En acabar la carrera de Medicina, l’eivissenca Paula Bermell va fer l’especialitat de Neurologia a l’Hospital Vall d’Hebron. Després de la residència, el 2018, va decidir anar-se’n a viure a Nottingham, Anglaterra, amb la seva parella, a qui li havien ofert una feina allà. «Aquí no veia cap oferta laboral amb cara i ulls. No hi havia opcions decents, amb contractes de jornada completa i un sou estable. Així que vaig decidir marxar sense feina. A Anglaterra de seguida en vaig trobar una en la qual m’oferien jornada completa, estabilitat i un bon sou», explica.
La lleidatana Laura Vilella, també neuròloga, va marxar als Estats Units el juliol del 2017; primer va estar-se un any a Ohio i després es va traslladar a Houston. Segons explica, la decisió de marxar va ser una combinació de factors. «Jo volia fer una medicina més acadèmica, centrada en l’àmbit de la recerca, i aquí les ofertes eren molt reduïdes i precàries. Als Estats Units hi ha un sistema de subespecialització anomenat fellowships, que permet als metges seguir-se formant alhora que treballen amb una certa estabilitat. En el meu cas, m’he especialitzat en epilèpsia». Les seves condicions laborals, segons explica, són bones, amb un salari alt i una estabilitat laboral durant tot el programa de formació.
Un altre dels motius de pes que van impulsar a la Laura a marxar a treballar a l’estranger va ser, segons explica, la incertesa i la inestabilitat laboral després de fer la residència. «Després de tants anys de formació, ens veiem abocades a anar enllaçant contractes de guàrdies, en el millor dels casos, i substitucions, que tenen una duració indeterminada o sovint curta. I ens trobem amb aquesta inestabilitat en plena vida adulta, fet que dificulta prendre decisions vitals com tenir una família o invertir en un habitatge», assenyala.
Tant a la Laura com a la Paula els agradaria tornar a Espanya algun dia, perquè troben a faltar els seus amics i familiars. Tot i això, pateixen per les condicions laborals que els esperen quan tornin. «Arriba un moment que vols tenir les coses més clares, no estar treballant uns mesos i patir perquè se t’acaba el contracte i has de buscar una altra feina», explica la Paula.
La demanda de certificats d’idoneïtat per marxar del país, a l’alça
El Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM) tramita cada any milers de certificats professionals d’idoneïtat, un dels documents necessaris que han de demanar els metges para poder treballar a l’estranger. El 2019, les sol·licituds van ascendir fins a 4.100, el que significa un increment del 16,31% respecte de l’any anterior. Comparant les xifres des del 2011, el nombre de sol·licituds s’ha gairebé triplicat.
Malgrat que les xifres semblen molt elevades, cal destacar que un mateix facultatiu pot sol·licitar diversos certificats d’idoneïtat, ja que aquests caduquen cada tres mesos. A més, una part dels professionals que sol·licita aquest document finalment no acaba marxant del país. «Les dades, ara mateix, no són alarmants, però sí que és cert que aquests certificats són el termòmetre de les intencions dels professionals. Està clar que si estiguessin contents amb el sistema, no pensarien a marxar», assenyala el Director General del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona (COMB), Marc Soler. De fet, explica Soler, gairebé un 50% dels metges de menys de 45 anys tenen un contracte laboral precari i dificultats per conciliar. «Aquesta incertesa fa que si et sorgeix qualsevol oportunitat a l’estranger, no dubtis en agafar-la», destaca.
El 2019, 570 metges de la província de Madrid van sol·licitar certificats d’idoneïtat, situant-se líder en l’estat espanyol. Barcelona es va situar en la segona posició amb 492, seguida de València, amb 135 sol·licitants, i Las Palmas, amb 99. En el cas de Barcelona, d’aquests 492 facultatius, van acabar marxant, segons dades del Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, 229. D’aquests, 50 eren nascuts a Catalunya, 27 d’altres regions d’Espanya i 152 eren d’origen estranger, que havien decidit tornar al seu país d’origen o es traslladaven a altres països de la Unió Europea.
Per especialitats, les dades recollides el 2019 pel Departament d’Internacional de Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM), exposen que els metges de família (313), els anestesiòlegs (123) i els pediatres (95) són els especialistes que més demanden el certificat.
Pel que fa a les destinacions preferides per treballar a l’estranger, el 2019 els dos primers llocs més sol·licitats van ser el Regne Unit, amb 669 certificats emesos, i França amb 624. Irlanda, amb 312 certificats, supera Itàlia, amb 185, convertint-se en la tercera i quarta destinacions més sol·licitades, mentre que el cinquè lloc és per a Alemanya, amb 184. Fora d’Europa, les destinacions escollides van ser els Emirats Àrabs, amb 108 certificats, Canadà, amb 71, i els Estats Units, amb 59.
La sobrecàrrega de feina, un altre motiu per marxar
A banda de la major estabilitat laboral i les perspectives de futur que ofereixen altres països amb relació a Espanya, les metgesses entrevistades destaquen les condicions de treball i la sobrecàrrega de feina com un altre dels motius per marxar a treballar a l’estranger. Segons Laura Vilella, a l’estat espanyol falten metges, però no s’ofereixen places i contractes per aquests. «Si un mateix metge pot visitar 30 pacients en un matí, perquè contractar-ne dos si un de sol pot fer la mateixa feina amb la meitat de cost?», assenyala. Vilella destaca que durant la residència les condicions laborals són extremadament precàries. «Després d’una guàrdia de 24 hores, moltes vegades els residents no descansen i fan una jornada ordinària sencera, perquè falta personal».
Segons Josep Maria Puig, secretari general del sindicat Metges de Catalunya, que no es compleixin els descansos és una incoherència. «Oi que no es permet que els camioners estiguin 20 hores seguides conduint? En canvi, s’accepta que els pacients siguin atesos per professionals que fa més de 30 hores que treballen sense descansar. Els metges no són robots i, evidentment, si no descansen no estan en les condicions adequades per assistir als malalts», denuncia. Aquestes condicions laborals, segons Puig, acaben esgotant física i mentalment als professionals.
Aquestes situacions, explica Paula Bermell, rarament succeeixen a Anglaterra. «Aquí als metges se’ls cuida més. T’aprecien per la teva formació i volen que tu estiguis contenta amb les condicions laborals que t’ofereixen. No et demanen que treballis després d’una guàrdia, al contrari, està mal vist. Tenen en compte que si no descanses, després no rendiràs bé», explica.
La necessitat d’invertir en el sistema
Segons el Director General del COMB, Marc Soler, el problema de base és la falta d’inversió en la sanitat pública. «Fa temps que diem que falten 5.000 milions d’euros a la sanitat. Des del 2010, el pressupost segueix sent el mateix. Això condiciona contractes precaris i sous baixos, i la pandèmia tot això ho ha extremat», explica.
Per Josep Maria Puig, l’única mesura que pot dur a una millora del sistema sanitari és «posar sobre la taula els diners que costa el sistema». «La Unió Europea inverteix en sanitat pública una mitjana d’un 7,5% del PIB. Anglaterra o França estan prop del 9% i Espanya en un 5,9%, mentre que a Catalunya és un 3,9%» assenyala el president de Metges de Catalunya. «És la manca de voluntat política del govern de Catalunya, que ha anat aprimant cada cop més el pressupost de la sanitat, el que ha comportat que hi hagi professionals que marxin», afegeix.
Recentment hem pogut llegir el protocol d’actuació per a detectar els casos de COVID19 a les escoles, presentat pel Departament d’Educació. Som moltes les famílies que estem profundament preocupades, ja que per una qüestió de prevenció (i per què no dir-ho: de millorar l’acompanyament educatiu) s’haurien de baixar les ràtios a l’aula i, a més, disminuir les concentracions de persones als centres. Per a poder fer una prevenció ben feta caldria una inversió milionària i, si bé la necessitat de dur les criatures a l’escola és imperiosa, se sap que allò d’educar-les amb seguretat ja no és tan urgent.
Però en canvi, està força ben detallat el que passarà quan un/a alumne/a tingui algun dels 14 símptomes compatibles amb la Covid, que són, de fet, els mateixos símptomes per moltes altres infeccions habituals. Sabem que els centres escolars posaran a disposició una aula per l’aïllament d’alumnat. Sens dubte, l’aula destinada a aquesta fi estarà quasi sempre plena. Si el personal sanitari considera que cal fer PCR, caldrà fer-la a totes les companyes de classe, les quals hauran de quedar-se a casa esperant resultats. No sabem amb qui es quedaran, ja que no està previst cap permís a aquest efecte.
Si alguna criatura surt positiva, es confinarà a casa durant 14 dies amb la seva família. Però, i les companyes a les quals la PCR surti negativa? També caldrà confinar-les, però segons el protocol, sense la seva familia. Si mares i pares no ens podem quedar amb ells/es per qüestions laborals, la Generalitat serà còmplice de les nostres conductes de risc: o bé deixar els nens i nenes soles; o deixar-les amb avis i àvies, que són col•lectiu vulnerable; o privatitzar les cures fins al punt d’haver d’utilitzar una persona cuidadora d’urgència, posant en risc la seva salut.
Si mares i pares no ens podem quedar amb ells/es per qüestions laborals, la Generalitat serà còmplice de les nostres conductes de risc
Ni totes les famílies disposen de xarxa familiar de suport, ni totes es poden permetre la despesa que suposa un/a cangur. Llavors, tornem a preguntar-nos: amb qui es quedaran les nostres criatures?
Exigim a l’administració que ens doni alguna solució. El conseller Bargalló ha declarat en una entrevista a RAC1 que això no és competència de la Generalitat, però estem segures que sí que hi ha un cert marge: n’hi hauria prou amb ampliar en el protocol la necessitat que mares i pares de totes les criatures confinades es quedessin a casa. O bé deixar que totes les criatures amb una PCR negativa tornin a l’escola. No ens podem quedar en l’àmbit de la alegalitat.
Josep Ma Argimon, el nou secretari de Salut pública, ha declarat que malgrat que les ràtios a les aules són competència d’ensenyament, el departament de Salut aconsellaria que fossin menors, entre altres mesures de prevenció. I a més, ha reclamat que les administracions disposin d’ajudes públiques per tal que les famílies puguin confinar-se sense por a perdre el lloc de treball i ingressos.
Des de PETRA exigim que es legisli de manera immediata un permís universal i remunerat per l’Estat perquè la mare o el pare que treballin de forma assalariada, autònoma, treballadores de la llar, etc. puguin fer-se càrrec de la cura de les seves filles i fills que estiguin en quarantena, o bé hagin de acollir-se a el règim semipresencial d’ensenyament, o qualsevol altra incidència que pogués contemplar-se en l’escolarització com a conseqüència de Covid-19, deixant els i les menors sense poder assistir presencialment a l’escola.
Son mesures necessàries, ja que altrament deixem infants i famílies en una situació d’extrema vulnerabilitat. Exigim a les administracions que busquin una solució a la qual poder-nos acollir en el cas de confinament selectiu dels nostres fills i filles.
“Ens trobarem gent que presentarà quadres ansiosos i depressius, també amb professionals que arran de l’esforç s’han redescobert i han trobat habilitats d’afrontament que desconeixien; i amb els ‘claudicants’, que diuen que no poden més i els pot aparèixer una patologia mental severa”. És la previsió de Toni Calvo, psicòleg i director de la Fundació Galatea, la que més sanitaris ha atès durant aquests mesos de pandèmia.
