Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • El 88% de les dones amb problemes habitacionals pateix mala salut mental

    Era mitjans de març i la Sandra afrontava la seva tercera ordre de desnonament. Les anteriors s’havien parat als jutjats, però la tercera s’havia d’executar. Pagava 750 euros de lloguer per un pis d’un petit tenidor. El dia abans d’haver de deixar el seu pis, gràcies a la pressió exercida per la PAH, va aconseguir ser reallotjada a un pis turístic. “La darrera cosa que va sortir de casa meva, va ser la trona del meu fill petit”, explica. Tres dies més tard, just quan havien acabat de posar el pis al seu gust, va començar el confinament.

    La Sandra es descriu com “molt afortunada”, ja que coneix molts companys de la PAH que van haver de passar el confinament en hostals o albergs. Ara espera que li atorguin un lloguer social a un pis on pugui establir-se definitivament amb el seu marit i els seus tres fills, el més petit de tots amb una greu malaltia respiratòria. La Sandra va deixar la feina per cuidar-lo i aquí van començar els problemes econòmics.

    Aquesta situació va provocar greus problemes psicològics a la Sandra i la seva família: “no hi ha dia que no hi pensis, no dorms, no menges i amagues les llàgrimes davant els teus fills”, reconeix. El mateix va passar a la Vosky, que va perdre la feina al 2012 i des de llavors ha afrontat sis ordres de desnonaments. Finalment ha aconseguit un lloguer social a casa seva, on paga 175 euros. Però fins a arribar fins aquí, va haver de passar anys d’insomni, mentre la seva filla deixava el batxillerat per a posar-se a treballar i ajudar a casa. Encara ara ho recorda amb llàgrimes als ulls.

    I és que la salut mental és una de les conseqüències, a priori, més evidents de l’emergència habitacional, però també una de les més invisibilitzades. Els problemes d’accés a l’habitatge són una vulnerabilitat que sovint coexisteix amb d’altres, com la pobresa energètica o els problemes de salut mental. Així ho retrata l’informe sobre Inseguretat residencial a Barcelona 2017-2020, elaborat per la PAH, l’Aliança contra la Pobresa Energètica (APE), l’Observatori DESC, Enginyers Sense Fronteres i l’Agència de Salut Pública de Barcelona.

    En aquest informe, que recull 452 enquestes a persones arribades a la PAH i l’APE després del 2017, surt a la llum que el 50% de les persones enquestades pateixen dues de les tres vulnerabilitats analitzades (accés a l’habitatge, pobresa energètica i inseguretat alimentària). Aquesta situació de crisi permanent fa que el 88% de les dones enquestades i el 71% dels homes pateixin una mala salut mental (mentre que les xifres del conjunt de la població a Barcelona són del 19,5% i el 14,5%, respectivament).

    Aquestes dades, tot i que només analitzen persones que són membres de la PAH o l’APE, tenen rellevància en tant que “mostren realitats que no estan a les estadístiques: les enquestes oficials no interrelacionen desnonaments amb pobresa energètica o salut mental”, apunta Guillem Domingo, de l’Observatori DESC. El conjunt d’entitats responsables de l’informe alerten que les dades dels desnonaments i talls energètics no estan actualitzades; “per donar solucions adequades, necessitem dades adequades. Veiem que l’administració actua a cegues i hi ha accions que no arriben perquè hi ha situacions que no saben que es produeixen”, denuncien. Això passa, diuen, en el cas de l’ocupació: es prenen mesures i s’impulsen normatives “que no estan basades en dades sinó en percepcions”.

    Proporció de dones i homes que presenten mala salut mental i mala salut percebuda (%).

    Desmuntar creences

    Un dels objectius d’aquest informe és trencar estereotips o desmuntar creences infundades com, per exemple, les relacionades amb les persones que ocupen. Segons l’enquesta, després de pagar la hipoteca o el lloguer, el 46% i el 15% respectivament de les persones enquestades es queden amb un saldo negatiu al banc. “L’habitatge suposa un esforç tan gran que moltes persones no el poden pagar”, explica la Lucia Delgado, de la PAH. És d’aquí d’on beu el “problema invisibilitzat” de l’ocupació. Al contrari del que es pugui pensar, diu Delgado, només el 2% dels casos enquestats són de llars amb persones sense vincle familiar. De fet, el 38% son famílies monoparentals i el 30% parelles amb fills.

    Una altra creença que vol desmuntar l’informe és que la pobresa energètica només es pateix a l’hivern. El 48% dels enquestats té problemes per mantenir la llar a una temperatura adequada a l’hivern i, molt a prop, amb un 43% hi ha qui no la pot mantenir a l’estiu. Els casos de persones que tenen problemes tant amb el fred com amb la calor sumen el 34%. “Aquesta realitat es torna més crua encara quan sabem que un terç de les persones que tenen problemes energètics també tenen retrasos en el pagament de les factures”, apunta la Maria Campuzano, de l’APE. I és que hi ha vegades en que “has d’escollir si dones de menjar als teus fills o pagues la llum. En aquests casos no hi ha dubte possible”, explica la Sandra Blasi.

    I precisament sobre l’impagament hi ha una altra creença infundada: “se sol pensar que qui no paga és per què no vol”, diu Campuzano. Però el 72% de les persones que tenen la llum punxada es troben en llars ocupades precàriament, fet que vol dir que les empreses energètiques es neguen a facilitar un contracte legal i han de triar entre “viure sense llum o punxar-la, amb el risc que això suposa”, afegeix Campuzano.

    Esforç realitzat per les persones enquestades un cop pagat la seva hipoteca o lloguer (%).

    Una PAH gestionada per l’administració

    És per aquestes conclusions extretes de l’informe que les entitats impulsores han realitzat una sèrie de recomanacions a les administracions per a millorar la situació de les persones que pateixen inseguretat residencial o pobresa energètica. Una de les recomanacions que més destaca és la de crear “espais de socialització promoguts per l’administració”, diu Josep Babot, d’Enginyers Sense Fronteres. Una espècie de PAH municipal. “Molta gent no coneix la PAH i és un greuge comparatiu enorme i injust, perquè quan te’n vas amb la samarreta verda a Serveis Socials, t’atenen molt millor que quan vas vestida normal. I quan els companys van a donar-te suport, ni t’explico”, relata la Sandra.

    Que associacions com la PAH i l’APE empoderen ja s’ha dit, però l’informe hi posa xifres. El 75% de persones enquestades a principis de 2020, van relatar a l’enquesta de seguiment, realitzada al maig, que la seva salut mental havia millorat, tot i el confinament, gràcies al suport de l’associació. Una altra recomanació, també relacionada amb la salut, és que es formi al personal dels CAPs sobre la situació d’emergència habitacional i les seves repercussions a la salut, per tal que “no es culpabilitzi a ningú per conductes de risc, que venen derivades de la situació personal”, diu Babot. Així, es recomana aportar un catàleg de serveis de cultura, oci o esport als quals es pugui derivar, per a millorar el benestar general de la població amb problemes habitacionals.

  • Aroa López, durant l’Homenatge d’Estat a les víctimes de la COVID-19: «Hem treballat fins el límit de les nostres forces»

    La infermera supervisora del Servei d’Urgències de l’Hospital General de Vall d’Hebron ha fet avui un discurs a l’Homenatge d’Estat a les víctimes de la COVID-19 que ha tingut lloc a Madrid. Aroa López ha parlat en nom de tots els sanitaris i de tothom qui ha estat a la primera línia en la lluita contra la pandèmia del coronavirus.

    La cerimònia, que ha tingut lloc a la Plaça de l’Armeria del Palau Real de Madrid, a les 9.00 hores, ha estat presidida pel rei Felip VI i ha comptat amb l’assistència de representants de les institucions de l’Estat, de les institucions europees i de l’Organització Mundial de la Salut.

    «Estar aquí avui és un privilegi trist», ha començant dient López. «Aquesta situació que hem viscut en primera línia ens marcarà per sempre. Ha estat molt dur. Ens hem sentit impotents, amb una sensació brutal d’incertesa, i la pressió d’haver d’aprendre i decidir sobre la marxa», ha assenyalat.

    L’emotiu discurs de la infermera ha posat èmfasi en la important tasca de cura dels professionals sanitaris i en la duresa de la situació viscuda. «Hem treballat al límit de les nostres forces. I hem tornat a entendre per què triem aquesta professió: cuidar i salvar vides. Hem cobert necessitats bàsiques i emocionals, però també hem donat la mà, i ens hem empassat les llàgrimes quan algú ens deia ‘no em deixis morir sol’”, ha explicat. «Qui hi havia darrere dels EPI no eren herois: érem persones que sortíem de l’hospital carregades d’emocions, i l’endemà tornàvem disposades a transmetre forces i ànims als malalts, més enllà de les nostres pròpies pors. I només ho podíem fer a través de les mirades», ha seguit dient.

    Aroa López és infermera supervisora del Servei d’Urgències de Vall d’Hebron des del 2017 i treballa a l’Hospital Vall d’Hebron, que ha estat el que ha rebut més pacients amb COVID-19 ha atès a tota Catalunya, des de l’any 2003. Durant la pandèmia ha estat en primera línia de la lluita per atendre els pacients amb COVID-19 i ha col·laborat en el redisseny del Servei d’Urgències per fer front a la pandèmia.

