Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • La situació als hospitals és crítica i els professionals estan esgotats: «No veiem la llum al final del túnel»

    La situació als hospitals catalans és tensa i la pressió assistencial creix a mesura que ho fa la preocupació per l’augment de les hospitalitzacions. Els ingressos per Covid no paren de créixer i es preveu continuïn pujant durant les pròximes setmanes. A hores d’ara, la situació ja és més greu que en la segona onada.

    Segons l’últim balanç del Departament de Salut, el nombre de persones ingressades als hospitals per Covid és de 3021, una xifra que supera la segona onada, en la qual es va arribar a 2.811 ingressos. Actualment, més de 700 persones es troben ingressades a les unitats de cures intensives, una xifra a la que no s’havia arribat des de finals del mes d’abril passat. El nombre de defuncions també és preocupant. La setmana passada es van produir 512 morts per Covid a Catalunya, 35 més que la setmana anterior i, en les últimes hores, s’han notificat 88 defuncions més. La Rt ha passat de 0,94 a 0,95 i l’índex de rebrot se situa a 590.

    També es viu amb preocupació la possible incidència de la variant britànica de la Covid que, segons alguns estudis, podria infectar fins a un 70% més que la soca de coronavirus que fins ara coneixem. El Departament de Salut va confirmar el primer cas d’una persona contagiada per aquesta variant el 6 de gener, i ara el Departament ja parla d’entre 150 i 180 casos.

    La situació als hospitals, doncs, és crítica. A l’Hospital del Mar, per exemple, en aquests moments hi ha una trentena de pacients a l’UCI, xifra que gairebé duplica la capacitat del servei, que compta amb 18 llits. «Hem hagut d’obrir una altra UCI. Tenim quatre plantes per pacients Covid obertes, que sumen 123 pacients, i cada vegada continuen arribant més pacients a urgències. Tenim entre 15 i 20 ingressos diaris. La situació és preocupant», explica el doctor Juan Pablo Horcajada, cap del Servei de Malalties Infeccioses i coordinador Covid-19 de l’Hospital del Mar.

    Per fer front a aquesta nova onada de la Covid, l’hospital ha hagut de posposar operacions no urgents i cirurgies menors. També han hagut de reorganitzar la plantilla per atendre als pacients que van arribant, tal com es va fer amb la primera onada. «La lluita és intentar no deixar d’atendre els pacients no Covid i això genera molta tensió. L’hospital no només està per rebre pacients de Covid», assenyala el cap de malalties infeccioses.

    L’Hospital Josep Trueta de Girona també es troba en una situació semblant. Actualment hi ha 74 pacients de Covid ingressats, distribuïts en tres serveis diferents, 32 dels quals estan ingressats a la unitat de cures intensives, que es troba al 91% de la seva capacitat.

    «No estem a un punt de saturació, però estem molt a prop. Si continuen augmentant els casos d’aquesta manera, haurem de desprogramar més activitats», comenta el doctor Antoni Castro, cap de Medicina Interna de l’hospital. Hores d’ara, l’hospital només ha desprogramat algunes cirurgies menors, a l’espera de com avanci la situació. També s’han hagut de desplaçar infermeres a l’UCI i altres serveis amb pacients de Covid.

    Hospitals satèl·lit per esponjar la pressió assistencial

    El passat dilluns va entrar en funcionament el nou hospital annex a l’Hospital de Bellvitge, que servirà per esponjar el centre hospitalari davant la pujada de casos de coronavirus. «Significa enfortir la nostra estructura hospitalària i el nostre sistema de salut, permetent als hospitals poder treballar de la millor manera», va assenyalar la consellera de Salut Alba Vergés en roda de premsa.

    Els propers hospitals satèl·lit que entraran en funcionament seran el de Germans Trias i Pujol de Badalona, entre l’1 i 2 de febrer, seguit de l’annex de la Vall d’Hebron i de l’Arnau de Vilanova, que entraran en funcionament al llarg del mes de febrer. Durant el mes de març obrirà les portes l’hospital satèl·lit del Moisès Broggi, a Sant Joan Despí, i a la tardor del 2021 està prevista l’obertura de l’hospital annex al Parc Taulí de Sabadell.

    La fatiga pandèmica minva les forces dels professionals

    Aviat farà un any des que es va notificar el primer cas de coronavirus a l’estat espanyol, un any durant el qual els professionals sanitaris han estat -i estan- lluitant per a la recuperació dels pacients de Covid, amb una càrrega assistencial molt elevada. Els sanitaris estan més preparats que a la primera onada i tenen més experiència respecte a l’atenció als pacients de Covid, però és inevitable que la pressió assistencial actual recordi al que es va viure aquells mesos de març i abril de l’any passat.

    «Els professionals estem esgotats, no veiem clarament la llum al final del túnel», expressa Juan Pablo Horcajada, cap de malalties infeccioses de l’Hospital del Mar. «Els sanitaris van aguantant, però hi ha dies i moments que són durs. Cada dia és una sorpresa, i aquest canvi constant crema molt. Fem tot el que podem, però ja són molts mesos en aquesta situació», destaca. En la mateixa línia s’expressa el cap de medicina interna de l’Hospital Trueta, el doctor Antoni Castro, qui destaca, especialment, que és el personal de l’UCI qui té una sobrecàrrega física i emocional més elevada. «No han parat des de la primera onada», assenyala.

    La degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya, Estrella Martínez, explica que el personal sanitari està vivint una situació molt estressant. «Els sanitaris han doblat torns durant molt de temps i estan molt cansats. Tenen la sensació que no poden descansar mai. És un no parar», explica.

    Davant el malestar creixent dels professionals de la salut de Catalunya, la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, formada pels sindicats Infermeres de Catalunya, USOC, CATAC-CTS-IAC, Intersindical-CSC, CGT, PSI Lluitem i COS, ha engegat la campanya #Estemfartes a les xarxes socials. «Les professionals de la salut estem esgotades i seguim tirant endavant un sistema ineficient que segueix aprofitant-se de la bona voluntat de totes les treballadores», diuen els sindicats impulsors de la campanya en un comunicat.

    Manca de personal sanitari

    En aquesta tercera onada, la gestió de les infraestructures ja no és un problema, perquè l’experiència de la primera onada ha servit per guanyar en eficiència i agilitat en aquest sentit. Però un dels problemes actuals és la manca de personal sanitari. «No hi ha suficient personal. Intentem aprofitar tot el que tenim, però tenim sobretot manca de personal d’infermeria. Tots els hospitals estan iguals», assenyala el cap de malalties infeccioses de l’Hospital del Mar.