Els serveis d’atenció psicològica que els hospitals catalans han habilitat coincideixen en que no tenen suficient demanda per culpa del tabú generalitzat a rebre ajuda i consell sobre salut mental, que és encara més gran dins del col·lectiu sanitari perquè s’accentua la suposada idea de debilitat. Els experts alerten que és important demanar ajuda i, sobretot, animar els companys de l’entorn que podrien necessitar-la i no s’atreveixen a demanar-la.
Menys demanda de l’esperada
Els tres departaments hospitalaris i la direcció de la Fundació Galatea coincideixen que han donat suport a menys sanitàries i sanitaris dels què esperaven, tenint en compte com de demandant ha estat la situació.
«Esperàvem més demanda d’ajuda, però no podem oblidar que parlem d’un col·lectiu al qual li costa demanar-la. Són professionals abocats a l’ajuda als altres i poc a un mateix», explica Calvo. Amb tot, el seu servei és el que ha atès més sanitaris, amb un total de 800 trucades i correus. El total d’intervencions, algunes de les quals no han estat puntuals sinó que han esdevingut un procés terapèutic en seguiment, creix a 3.000.
Osane Gómez, psiquiatra a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona i co-coordinadora del programa Cuida’t, que ha donat suport als sanitaris tarragonins, explica que «acudir a una visita o consulta de l’àmbit de la salut mental encara és vist com una fragilitat. Alguns sanitaris veuen la seva professionalitat qüestionada quan han de demanar ajuda».
És necessària la sensibilització entre caps i companys per ajudar a parlar i consultar els sentiments. Si el seu entorn no fa pressió, al sanitari li costa parlar
L’estigma sobre la salut mental pot ser encara major quan qui t’ha de tractar és un company de feina: “Hi ha gent a qui no li agrada demanar ajut al seu recurs [del seu hospital] i prefereix anar a la Fundació Galatea per no trobar-se els psicòlegs del seu propi hospital. O gent que malgrat estar malament no demana ajuda», resumeix Joaquim Soler, psicòleg clínic de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Que els serveis habilitats pels centres hagin rebut entre 150 i 300 sol·licituds cadascun enfront de les 800 de Galatea sembla demostrar la teoria de Soler.
De la por a la ira; de l’estrès agut al posttraumàtic
L’objectiu principal dels serveis oferts als sanitaris era evitar que l’estrès que estaven patint els dies més crítics de la pandèmia, sovint sense adonar-se’n, acabés convertint-se en un estrès posttraumàtic. «Estar malament és lògic perquè és una situació molt demandant, però volíem minimitzar l’impacte i les seqüeles», explica Soler.
“Va ser un estrès molt important, al qual cal afegir-hi la por que tothom tenia d’infectar-se», resumeix Víctor Pérez, psiquiatre i coordinador del Grup d’Investigació en Salut Mental de l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques (IMIM). En efecte, tots els serveis d’atenció psicològica als sanitaris convenen que la por era l’emoció predominant entre aquells que els consultaven durant la fase més crítica de la pandèmia.
Predominava «l’ansietat i la por a no fer bé la feina i a contagiar i deixar la resta de l’equip. També a contagiar la família», explica Calvo, de la Fundació Galatea. Afegeix també casos amb emoció de tristesa i simptomatologia depressiva: «Es manifestava molt d’insomni, molta dificultat per a desconnectar i tornar a connectar entre els temps de descans i de feina».
«De març a finals de maig ens trobàvem que dominava l’angúnia i la temor de qui podia contagiar i contagiar-se, especialment entre els professionals més joves amb xiquets i els més grans amb pares a càrrec», apunta Antoni Castel, psicòleg i co-coordinador del programa Cuida’t de l’Hospital Joan XXIII.
Castel, com la resta dels seus col·legues, coincideix que amb l’avenç de la pandèmia a una fase amb menys tensió hospitalària, les sensacions dels sanitaris han canviat: «Ha començat a aparèixer l’esgotament psicològic i ha canviat el perfil, amb professionals d’edat intermèdia que han aguantat a primera línia i han tingut molt d’impacte». La seva companya de projecte, Gómez, afegeix el sentiment de ràbia: «A l’inici veies la societat implicada per lluitar contra el virus, però amb la desescalada s’han vist conductes incíviques, manca de precaucions… Molts sanitaris es pregunten si realment la gent ha entès què ha passat i si ells han de tornar a esforçar-se tant mentre part de la societat es mostra despreocupada».
Està començant un canvi de paradigma cultural i els sanitaris comencen a entendre que estar atents a les seves emocions i pensaments comporta una millor assistència als seus pacients
Antoni Castel afegeix la por: «Molts es pregunten si seran capaços d’afrontar un nou episodi similar al de la primavera. És una situació molt estressant en l’àmbit hospitalari i estem captant la sensació que molts sanitaris no es veuen capaços de tornar a afrontar-lo». Comparteix la idea de canvi de simptomatologia el director de la Fundació Galatea: «Hi ha ràbia perquè el sistema no estava preparat, per l’amenaça rebrots, pel context sense precedents, incert i amb feina acumulada… La por inicial s’ha transformat en ràbia i a vegades costa de gestionar», diu Calvo.
És en el context de canvi de símptomes quan es comencen a veure els primers casos d’estrès posttraumàtic, segons Antoni Castel, del Joan XXIII. “Si l’estrès és agut, el tractament és relativament senzill, de forma psicològica, sense necessitat de farmacèutics. Però quan passen setmanes i mesos amb els símptomes, ja són casos de diagnòstic majors”, apunta el seu company Joaquim Soler.
La importància de demanar i recomanar ajuda
Per tal d’evitar que els símptomes lògics després d’aguantar una situació tant demandant esdevinguin problemes psicològics més greus per no tractar-se, els experts en salut mental insisteixen que és cabdal trencar el tabú, parlar-ne i posar-hi solució.
Es mostren especialment preocupats per la poca demanda que han tingut els seus serveis. “En una situació d’estrès agut, la majoria de professionals són capaços de sortir-se’n amb els seus propis mitjans a través de la resiliència i el suport familiar o personal. Però hi ha una sèrie de persones a les quals els cal un ajut superior. Es creu que entre 10 i el 15% de sanitaris necessiten ajuda psico-psiquiàtrica per símptomes o trastorns mentals”, assegura Pérez, de l’Hospital del Mar.
Aquest percentatge, però, no és el que ha acudit, de moment, als serveis d’atenció en marxa. El tabú social sobre la salut mental, la debilitat que senten molts sanitaris en no ser capaços de gestionar amb els recursos propis la situació o la vergonya que els fa demanar suport al seu propi hospital és un gran mur difícil de trencar. “La demanda per malaltia mental és menor a la que hauria d’haver-hi. Veiem molta menys patologia de la que s’ha d’esperar”, resumeix Víctor Pérez.
Osane Gómez, però, es mostra esperançada: “Està començant un canvi de paradigma cultural i els sanitaris comencen a entendre que estar atents a les seves emocions i pensaments comporta una millor assistència als seus pacients”. En aquest sentit, tot el col·lectiu sanitari i els seus familiars juguen un paper cabdal: “És necessària la sensibilització entre caps, companys… Per ajudar a parlar i consultar els sentiments. Si el seu entorn no fa pressió, al sanitari li costa parlar”, assegura Pérez, de l’Hospital del Mar.
L’èxit ve quan la gent no té la sensació que és un malalt mental. En dir-ho, molts es resisteixen a consultar
Al seu centre continuen creient que cal adaptar-se com sigui al tipus de pacient que encara és molt reticent a assumir que necessita suport psicològic clàssic. “L’esforç actual és, donat que no tenim demanda, posar radars i senyals d’alarma perquè, si la gent està malament, els puguem ajudar en un espai que no tingui res a veure amb l’hospital i el servei de psiquiatria”. Per això, encara en el marc del programa One2One de l’Hospital del Mar, han habilitat una consulta a 3 quilòmetres del centre, en un ambulatori d’atenció primària i on poden rebre ajuda i consells sense que se’ls obri l’expedient clínic.
El servei Cuida’t del Joan XXIII de Tarragona tampoc té assegurada la seva continuïtat: «Els companys que han participat demanen que no acabi perquè creuen que ho necessiten per tenir suports pel que està venint i el que vindrà. Quan acabi l’estiu hi haurà reunions i la gerència decidirà si es renova», diu Osane Gómez. Al contrari, Soler explica que l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau va suspendre l’atenció específica així com va millorar la pressió als centres. Si bé no creu que sigui necessari, assegura que “si fes falta es podria tornar a habilitar”.
L’èxit de l’atenció informal
A més dels serveis d’atenció via telefònica o per correu electrònic, alguns dels hospitals catalans han habilitat diferents canals perquè els sanitaris expressessin i fossin conscients de les emocions que estaven sentint. N’és exemple un espai que van habilitar a la cafeteria de l’Hospital del Mar, on els facultatius esmorzaven i prenien el cafè i, en un ambient distès, compartien experiències amb companys o amb la parella de psicòleg i psiquiatre que sempre hi eren.
“En mes i mig van passar 900 professionals. Va ser un èxit espectacular, poder parlar amb altres que estaven en la mateixa situació”, explica Víctor Pérez. L’explicació lliga amb l’estigma sobre la salut mental i rau en el fet que «no posava ‘salut mental’ ni ‘psiquiatria’ enlloc». «L’èxit ve quan la gent no té la sensació que és un malalt mental. En dir-ho, molts es resisteixen a consultar», afegeix.
Altres serveis de suport també van trobar una eina paral·lela a l’atenció. Una d’elles són les teràpies grupals. “Alguns equips sanitaris han demanat una intervenció. En els moments crítics de la pandèmia, les rutines de grup s’han tensat i alguns s’han trencat, generant tensions molt importants. En alguns equips s’ha perdut la cohesió i s’ha hagut de tornar a treballar», explica Calvo. La Fundació Galatea va arribar a 800 professionals més amb el servei d’ajuda a grups.
Es creu que entre 10 i el 15% de sanitaris necessiten ajuda psico-psiquiàtrica per símptomes o trastorns mentals
També van fer teràpies grupals a l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. Ho explica Gómez, co-coordinadora del programa Cuida’t: “Anava encaminada a l’acció preventiva i proactiva, sense haver d’esperar que els professionals estiguessin malament per prendre acció». Les temàtiques de les sessions, sempre adaptades als espais i a les estretes agendes dels sanitaris en els moments més tensos, volien «facilitar eines per permetre una millor gestió de l’estrès, per tal de facilitar un descans emocional però no una desconnexió», atès que l’emergència sanitària encara és vigent.
A més, els departaments de salut mental dels centres hospitalaris catalans també han creat vídeos breus, cartells o salvapantalles amb què tractaven d’arribar a aquells que necessitaven ajuda i no s’atrevien a demanar-la o, simplement, per tal de donar consells sobre gestió emocional. “Vam fer vídeos perquè, si la gent era poc inclinada a trucar, tingués consells de regulació emocional, de com donar males notícies als pacients, de gestió del dol… Una desena de vídeos perquè si algú volia ajuda però era reticent a demanar-la per telèfon o correu, pogués visionar els materials pràctics”, explica Soler, de l’Hospital de Sant Pau.