  • Així és el mapa de les cures pal·liatives pediàtriques a Europa

    A Europa hi ha 680 serveis especialitzats de cures pal·liatives pediàtriques, 10 a Espanya. No obstant això, aquests no arriben a atendre les necessitats de la població, ja que 170.000 nens moren cada any sense accés a ells. Així conclou una investigació liderada per l’Institut Cultura i Societat de la Universitat de Navarra (UNAV).

    Es tracta del primer estudi que analitza l’estat de les cures pal·liatives pediàtriques a la regió europea de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Els resultats, publicats al Journal of Pain and Symptom Management, engloben dades de 51 països.

    «El patiment relacionat amb la malaltia és un dels problemes més ignorats en l’agenda de salut global de la població pediàtrica. Però el seu abordatge té un impacte incalculable en el benestar dels pacients i les seves famílies», afirma Natalia Arias-Casais, autora principal de l’article.

    Dels serveis detectats, 133 són centres de cures, 385 d’atenció al domicili, i 162 hospitalaris. A Espanya, vuit corresponen a el segon tipus i dues al tercer. Així mateix, 19 països afirmen tenir estàndards d’actuació a escala nacional, 14 ofereixen programes d’educació per a metges i infermeres pediàtrics; i s’han detectat 22 associacions nacionals d’aquesta disciplina.

    Adaptar els models per país

    Els autors han comprovat una gran varietat de models de cures pal·liatives pediàtriques a Europa. Alguns països com Bèlgica, Països Baixos o França no compten amb una especialitat com a tal, sinó que s’integra dins de la pediatria general. En d’altres, com Lituània, Moldàvia o Portugal, la provisió de cures és multisectorial i implica a el sector públic i privat, així com a associacions sense ànim de lucre i ONG.

    Arias-Casals afirma que es requereix fer més esforços per definir aquests models amb l’objectiu de respondre a la demanda de la població. «Cada sistema de salut nacional d’adaptar a les seves característiques les estratègies per regular l’atenció als pacients», diu. Aquest estudi s’emmarca dins de l’Atles de Cures Pal·liatives a Europa 2019, desenvolupat pel Programa ATLANTES, encarregat de monitoritzar, investigar i promocionar el desenvolupament mundial de les cures pal·liatives amb el suport de l’OMS.

    La importància de l’acompanyament

    Natalia Arias-Casals recorda el cas d’una nena amb paràlisi cerebral i un grau de discapacitat del 95%. El 2013 va començar a tenir grans dificultats de deglució, arribant a una primesa extrema. El 2015 presentava molt baix pes i fragilitat, pel que va començar a rebre hospitalització domiciliària. Va morir el 2020 pel seu greu pronòstic, després d’un acompanyament de cinc anys que la família va descriure com integral i professional.

    «En aquest temps, la petita va recuperar pes i va gaudir d’un gran benestar físic malgrat la seva evolució», detalla. «La seva història i la dels seus familiars -que afirmen que mai es van trobar sols- ens fa reflexionar sobre la importància d’un acompanyament d’hora i assertiu dels equips de cures pal·liatives pediàtriques», emfatitza Arias-Casals.

    Aquest és un article traduït de l’Agència SINC

  • Covid-19: Emergència sanitària i fractura de la longevitat a Occident

    Les societats premodernes es van caracteritzar per elevades taxes de mortalitat infantil i una esperança de vida mitjana al voltant dels 35 anys al nord d’Europa. Com civilització, ens va costar prop de tres segles ser tan exquisits en les cures pre i neonatals i efectius en el control de malalties que mataven la població en la seva etapa vital més productiva.

    Des de finals de l’Edat Mitjana, la percepció sobre la mort estava canviant a Occident, però és en el context de la Revolució Industrial, caracteritzat pel desenvolupament de nous coneixements que van permetre a l’ésser humà un major domini sobre el seu entorn, que la mort adquireix certa previsibilitat, i l’home occidental, trencant amb la seva tradicional resignació davant el fenomen, desenvolupa un fort sentiment de rebuig a la seva brevetat existencial. Això no vol dir que en les societats preindustrials no existís una preocupació real per la preservació de la salut i la prevenció de malalties, sinó que per primera vegada en la història l’ésser humà va tenir la capacitat, no sense limitacions, de comprendre científicament els processos que determinen la seva degeneració i incidir positivament sobre ells.

    En qualsevol cas, les cultures de salut premodernes van tenir un impacte reduït sobre la mortalitat si la comparem amb alguns dels descobriments mèdics desenvolupats en el context de la Revolució Industrial, com la vacuna antivariolosa desenvolupada per Edward Jenner, per citar només un exemple ben conegut. L’auge en aquesta etapa de nocions com risc de mort, mort prematura, o la salut de la feina, entre altres categories, revelen una major consciència sobre els determinants socioeconòmics de la mortalitat. D’acord amb George Rosen: “Només en l’època moderna apareix una clara consciència dels estrets lligams que hi ha entre les condicions socials i els problemes mèdics.” [1]

    Tot i que no serà fins a mitjans de segle XIX que comenci, primer a Anglaterra, un enlairament progressiu de l’esperança de vida en néixer, això va ser el resultat dels canvis que succeeixen dècades abans. Entre ells la forta valorització econòmica i social de la salut, sustentada no només sobre la creença, cada vegada més estesa, de l’amenaça que tot cos malalt suposa per a la col·lectivitat, sinó també sobre la possibilitat real de perllongar l’existència. Aquestes qüestions són al centre del mercat mèdic i les polítiques de salut que es desenvolupen des de mitjans de segle XVIII a Europa i s’estenen posteriorment a altres regions.

    En 1850 l’esperança de vida en néixer a Anglaterra era de 43 anys aproximadament. La seva població estava afectada per una llavors envejable taxa de mortalitat de 25 defuncions per mil habitants. Des de finals de segle XVIII i durant tot el XIX, la taxa de creixement de la població britànica va ser amb diferència la més elevada de les potències occidentals europees: 1,23% anual. Aquesta acceleració va permetre que la societat anglesa retallés la diferència poblacional que tenia a mitjans del segle XVIII respecte França o Espanya. La magnitud del ritme de creixement de la població anglesa al segle XIX es pot valorar si considerem que la segona millor mitjana va ser dels Països Baixos amb un 0,84% anual, i que la mitjana europea entre 1820 i 1870 va ser de 0,69%.

    Entre els factors que expliquen l’augment de l’experiència de vida destaca conscienciar la població en pautes d’higiene que havien de ser de domini col·lectiu, la vulgarització científica i reforçar la legislació sanitària

    Entre els factors que expliquen l’augment de l’esperança de vida en néixer en aquesta etapa hi ha la reducció de la mortalitat infantil per malalties infeccioses. La medicalització de la societat es va transformar en una pràctica habitual de l’administració pública. “Totes les morts prematures, per qualsevol causa, són calamitats per a ser deplorades” [2], suggeria un funcionari anglès. La gestió interna dels hospitals va ser reformada i es va millorar el tractament de diverses malalties, sobretot les febrils. Per conscienciar la població en pautes d’higiene que havien de ser de domini col·lectiu es va incentivar la vulgarització científica i es va reforçar la legislació sanitària. Les millores que hi ha hagut en el tractament de les aigües, les escombraries i els aliments, van reduir significativament l’exposició a diversos agents infecciosos.

    L’enlairament britànic a l’esperança de vida en néixer va ser seguit per altres països d’Europa nord-occidental, Estats Units i Canadà. La transició va ser més tardana a l’Europa meridional. El regne d’Espanya va estar durant tot el segle XIX en desavantatge. En la dècada de 1860 l’esperança de vida en néixer d’un espanyol era uns 10 anys menor a la dels danesos, francesos, holandesos, britànics, italians, suecs i suïssos. Llavors, un nadó a la península ibèrica podia esperar viure uns 29,8 anys. Encara el 1900 l’esperança de vida en néixer a Espanya tenia una mitjana de uns 34,8 anys i no serà fins a 1910 que un espanyol mitjà podia esperar viure els gairebé 42 anys que ja eren possibles sis dècades abans per a Anglaterra, Dinamarca, Suècia i França. En l’actualitat, la majoria de la població mundial pot esperar viure fins als setanta anys.

    Però en tot aquest procés històric assumim que la batalla contra la malaltia i la mort prematura era la batalla decisiva contra la malaltia i la mort. Està clar que la longevitat és un problema per a l’estabilitat financera mundial tal com està estructurada. Que qüestiona els pilars econòmics dels Estats post baby boom en les economies més avançades d’Europa. En definitiva, l’actual pandèmia de coronavirus està revelant el procés mitjançant el qual l’adult gran s’ha transformat en objecte de neofòbies d’un sistema que no sap què fer amb la longevitat que tant d’esforç ha costat aconseguir. Aquí està l’estratègia que en un inici va defensar el primer ministre anglès Boris Johnson davant la propagació de la Covid-19. Un apocalipsi víric enfrontant l’avi i el nét per la supervivència. Aquí hi ha les desafortunades declaracions de Jair Bolsonaro sobre les causes de l’extraordinària mortalitat a Itàlia, un país amb “massa vells”. Aquí està l’apoteosi sanitària en residències de gent gran a Espanya i França. Exemples ben coneguts entre una extensa llista d’arguments -polítics, socials i epidemiològics- que suggereixen una fractura sensible de la longevitat, com a concepte i conquesta, en el context d’emergència sanitària associada a la pandèmia de la Covid-19.