    Al dèficit crònic de personal d’infermeria se li suma la necessitat d’especialització per a tractar als pacients crítics de Covid. «Això provoca molt estrès i pressió a les infermeres més veteranes, que donen el màxim suport a aquests pacients, i també a les infermeres novelles i d’altres serveis, que a marxes forçades han d’aprendre a donar sortida a pacients que estan molt crítics», assenyala Martínez.

    L’atenció als pacients de Covid és complexa i, sovint es necessita més d’una infermera per atendre a un sol pacient. «El pacient de Covid necessita molts recursos. És un pacient aïllat, altament contagiós, que no té la família a prop i que, per la seva simptomatologia, requereix molta atenció. Això, sumat a la manca estructural d’infermeres, ho complica tot més», indica la degana del Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya.

    Els sanitaris demanen mesures més contundents per frenar els contagis

    Els col·legis sanitaris de Catalunya demanen un confinament més estricte i intens. Així ho feien saber a través de les xarxes socials el president del Col·legi de Metges de Barcelona, Jaume Padrós, el president del Col·legi de Metges de Tarragona, Sergi Boada, i el de Girona, Josep Vilaplana, els quals constataven que la situació sanitària «frega el col·lapse i que empitjorarà els pròxims dies».

    «Cal imposar mesures més restrictives per frenar els contactes. I cal reduir les nostres interaccions socials al nucli familiar o grup bombolla. Això no pararà si no reduïm els contactes socials», explica Martínez. A més, afegeix que per molt que baixi la infecció comunitària l’impacte en les hospitalitzacions arriba més tard. «Hi ha pacients que estan entre 40 i 70 dies a l’UCI. Si no frenem la interacció social no hi ha marge per donar altes i atendre altres pacients», argumenta.

    Per la seva banda, el cap de malalties infeccioses de l’Hospital del Mar, Juan Pablo Horcajada, també considera que cal imposar «mesures més contundents» perquè la corba de contagis baixi. A més, explica que és necessari que la ciutadania sigui més conscient de la gravetat de la situació. «Cal insistir en el fet que això no s’ha acabat, que el virus està molt present, que és molt contagiós i que no ens hem de confiar», destaca.

    En la mateixa línia, el de cap de medicina interna de l’Hospital Josep Trueta assenyala que, des del punt de vista sanitari, no hi ha cap altra mesura per frenar la pandèmia que sigui més eficaç que el confinament domiciliari. «Amb la segona onada no hi ha hagut cap confinament domiciliari i això es veu també en les xifres, que mai han baixat a zero, sinó que viuen pujades i baixades. Això és conseqüència directa de les mesures», diu Castro. Reconeix, però, que hi ha moltes altres implicacions socials i econòmiques i que són els polítics qui han de prendre les decisions tenint en compte tots els factors que intervenen.

    Segons Castro, amb l’inici de la campanya de la vacunació molta gent pensava que la pandèmia ja s’havia solucionat, però la realitat no és aquest. «El procés de vacunació és molt llarg i tardarem molts mesos en aconseguir la immunitat de grup, que pot aturar definitivament la pandèmia. S’ha de vacunar a milions de persones i això es una tasca titànica. Per això hem d’acostumar-nos a les mesures de distanciament social com els mecanismes més efectius per frenar els contagis», destaca.

    Horcajada argumenta també que la immunitat de grup arribarà d’aquí molts mesos, perquè el ritme de vacunació està sent molt lent, ja que encara no es disposen de suficients dosis. «Necessitem milions de dosis i ens estan arribant en comptagotes, i això no pot ser», diu. «S’havia generat una expectativa pel que fa a la campanya de vacunació, i ara la sensació és d’impotència».

  • Les morts al carrer: un drama evitable

    En vuit dies a la ciutat de Barcelona morien tres persones que vivien al carrer. Nombrosos estudis argumenten que haver de viure al carrer deteriora la salut física, mental i orgànica i escurça els anys de vida. I també mata.

    La Fundació Arrels treballa amb les persones sense llar i les acompanya per aconseguir una vida el més autònoma possible cobrint les necessitats bàsiques, proporcionant atenció social i sanitària i garantint allotjament a aquelles persones que es troben en una situació més vulnerable. Davant aquesta situació ha declarat que les morts de les persones que dormen al ras són «defuncions indecents que es podrien evitar si tothom tingués una llar».

    Tres morts a conseqüència del fred després del temporal Filomena encara amb l’alerta de fred i gel activa. La mort dels dos primers, de 32 i 38 anys va ser causada per hipotèrmia i afeccions pulmonars i cardíaques, segons el que va determinar l’autòpsia posterior. La tercera, d’un home entre 50 i 60 anys, responia a les mateixes característiques.

    Des d’aleshores les xarxes socials i les entitats de base han cremat d’indignació. De fet, arran de la darrera mort, els veïns organitzats a la Xarxa d’Habitatge de l’Esquerra de l’Eixample van convocar una concentració en homenatge i per exigir solucions polítiques i institucionals per abordar el sensellarisme. En un manifest que van llegir durant la protesta descrivien la seva mort com un «assassinat perpetrat pel model econòmic».

    Entendre les causes per abordar el problema

    En aquest diari hem donat veu als col·lectius en lluita per un habitatge digne i per aconseguir que no hi hagi #ningúdormintalcarrer, hem parlat sobre les conseqüències del sensellarisme a les persones que el pateixen i hem analitzat el sistema d’exclusió existent que perpetua desigualtats socials.

    El carrer és més perillós per elles: la realitat del sensellarisme femení

    Dones sense llar: cal un canvi de perspectiva

    “Quan fas 18 anys et fan fora del centre de menors i et quedes al carrer”

    El testimoni d’en Davide: «Viure al carrer és molt dolorós i deixa moltes seqüeles»

     

    Sensellarisme en temps de pandèmia: més invisibles i desprotegits que mai

    Sensellarisme femení en temps de Covid

    Quan viure sense llar és incompatible amb viure en societat

    Arquitectura hostil: quan el sensellarisme molesta

    Civisme i sense llar: de la denúncia a la garantia de drets

  • Infermeres d’atenció primària elaboren una guia per millorar l’escolta al pacient

    L’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC) defineix la comunicació terapèutica com aquella en la que el pacients és el protagonista, el que parla, i el professional és el que escolta i l’acompanya. En aquest sentit, s’ha elaborat una guia per dotar als infermers i infermeres d’eines per tal de millorar l’escolta, recordant que el més important no és la quantitat de temps, sinó les ganes que es té d’escoltar.