Allí també van fer versions abreujades d’una guia que havien preparat inicialment i les van penjar per les instal·lacions: «Eren consells orientats a crear pauses per evitar l’escalada inconscient de l’emoció que et pot portar a un moment on no pots frenar. Per exemple, cuidar el cos amb petits moments de descans, prendre el sol, beure aigua, no saltar-se cap àpat, fer exercici físic… I en sortir de la feina, no necessàriament parlar del problema i no consumir alcohol ni seguir altres estratègies evitatives del problema», recorda Soler.
El perfil: dona i infermera
Si s’hagués de fer un retrat de qui ha demanat ajut o consell psicològic al servei del seu hospital o a la Fundació Galatea seria una dona infermera. Així ho ratifiquen els especialistes consultats. «Sabíem que les dones tenen menys dificultat per demanar ajuda, i ho hem confirmat amb el telesuport psicològic», diu Calvo, de la Fundació Galatea.
El 60% del suport que han donat ha estat a dones, però recorda que la salut és un sector molt feminitzat: «Aquest món està ocupat fonamentalment per dones, el 80% de les estudiants de Medicina són noies i el percentatge de metgesses col·legiades a Barcelona és del 60%». Calcula que un terç de les trucades eren d’infermeres, un altre d’auxiliars d’infermeria i el restant de metges, de les quals el 80% eren dones.
El percentatge d’ajuda a sanitàries ha estat encara superior a l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, on ha representat el 76%. La mitjana d’edat va ser dels 41 anys i també encapçalen la classificació les infermeres (46%), seguides per metges i residents (35%). “Les infermeres són les que s’han emportat la pitjor part perquè tenien més tracte diari amb els malalts”, resumeix Pérez des de l’Hospital del Mar.
A l’Hospital Joan XXIII concorden amb la superioritat lògica del gènere femení a les seves consultes. Matisen però, que «han tingut molt de personal mèdic, incloent-hi diferent especialitats, residents, adjunts o caps de servei». Divideixen el perfil, més enllà del gènere, en dos tipus: “Hi ha persones que ja havien patit en el passat quadres d’ansietat o depressió i que estaven estabilitzats i ara han recaigut i també professionals amb un nivell d’autoexigència molt alt que va donar el 300% i ara experimenten crisis d’ansietat molt importants».
Gómez fa èmfasi en el personal de les residències: “Manifestaven sensació de manca de mitjans i, a més, havien d’afrontar dols. Són professionals que coneixien de fa anys els pacients que estaven morint. Estaven emocionalment molt vinculats a ells”.
Les imatges de les suposades professionals de Terrassa son condemnables rotundament. La dignitat i la seguretat de totes les persones ateses a qualsevol recurs residencial han d’estar garantides. Atendre les persones requereix d’una formació i uns equips professionals que garanteixin les millors respostes davant la complexitat que suposen els diferents oficis que se n’ocupen.
L’atenció a les persones en l’actualitat no sempre està sent ben valorat per les administracions. La sensació entre molts professionals és que en els darrers temps hi ha una idea que flota en l’ambient que qualsevol pot atendre les persones grans, les persones amb discapacitat o nens i nenes tutoritzades per la direcció general d’atenció a la infància.
L’administració catalana ha flexibilitzat en els darrers anys la contractació de personal sense garantir una formació de solidesa universitària i sense garantir la mínima rotació possible amb contractes que suposin estabilitat real entre els equips professionals. En la mesura que l’administració faci un aposta real per valorar degudament els professionals d’atenció a les persones també podran tenir equips professionals més formats i que garanteixin una major qualitat en una feina tant important com és atendre les persones en els llocs on estan vivint.
En la mesura que l’administració faci un aposta real per valorar degudament els professionals podran tenir equips més formats i que garanteixin una major qualitat
Al sistema d’atenció a les persones hi poden haver molts perfils professionals, però fa temps que tenim la sensació que se’ns dóna qualsevol justificació per escollir el més econòmics. Espais com els de l’atenció a la infància i l’adolescència havien estat ocupats per professionals de l’educació social amb solvència contrastada fa dècades. Però les noves decisions polítiques justifiquen massa fàcilment que els nens i nenes tutoritzats per l’administració catalana no mereixen una atenció professionalitzada, amb rigor, i amb expertesa reconeguda.
Passa el mateix amb la poca valoració que fa l’administració dels professionals que atenen persones amb discapacitat. Per l’administració, pràcticament, val qualsevol perfil perquè el model assistencial ja li és suficient al govern. Les institucions del sector de l’atenció a la diversitat funcional fa massa anys que reclamen al govern de la Generalitat poder oferir un serveis millors amb un reconeixement real dels professionals.
Hi ha centenars d’espais residencials on viuen persones amb discapacitat que caldrien tenir el reconeixement econòmic suficient com per poder garantir equips estables i formats amb el màxim rigor possible. Perquè encara que potser no ho sembli, treballar al lloc on viuen les persones és d’una extrema complexitat que requereix de formació i experiència que només es pot garantir invertint econòmicament i tenint cura per les qüestions importants i no pas només fent inspeccions absurdes.
Les decisions que es prenen en aquests espais son molt importants perquè tenen a veure amb la vida de les persones i amb les expectatives personals de cadascuna d’elles. I per acompanyar en aquests processos calen professionals que hagin dedicat temps a formar-se i que hagin desenvolupat competències bàsiques per entendre justament aquesta complexitat.
Com exemple claríssim és el procés engegat per l’acreditació de personal auxiliar d’atenció a la dependència i que pot convertir totes les llars per persones amb discapacitat en espais assistencials i sense pràcticament professionals amb formacions universitàries. Això sí, l’administració tindrà una atenció a les persones més econòmica i blinda la possibilitat de millorar el reconeixement professional. O bé passarà com a moltes escoles, que es contractarà personal universitari camuflant-lo amb altres perfils i contractacions laborals.
La crisi de la COVID19 ha deixat clar que tenim una assignatura pendent amb l’atenció a la gent gran del nostre país
Passa el mateix amb la gent gran. També poden haver-hi molts perfils professionals, alguns amb formacions de poc temps d’inversió i que fan una tasca extraordinària. Però els equips també han de garantir rigor, professionalitat i experiència que, novament només es garanteixen valorant els professionals de l’atenció a les persones de manera clara. La crisi de la COVID19 ha deixat clar que tenim una assignatura pendent amb l’atenció a la gent gran del nostre país.
Les administracions han de garantir aquest tipus d’espais professionals amb estabilitat laboral perquè augmenta l’autoconeixement de l’equip, la discussió estable dels conflictes ètics amb els que es troben i el disseny acurat de les formes d’acompanyament a les persones i a les decisions que aquestes prenen a la seva vida diària.
Tenir un model assistencial d’atenció a les persones i amb poc reconeixement professional ens porta a un país que no garanteix l’acompanyament de totes les dimensions humanes de les persones més vulnerables i ens perpetua en models dels anys 70. No invertir de forma decidida en l’atenció social ens porta a una situació molt preocupant perquè les decisions que es prenen avui reduint aquesta inversió normalment perduren massa en el temps i fins i tot es perpetuen.
Rosa Elvira Valdés i Rosario Paucas són auxiliars i porten més de 15 anys treballant a la residència Bertran i Oriola de la Barceloneta. Janina Gómez i Carmen Fernández són infermeres des de fa dos anys en aquest mateix centre. Les quatre van estar de baixa entre 40 i 100 dies. Tres per donar positiu en Covid i una, Rosario, per atacs d’ansietat, a més que va tenir símptomes lleus de coronavirus, però no va arribar a fer-se la prova PCR. Dels 75 treballadors d’aquest geriàtric, 40 van caure malalts.
Les quatre coincideixen que des de la direcció de la residència, els missatges que els transmetien eren dantescos: des de no posar-se mascareta perquè espantaven la gent gran, fins a no avisar l’ambulatori si els residents emmalaltien. Per això, els va alleujar, però no els va estranyar, que la Generalitat intervingués la residència per il·legalitats per part de l’empresa Eulen.
Les primeres alarmes van saltar a finals de febrer, quan a l’àrea de dermatologia del Centre d’Atenció Primària (CAP) de la Barceloneta van detectar un positiu per Covid. “Van avisar la residència que calia anar amb compte amb un usuari que, per desgràcia, després va morir. Calia aïllar aquesta persona 15 dies, però al desè, la directora va decidir que sortís a les zones comunes i no es va completar la quarantena. Nosaltres, com sanitaris, ja ens preocupem i exigim EPI, però van passar del personal”, critica la Rosa. A mitjans de març, només comptaven amb guants i, ni tan sols hi havia gel higienitzant a la residència. “Direcció deia que no calia, que en aquesta residència no hi havia casos, i era públic que a Madrid estava morint gent”.
Els missatges que els transmetien eren dantescos: des de no posar-se mascareta perquè espantaven la gent gran, fins a no avisar l’ambulatori si els residents emmalaltien
En el relat dels fets, Rosa destaca que el 20 de març va morir una dona “suposadament” per pneumònia. “Com que no li van fer la prova, no sabem si era Covid. Ja havíem avisat, ‘aquesta senyora té mocs, té tos, no menja’. I ens deien ‘La teva funció és atendre-la i ja està”. El 28 de març, diversos avis van començar a tenir símptomes i, finalment, aquella nit ens van lliurar les mascaretes FFP2, una bata verda de quiròfan i unes ulleres de protecció”.
“Van decidir traslladar els malalts a les instal·lacions de centre de dia, ja que estaven desocupades, però amb tan mala fortuna que van posar els usuaris en uns llits que no estaven articulats. Què passa? Que a l’ésser residència, no tenim oxigen. Només hi ha un compensador que dóna molt poquet oxigen, i aquells usuaris en necessitaven més”. La Rosa va veure la directora moure’s per l’ascensor d’una planta a una altra amb el mateix EPI que portava al centre de dia, que era on hi havia les persones amb febre alta: “Va ser un desastre”. “El diumenge 29 de març jo ja me’n vaig anar amb unes dècimes de febre. Aquí va començar la gent a emmalaltir. La directora va tenir coneixement que el 20 de març dos treballadors es van encomanar, però no ho va comunicar ni va aplicar el protocol. Això va ser un desastre que va arribar on va arribar: mitja plantilla malalta i un terç dels usuaris morts”.
Afirmen que hi va haver molta frustració i que no han tornat a treballar igual; responsabilitzen l’anterior directora, María José Rodríguez. “Actuava amb supèrbia i amb ineptitud, perquè per sentit comú ja havia d’haver pres mesures, amb la que estava caient. Va ser totalment una irresponsabilitat”, assenyala la Rosa, mentre la resta assenteix a les seves paraules.
La Rosa vivia a casa del seu germà amb la família d’aquest, la seva esposa i tres fills menors, de manera que quan li van diagnosticar la Covid va decidir mudar-se al pis d’una amiga, coneixedora de la situació. No sent temor per acudir al seu lloc de treball, però de moment no tornarà amb el seu germà. La Rosario viu amb el seu marit i dos fills menors i segueix el mateix protocol com si hi hagués algú infectat, encara que és impossible no tocar els nadons. La Janina va passar les quarantenes (va donar dues vegades positiu) a casa amb el seu germà malalt d’esquizofrènia, que va donar negatiu en totes les proves.