    La pandèmia està revelant el procés mitjançant el qual l’adult gran s’ha transformat en objecte de neofòbies d’un sistema que no sap què fer amb la longevitat que tant d’esforç ha costat aconseguir

    Segons les dades publicades pel Ministeri de Sanitat d’Espanya, la taxa de mortalitat per coronavirus, és a dir la proporció de casos que moren sobre els positius registrats, és de 17,9% en la població major de vuitanta anys. Xifra que situa els octogenaris en el sector demogràfic de més risc. Amb percentatges diferents, aquest ha estat el comportament epidemiològic del virus a la resta dels principals països infectats fins a la data. La probabilitat de morir per aquest agent patogen disminueix considerablement en la mesura que també ho fa l’edat de la població contagiada.

    S’ha dit que la Covid-19 no respecta ideologies polítiques i desconeix la classe social de el cos que emmalalteix. No podem esperar una altra cosa d’un virus com a entitat biològica. Però, encara que el virus no discrimini, opera sobre un ordre econòmic i social amb profundes desigualtats. Quan passi l’emergència sanitària en la qual encara estem embolicats, una lectura assossegada de la traçabilitat social de la malaltia posarà al descobert les fissures de la democràcia que ens hem donat. Fins i tot al regne d’Espanya, amb un sistema de salut pública dels més avançats del món, el virus, tràgicament, no ha fet més que zoom a la realitat existent abans que s’iniciés des de Wuhan el seu desconcertant viatge planetari.

    A propòsit del debat sobre la mortalitat a les residències de gent gran a Espanya, on s’estima que gairebé 20.000 persones han mort de Covid-19 o símptomes compatibles amb la malaltia, una tesi doctoral defensada el 2016 a la Universitat de Sevilla per Sandra A. Pinzón Pulido ha destacat que, en la població analitzada, les persones amb més de 65 anys que viuen i són assistides dels seus problemes mèdics en els seus domicilis tenen major esperança de vida que les que estan internades en residències. Sosté a més que “l’atenció residencial incrementa el risc de morir un 52% en comparació amb l’atenció a domicili” i que “el 87,4% de les dones i el 85,9% dels homes consultats van manifestar el seu desig de rebre les cures en el seu domicili particular”. [3] A les residències s’ha produït gairebé el 70% de totes les defuncions comptabilitzades oficialment pel Ministeri de Sanitat. A la resta de països d’Europa occidental les residències d’avis no han estat molt més segures.

    És possible que la pandèmia de Covid-19 marqui un punt d’inflexió en la manera com la nostra generació i les futures entenguin la longevitat. Al llarg de segle XXI, segons les projeccions més pessimistes, pot ser que l’esperança de vida en néixer augmenti 13 anys més als països més desenvolupats. Estaria prop dels 100 anys. Segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS), entre 2015 i 2050 la proporció de la població global amb més de 60 anys passarà de 900 a 2.000 milions. S’estima que el nombre de persones de 80 anys o més es triplicarà, de 143 milions el 2019 a 426 milions el 2050. Ja en 2018, per primera vegada en la història, la població de 65 anys o més va superar en nombre als menors de cinc anys. Això suposa un canvi de paradigma civilitzatori. De manera que, necessitem reinventar el nostre sistema de valors i reformar els sistemes de protecció social, desposseint de l’aritmètica de vida i mort associada a el liberalisme econòmic, a la lògica de la productivitat i el guany com a fonament últim de la vida humana. Urgeix més recuperar la sensibilitat que les societats premodernes tenien amb les persones que, amb gran fortuna, sobrepassaven el llindar de la mort.

    Notes:
    [1] George Rosen, De la policia mèdica a la medicina social. Assajos sobre la història de l’atenció a la salut, Segle XXI, Mèxic DF, 2005, p.77. George Rosen va ser editor de la prestigiosa revista American Journal of Public Health i professor d’història de la medicina i de la salut pública a Yale University.

    [2] El tercer informe anual de la condició sanitària del districte de Whitechapel per a l’any que finalitza l’1 de gener de 1859, Impreso per T. Penny, Londres, 1859, p.

    [3] Sandra Arlette Pinzón Pulido, “Atenció residencial vs. atenció domiciliària en la provisió de cures de llarga durada a persones grans en situació de dependència “, Tesi doctoral, Departament d’Infermeria, Universitat de Sevilla, 2016.

    Aquesta opinió va ser publicada primer a Sin Permiso

  • Moren per Covid-19 els doctors Mario Rafael Chalco i Joan Josep Abades

    El nombre de professionals de la sanitat que ha mort per coronavirus segueix creixent, malgrat que la primera onada de la pandèmia s’hagi superat i el sistema sanitari estigui una mica més relaxat a bona part de Catalunya, amb la zona de Lleida com a excepció. En les darreres hores s’han sumat a la trista llista els doctors Joan Josep Abades Porcel i Mario Rafael Chalco Llarena.

    L’anunci l’ha fet el doctor Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Barcelona, qui ha lamentat la seva mort i n’ha mostrat el condol: «Dos metges més en actiu que han mort fa poques hores víctimes de la Covid-19. En nom de la Junta de Govern, el nostre més sentit condol. El seu lliurament vocacional ens colpeix. Fem-nos dignes», diu el tuit de Padrós.

    Mario Rafael Chalco Llarena feia poc més d’un any que s’havia inscrit al Col·legi barceloní. Des de l’estiu passat treballava a la unitat de cures intensives de l’Hospital de Martorell (Baix Llobregat), on es va instal·lar provinent de l’Argentina, si bé va néixer al Perú. Amb poc més de cinquanta anys i amb una pneumònia prèvia, va entrar en coma a finals de març després de contraure la Covid-19 i tres mesos després ha mort a l’Hospital de Bellvitge.

    La Fundació Hospital Sant Joan de Déu de Martorell s’ha sumat al condol pel doctor Chalco: «Deixava la seva empremta per allà per on passava. Era un gran professional i encara més, una millor persona”, ha dit Manuel Álvarez, gerent de la Fundació en el minut de silenci que els seus companys li han dedicat a les portes del centre.

    Quant al doctor Joan Josep Abades Porcel, fonts del Col·legi informen que va néixer el 1955 i era especialista en medicina general. La seva activitat se centrava en l’àmbit privat, tant a Barcelona com a Martorell.

    La darrera xifra oferta pel Ministeri de Sanitat espanyol de professionals sanitaris contagiats de coronavirus, de divendres 3, era de 52.500, dels quals una seixantena l’havien contret durant l’última setmana.

  • Professionals sanitaris de l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida: «Estem esgotats i molt preocupats, i patim per la manca de personal»

    Totes les hipòtesis apuntaven que l’estiu i la calor suposarien una treva en el nombre de contagis per coronavirus. La fi de l’estat d’alarma i el conseqüent augment de la mobilitat, però, han comportat diversos focus de contagis a tot l’estat espanyol. Un dels focus més preocupants és a la comarca del Segrià, que en les últimes setmanes ha experimentat un repunt important de contagis, fins a registrar-se més de 500 en l’última setmana, especialment en les zones hortofruiteres de la comarca. Davant d’això, el passat dissabte, després de descartar-ho el divendres, el Govern de la Generalitat va anunciar el confinament perimetral de tota la comarca.

    Els treballadors de l’Hospital Arnau de Vilanova, el més important de la comarca, es mostren preocupats pel nou rebrot del virus, que no preveien que arribés abans del setembre. «Fa poc més de dues setmanes ja estàvem a punt de buidar l’UCI i estàvem tots molt eufòrics. Però quan quedaven dos pacients en van tornar a arribar més, i això ens va xafar molt», explica Mireia Martínez, infermera d’UCI de l’Hospital Arnau de Vilanova. Actualment, hi ha 42 pacients ingressats amb coronavirus a l’Hospital, 5 dels quals es troben a la unitat de cures intensives. De moment, la pressió assistencial no és intensa, però això no tranquil·litza als treballadores. «La por sempre la tenim. Estem a l’expectativa del que pugui passar. El que vam viure el mes de març i abril va ser molt bèstia, i no sé si podríem tornar a passar per això», assenyala Martínez. Malgrat la por, reconeix que, ara per ara, la major part dels casos són lleus i s’han donat sobretot en població jove i sana.

