Just Deploy It!

Categoría: Factor humà

  • L’opacitat sobre la mort de més de 14.000 ancians en residències persisteix al cap de tres mesos de l’inici de la pandèmia

    Tres mesos després de l’esclat del coronavirus, ningú a Espanya sap amb certesa quantes persones han mort en el focus més letal de la pandèmia: les residències de gent gran. El Ministeri de Sanitat continua sense oferir una fotografia del que ha passat en els centres mentre els que ho van viure en primera persona -a la mateixa pell, per ser residents o treballadores, o a l’aliena (però propera), en el cas de familiars- intenten desmanegar el cúmul d’ombres que plana sobre l’atenció que es va donar a la gent gran ara que les residències comencen a respirar. Els casos han baixat, amb el descens generalitzat a Espanya, tot i que continua havent contagiats i aïllats.

    «Anem filant ara, després de tot aquest temps, encaixant les peces i construint un relat de què va passar amb el que sabem ara, que no era el que sabíem fa tres mesos», assumeix Rosana Castillo, filla d’una resident que va morir a mitjans de març al centre madrileny de Muntanya Bella. Aquesta residència s’ha convertit en un trist símbol de l’epidèmia. Va ser la primera on els morts es van acumular de cop davant la passivitat de Govern d’Isabel Díaz Ayuso. 17 morts en quatre dies. Era 15 de març.

    A aquest centre li van seguir centenars a tot Espanya on les morts van començar a gotejar sense fre. 14.539 persones han mort en geriàtrics en els últims tres mesos amb coronavirus o símptomes de la malaltia, segons les dades aportades, amb el seu propi sistema, per cada comunitat autònoma. Són més de la meitat dels morts a Espanya fins al dia d’avui. Els percentatges són especialment aguts a Aragó (89%), Castella i Lleó (76,9%) o Madrid (68,7%). Cantàbria i Astúries registren proporcions també molt grans, per davant de Madrid, però la incidència va ser molt més petita. És a dir, els pocs morts -en comparació amb la resta de regions- es van concentrar en aquests punts negres.

    Només Castella i Lleó, Navarra, Extremadura i Catalunya separen els confirmats dels sospitosos. Els segons no s’han inclòs en el còmput global. Si se sumen el nombre de morts ascendeix a 18.245.

    El Ministeri de Sanitat demana cada setmana les xifres als governs autonòmics des de fa dos mesos però no ha fet públic cap balanç unificat i tampoc dóna una explicació oficial al motiu de la demora. Preguntat per aquesta qüestió, el ministeri al·ludeix al fet que «tal com ha explicat el ministre, Salvador Illa, les dades s’han sol·licitat a les CCAA i quan es disposi de tots ells i s’hagin analitzat es donaran a conèixer», afirma sense aportar més detalls. No se sap si hi ha governs autonòmics que no han aportat aquests números, si hi ha un problema amb ells, si no ha estat possible homologar, si hi ha alguna altra raó per decidir no comunicar aquestes xifres que són una demanda constant en cada roda de premsa del ministre.

    Mentrestant, la Fiscalia té sobre la taula 176 denúncies de familiars, 82 de residències de Madrid, que han deixat amb dubtes i por, diuen, un tros de la seva vida en mans de la Justícia. 22 d’elles ja s’han remès als jutjats, segons les últimes dades del Ministeri Públic. Maria Jesús Valera va presentar costat d’una altra vintena de famílies una querella col·lectiva contra el Govern d’Isabel Díaz Ayuso que ha estat elevada a Tribunal Suprem, perquè la presidenta regional és aforada. «M’he sumat perquè al meu pare no li va traslladar a l’hospital. Va emmalaltir en tres dies de molta gravetat. Parlem un divendres amb ell i diumenge la residència trucar a la meva germana per dir-nos que el metge estava demanant el trasllat a l’hospital Doce de Octubre però no podia realitzar-se. Va morir amb morfina a la residència», explica.

    Els protocols restrictius, que van bloquejar el trasllat de majors als hospitals i han obert un esvoranc al Govern de Madrid, eren coneguts per les famílies. No perquè tinguessin el document, sinó perquè els metges dels centres es van dir per telèfon, quan els seus familiars van emmalaltir: els hospitals no els acceptaven. A la pàgina de Facebook d’una de les residències intervingudes per la Comunitat de Madrid, la Casaquinta de Ciempozuelos, encara es pot llegir l’avís que van donar als familiars el dia 23 de març: «L’hospital de Valdemoro, per la seva pròpia saturació, no accepta cap derivació de la residència i els mitjans amb què comptem són inexistents, com ja sabeu». El missatge recorda que en aquest moment tenien a 50 persones aïllades, que havien hagut ja diversos morts, però sense poder confirmar que es tractava de coronavirus, ja que no hi havia proves PCR. En els deu dies anteriors a la publicació del text l’única ajuda que havien rebut havia estat 520 màscares i la desinfecció de l’Exèrcit, revela aquesta petita hemeroteca.

    Valera va repassant les dates de memòria i relata fases de «dolor i de culpa que et destrossen la vida». «Pensar si vas fer bé, malament, si vas poder fer més … Hi ha moltes famílies trencades. Eren gent gran, comptàvem que podien morir, el problema és la forma en què han mort. Aquest ha estat el mal», resumeix. La seva querella es dirigeix ​​també contra el director de la residència del seu pare, DomusVi-Usera, per adoptar tarda, segons Valera, les més elementals mesures de protecció. «Fins al dia 18 de març la residència ens va dir que estaven lliures de COVID i que les mascaretes o qualsevol altre material de protecció no eren necessaris», assegura.

    En aquest moment ja començaven a esclatar els primers brots en centres sociosanitaris madrilenys . 14 van ser intervinguts per l’administració i més de 200 van començar a rebre suports puntuals de centres de salut i hospitals. Però van haver de passar molts dies des que es va anunciar que «pràcticament tots els centres» estaven medicalitzats, al març, fins que van aparèixer sanitaris aliens al centre en els geriàtrics. Una setmana després la situació es va reproduir a Barcelona: Desenes de morts en pocs dies i hospitals saturats als quals es derivava mínimament a la gent gran. La Xunta de Galícia d’Alberto Núñez Feijóo (PP) va indicar en un moment que no es derivessin persones amb dependència severa o gran dependència. A Castella i Lleó, també molt colpejada per l’epidèmia, hi va haver igualment una ordre directa durant el pic de contagis per no traslladar als residents, com va revelar eldiario.es, i els centres es van veure superats.

    Un dels treballadors d’aquests geriàtrics, que vol romandre en l’anonimat, ha retret que en els pitjors moments se’ls acusés de deficiència en els serveis i falta de professionalitat, tant en mitjans de comunicació com per part dels polítics. «En aquests moments el que nosaltres teníem era desesperació, perquè hi havia 200 fronts oberts, manca de material … No sabíem utilitzar ni estàvem preparats. Nosaltres només servim per cuidar, no per curar, això és una competència de Sanitat», lamenta. «En aquestes setmanes a la nostra consciència estava fer el què fos per salvar persones, hem treballat fins a l’extenuació i ens robaven el personal o senzillament no hi havia perquè estava de baixa. Hem plorat molt», subratlla.

    Paracetamol i morfina

    Empleades, directores de residències i les patronals que agrupen les empreses gestores -és un sector privatitzat a tot Espanya- han denunciat en aquests mesos que l’organització sanitària els va deixar a l’estacada en els pitjors moments, quan no disposaven de material mèdic per atendre correctament als usuaris.

    Àngels, Tècnic Auxiliar d’Infermeria (TCAI) a la Gran Residència de Madrid, porta els seus propis comptes. Fins al febrer en el centre, que és el més gran de la Comunitat de Madrid, morien entre quatre i cinc usuaris al mes. Entre març i maig van morir 100, «no sabem quants de coronavirus; calculo que 80 i escaig». Compte que aquí tot va ser un caos aproximadament fins al 6 d’abril, quan va intervenir l’UME «i a partir d’aquí van ser una mica millor les coses. Es va distribuir als residents, es va desinfectar, es va separar. Vam ser abans com pollastre sense cap». La residència «no està preparada per a cures pal·liatives, no tenim preses d’oxigen. Generalment morien aquí si no donava temps al trasllat. Amb la COVID-19 no manaven ambulàncies, receptaven antibiòtics i paracetamol», assegura.

    «El que van fer va ser posar a un sistema que no està preparat per a una crisi sanitària en primera línia d’una pandèmia i sense protecció ni test per fer als residents. Ens van deixar sols», destaca Cinta Pascual, presidenta del Cercle Empresarial d’Atenció a persones (CEAP). Descriu la situació com un «horror» i un «infern» malgrat les «trucades d’auxili» que des del sector assegura que es va fer al Govern i a les comunitats i així ho va explicar al Congrés dels Diputats el passat divendres: «Ens hem sentit abandonats per tot el món, no importa el partit polític».

