Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • Professionals de l’atenció primària de l’ICS detecten un miler de casos de violència masclista en dones embarassades en el darrer any

    Aquest 25 de novembre es commemora en plena segona onada de la pandèmia de la Covid-19, una situació que té clares repercussions en les dones que pateixen violència. Amb el confinament i l’aïllament social les situacions de violència s’han agreujat. En aquest sentit, l’Institut Català de la Salut (ICS), ha impulsat una estratègia per tal de millorar la capacitació dels professionals i proporcionar-los les eines necessàries per poder fer l’abordatge de la violència masclista en els diferents punts d’atenció dins del sistema de salut.

    En l’atenció primària de l’ICS s’han registrat 2.135 casos de violència durant el 2020. En el cribratge de la violència masclista en embarassades -sobre un total de 44.743 dones gestants ateses a Catalunya en els centres d’Atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR) de l’ICS- des del mes de novembre de 2019 fins al mes d’octubre de 2020, a un 62% se’ls realitzat un procediment de detecció de violència masclista a través d’un qüestionari específic. En aquestes dones, al voltant d’un 2% va sortir positiu i les professionals que les atenien van acabar confirmant una situació de violència masclista.

    Per a facilitar la detecció de la violència masclista, els professionals d’atenció primària disposen a la història clínica d’atenció primària de qüestionaris validats de detecció (PVS- Partner Violence Screening i RVD- Qüestionari per la detecció del risc de la dona que es troba en situació de violència masclista). També compten amb d’altres eines relacionades amb l’atenció i el seguiment de les dones que permeten el seu registre estructurat i que tenen a l’abast una escala de benestar emocional. Aquestes variables es comparteixen de forma transversal entre els professionals de medicina, infermeria, treball social, psicologia i llevadores per oferir un abordatge conjunt.

    Més formació, més detecció

    Per tal de millorar la capacitació dels professionals per abordar la violència masclista, l’ICS ha elaborat diverses unitats formatives, que s’han estès a tot Catalunya per arribar a una gran part dels professionals. També ha treballat amb el Departament de Salut i el Servei Català de la Salut (CatSalut) amb els fons del Pacto de Estado contra la Violencia de Género. Una de les iniciatives ha estat una formació creada a partir d’una peça teatral basada en casos reals de dones maltractades. També s’han dut a terme cursos específics sobre violència sexual, violència obstètrica, atenció en centres d’urgències hospitalàries i d’atenció primària de víctimes de violència masclista i sobre la mutilació genital femenina.

    A més, la Comissió d’Igualtat de l’ICS ha promogut la campanya ‘Planta cara’. L’any passat, la primera part de la campanya anava dirigida a les professionals de l’ICS per encoratjar-les a denunciar en cas que patissin violència masclista. Enguany, són professionals de l’ICS les que expliquen casos reals de dones que han viscut una experiència d’aquest tipus. En aquesta iniciativa, les professionals exposen de quina manera les van atendre i com els centres sanitaris són entorns segurs on la dona pot rebre ajuda i acompanyament.

  • El Parc Taulí participa en un projecte europeu de suport al benestar i la integració de les persones transgènere víctimes de violència

    El Parc Taulí ha estat escollit per formar part del projecte europeu SWITCH, un projecte que dóna suport al benestar i a la integració de les persones. L’objectiu del projecte es centra en la millora del coneixement i sensibilització de necessitats de persones transgènere i intersexuals (TI), l’equitat en salut d’aquestes persones, així com la sensibilització de la població sobre aquestes qüestions.

    Es tracta d’un projecte finançat per la Comissió Europea sota el programa “Drets, Equitat, Ciutadania” en el qual estan involucrats set centres col·laboradors de tres països de la Unió Europea: Itàlia (Perseo SpA Social enterprise, Paradigm, Research and Psychology of the Onlus community i Local Health Unit of Reggio Emilia) i República Txeca (Transparent Zs and Narodni Ustav Dusevniho Zdravi). Pel que fa el territori espanyol, la Fundació Parc Taulí juntament amb el consorci LIPA NET – Mirada Local lideren el projecte.

    Per aconseguir els objectius del projecte es promocionaran serveis per atendre adequadament a les persones transgènere i intersexuals supervivents de violència, millorant les competències professionals de la psiquiatria, la psicologia, el treball social i l’atenció primària en general (medicina familiar, pediatria…).

    Per fer-ho, els professionals que estan en contacte amb les persones transgènere i intersexuals rebran diferents formacions relacionades amb identitat de gènere, així com en temes més específics, amb la finalitat de gestionar adequadament l’atenció integral i holística a aquestes persones.

    Els professionals del Parc Taulí que participen en el projecte SWITCH són Narcís Cardoner Álvarez, Carme Espelt Anfruns i Ximena Goldberg Hermo, de l’àrea de recerca en Neurociències i Salut Mental.

  • Carme Valls: “Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball”

    Carme Valls, metgessa especialista en endocrinologia, acaba de publicar el llibre Mujeres invisibles para la medicina (Capitán Swing), on descriu les últimes investigacions i avenços en perspectiva de gènere en salut. Segons assenyala Valls, en els darrers anys hi ha hagut alguns avenços pel que fa a la inclusió de les dones en les investigacions, però encara es tracta d’una tímida aproximació.

    La metgessa, que dirigeix el programa «Dona, Salut i Qualitat de Vida» del Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris, considera que cal un major desenvolupament de la ciència de la diferència, la qual estableix les diferències entre homes i dones pel que fa la salut. Segons ella, d’aquesta manera, es podrà acabar amb la invisibilització de les dones en la medicina. «Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats, de manera que els nous professionals de la salut que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja desenvolupin una nova mirada i entenguin que hi ha malalties que afecten de manera diferent a homes i dones», explica.

    El llibre que acaba de publicar és una versió revisada i actualitzada d’un llibre seu de l’any 2006. En termes generals, en catorze anys, les dones segueixen sent invisibles per a la medicina o hi ha hagut alguns canvis en els darrers anys?

    En algunes àrees de la medicina hem avançat una mica. Una de les principals crítiques era que les malalties cardiovasculars, que són la primera causa de mort de les dones, havien estat excloses de tots els treballs de recerca que s’havien fet fins als anys noranta. Actualment, un 38% dels estudis sobre mortalitat i morbiditat de malalties coronàries inclouen les dones. Però això encara es fa de forma molt desigual. Si mirem el total de la literatura mèdica, veurem que encara es diferencia molt poc per sexe i, quan es diferencia, sovint no s’analitzen les diferències entre un sexe i l’altre. És necessària una discussió sobre si ser home o dona influeix en l’evolució de la malaltia o en el tractament. Això encara costa molt que es faci.

    En altres qüestions no hem avançat gaire. Per exemple, pel que fa a la sexualitat. Se segueix equiparant la sexualitat de la dona amb la de l’home, quan les dones tenim un tipus de sexualitat diferent dels homes. Aquest és el motiu pel qual la viagra femenina no ha funcionat.

    Els estudis sobre la Covid-19 tenen en compte les dones?

    La majoria de treballs que s’han publicat no diferencien per sexe. Hi ha excepcions, clar. Per exemple, els estudis que fan els epidemiòlegs del Ministeri de Sanitat cada 15 dies sí que diferencien per sexes. I es poden extreure algunes conclusions. Queda la impressió que la malaltia predomina entre els homes, però realment la malaltia ha tingut des de l’inici més incidència en les dones. A la primera onada el 56% de les persones contagiades eren dones i un 44% homes. A la segona onada, el 52% són dones i el 48% homes. Ara bé, la mortalitat sí que és superior en els homes; un 60% de les persones que han mort per coronavirus són homes.

    Per tant, l’evolució de la malaltia és diferent entre homes i dones i la incidència és superior en les dones, per dos motius. Primer, per raons socials perquè, per exemple, les sanitàries representen el 70% entre el total de sanitaris contagiats. A més, els treballs més precaris són duts a terme majoritàriament per dones. Pel que fa a les causes biològiques, s’estan fent estudis sobre l’efecte que pot tenir el virus sobre l’enzim ECA. Sembla que aquests receptors estan més expressats en el cos de la dona, però, alhora, les dones segreguen un enzim protector antiinflamatori que fa que no tinguin afectacions tan greus als pulmons, fet que es tradueix en menys ingressos a l’UCI i menys mortalitat.

    Hi ha, per tant, necessitat de diferenciar els dos sexes en la pràctica mèdica?

