Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • La primària vacuna a majors de 80 anys i dependents: «Estem esperançades»

    La Rosario i el Sebastià són del Raval de tota la vida. Es van casar l’any 1963 i, des d’aleshores, han passat per tres pisos diferents, tots al mateix barri, fins a quedar-se al pis on viuen actualment, al carrer Riera Alta. «Fa 57 anys que estem casats, i ja en feia 3 o 4 més que festejàvem», explica la Rosario. Ella té 82 anys i el Sebastià en té 83, de manera que des del seu CAP de referència, el CAP Raval Nord, els han trucat per posar-se la vacuna contra la Covid-19. «Millor que no hagués calgut la vacuna, senyal que tot estaria bé», diu la Rosario, a la sala d’espera per posar-se el vaccí.

    Arriba el torn de la Rosario i el Sebastià, que entren en l’espai habilitat al centre per a fer les vacunacions. Allà els esperen la infermera Gemma Giner i la Núria Villanueva, adjunta d’infermeria de l’ambulatori. El Sebastià es mostra serè i xerraire en el moment de la injecció i la Rosario tanca els ulls, diu, perquè li «fa respecte» la punxada. En un moment ja estan vacunats, i se’n van cap a la sala d’espera. Han de romandre-hi 15 minuts per si es produeix alguna reacció adversa. No marxen, però, sense abans agrair a les infermeres la seva feina. «Gràcies, nenes, felicitats! Sou molt guapes!», exclama la Rosario amb un gran somriure sota la mascareta.

    Ara és el torn de l’Encarnación i l’Ildefonso. Són de Santa Coloma de Gramenet, però ja fa gairebé 30 anys que viuen en un pis al Carrer Tallers, just al costat del CAP. L’any passat ell va patir un ictus, que el va deixar amb un estat delicat de salut i amb dificultats per caminar. L’Encarnación, tot i tenir 78 anys, també es vacunarà juntament amb el seu marit, que en té just 80, ja que és la seva cuidadora. «Estem molt contents de posar-nos la vacuna», diu l’Encarnación. «Ell ja m’havia preguntat diversos cops quan li tocaria. Ara estic més tranquil·la, perquè si té la vacuna no patiré tant per si es contagia», afegeix.

    La vacunació al CAP Raval Nord va començar dijous de la setmana passada i, de moment, ja s’han vacunat a 426 persones del voltant de 850 persones que estan previstes vacunar durant aquesta fase, sense comptar els cuidadors de les persones dependents. Aquest grup de població que s’ha començat a vacunar recentment, el de majors de 80 anys i grans dependents de grau III, és força elevat a Catalunya. Es tracta d’unes 400.000 i 34.000 persones, respectivament, segons comunicava el Departament de Salut la setmana passada.

    Gemma Giner i Núria Villanueva, infermeres del CAP Raval Nord, preparant la vacuna | Èlia Pons

    «Estem molt esperançades, i la gent que ve a vacunar-se, també. Per fi veiem la llum al final del túnel», explica la infermera Gemma Giner. «Estem motivades i emocionades. Ha sigut una injecció d’energia», assenyala, per la seva banda, Núria Villanueva. «Encara que trigarem força a aconseguir la immunitat de ramat, com a mínim els casos greus disminuiran. Això s’ha vist molt a les residències on, amb l’inici de la vacunació, s’han reduït ha caigut dràsticament la mortalitat. És molt esperançador, perquè amb les residències vam patir molt. Ara estem més tranquil·les», explica la Núria.

    Muntar l’espai de vacunació, segons expliquen les infermeres, no ha sigut «gens difícil», perquè ja ho tenien «tot a punt». Les vacunes arriben ja descongelades els dilluns al matí al CAP el Clot i, des d’allà, es distribueixen a tots els CAP de la zona, on es preserven entre 2 i 8 graus a les neveres. El recinte del CAP Raval Nord on es fa la vacunació, situat al segon pis, té una bona ventilació i permet abaixar les persianes perquè no entri la llum, de manera que no s’escalfin les mostres. Les infermeres pateixen, però, per si l’ascensor dona problemes, ja que no seria el primer cop que falla.

    La pandèmia viscuda pels més grans

    Per a la gent gran, la pandèmia ha suposat una reclusió molt gran a casa per evitar contagiar-se. Això ha afectat el seu dia a dia. «L’Ildefonso no surt gairebé de casa. Jo vaig a comprar i a fer tots els ‘recados’, però sempre pateixo molt per no portar el virus a casa», explica l’Encarnación. Amb l’inici de la pandèmia, aquesta parella es va desplaçar a la seva segona residència a Cunit, on han pogut passar aquests mesos de forma més tranquil·la. «Allà ens sentim més segurs. Com que hi ha menys població, hi ha menys perill de contagi. Aquí, al Raval, tot és molt petit i hi ha molta gent», assenyala.

    L’Ildefonso rep la vacuna contra la Covid-19, acompanyat de l’Encarnación | Èlia Pons

    «Nosaltres hem viscut la pandèmia resignats», assenyala, per la seva banda, la Rosario. «Abans anàvem al casal uns tres dies a la setmana i fèiem exercici, però ara està tancat», explica el Sebastià. Malgrat això, intenten sortir a caminar una estona cada dia, i molts dies, diuen, arriben a fer uns 5 km. «Intentem moure’ns molt», diu la Rosario. Per això, el període de confinament estricte va ser el més dur. Amb la pandèmia, les reunions familiars s’han reduït molt i la comunicació amb el seu entorn més proper és sobretot telefònica.

    «A vegades em poso trista, perquè penso: ‘Acabarà això alguna vegada’?», diu la Rosario. «Miro de distreure’m i llegir, perquè m’agrada molt, però se’ns està fent molt llarg tot això», afegeix. Lamenta també totes les morts que hi ha hagut. «Penses en tota aquesta gent que s’ha anat… és molt trist això. Que hagin marxat d’aquesta manera i sense acomiadar-se dels familiars», diu. «Ha sigut una cosa que ha caigut de cop, i ningú s’ho esperava, i els professionals sanitaris han lluitat tot el que han pogut i segueixen fent-ho cada dia», diu el Sebastià, agraint la tasca els professionals que es troben a primera línia.

    Vacunació als domicilis

    En el cas dels grans dependents i les persones que no es poden desplaçar físicament al centre d’atenció primària, un equip de dues infermeres, que es van tornant, vacuna als domicilis. En total, es vacunen al voltant de 24 persones cada dia a domicili, 12 al matí i 12 més a la tarda. En aquests casos, la logística és més complicada.

    «Com que de cada vial només podem extreure sis dosis, podem vacunar tan sols a sis persones i, després de vacunar-les, hem d’esperar-nos 15 minuts al domicili. Tot això ho hem de fer en dues hores, ja que la vacuna no pot estar més temps fora de la nevera», explica la Gemma. Això dificulta la tasca de les infermeres. «Hem d’anar molt pendents del rellotge, però de moment ho estem gestionant bé. Ho tenim tot calculadíssim per no perdre cap dosi», afegeix la infermera.

    La pressió assistencial disminueix

    La baixada de la corba s’ha notat també als centres d’atenció primària que, durant molts mesos, han viscut una situació molt complicada. «Seguim tenint casos, però sí que és veritat que la pressió assistencial no és la mateixa que sentíem fa unes setmanes», explica la Gemma. Els casos de Covid que els arriben actualment són, la major part, lleus. L’atenció es fa majoritàriament per telèfon i cada professional fa unes deu visites presencials al dia.

    Amb l’inici de la vacunació als majors de 80 anys i grans dependents, les infermeres del centre han hagut de doblar torns per poder seguir fent la seva tasca habitual. «Cada infermera té la seva pròpia consulta i seguim fent urgències. Si no dobléssim torns, no podríem arribar a tot», assenyala la Gemma.

  • “La majoria de nens s’ha pogut adaptar bé a la pandèmia i no ha tingut repercussions negatives”

    Mireia Orgilés és doctora en psicologia i professora titular de la Universitat Miguel Hernández d’Elx en l’àrea de Personalitat, Avaluació i Tractament Psicològic i dirigeix el màster en Teràpia Psicològica amb nens i adolescents. A més, és una de les autores de l’estudi que analitza els efectes psicològics immediats de la pandèmia sobri els infants i jovent d’Itàlia i Espanya.

    És normal, en el context de confinament domiciliari, un augment de símptomes entre nens i adolescents com a dificultat de concentració, avorriment o irritabilitat? És, almenys, el que s’ha reportat en el vostre estudi, correcte?

    En un context estrany les reaccions dels nens poden ser diferents a les habituals. Fins que no desenvolupem l’estudi no sabíem com els nens havien reaccionat al confinament, perquè no hi havia s’havia estudiat a nivell internacional.