    A Madrid la situació ha estat especialment visible per l’alt nivell d’incidència del coronavirus, per la saturació dels hospitals i perquè l’assumpte ha ocasionat una gran crisi de Govern que ha tret a la superfície converses i correus entre els responsables de Sanitat (PP) i Polítiques Socials (Ciutadans) en un campi qui pugui. Els intercanvis demostren que el protocol, que la presidenta va dir que mai es va enviar i el conseller de Sanitat va assegurar que va arribar per error als geriàtrics, es va aplicar a l’almenys durant el temps en què els hospitals estaven desbordats i els triatges -la selecció de pacients- era salvatge.

    El president de la Societat Espanyola de Geriatria, José Augusto García Navarro, va emetre dilluns un comunicat que defensava l’actuació de la Conselleria de Sanitat. «Quan a un resident se li ha intentat gestionar a la seva residència ha estat perquè la derivació a l’hospital no li anava a proporcionar un benefici en el seu pronòstic vital. Cal recordar que en el període més virulent de la pandèmia la situació dels hospitals era «de guerra»: hospitals que havent augmentat el nombre de llits en un 30% tenien més de 200 pacients pendents per ingressar a planta, esperant en els serveis d’urgència; unitats de cures intensives que havent incrementat la seva capacitat en un 400% estaven tensats al màxim per tenir capacitat d’atendre a pacients que molt probablement es beneficiaria del tractament en aquest tipus d’unitats», argumenta García Navarro, que considera que «s’ha malinterpretat el sentit dels protocols».

    Des de la patronal de residències privades, Cinta Pascual admet que es van produir derivacions, però «molt puntuals» i apunta el determinant que va ser comptar amb un sistema sanitari al límit en alguns territoris, però al mateix temps censura que els protocols «marquessin un perfil de persones que, si el teu els llegeixes, són les que tenim nosaltres. Ens van deixar fora».

    «Com estem tan abandonades?»

    A Victoria (nom fictici) se li arremolinen els records quan intenta detallar el que la pandèmia ha deixat al seu pas en molts d’aquests centres. Treballadora en una petita residència de Vallecas (Madrid), encara segueix tenint un nus a l’estómac: «Una petita cosa», diu, que si no controlés li faria plorar «en qualsevol moment». «Al principi no sabíem res, no hi havia ningú a qui preguntar. Se’ns van començar a posar alguns residents malalts i ni tan sols ens agafaven els telèfons. Un cop vaig estar quatre hores intentant que responguessin», precisa. «Jo només pensava: però si les residències som el major focus com és que estem tan abandonades?».

    Tres mesos després, arriba a definir la muntanya russa d’emocions que ha suposat: «Primer molta ràbia, després calia lluitar perquè tot sortís… I ara és pena. La residència és molt petita i a la fi és una família. Hem penjat les fotos de les cinc persones que van morir». Amb el pas el temps la coordinació «va anar millorant», però creu que la situació no es va aturar «fins que no era massa tard». Si és el cas, sí que hi va haver derivacions als hospitals, explica, però a força d’»insistir i lluitar» i perquè a causa de la seva magnitud, el centre no té mèdic i «no podíem donar-los assistència». No obstant això, no va ser fàcil: «Jo cridava i la primera resposta era que no, però el geriatre d’enllaç que teníem em deia ‘digues-los que com que no vinguin a buscar a la gent, vaig jo als jutjats i poso una denúnica’.

    Aquest dimarts, ja amb Madrid en fase 2, els familiars han tornat a les residències, més de tres mesos després, amb cita prèvia i escalonats. «Ahir a la nit molts em comentaven com d’animats que estaven», diu Angeles. La situació està ara estabilitzada a la Gran Residència i només tenen 20 positius dels 300 usuaris que queden -en març eren uns 400 per 470 places-. Les PCR per als usuaris no van arribar fins a finals d’abril o principis de maig, i per a les treballadores estan arribant ara: ella té cita aquest dijous, tot i que no té símptomes i sense símptomes aquesta prova diagnòstica no té sentit. Sí que celebra que aquest juny arriben incorporacions pendents de 2020, i que s’està preparant ja un mòdul de 70 llits per si hi hagués un rebrot a la tardor, com a pla de contingència a què obliga el Ministeri.

    El decret de ‘nova normalitat’, que acaba d’aprovar el Consell de Ministres i ha de passar pel Congrés, és específic en aquest punt. Totes les residències hauran de presentar a Salut Pública en un termini encara no estipulat un pla de contingència davant de la COVID-19, per prevenir rebrots i aconseguir que si ve una segona onada, la malaltia no torni a acarnissar-se amb els usuaris dels centres. Caldrà organitzar les «visites» i «passejos» i condicionar les instal·lacions. També serà obligació de les comunitats autònomes, a la ‘nova normalitat’, que durarà fins que la malaltia estigui controlada amb una vacuna o amb un tractament molt eficaç, garantir que els serveis socials i els sanitaris treballen de manera coordinada.

    «És temps per veure què ha passat i què ha fallat. Això no pot tornar a passar», apunta Isabel Barreiro, administrativa d’una residència de Vigo, que recorda veure «amb impotència» com els casos augmentaven cada dia. «Hem de saber que es va actuar tard i que no es pot mercantilitzar les cures de la gent gran», afegeix. Les treballadores coincideixen que la COVID-19 ha mostrat, en la seva versió més descarnada, la realitat de les residències de gent gran: un model fràgil, dependent d’empreses privades, amb falta de personal i precarietat en les plantilles. «Abans estava igual de fosc -diu una tècnica auxiliar d’infermeria de Madrid- però ningú el mirava».

    L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que més de la meitat de les morts per COVID-19 registrades a Europa eren persones que vivien en residències de gent gran. «Una tragèdia humana inimaginable», va dir l’organisme a l’abril, que va fer una crida a tot el continent per millorar el sistema de cures, donar més formació al personal i canviar, en definitiva, la manera d’operar. Un avís que també fa a Espanya.

    Aquest reportatge s’ha elaborat també amb informació de Laura Cornejo; i gràfics d’Ana Ordaz i Victòria Oliveres a eldiario.es

  • No són herois, són bones i bons professionals

    Els herois els trobem, de vegades, a les guerres. Els professionals i treballadors del sistema públic de salut, independentment de les seves titulacions i funcions en el Sistema, igual que altres treballadors d’altres sectors que ara hem descobert que són essencials per les persones, estan donant el millor d’ells durant aquesta crisi sanitària, la gran majoria estan demostrant la seva professionalitat a més de la seva humanitat. Per això els hem aplaudit, agraït i se’ls haurà de defensar en els seus drets i les millores urgents de les seves condicions laborals retallades i oblidades per les polítiques públiques. Als herois se’ls hi donen medalles. Als professionals i treballadors se’ls hi ha de donar reconeixement, més autonomia, recursos i millores laborals.

    Em centraré en el personal sanitari dels serveis públics: metgesses, infermeres, auxiliars de clínica, zeladors, administratives, treballadores socials, personal de neteja i altres, cada un amb les seves funcions i tasques formen un equip i són imprescindibles perquè aquest funcioni. Aquesta crisi ens ha ensenyat o reafirmat en moltes coses que ja dèiem aquí el 2016, entre elles en la necessitat de major autonomia de gestió dels equips i els centres per organitzar millor la seva feina. S’ha demostrat que els equips, centres i gestors que han exercit aquesta autonomia s’han organitzat millor en les seves funcions, malgrat les mancances i retallades del nivell polític.

    La segona reafirmació cruel és que si perdem els bons professionals, no només perdem el Sistema Públic de Salut sinó que podem perdre inclús la vida. És per això que s’ha fet més conscient i urgent que cal repensar radicalment tot el sistema de salut (igual que el sistema econòmic i social), canviant els valors actuals i pensar en una nova normalitat, en aquest cas passar del paradigma actual d’una sanitat pensada al segle passat, centrada en l’atenció a la malaltia un cop instaurada, en l’alta tecnologia, en el fàrmac, en l’hospital sofisticat i dissenyar el nou Sistema Públic de Salut, amb els valors de la Salut i les cures de les persones i de la col·lectivitat. Per això, també reclamem des de fa anys, posar la salut pública (prevenció i promoció) i l’Atenció Primària i Comunitària, com a pilar central del Sistema, que junt amb l’atenció a la Salut Mental i el treball social, han de fer front a aquestes necessitats de Salut i cures. Per això necessitem mantenir i millorar urgentment el prestigi i les condicions d’aquests professionals

    Sense oblidar que la salut no és l’absència de malaltia, sinó que els seus determinants no estan en el Sistema Sanitari, sinó en el model econòmic, social, i cultural. Per això, per la salut i la vida, hem de defensar també una «nova normalitat» política i econòmica («palabras mayores») una nova economia i unes regles socials, al servei real de la majoria de les persones, amb respecte pel medi ambient i la natura, la producció d’aliments, un habitatge digne i accessible, educació, alimentació sana i de proximitat, unes relacions socials republicanes, amb llibertat, igualtat i solidaritat, per contes d’individualisme, competició, depredació i especulació, amb defensa dels béns comuns, baia, tot un catàleg polític.