    Estudiar la ciència de la diferència, que permet diferenciar entre els dos sexes i que és una assignatura pendent per la medicina, ens permetria recollir més informació per tractar millor als pacients d’ambdós sexes. A més del que ja he mencionat, cal destacar totes aquelles patologies que pateixen més les dones respecte als homes, com serien les malalties de carència de ferro, les anèmies i les malalties autoimmunes. Els i les professionals no surten de la facultat de medicina preparades per atendre aquestes malalties cròniques que després es veuen a la consulta. A l’atenció primària, especialment, és necessari el desenvolupament de la ciència de la diferència.

    Vostè aborda molts aspectes en el seu llibre sobre la salut de les dones, però quina és l’essència de la discriminació de les dones en la medicina? Per què s’invisibilitzen?

    Bernadine Healy, una cardiòloga americana, ja denunciava feia anys que no tractàvem igual les malalties coronàries entre homes i dones; que les dones les enviaven a casa i els homes a operar-se. Hi ha un estereotip de gènere, que implica dues coses. Per una banda, la concepció que si s’estudiava els homes, ja s’estudiava les dones i, per l’altra, els prejudicis a l’hora d’investigar: fins als anys noranta, els treballs de recerca no contenien cap dona. Aquí hi ha també el problema de les ciències androcèntriques, que creuen que no cal estudiar la diferència, és a dir, creuen que passa el mateix en un sexe i un altre. Això seria el biaix de gènere mental. Durant segles, la dona ha sigut considerada inferior, poc important. Això també passa en l’àmbit farmacèutic. Quan es fa un estudi de fàrmacs i s’utilitzen animals, el 75% dels treballs són amb rates mascles. Ho justifiquen dient que les rates tenen el cicle estral, que és una mena de cicle menstrual, i que això molesta per estudiar un fàrmac.

    Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball.

    Aquest biaix de gènere que vostè destaca en el seu llibre, contrasta clarament amb la progressiva feminització del sector sanitari.

    Sí. Perquè l’esperit crític s’ha d’anar desenvolupant, i quan a la facultat t’ensenyen les coses d’una determinada manera, surts d’allà amb aquella perspectiva. Que és una mirada androcèntrica. Hi ha una part de professionals que creuen que no val la pena introduir la perspectiva de gènere en la salut, que creuen que segurament som tots iguals i que si s’estudia un sexe, ja s’estudia l’altre. I això queda de manera permanent en el cap de molts metges i metgesses.

    En els últims anys, però, hi ha hagut un canvi. Els estudiants de Medicina i Infermeria noten que hi ha una mancança en la seva formació i ens demanen a professionals que treballem amb altres mirades que anem a fer sessions a la universitat sobre gènere i salut. Això ho trobo fantàstic. Però realment és només com envoltar el nucli principal, perquè les assignatures troncals de Medicina no incorporen la perspectiva de gènere. Penso que hi hauria d’haver un esforç per part de la docència universitària d’incorporar-la a totes les assignatures, no només fer una assignatura. La perspectiva de gènere ha d’incorporar-se transversalment, assignatura per assignatura.

    Per on cal començar?

    L’inici d’aquest canvi de paradigma es troba en la recerca. Ha de néixer una ciència amb perspectiva de gènere i, després, aquesta mirada s’ha de transmetre a les facultats, de manera que els nous professionals que es graduïn, els metges, metgesses, infermeres, infermers, psicòlogues, psicòlegs… ja tinguin una mirada diferent i entenguin que hi ha malalties que afecten diferent a homes i dones

    El 1996 el Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris va organitzar un congrés, reunint a experts de 53 països per parlar sobre la perspectiva de gènere en salut, un congrés que va tenir molta repercussió, perquè va permetre aconseguir una xarxa de recerca a escala mundial. La primera conclusió que se’n va extreure era que calia que s’incorporés la perspectiva de gènere a les Facultats de Medicina. Això no s’ha aconseguit encara, tot i que s’ha aconseguit una tímida aproximació. Hi ha països i universitats que han anat més de pressa en aquesta evolució i compten amb especialitats com la Medicina de la Dona.

    | Cristina Candel

    La crisi sanitària de la Covid-19 ha disparat encara més el consum d’ansiolítics i antidepressius. Segons les dades, el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones. A què ho podem atribuir?

    El problema és que hi ha un desconeixement de les causes dels símptomes de les dones. Evidentment que pot ser que les dones pateixin més ansietat, pel fet de viure en una situació androcèntrica que els hi diu que no valen res, que no les deixa fer una carrera professional i que les impulsa a fer treballs precaris o que cobren diferent per la mateixa feina que un home. Però això són problemes socials, no mèdics. Si tractes un problema social amb una pastilla t’estàs equivocant molt. Els problemes socials de les dones no s’han de tractar amb pastilles, sinó canviant les seves condicions de vida i de treball. El que es fa, però, és tractar les dones amb sedants i antidepressius. Està demostrat que en la primera consulta és molt més freqüent donar un ansiolític a una dona que a un home. Actualment, a Espanya donem cinc vegades més antidepressius a dones que a homes i el doble d’ansiolítics.

    En termes de cura dels fills i de les feines de la casa, la crisi del coronavirus ha servit per equilibrar i repartir les cures a casa? O creu que no ha canviat res i que el pes segueix recaient sobre les dones?

    A la primera onada es va fer un estudi que deia que no havia canviat res, que la dona s’havia sentit com que no tenia ni dos minuts per respirar. Actualment no hi ha dades, però la meva impressió és que en alguns casos ha servit per compartir les cures, però que, en general, el teletreball de l’home era sempre el prioritari. L’home es tancava en una habitació i no sortia fins al vespre. La dona comptabilitzava: treballava, feia el dinar, ajudava als fills a fer els deures… tenia el mateix rol, estant tots a casa. També hi ha homes que posen la rentadora, és clar, però la figura de pal de paller de les cures encara recau en l’esquena de la dona. Cal fer estudis al respecte.

    En quina mesura afecta la seva salut que les dones es dediquin en gran part a cuidar els fills i fer les feines de casa?

    Sobretot, van perdent la possibilitat de recuperar la seva carrera professional. La dona renúncia a tenir una habitació pròpia, com deia la Virginia Woolf, i renúncia a tenir desitjos. Això la fa més ansiosa i, sobretot, la fa renunciar a una major qualitat de vida, a viure en plenitud. A llegir, a escoltar música… a fer el que li vingui de gust, sense estar sempre pendent de la vida dels qui l’envolten. Però no vull fer victimisme. La veritat és que moltes ens hem anat guanyant els nostres espais. Però a vegades és esgotador. Està clar que la feina de les cures s’ha de repartir molt més en la societat, perquè és un element que afavoreix l’estrès físic i mental de les dones.

    Les residències no són un negoci, són una inversió en qualitat de vida per a les nostres àvies i avis.

    També parla en el llibre de la importància d’envellir amb salut. Com hauria de canviar l’atenció als sociosanitaris i residències? Cap on hauríem d’anar?

    S’ha de canviar el model totalment. Si és possible, l’envelliment ha de ser en el teu entorn personal. Si no és possible, les residències han de ser cada vegada més un lloc que no sigui ‘aparcar’ a la gent com si fossin mòmies. Han de ser llocs on puguis mantenir una qualitat de vida. Les habitacions, per exemple, si és possible haurien de ser individuals, perquè la gent necessita un respecte a la seva pròpia dignitat. Els poders públics, per la seva banda, han de supervisar i evitar que les residències es converteixin en un negoci, perquè algunes ho són. Una residència no hauria de donar diners, s’haurien de reinvertir aquests beneficis en més personal, en una millor atenció i en pagar adequadament als seus treballadors. Les residències no són un negoci, són una inversió en qualitat de vida per a les nostres àvies i avis.

    A la part del final del llibre parla de les condicions de les dones per empoderar-se i néixer per si mateixes.

    La Medicina ha tardat molts anys a visibilitzar les dones en els estudis i encara trigarà molts més a fer visible tot el que és la dimensió de la salut de la dona. Moltes ja no hi serem. Per això, en l’últim capítol del llibre defenso que cal renéixer per nosaltres mateixes, recuperar els nostres desitjos i la voluntat de gaudir de la vida. En qualsevol circumstància, sempre podem trobar petits espais de llibertat per tornar a recuperar el plaer a la nostra vida. Cal que recuperem la sensualitat i la sexualitat, que això ens doni vitalitat. Hi ha dones que han superat circumstàncies molt difícils; hem d’emmirallar-nos en això i fer una mirada cap endavant i viure els anys que ens quedin amb el màxim de plaers possibles. Mentre la ciència i la medicina avancen, a la vida quotidiana totes les dones han de ser protagonistes de la seva salut. Trobar espais de salut per gaudir perquè, al final, sí que tenim una cosa bona que és la vida.