    Hi havia diversitat d’opinions: alguns professionals pensaven que els nens tenen una gran adaptació a situacions noves i que podien superar-ho sense dificultat ni impacte i altres que creien que si que anava a minvar la seva salut mental.

    La nostra hipòtesi era que, encara que tenen una gran capacitat d’adaptar-se a situacions noves fins i tot superior a la dels adults, un confinament com el viscut, de sis setmanes sense sortir al carrer, no els aporta el que és necessari per al seu desenvolupament. L’estudi confirma que hi ha hagut un impacte emocional i conductual.

    A què es deu aquest impacte? Fins a quin punt són importants les rutines?

    A un nen una rutina li dóna seguretat sobre el que ha o no de fer, el que s’espera d’ell… Necessiten una guia i les rutines i hàbits ho són. Cal tenir en compte que es van cancel·lar tots els seus hàbits acadèmics, socials… De sobte es van veure a casa, sense acomiadar-se d’amics, professors, amb unes normes noves.

    S’hauria de fomentar el contacte social directe, evitant xarxes socials i pantalles

    No és que canviessin totes les rutines, és que es van posar potes enlaire i d’una forma molt brusca. Normalment quan hi ha un canvi d’hàbits es pot informar el nen i això l’ajuda a acceptar-ho, però el confinament va ser un canvi radical en totes les àrees de la seva vida i sense poder donar-los informació per a una bona adaptació.

    A més cal afegir-li l’estrès dels pares i resta de membres de la família, perquè ningú estava acostumat a aquest nou tipus de vida.

    En el seu estudi troben una diferència important en l’impacte entre els petits italians i els espanyols, amb els segons més afectats. Plantegen com a hipòtesi que a Itàlia se’ls va permetre passejar abans.

    Defensem que tots els nens necessiten aire lliure per a tenir estimulacions noves. Estar en una casa sis setmanes significa veure sempre el mateix, no hi ha nous estímuls, és molt avorrit per a ells perquè necessiten estimulació contínua i una casa no ho proporciona. També els fa falta una activació física que és difícil aconseguir en una casa. De fet, hem vist que qui té un espai exterior, com un jardí, va passar millor la quarantena.

    Espanya va seguir en el primer pic una de les mesures més restrictives de tota Europa. Els nens no van poder sortir més que a acompanyar als adults a les poques activitats permeses, cosa que pot explicar l’alt impacte reportat. A Itàlia els nens van poder sortir abans, una cosa vital per al seu desenvolupament.

    Ha estat tan profund l’impacte com per a parlar, en termes generals, d’un fet que marcarà una generació?

    El nostre estudi ha continuat i en l’última avaluació que vam fer, quan els nens ja podien començar a sortir al carrer, vam veure una lleugera millora. Però fins que no tinguem estudis rigorosos sobre l’estat de la salut mental dels nens, no podem dir si estan bé o malament.

    La meva hipòtesi és que la majoria de nens s’ha pogut adaptar bé a la pandèmia i no ha tingut repercussions negatives que els impactin a llarg termini per culpa del confinament. Com deia, tenen una gran capacitat d’adaptar-se a situacions noves, els ha vingut molt bé tornar al col·legi, recuperar rutines, tornar a veure a amics…

    A un nen una rutina li dóna seguretat sobre el que ha o no de fer, el que s’espera d’ell

    Llavors, hipotetizamos, encara que caldria contrastar, que no té per què marcar a aquesta generació. Una altra cosa diferent són els nens amb factors de risc, que són més vulnerables a nivell psicològic i en els quals l’impacte psicològic pot perdurar. També és el cas dels nens que han perdut a algun familiar durant la pandèmia. En ells sí que hi haurà dificultats psicològiques importants que necessitaran d’atenció.

    A partir de quina edat els nens són conscients i poden entendre el que està passant? Com explicar-li-ho a cada nen segons les edats del nen?

    La informació que cal donar-los és la mateixa: hi ha una pandèmia. Als nens petits se’ls pot dir que hi ha ‘una bestiola’, semblança a una grip o refredat, però amb el problema que és més contagiós i perillós per a la salut.

    A partir dels tres anys i mig o quatre un nen ja pot entendre la importància de rentar-se les mans, de no tocar-se la boca, que no podem tocar algunes coses, que no podem sortir, que cal portar màscares… El poden acceptar bé, però amb llenguatge adaptat a l’edat. Els d’entre sis i vuit entenen millor què és un virus i la responsabilitat que ells tenen.

    En general, ho entenen sense dificultat. Gairebé tots els nens d’a partir de sis anys porten màscara sense mostrar rebuig o oposició, ho han normalitzat. Si ho expliquem bé, són capaços d’entendre i seguir aquestes normes. Moltes vegades ho poden acceptar més que els adults, com ja s’ha vist amb l’acceptació de les màscares.

    En el cas dels adolescents i joves, aquesta pandèmia impacta de ple en una època de socialització destacada. Com d’important són aquests rituals i moments vitals?

    Són molt importants per als adolescents, però la tecnologia va ajudar molt. Durant el confinament es van poder connectar a través de videollamadas i xarxes socials amb la resta de companys i amics. Encara que és un moment importantíssim per al seu desenvolupament social i creació de l’autoconcepte, van poder estar en contacte amb els seus iguals més que els nens petits.

    Tots els nens necessiten aire lliure per a tenir estimulacions noves

    No obstant això, això ens porta a una preocupació que és el problema d’addicció que poden tenir els adolescents a les pantalles. Van ser importants durant el confinament, però hauria d’anar esvaint-se. S’hauria de fomentar el contacte social directe, evitant xarxes socials i pantalles que sí que van ser d’utilitat en el seu moment.

    Creu que és just l’enfocament dels adolescents com a culpables dels rebrots, quan són el grup d’edat, juntament amb els joves, que més afectació mental reporten? Quins efectes pot tenir sobre una persona que se sent atacada o culpabilitzada?

    S’està focalitzant en els adolescents per les seves característiques d’independència i oposició a normes… La pandèmia ha comportat normes: no et puc donar la mà, no et puc abraçar, no et puc fer un petó, cal portar màscara… coses a les quals s’han hagut d’habituar, però que van en contra de l’adolescent, caracteritzat per la independència i el desacatament de normes.

    Qualsevol campanya ha d’anar enfocada al fet que tots som responsables, perquè en tots els rangs d’edat fa falta responsabilitat. Existeix un biaix optimista que ens fa pensar que no ens passarà a nosaltres, però tothom pot contreure la malaltia. És una altra il·lusió, com creure que amb amics o coneguts la probabilitat de contagiar-se és menor.

    L’adolescència és una etapa vital ja de per si mateix vulnerable, perquè s’està formant les característiques de la personalitat

    A vegades ens sentim insegurs si passa un desconegut al nostre costat sense màscara i en canvi ens asseiem a sopar o a prendre alguna cosa amb un amic i ens relaxem en les normes perquè creiem que en ser conegut o família hi ha més seguretat.

    Per què totes les enquestes indiquen que l’impacte de la pandèmia ha afectat més adolescents i joves si sol ser una franja d’edat que percep menys el risc?

    L’adolescència és una etapa vital ja de per si mateix vulnerable, perquè s’està formant les característiques de la personalitat, existeix un rebuig a les normes i als canvis viscuts… En resum, és el moment de crear l’autoconcepte, i aquí les relacions socials tenen molta importància.

    Amb la pandèmia i els confinaments les relacions socials han canviat molt, no han estat tal com estem acostumats i hi ha hagut restriccions. Aquests canvis han fet encara més vulnerable l’etapa vital de l’adolescència.

    En un context per a la joventut a nivell laboral, climàtic, residencial… Ens encaminem a generacions amb molts trastorns de salut mental? Té la percepció d’augment de casos o només de més sensibilitat i atenció a la salut mental?

    D’una banda sí que hi ha més consciència. Abans anar al psicòleg era únicament per a tractar problemes exterioritzats, sobretot en nens petits i adolescents. Només s’atenien les conductes que es manifestaven, les observables. Ara és comú que es vagi a consulta per ansietat, per un estat d’ànim baix, per falta d’autoestima… Hi ha més consciència de necessitat d’ajuda per a afrontar situacions de la vida.

    Si ho expliquem bé, els infants són capaços d’entendre i seguir les normes. Moltes vegades, més que els adults

    Quant a valorar els casos derivats de l’impacte directe de la pandèmia, encara és aviat. No tenim dades que ens diguin que tots els casos que arriben siguin derivats del context actual. Fan falta estudis profunds que busquin si existeix una vinculació.

    Quin consell li donaria a professorat, familiars o amistats quan veuen a algun nen o jove que mostra símptomes depressius? Així mateix, com acudir a teràpia trencant el tabú i sense que sembli una imposició a rebutjar?

