Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • El coronavirus carrega contra la pobresa

    nou coronavirus no distingeix entre ètnies, fronteres, classes o gènere, tal com tantes veus repeteixen des de l’inici de la pandèmia. Amb tot, sí que varia molt l’afectació depenent d’alguns condicionants, com és el cas de la classe social. Un article publicat a la revista Journal of Public Health reafirma la relació directa entre una renda més baixa i un nombre més alt de casos de la Covid-19.

    L’estudi, elaborat per l’Institut Hospital del Mar d’Investigacions Mèdiques i l’Institut Universitari d’Investigació en Atenció Primària, ha creuat les dades de renda dels deu districtes que conformen la ciutat de Barcelona amb la taxa d’incidència de la Covid-19. El resultat és clar: com més pobre és el districte, més casos de la malaltia. El desequilibri arriba fins al punt que el districte amb menys renda, Nou Barris, va registrar 2’5 vegades més casos que el més ric, Sarrià-Sant Gervasi.

    Els districtes situats més a l’esquerra al gràfic, amb menys renda mitjana, tenen més prevalença a patir el nou coronavirus. En canvi, els situats més a la dreta i amb més ingressos econòmics tenen una quantitat menor de casos. Amb tot, els mateixos autors reconeixen dos excepcions. Una és Sant Andreu, on “la divergència de resultats pot explicar-se per l’alt percentatge (25%) de residents menors de 25 anys, que són menys vulnerables a la Covid-19”. L’altre és Ciutat Vella, on “els resultats reflecteixen la realitat d’una zona molt turística: ingressos mitjans baixos en una població relativament jove i alta presència de població estrangera no resident”.

    El gradient socioeconòmic que demostra que les classes més pobres tenen més risc de patir la Covid-19 no és cap nou descobriment. L’equip redactor de l’article cita altres estudis: “El Bronx, el districte de Nova York amb la proporció més gran de minories ètniques racials i on la majoria de persones viuen en situació de pobresa, tenia taxes d’hospitalització i mort més elevades”. Així mateix, menten un altre informe britànic que trobava “gradients cridaneres en el risc d’hospitalització per Covid-19 segons la raça i la privació socioeconòmica”.

    El treball es basa en 9.000 casos, dels quals es coneix el districte barceloní de residència, compresos entre el 26 de febrer i fins al 19 d’abril, encara en plena primera onada.

    Treball presencial, transport públic i habitatge

    Demostrada un cop més la relació directa entre pobresa i afectació del nou coronavirus, l’equip científic en busca explicacions. Una d’elles posa el focus en l’aspecte laboral. Les baixes taxes observades als districtes amb més nivell socioeconòmic, diuen, poden explicar-se per la capacitat de teletreballar que tenen els qui hi viuen: “Tot i que es va animar els empresaris a desenvolupar el teletreball, la probabilitat d’aquesta opció va ser menor per a aquells sense educació terciària, amb competències de numeració i alfabetització limitades i amb un accés no adequat a la tecnologia”.

    Els sistemes de transport de rodalia són el factor de risc més significatiu per a la propagació de la pandèmia, fins i tot superior a la densitat de població

    Recorden que hi ha evidència que “els sistemes de transport de rodalia són el factor de risc més significatiu per a la propagació de la pandèmia, fins i tot superior a la densitat de població”, per la qual cosa aquells que han hagut de fer treball presencial, sovint més físic i no adaptable al teletreball, han estat molt més exposats.

    El tercer aspecte, lligat encara a la població amb menys recursos econòmics, és l’”habitatge de mala qualitat” que “s’associa amb l’amuntegament, cosa que es tradueix en taxes d’infecció més elevades”. Viure en un barri deprimit econòmicament s’associa amb “condicions d’habitabilitat pitjors, massificades o compartides”, escriuen. Al contrari, recorden que “l’ús de segones residències per al període de confinament també podria haver contribuït a les taxes baixes observades als districtes més privilegiats de Barcelona”.

    L’ús de segones residències per al període de confinament podria haver contribuït a les taxes baixes observades als districtes més privilegiats de Barcelona

    “Aquesta malaltia l’està patint més la gent de menys nivell socioeconòmic”, resumeix Maria Grau, investigadora principal i membre del CIBER en Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP). “S’han de fer més esforços als barris amb una població més vulnerable. Si no es trenca el cercle viciós entre pobresa i malaltia, els problemes locals d’inequitat en salut romandran o es veuran incrementats a les àrees afectades per l’epidèmia”, pronostica.

    Els autors certifiquen que “la pandèmia agreuja també les desigualtats existents en el mercat de treball” i pronostiquen que pot fer augmentar la bretxa, que ja existeix, en el futur. En efecte, molts indicadors apunten que la crisi econòmica lligada a la Covid-19 ha aprofundit les desigualtats ja existents en l’àmbit laboral a la capital catalana.

    Salut i economia, de la mà

    Els científics que han redactat l’estudi veuen inviable deslligar la gestió sanitària de la socioeconòmica. “Els nostres resultats assenyalen que els esforços per contenir una epidèmia no poden ignorar els problemes d’equitat sanitària”, diuen. A més, avisen que “garantir la igualtat d’oportunitats de tractament per a tots és clau, però la protecció financera durant el brot també és important”.

    Els autors també consideren cabdal fomentar millores en l’alfabetització en salut de la ciutadania; és a dir, “el coneixement i capacitat de les persones per obtenir, processar i comprendre informació i serveis sobre salut per prendre decisions sanitàries adequades”. Amb això s’aconseguiria “reduir el risc d’extensió de la infecció” en tant que augmentaria “la comprensió de la necessitat de responsabilitat social i adhesió”.

    “És fonamental aplicar polítiques d’educació sanitària que afavoreixin una millor comprensió i aplicació de les mesures preventives, especialment amb les poblacions de més risc, com són els barris més deprimits”, defensa José Miguel Baena-Díez, investigador de l’IDIAPJGol.

  • Gonçal Foz Gil: una vida dedicada a l’atenció primària

    El Dr. Gonçal Foz Gil (1954-2020) ens ha deixat als 66 anys. Un home jove d’esperit que sempre ha tingut aspecte de persona sàvia i venerable, cabells blancs, posat tranquil, d’arrelades conviccions, ha viscut entregat a la seva professió, metge, en primer lloc, i especialista en medicina familiar i comunitària.

