La Marina mira sota la tapa de la safata de menjar mentre contesta les preguntes per telèfon. Avui toca puré de verdures, pollastre rostit, un tros de pa i compota de poma. Un menú com un altre qualsevol menys per a aquesta jove de 20 anys i les seves companyes en un centre de trastorns alimentaris de Madrid, on moltes intenten sobreposar-se a l’impacte que ha provocat la pandèmia en el seu estat mental.
«En el confinament la meva relació amb el menjar es va tornar extrema. Les malaltes d’anorèxia i de bulímia necessitem tenir-ho tot sota control per mantenir a ratlla el desordre alimentari», descriu la Marina. «Però amb el tancament això va ser impossible per la sensació contínua d’incertesa i perquè al principi no vam tenir ni teràpia». La urgència per l’atenció física de la Covid-19 va relegar a les especialitats psiquiàtriques i psicològiques durant bona part de la primera onada. Així ho denuncia el president de la Societat Espanyola de Psiquiatria (SEP), Celso Arango, per a qui «el salt a l’assistència telemàtica ens ha enxampat desprevinguts i amb molt poques eines».
Al mig, milers de pacients com la Marina es van quedar desemparats al costat dels quals es van anar sumant per duels abruptes, tancaments difícils i quadres d’estrès laboral i social. Segons dades de l’OMS, els serveis essencials de salut mental s’han ressentit en el 93% dels països per la crisi sanitària. En el cas d’Espanya, on una de cada cinc persones ha presentat símptomes de depressió i ansietat, aquesta xifra és el preludi d’una «pandèmia de salut mental» si no s’actua a temps, segons els experts.
El problema és que estem immersos en una segona onada de virus sense haver resolt a nivell psicològic la primera, segons alerta la Confederació de Salut Mental a Espanya. Nel González Zapico, el seu president, defensa que «vénen temps molt difícils de crisi econòmica, atur i desnonaments que afectaran a tota la població, generant nous problemes o agreujant els ja existents». A això se li sumen els suïcidis, «que encara que no disposem de dades oficials, sí que tenim constància que estan empitjorant», afirma. Un fet que, segons han calculat, afecta més en casos de depressions greus, trastorns de l’alimentació i toxicomanies.
La Marina fa cinc anys que treballa en el seu trastorn de conducta alimentària amb professionals, de manera que disposa d’unes eines sense les quals, reconeix, «hauria sortit molt més tocada de tot això». Tot i això, les primeres setmanes va patir un retrocés que recorda amb «horror». «Vaig caure en coses que ja creia superades, com controlar cada caloria del que menjava, provar noves dietes o comparar-me a les xarxes socials tota l’estona», explica l’estudiant. També critica el treball de molts influencers que durant aquests dies van encoratjar «l’obsessió per l’esport i per no agafar ni un quilo de més en la quarantena».
El temps lliure feia que aterrés contínuament en fòrums nocius, on alguns malalts d’anorèxia i bulímia es vanaglorien dels seus trastorns i indueixen a altres a caure en ells. «Jo sé que totes aquestes pàgines són molt perilloses i, tot i això, a vegades me les ficava, així que segurament hauran provocat moltes recaigudes durant aquests mesos perquè la gent es passava molt de temps a Internet», sospesa la Marina.
L’abundància de temps i la dificultat per acostumar-se a les teràpies en línia és una cosa que també pot resultar perniciós per als toxicòmans. «La gent que està actualment en consum ho ha passat molt malament. Són massa dies a soles amb els teus dimonis i sense haver de donar la cara davant la societat perquè estàs enclaustrat», explica Francesc (34 anys), exaddicte a diverses substàncies, però net des de fa tres anys i en tractament continuat.
«Les meves drogues estrella, per així dir-ho, eren l’alcohol i els ansiolítics. És a dir, dues substàncies a què es pot accedir fàcilment fins i tot en quarantena», alerta aquest venedor de sabates. «Si a més estàs inestable emocionalment, et quedes sense feina i no tens suport psicològic, no és estrany que acabis consumint», raona. En el seu cas, però, l’estat d’alarma ha suposat un ajut per haver caigut en «un entorn lliure de substàncies» i haver tallat d’arrel els plans de «drogues socials» i seguir amb la seva teràpia grupal i particular.
«Les fèiem amb una aplicació tipus Zoom i, encara que sempre sigui millor de forma presencial i es perdi una mica d’informació entre les pantalles, jo crec que m’han salvat d’empitjorar», reconeix el Francesc. Encara que no sentia impulsos de tornar a l’alcoholisme, sí va patir atacs d’ansietat quan els seus dos pares van emmalaltir de Covid-19.
«La situació d’angoixa és molt gran i jo dono gràcies que m’hagi enxampat en un moment molt bo, a diferència d’altres persones que estan en la meva teràpia», compara, ja que actualment es troba acabant el tractament farmacològic i rep una petita dosi d’antidepressius. Sense aquest suport, creu que l’estat mental post pandèmia dels toxicòmans pot arribar a ser «molt gore«.
El carrer: entre la necessitat i la por
Davant d’un possible episodi d’ansietat extrema, la psicòloga del Francesc li va signar un salconduit perquè pogués sortir al carrer en ple estat d’alarma. «L’esport va ser el que millor em va anar en tots aquests anys de recuperació i, de sobte, em vaig veure sense aquesta via d’escapament», explica. «En el cas dels addictes, el frec de l’aire a la cara esdevé una necessitat», confessa aquest jove català.