    Els professionals arrosseguen mesos de treball intens assistint als malalts de coronavirus i no han tingut encara una treva. «Estem esgotats i molt preocupats.Tots esperàvem amb ànsia poder començar les vacances d’estiu i desconnectar, perquè no hem arribat a fer-ho. Però ara no sabem amb seguretat ni si les podrem fer quan tocava», explica Martínez. Des de l’Hospital s’ha assegurat als treballadors que les vacances les faran quan estaven estipulades i que la plantilla estarà coberta. «Si que és cert que contractaran personal d’altres comarques, però també patim perquè està havent-hi un repunt de casos de coronavirus a altres regions sanitàries i no tenim molt clar si realment això es podrà fer», assenyala Melba Sofia Concha, tècnica en cures auxiliars de l’Hospital Arnau de Vilanova i presidenta de la Junta de Personal.

    Respecte a l’actual manca de personal i la recerca de nous treballadors, José Ángel Montañés, metge d’urgències de l’Hospital Arnau de Vilanova i delegat del sindicat Metges de Catalunya, assenyala que serà molt complicat trobar personal disponible pels mesos d’estiu. «Necessitarem personal d’urgències, de medicina interna i intensivista, que són unitats assistencials que no són fàcils de cobrir, perquè requereixen gent amb experiència i alta especialització». De moment, el Departament de Salut va demanar ahir que sanitaris i treballadors socials voluntaris de Catalunya acudeixin a Lleida per tal d’ajudar davant l’augment de casos de coronavirus que s’esperen els propers dies, fins que el confinament tingui els efectes esperats.

    Segons assenyala la representant de la Junta de Personal de l’Hospital, Melba Sofia Concha, la falta de personal és un problema que fa temps que s’arrossega a la regió de Lleida i al mateix hospital. «Estem molt infradotats de personal. I ara, amb la pandèmia, ho hem notat encara més. Durant anys no s’ha cuidat al personal i molts professionals han marxat a treballar a altres llocs. Ara en patim les conseqüències», assenyala. De fet, segons un informe publicat pel Consejo General de Colegios Oficiales de Médicos (CGCOM), Lleida és la província espanyola on hi ha més mobilitat de metges, que marxen a altres territoris on tenen millors condicions salarials i laborals.

    La tècnica en cures auxiliars també assenyala la manca d’espais que té l’Hospital, cosa que, segons explica, s’ha fet més evident amb la pandèmia. «Hi havia un projecte d’ampliar les instal·lacions de l’Hospital, però amb la pandèmia s’ha aturat tot i no sabem quan es podrà reprendre», explica. Davant dels nous brots i per donar suport a l’àrea d’urgències de l’Hospital i evitar l’acumulació de pacients, el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) de la Generalitat va instal·lar el passat divendres un hospital de campanya, format per tres mòduls independents, al costat mateix de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova de Lleida. Ara per ara, però, encara no se li ha donat ús.

    Els treballadors denuncien «manca de prevenció» de les administracions

    El personal sanitari entrevistat denúncia que la situació actual es podria haver evitat si hi hagués hagut un adequat control dels focus de contagi. «No hi ha estructures suficients per fer aquest control. Les mesures de confinament han arribat tard i malament», denuncia Montañés. Segons explica, el sistema de vigilància epidemiològica del Segrià està sobrepassat i no té suficient personal per dur a terme un bon seguiment i control d’aquests focus. «Quan els casos són pocs, això ho pot fer la primària, però aquesta també està saturada i té també una manca de personal important, i més encara en període de vacances», assenyala.

    Montañés és del parer que s’hauria de confinar la població del Segrià i d’altres territoris del voltant de manera més estricta a casa. «Entenc que social i econòmicament és una situació molt difícil, però des del punt de vista sanitari seria la millor solució per evitar la propagació del virus», apunta el metge d’urgències. Al seu parer, i vist amb la perspectiva d’ara, es va intentar recuperar massa aviat l’assistència sanitària ordinària. “Es va anar massa ràpid per treure feina pendent i no allargar llistes d’espera, preveient que els brots vindrien més tard” indica.

    Els sanitaris, més preparats que abans

    La sensació entre el personal sanitari de l’Hospital és que ara se senten més preparats per afrontar la crisi, ja que la situació viscuda durant el pic de la pandèmia els ha dut experiència i agilitat en la gestió dels pacients. «Ara els malalts els tenim més controlats, sabem com tractar-los, tenim els protocols molt més clars i, fins i tot, ens vestim més ràpid», explica Martínez. Aquesta infermera de l’UCI explica que la incertesa de l’inici de la pandèmia i la gran càrrega assistencial era molt angoixant. «Ens entrava un pacients cada dues hores. Vam arribar a doblar els llits d’UCI que tenim inicialment, que eren 22, habilitant l’UCI coronària i quiròfans», assenyala.

    En la mateixa línia, Montañés explica que l’Hospital està preparat i ha activat els plans de contingència necessaris. «Això ho hem fet abans que la situació explotés mediàticament. Dies abans, veient el brot de la franja d’Aragó, ens vam posar en alerta i vam començar a deixar una planta buida perquè preveiem que hi hauria un augment de casos», explica. A més, els professionals remarquen que actualment disposen d’una bona reserva de material de protecció, per la qual cosa, això no hauria de ser un problema, tal i com ho va ser en el moment àlgid de la pandèmia.

    Malgrat que la situació estigui força controlada, els sanitaris remarquen la necessitat de conscienciació de la ciutadania a l’hora de complir les normes de seguretat estipulades, com l’obligatorietat de dur la mascareta, complir la distància física de seguretat i el rentat de mans.

  • El coronavirus, vist per un estudiant de medicina català als Estats Units

    Des de la facultat de Medicina de la Washington University a St. Louis (Missouri, Estats Units) Eric Sallinger m’escriu sobre La Vida en Temps de Coronavirus :

    “És difícil imaginar fins a quin punt la gent s’ha vist afectada pel coronavirus a tot el món. El que és fàcil és saber amb seguretat que milions de persones han patit moltíssim més que jo. Jo no sóc sanitari ni tinc contacte amb malalts, no estic sol a casa meva, aïllat dels altres, no em falta res, tinc menjar i tot el que necessito per estar sa. Sóc un estudiant universitari a punt de graduar-me en la Washington University a St. Louis, estic envoltat d’amics, veuré aviat a la meva família i tinc tot el que necessito. Sóc afortunat. I aquest pensament em ve al cap sovint, la sensació que encara que la meva vida s’hagi vist afectada pel coronavirus, les coses podrien ser molt pitjor i dono les gràcies pel que tinc».

    Llegeix la reflexió completa en  El Balcó – El blog de José Martí Gómez

  • Jaume Padrós: «El sistema sanitari està hiperdiagnosticat i el què li cal són accions»

    El Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), la Societat Catalana de Gestió Sanitària i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC) reclamaven un pacte nacional per reformar el Sistema de Salut de Catalunya arran de la crisi de la pandèmia de COVID-19 amb el suport d’altres col·lectius.

    En presentar el document, el doctor Jaume Padrós, president del CoMB, parlava de tres necessitats: recursos per una banda, però no com a mantra sinó recursos assenyalats i quantificats; la necessitat d’empoderar els professionals, “els professionals empoderats han liderat la contenció de la pandèmia i els centres sanitaris s’han reinventat gràcies a aquest lideratge”; i, per últim, canviar els models d’organització: “tenim un model molt pensat en clau hospitalària i el present i el futur impliquen reformular l’àmbit comunitari”.

    Parlem justament d’aquests elements i de l’actitud política vers la solució a una crisi sanitària que ve de lluny amb el Dr. Padrós.

    D’on parteix el document que vau presentar? D’on s’han de treure els recursos que marqueu com necessaris?

    Fa cinc mesos, un professor catedràtic de la UPF que té una assignatura d’economia de la salut, va fer una estimació tenint en compte la renda i la població i situava la necessitat de la sanitat catalana per funcionar en un pressupost d’un 50% més de l’actual.

    Ara té un pressupost d’uns 10.000 milions i diu que calen 5.000 milions més. És obvi que la Generalitat no té aquests diners perquè no és Navarra, no és Euskadi, nosaltres participem dels impostos estatals.

    Quan fa l’anàlisi també coincideix que no només és la sanitat catalana la que té unes necessitats sinó que és la sanitat espanyola en el seu conjunt la què ha de canviar. Nosaltres, gent d’espectres professionals i persones de perfils polítics diferents, fa molt temps que coincidim en la necessitat de fer entendre al conjunt de partits polítics què significa el discurs aquest mediàtic-politic de «tenim un dels millors sistemes sanitaris del món».

    Quan comparem els resultats en termes de salut doncs resulta que efectivament tenim un sistema sanitari que es pot comparar. Però quan mires els recursos amb els qual compta aquest sistema sanitari, com els distribueix i com es retribueix en els professionals, te n’adones que hi ha unes retallades greus.

    Per a molts les conseqüències de les retallades de fa 10 anys s’han evidenciat de nou amb la COVID…

    Exacte, la part positiva del què hem passat és que això s’ha posat en evidència. Quan els gestors han alliberat estructures de la pròpia gestió, els professionals s’han apoderat. Sobretot a la primària però també als hospitals doncs s’han reinventat els centres i la gent ha descobert què vol dir autonomia de gestió, què vol dir empoderament… hi havia estructures que no aportaven valor. Els metges de Primària dediquen molt temps de la seva feina a tasques sense valor.

