevistats han hagut de fer-ho. Del Pino explica que es queda «més tranquil·la» quan surt tot el cansament acumulat, encara que sigui en forma de mals de cap. Assegura que intenta no fer cas de la premsa perquè li genera ansietat: «M’he fet una cuirassa per protegir-me, si només mirem la part negativa ens enfonsem tots».
Teresa considera necessari «desdramatitzar» en part la situació. «Tinc companyes que ploren quan algú incompleix l’aïllament i altres que s’han hagut d’anar perquè no han resistit veure que tot s’ensorrava una altra vegada». Intenta mirar el costat positiu: «He vist alguns dels pacients més malalts de la meva vida, però també gent que treballa i es deixa les banyes».
Atrapades en el temps ballant reguetón
Per als protagonistes d’aquest reportatge els mesos eren de mil dies que es barrejaven com a Atrapat en el temps. Aquesta sensació de déjà vu és repetida per diversos d’ells.
«No sabies si era diumenge o divendres, ens preocupava perdre la noció de el temps», diu Iglesias sobre els pitjors mesos del confinament. Del Pino assegurava, a principis d’aquest any, que ni tan sols s’havia adonat que estàvem al 2021: «Cada vegada que escric una fi de quarantena encara poso 2020, no em faig a la idea perquè per a mi és una continuació de l’anterior, ha estat una pausa en tots els nivells de la meva vida». Gallego el compara amb viure en una «nebulosa» en què no sap quant de temps passa.
La solució al laboratori d’Iglesias per trencar aquesta maledicció va consistir en escoltar reguetón a tot volum els divendres. Així es reforçava la moral i marcaven el calendari de manera infalible: «Ens posàvem a cantar i ballar per alliberar-nos, recordo moments de molta unió. Sembla una tonteria, però volíem demostrar que encara en els moments difícils podíem divertir-nos». En temps adversos, gent que no havia treballat abans junta va formar un equip.
M’ha canviat la vida: he après molt i m’he demostrat que puc treballar sota pressió encara que de vegades hi hagi moments de venir-me avall. Tampoc vull romantizar-ho perquè ha estat intens, he perdut deu quilos – Maria Iglesias, investigadora de l’Institut de Salut Carlos III
«El coronavirus m’ha canviat la vida: he madurat a nivell professional, he après molt, sóc una persona diferent i m’he demostrat que puc treballar sota pressió encara que de vegades hi hagi moments de venir-me a baix», explica Iglesias, que acabava de doctorar quan la SARS-CoV-2 va trucar a la porta. «Tampoc vull romantizar-ho perquè ha estat intens, he perdut deu quilos». Gallego considera que «és bonic reflexionar i veure que quan feies 80 PCR et queixaves i ara que fas 3.000 és un dia més, però ha costat arribar fins aquí».
La invasió dels epidemiòlegs de sofà
La proliferació de xarlatans i todòlegs és inevitable durant les crisis, i és un tema que encén als entrevistats: consideren que les veus més fiables són les que té un altaveu menor. «Són perfils que res tenen a veure amb la gestió de l’epidèmia i, per tant, tenen temps de promocionar la seva marca, però no coneixen a fons el que passa», afirma Mendioroz.
L’epidemiòleg no és l’únic que critica que algunes figures s’aprofitin de tenir una agenda més lliure, mentre ells es mantenen en un segon pla. «Els microbiòlegs que manegen la covid-19 són al laboratori i han decidit que la seva aportació serà la seva feina, no anar a la tele», diu Gallego, que considera que s’ha generat un ecosistema de persones que aprofiten la pandèmia al seu benefici. «Els falta molta perspectiva del que és el treball diari. El que fa afirmacions contundents probablement estigui bastant allunyat de la realitat».
Els microbiòlegs que manegen la covid-19 són al laboratori i han decidit que la seva aportació serà la seva feina, no anar a la tele (…). El que fa afirmacions contundents probablement estigui bastant allunyat de la realitat – Mikel Gallego, microbiòleg del País Basc
Aginagalde defensa que alguns investigadors «sí que aporten molt», però lamenta que altres que mai han treballat en aquests camps acabin per «distorsionar» el discurs. Considera que hi ha una contradicció entre com es prenen les decisions i com creuen que es prenen. Hi ha, en la seva opinió, un «desconeixement brutal dels mecanismes reals que es poden desplegar» per combatre l’epidèmia.
També lamenta «que es generalitzi l’anècdota» i es «magnifiquin alguns riscos». Creu que es dóna un altaveu als sectors afectats per les mesures, com l’hostaleria, però no s’expliquen els beneficis obtinguts. Això dificulta la presa de decisions per l’elevada pressió rebuda. Aginagalde defensa que els tècnics haurien de poder explicar les mesures, contextualitzar els riscos i contrarestar les males interpretacions que es fan de les dades: «No hi ha un diàleg real entre l’opinió pública i nosaltres, i qualsevol mesura suposa un xàfec» de crítiques.