    La guia dóna una sèrie de consells sobre per què cal escoltar al pacient, entre els quals destaca establir una relació de confiança i respecte, per conèixer el pacient i per entendre com veu ell el seu problema de salut. La guia també descriu unes idees generals sobre com ha de ser aquesta escolta, i assenyala que, malgrat només disposar, potser, de tres minuts, cal que s’escolti amb atenció i interès, amb empatia i sense interrompre al pacient.

    El document planteja una sèrie de situacions concretes a les consultes i explica com resoldre-les. Davant una situació com que el pacient nega el seu problema de salut, la guia proposa fer-li preguntes obertes i neutres del tipus “com porta la seva situació?”, “com se sent?” entre d’altres. Si el pacient es mostra desanimant, trist o deprimit, aconsellen escoltar-lo en silenci i amb empatia, deixant que s’expressi i mostrant una actitud d’acompanyament sense presses.

    Davant un pacient que no fa el tractament, la guia proposa no renyar ni sermonejar, sinó demanar-li opinió sobre el tractament, preguntar-li com li afecta el problema de salut en la seva vida quotidiana, preguntar-li si té altres preocupacions i escoltar-lo sense jutjar-lo. En el cas d’un pacient que té ansietat o por, el document recomana oferir al pacient l’oportunitat d’obtenir més informació, no donar falses esperances ni intentar canviar les seves emocions.

    Si els professionals es troben davant la situació d’un pacient que es queixa, la guia recomana escoltar amb tranquil·litat, amb posat comprensiu i empàtic, ajudar-lo, si és possible, i sinó derivar-lo o animar-lo a buscar les seves idees i estratègies. Davant un pacient enfadat, el document recomana escoltar amb tranquil·litat, no posar-se a la defensiva i no discutir.

  • «Adiós, compañera». Acompanyar fins al final

    Moltes vegades, en la meva pràctica com a metgessa de família, vaig trobar a faltar una llei d’eutanàsia. Millor dit, la van trobar a faltar moltes de les persones que es preparaven per morir. Quan la malaltia està molt avançada i no hi ha tractament possible, quan el patiment o la incapacitat esdevenen inacceptables, hi ha malalts que demanen ajuda per morir, o la demanarien si fos possible.

    «Ajudi’m a morir». «Doctora, faci el que pugui». «Vostè ja sabrà què ha de fer». Són frases escoltades a pacients que m’interpel·laven en el meu paper de metgessa de capçalera -mai millor dit-, asseguda, sovint, en el mateix llit. Ho deien amb la mirada directa als ulls i la veu més sincera que es pot escoltar mai.

    Les limitacions legals planaven en les converses amb malalts i familiars que sabien que no podien demanar una intervenció no permesa. Recordo una pacient amb un càncer avançat. Eren els temps obscurs de la denúncia al Dr. Luís Montes, de l’Hospital de Leganés. A la taula de la cuina, el marit tenia un diari obert per la pàgina que parlava precisament de l’eutanàsia i del Dr. Montes i, assenyalant el diari, em va dir: «Jo hi estic d’acord, no hi ha dret el que li fan a aquest metge». Paraules que vaig interpretar que donaria la seva aprovació a qualsevol intervenció que escurcés el patiment de la seva muller, fins i tot, si comportava la mort. Probablement m’ho demanava. Una mort inevitable a curt termini, tanmateix.

    A partir d’ara, «el que puguin» fer els metges serà diferent, els malalts podran morir millor i sol·licitar mesures actives per precipitar la mort en els casos que contempla la llei que ja s’està tramitant i s’aprovarà aviat al Congrés dels Diputats. Després, el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut haurà d’elaborar un manual de bones pràctiques i els protocols per fer efectiva la llei. Posteriorment, els serveis sanitaris de les comunitats autònomes hauran de completar els mecanismes per difondre la llei entre professionals i ciutadania, posar en marxa la Comissió de Garantia i Avaluació i elaborar i facilitar la documentació que s’haurà de complimentar.

    La proposició de llei que s’està treballant té limitacions i aspectes millorables, sens dubte, però és un reconeixement inequívoc del dret a l’eutanàsia que la societat demana fa temps. Però ja se sap que el que diu la llei es pot desenvolupar de diferents maneres, per tant haurem d’estar atents a manuals, protocols i sistemes d’implantació en cada sistema de salut autònom.

    Un dels aspectes que caldrà vetllar és que es faci una bona interpretació de la figura del «metge responsable» que es contempla en l’articulat. En aquest sentit diu: «El médico responsable es el facultativo que tiene a su cargo coordinar toda la información y la asistencia sanitaria del paciente, con el caracter de interlocultor principal del mismo en todo lo referente a su atención e información durante el proceso asistencial, y sin perjuicio de las obligaciones de otros profesionales que participan en las actuaciones asistenciales».

    En la majoria de casos, aquest «responsable», qui té aquestes funcions en el moment d’una possible sol·licitud d’eutanàsia, és el metge o la metgessa de capçalera, com les ha tingut al llarg de la vida i de la història de malaltia. Història que ha possibilitat converses sobre aspiracions, creences, temors i voluntats. Converses que no s’acostumen a tenir entre familiars o amics, perquè la mort continua tenint quelcom de tabú en la nostra societat. Segons John Berger, el metge de capçalera és el familiar de la mort i s’espera que en sigui consol i testimoni. Morir és un fet biològic, com també és el final d’un relat de vida únic i particular que clausura una experiència compartida amb altres persones i amb la comunitat on s’ha viscut. Tancar bé aquest relat és important per a tothom, també per al metge de capçalera i , que no pot quedar exclòs d’aquest últim episodi que forma part de la vida que ha acompanyat, diagnosticat, tractat, curat o alleujat. «Adiós, compañera», em va dir un pacient el dia abans de morir-se en un bell resum de la relació que havíem tingut durant la seva malaltia.

    Les administracions sanitàries, sovint cegues i sordes a la realitat assistencial, poden tenir la temptació de buscar un «metge responsable» en unitats o professionals ad hoc, o «especialitzats». Seria un greu error, seria desposseir el metge de capçalera d’una part essencial de la seva naturalesa com és acompanyar la persona malalta fins al final, perquè aquest fet omple de significat la pràctica de la medicina de família, que és profundament humana i esdevé en una relació de persona a persona.