    Ha ressorgit la necessitat de posar sobre la taula la figura de l’administratiu sanitari, aquesta gent que descarrega de feina els professionals. Hi ha mesures petites i fàcils… Calculem que d’aquest 5.000 milions d’euros, un 60% és per les retribucions però també et dic que, si això és per continuar fent el que hem fet fins ara, haurà estat un fiasco.

    Què hem de fer doncs?

    El sistema sanitari que tenim és un sistema pensat per les necessitats de la població catalana de la dècada dels 80 i dels 90 i la demografia actual necessita una altra mirada. Fa molts anys que gent molt diferent diem que l’Atenció Primària sanitària i comunitària necessiten ser reforçades perquè hi ha una prevalença molt més gran de malalts crònics i de pluripatologia que abans. Si l’AP tingués instruments reals i fos un règim autogestionat podria conduir molt més bé els problemes. Per fer això cal canviar els models d’organització, cal que els professionals entenguin que és això de l’autogestió… hi ha molts que ho han descobert ara amb la COVID què vol dir. En treure’ls-hi algunes càrregues, amb l’autogestió han pogut fixar la forma assistencial de treballar i l’agenda.

    Part dels diners també ha d’anar a retribuir les professionals que tinguin capacitat i voluntat de fer les coses diferents. Hem d’acabar amb les situacions de precarietat sobretot les que s’escarnissen sobre les professionals més joves que són dones. Hem de convertir el tema de la conciliació, que no sigui una declaració políticament correcte, ha de deixar de ser un problema de reivindicació laboral perquè sigui un dels motors del canvi del model d’estructura sanitari. És obvi que els equips formats per dones funcionen millor i és més fàcil quan apoderes a tot l’equip que s’organitzi. En funció de les necessitats que puguin tenir però també dels objectius de salut. Això és la traducció pràctica del professionalisme mèdic i que s’ha de completar amb un rendiment de comptes. El canvi de models i estructuració en principi tampoc necessita molts recursos. Sense recursos també es podrien fer moltes coses!

    L’altre 40% s’ha de dedicar a corregir l’absència d’equipaments. Podem parlar d’AP però també de Vall d’Hebron, del Clínic o del Trueta. Estem parlant d’hospitals que són líders i capdavanters de la sanitat catalana que les seves estructures estan caient. No podem tenir una sanitat de primera amb salaris de tercera i amb estructures també de tercera.

    El sistema sanitari està hiperdiagnosticat i el què cal fer és decidir accions…

    Les heu materialitzat juntament amb el Consell de Col·legis de Metges de Catalunya (CCMC), la Societat Catalana de Gestió Sanitària i el Consell de Col·legis d’Infermeres i Infermers de Catalunya (CCIC)

    Nosaltres el què hem fet és agafar experiències sectorials en àmbit de salut pública, salut mental… hem fet un resum en un document de consens i juntament als gestors i les infermeres intentem fer una conjunció de les necessitats.

    Jo el que dic és que tots aquests lideratges, perquè aquí ha estat inclosa molta gent, com a representació més genuïna de les professions, som capaços de posar-nos d’acord, tots alineats amb la necessitat de reformar el sistema sanitari. Però si les autoritats polítiques no són capaces de ser receptives amb això i a Madrid no hi ha un consens per destinar part dels diners d’Europa per enfortir el sistema sanitari espanyol… Ho quantifiquem entre 20.000 i 25.000 milions els que calen per enfortir la musculatura. Aquest discurs el pot agafar des del federalista, l’autonomista i l’independentista perquè no estem reclamant diners només per la sanitat catalana sinó per tot l’estat.

    Si aquestes reflexions ben ponderades, reflexionades i raonades no són ateses és obvi que quedem desautoritzats. I és aquí quan dic que es produirà una rebel·lió de bates blanques però no només una rebel·lió de les bases sinó també dels grans líders de l’àmbit oncològic, cardiovascular, neurològic, assistencial… No sé com es canalitzarà però aquest malestar es canalitzarà de formes potser mai vistes. L’estat d’indignació serà gran segur perquè ja hi és.

    La contractació a Ferrovial per fer el rastreig de contactes per COVID-19 va aixecar moltes veus

    Clar. Es va veure que hi ha un caldo de cultiu, que els professionals estan molestos i estan cansats. S’ha acabat la primera onada i tornem a la situació de tèbia calma que hi havia abans de la COVID. Ara ens diuen que recuperem l’activitat amb els recursos que tenim i és clar els nervis estan a flor de pell i, més enllà dels nervis, és que és difícil que tornem a tenir una oportunitat tan gran per remar junts direcció a un sistema sanitari en condicions.

    Per alguna gent, sobretot quan passen a ser consellers o ministres d’economia, la sanitat és vista com una despesa. És veritat, és gran part de la despesa de la Generalitat. Però si mirem objectivament, el sistema sanitari és un sistema que crea riquesa. És un sistema en primer lloc que serveix per protegir a les persones i per tant crea persones sanes. Pels seus principis és un sistema que cohesiona perquè es basa en la universalitat, en l’equitat, en la justícia. El seu horitzó és atendre a qui més ho necessita. Però si no se li donen recursos i se’l deixa tensat deixa de tenir tots aquests sentits. A més en època de crisi és el sistema sanitari qui cohesiona més socialment.

    Altres coses bones són que el sistema sanitari és on es genera més coneixement i al mateix temps recerca. Les universitats catalanes i espanyoles tenen l’impacte que tenen a nivell internacional i el 95% de la seva producció es fa en el terreny biomèdic. A més, només amb el tema de digitalització i telemedicina, la sanitat és generadora de llocs de treball directes i indirectes en les empreses que treballen al voltant del sistema. I, per últim, invertir en sanitat, un tema que potser és menys tangible però si important, és invertir en un sistema on hi treballen professionals que tenen com a fil conductor un codi d’ètica que centra les persones en el seu objectiu d’acció. Això marca un model no només de sistema sanitari sinó de societat.

    El sistema sanitari pels seus principis és un sistema que cohesiona perquè es basa en la universalitat, en l’equitat, en la justícia. Però si no se li donen recursos i se’l deixa tensat deixa de tenir tots aquests sentits

    Quin paper juga aquí la privada?

    En un futur tot això ha d’anar complementat amb assenyalar la col·laboració público-privat perquè en els últims anys el tema de la sanitat privada sembla que no hagi interpel·lat als governs. Vull recordar que en temes de salut pública entre d’altres la Conselleria i el Ministerio ho són no només de la sanitat publica, sinó també de la privada.

    A més hem de dir que, si no arriba a ser pel concurs de la privada, el sistema públic de Catalunya, que no se’l caracteritza per haver tingut grans instal·lacions com s’ha fet a Madrid, ha anat terriblement alineat amb el sistema privat. Moltes clíniques han posat els seus serveis a treballar en la mateix línia que la pública i han donat suport a la pública. Jo mai havia vist un treball de col·laboració tan estret entre un lloc i l’altre.

    El Departament de Salut i el Ministeri de Sanitat han de saber que en el cas de Catalunya hi ha un 25% de la població que a part de finançar la sanitat publica a través dels seus impostos es paga una segona cobertura a través d’una mútua. Quan parlem de sanitat privada no estem parlant de la clínica tal, estem parlant que la gent es paga una mútua. I en els últims anys s’ha produït una precarització dels llocs de treball d’un sector que també dona molta riquesa laboral. En el cas de Catalunya més de 6000 metges treballen en aquest sector.

    En quines condicions però? Com s’ha de regular?

    Les companyies ofereixen pòlisses barates i així s’empobreix el sector perquè va en detriment de la retribució del personal. Són molt més precàries que a l’àmbit públic. La situació i el monopoli de centres privats fan que la situació de precarietat sigui més gran i també perilla l’oferta de qualitat pels ciutadans. L’administració ha d’actuar en aquest sector marcant quins han de ser els mínims perquè no pot ser que el sector privat sigui el rei de la selva. Va en perjudici de professionals i d’usuaris.

    Jo reclamo l’atenció de les autoritats sanitàries i també reclamo que hi hagi el màxim de consens entre les forces polítiques. Independentment de qui mani, la necessitat de transformació del model no es pot fer en dos dies, necessita mesos, anys i implementació de diners. Per tant, els actors no han de ser per un mandat o per uns mandats. Hauria d’haver compromís segons l’IPC sobre què destinarem per guanyar en recursos i per poder desenvolupar totes aquestes idees.

    És l’oportunitat. Mai hi havia hagut i una situació de tan consens en el sector i l’autoritat política ho ha d’aprofitar. Després ja discutirem la lletra petita que òbviament no tothom la veu igual però els grans trets s’han trobat.

    Reprenent Ferrovial com a exemple, és una mostra de cap a on camina el model de sistema sanitari que vol el Govern?

    No conec la lletra petita de l’acord però tinc la sensació que segurament el Departament devia pensar ‘hem de fer el rastreig, com ferrovial gestiona el 061 i ja tenim telefonistes doncs aprofitem això’. Jo no sé si això és una bona manera el que segur no és una bona manera és no pactar-ho amb l’atenció primària. El què està clar és que salut pública havia de pactar-ho amb l’Atenció Primària perquè els millors agents de salut pública a nivell comunitari són l’AP.