    D’estudiant de medicina ja era inquiet i sota la direcció del Dr. Jordi Gol, va participar en l’elaboració de l’informe que el Col·legi de Metges va publicar l’any 1979 “El metge de capçalera en un nou sistema sanitari”, pocs mesos després de la Conferència internacional sobre l’atenció primària de salut d’Alma-Ata. Llicenciat per la Universitat de Barcelona l’any 1978 i especialista en medicina familiar i comunitària l’any 1983, va formar part de la generació mítica de metges de família compromesos amb l’impuls i creació de la nova especialitat i, sobretot, de la reforma de l’atenció primària.

    Primer en el Bloc Català-Balear de tutors i residents de medicina familiar i comunitària i, més tard, en la junta gestora de la nova Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària de la que va ser el primer President (7/12/1983). Fou escollit democràticament en un acte solemne celebrat al Saló de Cent de l’Ajuntament de
    Barcelona, que va tenir de convidat al Dr. Julian Tudor-Hart. Hi varen assistir també el Dr. Xavier Trias, aleshores recentment nomenat Director General d’Ordenació i Planificació Sanitària i el Dr. Joan Clos, que tenia aleshores la responsabilitat de la regidoria de Salut de l’Ajuntament de Barcelona.

    El 1981 impulsà el Grup Balint i el 1986 es creà el grup APOC de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària, que ha tingut en el Dr. Foz el seu màxim representant. Ha estat, alhora, un referent a nivell nacional i internacional per la seva llarga i profitosa trajectòria docent, impulsant l’acció comunitària com un element clau en la situació de salut de les persones i les comunitats. Ha defensat l’especialitat i l’atenció primària procurant la seva modernització. Va ser clau també en el desenvolupament de les primeres històries clíniques, assessorant el Quadern de Bona Praxi del CoMB “Finalitat i ús de la història clínica”, i liderant la seva implantació a l’ICS.

    Al llarg de la seva vida professional ha alternat amplis períodes d’activitat assistencial amb responsabilitats en la gestió, com a Director d’Atenció Primària del Maresme a l’Institut Català de la Salut i la direcció de Centres de Salut. Però, sobretot, va tenir una àmplia activitat com a docent de noves generacions de metges de família, etapa que va culminar amb el seu nomenament com a Cap d’estudis de la Unitat Docent de l’ICS de Barcelona entre el 2004-2009.

    Del seu mestratge ens queda el solatge de pensaments i actituds que deixa. Serà difícil identificar-lo en un sol llibre, escrit o xerrada, perquè la seva tasca ha estat essencialment col·lectiva. La nostra especialitat s’ha vist influenciada per ell, i podem considerar-nos, amb tota humilitat, hereus del seu pensament i de la seva acció.

  • “El que hem viscut ha estat una experiència duríssima que ens marcarà de per vida”

    «Ens hem hagut de tragar moltes llàgrimes quan algú ens deia que no el deixéssim morir sol». Així expressava Aroa López, infermera supervisora del Servei d’Urgències de l’Hospital Vall d’Hebron, un dels moments més durs de la pandèmia. López va ser la persona encarregada de fer el discurs en representació de tots els professionals sanitaris espanyols durant l’Homenatge d’Estat a les víctimes de la COVID-19 del passat 16 de juliol. Un discurs altament emotiu en el qual va voler expressar els sentiments i les emocions dels professionals sanitaris durant la crisi sanitària. Parlem amb ella sobre com s’ha viscut la pandèmia del coronavirus a l’hospital més gran de Catalunya i de com marcarà aquest episodi en les vides dels professionals sanitaris.

    Va fer un discurs en representació de tots els sanitaris durant l’acte d’Homenatge a les víctimes de la covid-19? Què va significar per vostè?

    Va significar un honor i una responsabilitat, perquè anava en representació de tots els professionals sanitaris de tota Espanya i havia de sortir bé.

    El Vall d’Hebron és l’hospital més gran de Catalunya. Com va ser la transformació d’un hospital d’alt nivell d’aquestes característiques?

    Va ser una reconversió i remodelació ràpida i segura. Tot l’Hospital es va transformar sencer, des de les plantes d’hospitalització fins a les UCIs. Els professionals no ens ho imaginàvem que seria així, però de mica en mica es va anar transformant tot i es va anar convertint tot sencer en un hospital de covid. Impacta molt.

    Com va viure l’inici de la pandèmia? Era un virus nou, no en sabíem res.

    Des del servei de malalties infeccioses es van establir circuits diferenciats en col·laboració amb hospitalització i UCI per tal de donar una atenció de qualitat i segura als pacients. Sobre la marxa es van anar readaptant, perquè hi havia situacions que requerien una modificació al moment d’aquest circuit i aquests protocols. Hi havia molta incertesa. Treballàvem sobre la marxa cada dia, adaptant-nos a la situació.

    Que és el que els hi feia més por?

    La incertesa de no saber exactament la dimensió que tindria la pandèmia. I que els professionals estiguessin en les millors condicions possibles per atendre als pacients. Van donar el millor de si mateixos, es van esforçar molt i van estar al peu del canó. Penso que és important donar suport a aquests professionals que eren, al cap i a la fi, els que estaven donant l’atenció directa als pacients.

    Una de les frases més conegudes de la seva intervenció és aquella que us heu hagut de tragar les llàgrimes en moltes ocasions. Què és el que ha sigut el més dur?

    Quan et venia la gent gran, que havia vist les notícies i l’evolució que estava tenint la pandèmia. No podien estar acompanyats dels seus familiars per riscos epidemiològics, estaven sols i els únics que tenien a prop eren els professionals sanitaris. Era dur veure la por que tenien a morir. A morir sols.

    Els professionals van actuar gairebé com a familiars d’aquests pacients.

    Exacte. Quan hi ha un final de vida nosaltres acompanyem a la família i al pacient, però en aquest cas estàvem plenament integrats en el procés, érem els seus acompanyants directes. I clar, es viu d’una altra manera. Quan estàs amb el pacient, però hi ha la seva família, tu estàs al seu costat, però respectes la intimitat d’aquest comiat. Allà estaven sols. Només amb nosaltres.

    Nosaltres marxàvem de l’Hospital carregats amb totes les emocions viscudes. Que una persona et digui que no vol morir sola et toca molt.

    La ciutadania ha considerat als sanitaris com a autèntics herois. Que en pensa d’això?

    Realment nosaltres vam fer un sobreesforç, és cert. Tots els professionals sanitaris i no sanitaris que treballàvem a l’Hospital i als altres centres hospitalaris, residències i atenció primària vam fer un sobreesforç per poder atendre a tots els malalts que arribaven. Però no som herois. És la tasca que hem fet sempre, el que passa és que s’ha magnificat per la situació de la pandèmia. Som persones. Al cap i a la fi, és el que vaig dir en el discurs que vaig fer. Nosaltres marxàvem de l’Hospital carregats amb totes les emocions viscudes i arribàvem a casa amb les nostres famílies, amb el risc de contagi que podíem tenir. Que una persona et digui que no vol morir sola, per molt professional que siguis, vivint la situació que estaves vivint, et toca. Et toca molt.