    I si em permeteu, no creieu en els polítics pel que diguin que ara sí que faran (recordeu Lampedusa) si no pel que han fet fins ara.

  • L’Hospital de Bellvitge: del pic a la desescalada, també emocional

    Disminuït el nombre de contagis entre la població, l’Hospital de Bellvitge, igual que la resta d’hospitals, ha començat a encarar ‘la nova normalitat’. A poc a poc, s’ha anat recuperant l’habitual rutina a l’hospital, que havia quedat completament capgirada amb l’inici de la pandèmia. Els equips integrats per professionals d’especialitats diverses per assistir als pacients de COVID-19 han tornat als seus corresponents llocs de treball habituals i els pacients de coronavirus han retornat exclusivament al servei de malalties infeccioses.

    Amb l’inici de la desescalada, la intenció ha sigut reorganitzar l’assistència cap a un sistema més eficient i segur. Progressivament, es va anar reprenent l’activitat quirúrgica, que havia quedat gairebé totalment interrompuda durant la pandèmia, només fent operacions d’urgència. «Hem anat recuperant a poc a poc l’activitat quirúrgica, primer fèiem unes tres operacions diàries i després vam anar augmentant el nombre fins que el dilluns 18 de maig ja tornaven a estar operatius tots els quiròfans», explica el subdirector mèdic de l’Hospital, Alvaro Arcocha. Això s’ha fet donant prioritat absoluta a les cirurgies oncològiques que no es podien demorar.

    També s’han anat reprogramant les consultes presencials, amb les mesures de seguretat adequades i ampliant l’horari també a la tarda per evitar aglomeracions. La majoria de consultes, però, per tal de minimitzar riscos, es fan de forma telemàtica. Sens dubte la no presencialitat és un dels grans canvis que ha instaurat la crisi sanitària. «Amb la pandèmia ens hem vist obligats a emprar la telemedicina, però aquesta ha arribat per quedar-se. Òbviament no perdrem la presencialitat, però sabrem escollir més i millor en quins casos val la pena que el pacient es desplaci a l’hospital i si és o no eficient que vingui. Es prendrà la decisió que beneficiï més al pacient», assenyala José Jerez, infermer de pràctica avançada de l’Hospital.

    Incertesa continuada

    La paràlisi de l’activitat habitual als hospitals durant les setmanes més crítiques ha tingut, òbviament, impactes en les llistes d’espera, tant pel que fa a les activitats quirúrgiques com a les proves diagnòstiques. «Hi ha altres processos que tindran un impacte indubtable en les llistes d’espera. Fent les millors estimacions possibles per a finals d’any, arribarem al mateix nivell que l’any passat. En alguns procediments potser arribem a les xifres d’intervencions de l’any passat, però en d’altres serà impossible», destaca Arcocha. «Confiem que el primer trimestre de 2021 puguem tornar a recuperar la normalitat d’abans de la pandèmia», afegeix.

    Això, però, encara és una incògnita, i dependrà també de si es produeix o no un rebrot del virus. Tanmateix, en cas que es produeixi, els professionals de l’Hospital no tenen dubtes en què estan molt més preparats per afrontar-ho que a l’inici de la pandèmia. «Vam haver d’aprendre sobre la marxa a tractar un virus que desconeixíem completament. Hem après a reorganitzar l’Hospital ràpidament, de manera que si ens trobéssim un altre cop en la situació, tindríem una resposta encara més ràpida i més clares les directrius sobre què s’ha de fer», explica la Dra. Carlota Gudiol, del servei de malalties infeccioses.

    Pel que fa a la possibilitat d’un rebrot, Gudiol el considera força probable. «Vull pensar que durant els mesos d’estiu tindrem una treva, però de la mateixa manera que hi ha un brot de grip cada hivern, el coronavirus no desapareixerà. Seguirà circulant i és possible que tinguem un rebrot», assenyala. Tot i això, destaca que la incertesa és enorme i, encara que ara es tingui un coneixement més gran de la malaltia, hi ha moltes incògnites per resoldre. «Encara no podem posar la mà al foc sobre algunes de les hipòtesis que tenim, per exemple, pel que fa a la capacitat immunològica del virus, que alguns estudis preliminars indiquen que és baixa, o l’afectació o no de la calor sobre aquest», indica.

    Per la seva banda, Jerez es mostra preocupat per l’actitud relaxada d’una part de la ciutadania. «Els números són números, i al final ja no ressonen tant. La gent es queda amb la idea que la corba ja ha anat baixant, però el cert és que encara no ens hem desfet completament del risc».

    L’Hospital de Bellvitge reobre tots els quiròfans i s’adapta a la nova realitat postCovid-19 / Hospital de Bellvitge

    El punt àlgid de la pandèmia

    «Ens ho vam trobar a sobre de sobte. D’un dia per l’altre ens vam trobar immersos en un nombre exponencial de casos greus de coronavirus». Així descriu Gudiol l’inici de la pandèmia. Els primers casos de coronavirus ingressaven al servei de malalties infeccioses, però quan el nombre de pacients va començar a sobrepassar la capacitat d’aquest servei, es van incorporar altres serveis en l’atenció d’aquests malalts. «En lloc de tenir serveis especialitzats, ens vam convertir en un Hospital transversal», explica. Els pacients crítics els va portar el servei de cures intensives i d’anestèsia; els semicrítics, fonamentalment pneumologia amb el suport de medicina interna i malalties infeccioses; i a la part d’hospitalització es van crear els ‘equips COVID’, amb un infectòleg, internista o pneumòleg al capdavant i amb personal sanitari d’altres especialitats, tant quirúrgiques com mèdiques, que es va haver de formar ràpidament per assistir als pacients de coronavirus. També es va haver d’augmentar la dotació de llits d’UCI a correcuita, fins a triplicar els que hi havia anteriorment.

    «Els protocols canviaven cada dia i la pressió assistencial era elevadíssima. Combinar aquesta pressió assistencial amb la formació d’urgència en funció del coneixement i evolució de la malaltia, provocava un estrès brutal», explica Jerez, cap d’Infermeria. A més, molts professionals van haver d’aprendre a utilitzar aparells tecnològics que no estaven acostumats a fer servir. «En els moments més durs, sabies quan entraves, però no quan sorties. Eren hores i hores de treball sense parar», assenyala Jerez.

    Havent viscut aquest punt àlgid de pressió assistencial, el que més valoren els professionals sanitaris ha sigut comptar amb el suport dels seus companys i companyes. «Una de les vivències més positives que m’emporto és que tot el personal sanitari hem anat a l’una. Hem unit forces, ens hem arremangat tots i hem tingut una capacitat de comunicació i de treball en equip impecable. Hem tret el millor de nosaltres», destaca Gudiol. En la mateixa línia, Arcocha assenyala que amb aquesta crisi «ens hem sentit desbordats tots, però el personal ha respost d’una manera excel·lent, amb disposició i esforç enormes, davant una situació tan imprevisible i dramàtica».

    La crisi ha suposat pels professionals sanitaris sortir de manera dràstica de la seva zona de confort. «Ens hem tret la capa de la nostra especialitat i hem apostat per l’ajuda multidisciplinària, treballant amb el servei que sigui. Hem sigut solidaris amb els companys i amb els pacients, donant el màxim de nosaltres perquè se sentissin el millor possible, en un moment en el qual no tenien els seus familiars per acompanyar-los. Ha suposat una humanització total», assenyala Jerez.

    La desescalada emocional

    Sens dubte, malgrat que els aprenentatges que ha dut la crisi són immensos, viure una situació tan dura i estressant també ha passat factura al personal sanitari en l’àmbit emocional. Segons explica Gudiol, la corba emocional és capritxosa. «Les primeres setmanes estàvem tan ficats en la situació i en l’assistència als pacients que vam fer un desplegament d’adrenalina molt gran, amb una capacitat de treball enorme», explica. «Aquesta adrenalina inicial ens feia imparables». Però amb la baixada de la pressió assistencial, diu, és quan es comença a prendre consciència de la situació viscuda. «Durant les setmanes de màxima activitat, he tingut la sensació de viure una vida paral·lela a la meva. Quan agafes distància i comences a digerir els processos, sentiments i experiències viscudes és quan fas la davallada emocional», diu.