    És important estar atents a manifestacions que siguin atípiques. Que un nen o un adolescent estigui irritable, trist o preocupat un dia és normal. Però si és continuat i afecta a la seva vida, o té reaccions molt intenses que creguin un malestar, és molt probable que necessiti ajuda.

    Quant a la forma que acceptin la teràpia, és que sigui vist com alguna cosa que reportarà un benestar i que no és una imposició. Cal oferir-los la possibilitat de treballar en alguna cosa perquè tots els membres de la família, incloent al jove o nen, estiguin millor.

    Podem esperar que el problema passi, alguna cosa que no ocorrerà, o posar de la nostra part amb la idea que es redueixi el malestar. Quan hi ha un problema exterioritzat, com les discussions amb familiars, l’adolescent és el primer que el passa malament. Per això, cal focalitzar-se en l’objectiu de reduir el malestar i que l’adolescent es trobi millor.

    En el seu estudi diuen que “les dades obtingudes podrien ajudar els governs a decidir les regles de confinament que s’aplicaran als nens per a preservar la seva salut mental” en cas de nous confinaments. En concret, què demanaria als governs?

    Que es tingui en compte que els nens estan en desenvolupament i necessiten sortir. És totalment absurd que es pogués treure als gossos a passejar i no obstant això ningú vetllés per la salut mental dels nens. Els confinaments allargats produeixen problemes psicològics, sobretot si parlem de nens i adolescents.

    Per això, si hi hagués un altre confinament les restriccions haurien de tenir en compte la necessitat a nivell psicològic dels nens. Sempre amb totes les mesures de seguretat, però els nens necessiten ser al carrer. S’haurien de permetre els passejos, encara que siguin prop de casa, perquè estiguin en contacte amb l’aire lliure.

  • El fals dilema entre eutanàsia i cures pal·liatives

    La molt probable aprovació en el Senat de la Llei de regulació de l’eutanàsia els pròxims mesos introdueix el dret de les persones a sol·licitar una intervenció que provoqui la mort. En el text que s’està tramitant es contempla aquesta opció en cas de patir una malaltia greu i incurable o un patiment greu, crònic i impossibilitant, certificada pel metge responsable.

    La llei es fonamenta en la compatibilitat de drets reconeguts a la Constitució com són el dret fonamental a la vida i a la integritat física i moral, la dignitat, la llibertat o l’autonomia personal. El text destaca aquest últim dret quan reconeix la valoració subjectiva de la persona malalta per considerar acceptable o no un determinat patiment. No és als professionals o a les dades objectives de malaltia, sinó a la mateixa persona a qui es reconeix el dret de decidir en funció dels seus valors. Perquè el debat, l’acceptació i la legislació d’aquest assumpte no correspon als professionals, sinó a la ciutadania.

    Amb la tramitació de la llei s’ha precipitat el debat que fa temps s’està fent des de diversos organismes del camp de la bioètica, en el qual hi ha opinions heterogènies, i s’han expressat posicionaments diferents. Així, el Comité de Bioética de España s’oposa a la despenalització i regulació de l’eutanàsia i contraposa com alternativa un major desenvolupament de les cures pal·liatives. Ho argumenta d’aquesta manera: «El deseo de una persona de que un tercero o el propio Estado acabe con su vida, directa o indirectamente, en aquellos casos de gran sufrimiento físico y/o psíquico debe ser siempre mirado con compasión, y atendido con una actuación compasiva eficaz que conduzca a evitar los dolores y procurar una muerte en paz».

    No tothom ho veu de la mateixa manera. El grup d’ètica de la CAMFIC opina que és falsa la dicotomia entre eutanàsia i cures pal·liatives. Segons diuen, aquestes han de formar part del procés assistencial de moltes patologies i han de ser contemplades pels professionals sanitaris, però no resolen totes les situacions i demandes dels pacients.

    En un molt recomanable document de la Comisión sociosanitaria de los Comités de Ética de Euskadi s’aprofundeix en el debat sobre el suposat dilema eutanàsia-cures pal·liatives, que creu basat en el posicionament previ d’oposició a la despenalització de la pràctica eutanàsica i del suïcidi assistit. S’afirma que hi ha una compatibilitat, no oposició, entre les dues pràctiques, que tenen com a objectiu, ambdues, afrontar i alleujar el patiment. En molts casos serà suficient l’atenció pal·liativa, i en d’altres, una petita part, l’alleujament vindrà de la mà de l’eutanàsia en un context de cures pal·liatives de qualitat i d’un adequat suport social.

    L’experiència en altres països ens diu que al Canadà, per exemple, el 82% de sol·licitants d’ajuda per morir havien rebut prèviament una adequada atenció pal·liativa, però l’havien rebutjat un 13% dels sol·licitants. Una opció i l’altra responen a necessitats diferents, entenent per necessitats les referides a totes les dimensions i valoracions personals. Qui pot tenir una millor opinió sobre el patiment que qui el té? Podem atorgar-nos els professionals una superioritat moral en el moment que una persona en plenitud de capacitats decideix sobre la seva vida i la seva mort? Podem oposar una sedació pal·liativa a la voluntat de morir de manera conscient?

    Aquestes preguntes ens adrecen a plantejar-nos els fins de la medicina. Ja fa anys que l’informe Hastings va situar-los en alleujar el patiment més que en curar la malaltia. Però la professió que viu amb l’imperatiu tecnocràtic, que entén la mort com un fracàs i sovint no escolta el pacient ni el mira als ulls, es resisteix a ser penetrada per aquests valors. Apropar-nos amb una actitud de cura a les persones en situació de final de vida és un repte pel sistema sanitari en conjunt i pels professionals a escala individual.

    L’ajuda a morir i l’atenció pal·liativa són complementàries, no contràries. La llei de regulació de l’eutanàsia no treu la necessitat de desenvolupar cures pal·liatives de qualitat, accessibles i equitatives que puguin ser assumides pels professionals sanitaris de forma habitual. Potser els metges han de reformular el seu compromís amb el pacient, passar de la dicotomia curar-no curar a un plantejament d’acompanyament i ajuda en totes les fases de la malaltia. Compromís que interpel·la de manera especial a qui afronta amb freqüència situacions de final de vida. De mica en mica, l’atenció pal·liativa s’ha sostret a la pràctica mèdica habitual i s’ha assignat a unitats especialitzades, amb caràcter exclusiu segons algunes interpretacions. Promoguda per les administracions, d’una manera o altra, s’ha anat instal·lant la creença i l’hàbit que, quan no és possible aplicar més tractaments i la malaltia arriba al seu final, deixen d’intervenir els serveis que ho feien fins aleshores per transmetre l’atenció a unitats especialitzades en pal·liació. És el que passa en els serveis d’oncologia, quan s’han esgotat les línies terapèutiques disponibles o els assajos clínics a oferir. També passa en altres àmbits assistencials, com l’atenció primària, que a vegades es desentén dels pacients en el final de vida.

    Potser si la relació metge-pacient se centrés més a tenir cura de les persones que en la malaltia i acollís les vivències, els valors i les preferències de cadascú, s’estaria en condicions de reconèixer i oferir la millor opció per a cada situació. Potser en un context que considerés els factors socials com a elements que incideixen en les experiències vitals de la salut i la malaltia, s’entendria millor una medicina que s’orienti al benestar de les persones, també en morir. Potser si la medicina actual fos més compassiva, menys arrogant i menys agressiva, morir bé seria més fàcil que no és ara.

  • Els familiars de menors dependents reclamen ser vacunats: «Si ens contagiem, qui cuidarà del nostre fill?»

    El Martí té sis anys i té una malaltia minoritària, encara sense diagnòstic. La seva patologia més greu és la displàsia broncopulmonar, que és fruit de la prematuritat. «Ha estat cinc anys connectat de manera contínua a una màquina d’oxigen i la seva debilitat és el pulmó, que és justament el que ataca aquest maleït virus», explica la Pilar Duque, la seva mare. El Martí va viure cinc mesos a l’UCI de nounats i, comptant totes les hospitalitzacions, ha estat vora de dos anys a l’hospital.

    A causa del seu delicat estat de salut, la mare, el pare, i les seves dues germanes, la Júlia i la Laia, estan confinats des del mes de març, sortint de casa només en comptades ocasions. Però el confinament no és una situació completament nova per ells. «Hem estat aïllats altres vegades. La mascareta no és res nou per nosaltres i teníem gel hidrolitzant a l’entrada de casa des que va néixer el Martí», explica la Pilar.

    Un altre cas semblant és el del Lluc. Aquest infant, de set anys, pateix miopatia miotubular, una malaltia molt minoritària que afecta els músculs i que li impedeix caminar, parlar i respirar per si sol. Necessita una màquina que respiri per ell les 24 hores del dia, una bomba de nutrició i un motor gàstric per poder menjar. Està sempre monitoritzat, de manera que els seus pares controlen contínuament les seves constants vitals.