    En aquest sentit, com ha afectat emocionalment als professionals sanitaris la pandèmia?

    Hi ha professionals que estan molt tocats, perquè tenen por que hi hagi un segon pic de la pandèmia i tenen por a no estar preparats. En aquell moment es va donar tot i la gent no es va plantejar res, era donar una atenció de qualitat i segura i estar al peu del canó. Ara, amb el temps, la gent té por que torni a passar i reviure aquesta situació. De fet, ara, hem tornat a tenir un increment de pacients, perquè en teníem zero, i ara que està sortint algun positiu, la gent comença a reviure el que es va viure al març i a abril, i té por.

    A vegades la baixada emocional ve després.

    Exacte. És el que va passar. Els professionals van donar el millor de si mateixos per donar l’atenció als pacients de coronavirus. Quan la corba va començar a baixar és quan comences a prendre consciència de tota la situació que has viscut i de tot el que has donat.

    Aroa López, durant l’entrevista | Pol Rius

    En la seva intervenció demanava que es vetllés per la salut dels professionals. Creu que no se’ls ha cuidat prou durant la pandèmia i durant els darrers anys?

    Jo crec que els sanitaris han d’estar ben cuidats, perquè la salut és primordial i és la base de l’estat del benestar. Podríem estar més ben cuidats, sí.

    Durant la pandèmia han sorgit moltes veus que es queixaven de la falta de material. A més, Espanya és un dels països amb més contagis entre el personal sanitari. Creu que el que ha passat servirà perquè hi hagi un replantejament en el sistema i s’inverteixi més en sanitat pública?

    Nosaltres no vam tenir falta d’EPIs, però som conscients que hi ha moltes coses que es podrien haver fet millor i que s’haurien de millorar de cara a una nova onada del virus. Perquè la sanitat pública és la base i se l’ha de cuidar. Ara, per això, crec que estem més preparats, tenim l’experiència, el coneixement, els circuits establerts, els dispositius muntats… i estem en alerta del que pugui passar. Que esperem que no arribi.

    Creu que és una experiència que marcarà als professionals?

    Sí, i tant. Ha estat una experiència molt dura. Als centres hospitalaris, i suposo que a les residències i centres d’atenció primària ha passat el mateix, ha estat una experiència que ens marcarà de per vida. No saps si això acabarà, com, quan acabarà, l’evolució que tindrà… el pacient que teníem abans no és el mateix que el pacient de covid-19 que tenim ara. Abans afectava moltíssim a la gent gran i tenia una evolució en pacient crític en moltes ocasions súper rapida. Ara és gent més jove i l’evolució és més lleu.

    Vam fer equip, ens vam ajuntar tots i vam tirar la situació endavant de la millor manera que vam poder, adaptant-nos al dia a dia, treballant amb la incertesa, tragant-nos les pors i les nostres llàgrimes

    Quins creu que són els aprenentatges que es poden extraure de la crisi? Se’n pot extraure alguna cosa positiva de tot això?

    Aquesta crisi ens ha unit a tots els professionals, ens vam bolcar tots, de l’especialitat que fos. Vam fer equip, ens vam ajuntar tots i vam tirar la situació endavant de la millor manera que vam poder, adaptant-nos dia a dia, treballant amb la incertesa, tragant-nos les pors i les nostres llàgrimes moltes vegades, perquè el principal era l’atenció al pacient. Això és el positiu que es pot extreure de la pandèmia. Tot el treball que es va fer d’equip, tota la readaptació súper ràpida que es va fer.

    Moltes vegades el paper de la infermeria passa desapercebut. Creu que la pandèmia ha fet que s’hagi revaloritzat la tasca de les infermeres?

    Sí, i tant. Tothom qui ha tingut una infermera a prop, perquè estàvem les 24 hores al costat dels pacients els set dies a la setmana, sap el que fa una infermera. Sap del valor de la nostra professió. I amb la pandèmia s’ha vist encara més la tasca de cura que fem, que moltes vegades és invisible.

    Aroa López, durant l’entrevista | Pol Rius

    Aquestes darreres setmanes han augmentat els casos de COVID-19. Quina és la situació a l’Hospital Vall d’Hebron?

    Ara mateix, veníem d’unes setmanes que teníem zero casos positius, ara tenim algun positiu. La situació no és ni de bon tros com la que teníem en el pic de la pandèmia i en ascens de la corba al març i abril, però l’evolució és més lleu, el pacient no es posa tan crític. Estem una mica en sobrealerta.

    Amb relació a aquests rebrots, creu que la gent en general ha sigut suficientment responsable?

    Veníem d’un confinament. La gent estava tocada i el confinament ha sigut molt dur per tots, per la gent que té criatures, que ha hagut d’estar tancada a casa, per la gent gran que ha estat sola… tots tenim ganes de sortir de casa, i més ara que és estiu. Potser ens hem relaxat una mica i més amb les vacances i amb la mobilitat que això genera. No obstant això, jo crec que, en general, hem estat responsables, però només que hi hagi un petit col·lectiu que no respecte a les normes de seguretat pot contagiar a la resta.

    Arran de la seva projecció pública, s’ha conegut que va passar una dura grip A el 2016. Com ho va viure?

    Aquell any va ser molt violenta i es va centrar en la gent jove que no tenia patologies de base ni una cronicitat o era pluripatològica. Va haver-hi molta gent jove ingressada a l’UCI perquè feia una insuficiència respiratòria fulminant i havia d’estar intubada a l’UCI. Va ser molt dur. En ser pacient, passes de la posició vertical a l’horitzontal, valores molt la feina dels teus companys. De fet, jo estic aquí per la feina que van fer tots ells.

  • ‘Orgull d’hospital’, l’homenatge de l’Hospital de Bellvitge a la tasca dels professionals del centre en la lluita contra la COVID-19

    L’Hospital Universitari de Bellvitge (HUB) acull, sota el nom d’”Orgull d’Hospital” una exposició fotogràfica que reflecteix com s’ha viscut la pandèmia de la COVID-19 a l’Hospital i la transformació que ha experimentat. El recull fotogràfic busca posar en valor “la professionalitat, l’esforç, el coratge, la valentia i el compromís de tots i totes les professionals del centre per enfrontar-se al repte més gran que ha conegut mai el sistema sanitari”.