«Els epidemiòlegs no són la gent que surt a la tele parlant d’epidemiologia, som pocs i desconeguts», explica Aginagalde. Això provoca, segons ell, molts mites sobre la presa de decisions: «Seguim el procediment administratiu comú i gestionem les noves evidències científiques per integrar-les. És més lent del que marca l’agenda informativa, però quan hi ha canvis no és per un article de premsa».
No entenc als que exhibeixen opinions molt contundents, com si fossin veritats, per haver-se llegit un parell de papers i sustentades en una literatura que ara mateix és qüestionable – Maria Iglesias
Iglesias porta sis anys estudiant virus respiratoris i creu que té encara molt per aprendre. No entén als que exhibeixen opinions «molt contundents, com si fossin veritats, per haver-se llegit un parell de papers» i sustentades en una literatura que «ara mateix és qüestionable». Tem que, a la fi, s’amplifiquin «barbaritats» per culpa de gent que «no sap dir que no és experta». Confessa que li molesta que s’interpretin dades sense context, el que porta «a prendre decisions errònies, generar por i ansietat en la població i falsos dogmes«. Per això demana molta cautela en parlar de fuites vacunals i variants més transmissibles .
Un altre element central en la lluita contra la covid-19 són les PCR, que han generat molts debats al seu voltant. A Gallego li fastigueja que s’hagi «tractat de tontos» als microbiòlegs clínics. «Nosaltres sabem del que parlem, i si no fem servir alguna cosa és perquè no té sentit en el dia a dia més enllà de casos concrets», per això considera negatiu que hi hagi qui «faci recomanacions sense saber la seva utilitat ni la dificultat d’exigir aquests resultats» al món real.
Falta molt per comunicar: el més important, no contagiar
La visió d’alguns entrevistats incideix en el paper de la responsabilitat individual, que consideren una cosa oblidada. «Hem perdut el discurs que el més important és no contagiar», lamenta Mendioroz. «Com són mesures avorrides que s’han repetit tant, sembla que l’important són els test, el rastreig o la vacuna, quan això no evita que et contagiïs». Considera que hi ha moltes eines que «ajuden» a la contenció, però recorre a l’exemple de la sida per mostrar la crisi d’una altra forma.
«Imagina que amb la pandèmia de VIH s’hagués dit que l’important era que la gent es fes un test, no tingués relacions i es busqués l’origen del contagi, en comptes del preservatiu. Haurien pensat que estàvem bojos», comenta. «Llavors l’important era el preservatiu i ara és igual: que la majoria de gent es protegeixi i no s’encomani, perquè després molts no volen o no poden aïllar-se». Mendioroz creu que, sense el respecte a les mesures, «la resta és pal·liatiu».
Critiquen el bombardeig a la població amb conceptes tècnics, com que la incidència acumulada de dues setmanes és millor que la de set dies, en lloc de centrar-se en missatges clars i importants sobre les mesures per no encomanar
Teresa no entén que encara hi hagi tants dubtes entre la ciutadania i ho atribueix a errors de comunicació, amb missatges en ocasions contradictoris. «S’ha perdut la part més senzilla de què sí i què no, amb missatges molt clars, simples i concrets. Veig gent netejant amb lleixiu les caixes d’ous i a una altra que xerra mitja hora sense mascareta amb la veïna però et diu que no passa res perquè no han pres cafè. Després arriben a un lloc tancat i sense ventilar i el primer que fan és treure’s la mascareta».
Com Mendioroz, també posa l’exemple de VIH. «Les coses no es canvien d’avui per demà, [amb el VIH] va caldre fer campanyes durant anys perquè la gent tenia pràctiques de risc i va costar que s’entengués». Per això critica la «tempesta d’informació» que bombardeja a la població amb conceptes tècnics com «que la incidència acumulada de dues setmanes és millor que la de set dies», en lloc de centrar-se en missatges clars i importants.
Problema col·lectiu, canvi individual
Del Pino, per la seva banda, troba a faltar «iniciativa individual» entre la població. Com rastrejadora, el seu treball consisteix a apel·lar a la «consciència» i la bona voluntat de les persones, per això les considera fonamentals. «Al fin esperem al que ens imposen, el que ens diuen que cal fer. Estem en una pandèmia, no podem esperar que el Govern ens confini. Ha de sortir de tu fer l’estrictament necessari i reduir els contactes per beneficiar la societat».