  • La CAMFiC elabora una guia clínica per al tractament de la Covid-19 persistent

    Des de la primera onada de la pandèmia, els mesos de març i abril passat, ja va quedar de manifest que molts pacients que havien superat la malaltia, seguien patint alguns símptomes de la Covid-19. Amb el pas dels mesos, diversos estudis científics han anat assenyalant que al voltant del 10-20% dels pacients amb Covid-19 presenten símptomes de la infecció més enllà de les quatre setmanes i una proporció menor durant mesos. Aquestes conseqüències de la malaltia han estat considerades com a simptomatologia de Covid-19 persistent.

    La Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), conscient d’aquesta situació, ha elaborat una Guia Clínica per al tractament de la Covid-19 persistent a l’Atenció Primària. La Guia utilitza un enfocament pragmàtic basat en els estudis publicats sobre sèries de pacients amb infecció per SARS-Cov-2, editorials i opinions d’experts, així com l’experiència clínica dels autors i revisors. El president de la CAMFiC, el Dr. Antoni Sisó, explica que «la idea inicial d’elaborar aquesta Guia pràctica va sorgir a partir de les demandes de diverses metgesses de família afectades per la Covid-19 persistent». El document ha pogut veure la llum en poc més de dos mesos. La Guia ha estat elaborada i revisada per 52 metges i metgesses especialistes en Medicina Familiar i Comunitària i ha comptat també amb la participació d’especialistes en Medicina Interna, Malalties Autoimmunes, Matemàtiques i Estadística i la consultoria del Dr. Antoni Trilla, cap de Malalties Infeccioses de l’Hospital Clínic.

    La diversa simptomatologia que presenten aquests pacients i, en general, el fet que no es converteixen en malalts crítics que requereixin ingrés hospitalari, fa que el seu seguiment i tractament mèdic s’hagi de fer, fonamentalment, des de l’atenció primària, que és on es visiten i tracten aquests malalts. Això introdueix encara més pressió assistencial en un àmbit on, més enllà del seguiment i control dels casos de Covid-19 i de totes les altres patologies dels pacients corresponents a un determinat CAP, els professionals de l’atenció primària han de donar també la resposta mèdica a pacients amb Covid-19 persistent.

    La situació és especialment difícil atenent també el context actual i el fet que es tracta d’una patologia nova, cada cop més coneguda però encara amb molts interrogants i poques evidències científiques. Ni existeixen tractaments plenament efectius ni, ara per ara, vacunes també plenament efectives, però tampoc existeixen recomanacions ni guies de pràctica clínica basades en l’evidència per al maneig de la Covid-19 persistent.

    Per fer front a tot això, la Guia proposa un enfocament pragmàtic de l’atenció al pacient amb Covid-19 persistent que passa per una avaluació integral del conjunt de la simptomatologia, i una avaluació específica de cada un dels símptomes persistents que poden esdevenir crònics. A més de la valoració d’antecedents, de les analítiques i de les exploracions complementàries, tant les bàsiques com aquelles que siguin necessàries en funció dels símptomes que pugui presentar cada pacient, també es planteja l’avaluació específica orientada al símptoma.

    En aquest sentit, val a dir que els principals símptomes de la Covid-19 persistent són la fatiga persistent, el dolor articular persistent, el dolor muscular persistent, el dolor toràcic persistent, la tos persistent, la dispnea persistent, l’anòsmia / disgèusia persistent, la cefalea o els símptomes digestius persistents. La Guia estableix, per a cada un d’aquests símptomes, quines són les dades cal recollir a la història clínica, quines són les exploracions que cal fer, i quin és el procés diagnòstic a seguir. A més d’aquests símptomes, la Guia Clínica també recull altres manifestacions persistents que es poden presentar com ara la febrícula, els calfreds, la intolerància als canvis de temperatura, la rinitis, la congestió nasal, la confusió o boira mental, els trastorns de la concentració o de la son, el vertigen, la conjuntivitis o, fins i tot, la caiguda del cabell.

    «Afortunadament, aquests símptomes van davallant amb el temps i sembla que al cap de tres mesos la persistència afectaria, aproximadament, només a un 2,5% del total de pacients amb Covid-19, tot i que encara hi ha molta discrepància en les dades i hi ha articles científics que parlen de més prevalença», explica el Dr. Sisó, qui destaca també que afecta molt més a dones d’edat mitjana, entre 40 i 50 anys.

    Més enllà, però, de la simptomatologia, la Guia exposa també altres escenaris patològics post Covid-19 que, tot i ser menys freqüents, també s’estan observant, com ara les seqüeles pulmonars, l’afectació pleural, l’afectació cardíaca, o els diversos problemes de salut mental (ansietat i depressió) vinculats no només al confinament i l’aïllament durant la malaltia, sinó també l’incertesa que vivim davant la pandèmia i a la forta crisi econòmica que s’hi deriva. Aquests darrers problemes entren clarament dins l’esfera de la salut mental i són de caràcter multifactorial, ja que estan relacionats no només amb el fet de patir la malaltia sinó amb el confinament associat a la malaltia. «La Covid ha deixat una important empremta en l’àmbit psicològic a molts pacients i és un context que el metge de família, que té una mirada àmplia en relació amb la salut de les persones, ha de tenir sempre en compte», assenyala Sisó.

    Finalment, la Guia de Pràctica Clínica planteja també un seguit de reptes de futur en el tractament i atenció a aquests pacients, com ara que cal tractar d’estructurar la gran varietat de símptomes i alteracions que alguns pacients amb Covid-19 poden presentar o disposar d’informació respecte a possibles factors que puguin ajudar a identificar les poblacions de més risc. S’ha concebut i configurat la Guia com un document viu i pragmàtic, que podrà incorporar en posteriors actualitzacions nous coneixements per mantenir-se al dia. Com explica el president de la CAMFiC, «aquesta guia l’hem feta per donar resposta a una demanda dels professionals i pretén ser una eina que faciliti als metges de família fer encara millor la seva feina».

  • El cementiri de Montjuïc habilita un espai per al dol gestacional i neonatal

    L’empresa municipal Cementiris de Barcelona ha obert, amb la col·laboració de l’entitat Petits amb Llum i de l’Hospital Vall d’Hebron (CatSalut), el primer espai en un cementiri de la ciutat per acompanyar el dol gestacional i perinatal.

    L’espai físic, ubicat al cementiri de Montjuïc, està conformat per un bloc de nínxols identificats amb una làpida especialment dissenyada amb una simbologia d’estels, que “representa la presència permanent dels nadons”, expliquen fonts del consistori. De fet, a tocar de l’espai per als fèretres hi ha una escultura de quatre columnes amb quatre estels. En una d’elles s’hi llegeix la següent inscripció: «Fins i tot el més petit dels peus té el poder de deixar petjades eternes en aquest món».

    «És un espai singular dins del cementiri. Està pensat perquè el col·lectiu tingui un espai de trobada i on poder fer l’acompanyament durant la pèrdua», explica Eloi Badia, regidor barceloní d’Emergència Climàtica i president de Cementiris de Barcelona. «Era un projecte absolutament necessari i està tenint molt bona acollida», assegura Badia, que explica que abans de Tots Sants ja es va fer el primer enterrament.

    Fins ara, els nadons que morien durant el part o poc després «estaven separats i no identificats, ara tenen una làpida identificada en un espai comú», explica Maria Rosa Domènech, portaveu de l’entitat Petits amb Llum, precursora de l’espai. «Era necessari perquè ara són visibles als ulls de tothom. Abans estaven en nínxols dispersos pel cementiri amb ciment i ara no, tenen una làpida unificada, en un espai concret, estan junts», valora Domènech. Afegeix que abans, «al cap de cinc anys, anaven a l’ossari comú», mentre que ara restaran a l’espai específic definitivament.

    “La mort té molts tabús a la nostra societat, i el dol perinatal és un dels elements que han quedat amagat. Amb el projecte volem fer un acte de reconeixement social, mostrar que és un tema que ens preocupa, ens importa i que volem acompanyar de la millor manera”, assegura Badia.

    La doctora Fátima Camba, pediatra del Servei de Neonatologia de l’Hospital Vall d’Hebron i una de les impulsores d’aquest projecte, recorda que «estem davant d’un dol que com a societat solem silenciar», en declaracions facilitades pel centre sanitari, referent en dol perinatal. «Per als pares sol ser molt dolorós i amb aquest espai específic i visible es pot contribuir a ajudar-los en el seu dol», diu.

    L’espai resta obert per a totes les famílies que vulguin fer-ne ús de forma gratuïta. Per tal d’ampliar-ne el coneixement entre les mares i pares que han perdut un infant en una edat tan prematura també s’ha elaborat un díptic que els explica l’opció d’enterrament a l’espai habilitat. “La iniciativa s’ha fet extensiva, a través del Consorci Sanitari de Barcelona, a la resta de centres hospitalaris de la ciutat”, explica l’ajuntament.