    I després de parlar-ho, si s’han de contractar estudiants o rastrejadors doncs que busquin la forma més operativa o més ràpida. Que potser implica contractar una empresa? No ho sé. Què ha de ser Ferrovial? No ho sé. Però amb això dóna la sensació que mani que mani sempre guanyen les mateixes empreses.

    Jo el que vaig advertir en el seu moment amb el doctor Sisó i gent de la CAMFIC és que l’element nuclear no és que fos Ferrovial sinó que fos una privada qui ho gestionés sense haver parlat del disseny ni de la intervenció que s’havia de seguir des la primària. Va semblar de poca sensibilitat…

    Si finalment s’ha de decidir no m’hi fico si ha de ser d’un lloc o d’un altre. Però és obvi que si tu no ho fas amb la gent que hi ha i a més ho fas amb una empresa molt determinada a la suspicàcia, les interpretacions estaven servides i aquí és on vam dir escolta és un error ja no d’explicació si no d’origen.

    Moltes vegades es fan les coses pensant en l’immediat o màxim a un mandat vista i no es fa una lectura sobre què necessitarem en 10 anys. Sovint parles d’aquests mínims fixats fora del governi qui governi

    Clar, molt transversals. El consens és bàsic i la transparència també. Aquest és un element patrimoni de tots. Hi ha discussions que em costa d’entendre sobre elements que són ideològics: hi ha gent que pensa que hem de ser un sol ICS, tots funcionaris, estatutaris. Hi ha gent que defensa allò que és públic públic… Però tenim un sistema de producció diversa orquestrat des dels anys 80 amb una llei que, no vull ser autoreferencial, però vaig ser jo el ponent i es va pactar de l’esquerra a la dreta. Va començar amb CiU i ICV i finalment es va estendre i això és el sistema que ha emparat el model sanitari català fins avui. Considerar que el Consorci Sanitari Integral o que el Parc Taulí són entitats privades simplement perquè el règim de contractació no és estatutari sinó que és laboral, doncs per una banda és falta d’informació i per l’altra és mala fe.

    Hem de tenir un sistema sanitari que com els països més avançats com Suècia, Dinamarca o Alemanya tingui provisió diversa i alhora ningú discuteixi que és un sistema públic. Discutim com en moments de crisis, quan es posa en qüestió el manteniment de l’estat del benestar, com fem rendibles els objectius de salut amb els recursos que tenim. I això és molt important que s’expliqui a la ciutadania perquè amb els diners que estem destinant, la capacitat de donar resposta queda limitada.

    Si volen una sanitat homologable a Europa s’ha d’invertir. La inversió en sanitat és una de les garanties més grans que pot haver-hi per sortir bé de la crisi.

    La nova plataforma de Sanitàries en Lluita també va en línia de les demandes que vau redactar. Veient les darreres mobilitzacions a França, perquè creus que la reivindicació dels sanitaris no acaba d’unir-se amb la de la població fora del reconeixement i els aplaudiments?

    Cada país té una realitat diferent. A mi ja m’agradaria que estiguéssim lluitant com a França amb els salaris que tenen. Ja m’agradaria tenir el seu punt de partida. I això de les plataformes, són plataformes que manifesten el malestar. A França una comunió dels representants institucionals i professionals com aquí no s’ha trobat.

    Les plataformes són molt respectables però són plataformes. Jo represento a tots els metges per exemple. Que les institucions que representem el sector professional l’acadèmic i el científic ens hàgim posat d’acord amb el diagnòstic i el tractament, crec que és el que s’ha de posar en valor a Catalunya. I ho hem fet des d’una perspectiva realista. Ja som conscients de quines són els dificultats però precisament si la gent més sensata amb propostes raonables i raonades buscant el consens, de forma molt transversal, gent de diferents sectors, som capaces de posar-nos d’acord, això té molt valor. I els partits polítics haurien de veure és l’oportunitat que té que siguin aquests professionals que han liderat durant la primera onada tota la resposta assistencial ara pilotin i liderin la transformació del model.

    El què demanem no és tan complicat d’entendre i té molt sentit comú però és un plantejament d’estat que força que Catalunya i l’estat es plantegin quina sanitat volen. Quin nivell volen. Si volen una sanitat homologable a Europa s’ha d’invertir. La inversió en sanitat és una de les garanties més grans que pot haver-hi per sortir bé de la crisi. Ara, s’ha de fer el màxim consensuada perquè si només es fa el què vol una part serà un error perquè tindrem enfrontats a uns amb els altres i s’està utilitzant la sanitat com a element tàctic de desgast. Aquí sí que no ens hi trobaran.

    El què ha de fer la classe política i els governs és reconèixer que el sistema sanitari ha quedat molt descuidat els últims anys i necessita inversions, enfortir musculatura, accions per donar resposta a l’atenció i les necessitats dels ciutadans. Vol dir treballar l’àmbit comunitari, residencial, sociosanitari, l’hospitalari, la salut mental… i tampoc podem oblidar que l’organització a Catalunya necessita enfortir les estructures de salut pública.

    A França és una situació molt diferent. Mira que destinen a sanitat: 203.000 milions d’euros. L’estat espanyol dedica 70.000 milions. És obvi que no podem comparar-nos. Tampoc l’estat espanyol és l’estat francès. Els països que són rics són aquells que han invertit en sanitat i això és el què s’ha de fer.

    Veient que les demandes s’han de treballar i si s’implanten serà a llarg termini, com ens trobarem a l’octubre davant un possible rebrot amb tot el cansament acumulat?

    La gent pot tenir forces renovades en tenir vacances però a més si saps que a nivell polític s’han pres decisions per reformar el sistema i comencen a haver-hi acords per implementar a curt, mitjà i llarg termini, la gent tornarà millor.

    Aquest país ha demostrat moltes vegades que quan hi ha hagut comunió entre professionals, ciutadans i projecte polític ens hem sortit molt bé. Aquí hi ha una oportunitat màxima perquè a més tot això té el suport de l’opinió publica i l’opinió publicada. A tots els mitjans de comunicació almenys a Catalunya hi ha unanimitat que cal reforçar la sanitat.

    El conflicte no és bo en sanitat perquè acaba perjudicant els ciutadans i en som conscients però a vegades hi ha una dinàmica… Al COMB ni al seu president els hi correspon convocar cap mobilització però jo he avisat. Si no atenen als qui fem tot l’esforç en positiu, estarem en mans de moviments de tot tipus i si no hi ha interlocutors sensibles doncs podem malbaratar una gran oportunitat.

    Jo treballaré per bons acords però si no són atesos, el conflicte estarà servit segur i nosaltres ja no formarem part de la solució. Nosaltres els professionals i els que representem els professionals som part de la solució. Cal remarcar que no hem fet un exercici acadèmic i prou. El què hem fet és perquè ens estimem el sistema sanitari i creiem que és una gran oportunitat de futur.

  • Esther Moral: «S’ha trigat molt a valorar la feina de contenció de la pandèmia que estàvem fent a l’atenció primària»

    L’Esther Moral Ramírez és infermera especialista en pediatria. Fins a l’aparició de la COVID-19 combinava les tasques com a gestora amb l’assistència donant suport a l’equip pediàtric de l’ABS Apenins Montigalà de Badalona Serveis Assistencials (BSA). L’arribada de la crisi sanitària ho ha capgirat tot i s’ha hagut de centrar en la gestió: organitzar nous circuits de treball, reorganitzar espais i equips de dalt a baix i treballar perquè els usuaris del centre se sentissin acompanyats malgrat no poder-los atendre presencialment.

    De quina manera s’ha transformat el centre de salut amb la crisi sanitària?

    Ens hem reorganitzat del tot. Per començar, hem hagut de sectoritzar tot el centre. Això vol dir fer zones fredes – que considerem lliures de COVID— i zones calentes— on es visiten pacients amb COVID—, marcar per on ha d’entrar i sortir la gent, marcar quins EPIs duen els professionals en cada espai. També hem reorganitzat la manera de visitar; el 80% de les visites han passat a ser no presencials i el 20%, presencial d’activitat no demorable. L’atenció domiciliària no ha canviat i a més s’ha hagut de reforçar; si s’han de posar EPIs ja no pot anar només un professional als domicilis. L’altre canvi que hem hagut de fer és posar un triatge assistencial a la porta del centre amb un professional assistencial, que ha anat variant de forma rotatòria, que feia un paper de vigilant per assegurar que es complien les mesures de seguretat i evitar que es col·lapsés. Hi ha hagut també molts canvis en el personal del centre. Una tercera part de la plantilla es va traslladar a altres centres en situació molt crítica i amb més necessitat de personal (sociosanitaris, urgències o donar suport a residències) i vam haver de reorganitzar del tot la resta de l’equip que s’han adaptat i han sigut molt flexibles. A tall d’exemple, l’equip de pediatria ha fet controls a gent gran, els pediatres han fet baixes o l’odontòloga ha fet controls de COVID.

    Quins reptes i dificultats heu viscut?