    Cal esperar, doncs, que es posin en marxa tots els mecanismes i recursos per fer possible que el metge «responsable» que atengui la petició d’eutanàsia d’una persona sigui el mateix (sempre que sigui possible) que l’ha conegut, escoltat, mirat, tocat, comprès, consolat… i, en definitiva, ha estat testimoni de la seva vida. Perquè, com diu Iona Heath a Qüestions de vida i mort, «si volem ocupar-nos de manera apropiada del patiment i oferir una atenció adequada als moribunds, hem d’assegurar la continuïtat de l’atenció i un compromís constant entre aquests dos individus». El compromís entre el professional i la persona que se’n va.

  • Esperanza Martín: «La meva vida ha canviat completament, ara començo cada dia escoltant el meu cos»

    L’Esperanza Martín, metgessa de família i comunitària del CAP Maragall, es va contagiar de Covid-19 la setmana del 9 de març. Aquells dies, havia visitat cinc pacients a domicili que, posteriorment, es van confirmar com a positius en coronavirus. Aquella setmana, abans que es decretés l’estat d’alarma, els professionals encara no visitaven amb equips de protecció individual i moltes vegades també ho feien sense mascareta, perquè no hi havia una diferenciació entre pacients Covid i no Covid. El 12 de març el centre va rebre l’alerta que havien ingressat per Covid dos pacients que havia atès l’Esperança, així que ella es va haver d’aïllar a casa.

    Durant els primers dies d’aïllament va estar asimptomàtica, però el vuitè dia va començar a tenir febre. «Aleshores va començar la meva agonia», explica. «Vaig tenir febre durant tres dies i després vaig començar amb un quadre respiratori d’ofec, un ofec que no havia tingut mai. No podia ni seure’m al llit, havia d’estar estirada, no podia ni parlar perquè si ho feia m’ofegava. Notava un ofec horrorós i una pressió al pit brutal», relata. «No volia adormir-me a les nits, perquè pensava que si no era conscient de fer el procés de respiració, m’ofegaria», continua.

    L’Esperanza explica que aquells dies els va viure amb molta agonia i incertesa. «Era una malaltia nova i no en sabíem gairebé res. Les úniques notícies que teníem en aquell moment eren sobre l’alta mortalitat que tenia el virus», explica. En aquell moment caòtic, diu, se li ajuntava tot. «Era una situació molt angoixant. Estava aïllada a la meva habitació sense veure els meus fills i el meu marit, amb por de sortir de les quatre parets perquè no sabia fins a quin punt contagiava, amb por de moure’m perquè m’ofegava…i amb por a morir.

    Després de fer-se proves al seu CAP i a l’Hospital de Sant Pau, va ser diagnosticada amb una pneumònia bilateral, fet que li causava aquell fort ofec. Tot i això, a causa de l’estrès que vivia el sistema sanitari, que havia de prioritzar qui ingressava i qui no, la van enviar cap a casa. «Em deien que tornés si empitjorava. Per mi aquella frase va ser horrorosa, perquè és molt difícil decidir quan empitjores si t’estàs ofegant en només asseure’t», diu.

    Al cap de tres setmanes d’aïllament, l’Esperanza va començar a millorar, pensant-se que ja s’hauria curat. «Vaig començar a fer exercicis de rehabilitació respiratòria amb l’ajuda de persones que coneixia, ja que en aquell moment no hi havia res protocol·litzat per persones com jo». Al cap de sis setmanes d’aïllament, es va reincorporar a la feina, però només hi va poder anar durant cinc dies. En el trajecte des de casa seva fins a l’ambulatori on treballa, que està només a una illa de cases, s’havia d’asseure tres o quatre vegades als portals de les cases perquè no podia respirar. Un cop a la feina, explica, tenia un cansament i un ofec tan gran que s’havia d’estirar a una llitera per poder descansar. Al cap de cinc dies va tornar a aparèixer la febre, va agafar la baixa i va començar un nou procés del qual encara no n’ha sortit.

    «Tinc una panxa que no és la meva»

    Després d’haver passat la malaltia, l’Esperanza va començar a experimentar diversos símptomes de Covid a tot el cos, a banda dels símptomes respiratoris que ja havia tingut, que havien millorat però no cessat. «Se’m va inflar molt la panxa, com si estigués embarassada, i vaig començar amb unes fortes diarrees, que em van tenir un mes sense menjar. Sentia un dolor molt fort a la panxa, no ho podia aguantar». Davant aquella situació, va tornar a anar a l’Hospital de Sant Pau, on la van ingressar. Li van fer tota mena de proves, però no van sortir alterades. «A les 24 hores em van donar l’alta dient-me que estava molt nerviosa i que, probablement, tot el que em passava era fruit del meu nerviosisme i de la meva por». Després de set mesos, continua tenint diarrees diàriament. «Tinc una panxa que no és la meva panxa. I això no són hipocondries meves, és arran de la infecció», diu.

    A banda dels símptomes estomacals, també ha patit durant aquests mesos dolors en molts punts del cos: al pit, com si una espasa l’estigués travessant, segons explica, a les articulacions… «Jo mai prenia medicaments i, ara, si no prenc quatre o cinc analgèsics al dia molts cops no puc sortir de casa», explica. També ha patit afectacions cognitives. «No puc llegir, perquè no em puc concentrar, faig faltes d’ortografia quan mai abans n’havia fet, no em surten les paraules, em desoriento en llocs on passo habitualment…».

    La metgessa de família explica que abans d’emmalaltir era una persona molt activa i feia molt d’esport. Ara, però, tot ha canviat. «La meva vida ha canviat completament, ara depenc absolutament del meu cos. Començo cada dia escoltant el meu cos i, en funció de com estic, decideixo què puc fer i que no», explica. «No puc fer plans amb antelació, perquè no sé com estaré l’endemà. Tinc una fatiga constant que impedeix que la meva voluntat pugui amb el meu cos», continua.

    Un col·lectiu invisibilitzat

    El col·lectiu de persones amb Covid persistent ja fa mesos que denuncia que s’han sentit desatesos des del sistema sanitari. Segons l’Esperanza, hi ha hagut una gran falta de credibilitat cap al que els pacients expliquen. «Molts professionals sanitaris han atribuït els nostres símptomes a l’angoixa o a la hipocondria», diu. La metgessa de família considera que aquesta desatenció ve, en primer lloc, perquè els símptomes de Covid persistent no estan inclosos als protocols sanitaris. «Com que nosaltres no hem estat estudiats, com sí que ho han estat les persones que han estat ingressades, la ciència no recull el que ens passa. No constem en els estudis perquè no se’ns ha observat, de manera que és molt més fàcil augmentar el descrèdit cap a nosaltres», assenyala.