    “El sanitari que et dóna la notícia t’explica el que pot i com pot. Els pares estan en un moment de xoc i no saben ben bé quines decisions prendre i quines tenen a l’abast», raó per la qual la portaveu de Petits amb Llum valora positivament el díptic informatiu.

    A més de l’acte que cada família pot fer per acomiadar el seu infant, l’ajuntament barceloní planifica fer un comiat amb periodicitat anual. Un acte col·lectiu en un «espai d’acollida i dignitat» que preveuen per al mes d’abril. La data és provisional a expenses de la situació sanitària del moment derivada de la pandèmia de Covid-19.

  • Tanca un servei contra les malalties de transmissió sexual al centre de Barcelona a causa de l’epidèmia

    El centre de Barcelona ha perdut en els últims dies el seu servei de referència en infeccions de transmissió sexual (ITS), tuberculosi i salut comunitària. La segona onada de Covid-19 ha provocat que l’Hospital Vall d’Hebron, de què depèn aquest centre pioner ubicat al Raval, hagi reclutat als seus professionals, al que algunes entitats socials, sobretot del col·lectiu LGTBI i contra el VIH, han reaccionat amb preocupació i enuig.

    El mig centenar de sanitaris que treballen al Centre de Salut Internacional i Malalties Transmissibles Drassanes se’n van assabentar el 22 d’octubre i el dia 26 l’edifici ja estava clausurat «fins a nou avís», tal com es llegeix en un cartell penjat a la porta. Des Vall d’Hebron asseguren que aquests sanitaris segueixen ara en hospital prestant el mateix servei, però atenent també la major demanda de Covid-19. «Pensant en la situació global és l’adequat», conclouen fonts de centre hospitalari.

    Aquesta explicació no convenç a les entitats ni a alguns experts, que asseguren que una de les claus de l’eficàcia d’aquest servei és la facilitat d’accés i la proximitat amb els grups de població vulnerables que més ho necessiten. Des de treballadores sexuals fins a estrangers en risc d’exclusió de vegades reticents a utilitzar el sistema de salut. També per a tots aquells que solen tenir pràctiques sexuals considerades de risc i que es podien fer proves ràpides i periòdiques, sense necessitat de tenir símptomes, per detectar malalties com el VIH, la gonorrea, la sífilis o la clamídia.

    Fonts dels propis sanitaris han explicat a elDiario.es que a la Vall d’Hebron els han assignat a molts tasques de reforç vinculades a la segona onada de Covid-9, i que d’aquesta manera els resulta pràcticament impossible mantenir la seva activitat anterior.

    «Des del punt de vista de la salut pública, és un tema complicat que caldria revertir ràpidament, perquè aquest centre està ubicat estratègicament al Raval», argumenta Joan Caylà, membre de la Societat Espanyola d’Epidemiologia i de la Fundació de la Unitat d’Investigació en Tuberculosi de Barcelona. Desplaçar-se des del centre fins a la Vall d’Hebron pot semblar un simple contratemps, apunta Caylà, però a segons quines persones «se’ls fa impossible». Des de l’hospital argumenten que tots els pacients podran continuar amb el seu tractament, però Caylà adverteix que pel camí es perdran moltes consultes i oportunitats de detectar malalties precoçment.

    Situat a la banda de el Centre d’Atenció Primària (CAP) del Raval, aquest centre aglutina diferents unitats especialitzades malalties infeccioses: Infeccions de Transmissió Sexual (MTS), Tuberculosi, Salut Internacional i Medicina del Viatger, Pediatria associada a aquest àmbit i un laboratori de Microbiologia. El 2018, segons les últimes dades publicades, van realitzar unes 78.000 atencions, la majoria per ETS.

    Sense proves ràpides des de març

    En matèria d’infeccions de transmissió sexual, el centre s’ha caracteritzat per ser pioner en programes de detecció ràpida o per ser un dels serveis públics on es dispensa la PrEP, la pastilla que prevé el VIH.

    Quant al primer, el 2016 van posar en marxa ‘Drassanes Exprés’, un servei anònim perquè els usuaris poguessin fer-se proves ràpides de VIH i altres infeccions de transmissió sexual, conèixer el resultat en qüestió d’hores i posar-se en tractament en menys de tres dies. Aquest circuit pioner -que fins llavors només oferien entitats socials- va ser utilitzat per 3.600 persones en el seu primer any d’existència, amb un percentatge de positius del 16%. Des del març, però, aquest programa ha estat tancat. Tot i que el centre en el seu conjunt va reobrir i va reprendre la seva activitat amb la desescalada, el ‘Drassanes Exprés’ va seguir congelat perquè, segons argumenten fonts de l’hospital, l’anonimat impedeix el rastreig en cas que hi hagi positius de Covid-19.

    S’han mostrat molt crítics amb aquest tancament del centre del Raval el Comitè 1 de Desembre, que aglutina una vintena d’entitats contra la SIDA a Catalunya, i que consideren que això suposa afegir «dificultats» en l’accés a serveis que «garanteixen la salut sexual i reproductiva de totes les persones». «Implica una clara vulneració de drets per la impossibilitat d’accés a tractaments mèdics i mesures de prevenció efectives», denunciaven recentment.

    Queixes de les entitats contra el VIH

    Quim Roqueta, del col·lectiu Gais Positius, apunta que una de les claus de centre de Drassanes, en matèria de MTS, és que era de molt fàcil accés fins i tot sense tenir cap símptoma. «La gent va al metge quan té símptomes, però per reduir aquestes malalties són molt importants els controls periòdics encara que no hagi símptomes, perquè ajuda a detectar-les i a tractar-les ràpid abans que contagiïn més», raona aquest activista LGTBI. «En el cas del VIH la detecció ràpida és fonamental», afegeix aquest activista.

    Des de fa anys, col·lectius LGTBI i altres entitats recomanen que els homes que tenen sexe amb homes -més exposats a contraure VIH que la resta de població- puguin fer-se proves periòdicament. Cada sis mesos si fan servir condó, i cada tres si no ho fan, segons aconsellava l’entitat Checkpoint BCN en una de les seves últimes campanyes. També i sobretot per als que duen a terme pràctiques sexuals de risc com el chemsex, que barreja el sexe entre homes amb el consum de drogues durant hores. Així i tot, Roqueta vol «posar en valor» també que cada vegada s’està fent un major «esforç» per tractar les MTS des dels centres d’Atenció Primària.

    Alerta amb la tuberculosi

    A més de les ITS, la detecció de la tuberculosi també s’ha vist afectada en els últims mesos. Des de la unitat de Drassanes no només es feien proves diagnòstiques ràpides, sinó que es duien a terme cribratges en espais on podia haver-hi major incidència, com menjadors socials o centres de venopunció. Amb aquestes accions podien detectar una mitjana d’un cas a la setmana.

    La tuberculosi és una malaltia que venia disminuint des de fa anys a Espanya, però especialistes de tot el món han alertat que la seva desatenció a favor de l’activitat contra la Covid-19 podria fer repuntar les infeccions. Al districte de Ciutat Vella, on hi ha el centre Drassanes, hi ha tres vegades més casos que en els barris de la zona alta (43 casos per cada 100.000 habitants, segons les últimes dades disponibles, previs a la pandèmia).

  • El TSJC obliga a Ambulancias Domingo a rentar la roba de treball del personal

    El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha estimat la demanda interposada pel Sindicat Independent de Treballadors d’Ambulàncies de Catalunya (SITAC) i condemna l’empresa a fer-se càrrec de la neteja, desinfecció i, si s’escau, destrucció de la roba de treball del personal dedicat al transport de malalts i accidentats.

    El personal d’Ambulancias Domingo, dedicat al trasllat de persones malaltes o accidentades, no haurà de seguir portant la seva roba de treball a casa per rentar-la després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagi apreciat un incompliment per part de l’empresa del seu deure de protegir la salut de la plantilla front als riscos professionals que té reconeguts derivats de l’exposició a agents biològics i patologies infeccioses. Fins ara, el mateix personal que opera les ambulàncies propietat de l’empresa s’emportava la roba de treball a casa per netejar-la mitjançant els seus propis mitjans, malgrat el risc que implica la possibilitat d’haver estat en contacte amb persones contagiades de coronavirus.