    «Necessita la nostra atenció les 24 hores del dia i les cures que li fem són les mateixes que se li pot fer a un nen que està ingressat a l’UCI», explica l’Àlex Roca, el seu pare. Igual que en el cas del Martí, fa onze mesos que la família no surt de casa. En aquest cas, només surten per anar a l’hospital, ja que totes les compres les fan per internet per evitar posar en risc el petit. «Hem d’anar una vegada al mes a l’hospital, perquè li han de canviar la cànula de la traqueotomia al Lluc. Aquest és el moment més delicat i perillós», explica l’Àlex.

    El Lluc, amb els seus pares | Cedida per la família

    Les famílies reclamen ser escoltades

    Aquestes dues famílies formen part de la Federació Catalana de Malalties Minoritàries i reclamen que els familiars dels infants que pateixen alguna patologia minoritària siguin inclosos en la primera etapa de vacunació de la Covid-19. El protocol de la vacunació contempla la vacunació a la primera fase dels cuidadors professionals de grans dependents, com fisioterapeutes o vetlladores, però no hi consten els cuidadors no professionals, com serien els familiars directes dels infants amb patologies greus, que realitzen les seves cures.

    «Nosaltres treballem les 24 hores del dia fent de sanitaris, però com que no som professionals no tenim dret a vacunar-nos en aquesta primera fase», denuncia l’Àlex. «El que perseguim és la vacuna, per protegir el Lluc i per protegir els seus únics cuidadors. Si nosaltres emmalaltim, qui cuidarà el nostre fill? Ningú més es pot fer càrrec del Lluc, només aquells professionals de l’UCI que saben fer servir aquests aparells que ajuden al nostre fill a respirar», explica el pare del Lluc i fundador de l’associació Petits Superherois.

    En la mateixa línia s’expressa la Pilar, la mare del Martí, qui defensa que la «vacunació no és més que un reflex del que vivim les famílies amb infants amb discapacitats. Estem oblidats per l’administració. No és que se’ns hagi exclòs, és que ni s’han parat a pensar que existim». «Jo tinc 40 anys i estic a l’última de la fila de la vacunació. Han passat per davant nostre els veterinaris, i se’ns queda cara de ‘ximples’. Demanem figurar en la llista de prioritat de la vacunació com a cuidadors no professionals de nens amb gran dependència», reivindica la Pilar.

    La Federació Catalana de Malalties Minoritàries, juntament amb altres associacions de malalties rares, ha fet arribar una queixa al Síndic de Greuges i ha contactat amb el Departament de Salut i el Ministeri perquè es tingui en compte a les famílies cuidadores de grans dependents. «No moment no hem obtingut cap resposta. És bastant frustrant. En alguns casos ens han dit que ho estudiarien, altres, ni han contestat. Costa molt posar-se en contacte amb els que poden prendre decisions des de dalt», es queixa l’Àlex.

    També les famílies amb infants i joves amb síndrome de Down s’han mobilitzat per reclamar que els seus fills siguin prioritaris en la vacunació. «Les famílies amb persones amb la síndrome de Down volem expressar la nostra preocupació per la falta d’atenció que està rebent aquest col·lectiu en el moment actual. Tot i ser especialment vulnerables davant la Covid-19, aquest grup no està inclòs en la planificació de la vacunació publicitada fins ara», expliquen en una petició feta a través del web Change.org.

    De moment, com que no s’han fet estudis amb menors de setze anys, els infants d’aquesta franja d’edat no estan inclosos en la vacunació. En el cas dels majors de setze anys, la vacunació dels joves amb patologies està contemplada per més endavant. És el cas de l’Òscar, de divuit anys, que pateix immunodeficiència pediàtrica. «És immunodepressiu, no té defenses. Des del seu naixement, va haver d’estar molt hospitalitzat, i a l’escola i els primers cursos de l’ESO va haver de tenir una vetlladora i seguir unes normes d’higiene molt estrictes», relata la Noemí Santiveri, la seva mare. La Noemí defensa que el seu fill, i la resta de persones que pateixen malalties d’aquest tipus, haurien de tenir prioritat en la vacunació.

    Amb l’inici de la pandèmia, a casa de l’Òscar s’han hagut de reorganitzar des del punt de vista logístic. Dos dels seus germans han anat a viure amb els pares i amb el germà de la Noemí, respectivament, per tal de poder anar a l’escola i no posar en risc a l’Òscar. L’altre germà, com que treballa a distància, ha pogut quedar-se a casa. «Si el vacunessin, estaria protegit i podria lluitar contra la Covid en el cas que es contagiés. A més, els seus germans podrien tornar a casa», defensa la Noemí. Segons el pla del Departament de Salut, només els grans dependents -aquells que tenen reconegut més d’un 60% de discapacitat- es vacunaran durant els pròxims dies. L’Òscar, en tenir un 33% de discapacitat, haurà d’esperar. «Jo entenc que primer siguin sanitaris i la gent gran, però no puc entendre que es vacunin abans els policies i els professors i que estiguin a la cua els malalts crònics com el meu fill», defensa la Noemí.

    L’escola a casa

    Per aquestes famílies, la situació en l’àmbit educatiu no està sent gens fàcil. «Fins ara només està regulada la situació de l’infant malalt, que té la professora domiciliària a casa. En el cas del Martí, ve 8 hores a la setmana. Hi ha un buit legal que són els convivents dels nens malalts, com és el cas de les germanes del Martí. El que veiem diverses famílies és desprotecció», explica la Pilar.

    El mes de desembre, la Pilar va presentar una queixa perquè a les seves filles els enviaven una fitxa a través del sistema de l’escola, però no tenien cap professora de referència. «Penso que hi ha hagut una falta d’empatia per part de l’escola», explica. Des del mes de gener, la Júlia i la Laia ja tenen una tutora de referència i tenen més seguiment per part de l’escola, però, segons explica la Pilar, «no deixa de ser mínim». Veient la situació que es presentava a l’inici de curs, la família va comprar llibres de text i la Noemí s’encarrega de fer classes als fills. «Mentre el meu marit teletreballa, jo em dedico a fer classe a les nenes i els dies que no tenim la professora auxiliar del Martí també l’ajudo a ell», explica.

    En el cas de l’Òscar, la família va decidir matricular-ho a l’Institut Obert de Catalunya, on està cursant segon de batxillerat. En aquest institut no es fan classes virtuals, sinó que s’envien materials escrits i vídeos als alumnes perquè els treballin. «L’Òscar, per la seva malaltia, té moltes dificultats per llegir, i això li està suposant un esforç immens», explica la Noemí, la seva mare.

    La socialització, telemàtica

    La pandèmia i el confinament permanent, que no els permet anar a l’escola, també ha afectat la socialització d’aquests infants i joves amb malalties minoritàries. «La socialització del Lluc ja era petita, perquè a l’escola només hi anava dues hores per setmana. Per nosaltres el confinament és una extensió del ‘semiconfinament’ que fem des que va néixer», explica l’Àlex. «Però aquelles poques estones de socialització quan anava a l’escola o veia els seus avis o tiets, tot allò ara s’ha perdut. El Lluc només ens veu, físicament, a la seva mare i a mi», afegeix.

    Les tecnologies, però, han pogut jugar en alguns casos un paper fonamental per mantenir la socialització d’aquests infants i joves. «Els nens han quedat molt aïllats. Per sort, l’Òscar ja és gran i pot mantenir el contacte, via telemàtica, amb els seus amics, i també amb els seus avis, a qui té molta estima», assenyala la Noemí. «La nostra socialització, la dels pares, també s’ha vist molt reduïda, però al final això no té gens d’importància, perquè som adults. El que hem de fer és ajudar-los, ha de prevaldre la seva salut», conclou.

  • Menys carn i més llegums: Barcelona aposta per menjadors saludables i sostenibles

    Canviar unes salsitxes processades per unes mongetes guisades. Substituir les postres ensucrades per fruita de temporada i deixar que la carn vermella sigui la protagonista de només un àpat a la setmana. Aquesta és l’aposta de millora pels menús de les escoles de l’Ajuntament de Barcelona, amb el programa Menjadors escolars més sans i sostenibles. Aquesta iniciativa, supervisada per l’Agència de Salut Pública de Barcelona (ASPB) i que compta amb el suport del Consorci d’Educació, arribarà aquest curs a 30 centres de la capital catalana.