La Carmen viu sola i no té la càrrega afegida de poder contagiar algú al seu domicili particular, però va sentir, com les seves companyes, la “frustració” i la “impotència”. Un dia abans d’agafar la baixa, el crític 28 de març, va ser ella qui, desobeint les ordres de direcció, va telefonar al CAP i va informar que hi havia diversos pacients amb febre i amb falta d’aire: “La directora no volia trucar al 061, fins i tot em tallaven el telèfon, vaig haver d’aprofitar un descuit d’ella per trucar al CAP. Van enviar a una doctora amb EPI i va ser llavors quan van aïllar i ja es va saber tot”. Les quatre tenen una qüestió sense resoldre: “Què es podria haver fet?”. Els estranyava la postura de la direcció, però alhora escoltaven notícies que estava succeint el mateix en altres geriàtrics i que era una pandèmia sense precedents per a la qual no hi havia vacuna.
La directora no volia trucar al 061, fins i tot em tallaven el telèfon, vaig haver d’aprofitar un descuit d’ella per trucar al CAP
Al reincorporar-se a la feina, han sentit el “buit” i la “fredor”: “És que van morir moltíssimes persones”. Assegudes en una terrassa de la Barceloneta, recorden residents que ja no hi són, com una senyora molt apreciada que portava anys amb elles i que té una filla molt activa i coneguda al barri, que tot i que oblidava algunes coses, recordava el nom d’elles i reconeixia la seva veu. O un senyor mut molt atent i molt seguidor del Barça que col·laborava en les activitats de centre, sobretot per Nadal, per adornar l’arbre. Esmenten els noms d’uns i altres, i el seu tracte amable. “Et dius, ‘però, per què? Si no hauria d’haver mort… ‘però aquesta malaltia ha vingut a matar”.
Com afiliades al sindicat co.bas, donen suport a la demanda de reconèixer el contagi per coronavirus com malaltia laboral amb l’objectiu de tenir més drets en cas de complicacions, i és que entre les seqüeles de la Covid, afirmen tenir caigudes de pèl, taquicàrdies, cansament extrem, falta de respiració i dolors d’esquena. A Bertran i Oriola, ara hi ha més material sanitari i més protecció, però davant els temuts rebrots, remarquen que no cal abaixar la guàrdia i que tots els empleats estan més alerta i més vigilants. “Esperem que la Generalitat no li tregui l’ull a les residències, perquè a la que es descuidin, les empreses són empreses”, subratlla la Rosa.
D’esquerra a dreta: Rosa Elvira Valdés, Carmen Fernández, Janina Gómez i Rosario Paucas | Pol Rius
“Ens van dir que no havíem de donar informació a cap familiar”
Joan Carles Callau és gerocultor i responsable de planta a la residència municipal Fort Pienc, al barri barceloní del mateix nom, des de 2008. Ha patit la falta de màscares, amb l’excusa de no crear alarma o malestar entre els residents, i d’EPI, que va provocar un degoteig de contagis. A principis d’abril, els treballadors van començar a rebre màscares quirúrgiques per a diversos dies, després una per cada jornada laboral i, quan va començar a haver-hi positius en la residència, els van donar una bata per setmana i una FP3 per tot el mes.
En aquest geriàtric de 137 places, sense comptar el centre de dia, repartides en cinc plantes, van morir 25 persones, de les quals 20 estan confirmades com mort per coronavirus, mentre que a la resta no li van fer les proves. Dels 101 treballadors de Fort Pienc, gairebé la meitat van emmalaltir, entre ells, Joan Carles, que va arribar a estar hospitalitzat de gravetat amb problemes respiratoris i va estar prop de dos mesos de baixa.
De la seva visió sobre el tracte als avis, destaca: “No permetien enviar als hospitals i molts familiars no han pogut veure els seus morts. Dels que han sobreviscut, anímicament han perdut bastant perquè calia tenir-los tancats. Al principi, l’empresa no sabia com manejar aquests casos i ara segueix havent rotació de personal”. Sacyr Social és la gestora d’aquest equipament i, en l’actualitat, destina la cinquena planta a persones amb Covid o amb símptomes.
Sobre les queixes de familiars per desinformació, el gerocultor confessa que “ens van dir que no havíem de donar informació a cap familiar i, què si s’assabentaven que ho fèiem, prendrien mesures, però alguns companys sí que han parlat amb familiars perquè trucaven per preguntar com estaven”.
Janina Gómez (esq) i Rosario Paucas (dta) | Pol Rius
“Vestíem amb bosses d’escombraries perquè no teníem res”
En altres residències tampoc està ben vist donar informació a l’exterior. Una sanitària d’un geriàtric de la comarca lleidatana de Segrià, que prefereix romandre en l’anonimat, explica que al principi no tenien ni mascaretes ni EPI. Les treballadores i els familiars dels usuaris van comprar les màscares i, davant la falta d’equips adequats, van tirar de creativitat i supervivència: “vestíem amb bosses d’escombraries perquè no teníem res”.
En aquest centre, equipat per a més de 40 places, es van encomanar una dotzena d’avis, dels quals al menys un no ho va superar. “Crec que hem tingut força sort perquè aquí hi ha infermeres suficients, no tenim un excés de residents i l’atenció mèdica ha funcionat. A mi, el que em va cridar l’atenció, va ser el desemparament per part de l’Administració, el ‘vigileu, però no sabem com ho heu de fer’; ‘aïlleu-los, però no sabem de quina manera’. Això sí em va afectar”, explica.
Em va cridar l’atenció el desemparament per part de l’Administració: ‘vigileu, però no sabem com ho heu de fer’; ‘aïlleu-los, però no sabem de quina manera’
El fet de portar material de casa i d’enviar les persones amb símptomes a l’hospital va ajudar a descongestionar la residència. “Al principi, va ser bastant desastrós. Després, la Conselleria de Salut va començar a enviar material, els malalts van anar evolucionant bé i van tornar aviat. Tenim sales diferenciades, espai a l’aire lliure, hem pogut treballar bé, ha funcionat i no hem tingut cap rebrot de moment”, recalca des d’un dels punts calents de Catalunya.
Segons aquesta sanitària, el preocupant és l’atenció a les persones amb demència. “No entenien què estava passant. Explicar i moure’ls d’un lloc a un altre va ser molt complicat. Van tornar a rebre visites de la família i van tornar a estar tancats. Què podem fer? Tenim gent que vol sortir al carrer, que vol fer una passejada i que et pregunta per què no vénen a veure’ls seus familiars. Altres sí que són conscients del que està passant i es consolen dient que caldrà tenir paciència”.
Per això, considera imprescindibles les trucades i videotrucades. “Ho hem cuidat moltíssim. Les famílies han pogut parlar amb ells i veure com estan. Els mitjans tècnics han ajudat molt, si no, hauria estat pitjor. I la gent, quan et veu pel carrer, ho agraeix”. Per a ella, el millor d’aquest període ha estat veure tornar les persones de l’hospital: “Això ha estat gratificant”.
Rosa Elvira Valdés | Pol Rius
“Exigim més inversió en residències”
Marea de Residències és una plataforma que reuneix treballadors i familiars per reclamar uns serveis públics, universals i de qualitat. Eduardo Calderón, membre d’aquesta agrupació, destaca que “el problema principal a les residències és que, anteriorment, ja hi havia manca de personal i mitjans”. “El 2019 ja dèiem que si hi havia un virus no hi hauria mascaretes, i el virus ha fet evident el que havíem anunciat. No hi ha ni una comunitat autònoma que s’hagi salvat”.
Per a Calderón, el sector de la dependència ha estat “un negoci per a les constructores” i, si s’haguessin potenciat més les cures a casa, la situació hagués estat menys greu. Considera que habilitar l’habitatge perquè un familiar estigui a casa, “no interessa, no dóna beneficis” però donada la situació actual “com has de confinar algú en una residència a la que acaben de morir la meitat d’usuaris i no hi ha personal ni mitjans?”.
Segons dades acumulades de les comunitats autònomes, més de 19.600 ancians han mort per Covid o amb símptomes a residències a Espanya, el que representa prop de el 70 per cent del total de les més de 28.000 morts comptabilitzades pel Ministeri de Sanitat. Segons l’opinió de Calderón, tot i les xifres, a les residències continua havent deficiències en el manteniment d’aparells, com grues per aixecar a la gent gran, se segueix estalviant en menjar i no compten amb la plantilla necessària. La pressió de familiars i treballadors a l’Administració per dignificar els geriàtrics contínua: “Exigim més inversió en residències públiques”.
L’organització d’acció sanitària-humanitària Metges Sense Fronteres (MSF) ha elaborat un informe “que posa de manifest greus problemes al model de gestió de residències i en la coordinació entre les diferents administracions”. “La situació viscuda a les residències de gent gran durant l’epidèmia de la Covid-19 a Espanya mai hauria de tornar a ocórrer. Les lliçons apreses i les vides perdudes haurien de provocar un canvi profund”, comença el text.
Gairebé el 70% de les morts registrades a l’Estat per coronavirus són d’usuaris de residències, dada que segons MSF reflecteix “un abandó a les residències de les persones més vulnerables a la Covid-19 i la desprotecció del personal que els cuidava”. A Catalunya el 49% de les morts per Covid-19 s’han donat a aquests equipaments.
A Catalunya s’han registrat 6387 decessos a residències de gent gran, el que suposa que hagi mort gairebé el 10% dels seus usuaris
“La combinació de dèficit va fer inviable respondre a l’epidèmia. No disposar de recursos sanitaris i assistencials va tenir un impacte directe a la salut dels residents”, denuncia Ximena Di Lollo, responsable de la resposta de MSF a les residències. A banda, i com va reconèixer Garcia al Diari de la Sanitat, va ser comú el protocol de no rebre pacients de residències infectats de Covid-19 als hospitals. “Trucaves a l’hospital i et deien: ‘Ho sento, avui només podem admetre una persona de residències, escullin vostès”, relata Luisa, treballadora social d’una residència auxiliada per MSF. “Van prioritzar la resposta assistencial als hospitals, deixant enrere les persones grans a les residències, malgrat ser el col·lectiu més vulnerable i amb més mortalitat”, recorda Di Lollo.
L’informe és el colofó dels dos mesos i mig en què l’organització ha prestat el seu coneixement i gestió a les residències de l’Estat espanyol. En total, Metges Sense Fronteres ha donat suport a 486 residències. Catalunya, amb 200, encapçala la classificació, seguida de Castella i Lleó amb 114 i de la Comunitat de Madrid amb 79.
La llista negra
Metges Sense Fronteres fa un llistat dels problemes amb què es va trobar quan les seves unitats van començar a donar suport a les residències de gent gran de l’Estat. En destaquen la “manca d’anticipació i de plans de contingència agreujada per la descoordinació i multiplicitat d’interlocutors”. Això, junt amb un “reduït marge de maniobra per implementar les mesures d’aïllament, quarantena i distància a causa de la inadequació de les infraestructures i espais i l’alta ocupació”, va deixar moltes residències a tocar del col·lapse.
“No tinc temps per veure el bombardeig de correus que arriba a l’ordinador. Tinc molt de personal de baixa, els familiars truquen constantment i he d’elaborar dos o tres informes diaris amb la mateixa informació per a diferents administracions”, assegurava Alba, directora d’una residència castellana-lleonesa on MSF va col·laborar. “Em trobo amb recomanacions i protocols que es contradiuen. És una confusió total i mentrestant els residents emmalalteixen i algú els ha d’atendre”, afegeix la gestora del centre.