    Els únics membres de la plantilla que a hores d’ara no havien de portar aquesta roba de treball a la seva llar, amb el risc que això suposa per a ells i l’entorn familiar, era el personal adscrit al centre de treball de Barcelona després que el passat mes d’abril, el Jutjat Social 32 de Barcelona dictés un auto de mesures cautelars obligant l’empresa a fer-se càrrec d’aquestes funcions davant el risc que suposava per a la plantilla fer-ho a casa seva i la manca de garanties que això comporta respecte la plena higienització de la vestimenta. Arran de la imposició cautelar d’aquesta mesura, l’empresa es feia càrrec de la neteja de la roba dels seus empleats a Barcelona, però no ho feia amb la roba dels treballadors dels altres dos centres de treball, ubicats a Esplugues i Montcada i Reixach.

    Front a la demanda del SITAC, amb l’assessorament de Col·lectiu Ronda, Ambulancias Domingo assegurava que la seva actuació es trobava emparada pel polèmic article 40 del conveni col·lectiu del sector del transport sanitari que determina que la neteja de la roba de treball és responsabilitat dels propis treballadors tret que existeixi risc de contagi per fluids o contaminació per agents biològics. En aquest cas, argumentava l’empresa, i com a conseqüència dels protocols implementats per l’expansió de la Covid-19, els treballadors podien comunicar-ho a l’empresa mitjançant un formulari específic i deixar la seva roba de treball a les instal·lacions de la companyia per a la seva neteja.

    La sentència del TSJC admet la validesa d’aquest controvertit article del conveni col·lectiu però considera que no és d’aplicació en relació al risc que suposa l’actual situació de pandèmia i l’expansió de la Covid-19. L’Alt Tribunal català recorda que és «plausible» que facin servir els vehicles sanitaris persones contagiades o portadores del virus que no siguin conscients de ser-ho i que la roba del personal sanitari pot veure’s contagiada sense que els  treballadors ho sàpiguen.

    Seguretat, prevenció i vaga del sector

    Pau Estévez i Oriol Arechinolaza són els advocats de Col·lectiu Ronda que han assessorat el sindicat SITAC a l’hora d’interposar aquesta demanda. Estévez recorda que «una de les raons per les quals el sector del transport públic manté una vaga indefinida des del passat dia 9 d’octubre és, precisament, la manca de mesures de seguretat i prevenció que afecta aquesta professionals i que s’ha fet especialment palesa durant l’actual pandèmia, quan han realitzat les seves funcions en condicions deplorables pel que fa a les garanties respecte la pròpia salut i la de les seves famílies». I prova d’això, assenyala Estévez, és l’elevadíssima incidència de la Covid-19 entre el personal d’Ambulancias Domingo i altres empreses del sector.

    «Aquestes persones han estat en contacte permanent amb persones malaltes, acudint una i altra vegada a centres hospitalaris i de salut on el risc de contagi és extrem i, en canvi, l’empresa es nega a fer-se càrrec de la neteja. Resulta intolerable», emfatitza l’advocat. Estévez remarca també la «irresponsabilitat per part de l’empresa de no estendre a la totalitat de la plantilla i centres de treball una mesura que un jutge ja va imposar pels treballadors adscrits a la base operativa de Barcelona».

    Per la seva banda, des del sindicat SITAC, responsable de la demanda, es feliciten per una «sentència contundent que condemna una situació generalitzada al nostre sector i que els sindicats convocants de la vaga que es desenvolupa des del passat 9 d’octubre hem posat reiteradament sobre la taula com un dels punts a solucionar de forma urgent, perquè ens estem jugant la pròpia salut i la de les nostres famílies». Remarquen, però, que durant tot aquest temps no han aconseguit que ningú, ni des de la Conselleria de Salut, el SEM o la patronal «segui amb nosaltres amb un mínim de voluntat constructiva o, almenys, amb la disposició de valorar les nostres reivindicacions. Topem una i altra vegada amb un mur d’indiferència i mutisme», assenyalen.

    «Esperem sincerament que aquesta sentència esdevingui un exemple per a les plantilles de moltes altres empreses que pateixen la mateixa situació que s’està vivint a Ambulancias Domingo i continuen treballant a les ordres del servei públic de salut en situació d’incompliment flagrant de la normativa estatal i comunitària en matèria de prevenció de riscos», conclou Estévez.

  • La meitat de joves de Barcelona s’han vist afectats psicològicament per la pandèmia

    L’Enquesta a la Joventut de Barcelona 2020 permet conèixer les condicions de vida, els hàbits i els valors dels joves barcelonins amb edats compreses entre els 15 i els 34 anys. Enguany ha coincidit amb una situació excepcional generada per la Covid-19, el que ha permès recollir el seu impacte en la població més jove.

    Per primera vegada s’han inclòs a la mostra joves no empadronats a Barcelona però que hi resideixen des de fa, com a mínim, 6 mesos. Aquests suposen el 13,4% i, per tant, es pot estimar una població de joves residents a la ciutat d’aproximadament 445.000. Aquest canvi implica doncs que l’enquesta s’apropa més a la realitat social de la ciutat. El 58% dels joves no ha nascut a Barcelona, d’aquests, el 33,2% ha vingut per motius laborals, el 27,3% per estudis i el 21,6% amb la família. Dels joves no nascuts a Barcelona, el 64,4% són de nacionalitat espanyola, el 7,5% de països de la Unió Europea i el 28,1% de fora d’Europa.

    Les formes de convivència dels joves de Barcelona varia en funció del grup d’edat; dels 18 al 24 anys, el 64,5% hi viuen amb el pare i/o la mare; entre els 25 i 34 anys, el 76% hi viuen emancipats/es, convivint principalment amb la parella (un 41%) o compartint pis amb amics (22%).

    La pandèmia va sorprendre els i les joves estudiants a la meitat del curs acadèmic. Pel que fa als joves de 15 a 29 anys, més del 80% assegura que la Covid-19 els va afectar en la seva formació educativa. El 37% indiquen que va baixar el seu rendiment i un 4% ha hagut de deixar els estudis. A la seva vegada un 14,5% afirmen que han millorat en els estudis.

    Respecte a l’impacte psicològic de la pandèmia, més de la meitat dels joves entrevistats (52%) declaren que la situació derivada de la Covid-19 i el confinament els ha afectat psicològicament; en especial a les dones joves (57% vers el 47% dels homes). Molts d’ells i elles han trobat en els hàbits saludables una manera de contrarestar aquesta afectació; més del 80% ha mantingut els mateixos hàbit o els han millorat, només una cinquena part els ha empitjorat.

    Pel que fa a l’impacte en l’àmbit laboral, la taxa d’atur entre els i les joves s’ha intensificat i, tot i que no hi ha diferències significatives per gènere, sí que s’han amplificat les desigualtats de la població jove segons el país de naixement, amb un 17,4% d’atur en nascuts a l’estranger i un 9,6% en els nascuts a l’Estat Espanyol. On es detecten més desigualtats és els joves de barris amb rendes més baixes, on la seva taxa d’atur triplica a la dels barris amb rendes més altes, essent de 19,5% i 6,3% respectivament.

    El 49% dels joves indiquen que la situació econòmica de la seva llar ha empitjorat durant els primers mesos de la crisi, en contraposició a un 5,4% que assegura que ha millorat. Aquesta afectació s’ha vist agreujada en els barris amb rendes més baixes i en el 52% dels joves emancipats. A més, el 24% de la població jove indica que ha tingut més dificultats per pagar les despeses relacions amb la llar, i gairebé un 6% no ha pogut fer front a algun pagament del pis.

    A pesar de les conseqüències emocionals del confinament, la percepció majoritària de la població jove ha estat que la relació amb la seva família s’ha mantingut igual (66,8%) o fins i tot ha millorat (27,3%). Tot i això, la proporció dels i les joves no emancipades que ha empitjorat la relació amb la família duplica la dels emancipats (un 8,7% i 3,9% respectivament).

    Respecte les relacions amb la parella, un de cada quatre joves (26%) indica que ha millorat arran de l’arribada de la Covid-19, i gairebé un 13% diu que la relació ha empitjorat. Tot i això, conviure amb la parella ha estat clau en aquesta millora, ja que entre els i les joves que viuen amb la seva parella, només el 6,1% indiquen que ha empitjorat, enfront del 21% del que no hi conviuen.

    Si parlem de relacions d’amistat, més del doble de joves (19,6%) perceben que ha millorat i només un 8,6% assenyala que ha empitjorat arran de la Covid-19, especialment entre els joves de 15 a 24 anys.

    Per últim, gairebé el 60% dels joves consultats creuen que la crisi generada per la Covid-19 els afectarà de forma negativa o molt negativa en el seu futur.

    La joventut avança, els serveis de joventut no poden aturar-se

    La situació sanitària generada per la Covid-19. asseguren des de l’Ajuntament de Barcelona, no va aturar els serveis ni les polítiques de joventut del Govern municipal, sinó que es van adaptar, impulsar i habilitar nous canals telemàtics amb l’objectiu de mantenir i prioritzar l’atenció informativa, l’acompanyament i el suport emocional i psicològic en uns moments especialment difícils i de gran incertesa també per a aquestes franges d’edat.