    Segons l’Esperanza, quan no hi ha un tractament a oferir, la medicina no sap què fer. «Els professionals no saben què fer amb nosaltres i per això hi ha aquesta desatenció, que fa que els pacients empitjorin. Sabem que no ens podem curar a curt termini, però el fet que no se’ns acompanyi empitjora la nostra malaltia, perquè ens fa pensar que estem boges, i això s’afegeix al malestar que tenim de base», remarca. «Si no acceptes la premissa que els pacients no estan bé, és molt difícil que ampliïs la mirada com a professional sanitari», afegeix.

    Per la metgessa de família, el que cal fer és més recerca des de l’atenció primària. «Nosaltres som malalts que no estem als hospitals, som pacients que tenim una afectació moderada, compatible amb la vida», diu. Per aquest motiu, considera que els pacients amb Covid persistent han de ser estudiats des de la primària, amb el suport dels hospitals en els casos necessaris. Això, però, no s’està fent, ja que, segons l’Esperanza, «l’atenció primària està desbordada, i la recerca necessita recursos econòmics i humans que la primària no té».

  • La meitat dels professionals sanitaris ha presentat un risc alt de trastorn mental durant la primera onada de la Covid-19

    Gairebé la meitat dels professionals sanitaris de l’Estat té un alt risc de patir un trastorn mental després de la primera onada de la pandèmia de la Covid-19 i un 14,5% pateix un trastorn mental discapacitant, és a dir, amb repercussions negatives clares en la seva vida professional i social. Així ho indica un estudi derivat del projecte MINDCOVID i liderat per investigadors de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques i metges de l’Hospital del Mar i del CIBER, en el qual han participat 9.000 treballadors sanitaris de 18 centres sanitaris de l’Estat.

    A més, un segon estudi, dels mateixos autors, un 3,5% presenta una tendència suïcida a causa de la pressió de la crisi sanitària i un 0,1% ha experimentat algun intent de suïcidi. L’estudi MINDCOVID demostra que aquest augment del risc d’ideació suïcida s’explica en part per la pressió patida pels centres sanitaris durant la primera onada.

    Els dos treballs, publicats a la Revista de Psiquiatría y Salud Mental i la revista Depression & Anxiety, s’han basat en una sèrie d’enquestes anònimes en línia realitzades a professionals sanitaris, responent preguntes sobre la seva feina durant la primera onada de la pandèmia, relacions familiars, impacte personal de la Covid-19 o a l’entorn familiar, social i laboral i una sèrie de mesures acurades per a detectar possibles trastorns mentals.

    Del total de participants, el 45,7% presenten risc alt per algun tipus de trastorn mental, és a dir, necessiten una avaluació professional per a confirmar la presència d’un trastorn mental. Per patologies, el 28,1% presenten depressió, el 22,5% trastorn per ansietat, gairebé 1 de cada 4, pànic, el 22,2% estrès posttraumàtic i una mica més del 6%, abús de substàncies. A més, haver presentat un trastorn mental abans de la pandèmia dobla el risc de tornar-ne a patir a conseqüència de la Covid-19.

    “Les dades de la primera onada de la pandèmia indiquen una prevalença de problemes de salut mentals discapacitants en els sanitaris espanyols molt més alta que l’esperada. Caldrà monitorar el risc que aquests problemes persisteixin i, alhora, tenir en compte els factors identificats en el nostre estudi per tractar de minimitzar-ho”, assenyala el Dr. Jordi Alonso, autor principal de l’estudi, director del Programa d’Epidemiologia de l’IMIM-Hospital del Mar i codirector científic del CIBER en Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP).

    La prevalença dels trastorns mentals és més elevada en el cas de les dones joves, no nascudes a l’Estat i no casades. El col·lectiu de les auxiliars d’infermeria és el que mostra un impacte més gran. 2 de cada 3 auxiliars i la meitat de les infermeres pateixen risc alt per trastorns mentals.

    També hi ha una prevalença més alta en aquells professionals exposats a pacients Covid-19, i entre aquells que han patit la malaltia o que han tingut familiars infectats. El 80% dels enquestats van estar involucrats directament a la cura de pacients Covid-19, tot i que només el 43% van estar-hi en contacte durant gairebé tot el temps. El 17,4% va contraure la malaltia i 112 van necessitar ingrés hospitalari. En el 13,4% dels casos algun membre de la família directa va resultar infectat i a 1 de cada 4, el professional va haver de confinar-se o restar en quarantena.

    “Els resultats de l’estudi no ens sorprenen, però ens preocupen. Són molt consistents amb la nostra experiència clínica. Vam atendre a molts sanitaris amb estrès agut, esgotament i ansietat», explica el Dr. Víctor Pérez, últim signant del treball, director de l’Institut de Neuropsiquiatria i Addiccions de l’Hospital del Mar (INAD), coordinador del Grup de Recerca en Salut Mental de l’IMIM-Hospital del Mar i investigador del CIBER de Salut Mental (CIBERSAM).

    Les dades posen de manifest, segons els autors, la necessitat d’esforços socials per evitar contagis i evitar que els sistemes sanitaris es vegin desbordats.

  • Com construir un vincle segur

    • Ei, Eli, com vas? Ja dorms?
    • Hola! Doncs una mica més perquè ara ja només fem biberons i ens ho repartim
    • Ah ostres, no fas pit?
    • No, no en faig
    • Bé, no passa res no? Sí que el vincle amb la teta és més fort, però segur que creix ben sana

    Us sona? Corre la teoria que el vincle amb les nostres criatures es construeix mitjançant l’alimentació, i en concret, amb el pit. Quant de temps de pit garanteix un vincle segur? Com més pit major vincle? Les persones adoptades no tenen vincle amb les seves mares o pares? Dit així sona ridícul i més quan constatem que si fos cert, estaríem parlant que la meitat de la humanitat estaria desvinculada de les seves mares o figures cuidadores. Així i tot, aquesta teoria té bastants adeptes, també entre cert personal mèdic i no mèdic que acompanya maternitats i criances.

    Val a dir que relacionar el vincle, en aquest cas vincle segur, amb l’alimentació no és una teoria nova. La defensaven psicòlegs conductistes i psicoanalistes als anys cinquanta, però segueix vigent malgrat que ha estat desmentida, ja no només pel sentit comú i l’experiència personal de moltes dones que no han donat el pit o de famílies adoptives, sinó també a partir d’evidència científica.