    Les fotografies exposades, que han estat realitzades per l’equip audiovisual de l’Hospital de Bellvitge i pel fotògraf David Ramos, de l’agència Getty Images, fan un viatge per la transformació que ha patit l’hospital, creant espais a la velocitat a què anaven arribant els malalts. “D’un dia per un altre es va parar tot i vam haver de començar de nou, com qui després d’un accident ha d’aprendre a caminar, a parlar… ens vam trobar amb una realitat molt diferent de la que havíem conegut fins llavors”, assenyalen des de l’Hospital.

    La Dra. Ana Àlvarez, adjunta de Processos, Avaluació i Gestió del Coneixement de la direcció de l’Hospital, assenyala que des de la direcció s’ha viscut la pandèmia amb molta “preocupació i tensió” i amb una “càrrega de responsabilitat enorme”. “La gestió de l’hospital ha sigut bastant complexa, ens hem hagut de reinventar nosaltres mateixos, amb les directrius de CatSalut, però amb bastant independència. Hem hagut de prendre decisions molt importants amb molt poc temps”, assenyala Àlvarez.

    En aquest sentit, Àlvarez remarca que el recolzament que han sentit per part de tot el personal de l’Hospital ha sigut fonamental i, per això, l’exposició fotogràfica constitueix un “profund agraïment” a tots els professionals del centre.

    Una transformació radical

    Amb l’inici de la crisi sanitària, l’Hospital de Bellvitge, igual que la resta de centres hospitalaris, va haver de reinventar-se i habilitar nous llits per acollir als pacients de coronavirus que anaven arribant a l’Hospital. “Li vam donar la volta a l’Hospital. Vam haver d’equipar àrees on no hi havia llits ni pacients ni personal per poder ingressar als pacients. Vam passar de 64 llits de crítics a 124 i de 4 llits de semicrítics que teníem vam passar a tenir-ne una trentena. També vam haver de posar llits al vestíbul de consultes externes i als quiròfans que estaven buits”, relata Àlvarez.

    El personal es va haver de reciclar i formar ràpidament i va haver de fer tasques a les quals no estaven acostumats. Una readaptació que la direcció valora molt positivament. “El personal ha respòs súper bé, ha mostrat una flexibilitat increïble i ganes d’ajudar al màxim. Els professionals es van haver de formar ràpidament per poder atendre a pacients amb coronavirus, tenint en compte que és una malaltia nova de la qual no en sabíem res”, remarca Àlvarez, qui assenyala que ara, amb el descens de contagis, surt tot el cansament acumulat de “hores i hores de sobreesforç”.

  • Confiats i desconnectats

    La informació incessant sobre la covid-19 està significant per a molts un curs de formació contínua sobre investigació mèdica. Fins als seguidors menys atents s’han anat adonat del vacil·lant i contradictori que pot arribar a ser l’avanç del coneixement científic. Per a alguns, com dèiem en un article anterior, això pot haver provocat una certa pèrdua de confiança o de la innocència, en constatar que la presumpta tot poderosa Medicina no existeix. Benvingut sigui aquest aquest primer pas si després va seguit d’un altre, més capacitant, que consisteix a entendre que és així com avança la ciència. Doncs bé, fins i tot el 78% dels nord-americans reconeix ja que té sentit que els estudis ofereixin resultats contradictoris perquè això és part del procés investigador, davant el 21% que diu que no es pot confiar en ells precisament per aquestes contradiccions, segons una enquesta de Pew Research Center (PRC).

    Quatre de cada cinc ciutadans aprovarien, per tant, aquesta lliçó fonamental del major curs sobre divulgació científica de la història (el percentatge d’aprovats puja al 87% entre els graduats universitaris). I hi ha una altra dada que avala l’interès i aprofitament del curs: set de cada 10 enquestats diuen que, tot i les contradiccions dels estudis, les estratègies per frenar el coronavirus estan clares. El progrés és evident si comparem aquestes dades amb les d’una altra enquesta de 2016, en la qual, davant les mateixes preguntes, referides llavors als estudis sobre els efectes dels aliments en la salut, el 61% deia que les contradiccions eren un senyal que la ciència estava millorant constantment, davant el 37% que sostenien que eren la constatació que no eren fiables.

    Tot i el molt que queda per saber i fer per controlar la pandèmia, no és d’estranyar que la confiança del públic en els científics metges sigui superior a la que tenen en altres científics i que hagi crescut des que va començar aquesta crisi. Un 89% dels nord-americans té una confiança alta o molt alta en què els científics metges actuen guiats per l’interès públic i el 92% considera que els estàndards ètics dels metges són alts o molt alts, segons una altra enquesta recent del PRC. Aquestes dades són concordants amb les que mostren a Espanya les successives enquestes de percepció social de la ciència de la FECYT, que sempre han col·locat als metges en la cimera de respectabilitat i confiança de totes les professions. Conèixer els defectes, ineficàcies i mancances de la investigació és una lliçó del curs d’un nivell superior. Però, pas a pas, i temps al temps.

    Entre les moltes dades interessants que ofereix aquest laboratori d’idees sobre tendències socials i periodisme que és el PRC, n’hi ha un poc favorable sobre l’anomenada generació Z, la dels nascuts al voltant del canvi de mil·lenni. Aquesta generació de nadius digitals, connectada com cap altra, és també la que té una major taxa de desconnexió. Definida com el percentatge de joves entre 16 i 24 anys que ni estudien ni treballen, aquesta taxa s’ha disparat durant la pandèmia i s’està portant per davant el progrés d’una dècada en la qual s’havia reduït a l’11,4% el 2017. El juny de 2020, el 28% dels joves nord-americans no estava ni a l’escola ni treballant. A Espanya, el nombre de «ninis», com es va cridar a aquests joves, havia baixat el 2019 per primera vegada del milió, però segurament hi haurà tornat a pujar de manera significativa. Si el terme «ninis» ja era estigmatitzador, a la llum freda i inclement d’aquest temps de pandèmia, resulta més que frívol per nomenar aquests joves desconnectats.

  • Replantejar els models residencials en la vellesa, una necessitat encara més evident després de la crisi per la COVID-19

    Les residències de gent gran s’han mantingut en el punt de mira des dels inicis de la pandèmia pel coronavirus SARS-CoV-2. Segons les últimes dades publicades, en les prop de 5.500 residències espanyoles han mort més de 19.000 persones per COVID-19 i símptomes compatibles amb aquesta malaltia, cosa que equival al 69 % del total notificat oficialment pel Ministeri de Sanitat. Però, a més, els qui han sobreviscut s’han sentit doblement exclosos: per haver estat assenyalats com a població de risc i pel fet de viure en una societat edatista. «Durant la crisi sanitària, aquests elements s’han encadenat i han donat lloc a sentiments d’exclusió, a banda del fet que han reforçat estigmes entorn de l’edat i la tecnologia», assenyala Roser Beneito Montagut, professora dels Estudis d’Informàtica, Multimèdia i Telecomunicació de la UOC i investigadora del grup CareNet de la Universitat.