Precisament per les baixes de personal, MSF també destaca “falta d’organització, direcció i recursos humans” per controlar el contagi, amb un “personal restant que va haver d’assumir tasques gairebé mèdiques que no eren pròpies de la seva funció”.
La falta de tests diagnòstics, la denegació de derivacions a centres hospitalaris amb un “aïllament en detriment de la salut i les cures dignes”, així com la falta de protocols per a l’etapa final de la vida i la “carència d’atenció psicosocial a residents, personals i familiars” completen la llista de denúncies que fa Metges Sense Fronteres.
En conjunt, MSF constata que “donat el perfil de les persones que viuen a residències, mantenir-los en espais tancats i sense l’atenció mèdica i psicològica adequada va multiplicar els contagis, accelerar la mortalitat i va produir situacions indignes i humanes”. L’organització insisteix que “no es van prioritzar les derivacions hospitalàries” i que les residències, “llocs per a la convivència i les cures i no per al tractament medicalitzat, van haver de donar unes cures per a les quals no estaven preparades”.
Metges Sense Fronteres també remarca que, a bada de què els equipaments de protecció individuals van arribar tard i van ser insuficients durant setmanes, existia “falta de formació en la utilització” per part d’un “personal gens habituat a l’ús d’aquests elements”. A banda, assegura Ximena Di Lollo, “els EPI no sempre estaven adaptats a les necessitats de les residències”.
Laura, auxiliar d’infermeria d’una residència privada a què MSF va prestar suport, reconeixia: “A les residències hi ha molta gent que no sap utilitzar materials de protecció com guants o mascareta. Les cuidadores, el personal de manteniment i neteja o el de cuina estan molt despistats i al final és un caos. Uns van sobreprotegits, sense diferenciar la zona en què es troben, portant la contaminació d’un lloc a un altre”.
La gent gran, al centre de la resposta
El col·lectiu sanitari-humanitari dedica unes pàgines del seu informe a presentar unes recomanacions que dirigeix a “l’administració central, les autonòmiques, provincials i municipals” en tant que “responsables de traslladar, desenvolupar i dotar de recursos la política de prevenció i resposta a la Covid-19 per a les residències de gent gran”.
Consideren que “les persones grans han d’estar al centre de la resposta a la Covid-19 per garantir-ne el dret a rebre un tractament específic, urgent i digne, incloent-hi les derivacions hospitalàries”.
El Parlament ha aprovat una resolució que insta a augmentar la ràtio de gericultores a les residències catalanes
Per això, MSF recomana als governs l’elaboració de plans de contingència adaptables a les residències, l’establiment de “polítiques i mecanismes per a la detecció, vigilància i control efectiu en entorns com les residències”, assegurar que es poden sectoritzar -és a dir, que no es massifiquin-, disposar de “mecanismes per cuidar la salut mental i emocional de residents, personal i familiars” i “acompanyar-ho de recopilació, sistematització, publicació i anàlisi de dades per millorar la presa de decisions.
Referent a l’aïllament social, un dels punts més durs que relata l’informe, MSF exigeix que “es permetin les visites de familiars i els acomiadaments en els moments finals, sempre amb les mesures de protecció adequades”. Tot plegat perquè “no hagin de passar moments tan durs lluny dels seus” i evitar situacions com les que relata Carme, directora d’una petita residència familiar: “Una pacient va deixar de menjar i de moure’s; es passava les hores mirant per la finestra. Altres es queixaven i miraven de sortir de les habitacions. Ha estat molt dolorós haver-los de mantenir tancats”.
Una comissió al Parlament ho investiga
Lògicament, no totes les residències de l’Estat ni de Catalunya han viscut les problemàtiques que reporta MSF. Amb tot, és on l’organització ha hagut de fer més suports. No en va, ja s’han registrat més de 6.389 decessos a centres residencials catalans, el que suposa que hagin mort gairebé el 10% dels seus usuaris.
En els darrers set dies s’han confirmat per PCR 145 infeccions a residències catalanes: 119 a la demarcació de Barcelona, 11 a Tarragona i a Lleida i 4 a Girona. La xifra de les tres darreres setmanes ascendeix a 499 a tot el país. Actualment hi ha 50 pacients ingressats, un dels quals és a l’UCI.
És per això que el legislatiu català va crear el 7 de juliol una comissió d’investigació a proposta dels grups parlamentaris de C’s, PSC-Units, CatECP, CUP i PPC i amb el vistiplau de tots els partits que conformen el Parlament. El motiu de la comissió és “analitzar i investigar les formes de gestió de les residències durant la crisi presentant especial atenció a les més i menys exitoses des del punt de vista de protegir la vida i mantenir la vida digna”.
Tot seguit es va celebrar un debat plenari en què l’oposició va insistir en les errades que Metges Sense Fronteres detalla al seu estudi i l’executiu, per la seva banda, va parlar d’un “operador públic” com a forma de gestió de les residències de gent gran catalanes.
Fruit d’aquest debat, el Parlament va aprovar 58 resolucions relatives a la gestió de les residències durant la pandèmia i sobre el seu futur més pròxim. Es van validar les propostes de la CUP d’establir el salari brut de les plantilles de residències als 1200€ mensuals en 14 pagues, l’increment de ràtios de gericultores a una per cada quatre residents o l’increment del nombre d’inspectors i inspectores per garantir dues visites anuals a tots els centres.
El ple també va donar suport a “impulsar una mesa tècnica per analitzar el model actual d’atenció residencial”, a proposta de Ciutadans. Els grups que conformen l’executiu, JxC i ERC, van proposar i aprovar la creació d’una “agència que, com a operador públic, integri el vessant social i sanitari per tal de garantir una millor resposta pública a les persones” amb l’objectiu d’esdevenir “l’instrument que ens permeti planificar conjuntament en l’àmbit residencial amb una única mirada”.
Els pares de la Caty Serrano, Vicente i Carmen, tots dos de 89 anys, compartien habitació a la residència Bertran i Oriola, al barri de la Barceloneta. Ell va morir el 6 d’abril, en plena pandèmia, i ella, a la pèrdua del marit, va sumar no poder acomiadar-se d’ell, no assistir a cap cerimònia, no veure els seus fills, empitjorar de la demència i donar positiu en Covid.
“La meva experiència ha estat nefasta”, narra Caty. “Una setmana abans que morís el meu pare, el metge em va dir que tenia una infecció d’orina. Em va xocar, perquè mai li havia passat. Ja tenia unes dècimes de febre. Al cap d’uns dies, em van dir que semblava que tingués pneumònia i que li donarien antibiòtics. Jo vaig demanar que el traslladessin a l’hospital, però em van dir que ho tenien prohibit. Em vaig oferir a portar-lo jo, però tampoc podia ser. En aquell moment, no es feien les proves de PCR, però al metge li semblava que era coronavirus. Va ser terrible. Les residències no estaven medicalitzades, no tenien res, no es podia posar una via amb sèrum. Al cap de pocs dies, el meu pare va morir. Potser no el tenen comptabilitzat com a mort per coronavirus, però la majoria o tots els que hi van morir poc abans dels PCR van morir per Covid”.
Caty va veure Vicente per última vegada el 13 de març, abans que prohibissin les visites de familiars. “No el vaig poder veure en els seus últims moments, no em van deixar entrar perquè deien que no podien desaprofitar un EPI (Equip de Protecció Individual). No hi va haver cap cerimònia. Res. El vam enterrar, però jo no hi era presencialment. No hem pogut complir la seva última voluntat, perquè el meu pare volia ser incinerat, però la funerària va dir que portava un marcapassos i en aquell moment no li podien treure i, per tant, no se’l podia incinerar. Està enterrat a Montjuïc, però si és ell o una altra persona, jo no ho sé. El meu pare va morir el dia 6, que és quan m’ho van comunicar, però els de la funerària no se’l van emportar de la residència fins al 8 i ara consta en el document de defunció que va morir el 8. A vegades és com que no m’ho crec”.
No vaig poder veure el meu pare en els seus últims moments: no em van deixar entrar perquè deien que no podien desaprofitar un EPI
Pocs dies després, la mare de la Caty va patir una caiguda i li van posar punts al front i a la barbeta. “La meva mare ho va passar fatal. Els vaig demanar que per favor m’ensenyessin la meva mare, que la volia veure, per trucada de vídeo, però la comunicació amb l’empresa en aquell moment era totalment inexistent. Les famílies vam passar unes angoixes impressionants. Ho hem viscut amb moltíssima preocupació, indignació i impotència”. Quan va aconseguir contactar amb la Carmen, la va veure moradenca, amb dificultat per mantenir una conversa i molt pitjor de la demència.
A finals de juny es va reobrir el centre i la Caty va acudir diàriament a veure la Carmen, fins que a mitjans de juliol van tornar a tancar els seus familiars i ara només es poden comunicar mitjançant el telèfon. Carmen no entén què està passant. Quan veu la Caty a la pantalla del mòbil, creu que sortiran a passejar, i vol anar-se’n. “Va, anem al carrer”, li diu, i després mira a una altra banda. “La meva mare necessita un tracte més proper, encara que estiguem a dos metres de distància. La resta, és enterrar-la en vida”.
A Bertran i Oriola hi havia 92 residents, dels quals el 95% es va infectar. L’empresa que gestionava el geriàtric, Eulen, va comptabilitzar 25 morts per coronavirus, mentre que els familiars sostenen que van ser més de 40. A finals d’abril, la Generalitat va intervenir el centre per presumptes irregularitats durant la pandèmia i va atorgar temporalment la gestió a les Hermanas Hospitalarias-Psicoclínica de la Mercè.
“A part de la guerra, no havia vist una cosa com aquesta”
Els residents que no tenen problemes cognitius sí que han pogut comprendre la dimensió de la malaltia i, sobretot, que els seus familiars no poden anar a visitar-los perquè hi ha un protocol. És el cas de Montserrat Barcons que, amb 92 anys i després d’haver donat dues vegades positiu per Covid, al març i a l’abril, segueix a la residència Sant Jaume de Cardona (Barcelona), que va ser el principal focus de preocupació del municipi. Part de la plantilla va emmalaltir i alguns companys van morir, però ella va ser asimptomàtica i només va tenir unes dècimes de febre: “A part de la guerra, no havia vist una cosa com aquesta, és una pandèmia molt dolenta, i hi ha gent que està molt espantada, però jo crec que no es pot viure així, amb por. He d’estar contenta mentre visqui. Hi ha una pandèmia i ho accepto. Aquí ens cuiden, ens renten la roba i ens tracten bé”.
Montserrat troba a faltar anar al seu poble, Freixinet (Lleida), però va anar a la residència fa un any i mig per voluntat pròpia, i està convençuda de la seva decisió. Ella és de camp i explica que, quan era petita, sempre hi havia algú a la casa que s’encarregava de cuidar qui estigués malalt, però la vida, diu, ha canviat, perquè ara tots treballen, o busquen treballar. Montserrat, amb dos fills i una filla, se sent molt estimada per la seva extensa família, i parla al detall de cunyades, germans, fills, nebots, nétes… que la truquen diàriament. Durant el confinament, va conèixer per videotrucada una nova besnéta i solia veure vídeos dels fills de les seves altres nétes. “Jo tinc una sort, i és que em poden parlar de qualsevol cosa, i me’n recordo. Jo no pateixo perquè recordo les coses.