    Deixant de banda per un moment el maltractament animal de l’experiment de Harry Harlow amb macacos rhesus, en aquella època ja va descobrir que el primer vincle no es construïa amb l’alimentació, sinó amb la resposta afectiva que es donava a les cries. Així doncs, no només el vincle segur no es construeix amb el pit, sinó que no es construeix amb l’alimentació, és a dir, tampoc amb el biberó. He de dir-vos que la meva filla a dia d’avui està alimentada amb biberó que dono jo o el pare i de tant en tant l’àvia, l’avi, la tieta…i no deixa de voler-me ni de buscar-me quan necessita reconfort i seguretat. I és quan les figures cuidadores donem resposta a aquesta necessitat de protecció, als estats emocionals i a les descobertes de la nostra criatura, que pot créixer amb un vincle segur amb nosaltres i establir relacions sanes amb la resta de la societat.

    Així doncs, portejar o no, fer pit o biberó, parir natural o no, no tenen una relació causa-efecte determinant per a l’establiment d’un vincle emocional segur. En qualsevol cas, quelcom que sí que contribueix a construir un vincle segur, entre d’altres, és que les dones estiguem emocionalment acompanyades en un període de màxima vulnerabilitat per així poder cuidar les nostres criatures i respondre als seus estats emocionals. I això passa primer de tot, per respectar i acompanyar les nostres decisions durant l’embaràs, el part i el postpart, sense judicis ni dogmes. Nosaltres ja ho sabem i per això sovint ens repetim allò de “cuidem-nos per poder cuidar” però que és tan difícil de complir perquè alhora xoca amb molts altres missatges que rebem que ens exigeixen entrega absoluta sumada a un acompanyament insuficient.

    A mi mateixa, una llevadora em va dir que calia que només jo portegés al meu bebè, que no ho fes el pare de la criatura perquè el bebè em necessitava només a mi. Com us podeu imaginar, després de parir no tenia la faixa abdominal ni el sòl pelvià com per sostenir una criatura gaire estona. Un altre exemple, una amiga amb una mastitis crònica i després de 3 ingressos hospitalaris durant els primers 2 mesos m’explicava que una llevadora li havia dit que si no volia donar el pit i decidia extreure’s la llet i donar-la amb biberó, era important que només ho fes ella, malgrat estar esgotada. Quan he llegit altres consells per l’estil, sovint anaven acompanyats de teories psicològiques tretes de context o d’arguments essencialistes. Per sort, la meva filla té una tieta camerunesa que ens permet veure la realitat des d’un altre punt de vista més pràctic i poder relativitzar. Per a ella és impensable no criar en comunitat, i això passa per repartir-nos les tasques entre tota la família. I ens diu que al seu país ho fan així perquè la mare es pugui recuperar i estar bé per respondre a les necessitats del nadó i treballar. De fet, més d’una vegada m’ha tret la nena dels braços i m’ha enviat a dormir.

    El doctor Ramon Riera, metge-psiquiatre i psicoanalista amb més de 30 anys d’experiència, exposa al seu llibre “La connexió emocional”, on explica molt detingudament com construïm aquestes connexions emocionals que ens vinculen entre nosaltres, que “un nen que repetidament veu com la seva motivació per compartir els seus interessos i estats emocionals queda frustrada, es formarà un sentiment pla, buit i desvitalitzat sobre ell mateix i sobre el món que l’envolta”. Així doncs, de forma molt simplificada, podríem assumir que per establir aquest vincle segur hem de respondre i validar els interessos i estats emocionals de les nostres criatures, i això passa per desenvolupar “el complex sistema d’intercanvi de senyals expressives (gestos, sons vocals, mirades) que permeten compartir els estats afectius”.

    Així doncs, per bé o per malament, establir un vincle segur amb les nostres criatures serà una mica més complex que triar si donem pit o biberó o si portegem o no i ens suposarà, primer, un treball personal per identificar i cuidar els propis estats emocionals per així, després, poder entendre i donar resposta als de la nostra criatura. I per això diem que la criança és un procés de descoberta personal molt intens que a vegades serà preciós i a vegades no, i on el millor que podem fer és acceptar que ho farem suficientment bé.

    *En especial agraïment al dr. Ramon Riera per revisar l’article amb estima

  • Les cures invisibles: les infermeres darrere la Covid-19

    Aquest any es commemora el 200 aniversari del naixement de Florence Nightingale, precursora de la infermeria moderna. En sintonia amb l’efemèride, l’Organització Mundial de la Salut ha designat 2020 com Any Internacional de la Infermera i de la Matrona.

    En la mateixa línia, una multitud d’agències de salut s’ha adherit a la campanya Nursing Now, una iniciativa global orientada a potenciar la visibilitat i posada en valor de la disciplina infermera i enfortir el seu lideratge i participació en la presa de decisions.

    No obstant això, les accions i activitats programades a aquest efecte aviat es van veure truncades amb la irrupció de la pandèmia de Covid-19, traslladant novament a les infermeres a la primera línia de batalla.

    El compromís de les infermeres amb la societat i la seva capacitació tècnica han relluït de forma natural entre els que han patit els efectes de la malaltia. Però han estat alienes als focus i micròfons dels mitjans de comunicació.

    Amb independència de l’àmbit de competència en què es desenvolupin, la contribució de les infermeres a la millora de la salut de les persones i comunitats ha estat sovint reconeguda, encara que escassament representada.

    La seva modesta presència en diaris, tertúlies i comitès pot invisibilitzar aspectes tan importants com la prestació de cures. Perquè les cures, si bé intangibles, contribueixen al benestar i millora de les persones tant o més que les accions merament tècniques dirigides a l’àmbit físic.

    Infermeres darrere d’un EPI

    D’entre els professionals sanitaris, l’equip d’infermeria és el que assumeix la major càrrega i contacte assistencial amb els pacients. Però la imatge social de les infermeres al llarg de 2020 s’ha reduït a una figura vestida de blanc. L’equip de protecció individual (EPI) ha estat un requeriment indispensable (escàs, en ocasions) en l’assistència clínica a pacients. Tot i que el dèficit de mitjans no ha estat impediment per assumir el compromís de curar, quan s’ha pogut, o de cuidar, sempre.

    Potser aquestes gestes són les que han propiciat el brou de cultiu que ha fet arribar a comparar als sanitaris amb superherois, una aproximació poc encertada que obvia que darrere un EPI hi ha una persona que comparteix les mateixes pors que qualsevol ciutadà.

    Por a contagiar o a encomanar als seus éssers estimats. Por a no estar a l’altura de les necessitats de la seva comunitat. Por a esgotar-se i no poder rendir quan més s’espera d’ella. Els EPI han aïllat a les infermeres del virus, però també a la societat de les seves llàgrimes (i als pacients dels seus somriures).