Una cosa que comparteix la Marina, encara que ella no va comptar amb aquest privilegi tot i que l’anorèxia li causa quadres d’ansietat molt sovint. «El que va passar va ser el contrari, vaig desenvolupar pànic social i em va costar molt tornar a sortir de casa», descriu. «Haver de aixecar-me i anar a la consulta per a mi era part de la teràpia, anava a classe amb un treball fet, i el confinament ho va anul·lar tot». Mesos després, gràcies a les activitats diàries a l’hospital, ha aconseguit recuperar aquesta autonomia.
Per la Nieves, en canvi, la possibilitat de sortir quan va començar la desescalada es va convertir en el seu pitjor malson. Uns mesos abans havia estat diagnosticada de depressió i ansietat, però tots els símptomes que havia contingut gràcies a les seves teràpies presencials es van intensificar amb el tancament: va desenvolupar agorafòbia.
«Jo era d’aquelles persones a les quals se les anomena ‘de carrer’. Un dia, segons em disposava a obrir la porta de casa meva per sortir a comprar, em va entrar una mena de palpitació al cap i una suor freda», explica aquesta advocada de 62 anys. «Vaig pensar que m’estava donant un ictus, però els doctors em van dir que era agorafòbia i em van pujar la medicació dels antidepressius».
Per el seu estat psicològic general, «la pandèmia ha estat un pas enrere». «Al principi, l’estat d’alarma em provocava assossec i va ser una forma de reforçar el sentiment de seguretat cap al meu domicili», diu la Nieves. A més, van ser mesos en què tothom va experimentar el que ella sentia diàriament abans del confinament. «Ja no era una persona rara, era una de tants», resumeix. No obstant això, aquesta bombolla de seguretat es va enfonsar en la primera fase: «La primera vegada que vaig trepitjar el carrer em va donar un atac d’ansietat, però ja no tenia arguments vàlids per mantenir aquest tancament. No vaig ser conscient durant aquelles setmanes, però havia empitjorat molt», conclou.
No ajuda que, durant tot aquest temps, les trobades psicològiques amb la seguretat social s’hagin limitat a quatre sessions: dos per telèfon i dues presencials. «Ni tan sols són per trucada de vídeo, on sents aquesta proximitat en veure’t les cares, i per descomptat el temps que et dediquen és molt inferior al que tens en altres consultes, encara que s’hagi de pagar per això», diu justificant-los amb el poc reforç econòmic i humà que tenen els professionals en la salut pública madrilenya. «Les mancances ja hi eren encara que hagin sortit a la llum amb la pandèmia», ratifica.
Casos com el de la Nieves no són una anomalia, però el que provoca és que, quan la butxaca ho permet, s’acabi recorrent a teràpies privades. Per aquestes ha optat la Sofía (28 anys) després de perdre la feina, tornar a casa dels seus pares a Sevilla i trobar-se en la mateixa situació d’incertesa en què estan sumits molts joves d’aquest país. «Vaig decidir anar a teràpia per primera vegada per recuperar la meva autoestima laboral i poder enfrontar-me a la nova situació: en plena crisi de pandèmia, sense feina i sense cobrar ni un cèntim del subsidi fins a novembre», relata.
Una joventut ressentida mentalment i sense perspectives
Un recent estudi de la Universitat Complutense de Madrid conclou que, en contra del que es pensa, els joves estan presentant més símptomes clínics d’ansietat, depressió o estrès posttraumàtic que els grups de risc. A la Sofia li van diagnosticar ràpid a causa del seu greu quadre físic. «No dormia, no menjava, no em mantenia en peu, no tenia forces per moure’m. Eren massa conseqüències físiques més enllà de l’angoixa interna», diu respecte a la teoria que la tristesa s’està confonent amb depressió. Amb aquesta mateixa excusa, ella es va forçar a aguantar més del que devia una situació d’assetjament laboral insostenible.
«Una de les tàctiques de maltractament dels meus caps era incidir tota l’estona en què érem unes privilegiades per tenir feina en aquesta situació», descriu la Sofia, que treballava en una gran empresa durant l’estat d’alarma. Després de l’acomiadament, el neguit no va millorar, sinó que es va sumar a la manca de perspectives laborals globals. «No crec que trobi feina ara perquè ni tan sols veig molt futur a mig termini. El país té una atmosfera d’autèntic desemparament que no ajuda a mantenir una mentalitat positiva», descriu.
En teràpia, en canvi, aconsegueix entendre «que no sóc responsable ni culpable de tot el que ha passat aquests mesos, que he de focalitzar-me en aquelles coses que estan al meu abast i acceptar les que no, i pensar en aquest stand by a casa dels meus pares com un sacrifici per mantenir la meva vida a Madrid i no gastar de moment, que lluny de ser un fracàs és una decisió responsable i valenta». La Sofia reconeix que, en no haver acudit mai a una consulta presencial, no pot comparar com hauria millorat la seva situació respecte a l’actual, però sí que sap que «ara mateix no seria capaç de gestionar això sense la meva psicòloga».
Unes paraules que ratifiquen a les associacions de professionals i psiquiatres que, sense inversió, no seran capaços d’abordar l’enorme crisi emocional que comportarà aquesta pandèmia. Per a González Zapico, de Salut Mental Espanya, «han posat en clara evidència les llacunes del nostre sistema al no tenir protocols específics per atendre els afectats pel Covid-19 i el seu entorn». Per això, reclama que es prioritzin inversions en matèria de sanitat, educació, ocupació i col·lectius vulnerables «si el món no es vol arriscar a que es produeixi un augment dràstic dels trastorns psíquics».