    Durant l’estat d’alarma es van produir més de 30.000 interaccions entre els joves i els serveis de Joventut, realitzant atencions telemàtiques, materials informatius d’autoconsulta i sessions online. Des del moment que es va autoritzar l’obertura d’equipaments públics, es van activar de nou els serveis d’atenció i assessorament individualitzats presencialment, de la mateixa manera que es van continuar oferint virtualment.

    El Servei per a Adolescents i Famílies (SAIF) es va posicionar com un servei clau per donar resposta als malestars emocionals derivats de la Covid-19 entre els adolescents. Per aquest motiu, en els propers mesos l’Ajuntament ha decidit reforçar el servei amb l’obertura d’un 10è punt “Aquí t’escoltem” i un increment d’hores d’atenció psicològica individual, que passaran de 72 a 160 hores setmanals.

    Per la seva banda, les assessories acadèmica i laboral van ser les dues més demandades per la joventut al servei infoJOVE, amb un increment de peticions del 78% en relació amb el mateix període de l’any 2019. En resposta, es van habilitar dues línies de telèfon de contacte directe que avui en dia encara continuen operatives i s’ha posat en marxa el programa Pla B, creat per donar resposta als joves que, davant la crisi actual, necessiten orientació laboral i educativa per reconduir el seu present i futur.

    Per últim, la Regidoria de Joventut va apostar per l’activitat d’estiu per a adolescents amb la intenció de recuperar els espais grupals de relació que s’havien perdut durant el confinament i que fomenten i ajuden al benestar emocional. Més de 1.500 joves, de 12 a 18 anys, van poder gaudir de més de 150 activitats gratuïtes, en format presencial i virtual.

    Accions per acompanyar els processos de transició dels i les joves en context Covid-19

    Avançant-se a les conseqüències que la pandèmia podia derivar en els joves de Barcelona, des de la Regidoria de Joventut es va posar en funcionament un grup amb la voluntat d’identificar les necessitats i problemàtiques que podien tenir un efecte més directe sobre el col·lectiu. Per donar-hi resposta, s’ha plantejat una proposta d’accions que busca adaptar els serveis i polítiques de joventut a la nova situació i posar en valor el seu paper en el marc d’aquesta crisi.

    L’àmbit principal d’actuació ha estat i serà el de benestar i salut. Un dels aspectes a treballar és el dol i les noves pors aparegudes arran de la Covid-19; per tant, es pretén fomentar el benestar emocional i psicològic de la població jove a través de càpsules informatives i de formació. A més, cal sumar l’ampliació dels serveis d’escolta activa, el reforç del seu equip professional i la proposta de preservar els espais grupals als serveis d’escolta emocional; una ampliació prevista per l’any 2021 en relació al Servei per Adolescents i Famílies (SAIF), que incorpora els punts “Aquí t’escoltem” i el Centre per a famílies amb fills i filles adolescents.

    D’altra banda, un dels aspectes que més ha preocupat durant el confinament ha estat l’addicció a les pantalles. Davant aquesta situació, es portaran a terme tallers informatius sobre els riscs de l’ús de les TIC, amb l’objectiu de prevenir les juguesques en línia, el cyberbullying, el ciberassetjament i les addiccions a les TIC.

    La situació actual de pandèmia evidència la necessitat d’incrementar l’acompanyament als joves en les transicions educatives. Es proposa replicar el programa “Decideix”, d’acompanyament a la presa de decisions acadèmiques, als 10 districtes de la ciutat durant aquest curs, i elaborar una guia sobre la presa de decisions constructives i respectuoses, dirigida a l’alumnat d’ESO, Batxillerat i Cicles Formatius.

    El context actual també planteja un escenari complicat per l’educació en el lleure i les entitats juvenils, per aquesta raó l’Ajuntament assegura mantenir el compromís de seguir treballant plegats i es planteja una taula permanent per donar resposta a les necessitats de les entitats en matèria d’ús d’espais públics quan les restriccions sanitàries ho permetin. Per tant, es proposa avançar en el projecte “Tractor”, el qual permet l’ús d’espais públics per part de caus i esplais, i oferir formacions adaptades a l’equip educatiu.

    Per últim, tot i la situació actual, l’emancipació de les persones joves no s’atura i, per tant, s’ha facilitat el procés oferint informació accessible i actualitzada sobre els processos i recursos existents en el nou context. També es vetlla perquè el criteri del manteniment de la reserva del 30% s’apliqui a tots els tipus de polítiques d’habitatge, i per potenciar programes de convivència intergeneracional i d’acolliment temporal de persones joves afectades per la crisi

  • Alumnat sord, classe a cegues: el drama de les mascaretes transparents

    Fa sis setmanes que ha començat el curs escolar i les mascaretes transparents segueixen sense arribar. L’alumnat sord escolaritzat en modalitat oral (el que es comunica en llengua oral, amb le suport de pròtesis auditives i lectura labial) les necessita, les administracions ho saben i quan són preguntades ho qualifiquen de prioritat. Però passen els dies i les setmanes, i segueixen sense arribar. En realitat, ja han passat mesos des que ACAPPS, la federació d’entitats de sords oralistes, es va adonar que aquí hi hauria un problema i ho va comunicar ràpidament a la Generalitat. Segons Raimon Jané, president de l’ACAPPS, a finals d’abril i començaments de maig ja en van començar a parlar. Sis mesos, doncs.

    El principal problema, segons explica ACAPPS en una secció de preguntes freqüents que ha penjat al seu web, és que la norma que permet homologar mascaretes higièniques (UNE0065) no contempla l’ús del plàstic davant les vies respiratòries. És a dir, la norma diu que per homologar una mascareta higiènica cal que aquesta demostri la seva eficàcia a l’hora de filtrar partícules de 3 o més micres que expulsem amb la respiració, i que garanteixin un nivell de respirabilitat que cap tipus de plàstic permet. I encara caldria un tercer requisit, que és que no es degradi després de passar per cinc rentats a 60 graus.

    Molts adults sords oralistes s’han fet fabricar una mascareta transparent, a partir d’un patró i un tutorial penjat per la mateixa federació, o les han comprat a algun dels pocs fabricants que n’han fet. Però els docents que tenen alumnes sords a l’aula segueixen impartint classe amb la cara tapada, ja que l’administració educativa només pot enviar als seus treballadors material que hagi estat homologat. Segons explica Jané, l’Ajuntament del Vendrell va tirar pel dret i va subministrar mascaretes transparents als centres educatius del seu municipi. El Departament d’Educació va demanar que no es fessin servir a l’aula.

    Davant d’aquest carreró sense sortida, s’està investigant amb nous plàstics, s’estan analitzant altres materials transparents, s’està mirant la viabilitat jurídica d’altres normes que potser permetrien una certificació que no fos la UNE0065, i fins i tot han aparegut unes mascaretes fabricades amb un teixit semitransparent. Amb tot, un estudi de funcionalitat realitzat per la mateixa federació ha demostrat que només són útils quan la distància és curta i el lloc està ben il·luminat.

    “Parlem amb Educació i amb Salut diversos cops per setmana, i ens van dient sempre que es tracta d’un tema prioritari i que aviat tindrem una solució, però seguim igual”, explica Jané. En l’àmbit estatal, el col·lectiu de sords oralistes té el mateix problema. “La nostra confederació estatal ha parlat amb el Ministeri de Sanitat, que l’ha enviat a l’Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios, però allà els han dit que no poden canviar la norma perquè això no és un producte sanitari i que s’ha d’anar al Ministeri de Consum”, afegeix.

    Amb l’etiqueta #VullLlegirElsLlavis, en les darreres setmanes ACAPPS ha fet una campanya de difusió a les xarxes socials per sensibilitzar a la població sobre aquesta problemàtica. Amb vídeos com aquest:

    Ni permet llegir ni permet sentir

    De retruc, la inesperada crisi de les mascaretes ha fet aflorar altres dèficits educatius que fa anys arrossega el col·lectiu d’alumnes sords oralistes, segons va exposar recentment Jané en una compareixença virtual davant la Comissió d’Educació del Parlament de Catalunya. L’alumnat sord que tria l’escolarització en modalitat oral (1.993 infants i joves, segons dades de la Generalitat) basa la seva comunicació en una combinació de lectura labial i pròtesis auditiva, ja sigui a través d’un audífon o d’un implant coclear. Però perquè aquesta comunicació sigui plena cal que el professor dugui penjat al coll un aparell emissor que fa arribar la seva veu directament a l’oïda de l’alumne. Les mascaretes també dificulten l’emissió d’aquest senyal, en especial, diu Jané, “les FFP2 apaguen el so i distorsionen la veu”. I aquestes són les mascaretes preferides dels docents, perquè protegeixen més que les higièniques.