    Per José Jerez, ara els professionals sanitaris estan fent la seva pròpia desescalada. «Els que hem passat per això, sabem que la cicatriu de tot el que hem viscut quedarà per sempre, i és una ferida que costarà de tancar», explica. «Hem viscut moments duríssims amb els pacients, hem vist caure companyes malaltes, hem tingut por a tornar a casa per no contagiar a les nostres famílies i, fins i tot, molts companys han anat a hotels per aquest motiu. I amb tot això, no hem pogut ni fer-nos una abraçada», diu. En aquest sentit, destaca que seria bo que la ciutadania fes un exercici de memòria i que d’aquí a uns mesos no oblidés que el personal sanitari ho va donar tot per pal·liar aquesta crisi i que cal prendre consciència que s’ha de cuidar la sanitat pública.

  • Els indígenes del Brasil demanen ajuda per combatre la Covid-19

    pandèmia mundial de la Covid-19 ja ha arribat a 76 pobles indígenes de Brasil, segons l’Articulació dels Pobles Indígenes a Brasil (APIB). Fins al 30 de Maig hi havia 1.747 detectats amb coronavirus i 167 morts. L’epicentre de l’epidèmia es troba en l’estat d’Amazones, on han constatat que 28 professionals de la salut que atenen els pobles indígenes estaven contagiats. Ja han mort 42 indis Kokama d’Alt Solimões.

    En l’estat de Roraima, després de la mort d’un membre Yanomami a l’abril, la Hutukara (Associació Yanomami) va decidir que marxarien al bosc per escapar de la pandèmia. Però un mes després ja eren 76 professionals de salut dels contagiats amb Covid-19 i van morir dues persones Yanomami més.

    A Manaus, capital de l’estat d’Amazones, el caos és total. El Districte Sanitari Indígena Especial (DSEI) va confirmar que molts pacients indígenes amb altres malalties estaven infectats de Coronavirus, ingressats a la Casa de la Salut Indígena, en hospitals estatals i municipals i després van tornar als seus pobles. Els hospitals a la ciutat de Manaus estan en la seva capacitat màxima i ara la situació és encara més crítica a l’interior de l’estat. L’únic hospital amb UCI a l’interior d’Amazones es troba a la ciutat de Tefé, situada a 522 km de Manaus.

    L’únic hospital amb UCI a l’interior d’Amazones es troba a la ciutat de Tefé, situada a 522 km de la capital de la oregió

    La segona regió de Brasil més afectada per la Covid-19 es troba en el Nord-oest, a Mines Gerais/Espírito Santo, on els indígenes viuen a les regions més pobres, amb 21 morts fins al moment. Allà, com està succeint a tot Brasil, les xifres de la Covid-19 no es reporten. Sonia Guajajara, presidenta de APIB, revela que “les xifres obtingudes pel moviment indígena, en comparació amb les de la Secretaria de Salut Indígena (Xeixai) revelen una discrepància absurda. A més de l’abandó de l’Estat brasiler, hi ha racisme institucionalitzat”.

    Brasil té 34 Districtes Especials de Salut Indígena (DSEI), responsables de servir als vilatans indígenes, però el 36% dels indígenes al Brasil viuen en àrees urbanes i no són atesos per DSEI, sinó pel Sistema Unificat de Salut (SUS) pel qual els pobles indígenes estan generalment discriminats.

    La Fundació Nacional de l’Indi – FUNAI (un organisme de govern de Brasil), no està fent la seva feina com hauria, segons critiquen les organitzacions. La manca d’acció nacional en la lluita contra la pandèmia de coronavirus per part de president Jair Bolsonaro ha afectat els pobles indígenes en totes les regions, de nord a sud del Brasil, agreujant la dramàtica situació que ja existeix. Només en els últims 12 mesos, 150 terres a l’Amazònia han patit invasions de acaparadors de terres, fusters i miners, instigades pel Govern Federal.

    Enterraments col·lectius en Manaus | Alex Pazuello / Semcom)

    La Covid obre les portes a especular amb terres indígenes

    Aquesta setmana, els brasilers van veure amb sorpresa el vídeo publicat per la Cort Suprema Federal (STF) d’una reunió de el president Bolsonaro amb els seus ministres a Brasília, en la qual el ministre d’Educació, Abraham Weintraub, va dir que odia els pobles indígenes i el ministre de Medi Ambient, Ricardo Sales, va parlar sobre aprofitar la situació de pandèmia de coronavirus per aprovar reformes de desregulació i simplificació per canviar les regles ambientals a favor dels més poderosos i els agronegocis.

    Entre el 22 i el 28 de maig, la Cort estava a punt de votar sobre el projecte de llei PL2633, que estableix l’anomenat «Marc temporal» (3) que limita les demandes per terres indígenes, en lloc de reconèixer les seves demandes tradicionals o històriques de terres. Aquestes converses es donen en un marc de decisions que es fan servir per legalitzar invasions, legitimar expulsions i encobrir la violència que victimitza els pobles indígenes. A causa de decisions com aquesta, contra els indígenes, no només Brasil, sinó que tot el medi ambient mundial es veurà directament afectat.

    Malgrat tot el context actual, els indis brasilers mai han estat tan organitzats. Aquest mes, APIB va celebrar una gran Assemblea Nacional on-line per a la Resistència Indígena i abordar temes com els diagnòstics regionals sobre Covid-19 en els llogarets. Acostumats a lluitar pels seus drets durant 520 anys, els pobles indígenes s’estan unint per trobar noves formes i exigir millors condicions per a la cura de la salut, la defensa de les seves terres i el medi ambient.

    Notes

    Hi ha diverses organitzacions que reben donacions per fer front a les conseqüències de la Covid en terres indígenes al Brasil

    (1) Institut Nacional d’assentament i Reforma Agrària
    (2) En 2017, la investigació parlamentària presidida pel Farmers ‘Caucus tenia com a objectiu processar antropòlegs, indígenes, funcionaris de Funai i Incra i membres de l’executiu, així com a ONG. La idea era tancar Funai, aturar la reforma agrària i canviar els criteris per a la demarcació de terres per als pobles indígenes i les antigues comunitats d’esclaus (quilombola).
    (3) Marc temporal – «Límit de temps». La idea d’el projecte de llei és establir que els reclams indígenes de terres només serien reconeguts per la llei si els indígenes ocupessin aquest tros de terra en particular el 1988, any en què es va consagrar l’actual Constitució brasilera.

  • La lliçó dels sanitaris

    Recordo quan els reporters tornaven a la redacció després de cobrir estralls de guerres, grans catàstrofes o situacions de fam i pobresa en qualsevol lloc del món. Tots compartien el mateix sentiment de perplexitat. A unes hores d’avió, havien vist la mort, la violència, el patiment, la crueltat… i aquí tot seguia igual. L’experiència havia canviat la seva vida, però temien que només la seva.

    Havien tingut la il·lusió que, amb les seves cròniques, contribuïen a conscienciar als seus lectors. Però quan tornaven; quan passejaven pels carrers; quan parlaven amb la gent d’aquí, tenien la sensació que tot seguia igual. Se sentien decebuts perquè, en la normalitat de la vida quotidiana, hi veien un signe d’indiferència davant el dolor que ells havien presenciat i que els acompanyaria per sempre.

    Aquests dies, escoltant els testimonis dels professionals de la salut, em venen a la memòria aquelles llargues converses que mantenia amb els periodistes que acabaven de tornar d’un escenari de guerra o fam. Els metges i metgesses, les infermeres i infermers, el personal auxiliar, el de neteja… tots els que han viscut en primera línia el combat contra la Covid-19 també senten perplexitat. Quan surten de l’hospital, la consulta del CAP o la residència d’avis es pregunten pel significat d’algunes de les imatges que veuen als carrers o pels comportaments irresponsables a la política.

    La resposta no és gens fàcil. I el temps ens dirà el grau de maduresa de la nostra societat a l’hora d’afrontar la pandèmia i d’aprendre les lliçons que en deixa. Però ara ens toca escoltar als sanitaris. Compartir la seva experiència. Ens diuen que han resistit. Que han curat i cuidat fins al límit de les seves forces, físiques i emocionals, gràcies a «fer pinya». Al suport mutu entre els companys. A plorar i riure junts. A la capacitat de formar-se i aprendre sobre la marxa; d’estudiar a la nit, després de torns de dotze hores. I gràcies al suport de la família. Dels amics.

    Aquesta experiència els ha canviat. Cada un d’ells ja no tornarà a ser el mateix. Sempre tindran en la memòria aquells dies de l’any 2020 en què van lluitar a vida o mort contra el coronavirus.
    De la mateixa manera, la pandèmia ha transformat la vida de tots els que han perdut a éssers estimats. Amb el dolor afegit de no haver pogut acompanyar-los en els últims instants.