    Segons la professora de la UOC, al llarg de la crisi s’ha aplicat una mirada extremament assistencialista sobre les persones grans «que no s’ajusta a l’evidència que tenim amb relació a quina és la seva resposta en altres emergències i desastres. Ser el col·lectiu més vulnerable davant de la pandèmia no vol dir que sigui el grup social que té menys recursos per fer front a una situació crítica. Tenen una experiència vital rellevant i també fan servir les tecnologies -encara que la tecnologia sigui el telèfon, no podem assenyalar-la com a irrellevant pel fet de no ser «nova»»-, afirma.

    És una de les crítiques principals dels experts: l’exclusió a la qual s’ha sotmès la gent gran durant aquesta pandèmia, també a l’hora de prendre decisions que els afecten. «S’escolta  molt poc les persones grans, especialment les que hem assenyalat com a «vulnerables» o en «risc»», assenyalava Daniel López, professor dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la UOC i també membre del grup de recerca CareNet, en un article publicat a Contexto y Acción (Ctxt). «És evident que estem fent tot el possible per salvar-los la vida, però no els hem preguntat si ells estaven disposats a passar per tot això, com ho estan vivint, fins on pensen que s’hauria d’arribar, com ho hauríem d’haver fet», afegeix López.

    Un altre exemple d’aquesta situació en què sembla que es margina cada vegada més la gent gran és la proposta de medicalitzar les residències, que ja ha obtingut llum verda en comunitats com la de Madrid. Una cosa que, en opinió del professor López, no resol el problema. «Si ningú no vol viure en una institució, i menys encara en una que s’assembli a un hospital, per què volem que les persones grans hi visquin? Per què volem convertir casa seva en centres sanitaris?», es pregunta. Comparteix opinió amb Lluvi Farré, investigador predoctoral del grup CareNet de la UOC, que afirma que convertir les residències en una mena d’hospitals «potser podria salvar algunes vides, però una mesura tan desesperada implica molts altres problemes i sobretot planteja una altra pregunta molt seriosa: qui voldria viure aquesta vida?».

    Cohabitatge (cohousing) sènior: un símptoma de canvi

    Aquest escenari ha centrat el focus públic en una demanda que els professionals del sector reclamen des de fa temps: s’hauria d’haver fet un ajustament del model assistencial en la vellesa, buscant alternatives per a diferents tipus de circumstàncies, ja que no totes les persones grans tenen les mateixes necessitats ni requereixen la mateixa atenció. Però això no ha passat. «Si el que sosté la vida en el dia a dia (habitatge, relacions d’amistat, relacions familiars, suports i atencions) és separat i posat en segon lloc respecte de la salut, podem acabar normalitzant que se sacrifiqui tot això a canvi que et salvin la vida», explica Daniel López, que afegeix que la gent gran el que vol és viure a casa seva, «seguir decidint sobre la seva pròpia vida, i això ha de tenir moltes formes. No vol dir que aquesta persona hagi de viure a la seva casa de tota la vida, però sí que se senti com a casa en el lloc on sigui».

    Aquest espai d’habitatge és el que admet opcions com el cohabitatge (cohousing) sènior, una de les respostes alternatives a la manera actual d’organitzar i entendre les cures en la vellesa. «Cada un a la seva manera i en formats molt diferents, el que els projectes d’habitatge col·laboratiu autogestionats per persones grans lluiten per aconseguir és que la vellesa no sigui una renúncia, ni tan sols quan arriben la dependència i el deteriorament cognitiu», afirma el professor López.

    Segons l’últim informe de la plataforma web col·laborativa Envejecimiento en Red (EnR?), el 19,3 % de la població és més gran de 65 anys, i continua creixent la proporció d’octogenaris, que ja representen el 6,1 % de tota la població. Però, a més, les estimacions de l’INE situen el percentatge de persones grans per al 2068 en gairebé el 30 % de la població. És possible que aleshores el cohabitatge sènior no sigui una excepcionalitat. Així es desprèn de la VII Encuesta del Instituto BBVA de Pensiones, en la qual es va preguntar a les persones nascudes entre 1957 i 1977 sobre el cohabitatge. Al 82 % dels entrevistats els sembla una bona idea.

    «El cohousing sènior opera aquí sobretot com un símptoma de canvi que ens parla de noves formes de viure la vellesa, de la necessitat d’imaginar altres possibles escenaris alternatius a les residències o al problema de la soledat no desitjada, i sobretot de com es poden coordinar les cures amb els drets de les persones grans», assenyala Lluvi Farré. L’investigador de la UOC, que participa juntament amb Daniel López en el projecte Movicoma, el primer estudi del moviment d’habitatge col·laboratiu de persones grans a l’Estat espanyol, explica que el cohabitatge sènior permet a les persones planificar la seva vellesa, i que aquesta idea de planificació i previsió és nova.

    «Tradicionalment s’ha considerat que quan envellim el que opera és una lògica de la retirada, d’anar a poc a poc deixant de participar en la societat, emfatitzant les imatges de pèrdua, declivi i decrepitud. Això acaba tenint efectes específics sobre la vida de les persones grans. Però cada vegada veiem més que això comença a no ser així», afirma Farré.

    Entre els aspectes positius d’aquesta modalitat d’habitatge hi ha el foment de les relacions socials o els beneficis que aporta decidir sobre el propi futur. I és que, segons els experts, el cohabitatge pot influir en el benestar no solament físic, sinó també psicològic, i també en la nostra autonomia. «En el projecte BCONNECT@HOME hem vist com les diferents formes d’habitatge afecten la connectivitat social i estan relacionades. Si bé durant el període de confinament sever totes les persones grans en diferents tipus d’habitatges s’han sentit aïllades, també hem vist que un dels elements clau ha estat la manca de participació en la presa de decisions en el lloc de residència», assenyala Roser Beneito Montagut. «En els llocs on s’han tingut en compte les seves opinions i se’ls ha fet partícips de l’organització de la vida en confinament, el sentiment de desconnexió social no ha estat tan fort», afirma la professora de la UOC.

    Aquest és un article de la UOC

  • Els experts demanen una transformació en l’atenció en salut mental després de la pandèmia

    Els investigadors de l’Institut de Psiquiatria i Salut Mental de l’Hospital General Universitari Gregorio Marañón i del CIBERSAM, Carmen Moreno i Celso Arango, han liderat un treball publicat a la revista Lancet Psychiatry. Desenvolupat per un grup de 24 experts i usuaris de 14 països, el treball descriu els reptes a escala internacional que planteja la pandèmia per COVID-19 sobre la salut mental.