    Segons Raimon Jané, “fa anys que l’administració fa un mínima inversió en emissores FM i en bucles magnètics als centres educatius, així com tampoc té pressupost per la subtitulació de materials i continguts audiovisuals”. Els alumnes que disposen d’aquestes emissores, i per tant poden demanar als seus professors que l’utilitzin, és perquè les han pagat de la seva butxaca. Jané estima que no seran més del 20% del total.

    Per sortir de l’atzucac, i mentre no arriba l’esperada mascareta accessible homologada (que sí que s’està usant, per exemple, als EUA), l’ACAPPS ha proposat a Educació que en aquelles aules on hi hagi un alumne sord oralista es proposi al seu professor l’ús d’una pantalla transparent combinat amb una distància de més de dos metres. “I Educació i Salut ens diuen que han parlat d’això, que ho veuen bé, i que els han d’acabar d’aprovar el canvi en el protocol, i així van passant els dies…”

  • L’ictus en l’era Covid: actuar ràpidament quan tot s’alenteix

    En Pere, de 69 anys, era un home actiu i independent que a mitjans de gener va patir un ictus hemorràgic sever. Els pronòstics apuntaven a la mort o, en el millor dels casos, a un estat vegetatiu definitiu. “La família confiava que es recuperaria”, assegura el seu fill Jorge. En efecte, va despertar del coma, però l’enrevessada història només havia començat. Una insuficiència respiratòria va obligar a induir-lo de nou al coma i després d’un mes a l’UCI va ser traslladat a planta, on va contraure la grip A i va ser aïllat.

    A les acaballes de febrer, quan la Covid-19 començava a fer ressò a Itàlia i un mes després del seu ictus, va ser traslladat al sociosanitari Pere Virgili de Barcelona per iniciar la rehabilitació. “Vam veure una mica la llum, la rehabilitació començava i els familiars i amics més propers el podíem anar a veure”, diu el seu fill. Però la pandèmia estava a punt d’arribar i tot va canviar. La cancel·lació de visites i la “rehabilitació en punt mort” van precedir la saturació del centre sociosanitari.

    “El meu pare estava sol, no podia rebre visites, es trobava en un moment molt delicat emocionalment, desorientat, amb dèficits importants en l’àmbit d’atenció i no entenia la magnitud del que estava passant amb la pandèmia. Vam decidir portar-lo a casa”, relata en Jorge.

    Adaptació exprés de la llar, compra de material, canvis de rutines. “Amb la meva mare a casa del meu germà per evitar contagis, la meva parella i jo ens vam encarregar del pare els primers quinze dies. Veure el meu pare totalment dependent va ser molt dolorós, però les ganes de tornar una part de l’amor rebut era suficient per tirar endavant”, explica.

    Amb perspectiva, en Jorge valora l’oportunitat d’haver passat temps amb el pare i la sensació d’unió entre la família, però no n’oblida la duresa: “Era una gran responsabilitat per la inexperiència, la gravetat del cas, una assistència de 24 hores en tots els àmbits… i amb el risc del possible contagi de coronavirus”. La d’en Pere i en Jorge és una de les històries que s’amaguen rere els 13.000 casos l’any, 35 al dia, que hi ha d’ictus a Catalunya.

    En un any marcat per la pandèmia de la Covid-19, els neuròlegs i altres experts del camp insten a no oblidar la importància de prevenir, identificar i atendre els casos d’aquesta malaltia cerebrovascular que és la primera causa de mortalitat en dones i la segona en homes. A més, les seqüeles que comporta fan que sigui la primera causa de discapacitat adquirida, segons dades de la Fundació Ictus. “Es calcula que l’ictus afectarà una de cada sis persones al llarg de la seva vida”, apunta la mateixa font.

    Al total de l’Estat espanyol la xifra de casos, segons la Sociedad Española de Neurología (SEN), ascendeixen a 130.000, esdevenint la primera causa de mort en dones i la tercera en homes. Actualment, moren 27.000 persones l’any a causa de l’ictus. Però les seqüeles també es fan notar entre els qui sobreviuen. Una enquesta elaborada per la Federación Española del Ictus (FEI) diu que un 71% dels enquestats indica que el seu estat de salut després de la malaltia és «regular, dolent o molt dolent».

    Segons la mateixa font, el 44% dels afectats per ictus té dificultats per dutxar-se o banyar-se sense ajuda i a un 58% li costa fer «tasques domèstiques lleugeres». L’impacte també toca la butxaca: el 42% dels pacients requereix adaptacions a la seva llar, i una quarta part (27%) necessita un cuidador extern. La FEI calcula que «en pacients amb seqüeles greus hi ha una inversió inicial significativa» superior a 3.000€ al mes per fer front a aquestes adaptacions i serveis, que sovint no tenen cabuda al sistema públic de salut o no són suficients.

    Perdre la por d’anar a l’hospital

    “L’atenció a la pandèmia ha obligat els sistemes sanitaris a reorganitzar els serveis. Alhora, s’ha vist una disminució significativa en els ingressos per causes neurològiques durant l’estat d’alarma i el confinament”, apunta la FEI.

    En efecte, la Fundació Ictus ha calculat a partir de les dades de Salut que les activacions del Codi Ictus, que n’afavoreix el ràpid tractament, es van reduir un 20% «durant les setmanes de confinament, en comparació a les setmanes anteriors». A més, «els pacients d’ictus van arribar una hora més tard a l’hospital».

    La incidència augmenta any rere any, però la mortalitat i discapacitat disminueix any rere any

    Això, diu la Fundació, és «una dada preocupant, ja que es tracta d’una malaltia aguda» on «el temps de reacció és un factor clau per administrar el millor tractament i reduir les seqüeles». Les reticències a anar a l’hospital per la por a contagiar-se o en pensar que els centres estaven saturats es van afegir a una problemàtica que ve de llarg: segons l’enquesta de la FEI, només un 12% dels afectats per un ictus sabien com procedir quan el van patir i només el 22% en sabia reconèixer els símptomes.

    Tot plegat juga en contra en una patologia on cada segon és vital. “Quan una persona nota un dels símptomes, no cal que siguin tots, cal actuar, insisteix el Dr. Óscar Ayo, neuròleg i vocal del Grup d’Estudi de Malalties Cerebrovasculars de la Sociedad Española de Neurología (SEN). Els símptomes d’alerta són que al pacient de sobte se li torça la boca, parla de forma travada o no parla, perd la força en una part del cos o perd la sensibilitat de percebre el tacte.

    En el cas de percebre algun d’aquests casos, i no necessàriament tots, els experts insten a trucar al servei d’emergències (112) de forma immediata. El doctor Ayo ho resumeix: “La velocitat és fonamental. Hi ha un període de temps curt en què la sang pot tornar a passar si es dissol el trombe. És qüestió de poques hores».

    La importància d’actuar ràpidament rau en el fet que un ictus, en el 85% dels casos, “es dóna quan una artèria que porta sang al cervell s’obstrueix, una zona de l’òrgan es queda sense circulació i té lloc l’infart cerebral”. En l’altre 15% dels casos la complicació es dóna “quan una estructura vascular, com artèries o venes, es trenquen i la sang surt per espais del crani, en el que es coneix com a hemorràgia cerebral», resumeix el doctor Ayo. Si la persona afectada o qui té a prop reconeix de pressa un dels símptomes, els equips mèdics disposen d’eines i de tractaments àgils que poden aconseguir que la sang torni a fluir i les seqüeles siguin poques.

    Manuel Requena, neuròleg de la Unitat d’Ictus de l’Hospital Vall d’Hebron, insisteix: «Cada minut que passa redueix la possibilitat d’un tractament efectiu i de superar l’ictus sense seqüeles. Encara que hi hagi confinament, quan hi ha una sospita, cal anar a l’hospital. No s’ha d’esperar que passi o esperar a demà».

    Rehabilitació en temps de pandèmia

    Un factor important quan una persona pateix un ictus és la recuperació posterior, on la rehabilitació hi juga un paper cabdal. Aquí, la pandèmia de la Covid-19 també ha fet molt de mal. Com en el cas d’en Pere i el seu fill Jorge, la Fundació Ictus reporta que «fins a un 60% dels pacients no van poder seguir els programes de rehabilitació presencial durant el confinament», i el suport es va haver de limitar a un «seguiment telefònic i telemàtic adequat».