Abans sempre hi havia algú a casa que s’encarregava de cuidar qui estigués malalt, però la vida ha canviat, perquè ara tots treballen, o busquen treballar
Fins i tot malalta de Covid, era ella qui calmava els seus éssers estimats: “Els deia: ‘jo estic bé, tothom m’estima’. No m’agrada preocupar, s’ha de saber estar tranquil”. Del seu dia a dia, explica que hi ha persones de la residència a les quals ja no veu perquè van morir. Una companya amb problemes de salut mental li diu que vol anar a casa seva i ella la calma amb un “ja anirem, no et preocupis, que estan tots bé”. Una altra senyora té sis fills i no en reconeix cap. A la residència, n’hi ha que juguen a el dòmino, altres que fan ganxet, però a ella li agrada passejar pel jardí, llegir, veure les “xafarderies” a la televisió i parlar per telèfon, mentre es restringeixin les entrades.
Caty Serrano | Pol Rius
“La iaia és una passada”
El diumenge anterior, van venir a visitar Montserrat tres familiars, entre ells la seva néta Elisabeth Solà, de 31 anys, que viu a Cardona. Elisabeth confirma que era l’àvia qui els donava ànims durant el confinament. “Ella sempre ha estat molt valenta. Jo li deia cada dia i em deia: ‘La iaia està molt bé’. Ella intentava passar el temps amb la tele, amb les revistes… Enèrgicament és una passada. No hem patit d’una manera tan forta com altres familiars. Va tenir tos i febre un dia, i va donar positiu dues vegades, però al no tenir símptomes, estàvem més tranquils. Sempre ens van passar vídeos des de la residència. Quan va començar a morir gent, la van traslladar a una altra planta, i ara torna a estar a la seva habitació”.
Elisabeth va estar sense veure Montserrat més de tres mesos. Ara, permeten visitar-la mitja hora a la setmana un màxim de tres persones. El retrobament, explica la néta, va ser tranquil i alegre, com és Montserrat, “però sense llàgrimes, la iaia no ha estat així mai”. “Mentalment està bé, té una memòria impressionant. Entén que ara mateix no hi pot haver contacte, però et diu que, amb les paraules, amb el que hem parlat, ja està contenta”.
Quan va saber al març que Montserrat tenia Covid, al principi es va alarmar, però amb les trucades i videotrucades, es va anar asserenant. “En els pitjors moments de la pandèmia et deia ‘si la iaia està bé, tu has d’estar bé”. No ha tingut mai por. Ella ha passat una guerra civil, ha viscut al camp, amb tres fills, els ha tirat endavant com ha pogut. El seu missatge era el de ‘no patiu per mi’”. Elisabeth valora l’enteresa de la seva àvia i sap què és estar a càrrec d’una persona dependent durant el confinament. Recentment, va haver d’ingressar en un altre centre la seva mare, de 62 anys i malalta d’Alzheimer, perquè el confinament li va fer augmentar l’ansietat, el nerviosisme i l’agressivitat.
“La meva mare es morirà i no la podrem veure”
La mare de la Pilar Canosa, Josefina de Puig, té 92 anys, pateix Alzheimer, i fa any i mig que resideix en un geriàtric. Quan va començar el deteriorament, va tenir una cuidadora a casa i els seus fills van estar fent torns perquè estigués acompanyada les 24 hores, però Josefina va empitjorar físicament. “Ja no s’aguantava de peu, tot era a pes, aixecar-la, vestir-la…”, explica la Pilar. Des del Programa d’Atenció Domiciliària i Equips de Suport (PADES), els van recomanar traslladar-la a un sociosanitari i els fills (d’un total de nou) van valorar la seva entrada en una residència. Van obtenir una plaça a Eixample III, situada en un pis del carrer Muntaner, al barri de Sant Gervasi-Galvany, que compta amb menys d’una vintena d’usuaris.
Entre els germans que tenien disponibilitat, la visitaven matí i tarda, fins que va arribar l’ordre de confinament. “Va ser bastant dur. Hi va haver una persona amb Covid, una cuinera, i a partir d’aquí, van dividir els residents i van enviar la meva mare a un centre sanitari. Llavors ens van dir que tenia Covid asimptomàtic. Ella és com una nena petita, que no veu què està passant, i havia d’observar la gent amb mascareta, sense saber res més. Va estar allí prop d’un mes, fins que va donar negatiu i va tornar a la residència”.
El geriàtric no té jardí i el protocol estableix que la pot visitar mitja hora a la setmana la mateixa persona dues setmanes seguides a través d’un vidre, prèvia declaració responsable de no haver passat la Covid. “Alguns dels germans ja no la veurem viva perquè està molt deteriorada. Vam tenir una angoixa tan gran en conèixer aquestes normes. Han anat tres de les meves germanes, però ella no les reconeix a través de la mascareta, té un filet de veu i amb un vidre pel mig no hi ha comunicació”.
Les mesures de protecció són necessàries, però s’ha passat “de 0 a 400”; és «absurd»
La Pilar creu que, si bé les mesures de protecció són necessàries, s’ha passat “de 0 a 400”, i ho qualifica d’absurd. “La meva mare no entén res, ella veu mitja hora una persona disfressada a la qual no sent. Al centre ens han dit que està molt bé, que està contenta. Té molt bon caràcter, menja, somriu, no sol queixar-se, és simpàtica, bona companya, tranquil·la, agradable, i les treballadores la valoren moltíssim. Però és desesperant, es morirà i no la podrem veure”. La Pilar i els seus germans qüestionen que, si els treballadors entren i surten amb les degudes mesures de seguretat, no puguin fer-ho alguna vegada els familiars. Sosté que entre els germans no hi ha queixa de centre, perquè la veuen ben atesa, però les restriccions en les visites han fet empitjorar Josefina.
De vegades, li agradaria emportar-se-la del geriàtric, però es necessita una grua per traslladar-la, diverses persones per cuidar-la, tota una infraestructura amb la cadira de rodes i calendaritzar entre els germans que viuen a diferents indrets de Catalunya. “La societat haurà d’estar preparada per això que està passant. Crec que és molt inhumà, molt dur, és devastador emocionalment”, sentencia.
Negoci versus humanitat
María José Carcelén és portaveu de la Coordinadora 5+1, una plataforma de familiars d’usuaris de les residències de gent gran. Considera que ha primat el negoci a la humanitat i que el problema existia anys abans de la pandèmia, tal com ve denunciant aquesta entitat: “Com estaven les residències, qui tenia la capacitat de saber-ho, ho sabia de sobres, que era la Generalitat”. L’any passat van portar les seves propostes al Parlament i es van reunir amb els grups parlamentaris per sol·licitar, entre altres qüestions, que totes les residències tinguin infermera de nit, cosa que només passa en una minoria, i que millorin les ràtios de personal.
“Si la situació era insuficient, amb l’emergència sanitària, va empitjorar. Primer, no es feien tests. Segon, no hi havia EPI pels treballadors. Es van tancar les residències pels familiars, però els treballadors entraven i sortien cada dia sense equips de protecció, i si calia aixecar els residents, o canviar-los els bolquers, la distància de seguretat era zero. I no es podia fer aïllament perquè en les residències estaven absolutament totes les places ocupades. Quan tens habitacions dobles és impossible fer aïllament. Ja sabíem que seria un desastre”.
Enfront de la residència Mossèn Vidal Aunós, al barri de la Bordeta, assenyala: “Aquí es va contagiar gairebé tota la plantilla, al voltant del 90%. Aquí han mort 29 persones (de 112 places). Les 11 primeres no van trepitjar l’hospital. La gent va morir sola a les seves habitacions. Sola i abandonada. No hi havia metges, no hi havia infermeria, no se’ls portava a hospitals, no se’ls podia posar ni un sèrum. Aquestes persones van morir i van viure en condicions absolutament indignes”.
Aquí han mort 29 persones (de 112 places). Les 11 primeres no van trepitjar l’hospital. La gent va morir sola a les seves habitacions. Sola i abandonada
Ha vist com algunes persones han deixat de caminar, han perdut fins a quinze quilos o ja no reconeixen els seus familiars. Subratlla que la gent gran amb problemes mentals i un alt nivell de dependència no assimilen l’absència dels familiars: “No entenen que hi hagi gent que se’n vagi de vacances, que estigui prenent alguna cosa als bars i pugui anar a la platja, però que els seus familiars no vagin a veure’ls. Una persona de 90 anys amb demència senil no ho entendrà. Els van matar perquè els van deixar morir per no portar-los als hospitals, perquè no van anar als hospitals fins a la segona setmana d’abril, i ara els maten de pena”. I afegeix: “Les autoritats estan dient que hem d’aprendre a viure amb el coronavirus. Llavors, amb els ancians què fem? Els tanquem i tirem la clau a la mar?”.
La portaveu de la plataforma remarca que els avis “han viscut durant mesos en un geriàtric, un centre sanitari o un hospital, sense visites, en solitud i amb una angoixa terrible, mentre que ara se’ls dóna un tracte de mobles i els estan causant un dany irreparable”. Sosté que la presència dels familiars en alguns centres és incòmoda perquè donen més feina per haver de desinfectar i gastar més EPI, però, sobretot, perquè exerceixen un control sobre menjars, higiene i funcionament de centre. Posa com a exemple la residència Mossèn Vidal Aunós, també intervinguda per la Generalitat, que va retirar la gestió a Eulen per irregularitats i se la va donar a la Fundació Vella Terra.
Per Carcelén, si el Govern català té la titularitat, però una empresa privada realitza la gestió, corre el risc de convertir-se en un negoci, cosa que els familiars viuen amb “moltíssima indignació”. La manca de manteniment dels centres és, segons la Coordinadora 5+1, una altra deixadesa institucional, i enumera el mal funcionament de l’aire condicionat, problemes en el sistema elèctric, parets sense pintar, esquerdes, persianes trencades i rentadores espatllades.
Mª José Cardelén | Pol Rius
“S’han venut les residències al millor postor”
Les entitats del sector repeteixen que fa anys que alertaven de les mancances de les residències, com a falta de personal i mitjans, i que amb el coronavirus s’ha fet visible el que venien denunciant, per exemple, des de la Coordinadora Estatal de Plataformes de Dependència, que reuneix familiars, afectats i cuidadors. La seva presidenta, Aurelia Jerez, assenyala que “durant anys s’han venut les residències al millor postor, s’han signat contractes mirant gairebé exclusivament l’oferta més barata, i això s’ha vist agreujat amb l’arribada de la pandèmia”.
Segons la seva opinió, la solució passa per posar més personal i, sobre el coronavirus, afegeix: “A la gent gran l’ha abandonada en els últims dies de la seva vida. Han mort sols, i això no és humà. Les restriccions de visites familiars i el fet de no deixar-los sortir als jardins, no dic que sigui maltractament per part dels treballadors, però el protocol que estan duent a terme és inhumà. De què serveix restringir les visites a mitja hora a la setmana si els treballadors entren i surten diàriament? Et pots fer un PCR i contagiar-te mitja hora després”.
Temor a represàlies per parlar amb la premsa
Altres parents accedeixen a donar el seu testimoni a condició de no posar el seu nom en el text, ni el del familiar que resideix al geriàtric, ni el de centre. Volen millorar l’assistència de les residències, però temen que parlar amb la premsa els perjudiqui. És el cas de tres dones, una de l’Hospitalet de Llobregat, i dues de la comarca barcelonina del Baix Llobregat, que tenen a les seves mares en geriàtrics.