    La pandèmia també deixarà una petjada molt profunda en els que han viscut el confinament amb por e incertesa, en situacions de convivència o d’habitabilitat molt difícils. En els nens i nenes de famílies vulnerables que tenien l’escola com a refugi. En els avis i àvies que han sobreviscut a la tragèdia de les residències. En els milers de persones que, d’un dia per l’altre, s’han vist abocades a la pobresa. I que avui formen part de les «cues de la fam», com aquelles que els reporters guarden en la memòria.

    Per tots ells, les víctimes de la pandèmia no són xifres. Són experiències viscudes. Però la gran pregunta segueix aquí: i per la resta? Pels que han tingut la immensa sort de sobreviure sense ferides als primers mesos de la pandèmia? I pel món de la política, on la dreta extrema utilitza de forma obscena a les víctimes?

    Penso que els sanitaris tenen una percepció semblant a la que m’explicaven els reporters en tornar d’una tragèdia. Temen que el seu immens esforç es malmeti per la inconsciència d’una part de la població. Per la incapacitat de posar-se en la pell de les víctimes i dels que han lluitat per salvar-los. I per l’oblit quan hagi passat l’emergència. Per això insisteixen tant en la necessitat de cuidar la sanitat pública. De revertir les retallades de personal i de recursos. De dotar de mitjans els hospitals i l’assistència primària.

    El personal sanitari coincideix en explicar que la seva millor recompensa és l’alta d’un malalt després de setmanes de combat a l’UCI. És una alegria compartida per tots. El fruit d’un treball col·lectiu. Podria ser una bona metàfora de la solidaritat necessària per superar, junts, la pandèmia i la crisi econòmica i social. I per, com demanaven els vells reporters, no deixar a les víctimes soles amb el seu dolor.

    Aquest article ha estat publicat originalment a Diari de Tarragona

  • Natalia Garcia: «Les residències érem les grans oblidades a l’inici de la pandèmia»

    La crisi sanitària del coronavirus ha posat les residències de gent gran al focus de l’atenció mediàtica. «A causa d’una desgràcia se’ns ha escoltat més», resumeix Natalia Garcia, fisioterapeuta a una residència de la ciutat de Saragossa [el nom de la qual no fem públic a petició de la facultativa].

    En efecte, dues de cada tres persones mortes per coronavirus a Espanya ho han fet en centres per a gent gran i són moltes les veus que demanen un canvi en el model de gestió d’aquests equipaments sanitaris. Per aquesta raó, organitzacions sanitàries i Metges Sense Fronteres han demanat al Ministeri de Sanitat i a les CCAA més recursos per l’Atenció Primària i en les residències.

    Conversem amb Garcia per apropar-nos a la situació d’un de tants geriàtrics on el nou coronavirus ha trastocat les rutines i l’estat anímic d’usuàries i treballadores.

    Ets fisioterapeuta, però quines funcions fas actualment a la residència?

    Des que va començar la pandèmia no estic fent de fisioterapeuta. Vaig deixar la meva tasca perquè la residència va arribar a una situació crítica i vaig fer el que podia: ajudar les infermeres, les doctores, les auxiliars… fer el que sigui.

    Ara comencem a fer una mica de fisioteràpia, però no en la rutina normal, perquè el gimnàs està tancat. Com que la situació s’ha calmat, he començat a fer les videotrucades amb els familiars i passejos en grups reduïts pel jardí del centre.

    Com va ser l’adaptació a tasques diferents de les teves?

    Al principi fatal perquè ens va venir tot en sec. En una setmana la residència es va enfonsar. Jo anava a treballar amb la idea de «vaig i faig el que puc per ajudar». Si havia de donar medicació, la donava; si havia de donar esmorzars i dinars, els donava…

    Em va costar d’adaptar-me no per fer una feina que no era la meva, sinó perquè havia de fer-ho perquè estàvem en una situació crítica. Faltava gent perquè moltes auxiliars estaven de baixa i havíem de fer el que podíem.

    Abans de fer l’entrevista has passat per l»operació desinfecció’. En què consisteix?

    Arribo a casa i el primer que faig és treure’m les sabates. La meva parella m’obre la porta, entro sense tocar res i vaig a la dutxa directament. Recullo la roba, la poso a la rentadora a temperatures altes i amb desinfectant vaig netejant tot el que he tocat. També les ulleres, les gomes del cabell… I això cada dia.

    Què ha estat el més dur de la situació d’emergència?

    La sensació de no poder fer res. A les residències tenim pacients que tractem cada dia, hi tens una relació, els agafes una confiança… I no podíem fer res. Els portaves als hospitals i els hospitals els tornaven. S’havien de morir a les residències. I no podies fer res. Veure com perdies tots els usuaris amb què has tingut relacions és molt dur.

    Com has gestionat el desgast mental d’aquesta situació tan anòmala?

    M’ha afectat i crec que m’afectarà. Jo visc amb la meva parella. La meva família és lluny. No la veig des del febrer i no sé quan la veuré. És un vincle que tinc i que em falta. Vaig tenir molts pensaments negatius, de no voler anar a treballar… Però després pensava que hi havia d’anar sí o sí.

    M’afectarà en un futur? Sí. Quan vegi que tot torna a la normalitat però la meitat dels meus pacients ja no hi siguin.

    Com suporten la situació els residents que estan bé cognitivament?

    Ens diuen que ni a la guerra passava això. «A la guerra ens podíem tocar, ens podíem abraçar, estàvem amb família. Ara estem sols», ens expliquen. Molts d’ells van viure la Guerra Civil i la van superar i els és dur veure que van néixer i créixer amb una i que poden morir per una altra. Que et diguin això i que els falta contacte amb la gent que estimen i no poder fer-hi res és molt dur.

    Heu fet videotrucades per mantenir el contacte amb les famílies.

    Sí, i sobretot al principi eren moments molt emotius. Fins i tot les treballadores ploràvem. És una situació molt dura per totes les parts: família, residents i la nostra. Vam pensar que havíem de fer videotrucades perquè si no morien pel virus, ho farien per pena.

    Ells ho agraeixen molt. No tenen cap contacte físic. Ens demanaven i ens demanen petons i abraçades, però els hem de dir que no podem.

    Com valores la visibilitat de les residències de gent gran durant aquesta pandèmia?

    Les residències hem estat les grans oblidades. Aquest virus afecta molt la gent gran i només es parlava d’hospitals. Jo estava treballant a una residència i no ho entenia: veies la tele i només se sentia parlar d’hospitals, de les UCIs… Jo pensava: «I les residències? És població de risc». Ningú en parlava fins que va haver-hi molts brots.
    Creus que després d’aquesta situació hi haurà més atenció i cura sobre la gestió d’aquests centres?
    Jo crec que sí. Mai havia sentit a parlar de les residències tret de casos de denúncies. Ara que som al focus estem sent més escoltades. És la part positiva. La cara dolenta és que fins ara érem les grans oblidades. A causa d’una desgràcia se’ns ha escoltat més.

    Enmig de tanta negativitat, què destacaries com a positiu?

    Hem fet pinya i equip. La relació amb les companyes abans era només laboral, ara hem vist que hem superat això i podem superar el que calgui.

    N’extreus aprenentatges personals i professionals?

    Jo he estudiat per fer de fisioterapeuta i durant aquests dies no he fet res d’això. Però em sento orgullosa de ser sanitària i d’haver sabut tirar endavant. No m’he vingut avall.

    Creus que la gent més allunyada del món sanitari ha entès la gravetat de la situació?

    Crec que no gaire. Ho veia amb la gent que se saltava el confinament o que a la fase 0 sortien en grup al carrer. Mentre anava a treballar veia un munt de gent sense protecció, fent-se abraçades i petons… Em produïa i em produeix una sensació de rebuig. Encara ara quan veig gent a les terrasses sense respectar les normes.
    Els que treballem al món sanitari estem vivint en una realitat paral·lela. Entenc que la resta de la gent no i té la necessitat de sortir i viure perquè no han vist de tan a prop, però a mi em costa de normalitzar-ho.

    Quan està prevista la normalitat al vostre centre de gent gran?

    Els usuaris segueixen tots aïllats a les seves habitacions perquè encara tenim dues plantes d’infectats. La normalitat no existirà fins que no hi hagi cap positiu i els avis puguin tornar a les zones comunes. Només la idea de pensar-ho em produeix por i rebuig.

  • La Infermera de Família una imprescindible desvalorada en aquesta lluita de crisi sanitària

    La Infermera de Família i Comunitària és una especialitat que poques persones coneixen si no formes part del gremi sanitari però ha estat, és i serà una figura essencial en la cura de les persones i la comunitat durant la pandèmia de la COVID-19 i els efectes col·laterals que aportarà després d’ella.

    Els centres d’Atenció Primària (AP) són el recurs més pròxim i fonamental que té la població per a les seves cures de salut sent la Infermera la figura essencial en la promoció de la mateixa i en la prevenció i el control de les patologies cròniques existents en la comunitat.