    La dificultat o repte més gran ha estat el canvi de paradigma en la forma de visitar i no poder fer les visites presencials. Entre la població que tenim assignada al centre hi ha un alt grau de població immigrant, d’analfabetisme i molt baixos recursos. El contacte que tenen amb el seu centre de primària és bàsicament presencial, l’ús de la consulta electrònica és un fracàs perquè no tenen ordinadors ni internet a casa, i el gran canvi ha estat passar de la presencial a la no presencial. Posar les noves tecnologies com la vídeoconsulta al nostre abast ens ha ajudat però només una petita part de la població que atenem se n’ha pogut beneficiar, sobretot s’ha fet via telefònica. Aquest temps, a causa de la COVID, hem perdut una bona part de la promoció i la prevenció, el contacte més personal amb la gent i el seguiment per part del metge i la infermera assignats (UBA).

    I d’aprenentatges?

    L’equip ha funcionat molt bé i també destacaria la part emotiva amb els usuaris. Moltes trucades acaben dient ‘i tu, com estàs?’, ‘cuida’t molt!’ o ‘gràcies pel que esteu fent!’. Veus que la població està entenent que estem fent un sobreesforç i que anem a totes.

    Com ha estat l’equilibri entre atendre i posar-se en risc per la falta d’EPIs?

    En el nostre cas ho hem trampejat bé tot i que com a responsable de centre sempre estàs neguitós que arribi el material de protecció. Els circuits habituals de provisió de material de les àrees bàsiques no funcionen i anem una mica amb el material al dia. No tens la seguretat que el proveïdor en 24 h et porti el material i això genera neguit. En cap moment ens hem quedat sense material però hem hagut de valorar molt per a què es fa servir cada material. També hem tingut moltes donacions particulars de voluntaris i organitzacions que en algun moment que hem anat justos ens han donat un cop de mà i ens han salvat.

    Com valores la resposta de l’atenció primària i comunitària a la pandèmia?

    Em trec el barret amb el treball que ha fet l’atenció primària des de tots els centres i com s’ha pogut adaptar, amb la dificultat afegida que anaven canviant els protocols i les directrius. Però s’ha trigat molt a reconèixer la feina que s’estava fent a la primària, sobretot des del Departament de Salut. Als mitjans de comunicació i a les rodes de premsa institucionals de les primeres setmanes només es parlava dels hospitals i de les UCIs. Als centres d’atenció primària es veia la ‘persiana mig tancada’ perquè no entrava ningú però s’han fet més de 85.000 consultes telefòniques. El meu centre semblava un call center, als passadissos no hi havia usuaris però tenia professionals 8 h de jornada laboral trucant, tenint en compte que som professionals on el contacte amb la persona, és molt important la transformació.

    Com veus el futur?

    Normalitat de moment no n’hi haurà mentre no tinguem la vacuna i la nostra programació continuarà sent tot el que es pugui no presencial perquè és el sistema més segur per la població i pels professionals. Per la nostra població assignada això se’ns farà cada vegada més difícil; a la gent li costa d’entendre que pot anar a un bar i en canvi no pot anar a un centre sanitari.

    Aquesta és una entrevista publicada a la web del COIB

  • La doble batalla dels sanitaris contagiats

    «Tenia l’esperança que un dia em llevés i no tingués febre, però això no passava i cada vegada anava a pitjor». És el testimoni de l’Eulàlia Torrent, metgessa de família a CAP Manso-Poble Sec. Va començar a tenir símptomes de coronavirus després que el seu marit, en Toni, també metge, donés positiu a la prova PCR. Ell va començar amb febre i al cap de pocs dies va ingressar a l’Hospital de Sant Pau amb pneumònia bilateral. «Se’m sumava la preocupació pel Toni amb el fet que jo també estava malalta. Sempre que ho havia estat algú m’havia cuidat, però aquest cop no hi havia ningú a casa. Tenia molta tos, em notava marejada… frustrada. Tenia el model del Toni, que va anar a pitjor cada setmana, i jo sentia que anava a seguir el seu camí».

    En fer-se una placa, a l’Eulàlia li van diagnosticar pneumònia i va ingressar al mateix hospital que el seu marit, on s’hi va estar una setmana fins que li van donar l’alta. Al cap de pocs dies, en Toni també va tornar a casa, després d’haver estat tres setmanes a l’hospital. No saben del cert com es van infectar, però sospiten que en Toni es va infectar en un domicili d’un pacient amb símptomes de coronavirus.

    Segons les informacions proporcionades pel Ministeri de Sanitat, el nombre de professionals sanitaris contagiats per coronavirus ha sigut, fins a l’11 de juny, de 51.849, 63 dels quals -a data del 5 de juny- han mort. D’aquesta manera, els sanitaris contagiats suposen un 21% dels contagis totals a l’estat espanyol. Segons dades recents recollides en una enquesta difosa pel sindicat SATSE, un 38% de les infermeres i infermers de Catalunya ha patit la COVID-19.

    Diverses entitats laborals, com el Sindicat de Metges de Catalunya o el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermers de Barcelona (COIB) han denunciat en nombroses ocasions la manca de protecció dels professionals sanitaris durant la pandèmia i han assenyalat aquest fet com la principal causa de la «sagnia de contagis» entre el personal sanitari. Aquests han viscut el calvari de la pandèmia per partida doble: a primera línia assistint als malalts i també com a pacients de coronavirus.

    Dolores Alcaide, infermera especialista en cirurgia de l’Hospital General de l’Hospitalet, va viure una situació semblant a la de l’Eulàlia. «Amb la pandèmia vivíem amb un estrès constant i, clar, arribava a casa molt cansada. Però em vaig començar a sentir més cansada, fins que vaig començar a tenir dècimes». A principis d’abril es va fer la PCR i va donar positiu, de manera que es va quedar aïllada a casa. «Veus el que veus a l’hospital, i et deixa molt tocada. A més, hi ha l’angoixa que portes la malaltia cap a casa i tens por de contagiar els teus. Et sents culpable», explica. Al cap d’una setmana de patir símptomes li van diagnosticar pneumònia bilateral. Aleshores la van derivar cap a un hotel medicalitzat, on s’hi va estar una setmana fins que li van donar l’alta.

    «A l’hotel vaig viure un gran sentiment de soledat», relata. «Et trobes molt malament, el tractament és dur. Dos cops al dia venien les infermeres a prendre’m les constants i a donar-me la medicació, que m’anava prenent amb les pautes que em donaven». A l’hora de dinar, picaven a la porta. «Obries la porta i veies com s’obrien la resta de portes del passadís i la gent, en pijama, agafava el menjar i tancava la porta. Quan acabaves, llençaves les deixalles al cub d’escombraries que hi havia al costat de la porta», explica.

    Durant el pic de la pandèmia

    Amb l’inici de la pandèmia, la Dolores va passar de treballar en quiròfans a la unitat d’urgències de l’Hospital General de l’Hospitalet, de manera que va haver d’adaptar-se a unes noves tasques. «Has de reciclar-te en el tractament d’un malalt que tu ja no portes, perquè tothom es va especialitzant en alguna cosa», explica. Com a la resta d’hospitals, en pocs dies es va passar d’uns pocs casos de coronavirus a què a mitjans del mes de març gairebé tot l’hospital estigués ple de pacients de COVID-19. A la pressió assistencial a la qual estaven sotmesos els sanitaris se li sumava l’evident manca de material de protecció. «Al principi la manca de material era escandalosa. Tots estàvem molt reticents», es queixa.

    En el mateix sentit s’expressa l’Eulàlia, que explica que la falta de material de protecció que tenien al CAP la feia treballar amb una inseguretat molt gran. A més, assenyala que el personal de l’atenció primària s’ha sentit, com en moltes altres ocasions, de segona. «Des de la primària vam veure la diferència respecte als hospitals. Allà quan els sanitaris començaven a tenir símptomes lleus de COVID els feien la PCR ràpidament, mentre que a nosaltres no, i això que érem els primers a rebre els pacients amb símptomes. No se’ns cuidava ni se’ns diagnosticava», diu.

    A banda de la manca de material de protecció i la pressió assistencial per l’augment exponencial de pacients, un altre factor estressant pel personal sanitari era la incertesa de treballar per combatre una malaltia nova i desconeguda. «No sabies ben bé a què t’enfrontaves. Sempre diem que treballem amb l’evidència científica i en aquest cas, evidentment, no n’hi havia. Havíem d’anar prenent decisions al dia a dia», explica Yolanda Canet, cap de Ginecologia de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell. «Vam haver de redissenyar ràpidament el servei per adequar-nos a la situació, fent circuits segurs per les dones que venien de part que no tenien el coronavirus i atenent a les dones embarassades que sí que tenien la malaltia», assenyala.