    “El menjador escolar és un espai educatiu importantíssim. La infància és un moment determinant per a la salut futura, perquè és quan s’aprenen els hàbits que perduraran. És per això que és clau que als menjadors ensenyem a menjar de manera saludable”, explica Maribel Pasarín, directora del departament de Promoció de la Salut de l’ASPB. Conscients de la importància de l’espai de menjador, l’Agència fa anys que acompanya l’Ajuntament i les escoles en la promoció d’àpats més saludables però ara, amb el programa Menjadors escolars més sans i sostenibles han fet una passa més i han elaborat menús equilibrats que supleixen les mancances que hi havia fins ara, tant a les escoles com a les llars.

    I és que, segons una avaluació dels centres escolars realitzada per l’ASPB, encara que el compliment dels criteris d’alimentació saludable és elevat, cap escola respectava la recomanació de l’OMS de servir màxim sis racions de carn al mes i mínim 6 racions de proteïna vegetal per dinar. De fet, el 67% dels centres no oferia cap àpat de llegums o cereals com a segon plat i el 33% restant només ho feia un cop per setmana. Així, una de les propostes de l’Agència de Salut Pública és convertir un dinar de mongetes guisades i peix enfarinat, per un altre amb arròs integral amb samfaina i mongetes guisades amb bolets.

    “No es tracta de deixar de menjar carn o peix; de fet no es tracta de deixar de menjar res. La proposta és consumir menys proteïna animal i canviar-la per proteïna vegetal, que té altres nutrients que d’altra manera no podem obtenir”, explica Pilar Ramos, psicòloga i responsable dels programes d’alimentació en àmbit escolar de l’ASPB. “Els nens i nenes no només van a l’escola a aprendre mates i català, sinó que els hem d’ensenyar hàbits que repercutiran en la seva salut futura”, afegeix. Per això, la pedagogia és una part important del programa de menjadors saludables. S’ha fet formació amb els serveis de cuina dels menjadors, amb l’equip de monitors i monitores que han “d’acompanyar els infants en l’educació del seu paladar”. I també amb les famílies.

    Proposta de canvi per a un menú saludable

    Un segon sense carn també és un segon

    L’escola Ramon Casas és un dels sis centres que, el curs passat, van participar de la prova pilot del programa Menjadors escolars més sans i sostenibles i asseguren que la implementació dels nous menús ha estat positiva, encara que “tots els canvis costen”, afirma Núria Buyreu, directora del centre. “Ens hem trobat amb famílies que no entenien un menú que, segons elles, no tenia primer i segon. Hi ha qui té molt posat al cap que un àpat, si no té carn, no té segon”, explica Buyreu. Per això, el centre va fer molta divulgació a través de mails i trobades amb les famílies sobre el projecte. Inclús van fer ús del diari del barri per a publicar articles explicant els beneficis de la proteïna vegetal.

    Des de l’Agència de Salut Pública també han fet un esforç pedagògic i comunicatiu de cara als centres i les famílies, destacant la importància d’una alimentació equilibrada. “Vam fer qüestionaris per saber què en pensaven les famílies dels nous menús i vam veure que hi havia assentats una sèrie de mites i falses creences sobre la proteïna vegetal”, explica Pilar Ramós. Aquests mites passen per creure que els infants es quedaran amb gana si no mengen carn o que les verdures i llegums no aporten l’energia necessària. “La carn té un valor cultural molt alt que roba espai a altres aliments que estem deixant de consumir i hem d’identificar per què”, afegeix la psicòloga.

    Si bé és cert que el 42% d’alumnes de Barcelona fan servir el servei de menjador i que el dinar és nutricionalment molt important, els infants realitzen el 90% dels àpats fora de l’escola. Per això, des de l’ASPB i els centres també es treballa en fer recomanacions de sopars saludables i equilibrats, tenint en compte els dinars del menjador. És el cas del centre Ramon Casas, que fa recomanacions d’àpats al seu web, on també hi publica ressenyes sobre aliments saludables i explicacions dels riscos de certs aliments processats. “No deixem que els infants portin sucs de brick, ni res processat: només entrepans i fruita. Ara bé, no sabem què mengen per esmorzar ni sopar a casa”, reflexiona la directora.

    El 90% dels àpats es fan fora de l’escola

    Segons dades de la mateixa Agència sobre els hàbits alimentaris a les llars, el 78% dels infants de 3 i 4 anys i el 42% dels adolescents de 13 a 19 mengen carn tres o més vegades a la setmana, llindar per sobre del qual es considera que se’n fa un consum excessiu. El 43% dels infants de 8 i 9 anys prenen brioixeria i el 80% dels adolescents prenen refrescs per sobre de la freqüència recomanada, la qual cosa vol dir més de tres vegades al mes. Així, el 13% dels infants de 8 i 9 anys pateixen obesitat.

    “Hem de fer molta pedagogia amb les famílies perquè, si bé l’escola és un actor important, no és l’únic determinant per a aconseguir un canvi”, apunta Maribel Pasarín. En aquesta línia, la directora del centre Ramon Casas recorda que a l’inici de curs, després de sis mesos sense assistir a classe degut al confinament, els nens i nenes tenien hàbits alimentaris diferents. “A les llars de famílies que no els agrada o no saben com incorporar-les, durant els mesos de confinament no es van menjar verdures ni llegums”, explica Buyreu.

    Per això, tot i que el programa Menjadors escolars més sans i sostenibles preveu que els infants acabin sent part activa en el disseny dels menús, per ara han prioritzat fer pedagogia amb els adults: “són els centres, els serveis de cuina o les famílies les que decideixen què mengen els infants cada dia”, diu Ramos. Un canvi d’alimentació a la infància tindrà conseqüències positives per a la salut a llarg termini, però no només dels nens, sinó també dels adults que els acompanyen. “Sovint, els nens i nenes influeixen en la vida dels adults més del que ens pensem”, afegeix la psicòloga.

  • ‘Vitals’: humanitzant la crisi sanitària

    Des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19, les pàgines dels diaris i els informatius de les televisions i ràdios s’han omplert de xifres de contagis, de corbes que pugen i baixen, i de dades de defuncions i altes hospitalàries. El documental ‘Vitals’ vol precisament fugir de totes aquestes xifres. «Vol posar cara, veu, ulls i mirada a totes aquelles persones de les quals en parlem molt, però de forma tan genèrica que sembla que se’ns oblidi qui són realment», explica el seu director, el documentalista Fèlix Colomer. La sèrie documental, de tres capítols, es va estrenar el passat diumenge a HBO i està produïda per El Terrat i Forest Film Studios.

    ‘Vitals’ és el resultat de dos mesos de rodatge durant 12 hores al dia a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, durant la primera onada de la pandèmia. El documental plasma el dia a dia a l’hospital i, sobretot, les històries humanes que hi ha al darrere, tant en les vides del personal sanitari que hi treballa com en les dels pacients que es troben ingressats. «La idea neix d’un amic meu, que és metge a l’Hospital del Mar, que em va dir que havia de documentar d’alguna manera la situació, perquè el que estava passant era molt bèstia», explica Colomer. A partir d’aquí, va contactar amb el Parc Taulí de Sabadell, la seva ciutat natal, i li van obrir les portes «amb llibertat absoluta».

    La sèrie documental es diu ‘Vitals’ com a sinònim d’imprescindibles, explica el creador. «Ho són tant els sanitaris com els pacients, que són imprescindibles en les vides dels seus familiars. Alhora, es diu així com una oda a la vida, fent referència a l’esperança i les ganes de viure», diu Colomer. En aquest sentit, l’equip ha volgut mostrar les vides d’aquests ‘imprescindibles’ i el seu dia a dia a l’hospital, mostrant la realitat tal com era. «Estic molt convençut que s’ha de poder parlar de tot i de la forma més real possible. L’ètica es perd quan s’agafa la realitat i es manipula. El que ha passat és real i, per tant, s’ha d’ensenyar», defensa el documentalista.

    Seguint la idea de centrar-se en el relat més humà, l’acció del documental succeeix també a les cases dels sanitaris i pacients i es recull també les vivències dels seus familiars. «Evidentment, un sanitari no és tan sols un sanitari. Si parlem de persones, hem de parlar del marit d’aquella infermera, dels seus fills, de la relació que tenen i de com estan vivint la situació de la pandèmia. Tot això forma part de la vida d’aquestes persones i, per tant, és important plasmar-ho», explica Colomer.

    El documental recull les experiències de dotze persones, a través de les quals es desencadena l’acció. Les principals protagonistes són dues infermeres, la Sílvia i l’Isa, que tenen dos pacients que es troben ingressats a la unitat de cures intensives, l’Eduard i el César. El documental explica la seva història des que es troben a l’UCI fins que reben l’alta de l’hospital. També es recull l’experiència d’una resident, la Mariona, que es troba en aquesta complicada situació en la seva primera experiència laboral. ‘Vitals’ recull la tasca de tots els professionals que treballen a l’hospital, des de la direcció fins als fisioterapeutes, passant pels auxiliars d’infermeria, les infermeres i els metges.