    El Consell Internacional d’Infermeres ha estimat que arreu del món han mort més de 1.500 infermeres per Covid-19. La pandèmia s’ha cobrat més vides d’infermeres que la Primera Guerra Mundial.

    Infermeres darrere el telèfon

    El desenvolupament de nous rols professionals ha estat un dels efectes positius de la pandèmia. Les infermeres comunitàries són les responsables de la gestió de casos de Covid-19 (popularment anomenades «rastrejadores»), com una extensió de la gestió de pacients crònics que ja venien desenvolupant.

    La tasca d’aquesta figura està sent determinant en l’evolució de la pandèmia. Infermeres anònimes que a través d’un telèfon realitzen una tasca a contrarellotge d’identificació i seguiment proactiu de persones infectades i els seus contactes. De l’eficiència de la coordinació multidisciplinar d’aquest procés es pot derivar el control dels brots en la comunitat.

    Infermeres darrere de la consulta

    Els centres de salut també han sofert una profunda transformació durant la pandèmia. Sense detriment de continuar amb la seva activitat habitual, les infermeres comunitàries es fan càrrec del seguiment i control (telefònic o presencial) de les persones infectades. Una tasca silenciosa però clau en la vigilància, assessorament i acompanyament assistencial de pacients. El seu paper repercuteix directament sobre les persones més vulnerables (confinades o que viuen soles), i també en la contenció del contagi a la comunitat.

    Però a les infermeres d’atenció primària encara els queda per endavant el seu més important repte: la gestió de la campanya de vacunació contra la Covid-19. Mai abans en la història d’Espanya s’havia plantejat immunitzar el 100% de la seva població en menys d’un any.

    Infermeres darrere d’una taula de despatx

    Les tasques de gestió de recursos, docència i investigació en temps de Covid-19 no desmereix en importància al vessant assistencial, si bé resulta la menys coneguda de totes.

    Des de la taula d’un despatx, infermeres gestores s’enfronten a la selecció de professionals i provisió de materials amb què dotar els nous espais habilitats amb caràcter d’urgència per donar resposta a les necessitats immediates.

    En paral·lel, infermeres docents i investigadores treballen conjuntament per desenvolupar plans de formació específics amb els d’habilitar a professionals d’altres àrees que puguin reforçar o cobrir unitats de crítics. Perquè un llit de cures intensives o un respirador no serveixen per a molt si no hi ha una infermera que els atengui.

    Assistencial, gestora, docent o investigadora: aquestes són les competències de les infermeres del segle XXI. Si són una peça imprescindible darrere de la resolució d’aquesta pandèmia, per què no ho són també davant els micròfons dels mitjans de comunicació?

    The Conversation

    Aquest és un article publicat originalment a The Conversation

  • Avis i àvies, una mica menys sols per Nadal

    Més de 334.000 persones majors de 65 anys viuen soles a Catalunya i corren el risc de patir soledat no desitjada. Són dades del darrer informe de l’associació Amics de la Gent Gran, realitzat per Elisa Sala, qui es lamenta que “la soledat és un fenomen tan subjectiu que és difícil tenir dades confiables i oficials”. Envellir i patir aïllament no és pas una situació nova, però és cert que arran de la pandèmia i el confinament, s’ha agreujat el sentiment de soledat no desitjada.

    Des del març passat, quan es va decretar el tancament i les residències de gent gran van començar a ser el polvorí del virus, la tercera edat ha estat al centre de l’atenció mediàtica, però com a subjecte passiu. “Les accions en el marc de la crisi i la comunicació han estat edatistes i han vulnerat drets de les persones grans de manera directa i indirecta”, denuncia Elisa Sala.

    Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, el 31,8% de persones de més de 65 anys van passar soles el confinament. “Són persones molt aïllades, que ja patien sentiment de soledat abans de la pandèmia i, precisament per això, s’han exposat menys al virus”, explica Daniel Salvador, president de l’associació Avismón, que acompanya i assisteix persones grans que viuen soles, amb pocs recursos i estan en risc d’exclusió. De les 730 persones que atenen, la Covid ha segat la vida de 28 avis i àvies en residències i només de 3 persones que vivien a casa seva.

    Els avis i àvies que viuen sols són aquells que, precisament, solen sortir poc de casa i rebre poques visites. Per això, en molts casos el patiment arran del confinament no va ser tant per no poder sortir de casa, sinó per saber-se totalment aïllats de l’exterior. “Ens va trucar molta gent nova que no havíem atès abans, que ens demanava de tot, però principalment ens requerien ajuda psicològica”, recorda Salvador. “Moltes vegades no eren els mateixos avis qui trucaven, sinó nebodes, fills o germanes preocupades”.

    Associacions que practiquen el voluntariat per acompanyar persones grans han vist aquest any com la seva tasca social s’ha vist extremadament afectada. Grups com Avismón van resoldre l’acompanyament via trucades telefòniques, ja que van haver d’anul·lar les visites que els voluntaris realitzaven a casa dels avis i àvies. “Tenim 400 voluntaris i la meitat d’ells són jubilats i tenen més de 70 anys. També són persones de risc a les quals hem de cuidar”, explica Salvador. Aquesta associació, com totes, ha hagut d’anul·lar gairebé totes les activitats d’aquest 2020: des de la festa major, fins a fer un Sant Jordi passat per aigua al juliol. Però han volgut salvar, com han pogut, el Nadal.

    Dinars amb la segona família

    “És una època complicada, emocionalment”, reconeix el director d’Avismón. Per això, cada any s’organitzen diverses activitats perquè aquelles persones que estan soles no passin en soledat aquestes dates. Enguany, però, la pandèmia complica la logística i més ara, que a pocs dies de Nadal la corba de la tercera onada s’enfila perillosament. “Necessitem que ens toquin, que ens abracin, veure’ns el somriure”, diu Daniel Salvador. Per això, els voluntaris i voluntàries d’Avismón han canviat la dinàmica del seu ja tradicional dinar de Nadal per a adaptar-lo als temps pandèmics.

    L’any passat es van ajuntar 275 persones, entre usuaris i voluntaris, a un hotel per a celebrar un àpat plegats. Enguany, aquesta celebració s’ha convertit en diversos dinars en grups de dos o tres. Però per la por al virus, només s’hi han apuntat 86. Els comensals són una o dues persones grans, acompanyades del voluntari que els acompanya recurrentment. “Són els voluntaris més grans, els que sabem que tenen una interacció social reduïda i que, per tant, no suposen un gran risc de contagi”. Un d’aquests grups el conformen la Teresa i la Dolors, juntament amb la seva voluntària, la Conchita, que s’ajuntaren el 17 de desembre per a dinar a un bar de Sants, a Barcelona.