    Segons els experts, la imprevisibilitat i la incertesa de la pandèmia, així com les estratègies de contenció i el col·lapse econòmic associat poden augmentar el risc de problemes de salut mental i exacerbar les desigualtats en l’accés als serveis de salut. A més, els resultats d’estudis preliminars suggereixen efectes adversos per a la salut mental en persones prèviament sanes i especialment en persones amb trastorns de salut mental preexistents.

    El treball descriu l’adaptació que s’ha fet al món per ajustar la prestació d’atenció de salut mental a les demandes de COVID-19. Els esforços dels professionals s’han centrat tant en el control de la infecció com en els canvis de les modalitats d’assistència. A més, s’han hagut de crear nous dispositius que permeten assegurar l’atenció als usuaris de serveis de salut mental i prestar atenció a casos nous i a poblacions de risc.

    Per tant, aquest nou escenari comporta un nou plantejament de recursos i estratègies. Els investigadors incideixen que cal potenciar la telepsiquiatria, l’hospitalització domiciliària i l’atenció a grups vulnerables, com persones sense llar i menors amb trastorns de l’neurodesenvolupament.

    Els experts advoquen també pel desenvolupament d’adaptacions sostingudes dels sistemes de prestació d’atenció de salut mental coproduïts per experts en salut mental i usuaris de serveis, juntament amb indicadors per monitoritzar l’eficiència d’aquestes adaptacions a escala internacional.

    Com millorar l’atenció a la salut mental

    «L’avaluació exhaustiva i contínua dels resultats de l’ús de serveis i de la salut en la pràctica clínica de la salut mental serà fonamental per definir quines adaptacions han d’aprofitar i quines descartar», afirma Carmen Moreno, autora principal de la feina, psiquiatre de l’Hospital Gregorio Marañón i coordinadora del ‘Programa del Nen i de l’Adolescent’ de l’àrea de Salut Mental del CIBERSAM, el director científic del qual, Eduard Vieta, també participa en aquest estudi. «La difusió de bones pràctiques podrà resultar en una atenció sostinguda i equitativa, convertint aquesta pandèmia en una oportunitat per millorar l’atenció a la salut mental», continua Bru.

    L’Institut de Psiquiatria i Salut Mental de l’Hospital Gregorio Marañón (IPSMarañón), dirigit per Celso Arango, ha desenvolupat durant la crisi COVID-19 una resposta coordinada d’atenció tant als pacients dels diferents dispositius assistencials, hospitalaris i comunitaris, com a grups amb especial vulnerabilitat durant la pandèmia com els professionals sanitaris i els familiars de pacients.

    La resposta donada pel IPSMarañón ha estat model i exemple de bones pràctiques clíniques per a societats certifiques internacionals incloent Nacions Unides. El IPSMarañón i CIBERSAM estan en l’actualitat implicats en diversos projectes d’investigació nacionals i internacionals per avaluar l’impacte de la COVID-19 sobre la salut mental.

    Referència: Carmen Moreno et al. «How mental health care should change es a Consequence of the COVID-19 pandemic» The Lancet sychiatry 

    Aquest és un tema traduït de l’Agència SINC

  • L’atenció primària, al límit: «La situació és de col·lapse total»

    L’augment de casos de coronavirus de les darreres setmanes ha agafat als Centres d’Atenció Primària amb quasi la meitat de la plantilla de vacances, ja que les han concentrat durant els mesos d’estiu per tal de tenir els equips complets en cas que hi hagi una segona onada del virus a la tardor. Però el rebrot ha arribat abans de l’esperat i als professionals, cansats físic i emocionalment per la situació viscuda des de l’inici de la pandèmia, els ha agafat a contrapeu. «Estem molt desgastats. Necessitem fer vacances i poder desconnectar. El personal està saturat», assenyala Blanca de Gispert, metgessa de família del CAP Trinitat Vella. Amb el repunt dels contagis, indica, les consultes s’han disparat. «No només hem de fer el seguiment de casos, sinó gestionar consultes, necessitats i demandes relacionades amb el coronavirus, fer les baixes laborals, recollir i fer el seguiment dels contactes dels contagiats….tot i que el nombre de casos no és el mateix que al març o l’abril, el nombre de consultes és igual o superior», indica la metgessa.

    La sensació de col·lapse és generalitzada. «Estem desbordades i molt cansades», assenyala Maite Pallàs, infermera del CAP Raval Nord. «Arriba un moment que amb tants canvis, tants protocols nous que van sumant més i més coses…el cervell diu prou. I tot això amb una plantilla molt reduïda. La setmana passada érem cinc infermeres per fer-ho tot», expressa. Per la seva banda, Toni Vives, metge de família del CAP Florida Nord, també afirma sentir que el personal es troba al límit. A l’ambulatori són en total catorze metges, quatre dels quals estan de vacances i dos de baixa, és a dir, treballen amb gairebé la meitat de la plantilla habitual.

    Davant la manca de personal, alguns professionals han de doblar els horaris o fer hores extra. «O fas això o fas venir els que estan de vacances, unes vacances imprescindibles davant el cansament acumulat de la pandèmia», assenyala el metge de família del CAP Florida Nord. La Florida és un dels barris de l’Hospitalet que s’ha vist més afectat pel repunt de contagis, en una de les ciutats més densament poblades de tota Europa. A aquest fet, se li suma un perfil socioeconòmic de nivell baix. «Per alguns pacients, el confinament és impossible. Viuen en pisos amb molta gent, amb habitacions rellogades. Això fa que també augmentin les possibilitats de contagi», indica Vives.

    A banda del diagnòstic i del seguiment dels casos de coronavirus, els professionals dels ambulatoris també han de seguir donant assistència als pacients crònics. «Sembla que tot és coronavirus, però en realitat no és així, hi ha molts altres pacients que requereixen de la nostra assistències i les nostres cures», explica Pallàs. A més, aquests pacients, en moltes ocasions, tenen una gran complexitat. «Els crònics sobreviuen gràcies a que se’ls hi fa un control acurat, proper i continuat en el temps. Amb la pandèmia això no s’ha pogut fer de manera adequada i és qüestió de temps que aquests pacients es comencin a desestabilitzar», explica Elena Bartolozzi, metgessa de família del CAP Ramon Turró i secretària del Sector Primària ICS del sindicat Metges de Catalunya. Entre els professionals també hi ha preocupació pel retard en el diagnòstic de malalties, que pot tenir una greu repercussió pels pacients. «Si no diagnostico una patologia important el mes de març, la puc diagnosticar a l’abril, però després de tants mesos hi haurà malalties que se’ns escapin i que no sabem quan podrem diagnosticar», afirma Bartolozzi.