    La Yolanda va viure el pic del contagi des de casa, aïllada després de ser diagnosticada de coronavirus. Va contraure pneumònia, però els criteris no eren d’hospitalització i es va quedar a casa. «Estàs molt ambivalent: et trobes molt malament i reconeixes que estàs molt malalt i alhora saps que els teus companys i companyes estan a primera línia treballant al 200%». Al cap d’un mes es va reincorporar a la feina. «Tornes una mica amb la sensació que ja està tot fet, que has estat fora de joc en els pitjors moments», explica. «Després, però, t’adones que continua havent-hi molta feina, reorganitzant altre cop tot l’Hospital per tornar a l’activitat habitual». Aquesta ‘nova normalitat’ la veu com una oportunitat per repensar els hospitals. «El coronavirus ens ho ha trencat tot: doncs ara aprofitem-ho per muntar-ho de la manera que voldríem» diu.

    Segons explica Guillermo Roca, infermer d’UCI de l’Hospital de la Vall d’Hebron, a primera línia i en els moments més crítics, es barrejaven diversos sentiments: “incertesa, frustració, desconeixement…”. Ell va haver de confinar-se després de mostrar símptomes lleus de coronavirus i que la PCR donés positiva. «Al cap de quinze dies, sense que em fessin cap mena de prova, vaig tornar a la feina”. A l’UCI, la realitat era molt dura. “Hi havia dies bons, amb moltes altes, i dies dolents en què els pacients no avançaven. Els dies dolents, tenies la sensació d’estar donant-te cops contra la paret tot el dia. Estar 12 hores treballant i que els pacients, en lloc de tirar endavant, empitjoressin, era molt frustrant». Per això, diu, en arribar a casa intentava desconnectar. «Fas la teva feina, com sempre has fet, i en arribar a casa intentes no pensar en tot el que has fet. Perquè si hi penses, l’endemà no hi tornes», afirma.

    L’angoixa de ser pacient i sanitari

    L’experiència i els coneixements dels professionals sanitaris fa que quan es posen malalts, moltes vegades, tendeixin a automedicar-se i a deixar-se aconsellar pels seus companys. Això va fer l’Eulàlia fins que va dir prou. «Va arribar un moment que vaig dir: vull que algú em cuidi, vull deixar de pensar i posar-me en mans d’un especialista», explica. Segons ella, quan els sanitaris emmalalteixen la situació és «especial i cruel», perquè se saben la teoria i poden preveure els diferents estadis pels quals passaran. «Hem vist pacients que han estat igual que nosaltres i que alguns han empitjorat, han hagut d’anar l’UCI i, fins i tot, han mort. Tots aquests pensaments els vols treure del cap, perquè et provoquen angoixa. Penses: jo vull ser un pacient, no un pacient metge». De fet, quan estaven ingressats a l’hospital, ella i el seu marit van dir a la pneumòloga que no volien saber detalls tècnics sobre com estaven d’analítiques, per exemple, sinó que simplement volien saber si anaven a millor o a pitjor.

    En la mateixa línia, la Yolanda explica que ella sabia on tenia els límits i es controlava ella mateixa. «Et controles perquè tens coneixement dels criteris de la possible progressió. Parlant amb companys que també han estat malalts, ens explicàvem que comptàvem els dies al calendari. Sabíem que a partir del dia 8 o 9 de febre, a vegades, és quan la malaltia pot començar a complicar-se. Això era molt angoixant, perquè estaves contínuament controlant-te». A més, trobar-se en aquesta situació permet posar-te a la pell dels pacients. «Em vaig trobar en la mateixa situació que molts pacients, que es trobaven malament i no obtenien resposta del 061 ni dels ambulatoris perquè estava tot col·lapsat», explica. És ara, després d’haver passat la malaltia, quan és més conscient de tot el que ha viscut. «Vaig passar molta por i me n’he adonat després. En aquell moment, em trobava tan malament que no podia ni pensar», expressa.

    Cuidar-se per poder cuidar

    Davant l’estrès generat per la pandèmia i l’experiència de molts professionals sanitaris que han patit la malaltia, durant aquests darrers mesos s’ha potenciat l’atenció psicològica als sanitaris. En molts hospitals s’han realitzat teràpies individuals i col·lectives per expressar dubtes, angoixes, pors i frustracions. També entitats com la Fundació Galatea, pertanyent al Col·legi de Metges de Barcelona (COMB), van posar en marxa teràpies telemàtiques per atendre als professionals que necessitaven suport psicològic davant el patiment i l’impacte emocional a causat per la crisi del coronavirus.

    «Inicialment anava dirigit a professionals sanitaris, però també vam ampliar el servei als professionals dels serveis socials, com educadors, professionals de la geriatria i administratius que han atès a pacients amb COVID-19», explica el director de la Fundació, Antoni Calvo. Es tracta de sessions per videoconferència d’uns trenta minuts amb l’objectiu de «canalitzar i validar tot el patiment i les experiències viscudes i activar els recursos propis per poder afrontar situacions difícils».

    Segons explica Calvo, els professionals han mostrat bàsicament tres pors: la por a no disposar dels recursos necessaris per atendre correctament als pacients, la por a contagiar-se i deixar la resta de l’equip a l’estacada i la por a contagiar-se i poder contagiar a la família. «Aquestes tres pors s’han traduït en quadres d’estrès, d’angoixa i en la dificultat de gestionar les incerteses i els nombrosos interrogants que encara imperen sobre la malaltia», assenyala Calvo.

    Metges i personal d’infermeria són els professionals que més estan utilitzant el servei de la Fundació Galatea i suposen el 34,3% i el 33,3%, respectivament, dels usuaris. El personal auxiliar d’infermeria representa el 12,3% de les consultes i els treballadors socials i altres perfils professionals un 9%. Per ara, s’han atès a uns 500 professionals i s’han realitzat més de 1700 intervencions. Una demanda habitual que han tingut des de l’entitat per part d’hospitals i ambulatoris és la de fer intervencions en equips, per recompondre i canalitzar les angoixes viscudes des del punt de vista col·lectiu. «Els professionals sanitaris estan molt acostumats a treballar amb protocols i amb equips estables, tot organitzat de manera concreta, i amb aquesta situació s’han hagut de variar molts plantejaments, fet que ha trencat els esquemes de molts professionals», afirma Calvo.

    El director de la Fundació remarca la necessitat dels professionals sanitaris de cuidar-se per poder continuar cuidant. «Són gent molt compromesa, molt vocacional i amb un gran sentit de la hiperresponsabilitat. Dedicar-se a aquest tipus de professions d’atenció a les persones comporta uns riscos que els hem de tenir molt presents. Hem de preparar aquests professionals perquè sàpiguen afrontar situacions difícils i cuidar també la seva salut mental», diu.

    Saturats de base

    L’arribada de la pandèmia va intensificar el ritme frenètic dels hospitals i dels centres mèdics, però la saturació i l’estrès del personal sanitari per la sobrecàrrega de feina ve de lluny. «Estem dins un sistema sanitari molt estressant i amb molta precarietat laboral, especialment dins el personal d’infermeria. El sistema se n’ha sortit d’aquesta crisi perquè el personal ho ha donat tot i hem tret el millor de nosaltres», reivindica la Yolanda. La crisi, doncs, ha posat de manifest les debilitats del sistema. «Es necessiten recursos i han d’haver-hi els mitjans de protecció necessaris en cada moment. Caldrà veure si ara aquestes mancances es corregeixen i s’inverteix més perquè el sistema surti reforçat», assenyala la Dolores.

    Els professionals també es queixen del mal ús que fa la ciutadania del sistema de sanitat pública. «Tenim una institució que tracta a les persones com si fossin un client. La gent s’ha malacostumat i va a urgències per qualsevol cosa. És un tracte clientelar absurd: la sanitat és per tots i l’hem de gestionar bé», reivindica l’Eulàlia. Segons ella, els aplaudiments de la població no serveixen de massa si això no canvia.

    Seguint aquesta mateixa línia, en Guillermo destaca que falta educació sanitària. «Si tu vas a un hospital públic i has d’estar esperant cinc hores és que tu no has d’estar allà. Si comencem a fer un bon ús i s’inverteix en sanitat pública el sistema es manté. Si no, cau pel seu propi pes», afirma. En aquest sentit, la Dolores destaca que la sanitat pública s’ha de valorar sempre, no només quan hi ha una necessitat urgent com la que hem viscut. A més, diu, moltes vegades, la població no emfatitza amb les reivindicacions del col·lectiu sanitari. «Se’ns veu com un col·lectiu privilegiat, com si no tinguéssim dret a protestar per les nostres condicions laborals».

    Malgrat la duresa de l’experiència viscuda, si una cosa positiva es pot extreure de la crisi, ha estat el sentiment col·lectiu d’unió entre els professionals sanitaris. «A la unitat UCI on treballava hi havia professionals d’especialitats molt diverses. Algunes, que no havien vist una persona intubada en la seva vida, però que tenien moltíssimes ganes d’aprendre. Metges, infermers, auxiliars, zeladors… tots ens hem unit molt», destaca en Guillermo. Explica que en un moment tan crític es necessita tant tenir a algú al costat que, fins i tot, al més desconegut li explicaries les teves intimitats més grans. «El company que tens a la trinxera és l’únic que tens. Jo he plorat amb gent que ni coneixia. L’experiència radical que hem viscut ha creat un vincle molt fort entre nosaltres. Això és el millor que m’emporto, perquè viure això sense els meus companys hagués estat horrible», conclou.