    Són dades d’una enquesta elaborada arrel del Pla director de malaltia cerebrovascular del Departament de Salut, avançada per la Fundació Ictus, i que també revela que el 95% dels pacients atesos van seguir «adequadament el tractament de prevenció i van tenir un bon control dels factors de risc» durant les setmanes de confinament total.

    Un dels serveis que es van adaptar telemàticament van ser els que serveix la Fundació Ictus. Esther Duarte és membre del patronat de la fundació i metgessa rehabilitadora de l’Hospital de l’Esperança del Parc Salut Mar de Barcelona: “La rehabilitació és fonamental en pacients amb ictus. Durant la pandèmia cada cop era més difícil ingressar pacients, perquè els metges es destinaven a unitats Covid. L’hospital es va convertir en una altra cosa”, justifica.

    Duarte explica que tant l’hospital com altres fundacions relacionades amb l’ictus van adaptar la seva atenció a les possibilitats, amb vídeos, trucades als pacients o programes de telerehabilitació. Amb tot, reconeix que “entre els pacients que van veure interrompuda la rehabilitació hi ha casos de deteriorament funcional i cal fer molta feina per tornar al punt previ”.

    Els símptomes d’alerta són que al pacient de sobte se li torça la boca, parla de forma travada o no parla, perd la força en una part del cos o perd la sensibilitat de percebre el tacte.

    Un cas és el programa ABRIC de la Fundació Ictus, que amb la pandèmia ha passat de ser presencial i limitat a Barcelona a obrir-se a tot el país de forma telemàtica. “És un assessorament gratuït per a les persones que han viscut un ictus i el seu entorn”, expliquen des de l’organització.

    També ha cancel·lat l’activitat presencial i ha adaptat el suport a la via telefònica l’Associació Catalana de Persones amb Accident Vascular Cerebral (AVECE-ICTUS). “Ens truquen cada dia persones que han tingut ictus i que gairebé no reben rehabilitació”, assegura Carmen Aleix, presidenta de l’organització.

    “Les persones que surten d’una Covid tenen preferència per fer rehabilitació perquè han estat més temps al llit. Els de l’ictus estan bastant aparcats”, explica Aleix. “La rehabilitació dels pacients amb ictus sempre és l’assignatura pendent, però ara encara més. És una mala època pels afectats d’ictus», assegura.

    Covid-19 i ictus, una relació complicada

    Més enllà del retard que ha implicat la situació de pandèmia en el diagnòstic d’alguns casos, nombrosos sanitaris han estudiat la relació entre el SARS-CoV-2 i l’ictus. Una revisió de casos del doctor Trejo-Gabriel y Galán conclou que tenir antecedents d’ictus augmenta 3 vegades el risc de morir per Covid-19. Ara bé, afegeix que “en aquest moment l’ictus no sembla una de les complicacions principals de Covid-19”. “Qualsevol persona amb patologia crònica com haver tingut ictus necessita més cura que persona sana”, resumeix Manuel Requena, neuròleg a l’Hospital Vall d’Hebron.

    Entre el 80 i el 90% dels ictus es deuen a factors de risc evitables

    Els experts expliquen que qualsevol inflamació greu al cos, com la que pot causar la grip comuna o la Covid-19, afavoreix l’aparició de trombes, que en alguns casos poden afectar el cervell i causar un ictus. En aquest sentit, un estudi publicat a JAMA Neurology conclou que el risc de patir un ictus entre els pacients amb Covid-19 és gairebé vuit vegades superior als malalts de la grip comuna, que ja era un factor relacionat. D’entre el grup d’ingressats per la Covid-19 estudiat, un 1,6% va patir un ictus isquèmic. Només un 0,2% dels pacients hospitalitzats pel virus de la grip va patir-ne un en el mateix període de temps.

    Un treball de la universitat Thomas Jefferson dels EUA fins i tot indica que la Covid-19 ha modificat lleugerament el pacient tipus d’ictus. «Vam veure pacients de 30, 40 i 50 anys amb accidents cerebrovasculars massius, del tipus que normalment veiem en pacients de 70 i 80», apunta Pascal Jabbour, director de la investigació en una nota de premsa del centre universitari.

    Segons aquest estudi, «els pacients joves sense factors de risc d’ictus poden tenir un risc augmentat si han contret Covid-19, tinguin o no símptomes de la malaltia». L’informe aporta altres conclusions cridaneres, com que la taxa de mortalitat entre els pacients amb ictus i Covid-19 és del 42,8% mentre la mortalitat típica d’ictus és entre el 5 i el 10% o que la mitjana d’edat dels afectats, partint de les dades dels EUA; havia abaixat 15 anys.

    Requena no dóna gaire valor a aquest treball per la minúscula mostra en què basen els resultats. “No hi ha articles més extensos que confirmin un canvi de patró en el pacient amb ictus. Nosaltres a Vall d’Hebron no ho hem vist», explica. Afegeix que sí que han tractat pacients joves amb Covid greu i que han desenvolupat un ictus, «però la majoria tenien patologies prèvies o incloïen factors de risc. Per tant, encara no sabem si la Covid-19 juga un paper important o no».

    Requena també ha aportat coneixement a la relació entre la malaltia cerebrovascular i el nou coronavirus. En un estudi que ha liderat, s’ha trobat que les persones a les quals la Covid-19 fa un dany pulmonar greu presenten un risc més elevat de patir ictus. Tanmateix, això no succeeix en pacients amb Covid-19 sense dany pulmonar sever, els quals tenen el mateix risc d’ictus que la resta de la població.

    “Hem vist que la relació entre Covid-19 i ictus no és causativa”, resumeix el neuròleg. Hi ha malalts que no tenien cap altre risc ni factor previ, han tingut la Covid, i en aquest context han desenvolupat un ictus. Ara bé, “quan el virus no es presenta amb un quadre greu, no sembla que el fet de patir-lo sigui causa de tenir un ictus després”, explica. En resum, “si has tingut una Covid poc greu, no vol dir que tinguis més riscos de patir un ictus”.

    Edat i estil de vida, claus per l’ictus

    El 29 d’octubre es commemora el Dia Mundial de l’Ictus i els experts aprofiten per fer recordar que entre el 80 i el 90% dels ictus es deuen a factors de risc evitables. En són exemples la hipertensió arterial, el colesterol alt, un excés de greix abdominal, la diabetis o els hàbits tòxics com el tabaquisme, l’alcoholisme i el consum d’altres drogues.

    De fet, l’estil de vida juga un paper molt important en la prevenció de l’ictus. «De forma invisible, els hàbits també són molt importants. Per exemple, una vida sedentària, una dieta alta en greixos no saludables o viure en un ambient de pol·lució de l’aire, que és un factor menys atès», explica el neuròleg Óscar Ayo.

    Un altre aspecte que es relaciona amb l’ictus és la fibril·lació auricular, un tipus d’arrítmia cardíaca. Segons una enquesta de la farmacèutica Boehringer Ingelheim, el 60% dels espanyols desconeix què és la fibril·lació auricular. A més, el 66% dels enquestats no sap que aquest tipus d’arrítmia cardíaca augmenta el risc de patir un ictus. Fonts citades per la farmacèutica estimen que un milió d’habitants espanyols pateixen l’arrítmia. D’aquests, «molts estan sense diagnosticar» i, per tant, desconeixen que són població de risc a l’hora de patir la malaltia cerebrovascular.

    Encara que hi hagi confinament, quan hi ha una sospita, cal anar a l’hospital. No s’ha d’esperar que passi o esperar a demà.

    A banda, hi ha un darrer element important que les persones no podem alterar i que, amb el temps, serà més greu: l’edat. La Federación Española del Ictus calcula que, donat a l’envelliment de la població, el nombre de persones que pateixen un ictus seguirà augmentant. Prediuen un creixement del 34% en el nombre total de casos entre el 2015 i el 2035 a Europa, mentre que a Espanya la pujada prevista és del 39% en el mateix període.

    “La biologia, avui dia, no pot modificar els processos d’envelliment. Els vasos sanguinis, les artèries… tot el cos envelleix sense que hi puguem fer res”, assumeix Ayo. Ara bé, insisteix que “el 85% dels ictus provenen de factors de risc evitables i amb més conscienciació podríem aconseguir que cada cop n’hi haguessin menys”.

    En tot cas, el neuròleg envia un missatge esperançador: “Que la gent sàpiga detectar-los ha marcat un abans i un després. La incidència augmenta any rere any, però la mortalitat i discapacitat disminueix any rere any. Cada cop atenem més i millor els pacients, aconseguint revertir les conseqüències”. Per això és vital que la població en conegui els símptomes i no dubti a trucar a emergències i anar a l’hospital, per tal d’arribar-hi quan encara resti un marge de temps suficient per tornar a fer circular la sang i recuperar el màxim de teixits.