    Sense buscar-ho, el documental acaba sent un reclam a la sanitat pública. «A Twitter vaig veure un comentari que deia: després de veure ‘Vitals’, estic molt contenta de pagar impostos. I crec que és una mica això. Es veu la feinada que es fa a l’hospital i el compromís dels professionals. Involuntàriament, sense que sigui l’objectiu del documental, tothom es queda amb això: que hem de cuidar qui ens cuida», assenyala el director de ‘Vitals’.

    En el període actual, marcat per la de fatiga pandèmica, el documental aconsegueix apel·lar també a la responsabilitat social. «Quan entres a l’hospital, veus la realitat i tot el que s’hi viu. Per molt que ho sentis dir a la televisió o un sanitari t’ho expliqui, fins que no ho veus, costa molt fer-se’n a la idea del que suposa realment», conclou Colomer.

  • Avortament farmacològic o instrumental: «Com hem de triar el mètode si no tenim informació?»

    Celebrem els èxits del feminisme argentí, mirem amb preocupació a Polònia -on aquesta setmana ha entrat en vigor la prohibició gairebé total de l’avortament- i també a Hondures, el govern ha blindat, reforma constitucional mitjançant, la seva legalització en els últims dies. Els drets sexuals i reproductius es barallen en nombrosos llocs i continuen sent un dels principals esculls en les polítiques d’igualtat de nombrosos països.

    Fins i tot en aquells on els avortaments es practiquen de manera legal, gratuïta i segura a nivell sanitari, també persisteixen barreres en l’accés a la interrupció voluntària de l’embaràs. És el cas d’Espanya, on més enllà de donar-se aquestes condicions, les expertes encara assenyalen obstacles: la manca d’informació adreçada a les dones, l’escassa formació de personal sanitari i les idees fonamentalistes que alimenten no només les associacions obertament antiavortistes, sinó també professionals mèdics.

    En els últims dies, la Direcció General de Salut Pública del Ministerio de Sanidad ha proposat modificar el Reial Decret 831/2010 de Garantia de la Qualitat Assistencial de la Prestació a la Interrupció Voluntària de l’Embaràs. El mitjà Redacción Médica informava d’això el passat 20 de gener: segons el text de Sanidad, l’objectiu d’aquest canvi és implementar -a través d’equipament, instal·lacions i personal- l’avortament farmacològic entre les primeres nou setmanes de gestació en centres sanitaris extra hospitalaris, per evitar que «la majoria de les dones es vegin abocades a haver d’assistir a establiments privats hospitalaris per a la seva intervenció», segons es pot llegir en el text.

    Associacions com ACAI-que agrupa les clíniques concertades acreditades per practicar avortaments a Espanya, a les quals es deriven el 91% dels casos – han criticat la decisió, que encara es troba en fase de consulta. El canvi, de fet, «no és intranscendent». Ho explica així Francisca García, presidenta d’ACAI: «L’argumentari que inspira la reforma dóna premisses que no són certes: en primer lloc, Sanidad diu que vol acabar amb la saturació dels quiròfans en els centres públics. No obstant això, durant 35 anys els que hem practicat els avortaments hem estat els centres concertats».

    Des d’ACAI consideren que es tracta d’«un fracàs i un pas enrere en els drets sexuals i reproductius» -en paraules de García-ja que, segons apunten, el sistema sanitari públic ha de garantir els dos mètodes que coexisteixen ara a les clíniques concertades acreditades: l’instrumental i el farmacològic. «L’avortament de qualitat és oferir totes les tècniques perquè no hi hagi desigualtats», assenyala García.

    Avortament farmacològic i avortament instrumental

    L’avortament farmacològic que Sanidad vol implementar en centres extrahospitalaris «implica menys responsabilitat i menys material, ja que no cal tenir un quiròfan obert», argumenta Eva Rodríguez, vicepresidenta d’ACAI, que atén pacients que van a avortar a una clínica d’Andalusia. Pel que «surt més barat».

    Des de la seva experiència, diu, la majoria de les dones que s’enfronten a un avortament prefereixen el mètode instrumental -una pràctica amb sedació que dura uns cinc minuts i permet a la pacient tornar a casa amb molt poc o gens de dolor-. Un estudi realitzat per la pròpia ACAI ho corrobora: un 78% trien la tècnica d’aspiració amb bomba de buit, mentre que el 22% tria l’avortament farmacològic. Unes dades que reforcen allò que assenyalen les especialistes: la importància que tots dos mètodes s’ofereixin en les mateixes condicions de qualitat.

    Això és important, segons explica Rodríguez, perquè moltes dones, per les seves circumstàncies personals, no poden dur a terme una interrupció voluntària de l’embaràs per la via farmacològica. En aquest tipus de procés, l’avortament es produeix a casa, de manera que les professionals recomanen tenir algú de companyia per si hi ha complicacions.

    «Encara que hi ha dones que trien el mètode farmacològic, no totes tenen unes condicions d’habitatge bones per a això; hi ha dones que viuen amb altres persones a les que no volen explicar-los que estan avortant o les hi ha que els hi han de tenir cura de familiars. També altres que viuen soles i que no volen explicar a ningú el que passa», detalla la vicepresidenta d’ACAI.

    També esmenta el impacte emocional: «Moltes dones valoren no ser conscients de l’avortament i per això prefereixen l’instrumental, perquè pensen: ‘quan em desperti, tot haurà acabat’».

    En qualsevol cas, la màxima ha de ser deixar a les dones triar. No obstant això, segons explica Rodríguez, des de les clíniques ja s’observen algunes limitacions a l’hora de practicar avortaments instrumentals. «Ja està passant que hi ha manca de material perquè els que el fabriquen ja no els interessa tant», per exemple. En definitiva, lamenta, «s’està perdent una tècnica que durant anys s’ha considerat segura, còmoda, fàcil, ràpida i sense tant impacte emocional per a les dones». «Si deixem de formar gent que sàpiga fer-ho, a la fi no hi haurà professionals que ho practiquin. Imposar a una dona a tenir un avortament amb medicaments jo considero que és violència obstètrica», conclou.

    En aquest sentit, el relleu generacional serà clau: ho apunta Rodríguez i també Sílvia Aldavert, coordinadora de l’Associació de Drets sexuals i Reproductius. «La formació és molt important: els únics professionals estan a les clíniques privades i no hi ha relleu generacional», diu aquesta última, que denuncia que aquesta formació no es fa en les carreres universitàries. Pel que hi ha risc que, conforme es jubilin, «ens quedem sense professionals que facin les tècniques instrumentals de manera adequada».

    «El més important és que, triïn el que triïn, tinguin informació veraç i oportuna»

    De la mateixa manera que el mètode instrumental és el preferit de moltes dones, també hi ha casos en què el farmacològic pot facilitar el procés a altres tantes. Per Estefanny Molina, advocada sènior de l’organització Women’s Link Worldwide, «l’experiència en altres països ha demostrat que facilitar l’avortament farmacològic augmenta l’accés a la mateixa en les primeres setmanes de gestació i redueix els obstacles als quals s’enfronten les dones, especialment aquelles en situació de vulnerabilitat, que viuen lluny de les clíniques i no poden viatjar perquè no poden donar explicacions, faltar a la feina o deixar les tasques de cures».

    Sobre l’última proposta de Sanidad, Molina matisa que «promoure l’avortament farmacològic no vol dir que se li vagi a donar prioritat sobre l’avortament instrumental». «Facilitar l’avortament farmacològic és un primer pas, però ens queda molt camí per recórrer, -afegeix- és important que les dones segueixin tenint l’opció de decidir quin mètode prefereixen i el més important és que, triïn el que triïn, tinguin informació veraç i oportuna, accés ràpid i un tracte digne sense estigma ni prejudicis».

    Tot i percebre com un avanç, Molina és clara: «No serveix que es promogui l’avortament farmacològic si segueix existint objecció de consciència institucional o si les dones migrants en situació irregular no tenen accés a la sanitat pública. Com s’assegurarà un tracte adequat i l’accés per a totes les dones? Aquesta és la veritable qüestió que ha d’abordar el sistema públic de salut».

    Si les prioritats, com apunten aquestes expertes, són altres, cal abordar la falta de campanyes institucionals i de sensibilització sobre el dret a l’avortament dirigides i adaptades a la població. Un problema que assenyala Sílvia Aldavert, l’organització ha publicat recentment un informe en el qual apunten barreres que es donen fins i tot en els passos previs a triar un mètode d’interrupció -Quantes dones saben el que han de fer, a on anar o trucar per avortar? -.

    «Com hem de triar el mètode si no tenim informació?», Es pregunta Aldavert. «Se suposa que una dona pot triar entre els dos mètodes però la majoria ni tan sols saben que hi ha dos mètodes», postil·la.