    Teresa i la Dolors, juntament amb la seva voluntària, la Conchita | Sandra Vicente

    “Estem tan bé com podem estar”, diu la Dolors, just quan s’asseu a la taula, ja començant a fullejar la carta. Tant ella com la Teresa s’emocionen recordant el dinar de l’any passat: “era tan bonic estar tots junts, en aquell hotel tan gran…El menjar, la decoració i la companyia, tot va ser perfecte!”, rememoren. Avui, però, només són tres: “Quin remei -diu- toca cuidar-se”, apunta la Dolors.

    Saben que enguany serà un Nadal atípic, que passaran amb part de la família lluny. La Dolors, que viu sola, segurament ho celebrarà amb la seva neboda, que també és veïna i és qui l’ha ajudada tots aquests mesos. Però encara no ho tenen clar, perquè el seu marit és metge i “vés a saber com va tot”. El seu fill viu lluny i no el veurà, perquè no es volen arriscar. La Teresa viu amb el seu fill, que pateix una malaltia cardíaca que li fa fallar el cor. “Ja tinc el caldo i els canelons de Sant Esteve preparats i al congelador”, diu la Teresa. Tampoc veurà la seva altra filla, que viu fora de Barcelona. “Però posarà una videoconferència i ja ens felicitarem”, riu la Teresa. “Jo no me’n sé avenir d’aquestes coses, em pensava que no faria servir mai aquests aparells”, explica.

    “Ens hem hagut de tornar modernes!”, exclama la Conchita, de 60 anys. Fa tres anys que es va jubilar i dos que és voluntària d’Avismón, molt propera a la Teresa i la Dolors. “Anem a fer comandes, la compra…però sobretot ens expliquem xafarderies!”, apunta, múrria, la Dolors. “Ens fem companyia les unes a les altres”, assegura la Conchita. Aquest any, diu, han fet “allò que han pogut” i l’acompanyament s’ha reduït a l’àmbit telefònic. “Trobem a faltar estar tots junts”, es lamenta.

    Tancades a casa, “és el que toca”

    La Teresa fa punt de creu i, aquests dies, s’entreté teixint postals de Nadal per a les seves amigues d’Avismón. Posa poc les notícies, “jo no vull que em posin nerviosa, amb tanta Covid”, diu. Té 92 anys i als 70 va començar a fer de voluntària per l’associació, durant 8 anys. Ara n’és usuària i hi ha trobat “una família”. Recorda amb enyorança els dies en que podia trobar-se cada diumenge amb les amigues de l’associació de vídues. Ara només es poden trucar i, des que va començar la pandèmia, n’han mort tres. Tot i això, assegura que té “una vida plena”, perquè es truquen tot sovint.

    El telèfon i les videotrucades -per a qui no es veu afectat per la bretxa digital- han substituït les abraçades i els petons. “Però és per a cuidar-nos”, diu en Daniel Salvador, president d’Avismón, qui reconeix que “ens va costar decidir si fèiem els dinars o no. Finalment només els hem fet amb les persones que estan molt soles. Tal i com està la pandèmia, si els haguéssim tingut pensats per a la setmana que ve, no els haguéssim celebrat”, diu.

    Venen dates complicades, i ho saben. Les directrius dels governs a l’hora d’organitzar els Nadals són poc clares i amb moltes llacunes. “Però no per això hem de ser uns irresponsables”, alerta Salvador. “Nosaltres veiem la mort de prop sovint i per això sabem que ens hem de cuidar i evitar interaccions innecessàries: no ens hem de posar en risc per a un moment d’alegria”, diu, dirigint-se a aquells que se saltaran les restriccions per Nadal. “Per a ells potser és una grip, però per a un altre pot significar la mort. I ells, algun dia, també seran grans”. Grans com la Teresa i la Dolors que, avui, han celebrat el seu particular Nadal avançat. Eren poques, però ben avingudes. Aviat tornaran a casa, a fer ganxet o escoltar la ràdio, però havent compartit una bona estona amb bones amigues. Tot un petit luxe en aquests nadals pandèmics.

  • La Covid-19 ha exacerbat l’odi i la confrontació?


    El passat 17 de desembre va tenir lloc, telemàticament, la tercera sessió del cicle de debats sobre els efectes de la Covid-19 organitzat pels Amics de la UAB. Aquesta tercera sessió es va dedicar als «Mecanismes d’odi i confrontació» en el context de la pandèmia i hi van intervenir Ignacio Morgado, Catedràtic de Psicobiologia de l’Institut de Neurologia de la UAB i Manuel Cruz, Catedràtic de Filosofia de la UB i expresident del Senat, moderats per Maria José Recoder, degana de la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB.

    Ignacio Morgado va aportar una anàlisi des del punt de vista de la psicologia de les emocions, concretament del sentiment de l’odi, amb tot el que significa de negació de la intimitat, de passió i de compromís per perjudicar a l’odiat. Per la seva part, Manuel Cruz, va subratllar que l’odiat és alguna cosa que «ens danya i que, per tant, ens carrega de raó com a justificació o legitimació de la violència en resposta al dany». El debat va girar també entorn de la relació amor/odi, a l’odi com a reacció a la por o a la incertesa i al fet que l’odi és un fenomen induït. Tot això com a materials de base sobre com va reaccionar la ciutadania davant la incertesa i els temors de la pandèmia. La prova de contrast que va significar el confinament va fer sortir, segons Cruz, el millor i el pitjor de nosaltres mateixos, perquè també ningú és d’una sola peça.

    El debat va girar també entorn del debat sobre l’actuació dels mitjans de comunicació en relació amb la informació sobre la pandèmia i la seva fiabilitat. Finalment, es va abordar la repercussió del crispat debat polític sobre l’actuació dels diferents governs en relació amb el control de la pandèmia. En el discurs de l’odi i la crispació hi ha també ciutadans que s’hi reconeixen i vehiculen els seus registres -odiosos o sectaris- cap a la política. Potser els polítics injecten odi, però, com deia Manuel Cruz, hi ha més gent que l’amplifica en els mitjans i en les xarxes socials, deteriorant així la part de responsabilitat corresponent als polítics, però també la part que correspon als mitjans de comunicació i a la mateixa ciutadania.