    Segons Bartolozzi, la pandèmia de la COVID-19 «ha tirat enlaire la feina habitual de la primària de manteniment de la salut de la població». «Es diu que l’atenció primària és la porta d’entrada del sistema, però és que també és la porta de sortida, i durant la pandèmia la primària ha deixat d’existir de manera eficaç. La situació és de col·lapse total», assenyala.

    En el moment més crític de la pandèmia, el passat mes de març i abril, van ser metges de família els que van anar a reforçar els hospitals o es van ocupar dels hotels sanitaris. Ara la situació es presenta a la inversa. Bartolozzi creu que s’han de trobar més metges de primària i, si convé «que els portin dels hospitals o d’allà on sigui». El moment és crític i es veu agreujat, encara més, en aquells CAPs que no tenen les infraestructures i els espais adequats i que ni tant sol poden fer circuits bruts i nets per atendre els pacients.

    Falta de coordinació en el rastreig de casos

    Encara a l’espera de l’arribada dels nous ‘gestors covid’ anunciats pel Departament de Salut, que faran tasques de seguiment de contactes, els professionals sanitaris denuncien la manca de coordinació amb els rastrejadors de Salut. «Nosaltres ens dediquem a fer rastreig dels convivents dels pacients. La resta de contactes els apuntem i esperem que algú els truqui, però tampoc tenim la certesa que s’estig ui fent bé. No sabem res. Com a rastrejador, no tinc consciència que s’estigui fent el rastreig de manera adequada», explica Vives. Segons Blanca de Gispert, a la pràctica, el que s’acaba fent és que els pacients contacten directament amb els seus contactes i després eels professionals dels ambulatoris els fan el seguiment.

    Per Bartolozzi, el principal problema que hi hagut ha sigut la manca de previsió de l’administració sanitària. «S’ha fet tot de manera improvisada, sense planificació i de manera reactiva», afirma. Considera que els nous ‘gestors covid’ ajudaran a organitzar el seguiment dels contactes, però que, a la pràctica, la feina serà la mateixa. «Tindrem els contactes endreçats, però el seguiment de símptomes, les exploracions oportunes i els tràmits referents a les baixes aniran a càrrec dels professionals dels CAPs».

    Més recursos i personal

    Blanca de Gispert insisteix en que a l’atenció primària calen més recursos econòmics i humans, calen més professionals. «No pot ser que se’ns demani fer tot això a cost zero» indica. En el fons, diu, és el que sempre han  reclamat des de l’atenció primària: «Més recursos, més personal i també un paper més central de l’atenció primària dins del sistema de salut pública».

    A Catalunya, la inversió en atenció primària s’ha reduït un 24,28% en la darrera dècada, sent un dels sectors que van estar més castigats per les retallades. «La primària, des de sempre, és esquelètica, és l’oblidada de les administracions i està abandonada completament en previsió de recursos», explica Bartolozzi. Segons ella, la tasca que fan els professionals de la primària és invisible. «La feina silenciosa i quotidiana dels milions de consultes dels equips d’atenció primària no llueix als polítics, com si ho fan els descobriments dels grans hospitals».

    Davant els rebrots recents de COVID-19 que han tornat a portar al límit els Centres d’Atenció Primària, el sindicat Metges de Catalunya insta la conselleria a reforçar amb personal i recursos els dispositius de salut comunitària per evitar que s’acabin convertint en centres exclusius d’atenció al coronavirus. Segons Bartolozzi, el que està passant actualment amb l’atenció primària és la «crònica d’una mort anunciada».

  • Els experts en salut mental alerten d’un “tsunami” a la tardor

    La crisi de la Covid19 ha resultat ser també el caldo de cultiu propici perquè es disparin els problemes de salut mental entre els joves i adolescents, però això no es començarà a veure en tota la seva dimensió fins que torni la dinàmica escolar. La combinació de crisi sanitària, social i econòmica, juntament amb l’aïllament del jove que pateix el problema i la facilitat de mantenir-lo en silenci és el que fa pensar als experts que la tardor escolar serà especialment prolífica en trastorns mentals com estats d’ansietat o depressió.

    “Una vegada l’alumnat torni a les aules seran imperatives mesures de resiliència emocional que ajudin als docents a acompanyar als estudiants per transformar uns fets estressants, dolorosos, o que han generat patiment, en motors de creixement individual i grupal. Però per fer-ho, cal superar la limitació, ja preexistent, de l’estigma”, apunta Anaïs Tosas, d’Obertament. Aquesta entitat fa cinc anys que va posar en marxa un projecte (Whats’up: com vas de salut mental?) que ofereix als centres educatius una mostra d’opcions d’infusió curricular, per abordar el tema de la salut mental mentre es treballen àmbits competencials diversos dels currículums de 3r i 4t d’ESO. Aquest curs volen ampliar la seva proposta amb unitats de 1r i 2n d’ESO, perquè “hem de construir espigons pel tsunami que vindrà”.

    Per Tosas, l’alumnat que s’ha de vigilar més és aquell al qual la pandèmia ha agafat en una etapa de transició, bé sigui entre escola i institut o bé entre institut i adultesa. “Davant d’aquesta situació ens trobem amb una dificultat afegida: l’ocultació dels problemes de salut mental, que és causada per l’estigma i la por a l’experiència de discriminació. Amagar-ho i que el problema no rebi l’atenció adequada multiplica el sofriment i augmenta l’aïllament del jove que pateix en silenci”, diu Tosas, la qual recorda que “el suïcidi és una de les principals causes de mort entre els joves d’arreu del món, i la primera al nostre país”.

    “Els problemes de salut mental i emocional no abordats són predictors d’un desenvolupament professional pobre, un funcionament interpersonal i familiar problemàtic i una esperança de vida reduïda”, afegeix. Per Tosas, “el primer pas per abordar la salut mental dels joves és parlar-ne. Cal ajudar docents i alumnat a compartir i expressar l’experiència viscuda i les emocions experimentades, cal obrir la conversa, normalitzar-la, identificar sensacions i experiències i, si cal, demanar ajuda. És urgent, i ara més que mai, l’existència d’una aula lliure d’estigma, prejudicis i discriminacions”.

    | Obertament

    A l’Institut Joanot Martorell, un centre de màxima complexitat d’Esplugues de Llobregat, aquest ha estat el primer curs que han aplicat el programa Whats’up. I van tenir la sort que el van programar pels dos primers trimestres, o sigui que quan va arribar el tancament de centres ja havien fet totes les sessions. La seva orientadora, Olga Reboreda, que era la persona responsable de coordinar-se amb Obertament i els diferents docents de les àrees on es treballaven les diferents unitats, considera que ha estat un molt bon exercici de conscienciació. “Els alumnes de seguida parlen de persones que estan malament del cap, i no és això. Cal treballar tots aquests mites i prejudicis, per entendre que és molt probable que tots en algun moment de la nostra vida tindrem un problema de salut mental”, apunta Reboreda. “A les tutories no s’ha parlat de cap cas particular, però l’important no era que afloressin casos, sinó que el grup veiés que a una companya que, per exemple, pateix anorèxia només la podem ajudar si no se l’estigmatitza”, afegeix.