    Durant aquesta crisi, la tasca realitzada en els Centres de Salut ha estat infatigable i tenaç i poc o res s’ha parlat sobre això. Els mitjans de comunicació ens han obviat i per al govern hem estat inexistents. Només ha existit una preocupació, el col·lapse de les UCIS als Hospitals. Justificada queda tal intranquil·litat en observar com companys i col·legues han treballat i lluitat diàriament sotmesos a estrès físic i emocional amb horaris interminables i amb roba que menys que carregosa i pesada.

    Però el desenfrenament existent en l’Atenció Especialitzada s’ha vist atenuat gràcies a l’AP la qual ha realitzat una contenció exemplar filtrant quins pacients havien de ser atesos a l’Hospital i quins podien ser controlats en els seus domicilis o en els mateixos centres de salut. Gràcies a la seva dedicació s’ha evitat la saturació d’aquests Hospitals i la sobreexposició innecessària a la COVID-19 mitjançant atenció telefònica, consultes virtuals i atenció domiciliària. A més, durant aquesta crisi pandèmica hem assumit al sector sociosanitari més vulnerable de l’estrat sanitari, les residències.

    La Infermera de Família, al costat sempre del pacient i juntament amb el seu equip multidisciplinari de treball, està realitzant un acompanyament digne d’admiració en els processos de final de vida tant de pacients com de familiars aportant no sols els seus coneixements i experiències com a professional sinó també com a persona i ésser humà.
    És per tot això que com a mínim m’incomoda que tant el govern estatal com l’autonòmic estigui desvalorant el paper de l’AP i amb ella la figura de la Infermera de Família quan és i ha estat imprescindible en aquesta lluita de crisi sanitària.

    Igual que han succeït als Hospitals, en els Centres de Salut també hi ha hagut i continua havent-hi professionals sanitaris contagiats i en comptes de cobrir i reforçar la plantilla han enviat als «no contagiats» a Hospitals de Campanya. La falta d’equips de protecció individual (EPIS), de recursos humans i el nombre de persones en aïllament és indicatiu de la falta de resposta per a millorar la situació en les àrees bàsiques de salut. De fet, s’han tancat molts CAP amb l’excusa de la Covid-19 desprestigiant així l’AP. Si continuen desmantellant els Centres de Salut i els professionals realitzant les seves cures en altres àrees sanitàries, la prevenció de les malalties i el seguiment de les patologies cròniques es pot veure com a mínim desbordada.

    La Infermera d’Atenció Primària està especialitzada en unes cures molt diferents de les infermeres que treballen a l’Hospital. En els centres de Salut, la Infermera de Família realitza un abordatge integral especialment en promoció i prevenció de la salut tant individual com de manera col·lectiva i durant tots els cicles i etapes de la vida; és per això que aquestes cures no poden ser eludits i molt menys poden ser assumits en cap concepte per l’Hospital. Si no s’haguessin realitzat tantes retallades en sanitat en els últims anys, possiblement aquesta situació excepcional que hem viscut no ens hauria sobrepassat i la Infermera d’Atenció Primària hagués pogut continuar desenvolupant la seva professió en els Centres de Salut. La poca importància i falta de valor que atorga l’estat als processos de salut, a la promoció d’entorns saludables i als professionals sanitaris que la fomenten ha posat en risc la nostra vida. I igual que ha passat als Hospitals o altres centres sanitaris hem viscut de la caritat i la solidaritat de les persones i del poble que s’han bolcat molt especialment amb nosaltres col·laborant en temes de material i voluntariat. Molt agraïts ens sentim encara que em temo que aquesta fraternitat és un pegat que legitimarà que els que ostenten el poder continuïn mantenint la seva supremacia.

    Els professionals dels Centres de Salut hem respost a les exigències de l’estat d’alarma amb tota la nostra empenta augmentant al màxim la nostra capacitat de treball amb total compromís moral i ètic; però em temo que el més difícil està per arribar i d’això poc parlen els mitjans de comunicació i el govern en general. Les conseqüències de la Covid-19 posaran a prova de nou l’Atenció Primària i amb ella a la figura més rellevant en la cura, la Infermera de Família.

    Durant aquestes setmanes el sentiment de por ha estat un denominador comú en cadascun de nosaltres. En més o menys mesurada tots hem viscut una situació única i estressant com a ésser humà. Una realitat sense precedents en la nostra societat que no serà gratuït per a la nostra salut.

    Aquesta sensació de paüra juntament amb les setmanes d’aïllament pot comportar a un augment de patologies mentals i desajustaments psicològics en persones amb o sense antecedents. El tancament és devastador per al nostre sistema immunitari i la falta de temps per a construir vincles reals desencadena sofriment i conclou en malaltia. Aquesta existència s’empitjora en persones que han viscut moments esquinçadors i ruïnosos en la seva vida com la defunció d’algun familiar en plena pandèmia sense poder permetre’s el luxe d’un comiat digne.

    L’ansietat i la depressió juntament amb patologies cròniques com la insuficiència cardíaca o altres malalties relacionades amb l’alimentació i l’estil de vida, com són l’obesitat, la hipertensió o la diabetis col·lapsaran, aquesta vegada sí, la nostra primera porta d’entrada al sistema Sanitari, l’Atenció Primària.

    Els professionals que treballen en els Centres de Salut tindran dificultats per a abordar aquestes malalties i les comorbilitats que elles generen en la població. La col·lectivització de la salut i l’apoderament d’aquesta, labor essencial de la Infermera de Família, serà missió impossible. Què farem front a aquesta nova pandèmia? Com gestionaran els que ostenten el poder aquesta pròxima etapa sanitària per a l’Atenció primària? Estem els professionals de la salut preparats per a una segona recessió?
    Preguntes sense resposta que obliguen a la reflexió tant del poble com del govern. A la comunitat a fer costat a aquelles gestions governamentals que defensin la sanitat pública i als quals posseeixen la potestat per a posar-les en pràctica a no retallar pressupostos en temes sanitaris.

    Mentrestant quedem-nos amb l’innegable; l’aprenentatge obtingut gràcies a aquesta crisi sanitària i que el poble organitzat és molt més potent que un estat. Encara que això ja ho sabíem i no érem conscients.

  • Quatre professionals de la salut, quatre vivències de l’emergència sanitària

    Dos mesos després de l’inici de l’estat d’alarma a l’estat espanyol i del començament de l’emergència de salut, parlem amb quatre testimonis directes dels canvis que la pandèmia del coronavirus ha comportat sobre el sistema sanitari i sobre la vida dels qui el fan funcionar.

    Facultatius de diferents àmbits de la salut i amb diverses trajectòries ens relaten la seva vivència del pic de la pandèmia des de l’àmbit laboral i humà: desgast físic i emocional, resiliència, molta companyonia entre els equips sanitaris i la conclusió que cal invertir en el sector.

    Xenia Font: “No saps la gravetat de la situació fins que no ho vius”

    Especialista en endoscòpia digestiva, aquesta infermera va ser ubicada a la unitat de crítics de l’Hospital del Mar de Barcelona durant el pitjor moment de la crisi sanitària. “Si la gent hagués vist la situació allí, s’ho haurien pres més seriosament. Era catastròfic”, explica.

    La dificultat de treballar en una àrea diferent de la seva i amb una patologia nova va ser compensada amb el treball en equip, que valora com el més positiu de la crisi. Lamenta la manca d’EPIs al principi de la crisi i reconeix un desgast físic i mental: “El respirador pitava, el monitor pitava… Arribava a casa, m’estava dutxant i encara sentia les alarmes”. Tanmateix, no ha necessitat fer ús del servei psicològic perquè “m’ha servit molt poder-ne parlar amb la família, els amics i les companyes”.

    Manuel Samper: “Falten més sanitaris i menys polítics”

    “La part bona és que hem fet pinya”, apunta el Metge adjunt a la Unitat de Cures Intensives de l’Hospital Joan XXIII de Tarragona. El facultatiu apunta que el més complicat de gestionar ha estat l’estrès físic i emocional, la manca de certeses sobre el coronavirus i el tracte llunyà amb les famílies dels malalts.

    Samper espera que aquesta crisi sanitària serveixi per entendre que “s’ha de cuidar la sanitat”. El doctor assegura: “És important tenir hospitals bonics i equipats, però cal que les persones que hi treballen tinguin recursos i un mínim per poder viure el dia a dia i fer la seva feina com l’han de fer”.

    Elena Hidalgo: “Ens hem unit més i s’ha fet una gran família”

    Mentre la pandèmia de la Covid-19 s’emportava moltes vides, n’han seguit arribant d’altres. Hidalgo és llevadora a l’Hospital General de Granollers -que durant algunes setmanes va desplaçar les seves unitats de salut infantil a un centre de gestió privada requerit per la Generalitat- i ha assistit parts sospitosos de coronavirus en un “espai reduït i en condicions com si haguéssim retrocedit 20 anys”.