    Per això, insisteix que «el debat està en la capacitat d’elecció de les dones». Sobre això, és significatiu el que assenyala Francisca García, d’ACAI, i que constitueix una altra forma de limitar les decisions de les dones sobre els seus cossos: «Hi ha professionals en la sanitat pública que es neguen a practicar avortaments per objecció de consciència, el que, a més, estigmatitza als que ens dediquem a realitzar-los».

    «Els fonamentalismes suposen una barrera: hi ha assetjament a clíniques, a professionals i a dones que van a avortar i encara es condemna defensores dels drets sexuals», diu Aldavert. Més enllà de les particularitats de cada mètode, el focus s’ha de dirigir cap a «les dones que es queden fora perquè són menors i no poden aconseguir l’autorització de tutors legals, perquè no tenen targeta sanitària», continua. També elles, totes, «ens mereixem una informació real i veraç».

    Aquest és un article original de La Marea

  • La lluita contra la mutilació genital femenina: prevenció i empoderament

    La Fatou (nom fictici) va néixer al Senegal i tenia tan sols uns mesos de vida quan li van practicar la mutilació genital femenina. «Malgrat que no recordi el moment en què m’ho van fer, vaig créixer sabent que m’havien practicat l’ablació. Això se sap, perquè forma part de la nostra cultura», diu. «Jo em pensava que era normal no tenir clítoris», afegeix.

    No va ser fins que va començar a ser sexualment activa quan es va adonar de la repercussió que va tenir l’ablació. «Cada dona és un món i l’afecta de manera diferent. També depèn del tipus d’ablació que t’hagin fet. En el meu cas, jo sí que sentia plaer en el moment de tenir relacions sexuals, però sentia que tenia limitacions. Que no sentia tot el que podia sentir. Altres noies que conec no han tingut mai un orgasme per culpa d’això», explica.

    Davant les limitacions que tenia a l’hora de gaudir plenament de les seves relacions sexuals, la Fatou va començar a informar-se sobre les operacions de reconstrucció genital postablació. Així va descobrir el programa de la Fundació Dexeus Dona, que ofereix aquesta operació de forma gratuïta des de l’any 2007, i el passat mes de novembre es va operar. Es tracta d’una intervenció quirúrgica que dura uns 45 minuts i el seu objectiu és restituir anatòmicament el clítoris i altres òrgans afectats, així com recuperar el seu aspecte i capacitat sensitiva, cosa que s’aconsegueix en més del 75% dels casos.

    La Fatou encara no ha tingut relacions sexuals des de l’operació, i no sap quins canvis li haurà suposat, però encoratja a què facin el que va fer ella les dones que pateixen limitacions en l’aspecte sexual i que no puguin fer una vida completament normal a causa de l’ablació. «Si abans no senties res, sempre anirà a millor», diu.

    116 dones s’han beneficiat de la reconstrucció postablació

    Des de la seva posada en marxa i fins al gener de 2021, la Fundació Dexeus Dona ha atès 173 pacients, i ha practicat la reconstrucció a un total de 116 dones. El Programa està liderat pel Dr. Pere Barri Soldevila, que va ser el primer metge que va realitzar aquest tipus d’intervenció a Espanya. Segons explica Barri, l’operació de reconstrucció suposa un gran pas perquè les dones que han patit ablació se sentin millor amb el seu cos i guanyin confiança i autoestima en les seves relacions.

    «Moltes vegades, ens trobem que les dones que atenem tenen una afectació psicològica a causa de l’ablació. Al voltant d’un 30% de les dones que ens visiten pateixen depressió, insatisfacció sexual o inadaptació social, entre altres», explica. Aquestes afectacions, diu, cauen de forma significativa després de l’operació.

    Segons el ginecòleg que lidera la iniciativa, la dona mutilada que viu aquí està més afectada psicològicament que la dona que viu en un estat africà envoltat de situacions idèntiques o similars a la seva. En aquest sentit, Barri destaca la importància de fer un bon acompanyament psicològic. «Fem una avaluació psicològica de la pacient abans i després de l’operació, al cap d’uns 4 o 6 mesos de la intervenció quirúrgica», explica.

    La Fundació Dexeus Dona rep cada any peticions de pacients procedents d’altres comunitats autònomes, com ara Madrid, Aragó, Canàries, València i País Basc, encara que un 65% de les pacients resideixen a Catalunya, i viuen majoritàriament a Barcelona o Girona. Per països d’origen, un 25% han nascut a Espanya, un 25% al Senegal, un 10% són de Gàmbia i un 9% de Mali. La resta de pacients procedeixen majoritàriament d’altres països africans, com Costa d’Ivori, Guinea, Guinea Bissau, Nigèria, Burkina Faso, Etiòpia, Egipte, Ghana i Kènia.

    La MFG, en xifres

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) estima que actualment hi ha al món més de 200 milions de dones i nenes que han estat objecte de la mutilació genital femenina (MGF) en els 30 països de l’Àfrica, Orient Mitjà i Àsia on es concentra aquesta pràctica, que es considera una violació dels drets humans. Tot i que la MGF està prohibida en alguns d’aquests països, com el Senegal, Sierra Leone, Uganda o Kènia, aquest prohibició moltes vegades és més teòrica que efectiva. En la majoria dels casos, l’ablació es practica en la infància, en algun moment entre la lactància i els 15 anys.

    L’OMS indica que la MGF no aporta cap benefici i que pot provocar dolor intens, febre, inflamació dels teixits genitals, hemorràgies greus, problemes urinaris, infeccions com el tètanus, problemes menstruals, problemes vaginals i problemes sexuals, a més de trastorns psicològics. A llarg termini, també pot causar problemes de fertilitat, complicacions durant el part i, fins i tot, la mort de l’infant.

    Segons l’informe La Mutilació Genital Femenina a Espanya del 2020, promogut per la delegació del Govern contra la Violència de Gènero i elaborat per la Fundació Wassu-UAB, més de 3.600 nenes que resideixen a l’estat espanyol es troben en risc de patir la mutilació genital. Un xifra que ha augmentat un 5% en els últims quatre anys, i que afecta fonamentalment a nenes procedents de països com Nigèria, Senegal, Gàmbia, Guinea o Ghana.

    «És una pràctica que al principi es feia a escala local, segons el grup ètnic, però en els darrers anys ha passat a ser global, i amb els moviments migratoris s’ha anat estenent», destaca Neus Aliaga, coordinadora de projectes de la Fundació Wassu. Aquesta Fundació és una entitat sense ànim de lucre que treballa en l’àmbit transnacional, tant a països d’origen com Gàmbia, Senegal o Kènia, com a Catalunya, que és un dels principals destins migratoris a Espanya de la població procedent d’aquests països. «Del total de població d’aquests països on es practica la mutilació genital femenina, el 39% es troba a Catalunya, seguit de Madrid i Andalusia», assenyala Aliaga.

    Prevalència de la MGF en els diversos països africans / Font: Fundació Wassu-UAB, amb dades d’UNICEF del 2020

    La importància de la prevenció

    La Fundació Wassu s’encarrega de formar professionals d’atenció primària arreu de l’estat en matèria de prevenció davant la mutilació genital femenina. «Són els que estan a primera línia i tenen una relació de confiança amb les pacients. En ells també recau la tasca de prevenció en altres temes de salut pública. Per tant, pensem que no cal inventar cap circuit nou, sinó utilitzar els circuits ja existents, com és la visita d’un pediatre, d’un metge de família o d’un treballador social», explica la coordinadora de projectes de l’entitat.

    En aquest sentit, des de la Fundació es promou una formació constant dels professionals, ajudant-los a desenvolupar habilitats interculturals i a saber com abordar correctament el tema, així com entendre què significa fer prevenció. «Molts cops, es pensa que la prevenció es fa en el moment que es detecta un viatge al país d’origen per practicar l’ablació, i no és així, en aquest moment ja hem fet tard. La prevenció ha de començar quan una dona es queda embarassada d’una nena», explica Aliaga.

    Segons explica la coordinadora de projectes de la Fundació Wassu, tant en l’àmbit català com en l’estatal hi ha un protocol que marca les línies de coordinació entre els serveis que intervenen en la prevenció, però el contingut qualitatiu d’aquest protocol es basa en la formació dels professionals d’atenció primària. «Si els professionals no estan formats o la formació no és la correcta, les actuacions poden ser de caràcter més punitiu o actuant des de la por, i no des de la comprensió», assenyala.

    «La prevenció implica escoltar a la persona que hi ha al davant, que és una dona, un pare, una nena. Escoltar els motius que els porten a perpetuar la pràctica, entendre’ls, intentar no caure en prejudicis ni estigmes i, a partir d’aquí, establir aquest diàleg intercultural d’escolta activa i intentar canviar aquesta percepció», afegeix Aliaga. La prevenció no és una tasca que es pugui fer de la nit al dia. «Per molt que nosaltres veiem clarament que aquesta pràctica és perjudicial per a les nenes i les dones, potser la percepció de la família no és aquesta. La prevenció és un treball de llarg recorregut», destaca.