En el primer cas, la mare pateix demència i Alzheimer des de fa quatre anys i era inviable tenir-la a casa per la falta d’infraestructura a la llar i per la necessitat d’haver de contractar una persona de dia i una altra de nit. Abans de la Covid, treia la seva mare a passejar cada dia perquè a les instal·lacions no hi ha àrea a l’aire lliure, però des del 13 de març es va prohibir l’entrada als familiars. Amb informació a comptagotes i més per la bona voluntat d’alguna auxiliar que de la direcció, va saber que el coronavirus havia arribat a la residència i que “estaven caient com a mosques”. Com durant l’estat d’alarma aquesta filla havia d’estar confinada a casa i tenia la possibilitat de dur-hi la seva mare, així ho va fer. “Després de treure-la de la residència, ja al carrer, a corre-cuita, em van fer signar un consentiment, que em feia responsable que la meva mare no tenia Covid i que havia de fer la quarantena de 15 dies amb ella per precaució. A la residència no van fer les proves PCR, la doctora va fer una revisió i va dir que no tenia Covid”.
Pocs dies després, el centre va informar que hi havia diversos infectats i un mort. La seva mare va començar a tenir febre i, després de trucar el CAP, li van prescriure parecetamol cada vuit hores, ja que només ingressaven pacients greus. Una nit, va caure del llit i va ser necessari traslladar-la en ambulància a l’hospital, on li van realitzar el PCR i va donar positiu. Es va recuperar en un sociosanitari i va tornar al geriàtric de l’Hospitalet a una habitació compartida, però una setmana després la companya d’habitació va morir per Covid, i així fins a una quinzena de residents.
L’Hospitalet és un dels focus més actius de Covid, fet que va fer restringir les visites al geriàtric abans que en altres zones. Les videotrucades que rep de la seva mare són escasses i, en elles, no parla. “Amb l’Alzheimer, no manté la vista fixa en tu, perquè desvia l’atenció. Per telèfon, riu i et reconeix la veu. Entre que no surt i no et veu, està perdent el contacte amb la realitat, i la discapacitat segueix avançant. Ha perdut més de deu quilos, i en les últimes fotos que m’han enviat, no portava la seva roba. El meu temor és que no ens permeten entrar els familiars, però amb la rotació de personal es poden contagiar. Vull fer un trasllat de residència, però la llista d’espera és de diversos anys. Abans de la Covid, la meva mare estava mig bé i mig entenia, hi havia moments en què em reconeixia. Ara està viva, la tenen sobrevivint però, de quina manera? No ho sé. El tracte que reben és indigne”.
“He vist gent morir-se de pena”
En el segon cas, la mare va haver d’ingressar en una residència fa tres anys i mig arran d’un ictus que li va deixar la meitat de el cos paralitzat, si bé cognitivament es defensava força bé. A principis de març, tenint en compte les notícies letals que arribaven de geriàtrics de Madrid, va preguntar a la directora de centre del Baix Llobregat quines mesures havien previst. “Va posar cara de sorpresa, no havia previst res. Estaven ella i dues encarregades, i em miraven com dient que no hi havien caigut. Parlaven que calia rentar-se les mans, rentar-se les mans i rentar-se les mans. No hi havia ni gel”.
Quan al cap de pocs dies van tancar la residència, li va costar acceptar-ho, però inicialment havien de ser dues setmanes en què es podien moure lliurement per la residència i rebre trucades de vídeo. “Els parts que ens anaven donant des de la residència deien que tot anava bé, que controlaven la situació, però en parlar amb la meva mare, repetia molt el que explicava, no semblava ella. Un dia, a les 11 i escaig del matí encara no havia esmorzat. Em vaig alarmar molt perquè ha de prendre unes pastilles i seguir uns horaris”.
Per tot això, quan a la residència van donar permís per portar-se els residents a casa, va anar a buscar la seva mare. “El confinament a la residència el va viure de forma molt traumàtica. Estava en una habitació amb dues dones més. Segons explica, estaven tancades i només venien a entregar-los el menjar, tancaven la porta, i marxaven. Va estar així dues setmanes, fins que la vam treure d’allà. A nivell mental estava fatal, com en bucle, com si hagués viscut una història de terror, i tenia la cara desencaixada”.
En preguntar quines mesures havien previst a la residència, «van posar cara de sorpresa, no havien previst res. Parlaven que calia rentar-se les mans. No hi havia ni gel”
Lamenta que s’hagi deixat de banda la part emocional i que al centre no hi hagi ni una revista, ni un diari, ni fulles per pintar, ni activitats, ni res per distreure’s. La seva mare era una persona alegre, però porta tres anys en aquesta residència i no s’ha adaptat. “S’ha anat amargant. L’ictus li ha truncat la vida. Era una dona independent, vídua, però feliç amb les seves coses. El mal geni se li ha accentuat. Va haver d’abandonar casa seva i es veu obligada a viure en un lloc on no hi vol ser. Si normalment no tenen oci, durant el confinament s’han passat hores i hores a les habitacions”.
Entre les seves queixes, indica que quan els familiars van preguntar per l’aprimament general dels seus parents, des de direcció van respondre, a través de missatge grupal de WhatsApp: “Estan una mica més primets, sí, és veritat, per no mobilitzar-se, hi ha menys ingesta, en no cremar calories, es té menys gana i es menja menys”. Un altre missatge que li va desagradar va ser: “Hi ha residents que simplement no s’han adonat que no veniu perquè no tenen la consciència suficient per a això. A aquests, la veritat és que no els prioritzarem”.
Segons la seva opinió, hi ha una manca d’afecte i d’atenció, a més de manca de personal: “He vist gent morir-se de pena. Si no estàs fent res, i no et vénen a visitar… Expliqueu-los a ells les coses, pregunteu. I, si t’importen els teus ancians, els estàs veient confinats i no els pots atendre, no se’t passa pel cap valorar això, escriure a la Generalitat, plantejar-te alguna cosa, una alternativa? Sé d’alguna residència en la qual no tenien casos i no els van tancar. El que van fer va ser no permetre les visites externes”. La seva sorpresa és que, sent un centre verd, és a dir, sense positius, les persones seguien confinades a les seves habitacions: “És anar pansint-los poc a poc”.
“Estan tot el dia aquí com si fos un pàrquing”
En el tercer testimoni anònim, la seva mare té cossos de Lewin, un tipus de demència, i va emmalaltir de coronavirus a un sociosanitari de l’Hospitalet. Quan va anar a visitar-la després del confinament, va comprovar que se li queia tota la roba i que la hidrataven mitjançant una cànula, mentre que ella va ajudar a la seva mare a beure aigua amb un got sense massa complicació. Per això, en l’informar-la que li havien adjudicat una plaça en una residència verda del Baix Llobregat, va pensar que era una bona notícia, fins que va saber que no li estaven permeses les visites, que no hi havia personal disponible perquè la seva mare caminés una hora a el dia, i que no els estaven traient a passejar a pati.
Es tracta del mateix centre que el cas anterior: “No fan jocs, no els posen a caminar, estan tot el dia allà com si fos un pàrquing. Estan vivint els últims anys de la seva vida com si fossin delinqüents”. Segons la seva opinió, “això és més profund que la Covid” perquè la falta de personal en els centres és anterior i la desinformació és contínua. Puntualitza que “hi ha gent que no vol parlar amb periodistes perquè creu que després els tractaran malament, però això no és un cas aïllat. S’estan vulnerant els seus drets. No es tracta de focalitzar en una residència, sinó que s’han d’investigar a nivell general perquè moltes persones grans s’estan morint de pena”.
La Comissió Europea ha publicat el juny d’aquest any un informe sobre els procediments legals de reconeixement de gènere i el seu impacte en la vida de les persones trans a la UE.
En aquest informe es reconeix, en sintonia amb el que disposa la Resolució 2048 (2015) de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa i en els Principis de Yogyakarta de 2007, quins són els procediments basats en l’autodeterminació de les persones trans: això és els sustentats únicament en la voluntat d’aquestes persones a través d’una declaració davant l’autoritat competent, els que reflecteixen els més alts estàndards de respecte dels Drets humans.
Se’ls exonera així de la necessitat d’haver de presentar cap tipus de diagnòstic mèdic ni intervenció quirúrgica per aconseguir adequar la seva documentació administrativa al que són.
Reconeixement de l’autodeterminació de gènere en sis Estats membre de la UE
A la Unió Europea són sis Estats membres els que fins ara han adoptat un enfocament basat en aquests principis. Dinamarca va ser el primer el 2014, seguit per Malta i Irlanda el 2015. Bèlgica el 2017 i Luxemburg i Portugal el 2018 van implantar procediments similars en la seva legislació nacional.
Espanya, per tant, no serà el primer país de la Unió Europea a donar aquest necessari i significatiu pas, però tampoc serà l’últim, ja que la declaració de l’OMS el 2018, despatologitzant aquesta realitat, portarà que les legislacions estatals poc a poc es vagin incorporant a aquest camí, sota el risc, en cas contrari, de situar-se al marge del respecte als Drets humans de les persones trans.
Com és sabut, a Espanya, la Llei 3/2007 va reconèixer a les persones trans, d’origen espanyol i majors d’edat, la possibilitat de canviar la seva menció registral de sexe, sense necessitat de sotmetre’s a cap cirurgia de reassignació, però previ dictamen mèdic que acredités disfòria de gènere.
Davant d’una qüestió d’inconstitucionalitat presentada pel Tribunal Suprem, pel fet de no incloure en l’àmbit subjectiu de la Llei als menors de 18 anys, el Tribunal Constitucional va reconèixer en la sentència 99/2019 la inconstitucionalitat de l’article 1 de la Llei 3/2007, ja que es privava de l’exercici del dret d’identitat de gènere a tots els menors, fet que es va considerar que afectava als drets a la integritat física i moral, a la intimitat i a la protecció de la salut, en relació amb la dignitat de la persona i el lliure desenvolupament de la seva personalitat.
Un altre aspecte que ha de ser corregit en l’actual escenari legislatiu és la necessitat de possibilitar l’accés a aquest canvi registral a totes les persones estrangeres que resideixin a Espanya, amb independència que en els seus Estats d’origen sigui o no possible aquest canvi.
La proximitat, en el cas que sigui possible, i la necessitat, en el cas que no ho sigui, justificarien incloure’ls en l’àmbit subjectiu del text normatiu que reguli finalment aquesta qüestió.
Si l’OMS ha despatologitzat la transsexualitat, ja no es pot exigir informe mèdic de disfòria de gènere
No obstant això, el debat social que s’ha generat en els últims mesos pivota al voltant de la no necessitat d’exigir dictamen mèdic i estar basat, per tant, en l’autodeterminació de la persona trans, just el que en el recent informe publicat per la Comissió Europea es considera que és el procediment que reflecteix el màxim estàndard de protecció dels Drets humans en aquesta matèria.
Aquest debat, a més, s’ha centrat en els casos de les dones trans, i ha basat els seus arguments al voltant de premisses predominantment biologicistes.
He de reconèixer que tinc dubtes sobre el posicionament de determinat sector del feminisme que parla de l’esborrat de les dones, si es reconeix l’autodeterminació de gènere en la legislació espanyola. No crec que exigeixin una intervenció quirúrgica de reassignació de sexe, ja que això seria estar en un escenari previ a la Llei de 2007 i durant aquests tretze anys de vigència de la Llei no s’han manifestat en aquest sentit.