     

    Per la banda negativa apunta: “Ens ha costat interioritzar que durant el part les dones no puguin estar acompanyades de la seva parella fins al darrer moment”. Per l’altre costat, destaca la resiliència i companyonia dels equips sanitaris. “Mentre a la majoria d’unitats hi havia morts i complicacions, nosaltres hem seguit vivint moments especials. Som afortunades sempre, i ara encara més”, reconeix.

    Mireia Ortega: “Ens ha marcat a totes i ens ha fet créixer com a infermeres”

    Va rebre un missatge al grup de classe demanant reforços per treballar a residències de l’àrea de Barcelona. No s’ho va pensar gaire i durant les setmanes pic de la pandèmia Mireia Ortega, estudiant de 3r d’Infermeria a la Universitat Rovira i Virgili, ha treballat a la residència de gent gran Jaume Batlle de Barcelona.

    Ha tingut dificultats per compaginar-ho amb les classes i treballs del grau universitari, però “només trec coses positives, m’ha anat molt bé”. Els dubtes i les pors de la seva primera experiència sanitària fora de les classes es van diluir amb “infermeres del centre en què ens recolzàvem”.

    Ortega espera que la crisi sigui “un canvi de xip” perquè la societat no permeti noves retallades en sanitat i adquireixi hàbits sanitaris. Ella va posar de la seva part amb vídeos diaris que penjava a Instagram intentant conscienciar de la gravetat de la situació i animant a seguir les recomanacions sanitàries: “Això és real, ho estic vivint i em segueixes. Saps qui sóc”.

  • Incertesa entre els nous metges: fi de curs treballant contra la COVID i sense la data del MIR

    L’Anna Aguilar, la Patrícia Díaz i l’Andrea Arango són estudiants de medicina a la Universitat de Barcelona i en dues setmanes acaben la carrera. La finalització d’aquests sis anys intensos d’estudi les ha agafat treballant de manera extraordinària davant una pandèmia, fent les últimes classes i assignatures a distància i sense saber quan realitzaran l’examen MIR.

    El Ministeri de Sanitat encara no ha dit les dates per la celebració d’aquest però s’especula que podria ser entre febrer i maig. Una suposició que pren força atès que els metges que van realitzar l’examen el gener passat encara no han triat especialitat. Ho faran durant el mes de juliol per entrar a la seva plaça de resident durant el setembre de 2020.

    L’Anna Aguilar explica que estudiar de juny a gener ja és una idea que a ningú li ve de gust però que, a més, davant aquesta situació d’incertesa, la sensació és encara més estranya. És per això que estudiants de totes les facultats de medicina de l’estat s’han ajuntat en una campanya a xarxes per exigir com a mínim la publicació d’una data, sigui quina sigui. «No és que vulguem demanar que el MIR sigui el gener o el maig, volem saber la data». I especifica que, si fos per ella, «preferiria que fos com més aviat millor».

    I és que canvia molt saber si encares l’estudi a 7 o a 9 mesos vista. Aguilar també creu que tindria molt sentit que l’examen sempre fos al maig, comencessis la residència al setembre i el canvi d’any anés de curs escolar a curs escolar. Per converses amb metges que ja ho han passat, apunta que començant al maig a vegades no hi ha molta continuïtat de formació: «el més lògic seria acabar la carrera al juny, gaudir l’estiu, estudiar pel MIR a l’acadèmia de setembre a abril i aleshores fer l’examen».

    Com també sostenen les seves companyes de classe, el MIR és un dels exàmens més competitius que existeix. L’Andrea Arango apunta que la base d’ajornar-ho tot un mes no existeix: «si tu no et poses a estudiar, els altres sí que ho faran i les acadèmies això ho saben… No ens diran ‘d’acord, pren-te un mes de vacances’». «Si comences més tard», completa la Patrícia Díaz, «et quedes enrere».

    Elles tres han tingut la sort de trobar-se en un trimestre on només els hi quedava una assignatura per fer, pediatria. L’examen de ginecologia el van fer a finals de març, just abans d’entrar a treballar però ja des del confinament. L’altra classe no ha tingut tanta sort doncs encara estava fent rotacions de pràctiques hospitalàries i faltaven alguns Treballs de Final de Grau per entregar.

    «La coordinadora de l’assignatura ens ha posat moltes facilitats i ha sigut molt comprensiva pels que estàvem treballant. Si teníem una setmana per fer un treball, ens donava un mes i en comptes de marcar com obligatòries el 100% de les tasques, només ho era un 70%», explica Aguilar. Tot això però, poc acostumades a aquestes dinàmiques, no ha estat massa positiu per exemple per Andrea Arango: «no hem pogut fer ni pràctiques ni seminaris i estem fent molta feina per ordinador: classes online, treballs… i a mi són coses que no m’agraden. Quan anava a l’hospital al matí treballava i a la tarda estudiava però ara sense horaris… jo sóc de les que necessita anar a la biblioteca».

    I és que s’han trobat amb l’últim examen de la carrera programat per l’11 de juny i l’inici de les acadèmies pel MIR entre el 22 i el 25 de juny. «Acabar, no tenir ni un mes de vacances, no fer el viatge de final de curs, no haver-te graduat, no poder ni trobar-te amb tots els teus amics i posar-te directament a estudiar el MIR… és una mica dur», descriu Arango. En aquest sentit, la UB ja els hi va comunicar fa prop de dos mesos que la graduació es posposava pel 23 d’octubre. Esperen que pugui ser així però no les tenen totes.

    Aguilar amb dos companys dins l’Hotel Salut de plaça Espanya

    La primera experiència professional en temps de coronavirus

    Al principi de l’estat d’alarma i davant la necessitat imperant de sumar professionals, Salut va anunciar que recorreria a personal jubilat i a estudiants per a cobrir algunes tasques. Als estudiants de la UB del Clínic de Barcelona primer els hi va arribar una petició per donar suport al servei de preventiva del Clínic. La demanda anava dirigida a estudiants d’entre tercer i sisè per fer de voluntaris. Van ser els alumnes de cinquè, atès que aquest és l’any que fan l’assignatura de medicina preventiva, els que van coordinar tota la xarxa d’estudiants. Van ser tants els que s’hi van apuntar que només calia assistir un matí o una tarda per setmana. La tasca consistia a fer seguiment dels contactes d’aquelles persones que havien donat positiu en COVID i es trobaven ingressades a l’hospital.

    Una setmana després que comencés aquesta iniciativa els alumnes de sisè que prèviament s’havien apuntat per treballar van rebre una notificació on se’ls hi deia que començaven a treballar.

    «Des del principi del confinament, en veure que la capacitat dels hospitals començava a estar molt saturada vam pensar que qualsevol cosa que poguéssim fer per ajudar seria interessant», relata Anna Aguilar. A més a ella, comenta, se li plantejava el dubte sobre si això s’havia de fer des del voluntariat: «crec que tot treball del sector públic ha d’estar remunerat. No podia ser que amb el discurs del voluntariat ens exposéssim al virus i féssim hores que els governs havien de pagar a altres professionals».

    Així, el 30 de març van començar a treballar 50 o 60 estudiants del Clínic i després a mitjans d’abril es van incorporar uns altres 20 o 30. No a tots els han arribat a trucar, ja que en omplir el formulari els hi preguntaven les zones on vivien per estar el màxim a prop del centre assignat. Més o menys el 90% dels estudiants del Clínic van acabar al mateix Hospital Clínic o a l’Hospital de plaça Espanya vinculat al Clínic. Han estat treballant amb el contracte d’auxiliar sanitari des del 30 de març fins que s’han anat rescindint els contractes a mesura que s’han anat tancant les sales o les plantes on es trobaven.

    Aguilar, per exemple, va tenir contracte del 30 de març a l’1 de maig a l’hotel salut del Clínic. Una de les seves tasques era recollir dades per estudis que es faran al Clínic. També redactaven cursos clínics, donaven altes, feien el contacte amb les famílies i treien el màxim de càrrega als metges. «Nosaltres pensàvem que la nostra feina seria una mica diferent de la que ha estat. Al principi a les notícies només veiem saturació, torns molt llargs i gent treballant a qualsevol hora però per nosaltres no ha estat així», explica Aguilar. I és que opina que els professionals partien de la premissa que els estudiants no tinguessin contacte amb malalts perquè no estan ni col·legiats ni assegurats.

    Per la seva part, Patrícia Díaz va treballar a l’hotel associat a l’Hospital Can Ruti del 28 de març al 17 de maig. En el seu cas podria haver seguit treballant fins finals de mes però veient que la pressió assistencial s’havia reduït va deixar l’hotel per afrontar l’últim examen de la carrera.