    Un tabú per la família

    Un dels objectius de la Fundació Wassu també és promoure l’empoderament de les dones i que aquestes no siguin vistes com a víctimes, sinó com a supervivents. En aquest sentit, Aliaga destaca que cal trobar un espai on les dones es puguin obrir i se sentin còmodes. «Elles tenen un tabú, però els professionals també el tenim a l’hora de parlar d’aquesta pràctica. Cal veure quines són les mancances en l’acompanyament de les dones, com se les pot ajudar, com s’ha d’abordar el tema amb normalitat, sense culpabilitzar. Perquè moltes dones viuen amb la pràctica i amb la culpabilitat d’haver-ho fet a les seves filles perquè pensaven que era el millor», explica.

    I és que el tabú sobre l’ablació està molt present a la família. La Fatou explica que cap membre de la seva família sap que ella s’ha fet la reconstrucció postablació. «Jo no ho he parlat amb ells ni ho faré mai», explica. «De portes enfora no tinc cap problema en parlar-ne, però amb la família no ho faig. I crec que la majoria de dones tampoc ho fem. És un tema molt incòmode», diu la Fatou, que considera que, si la seva família sabés que s’ha fet la intervenció, els hi semblaria «estrany». «Han crescut amb aquesta mentalitat des de ben petites. Això no ho pots canviar en un tres i no res. Potser podries convèncer a la teva mare, però no pots convèncer a les teves àvies, a les teves tietes, a tota la comunitat… sempre hi haurà gent que ho critiqui i ho vegi malament. Sempre t’assenyalaran amb el dit», apunta. Per això, diu, l’únic que es pot fer és «mirar endavant».

    Cada vegada més a prop de l’erradicació

    Per la Fatou, l’erradicació de la mutilació genital femenina és qüestió de temps. «És una pràctica extremadament masclista. A l’Àfrica tenim molts problemes en aquest sentit. Tot el que sigui limitant per a la dona, tan intel·lectualment com des de l’àmbit del plaer, s’ha fet sempre. Tot i això, crec que cada vegada estem més a prop de l’erradicació», explica. Segons ella, hi ha persones molt arrelades a aquesta cultura de l’ablació, a les quals costa molt fer canviar d’opinió, però «les nenes i les mares estan despertant, hi ha molts moviments en contra d’aquesta pràctica», afirma.

    «Les que hem tingut la mala sort de passar per això no ho podrem canviar. L’únic que podem fer és evitar que les futures generacions passin pel mateix», remarca la Fatou. «I jo crec -afegeix- que estem anant pel bon camí. Amb el temps, les persones amb una mentalitat més estancada veuran les conseqüències negatives que té aquesta pràctica en les dones».

  • La UB crea una assignatura sobre l’atenció a les persones trans al grau de Medicina

    La Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona oferirà l’assignatura optativa Formació en Diversitat de Gènere: les Persones Trans, dins del grau de Medicina, pionera a l’estat espanyol. L’objectiu és formar all futur personal sanitari en la realitat de la diversitat de gènere per poder oferir una atenció adequada a les necessitats sanitàries de les persones trans.

    L’assignatura ha estat dissenyada per la Dra. Pepita Giménez-Bonafé, del Departament de Ciències Fisiològiques de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la UB (Campus Bellvitge), qui és precursora en la creació d’oferta formativa pionera i innovadora en àmbits específics de coneixement (com l’assignatura de Lactància Materna, que s’ofereix també en el grau de Medicina), assignatures que fins ara no s’havien abordat en la docència de les disciplines de la medicina i les ciències de la salut.

    L’assignatura s’oferirà per primera vegada als alumnes del grau de Medicina durant el segon semestre d’aquest curs, de manera que s’haurà d’impartir, de moment, en línia a causa de la pandèmia de la Covid-19. La coordinadora del pla docent exposa que en aquesta realitat trans hi inclou persones transgènere, transsexuals, no binàries, fluides, transvestides, entre d’altres. «Es tracta d’un ampli col·lectiu de persones que requereixen una atenció especialitzada i que avui els centres sanitaris no ofereixen, sigui per desconeixement d’aquestes realitats o per falta de formació del personal sanitari», lamenta Giménez-Bonafé.

    Amb aquesta nova assignatura, per tant, es pretén donar a conèixer una visió actual en l’àmbit legal, psicològic, fisiològic, mèdic, i social de les persones trans i evitar situacions de transfòbia i discriminació en el tracte a aquest col·lectiu dins l’entorn sanitari. La Dra. Giménez insisteix que amb aquesta assignatura els futurs professionals sanitaris podran abordar i tractar persones trans amb coneixements sobre la realitat que les envolta, tant en l’àmbit psicosocial com en l’àmbit fisiològic i mèdic.

    Al llarg del curs, els alumnes podran gaudir de classes magistrals o intervencions en l’assignatura de referents nacionals en l’àmbit trans, com ara membres de Trànsit, del Servei Català de la Salut, Generem, EnFemme o Chrysallis, aquesta última dedicada a l’acompanyament dels menors trans. També participaran en l’assignatura referents en l’entorn trans, com Sofía Bengoetxea i Judith Juanhuix que, a més de compartir les seves pròpies experiències personals, aportaran un coneixement ampli que ajudarà l’estudiant a conèixer la situació actual de la diversitat de gènere en l’àmbit sanitari.

  • Neix un programa per millorar l’ocupabilitat de dones en situació administrativa irregular

    Aconseguir una regularització administrativa a partir d’una millora en el món laboral és l’objectiu del nou programa que presenta la Fundació Surt. ‘Essencials per les cures’ és l’itinerari formatiu que capacitarà dones que actualment es troben en situació administrativa irregular o que ho poden estar per treballar en el món de les cures.

    «El principal objectiu és laboral: que estiguin en condicions de trobar feina. Ens centrarem en dones que, un cop fet el curs, puguin millorar la seva situació administrativa, que va en paral·lel a la situació laboral», explica Mercè Garau, cap de l’àmbit d’Empoderament Econòmic de l’organització.

    El contingut del programa es basa en l’adquisició de competències en tres grans àrees: comunicació, cerca de feina i coneixements tècnics. En el primer les dones aprendran el català perquè «és un facilitador d’inserció laboral i els facilitarà el contacte amb l’entorn». A més, recorda Garau, la comunicació és un aspecte molt necessari i ben valorat en l’àmbit laboral de les cures.

    Són “unes millores molt útils per a la seva inserció que enfortiran les possibilitats d’ocupació”

    Pel que fa a la competència de cerca de feina, faran un mòdul de coneixements de la societat catalana i el seu marc jurídic, i aprendran sobre el funcionament del mercat laboral sociosanitari i de les cures i en aspectes com la capacitació digital, clau en el context de pandèmia.

    Per tal de dirigir-se laboralment a l’àmbit de les cures, l’apartat teòric tanca amb cinquanta hores de formació tècnica en aquest aspecte. Per últim, les dones que actualment estan en situació administrativa regularitzada faran «unes pràctiques no laborals del sector». Les que estan en situació irregular «les faran en un entorn simulat que reprodueixi de forma realista les cures perquè també tinguin l’aprenentatge pràctic necessari per a la professió», assegura Garau.

    Són, segons la cap de l’àmbit d’Empoderament Econòmic, «unes millores molt útils per a la seva inserció que enfortiran les possibilitats d’ocupació». No en va, després dels tres mesos de formació obtindran el certificat d’acollida, necessari per al posterior permís de residència.

    A més, tindran el bagatge de la formació tècnica i professionalitzadora les deixarà «en condicions de presentar serveis professionals com a cuidadores de persones amb diferents graus de dependència».

    Gran demanda inicial

    Per poder formar part de l’itinerari és necessari que la dona es trobi en una situació administrativa irregular però amb tres anys o més de residència efectiva a Catalunya. L’altra possibilitat és que tingui regularitzada la seva estança però tingui un risc d’esdevenir irregular aviat.

    Fonts de l’organització expliquen que cada edició pot acollir una quinzena de dones i les primeres ja estan completes. S’ha habilitat una llista d’espera que ja és «nombrosa». «Som una entitat coneguda i el boca-orella funciona», explica Mercè Garau, qui matisa que també arriben dones derivades d’altres entitats del teixit associatiu o dels serveis socials públics.

    El nou itinerari forma part del Servei d’Atenció a les Dones Migrades (SADI) de la Fundació Surt, que començarà el 26 de gener i durarà fins al 28 de maig. Els cursos seran presencials, de 9.30 a 12.30 hores, de dilluns a dijous laborables.