    Altres estudis

    Obertament no és l’única entitat que ha posat l’avís sobre les conseqüències que aquest llarg confinament tindrà en la salut mental dels joves i adolescents. La cooperativa Projecte Òrbita, en col·laboració amb la Universitat Rovira i Virgili i la Universitat Oberta de Catalunya, ha posat en marxa un estudi per avaluar, a través d’un qüestionari, l’impacte psicològic de la Covid19 en la infància i adolescència, des de 1r de primària a 2n de batxillerat. Segons aquesta entitat, “la recerca científica mundial aporta dades cada vegada més preocupants sobre els potencials efectes a llarg termini d’aquesta pandèmia en la salut infantil i el desenvolupament psicològic d’infants i adolescents”.

    Els resultats d’aquest estudi es tindran al setembre, expliquen els responsables del Projecte Òrbita, si bé avancen que, d’una primera anàlisi es dedueix que aquests mesos “ha augmentat més la simptomatologia de ràbia que de tristesa, els infants manifesten tenir major dificultat per dormir, i hi ha un augment de la preocupació i ha augmentat lleugerament la por a sortir al carrer”. Una altra possible conclusió és que “l’àrea en què hi ha hagut més desadaptació (entre escolar, social i familiar) ha estat la familiar, la qual cosa es relacionaria amb el fet de no estar sempre a gust amb els familiars, baralles dins de l’entorn domèstic i/o l’acceptació de les normes de casa”.

    També la Fundació Pasqual Maragall, en col·laboració amb la Fundació La Caixa, va anunciar el mes de maig la posada en marxa d’un estudi per analitzar els efectes del confinament en la salut mental i cerebral, si bé en aquest cas adreçat a persones adultes. En el seu cas, s’analitzen els canvis cerebrals de 2.500 persones d’entre 45 i 75 anys que ja han participat en altres estudis d’aquesta fundació especialitzada en Alzheimer. L’estudi parteix de la base que el confinament, entre altres coses, “tindrà un impacte psicològic, incloent-hi l’augment de sentiments d’ansietat i depressió, i s’associarà amb irritabilitat, frustració i preocupacions”, i que finalment podria derivar en un estrès crònic, que és una de les variables que s’associa a major risc de desenvolupar la malaltia d’Alzheimer.

  • L’impacte d’una segona onada pot ser devastador per a la salut mental dels professionals sanitaris

    Està preparat el nostre personal sanitari per a una segona onada de la pandèmia? A aquesta pregunta intenta respondre un nou treball, publicat al Journal of Affective Disorders, sobre l’impacte dels coronavirus (SARS, MERS i COVID-19, de manera separada i conjunta) en la salut física i mental d’aquests treballadors.

    «El que més crida l’atenció és l’elevat efecte en la salut mental dels professionals, no només a la crisi de l’COVID-19 sinó també en la de la SARS i en la del MERS», explica Gonzalo Salazar de Pablo , investigador predoctoral de la Universitat Complutense de Madrid (UCM) i de l’Institut de Psiquiatria, Psicologia i Neurociència del King College de Londres i un dels autors del treball.

    «No obstant això, també ens ha sorprès la baixa freqüència de símptomes d’estrès posttraumàtic en aquells exposats a la COVID-19, tot i que sospitem que és possible que augmenti de manera considerable en els pròxims mesos», continua. «Alguns científics es refereixen a aquest possible efecte a mig-llarg termini com la quarta onada».

    La nova investigació, que engloba una revisió d’articles, ha tingut en compte a qualsevol treballador sanitari: metges i infermers, però també auxiliars d’infermeria, personal administratiu, personal de neteja.

    Sobre les conseqüències per a la salut física, el més freqüent ha estat que aquells professionals amb una infecció per coronavirus desenvolupin febre (75,9%), tos (47,9%), miàlgies o dolors musculars (43,6%), calfreds (42,3%), fatiga (41,2%), mals de cap (34,6%), dispnea o dificultat respiratòria (31,2%), mal de coll (25,3%), nàusees o vòmits ( 22,2%) i diarrea (18,8%)

    A nivell psicològic, els professionals han estat exposats a una gran quantitat d’estrès i això ha portat a problemes psicològics importants. «Entre ells, més d’un terç han tingut problemes d’insomni i burnout -treballador cremat o esgotat-. Més d’un de cada quatre han tingut símptomes depressius o d’ansietat. També han patit estigma causa de la seva professió i el contacte amb el virus», afegeix Salazar.

    «És important que els professionals disposin d’atenció psicològica de manera ràpida en cas que apareguin problemes de salut mental. Crec que seria bo implantar mesures preventives que intentessin millorar la resiliència i optimitzar les mesures d’afrontament dels sanitaris», afirma.

    Què ha deixat veure aquesta crisi

    Tot i tenir una de les millors sanitats de el món, els autors es plantegen si aquesta crisi ha servit per posar de manifest la precarietat del personal sanitari.

    «La nostra sanitat és tan bona precisament perquè, encara que els professionals tenen una càrrega de treball molt alta, estan disposats i acostumats a treballar al 100% i amb els recursos justos. Ara bé, quan s’eleva la demanda de manera dràstica no hi ha marge de maniobra i la situació no és sostenible. Bàsicament, el sistema es col·lapsa», apunta Salazar.

    L’expert deixa clar com es pot ajudar a aquests treballadors: «La societat té una tasca molt important. Es veuran obligats a decidir si realitzar una activitat d’oci o no, posar-se una mascareta o no… Hem passat per una situació difícil, amb moltes limitacions i volem oblidar el que ha passat, però és moment de ser responsables».

    «Respecte a les administracions públiques, en el cas dels professionals sanitaris el més important és que s’estableixin mesures de seguretat. No queda tan lluny quan no es disposava de suficients equips de protecció personal de qualitat «, afegeix el psiquiatre.

    Aquest és un article original de l’Agència SINC