    Com a la resta d’hotels del territori, allà es trobaven els pacients més lleus que ja havien d’acabar de fer l’aïllament per poder tornar a casa seva. La problemàtica afegida de l’hotel on va treballar Díaz eren els determinants socioeconòmics que acompanyaven els pacients. «Alguns vivien amb sis persones més, no tenien una habitació on poder estar sols ni un bany que no haguessin de compartir», relata. Així, explica que al principi anaven a l’hotel a fer l’aïllament dels 15 dies però després els protocols van canviar i no els deixaven marxar fins que passessin 30 dies de l’inici de la clínica i la PCR sortia negativa.

    A diferència d’Aguilar, Díaz si va tenir contacte amb algun pacient però molt circumstancialment: «passar a veure’ls ho fèiem poc. Els trucàvem cada dia a l’habitació, els hi preguntàvem com estaven, com havien passat la nit, si tenien sensació de febre… miràvem les constants que ens donava infermeria i fèiem els cursos». Només si algú es trobava malament sí que es vestien i anaven a l’habitació però en aquests casos ho acostumava a fer un metge o resident.

    En alguns casos, si el pacient empitjorava, sí que els havien d’enviar de nou amb ambulància cap a Can Ruti però en general no va trobar-se amb res greu i, afegeix que, de fet, tots els dolors centro toràcics que es van trobar eren per ansietat.

    Per últim, a l’Andrea Arango li va tocar treballar del 30 de març al 30 d’abril a la Unitat de Vigilància Intensiva i Intermèdia Respiratòria (UVIR) del Clínic. Ens comenta que justament durant el temps que va estar ella allà va ser el de més intensitat i menys personal, ja que alguns agafaven la COVID i havien de passar justament els 15 dies d’aïllament.

    Arango ens explica que «al principi va ser una mica estrany perquè ningú sabia ben bé què fèiem nosaltres allà, ni que podíem fer. La primera setmana va ser rara». Finalment, ajudaven amb tot el tema informàtic: «per evitar fer entrades innecessàries passàvem visita per ordinador i anàvem mirant les constants, les proves… Miràvem què els hi havia passat a la nit als pacients i depèn com els metges sí que entraven». Qui sempre entrava infermeria per canviar vies o canviar medicació. A part també realitzava com les seves companyes els cursos clínics. A la UCI es triga gairebé dues hores a fer-ho per la quantitat de dades que s’havien d’introduir. Això i demanar proves com ara radiografies i analítiques era bàsicament el que va fer durant el seu pas pel Clínic. En el seu cas, el contacte amb les famílies el realitzaven els metges adjunts perquè «com es tractava de pacients que estaven tocadets, era millor que informés qui més en sabia per poder donar més informació».

    Hotel Catalonia Plaza adscrit al Clínic / Flickr: francisco avia_ Hospital Clínic Barcelona

    Hotels i hospitals, condicionants de la tria d’especialitat?

    Aquesta experiència els hi ha aportat nous coneixements i també noves idees. Més enllà de la feina i la tasca feta, han tingut oportunitat de parlar amb professionals i residents de diferents especialitats.

    L’Anna sempre havia volgut triar una mèdica i no una quirúrgica i la feina que ha estat fent ha caminat cap a aquesta direcció, cosa que l’ha reafirmat. «En treballar amb residents de totes les especialitats possibles, des d’hematologia, urologia o neurologia, he tingut l’oportunitat per parlar sobre els pros i els contres de cadascuna».

    La Patrícia tenia bastant clar que volia fer ginecologia. Durant el seu pas per l’hotel ha estat amb adjunts de dermatologia i al·lergologia, metges que també s’han hagut de renovar formativament durant aquesta pandèmia. El què ha tret d’ells és que hi ha especialitats que viuen millor que altres. «Els dermatòlegs viuen bé i els ginecòlegs fan moltes guàrdies. Això em va fer pensar a posar en una balança quina és l’especialitat què vull fer i que em farà feliç i quina és la vida que vull tenir i si em vull dedicar el 100% a la medicina o no… Vull tenir una mica de vida i depèn de l’hospital i de l’especialitat això canvia moltíssim. Preferiria no guanyar tants diners i tenir més vida personal i d’oci», conclou.

    L’Andrea sempre havia pensat a fer cirurgia, després va canviar a alguna mèdica i després, durant aquest últim any, ha passat a voler fer anestèsia. La pneumologia mai li ha agradat i és amb qui ha estat a la UVIR però sí que això li ha servit per conèixer de més a prop com funcionen els intensius i plantejar-se si caminar cap aquí o pensar en l’àmbit d’urgències.

  • Els metges de família de Catalunya i la seva visió de l’APiC abans i durant la pandèmia

    Fa pocs dies la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (MfiC) feia públics els resultats d’una enquesta realitzada a gairebé un centenar de metges que responien a qüestions relatives a la seva visualització de la situació assistencial de l’atenció primària i comunitària (APiC) catalana en el període immediatament anterior a la pandèmia i durant aquesta. Amb independència de la representativitat última de l’enquesta penso que cal comentar algunes de les preguntes i respostes dels participants, ja que ens poden donar pistes sobre els problemes que pateix l’APiC des de fa temps i també sobre alguns dels canvis que caldria introduir-hi per corregir-los.

    A la introducció de les dades de l’enquesta s’afirma que els professionals han hagut de fer front amb altes dosis d’improvisació als nous problemes plantejats per l’assistència i que, afortunadament, se n’han sortit gràcies a la utilització de grans dosis de talent i imaginació, el que es podria traduir en termes pràctics en una alta capacitat per construir de forma autònoma canvis estructurals i organitzatius essencials sense haver d’esperar les instruccions de «l’autoritat competent». El mèrit d’aquest èxit és encara major si pensem en la manca d’autonomia habitual de la gestió dels centres i equips. Els responsables polítics i gestors haurien de prendre bona nota i esforçar-se més en la cerca de dissenys que facilitin una major autonomia i descentralització en l’APiC.

    Pràcticament la totalitat dels enquestats tenen clara la prioritat que cal donar a la implantació de les noves tecnologies en els centres d’atenció primària. També en aquest camp els responsables polítics han d’assumir que cal potenciar les dotacions, però no amb l’objectiu de transformar gairebé la majoria de les visites presencials en virtuals si no per generar un nou equilibri d’ambdues modalitats com base d’un model assistencial modern i facilitador de la participació de tots els professionals dels equips en els processos d’atenció individual i comunitària. El contacte presencial és inherent a l’APiC i no pot ser infravalorat.

    Un poc menys del setanta per cent dels metges de família participants pensen que l’assistència que practicaven abans de la pandèmia era sobretot passiva en contraposició a la proactivitat exigida per aquesta. El fet que no sigui la totalitat dels metges el que visualitzi aquesta passivitat assistencial cal posar-lo en relació amb l’existència d’un nucli minoritari però significatiu de col·legues que pensen que ja fan tot el que cal atenent les demandes dels pacients que vénen a les seves consultes i que no es troben dins les seves responsabilitats actuacions dirigides a altres àmbits diferents del clínic, per exemple, les de caràcter comunitari. Cal evidenciar que, en el context actual de manca d’efectius i recursos, ja és un mèrit prou important fer únicament assistència de qualitat a les consultes, però cal no oblidar la necessitat de promoure canvis culturals, estructurals i organitzatius en l’àmbit professional que expandeixen una visió més comunitària de l’atenció primària al nostre país.

    En el punt que coincideix la pràctica totalitat dels metges de família participants és en conceptualitzar la pandèmia com una oportunitat immillorable per abordar els canvis pendents de l’APiC. Sembla obvi que la COVID19 ha tensat les costures dels sistemes sanitari i social i ha deixat a la vista de tothom (esperem que també dels responsables polítics) les mancances acumulades al llarg de més de dues dècades d’infravaloració d’aquests elements nuclears de l’estat del benestar. Cal que els que tenen capacitat de decisió posin en marxa els canvis pendents i amb les dotacions de recursos necessàries. Ja he perdut el compte de la quantitat d’anys que fa que múltiples plans de reforma de l’APiC de Catalunya dormen en els calaixos de l’administració.

    La major part dels metges de família també coincideixen en valorar negativament la persistència de problemes la solució dels quals es reivindica també des de fa molts anys: burocràcia laboral i d’altres orígens, disponibilitat de materials i tecnologia (proves diagnòstiques i autoprotecció durant la pandèmia). En fi, una lletania que seria interminable.

    Vull finalitzar aquesta reflexió sobre aquestes visions dels metges de família de Catalunya amb una nova crida a les autoritats polítiques del nostre país perquè no deixen passar aquesta nova oportunitat per atendre, amb mentalitat innovadora i recursos suficients, les demandes ja gairebé seculars de l’APiC.