Entenc que el que demanen és seguir mantenint l’exigència d’un dictamen mèdic de disfòria, el que aniria en contra del que disposa per l’OMS. No crec que neguin sense més el dret d’existir a les persones trans, és a dir, mantenir que es neix biològicament home o dona, i que altres realitats no poden tenir cabuda en el nostre ordenament jurídic, fet que situaria el debat en termes kafkians.
La qüestió és que els temors que expressen no només no tenen base real, sinó que situen la discussió en uns termes molt qüestionables, jurídicament parlant.
Contra els discursos d’odi i la necessitat d’empatitzar
Haurien aclarir en què danya o afecta de manera negativa reconèixer les dones trans com les dones que són. On és el risc? Quan s’afirma que el subjecte polític del feminisme queda debilitat per aquesta realitat, quines són les raons objectives per a aquesta afirmació? En aquests temes, posar-se al lloc de l’altre hauria d’ajudar.
Abans de parlar des de llocs construïts sobre la base del desconeixement de les realitats que les persones trans viuen, abans de dogmatitzar, potser seria convenient parar-se a escoltar per entendre. Empatitzar. El contrari és abundar en un escenari perillós. Hauria de tenir-se en compte el dany real que provoquen els discursos d’odi, que sempre es basen en el desconeixement i la negació de l’alteritat.
Seguim en uns moments d’incertesa i certa por social a un virus agressiu i encara desconegut. La crisi sanitària, econòmica i social derivada del ràpid contagi i els rebrots cerca solucions des de les administracions públiques i ha comportat un important recés de molts sectors econòmics que reclamen mesures per superar-ho. L’esclat de la pandèmia i l’estat d’alarma a l’estat va possibilitar que els treballs invisibles, feminitzats i precaris fossin al centre. Sortíem cada vespre a picar de mans en un homenatge comunitari a aquelles persones que permetien que teletreballéssim i restéssim en confinament.
La lloança va durar fins a la desescalada, els horaris de sortida coincidien amb els aplaudiments que van anar minvant fins a consensuar una gran aplaudiment final. La pandèmia continua però hem anat oblidant la precarietat d’aquests sectors, els perills associats i les hores i esforços dedicats. En paral·lel hem anat descobrint els riscos del teletreball i han sorgit les conseqüències del confinament. Els treballs invisibles, tot i ser la clau, resten invisibles i apartats de les solucions.
Els treballs d’atenció i cura són els que més han patit la pandèmia, tant des d’una vessant professional com dins de les llars. La vida no funcionaria sense aquests treballs que són imprescindibles pel seu sosteniment i malgrat tot han estat apartats del centre de les polítiques i segueixen precaritzats.
La “nova” normalitat segueix construint-se en base al vell patriarcat i antigues desigualtats. Què tot canviï perquè tot resti igual. La por al virus ha permès retallades de drets; l’emergència i augment de situacions de pobresa permet desvirtuar la necessitat d’un canvi paradigmàtic cap a un nou model econòmic. Les noves necessitats porten a demandes plantejades que fa temps havien rebut resposta.
El manifest “Una Renda Bàsica, Ara!” o el “Pacte per una Economia per la Vida”, plantegen demandes i solucions a aquestes dicotomies. Noves necessitats reclamen noves respostes. L’emergència econòmica i social reclama un nou model econòmic més igualitari, més democràtic i no vinculades exclusivament a l’economia productiva. Qualsevol solució passa per tornar a posar al centre els treballs de cura.
«Durant el mes de març vaig començar a tenir molèsties a la gola i dècimes de febre. Amb el pas dels dies, la febre va anar augmentant, tenia tos i em sentia molt cansada. Vaig trucar al 061 i em van dir que em quedés a casa, que podia ser coronavirus. Jo comptava que serien 15 dies, com li havia passat a molta altra gent. L’onzè dia de tenir símptomes ja no tenia febre i vaig pensar: ‘bé, això ja està’. Però això no estava».
És el testimoni de la Raquel, una de les moltes persones que, mesos després de patir simptomatologia de COVID-19, segueixen tenint símptomes persistents de la malaltia. «Anaven passant els dies i quan sortia d’una cosa en venia una altra. Tenia unes cefalees molt fortes i continuades, dolors d’oïda, marejos, mal d’estòmac, diarrees, vòmits… i, sobretot, molta fatiga i incapacitat física. No tenia forces ni per parlar», relata. Al cap de tres mesos de patir aquests símptomes es va poder fer la PCR i la prova serològica; ambdues van sortir negatives. «No entenia res. No entenia què m’estava passant. El meu cos i la meva vida eren absolutament diferents fins al mes de març».
Segons explica, cada matí és com una prova. «Quan t’aixeques veus com estàs. Hi ha dies millors i pitjors, dies que m’aixeco amb més energia i altres que continuo igual de fatigada i amb dolors articulars». A poc a poc es va recuperant però, diu, sempre amb limitacions. «No puc fer activitats que superin les quatre o cinc hores diàries ni fer cap pla, perquè no sé com estaré l’endemà. Vaig fent al dia a dia», explica.
En la mateixa situació es troba la Kira. Ella es va començar a trobar malament també el mes de març, quan va començar a tenir tos i a sentir una opressió molt forta al pit. La seva empresa li va pagar la prova PCR i va donar positiu en coronavirus. Al cap de 15 dies es va tornar a fer la prova i aquest cop va donar negatiu. Però els símptomes persistien. «És com un cicle. Hi ha dies que estic relativament bé, que penso que ja estic bé, però després torno a sentir un esgotament i una fatiga exagerada i aquesta forta opressió al pit. També pateixo taquicàrdies». Davant la persistència dels símptomes es va visitar amb una pneumòloga, però després de fer-li una exploració i diverses proves, els resultats indicaven que estava tot correcte.
La Kira fa un mes que ha començat a anar a rehabilitació a l’Institut Guttmann. «La rehabilitació i l’exercici físic m’han anat molt bé per millorar les dificultats pulmonars», explica. A més, també fa una rehabilitació cognitiva, ja que després de patir la malaltia ha tingut lapsus de memòria i falta de concentració. També ha entrat a formar part d’una recerca de l’Hospital Germans Trias i Pujol que estudia els pacients post COVID-19 amb simptomatologia cardíaca.
L’impacte psicològic
Viure aquesta situació durant tants mesos ha afectat també a la salut mental dels pacients. L’Álvaro, un altre pacient amb símptomes persistents de coronavirus, afirma que és una experiència molt dura emocionalment. «Veies tot el que estava passant al món, pacients molt greus, molts morts… i tu, continuaves amb un malestar que no marxava. És molt angoixant i et deixa marca», explica.
En el seu cas, els seus símptomes han sigut més aviat estomacals. Va començar a patir els primers símptomes el mes de març. Primer va perdre el sentit del gust i l’olfacte i va començar a tenir molt mal de panxa i diarrees. Més endavant, van venir símptomes nous. «Una nit vaig sentir una forta cremor a l’esòfag, tenia taquicàrdies i vaig començar a convulsionar. Vaig anar a urgències a les 3 de la matinada. Em van fer proves, però la inflamació que tenia no era tan greu com per quedar-me ingressat, ja que els hospitals estaven col·lapsats», relata.
Ara, cinc mesos després d’haver patit els primers símptomes, continua amb dolor estomacal, fatiga, cefalees i, a més, li han sortit uns bonys a les cames, que podrien ser conseqüència d’haver patit la malaltia. Tot i tenir aquests símptomes relacionats amb el coronavirus, no té certesa d’haver patit la COVID-19, ja que la prova PCR i serològica, que li van fer mesos després dels primers símptomes, van sortir negatives.
Durant aquests mesos, ha patit d’insomni i ansietat, un fet molt habitual entre persones que pateixen símptomes i seqüeles del coronavirus. «Hi ha persones que han vist capgirat el son i no descansen igual de bé, per la intranquil·litat, ansietat i nerviosisme que els ha provocat passar per aquesta situació», afirmava Francisco Cegri, coordinador del Grup de Gent Gran de l’Associació d’Infermeria Familiar i Comunitària de Catalunya (AIFiCC), en una entrevista a aquest diari. Per això, afegia, «és important reduir l’estrès i reflexionar sobre les causes que ens el provoquen, també amb l’ajuda d’exercicis de relaxació per cuidar la qualitat del nostre son, fonamental per sentir-nos millor durant el dia».
La Kira també ha patit ansietat durant aquests mesos. «Tenia por a col·lapsar-me, por a empitjorar, por al desconegut. Psicològicament ha sigut molt dur, hi havia una època que només feia que plorar», explica. Ara, diu, ha pogut superar moltes de les pors que tenia, ja surt al carrer i fa activitats que durant molt de temps no s’atrevia a fer. «Imaginar-me portant el meu fill a la piscina era impensable, però ara ja he perdut aquesta por. Intento fer vida normal, però sempre amb molta precaució», diu.
Les tres persones entrevistades afirmen haver-se sentit molt més reconfortades en conèixer altres pacients que també pateixen símptomes persistents compatibles amb el coronavirus. «En veure que hi havia persones que passaven per la mateixa situació que jo, em vaig relaxar. Al final, qui més t’entén és la gent que ho està patint com tu», assenyala l’Álvaro.
Posar el focus en el coneixement
A mitjans de maig es va començar a gestar el ‘Col·lectiu d’Afectades i Afectats Persistents per la COVID-19’, un grup que ja aplega més de 600 persones a Catalunya, totes elles amb simptomatologia diversa compatible amb la COVID-19 que els impossibilita fer vida normal. Aquest col·lectiu reclama uns protocols específics perquè a cada pacient se l’atengui d’una manera més homogènia i d’acord amb un protocol estàndard aplicat de manera igualitària en cada centre sanitari.
La Sociedad Espanyola de Médicos Generales i de Família (SEMG) ha iniciat un projecte de col·laboració amb els col·lectius autonòmics de ‘COVID-19 persistent’ d’Andalusia, Catalunya, Madrid, País Basc i València amb l’objectiu «d’aportar llum sobre la seva situació i millorar l’atenció d’aquest tipus de pacients que, després de mesos d’haver estat contagiats per la malaltia per coronavirus, continuen presentant símptomes de la malaltia COVID-19». Una de les línies de treball consisteix en l’elaboració d’un projecte de recerca, amb seguiment de pacients durant almenys dos anys, per obtenir evidència científica clara sobre el que els hi passa als afectats per ‘COVID-19 persistent’. En aquest sentit, i per una major concreció de la problemàtica que pateixen aquestes persones, la SEMG ha elaborat una infografia i un ampli document que inclou els símptomes més habituals d’aquests pacients amb COVID-19 persistent.
Malgrat que cada vegada hi ha més coneixement sobre el coronavirus, la seva simptomatologia i les seqüeles que provoca a través del seguiment dels pacients un cop han passat la malaltia, encara queden molts interrogants per resoldre. “Amb una malaltia nova com el coronavirus els especialistes hem de tenir la ment molt oberta a què puguin sorgir nous símptomes i noves seqüeles”, assenyalava el doctor Manuel Cervantes, cap de malalties infeccioses de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell en una entrevista a aquest diari. Ara per ara, els pacients l’únic que poden fer és assistir a rehabilitació, fer els exercicis recomanats pels professionals i seguir les indicacions dels metges de capçalera i especialistes per una millor i més ràpida recuperació.