Mendioroz fa una altra comparació amb una crisi sanitària recent: la de l’Ebola. «Hi havia ritus funeraris que consistien a tocar i besar el cadàver, i fins que la comunitat no va deixar de fer-ho no es va aconseguir controlar el virus». Opina que falta aquest «canvi de mentalitat» i que, fins que no es produeixi, «les coses no canviaran» perquè «no hem renunciat a una part de la nostra manera de comportar-nos i reunir-nos».
Mendioroz opina que, com va passar amb el VIH o l’Ebola, cal un canvi de mentalitat per acabar amb la pandèmia perquè «no hem renunciat a una part de la nostra manera de comportar-nos i reunir-nos»
Per això Mendioroz també creu que sense col·laboració ciutadana és impossible controlar la SARS-CoV-2. «El virus té una capacitat infectiva que supera qualsevol sistema de control. No ens equivoquem: no s’ha controlat en la història una epidèmia a força de diagnòstic i rastreig a menys que hi hagi un tractament o vacuna».
Potser el major error des del començament de la pandèmia va ser veure’l com un problema individual i no col·lectiu. «Si ens protegim nosaltres també protegim a la nostra família, amics, llocs de treball i economia. És molt més ampli que la protecció individual», diu Mendioroz. Creu que si la majoria seguís les normes, caldria prendre menys mesures restrictives. Convida a veure les coses d’una altra manera: «Això no va del que poden fer els altres, sinó del que pots fer tu».
Una mirada cap a la post-pandèmia
«Les grans crisis són una oportunitat per canviar les coses que fem malament», assegura Mendioroz. Confia que la pandèmia serveixi per replantejar algunes, des del model de les residències a les ajudes a la vulnerabilitat social, passant per la contaminació, l’habitatge i la precarietat laboral. No són problemes nous, però el coronavirus els ha fet aflorar: «Aquesta és la realitat del problema. Els brots en escorxadors i entre temporers, per exemple, tenen a veure més amb l’explotació que amb el virus».
Tampoc auguren uns feliços anys 20: els epidemiòlegs adverteixen que el pitjor està per arribar. «Normalment la post-pandèmia és més dura que la pandèmia», diu Mendioroz. «El sistema sanitari queda destrossat, comencen a morir-se malalts crònics no atesos, l’economia està per terra i les famílies han perdut el seu suport».
Normalment la post-pandèmia és més dura que la pandèmia. El sistema sanitari queda destrossat, comencen a morir-se malalts crònics, l’economia està per terra i les famílies han perdut el seu sosteniment. O ho intentem pal·liar ja o serà molt complicat – Jacobo Mendioroz, coordinador de la unitat de seguiment de la covid-19 de Catalunya
«O ho intentem pal·liar durant la pandèmia o el que vindrà després serà molt complicat, perquè si hem hagut de tancar sis vegades i ens quedem sense diners no hi haurà ajudes socials. Què passarà amb aquesta gent si es descompon completament l’estat de benestar? Si la sanitat pública no pot més i els professionals abandonen en massa?», adverteix Mendioroz. Per això, molts dels experts destaquen la necessitat de crear estructures resilients que puguin suportar una altra tempesta en el futur.
Els epidemiòlegs creuen que no sortiran ben parats: a les epidèmies, després de la negació, arriba la recerca de culpables. Mendioroz diu que té clar que a la fi de tot els crucificaran. «Has tingut una epidèmia, no l’has parat i ha mort molta gent. No seran comprensius després perquè hi ha moltes històries dures darrere».
En els seus llocs «pel bé comú»
Mentre esperem el dia en què puguem abraçar-nos de nou, els entrevistats segueixen en els seus llocs, com diu Del Pino, «pel bé comú».
Aginagalde demana que els paguin guàrdies i, en el futur, que els seus companys tinguin un pressupost i estructures adequades i similars a les d’altres països. Gallego, que deixin de ser «fàbriques» de PCR i es posi en relleu la importància dels microbiòlegs i tècnics.
Ser aquí ja és motiu de celebració, però busquem eines per fer-ho amb seguretat
Del Pino és cauta i fuig de considerar 2021 com l’any en què tot acabarà de cop. «La pandèmia no entén de dates i no hi haurà un abans i un després: el final serà gradual. Sortirem aquest any? Espero, però no les tinc totes amb mi». Teresa considera que «estem tota l’estona en un esprint «, quan en realitat és una carrera de fons.
«Cal celebrar el màxim possible perquè estar aquí ja és motiu de celebració», opina De el Pi, «però busquem eines per fer-ho amb seguretat». De moment, si hi ha un brindis, les copes hauran de respectar la distància.
Aquest és un article original de l’Agència SINC
